El presumpte capitost de Blocus, detingut a Picanya el passat 30 d'octubre, va seleccionar personalment els integrants del nucli tancat de la presumpta organització criminal i va aplicar de manera sistemàtica mesures de contravigilància, anonimat i ocultació del rastre, segons ha pogut saber elDiario.es de fonts judicials. Tanmateix, aquestes precaucions no van impedir que els investigadors comandats pel Servei d'Informació de la Guàrdia Civil aconseguiren identificar i localitzar les IP dels comptes amb què va crear els grups de Telegram en què es feien les crides als disturbis i als saquejos.

La investigació també ha acreditat que el jove, que va estar a París abans d'organitzar els saquejos a Espanya, va seleccionar personalment almenys un menor de 17 anys per a una mena de nucli tancat de Blocus.

A més dels públics, el presumpte líder de Blocus va crear altres grups privats a Signal. En aquesta última aplicació, gestionava un grup batejat com “Blocus-Bcnprivado”. Els investigadors han detectat la coincidència dels noms de pila que apareixien en els seus comptes de TikTok i Instagram amb els que s'usaven per a administrar els grups de Telegram denominats “V” i “Fuck AEAT”.

Un segon compte vinculat al detingut figurava com a propietari dels grups que van substituir els que havien sigut tancats anteriorment. D'altra banda, el capitost de la presumpta organització criminal, actualment en presó preventiva, va elaborar el vídeo en què, amb la veu distorsionada, anunciava un nou canal denominat “Blocus4Bcn”.

El telèfon intervingut durant l'escorcoll del domicili va confirmar que el jove havia editat els cartells de Blocus, així com l'avatar del grup, amb una eina d'intel·ligència artificial. L'historial del navegador del terminal telefònic també indica que va buscar eines per a publicar automàticament els cartells i els codis QR.

La miríada de grups va arribar a reunir milers d'integrants, majoritàriament menors d'edat, i va establir un pla per al saqueig de comerços de luxe, en una primera jornada a Barcelona el passat 24 d'octubre —que es va saldar amb la detenció de 128 persones— i en una segona convocatòria en diverses ciutats d'Espanya coincidint amb la nit de Halloween del 31 d'octubre, avortada gràcies a un gran desplegament policial.

El vídeo que li va ser intervingut es va gravar amb el seu telèfon mòbil —un iPhone 18 Pro— el passat 28 d'octubre. En la gravació, editada amb el programa CapCut, parlava en nom de Blocus i feia una crida a nous saquejos per al 31 d'octubre després de la primera jornada a Barcelona.

Joieries, botigues de luxe i grans magatzems

La presumpta organització criminal, segons la Guàrdia Civil, havia previst reunir els participants el 31 d'octubre en un punt general i comunicar després, mitjançant un xat privat, quins establiments no tenien presència policial. En les converses analitzades pel Servei d'Informació de l'Institut Armat s'assenyalaven joieries, botigues de luxe i grans magatzems.

El presumpte líder de Blocus, a qui la jutgessa ha prohibit l'accés a xarxes socials, figura com a investigat pels presumptes delictes d'organització criminal destinada a la mobilització i incitació, a escala nacional, de tercers per a cometre desordres públics greus, robatoris amb força en establiments mercantils i danys dolosos tant al mobiliari públic com a la propietat privada, sense perjudici d'una qualificació posterior dels fets i del que puga resultar de la instrucció del procediment.

Es tracta d'un jove espanyol resident a Picanya la família del qual comptava amb certa capacitat econòmica. Un dels membres de la família, d'origen pakistanés, es dedicava a negocis d'importació de vehicles, segons fonts consultades per aquest diari.

Zero iniciatives. Ni preguntes, ni sol·licituds de documentació, ni intervencions en ple o comissió. Carlos Mazón, l'expresident de la Generalitat Valenciana més conegut per les seues absències que per les seues accions, continua en la mateixa línia com a diputat ras. Passat un any des que va deixar el Palau de la Generalitat i va passar a ocupar l'escó 98, no se sap res del treball del diputat Mazón a les Corts. El cercador de la Cambra no ofereix resultats sobre les iniciatives parlamentàries de qui va ser líder del PP valencià, que també compta amb una oficina i un assessor a càrrec de l'erari públic, una prerrogativa dels expresidents valencians.

L'expresident valencià només ha fet una intervenció a les Corts Valencianes des que va comunicar la seua dimissió, el 3 de novembre de 2025: la seua compareixença en la comissió d'investigació de la dana al parlament autonòmic, un any després de la riuada que va segar més de 230 vides i de la pressió de la societat civil, els col·lectius de víctimes i l'oposició parlamentària. Ho va fer l'11 de novembre de 2025, una setmana després d'anunciar la seua dimissió —encara com a president en funcions— i des d'aleshores no ha tornat a prendre la paraula a l'hemicicle.

Després d'aquella intervenció, el dirigent pràcticament no ha xafat la Cambra i ha començat una etapa de perfil molt baix. A penes assisteix al Parlament autonòmic en les jornades en què hi ha ple i es limita a votar. Baixa del cotxe oficial, seu al seu escó, trau l'ordinador i les ulleres i, de tant en tant, conversa amb algun diputat del PP. Fa la seua vida a Alacant, on té l'oficina d'expresidents, juntament amb el seu assessor i amic José Manuel Cuenca.

La seua segona aparició parlamentària després de la comissió va ser el 27 de novembre, en la investidura de Juanfran Pérez Llorca, on va estar a l'edifici menys de 20 minuts; el temps just per a votar i aplaudir el seu successor. D'aquella sessió es recorden els seus nervis a l'escó, una incomoditat visible. Al ple següent, el primer ordinari des de la seua eixida, va arribar més de dues hores tard. Ni tan sols ha intervingut quan l'han interpel·lat directament, com han fet els portaveus del PSPV i Compromís, José Muñoz i Joan Baldoví. Quan se'l va assenyalar pels seus missatges de WhatsApp del dia de la dana, l'expresident va riure des del seu escó.

El PP manté Mazón com a diputat, amb aforament com la resta de membres de la Cambra, i el va premiar sent portaveu d'una comissió que encara no s'ha reunit: la que dirimeix les qüestions sobre el reglament de les Corts Valencianes. Aquesta responsabilitat implica un plus de 634 euros al mes, que se sumen als 37.492 euros anuals que percep un diputat. Mazón percep, a més, segons ha revelat el PSPV en roda de premsa, el complement per quilometratge per a assistir als plens, que ha sigut de 1.900 euros en huit mesos —les últimes dades disponibles són de juliol—, a raó de 101 euros per desplaçament. Segons la informació dels socialistes, el diputat Mazón ha acudit a les Corts 19 vegades en aquell període, 2,3 vegades al mes. Pràcticament quan hi ha ple.

Un bany de realitat

El passat abril, una fotografia de l'expresident banyant-se durant el matí d'un dimarts va generar una forta indignació. L'expresident va ser captat banyant-se a la platja del Campello, municipi pròxim a on l'exmandatari té la seua oficina. Al PP van defensar aleshores que cada diputat “organitza la seua agenda” fora dels horaris de les comissions o dels plens de la cambra. L'activitat parlamentària no va associada a un treball presencial amb un horari fix, van apuntar aquestes fonts. Un any després de la seua dimissió, a jutjar per les dades oficials de la Cambra, continua sent un misteri l'organització de l'agenda de Mazón o la seua activitat parlamentària.

Els socialistes han reclamat que torne les dietes per desplaçaments, atés que l'expresident disposa d'un cotxe oficial a càrrec de l'oficina d'expresidents, un avantatge que tenen els dirigents valencians per llei. Com ja va informar elDiario.es, el cost d'aquest departament per a Mazón és de 155.000 euros anuals: més de 76.000 euros bruts a l'any corresponents al sou del seu assessor José Manuel Cuenca, 68.000 euros bruts a l'any al del xofer, més 6.000 euros en subministraments i despeses de la seu i uns altres 5.000 euros de mitjana pels costos derivats del vehicle oficial, a més d'un pis de la Generalitat que al mercat està valorat en 1,2 milions d'euros, davant del port d'Alacant.

Un any després de la seua dimissió, dos des de la catastròfica dana, les associacions de víctimes tornen a reclamar la seua eixida del parlament autonòmic, la pèrdua de l'aforament i la seua investigació judicial. El seu horitzó, en canvi, sembla tranquil.

La Generalitat Valenciana ha licitat per un import de 2,2 milions d'euros el servei integral de disseny, execució i gestió d'una campanya itinerant d'educació, sensibilització i formació en matèria d'emergències i primers auxilis.

La campanya, impulsada per la Conselleria d'Emergències, que dirigeix Juan Carlos Valderrama, posarà dues unitats mòbils a circular pels 542 municipis valencians, incloent-hi “continguts específics sobre els sistemes oficials d'avís a la població en cas d'emergència, i en particular sobre el sistema ES-Alert de la Xarxa d'Alerta Nacional”, segons indica la documentació de la licitació consultada per aquest diari.

“Aquests continguts hauran d'explicar de manera pràctica la seua finalitat, funcionament bàsic, tipologia de missatges, compatibilitat amb dispositius mòbils i pautes d'actuació recomanades a la ciutadania després de la recepció d'una alerta de protecció civil”, expliquen els plecs. A més, “quan resulte tècnicament viable”, la campanya de difusió inclourà “demostracions o simulacions guiades que en faciliten la comprensió”, en referència a l'ES-Alert.

“Almenys un dels recursos interactius o immersius incorporats a la campanya haurà d'estar orientat a la comprensió dels sistemes oficials d'alerta i avís a la població, incloent-hi escenaris pràctics de recepció i gestió d'alertes d'emergència mitjançant el sistema ES-Alert”, afirma la documentació.

La campanya inclou informació i formació relativa a riscos com ara incendis forestals, inundacions, terratrémols, fenòmens meteorològics adversos i costaners, com també riscos derivats del transport de mercaderies perilloses, de l'àmbit químic i radiològic, de preses i basses, incendis en edificacions o l'ús de pirotècnia. També abasta els riscos domèstics més habituals, com ara accidents a la llar i situacions d'ofegament. A més, incorpora continguts específics sobre primers auxilis.

Amb una duració de dos anys, el contracte estableix també visites a centres educatius. La memòria justificativa del contracte, penjada el passat 2 de novembre a la Plataforma de Contractació del Sector Públic i firmada per la directora general d'Innovació en Emergències, Míriam Gil, explica que el programa de formació licitat naix del Pla Endavant impulsat per l'anterior vicepresident segon i conseller per a la Recuperació Econòmica i Social, Francisco José Gan Pampols.

La Generalitat també impulsa una campanya en mitjans de comunicació, amb instruccions per a la població en cas de recepció d'un ES-Alert “per risc de fortes pluges”.

Els presumptes narcos del port de València usaven la PlayStation, “a més de per a jugar partides en línia”, com a “mitjà de comunicació” segur per a les seues activitats d'importació de cocaïna a gran escala, segons indica un informe recent de la Unitat de Drogues i Crim Organitzat (UDYCO) de la Policia Nacional incorporat al sumari de l''Operació Spider'.

L'informe, al qual ha tingut accés elDiario.es, analitza el contingut del telèfon intervingut a l'investigat Julián L. R. i detecta que Ramón O. P., també imputat, li va enviar un àudio en què li deia: “Mano, llámame cuando puedas o conéctate a la play”.

Per part de la UDYCO “no hi ha cap dubte” que els presumptes narcos usaven la consola per a comunicar-se, concretament amb els models PS4 o PS5, que compten amb la “possibilitat de fer telefonades i xats de veu”.

Un segon informe, al qual també ha tingut accés aquest diari, va detectar un fet “especialment cridaner”: Ramón O. P., segons consta en el terminal telefònic que li va ser intervingut, va demanar “literalment” a ChatGPT: “Necesito un nombre vacilón para una aplicación encriptada anónima. ¿Me puedes ayudar?”.

El fet que a l'investigat se li intervinguera un únic telèfon —“social”, destinat a la vida quotidiana legal— sense cap aplicació encriptada, unit als múltiples indicis que els presumptes narcos sabien que una operació policial els trepitjava els talons, porta l'analista de la UDYCO a concloure que el telèfon de seguretat de Ramón O. P., usat per a activitats il·lícites, “hauria sigut destruït o ocultat en un lloc segur davant la previsió que serien detinguts”.

Els investigadors recorden que, tal com es desprén de les nombroses proves que reuneix el sumari, els presumptes narcos comptaven amb telèfons de seguretat i es comunicaven mitjançant “aplicacions encriptades i de xifratge militar”, com ara Zangi, “per a tractar els temes criminals”.

“Tot apunta que van adquirir terminals completament nous o van mantindre només els telèfons socials, assumint que en cas d'intervenció policial no s'obtindria informació que els comprometera”, indica l'informe.

La UDYCO situa Julián L. R. i Ramón O. P., juntament amb Daniel N. O. —cosí de l'anterior—, a les ordres tant del “clan” capitanejat pel narcoportuari Ramón B. P. com del “liderat” per Iván T. R. i Borja M. R..

Tots dos clans, que rivalitzaven entre ells “en segons quins aspectes”, usaven els “recursos” logístics del grup format per Julián L. R., Ramón O. P. i Daniel N. O., com ara la prestació de camions, d'homes 'aranya' que escalen els contenidors apilats al port o d'ordres de transport “viciades”.

L'informe involucra els presumptes narcos “de manera directa” en sis partides de cocaïna introduïts al port de València mitjançant el sistema del ganxo cec o rip-off, introduint la cocaïna en un contenidor amb mercaderia legal i sense el coneixement de les empreses exportadora i importadora. Exercien un “paper d'organització, preparació i supervisió directa de les extraccions”.

Tots dos clans col·laboraven puntualment. Així es desprén d'un seguiment policial que va presenciar una trobada entre Ramón B. P. i Iván T. R. en què “s'abracen fent salts i mantenen una actitud d'alegria”. Un dels agents de la UDYCO, malgrat les mesures de seguretat dels investigats, va aconseguir captar la conversa entre els dos caps:

—Iván: “Al final todo ha salido bien, esto lo celebramos por todo lo alto en Ibiza”.

—Ramón: “No las tenía todas conmigo, pero ahora sí que hemos cogido bien”.

La conversa, culminada amb abraçades repetides, es va produir quatre dies després que s'introduïra el descarregament el 6 de juny de 2025. Tanmateix, 80 quilos d'aquell carregament van quedar abandonats al port de València, per la qual cosa la UDYCO considera que, en haver “fallat” aquell grup logístic, la presumpta organització criminal va recórrer als equips d'extracció controlats per Jonatan G. C. per a la següent partida —d'1,1 tones de cocaïna—, esdevingut el 18 de juliol de 2025.

La posició “superior” del portuari Ramón B. P.

L'informe al·ludeix a la “posició de lideratge” de Ramón B. P., un portuari classificador, dins de l'organització criminal. Els béns i el patrimoni que la investigació li atribueix resulten “clarament molt superiors als que un sou de portuari, per elevat que siga, pot sostindre”, anota l'informe. La seua posició “superior” respecte de la resta de narcoportuaris es desprén de la seua capacitat de “disposar de les dades i del contacte directe amb les persones que realitzen la càrrega de la partida a Sud-amèrica”.

La UDYCO vincula el narcoportuari amb cinc dels descarregaments, amb un pes total de 2,1 tones de cocaïna. Es tracta, en definitiva, d'un personatge “d'importància vital en l'estructura criminal”, que ocupa una “posició de responsabilitat, poder i control” en les operacions de narcotràfic.

Els investigadors també assenyalen un altre presumpte narcoportuari que exerceix, sota el paraigua de Ramón B. P., una “posició de privilegi”: José Francisco B. R., que “manté els contactes en origen i in itinere que li permeten conéixer de manera prèvia la situació del contenidor marítim contaminat objecte del seu interés”.

José Francisco B. R., en una conversa amb un dels agents encoberts de la Policia Nacional, va reconéixer que comptava amb un “grup” capaç de tornar un contenidor apartat per a ser sotmés a revisió a la pila on estava prèviament, evitant així la temuda inspecció. Això sí, l'operació costava el 50% de la droga ocultada en el contenidor.

El 'notari' i l'aranya'

Sota la batuta de la “facció” de Ramón B. P. actuava en diversos dels contrabans el “grup d'acció directa en l'estructura criminal” format per Julián L. R., Ramón O. P. i Daniel N. O., que s'encarregava de la “logística i direcció” per a dur a terme les extraccions de cocaïna en la infraestructura portuària.

L'informe descriu dos actors fonamentals que romanien amagats a la cabina dels camions durant la recuperació del carregament de cocaïna: els 'notaris', que donaven fe de l'extracció de les partides, i els homes 'aranya', que escalaven fins als contenidors apilats a la terminal portuària.

Per a això comptaven amb una escala telescòpica, cisalles i bosses de ràfia com les bosses de plàstic de certes dimensions que proporcionen els supermercats als clients. La UDYCO detalla en el seu informe l'operatiu per a intervindre el descarregament de l'1 de juliol de 2024, de 460 quilos de cocaïna, dissimulat en el contenidor UACU3996216, de color verd, situat en una tercera altura a la terminal APM del moll de Llevant del port de València.

Malgrat les tasques de contravigilància que van dificultar “enormement” els seguiments, els investigadors van aconseguir vincular fefaentment Julián L. R., Ramón O. P. i Daniel N. O. amb el dispositiu per a recuperar el carregament. Després de la confiscació dels 460 quilos de cocaïna, els dos primers “s'autoinculpen verbalment i de manera directa” davant un dels infiltrats policials.

“En aquesta declaració fan constar que els imports percebuts en concepte de docència es troben dins dels marges previstos en la Llei 8/2016, de 28 d'octubre, d'Incompatibilitats i Conflictes d'Interessos de Persones amb Càrrecs Públics no Electes”.

Així diu part de la resposta parlamentària facilitada per la consellera valenciana de Justícia, Nuria Martínez, als diputats socialistes José Antonio Díaz i Antoni Gaspar, que van preguntar pels alts càrrecs amb compatibilitat aprovada per a impartir classes universitàries o preparar oposicions a la mateixa Administració i per la quantia que perceben, amb l'objectiu de comprovar que no cobren més del 30% del seu sou, límit establit per la normativa autonòmica.

Tanmateix, de la resposta es desprén que tots els alts càrrecs, la relació dels quals s'adjunta en la resposta, tan sols estan obligats a firmar una declaració responsable per la qual es comprometen a no superar aquest límit legal: “En el cas que els alts càrrecs declaren que compatibilitzen l'exercici del càrrec amb la docència, cadascun subscriu una declaració mitjançant un check, sense el qual no és possible presentar la declaració d'activitats del mandat”, diu la resposta.

Quant al llistat d'alts càrrecs, a data de 13 de juliol de 2026, n'eren onze els que disposaven de compatibilitat per a exercir com a docents, si bé és cert que un d'ells, Carlos Lirio, va cessar a petició pròpia com a subsecretari de la Vicepresidència Primera que encapçala Susana Camarero.

Així, les deu compatibilitats vigents corresponen a sis directors generals, tres secretaris autonòmics i un subsecretari, amb sous bruts anuals que van dels 68.000 als 96.000 euros, inclosos els triennis. La majoria imparteixen classes en diverses universitats i dos, la directora general de l'Advocacia General, Inés Sánchez, i el director general de Costes, Ports i Aeroports, Marc Sánchez, preparen oposicions.

Dels deu alts càrrecs, el que més cobra és el subsecretari de la Conselleria de Sanitat, Joaquín Alfonso, amb 96.446 euros bruts anuals, 8.479 dels quals corresponen a triennis. En el cas que arribara al límit legal del 30% per la seua tasca docent a la Universitat Catòlica, percebria 28.939 euros addicionals.

D'altra banda, crida l'atenció que la data de la declaració d'absència d'incompatibilitats de la majoria d'ells siga de finals de gener en avant, excepte un cas del 31 de desembre. Precisament després que elDiario.es publicara el passat 15 de gener que la directora de l'Advocacia, Inés Sánchez, cobrava un sobresou com a preparadora d'oposicions per a diferents àmbits, entre ells el mateix cos d'advocats de l'Administració autonòmica. La mateixa Sánchez presenta la seua declaració de compatibilitat el 4 de febrer. El març de 2024, el PSPV també va preguntar pels alts càrrecs autoritzats per a impartir docència i en aquell moment tan sols n'hi havia quatre de registrats, que no coincideixen amb els actuals.

Crítiques del PSPV

El PSPV-PSOE ha denunciat que el Consell continua sense acreditar una fiscalització efectiva dels ingressos per docència de deu alts càrrecs de la Generalitat, tres anys després d'aprovar aquestes compatibilitats. El portaveu d'Economia dels socialistes a les Corts Valencianes, José Díaz, ha acusat PP i Vox de “protegir aquests ingressos de qualsevol intent de transparència” en rebutjar sistemàticament les esmenes socialistes per a limitar aquestes activitats i conéixer les seues retribucions.

“Només arribar, el 2023, es van apujar el sou i van canviar la llei per a poder ingressar fins a un 30% addicional impartint classes. Estem en 2026 i continuem sense saber quant cobren per elles. Per a millorar les seues retribucions no van perdre ni un minut. Per a explicar-les porten tres anys trobant excuses”, ha assenyalat.

El portaveu socialista ha criticat que, davant la petició d'informació del PSPV, el Consell es remeta a les retribucions públiques i a una declaració dels mateixos alts càrrecs en què asseguren que compleixen el límit legal, sense detallar els imports percebuts per docència.

“Preguntem quant cobren i ens responen que ells diuen que compleixen. Un sistema comodíssim: l'interessat cobra i l'Administració es queda amb la seua paraula. Amb aquest criteri, l'oficina de control podria limitar-se a posar un segell de 'm'ho ha dit ell'”, ha ironitzat.

Díaz ha exigit conéixer quines activitats desenvolupen, quant de temps hi dediquen i quins ingressos obtenen: “Cobren un sou públic per assumir responsabilitats. Cal demanar que es comproven les seues activitats i ingressos addicionals hauria de ser el més normal. En aquest Consell sembla una impertinència”.

El PSPV va presentar esmenes per a excloure els consellers d'aquestes compatibilitats, limitar la docència a l'àmbit universitari i restringir horaris, hores i ingressos. També va reclamar un informe anual de l'Oficina de Control de Conflictes d'Interessos amb els imports bruts percebuts. PP i Vox van rebutjar totes les propostes.

“Han pogut establir controls i hi han votat en contra. Han pogut garantir que es coneguen les xifres i també hi han votat en contra. Després demanaran confiança. La confiança no substitueix les factures ni les comprovacions”, ha advertit.

“A més dels problemes enquistats que tenim des de fa molts anys, com són la invasió de gorretes o la seguretat, tenim també una plaga de rates. Ens tenen abandonats, no hi ha hagut inversions per part de l'Ajuntament pràcticament des que es va fer el passeig marítim”.

El secretari de l'Associació d'Empresaris d'Hostaleria Platja de les Arenes, Fernando Turanzo, es mostra així de contrariat amb la situació límit de degradació a què consideren que s'ha arribat a la zona del passeig de Neptú que va des de l'hotel balneari de les Arenes fins a la Marina de València.

Tal com va comprovar in situ elDiario.es, acompanyat de diversos membres de l'associació, la part posterior dels locals d'hostaleria, que dona a un jardí i a un aparcament subterrani, està ocupada per persones vulnerables que es dediquen a aparcar cotxes. Alguns dormen en alguns dels immobles que estan pendents d'enderrocament per a la seua reconstrucció com a hotel i apartaments.

Com indiquen els mateixos empresaris, l'estat de les voreres i dels escocells és semiruïnós, ja que en molts trams estan alçats per les arrels dels arbres i en algunes zones dels jardins s'acumulen restes d'estris.

“L'entorn urbanístic està en una situació de provisionalitat que contribueix a aquesta degradació. Ahí està l'enorme solar d'Eugenia Viñes, on es van tirar les cases, i estan els solars morts de fàstic, que són una barrera que ens separa per complet del barri, unit al tancat de la Marina, que hem sol·licitat diverses vegades que es retire perquè s'integre en el passeig, però de moment continuem igual. Només ens diuen que es deriven les sol·licituds i en aquest lloc es queda tot”, lamenta Turanzo.

Quant a les plagues de rates, el passat mes de juliol van remetre un escrit al consistori alertant del problema i demanant revisions i solucions que no han arribat: “Des de fa temps, treballadors i usuaris de la zona observen la presència d'aquests rosegadors en espais públics pròxims als establiments d'hostaleria, terrasses, zones enjardinades i àrees de trànsit per als vianants, sobretot a la zona pròxima a la compactadora de fem. Aquesta situació genera una preocupació important tant des del punt de vista sanitari com d'imatge, especialment tractant-se d'una zona turística i de gran afluència de veïns i visitants”, deia la missiva.

Per la seua banda, l'Associació de Veïns del Cabanyal-Canyamelar afirma que tant els problemes com les reivindicacions són compartits i recorda que recentment també va remetre a l'Ajuntament, governat pel PP i Vox, una carta conjunta en què demanava, entre altres coses, “la constitució d'una taula de treball estable entre l'Ajuntament, les associacions veïnals i el sector hostaler de la zona amb la finalitat d'avaluar i regular l'impacte dels esdeveniments a la zona”, en relació amb l'acumulació d'esdeveniments musicals.

També demanaven “la posada en marxa urgent d'un pla de reurbanització integral, que incloga tant l'adequació dels solars abandonats com la millora pendent i inajornable del passeig de Neptú i del passeig marítim en conjunt”. Fonts veïnals asseguren que no hi va haver cap mena de resposta per part de les autoritats municipals.

Traslladats el problema i les reivindicacions, des de l'equip de govern de l'Ajuntament que dirigeix l'alcaldessa María José Catalá han declinat fer comentaris

Prop de 36.000 persones en només dues jornades i milers d'assistents als diferents concerts de la seua gira de comiat. La Fúmiga, un dels grups valencians amb més èxit de les últimes dècades, es va acomiadar aquest dissabte al Roig Arena demostrant la capacitat de convocatòria de la música reivindicativa en valencià. Un panorama que contrasta amb el veto a la música en valencià de les institucions governades per PP i Vox, que han desterrat per complet la llengua pròpia dels escenaris que reben diners públics.

La banda d'Alzira fa anys que ompli recintes i festivals a Espanya. Van arreplegar el testimoni de l'escena valenciana homenatjant La Gossa Sorda, Txarango, Aspencat i Obrint Pas, primer com a xaranga local i després amb nom propi, portant la música en valencià i el discurs de reivindicació de la llengua per tot arreu.

Malgrat el gran èxit entre el públic, el grup ha quedat apartat de la programació cultural on governen PP i Vox, que han carregat contra la banda en diverses ocasions. Tal vegada la raó és la mateixa: unir la música popular amb un discurs en defensa d'una llengua en amenaça constant. Muixerangues, pasdobles com Amparito Roca o les albaes de Pep Gimeno 'El Botifarra', símbols de la cultura valenciana, van completar el mosaic de l'últim adeu del grup.

El 2021, l'Ajuntament de València, aleshores governat per Compromís, va contractar el grup per als Concerts de Vivers, les Nits de Vivers el 2023 i la preselecció de les falleres majors el 2022. El PP va portar aquest últim contracte a l'Agència Antifrau amb l'argument que s'havia contractat “a dit” una empresa i per la diferència entre el que es va pagar pel concert —14.520 euros— i el que va cobrar el grup —prop de 6.000—. Fa tot just dues setmanes, l'Ajuntament de València, ara amb el PP, va contractar el grup de pop cristià Hakuna per al tancament de l'any jubilar: la contractació del concert ronda els 40.000 euros —entre la part tècnica i l'artística— i la fundació que gestiona el grup percep 14.900, com ja va informar elDiario.es.

Des de 2023, amb el PP a l'alcaldia i Vox a la Regidoria de Festes, els grups en valencià han quedat totalment apartats de la programació. La mateixa banda ha denunciat que pràcticament estan vetats als municipis on governa la ultradreta i que no han rebut suport del Govern autonòmic ni formen part de cap circuit cultural sota la gestió de PP i Vox. En els seus últims concerts gratuïts en municipis, agrupacions locals del PP han denunciat que el grup “ataca” el partit i “adoctrina”, com va dir el representant del PP de Mislata, i fins i tot un diputat de Vox va afirmar en una tertúlia de ràdio que la banda “no és nostra” pel contingut de les seues lletres o la seua posada en escena, posant de manifest la seua percepció de la cultura i la identitat. Malgrat aquest desterrament, el grup va reunir en el seu últim adeu, en un recinte privat, més de 36.000 persones que, malgrat la incomoditat de Vox, continuen cridant País Valencià.

Ara sí. S’ha acabat. La Fúmiga, la formació que major impacte ha tingut per a la música en valencià dels darrers anys, ha tancat el seu cicle vital. Després de més de 500 concerts i tres discos d’or, els dotze músics s’han acomiadat del públic en cinc cites grandioses; tres al Sant Jordi Club de Barcelona i dos al Roig Arena de València.

Els espectacles del divendres i del dissabte a València seran recordats per les més de 36.000 persones que els van presenciar. L’adéu de La Fúmiga deixa xifres de rècord però també una petjada emocional que els músics d’Alzira i el seu públic han gestionat de la millor manera possible, perquè no és fàcil baixar dels escenaris -per a sempre- en el punt més àlgid de la carrera musical. Embafats d’emocions han plorat davant dels fans en els darrers concerts i junt a les seues mares per videotrucada en directe. Tot en un guió de pel·lícula que ningú imaginava quan aquella xaranga començava a tocar en les festes de poble, per acabar convertint-se en un grup de masses. I després, un missatge de suport als músics que venen darrere. Si l'espectacle de La Fúmiga es deia “Tot s'acaba” el show previ a València fou batejat com a “Tot comença”, amb la presència femenina d'Abril, Naina, La Xica i Esther, acompanyades de Drasen. La Fúmiga fent de padrins de la nova saba de la música en valencià. Un gest que els honra.

Caldrien pàgines i pàgines per explicar el treball que ha precedit allò que s'ha viscut durant dos dies al Roig Arena. Al Sant Jordi Club de Barcelona ja vam constatar la pauta del que seria el show final de València, però la colossal posada en escena al Cap i Casal i les nombroses col·laboracions que van aparèixer sobre l'escenari han fet que aquest comiat supere les expectatives. Perquè l'equip de La Fúmiga, músics i tècnics, ha parit un autèntic “musical”, amb un relat audiovisual de diferents posades en escena i sorpreses a dojo. El públic va veure sobre la pantalla gegant una xiqueta que creixia i es feia gran conforme avançava la nit, fins acomiadar-se del públic arribada la vellesa i amb el missatge que havia sigut feliç (una metàfora en imatges de la història de La Fúmiga). El muntatge ha marcat un precedent per a la música en valencià de masses. Una gran plataforma s'endinsava fins el centre de la pista, un lloc que va donar visibilitat des de tots els angles del Roig Arena. Tres grans pantalles, les animacions, el foc, el fum i el disseny de llums van acompanyar la intensitat d'un espectacle que va durar dues hores i mitja. Les xiquetes i els xiquets, que n'eren molts, també van seguir el compte enrere del final de La Fúmiga amb la baixada de sis boles gegants des del sostre del pavelló, que s'il·luminaven conforme avançava la vetllada.

I de la part musical, què podem dir? Ho van tocar pràcticament tot en un guió sòlid i atrevit. La capacitat que ha tingut La Fúmiga per arriscar i guanyar ha sigut constant al llarg de la seua història. Els concerts s'iniciaren amb el seu primer gran èxit “Mediterrània”. Així, pim pam, d'entrada, la primera píndola per a llevar el neguit del públic i començar amb les pulsacions a mil. I a partir d'ací, la muntanya russa musical i emocional que caracteritza el grup i les sorpreses per al públic en format de col·laboracions. La primera, la de Ginestà, cantant “Tot està per fer”. La temperatura del Roig Arena va pujar amb la irrupció de Mireia, de Malifeta i Pupil·les, per entonar el primer tema de La Fúmiga: “Karrasketon”. Arrancava el gran homenatge de la música en la nostra llengua. Un viatge pels grups que van fer créixer aquella colla d'amics d'Alzira. L'aparició d'Arnau (la Gossa Sorda, Zoo i Malifeta) per cantar “Esbarzers” feu embogir el Roig Arena. La memòria musical dels assistents estava a prova de bombes quan més tard els primers acords de “Quan caminàvem pels carrers de València...” d'Aspencat eren interpretats per Kiko Tur, cantant de la mítica formació de la Marina. Xiquetes i xiquets pilotaris van ocupar la passarel·la per ballar l'himne de la pilota valenciana “Juguem amb el món” amb la Fúmiga, Esther i Àlex Blat (Tardor).

Abans, però, La Fúmiga havia dedicat un espai a tots els “haters” del grup amb el vídeo del còmic Arturo Valls, en el paper de Cayetano, afirmant en un esquetx que La Fúmiga en castellà hauria tingut més èxit. En eixe moment sonaren la irònica “Equilibrios infinitos” i “La Casa plena”. L'orquestra de la Ribera interpretà amb Àrtur i Beteta “Mami”, dedicada a totes les mares que aparegueren als telèfons dels músics i en la pantalla gegant. El Roig Arena també va mutar en una gran plaça de poble per reivindicar les arrels, el seu folklore i la festa al carrer. La Fúmiga a ritme d'una marxa mora amb representants de les diferents festes valencianes a l'escenari i amb imatges del País Valencià en lluita: durant la dana, defensant l'escola pública...

Precisament fou la part central de la cultura popular la que més va sorprendre al públic. A ritme de tabal i dolçaina, la colla capitanejada per Hèctor Peropadre posava la música perquè Pep Gimeno “Botifarra”, Noèlia Llorens “Titana” i Jonatan Penalba s'arrancaren amb unes albades versades amb estima i reconeixement cap a La Fúmiga. Després, allà dalt de tot de l'escenari, s'escenificà una sobretaula valenciana on els membres del grup acompanyaren els tres cantaors en la reconeguda “Malaguenya de Barxeta”. Èxtasis. També hi va haver Muixeranga i un homenatge a les agrupacions musicals de poble quan “La Fúmiga”, al complet, va eixir vestida “de banda” i amb els instruments sense microfonia per fer un passacarrer. Totes les grades dempeus i amb els braços a l'aire, els mòbils esgotant la bateria, els xiquets i les xiquetes plorant en cada intervenció d'Àrur, les senyeres al cel del Roig Arena... Allò era el poble valencià dins d'un palau d'esports.

Per l'escenari passaren els ballarins i ballarines de València Dancing Forward, l'Escola Coral Veus Juntes de Quart de Poblet, una batucada, cabuts, muixaranguers, fallers... i un grapat de músics i coristes per dotar de pes, més si cal, al show. Un espectacle que guardava el millor per al final, les cançons més emblemàtiques i les col·labos més reeixides. Però no tot va ser un discurs d'estima cap a la llengua i la música, de la reivindicació de totes les formes d'amor. L'aparició en pantalla del rei emèrit i de Carlos Mazón va esperonar Àrtur a demanar justícia, com ha fet en tota la gira de comiat.

