L'Ajuntament de València allibera els promotors del PAI del Grau de pagar 10 milions d'euros per la urbanització de l'antic circuit urbà de Fórmula 1. El projecte del Pla d'Actuació Integrada (PAI) que transformarà la zona marítima de la ciutat, recull la xifra que assumirà Valere Reoco, la societat formada pel grup Atitlan i el fons Hayfin, que es constitueixen com a agent urbanitzador: 21,3 milions d'euros.

L'alcaldessa va presentar el projecte el juny passat, i ha mantingut diverses trobades amb els promotors.Segons fonts d'Urbanisme, el consistori i la Generalitat treballen en una revisió del conveni per recalcular aquest deute. El govern de María José Catalá pretén renegociar l'import pendent de pagament i abonar una bona part en sòl per construir habitatge protegit.

El govern local indica que el càlcul procedeix d'un informe tècnic, en què els experts han estimat el “tècnicament i legalment repercutible” als promotors, donat el deteriorament de la zona en els últims anys. El conveni data del 2007 i la zona, després de l'extinció de la Fórmula 1, ha quedat semi-abandonada, reconvertida en un poblat de barraques.

El document té en compte informes previs redactats per l'Ajuntament i per Aicequip SL a sol·licitud de Valere Reoco. L'informe tècnic apunta que: “Per una banda, es van construir certs elements que només tenien com a finalitat la celebració del Gran Premi d'Europa de F-1. I, per altra banda, la redacció posterior a aquelles obres del Pla Parcial del Sector, que va haver de resoldre en detall les seves necessitats urbanístiques, així com modificacions i adaptacions a la nova realitat ciutadana divuit anys després, ha fet que algunes infraestructures construïdes travessen zones que ara s'han definit com a parcel·les privades edificables, o es troben situades en zones no convenients, o simplement ja no siguen necessàries”.

El projecte, que requerirà una inversió de 150 milions d'euros, transformarà l'antiga zona industrial al costat del port. Són 380.000 metres quadrats de sòl en un espai de centralitat urbana avantguardista, que connectarà el mar amb la ciutat a través del passeig de l'Albereda i dotarà València d'una nova configuració urbanística.

D'on ve el deute del PAI del Grau

La Generalitat Valenciana va gastar 38,6 milions d'euros (42 milions amb interessos) en el desenvolupament de les infraestructures necessàries d'accés i connexió viària de la ciutat amb el Port de València (l'Alameda i l'avinguda de França), contemplats en un conveni amb l'Ajuntament de València, que aquest havia de retornar quan s'urbanitzaren els terrenys.

Un informe recent de la Sindicatura de Comptes recalca: “el deute de l'Ajuntament de València recull l'import pendent de cobrament per l'execució de les obres d'infraestructura d'accés i connexió viària de la ciutat, l'Alameda i l'Avda. de França amb el Port de València segons el conveni de col·laboració signat entre l'Ajuntament i l'anteriorment denominat GTP en data 28 de setembre de 2007, on l'Ajuntament es compromet a suportar el cost de l'actuació mitjançant la imposició d'un cànon d'urbanització als propietaris del futur sector Grau”.

El PSPV denuncia: “18 anys després seguim pagant el deute”

La regidora socialista Elisa Valía ha denunciat que “18 anys després, els valencians i valencianes seguim pagant el forat de la Fórmula 1 del PP”. L'edil assenyala que dels 45 milions que va costar l'obra del circuit, Catalá només repercutirà als promotors del PAI del Grau 21 milions: “Els altres 24 els pagarem tots els ciutadans de la nostra butxaca. Una obra que es va vendre com a obra anticipada del PAI, resulta que no ho era, i l'Ajuntament haurà de pagar-la. És a dir, que amb aquest PAI, la ciutat es queda sense el delta verd del grau i sense 24 milions d'euros. I amb la petjada del circuit de Fórmula 1 perquè no oblidem l'etapa més corrupta del PP a la ciutat”.

La regidora socialista pregunta “d'on retallarà la senyora Catalá aquests 24 milions del pressupost municipal. De les obres en barris no pot, perquè no en fa cap. De vivenda tampoc, perquè en lloc de construir està regalant el sòl públic a promotors”. Recalca els 22 milions “als quals Catalá va renunciar dels fons Next Generation per a regeneració urbana, els 150 milions que ens pot costar no tindre la zona de baixes emissions en marxa, la pèrdua patrimonial de sòl públic per a vivenda... Cada vegada que el PP governa, la factura per a la ciutat és enorme, i la paguem entre tots”, censura la regidora.

Un periodista d’esdiario, així com l’empresa editora del digital, hauran de pagar una indemnització conjunta i solidària de 4.000 euros, a més de les costes, a un docent a qui es va acusar en fals (i sense contrastar la pretesa informació) d’haver saltat el torn de vacunació contra la Covid-19, sent dirigent de Compromís a la Pobla de Vallbona, cosa que també era incerta. La sentència de la secció sisena de l’Audiència Provincial de València ja és ferma, segons una diligència d’ordenació del lletrat de l’Administració de Justícia a què ha tingut accés aquest diari.

Tant el redactor, Enrique Martínez Olmos, com l’empresa editora ja van ser condemnats en primera instància a la publicació de la sentència íntegrament i al pagament d’una indemnització de 4.000 euros per la intromissió il·legítima en l’honor i la intimitat personal del docent, representat pel despatx AGR Legal.

L’autor de la faula era, al mateix temps, responsable de l’Ààrea de Comunicació del Comité Executiu Autonòmic del PP valencià que liderava Carlos Mazón. Anteriorment, també va ser membre de la Junta Nacional del PP i de la direcció de Noves Generacions, a més de regidor de l’equip de govern a Gaibiel (l’Alt Palància) entre el 2011 i el 2015 i candidat en llista electoral dels populars a Zarra (la Vall de Cofrents).

L’empresa editora del digital no va recórrer contra la primera sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància número 6 de Llíria (el Camp de Túria). Sí que hi va recórrer, en solitari, el redactor. No obstant això, la secció sisena de l’Audiència de València, tal com va informar elDiario.es, va confirmar íntegrament la sentència inicial, que va concloure que el redactor “no va verificar la veracitat de la notícia”.

Com que no es va recórrer contra la sentència de l’Audiència de València, la sentència va adquirir fermesa, segons la diligència d’ordenació del 6 de maig passat.

La clau de l'ofensiva cap a València residia en l'acció conjunta de dues grans masses operatives, una des de Terol i una altra per la costa, fins confluir entre Sagunt i Sogorb i, aconseguida aquesta línia, llançar l'atac definitiu per a prendre la capital del Túria.

A principis de juliol de 1938, les forces franquistes del Cos d'Exèrcit de Castella, encarregades d’arribar a la carretera Terol-Sagunt i avançar-hi, encara que controlaven els punts estratègics necessaris per a progressar cap a la mar, havien arribat al màxim de la seua capacitat ofensiva i estaven a l'espera de reforços per continuar l’atac.

Davant el temor de l'alt comandament franquista que s'estancara el front, es va ordenar al Cos d'Exèrcit de Galícia i al Destacament d'Enllaç que accentuaren l'esforç ofensiu en les direccions assignades, de manera que distragueren part de les forces republicanes i controlaren les posicions de domini a l'interior de la serra d'Espadà, Així posteriorment resultaria fàcil compassar l'avanç amb les forces que descendirien de l'altiplà de Terol, per a esclafar el sistema defensiu governamental, pressionant simultàniament en les dues direccions, al llarg d'un ampli front de prop de 100 kilòmetres d'extensió, difícil de defensar.

Perquè el pla tinguera èxit, en una primera fase el Destacament d'Enllaç hauria de controlar fonamentalment els vèrtexs Ràpita i Espadà en ple cor de la serra i el Cos d'Exèrcit de Galícia havia de prendre Nules i la Vall d’Uixó, després de la qual cosa, una vegada trencades les primeres línies republicanes, avançarien cap a Sagunt.

El 2 de juliol, la 55 Divisió tractava de consolidar el seu front entre l'ermita de Sant Antoni i l'encreuament de la carretera d'Artana amb la de Betxí-Vilavella. A la seua dreta, la 4a Divisió afermava les altures situades al nord de la carretera d'Artana i la 84 Divisió avançava cap al castell i poble d'Artana. Per a continuar els avanços, el dia 3 de juliol, el Cos d'Exèrcit de Galícia va emetre una Ordre d'Operacions per a l'endemà, en què s'establien els objectius immediats a cadascuna de les seues grans unitats: “Misiones para mañana día 4. La 4ª División iniciará el avance sobre el macizo del vértice Puntal en forma progresiva y metódica y con el máximo de empleo de aviación y artillería por tratarse de una posición fuertemente organizada por el enemigo. El ataque se realizará de acuerdo con las órdenes ya  dictadas. La 55 División avanzará partiendo de las pendientes S de la cota 150 hasta cruzar la carretera de Artena [Artana] y dominar la bifurcación con el fin de cubrir el flanco izquierdo (Este) de la 4ª División. El ataque se iniciará previo un bombardeo intenso de aviación de 7 a 7,30 horas y una preparación de artillería de 10 minutos de duración, con acción de masa, en la que tomarán parte todos los materiales excepto las baterías que se dediquen a neutralizar otras resistencias. Aviación: se solicitan los siguientes servicios: de 7 a 7,30 horas, bombardeo de las alturas situadas al sur de la carretera de Artana a la bifurcación e inmediatas a la misma. Se tendrá previsto un bombardeo sobre el vértice Puntal que se pedirá con la anticipación conveniente”.

El 4 de juliol, malmeses pel bombardeig les defenses republicanes, els primers combats de les infanteries es produïren al Pla de l’Olla, on la 208 Brigada republicana resistí tot el matí els assalts de la 4a Divisió. Per la seua esquerra, els franquistes de la 55 Divisió pressionaven sobre la zona de les Teixidores, amb la finalitat de controlar la cruïlla de carreteres que els republicans de la 36 Brigada tractaven de mantindre en el seu poder.

A la vesprada, després de durs enfrontaments, els franquistes van aconseguir les altures del vessant nord del Puntal i el cim de la Font de Cabres, on la 48 Brigada governamental va poder encara resistir en les posicions dominants.

A les 18 hores, vista la impossibilitat que les forces republicanes atacades mantingueren les seues posicions i davant el perill de quedar envoltades des de l’est, les tropes que resistien a Borriana, el XX Cos d'Exèrcit republicà emeté la següent ordre: “P.C. Posición Lanzarote, a las 18 horas del día 4 de julio: La fuerte presión que el enemigo viene ejerciendo estos últimos días en dirección sureste nos obliga a un ordenado repliegue sobre nuestra línea fortificada. La primera línea pasará a estar definida por los siguientes puntos: Fonfría, la Olivera [ sureste de Mascarell], Nules (incluido), Villavieja, Santa Bárbara y Puntal”. 

El replegament de la 107 i 203 Brigades permeté a la 83 Divisió franquista, fins llavors en actitud defensiva, ocupar Borriana i avançar cap a Nules, fins situar-se davant de les noves defenses republicanes.

L'emboscada a la Vilavella

El dia 5 de juliol les forces franquistes continuaren avançant amb grans dificultats, ja que els governamentals no deixaven de contraatacar cap a les posicions perdudes i aconseguiren recuperar-ne algunes com ara el vèrtex Puntal, després d'un dels contraatacs de la 48 Brigada, que obligà l'enemic a retrocedir; poques hores després d'un fort bombardeig, els rebels recuperaren la posició.

Per part seua, la 55 Divisió, davant l'avanç per la costa de la 83 Divisió, inicià una escomesa per la carretera de Vilavella, a fi d'enllaçar amb la 83, que s'havia avançat fins al riu de Sant Antoni, al nord de Nules.

Així, el cap de la 55 Divisió, informat de la possibilitat que els defensors de la 36 Brigada hagueren abandonat la Vilavella, ordenà a la 5a Companyia de Carros actuar com a avançada: “Objetivo: Villavieja. Avanzar delante de la infantería 400 metros, reconocer el pueblo y especialmente las principales avenidas y comunicar a aquella [la infantería] si hay enemigo para que avance y lo ocupe, en cuyo caso rebasará este y actuando como batería y nidos de ametralladoras móviles constituirá la defensa”.

A les 11 del matí s'inicià l'avanç, situant-se els carros a la distància establida de la infanteria, però en arribar al pont sobre el barranc del Cutxarero, ja destruït, els blindats es van veure obligats a desviar-se per a trobar un pas i continuar la penetració en territori enemic. Però van perdre de vista la infanteria i van continuar el desplegament fins a entrar en la població, adonant-se que a penes hi havia enemics. Van comunicar la novetat i esperaren l'arribada de la tropa. Més d'una hora es van mantindre en les seues posicions sense que aquesta arribara, ja que forces de la 36 Brigada s'havien fet fortes al castell i van lliurar un fort combat amb el destacament enemic, al qual van impedir continuar avançant. Els republicans es van adonar que les unitats blindades havien quedat aïllades, i un grup de soldats governamentals van descendir del castell i, amb bombes de mà i còctels incendiaris, van atacar els carros-canó, inutilitzant-ne dos  i causant baixes a la tripulació, entre les quals dos conductors morts. La Companyia de Carros, en el seu informe, ho relatà així:

“Con auxilio de un tercer carro cañón y de los negrillos [tractors d’arrastre] se consigue retirar a los tripulantes heridos e ilesos, procediendo inmediatamente al intento de remolcar los dos inutilizados, en cuya operación resulta averiado el tercero, pudiendo ser puesto a salvo por los negrillos. Ante la imposibilidad de enlazar remolques por la violencia del combate, se desiste por el momento de realizar la retirada del material restante volviendo posteriormente al intento por dos veces sin resultado positivo por interponerse dos carros Liberty y un blindado de cañón enemigos que aparecieron en el pueblo.

A las 22,30 horas, y en vista de que no aparecía la Infantería propia alguna, y que era imposible de hacerse con nuestros carros averiados se emprendió la retirada sin orden para ello y por iniciativa del Jefe de la Unidad, llegando a establecerse contacto con nuestra propia infantería que a su vez se había retirado anteriormente.“

Els dos carros avariats van ser recuperats pels republicans.

Desplegament per les crestes

Les dificultats trobades per les tropes rebels per aconseguir els objectius marcats, obligaren el comandament a reordenar el desplegament de les forces ofensives per al 6 de juliol: la 83 Divisió, situada enfront de Nules, estengué l'acció cap a la Vilavella, mentre una brigada de la 55 Divisió rellevà la unitat de la 4a Divisió que ocupava la Font de Cabres, per avançar des d’aquesta posició pel Cordal cap a l’Est, amb la pretensió de conquistar el cim de santa Bárbara i des d'allí assetjar els republicans atrinxerats al castell de la Vilavella i facilitar l'ocupació de la població per les forces que operaven pel pla. La 36 Brigada va resistir els atacs pels dos flancs, fins que al migdia del 7 de juliol, els franquistes van prendre el castell, van fer presoners part dels defensors i a la nit van ocupar, per fi, la Vilavella. Al mateix temps, la 4a Divisió encaminà el seu esforç en direcció cap a la Vall d’Uixò, però els seus avanços foren detinguts per forces de la 48 i 75 Brigades; les operacions continuaren cap a l'oest en una nova fase de la batalla; l’objectiu: desbordar la resistència costanera i arribar al castell de Castro per l’interior. .

Per les trinxeres de santa Bàrbara

En els darrers anys s’ha recuperat en la Vilavella una part important del patrimoni, entre altres elements, el castell i un nombre considerable de construccions defensives franquistes del Cordal de santa Bàrbara, la qual cosa permet un recorregut per aquests llocs senyalitzats i amb cartells explicatius que permeten interpretar les fortificacions que trobarem al llarg de l’itinerari elegit.

Val la pena començar pujant al castell, on pràcticament han desaparegut les traces dels combats que allí tingueren lloc. Cal recordar que fou el 5 de juny quan la infanteria de la 55 Divisió avançava cap al poble i fou detinguda per les defenses republicanes allí atrinxerades. Com ja hem vist, no fou fins al dia 7, quant fustigada la guarnició per dos flancs, per la carretera i pel cim de santa Bàrbara, es va rendir a l’enemic. Controlada la zona pels franquistes, i estabilitzat el front per aquest sector, la 83 Divisió que consolidava la línia de defensa des del mar fins a la Vilavella, va aprofitar les restes del castell per a convertir-lo en punt d’inici d’una segona línia de resistència, ja que des d’allí hi ha un domini visual del territori.

Visitat el castell, podem continuar l’excursió pel camí de la Mina, que arranca davant del punt de pujada al castell, i va en direcció a l’est, circumval·lant la muntanya pel nord, a les altures de santa Bàrbara. Una vegada passem el dipòsit d’aigua, tenim per la dreta un carrer asfaltat que puja en direcció al cim, i en arribar a un aparcament, per un lateral d'una construcció que hi ha, ix la senda que permet accedir al conjunt de posicions d'aquest centre de resistència. Una vegada passada la torre elèctrica, tenim a l'esquerra les primeres fortificacions.

Continuem ascendint per la senda i a uns 80 metres arranca, també per la nostra esquerra, una altra que ens du, a poca distància, a la següent posició, ambdues orientades cap al sud-est i enfilades cap a les posicions avançades dels republicans.

Després tornem a la senda principal i continuem fins arribar al cim, on queden vestigis  de construccions i galeries d'una antiga mina de ferro coneguda com María Fernanda.

En aquest punt, la senda pren l’orientació oest i continua pel cim del Cordal, on anirem trobant posicions defensives, gran part ben restaurades; algunes s’enfilen cap a les dues vessants i configuren una tipologia defensiva diferent cadascuna. El conjunt està dissenyat per a una defensa escalonada, per si l'enemic atacava des de l'extrem Oest del cordal. Hi ha un punt de construccions destinades al lloc de comandament del Cordal, i un altre, situat a l'extrem oriental és, sens dubte, la construcció més completa de les existents amb llocs per a fusellers ben protegits i ordenats en semicercle.

Continuant l'itinerari, a uns 60 metres de l'última construcció, a la nostra dreta ix una senda que baixa al camí anomenat de la Font de Cabres, i també conegut com la  pista de la Guerra, perquè  és el que les tropes franquistes utilitzaven per aprovisionar el conjunt de la línia de resistència, que continua pels cims orientats cap a la Vall d’Uixó i el seu castell.

Ara ja descendim per aquesta pista, fins que arribem de nou al Castell i d'allí tornem al poble.

Les barreres en el mercat laboral dominicà són altes, però es tornen especialment visibles quan s’és dona o jove. Per a posar damunt la taula aquesta realitat, una delegació de líders sindicals de la República Dominicana ha visitat València. El seu objectiu: compartir les seues experiències de primera mà, buscar suport i nodrir-se de les dinàmiques de lluita organitzativa a Espanya.

Aquesta visita no és un fet aïllat, sinó que forma part d’un projecte de cooperació “Promovent un ambient laboral igualitari i lliure de discriminació i violència de gènere a la República Dominicana”. La iniciativa està impulsada per la Fundació Iscod (Institut Sindical de Cooperació al Desenvolupament), una entitat vinculada a la UGT d’Espanya que ja fa més de 15 anys que treballa sobre el terreny al país del Carib.

El Projecte Iscod–Cimtra-UGT-SP-PV

El pla d’acció del projecte té una duració de 24 mesos, i va des de maig del 2025 fins a maig del 2027. Té l’important suport de la Generalitat Valenciana (GVA) i la participació tècnica d’UGT Serveis Públics PV. A la República Dominicana, el treball es du a terme en col·laboració amb les tres grans centrals sindicals del país: la Confederació Nacional d’Unitat Sindical (CNUS), la Confederació Autònoma Sindical Classista (CASC) i la Confederació Nacional de Treballadors Dominicans (CNTD). Tot aquest esforç conjunt es canalitza a través del Cimtra (Comité Intersindical de la Dona Treballadora).

Els objectius marcats són directes i ambiciosos: enfortir les polítiques d’igualtat en el món del treball dominicà, promoure les clàusules de gènere en la negociació col·lectiva i fomentar uns entorns laborals lliures de violència i discriminació.

Per a assolir aquestes metes, l’agenda del projecte inclou la impartició d’una Diplomatura en Igualtat per a líders sindicalistes de la República Dominicana entre gener i març del 2026, dues investigacions exhaustives sobre la violència de gènere laboral i la creació de fòrums de bones pràctiques per a propiciar uns espais de treball més segurs.

La informalitat del treball i la por de sindicar-se

El projecte té intencions ambicioses que hauran d’enfrontar la cruesa de la realitat dominicana. Les xifres de precarietat marquen el ritme de l’economia nacional. “Al voltant del 60% de la població està dins de l’economia informal, amb la qual cosa manquen absolutament de tots els drets, no contribueixen a l’estat de benestar, però tampoc se’n beneficien gens”, detalla Meleanchys Bernanel, la tècnica responsable del projecte Cimtra.

No obstant això, per als que aconsegueixen entrar en el sector formal, les garanties no són molt més bones. L’afiliació sindical és molt baixa: en la indústria nacional se situa al voltant del 20%, i en l’hostaleria, al voltant del 15%. La raó principal d’aquestes baixes taxes d’afiliació? Tan simple com terrible: la por de les represàlies per part de les empreses que contracten. “En el sector privat les persones tendeixen a tindre por de l’afiliació, perquè tenen por de ser acomiadats”, comenta Charleny Magallanes, la representant del sector d’infermeria. La repressió antisindical és implacable: “Dir que vas a afiliar-te a un sindicat és voler signar una carta de renúncia. Has de pertànyer al sindicat clandestinament”, afig Jacqueline Ureña, la representant del sector de l’hostaleria.

A més, la legislació laboral és quasi inexistent, i la que existeix, a penes és efectiva. En comparar la seua situació amb la d’Espanya, la líder del sector d’infermeria va ser taxativa: “Ací a Espanya estan més organitzats que nosaltres. Perquè vostés tenen lleis que els emparen. A la República Dominicana, no existeixen aquests tipus de lleis, i si existeixen, es violen”. A més, Charleny va sentenciar que el subcontracte s’utilitza de manera agressiva per a evitar que les plantilles consoliden la seua posició: “Hi ha llocs de treball en què solament donen tres mesos i tornen a eixir. Perquè després de tres mesos en un treball ja tenen certs drets, cosa que a algunes empreses no els interessa, perquè no volen pagar de més”. De fet, segons el representant de la indústria, Emmanuel Amador, al país del Carib no existeixen els convenis col·lectius, com a Espanya, que s’apliquen a sectors econòmics/laborals complets, sinó que, per a fer-ho, tenen una altra figura jurídica: “Existeix el que és pacte col·lectiu […] la negociació és per empresa. El que significa això és que les condicions laborals estan molt fragmentades”.

Vells problemes… i vells líders

Un dels debats més tibants i reveladors de les entrevistes és la profunda desconnexió entre les estructures tradicionals dels sindicats i la joventut obrera. Segons les estimacions de l’Oficina Nacional d’Estadística (ONE) de la República Dominicana, el 2025, més del 65% de la població dominicana tenia entre 0 i 39 anys. No obstant això, les cúpules sindicals estan dominades per persones majors —sobretot, homes— que fa dècades que s’aferren als càrrecs. Els convidats van constatar que alguns dels secretaris generals tenen més de 80 anys.

Aquesta falta de renovació barra el pas a idees noves i dificulta la conciliació intergeneracional. Des de les cúpules s’excusa aquesta situació culpant l’apatia dels més joves, un discurs que genera una enorme frustració entre les noves generacions de líders. “Sovint diuen: ‘Els joves no tenen interés. Nosaltres els donem els espais, però els joves no volen assumir’. I això és una cosa que a mi em molesta bastant”, afirma contundentment Arianny García, la representant del sector d’indústria. Per a ella, el problema no és la falta de ganes, sinó un sistema tancat al relleu generacional i amb falta d’iniciativa política i empresarial per a alterar les estructures ja existents: “Si et pares a pensar també, la mateixa estructura sindical funciona com funcionen les estructures polítiques: l’amiguisme, la concentració del poder, la mateixa fragmentació dins del moviment sindical”, constata.