El moll de l'os arribà amb una de les claus de l'èxit de La Fúmiga, les cançons compartides amb amigues i amics de l'escena musical catalana i valenciana. Des del centre de l'escenari, una porta s'obria perquè isqueren al llarg de la nit Suu, Catarres, Figa Flawas, Tyets, Naina, Samantha... I el públic cantà, entre d'altres, “Cançons d'amor”, “Ja no fa mal”, “Que tia!” i dos dels temes imprescindibles del grup d'Alzira: “Havia de passar” i “Ja dormiré”.

La part més lacrimògena es va concentrar en la presentació dels membres del grup, un a un, i amb la interpretació de la cançó de comiat de la gira, “Gràcies per tant”. “Llavors”, amb Jonatan Penalba, va tancar l'apoteòsic final del “triomf de la gent normal”. Perquè ells, els integrants de La Fúmiga, sempre han ressaltat eixa idea, la gent normal pot aconseguir allò que somia. I una petició al públic que Àrtur ha repetit i repetit en cada concert: “Doneu-li el mateix carinyo que ens heu donat a nosaltres a la gent que ve darrere”. Amerats de suor, de plors i d'estima col·lectiva, el grup deia adéu a València mentre sonava “Quan es fa de nit, que bonic si estàs ací...” de Malifeta.

I el comiat definitiu arribà dissabte amb noves i grans sorpreses. Les mares dels membres de la Fúmiga saludant des de la tribuna del Roig Arena en “Mami” van arrancar els plors a milers de fans, els seus fills els primers.

Un altre bolo per a la història amb la presència de Panxo de Zoo per regalar-nos la foto i la col.laboració de la nit en “Fotosíntesi”. I si faltava poc Sandra Monfort, “la reina de la Marina”, com la va presentar Àrtur, s'unia a una festa de comiat redona en “Tornar”. Un desig, tornar, que va planejar durant les dues nits entre les més de 36.000 ànimes i que es va verbalitzar en no pocs comentaris. “Que torne La Fúmiga!”.

El PSPV ha encés les alarmes sobre el criteri en el repartiment de diners públics per a entitats agràries per part de les administracions valencianes, en mans del Partit Popular. El grup parlamentari socialista a les Corts va registrar una bateria de 31 preguntes per escrit i una exhaustiva sol·licitud de documentació dirigides al Consell per a fiscalitzar la concessió de subvencions nominatives destinades a investigacions nutrigenòmiques sobre les propietats de fruites com la taronja, la mandarina, el caqui o la magrana. La suma de les consignacions pressupostàries entre 2022 i 2026 ascendeix a 445.000 euros, dels quals s'han abonat 198.653,42 euros corresponents a les anualitats de 2023 i 2025.

Els socialistes han qualificat de “sospitós” que un mateix sindicat agrari —AVA-Asaja— sol·licite i reba aquestes ajudes de manera recurrent sense que l'Administració faça públics els resultats ni les conclusions tècniques dels treballs: “Sospitem de finançament ocult. No les concedeixen a altres entitats que també han sol·licitat aquest tipus d'ajudes, com La Unió, en una actuació que sembla un pèl sectària; volem saber de què anaven aquests estudis i quins n'han sigut els resultats”. “Per a donar 100.000 euros nominatius s'ha de presentar un estudi molt complet i justificat del projecte”, han argumentat.

El rastreig parlamentari del PSPV mostra un historial de transferències amb alts i baixos. En els pressupostos autonòmics de 2022, la Generalitat va aprovar una primera assignació de 145.000 euros mitjançant concessió directa. Tanmateix, en una resposta per escrit de la Conselleria, l'Administració autonòmica ha admés que en aquell exercici el pagament va ser de zero euros a causa de la “renúncia expressa” de l'entitat beneficiària.

Posteriorment, la línia nominativa S0008, adscrita al programa d'indústria i cadena agroalimentària, va reprendre els pagaments amb l'abonament de 98.653,42 euros en l'exercici 2023 i altres 100.000 euros abonats en 2025. Per als comptes de 2026, s'ha tornat a consignar una partida de 100.000 euros la tramitació administrativa de la qual encara no s'ha iniciat. Pel que fa als criteris de selecció, Agricultura ha eludit justificacions científiques específiques i ha respost que l'assignació obeeix a les necessitats “que a aquest efecte s'han considerat convenients a criteri de les Corts”. Davant aquesta situació, el PSPV exigeix una còpia íntegra de les memòries tècniques, les factures justificatives, les possibles subcontractacions i els informes finals d'avaluació per a verificar l'impacte real d'aquest desemborsament públic.

Un estudi pioner

Des de l'organització agrària han detallat que una de les iniciatives subvencionades correspon a un projecte pioner impulsat per l'Institut d'Investigació Sanitària Incliva i la Fundació Valenciana d'Agricultura i Medi Ambient (Fuvam) d'AVA-Asaja que certifica la capacitat del consum de cítrics per a alterar de manera notable l'expressió del genoma. La investigació, dividida en dues fases amb la col·laboració de la Universitat Politècnica de València (UPV) i finançada per la Conselleria d'Agricultura, va recórrer a l'ús d'eines bioinformàtiques avançades i algoritmes d'aprenentatge automàtic. Mitjançant la seqüenciació massiva d'ARN en models animals suplementats amb taronja i mandarina, la comunitat científica va detectar variacions significatives en l'activitat genètica i proteica de teixits del cervell, el cor, el fetge, el renyó, el múscul esquelètic i el teixit adipós.

Les primeres anàlisis van revelar efectes diferenciats segons la varietat de fruita. La dieta rica en mandarina va mostrar una resposta superior per la seua major concentració de principis actius com la sinefrina o la naringenina. Al cor, les dades assenyalen una millora potencial del rendiment cel·lular davant l'estrés oxidatiu, com també la reducció del biomarcador tumoral TGF-β. Per la seua banda, les mostres cerebrals van reflectir canvis en la regulació del ritme circadiari. Tant la representació institucional com les organitzacions agràries destacaven la transcendència d'aquests descobriments per a desmentir mentides nutricionals, aportar una base científica sòlida al sector citrícola i reforçar la competitivitat comercial del producte valencià en el mercat internacional.

La Unió denuncia un evident greuge comparatiu

El malestar pel repartiment de fons públics no es limita a les Corts. El president de La Unió Llauradora i Ramadera, Carles Peris, ha remés una carta de caràcter urgent al president de la Diputació de València, el popular Vicent Mompó, per a exigir una reunió i reclamar una explicació institucional davant la falta de resposta a les seues peticions de col·laboració.

La Unió va sol·licitar el maig de 2026 una subvenció nominativa de 110.000 euros a la corporació provincial per a finançar el programa 'Formació i assessorament agrari 2026 a la província de València', iniciativa dotada amb un pressupost global de 115.321 euros en què la mateixa organització aporta fons propis. Malgrat haver presentat quatre escrits formals i haver executat ja gran part dels serveis d'assessorament als agricultors, l'entitat no ha rebut resposta per part de la institució provincial, que al·lega falta de disponibilitat pressupostària en contactes informals.

Tanmateix, Peris denuncia un evident greuge comparatiu. Durant el mateix exercici 2026, la corporació provincial va concedir a AVA-Asaja una subvenció nominativa de 110.000 euros en el ple d'abril. A aquesta quantitat es va sumar, el passat 30 de setembre, una modificació de crèdit d'altres 300.000 euros destinats a obres de millora i infraestructures a la finca Sinyent, propietat d'aquesta entitat.

“Resulta especialment difícil explicar que, mentre durant el mateix exercici s'han articulat o impulsat aportacions de 110.000 i 300.000 euros en favor d'una organització agrària, La Unió no haja rebut cap resposta formal”, lamenta Peris en el seu escrit, alhora que reclama frenar el bloqueig institucional i fixar una data immediata per a abordar directament la continuïtat del finançament dels serveis tècnics dirigits al camp valencià.

El Partit Popular de la Comunitat Valenciana no té sort amb les persones que nomena per a la presidència de les Corts Valencianes. Tampoc per a la presidència de la Generalitat, amb l'excepció d'Alberto Fabra, que va eixir-ne indemne malgrat el tancament de Canal 9 i el rescat amb diners públics de l'empresa privada que va organitzar la Fórmula 1. Amb la condemna a un any i mig de presó per agressió sexual a una pacient imposada a Julio de España, president de la cambra valenciana entre 2003 i 2007, ja són tres dels cinc polítics conservadors que van ocupar el segon càrrec més important de la Generalitat els que s'han enfrontat a problemes seriosos amb la justícia.

La primera va ser Milagrosa Martínez, presidenta de les Corts entre 2007 i 2011, que va ser condemnada a nou anys de presó per rebre regals de la trama Gürtel a canvi d'adjudicacions quan era consellera de Turisme. El Tribunal Suprem va ratificar la condemna del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana pels delictes de prevaricació, malversació i suborn. Va ingressar a la presó de Villena el maig de 2018. Milagrosa Martínez va viure un dels moments més convulsos de les Corts Valencianes, quan va esclatar el cas de corrupció Gürtel, que va esquitxar l'expresident Camps i sobre el qual finalment s'arxivaria la causa.

Juan Cotino, que havia sigut director de la Policia Nacional amb José María Aznar, va ser president de les Corts entre 2011 i 2014, quan va dimitir per motius personals. Mesos després de deixar el càrrec va ser imputat pels contractes amb la trama Gürtel per la visita del Papa a València i, el 2018, en el cas Erial contra l'expresident de la Generalitat i exministre de Treball Eduardo Zaplana; en concret, per pagar comissions al polític de Benidorm a Luxemburg coincidint amb el seu càrrec al capdavant de la policia espanyola. Cotino va morir de covid-19 el 2020 i totes les seues possibles responsabilitats penals van quedar extingides.

La setmana passada, la Secció Segona de l'Audiència Provincial d'Alacant va condemnar Julio de España a un any i mig de presó. Els magistrats consideren provat que el facultatiu va incomplir la lex artis mèdica en tocar els genitals a una pacient —que, a més, era infermera— durant l'exploració a què la va sotmetre en una clínica privada d'Alacant el 7 d'agost de 2023. El mateix tribunal el va absoldre respecte de la denúncia d'una segona pacient.

Arran d'aquesta condemna, tant el PSPV-PSOE com Compromís han sol·licitat a les Corts Valencianes que retiren el quadre d'homenatge a Julio de España que penja de les parets de la Sala Daurada de la cambra valenciana i que està just al costat del buit que va deixar el quadre retirat de Milagrosa Martínez, que al seu torn compartia espai juntament amb el de Juan Cotino. Curiosament, cap dels tres va cometre els delictes que se'ls atribueixen en l'exercici del càrrec al capdavant de la segona institució de la Comunitat Valenciana.

L'estadística en el cas del PP pel que fa als problemes amb la justícia —tres de cinc presidències— contrasta amb la dels altres partits que han ocupat el càrrec i que no n'han tingut cap: PSPV-PSOE, Unió Valenciana, Compromís i Vox, actualment en l'exercici de la presidència.

En el cas dels presidents de la Generalitat, el PP no ha tingut més sort: dos, José Luis Olivas —ja mort— i Eduardo Zaplana, han sigut condemnats a penes de presó per delictes de corrupció.

Males notícies empresarials per a la família del president de la Generalitat, Juanfran Pérez Llorca, en la seua batalla contra el seu soci rus, amb qui pugnen als tribunals per la gestió d’un hotel en primera línia de platja de la Vila Joiosa. La Secció 8a de l’Audiència Provincial d’Alacant ha confirmat la nul·litat de tots els acords adoptats per la Junta General de la companyia Costa Jonense Gestión de Hoteles, S.L., celebrada el 28 de juny de 2024. Aquesta empresa està participada a parts iguals per Juan Pérez —pare del cap del Consell— i per Konstantin Sokolov, i administrada per una germana del polític de Finestrat. La batalla judicial és tan cruenta que posa en risc la propietat del negoci, que podria veure’s abocat a la liquidació, és a dir, a vendre’s a un tercer davant la falta d’acord entre els socis.

Segons la sentència, a la qual ha tingut accés elDiario.es, el conflicte va esclatar quan el president de la junta —càrrec exercit per Juan Pérez— va impedir l’entrada a la reunió del representant legal de Sokolov al·legant que el seu poder notarial no complia els requisits de la Llei de societats de capital, que exigeix un poder general per als representants externs en les societats limitades. Aquest mateix tipus de poder, tanmateix, sí que s’havia acceptat en les cinc juntes anteriors, circumstància que el tribunal retreu a la família del president en la sentència.

Dies abans de la junta, Sokolov havia demanat davant els tribunals la dissolució judicial de la societat Costa Jonense Gestión de Hoteles, S.L., cosa que va enfrontar els dos socis al 50%. La companyia és la gestora de l’Hotel Allón, de quatre estreles, i allí treballen les germanes del president de la Generalitat. El mateix Pérez Llorca va arribar a disfrutar d’un vehicle d’alta gamma a nom de l’empresa familiar quan era alcalde de Finestrat, segons denuncien fonts de l’entorn de Sokolov, que asseguren tindre-ho acreditat amb fotografies. El soci rus recrimina a la família del cap del Consell l’opacitat en la gestió, que no hagen presentat els comptes al Registre Mercantil i que tampoc hagen repartit dividends entre els socis, malgrat que l’hotel genera importants beneficis cada any gràcies a l’auge turístic.

Els magistrats consideren que, encara que formalment el poder que tenia el representant de Sokolov era insuficient, rebutjar-lo de manera sobtada en el moment de constituir la junta, sense avisar amb antelació i sense donar marge de reacció, “és actuar de manera contrària a la bona fe”, d’acord amb la doctrina del Tribunal Suprem. L’exclusió va privar el soci que representa la meitat del capital de participar en una junta en què s’aprovaven els comptes de tres exercicis —2021, 2022 i 2023—, que van quedar aprovats únicament amb el vot de l’altre soci. D’aquesta manera, els comptes van poder tirar avant sense repartir dividends i sense que el soci inversor rus coneguera com va la gestió de l’hotel.

L’Audiència rebutja l’argument de l’empresa segons el qual la bona fe no pot prevaldre sobre una norma imperativa i desestima el seu recurs d’apel·lació, confirmant íntegrament la sentència de primera instància que anul·lava la junta i tots els seus acords, amb imposició de les costes a la mercantil. La sentència, dictada el 23 d’octubre d’aquest any i notificada dimarts passat, encara pot ser recorreguda en cassació davant el Tribunal Suprem.

Però la batalla empresarial entre la família del president de la Generalitat i el seu soci rus no acaba en Costa Jonense Gestión de Hoteles, S.L., sinó que també es lliura en la companyia Elbim Hotel, S.L., propietària de l’immoble de l’hotel. Fonts coneixedores del sector hoteler de la Vila Joiosa valoren l’edifici en uns 20 milions d’euros, ja que és l’únic hotel situat en primera línia de platja de la Vila Joiosa.

Què passa ara amb aquesta sentència? De moment, el soci rus ha demanat la liquidació de les dues companyies vinculades a l’hotel, cosa que, si es produïra després d’una nova victòria als tribunals, podria obligar a vendre els actius a tercers o, si escau, que la família del president haguera de desemborsar una quantitat milionària per a controlar el 50% del seu soci rus, amb qui treballen des de fa quasi dues dècades.

Juanfran Pérez Llorca no participa ni en Costa Jonense Gestión de Hoteles, S.L. ni en Elbim Hotel, S.L., però sí que manté la propietat de dues empreses amb les seues germanes: Rancallosa I, S.L. i Alt de Pérez, S.L. De fet, el polèmic dossier intern del PP elaborat contra Pérez Llorca apunta a possibles irregularitats urbanístiques a l’Ajuntament de Finestrat que podrien beneficiar els immobles a nom d’aquestes dues empreses de la família.

Acaba d'arribar a les llibreries Homo postacademicus. De la reproducción a la supervivencia (Editorial Universidad de Granada), l'última obra del filòsof i escriptor Javier López Alós. Estretament vinculat a Dénia —ciutat on ha residit durant anys i en la qual condueix des de 2025 el cicle Koinós Dénia. Encuentros sobre cine, música y pensamiento—, l'autor tanca amb aquest assaig una trilogia dedicada a examinar la precarietat i la transformació de la vida intel·lectual sota el model neoliberal.

Aquest treball tanca un recorregut iniciat amb Crítica de la razón precaria (2019, Premi Catarata d'Assaig) i El intelectual plebeyo (2021). En aquesta ocasió, López Alós centra la seua anàlisi en la transformació radical que han patit la universitat, la investigació i la mateixa identitat acadèmica, reduïdes a dinàmiques de mercat en què l'estabilitat cedeix el lloc a la mera supervivència. L'obra fuig del derrotisme en plantejar vies de resistència col·lectiva i assenyala altres formes possibles de vida intel·lectual més enllà de la universitat-empresa.

Què planteges en Homo postacademicus?

En aquest llibre reflexione sobre el canvi de paradigma que ha patit el món universitari durant les últimes dècades i mostre com el seu sentit, la seua importància i les seues repercussions van molt més enllà de l'àmbit estrictament acadèmic. Són, alhora, resultat i font de transformacions de gran abast d'ordre social, polític, cultural… La tesi que sintetitza el mateix títol del llibre és que tots aquests canvis afecten també la identitat acadèmica. Per exemple, gent que treballa a la universitat i manifesta una distància sideral respecte de la seua professió, que no es reconeix en la institució; i, al mateix temps, un exèrcit de subjectes flotants que, fins i tot a pesar seu, se senten acadèmics, comparteixen codis, espais, llenguatges, publicacions… però que són professionals a temporades i tenen una relació ambivalent amb l'acadèmia.

Per què la segona part del títol, De la reproducción a la supervivencia?

Hi ha un autor ja clàssic en la sociologia, Pierre Bourdieu, que, entre moltes altres obres importants, va escriure Homo academicus. En aquest estudiava la sociologia universitària a partir de la noció central de reproducció. La universitat que estudia Bourdieu, que és l'anterior a la revolució neoliberal, a la imposició de les lògiques de gestió empresarial i a la irrupció de les noves tecnologies, té una funció predominant, tant cap a dins com cap a fora: la reproducció d'elits. Això dona peu a tota mena d'estratègies i pràctiques vinculades al poder universitari.

Doncs bé, en síntesi, jo tracte de respondre a la pregunta de què ocorre quan, si observem el declivi de la institució, més que de poder, del que ja parlem és d'impotència universitària. En realitat, la reproducció és un vestigi d'un passat en què, amb tots els seus problemes, existia la possibilitat del repartiment. Hui, en un context de precarització generalitzada, d'asfíxia econòmica de les universitats, d'irrellevància creixent, de la IA i la disrupció tecnològica, de competència ferotge cap a dins i submissió cap a fora, l'eix de la vida universitària és la supervivència.

Quines són les característiques de la universitat-empresa neoliberal?

Hi ha una constel·lació de termes —universitat-empresa, universitat neoliberal, capitalisme acadèmic, universitat gerencial…— que fan referència al procés pel qual l'educació superior i la investigació tendeixen a organitzar-se sota criteris procedents del món dels negocis. Això, amb diferents velocitats i intensitats des dels anys 80, ocorre a escala global, des dels Estats Units fins a Espanya, passant per Amèrica Llatina o Austràlia. Són canvis que molesten molt, dels quals tothom es queixa, però la lògica sistèmica dels quals passa molt més desapercebuda: la conversió de l'estudiant en client, la burocratització extrema, la prevalença de la hipercompetitivitat sobre la cooperació, l'explotació laboral, l'assimilació de la idea d'utilitat a la del benefici econòmic immediat, la construcció de carreres intel·lectuals segons patrons de creació de marca personal, per esmentar-ne només alguns exemples.

La universitat, que pot ser avantguarda de l'emancipació i el progrés social i intel·lectual, també ha estat un altaveu de primer ordre i un legitimador, quan no directament productor, de moltes de les idees que ara amenacen amb destruir-la

En l'obra es planteja que la crisi universitària és un reflex dels problemes de tota la nostra societat.

Els reflecteix, però també, i això cal reconéixer-ho, contribueix a consolidar-los. La universitat, que pot ser avantguarda de l'emancipació i del progrés social i intel·lectual, també ha sigut un altaveu de primer ordre i un legitimador, si no directament productor, de moltes de les idees que ara amenacen de destruir-la. O no han sigut les mateixes universitats les que s'han passat dècades lloant com de competitives eren? És realment la competitivitat el criteri pel qual una institució educativa o científica guanya estima pública? En quin sentit? Bé, diguem que sí, que aquesta és la pedra de toc: aleshores, què ha de passar quan apareixen altres agents formadors o investigadors “més competitius”? Què ocorre quan altres entitats amb més múscul financer i superioritat tecnològica irrompen en allò que tu mateixa has considerat un mercat?

Hi ha un plantejament ideològic que no sols ha naturalitzat la desigualtat i l'exclusió, sinó que, a més, les ha moralitzades: qui cau és perquè no s'ha preocupat per saber caminar, i per a què preguntar res més. És el que mereix. Això, dins i fora del campus. Però el sistema universitari, que també ho ha reproduït internament sobre la seua força de treball, ho pateix ara igualment com a agregat d'institucions que competeixen entre si pels recursos, els quals, encara que cresqueren, seran cada vegada més insuficients per a enfrontar-se a grans tecnològiques i fons d'inversió.

Hi ha un plantejament ideològic que no només ha naturalitzat la desigualtat i l'exclusió, sinó que a sobre l'ha moralitzat: qui cau és perquè no s'ha preocupat per saber caminar, i per a què preguntar més. És el que mereix. Això dins i fora del campus

Afirmes que, si la universitat continua funcionant exactament com una empresa privada obsessionada amb la competència i el benefici immediat, corre el risc d'autodestruir-se a mitjà termini.

Després de dècades insistint-hi, la universitat ha aconseguit convéncer la societat que la seua principal missió és formar estudiants per a una bona inserció en el mercat laboral. De nou, amb independència del que a mi em semble un discurs d'aquest tipus, què passa quan apareixen alternatives a la via universitària? Què passa quan, en termes estrictes d'inversió i retorn, que són els termes del teu marc ideològic, estudiar es torna massa car perquè no es troben bons treballs i deixa de valdre la pena? Aleshores aquests mateixos paràmetres, aquesta ontologia d'Excel i saltamartí, es giren contra tu quan els números no ixen, perds alumnes, baixes en les classificacions internacionals, etc. I, amb tota la raó, arriba l'ensurt.

I què perdríem si això ocorre?

Què perdríem? Malgrat tot, jo defense la pervivència de la universitat. De fet, si m'he dedicat a pensar sobre aquestes coses no és perquè no tinga altres coses en què pensar, sinó perquè em semblen molt importants i perquè no accepte que les coses siguen així i que la sort ja estiga decidida.

No és només la transmissió cultural organitzada de continguts, que també. Amb totes les seues deficiències, la universitat representa segurament l'espai de més concentració d'intel·ligències per metre quadrat al qual encara es pot accedir d'una manera relativament oberta. Intel·ligències, en principi, vinculades per interessos comuns en la comprensió i explicació de parcel·les de la realitat prèviament i simultàniament treballades per altres persones. Sense la garantia d'aconseguir-ho, però amb el propòsit, els procediments i l'esforç compartit. La universitat continua sent un espai en què, malgrat tots els obstacles, encara es poden reconéixer moments o situacions en què regeix un principi d'amistat intel·lectual, d'alguna cosa semblant a una recerca cooperativa de la veritat, de curiositat genuïna, de temporalitat lenta i de conversa no mediada per l'interés o l'expectativa de rendiment. Aquest és el tipus d'empremta que de vegades deixa l'etapa estudiantil o la que queda impresa en fases posteriors.

D'altra banda, també és d'allí, o després d'haver-hi passat, encara que només siga com a estudiants, d'on poden brollar idees, criteris, imatges i discursos que no es limiten a la mera repetició tècnica dels horrors del món. Això no ens ho proporcionen només les fonts d'informació: l'accés al coneixement es produeix en un context i les interaccions que es donen o no es donen tenen una enorme influència en com aprenem, recordem i reelaborem creativament i intencionalment allò que estudiem. Condicionen també el per a què.

S'escolten casos de plagi, favoritismes o trampes en l'àmbit científic i universitari. En lloc de culpar només la falta d'ètica individual, tu assenyales també el mateix sistema. Com influeix la pressió per publicar i rendir perquè es produïsquen aquest tipus de conductes?

Cadascuna d'aquestes pràctiques té les seues particularitats i en el llibre intente analitzar-les tan clarament com puc. Per descomptat, no vull dir que no existisca la responsabilitat individual ni que el sistema determine que indefectiblement algú s'haja de convertir en un pocavergonya. El que assenyale és que hi ha dos tipus de normativitats, de guies de conducta, que són contradictòries: la d'una vida acadèmica guiada per la curiositat, la recerca del saber, la voluntat de compartir amb altres allò que s'ha aprés i es considera important o útil també per a la societat —tot aquest conjunt de valors ideals que se suposa que orienten la pràctica científica— i, alhora, la d'una carrera professional que només sembla viable si et proveeixes d'un ganivet entre les dents i avances, diguem-ne, lleuger d'escrúpols, perquè la supervivència és la vertadera màxima per a la majoria de la gent.

El que dic és que no podem mirar els casos de la praxi des de la mera admonició moral en un moment en què, encara més amb la irrupció de la IA, la pressió per produir, la precarització i la desidentificació professional operen com una vertadera fàbrica de cinisme. En un context idealment cooperatiu, les actituds predatòries tenen avantatge competitiu. A això em referisc, i és una desgràcia.

El tancament de Discos Harmony, el contracte de lloguer del qual expira el 31 d’octubre, és l’últim d’una llarga i contínua sèrie de persianes abaixades. La històrica botiga de música, que estava en la seua ubicació actual des de 1985, va tancar sense avisar, després de 47 anys recomanant discos per escoltar i venent entrades de concerts. Un lloguer que es multiplicava va abocar Víctor a la jubilació, i molt prompte, on abans sonaven jazz i rock & roll, sonaran les fregidores d’un Popeye’s —diuen—, o d’algun negoci semblant. Els melòmans encara poden disfrutar de Discos Oldies, que va salvar el match ball i té una segona i renovada vida, o d’altres negocis musicals històrics com Discos Amsterdam o Cha Cha Cha. Tot i això, crida l’atenció que, en ple auge del vinil i el col·leccionisme, tanque un d’aquells negocis considerats mítics, l’empremta del qual en la València musical és més gran del que sembla.

La nostàlgia no ompli la caixa registradora, la venda en línia s’acarnissa amb el xicotet comerç i els lloguers creixen molt més de pressa que la facturació. En l’hostaleria és habitual que hi haja molta rotació, amb un públic desitjós de tastar la novetat. Tot i això, aquells que sobreviuen i superen la desena d’anys, o la vintena com el restaurant La Greta, també traspassat recentment, deixen un buit enorme quan diuen adeu. En aquest cas hi haurà una nova oferta hostalera en aquell local que fa una mica més de 20 anys va posar de moda la veganesa, el tabulé i diversos plats vegetarians per compartir, en una ciutat mancada aleshores de bones opcions veganes. El lloguer del local s’havia convertit en inassumible.

Precisament, un altre vegetarià situat a penes a 100 metres de La Greta, el desaparegut Ana Eva, estava en aquell famós edifici del carrer de Túria on un fons d’inversió francés construeix un hotel de luxe amb vistes al Jardí Botànic. Fruit d’aquella especulació, només comprar els dos edificis, van tancar el vegetarià de la planta baixa, l’escoleta del barri del baix adjacent i van expulsar 33 famílies. Ara, sis anys després, han començat les obres, per a desgràcia de les palmeres que hi creixien.

El carrer de Túria representa molt bé els canvis que viu la ciutat, ja que ha passat de tindre desenes de locals tancats després de la crisi de 2008 a acollir una llibreria ucraïnesa, un café on acariciar gats, cafeteries d’especialitat, un estudi de pilates, cotreball, un centre de meditació i un edifici sencer ple de baixos reconvertits en apartaments turístics tipus gàbia. Fins i tot va acollir de manera efímera la seu local de Podemos. En canvi, va tancar l’històric forn de San José, el videoclub Versión Original, que ara és una barberia, i el bar La Malaquita, que afortunadament té ara una nova vida cultural i gastronòmica en La Libre.

Continuant amb l’hostaleria, coetani de La Greta era el restaurant IO, un altre d’aquells negocis que van canviar de mans després de marcar una època amb una oferta única, molt diferent de la resta al carrer de Dalt i al barri del Carme. Una mica més tard, i ara situat a Guillem de Castro, va obrir el Café Marte, que, després de 17 anys i també com a resultat de l’augment del preu de l’habitatge, ha canviat recentment de propietaris. I la pregunta que em feia un veí, habitual d’aquella terrassa davant de les Torres de Quart, es repeteix davant moltes noves obertures. Passarà el café amb llet d’1,5 € a 3 € amb la nova propietat? És prou probable, i en aquest sentit caldrà veure si la bambolla del café d’especialitat patirà la mateixa punxada que els negocis de cigarrets electrònics o, per contra, es convertirà en la nova normalitat.

Tornant a l'Harmony, es vessaran menys llàgrimes per altres dos negocis, també del passatge del Doctor Serra, que tenen els dies comptats, com els va tindre aquell preciós cartell de Peletería Úbeda que presidia l’entrada. La Zapatería Exprés ja ha penjat el cartell de «es traspassa» a l’aparador i és una mostra que cada vegada són més escassos aquells sabaters que dupliquen claus i foraden cinturons. I la botiga de roba del cantó liquida aquests dies els seus últims Levi’s mentre desenes de persones passen per davant carregades amb bosses de Primark. En els negocis de teles, roba de llit, pelleteries, sabateries o merceries la sagnia és imparable, i per molta especialització que hi haja, com ha passat amb Pitarch, la desapareguda última cordelleria de la ciutat, la supervivència mai no està assegurada.

Els llocs on has sigut feliç, com aquella enyorada Pirámide Musical de Nuevo Centro, o com Hobby Centro, un paradís de joguets clàssics i modelisme, adquireixen una aura especial. Sense necessitat de farmejar. I els canvis afecten tant els negocis de luxe que abandonen la milla d’or com botigues més assequibles com Galerías Martín, que també ens va abandonar definitivament, en la seua ubicació de Russafa, a principis de mes. Alguns potser canviaran a millor, o es reinventaran com el Mas Masiá de la plaça de la Mercé, que acollia fa poc una fira del formatge. Molts altres, en canvi, perdran el seu caràcter familiar, únic i diferencial per convertir-se en una altra franquícia més, de posar i trau.

En aquest sentit, pense en el café bar Pegaso, que ha passat de tindre una preciosa barra de marbre a acollir una cafeteria insípida decorada per algun enemic del bon gust. O en la Mantequería Mossi, que ara és una cafeteria d’especialitat d’estil minimalista i torrades d’alvocat. Però bé, per a gustos, colors... o cafeteries, que s’han multiplicat els últims anys fins a convertir-se en oficines improvisades, alternativa lleugera als clàssics esmorzars i substituts ensucrats de les pastisseries tradicionals.

El tema dels forns i les pastisseries és un altre meló per obrir… o per tancar. Molt es va parlar de San Nicolás, el forn més antic de València, i de la seua reconversió en cafeteria d’especialitat. Un altre de molt pròxim, el forn Lourdes del carrer dels Cavallers, també busca nous inquilins. Una pèrdua enorme per a una zona on cada vegada hi ha menys forns artesanals. De fet, un 10% dels forns tradicionals tanca cada any i, encara que també hi ha noves obertures de forns que cuiden el producte, com Aspai, el forn tradicional valencià està convertint-se en una espècie en extinció.

La València que s’albira, cada vegada més impersonal i anodina, arrela perfectament amb aquell meninfotisme crònic que tantes vegades s’ha atribuït al poble valencià. Els tancaments i les obertures evidencien que la capital està viva i en moviment; una altra cosa és que palpite. El sucursalisme actual, visible en l’anul·lació municipal de qualsevol indici d’identitat pròpia, ens fa cada vegada més intranscendents. Una Terra Nullius que impregna els negocis, la cultura, el paisatge i l’absència de sentiment de pertinença. Llocs que ja no reconeixem com a nostres perquè podrien ser de qualsevol ciutat i que ens afonen en l’enyorança d’una València vibrant.

Estirada d'orelles lingüística del Síndic de Greuges, Ángel Luna, a la Generalitat Valenciana. Una resolució del passat 27 d'octubre estableix que tots els empleats de la Generalitat en l'“entorn sanitari” i amb funcions d'atenció directa a la ciutadania “han de rebre formació” perquè “tinguen un coneixement suficient de valencià per a atendre amb normalitat el servei que se'ls encomana”.

El Síndic va rebre l'avís d'una persona que havia presentat una queixa després de no haver sigut atesa per una doctora del Centre de Salut de Trinitat de la capital del Túria perquè li havia parlat en valencià. Tanmateix, la Conselleria de Sanitat no va atendre la queixa de l'usuari, que recordava que els pacients “tenen dret a ser atesos en la seua llengua habitual”.

La Conselleria de Sanitat, dirigida per Marciano Gómez, va adduir davant l'organisme —una mena d'equivalent autonòmic a la figura del Defensor del Poble— “versions discrepants” entre la facultativa i el pacient. L'informe del departament de salut, d'altra banda, concedeix la “màxima importància” al dret dels usuaris a utilitzar qualsevol de les dues llengües oficials, “procurant garantir l'atenció en la llengua habitual del pacient”.

“Malgrat això, les necessitats de cobertura de l'activitat assistencial i la incorporació de professionals procedents d'altres territoris pot implicar, en determinats casos, que alguns no disposen inicialment d'un coneixement suficient de la llengua valenciana”, esgrimeix la Conselleria de Sanitat.

L'informe situa aquests professionals en un “procés d'adaptació i integració en el nostre entorn sanitari i lingüístic”. També ofereix la possibilitat de ser atés per “un altre professional” que es comunique en valencià.

El pacient que es va queixar va manifestar davant el Síndic de Greuges que tant ell com la doctora van mantindre “en tot moment una actitud serena”. “La situació va ser especialment incòmoda per a mi perquè jo era el pacient que necessitava ser atés i considerava que m'estava impedint una comunicació adequada”, afirmava.

Vulneració del dret a usar el valencià

La investigació d'Ángel Luna conclou que la Conselleria de Sanitat “ha vulnerat el dret de la persona [que es va queixar] a usar el valencià en la recepció dels serveis públics competència de la Generalitat”.

El Síndic de Greuges també insta l'Administració autonòmica a donar la formació necessària a aquells professionals sanitaris “en procés d'adaptació i integració” perquè consoliden un “coneixement suficient del valencià per a atendre amb normalitat el servei que se'ls encomana”.

El Síndic de Greuges ha sol·licitat a l'Ajuntament de València “un informe detallat” sobre la situació de les ajudes que l'equip de Govern del PP i Vox que dirigeix l'alcaldessa, María José Catalá, es va comprometre a abonar el passat mes de gener a les 550 famílies que, complint els requisits sol·licitats en la convocatòria, es van quedar fora en esgotar-se els fons habilitats, en concret, 3,1 milions d'euros.

El regidor de Compromís, Ferran Puchades, va elevar una queixa davant la institució després de la nul·la informació rebuda sobre la tramitació de les ajudes després de preguntar el passat 17 de setembre a la Delegació d'Habitatge que dirigeix el regidor Juan Giner (PP): “El Servei d'Habitatge està treballant en això”, va ser la resposta.

Per al defensor del poble valencià, “una vegada analitzats els fets descrits i la normativa aplicable, observem que l'actuació de l'Ajuntament de València podria afectar el dret fonamental d'accés a la informació pública, cosa que faculta el Síndic de Greuges per a intervindre en aquest supòsit”.

Per aquest motiu, ha demanat a l'Ajuntament que concrete el “detall de les mesures adoptades per a facilitar la màxima i més detallada informació possible sobre l'objecte de la pregunta formulada amb data 17/9/2026”.

Com va informar elDiario.es, el consistori va adjudicar a principis d'aquest any, a través de la Comissió de Valoració de la Delegació d'Habitatge, les ajudes esmentades al lloguer, de les quals es van beneficiar un total de 1.565 persones sol·licitants. “Es tracta d'unes ajudes per un import de més de 3,17 milions d'euros, cosa que suposa un augment del 33% respecte a les ajudes de 2022”, va detallar en el seu moment el regidor d'Urbanisme i Habitatge, Juan Giner.

Durant el ple celebrat el 27 de gener, el grup municipal Compromís va presentar una moció amb una bateria de propostes per a millorar l'atenció als beneficiaris de les ajudes al lloguer que havia convocat el Govern municipal.

Compromís va denunciar que s'havia mantingut una dotació inferior a la convocada el 2024 i que s'havien quedat 550 sol·licitants sense ajudes, més del doble dels que van ser exclosos el 2024, quan en van quedar fora 262. El regidor valencianista, Ferran Puchades, va denunciar que “en un moment en què València lidera l'increment dels preus del lloguer, en què l'oferta d'habitatge en aquest règim s'ha reduït un 30% i davant la situació d'emergència de l'habitatge que viuen desenes de milers de valencians, l'Ajuntament ha reduït la dotació pressupostària i ha fet una convocatòria biennal que genera un efecte excloent sobre aquells que aquest any no compleixen els requisits, però sí que poden fer-ho l'any que ve i no tindran accés a demanar-la”.

Durant el ple, el Govern municipal va aprovar una moció alternativa amb el contingut següent: “Continuar impulsant les actuacions necessàries des del Servei d'Habitatge per a atorgar la condició de beneficiàries a les persones sol·licitants que, complint tots els requisits de la Convocatòria d'Ajudes Municipals al Lloguer 2025-2026, han quedat excloses per esgotament de crèdit i no han sigut beneficiàries del Programa d'ajudes al lloguer d'habitatges corresponent a l'exercici 2025, concedides per Resolució de 18 de desembre de 2025, de la Vicepresidència Primera i Conselleria d'Habitatge, Ocupació, Joventut i Igualtat”.

No obstant això, tal com denuncia Compromís, “pràcticament ha transcorregut el curs pressupostari, s'han mogut centenars de milions d'euros en modificacions pressupostàries i no han mogut un dit per a complir la seua promesa”.

A preguntes d'aquesta redacció, fonts municipals han explicat que els serveis municipals estan comprovant que els 550 sol·licitants no hagen sigut adjudicataris d'ajudes de la Generalitat Valenciana, ja que són incompatibles, i que paral·lelament s'han sol·licitat informes a Serveis Socials, si és procedent, per a analitzar cada cas. Al mateix temps, han assegurat que la previsió és que es puguen fer efectius els pagaments abans de final d'any.

Per la seua banda, el regidor de Compromís, Ferran Puchades, ha comentat que “Catalá fa mesos que incompleix el seu propi compromís d'ampliar el crèdit per a aconseguir que les més de cinc-centes famílies que complien els requisits per a obtindre l'ajuda al lloguer, però es van quedar sense aquesta per falta de diners puguen accedir-hi”.

Puchades ha criticat que “aquest és el nivell de credibilitat i confiança que pot tindre la ciutadania més vulnerable en el govern de la dreta reaccionària de València” i ha afegit: “Mentrestant, d'una banda, s'ompli la boca fent com que treballa per l'accés a l'habitatge, ha convertit València en líder d'Espanya en creixement del preu del lloguer i no mou un dit per a complir el que ha promés. Aquesta és la realitat d'una alcaldessa que està convertint la ciutat en camp obert per a l'especulació mentre abandona a la seua sort els seus veïns amb més dificultats”.

La política és una professió amb un elevat grau d'incertesa, però els canvis que ha viscut el Govern valencià del PP en tan sols tres anys són una cosa inaudita. El van promocionar a so de bombo i platerets com un govern estable, “el govern dels millors”, però a penes queden supervivents polítics d'aquells que van jurar el càrrec el juliol de 2023 juntament amb Carlos Mazón. El líder popular va formar un Executiu amb nou titulars: Susana Camarero, Vicente Barrera, Ruth Merino, José Luis Aguirre, José Antonio Rovira, Elisa Núñez, Salomé Pradas, Nuria Montes i Marciano Gómez. D'ells, només tres continuen en el govern i només en queda un amb les competències intactes: Marciano Gómez, el conseller de Sanitat, que ja va formar part del Govern valencià amb Eduardo Zaplana. Malgrat el qüestionament de la seua gestió —llistes d'espera, derivacions a la sanitat privada, els negocis de la seua família i les denúncies per falta de transparència en les dades públiques—, és l'únic conseller que no ha patit una crisi de govern.

La remodelació de Juanfran Pérez Llorca escomesa aquest dijous dona lloc al sisé Executiu valencià del PP d'aquesta legislatura, que ha anat incorporant i destituïnt consellers cada any. Pérez Llorca ha unificat les conselleries de Justícia i Serveis Socials després del cessament d'Elena Albalat, que passa a encapçalar les llistes al Congrés del PP de Castelló per al pròxim 29N. Albalat no ha estat ni un any en el càrrec: va ser nomenada després de la investidura de l'actual president, el desembre de 2025, encara que ja havia sigut secretària autonòmica del ram davall el comandament de Susana Camarero. Segons la reestructuració escomesa i publicada aquest dijous en el DOGV, les competències de Serveis Socials passen a la Conselleria de Justícia, que dirigeix Núria Martínez.

Tot apunta que aquesta remodelació no serà l'última de la legislatura. Si l'actual vicepresidenta primera, Susana Camarero, també titular d'Habitatge i Igualtat, és finalment senadora, haurà de deixar la Generalitat Valenciana. El PP ha triat la número dos del Consell i exresponsable de Serveis Socials com a cap de llista al Senat per la circumscripció de València, en unes llistes que comparteix amb l'exconseller d'Agricultura de Vox, José Luis Aguirre. Tots dos tenen en comú ser dos dels rostres que van formar part del Consell de Mazón, encara que Camarero està entre els més veterans. Aguirre va ser destituït el juliol de 2024 a conseqüència de la ruptura de Vox amb el PP, juntament amb Vicente Barrera —vicepresident segon i conseller de Cultura— i Elisa Núñez —consellera de Justícia i Interior, amb competències en Emergències—.

Fruit d'aquesta ruptura, marcada pels de Santiago Abascal a tot Espanya, va arribar la primera remodelació del Consell. A les 12 hores de la crisi, Mazón va nomenar un nou Executiu: les competències en Emergències i Justícia van passar a Salomé Pradas, que fins aleshores s'havia encarregat de Medi Ambient, i tres mesos després va gestionar la dana, una actuació que encara està en instrucció judicial i per la qual tant ella com el seu secretari autonòmic, Emilio Argüeso —exnúmero dos de Serveis Socials—, es troben investigats. En aquella remodelació es va elevar Vicente Martínez Mus, fins aleshores director general de Costes, a conseller de Medi Ambient, i el portaveu del PP, Miguel Barrachina, a titular d'Agricultura.

Després de la dana es va produir el cessament fulminant de l'aleshores consellera de Turisme, Núria Montes, que va negar als familiars de les víctimes l'accés al recinte habilitat per a la inspecció dels cadàvers. També el de Salomé Pradas, que ara exerceix l'advocacia. Montes va ser substituïda per Marian Cano, que actualment continua en el càrrec, i es va incorporar a l'Executiu el militar retirat Francisco José Gan Pampols, en una vicepresidència creada per a la reconstrucció, sense estructura pròpia. Ruth Merino va deixar de ser portaveu i es va quedar només amb les competències d'Hisenda, i la responsabilitat de ser la veu del Consell va passar a Susana Camarero. La conselleria de Pradas es va dividir en dos departaments: Justícia i Emergències. Per al primer es va incorporar Nuria Martínez; per al segon, Juan Carlos Valderrama, tots dos amb la mateixa responsabilitat dos anys després.

El novembre de 2025, pocs dies abans de dimitir, Mazón va escometre una altra reestructuració: va cessar Francisco José Gan Pampols, que va assegurar que la seua tasca consistia a pilotar la reconstrucció després de la dana. El president de la Generalitat dimitiria unes setmanes després, després de mesos de pressió popular i d'un rebuig visible en el funeral d'Estat. La seua marxa va sacsejar el PP, que va haver d'afanyar-se a trobar un relleu. A principis de desembre, Juanfran Pérez Llorca, fins aleshores portaveu del PP a les Corts —en substitució de Miguel Barrachina—, va prendre possessió del càrrec.

Pérez Llorca va compondre el seu Executiu al desembre amb tres incorporacions: José Díez com a conseller de Presidència, departament de nova creació; Mari Carmen Ortí per a Educació i Elena Albalat per a Serveis Socials. Ortí va rellevar José Antonio Rovira en aquesta cartera, i el qüestionat titular d'Educació va passar a ocupar la Conselleria d'Hisenda i Ocupació. Merino, fins aleshores a Hisenda, va eixir de l'Executiu i hi va tornar a entrar 15 dies després com a secretària autonòmica de Relacions amb la Unió Europea. El titular de Sanitat, Marciano Gómez, no ha vist alterades les seues competències en aquests tres anys.

Funcionaris de l'Agència Valenciana Antifrau (AVA) es van presentar aquest dimecres 28 d'octubre a la seu central del PP de la Comunitat Valenciana, situada al carrer de l'Ambaixador Vich de València, per a requerir documentació relativa a la campanya de tanques publicitàries que, de manera pràcticament simultània, van llançar el partit i el Govern valencià i en què es promocionava una baixada d'impostos aprovada pel Consell.

En concret, en les tanques amb el logotip de la Generalitat s'informava de les noves deduccions aprovades i, en alguns casos, en una tanca contigua amb el logotip del PP, apareixia la imatge del president del Consell amb el lema “complim”. La campanya va suscitar polèmica i crítiques per part de l'oposició, que considerava que s'utilitzaven recursos públics per a promocionar Pérez Llorca i el PP.

Tant és així que, el passat mes de maig, la portaveu adjunta de Compromís a les Corts, Isaura Navarro, va presentar una denúncia davant l'AVA en què posava en relleu aquesta connivència entre les dues campanyes i, en conseqüència, la possible detracció de recursos públics per a interessos particulars.

En el seu escrit, Navarro considera que es podria haver vulnerat la Llei 12/2018, de 24 de maig, de publicitat institucional, que estableix que “tota la publicitat institucional estarà lliure de qualsevol identificació partidista, i queden prohibits els punts de similitud amb la publicitat que duga a terme qualsevol partit polític per a la pròpia imatge o la captació d'afiliació”.

A conseqüència de la denúncia, l'AVA va obrir un expedient d'investigació i va començar requerint documentació el passat mes d'agost sobre la campanya esmentada a la Vicepresidència Segona i Conselleria de Presidència que dirigeix José Luis Díez. Encara que l'Agència va emetre un primer informe provisional el passat mes de setembre en què, a la vista dels informes aportats per l'Administració autonòmica, el contracte publicitari seria vàlid, l'expedient es va mantindre obert i, per tant, la investigació no es va donar per tancada.

Tant és així que almenys un membre de l'Agència es va personar aquest dimecres a la seu del PPCV per a requerir informació sobre la mateixa campanya, de la qual cosa es desprén que es creuaran les dades de les dues accions publicitàries —la de la Generalitat i la del partit— per a comprovar si hi va haver algun tipus de connivència amb l'objectiu de beneficiar la imatge de Pérez Llorca i del PP amb recursos públics.

Sobre aquest assumpte, a preguntes d'elDiario.es, fonts del PP han confirmat la visita de personal de l'AVA per a requerir informació sobre l'assumpte de les tanques publicitàries, encara que al mateix temps van insistir que el cas va quedar arxivat al setembre, almenys pel que fa a la Generalitat. Preguntats pel motiu de la visita de l'Agència i del requeriment d'informació, han considerat que algú haurà tornat a denunciar “per a continuar estirant l'assumpte”.

Tanmateix, des de Compromís, autors de la denúncia que va iniciar la investigació, van assegurar que no els consta cap arxivament i que, de fet, per la informació que tenen, l'expedient d'investigació continua obert. Així, insisteixen que, si estiguera arxivat, els hauria arribat el corresponent informe final de l'AVA.

En la mateixa línia, la diputada socialista Mercedes Caballero, que va sol·licitar accés a tot l'expedient d'investigació de l'Agència, ha assegurat que, sense anar més lluny, els passats 16 i 19 d'octubre va acudir a revisar tota la documentació i va certificar que existeix un primer informe provisional que especifica que, a la vista de la informació aportada per la Generalitat, el contracte seria vàlid, però que la investigació continua oberta i pendent de documentació.

Aquesta explicació encaixa amb la visita de l'Agència d'aquest dimecres a la seu del PP per a recaptar tota la informació i aclarir així si hi va haver algun tipus de connivència i d'infracció.

Tanques retirades per les eleccions

Independentment de la investigació de l'Agència Antifrau, el PSPV de la província de València va presentar una queixa davant la Junta Electoral Provincial perquè requerira al Partit Popular (PP) la retirada immediata de totes les tanques publicitàries de contingut electoralista que mantenia instal·lades al territori autonòmic davant la convocatòria anticipada de les eleccions generals del 29 de novembre.

Tanmateix, la Junta Electoral Provincial de València va arxivar la queixa, ja que els cartells denunciats havien sigut instal·lats amb anterioritat a la convocatòria electoral i, a més, es va acreditar, mitjançant l'aportació de comunicacions a l'empresa responsable, que se n'havia instat la retirada i, posteriorment, mitjançant certificació, que havien sigut retirats dins d'un termini raonable des de la convocatòria.

Per tant, “no s'aprecia voluntat de mantindre una activitat propagandística contrària a l'article 53 de la LOREG, per la qual cosa és procedent l'arxivament de les actuacions”, explica la resolució.

Dos anys després de la dana, la magistrada Nuria Ruiz Tobarra ha acreditat amb una instrucció detallada i complexa la pobra actuació de la Generalitat Valenciana davant la catàstrofe del 29 d'octubre de 2024, tràgica jornada que va deixar 233 morts. La jutgessa manté personat, en una insòlita condició de 'preinvestigat', l'expresident Carlos Mazón, aforat per la seua condició de diputat autonòmic del PP valencià de Juan Francisco Pérez Llorca.

La jutgessa, segons el recompte de l'agència Efe, acumula 71 toms de sumari, 646 resolucions dictades i 690 declaracions de testimonis i perjudicats. La instrucció de la magistrada ha permés aclarir, d'entrada, la cronologia del dia dels fets i, singularment, què va succeir en la desastrosa reunió del Centre de Coordinació Operativa Integrat (Cecopi).

A més de la seua convocatòria tardana, el Cecopi va quedar llastrat per debats eterns sobre les mesures d'autoprotecció que s'havien de comunicar a la ciutadania, amb una falta d'agilitat manifesta que ha contrastat de ple amb episodis similars de dana esdevinguts posteriorment. Les declaracions testificals han permés conéixer que una alt càrrec del Consell —Rosa Tourís, capitana de la Guàrdia Civil— va proposar quasi des de l'inici de la reunió “alarmar” la població davant la delicada situació a la presa de Forata.

Els debats —especialment entre l'aleshores subdirector d'Emergències, Jorge Suárez, i l'inspector en cap del Consorci Provincial de Bombers, José Miguel Basset—, així com les pauses en la reunió, van llastrar una decisió que finalment es revelaria com a transcendental: l'enviament del missatge automàtic ES-Alert als mòbils de la població, que arribaria finalment a les 20.11, una hora convertida en metàfora de la tragèdia. No debades un alt càrrec de l'Executiu de Mazón ha arribat a qualificar davant la jutgessa aquell Cecopi de “desorganitzat”.

Al sumari s'han incorporat els missatges rebuts de José Manuel Cuenca, cap de gabinet de Mazón, en ple Cecopi, al telèfon mòbil de l'aleshores consellera Salomé Pradas, actualment investigada en la causa juntament amb el secretari autonòmic d'Emergències, Emilio Argüeso. Dels WhatsApp —“Salo, de confinar nada”— es desprenen certes pressions de l'entorn més pròxim al president perquè Pradas no prenguera determinades decisions. Unes ordres que Cuenca va ocultar inicialment a la jutgessa.

La instrucció també ha servit per a desmentir sistemàticament les mentides —no hi ha cap altra definició— de Carlos Mazón i del seu equip. La cap de premsa del president va reconéixer explícitament durant la seua declaració testifical que l'ala oest del Palau de la Generalitat es va inventar diverses versions falses sobre el parador de Mazón la vesprada de la dana. Això sí, “mai amb intenció d'enganyar”, segons va esgrimir la testimoni.

Els missatges de WhatsApp aportats per Pradas també confirmen que Carlos Mazón va passar de donar ordres al matí sobre la dana, amb alguna expressió indecorosa inclosa, a desconnectar-se i desentendre's de la gestió de l'emergència en la seua fase més crítica.

Sobretaula amb Maribel Vilaplana a El Ventorro

Les investigacions de la jutgessa han aconseguit acreditar que l'excap del Consell va allargar una inoportuna sobretaula amb Maribel Vilaplana en un reservat del restaurant El Ventorro. Les telefonades del mòbil del xofer de Mazón, així com la declaració testifical dels seus escortes, van confirmar que el PP va mentir durant mesos sobre els passos de l'aleshores cap del Consell.

Fins i tot Alberto Núñez Feijóo va haver de reconéixer davant la jutgessa que hi va haver “concrecions” sobre el ball de versions.

L'hora tardana d'arribada de Carlos Mazón al Cecopi també va ser objecte d'una discussió quasi metafísica sobre el pas del temps i la percepció humana de les agulles del rellotge. Si bé Mazón va afirmar inicialment que va ser “passades les set” de la vesprada, la qüestió és que es va plantar al Centre d'Emergències de l'Eliana a les 20.28, quan ja hi havia morts i un nombre incalculable de ciutadans continuava atrapat per les inundacions.

L'expresident va adduir posteriorment que era “un fet fàctic” que “les 20.28 és després de les set i mitja” i va negar haver mentit o canviat de versió. Mazón va arribar al Cecopi com un “extraterrestre” i “perdut”, segons la descripció d'un testimoni.

Dos anys després de la dana, encara cuegen alguns dels principals arguments de defensa del PP. L'Audiència de València, que ha avalat pràcticament totes les resolucions de la jutgessa Ruiz Tobarra, va recordar recentment —i per enèsima vegada— que la Generalitat tenia la “competència exclusiva” davant la dana.

Un altre dels principals errors de la gestió de l'emergència, la retirada dels efectius dels Bombers que havien de vigilar sobre el terreny el cabal del barranc de Poio, també va camí d'aclarir-se.

Els alcaldes de les zones afectades engreixen l'última tanda de testimonis de rellevància per a l'esclariment dels fets. Dues alcaldesses del PP han acreditat que van avisar càrrecs del seu partit presents al Cecopi, com el president de la Diputació de València, Vicente Mompó, del desbordament del barranc de Poio.

Tanmateix, Mompó ha expressat versions contradictòries que van desembocar finalment en una greu amnèsia testifical. Un fenomen similar va patir un altre participant en aquell Cecopi, el diputat provincial de Bombers, Avelino Mascarell, qui va dir fins a 90 vegades davant la jutgessa que no recordava res. També va ser cridaner el contrast entre l'actuació de l'alcaldessa de València, María José Catalá, i el paper de Mazón.

La cronologia de cada mort

La jutgessa tracta d'afinar la cronologia dels 233 presumptes homicidis imprudents, la majoria esdevinguts per asfíxia mecànica, segons els informes forenses que consten en el sumari. Amb les nombroses declaracions de familiars de les víctimes, menys mediàtiques però molt rellevants per al procediment, la magistrada quadra cada mort en relació amb la falta d'avisos a la població per part de la Generalitat.

La instrucció també ha revelat la nefasta gestió de diversos consellers de l'Executiu autonòmic de Mazón, especialment de la vicepresidenta Susana Camarero, que va optar per desconnectar-se del Cecopi per a acudir a una entrega de premis organitzada per la patronal, malgrat que la reunió d'emergències encarava un escenari gravíssim. La magistrada va al·ludir a una “flagrant” fallada sistèmica del Consell.

L'aforat Carlos Mazón

Per la seua banda, el cap d'aquell Consell, Carlos Mazón, continua en guaret en la causa de la dana, una situació que combina amb les seues sessions de platja i amb una activitat parlamentària més que discreta.

Personat amb el seu advocat, Ignacio Gally, l'aforat figura com una mena d'investigat potencial, malgrat que la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJ-CV) va descartar qualsevol tipus d'indici de delicte contra Mazón.

La radiotelevisió pública valenciana suma altres 133.000 euros a la factura per les emissions dels festejos taurins. La xifra respon als contractes subscrits durant el mes d'agost per a la cobertura de quatre corregudes de bous o de rellonejadors, només una de les quals en territori valencià. En total, la cadena pública ha confirmat haver destinat més d'1,2 milions d'euros des de l'any 2025 a la cobertura de les novillades.

En una resposta parlamentària remesa a Compromís, la televisió pública indica que durant el mes d'agost es van emetre quatre novillades: el 20 d'agost a Ciudad Real, el 23 a Cuenca, el 28 d'agost a la fira de Casas Ibáñez (Albacete) i el 29 d'agost a Requena, l'única en territori valencià.

En el cas de Ciudad Real, el cost dels drets d'emissió va ser de 30.000 euros, als quals es van afegir 3.458,46 euros corresponents a la producció i posada a disposició del senyal audiovisual, IVA al marge. La televisió pública no indica en la resposta parlamentària amb quina empresa es van contractar els treballs de producció ni a quina firma s'abonen els drets d'emissió, que sol ser la titular de les places de bous. Sovint, com ha anat informant elDiario.es, també s'ha de pagar a les televisions autonòmiques que produeixen el senyal, com ha sigut el cas de Telemadrid a la Fira de Sant Isidre.

El 23 d'agost de 2026 es va retransmetre la correguda de rellonejadors celebrada a Cuenca, en el marc de la Fira de San Julián. El cost dels drets d'emissió va ser de 30.000 euros, més 3.458,46 euros per la producció i posada a disposició del senyal audiovisual. El cost contractual total va ascendir a 33.458,46 euros, més IVA, indica la resposta parlamentària.

El 28 d'agost de 2026 es va emetre la correguda de bous de la Fira de Casas-Ibáñez, a Albacete, que celebrava el seu 150 aniversari. L'adquisició dels drets d'explotació va tindre un cost de 25.000 euros i la producció i posada a disposició del senyal, de 8.272,20 euros. Així, el cost va ser de 33.272,20 euros més IVA.

Finalment, el 29 d'agost, la televisió pública va retransmetre la correguda de bous de la Fira de Requena. El cost dels drets d'explotació va ser de 25.000 euros i el de la producció i posada a disposició del senyal, de 8.272,20 euros, segons indica la resposta parlamentària. El cost contractual ascendeix a 33.272,20 euros sense comptar l'IVA. En total, impostos inclosos, la cadena pública va pagar 161.488,20 euros en un mes per quatre retransmissions.

La diputada de Compromís María Josep Amigó, autora de les preguntes, apunta que resulta “vergonyós” que en un any i mig s'hagen destinat més d'1,2 milions d'euros de diners públics a corregudes de bous en À Punt, la majoria de les quals de festejos de fora del territori valencià, “mentre en la nostra televisió es margina la indústria audiovisual valenciana”.

Amigó considera que “la direcció d'À Punt, controlada absolutament pel govern del PP, està convertint la radiotelevisió pública en un nou Canal 9, amb manipulació, mal ús dels diners públics, contractacions per als amiguets de sempre i degradació contínua de la programació”. Compromís presentarà més preguntes parlamentàries per a fiscalitzar la televisió, assenyalen fonts de la coalició.

La televisió pública valenciana À Punt esmena el seu error i programarà dos avanços informatius per al pròxim dissabte, data en què se celebra la manifestació pel segon aniversari de la dana. L'octubre de 2025, la televisió va decidir emetre un programa de corregudes de bous històriques mentre se celebrava una manifestació multitudinària, que pocs dies després va derivar en la dimissió de Carlos Mazón com a president de la Generalitat Valenciana. L'emissió va provocar fortes crítiques i una crisi reputacional de la cadena que es manté fins ara.

La cadena pública ha aprovat aquest dimarts la graella de programació per a la resta de la setmana. Durant el dijous 29 d'octubre, aniversari de la dana, hi haurà dos programes sobre la tragèdia: un episodi de Crònica de la reconstrucció i un documental sobre els voluntaris. La programació de la nit encara està per determinar, segons ha pogut saber elDiario.es.

Per al dissabte, quan està prevista una manifestació convocada per les associacions de víctimes i damnificats, la televisió pública realitzarà dos avanços informatius d'un quart d'hora, a les 18 hores i a les 19 hores. Els avanços interrompran la programació, que preveu emetre la pel·lícula Siete mesas de billar francés.

La manifestació convocada està prevista a les 18 hores, amb eixida des de la plaça de la Reina de València i un recorregut fins a la plaça de l'Ajuntament. Les associacions de víctimes denuncien que la reconstrucció és insuficient i no atén el criteri científic, i continuen exigint, mes rere mes, responsabilitats polítiques i judicials a l'expresident Carlos Mazón, que continua sent aforat pel fet de ser diputat autonòmic.

El Centre de Coordinació d'Emergències de la Generalitat guarda una còpia “íntegra” de les seues comunicacions internes en el sistema 'CoordCom' durant la catàstrofe de la dana del 29 d'octubre de 2024, tràgica jornada que va acabar amb 233 morts.

Així es desprén de la resposta d'Emergències a l'ofici del passat 7 d'octubre de la jutgessa instructora. La magistrada, segons indica una diligència d'ordenació dictada aquest dimarts, dona per “complimentat” el seu requeriment.

La jutgessa, en una interlocutòria del dia anterior, havia requerit “novament” a la Conselleria d'Emergències, que dirigeix Juan Carlos Valderrama, que procedira a la “conservació íntegra” de les comunicacions en el 'CoordCom', la seua columna vertebral tecnològica, entre el 24 i el 29 d'octubre de 2024, “incloent-hi comunicacions escrites i registres d'àudio i vídeo, emesos o rebuts” des del Centre de Coordinació Operativa Integrat (Cecopi) o el Lloc de Comandament Avançat, entre altres.

La jutgessa partia del fet que la instrucció “pot exigir l'obtenció concreta de dades contingudes” en aquests arxius. Per la seua banda, la Generalitat, tal com va confirmar fa més d'un any, conserva “tres còpies idèntiques” de la seua 'caixa negra'.

D'altra banda, segons indica una providència dictada aquest dimarts, la jutgessa ha incorporat a la causa l'àudio de WhatsApp, avançat per aquest diari, en què l'alcaldessa de Catarroja, Lorena Silvent, aconsellava a una veïna de la localitat, una hora abans de l'ES-Alert, que buscara refugi en “zones altes”.

La 'crème de la crème' de la conspiranoia digital a Espanya s'asseu aquesta setmana en l'analògic i incòmode banc dels acusats, davant la Plaça número 3 de la Secció Penal del Tribunal d'Instància de Castelló, per la mentida del 'cas Bar España'. S'enfronten a una petició de pena per part de la Fiscalia de set anys i mig de presó pels presumptes delictes contra la integritat moral i continuat de calúmnies amb publicitat contra autoritat i funcionari i contra particular.

Els dos investigadors de la Guàrdia Civil que van analitzar l'enorme rastre de la mentida a la xarxa, en la seua declaració com a testimonis en la cinquena sessió del judici, celebrada aquest divendres, van destacar l'efecte “imparable” de viralitat dels continguts amplificats pels acusats. “A mi me n'eixia moltíssim a Facebook, era terrible”, va afirmar un dels uniformats.

La falsa trama va nàixer a les acaballes del segle XX —a l'escalf de les desgavellades teories de la conspiració del 'cas Alcàsser'— com a venjança de Reinaldo Colás, un perruquer alcohòlic de Benicarló, contra la seua exdona i la nova parella d'aquesta, i després es va multiplicar sense fre a les xarxes socials. La mentida implicava, entre molts altres, càrrecs polítics de primera línia com Carlos Fabra, expresident de la Diputació de Castelló; la jutgessa que va arxivar la denúncia inicial de Colás, i enemistats personals del perruquer.

L'expresident Francisco Camps, que exercix una de les acusacions particulars, va definir la mentida com una “pandèmia d'horror” digital el “pacient zero” de la qual va ser Reinaldo Colás, condemnat finalment per denúncia falsa. Totes les víctimes han patit un suplici prolongat, descrit en primera persona en el judici.

Els agents de la Guàrdia Civil encarregats de la investigació van emmarcar les tòxiques bogeries dels acusats en fòrums conspiracionistes nodrits “del mateix ambient” i en nombrosos pòdcasts i pàgines web. Un dels fils al portal Burbuja va tindre “moltíssima viralitat” —fins a 49 milions de visites, segons va destacar el fiscal Javier Carceller—.

Els investigadors van confirmar que, actualment, queden a la xarxa “publicacions vigents” sobre la mentida. Un d'ells ho va “comprovar” personalment quan va rebre, fa un parell de mesos, la citació per a declarar en el judici. Encara que va afegir que més recentment, coincidint amb la celebració de la vista oral, s'havien esborrat “moltíssimes publicacions”.

No obstant això, segons van precisar els agents de la Guàrdia Civil, a la internet profunda (deep web) “no és possible” esborrar els continguts de la mentida del 'cas Bar España'.

Els dos agents van dur a terme les investigacions enquadrades en la Unitat de Delictes Tecnològics. Tanmateix, en la seua destinació anterior, havien format part de l'Equip de Dona i Menors (Emume) que va explorar les filles de Reinaldo Colás. Els investigadors recordaven perfectament com les dos xiques “es van ensorrar plorant i dient que el pare les induïa a declarar” les falses acusacions i que “havien sigut manipulades” quan eren menors d'edat. Totes dos, ja adultes, van reiterar en el judici en condició de testimonis que tot era un “deliri” del seu pare, tal com ha informat aquest diari.

Malgrat que la invenció de Colás feia aigües per tot arreu, els acusats es van dedicar en cos i ànima a difondre la mentida fins a l'infinit, especialment a les xarxes socials. Són alguns dels màxims representants del món conspiranoic d'àmbit espanyol, molts d'ells ja condemnats en relació amb les mentides del 'Bar España' o del 'cas Alcàsser'.

Ramón Valero Martín Consuegra, àlies Un técnico preocupado, va ser un dels majors difusors de la mentida a la xarxa, segons van destacar els investigadors. En l'escorcoll del seu domicili es van trobar “moltíssims documents” relacionats amb Reinaldo Colás i fins i tot correus electrònics en què l'inventor inicial de la falsa trama donava indicacions a l'acusat sobre “el que havia de dir i com” en les seues publicacions.

Els agents de l'Institut Armat també es van trobar en el mateix escorcoll amb una caixa forta amb 200.000 euros en efectiu, uns fons aparentment recaptats per a l'exercici de la defensa jurídica d'Un técnico preocupado, a més de “monedes de plata”, tal com va remarcar l'advocat d'una de les acusacions particulars.

Ramón Valero (treballador en una central nuclear, segons van afirmar els guàrdies civils) demana des de fa anys en els seus perfils públics ajuda econòmica per a abonar el cost de la seua defensa.

L'acusat, segons ha publicat en les seues xarxes socials i en la seua pàgina web, va fer el passat 15 d'octubre (la vespra de l'inici del judici) una “declaració personal de reconeixement de falta de certesa i retractació”. El document sosté que les afirmacions de Colás “mereixien ser conegudes”.

“Hui en dia, reconec expressament que no hi ha prou elements per a sostindre com a certes les imputacions que relacionaven les persones esmentades en les informacions difoses en el meu blog amb la pertinença a una suposada xarxa de pederàstia, la comissió o encobriment d'abusos sexuals o assassinats de menors o la participació en una organització de corrupció judicial, política o empresarial”, afirma.

Encara que en la seua retractació escrita Ramón Valero reconeix “expressament la falta de certesa” de la mentida i afirma que lamenta el “perjudici” a les “persones afectades”, Un técnico preocupado continua mantenint en la seua pàgina web un missatge de petició d'ajuda en què demana als seus seguidors que denuncien davant diverses institucions públiques “en particular, el cas Bar España”, defensa “el seu dret fonamental a la llibertat d'expressió” i es defineix com a “revelador públic” de la mentida.

També sol·licita la “reparació del dany i la sanció dels responsables”, en referència a les “represàlies judicials” que diu patir.

Al seu costat, al banc dels acusats, s'asseu Juan Lankamp Riaza, que compta amb més de 89.000 subscriptors al seu canal de YouTube. Es defineix com a “investigador i analista de l'abús ritual satànic”.

Nascut a Rotterdam el 1996, Lankamp va ser condemnat pel Tribunal Suprem per vincular el rei emèrit, Joan Carles de Borbó, amb el crim d'Alcàsser, un dels seus principals assumptes d'interés.

El youtuber, segons es detalla extensament en el pòdcast Edgar Luis conversaciones amenas —especialitzat en personatges conspiranoics—, va haver de retirar els seus continguts vinculats amb la desinformació del 'cas Alcàsser'.

Lankamp ja va ser condemnat el 2018, juntament amb la també acusada Pilar Baselga, per intromissió il·legítima en el dret a l'honor de la magistrada Sofía Díaz, segons una sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància número 4 de Castelló. Juan Lankamp va demanar la mort de Díaz, segons va recordar la magistrada en la seua declaració com a perjudicada.

En la primera sessió del judici, l'acusat va expressar davant els mitjans de comunicació el seu “penediment” i les seues “disculpes” a les víctimes de la mentida, “davant la gravetat dels fets”. “No sabia l'abast que anava a tindre tot això”, va al·legar.

Al banc dels acusats també s'asseu una altra coneguda conspiranoica, Pilar Baselga, que va assolir certa fama en els darrers anys després d'haver sigut absolta en primera instància per anomenar “Begoño” Begoña Gómez, esposa del president Pedro Sánchez, i vincular-la amb el narcotràfic al Marroc.

Baselga, condemnada per intromissió il·legítima en el dret a l'honor de Sofía Díaz, va haver d'abonar una indemnització de 24.000 euros pels excessos contra la magistrada, de la qual deia que matava xiquets.

La dona, especialitzada en assumptes de satanisme, entre altres àrees de coneixement, és una de les acusades autoritzades a comparéixer al banc dels acusats telemàticament. La sessió del passat 21 d'octubre, en la qual la jutgessa Sofía Díaz va relatar extensament el calvari que ha patit durant quasi tres dècades, va estar a punt de suspendre's per la incompareixença inicial de Pilar Baselga.

Quan el fiscal sol·licitava la seua detenció i ingrés a presó provisional, Baselga es va connectar a la vista oral —amb una hora de retard, segons li va retreure el jutge—. L'acusada va adduir que estava “descomposta” i “fatal”.