S’hi suma un model de militància excloent: “La militància està basada en una disponibilitat total, una disponibilitat completa, que si tu no pots estar a temps complet fent sindicalisme, llavors pràcticament no pots accedir-hi”, afirma Arianny.

La situació de les dones sindicalistes dominicanes

Si ser jove ja és complicat, ser dona en el mercat laboral dominicà és enfrontar-se a una carrera d’obstacles constant imposada pel masclisme. Una de les sindicalistes líders sosté: “Les dones, quan som joves, entenen que podem quedar embarassades... Tenim per exemple cadenes de supermercats que contracten dones per damunt de 40 anys perquè entenen que no poden quedar embarassades i no tenen la regla”. És més: tant dins del sindicat mateix com en l’esfera laboral en general, l’exigència d’estar disponible les 24 hores al dia xoca contra una realitat en què les cures continuen sent una obligació quasi exclusiva de la dona: “Culturalment, a la dona li toquen les cures tant de la llar, com dels fills, entre altres. [...] i imagina’t tractar de trobar o assistir a una reunió dins de tota una agenda formada així”, va sentenciar la representant del sector d’indústria.

No obstant això, el treball del Cimtra i les àrees de la dona comencen a conquistar alguns èxits. Encara que reconeixen que “les tres centrals sindicals continuen sent dirigides pels homes”, els avanços des de la base ja són palpables. “Hi ha un grup gran de dones que estan concentrades en el que és el moviment sindical. Nosaltres estem ja preparant-nos per a això perquè per a això està Cimtra”, va afirmar la representant del sector d’infermeria. Els primers triomfs ja estan recollint-se a escala local: “En el meu sindicat de base vam aconseguir que la presidència estiga ocupada per una dona”, va afegir.

En definitiva, la visita a València de l’equip de sindicalistes procedents de la República Dominicana no va ser només un viatge d’estudis. Més aïna, és la confirmació que la lluita pels drets laborals requereix un canvi de regles de joc. Democratitzar els sindicats, integrar-hi els joves i les dones, i reduir la precarietat són els objectius que, amb el suport del projecte col·laboratiu d’Iscod-UGT, Cimtra i UGT Serveis Públics PV, es tornen realitat.

Acció Ecologista-Agró ha elaborat un “Informe sobre prevenció d’incendis forestals” en què fa una crítica contundent del model de gestió del Govern de Juanfran Pérez Llorca, pel fet de considerar que les polítiques actuals són “ineficaces, obsoletes i estan mal enfocades”.

El document sosté que, malgrat les inversions dutes a terme en aquesta matèria, les xifres d’incendis es mantenen estables des de fa dècades (al voltant de 400 anuals). Així mateix, lamenta que l’Administració tracte els incendis com un fenomen natural inevitable, tot i que les dades “demostren el contrari”.

L’organització ecologista argumenta que l’error més gran en la gestió és considerar “prevenció” activitats que, en realitat, són de “contenció”. Així doncs, assenyalen que iniciatives com la creació de tallafocs o la “neteja” de vegetació són mesures reactives que s’executen quan el foc ja ha començat, per la qual cosa resulten ineficaces.

Aquestes discontinuïtats vegetals, o “falses barreres”, fallen sovint en condicions meteorològiques extremes (vent o sequera), que a més seran més recurrents a causa del canvi climàtic. Aquestes actuacions, assegura l’informe, tenen un impacte negatiu, ja que fan malbé el sòl, el paisatge i la biodiversitat sense oferir una “garantia real” de frenar el foc.

Segons es desprén de l’estudi, la clau del problema rau en el factor humà, que és l’origen del 80% dels incendis, mentre que a penes un 20% respon a causes naturals, com la caiguda de llamps. El document insisteix que l’estratègia actual no ataca l’origen —l’acció humana—, sinó que gasta recursos a intentar aturar el foc una vegada originat, i assenyala una manca d’avaluació i anàlisi científica sobre la relació cost-benefici de les mesures actuals.

Finalment, el document rebutja la idea que “sobren boscos” o que la vegetació siga la culpable dels incendis. Els boscos madurs, ressenya, són “vitals” per a la recàrrega d’aqüífers, la regulació climàtica, la prevenció de l’erosió i la mitigació d’inundacions. Gran part de la superfície forestal està degradada, per la qual cosa l’informe advoca per recuperar-ne la maduresa i la densitat en compte de reduir-los, i subratlla que no hi ha una relació causal entre l’abandó rural i l’augment d’incendis; de fet, recorden que moltes zones despoblades tenen menys focs que àrees litorals.

Proposta de nou model

La formació ecologista proposa una alternativa “realista, viable i de baix cost”, prioritzant centrar la inversió i els esforços a evitar que es produïsca l’incendi, intervenint directament sobre les activitats humanes que els provoquen. Així mateix, insisteixen a fer una avaluació transparent, de manera que les actuacions es mesuren, es quantifiquen i s’avaluen anualment per a corregir errors.

L’informe proposa una implementació gradual, començant per les causes més freqüents i avaluant els resultats en cada comarca del territori valencià. Sostenen que aquest enfocament és molt més econòmic que l’actual, atés que reduiria dràsticament la despesa en extinció i evitaria la destrucció de patrimoni natural i econòmic.

L’estudi conclou que el sistema actual és un error de base i insisteix que la solució no és suprimir la vegetació, sinó canviar l’estratègia política per a eliminar les causes humanes dels incendis, protegint així el territori i optimitzant els recursos públics.

En aquest sentit, indiquen que, de les quantitats econòmiques importants que es destinen a la prevenció d’incendis, a penes el 10% es dediquen a evitar focs i la resta, “la major part, a mesures que, en cas de tindre alguna utilitat, arriben tard, quan el foc ja està fora de control i pot costar molt d’apagar, en tots els sentits”.

Acció Ecologista-Agró va fer arribar aquest document fa aproximadament un mes a les tres conselleries implicades en la prevenció d’incendis forestals, així com a la Delegació del Govern a la Comunitat Valenciana, i encara no ha rebut cap resposta, “quan estem ja amb la primavera avançada i davant un estiu que s’augura molt càlid”.

“Adaptar la llicència per a la prestació del servei portuari de remolc portuari en els ports de València, Sagunt i Gandia, titularitat de Remolcadores Boluda SA, a les condicions establides en el Plec de Prescripcions Particulars (...). La llicència tindrà una duració de deu (10) anys comptats des del 25 de novembre de 2025”.

El Butlletí Oficial de la Província (BOP) del 4 de març passat va publicar aquest anunci després de la resolució que es va aprovar en el consell d’administració de l’Autoritat Portuària de València (APV) que presideix Mar Chao el 12 de novembre passat. Encara que figurava com un dels punts de l’ordre del dia de la reunió, no es va informar públicament de l’aprovació d’aquest acord en la nota de premsa posterior. En realitat, no deixa de ser una pròrroga, perquè la companyia ja feia el servei de remolc en els últims anys.

Com va informar elDiario.es, Boluda va tancar l’any passat la venda d’un 49% de la seua empresa de remolcadors a la naviliera MSC. L’empresa del napolità Gianluigi Aponte va aconseguir també, a través de la seua filial TIL, la concessió per a construir i explotar la nova terminal nord del port de València.

Es dona la circumstància que totes dues companyies tenen representació en el consell d’administració de l’APV. D’una banda, Vicente Boluda hi té una plaça cedida per la Confederació Empresarial Valenciana (CEV), mentre que per part d’MSC figura com a conseller Ignacio Ballester com a vicepresident de l’Associació Naviliera Valenciana.

A preguntes d’elDiario.es, fonts de l’APV han confirmat que tant Boluda com Ballester van declarar conflicte d’interés, per la qual cosa es van absentar de la reunió del consell en aquest punt: “Òbviament, tampoc reben la documentació dels punts en què s’ha declarat conflicte”, han explicat. Des de Boluda Corporación Marítima no han contestat les preguntes d’aquesta redacció.

Per a fer-se una idea de la importància de l’acord aprovat en termes econòmics, segons els comptes publicats per Remolcadores Boluda SA, només l’any 2024 la companyia va declarar un import net de xifra de negocis de 38,4 milions d’euros i un resulta final de l’exercici (beneficis) de 5,2 milions d’euros.

La presència d’actors empresarials amb interessos en l’àmbit portuari en els consells d’administració dels ports d’interés general, com és el cas del de València, ha generat controvèrsia precisament per la possibilitat de generar-se situacions de conflicte d’interés.

No obstant això, està emparat per l’article 30 de la Llei de ports de l’Estat i de la marina mercant. El punt quatre, estableix que no podran formar part del consell d’administració de les autoritats portuàries “els propietaris, socis, consellers, directors, gerents, càrrecs de confiança, o directius en general de societats o empreses que presten serveis o desenvolupen activitats en el port, la concessió, l’autorització o la contractació de les quals siga competència o corresponga subscriure a l’Autoritat Portuària, llevat que detinguen un càrrec de representació empresarial electiu d’àmbit estatal, autonòmic o local”. Aquesta excepció final és la que permet que persones amb clars interessos com en el cas del port de València, Boluda i Ballester, que a més són socis, tinguen presència en el consell d’administració i, per tant, capacitat de decisió i sobretot informació de primera mà dels temes que es tracten.

En la mateixa línia, el punt següent estableix que tampoc podran formar part de consells d’administració “tots els que tinguen participació o interés directe en empreses o entitats que facen o tinguen presentades ofertes per a la realització en el port d’obres i subministraments o de qualsevol activitat que genere a l’Autoritat Portuària despeses rellevants”, però també introdueix a continuació la mateixa excepció: “Llevat que es tracte d’entitats o corporacions de dret públic o que detinguen un càrrec de representació empresarial electiu d’àmbit estatal, autonòmic o local”.

L’alcaldessa de València, María José Catalá, i la presidenta de l’Autoritat Portuària de València (APV), Mar Chao, van anunciar el mes de desembre passat l’inici dels tràmits per a alçar un gratacel de 30 plantes i 100 metres d’altura entre els magatzems i l’Edifici del Rellotge destinat a ús hoteler. El denominat edifici Baluarte es va trobar amb una oposició frontal de tots els col·lectius veïnals del Marítim i de la Federació d’Associacions Veïnals de València (Faavv).

Les causes d’aquest rebuig són, en primer lloc, la ja per si mateixa saturació turística de l’entorn que afavoreix la proliferació d’allotjaments per a lloguer de curta estada i, en conseqüència, la gentrificació, i en segon, l’impacte paisatgístic pel fet de trencar amb l’arquitectura tradicional tant del port antic com dels barris del marítim.

En aquesta línia, un segon projecte contribuirà a trencar amb aquesta silueta urbana tan característica de les cases de les zones més pròximes a la mar dels barris de Natzaret i el Cabanyal-el Canyamelar, amb les seues típiques cases de pescadors de planta baixa i una altura.

Es tracta de la torre de Boluda Corporación Marítima del navilier i president de l’Associació Valenciana d’Empresaris (AVE), Vicente Boluda, Vicente Boluda; un edifici d’oficines de 13 altures que s’alçarà al costat de la seua seu actual situada en el passeig de Caro, davant la terminal de passatgers del port de València.

El projecte, a què ha tingut accés elDiario.es, es va presentar a l’Ajuntament al final del 2024 i presenta un aspecte modernista, plenament envidrat amb el logotip de la companyia en un lluminós roig. La companyia va sol·licitar llicència d’obres el 28 d’octubre de 2024 i va iniciar els treballs setmanes després sobre uns terrenys que va obtindre per mitjà d’una concessió de 35 anys atorgada per l’Autoritat Portuària de València (APV), organisme del qual és conseller, després d’una permuta polèmica que va estar investigada en els tribunals, la legalitat de la qual finalment van avalar.

No obstant això, com va avançar en exclusiva elDiario.es, les obres van començar sense tindre concedida la llicència d’obres i activitats, motiu pel qual l’Ajuntament, després de fer una inspecció sobre el terreny, va emetre una ordre de paralització al final d’abril de l’any passat. Les obres continuen hui dia embossades, segons diverses fonts consultades per aquest diari. Des de Boluda Corporación Marítima han declinat fer comentaris.