Un altre dels acusats, el jove Gabriel Hernández Serrano —del canal Las cloacas del sistema— continua mantenint actius a les xarxes socials continguts —abjectes— de la mentida del 'cas Bar España', incloses imatges de la jutgessa difamada o vídeos dels menors obligats per Reinaldo Colás a fabular la falsa trama de pederàstia.

Tant les filles de Colás com altres testimonis, que mai van autoritzar la difusió de les imatges gravades quan eren menors, van desmentir les acusacions en la seua declaració en la vista oral.

Gabriel Hernández comparteix advocat amb Juan Lankamp. Tanmateix, l'acusat s'ha desviat de l'estratègia de defensa de Lankamp i no s'ha retractat al llarg de les primeres sessions del judici.

L'advocat Javier Fernández Torres, que es defensa a si mateix, ha intentat en diverses declaracions del judici oral traure a col·lació la seua tesi que les denúncies de Reinaldo Colás mai no es van investigar, malgrat que van ser arxivades per falta de proves.

L'acusat ha defensat que es va limitar a elaborar un informe pericial per indicació de Colás i va reconéixer que el perruquer li “va esmentar tangencialment” que havia sigut condemnat per denúncia falsa.

Fernández Torres va remetre a nombroses institucions públiques documentació relativa a la mentida del 'cas Bar España' en nom d'una fundació anomenada “Advocats contra la Corrupció”, entitat que mai no va arribar a constituir-se formalment.

Per la seua banda, Virginia Mota San Máximo va publicar dos articles en un digital anomenat Aquí Actualidad en els quals, segons el fiscal, “afirmava que quasi un centenar de xiquets van ser violats de forma continuada a Castelló per una xarxa de pedofília que implica polítics molt coneguts”, utilitzant “informació que li havia facilitat” per correu electrònic l'advocat Javier Fernández Torres. Santiago Cordido García figura en el judici com a acusat a títol de responsable civil, en haver sigut editor d'Aquí Actualidad, ja desaparegut de la xarxa.

Els difusors de la mentida, morts

Altres dels inicialment acusats han mort abans d'asseure's al banc dels acusats. Es tracta de José Eduardo Sánchez Juan, més conegut com a Josele Sánchez. Ja havia sigut condemnat el 2023 a tres anys de presó per vexar i difondre a La tribuna de España, web de la qual era editor, dades personals de la víctima de la violació de 'la manada'.

Josele Sánchez, d'ideologia ultradretana, va donar ales en la seua web a la mentida del 'cas Bar España', incloent-hi també “elements de ficció propis”, segons el fiscal. Sánchez, mort el 2024, va ser així mateix un gran propagador de les mentides del 'cas Alcàsser', que van servir per a amplificar la del 'cas Bar España'.

També va morir Carlos García Viejo, un individu que patia síndrome de dependència d'opiacis amb trastorn de personalitat, segons el fiscal, i que també va intervindre en la difusió de la difamació a YouTube, Facebook o Twitter. Encara que, segons precisava el Ministeri Públic en el seu escrit d'acusació, García Viejo “podria presentar alteracions conductuals” en el moment dels fets.

El documentalista Valentí Figueres, mort el 2025, preparava un documental sobre el 'cas Bar España'. Figueres era una persona pròxima a Reinaldo Colás. Fins i tot va filmar el seu enterrament, segons va declarar una de les filles del perruquer.

El documentalista va ser identificat per la Guàrdia Civil en un aldarull organitzat per alguns dels acusats el 2 de juny de 2017 a la Ciutat de la Justícia de Castelló, amb ocasió d'unes declaracions en el marc de la instrucció de la causa de la mentida. També van ser identificats Pilar Baselga i Juan Lankamp.

Nuria Carque Vera, també morta, celebrava l'“heroïcitat” de Reinaldo Colás i defensava la veracitat de les mentides del perruquer, segons l'acusació pública. Carque era presidenta d'una associació anomenada “Madres en Acción para el Desarrollo y la Prosperidad”.

Víctimes indefenses i “moralment molt trencades”

La sessió del judici d'aquest passat divendres va culminar amb les declaracions dels últims testimonis citats a declarar en la vista oral.

La primera testimoni, treballadora de les empreses del matrimoni de Benicarló difamat sistemàticament per la mentida, va confirmar que els seus ocupadors (Francisco R. B. i Soledad G. M.) van estar “molt angoixats” i “sense poder defensar-se” de les acusacions de pederàstia que escampava Reinaldo Colás i que van ser difoses a les xarxes pels acusats.

D'altra banda, un amic de tota la vida del matrimoni va manifestar que “acusacions molt fortes” i falses sobre la pederàstia circulaven “de boca en boca” a la localitat i a la xarxa. “Ells moralment estaven molt trencats”, va dir el testimoni.

Emissió del documental de La Sexta en el judici

La sessió d'aquest pròxim dilluns, segons va anunciar el jutge, se centrarà en la declaració dels acusats i, prèviament, en la reproducció de la prova documental.

El fiscal va sol·licitar que es reproduïsca a la sala íntegrament el documental del programa Equipo de investigación de La Sexta que va desmuntar la mentida del 'cas Bar España', així com la declaració en fase d'instrucció d'una víctima morta (Carlos Y. A. E. I.) i la lectura de l'informe forense de Juan Lankamp.

Baleària i MSC han segellat un acord definitiu que permet desbloquejar el projecte de la terminal de creuers que inicialment es va adjudicar la naviliera valenciana i pel qual, finalment, cadascuna de les companyies podrà disposar de la seua pròpia estació per al trànsit de passatgers al port de València. El principal escull relatiu a la ubicació de la instal·lació de la multinacional suïssa s'ha resolt de manera que la seua activitat no entorpisca el trànsit dels vaixells de Baleària.

Així, una vegada resolt aquest conflicte, les dues empreses han continuat amb els tràmits administratius per a posar en marxa les seues respectives terminals. En aquest sentit, la de Baleària és la més avançada, ja que molts dels passos ja els tenia superats després del projecte inicial aprovat per l'Autoritat Portuària de València (APV), que finalment va quedar paralitzat quan va entrar en escena MSC.

D'aquesta manera, la naviliera valenciana, que ha sol·licitat a l'APV una concessió de 80.704 metres quadrats a la dàrsena del Túria per a construir i explotar una terminal de passatgers i mercaderies d'ús particular, ha presentat un nou projecte que ja està en fase d'exposició pública en la web de l'APV.

L'actuació compta amb dues fases, tal com va avançar Valencia Plaza: la primera i principal està valorada en 43,7 milions d'euros, dels quals 14,5 milions es destinaran a la urbanització de l'àmbit de la concessió, mentre que uns altres 10,8 milions s'empraran a alçar l'edifici de passatgers. A això se sumen 4,95 milions per a les passarel·les d'embarcament, 950.000 euros per al pas fronterer i altres partides destinades a marquesines i instal·lacions fotovoltaiques.

La segona fase preveu un import de 34 milions que es destinaran principalment a ampliar les instal·lacions energètiques i operatives, amb noves marquesines, sistemes d'acumulació d'energia, una planta de subministrament de gas natural liquat (GNL) i una infraestructura per a facilitar l'embarcament de mercaderies.

L'espai comptarà amb tres atracades simultànies amb un aforament màxim de 5.160 passatgers —tres vaixells alhora: Rosalind Franklin, Rusadir i Nápoles—. Quant a l'edifici principal de la terminal, tindrà una capacitat de 2.000 passatgers en operació simultània i un aparcament de 300 places, a més d'una esplanada de preembarcament per a 400 vehicles.

MSC demana la concessió

Per la seua banda, tal com va publicar aquest dijous 29 d'octubre el Butlletí Oficial de l'Estat, la naviliera MSC, que es va adjudicar la gestió i explotació de la futura terminal nord de contenidors, ha sol·licitat a l'APV, a través de la societat Valencia Terminal Pasajeros, S.L., “l'atorgament de concessió administrativa d'ocupació de domini públic portuari per a la construcció i explotació d'una terminal portuària d'ús particular destinada a l'embarcament i desembarcament de passatgers i a la càrrega i descàrrega de vehicles i càrrega rodada al port de València, per un termini inicial de 35 anys”.

Segons el plànol tècnic publicat per l'APV, la terminal que pretén construir la companyia ocuparia una superfície de 89.064,13 m² i la seua ubicació comprén l'Espigó del Túria —Moll Perfecto Palacio— i l'espai que hi ha entre aquest i el moll de Ponent, on històricament es van situar les antigues drassanes de la Unión Naval de Levante.

Tal com reflecteix el BOE, amb la petició de concessió de MSC, l'APV inicia el tràmit de competència de projectes. Per tant, durant el termini d'un mes, altres empreses o entitats interessades poden presentar sol·licituds amb el mateix objecte de desenvolupar un projecte de les mateixes característiques.

L'Ajuntament de Sagunt posarà en marxa la primera fase d'implantació de la Zona de Baixes Emissions (ZBE) en el municipi, que començarà en l'àmbit de Ciutat Vella, coincident amb el perímetre de l'actual zona d'accés restringit.

La implantació es produïx després de l'aprovació definitiva de l'Ordenança reguladora de les zones de baixes emissions del municipi pel Ple de la Corporació Municipal el passat 6 d'agost de 2026. La normativa contempla quatre zones de baixes emissions, la posada en funcionament de les quals es desenvoluparà de manera progressiva.

Un dels aspectes principals d'esta primera fase és que els vehicles que ja disposen d'autorització d'accés podran continuar entrant en la zona en les mateixes condicions que fins ara, amb independència del seu tipus o del seu distintiu ambiental. Per tant, les persones residents i usuàries que compten amb una autorització vigent no hauran de fer cap tràmit addicional.

La transformació de l'actual zona d'accés restringit de Ciutat Vella en Zona de Baixes Emissions permet aprofitar els recursos municipals ja existents, com el sistema de control d'accessos i la base de dades de vehicles autoritzats. D'esta manera, es facilita una implantació més àgil i eficient de la nova regulació.

Entre les principals novetats per als vehicles que no disposen actualment d'autorització, destaca que els vehicles amb distintiu ambiental 0 emissions podran accedir a la zona sense necessitat de tramitar una autorització prèvia.

Així mateix, el text refós de la Llei sobre trànsit, circulació de vehicles de motor i seguretat viària establix que l'incompliment de les restriccions d'accés, circulació o estacionament aplicables en la Zona de Baixes Emissions constituïx una infracció greu, sancionada amb una multa de 200 euros.

Durant les pròximes setmanes, l'Ajuntament desenvoluparà una fase informativa per a donar a conéixer el funcionament de la nova regulació i resoldre els possibles dubtes de la ciutadania. A partir del 15 de desembre de 2026, la ZBE entrarà en funcionament de manera plena i començarà a aplicar-se el règim sancionador previst en l'Ordenança.

Amb esta mesura, l'Ajuntament busca contribuir a una mobilitat més sostenible, reduir el trànsit innecessari al voltant de Ciutat Vella i continuar millorant la qualitat urbana i ambiental del barri, mantenint el funcionament del sistema d'accés per als qui ja disposen d'autorització.

La Coordinadora per a la Protecció de les Moles ha tingut accés a un informe de la Generalitat Valenciana, emés al gener de 2019, que conclou que la parcel·la on es projecta la construcció del col·legi Montessori School, al costat del barranc d'en Dolça, està afectada per risc d'inundació. L'informe inclou la parcel·la en la qual se situa l'actual col·legi de primària, ja en funcionament.

El document, elaborat pel Servei d'Ordenació del Territori de l’aleshores Conselleria d'Habitatge, Obres Públiques i Vertebració del Territori, assenyala expressament que la parcel·la es troba afectada per risc d'inundació segons les determinacions del Pla d'Acció Territorial sobre Prevenció del Risc d'Inundació. L'informe incorpora, a més, cartografia procedent d'un estudi d'inundabilitat de 2016. L'existència d'aquest informe oficial planteja nous interrogants sobre l'autorització concedida per la Confederació Hidrogràfica del Xúquer (CHJ) per a la construcció del centre educatiu. La Coordinadora considera imprescindible conéixer si aquest document va ser incorporat a l'expedient i de quina manera s'ha valorat el risc identificat per la pròpia administració autonòmica.

Un risc conegut per la Generalitat des de 2019

La Coordinadora destaca que l'informe analitza específicament la parcel·la en la qual es plantejava construir un centre escolar al costat del barranc d'en Dolça. L'entitat recorda, a més, que el barranc ja es va desbordar fa uns anys a l'altura de Fira València i adverteix que la construcció de centres educatius a banda i banda del llit incrementa el seu encaixament i elimina els espais naturals disponibles per a l'expansió de les aigües durant les crescudes.

«No entenem que s'haja autoritzat la construcció d'un col·legi en una parcel·la sobre la qual existeix un informe oficial que adverteix del risc d'inundació. Volem saber quins estudis justifiquen aquesta decisió i com s'ha garantit la seguretat dels qui utilitzaran el centre educatiu», assenyalen des de la Coordinadora.

1.500 habitatges i més pressió sobre el barranc

La preocupació de la Coordinadora va més enllà de la construcció del col·legi. En el seu entorn està prevista una actuació urbanística d'aproximadament 1.500 habitatges, impulsada per l'Ajuntament de Paterna i l'empresa propietària del col·legi, que transformaria terrenys actualment ocupats per pinedes i espais naturals. La urbanització d'aquests terrenys suposaria la substitució de superfícies permeables per edificacions, carrers i altres infraestructures, amb el consegüent augment potencial de l'escorrentia cap al barranc. A més, el projecte de Zubi-Lab contempla canalitzacions i canonades per a conduir aigües pluvials al llit, una circumstància que, segons el parer de l'entitat, fa encara més necessari estudiar els efectes acumulats de les diferents actuacions previstes.

La Coordinadora qüestiona que s'estiguen valorant els projectes de manera aïllada, sense considerar prou les conseqüències que podria tindre la transformació urbanística del conjunt de l'entorn. Per això, l'entitat reclama que es facen públics els estudis hidràulics que sustenten l'autorització de la CHJ i que s'avalue conjuntament l'impacte de les construccions previstes sobre el funcionament natural del barranc.

Una amenaça per al pulmó verd de Paterna

Als riscos associats a les inundacions se suma l'impacte ambiental que suposaria la construcció del col·legi i de la urbanització prevista sobre Les Moles, un dels principals espais naturals pròxims al nucli urbà de Paterna.

La transformació d'aquests terrenys suposaria la pèrdua d'una part important de les seues pinedes i espais verds, que actualment exerceixen funcions essencials per a la biodiversitat, la infiltració de l'aigua de pluja i la regulació ambiental del territori. El paratge alberga una biodiversitat de gran valor, avalada per experts de la Universitat de València. En els seus boscos s'ha constatat la presència de mamífers com a teixons, raboses, genetes i fagines, a més de nombroses espècies d'aus residents i migratòries.

La Coordinadora insisteix que Les Moles no és un terreny buit disponible per a noves construccions, sinó un ecosistema que presta serveis ambientals a tota la població i constitueix un patrimoni natural que ha de preservar-se.

La Coordinadora exigeix explicacions i reclama ubicacions alternatives

Davant l'existència d'aquest informe oficial, la Coordinadora insta la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, a l'Ajuntament de Paterna i a l'empresa promotora a aclarir quina avaluació del risc d'inundació s'ha realitzat i quines mesures justifiquen la idoneïtat de l'emplaçament triat.

L'entitat reclama que es facilite l'accés als informes tècnics i estudis hidràulics del projecte, que s'examine l'efecte acumulat dels desenvolupaments urbanístics previstos i que s'estudien ubicacions alternatives per al centre educatiu fora dels àmbits afectats per risc d'inundació. «La seguretat dels xiquets i xiquetes i de tota la comunitat educativa ha d'estar per damunt de qualsevol interés urbanístic. Si la Generalitat ja va advertir en 2019 que aquesta parcel·la estava afectada per risc d'inundació, les administracions han d'explicar per què es considera adequada per a construir un col·legi», assenyalen des de la Coordinadora.

Gandia continua millorant els seus indicadors de seguretat gràcies al treball coordinat entre l’Ajuntament de Gandia i les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat. Així es va posar de manifest ahir durant la Junta Local de Seguretat, on responsables de la Comissaria de la Policia Nacional van informar que la criminalitat a la ciutat s’ha reduït un 2 % durant l’últim any, mentre que l’eficàcia policial en la resolució de delictes ha augmentat fins a situar-se per damunt del 50 %.

La reunió, celebrada a l’Ajuntament de Gandia i presidida per l’alcalde, José Manuel Prieto, va comptar amb la participació de la regidora de Protecció, Seguretat i Convivència, Lydia Morant, així com de representants de les Forces i Cossos de Seguretat, Bombers, Policia Local i personal tècnic municipal.

Durant la trobada es van analitzar les dades de seguretat de la ciutat i es va constatar la bona evolució dels principals indicadors, fruit de la col·laboració permanent entre les diferents administracions i cossos de seguretat. En este sentit, també es va abordar el protocol de col·laboració entre la Policia Nacional i la Policia Local per al seguiment i la protecció de les víctimes de violència de gènere, reforçant així els mecanismes de coordinació existents.

La regidora de Protecció, Seguretat i Convivència, Lydia Morant, va destacar la importància de la cooperació institucional per a continuar avançant en matèria de seguretat ciutadana i va valorar positivament les dades presentades durant la reunió.

Dispositiu especial Fira i Festes 2026

Un altre dels assumptes centrals de la Junta Local de Seguretat va ser la planificació del dispositiu especial amb motiu de la Fira i Festes 2026. A l’operatiu ordinari se sumarà un ampli dispositiu extraordinari que reforçarà la presència policial als principals espais on es desenvoluparan activitats amb gran afluència de públic.

D’esta manera, s’incrementaran els efectius tant de la Policia Nacional com de la Policia Local en punts estratègics com el Centre Històric, el Recinte Firal, el Parc de la Festa, l’avinguda Marqués de Campo durant la celebració de la mascletà i altres barris de la ciutat que acolliran activitats festives.

Morant va agrair expressament la col·laboració i coordinació existent entre tots els cossos de seguretat implicats, destacant que este treball permetrà garantir el correcte desenvolupament de la programació festiva i oferir les màximes condicions de seguretat a veïns i visitants. En este sentit, l’edil també ha posat en valor la tasca que es du a terme a la Mesa per la Convivència.

Finalment, la regidora va fer una crida a la ciutadania per a gaudir de la Fira i Festes amb responsabilitat, respectant les normes de convivència i seguint les indicacions dels serveis de seguretat i emergència que vetlaran pel bon desenvolupament dels actes programats.

El departament d'Urbanisme de l'Ajuntament de Sagunt ha concedit des de principi d'any llicències per a un total de 1.200 habitatges, segons les dades actualitzades a principis d'octubre. La xifra confirma el dinamisme de la construcció residencial al municipi. Les previsions de l'àrea apunten que s'atorgaran llicències per a uns 300 habitatges més d'ací a final d'any.

Del total, 1.050 habitatges corresponen a edificis col·lectius, 45 a promocions d'unifamiliars múltiples i 26 a habitatges unifamiliars. Els 79 restants procedeixen de canvis d'ús de diferents immobles a habitatge.

Aquest ritme d'activitat es reflecteix també en la recaptació de l'Impost sobre Construccions, Instal·lacions i Obres (ICIO), el tribut municipal que grava l'execució d'obres subjectes a llicència i que funciona com un indicador directe de la inversió en construcció. Entre gener i setembre de 2026, l'Ajuntament ha ingressat 4.800.000 euros, un 77% més que en 2025 (2.709.623 euros). La xifra supera també en un 20% la del conjunt de 2024 (4.002.178 euros) i quasi triplica la de 2023 (1.731.514 euros).

“Aquestes dades reflecteixen que a la nostra ciutat s'està generant nou habitatge, i això és una bona notícia per a facilitar l'accés als qui ja viuen ací i als qui arriben”, ha assenyalat el regidor d'Urbanisme, Javier Raro: “El mercat lliure per si sol no resoldrà la crisi de l'habitatge. Necessitem que la resta d'administracions s'hi impliquen de veritat. L'Ajuntament ja ha fet la seua part cedint terrenys per a habitatge públic, però només l'Estat i la Generalitat tenen capacitat pressupostària per a construir-ne”.

El regidor ha insistit, a més, en la necessitat que la Generalitat accedisca a declarar Sagunt com a zona de mercat residencial tensionat, una declaració exigida pel ple municipal en dos ocasions. “L'oferta d'habitatge està augmentant. Però hem d'evitar que les expectatives generades pel desenvolupament industrial provoquen pujades especulatives en els lloguers. La declaració de zona tensionada és la ferramenta habilitada per la Llei d'Habitatge per a frenar aquests increments injustificats i protegir les famílies que viuen ací”, ha afirmat.

La Llei 12/2023, pel dret a l'habitatge, atribueix a les comunitats autònomes la competència per a declarar aquestes zones quan el cost del lloguer o de la hipoteca supera el 30% dels ingressos mitjans de les llars, o quan els preus han crescut en els últims cinc anys almenys tres punts per damunt de l'IPC. La declaració permet aplicar mesures de contenció de les rendes en els nous contractes de lloguer.

És una frase molt gastada, però que no per això deixa d’amagar moltes veritats: “darrere d’un gran home hi ha una gran dona”, quan no diverses, diria jo. Aquest, sense anar més lluny, fou el cas de Jaume I. Ho conta amb una prosa amable i captivadora, que ens transporta a una època, i amb unes imatges que evoquen molt, l’àlbum il·lustrat Més enllà de Jaume I. Les dones que marcaren el seu regnat, una proposta de Bromera on la investigadora Irene Ballester i la il·lustradora Lola Llopis han ajuntat recerca, curiositat i l’art de saber contar a l’hora d’apropar-se, i apropar-nos, a les protagonistes femenines de la vida i el regnat de Jaume I.

Jaume I fou un monarca vertaderament singular. Home de fembres i de femelles, com el descriuen les cròniques medievals, va fer les coses pròpies de la seua època, algunes execrables, vistes des d’avui. Però unes altres no. Sabem de la seua vida, les seues batalles i vicissituds pel Llibre dels feits (Llibre dels fets), però poc sabem, o poc ens han contat, de les dones que van marcar i acompanyar els seus dies: sa mare, Maria de Montpeller, esposes, amants, filles, amigues, aliades... Com diu Irene Ballester (Pedreguer, 1973): “Fins ara només s’havia parlat de les dones de Jaume I en un àmbit molt acadèmic, que no arribava als lectors en un sentit ampli, i a més, se n’ha parlat amb el monarca com a protagonista. S’ha parlat de sa mare, de Violant d’Hongria, fèrtil i intel·ligent, i de la seua amant Aurembiaix, i algunes d’elles també van deixar-ne algun testimoni, però encara hi ha molt a descobrir sobre les dones que van ser amants d’aquell ”adúlter incansable“, en una època en què convertir-se en amant del rei podia suposar un ascens considerable en l’escalafó social de la cort”. Així ens ho conta l’autora del text, qui duia temps resseguint la pista d’aquestes dones i n’havia parlat en el seu podcast El fil d’Irene a À Punt ràdio. Amb ella, especialista en estudis femenins i de gènere, contactà l’editorial Bromera per fer-li aquest encàrrec. I al projecte es van unir també, i amb molta fortuna, els ulls i la mà de l’artista i il·lustradora Lola Llopis (Alcoi, 1989).

Jesús Císcar vam visitar la Plaça del llibre per escoltar-les parlar del seu treball i perquè ens contaren els secrets que amaga aquest llibre de format gran, preciós, atractiu, d’un blau turquesa que n’enamora, un petit museu en paper que amaga reptes, desig i molta vida en clau de dona.

Seiem junts en un racó tranquil a l’ombra i anem obrint el llibre. La història de cadascuna d’aquestes dones és diferent i per això Lola Llopis les ha dibuixades amb una naturalitat i una força pròpies. Són uns retrats singulars, fets amb tècnica d’aquarel·la digital que ocupen tota la plana, impressionants. Tan realistes, que ens interpel·len de seguida amb ulls que ens miren i ens conten coses: “He volgut donar realisme i calidesa a unes imatges que, en principi, no en tenien, perquè són inventades, per això la tonalitat de la pell, les impureses i imperfeccions, per donar-los personalitat i realisme—explica Lola—. I de fet, m’he inspirat en rostres coneguts: el meu fill, cosines... Sempre ho faig, necessite una referència en rostres familiars quan dibuixe”. “No m’havia plantejat mai entrar en el món de Jaume I —comenta— però una vegada dins el que buscava era convidar els lectors a conèixer les persones que van estar al voltant del monarca a través dels retrats”. “Els hem posat rostres a totes, dones, filles, amants —apunta Lola— perquè els lectors, a partir de les il·lustracions, puguen recordar-les, perquè ni elles ni Jaume I van ser mai retratats”.

Contar una altra història o contar-la des d’uns altres ulls

Tal com apunta Irene Ballester: “sobre Jaume I s’ha escrit i publicat molt des del punt de vista de les seues gestes heroiques, a nivell polític, històric i nacional, i volíem parlar d’una manera diferent, perquè des de la perspectiva de gènere i el feminisme, els conqueridors són vistos d’una altra manera, amb uns altres ulls que també són necessaris”. “A més —afegeix— m’agrada molt que aquest siga un llibre divulgador per a tots els públics, que posa rostres als fets i a les protagonistes i ajuden a visualitzar-les. Trobe que Més enllà de Jaume I s’hauria de llegir en els centres educatius, bé quan es treballa el 9 d’Octubre o al voltant del 8 de març, perquè la història ha de ser contada i explicada des del punt de vista femení i inclusiu, igualitari”. Per la seua banda, Lola Llopis, insisteix en l’atractiu que la història, segons com siga contada, pot suposar per als més menuts “als xiquets els interessa la història des de ben xicotets, però cal saber contar-la, i per als més menuts els llibres il·lustrats, els àlbums, són els primers museus que visiten, i s’hi passegen i descobreixen l’art, la bellesa, el món, en definitiva”

Les dones que van sostindre Jaume I

Per a Irene les dones del regnat de Jaume I van transcendir la figura del rei: “Fins ara havien estat vistes com a conquistes, però elles van anar més enllà del seu marit, pare o amant. Van tenir les seues vides i, mentrestant, el van sostindre. Jaume I estava sostés pels privilegis masculins, explotava els seus territoris i les seues dones. A Jaume I no se li deia que no”.

Tanmateix, les autores insisteixen en la idea de superar la visió de dones passives i submises: “Totes les filles conegudes i legítimes de Jaume I demanen soterrar-se al costat de la mare, no del pare. I això implica com d’important fou Violant d’Hongria per a elles. De fet, Jaume I va repudiar les seues filles i feu per desfer-se’n d’elles”. “Violant i la seua filla Elionor no van ser dones passives, sinó que van estar sempre atentes als territoris conquerits, com a estrategues, mirant pel patrimoni i per la família. Elles tenen territoris i lluiten perquè els fills amb dones nobles, fora del matrimoni, siguen reconeguts”.

Una manera de reconèixer quins de les dones del llibre van regnar són les corones negres que duen als caps: “aquestes corones parlen de les que van regnar i van tindre una vida millor que les dones plebees. Altres, com conta el llibre, van haver de viure lluny del rei, és el cas de la seua primera esposa, Elionor de Castella, que fou repudiada per Jaume I, o la seua filla Sança d’Aragó i Hongria, que decidí allunyar-se de la cort i ingressar com a monja en l’Orde de la Mercè, o Teresa Gil de Vidaure, que va viure entre l’eterna espera i el rebuig del rei”.

Les amants de Jaume I

“Les amants no hi podien faltar. Foren dones clau també en la vida del monarca, dones que desitjaven i actuaven, i volia dedicar-los un espai”, explica Irene. “El llibre podria haver estat més extens i haver-hi aprofundit més, perquè el tema ho permetia, però tal com ha quedat és un llibre que ens inicia molt bé en la història de les dones que van estar al voltant de Jaume I i que van marcar la seua vida. A més, hem aconseguit que hi estiguin ”totes“, esposes i amants, perquè calia, hi havia d’estar. No podíem deixar-nos cap dona fora perquè la Història ja les havia deixades fora, i segur que se’ns escaparà alguna [comenten mentre riuen] perquè Jaume I no desmereixia la fama de ”calent“ que tingué”.

Estem acabant la conversa i els comente que fa poc l’historiador Vicent Baydal escrivia en un article titulat “Jaume I, un rei que plorava”, que el monarca no va amagar mai el fet que plorava, tal com ho conta en El llibre dels fets. “És clar que ploraria —apunta Ballester— però això no el feia millor persona tampoc. Jaume I no fou víctima del seu temps, perquè no és víctima qui està en una situació de privilegi”.

Conqueridor de terres i dones, Jaume I deixà petjada per on passà, amb violència si calia. Pe això, 800 anys després ens suscita un debat: “Què fer amb Jaume I? (Commemorar i celebrar: un debat pendent)”, escrivia en aquesta diari fa uns dies Gustau Muñoz: I mentre ho rumiem, a casa nostra es debat si caldria donar el seu nom a un nou bulevard o a la plaça de l’Ajuntament.

En tot cas, les conquestes mai s’esgoten, però algunes són esgotadores, i ara és el torn de recuperar veu, espai i protagonisme en la memòria de les vides i les dones que acompanyaren un rei clau per a la vida i la història dels valencians.

Quan el Kafre Teatre va nàixer a Picassent l'any 2005, ho va fer amb una idea tan senzilla com poc habitual: donar espai a aquell humor que no sempre trobava cabuda en les programacions convencionals. L'aposta era arriscada, però també necessària per als seus impulsors. Vint-i-dos anys després, el festival continua fidel a aquella intuïció inicial i ha convertit la irreverència, la sàtira i la llibertat creativa en la seua principal carta de presentació.

Tres dies seguits on Picassent acull una nova edició d'un certamen que ha aconseguit construir una personalitat pròpia dins del panorama escènic valencià. La programació reunirà enguany Choriza May, La Teta Calva, Jajajers, Yllana i Lanördika en una combinació de teatre, humor, música i circ que manté viu l'esperit amb què va començar l'aventura.“Havíem detectat que hi havia un tipus d'humor més salvatge, més irreverent i més incorrecte que la majoria dels teatres no s'atrevien a programar. Per això vam decidir crear un festival dedicat exclusivament a aquestes propostes”, recorda Vicent Tronchoni, gestor cultural i impulsor de la mostra cultural.

Aquella iniciativa que va arrancar amb companyies valencianes va anar ampliant horitzons fins a atraure artistes de diferents països i figures de referència de l'humor internacional. Noms com Leo Bassi o Django Edwards han passat pel festival al llarg de la seua trajectòria contribuint a consolidar una proposta que mai no ha volgut assemblar-se a la resta.

Yllana celebra 25 anys al Kafre

Sense dubte que de l’elenc d’enguany cal destacar la presència d'Yllana, probablement el nom amb més projecció internacional del cartell. Fundada el 1991, la companyia s'ha convertit en un referent mundial de l'humor gestual després de més de 16.000 representacions en 48 països i prop de sis milions d'espectadors. El seu recorregut ha estat reconegut amb diversos Premis Max i guardons internacionals en festivals tan prestigiosos com els Fringe de Nova York i Edimburg.

A Picassent presentaran Lo mejor de Yllana, un recorregut pels esquetxos més celebrats de la seua trajectòria. Una visita que reforça el prestigi d'un festival que al llarg dels anys ha aconseguit atraure companyies de primer nivell sense perdre la seua identitat.

La vinculació entre Yllana i el Kafre ve de lluny. Fidel Fernández, membre fundador de la companyia, destaca precisament el caràcter singular del certamen. “Per a nosaltres és un luxe tornar al Kafre Teatre de Picassent, un festival en el qual hem participat en diferents ocasions i on sempre hem gaudit de l'acollida del públic i de la perfecta organització. És un festival irreverent i sense censura que encaixa perfectament amb les nostres obres”.

Per al regidor de Cultura, Jaume Sobrevela, una de les claus de la longevitat del festival és haver mantingut una veu pròpia al llarg del temps. “El Kafre és un festival únic perquè reivindica el dret a riure sense censura i a pujar a l'escenari propostes que no sempre troben espai en altres programacions”, afirma.

L'edició es completarà dissabte de nit amb una de les novetats de l'any. L’esplanada de l'Ermita del poble,i a l’aire lliure, es convertirà en escenari de Tres tristes trolls, de Lanördika, una proposta gratuïta de circ i humor que traslladarà l'univers kafre fora dels seus espais habituals.

Aparador per a il·lustradors

Més enllà dels espectacles, el festival també ha reforçat el seu pes dins del sector cultural. Actualment forma part de la Red Española de Teatros, Auditorios, Circuitos y Festivales de Titularidad Pública, una xarxa estatal de referència de la qual, dins de la Comunitat Valenciana, només formen part Dansa València i el mateix Kafre. Segons explica la gestora cultural, Jesica Fortuny, aquesta presència “ha contribuït a ampliar la projecció exterior del certamen i a situar Picassent dins dels principals circuits professionals de les arts escèniques. Una estratègia que també s'ha traslladat a la imatge del festival, convertida amb els anys en un aparador per a il·lustradors i il·lustradores valencianes”, conclou.

De fet, enguany, la identitat visual del Kafre porta la firma de la il·lustradora local Alba Bla, autora també de la samarreta oficial vinculada al Kafrebo, l'abonament que permet gaudir de tota la programació per només 15 euros.

Vint-i-dos anys després, el Kafre continua demostrant que la irreverència també pot envellir bé. Ha canviat d'espais, ha ampliat formats i ha guanyat projecció dins i fora de la Comunitat Valenciana, però manté intacta la mateixa convicció amb què va arrancar: que l'humor està per a fer riure, però també per a sacsejar mirades, qüestionar certeses i recordar que la llibertat, de vegades, entra per una crítica mordaç, per molt que ens moleste.

Vicent Alonso, en Camins que el temps no esborra, un dietari dels anys 2006-2008 (Afers), ens deixa un testimoni molt interessant de la història de la traducció dins de la literatura catalana. En aquest dietari —a part la seua inqüestionable qualitat literària— assistim a la relació de complicitat —de passió, respecte i dubitacions— entre un traductor i un autor clàssic que el temps converteix en històrica, en concret entre el poeta Vicent Alonso i el pater familias de l’assaig Michel de Montaigne. Les primeres traduccions d’Alonso de Montaigne veuen la llum el 1992, en una selecció dels Assaigs feta per a la desapareguda editorial Albatros. Fins al 2025, en què Alonso publica en Adesiara el diari de viatge —una reedició de la publicada el 2012 en La Mansarda—, les cartes i les anotacions a l’Ephemeris Historica, són més de trenta anys de “convivència” literària amb Montaigne. En Camins que el temps no esborra —l’escriptura del qual coincideix amb els anys que Alonso tradueix i publica en Proa els tres volums dels Assaigs— comprovem els martiris i els goigs d’un traductor. Per exemple, en una anotació del 2006, Alonso revela certa inseguretat: “Hauria de retirar-me per a ser capaç d’enllestir el meu Montaigne”. Però, un mes després, se li ha alçat l’ànim i diu: “Treballe amb tant d’entusiasme que ja no sé si deriva de la màgia dels Essais o d’una disciplina quasi monacal”. Un any després, traduïts els Assaigs i a punt de sortir-ne el volum tercer, Alonso se sent descansat: “Deixar Montaigne i ser jo no serà cap problema”. O sí, perquè un any després, el 2008, apunta: “Montaigne no s’ha acabat encara, vull editar-ne el Journal de voyage i les cartes”. Però amb la publicació de Diari de viatge. Cartes Vicent Alonso ja pot afirmar que Montaigne se li ha acabat com a parella de fet. I nosaltres —i la literatura catalana— podem confirmar, orgullosament, que gràcies a Alonso ja tenim tot Montaigne.