Com va informar aquesta redacció, segons els expedients municipals a què ha tingut accés aquest diari, la companyia s’enfronta a una doble sanció. En concret, a una multa per infracció lleu per haver començat els treballs sense els permisos municipals pertinents i una altra per infracció greu per afectar les obres un edifici catalogat.

Característiques de l’edifici

Segons la documentació recaptada per eldiario.es, el projecte té com a objectiu la dotació per a l’empresa d’un edifici representatiu i eficient i reformar la seu actual de manera que les necessitats de l’empresa queden cobertes a mitjà i llarg termini. A més, inclou la connexió del nou edifici amb l’edifici existent en la parcel·la sobre el qual s’intervé a través d’un cos envidrat que els comunica en planta baixa, primera i segona. Aquest cos té una escala i un ascensor que substitueixen els que hi ha actualment.

L’altura màxima de la construcció sobre rasant és de 55,74 metres (altura de cornisa, respecte de la cota de referència de projecte), inferior a 56 metres determinats en la fitxa urbanística del Pla Especial. El nombre de plantes de l’edifici nou és de 14 plantes incloent-hi la baixa, amb la qual cosa s’ajusta a les 14 plantes permeses per la fitxa del Pla Especial. La superfície construïda total, incloent-hi l’edifici existent, és de 13.061 metres quadrats, per la qual cosa no s’esgota l’edificabilitat de la parcel·la.

L’edifici consta de dues parts clarament diferenciades tant en planta com en alçat, que diferencia, d’una banda, el basament de la torre, de més dimensions, on s’estableix la connexió amb l’edifici existent, i la resta de la torre, amb unes proporcions pròpies d’una construcció en altura. D’altra banda, dins de la torre, es diferencia el nucli de comunicació vertical amb les zones humides d’aquest, situades en la part oest de l’edifici, i la part en què es desenvoluparan les activitats per a les quals s’ha projectat l’edifici, clarament més àmplia que l’anterior.

L’ús principal és administratiu pel fet de tractar-se d’un edifici d’oficines i espais de treball. És a dir, totes les estances són d’ús privat, tret de les zones i els elements de circulació que poden ser freqüentats pel públic en general (persones no familiaritzades amb l’edifici), com són la planta baixa i la planta tercera. La planta baixa, a més, és de pública concurrència, pel fet de tindre amb una sala d’actes i estar destinada a un ús més cultural.

En la planta tercera se situa una gran terrassa que ocupa la coberta del basament de l’edifici. En la planta 12 se situa el despatx presidencial, així com sales de reunió i altres espais complementaris. Finalment, la planta 13 acollirà una sala de reunions juntament amb una gran coberta enjardinada des de la qual es podran contemplar les vistes del port, la ciutat de València i la mar. Aquesta planta, juntament amb la presidencial i la d’alta direcció, són les que disposen d’un accés independent a través d’un ascensor propi.

La consellera d’Educació, la popular Carmen Ortí, ha remés una carta a les famílies dels alumnes dels centres públics a tan sols uns dies que comence la vaga indefinida convocada pels sindicats Stepv, CCOO, UGT i CSIF —amb el suport d’ANPE— dilluns que ve. En la missiva, explica que estan treballant per a “garantir el dret a l’educació de tot l’alumnat”.

En el document, sostenen que han fixat com a prioritat que els estudiants de segon de Batxillerat “no es vegen perjudicats en les seues proves d’accés a la universitat, cosa que comprometria el seu futur professional”. Així doncs, relaten que els serveis mínims plantejats garanteixen que tot l’alumnat siga avaluat: “Cap estudiant ni família pot ser captiu d’un conflicte sindical”, una frase que, segons el parer dels sindicats, suposa una “apel·lació emocional i demagògica”.

Ortí relata que, amb l’objectiu de “construir un sistema públic educatiu de qualitat”, la Generalitat destina “8.000 milions d’euros anuals a educació”. Aquesta és una xifra que els sindicats consideren “global” i que “no prova millores concretes per als professors”. A més, la Conselleria insisteix que han augmentat en 8.000 els docents des del començament del curs 2023-2024 fins a arribar a 78.000 mestres i professors, “la plantilla més nombrosa de la història”; una quantitat sobre la qual els sindicats es pregunten si inclou l’escola concertada i si es refereix a la plantilla estructural o afig els reforços.

La titular d’Educació presumeix que hi ha “més col·legis”, ja que “només el 2025” s’han executat 160 milions d’euros en obres del Pla Edificant. També afirma que s’han reduït en un 60% els casos de violència i assetjament escolar gràcies a la política de “tolerància zero”, l’autoritat atorgada als professors i els protocols contra el ciberassetjament; una dada que la part sindical critica per mancar de “metodologia o període comparat”.

Un altre aspecte a què es refereix és l’aposta per la salut mental del Govern valencià, amb la creació de 22 unitats de detecció precoç amb 56 psicòlegs clínics en exclusivitat per als centres educatius. Així mateix, destaca la contractació de 700 docents de suport i 82 noves unitats específiques en centres ordinaris perquè “cap alumne es quede arrere”. Sosté que s’han simplificat els processos administratius i la burocràcia perquè els professors “tinguen més temps per a ensenyar”, una afirmació que els representants dels docents consideren “discutible”,

La consellera d’Educació subratlla que la seua manera de governar se centra en “el diàleg per a arribar a acords”. “Estem tota la legislatura demostrant-ho amb fets i amb inversions reals”, afirma, i es mostra disposada a negociar “de manera lleial, transparent i amb voluntat d’acord”. Al mateix temps, ressenya que l’avaluació dels alumnes de segon de Batxillerat “no és negociable, perquè els estudiants no poden veure dificultat el seu accés a la universitat per un conflicte que no han generat”. Per als docents, això suposa una contradicció, perquè consideren que “es parla de diàleg, però es tanca la porta a negociar”.

Els representants dels professors adverteixen també que la Generalitat no pot utilitzar canals i càrrecs públics per a fer propaganda de gestió, desacreditar un conflicte o pressionar contra l’exercici del dret de vaga, “i damunt utilitzant dades falses o tergiversades”

Finalment, insisteix que el Consell continuarà “escoltant, complint i negociant”. Per part seua, el Sindicat d’Estudiants qualifica la carta d’“autèntic despropòsit” i mostra el seu “absolut rebuig” a aquesta mena de comunicació que, afirmen, té com a “únic objectiu” enfrontar el professorat amb l’alumnat i les famílies: “És una clara acció de boicot a una vaga convocada per la falta de voluntat d’aquest govern”.

Dijous hi ha una altra oportunitat per a desbloquejar la vaga indefinida en Educació convocada pels sindicats Stepv, UGT, CCOO i CSIF —i a què dimecres mateix s’ha sumat ANPE, la cinquena organització amb presència en la taula de negociació amb la Conselleria d’Educació— a partir del pròxim dilluns 11 de maig.

A pesar que els representants de la Generalitat no van acudir a la cita que tenien en el Tribunal d’Arbitratge Laboral per a abordar el tema dels serveis mínims després que els sindicats no acceptaren cap de les propostes fetes per Educació, la consellera Carmen Ortí presentarà dijous, en la taula sobre burocràcia, una proposta als representants dels docents relativa a “tots els temes” que aquests reivindiquen —l’actualització de salaris, la baixada de ràtios a les aules, la millora de plantilles, la reducció de la burocràcia i unes infraestructures educatives “dignes”—, tal com anunciava el president Pérez Llorca, que en declaracions als mitjans es mostrava “segur” d’arribar a un “enteniment”.

Els representants sindicals, que s’han concentrat dimecres a les portes del Palau de la Generalitat, on han sigut rebuts pel sotssecretari de Presidència, Álvaro Cuadrado, exigien que la Conselleria presentara una proposta “real” amb un calendari “seriós” de negociació per a desconvocar l’atur indefinit: “Si vol, demà mateix es desconvoca la vaga”.

El president ha apuntat que “sempre cal dialogar i, per descomptat, la Generalitat ho farà”, alhora que afegia que, a més de respectar el dret de vaga dels docents, “cal garantir les avaluacions dels xics, especialment dels alumnes de Batxillerat”, un tema que —ha explicat— ha de ser una “condició” per a parlar. “Sempre hi ha bones intencions”, ha subratllat, i ha afegit que totes les parts han de posar de la seua part per a aconseguir un acord.

Tot i això, la Conselleria enviava dimecres a la vesprada una tercera alternativa de serveis mínims per a segon de Batxillerat en la qual considera que són aquells “imprescindibles per a l'avaluació ordinària i extraordinària, qualificació, signatura d'actes, publicació de resultats i tramitació de reclamacions o documentació necessària per a l'accés a la PAU”, que els sindicats creuen també “abusiva” i “encara més restrictiva” que l'anterior.

Calendari de mobilitzacions

En el cas que les negociacions amb Ortí no arriben a bon port, els sindicats ja tenen preparat un calendari de mobilitzacions que començaria el dilluns mateix 11 de maig amb la presència de piquets informatius a les portes dels centres de Secundària (a les 8.00) i dels col·legis d’Infantil i Primària (a les 9.00). A les 12.00 es convocaran manifestacions a les ciutats de València —des de la plaça de Sant Agustí—, Castelló —plaça de les Aules—, Alacant —les escales de l’IES Jordi Joan— i Elx —plaça dels Algeps.

El 12 de maig, durant el matí, es penjaran cartells sobre la vaga al carrer i a la vesprada tindran lloc tancaments en els centres educatius en què s’organitzaran diverses activitats, a més de situar punts d’informació en diferents col·legis i instituts, carrers, places i mercats.

El 13 de maig hi ha previstes concentracions a les 12.00 en la plaça de Manises, a les portes del Palau de la Generalitat, a València; a les portes de la delegació del Consell a la Casa de les Bruixes d’Alacant; i en la seu de delegació del Consell a la Casa dels Caragols de Castelló.

El 14 de maig s’han programat concentracions a les 12.00 a les portes de la Conselleria d’Educació, en l’avinguda de Campanar, en la capital valenciana; en la Direcció Territorial d’Educació, al carrer Carratalà d’Alacant; i en la Direcció Territorial, en l’avinguda de la Mar de Castelló. La setmana acabarà amb una manifestació el divendres 15 de maig a la ciutat de València, des de la plaça de Sant Agustí, i una assemblea unitària a partir de les 18.00.

El nové Feminari de la Diputació ha finalitzat este divendres amb una conclusió rotunda: reclamar al Govern d'Espanya una llei contra l'explotació sexual de les dones. La vicepresidenta primera i diputada d'Igualtat, Natàlia Enguix, ha arreplegat les veus de les ponents en un congrés al qual han assistit mig miler de persones i que ha pogut seguir-se també en streaming. “Un Estat que es finança amb la prostitució en els seus tributs és un Estat proxeneta, per això exigim al Govern que tramite una llei orgànica que protegisca les dones i condemne a proxenetes i puters”, ha afirmat Enguix en la clausura.

Abans, en l'obertura de la segona jornada, el president Vicent Mompó ja havia destacat la ferma posició de la institució que dirigix: “tenim la responsabilitat de no ser neutrals a l'hora de condemnar l'explotació sexual”. I això és precisament el que ha transmés el fòrum de debat en clau feminista de la Diputació, que han seguit en directe més de mig miler de persones, amb la participació d'acadèmiques, investigadores, politòlogues, creadores de contingut digital i supervivents d'explotació sexual, totes elles activistes i abolicionistes.

En el tancament del nové Feminari, “el més combatiu” fins a la data, Natàlia Enguix ha repassat dades demolidores, com que el 80% de les dones que es prostituïen a Espanya en 2024 presentaven indicadors d'explotació sexual, segons el Ministeri d'Igualtat. Això suposa que “la gran majoria són víctimes d'una indústria que normalitza la violència sexual i beneficia als proxenetes i puters que actuen impunement. Per a eixes dones la prostitució no és una elecció individual ni un treball”, ha assenyalat la responsable d'Igualtat.