Deixant a part les cartes (en destacaria les que escriu a son pare sobre la mort del seu gran amic Étienne de La Boétie i les que envia al rei de França i de Navarra), el més rellevant és el viatge que Montaigne emprèn cap a Roma tot serpentejant, entre altres llocs, per Basilea, Múnic, el Tirol, Verona, Pàdua, Venècia, Bolonya o Florència. Com ens recorda Vicent Alonso, per als humanistes del segle XVI, anar a Roma era un viatge quasi obligat. Ara bé, per què Montaigne, després de deu anys reclòs en la seua torre, als 47 anys, decideix marxar a l’estranger? Stefan Zweig, en el seu Montaigne (Quaderns Crema), n’afirma rotundament el perquè: el 22 de juny del 1580, quan abandona el seu castell, Montaigne inicia una cavalcada cap a la llibertat. Zweig exagera, però tenia motius per fer-ho, uns motius personals i històrics de molt de pes. Siga com siga, la personalitat de Montaigne —la que intuïm llegint els seus Assaigs— ens dona moltes pistes de la seua decisió. D’entrada, cal dir que Montaigne era un peripatètic, un peripatètic a cavall (“odie qualsevol altre mitjà de transport”, diu en “Sobre els cotxes”), i moure’s era sinònim de pensar i de plaer (“el moviment em plau”, diu en “Sobre la vanitat”). Però és l’“humor àvid de coses noves i desconegudes” el que alimenta el seu desig de viatjar. En “Sobre la vanitat” ho explicita amb èmfasi: gràcies al viatge es poden conèixer els costums d’altres indrets; viatjar és un “exercici profitós” perquè “l’ànima hi troba una exercitació constant a remarcar les coses desconegudes i noves”. I “només la varietat em satisfà, i la possessió de la diversitat”. ¿Què en podíem esperar, si no, d’algú que s’havia cultivat en l’exercici de la raó dels antics grecs i romans, d’algú que es qüestionava cada unça del seu pensament, que detestava els dogmes, que apostava pel diàleg entre religions, que mitjançava entre faccions monàrquiques, que havia fet seua la idea de dignitat de La servitud voluntària del seu amic La Boétie, d’algú que, surant en el corrent d’un segle convuls, va optar per l’humanisme i va procurar que totes les seues actituds davant la vida desembocaren, com deia Zweig, en la tolerància?

En el Diari de viatge no trobarem el Montaigne fascinant dels Assaigs: el pensador, el moralista, l’erudit hi és “superat” per l’exterior, per les natures i les cultures dels pobles i ciutats per on passa. A més, fins que no arriba a Roma, és el seu secretari qui redacta el diari. I això es nota: tot hi és esquemàtic, expeditiu, com un apunt per a una posterior redacció. Però de seguida que Montaigne agafa els ramals de l’escriptura —al principi en llengua italiana— el diari s’il·lumina amb descripcions i reflexions. Com diu Vicent Alonso: “es tracta d’una crònica quasi en directe del seu comportament i de les seues opinions”, que podem contrastar amb “l’anàlisi exhaustiva i acurada” del jo dels Assaigs. Alonso remata la seua lectura amb una metàfora potent: “la idea del pensament com a promenade per copsar l’essència de l’assaig”. Montaigne, observador perspicaç, recull els trets més característics o típics de la geografia que trepitja: els hàbits de cada lloc, què s’hi menja, com s’hi treballa, què s’hi cultiva, com s’hi construeixen les cases, les llegendes, les supersticions i les anècdotes més sucoses, com ara un exorcisme. I visita esglésies, sinagogues, biblioteques, banys. Ara bé, Montaigne s’acosta a tot des d’una mirada utilitarista. La seua perspectiva és la de la utilitat, una mica la de l’homo economicus. Montaigne es fixa en les realitats més pràctiques, les que fan moure la vida quotidiana, al marge de panoràmiques i realitzacions artístiques: un realisme que a voltes voreja la prosa testificadora d’un funcionari, potser el del futur alcalde de Bordeus, un càrrec que, precisament, se li comunica mentre és a Roma.

Li podríem retraure a Montaigne aquesta visió “antiartística”, sobretot l’ús excessiu o provisional del mot “bell” per a retratar uns monuments que la història de l’art i de la cultura qualifica d’esplendorosos. Del duomode Florència —on nosaltres no tenim prou mans ni paraules per a fotografiar-lo i expressar-lo— Montaigne simplement en diu que “és una església molt gran”. O a Bolonya, a la Piazza del Nettuno, de l’escultura de Giambologna —aquella de la qual Josep Pla, a Cartes d’Itàlia, va dir que posseïa “una morbidesa, una matisació i una suavitat admirables”— Montaigne només li ve de gust dir que és “una font molt bella”. Era Montaigne insensible a l’art? No ho crec. Però a Montaigne el que li interessa és endinsar-se en l’ànima de les coses, que no sempre és artística. Parlant de Roma, per exemple, va al gra, al gra més polític: “és la ciutat més cosmopolita del món, i on l’estrangeria i la diferència de nació es té menys en compte”. O quan parla de la populosa Milà, la ciutat més poblada d’Itàlia, impressionat per l’abundor d’artesans i mercaderies, assevera que no es distingeix gaire de París. Ara bé, quan dona notícia de paisatges humanitzats, com ara sembrats o vinyes, o valls destinades a l’agricultura, Montaigne assoleix una plasticitat i una exactitud planianes, del millor Josep Pla —un exemple n’és l’exacta i exhaustiva descripció que fa de la vil·la d’Este. Potser el problema el tenim nosaltres, els supermoderns, que mirem les meravelles del món amb els ulls lleganyosos pel verdet de la Història i, pitjor encara, per l’engrut del turisme. Stefan Zweig, en un moment en què es relaxa de l’angoixa que l’aclapara i desplega la seua subtil ironia, afirma que Montaigne té un avantatge sobre el Goethe del Viatge a Itàlia, i és que no coneixia —no podia conèixer— J. J. Winckelmann, que va imposar a tots els viatgers de la seua època convertir el viatge a Itàlia en un estudi d’història de l’art.

Un dels aspectes menys literaris del Diari de viatge, però molt valuós per a accedir a la intimitat de Montaigne, és que s’hi relata, amb pèls i senyals, la situació dolorosa de la seua malaltia, la que el va torturar els últims anys de vida: els còlics nefrítics. Montaigne anota cada còlic —n’he comptat un mínim de catorze—, cada pedra que tira, la seua grandària, la seua textura, el seu color, i especifica si ha pixat sang, si ha tingut una bona digestió, si ha cagat com toca... El detallisme de Montaigne és tan obsessiu —com ara quan explica una tècnica per a traure’s més de pressa una pedra pel penis— que el diari esdevé un document impagable per a un historiador de les malalties renals. A més, Montaigne ens du de bracet per alguns dels balnearis més famosos de l’Europa d’aleshores —en el camí de Bordeus a Roma—, on ell i el seu seguici s’aturen a beure o prendre aigua —quantitats ingents d’aigua. Montaigne radiografia la seua malaltia i els millors procediments per a minorar-la, per a la qual cosa confia més en l’experiència pròpia que no en la medicina —“quant a la salut corporal, ningú no pot proporcionar una experiència més útil que jo”, dirà en “Sobre l’experiència”. En aquest sentit, el Diari de viatge és una mena de guia “turística” de les postes i els hostals de l’època: on es dorm millor, on es menja millor, quins establiments tenen el millor servei o la millor coberteria... Perquè Montaigne, tot i que era molt mirat amb les despeses dels viatges —i potser una mica garrepa—, no renunciava gens a la comoditat, com reconeix en “Sobre la vanitat”: “Vull ser allotjat en un lloc que em siga ben apropiat, sense soroll, no brut, o fumat, o ofegat”. Per tots els déus, temperem l’estoïcisme de Sèneca!

Ja he dit abans que Stefan Zweig tenia motius per a exagerar les ànsies de llibertat de Montaigne. Zweig escriu el seu Montaigne —que deixa inacabat— mesos abans de suïcidar-se a Petrópolis. El vienès sentia una germanor de destí amb el perigordià: tots dos havien patit un període de foscors —“he passat més de la meitat de la meua vida entre la ruïna del meu país”, diu Montaigne a “Sobre la fisonomia”— i tots dos s’havien buscat en si mateixos per a salvar-se’n —en el cas de Zweig, fugint del nazisme, ja no es pogué trobar. Zweig estimava en Montaigne, sobretot, la fidelitat al seu jo íntim, “el seu pensament lliure i impertorbable”, la seua constància a conservar-se i descriure’s a si mateix, que per a Zweig era l’art més elevat de tots. Zweig confessa que, als 20 anys, quan llegeix Montaigne per primera volta, no el comprèn bé i el desconcerta. Cap al 1900, diu Zweig, tothom pensava que la llibertat estava garantida, que l’esclavitud havia desaparegut per sempre, que la humanitat s’havia emancipat gràcies a les lleis i el costum. Quan, pocs anys després, Europa s’agenolla davant la Fosca, la lectura de Montaigne és, per a Zweig, tota una il·luminació. Una llum que se li va apagar abans d’arribar a la riba. A Zweig ja se l’havia xuclat l’esperit del seu temps i ja no se sentia en disposició d’interpretar el que Montaigne deia en “Sobre el penediment”: “No pinte l’ésser. Pinte el trànsit”. Tinguem ben en compte aquesta màxima. Perquè, en la tercera dècada del segle XXI, quan mig planeta s’està fanatitzant al voltant de l’“ésser”, el que necessitem —tan urgentment com traure’s una pedra del ronyó— és conèixer el “trànsit”. Aprofitem que —gràcies al saber i la tenacitat de Vicent Alonso— ja disposem de tot Montaigne.

La Universitat de València (UV) ha celebrat aquest dimarts 20 d’octubre per la vesprada un sentit homenatge pòstum a Ramon Lapiedra i Civera (València, 1940; Vinaròs, 2026), qui va ser rector de la institució entre 1984 i 1994 i que va faltar el passat 27 de juliol. L’acte s’ha celebrat com una expressió de gratitud, de memòria i de reconeixement col·lectiu a Ramon Lapiedra.

Totes les personalitats participants en l’acte celebrat al Paranimf de l’edifici històric de La Nau han destacat el talant i la vessant humana del rector homenatjat, amb qui es van assentar els fonaments de la actual UV com una institució d’ensenyament superior democràtica, participativa i al servei de la societat.

“Ens reunim aquesta vesprada per retre homenatge a Ramon Lapiedra i Civera, rector de la Universitat de València, científic, intel·lectual i servidor públic exemplar, la trajectòria del qual ha quedat profundament vinculada a la història de la nostra institució. La contribució de Ramon Lapiedra al progrés de la Universitat i de la societat i al desenvolupament de la ciència, constitueix un llegat que perdura i que continua inspirant-nos”, ha destacat Juan Luis Gandía, rector de la UV.

L’homenatge, retransmés pel canal de Youtube de la UV, ha consistit en una taula presidida per Juan Luis Gandía en la qual han intervingut diverses persones vinculades a la institució, a Ramon Lapiedra o que s’han format en la Universitat. També han participat persones que han conegut la transformació de la UV des de la gestió, tant externa com interna; s’han projectat un reportatge i un fotoreportatge que han mostrat la visió institucional i personal del rector homenatjat i s’ha guardat un minut de silenci en la seua memòria acompanyat d’una interpretació musical.

En l’acte també s’ha lliurat a Carme Vidal, parella de Ramon Lapiedra, el llibre de condolences on es recullen centenars de missatges rebuts en la UV amb paraules d’agraïment i de condol per la mort de qui va ser rector entre 1984 i 1994, arribades des de dins i de fora de la institució acadèmica.  

Així, a més de Juan Luis Gandía i Carme Vidal, en la taula presidencial han estat Amalia Sanz Benlloch, directora general d’Universitats de la Generalitat Valenciana; Isabel Morant, catedràtica jubilada d’Història Moderna, medalla de la institució i primera dona a ocupar un càrrec com a vicerectora en la UV; Enric Valor, degà de la Facultat de Física; Joaquim Bosch, magistrat del Tribunal d’Instància de València i vicerector d’estudiants amb Ramon Lapiedra; i M. José Aradilla, secretària general de la UV.

“Destacaria la seua capacitat de dialogar, i també que tenia molta mesura. Escoltava i li agradava que li donaren opinions. Ramon no prometia mai el que no podia fer. Però allò que pensava que podia fer-se, o estava en el programa, ho defensava amb fermesa. Era també el temps del feminisme. Cada vegada hi havia més dones, més joves, que no havien tingut cap experiència de gestió, i veníem ensenyades. Ramon deixava el camí per a què es pogueren fer coses, encara que no teníem lleis d’igualtat”, ha recordat Isabel Morant.

“Fa 42 anys en aquest mateix paranimf un catedràtic de física teòrica prenia possessió com a rector. Hui tornem a aquest mateix lloc per a recordar la seua contribució, en nom meu i de la Generalitat. Ramon Lapiedra va encapçalar la transformació de l’Estudi General en una universitat moderna i democràtica. La seua universitat es devia a l’alumnat que arribava a les aules i a les famílies que l’ajudaven”, ha destacat Amalia Sanz.

“L’home que va encarnar la transformació democràtica de la universitat”, ha definit Joaquim Bosch a Ramon Lapiedra. “Cal reivindicar la seua figura”, ha dit. Per la seua banda, Enric Valor ha repassat les contribucions de Ramon Lapiedra en física, i com alguns de les seues aportacions s’han confirmat posteriorment.

El reportatge audiovisual ha mostrat la vessant institucional i personal de Ramon Lapiedra, des de la perspectiva de les persones que el van succedir com a rectores al front de la UV fins l’actualitat (Pedro Ruiz Torres, Francisco Tomás Vert, Esteban Morcillo Sánchez, Maria Vicenta Mestre Escrivá i Juan Luis Gandía Cabedo), a més de Carme Vidal.

En l’homenatge –que s’ha pogut seguir des de l’aula magna amb una pantalla per a les persones que no han pogut accedir al paraninf – també han participat persones que han conegut la transformació de la UV i que han donat testimoni de la seua evolució. Així, Victoria García Esteve, directora del Servei de Biblioteques i Documentació de 1995 a 2003; Ignasi Casadesús, secretari executiu de la Xarxa Vives d’Universitats; Miguel Ángel Sanchis, representant de la Reial Societat Espanyola de Física, de la qual Ramon Lapiedra va formar part; i Rosa Lapiedra, professora del Departament de Dret internacional “Adolfo Miaja de la Muela” i neboda del rector homenatjat.

“Més enllà del rector, de l’investigador, d’una persona reconeguda i admirada, hi havia un Ramon que era una persona molt propera, molt familiar, molt pendent de les persones que estimava. Podem considerar-nos molt afortunats d’haver compartit moltes vivències i molts moments amb ell. Ramon era una d’eixes persones en les quals era molt fàcil conversar, sabia absolutament de tot i sabia escoltar. Sempre aprenies d’ell”, ha comentat Rosa Lapiedra.

Entre d’altres persones, a l’acte també han acudit Margarita Soler, presidenta del Consell Jurídic Consultiu; José María Lozano, president del Consell Valencià de Cultura; i representants dels ajuntaments de València, on va viure la major part de la seua vida; Aras de los Olmos i Almenara, aquest últim, lloc de naixement de Ramon Lapiedra i d’on és fill predilecte des de 2023.

Ramon Lapiedra, a més de rector, va ser catedràtic de Física Teòrica de la Universitat de València, integrant del Consell Valencià de Cultura (1998-2011) i de l’Institut d’Estudis Catalans, i president de la Plataforma Cívica Valencians pel Canvi. En 1993 va ser investit doctor honoris causa per la Universitat Jaume I de Castelló, i en 1995 va rebre la Medalla de la UV, a més de ser fill adoptiu de Sagunt (2020), medalla de la Xarxa Vives (2021), i també medalla d’Honor de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (2019).

La nit del 24 de juny de 1975 (Sant Joan), Vicent Soler la va passar al calabós de la Prefectura Superior de Policia de València. Tenia vint-i-cinc anys i acabava de ser detingut a la Casa d'Exercicis Espirituals de la Puríssima d'Alaquàs juntament amb altres nou dirigents de l'oposició antifranquista clandestina per exigir la recuperació de les llibertats democràtiques i l'autogovern. Es tractava, a més de Soler, d'Ernest Lluch, Laura Pastor, J. J. Pérez Benlloch, Josep Guia, Francesc Candela, Francesc Xavier Navarro, Josep Maria Corell, Carles Dolz i Carlos Manuel Martínez. Mig segle després d'aquell episodi ocorregut en l'ocàs de la dictadura, l'exconseller, catedràtic d'Economia i exdegà de la Universitat de València relata les seues vivències en “Un entre deu” (Editorial Afers), un exercici de memòria històrica i balanç polític lligats a l'evolució recent de la Comunitat Valenciana.

L'obra, acabada el 24 de juny de 2025 en una picada d'ullet cronològica a la data de la detenció, no pretén erigir-se en un tractat d'objectivitat neutral, sinó en un testimoni viscut en primera persona. Soler articula un relat que transita des d'aquell “gris” del règim franquista fins a l'escenari democràtic contemporani “multicolor”, marcat per nous interrogants sobre el futur institucional. El títol del llibre, suggerit pel periodista Paco Cerdà, rememora la seua condició d'integrant dels “deu d'Alaquàs”, encara que el mateix autor matisa en el text que aquella detenció representava tan sols una mostra dels milers de ciutadans que lluitaven per la dignitat col·lectiva del poble valencià.

Al llarg de les seues pàgines, l'obra repassa l'evolució ideològica de Soler, que es reafirma en la seua condició de socialdemòcrata i valencianista convençut. L'economista evoca l'abandó progressiu dels plantejaments més radicals de la seua joventut per a abraçar un reformisme gradualista i possibilista, una postura intel·lectual fortament influïda per la figura i l'acompanyament d'Ernest Lluch, amb qui va compartir una profunda amistat i la convicció que els canvis socials s'han d'articular mitjançant la pedagogia i la cerca de consensos.

En el pròleg que obri l'edició, titulat “D'un temps, d'un país, d'una vida que pren partit”, l'expresident de la Generalitat Ximo Puig defineix l'obra com un híbrid entre les memòries personals i la crònica d'una època, revestit d'una enorme sensibilitat humana. Puig destaca la lleialtat de l'autor a un cos d'idees que mai ha interpretat de manera acrítica i assenyala Soler com el principal hereu de la “Via Valenciana” formulada per Lluch, assassinat per ETA el 21 de novembre de 2000 a l'aparcament de sa casa a Barcelona. El text valora la capacitat del polític per a conciliar la solvència en la gestió econòmica amb un perfil humanista bolcat en la defensa de la cultura i la llengua pròpia.

El llibre recorre passatges crucials de la història recent en l'àmbit autonòmic, des dels orígens del valencianisme polític en col·lectius com el Grup Parpalló o el PSPV original fins als amargs episodis de l'anomenada Batalla de València, i repassa el paper de figures clau en la vertebració cultural del territori com Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Andreu Alfaro o Enric Valor. Així mateix, detalla fites institucionals de la seua trajectòria pública, entre les quals figuren la creació de l'Institut de la Mitjana i Petita Indústria Valenciana (Impiva), l'impuls legislatiu a la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià, el seu pas per l'Ajuntament de València o la seua tasca al capdavant de la cartera d'Hisenda durant set anys en els governs del Botànic, etapa en què va aconseguir aprovar set pressupostos consecutius dins del termini i en la forma escaient.

Més enllà de la retrospectiva històrica, el llibre inclou reflexions de gran importància sobre la realitat socioeconòmica actual. Soler dedica espai a examinar l'escassa tradició de mecenatge de les elits empresarials locals, la bretxa de finançament que pateix la Comunitat Valenciana i el fenomen d'atracció de recursos que exerceix la capitalitat de Madrid en detriment dels territoris perifèrics. De la mateixa manera, l'autor reconeix l'evolució de la seua pròpia mirada cap a causes contemporànies com l'ecologisme o el moviment feminista, la influència dels quals agraeix de manera explícita a diversos col·lectius socials.

Amb una clara intenció pedagògica orientada als lectors més joves, Soler adverteix en el seu escrit que els drets cívics i les conquestes socials “no cauen del cel ni són immutables”. L'autor subratlla la necessitat de mantindre viva la memòria per a comprendre la dificultat dels processos de canvi, alhora que alerta contra els riscos d'involució que, a parer seu, comporten els discursos populistes i els pactes de la dreta amb l'extrema dreta. Davant d'aquestes dinàmiques, el text apel·la a la fermesa en les conviccions democràtiques i al valor de la política entesa com un espai de diàleg permanent entre persones que discrepen.

En definitiva, “Un entre deu” es presenta com un balanç de maduresa que combina el record del jove universitari que plorava en un calabós pel dolor que causava a la seua família amb la perspectiva de l'acadèmic i gestor públic experimentat. Les pàgines de l'obra constitueixen una invitació a continuar treballant per la justícia social, l'autonomia i la vertebració territorial, i reafirmen uns principis que, segons conclou el mateix autor, continuen tan vigents hui com fa mig segle per a construir una societat més justa, pròspera i plural.

Carme Cardona Bartual ha transitat per la novel·la fantàstica juvenil, la narració infantil, el drama amb tocs de thriller rural, com feu en La nova mestra (Edicions del Bullent), i ara la novel·la negra amb Les síl·labes del teu nom. En totes dues —si bé en escenaris i èpoques ben distintes—  Carmona conrea la narració d’intriga i crims, amb tot el que implica el gènere: personatges peculiars, diàlegs vius i dinàmics, misteri i tensió, la investigació policíaca i, per descomptat, el costat sòrdid de la vida.

Les novel·les de Cardona, a més, venen envoltades de la seua capacitat literària de crear una atmosfera que acompanya el suspens, uns personatges atractius i humanitzats, i una visió crítica de la societat, la d’abans i la d’avui: “la crítica social és inherent a la novel·la negra, perquè acostuma a retratar el més fosc de la societat”, comenta l’autora.

Quan l’escriptora de Benaguasil va començar a guanyar premis —en du ja uns quants— feia anys que escrivia i compaginava l’escriptura amb la docència. De fet, és professora de valencià en un institut del Camp de Túria: “m’agrada molt ser professora, i estic molt a gust amb els meus adolescents. Saben que escric, però no és una cosa que jo diga molt. Tampoc els meus companys de feina coneixen la ”meua vida secreta“ [riu]. Amb tot, jo no ho veig com un treball A i un treball B, sinó que els done a tots dos la mateixa importància. La vessant literària no sé quant durarà, però dure el que dure, vull gaudir-la i estar-hi present. I encara que no publicara ja res més, continuaria escrivint”.  Assegura que ha escrit des de joveneta i que no sap viure sense escriure. Com deia Fuster: “I morir ha de ser deixar d’escriure”... “Tinc relats guardats de fa molts anys sobre bruixes que anaven a una escola, abans fins i tot del boom de Harry Potter”.

Hem quedat amb Carme Carmona als voltants del Mercat Central de València. Hi arriba puntual, Jesús i jo la veiem venir sense saber si és ella. Ens hem vist en una ocasió només fa quasi un any i avui no la reconec. Em demana Jesús si serà ella, dubte, finalment sí, és ella. Té un somriure bonic, una pell quasi de porcellana i els llavis pintats de roig. Du ulleres de muntura de pasta negres i uns cabells solts ondulats i pèl-rojos.Diria que l’envolta  una estètica que evoca les xiques “pin-up”, però amb un toc valencià: falda llarga i ampla amb estampat de lleopard, samarreta negra, ungles negres de manicura, i sabatilles d’espart negres amb floretes de colors i una travessa al costat. Tot modern, fi i ben combinat. Un aspecte suggeridor, alegre, de sensualitat innocent. El seu to de veu és baix, parla relaxadament, amb una dolçor que ho embolcalla tot. Costa imaginar-la —potser pels estereotips en què tots caiem— tramant aquestes històries on la crueltat i la vilesa humana s’ajunten de la mà.

És l’hora de berenar, l’ambient és tranquil, lleugerament assolellat, la ciutat es desperta de la sesta, els menuts fa poc que han eixit d’escola. És un bon moment per a un café i una conversa. Tanmateix, i  hipotèticament, és clar, qui sap on i com, no puc deixar de pensar que en algun lloc de la ciutat o algun poble dels voltants podria estar ocorrent un crim, una amenaça, un suborn, o qualsevol abús de poder imaginable. Al capdavall, aquest costat fosc, amarg, sòrdid, també és part de la vida,  hi està latent, i present, però només el veiem quan les notícies en parlen o quan algú el retrata, com ara Carme Carmona en Les síl·labes del teu nom, una novel·la negra que transcorre pels camins més obscurs del poder en la València contemporània, les enveges familiars, l’homofòbia, i que va seduir un jurat que hagué de triar entre 64 obres.

Li pregunte a Carme què li aporta la novel·la negra  i, per què sol triar el gènere del misteri? “Em ve des de xicoteta. És estrany, però he crescut amb El jovencito Frankenstein, La Bola de Cristal i la Família Monster, i sempre m’ha atret el gènere. Des de fa uns anys em crida molt l’atenció el True Crime, programes com ara Crims de Carles Porta o L’hora fosca a À Punt,  és un gènere de documental que cada vegada té més èxit. Hi ha un parell de sèries que m’agraden molt, com ara True detective, sobretot la temporada amb Jodie Foster, i Sharp Objects.

Per què serà? “Doncs en part perquè tots tenim un costat de morbositat i curiositat davant d’aquesta vessant fosca de la vida, i veure-la com a espectador o llegir-la com a lector és còmode perquè la contemples estant fora de perill”. “Sempre m’ha intrigat molt per què una persona pot arribar a realitzar determinats actes cruels, quin és el procés que la du fins allà i, sobretot, m’atreu molt la investigació al voltant de la psicologia de les persones”. “Un altre aspecte que em treballava al cap és quin preu estem disposats a pagar per a determinades coses en la vida”.

Així ho evoca també la detectiu protagonista de la història, Lola Desco, una dona alta, atlètica, rossa, amb poca traça, femenina quan vol, que du una vida desordenada i amb històries amoroses que no quallen: “Tant en la carrera de criminologia com en la meua trajectòria com a detectiva havia vist moltes coses, la gran majoria desagradables. Les persones vivien en una aparent placidesa que es podia trencar en qualsevol moment; era en aquest trencament, en el vessant més fosc i sinistre de la realitat, on treballàvem nosaltres. No sempre era fàcil”.

Les síl·labes del teu nom és una novel·la negra, molt ben travada i amb un ritme que a penes decau. El començament és ja capaç de clavar-nos de ple en la història. Tot plegat, un relat de personatges creïbles, amb febleses i contradiccions, “una àncora de normalitat en un món despietat”, dirà la veu narradora, fora dels estereotips que de vegades envolten el gènere, i amb tocs d’humor molt d’agrair, alguns ben valencians. Una València, a més, que fa d’escenari i de protagonista alhora. No de bades fa pensar en la petjada del mestre a casa nostra del gènere, Ferrant Torrent. Li pregunte a Carme si ningú no hi ha trobat un paral·lelisme, una semblança, amb Torrent. “Sí, algú m’ho ha dit, i m’omple d’alegria perquè per mi ell és un referent i l’he llegit des de fa anys”.

Li pregunte si té la sensació que amb aquesta darrera novel·la ha fet un pas més enllà. “D’alguna manera —apunta— és el resultat de tot el que he anat explorant en les novel·les anteriors: els secrets, la memòria, les relacions humanes, el territori i, sobretot, la part fosca que tots podem amagar darrere d'allò que els altres veuen de nosaltres. Les síl·labes del teu nom em va plantejar dos reptes importants: volia que la prostitució de què parlava fora classista, de luxe, per a donar-li el punt de les altres esferes, la doble moral. Ara en diuen escorts o xiques de companyia, xiques d’imatge, i això ha creat polèmica, perquè cap d’eixes paraules és la paraula puta o prostituta, i hi amaga una altra realitat. Normalment són xiques joves que conviden a festes per a entretindre futbolistes, famosos, polítics”.

“Un altre dels aspectes clau del llibre és la transsexualitat: dos dels personatges són transsexuals, i mostren el reflex d’una realitat que té dues cares. Sovint ignorem que el 80% dels transsexuals es dediquen a la prostitució perquè no els és fàcil trobar feina com a dona trans”.

I la novel·la mostra aquesta realitat: “Sí, Naomi Price no troba més remei que la prostitució de luxe i invertir tot el que guanya en el seu cos. I Daniela Col·lodi (Daniel, segons com), per sort, aconsegueix, amb ajuda de la protagonista assassinada, obrir un negoci propi i ser empresària”. Ella serà, de fet, qui contractarà els serveis de l’agència de detectius de Custodi, en un edifici reconeixible del centre de València, i on treballa Lola Desco.

Arribem al final de la conversa, i Carme em comenta que en ple procés creatiu va viure moments difícils: “En setze mesos vaig perdre, primer la mare, malalta de càncer, després el pare, i després un cosí que per mi era com un germà, i per això els he dedicat el llibre. Fou una etapa dura, i recorde que quan ma mare estava malalta em van demanar col·laborar amb el Podcast Cròniques Edetanes literaturitzant un crim real.  En les hores mortes de la sala d’espera prenia notes i anava escrivint, però em costava molt. Una sala d’espera oncològica és un forat negre”.

Sempre he pensat que la revista Saó es basa, des de la seua aparició ja fa molts anys, en dues idees motrius i personals que, en el fons, tenen un sentit equivalent: la Fe i la fe. La Fe és la «Virtut teologal per la qual hom creu en les veritats revelades per Déu». Pel seu costat, la fe «Creença ferma en la fidelitat, en la veracitat, en la capacitat, d’algú, en la veritat d’alguna cosa, en l’eficàcia d’alguna cosa». Els dos mots, les dues disposicions, fan referències a mons i realitats molt distintes, que poden coexistir o no en una mateixa persona. Es pot tenir Fe i fe; es pot tenir fe i no Fe... Les possibilitats són moltes, perquè la Fe és unívoca, cap al Déu del cristianisme, i la fe no és unidireccional; pot vincular-se a molts objectius. Com ara el país en què s'ha nascut o la llengua pròpia quan està perseguida.

Si la memòria no em falla, la segona virtut teologal és l'esperança. Pensant en el món que ens envolta, en el futur que podem albirar com a més pròxim, jo diria que cal molta fe per mantenir l'esperança. Tinc la convicció que Vicent Boscà i els seus companys estan animats d'aquestes dues forces i que l'esperança els manté la fe. I la Fe. 

Jo he estat des de menut un tipus radicalment pessimista —parlo d'esperança, desesperançat, com deia el poeta Espriu, si no m'enganye— i per això admire tant aquestes persones. Cada vegada que tinc l'ocasió, breu i fugissera, de conversar amb Vicent Boscà, isc reforçat i somrient, pel dinamisme que transmet.

Amb Comes, em passava això, però no tant. Probablement, per la manera que tenia de parlar, mesurant especialment cada paraula. Jo l'havia conegut gràcies a Vicent Ventura i puc recordar particularment el seu compromís, com el d'Andreu Alfaro, en la preparació de la I Assemblea d’Intel·lectuals i Artistes del País Valencià, que es va reunir a Xàtiva al juny del 1980. Al gener de l’any següent participà també en l’organització de la II Assemblea, que es va celebrar a València. Era poc abans del 23F i els vents no eren gens propicis perquè la idea tingués continuïtat. 

Em ve a la memòria una de les últimes vegades que conversàrem Comes i jo. Fou el 2009, en l'acte de lliurament del Premi Vicent Ventura a Saó, concedit a proposta de Josep García Richart, que tingué el vot favorable de tota la comissió. Acabaven de designar arquebisbe de València Carlos Osoro. Li vaig preguntar sobre les previsions realistes del que aportaria el seu episcopat. Comes havia sabut les primeres actuacions del prelat només arribar a la nova arxidiòcesi i eren clarament positives: havia visitat els sacerdots vells a la residència on s'estaven, i —d'ací venia la meua pregunta— havia donat indicacions perquè es diguessen misses en valencià, si més un cinquanta per cent de les que s'oficiaven regularment. Crec que vaig dir-li, i Comes ho sabia molt més bé que jo, que el problema i els obstacles, amb tota probabilitat insalvables, vindrien de la cúria, de bona part del clergat i del que persones ben informades anomenen la mesa camilla —el tendur, en la parla de la Vall d'Albaida—, una mena de sanedrí secret i oficiós que dóna faltes i bones en assumptes importants de l'Església local. El que va passar després no crec que millorés la situació anterior, amb Agustín García-Gasco, encara que sempre seria més positiva que la que vindria a continuació, amb Antonio Cañizares. 

Marín era un motoret, sempre en marxa. Excepte potser els últims anys, quan no s'hi veia i ens vam trobar —no diré veure, per ell— en l'acte commemoratiu del centenari de Josep L. Bausset, el més major de tots ja. En una caracteriologia massa tradicional, Marín, amb qui vaig coincidir moltes vegades, hauria anat a la casella destinada als capellans de missa i olla. Era més que això, evidentment, però. 

Vicent Boscà, actual director de Saó, nascut a València el 1959 —es considera d'Alaquàs i Aldaia i viu a Picassent—, és tota una altra cosa. Sempre somrient, amable, d'entrada immediata i directa. Diries que és optimista, i probablement ho és, però si n'hi ha temps i la conversa es pot raonablement allargar, notes que en alguns moments es queda més seriós que al principi i perceps que és un optimista realista i no un il·lús que no sap on està. Ho sap bé, però crec que si convé fa bona cara al mal vent. O practica amb la banda de música a què pertany, la Societat Artístico-Musical de Picassent, havent assajat a casa amb el saxo les peces en preparació, o agafa la bicicleta i fa quilòmetres per les serres. En particular, crec, per les de Mora de Rubielos i el Baix Aragó, el paradís somiat de tanta gent de l'Horta —i meu.

Boscà és un tipus extravertit i en aparença infatigable —cadascú a la seua manera, també ho eren Comes i Marín—, que trobes a tota mena d'actes culturals o cívics, atent al que passa.   

Mestre d'escola, per dir-ho amb els termes tradicionals, fou fundador de l’Associació de Renovació Pedagògica de l’Horta Sud i presidí l’Institut d’Estudis Comarcals de l’Horta Sud (IDECO) i la Federació d’Instituts d’Estudis Comarcals del País Valencià. Quan al gener del 2010 es feu càrrec de la direcció de Saó, tenia un màster en periodisme i una experiència pràctica utilíssima en l'ofici —Comes també la tenia; Òscar Pérez en traçà fa temps un llarg i complet resum biogràfic—, havent estat col·laborador de 7 Dies de la Comarca i Levante-EMV i director de Papers de l’Horta.