La vicepresidenta ha considerat, després d'incorporar a les conclusions del congrés les diferents opinions de les ponents, que qui ha d'actuar amb urgència és el Govern d'Espanya, que “ha quedat en evidència després d'incloure al gener de 2025 la prestació i concertació de servicis sexuals en la Classificació Nacional d'Activitats Econòmiques”. Enguix ha recuperat les paraules del Moviment Feminista de Madrid, que en el seu moment va denunciar que un Estat que tolera, registra i inclou la prostitució en la riquesa nacional, avalant als qui es lucren amb el negoci, és un Estat proxeneta, perquè es finança amb l'explotació sexual en els seus tributs.

Les ponents del IX Feminari i els responsables de la Diputació han coincidit que l'abolició és l'única resposta possible a la prostitució, com proposava el títol del fòrum de debat celebrat en La Petxina. Per este motiu, “reclamem al Govern una mica més que la reforma del Codi Penal, ja que és necessari aprovar una llei orgànica abolicionista del sistema prostitucional que porta sis anys en mans del poder executiu i que ni tan sols s'ha tramitat”. Així ha acomiadat Natàlia Enguix un Feminari que, com ja és habitual, ha tancat amb nota musical, esta vegada a càrrec de la cantant i compositora Clara Olóndriz i les seues lletres que transmeten sensibilitat i superació.

Veus autoritzades

L'escriptora Rosa Cobo, presidenta de la Xarxa Acadèmica Internacional d'Estudis sobre Prostitució i Pornografia i padrina del nové Feminari, va obrir les ponències amb una proposta: “entaular entre totes una conversa col·lectiva entorn de la prostitució que servisca per a emetre una resposta institucional enfront d'esta gran indústria legitimada que res té a veure amb Pretty Woman i altres clixés que blanquegen i endolcixen el que és un acte de violència contra la dona”.

Poc després va quedar clar que la prostitució és una realitat molt més dura i cruel, amb la projecció del documental ‘Abril. Hoy no es invierno’ de Mabel Lozano. La cineasta va explicar la seua postura abans de mostrar la terrible vivència d'una jove amb paràlisi cerebral prostituïda per la seua pròpia família. “Pensem que la prostitució és cosa de dones migrants i sense papers, però en realitat té moltes cares i este Feminari és un lloc perfecte per a crear el pensament crític que necessitem”, va manifestar la doble guanyadora del Goya amb altres documentals en clau feminista com a ‘Biografía del cadáver de una mujer’ i ‘Ava’.

El primer dels debats es va centrar en l'abordatge del sistema prostitucional. “L'única manera d'abordar-ho és alçant la veu per a acabar des d'ara mateix amb esta estructura tan brutal i deshumanitzada que ens corromp”, va apuntar la periodista i escriptora Nuria Coronado, moderadora de la taula. Ana de Miguel, professora de Filosofia Moral de la UNED, va tractar el sistema de creences que ha legitimat la prostitució des de sempre. En la seua opinió, “una plataforma proxeneta com OnlyFans, que induïx a la prostitució a xiques i xics des d'edats primerenques, demostra que estem lluny de deslegitimar-la”. “Hui qualsevol jove espanyol de 18 anys i qualsevol home de 80 tenen a la seua disposició un harem superior al dels sàtrapes que han alimentat l'explotació sexual al llarg de la història”, va rematar la docent.

Per part seua, la directora del Grup d'Investigació Viosex i professora en la Universitat de La Laguna, Esther Torrado, va alertar del perill dels agressors sexuals serials, “homes que demanden prostitució i que a més són verdaders sociòpates, violadors de xiquetes que no tenen dificultat per a promoure altres pràctiques com zoofília, pedofília i violacions en grup”. En la mateixa taula, Carol L., formadora, divulgadora i supervivent del sistema prostitucional, va mostrar la seua preocupació per “la normalització que al final es convertix en part de la captació violenta de dones i xiquetes amb finalitats prostitutives”.

L'era digital

Per al divendres han quedat altres dos taules de debat, la primera d'elles entorn de la pornografia i la prostitució en l'era digital. La periodista Isabel Olmos ha moderat el col·loqui entre la investigadora de la Universitat d'Alacant Lydia Delicado, la presidenta de la Federació de Dones Joves, Laura Barrios, i la politòloga Julia Salander, que han tractat el perill de plataformes com OnlyFans, així com fòrums, webcams, blogs i altres formes de prostitució digital. En opinió de Delicado, “el que conseguix el proxenetisme amb la digitalització és arribar a moltes més dones de les que aconseguia la prostitució convencional”.

En la mateixa línia s'ha expressat Laura Barrios, que ha exposat com la pornografia ens arriba de manera senzilla “a través dels mòbils i les xarxes socials, especialment als homes, que reben imputs de dones hipersexualizades amb els quals resulta còmode donar el salt a altres plataformes blanquejades de pornografia digital”. Mentrestant, “a les dones joves, moltes d'elles en precari, ens arriben missatges de posa't bonica per a poder guanyar diners”, ha afegit Barrios.

A continuació, Julia Salander ha posat el focus en el perill extrem dels nous formats, plataformes digitals i pornografia on no és tan evident la violència, on la imatge de la prostitució és més subtil. “Encara que semble que no és perillós ho és, perquè les dones entenem que sempre hi haurà un home disposat a pagar pel nostre cos. La cultura de la violació és entendre que a totes ens han dit putes en algun moment de la nostra vida, i totes hem interioritzat que en una situació d'extrema necessitat sempre hi haurà un home disposat a pagar, mentre eixos mateixos homes robarien en la mateixa situació de necessitat”.

El marc legal

En l'última taula del Feminari s'ha tractat el marc legal de l'abolicionisme. Al respecte, l'advocada Charo Carracedo ha deixat clar que l'abolicionisme “és l'única opció que permet desenvolupar el principi d'igualtat entre homes i dones que defensa el feminisme, i l'única política compatible amb la totalitat dels drets humans”. Carracedo ha explicat “la necessitat d'una llei que perseguix la reparació de les dones prostituïdes i desmuntar el negoci dels qui oferixen a dones en prostitució, perquè sense reparació no és possible desmantellar el sistema”.

També la periodista Graciela Atencio s'ha referit a l'absència d'una llei abolicionista a Espanya, i ho ha fet posant com a mostra a Torrente, el personatge cinematogràfic que s'ha convertit en “un arquetip que hui circula pels àmbits culturals i socials”. Per a Atencio, “el problema és que la gent no es riu de Torrent, riu amb Torrent perquè hi ha una legitimació social del puter”.

Finalment, l'escriptora i periodista sueca Kajsa Ekis Ekman, autora del llibre ‘El ser y la mercancía’, ha parlat de legislació internacional i, en concret, del model suec i una llei abolicionista amb dos dècades de vigència. “A Suècia vam tindre sort de no enfrontar-nos a un lobby com a Espanya, on la prostitució esguita a la política i està en la bossa. Ningú es va atrevir a votar en contra la llei perquè significava assenyalar-se com un puter”. Ekis Ekman ha analitzat l'evolució d'esta llei abolicionista: “mentre Holanda es va convertir en l'aparador de la prostitució legal, Suècia va ser l'aparador de l'abolicionisme, i la llei va permetre, a més de les multes a qui pagava per servicis sexuals, arribar fins a les xarxes i proxenetes. La pròpia Policia, que va començar dubtant, va acabar demanant el reforç de la norma”.

Totes les ponents han coincidit en la necessitat de donar un pas al capdavant i ser més rebels a l'hora de reclamar l'aprovació d'eixa llei abolicionista a Espanya que perseguisca als qui es lucren a través de la prostitució, deshumanitzant a dones i xiquetes.

La Unió de Periodistes Valencians celebrarà esta vesprada, a les 19.30 hores, a l’Aula Magna del Centre Cultural La Nau de la Universitat de València, l’acte de lliurament dels Premis Llibertat d’Expressió 2026, que enguany reconeixen la periodista nord-americana Hannah Natanson, la periodista i escriptora Cristina Fallarás i les professionals d’À Punt Elena Tamarit, Amparo Peiró, Alba Montoya i Menchu Illán, que han exercit la clàusula de consciència.

Durant la roda de premsa prèvia a l’acte, el president de la Unió de Periodistes Valencians, Vicent Marco, ha advertit del deteriorament de la llibertat de premsa a escala internacional i de l’augment de les pressions polítiques, econòmiques i ideològiques sobre els professionals de la informació.

“Hui reivindiquem una idea fonamental: que sense llibertat d’expressió no hi ha periodisme digne, i sense periodisme lliure no hi ha democràcia real”, ha assenyalat Marco, que també ha denunciat “la deslegitimació constant del periodisme, els atacs a les redaccions i la persecució de professionals” com una estratègia creixent dels moviments autoritaris.

El president de la Unió ha fet referència a l’assassinat de centenars de periodistes a Gaza i el Líban i ha reclamat “parar esta barbàrie”, alhora que ha alertat dels intents de convertir la premsa en “enemiga pública” en diversos països.

Sobre À Punt, Vicent Marco ha denunciat “la utilització partidista dels mitjans públics valencians” i ha advertit que “els mitjans públics només tenen sentit si estan al servei de tota la ciutadania, garantint pluralitat, independència i respecte per la llengua pròpia”.

Marco també ha alertat de “la degradació dels mecanismes de control i independència” dins de la radiotelevisió pública valenciana i ha assegurat que algunes pràctiques actuals “recorden etapes que pensàvem superades de l’antiga Canal 9”.

Reconeixement al periodisme d’investigació i a la protecció de les fonts

Una de les guardonades d’enguany és la periodista de The Washington Post Hannah Natanson, reconeguda pel seu treball d’investigació sobre irregularitats i abusos de poder als Estats Units.

Natanson no ha pogut assistir a l’acte, però ha enviat un missatge en què reivindica el valor del treball periodístic col·lectiu i la importància de protegir les fonts informatives. La periodista ha destacat que darrere del seu treball hi ha “1.201 fonts federals confidencials, 202 històries i més de 30.000 correus electrònics”, així com la col·laboració de més de 130 periodistes.

En el seu missatge, ha remarcat que la confiança de les fonts “és l’honor més gran” que pot rebre una periodista i ha reafirmat el seu compromís amb la defensa de la veritat i del periodisme independent.

Vicent Marco ha explicat que la situació de Natanson evidencia fins a quin punt “encara hi ha periodistes que han de protegir-se per contar la veritat, fins i tot en països que es presenten com a referents de llibertat”.

Cristina Fallarás denuncia l’assetjament contra les periodistes

Cristina Fallarás ha agraït el reconeixement “als companys i companyes” i ha denunciat la creixent violència contra les dones periodistes.

Fallarás ha relatat episodis d’amenaces, persecució i assetjament vinculats a la seua activitat professional i al seu posicionament públic contra els discursos d’odi i el feixisme. La periodista ha explicat que va ser assenyalada públicament pel partit d’extrema dreta VOX fet que va derivar en campanyes de denúncia i assetjament contra ella: “Resulta inaudit que un partit polític expose una periodista per lucrar-se fomentant l’odi contra ella”, ha afirmat.

Durant la seua intervenció, ha relatat com les amenaces van arribar fins a la porta de sa casa, amb pintades intimidatòries al portal i actes vandàlics davant la seua vivenda mentre la seua filla menor es trobava dins. Segons ha explicat, esta situació l’ha obligada a mudar-se fins a quatre vegades, amb importants conseqüències emocionals i econòmiques.

Fallarás també ha denunciat el “doble maltractament” que ha patit: d’una banda, el cost personal i econòmic derivat de la persecució i, de l’altra, les dificultats professionals per convertir-se en “una periodista incòmoda”.

La periodista ha recordat que el seu cas va ser inclòs per Amnistia Internacional com un exemple de vulneració de falta de llibertat a Espanya i de desprotecció dels professionals de la informació.

En resposta a preguntes dels periodistes sobre autocensura i credibilitat informativa, Fallarás ha afirmat que “el pitjor enemic de la veritat és el silenci, fins i tot més que la mentida, perquè la mentida encara es pot combatre”. També ha advertit que Espanya “té una llarga tradició de silencis”, en referència a qüestions com la violència contra les dones, els republicans assassinats o la repressió franquista.

A més ha advertit que la falta de resposta institucional davant estes pràctiques pot provocar la seua normalització: “Ara amb el meu cas que ha sigut el primer no s’ha fet res, però tornarà a succeir i acabarà normalitzant-se”.