Boscà és el quart director de Saó, després de Josep Antoni Comes, Vicent Cardona i Emili Marín, que portà la revista en dues etapes, abans i després de Cardona. Fou el primer seglar que ocupà el càrrec. Estic convençut que aquesta opció és, des d'un cert punt de vista, millor que les altres. Un seglar sempre està més a cobert d'hipotètiques pressions de la jerarquia, d'intents de control o d'altres retalls en la seua lliure funció —i en les opinions dels col·laboradors.

Jo no coneixia Vicent Boscà fins que fa uns anys m'entrevistà amb motiu del centenari de Joan Fuster, del qual, pels meus moltíssims pecats i errors, vaig ser comissari de la Generalitat Valenciana —Déu m'ho pot haver perdonat, però hi ha gent que no. I això que el càrrec era debades. 

Amb Cardona crec que no vam tenir ocasió mai sinó de saludar-nos en algun acte i ho lamente; la seua direcció va coincidir amb moments en què jo no vivia ací o no solia circular molt. Nascut a Llombai, va ser ordenat sacerdot el 1969. La seua trajectòria sacerdotal el portà per diverses comunitats parroquials a Ontinyent, València, Tavernes de la Valldigna, Alaquàs i Patraix. L'any 2008 arribà a Picassent, a la  parròquia de Sant Cristòfor Màrtir on desenvolupà una tasca ben recordada per la feligresia. 

Una revista sense precedents

Des de qualsevol angle que es considere, Saó representava, quan el primer número isqué d'impremta, i representa encara avui, una absoluta novetat en la llarga i rica història del periodisme escrit en valencià. Cap precedent del mateix signe. Ni cap competidor, després. Seguir la trajectòria de la revista és ben fàcil, perquè  l'investigador i periodista Francesc Martínez Sanchis li va dedicar una extensa i meticulosa monografia, La revista Saó (1976-1987). Cristians i esquerrans nacionalistes, publicada el 2016 per la Universitat de València. En més de tres-centes cinquanta pàgines rigorosament documentades i escrites amb cura —prové d'una tesi de doctorat—, l'autor dreçà la crònica del primer període de la revista, exactament aquell en què la dirigí Josep Antoni Comes. Em permetré suggerir que caldria animar alguna persona per continuar la crònica de Saó des que Martínez Sanchis clogué la seua anàlisi.

Fa deu anys que aparegué el llibre i continua sent de lectura obligatòria, no sols per copsar els primers onze anys del mitjà de comunicació que estudiava, sinó per conèixer millor l'ambient en què va aparèixer i, amb tots els canvis de circumstàncies que es vulga, les dificultats a què s'enfrontà i que no seran massa distintes de les que ha de véncer —ho supose, no en conec les interioritats— ara mateix. De caràcter material, financer diríem, que sempre són importants i molt sovint fonamentals per a la marxa i el manteniment d'una capçalera periodística, però també de molt altre tipus. 

Els fundadors de la revista van ser Vicent Alminyana, Guillem Badenes, Vicent Cardona, Antoni Díaz, Raimon Gascó, Jesús Marqués, Ernest Nabàs, Josep Maria Soriano i Emili Tortosa. És a dir, un grup de capellans i laics que coincidien en idees, en edats i experiències. Però aquesta relació resulta poc aclaridora, perquè de seguida els iniciadors aconseguiren col·laboracions de moltes altres persones, amb articles o de moltes altres maneres. Amb gent de tota mena, alguns amb una llarga trajectòria en l'àrea intel·lectual o literària, incansables, atents sempre a la necessitat de cobrir alguna àrea d'informació o d'opinió. En definitiva, Saó ha comptat amb gent de Fe i amb gent més modestament de fe. 

Ara mateix, el consell de redacció està constituït per Irene Manclús, Paula Moliner, Francesc T. Martínez, Òscar Pérez Silvestre, Alfred Ramos, Rafael Roca, Joan Lluís Sanxis, Enric Juan, Teresa Guerrero, Nelo Traver i Presen Sena. Alguns són amics meus de fa anys i m'han ajudat en una cosa o altra. En qualsevol cas, convé remarcar com s'ha produït, al llarg de tots aquests anys, una continuada renovació en l'equip de Saó. 

Ja he indicat la vinculació de Comes —tot i que nascut i arrelat a Pedreguer—, Cardona, Marín i ara Boscà amb Alaquàs i altres poblacions de l'Horta Sud. La revista té a molt a veure amb la realitat territorial valenciana. D'entrada, amb aquesta comarca i a la força que hi tingueren les organitzacions catòliques d'apostolat seglar. És inseparable d'una àrea tan petita i tan complexa, socialment i econòmicament, que donà lloc a fenòmens econòmics de primer ordre, com ara l'empenta del cooperativisme modern, en bona part basat en el model nascut a Arrasate, Mondragón, la segona part de la dècada de 1950. No és casual que Josep Maria Soriano Bessó estigués en l'origen de Saó, com en el d'altres organismes vius de llarga trajectòria: l'Escola Comarcal, Consum, cooperatives d'habitatges, Caixa Popular... Soriano, i amb això dic bastant, ja fou, per indicació de Ventura, director de Gorg, la revista creada per Joan Senent Anaya, com fou corresponsal de Destino i d'altres periòdics. Entre els fundadors hi havia també, com he indicat, Emili Tortosa, el gran renovador de la Caixa d'Estalvis de València.

Per no anar més lluny, l'Església catòlica contemporània és un nuc d'orientacions i formes d'entendre la religió de vegades contradictòria. No és cap novetat, és clar, i per això hi ha hagut cismes i el que s'anomenava heretgies, escissions de gran alè com l'ortodoxa o la luterana. Entre els segles xix i xx, tradicionalisme i modernisme designaren forces contraposades fins al paroxisme, jo diria que per la tossuda intolerància del primer corrent, encara viu en fenòmens com les organitzacions creades a partir de Maurice Léfèbvre, tan vinculades en origen a l'extrema dreta francesa i suïssa, italiana i espanyola. Ja coneixen vostès la fórmula despectiva del tradicionalisme: «Tolerància? Per a això ja n'hi ha cases!».

Saó exhibeix com un signe d'identitat —i en paga les conseqüències— la fidelitat a les idees renovadores del Concili Vaticà II, execrat des del primer moment per grups catòlics, religiosos i seglars, de gran poder. El rebuig a variacions en la litúrgia —introducció de les llengües vernacles dels creients o simplement dels practicants, sacerdots oficiant de cara als assistents als oficis religiosos, o a l'ús de vestits distints d'hàbits i sotanes encobria i encobreix malament reaccions molt profundes. De vegades viscerals. En aquestes derivacions d'extrema dreta, que es presenten com a úniques hereves de la tradició eclesial catòlica, es discuteix o es considera nul·la l'autoritat papal i, a partir d'això, s'afirma fins i tot que els sagraments impartits pels sacerdots que segueixen els pontífexs de Roma són invàlids.  

No és el cas de Saó, que no estat mai un mitjà heterodox, pel que fa a les idees religioses. Ni de bon tros: però té la particularitat, que a alguns pareixerà extravagància o malaltia, d'estar redactada en valencià i de parlar, en general des de l'òptica cristiana de la majoria dels col·laboradors, sobre qüestions que interessen a tota la ciutadania. 

En el cas d'una bona part de les persones que col·laboren a la revista i en les que n'han dut el pes, es donen alhora, combinades, la virtut de Fe i la potència mental que representa la fe: la creença en les veritats revelades per la divinitat i la creença en el país, en la seua llengua i els seus valors històrics, unida amb la voluntat de projectar-los cap al futur. Potser això explica la pervivència admirable, exemplar, del periòdic, enfront sovint de la indiferència o de l'hostilitat ambiental. 

Fa poc s'inaugurà a l'edifici El Menador, de Castelló de la Plana, l'exposició El valor d'una dona. Sofia Salvador i Monferrer, comissariada per l'historiador i filòleg Andreu Beltran, un dels patrons de la Fundació Carles Salvador, de Benassal. Estarà oberta fins als últims dies d'octubre i mereix plenament visitar-la perquè, amb elements gràfics i documentals ben triats, recorda la vida d'aquella senyora menudeta, àgil, sempre nerviosa i en activitat que fou filla del mestre i escriptor valencià Carles Salvador i Gimeno, nascut a València el 1893 i mort a Benimaclet el 1955.

Sofia Salvador i Monferrer, la vaig conèixer el 1978 a Benassal, poble que ja era el seu, encara que havia nascut a València el 1925, i a la casa que havia estat la dels seus pares, al carrer de Mossèn Joaquim, número 17. La vaig visitar amb Alfred Ramos i Joan Vergara, que dirigien el rodatge d'un documental sobre la vida del mestre, Elogi d'un xiprer, i amb altres col·laboradors d'ells en aquella excel·lent producció. Jo havia escrit un resum biogràfic de l'autor per a una edició de la Gramàtica valenciana de Salvador, publicada quan Enric Ferrer Solivares i altres professors dels cursos de valencià fundats per ell el 1949 hagueren d'abandonar Lo Rat Penat i crearen el Centre Carles Salvador. Jo tenia i tinc la segona edició d'aquell manual, en edició de Lletres Valencianes, i m'havia interessat molt més per l'escriptor i mestre valencià gràcies al Quadern de Gorg titulat 4 elogis i 4 cues (1973), preparat per Ricard Blasco i Gonçal Castelló i amb un text de Vicent Andrés Estellés. Sens dubte, aquell breu text biogràfic meu portà Alfred Ramos a convidar-me a participar en el guió d'Elogi d'un xiprer. La pel·lícula s'estrenà el 1980 i anys després se'n feu una versió digitalitzada. En l'acte de l'estrena vaig conèixer Abel Thous, que pocs dies més tard em donà una xerocòpia d'un treball autobiogràfic de Carles Salvador, La vida nova. El vaig transcriure pensant que es podria publicar a L'Espill, revista en què jo feia de secretari de redacció, però Joan  Fuster, que la dirigia, no ho va considerar oportú. Anys després vaig enviar la transcripció a Vicent Pitarch, quan estaven constituint la Fundació Carles Salvador, i finalment la publicà l'inoblidable i insubstituïble Pere Enric Barreda. El 2011, sota l'experta i eficaç direcció del periodista Nel·lo Pellisser, amb Josep Pitarch i altres bons professionals, férem per a la Fundació un altre documental, Carles Salvador. La llarga vida de les paraules.  

Una relació molt cordial

Des d'aquella primera entrevista del 1978 a la casa familiar benassalenca, que devia estar pràcticament com l'hauria viscuda Carles Salvador els últims anys, ja recuperada després de les malifetes de les tropes d'ocupació durant la darrera guerra civil, Sofia Salvador i jo vam mantenir una bona relació, per telèfon, per carta o personalment, quan tinguérem ocasió de veure'ns.

Durant molt de temps, Sofia es va ocupar amb una gran paciència de l'ordenació de l'arxiu del pare, un dipòsit important d'articles i altres documents a partir del qual van fer la seua biografia Vicent Simbor, probablement per indicació de Manuel Sanchis Guarner, i la seua edició de la poesia salvadoriana, Ricard Blasco. Ella tenia una autèntica passió per l'obra i la personalitat de l'escriptor i gramàtic i s'emocionava davant qualsevol mostra de reconeixement, de la mateixa manera que s'irritava d'una manera molt forta quan algú en parlava sense els coneixements necessaris. Vaig comprovar que el seu germà Carles compartia el respecte i la veneració pel pare, malgrat que, també mestre, vivia fora del país. Aquesta relació la va transmetre a la seua família i perdura fins ara mateix a la Fundació, amb els noms de Carles Salvador i Sales, Núria Salvador Monner i Roger Salvador Monner. 

La possibilitat per a mi de veure Sofia Salvador s'incrementà molt entre finals del 1991 i la primera part del 1994, en l'època feliç en què vaig treballar a la Universitat Jaume I, acabada de crear. Ella anava a Castelló de la Plana a veure el fill malalt i ens visitava de vegades a la Direcció Tècnica de Política Lingüística. Llavors vam xerocopiar-li col·laboracions del pare a El Camí (1932-1934), que ella no tenia, amb l'exemplar de Fuster que tan útil em va ser: a Enric Valor vaig poder copiar-li la seua narració L'experiment de Strolowickz, que ell no tenia i crec que no havia tornat a llegir des que s'havia publicat per primera vegada. 

Veient-la treballar sobre l'arxiu patern, a la casa de Benassal, vaig pensar que seria millor que el cedís de manera formal i amb les garanties oportunes a l'UJI. Amb aquest projecte l'anàrem a veure a Benassal el director i gran motor de la Biblioteca universitària Vicent Falomir i jo una vesprada, crec que de tardor, havent dinat ell i jo a la Pelejaneta. En aquell moment no es pogué desenvolupar la idea, però molt després, ja en marxa la Fundació Carles Salvador —oficialment constituïda el 2002, la col·laboració entre les dues institucions, amb la participació entre altres de Lidón París i diverses bibliotecàries i documentalistes, ha permès un gran accés a la documentació conservada per la família Salvador, i particularment per Sofia, amb els recursos que tenien però amb una visió molt clara de continuïtat cultural. 

A finals del 1992, Sofia participà en la inauguració d'una exposició commemorativa de les Normes de Castelló organitzada per la Universitat Jaume I a la Casa Abadia de Castelló, amb la col·laboració de la Societat Castellonenca de Cultura —Josep Sánchez Adell, Eugenio Díaz Manteca, Ferran Olucha...

L'any següent, centenari del naixement del seu pare, Sofia va prendre part activa en nombrosos actes. La recorde, ara, en el moment de descobrir una placa a l'ermita de Sant Pau d'Albocàsser, en record de la primera Colònia Escolar Valencianista realitzada a l'estiu del 1933, i després parlant des del pòrtic de l'Ajuntament de Benassal, davant un públic de centenars de xiquets i xiquetes que estudiaven en valencià arreu de les comarques castellonenques. 

I al desembre del mateix any, al simposi sobre Carles Salvador que organitzaren les Universitats de València, Alacant i Castelló de la Plana —estigué en les tres sessions—, va llegir una conferència plena de detalls desconeguts sobre la vida de l'homenatjat, els seus orígens familiars i les seues vicissituds en 1939, a conseqüència de la derrota de la República. La seua intervenció fou un text magnífic que publicà el número 16 de la revista Caplletra, de la qual jo era editor. Es titulava «Carles Salvador i Gimeno: l'home i l'obra». Ella va morir abans que es publiqués. Potser ara caldria fer-ne una edició a banda, il·lustrada. Curiosament, es tracta d'un seguit ben ordenat de dades importants en la vida del seu pare, però sense que ella hi posés pràcticament ni un gram de literatura ni es traslluís en l'escrit l'emoció filial que manifestava parlant-ne. En aquella ocasió, Sofia volgué escriure amb la màxima objectivitat i fer tasca de simple cronista. Això encara fa més valuós aquell testimoni escrit.

A banda de tot això, coincidírem en reunions de la Junta Qualificadora d'Ensenyament del Valencià, organisme en el qual, probablement introduïda per Jesús Huguet, fou una col·laboradora sempre dedicada. 

I la vaig veure igualment en algun acte polític, ja que va ser candidata de la Unitat del Poble Valencià en unes eleccions al Parlament Europeu. 

Quan anava a València, solia quedar-se a casa de la família d'Enric Matalí i Timoneda (1903-1984), gran amic i seguidor del seu pare en l'organització de cursos de valencià. Quan havia de quedar-se a passar nit a Castelló, o bé hi dinava, comptava amb l'hospitalitat amable i sincera de Pere Duch, que llavors portava la llibreria Faristol.

Sofia Salvador, d'aparença fràgil, era un dona afable, però enèrgica i ferma en les seues conviccions, que al capdavall eren les heretades del seu pare, especialment la defensa de la llengua, principal signe d'identificació del País València i d'un marc històric molt més ampli. 

El 1947 s'havia publicat el seu poemari Jardinet. Per la mateixa època col·laborà a Pensat i Fet. Tinc a la vista un número de la revista fallera, que llavors duia l'argenter Ricard Sanmartí des de la seua botigueta del carrer de la Tapineria de València, vora l'església de Santa Caterina. És el corresponent al 1948 i, a banda d’un poemeta de Sofia, conté textos de Joan Fuster, José Ombuena —Josep per a l'ocasió—, Xavier Casp, Carles Salvador, Enric Duran, Prudenci Alcón i Mateu, Faust Hernández Casajuana i Enric Ferrer i Godes, entre altres.   

I durant aquella amarga postguerra, Sofia acompanyava sempre el pare a tota mena d'actes, recollint el testimoni imprescindible d'una generació valencianista massacrada, perseguida i silenciada.  Recollint-lo i passant-lo als qui vingueren després. A mi mateix. 

En il·lustrar aquestes notes he aprofitat aportacions gràfiques, que agraesc, d'Alfred Ramos, la Fundació Carles Salvador i Vicent Pitarch.  

Mario Blasco Blasco, fill de Vicent Blasco Ibáñez, nasqué a València el 9 de novembre del 1893, el mateix any de la mort de Constantí Llombart. El blasquisme, com va explicar molt bé fa anys Ramiro Reig, era molt més que unes bregues amb els carlins o amb les processons del Rosari de l'Aurora. Molt més que un poder municipal a València i a la província. Però el republicanisme no deixava de subjectar-se a normes no escrites, tradicionals i, al capdavall, nefastes. Blasco, en plenitud vital i literària, traspassà els poders a Fèlix Azzati, que els exercí amb èxit com a màxim dirigent del PURA i com a director d'El Pueblo. Però Azzati va morir el 1929. En arribar la Segona República, l'abril del 1931, aquells poders estaven en mans de Sigfrido, fill major de don Vicent. La cosa acabà malament, perquè el bárbaro Sigfrido, com li deia en escrits personals Manuel Azaña, era incapaç de gestionar aquella part de l'herència paterna. De la mà d'Alejandro Lerroux, acabà entrampant-se en la corrupció econòmica d'un afer denominat de l'straperlo i en la vergonya política de pactar amb la dreta catòlica de José María Gil-Robles, el Jefe que aspirava a instaurar en Espanya, sota la República, una mena de dictadura catòlica com la que Dollfuß havia muntat, amb poc èxit també, a Àustria.

Vicent Blasco havia tingut quatre fills, Sigfrido, Julio César, Libertad i Mario. L'única que hauria pogut realment succeir-lo —crec jo, reproduint cabòries que vaig sentir de vegades en la meua família materna—, era Libertad, que a més es va casar amb Fernando Llorca, erudit i bibliòfil, membre del Centre de Cultura Valenciana i coeditor amb el sogre. Però Libertad era dona i això, automàticament, l'excloïa de la successió política i periodística. Llei Sàlica pura i simple. Tingueren una filla, Gloria Llorca Blasco-Ibáñez que vaig tractar alguna vegada i que era, com la mare, dona de caràcter, republicana. Tenia bona amistat amb la gent de la FUE, amb Vicent Peset Llorca i aquell món semiclandestí i liberal castigat fins al límit pel franquisme. Libertad s'exilià a Mèxic, mort el marit a França en l'immediat exili, i des d'allí pledejà àmpliament perquè la memòria del pare no fora del tot ridiculitzada o venuda per la dona de Sigfrido que a València va continuar.

Quedava Mario, però tenia problemes greus de salut. I no era el major dels fills de l'apòstol, com Azaña anomenava irònicament a Blasco Ibáñez, també en papers que no estaven inicialment destinats a la lectura pública. Mario es casà amb Elena Morote, d'una família igualment il·lustre en el republicanisme local. El pare, Luis Morote, fou periodista i polític, viatjà a Rússia i tingué una trajectòria de relleu a Madrid, enmig de la monarquia d'Alfons XIII. Un Morote, no sé ara si fill d'ell i germà de la dona de Mario Blasco, fou director de l'Institut de Batxillerat Lluís Vives i era també home liberal. Els qui, com jo, estudiàrem a l'Escola Pia del carrer de Carnissers de València, en la postguerra, tinguérem com a professor d'Història en el batxillerat un Morote bastant atrabiliari, que devia ser camisa vieja de Falange i havia hagut de refugiar-se a Madrid després que, amb uns camarades, ocupà breument, el 1936, una emissora de ràdio a València per anunciar la rebel·lió que preparaven. Ara, per raons que desconec, després de la guerra allò no li fou reconegut i vivia de fer classes. No sé si seria nebot de Mario Blasco.

Políticament, Mario Blasco no tingué cap rellevància, sinó pel fet que el 1934 acceptà el càrrec simbòlic de president d'Izquierda Republicana i, en la campanya prèvia a les eleccions que guanyà el Front Popular, al febrer de 1936, volgué estar de manera pública a favor d'Azaña, de Juan Peset i d'aquelles candidatures que millor representaven la voluntat innovadora, laica i en un cert sentit revolucionària, que son pare havia introduït en la política local i que havien malbaratat Sigfrido i gent com ell. Així, estigué en la tribuna presidencial d'un míting preelectoral històric del 1936, amb Azaña, Peset, Carles Esplà i altres que volien redreçar la República contra les amenaces de la dreta i l'extrema dreta. En aquella tribuna de Mestalla, Mario Blasco, físicament tan feble i malalt, estava assegut i amb ulleres negres, contra el sol, cec o mig cec. Era un símbol.

Tot allò li seria retret pels vencedors, com a la família sencera, espoliada i odiada per ells. Mario Blasco havia estat maçó. Amb Fernando Valera, introduït per ell el 1924, i Puig Espert, fundaren la lògia Tyris. Per això fou perseguit judicialment pel franquisme. És difícil d'imaginar el calvari d'aquelles persones, ell i la dona, a Burjassot, on visqueren molts anys i on don Vicent havia tingut casa, no recorde ara si per recuperar-se d'alguna malaltia. Burjassot està una mica més alta que València, però aquella diferència d'altura i els vents benignes que a certes hores del dia arribaven de la mar la convertiren un temps en lloc de residència estival per a famílies que no es podien permetre res de millor, i fins i tot com una mena de balneari terapèutic. La família de don Pío Baroja va dur allí un germà d'ell, tuberculós, per veure si el salvaven de la mort. Sense èxit.

Mort Mario Blasco el 1962, una part dels seus béns, incloent-li la valuosa col·lecció de llibres i documents que havia reunit entorn de la figura i l'obra del pare, fou donada el 1963, per la viuda, al Museu de Ceràmica promogut per Manuel González Martí, personatge singular i potser no tan estudiat com caldria.

En alguns punts d'aquesta nota hi ha implícites les meues lectures de papers de Max Aub en què parla de la seua València. En primer lloc, La gallina ciega. Allí explica una visita al Museu, introduït per Dicenta de Vera, i s'engresca contra el director perquè havia instal·lat un despatx de Blasco Ibáñez que Aub devia considerar homenatge més que insuficient. Era el 1969.

No li faltava raó, però es pot pensar que el despatx que el visitant podia veure era la superfície d'un cert homenatge subterrani —ridículament timorat i vergonyant— amb que des de l'altra banda es pretenia posar bona cara a Blasco Ibáñez, tants anys després. Convé recordar que abans, el 1961, Editorial Montejurra, de nom inequívoc, havia publicat l'assaig interpretatiu de Martí Domínguez Barberà El tradicionalismo de un republicano. Vicente Blasco Ibáñez.

María Teresa Ribelles Cebrián publicà el 2017, al número 70 de la Revista de Museología un article que donava una gran quantitat de dades sobre el record del novel·lista valencià conservat a l'antic palau del marquès de Dosaigües gràcies al seu fill escriptor: «Una colección bibliográfica en el Museo Nacional Nacional de Cerámica y Artes Suntuarias “González Martí”. La biblioteca de Mario Blasco». L'autora recordava com, després d'algunes provatures en el relat, Mario Blasco havia estrenat amb èxit, entre 1922 i 1933, algunes peces teatrals.

Mario Blasco en la literatura escènica

Ribelles Cebrián anotava que aquella producció havia començat amb La mala hierba i havia continuat amb La plaga, Boira i La noche bruja. Escenas del Chaco, ambientada en aquella regió de l'Argentina, on ell i el germà Julio César s'establiren un temps, en una empresa colonitzadora dirigida pel pare. El 1912, mentre el pare anava a París buscant recursos econòmics per resoldre els greus problemes que patien els colons, Mario quedà al front de tot. En l'edició de Boira s'indicava una obra en premsa: Tierras de promisión. Estampas de emigrantes, en cinco cuadros y un prólogo, que no sé ara si es publicà o s'estrenà.

Feia temps que m'havia interessat l'obra en la llengua del país. Crec que Sanchis Guarner va ser el primer a recordar, en algun estudi de panorama, que Mario Blasco havia escrit en valencià. Parlava també d'una peça d'Azorín, Ifac, que Almela havia de traduir i quedà en no res. Potser tot allò es feia enmig d'una maniobra empresarial i cultural frustrada, per dur als escenaris alguna cosa més que comèdies curtes i sainets disfressats de comèdies. La maniobra va fracassar o simplement no va passar de l'intent. Almela traduí el Lenin de Josep Bolea —el vaig llegir en castellà fa molts anys gràcies a Ricard Blasco i en vaig parlar després en un article—, que es va representar el 1932, i Mario Blasco va estrenar Boira el mateix any. Tinc la impressió que Pizcueta i Almela devien anar molt del braç en aquelles aventures per airejar l'ambient valencià. Quan el 1918 el grup que duia el diari La Correspondencia de València, dirigit per Ignasi Villalonga, participà econòmicament amb Vicent Miguel i Carceller en El Cuento del Dumenche —mantenint-lo com a director— i el convertí en El Cuento del Dumenge, s'introduïren variacions que anaven més enllà de l'ortografia. Per exemple, Pizcueta hi traduí una narració d'Oscar Wilde (1920). El públic quedà astorat d'aquelles extravagàncies i abandonà el setmanari, que plegà aviat. En la meua hipòtesi, allò es feu enmig d'altres operacions que un dia potser s'escatiran.

Pizcueta feu a Fuster, que m'ho contà, una descripció decebedora de l'estrena de Lenin. El públic no veia versemblants, en valencià, episodis històrics actuals i sense comicitat. Si Trotski oferia a Lenin un cigarret, la gent esclatava en riallades. Hi havia una incomprensió absoluta. En castellà hauria estat una altra cosa. Es repetí l'experiència de la narració de Wilde.

La Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu conserva un exemplar de Boira, editada per Prometeo, l'editorial dels Blasco, amb dedicatòria de l'autor: «Al cultísimo escritor Adolfo Pizcueta, homenaje de sincero afecto», signatura i data manuscrita de 9 de juny de 1932. És possible que la relació entre els dos nasqués a la redacció d'El Pueblo o a la Casa de la Democràcia, el casino del partit creat per don Vicent.

L'obra es publicà en una grafia castellanitzada, com es pot veure en l'anotació que situava l'escena inicial: «Saleta en una casa de pòble. Pòrtes a dreta y esquerra. Al fondo, un balcó en cubertor. Enfront s'en vorá un atre, adornat també en cubertor y banderetes». L'argument és relativament tòpic, amb una separació matrimonial per qüestions econòmiques, ambient de festa, una visitant emigrada a Oran que per aquest motiu torna al poble, les seues enyorances tan lluny, personatges còmics... Al capdavall, podria ser una repetició de temes coneguts i repetits per altres autors en valencià de l'època, si no fos perquè un cert simbolisme, ja present en el títol, revela una aspiració més exigent. Carmelo, un personatge que sembla un simple malfaener, ho mostra en un llarg paràgraf en què descriu l'ambient de l'Horta en l'albada, quan comença el nou dia: «...al tornar els ulls cap al pòble, l'ha vist encara rodechat de bòira. A pesar de no haber ixit el sol, tot era llum y color; tot, manco el pòble. Allò m'ha paregut un símbol. Allí estaba la humanitat, els hòmens, les dònes, les males pasións, les vanitats, les ambisions, els odis... Aquell fum negre era com la emanasió de les seues ánimes. Aixina vivien perduts en la bòira, sinse tindre el valor de desgarrarla pa ixir a la llum, a la veritat.» Només l'amor, i aquesta és la lliçó implícita, pot ajudar a véncer aquella angoixa. I l'obra acaba amb la frase: «Aném segos, perduts en la bòira. Ay d'els que no tenen el valor de desgarrarla pa ixir a la llum y a la veritat».

Agraïments

Aquest article, que vaig començar al maig i ara he reprès, hauria estat impossible sense la col·laboració de persones que m'han donat informació imprescindible. Alguna no la conec, però estan vinculades al treball en biblioteques i arxius, tan admirable i poc reconegut. Són, si no n'oblide cap, María José Badenas, Eloisa García, Carles Penyarrocha Martínez i el personal de reproducció de la Biblioteca Valenciana. Fa uns mesos va morir Everilda Ferriols, magnífica amiga, sincera i honesta sense pors. Al seu record adrece aquestes pàgines, que tant deuen al món professional a què dedicà tants esforços.

Aquest dijous fa dos anys de la dana del 29 d'octubre de 2024, la tragèdia que va costar la vida a 233 persones a la Comunitat Valenciana i que va posar en evidència les deficiències en la gestió de les emergències i la protecció dels treballadors. En vespres de l'aniversari, el secretari general de CCOO, Unai Sordo, i la secretària general del sindicat al País Valencià, Ana García Alcolea, reclamen reforçar els protocols davant fenòmens climàtics extrems. “No es pot actuar amb aquest grau d'impunitat”, adverteix Sordo sobre la decisió de la Generalitat d'alçar les sancions a empreses que van posar en risc els seus treballadors durant la barrancada i que ara investiga un jutjat. Tots dos sindicalistes insisteixen que la prevenció ha de ser prioritària per a evitar que una tragèdia així torne a repetir-se.

Què han de fer les empreses per a protegir els seus treballadors davant episodis d'emergència climàtica com la dana del 29 d'octubre de 2024 o l'Adam, la setmana passada?

Ana García Alcolea. El primer que han de fer les empreses és negociar amb la representació legal dels treballadors i treballadores els protocols d'actuació davant una emergència climàtica. És cert que encara queda molt per negociar, però som una de les comunitats autònomes de tot l'Estat que més protocols ha acordat, precisament per la dana que es va produir fa dos anys. Quan hi ha un avís roig, cal preservar la vida abans que el negoci. És el que diem sempre que ens pregunten. Amb protocol o sense, cal salvaguardar la vida, que és l'únic que tenim. Durant la dana de la setmana passada vam estar atenent i assessorant treballadors que ens preguntaven què havien de fer quan l'empresa no els deia res o no els indicava que es quedaren a casa. La nostra recomanació és sempre la mateixa: precaució i prevenció. Els treballadors estan emparats per la llei i pel permís climàtic, que va ser una proposta de CCOO al Ministeri de Treball per a protegir precisament aquestes situacions. Cal transmetre tranquil·litat. Si després passa alguna cosa i l'empresa inicia algun procediment, Comissions Obreres estarà ací per a assessorar i atendre els treballadors.

Quin paper han d'exercir els sindicats per a protegir els treballadors davant el canvi climàtic i els fenòmens meteorològics extrems?

Unai Sordo. La clau està en la prevenció. Sabem que el canvi i l'emergència climàtica faran cada vegada més habituals aquests episodis extrems. Per tant, no hi ha cap excusa per a no adoptar protocols previs que establisquen amb claredat com actuar quan es produïsquen. Abans podia al·legar-se que no se sabia amb certesa quan passarien aquests fenòmens, però ara tenim estius llarguíssims i temperatures demolidores durant bona part de l'any. En moltes zones d'Espanya és molt difícil treballar a l'aire lliure o en centres de treball que no estan adequadament condicionats. I sabem que les danes es repetiran. Cal establir protocols molt clars perquè, quan Protecció Civil active els diferents nivells d'alerta, tot el món sàpia com actuar. No pot dependre de la discrecionalitat de l'empresari de torn: ha d'estar perfectament establit per endavant.

La Inspecció de Treball va sancionar quatre empreses per posar en risc els seus treballadors durant la dana de 2024 i la Generalitat va alçar aquestes sancions. És normal que una Administració retire multes per posar en perill la vida dels treballadors?

Ana García Alcolea. No entenem que siga normal. No es pot actuar amb aquest grau d'impunitat. Si una Administració ha considerat que existia una infracció per posar en risc la vida de treballadors i treballadores, no pot després transmetre el missatge que no passa res. Estem parlant d'una tragèdia en què van morir més de 230 persones, entre elles companys i companyes del sindicat. Alçar aquestes sancions suposa, en la pràctica, donar barra lliure: sembla que es pot posar en risc els treballadors perquè en acabant algú protegirà les empreses responsables. En lloc de protegir la ciutadania, el que s'està fent és protegir empreses que van posar en risc la vida dels seus treballadors. CCOO ja va manifestar públicament el seu desacord amb aquesta decisió i ara deixarem que la justícia seguisca el seu curs.

Unai Sordo. També cal entendre el treball d'una manera integral. Quan insistim tant en els protocols és perquè no n'hi ha prou amb preveure què passa si es produeix una dana mentre una persona està treballant. Cal contemplar també com torna a casa. Si estem parlant d'una inundació, el risc pot estar precisament en el trajecte de tornada. Una empresa pot dir que el seu centre de treball no està afectat, però això no significa que els seus treballadors puguen tornar als seus domicilis sense perill. Si han de travessar un barranc o una zona inundable, el risc és exactament el mateix. Aquest concepte integral del treball ha d'incorporar-se a tots els protocols. A més, les circumstàncies poden canviar: una persona pot viure en una zona inundable un any i traslladar-se a una altra el següent, o al contrari. Per això els protocols han d'actualitzar-se per a evitar conseqüències tan dramàtiques com que una riuada sorprenga algú quan torna del treball.

Com estan funcionant els permisos climàtics? Els treballadors coneixen prou aquest dret?

Ana García Alcolea. El funcionament és desigual. És veritat que ara hi ha més informació que quan va passar la dana de 2024, però la setmana passada continuàvem rebent consultes de treballadors que no sabien què fer perquè les seues empreses els deien que havien d'anar a treballar. Encara existeix la por que, si no van a treballar, puguen acomiadar-los. Per això, quan s'activen les alertes, intentem traslladar ràpidament la informació a la nostra estructura sindical perquè arribe als centres de treball i done seguretat als treballadors.

Hi ha més coneixement, però encara hem de fer molta pedagogia. El primer és la vida. Hem tingut casos de tota mena i comprovem que, en les zones que ja van patir la dana fa dos anys, hi ha més consciència. També ajuda que, quan s'activen les alertes, se suspenguen les classes en col·legis i instituts i es paralitzen altres activitats. No obstant això, continua havent-hi molta incertesa i empresaris que no tenen clar que la vida i la seguretat han de prevaldre sobre l'activitat econòmica.

Què haurien de fer les administracions per a aclarir com actuar davant una alerta taronja o roja, quan algunes empreses tanquen i altres mantenen l'activitat?

Unai Sordo. Cal prioritzar que, davant el mínim risc, es paralitze l'activitat. En qualsevol fenomen meteorològic existeix un cert grau d'incertesa sobre la gravetat que pot arribar a tindre, però és molt millor que una alerta acabe sense que es materialitze el pitjor escenari que, per actuar amb massa laxitud, acabem tenint una tragèdia. He viscut a Madrid algunes alertes que finalment no es van traduir en grans riscos perquè la tempesta va passar a diversos quilòmetres. No va passar res i l'activitat que es va deixar de fer durant unes hores es pot recuperar. És millor previndre que curar.