Les professionals d’À Punt reivindiquen la independència del servei públic

Les professionals d’À Punt Elena Tamarit, Amparo Peiró i Alba Montoya, presents en la roda de premsa, han assegurat que reben el premi “amb gratitud, però també amb una emoció agredolça”, perquè la seua decisió d’exercir la clàusula de consciència respon a una situació que consideren incompatible amb els principis del servei públic.

Les periodistes han denunciat “una transformació profunda del model de radiotelevisió pública”, amb el debilitament dels mecanismes de control i participació, la pèrdua d’independència editorial i la reducció del paper del valencià com a llengua vertebradora del mitjà.

També han alertat de la desaparició d’espais vinculats a la memòria democràtica, la cultura i l’anàlisi, així com de l’augment de continguts orientats a “models més superficials i més inclinats a l’espectacle que a la informació de qualitat”.

Durant la roda de premsa han defensat el paper del Consell d’Informatius d’À Punt, que consideren “recurrentment menyspreat” per part de la direcció, i han remarcat la importància dels professionals que continuen treballant dins de la cadena “intentant canviar les coses des de dins malgrat les dificultats i la pressió”.

Les guardonades han reivindicat la necessitat de normalitzar que els periodistes “poden plantar cara a les ingerències i als caps autoritaris” i han assegurat que la situació actual està generant molt de patiment entre part de la plantilla.

En resposta a preguntes sobre autocensura, Elena Tamarit ha afirmat que “l’autocensura és la gran malaltia de la professió” i ha advertit que encara és “molt més terrible quan s’exerceix des d’un mitjà de comunicació públic”.

Gala i retransmissió en directe

La gala dels Premis Llibertat d’Expressió 2026 estarà presentada per la periodista Clara Castelló i es podrà seguir en directe a través del canal de YouTube de la Unió de Periodistes Valencians. En finalitzar l’acte s’oferirà un vi d’honor per a les persones assistents.

L’Agència Valenciana Antifrau eleva la investigació sobre els processos de contractació de l’Ajuntament de València que tenen finançament europeu als organismes de prevenció del frau de la Unió Europea i de l’Estat. L’ens, que aprecia irregularitats en diversos contractes del consistori, ha acordat traslladar les conclusions del seu informe sobre el regidor de contractació de València al Servei Nacional de Coordinació Antifrau (SNCA), un òrgan dependent de la Intervenció General de l’Estat que s’encarrega de vigilar els processos finançats amb fons europeus i col·labora amb les oficines europees contra el frau.

L’organisme valencià acorda traslladar la resolució, la denúncia i tota la documentació annexa a l’SNCA “perquè en prenguen coneixement i valoració en l’exercici de les seues competències”, segons la resolució a què ha tingut accés elDiario.es. La investigació parteix d’una denúncia anònima sobre les abstencions del regidor José Marí Olano, que va presidir la Mesa de Contractació entre abril i desembre del 2025. En aquest període es va apartar de nombrosos procediments per haver treballat amb empreses que concorren als contractes públics, sense identificar les firmes, al·legant el secret professional de l’advocacia. El Síndic de Greuges ja li va demanar que traslladara aquesta informació, cosa a què tant l’edil com l’Ajuntament que dirigeix María José Catalá s’han negat. L’Ajuntament no li ha demanat que informe d’aquesta activitat privada, per a la qual té compatibilitat, ja que no té dedicació exclusiva com a regidor.

Antifrau va examinar des del novembre passat prop d’una desena de processos en què l’edil es va abstindre per a evitar conflicte d’interessos per haver treballat amb empreses que concorrien a les licitacions públiques —en contractes que superen els 255 milions d’euros—, però va ocultar de quines firmes es tracta, cosa que Antifrau li retrau. S’han demanat les actes de les meses en què el president es va apartar i els contractes de les meses extraordinàries. Un d’aquests contractes és el de les obres de Pérez Galdós i un altre el del sanejament de l’aigua, en què Olano a penes va participar, ja que s’acabava d’incorporar a aquesta responsabilitat després de la remodelació del Govern. Antifrau apunta que l’edil s’absté en l’última sessió del cas de Pérez Galdós, i informa els membres de la Mesa de la seua causa d’abstenció. L’Agència va demanar “còpia de l’acte administratiu dictat per l’òrgan competent acceptant, si escau, l’abstenció presentada pel regidor José Marí Olano”, que no es va donar, un altre dels punts que retrau l’òrgan. L’òrgan apunta que, “si el president titular s’absté i no assisteix el suplent, la Mesa no està constituïda vàlidament”, una fallada que pot comprometre la validesa del contracte d’aquestes obres, de 20 milions d’euros, part dels quals fons europeus.

Antifrau veu errors en dos processos de contractació que tenen finançament europeu: el regidor va subscriure una declaració d’absència de conflicte d’interessos (DACI) que no era tal, i va rectificar després, perquè sí que havia tingut vincles amb empreses que s’hi van presentar. Per a Antifrau, això implica a més una fallada en els mecanismes de control de l’Ajuntament.

“La raó no puc explicar-la, no me’n vaig adonar”

El regidor mateix admet en les al·legacions presentades —que Antifrau ha rebutjat— que en tres procediments no es va apartar quan pertocava perquè no se’n va adonar. Són els contractes de les obres dels horts urbans d’Orriols, les obres de millora d’eficiència energètica en el Mercat de Russafa i les obres del Poliesportiu de Natzaret. Dos d’aquests contractes estan subjectes a finançament europeu, una qüestió que requereix obligatòriament subscriure una declaració d’absència de conflicte d’interessos. Cada euro que ve de Brussel·les és vigilat amb lupa. “L’existència d’una causa d’abstenció preexistent (serveis professionals prestats en els dos últims anys) contradiu les declaracions subscrites pel regidor a l’inici de les sessions”, subratlla l’organisme.

En les al·legacions presentades a la investigació d’Antifrau, l’edil reconeix que va subscriure “una declaració d’absència de conflicte d’interessos que va ser incorrecta, perquè sí que hi concorria el conflicte d’interés”. I afig: “La raó o el perquè d’aquesta situació no puc explicar-la, més enllà que no me’n vaig adonar en els tràmits del procediment (...) Potser era per una falta de lectura atenta de la relació de licitadors, o una distracció, però el cas és que no me’n vaig adonar. Si me n’haguera adonat, hauria comunicat la meua abstenció i no hauria emés la corresponent declaració d’absència de conflictes d’interés”, diu l’edil, que és advocat de l’Estat, en les seues al·legacions. Al contracte dels horts urbans d’Orriols només van concórrer dues empreses: Construcciones y Canalizaciones Cyca i Sociedad deAgricultores de la Vega de Valencia (SAV). Al contracte del Mercat de Russafa en van ser una desena.

L’Ajuntament defensa que els fons UE no estan en risc

En un comunicat, l’Ajuntament de València insisteix que el finançament europeu no està compromés amb aquesta resolució. “L’informe definitiu de l’Agència Antifrau sobre les abstencions del regidor Olano en la Mesa de Contractació ha acceptat part de les al·legacions presentades per l’Ajuntament, entre les quals que s’eximeix el govern municipal de qualsevol responsabilitat i que les ajudes europees no es perdran”, diu el text remés per l’equip de María José Catalá.

No obstant això, la decisió d’Antifrau deixa nombroses incògnites. L’SNCA, que depén de la Intervenció General de l’Estat, és l’òrgan “encarregat de coordinar les accions encaminades a protegir els interessos financers de la Unió Europea contra el frau” i treballa en coordinació amb l’Oficina Europea de Lluita contra el Frau (OLAF). Està assessorat per un consell que presideix l’interventor general de l’Administració de l’Estat, una de les màximes figures que vigilen la legalitat dels contractes públics. Entre les seues funcions, estan “identificar les possibles deficiències dels sistemes nacionals per a la gestió de fons de la Unió Europea” i “establir les vies de coordinació i informació sobre irregularitats i sospites de frau entre les diferents institucions nacionals i l’OLAF”.

“Una contaminació objectiva de l’acord”

L’Ajuntament de València va al·legar que, “pel que fa als actes en què el president no s’ha abstingut, malgrat que hauria d’haver-ho fet, haurien de considerar-se una mera irregularitat no invalidant, atés que es tracta d’un acte d’un òrgan d’assistència tècnica, no decisori, que, a més, no hauria canviat el sentit de l’acord”. Certament, com explica el mateix Ajuntament en el text, el poder de decisió és “del regidor en què s’ha delegat o de la Junta de Govern Local, òrgans de contractació”.

Sobre aquest tema, Antifrau assenyala, les decisions de contractació es basen “necessàriament en la proposta de la Mesa”. “Com que la Mesa de Contractació és l’òrgan que garanteix els principis d’igualtat, no-discriminació i transparència, la presència física del president incurs en abstenció no sols vulnera el règim de garanties procedimentals, sinó que produeix una contaminació objectiva de l’acord”. Cal destacar que el delegat de contractació és Olano mateix. L’edil continua tenint aquesta responsabilitat, encara que el consistori va decidir que ja no formen part de la Mesa els càrrecs electes.

“Avaluar responsabilitats legals”

Antifrau eximeix l’Ajuntament de responsabilitat directa en les fallades de les declaracions, perquè “no tenia coneixement” de les activitats professionals privades del regidor Marí Olano, però subratlla que correspon al consistori “avaluar les possibles responsabilitats legals que es deriven d’aquesta falta de veracitat, considerant que el regidor s’ha oposat reiteradament a facilitar informació sobre aquest assumpte”. Entre les recomanacions, assenyala: “Seria convenient que tota manifestació d’abstenció incorpore la identificació de la mercantil o el licitador que motiva el conflicte”, a més de demanar que s’incloga en les actes, i que s’implemente la DACI en totes les licitacions.

L’Agència Valenciana Antifrau considera que els mecanismes de control de l’Ajuntament de València no funcionen correctament. Almenys, no els que han de garantir processos nets en la contractació pública.

En l’informe que l’organisme ha elaborat arran d’una denúncia sobre el regidor de contractació, que es va abstindre almenys en sis contractes per haver treballat amb empreses que concorren a les licitacions, l’Agència veu “febleses” en el sistema d’autoprotecció del consistori. En concret, adverteix que les declaracions d’absència de conflicte d’interessos “no van operar amb l’eficàcia preventiva requerida”. José Marí Olano, president de la Mesa de Contractació entre abril i desembre del 2025, no va identificar les empreses que podrien provocar aquest conflicte, cosa que l’Agència retrau en un informe provisional, que falta completar amb les al·legacions del regidor responsable de contractació. En concret, censura que no s’identifique l’empresa ni hi haja un acord sobre la decisió d’abstenció: “Ha de poder saber-se en l’expedient la causa concreta”, afig l’informe.

Les declaracions d’absència de conflicte d’interessos (DACI) són un document obligatori en la gestió de fons europeus que “suposa una manifestació explicita del seu compromís d’imparcialitat i objectivitat en el seu acompliment professional”. Són obligatòries per a totes les persones que intervenen en els processos de contractació, que a més han de comunicar al seu superior jeràrquic qualsevol potencial conflicte d’interessos perquè adopte una decisió. Els que participen en l’òrgan de contractació han de subscriure la DACI una vegada coneguts els licitadors i amb caràcter previ a la valoració de les ofertes.

Antifrau assenyala que es dona “una contradicció amb la declaració inicial de la DACI” en un dels contractes, cosa que “podria ser interpretada com una deficiència en els protocols preventius”. Segons un dels expedients analitzat, relatiu als horts urbans d’Orriols (amb finançament europeu), en la sessió del 15 de maig, de l’obertura de l’oferta econòmica, se subscriu una declaració d’absència de conflicte d’interés a l’inici de la reunió. Aquell dia la Mesa, segons figura en la Plataforma de Contractació de l’Estat, acorda proposar l’adjudicació del contracte de 316.000 euros a Agricultores de la Vega. El 5 de juny, abans de qualificar la documentació, es dona una incidència: “El president no pot subscriure una declaració d’absència de conflicte per a aquest punt i manifesta la seua abstenció formal”, per haver prestat serveis professionals a una de les empreses en els dos últims anys. L’edil se n’adona tard i remet un escrit als serveis jurídics, com ja va informar elDiario.es.

“El sistema d’integritat dels fons europeus exigeix que la DACI siga un compromís real. La falta de manifestació de la causa d’abstenció des del primer moment, havent subscrit el document, afebleix la traçabilitat del control preventiu”, assenyala el text en l’anàlisi. Recorda en aquest cas la resolució del Síndic de Greuges, que ja va plantejar a l’Ajuntament aquesta mateixa qüestió, instant el regidor a donar aquesta informació.

Malgrat això, i als múltiples intents de l’oposició per conéixer aquestes dades, el regidor no identifica les empreses. “Aquesta incoherència és una feblesa en el sistema d’autoprotecció de l’entitat local, en evidenciar-se que els mecanismes de la DACI no van operar amb l’eficàcia preventiva requerida”, subratlla l’informe d’Antifrau. A més, l’organisme subratlla que el Pla de Mesures Antifrau del consistori preveu que els possibles conflictes d’interessos han de comunicar-se immediatament a l’òrgan de contractació i al comité ètic. Per això veu una “vulneració” d’aquest protocol i denuncia una “falta de diligència” per “no comunicar el conflicte d’interés al comité ètic o unitat d’integritat”. Per a què estan les mesures si no s’executen, sembla que es pregunta el document.

En la investigació es ressenya la formació del regidor Marí Olano, que és advocat de l’Estat, on “rau” la “gravetat d’aquest cas”: “Es pressuposa un estàndard de diligència superior en la identificació de possibles conflictes d’interessos”, apunta. L’edil de contractació ha fet al·legacions a l’informe, que l’Ajuntament no ha fet públiques. Va ser apartat de la presidència de la Mesa de Contractació al desembre, més d’un mes després de l’inici de les investigacions d’Antifrau.

El protocol municipal recomana paralitzar processos

El pla de mesures antifrau de l’Ajuntament de València recomana paralitzar els processos en qüestió. En el sistema de riscos, identifica el conflicte d’interessos com una “bandera roja”. Si se’n detecta una, el responsable de l’operació ha d’informar el Servei de Contractació, perquè paralitze el “procés de contractació”. Aquest sistema “no implica necessàriament l’existència de frau, però sí que indica que una determinada àrea d’activitat necessita atenció addicional per a descartar o confirmar un frau potencial”, diu el pla municipal. En el cas de Marí Olano, el mateix regidor es va abstindre per a evitar el conflicte d’interessos, encara que l’anàlisi rau en el fet de si ho va fer com calia.

Els treballadors del 112 de la Generalitat estaven “desbordats” des que va començar la reunió del Centre de Coordinació Operativa Integrat (Cecopi) la vesprada del 29 d’octubre de 2024, tràgica jornada que va deixar 230 morts. Així ho va testificar davant la jutgessa de la dana el 27 d’abril passat María Pilar Marco, tècnica d’atenció de telefonades en el Centre de Coordinació d’Emergències de l’Eliana, segons diu l’acta de la seua declaració, a què ha tingut accés elDiario.es.

La dona va entrar a treballar a les 7.30 i va eixir una mica més tard de la mitjanit següent. “El meu horari (...) es va allargar per l’episodi i m’hi vaig quedar fins a les dotze i quart”, va explicar la testimoni.

Al llarg de la jornada, va explicar la dona, l’emergència de la dana “va anar complicant-se”, especialment “després del migdia”. La localitat d’Utiel, a partir de les 14.00, estava “sobrepassada” i “llavors ací hi havia molta càrrega de treball i després es va mantindre”.

La testimoni es va dedicar a mobilitzar reforços per al 112, “avisant gent que tinguera disponibilitat per a incorporar-se a treballar en el seu moment lliure”.

Cap a les 17.00, hora d’inici de la reunió del Cecopi, “ja ens va sobrevindre molta més càrrega de treball, perquè estàvem desbordats”, va declarar María Pilar Marco.

“Estem acostumats a episodis de danes de manera regular i el que passa és que, en aquesta ocasió, sí que estàvem sobrepassats”, va afirmar la testimoni, que també va al·ludir als problemes de comunicació que va registrar el 112 (en algunes telefonades no se sentia la persona que telefonava): “Calia remarcar a telèfons que no sentien els operadors. Recorde que remarcaven per veure si hi havia cap emergència. Amb la qual cosa això sí que va dilatar més (...) el que era la càrrega ja normal d’un episodi així”.

Les telefonades de la zona de la rambla de Poio “es disparen”

La tècnica del 112 va destacar el “volum tremend de telefonades” que va registrar el telèfon d’emergències de la Generalitat. En la Sala de Comandament i Control del Centre d’Emergències (situada en un edifici pròxim al del 112 en el complex de l’Eliana) “devien anar igual de desbordats”, va dir Marco. “Nosaltres estàvem desbordats, ells devien estar desbordats també”, va postil·lar.

Aquella vesprada, a partir d’una hora que la testimoni no va saber precisar, les telefonades provinents de la zona del barranc de Poio, a la comarca de l’Horta Sud, “es disparen”. “Hi havia moltes telefonades (...), sé que el comentari va ser que era la zona del barranc de Poio la que estava veient-se afectada”, va manifestar la testimoni.

La tècnica va recordar l’enviament del primer Es-Alert, a les 20.11: “Ací va ser quan vam ser conscients que era molt més greu del que es pensava”.

Membres rellevants de la presumpta trama de narcotràfic a gran escala en el port de València sabien perfectament dies abans de l’operació Spider que anaven a ser detinguts. Això es desprén de l’informe de la Unitat de Drogues i Crim Organitzat (Udyco, pel nom en castellà) de la Policia Nacional, a què ha tingut accés elDiario.es, que analitza els xats encriptats de l’aplicació Zangi intervinguts a l’investigat Josafat M. M., considerat un intermediari amb una “posició de lideratge” en la presumpta xarxa que mantenia contacte amb els proveïdors d’origen de la cocaïna. 

L’informe atorga una “rellevància especial” a un diàleg entre Josafat M. M., detingut per la seua presumpta implicació en dues partides de grans quantitats de coca, i Julián L. R., un “líder de l’aparell logístic” de la presumpta organització desarticulada. “Bro el dilluns dimarts fan bona agranada m’ho han dit”, va alertar Julián L. R., que usava en Zangi el nick Paca, a Josafat M. M. (sobrenomenat Kamal). “Diuen k n’hi ha 60 en la llista negra”, va postil·lar en la mateixa conversa. 

Els investigats usaven diverses aplicacions pretesament segures al mateix temps, per la qual cosa les converses analitzades per la Udyco eren fragmentàries. L’aplicació encriptada Zangi, d’origen armeni i amb “xifratge de grau militar”, s’utilitza per a la “transmissió d’informació sensible per part de traficants de droga”, segons explica l’informe. 

Nombroses abreviatures i faltes d’ortografia, així com argot intern del món del narcotràfic, adoben tots els intercanvis entre els investigats. 

En un segon diàleg, Paca sostenia que es tractava d’agents dels Grups de Resposta Especial per al Crim Organitzat (Greco) de la Policia Nacional d’Alacant. “Aquests són d’Alacant, de Benidorm”, va contestar Kamal. 

—Paca: Quins gossos tio la ke estan embolicant. La mare k els va parir. I damunt superinoportuns.

—Kamal: Aquests són uns fills de puta corructes. 

—Paca: Tots bro.

—Kamal: Aquests, si venen són perquè hia un gripau. 

Amb “gripau” es referien a un pretés confident policial, segons aclareix l’informe. En la mateixa conversa, Julián L. R. va donar instruccions a Josafat M. M. perquè, en cas de detenció, s’apoderara de les seues “cosetes”, les venguera i repartira els beneficis amb la parella del primer. 

Tres sospitosos d’“acusetes”

La Udyco explica que Paca es queixava del caràcter inoportú de l’operació policial pel fet d’estar fondejat tres dies un vaixell l’arribada del qual al port coincidiria amb les detencions i del qual pretenia “traure la llanda [contenidor]”.

Tots dos també especulaven sobre qui hauria pogut ser “un dels acusetes” i esmentaven tres candidats del submon del narcotràfic local, dels quals l’informe policial detalla els noms, els cognoms i els malnoms.

El que no sabien fefaentment els presumptes narcos (encara que tenien les seues sospites) era que diversos agents encoberts de la Policia Nacional s’havien infiltrat en la presumpta xarxa criminal, investigant durant mesos la seua estructura i la manera de treballar. 

La “mítica caiguda” de SKY

“Ojoalà m’ekivoke i vingyen per wl tema de skai o alguna moguda d’aquestes”, afirmava Paca, en referència a l’aplicació SKY ECC, desencriptada per les autoritats policials europees i eix d’una causa de narcotràfic en què figuren diversos dels investigats en l’operació Spider. La “mítica caiguda” de SKY, segons l’informe policial, “va suposar un punt d’inflexió en les comunicacions entre els membres de les organitzacions criminals”. 

En el registre del seu domicili, Josafat #M. #M. va reconéixer que els terminals telefònics intervinguts eren seus i va facilitar el pin perquè els agents els posaren en mode avió. El presumpte narco, detalla l’informe, esborrava totes les converses en Zangi, per la qual cosa s’expressava “impunement” sobre operacions de narcotràfic “a gran escala”, amb l’“absoluta confiança” que, en cas de ser requisat el seu telèfon per les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat, no hi trobarien res. 

No obstant això, el Grup Tècnic de la Brigada Provincial de Policia Judicial va aconseguir recuperar “informació de gran interés per a la investigació”, gràcies al sistema d’abocament utilitzat per a l’extracció forense. La seua “llarga llista” de contactes permetia a Josafat M. M. “obrir línies per a tancar operacions de narcotràfic” en el port de València, segons els investigadors. 

“Tot massa trankil”

Els presumptes narcos parlaven en clau, encara que sense massa objeccions, convençuts que les seues comunicacions eren segures: s’enviaven fotos de la cocaïna empaquetada, amb els logotips respectius, Josafat M. M. “presumeix” de la seua àmplia experiència en el món del narcotràfic i fins i tot Julián L. R. presumia davant el seu interlocutor que s’havia “coronat” (que havia aconseguit extraure “satisfactòriament” una partida de coca, segons l’argot intern que desglossa l’informe). 

La referència a la reeixida operació, afirma la Udyco, al·ludeix a una partida de 820 quilos de cocaïna recuperada del port. No obstant això, en no haver pogut recuperar 80 quilos de la il·lícita remesa, que van quedar abandonats juntament amb un GPS, els dos presumptes narcos romanien a l’expectativa de possibles arrestos de l’equip d’extracció de la coca. “Tot massa trankil tio no sé si és bo o roí”, escrivia una Paca inquieta. 

“Ulls oberts i cul tancat”

Encara que els investigadors no han pogut establir les dates exactes de les converses, per les referències a fets rellevants han reconstruït una mena d’aproximació cronològica dels intercanvis en Zangi. El cap logístic i l’enllaç amb els proveïdors, segons l’informe policial, es van inquietar dies abans de l’operació Spider (desencadenada el 23 de setembre de 2025) per les delacions que els arribaven que la Policia els xafava els talons. També indicaven xifres dels pretesos efectius policials que es desplegarien sobre el terreny: “Més que en la guerra”.

Paca preveia en una de les converses abans del seu arrest que estaria a la presó “com a molt 4 o 5 mesos preventiu”. “Asaver k gripau teniu da munt”, va contestar el seu interlocutor. Tots dos van acordar canviar de “màquina” (telèfon) i mantindre les “cases netes” davant possibles arrestos: “Ulls oberts i cul tancat”, suggeria Paca. 

En un diàleg anterior, va alertar Kamal que “un k és madero” l’havia informat un col·lega “comú”  que un presumpte narco, identificat en Zangi com a Mesi, presumpte importador de cocaïna des de Panamà, estaria en perill. Era una falsa alarma, segons va confirmar finalment Kamal. “Val bro si ho veus dis-li k ulls oberts i cul tancat”, va contestar Paca amb la seus habitual màxima de seguretat. 