Ana García Alcolea. Una altra ferramenta és el confinament. En els últims episodis de la Safor i la Marina es va recórrer a aquesta mesura, que permet detindre l'activitat per obligació. Si cal parar un municipi, es para. No pot passar que, com va succeir en alguna de les danes posteriors a la de 2024, es permeta a determinades empreses continuar treballant i que els seus empleats es desplacen, posant en risc la seua seguretat. Les administracions també han d'utilitzar el confinament quan siga necessari.

La vaga general de l'11 de novembre per l'habitatge

Què els dieu als qui critiquen que la vaga general de l'11 de novembre no estiga justificada perquè no respon a una mesura concreta de cap Govern?

Unai Sordo. És una vaga diferent de les que hem conegut en altres moments històrics. No és una resposta a una agressió legislativa del Govern, com havia passat tradicionalment amb les vagues generals, sinó que pretén respondre a una indignació social que s'ha manifestat després del desnonament i la mort de María Carmen Abascal. Aquest cas reflecteix un problema estructural de la societat espanyola: milions de persones, sobretot joves, encara que no exclusivament, tenen enormes dificultats per a accedir a un habitatge.

De vegades, les respostes socials i les mobilitzacions d'aquest segle XXI sorgeixen d'esdeveniments que actuen com a detonants emocionals. Nosaltres hem considerat que el problema de l'habitatge mereixia una resposta contundent. A més, conflueixen altres factors: una inflació elevada, el bloqueig de la negociació dels convenis col·lectius i unes empreses que estan acumulant beneficis mentre augmenten els preus de consum. Tots aquests elements aconsellaven una mobilització social contundent, amb un vessant laboral. Perquè aquesta dimensió laboral acompanyara la protesta social, hem optat per convocar una aturada de 24 hores.

Què hauria d'aconseguir la vaga perquè puga considerar-se un èxit? Pot obligar les administracions a implicar-se de veritat en la solució del problema de l'habitatge?

Unai Sordo. A curt termini, l'èxit dependrà que siguem capaços de recuperar la negociació per a apujar els convenis col·lectius entre un 4% i un 7%, millorar el salari mínim interprofessional i aconseguir que s'aproven en la Diputació Permanent els decrets d'habitatge que van decaure al Congrés. Però crec que el gran objectiu de l'11 de novembre ha de ser canviar el sentit comú de les polítiques d'habitatge a Espanya, que han sigut errònies durant els últims 40 anys.

Hem de recuperar la idea que l'habitatge és una infraestructura social i pública, que ha de formar part de l'Estat del benestar del segle XXI. Això requereix mobilitzar una gran quantitat de recursos públics per a construir un parc d'habitatges a preus protegits. Aconseguir que aquesta idea es convertisca en una posició majoritària i transversal és el gran objectiu de l'11N. Hem de canviar la percepció col·lectiva sobre l'habitatge.

No obstant això, si les enquestes apunten a una possible majoria de PP i Vox, sembla difícil que s'impulsen polítiques de construcció d'habitatge públic o mesures per a millorar els salaris. Quin marge hi ha per a canviar aquesta orientació?

Unai Sordo. Precisament per això dic que hem de guanyar aquesta batalla del sentit comú. Si depenguera de les forces polítiques a les quals fas referència, probablement haurien reduït notablement el sistema públic de pensions. Estic convençut que la dreta i la ultradreta desitgen privatitzar de manera intensa els sistemes de protecció social. No obstant això, una cosa són les intencions d'aquestes forces polítiques i una altra que puguen dur-les a terme si es genera un corrent social molt majoritari en sentit contrari. Quan es va intentar reformar el sistema de pensions el 2013, hi va haver una reacció social potentíssima que va permetre revertir aquella reforma.

L'habitatge és l'exemple més clar del que passa quan es considera un bé únicament com un actiu d'inversió, d'estalvi o financer. Espanya ha renunciat durant els últims 50 anys a construir un parc públic d'habitatge a preus protegits, i aquesta renúncia a penes ha tingut cost polític. Per què? Perquè el sentit comú no estava ací. A la gent no li semblava malament que es construïren habitatges de protecció oficial que, cinc, deu o quinze anys després, perdien aquesta qualificació i deixaven de formar part del patrimoni públic. Això és el que hem de canviar per sempre. Si no ho fem, en els pròxims anys hi haurà cada vegada més persones que no podran accedir a un habitatge.

Ana, quina responsabilitat té la Generalitat Valenciana en aquesta situació? Què hauria de posar-se damunt de la taula en la mobilització de l'11 de novembre?

Ana García Alcolea. És important recordar que dues de les primeres mesures que va prendre el Govern valencià del PP i Vox van ser eliminar la Unitat Valenciana d'Emergències, que havia de coordinar les emergències, i reduir el període de protecció dels habitatges protegits. La qualificació d'habitatge protegit pot perdre's ara, segons el supòsit, als deu o quinze anys. És a dir, s'utilitzen diners públics per a construir habitatges que després poden passar al mercat privat. Crec que l'11 de novembre també cal posar el focus en les administracions que tenen les competències en matèria d'habitatge i en el que estan fent amb elles. A més, s'està permetent construir en zones protegides que poden ser inundables. Existeix el risc que la classe treballadora acabe vivint en zones exposades a inundacions. La Generalitat també ha permés aquestes actuacions mitjançant una normativa recent. Per tant, cal exigir responsabilitats a l'Administració valenciana per les seues polítiques d'habitatge.

Ocupació, salaris i situació econòmica

Espanya és una de les economies que més creix de la Unió Europea i registra xifres rècord d'ocupació. No obstant això, CCOO insisteix que cal millorar els salaris i que tindre treball no garanteix poder viure dignament. Compartiu el diagnòstic dels qui descriuen Espanya com un país afonat i reclamen un canvi profund?

Unai Sordo. Si hui governara la dreta i l'extrema dreta, a Espanya s'estaria parlant de miracle econòmic. De poques coses tinc menys dubtes en aquesta vida que d'aquesta afirmació. Espanya registra xifres rècord d'ocupació i, per primera vegada, combina creixement econòmic, augment dels salaris nominals i millora de la productivitat. Això no havia passat abans. A més, s'està reduint el dèficit públic i el deute públic, mentre es mantenen les pensions revalorades d'acord amb la inflació. Si la dreta poguera presentar aquest quadre macroeconòmic, estaria parlant d'un miracle econòmic. Per tant, hi ha un missatge induït que pretén modificar la majoria política.

Ara bé, això no significa que no existisquen raons objectives per al descontentament. Tot aquest quadre macroeconòmic és compatible amb el fet que entre nou i deu milions de persones al nostre país porten anys amb els salaris estancats en termes de poder adquisitiu. Hem patit tres episodis inflacionistes en menys de cinc anys. Per molt que augmenten els salaris i millore l'ocupació, si es produeixen tres pics d'inflació des d'agost de 2021, aquesta inflació acaba menjant-se bona part de les millores salarials.

En els salaris mitjans i baixos existeix un problema d'expectatives i hi ha motius objectius perquè molta gent estiga descontenta. Les dues realitats són perfectament compatibles: l'economia pot créixer i crear ocupació mentre una part important de la població continua tenint dificultats per a arribar a final de mes. Tot i això, estic convençut que Espanya experimentarà un increment notable dels salaris en els pròxims anys. Si aconseguim arribar a la plena ocupació, les empreses hauran de pagar millors salaris per a trobar treballadors. A parer meu, Espanya està en condicions d'assolir la plena ocupació en els pròxims cinc anys, en part per la mateixa evolució demogràfica del país.

El cap de Climatologia de l'Agència Estatal de Meteorologia (Aemet) a la Comunitat Valenciana, José Ángel Núñez, va ser un dels principals objectius sobre els quals l'expresident del Govern valencià, el seu Consell i tot el PP van intentar descarregar les responsabilitats de la seua desastrosa gestió de la catàstrofe que va deixar 233 víctimes mortals. Lluny d'acovardir-se, va desmuntar davant de la jutgessa i en la comissió d'investigació del Congrés totes les mentides que van difondre sobre ell. Una d'aquestes, la manipulació d'un àudio per part de l'equip de Mazón, és investigada al jutjat. Natural de Ciudad Real i amb 60 anys acabats de complir, geògraf i climatòleg, Núñez fa balanç per a elDiario.es del que va succeir aquell tràgic 29 d'octubre de 2024 i de tot el que ha passat fins ara.

Quin balanç fa, des del punt de vista institucional, d'aquests dos anys que han passat des de la dana?

Tots ens hem vist afectats i les institucions, lògicament, també. Pensem que vam fer el que s'havia de fer, encara que la informació no es va interpretar correctament. Sí que hem tingut diverses reunions per a extraure lliçons del que va passar. A més, s'han canviat algunes coses, com ara avançar l'hora dels avisos. En situacions d'avís taronja alt o d'avís roig, es creen grups més amplis que els que hi havia abans per a prendre decisions i, sobretot, per a garantir una comunicació correcta. És molt important, i hi ha estudis que ho ratifiquen, que una predicció pot ser bona, però, si la comunicació no és bona, els impactes no arriben a la societat. També és molt important establir protocols de comunicació en situacions de temps advers, que siguen clars i puguen arribar a la gent. Sí que és cert que, en l'apartat de comunicació, no crec que ho férem malament aquell dia. La gran diferència que s'ha produït en aquests dos anys és que ara se'ns escolta més del que se'ns va escoltar aquell dia.

I, a escala personal, com es troba després que el PP i la Generalitat el posaren en el punt de mira per a intentar eludir responsabilitats?

Bé, recorde que aquells dies ho vaig passar prou malament, sobretot el dia en què el president Carlos Mazón va fer la compareixença a les Corts i em va anomenar. Allò, la veritat, és que no ho oblidaré mai perquè, en un discurs de tres o quatre hores, llarguíssim, només em va anomenar a mi. Era un poc com assenyalar-me com a negligent aquell dia. Jo simplement vaig ser la cara visible, però l'Agència Estatal de Meteorologia és un equip de mil persones. És cert que qui ha de donar la cara aquell dia té una responsabilitat tremenda, perquè has d'intentar comunicar bé els impactes i estar al teu lloc. Jo estava convençut que ho havia fet bé i, de veure'm assenyalat, la veritat és que em vaig sentir prou malament. Aleshores, clar, a partir d'aquell moment vaig pensar que seria l'assenyalat. Vaig començar a dir el que realment havia passat. Durant aquests dos anys no he insultat ningú, però he dit coses que contradeien el discurs oficial de la Generalitat, i això ha caigut molt malament. Però és el que hi ha. Jo crec que, amb la perspectiva d'aquests dos anys, hi va haver uns primers mesos en què estàvem tots un poc desorientats i no sabíem exactament què havia passat. No obstant això, crec que ara mateix ja ho tenim tots clar. No sé si hi haurà responsabilitats penals o no, però la gestió de cadascú aquell dia crec que queda més o menys clara.

Des de quan és vosté cap de Climatologia de l'Aemet?

Soc cap de Climatologia des de l'any 2002.

Li ho preguntava perquè des del PP l'han acusat de “meteoròleg espia sanchista”...

Sí, ho recorde. És una de tantes acusacions infundades. Soc un funcionari que porta ací treballant amb tots els governs, tant de l'Estat com de la comunitat autònoma, i mai he rebut cap indicació del tipus “has de fer això” o “has de fer allò”. En fi, sempre hem funcionat com un organisme tècnic de l'Administració.

Per què creu que van intentar polititzar-lo?

Perquè van intentar buscar en l'Agència Estatal de Meteorologia la responsable de no avisar, d'una suposada apagada informativa. Jo, que hi vaig estar, vaig explicar el que realment havia passat. Hi va haver un moment en què vaig pensar que s'estava gravant tot perquè recorde que, en una reunió del Cecopi després de la dana, Mazón va dir que no calia que es prenguera nota, que s'estava gravant. Jo estava desitjant que es publicara tot el que havia passat allí, perquè hi ha coses que oblides, però finalment no va ser així. Entenc que ningú vulga aparéixer com a culpable, però intentar culpabilitzar algú que no ha tingut cap responsabilitat en la tragèdia... Bé, els va eixir malament.

Va rebre alguna pressió o coacció de qualsevol mena?

El principal assetjament que he patit no ha sigut a través de les xarxes socials, encara que també hi ha hagut perfils anònims, sinó a través de les rodes de premsa del Consell. Cada vegada que hi havia una roda de premsa, l'escoltava pensant: “A veure què diran de mi”. I, bé, la capacitat de tot un Consell d'una comunitat autònoma és tan potent que, clar, em va afectar, perquè em sentia impotent. Aleshores, tot el que he anat fent ha sigut el que m'ha eixit, però sí que és molt dur. Em consta que el Partit Popular i la Generalitat Valenciana estaven enfadats amb mi, però, bé, què volien que fera? No podia abaixar el cap després que Mazón fera unes declaracions en què treia de context unes paraules meues. Havia de defensar-me, i és el que he fet durant tot aquest temps.

Quin diagnòstic fa del que va ocórrer aquell dia, ara vist amb perspectiva?

Hauria d'haver-hi hagut una reunió de coordinació al matí. No sabem què hauria passat perquè no podem tornar arrere en el temps. No sabem si hi hauria hagut menys morts, però la lògica diu que, si et coordines i et prepares abans que l'emergència es desenvolupe, el pronòstic serà més favorable. A més, estàs fent el que has de fer. Era el que s'havia de fer, el que s'ha fet sempre i el que s'ha fet després. No és que, arran de la catàstrofe del 29 d'octubre, s'hagen adoptat hàbits diferents, encara que potser ara hi ha més precaució, si és possible. Però és que abans també s'actuava així. Hi va haver una dana al Baix Segura el 2019 en què també es va celebrar una reunió de coordinació prèvia. Fins i tot recorde una gota freda que hi va haver el 2003, fa ja quasi un quart de segle, en què se suspengueren les classes i altres activitats amb antelació.

Tenint en compte la seua experiència en altres situacions d'emergència, què va ser el que més el va sorprendre del que va succeir en aquell Cecopi del 29 d'octubre de 2024?

Que no es prenien decisions. Jo, des del primer moment, vaig veure les coses clares des del punt de vista meteorològic i vaig veure que els tècnics d'altres organismes també les tenien clares. Quan va començar a parlar el portaveu de la Unitat Militar d'Emergències (UME), ja va dir que hi havia gent a les teulades, que no hi podien arribar ni amb les llanxes i que hi havia no sé quantes carreteres tallades. Estem parlant de carreteres. Però, clar, quan va començar el Cecopi, a les 17.00 hores, ja estava mitja província inundada. Pradas es va queixar que jo no hi havia estat presencialment, però és que ens van convocar a les 16.20 hores, quan la reunió començava a les 17.00 hores. Jo quasi sempre procure estar-hi presencialment. De fet, no m'agrada participar-hi a distància. Vaig tindre el temps just per a recopilar totes les dades i traslladar-les a la reunió.

El va sorprendre que suspengueren la reunió i tallaren la connexió a les 18.00 hores?

És una cosa que ningú ha explicat encara. Resulta que, quan comença la reunió, es diu que hi ha autovies tallades, que no es pot accedir a les teulades i que a Forata estaven entrant 2.000 metres cúbics per segon i només es podia evacuar aigua a un ritme de 1.000. I resulta que, amb tota aquesta situació, diuen que es retiren un moment a pensar. Un moment que va durar quasi una hora.

I, de totes les mentides que s'han contat per a intentar derivar responsabilitats des del Govern valencià, quina ha sigut la que més li ha molestat?

A veure, la manipulació de l'àudio va estar molt malament, molt malament, perquè, a més, va ser un nyap. És a dir, la Generalitat tenia l'àudio perquè l'Aemet no grava les converses. Aleshores, van manipular un àudio per a intentar culpar l'Aemet, però és que, damunt, van ser tan maldestres que ho van fer malament, perquè de seguida, al cap de poques hores, es va filtrar l'àudio complet. O siga, no sols hi va haver una gestió deficient de l'emergència, sinó també una gestió de la postemergència molt deficient, inclosa la comunicació. Encara que no soc un expert, em va semblar una tècnica de comunicació molt dolenta. Cada afirmació que feien sobre la situació de Mazón aquella vesprada quedava desmuntada.

Es va dir també que hi havia un radar que no funcionava.

Sí, això va partir d'un d'aquests influenciadors. S'estava modernitzant la xarxa de radars. La primera fase de modernització del radar de València, el de Cullera, va finalitzar el setembre de 2023, però, per mala sort, va caure i va danyar la línia de mitjana tensió que l'alimenta. Es va utilitzar el grup electrogen de gasoil fins que es va reparar la línia de mitjana tensió. El radar de Cullera estava apagat el divendres 25, però el dilluns 28 es va encendre amb el grup electrogen i va estar funcionant durant tot l'episodi. No sé si va ser a mitjan novembre o per aquelles dates quan van acabar les obres de la línia de mitjana tensió. Des d'aleshores, funciona amb normalitat. És a dir, durant tot l'episodi va estar funcionant sense problemes.

Amb els últims episodis d'avisos taronja i rojos, sembla que hi ha qui continua sense acabar d'entendre com funcionen, quan s'activen en funció dels llindars i, sobretot, que una predicció no és una ciència exacta. Creu que una de les assignatures pendents des de la dana és la falta de pedagogia, és a dir, divulgar com funcionen aquests avisos i què signifiquen, fins i tot des de l'àmbit escolar?

Sí, sí. Totes les administracions tenim una tasca molt important. Des del punt de vista meteorològic, a nosaltres ens correspon explicar en què consisteixen els avisos i la diferència entre avís i alerta, que no tenen per què coincidir. Un avís taronja no té per què traduir-se immediatament en una alerta taronja. Un exemple molt clar que acostume a posar és el d'una alerta taronja a Alcoi. Per exemple, no té cap impacte en els col·legis perquè Alcoi no té col·legis en zones inundables. Aleshores, un dia d'alerta taronja a Alcoi, pel que fa al risc, suposa un perill per als desplaçaments als col·legis. No obstant això, aquest mateix avís taronja en una zona més sensible pot tindre un impacte important. Per tant, cal explicar la diferència entre avís i alerta, per què s'estableixen determinats llindars, què significa un llindar i també qüestions climàtiques. És a dir, hem de tornar arrere i explicar que el que va passar el dia 29 va ser un fenomen extrem amplificat pel canvi climàtic. Tot això cal explicar-ho. Cal explicar la geografia, el territori en què vivim i els riscos climàtics. També cal explicar quan estan previstes pluges torrencials i quins tipus de pluges torrencials hi ha. No és el mateix que ploga a la muntanya que a la costa. I tot això cal organitzar-ho, començant pels col·legis.

En aquesta mateixa línia, creu que també és important conscienciar i educar en autoprotecció?

Així és. Cal avançar en aquest àmbit perquè l'autoprotecció és fonamental quan existeix un risc d'aquesta magnitud. Però, per a protegir-te, algú t'ha de dir de què t'has de protegir, què has de fer, cap a on has d'anar, cap a on no has d'anar i si has de pujar o no baixar en un moment determinat. Em sembla molt important establir grups tècnics més homogenis. No es tracta de llevar les competències a ningú, sinó d'intentar crear oficines tècniques en què treballen tots, siga de l'Administració que siga. I no sols per a situacions de crisi, sinó també per al dia a dia.

Està damunt de la taula la creació d'un avís negre, superior en gravetat i risc al roig?

El dia 29 d'octubre no va ser un problema d'avisos: els avisos estaven ahí. No podem saber si hi hauria hagut un avís negre si s'haguera actuat d'una altra manera. Crear un avís negre... no ho sé. El sistema Meteoalerta està coordinat amb Europa. A tot Europa és igual. Si entrem en la pàgina de Meteoalarm, on estan tots els avisos meteorològics vigents a Europa, veiem que s'utilitza un codi de colors: verd, groc, taronja i roig. Crec que, arran de les inundacions de 2021 a Alemanya, allí van establir internament un avís negre. Bé, és una cosa que cal debatre. No és una qüestió que depenga de l'Aemet, perquè el pla Meteoalerta està consensuat amb les comunitats autònomes i això es debat dins del Pla Nacional de Protecció Civil. Cal tindre en compte que crear un avís negre pot fer que s'infravalore el roig, que ja és una cosa extraordinària.

Fa la sensació que han millorat les relacions amb la Conselleria d'Emergències, que ja no entra en confrontació amb l'Aemet si alguna previsió no es compleix al 100%. A què es deu aquest canvi?

La veritat és que, en l'últim any, les relacions han sigut prou bones, com ho eren abans de la dana. Ens comuniquem fluidament quan hi ha una emergència i parlem de tot el que cal parlar, de la incertesa i de la previsió. Són relacions fluides, com les que hi havia abans del 29 d'octubre. Jo crec que la dimissió de Mazón i l'entrada del nou president, Pérez Llorca, van fer que les coses s'anaren tranquil·litzant. L'eixida de Mazón va ser clarament un punt d'inflexió, encara que el conseller siga el mateix. La tensió es va relaxar en aquest aspecte.

En quina mesura va afectar el canvi climàtic l'impacte de la dana?

El canvi climàtic no és una qüestió de creences ni de fanatisme, com diuen ara. Els que ens anomenen fanàtics climàtics ho fan sense mirar-se a l'espill prèviament. Les bases físiques del canvi climàtic es van establir fa 200 anys i, durant el segle XIX, es va anar desenvolupant la ciència. A mitjan segle, encara que no es parlava de canvi climàtic, ja es va començar a plantejar que el CO₂ influeix en el fet que la Terra siga notablement més càlida. Això va començar amb Joseph Fourier fa 200 anys. A mitjan segle XIX, una científica estatunidenca ja va assenyalar que els gasos presents en l'atmosfera que permeten que la Terra siga més càlida són els gasos d'efecte d'hivernacle, que fan possible la vida sobre la Terra i que la temperatura siga 33 graus més alta del que seria si no existiren. El que passa és que hem augmentat un 50 % els gasos d'efecte d'hivernacle. Per a explicar-ho de manera senzilla, si una manta cobreix la Terra i la manté calenta i li afegim una altra mitja manta, la temperatura puja. Això és indiscutible, perquè ja s'ha demostrat que la temperatura està augmentant. A Espanya, la temperatura ha pujat aproximadament 1,9 graus des de l'època preindustrial, és a dir, des de prop de 1850. La temperatura és una mesura d'energia i el que ens indica és que estem en un planeta més energètic. En el cas del Mediterrani, es tracta d'una mar semitancada i el seu calfament és notablement superior al dels oceans. El calfament del Mediterrani suposa una aportació més gran d'energia i d'humitat. La lògica diu que més energia i més humitat han de donar lloc a fenòmens més violents, i això és el que ja s'està demostrant. S'han fet diversos estudis d'atribució de la dana i tots coincideixen que va ser entre un 15% i un 20% més intensa del que hauria sigut en un escenari sense canvi climàtic.

Arturo Gradolí ha construït una mirada poc habitual sobre la revolució tecnològica: doctor en Estudis Històrics i Socials de la Ciència i de la Comunicació Científica, la seua formació combina informàtica, filosofia, història de la ciència i ciència política. En Tecnoabsolutisme global estudia com les grans plataformes tecnològiques i la concentració de poder poden acabar erosionant la democràcia i modelant el nostre propi sentit comú. Davant d’aquest escenari, reivindica un tecnohumanisme que permeta aprofitar les possibilitats de la tecnologia sense convertir-la en el poder que governe les nostres vides. La Unió Europea i la seua capacitat reguladora són l’única esperança, planteja.

Què està descrivint exactament quan parla de tecnoabsolutisme global i quins senyals li fan pensar que ja estem entrant en aquest model?

El tecnoabsolutisme global és un model polític, tecnològic, econòmic i també moral caracteritzat per una alta concentració del poder en poques mans, especialment en centres de poder econòmic i tecnològic que acumulen capital i poder en els ecosistemes digitals. Quan parlem d’ecosistemes digitals parlem d’algoritmes, big data, processos d’intel·ligència artificial i infraestructures, tant terrestres com fins i tot satel·litàries. En aquest moment hi ha centres de poder que estan intentant imposar una espècie de nou règim polític o de tecnocràcia.

Ara bé, encara no està plenament constituït. El tecnoabsolutisme descriu un model que està en gestació. El meu interés és estudiar-lo abans que arribe al seu ple desenvolupament, perquè ja podem identificar idees, narratives, centres de poder i tendències, però encara no existeix un orde polític o econòmic consolidat. El tecnoabsolutisme no ha nascut del no-res. Té una matriu ideològica que combina quatre elements principals: l’autoritarisme postdemocràtic, el llibertarisme econòmic, l’individualisme radical i una confiança quasi messiànica en la tecnologia, especialment en la intel·ligència artificial, per a gestionar i organitzar la societat. No estem davant d’un 1984, d’Orwell, sinó més aviat davant d’Un món feliç, de Huxley.

Vosté sosté que el tecnoabsolutisme no necessita acabar amb la democràcia, sinó que en té prou de fer-la irrellevant. Com pot ocórrer això sense que desapareguen les eleccions, els parlaments o els governs?

No es tracta d’impedir que la gent vote. Al contrari: es tracta que la gent vote i que una majoria done suport als qui defenen determinades idees. No estem parlant dels autoritarismes clàssics del segle XX, en els quals hi havia una coacció imposada per a evitar que la gent votara i mantindre el control sobre la societat. Ací el mecanisme és diferent. Des del meu punt de vista, les decisions importants, les decisions essencials, poden acabar estant en una espècie de sistema absolut, però distribuït. En els segles XVII i XVIII existia el poder absolut del rei. Ara aquest poder pot estar distribuït entre diferents centres de poder tecnològic i econòmic.

Les plataformes, els algoritmes i la intel·ligència artificial poden decidir no sols quina informació veiem, sinó també entre quines opcions podem triar. Qui està dissenyant aquest menú d’idees i quines conseqüències pot tindre per a la nostra llibertat?

No crec que hi haja una o dos persones que estiguen decidint-ho tot. El que hi ha són determinades idees i narratives que estan en el sistema i que circulen a través dels ecosistemes digitals. A partir d’aquestes narratives, les persones poden adquirir una determinada direcció mental i actuar en conseqüència. Per això parle de la importància de les narratives i del que denomine tecnohumanisme intel·ligent.

Vosté parla d’una dimensió metapolítica que consisteix a canviar prèviament els marcs mentals des dels quals interpretem la realitat. Fins a quin punt les xarxes socials o la intel·ligència artificial estan aconseguint que determinades idees polítiques passen de ser marginals a semblar normals, fins i tot a convertir-se en sentit comú?

Els ecosistemes digitals tenen poder. No són únicament tecnologia, sinó que tenen capacitat de poder. La metapolítica consisteix precisament a transformar o crear els marcs mentals de les persones respecte a determinades idees. No és una cosa que haja inventat jo. És un concepte que ve de fa molt de temps i que va començar a tindre una importància especial des dels anys setanta i huitanta. A través dels ecosistemes digitals, de les xarxes socials o fins i tot del comerç digital, es pot anar retallant el menú del qual tenim disponible. Imaginem que entrem en una botiga i només trobem determinats productes. Tenim això, això i això, però no allò. En el cas de les idees pot ocórrer una cosa semblant: tenim determinades idees disponibles per a pensar i per a triar, mentre altres queden fora. Si a través de la metapolítica s’intenta aconseguir precisament això, que allò que tenim disponible per a triar ens dirigisca cap a l’ideal tecnoabsolutista, estem davant d’un canvi profund dels marcs mentals.

Vosté relaciona el tecnoabsolutisme amb l’autoritarisme, l’ultranacionalisme i l’ultraconservadorisme. Quina relació existeix entre aquests corrents i la confiança quasi messiànica que la tecnologia pot organitzar millor la societat que les institucions democràtiques?

Una de les coses que pretén el tecnoabsolutisme és precisament fer irrellevant la democràcia. Si un determinat grup aconsegueix que les seues idees siguen defensades per una part suficient de la població, pot arribar al poder a través dels mecanismes democràtics. Ací entra la metapolítica, que actua sobre el que jo anomene “camps metapolítics”. Un d’aquests camps pot ser, per exemple, l’ultranacionalisme; un altre pot ser la família. Si aconsegueixen crear determinats camps mentals i, per tant, un imaginari de futur, poden no sols conéixer el que pensem, sinó influir sobre els nostres patrons de pensament i actuació. Al final, tot això pot evolucionar fins al vot. I aquest vot pot ser favorable a grups que defenen aquestes idees. Hi ha coincidències entre grups de l’extrema dreta en l’autoritarisme, encara que no necessàriament coincideixen en tots els altres elements, com l’ultraliberalisme econòmic.

Si bona part de les infraestructures que condicionen la informació, l'economia i la comunicació estan en mans d'actors globals, quina capacitat els queda als estats i a institucions com la Unió Europea per a posar límits?

Per a mi, la Unió Europea és la gran esperança. El tecnoabsolutisme està creixent als Estats Units. La Xina és un cas diferent perquè allí estem parlant d'una dictadura i no existeix el mateix problema respecte a la democràcia. Europa té la possibilitat d'eixir d'aquests grans blocs de pensament polític, econòmic, tecnològic i moral. Tenim els nostres propis valors. L'article 2 del Tractat de la Unió Europea és fonamental: els drets humans, la dignitat, la llibertat i la igualtat. La diversitat també és molt important. Europa té una responsabilitat històrica. Podem continuar sent europeus i mantindre el nostre marc ètic, moral i legislatiu o podem accelerar en una altra direcció davant dels Estats Units o la Xina. Dic que som europeus i tenim els nostres propis valors. També crec que existeix una narrativa segons la qual Europa està en decadència. Però no sé per què hi ha tanta gent d'altres països que vol vindre a Europa si estem en decadència. Des de la perspectiva del tecnoabsolutisme, que Europa siga una democràcia i que crega en els drets humans pot ser precisament interpretat com una decadència.

I arribem al ciutadà. Si el poder pot influir en el marc des del qual pensem i fins i tot en la decisió política de votar, com pot una persona distingir entre una decisió pròpia i una decisió condicionada per l'ecosistema tecnològic en el qual viu?

Ací entrem ja en la psicologia, i a mi m'interessa especialment la psicologia social. És una qüestió molt filosòfica: com prenem les decisions? Les prenem de manera conscient o primer les pren l'inconscient i després la consciència es limita a ratificar-les i justificar-les? Jo soc d'aquesta opinió, encara que no soc determinista. Perquè si tot fora determinat per l'inconscient, no existiria la llibertat.

Estic parlant de la llibertat de consciència, no de la llibertat social. I aquesta és una qüestió que encara no tinc completament clara, perquè tinc molts dubtes. El que sí que crec és que, des del punt de vista de la psicologia social, el que acaba guanyant són les ments i els imaginaris. No cal convéncer tota una col·lectivitat. Si en un estat vota el 80% de la població, per exemple, n'hi ha prou amb aconseguir una part suficient d'aquests vots per a assolir el poder. I ací poden intervindre diferents operadors que porten determinades narratives. Estem parlant dels mitjans de comunicació, que transmeten narratives; de les universitats; de les plataformes socials i de tot l'ecosistema digital. S'està produint, d'alguna manera, una espècie d'antiil·lustració enfront de la Il·lustració clàssica, una “Il·lustració fosca” que s'està intentant instal·lar als Estats Units i de la qual existeixen evidències.

Per què parla de tecnoabsolutisme enfront de conceptes com tecnofeudalisme o tecnofeixisme?

Ara mateix parlem de tecnofeudalisme, en el sentit que planteja Varoufakis, i també de tecnofeixisme. El tecnofeudalisme posa l'accent en la dimensió econòmica: la concentració de la riquesa, el control de les infraestructures per part de les grans plataformes i l'anomenada renda del núvol. El tecnofeixisme, en canvi, posa el focus en una dimensió política més coercitiva: vigilància, control i coacció, en una mena d'escenari de 1984.

El tecnoabsolutisme integra aquestes dos dimensions en un marc més ampli. No es pregunta únicament qui posseeix els recursos, siguen econòmics o coercitius, sinó també com es construeixen els marcs mentals des dels quals interpretem la realitat. Una de les formes de fer que la democràcia resulte irrellevant és precisament promoure i reforçar determinats imaginaris fins a convertir-los en sentit comú.

En aquest sentit, tecnofeudalisme, tecnofeixisme i tecnoabsolutisme no són conceptes necessàriament contraposats. Cadascun posa el focus en una dimensió diferent. A mi m'interessa especialment com construïm els imaginaris, quins futurs possibles representen i com alguns dels seus elements acaben incorporant-se al sentit comú, fins al punt que ja no necessitem preguntar-nos per ells perquè semblen evidents. Per exemple, un imaginari conservador pot representar legítimament un futur basat en l'orde, la tradició, la família i la jerarquia. Un imaginari progressista pot posar l'accent en la igualtat, la diversitat, els drets socials o més intervenció pública. És aquest procés de construcció dels imaginaris el que m'interessa especialment.

Ja que ha citat Huxley, quin seria hui l'equivalent al Soma, aquesta droga que utilitzaven a Un món feliç per a mantindre la població alienada?

Podrien ser les xarxes socials, encara que aquestes són sobretot elements per a fer circular informació i narratives. El Soma seria més prompte la sensació de benestar i satisfacció que fa que deixem de percebre els problemes com a problemes. I això pot aplicar-se fins i tot a l'àmbit laboral. Estem entrant en un ecosistema en el qual la intel·ligència artificial pot provocar una important desocupació tecnològica. Ja vaig tractar aquesta qüestió en un llibre de 2017 i crec que és prou evident que podria produir-se una situació d'aquest tipus, fins i tot amb taxes de desocupació pròximes al 30%.

Una desocupació provocada per la tecnologia?

Sí. I crec que cal separar una cosa de l'altra. La tecnologia també té avantatges. Un és que podríem disposar de més temps per a nosaltres: per a estudiar, estar amb els amics, parlar, ajudar els altres o desenvolupar altres activitats. Però això planteja una qüestió fonamental: com es distribueix aquest benefici. Estem parlant de renda bàsica universal i de justícia social. I ací rau precisament una de les grans diferències amb el tecnoabsolutisme. Alguns autors plantegen un escenari en el qual es pot produir una desocupació enorme, del 30% o fins i tot del 40%, a conseqüència del desenvolupament tecnològic, i consideren que hem d'estar preparats per a això. Jo plantege una altra via: començar a desenvolupar de veres un tecnohumanisme intel·ligent, que ens permeta aprofitar aquest temps que la tecnologia pot alliberar per a millorar les nostres vides.

Vicent Marzà, eurodiputat de Compromís i coordinador dels Verds Europeus a la Comissió de Comerç Internacional, ha complit dos anys al Parlament Europeu. En aquest temps ha centrat bona part de la seua activitat en la defensa dels interessos dels sectors productius valencians, però també en qüestions com l’habitatge on és vicepresident de la comissió que aborda el tema, les relacions comercials amb tercers països o la dependència tecnològica europea. L’acord amb l’Índia, Mercosur, les relacions amb el Marroc, l’arròs o el sector ceràmic han sigut alguns dels seus fronts de treball.

Estàs a punt de complir dos anys com a eurodiputat. Quin balanç fas d’aquest període?

Hem treballat defensant tots els sectors valencians i intentant fer compatible aquesta defensa territorial amb la sostenibilitat, la reducció d’emissions i la generació de llocs de treball. En aquest sentit, hem estat molt centrats en sectors com el taulell, l’agricultura o el transport.

El taulell és un dels sectors que més està patint la transició energètica. Què demaneu a Europa?

El sector està preparat per fer un canvi tecnològic. Ja existeix una alternativa, que és l’electrificació, però no es pot aplicar immediatament perquè no hi ha prou xarxa elèctrica. I no és possible crear-la en dos, tres, quatre o cinc anys. Per tant, mentre no arribe aquesta solució tecnològica, no podem exigir un esforç que destruïsca llocs de treball. El sector necessita més temps i més ajudes directes per a l’electrificació i la reducció d’emissions. I, a més, hi ha una oportunitat industrial valenciana. Els primers que han fet un forn 100% elèctric per a la ceràmica són una empresa valenciana. Això podria generar també més llocs de treball en la fabricació d’aquests forns. Hem aconseguit alguns avanços perquè la modificació del mercat d’emissions no siga tan dura com estava plantejada inicialment. No és el 100% del que volem, però hem obert la porta perquè no siga el que s’havia plantejat fins ara.

En l’acord comercial amb l’Índia heu aconseguit que l’arròs quede fora. Per què era tan important?

Va ser una de les meues obsessions des del primer dia. Quan em vaig reunir amb el negociador de l’acord amb l’Índia, li vaig plantejar dues qüestions: la protecció de la indústria i de l’agricultura i, en concret, l’arròs. Vaig defensar que l’arròs quedara fora sí o sí de l’acord comercial i ho hem aconseguit. Per tant, no entrarà arròs de l’Índia que inunde encara més el mercat europeu i afone encara més l’arròs valencià.

També heu denunciat problemes amb l’etiquetatge de l’arròs.

Hi ha hagut un engany total i directe. La normativa europea regula aquesta qüestió i vam acompanyar els representants de la Unió de Llauradors perquè es reuniren amb els responsables de la Comissió. Ens van assegurar que, amb la normativa actual, és clarament il·legal el que s’està fent perquè porta a engany els consumidors. A partir d’això vam parlar amb el Ministeri de Consum, que ha obert expedient a la Generalitat Valenciana perquè investigue els casos en què s’està etiquetant l’arròs d’una manera que pot enganyar els consumidors.

En la normativa sobre els drets dels passatgers heu aconseguit també alguns avanços. Quins?

Hem aconseguit que ja no puguen enganyar-nos amb el preu. El preu que es mostre per defecte haurà d’incloure la maleta, de manera que es puguen comparar realment els preus. També hem aconseguit que les famílies puguen seure juntes. El model de negoci que consisteix a separar les famílies i cobrar per asseure’s juntes s’ha acabat. I les persones que necessiten acompanyant, com les persones amb mobilitat reduïda o les persones cegues, podran tindre’l gratuïtament. També hem avançat en les indemnitzacions. Crec que és una bona mostra de la capacitat de defensar els drets de la ciutadania per davant dels beneficis d’algunes aerolínies.

Mercosur és un dels grans assumptes pendents. Per què us oposeu a l’acord?

Nosaltres hem estat en contra de l’acord amb Mercosur des de l’inici, sobretot per l’afectació al camp valencià, però també a altres sectors. Cinc eurodiputats de diferents grups vam iniciar un procediment perquè la justícia es pronuncie sobre si aquest acord és legal i compleix els requisits que ha de complir. Hem aconseguit que la majoria done suport a portar-lo davant del Tribunal. Nosaltres pensem que no compleix la normativa i, a banda de les raons de contingut, com la falta de clàusules de reciprocitat o de mecanismes que obliguen al compliment en qüestions com la desforestació, els drets humans o la competència deslleial, pensem que també és il·legal. Ara la justícia s’ha de pronunciar.

Un altre dels teus fronts és el Sàhara i les relacions entre la Unió Europea i el Marroc. Què plantegeu?

Estem impulsant que se suspenga l’acord d’associació i l’acord comercial entre la Unió Europea i el Marroc perquè vulnera una sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea que assenyalava que s’estaven vulnerant els drets bàsics del poble sahrauí. I també perquè el Marroc no és un soci fiable. La política europea d’externalització de fronteres ens fa més dèbils perquè ens fa dependre de governs autoritaris. Cada vegada destinem més recursos a una política que no resol el problema.

Què hauria de fer Europa amb aquesta política migratòria?

Hem de buscar solucions perquè les persones que ja estan a Europa puguen tindre una integració adequada, un treball i puguen contribuir a l’economia europea. Estem destinant desenes de milers de milions d’euros a una política de fronteres que no té cap efecte, quan una part d’aquests recursos es podria utilitzar per integrar aquestes persones.

Ets també vicepresident de la Comissió d’Habitatge. Què pot fer la Unió Europea davant la crisi que hi ha a Espanya?

La Comissió Europea inicialment no volia que parlàrem d’habitatge perquè deia que no era competència seua. Nosaltres li vam insistir: si parleu de defensa, quan no teniu competències en defensa, per què no podem parlar del principal problema que té la ciutadania treballadora, que és l’habitatge? Hem comprovat que moltes de les mesures que ara es reclamen a Espanya ja s’estan aplicant en altres països de la Unió Europea. Per tant, no es pot dir que siguen il·legals o inviables. Cal acabar amb l’especulació financera sobre l’habitatge i evitar que es puguen comprar habitatges simplement per fer-ne un ús especulatiu. També cal impedir que es destinen habitatges a usos que no siguen residencials quan hi ha persones que no tenen habitatge en aquella zona. I hem de reforçar els drets dels inquilins. En altres llocs d’Europa els contractes són indefinits i no es poden apujar els lloguers d’un dia per l’altre.

I què hauria de fer Europa amb els recursos públics destinats a habitatge?

Hem de construir més habitatge, però habitatge assequible. No necessitem més habitatge de luxe, ni més habitatge per a ús turístic, ni més habitatge per fer negoci. Necessitem més habitatge assequible. Hi ha un pla de la Unió Europea amb més de 60.000 milions d’euros i nosaltres hem posat com a condició que només s’utilitze perquè siga habitatge assequible permanentment. No pot passar com a l’Estat espanyol, que es privatitza al cap de poc de temps.

Parles d’harmonitzar les legislacions europees a l’alça.

Exactament. Hem estudiat allà on funcionen polítiques d’èxit i es poden aplicar a tota Europa. El que exigim a la Comissió Europea és que les harmonitze a l’alça. Hem aconseguit un pas important: la Comissió Europea ha plantejat limitar la compra de segones residències i declarar zones tensionades per actuar sobre els preus del lloguer. No ens agrada com es planteja perquè és una fórmula complicada i serà difícil d’aplicar, però és un primer pas per començar a escoltar la realitat de la gent.

Parlem de la Xina. Quina relació ha de tindre Europa amb el gegant asiàtic, especialment ara que les empreses xineses estan guanyant pes industrial al País Valencià?

Ha de ser una relació directa, sense intermediaris i amb tota la diplomàcia del món, però arribant a acords. Ningú qüestiona que ens hem de desconnectar de Rússia i de la dependència gasística que teníem de Rússia, però poca gent s’està qüestionant que també hem de desconnectar de la dependència que tenim dels Estats Units. Si volem ser actors principals en el món, hem de ser actors propis, relacionar-nos amb tothom d’igual a igual i desenvolupar industrialment el nostre territori. Hem de recuperar les relacions amb la Xina de manera directa, però amb una mirada molt clara: hem de generar més llocs de treball industrials i de major qualitat al nostre territori. Els xinesos porten avantatge perquè fa molt de temps que inverteixen massivament en aquests sectors. Haurem de veure com marquem les condicions per no acabar sent dependents d’ells tampoc.

Per tant, quin és el model que proposes?

No volem dependre ni de la Xina, ni dels Estats Units, ni de Rússia. Hem de ser els europeus els qui decidim el nostre futur. Europa encara té capacitat de lideratge mundial en determinats sectors, però no estem invertint-hi. Necessitem mesures que incentiven la creació d’empreses europees d’alt nivell. Per exemple, soc el ponent de l’alta velocitat ferroviària i he plantejat que no deixem d’invertir en les rodalies, el transport convencional o la mitjana distància per invertir-ho tot en l’AVE. També en això hi ha competitivitat. Tenim una fàbrica molt important al País Valencià, com Stadler, que podria tindre encara més múscul si les institucions europees apostaren per una estratègia ferroviària adequada. Hem d’invertir en indústria ferroviària per no dependre de ningú.

I aquesta autonomia també passa per reduir la dependència tecnològica dels Estats Units?

Sí. El debat públic i l’opinió pública europea estan molt mediatitzats pels interessos tecnològics i comercials de les empreses nord-americanes. Hem d’acabar amb això. Hem de regular les xarxes per evitar que puguen dirigir-nos cap a una opinió o una altra i hem de desenvolupar tecnologia pròpia europea en tots els àmbits. També hem de deixar de dependre dels sistemes de pagament i d’altres infraestructures tecnològiques que estan en mans d’empreses americanes. Necessitem tecnologia europea en tots els àmbits per desconnectar-nos dels Estats Units i del negoci que fan amb les nostres vides. I, al mateix temps, hem de protegir els drets humans, amb els estàndards més alts en drets humans i llibertat d’expressió. Això és Europa: no continuar sotmesos ni als Estats Units ni a cap altra potència.

Menys col·laboració amb la Fiscalia Anticorrupció, menys transparència i menys participació. Aquestes són, en síntesi, les principals novetats del nou reglament de l'Agència Valenciana Antifrau (AVAF), publicat en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana (DOGV) el 19 d'octubre de 2026, dia en què la dana Adam va arrasar el litoral sud de València i el nord d'Alacant, deixant quatre morts a la Comunitat i danys materials milionaris.

La mateixa norma aprovada pel PP i Vox explica que la reforma respon als canvis introduïts en la llei que regula l'Agència, especialment a les modificacions de 2024 i 2025, a l'adaptació a la Llei estatal 2/2023 de protecció de les persones informants i a l'experiència acumulada per la institució des de l'aprovació del reglament anterior, el juny de 2019.

Així, inclou importants novetats respecte del reglament fins ara vigent, com ara la desaparició del Consell de Participació. En aquest sentit, l'anterior reglament contemplava un òrgan assessor i consultiu en què participaven organitzacions cíviques i persones expertes. Entre les seues funcions estaven formular propostes i recomanacions, avaluar l'activitat de l'Agència i promoure espais de debat sobre la prevenció del frau i la corrupció.

A més, es redueix la regulació expressa de la col·laboració amb la justícia. Així, el text normatiu de 2019 contemplava la col·laboració de l'AVAF amb l'autoritat judicial i la Fiscalia, inclosa la possibilitat de prestar assistència tècnica i emetre informes pericials en assumptes relacionats amb les seues competències. En el nou text, entre les funcions de la direcció figura remetre actuacions al Ministeri Fiscal, a l'autoritat judicial o al Tribunal de Comptes quan siga procedent. No obstant això, no es reprodueixen aquelles previsions específiques d'assistència tècnica i informes pericials.

El nou reglament suprimeix també referències específiques a transparència i rendició de comptes. El text anterior dedicava un títol complet a la rendició de comptes davant les Corts i la ciutadania. Incloïa la memòria anual, informes especials, recomanacions, compareixences parlamentàries i obligacions de transparència i accés a la informació. El nou text elimina aquest títol, encara que no desapareixen totes aquestes funcions: la direcció conserva, per exemple, l'elaboració i difusió de la memòria anual, i l'àrea jurídica manté la tramitació de les sol·licituds d'accés a la informació pública. El que canvia és la manera en què aquestes obligacions queden recollides en el reglament.

D'altra banda, es concreta com protegir les persones denunciants. Els articles 14 i 15 són una de les novetats procedimentals més importants. El reglament estableix com s'ha de tramitar la sol·licitud de protecció, quines comprovacions prèvies poden realitzar-se i com s'adopta la decisió. També regula la possibilitat d'obrir un expedient sancionador separat quan apareguen indicis d'infraccions relacionades amb represàlies contra una persona informant. Tots dos expedients han de coordinar-se, sense perdre les garanties corresponents per a les persones investigades.

Crítiques del PSPV i de Compromís

Tant el PSPV com Compromís han denunciat que el nou reglament de funcionament i règim interior de l'Agència Valenciana Antifrau suposa un “greu retrocés” en la lluita contra la corrupció i han criticat que elimina “mecanismes de control” i les previsions de “col·laboració amb la justícia, participació ciutadana i transparència que estaven recollides en l'anterior regulació”.

D'una banda, el portaveu socialista d'Economia a les Corts, José Díaz, en un comunicat, ha sostingut que resulta “difícil prendre's seriosament una Agència Antifrau que, quan té ocasió de reforçar la lluita contra la corrupció, aprofita per a eliminar mecanismes de control”. “PP i Vox van obrir el camí amb la seua reforma legal i ara la direcció de l'Agència ha decidit seguir-lo. Quina manera de defensar la regeneració democràtica”, ha qüestionat.

El diputat ha criticat especialment la “desaparició” del reglament de la previsió expressa d'assistència tècnica i pericial a la Fiscalia i els tribunals. “Abans es contemplava que els especialistes d'Antifrau ajudaren jutges i fiscals a investigar delictes. Ara han esborrat aquesta previsió. A veure si algú ens explica des de quan combatre la corrupció consisteix a llevar ferramentes als qui han d'investigar-la. És un autèntic disbarat”, ha exposat.

En la mateixa línia, la portaveu adjunta de Compromís, Isaura Navarro, ha advertit que el nou reglament d'Antifrau “es carrega la transparència i la participació”. “S'acaba la rendició de comptes amb les entitats cíviques i la societat i la col·laboració amb la Fiscalia”, ha incidit.

A parer seu, tot això suposa “la consumació” del model del PP i Vox per a aquest organisme, iniciat fa uns anys amb la modificació de la seua llei. No obstant això, ha garantit que la coalició continuarà presentant iniciatives “per a obligar que l'Agència treballe”. “A veure si el director —Eduardo Beut— s'anima”, ha emplaçat.

Pitchwise Holdings, un consorci integrat per family offices i inversors institucionals a llarg termini, ha adquirit el 42% de les accions de Peter Lim, màxim accionista del València CF, en una operació xifrada en uns 330 milions d'euros.

Segons va informar el club aquest divendres en un comunicat, entre els inversors que donen suport a Pitchwise es troben George Roberts, cofundador i copresident executiu de KKR, Penner Sports Group i Henry Kravis, cofundador i copresident executiu de KKR.

Però què és KKR i per què s'ha vist embolicada en polèmiques en els últims mesos, amb boicots inclosos de diferents artistes? KKR és una gestora de capital risc fundada als Estats Units el 1976. Amb fons propis o de tercers, aquestes firmes es dediquen a invertir en empreses amb la idea de revendre-les a mitjà termini, entre uns sis i huit anys. La van crear els cosins i empresaris Henry Kravis i George Roberts juntament amb Jerome Kolhberg.

Una de les seues grans apostes inversores va ser la dels festivals de música. El 2024 va adquirir per 1.300 milions d'euros Superstruct Entertainment, propietària de més de 30 festivals espanyols, alguns tan importants com l'Arenal Sound, el FIB o el Sónar, i de 80 arreu del món.

No obstant això, alguns d'aquests esdeveniments han patit el boicot d'artistes i de part del públic des de l'any passat pels suposats vincles de KKR amb Israel i amb negocis als territoris ocupats de Palestina. I això malgrat les bones perspectives del sector per l'apogeu dels festivals de música i l'assistència creixent a aquest tipus d'esdeveniments, on el preu de les entrades és cada vegada més elevat.

Així, a mitjan 2025, el Sónar Barcelona es va trobar que al voltant de 70 artistes van firmar una carta en oposició als interessos comercials del seu propietari a Cisjordània. Finalment van caure 28 artistes del cartell. Davant la polèmica desfermada, un portaveu de Superstruct va aclarir a elDiario.es que “KKR és un accionista més dels altres que conformen l'estructura accionarial. Els festivals operen amb autonomia i continuen fent el que feien. No hi ha relació, no donen directrius i no es fiquen en negocis, igual que la resta d'accionistes”. També va assegurar que els diners recaptats no implicaran una pujada dels dividends dels accionistes —inclòs KKR—, ja que “tot es reinvertirà en els mateixos festivals”.

Festivals dependents d'aquesta mercantil com Brava Madrid i Madrid Salvaje van compartir l'any passat a les seues xarxes socials un mateix comunicat: “Condemnem el genocidi que pateix el poble palestí a Gaza i la situació de fam que patixen els seus ciutadans”.

En el text asseguraven que no tenen “cap vincle comercial ni econòmic amb l'Estat d'Israel”. Les seues paraules van estar en la línia dels primers festivals que van alçar la veu el maig de 2025, incloent-hi el Sónar, Viña Rock i la promotora Sharemusic!, que igualment es van desmarcar de KKR i van denunciar la “violència cap al poble palestí”. “Nosaltres hem condemnat el genocidi, l'anomenem pel seu nom”, va insistir el portaveu de Superstruct.

I és que, algunes de les empreses adquirides per KKR estarien relacionades amb la provisió d'armament, en concret Novaria i Circor. La primera va adquirir fa tres anys –com ells mateixos van informar– Stroco Manufacturing, INC, entre els clients de la qual es troben Boeing i Lockheed Martin. Aquestes dues companyies van ser assenyalades per l'informe 'La banca armada i la seva corresponsabilitat en el genocidi a Gaza', elaborat pel Centre d'Estudis per la Pau J.M. Delàs, entre les que proveeixen d'armes i municions a Israel. Aquest informe –del qual ja es va fer ressò elDiario.es–, es va dur a terme analitzant 3.606 operacions financeres entre bancs i 15 companyies les armes de les quals han estat identificades per testimonis en el terreny per cometre crims de guerra a Gaza.

L'únic alcalde a qui va telefonar Carlos Mazón des del restaurant El Ventorro continua sense entendre la telefonada que va rebre en plena catàstrofe de la dana de qui aleshores era president de la Generalitat. “Ja no he tornat a parlar mai [amb Mazón]”, va explicar el primer edil de Cullera, Jordi Mayor, en la seua declaració com a testimoni davant la jutgessa de la dana el passat 14 d'octubre. Mayor, segons l'acta de la seua declaració, a la qual ha tingut accés elDiario.es, va dir sobre l'enigmàtica comunicació: “No vaig entendre la telefonada”. “Em quede un poc així dient: I aquest home per a què m'ha telefonat?”

El testimoni va rememorar el contingut de la breu telefonada, efectuada per Mazón la vesprada del 29 d'octubre de 2024, tràgica jornada que va acabar amb 233 morts, en què qui aleshores era cap del Consell allargava la sobretaula amb Maribel Vilaplana en un reservat d'El Ventorro. “Res, res, perquè tot bé, res, aquest és el meu telèfon personal, tu guarda-te'l, qualsevol cosa que necessites em telefones”, li va dir Carlos Mazón, segons el record de Jordi Mayor.

L'alcalde de Cullera tampoc entenia per què el president, de qui pensava en aquell moment que es trobava al Centre de Coordinació Operativa Integrat (Cecopi), no li va aportar cap informació sobre l'emergència a la qual s'enfrontava. “La sorpresa meua va ser que jo li trasllade la [informació] meua, però a mi no em trasllada la seua”.

La raó és que Mazón estava aquella vesprada al reservat del cèntric restaurant. Mayor no va fer públic el contingut de la telefonada fins que qui aleshores era president la va traure a col·lació per a presumir que havia actuat aquella vesprada davant l'emergència de la dana.

“Crec”, va manifestar Jordi Mayor, “que soc l'únic alcalde a qui va telefonar. Jo no volia més protagonisme (...) Clar, el que no em va semblar ni ètic ni correcte va ser que el president diguera públicament que m'havia telefonat a mi per a fer entendre a tot el món que ell havia estat preocupat i havia estat telefonant a alcaldes”.

La jutgessa, perplexa: “No li diu res més?”

La jutgessa no va ocultar la seua sorpresa davant l'escàs contingut de la telefonada de Carlos Mazón: “Ací s'acaba la conversa? No li diu res més?”, va preguntar la magistrada.

L'alcalde de Cullera estava convençut que Mazón participava en el Cecopi quan li va telefonar: “Després resulta que aquest home no estava allí”, va dir el testimoni. Mayor continua preguntant-se, quasi dos anys després de la catàstrofe: “Per a què em va telefonar o per què em va telefonar?”

L'advocada d'una de les acusacions va plantejar a Mayor els mateixos dubtes que planaven sobre la declaració:

—A vosté en algun moment li diu el president on està?

—No, no, no, no ho diu.

—Ni li diu tampoc amb qui està?

—Tampoc.

Quasi dos anys després de la riuada que va deixar 233 morts a la província de València, la dana Adam va tornar a colpejar amb força el territori valencià, aquesta vegada poblacions del litoral localitzades principalment entre Gandia, Oliva i Pego, amb registres que van arribar a quasi 700 litres per metre quadrat.

A més dels quatre morts, s'han produït danys milionaris que han obligat tant el Govern d'Espanya com la Generalitat Valenciana a habilitar diferents ajudes.

No obstant això, una setmana abans i després de recollir les peticions de les associacions de víctimes de la dana de València, el PP i Vox van rebutjar diverses propostes del PSPV i de Compromís per a millorar la Llei 13/2010, de Protecció Civil i Gestió d'Emergències, en matèria de formació a la ciutadania, resposta a la postemergència i coordinació amb els serveis socials. En contrast, la dreta i l'extrema dreta van aprovar una proposició no de llei (PNL) de Vox sobre el reforç de les capacitats de l'Estat a Ceuta davant la crisi migratòria.

En concret, el ple del passat 8 d'octubre va rebutjar la proposició de llei de modificació de la normativa esmentada plantejada pel PSPV. Entre les novetats que incorporava i que van ser rebutjades per la dreta i l'extrema dreta destaca l'obligació del Consell de la Generalitat de garantir a tots els valencians i valencianes la formació necessària per a fer front a danes i tota mena d'emergències.

En concret, es proposava afegir un apartat a l'article 4 sobre drets de la ciutadania amb la redacció següent: “Rebre formació en matèria d'autoprotecció, prevenció i actuació davant situacions d'emergència, adequada als riscos propis del territori de la Comunitat Valenciana, mitjançant programes promoguts per les administracions públiques, amb la finalitat d'adquirir els coneixements i habilitats necessaris per a protegir la vida, els béns i el medi ambient i col·laborar eficaçment amb els serveis públics d'intervenció”.

A més, en l'article 67 plantejava que “la Generalitat garantirà l'accés de la ciutadania, en condicions d'igualtat, a programes permanents de formació en matèria d'autoprotecció, prevenció i actuació davant emergències, amb la finalitat d'enfortir la cultura preventiva i la resiliència de la societat valenciana”.

El Consell, en el seu informe desfavorable a la proposta, va justificar que en la llei d'acompanyament dels pressupostos van afegir els termes “formats” i “formació” en els apartats A i B del mateix article, de manera que quedava recollit que els ciutadans tenen dret a “ser informats i formats” en matèria d'emergències, però sense un desenvolupament normatiu clar i deixant-ho com un dret, però no com una obligació de l'administració, tal com perseguia la proposta dels socialistes. L'informe també va afirmar que la Generalitat ja disposa d'instruments per a desenvolupar polítiques de formació.

D'altra banda, la proposta del PSPV contemplava la creació d'un Fons Valencià de Resiliència, finançat amb el 2% del pressupost de la conselleria amb competències en emergències i protecció civil.

Així, mitjançant una disposició addicional única, estableix que “el fons tindrà com a finalitat finançar actuacions dirigides a afavorir el restabliment de la normalitat i la recuperació de les zones afectades, promovent que aquesta recuperació incorpore mesures d'adaptació, prevenció i reducció del risc que permeten disminuir la seua vulnerabilitat i incrementar la seua resiliència davant futures emergències”.

Sobre aquesta qüestió, en la seua resposta desfavorable, el Consell va argumentar que ja disposa de recursos pressupostaris rellevants destinats a la prevenció, protecció civil, formació, innovació i gestió d'emergències.

Sobre aquesta qüestió, la portaveu de l'àrea d'Emergències del PSPV a les Corts, Alicia Andújar, ha denunciat que “el Partit Popular ha tornat a demostrar que viu instal·lat al Ventorro, alié als riscos que afronta la societat valenciana” i ha lamentat que, mentre els efectes adversos del canvi climàtic són cada vegada més evidents, vota contra una llei destinada a preparar i protegir millor la població.

Per a Andújar, el vot en contra del PP i de Vox resulta difícil d'explicar: “La cultura preventiva no es construeix amb declaracions ni campanyes puntuals. Es construeix garantint per llei una formació permanent, accessible i adaptada als riscos de cada territori i a les necessitats dels col·lectius més vulnerables. Això és precisament el que PP i Vox han rebutjat. El negacionisme del PP i Vox és un obstacle per a construir una Comunitat Valenciana més preparada, segura i resilient”.

Compromís lamenta que no s'integren els serveis socials

En el mateix ple celebrat a les Corts el passat 8 d'octubre, el PP i Vox van rebutjar també una proposició de llei de Compromís per a integrar els serveis socials en la gestió de les emergències. La iniciativa buscava que els serveis socials tingueren un paper més actiu i coordinat en la gestió de les emergències i les catàstrofes, una demanda explícita dels mateixos professionals del sector després de la dana del 29 d'octubre de 2024.

La proposta instava que el Sistema Valencià de Serveis Públics formara part dels òrgans de coordinació d'emergències, com el Cecopi o el Cecopal, perquè se'ls escoltara i se'ls tinguera en compte a l'hora de prendre decisions. A més, proposava que es considerara el personal de serveis socials com a essencial, de la mateixa manera que els bombers o els policies, i incidia en la formació en gestió de catàstrofes i emergències per al personal de serveis socials.

Sobre aquesta qüestió, Nathalie Torres, portaveu de Serveis Socials de Compromís a les Corts, ha posat en relleu que “queden pocs dies per a commemorar el segon aniversari del fatídic 29 d'octubre i Carlos Mazón continua de diputat a les Corts com si res i Susana Camarero continua al Consell de Pérez Llorca com si no anara amb ella que, per falta de previsió, van morir moltes persones majors i dependents quan ella dirigia aquesta àrea”.

Torres ha lamentat que “rebutjant la nostra proposta de tirar endavant una millor coordinació entre els serveis d'Emergències i els Serveis Socials per a evitar morts, PP i Vox han tornat a insultar les víctimes per enèsima vegada. Queda clar que la seguretat de les persones més vulnerables no està entre les seues prioritats”.

L'esquerra valenciana ha donat exemple a les esquerres de tot Espanya i ha aconseguit un acord històric d'unitat per a concórrer en una mateixa candidatura a les eleccions generals del 29 de novembre. Fins a sis partits polítics —els tres que integren Compromís (Més, Iniciativa i Verds), Podem, Esquerra Unida (Frente Amplio) i Esquerra Republicana del País Valencià— han soterrat les seues picabaralles passades i les seues discrepàncies ideològiques per a conformar una llista que aspira a aconseguir entre sis i huit dels 33 diputats en joc a la Comunitat Valenciana. I el més important: la intenció declarada durant les trobades vincula l'acord a les eleccions autonòmiques de 2027, en què el PSPV-PSOE, Compromís i la resta de forces d'esquerra tenen, segons les enquestes, serioses possibilitats d'arrabassar la Generalitat a l'actual majoria de PP i Vox. Però aquesta serà una altra batalla i es lliurarà en un context diferent.

Com es va gestar i qui ha fet possible la llista unitària de l'esquerra valenciana, que no s'ha aconseguit a la resta d'Espanya i només s'ha emulat a Canàries? La clau, coincideixen la mitja dotzena de fonts consultades, ha sigut que les negociacions s'han portat íntegrament des de la Comunitat Valenciana. “Fora del soroll, la toxicitat i les filtracions interessades de Madrid i Barcelona”, explica Pablo Bellver, un dels puntals de Compromís en les converses. I no és una qüestió menor, perquè, com també defineixen la majoria dels responsables de l'acord, “la discreció, la generositat i el bon to” han permés tancar tots els serrells en 11 dies. També s'ha tancat la llista al Senat amb el PSOE, un acord que es va concretar entre el dijous 15 i el divendres 16, encara que en aquesta papereta no estarà Podem.

Les quatre forces polítiques es comprometen a crear un “grup valencià” al Congrés, passe el que passe amb Podem i Frente Amplio. Si no fora possible constituir un grup propi, cada diputat elegit en aquesta candidatura podrà triar a quin grup s'adscriu. Fonts de Compromís expliquen que, gràcies a un canvi en el reglament del Congrés, si la candidatura unitària d'esquerres aconsegueix més de cinc diputats i més del 10% dels vots en cadascuna de les tres províncies, seria possible conformar un grup propi de l'esquerra valenciana.

Les negociacions entre les diferents forces van començar dimarts 6 d'octubre, només 24 hores després que Pedro Sánchez polsara el botó roig de la convocatòria electoral. Compromís, la força majoritària en l'àmbit autonòmic, ha centralitzat les converses i ha construït la candidatura a través de reunions bilaterals amb la resta de forces. De fet, totes les trobades per a segellar els acords s'han celebrat a la seu de Compromís a la ciutat de València. Allí han acudit, en diferents sessions, les negociadores de Podem, Esquerra Unida i Esquerra Republicana. En l'equip dels taronja, a més de Pablo Bellver, han participat la secretària general de Més, Amparo Piquer; Carles Esteve, portaveu d'Iniciativa; Natxo Serra, de Verds, i Sergi Tomàs, d'Iniciativa.

L'acord entre Compromís i Podem ha sigut el més fàcil d'aconseguir. Segons explica la secretària general dels morats a la Comunitat Valenciana, María Teresa Pérez, l'èxit ha radicat en el fet que les negociacions s'han basat en “la paciència, la confiança i el respecte”. “Portem molts mesos, fins i tot més d'un any, treballant amb Compromís. Treballant en l'escenari que ens entendríem”, assenyala Pérez, que ha forjat una gran sintonia amb Águeda Micó, diputada de Compromís al Congrés, sobretot després de la seua eixida de Sumar.

Podem tindrà el número 1 per la província d'Alacant, un lloc amb possibilitats d'obtindre representació en una província complicada per a les esquerres. Un dels moments més divertits de la negociació es va produir quan Carles Esteve, de Compromís, va regalar a María Teresa Pérez un adhesiu de l'acord entre Compromís, Podem i EUPV per a les eleccions generals de 2016, batejat com “A la valenciana”, que va aconseguir nou diputats i va superar el PSOE. Un símbol que va ajudar a encarrilar l'acord. María Teresa Pérez va estar acompanyada en les converses per Pau Vivas, secretari general dels morats a la Comunitat Valenciana, i Carlos Monsonís, portaveu. Encara que no està per escrit i caldrà veure-ho durant la campanya, és molt probable que Irene Montero faça campanya en alguns municipis o ciutats del sud de la Comunitat Valenciana.

L'acord amb Esquerra Unida, que a mitjan negociació va anunciar la seua integració en Frente Amplio, ha sigut el més difícil de tancar i va estar a punt de descarrilar dijous, quan el 75% de la seua direcció va votar en contra d'un acord amb Compromís perquè l'última oferta de la coalició taronja no complia les seues expectatives. “Pensàvem que, quan es va anunciar el pacte amb Frente Amplio, ja no vindrien a les negociacions”, assegura un negociador de Compromís. Però la sang no va arribar al riu i la formació que dirigeix Rosa Pérez tindrà el lloc número tres per la província de València i un senador en virtut de l'acord tancat amb el PSOE.

Rosa Pérez i part de la direcció d'EUPV no estan satisfetes amb l'acord: aspiraven al número 1 per Alacant, que ha aconseguit Podem, però finalment “la responsabilitat pel moment històric” ha pesat més en una direcció que, en 24 hores, va esmenar el “no” votat dijous. L'acord havia sigut rebutjat pel 75% de la direcció d'Esquerra Unida. Nahuel González, diputat d'Esquerra Unida al Congrés en virtut de l'anterior pacte d'esquerres de 2023 i que no podrà repetir, ha sigut l'exemple de sacrifici polític per “aconseguir la unitat al País Valencià”, com va expressar ell mateix en les seues xarxes socials.

Esquerra Unida, que aquest dissabte ha celebrat el seu 40é aniversari, volia negociar les eleccions generals juntament amb les autonòmiques, però des de Compromís van considerar que era molt precipitat. Encara que no hi ha res escrit, s'ha avançat prou de cara a una llista unitària el maig de 2027.

La inclusió d'Esquerra Republicana del País Valencià tampoc ha generat molts problemes i constitueix la principal novetat de l'acord autonòmic de les esquerres a la Comunitat Valenciana. El seu president, Domènec Garcia Anglés, ha participat en les negociacions juntament amb diversos membres del partit i destaca la “bona voluntat” de les parts. ERPV tindrà el número dos per Castelló, un lloc que difícilment aconseguirà diputat, a més d'altres acords econòmics i de representativitat en cas que s'aconseguisca un grup valencià d'esquerres al Congrés. Una de les bases que aporten els republicans és la possibilitat que Gabriel Rufián faça campanya per la coalició valenciana, “sobretot en municipis d'Alacant”, on ha celebrat actes amb més de 600 persones. “El que hem fet ací és el que predicava Rufián i que els altres no han pogut fer”, recorda Pablo Bellver, de Compromís.

Però, si les reunions de Compromís amb la resta de forces polítiques han donat com a resultat algun cas complex, no menys difícils han sigut les negociacions internes de la coalició entre Més, Iniciativa i Verds. “El nostre objectiu clar era preservar Compromís, i més amb les expectatives electorals que tenim per al futur”, explica una font de Compromís. El moment intern de màxima tensió es va produir dimecres, quan, a última hora de la nit, hi va haver un conat d'incendi entre Iniciativa i Més pel número 1 per València. Els ecosocialistes van proposar Alberto Ibáñez per a encapçalar la llista, un lloc al qual també aspirava Águeda Micó. La sang no va arribar al riu gràcies a l'actuació d'Els Verds com a “cascos blaus”, i l'ordre serà el mateix que en les eleccions de 2023.

La preocupació per “preservar Compromís” no és menor, ja que aquesta legislatura la coalició es va trencar al Congrés: Micó se'n va anar al Grup Mixt i Ibáñez es va quedar en Sumar després de les friccions dels valencianistes amb el paper de Yolanda Díaz en el Govern. Durant la setmana i les dures negociacions va arribar a sonar una “pinça” entre Iniciativa i Esquerra Unida per a forçar Més a renunciar al número 1, fins i tot amb una llista alternativa. Només va ser un envit indirecte que no va anar a més, però que posa en evidència la fragilitat de la fórmula si no es manté la generositat que ha caracteritzat la “fórmula de la Coca-Cola” de la política valenciana: la coalició Compromís.

La cirereta a la unitat de l'esquerra es va posar el mateix divendres amb la candidatura conjunta amb el PSOE al Senat. L'acord es va tancar en 24 hores, ja que la telefonada de Ferraz a Compromís es va produir dijous. En cas que es complisquen les expectatives, els socialistes obtindrien sis senadors i Compromís i els seus aliats, tres. Com va ocórrer amb l'acord entre Compromís i Podem, les parts portaven de manera informal setmanes i fins i tot mesos treballant en aquesta opció des de la fontaneria dels partits.

La tàctica de l'esquerra valenciana està dibuixada a la perfecció a la pissarra. Ara només falta que l'estratègia es convertisca en vots. I que es parle de política.