Els policies “són de Madrid” i “estan ací un mes”

En un dels pocs diàlegs que la Policia aconsegueix situar cronològicament (l’11 de setembre de 2025), un altre usuari de Zangi no identificat va exposar a Kamal que un “amic” l’havia advertit que “d’ací a dues setmanes baixa un grup per a alçar gent”. “No sé si serà per algunes caixes [contenidors] obertes amb algunes motxilles dins, serà per sky o per alguna merda”, postil·la l’informant anònim, que desconeixia si els agents eren “verds” (Guàrdia Civil) o “blaus” (Policia Nacional). 

En les últimes converses que figuren en l’informe de la Udyco, prèvies a les detencions, Josafat M. M. diu que “u” li ha contat que els agents “són de Madrid” i “estan ací un mes”, allotjats en un hotel d’una localitat de la província de València. El seu “soci”, deia el presumpte narco, havia detectat “dos tios estranys” sospitosos de ser policies (un “calb d’uns 55 anys” i un altre jove i “senyoret”) a qui havia vist en “dos llocs diferents”. 

Julián L. R. també havia sigut informat que hi hauria “60 detinguts” (finalment van ser 81 arrestos, incloent-hi tres presumptes membres del càrtel dels Balcans, 17 treballadors portuaris, nou camioners i 17 responsables de cinc empreses). “La mare ke els va parir”, va postil·lar el presumpte responsable logístic dels enviaments de coca dies abans de ser ell mateix un dels detinguts.

La defensa de Jorge Bellver, director general de Transparència del Govern de Juan Francisco Pérez Llorca, ha recorregut contra la seua condició d’investigat en la causa del cas Azud, per pretesos fets relatius a la seua etapa de regidor d’Urbanisme de l’Ajuntament de València durant l’etapa de Rita Barberá. El recurs, a què ha tingut accés aquest diari, esgrimeix la prescripció dels pretesos delictes que s’atribueixen a Bellver, així com la seua condició d’aforat el 2019, any en què la jutgessa instructora de la causa va dictar la primera interlocutòria en què se’l considerava investigat, sense que tinguera prou indicis per a elevar una exposició raonada a la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV).

L’escrit de la defensa de Bellver considera que la interlocutòria “és nul·la de ple dret” pel fet d’imputar al diputat autonòmic del PP llavors, a pesar que “en aquell moment únicament podia” fer-ho el TSJCV.

També recorda que aquella resolució “va arribar a dirigir el procediment contra l’aforat”. Bellver “expressament se’l declarava un investigat més de la causa”. La defensa de l’alt càrrec de Pérez Llorca també retrau que el seu client va conéixer aquella interlocutòria inicial el 2025, quan es va personar en la causa i va tindre accés a les actuacions.

“Quina indefensió més gran es pot causar a un investigat, a qui es pretén considerar com a tal des del mes d’octubre de 2019, i no té coneixement de la resolució que ho acorda, ni se li notifica aquesta condició, fins al mes d’octubre de 2025?”, es pregunta l’escrit.

“Tres legislatures consecutives” aforat

El recurs aporta la certificació, per part del secretari general de les Corts Valencianes, de la condició de diputat autonòmic de Bellver entre el 2011 i el 2023, en “tres legislatures consecutives”. També demana la nul·litat de la provisió que va acordar citar-lo a declarar en condició d’investigat.

Per contra, el fiscal anticorrupció, Pablo Ponce, atribueix a Jorge Bellver “greus fets delictius”, tal com indicava un escrit recent de què va informar elDiario.es. El representant del ministeri públic descartava la nul·litat que propugna la defensa i que l’investigat haja patit cap indefensió.

Bellver, durant la seua etapa de regidor, va rebre regals de la presumpta trama investigada i va mantindre, segons les perquisicions de la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil, reunions en locals d’oci i seus d’empreses amb un dels principals imputats en el cas Azud, l’empresari Jaime Febrer.

Una auditoria interna feta per la consultora Grant Thornton sobre els comptes del fons creat per a finançar les obres del nou estadi del València CF adverteix del risc de sobrecostos a conseqüència de la guerra de l’Iran.

Es tracta d’un informe elaborat sobre els comptes anuals de Nou Mestalla, Fons de Titulització, la societat creada a través de Goldman Sachs per a finançar els treballs del coliseu de l’avinguda de les Corts Valencianes. L’entitat està obligada per llei a fer auditories anuals sobre els seus comptes i a fer-les públiques a través de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV). El document analitza el període que va del 31 de maig de 2025, quan es constitueix el fons, al 31 de desembre passat.

Segons l’informe avançat per Tribuna Deportiva i consultat per elDiario.es, l’apartat ‘Fets posteriors al tancament’ posa de manifest que “a conseqüència de l’escalada de la tensió geopolítica a la regió de l’Orient Mitjà que ha afectat de manera significativa determinades infraestructures relacionades amb el subministrament de cru i gas en països del golf Pèrsic i a la seua logística en general, principalment al transport marítim per l’estret d’Ormuz, a partir del dia 28 de febrer de 2026 s’ha produït un increment significatiu dels preus internacionals del cru, els seus productes derivats i gas natural, que ha arribat en moments determinats a nivells superiors a 100 USD/barril per al cru Brent, i variacions encara més significatives d’alguns dels seus productes per la seua escassetat més acusada”.

L’auditoria afig que “la Societat monitora de manera contínua l’evolució d’aquests esdeveniments i avalua el possible impacte sobre les seues activitats i necessitats de liquiditat durant l’exercici 2026” i afirma que, “a la data aquests esdeveniments no impliquen ajustos rellevants en aquests comptes anuals”.

Com va informar aquesta redacció al començament d’abril, el president de la Federació d’Empreses Valencianes de la Construcció (Fevec), Francisco Zamora, ja va alertar del fort impacte que l’actual conflicte a l’Orient Mitjà té sobre el sector. “Registrem increments de costos que oscil·len entre el 30% i el 40%, depenent de la mena d’obra, a causa principalment de l’encariment de matèries primeres, l’energia i les dificultats en la cadena de subministrament”, va dir.

La Federació de Contractistes d’Obres de l’Administració de la Comunitat Valenciana (Fecoval) va xifrar l’augment dels costos associats a la construcció d’infraestructures en un 44%.

Encara que des del club no mantenen silenci sobre aquest tema, la veritat és que el fet que les obres portaren més d’un any en marxa quan va arrancar el conflicte bèl·lic juga a favor de l’entitat esportiva, ja que gran part dels materials i els equipaments ja estaven adquirits. Tot i això, com en tota obra, hi haurà imprevistos que generaran uns costos amb els preus actuals, afectats per la inflació. Els terminis de la resolució del conflicte també seran importants a l’hora de mesurar l’impacte, ja que, com més es prolongue la guerra, més afectació hi haurà en els preus dels materials.

Entrada d’una asseguradora americana en l’operació

El fons de titulització articulat amb Goldman Sachs és una mena d’òrgan gestor dels fons obtinguts per a l’execució de nou estadi. D’una banda, 237 milions obtinguts mitjançant l’emissió de bons a tercers i, d’altra banda, una línia de crèdit de 85 milions d’euros ampliables a 95 milions en cas de necessitat, un crèdit que venç el 2028 i que s’ha d’amortitzar amb la venda de les parcel·les del Mestalla. Segons l’auditoria, d’aquest segon crèdit, el club ja ha disposat 21 milions.

A més, Goldman Sachs ha traspassat 40 milions d’euros d’aquest crèdit a Principal Life Insurance Company, una de les asseguradores de vida més grans dels Estats Units. És a dir, l’asseguradora s’ha quedat amb quasi la meitat del deute d’aquests 85 milions.

L’auditoria evidencia que el València CF ha cedit tots els recursos que generarà el nou estadi com a garantia per a obtindre aquest finançament: “Aquests ingressos corresponen a categories ja existents en relació amb l’explotació actual de l’estadi del cedent que s’anoten en comptes separats i específics en la comptabilitat general d’aquest i recullen conceptes com ara ingressos per entrades, socis i abonats, ingressos per alimentació i begudes, ingressos del museu, ingressos per reunions i esdeveniments, ingressos per drets de nom i altres ingressos d’esponsorització de l’estadi, ingressos de vip/hospitality i ingressos per patrocinis”.

Quant als 237 milions d’euros restants que suposen el gros del finançament, els títols s’estructuren en nou trams amb un tipus d’interés fix del 5,82% i venciment el 2052.

Segons les dades oficials oferides l’abril de l’any passat per FCC, constructora que executa els treballs, el cost de finalitzar el nou estadi és de 194,6 milions d’euros, que s’elevarien a 280 milions sumant-hi l’IVA, les despeses generals i el benefici industrial. Si s’aplicara un augment del 40% sobre el pressupost base (sense impostos) a conseqüència de l’augment dels preus provocats per la guerra de l’Iran, tal com assenyalen les patronals, eixiria un increment d’uns 77 milions d’euros.

El Govern valencià que presideix Juan Francisco Pérez Llorca ha aprovat mitjançant el decret del segon Pla Simplifica una sèrie de canvis legals per a flexibilitzar la concessió de subvencions públiques. Es tracta de diferents apartats de l’article 165 de les bases reguladores de la concessió de subvencions i del 166 de contingut de la convocatòria.

Un dels canvis més cridaners obriria la porta a reactivar l’ajuda d’1,5 milions d’euros que ja el 2024 va concedir a dit el Consell, llavors dirigit per Carlos Mazón, a la Cambra de Comerç d’Alacant per a la reforma de la seua seu situada en l’edifici Panoramis, en el port d’Alacant. Com va informar elDiario.es, es tracta d’un immoble llogat a una empresa la concessió de la qual, atorgada per l’Autoritat Portuària d’Alacant, té vinculacions amb l’empresari condemnat per Gürtel Enrique Ortiz. És a dir, la Generalitat finançaria la reforma d’un immoble propietat d’un privat.

No obstant això, l’Ajuntament va ordenar paralitzar les obres pel fet de mancar de la llicència pertinent i de moment no han pogut reactivar-se per no haver-se solucionat encara l’assumpte. Això ha fet que l’ajuda d’1,5 milions no haja pogut fer-se efectiva, malgrat que novament es va incloure en el pressupost del 2025 aprovat el mes de maig passat.

En haver-se prorrogat de moment aquests comptes, l’ajuda ha desaparegut, però això no significa que es perda. La raó és que l’esmentat canvi normatiu fa referència a l’apartat I sobre el termini i la forma de justificació per part de la persona beneficiària o, si escau, de l’entitat col·laboradora, del compliment de la finalitat per a la qual es va concedir la subvenció i de l’aplicació dels fons percebuts. Fins ara, la normativa vinculava una possible pròrroga dels terminis de realització i justificació sempre que el projecte o l’activitat no es puga executar “per causes degudament justificades previstes”.

Amb el canvi aprovat, s’estableix que la convocatòria podrà comportar “una ampliació de terminis de realització material, pagament i/o justificació quan el projecte o activitat subvencionada no puga fer-se en el termini previst per causes degudament justificades”, eliminant l’afegitó de “previstes”.

Un fet que per al diputat socialista en les Corts, José Díaz, suposa un blindatge en tota regla per a rescatar aquesta ajuda d’1,5 milions quan se solucione el problema amb la llicència d’obres. Díaz ha censurat que el Consell de Pérez Llorca utilitze el decret llei del segon Pla Simplifica per a fer un “vestit a mida” al president de la Cambra de Comerç d’Alacant, Carlos Baño, i així deixar la porta oberta a reactivar la subvenció d’1,5 milions de diners públics de tots els valencians per a les obres il·legals en l’edifici Panoramis del port d’Alacant, que l’entitat cameral va llogar a una empresa de la família d’Enrique Ortiz, condemnat en el cas Gürtel, per a utilitzar-lo com a futura seu. “El Consell de Pérez Llorca s’apunta al sistema Montoro, consistent a legislar a la carta del client que paga”, recrimina el diputat del PSPV.

Segons Díaz, la modificació esmentada suprimeix el terme “previstes”, de manera que, “amb un informe justificatiu, es podrà donar una subvenció encara que s’incomplisca el termini”. “És el que ha passat amb la subvenció d’1,5 milions que va quedar paralitzada perquè les obres manquen de llicència, una causa, per descomptat, no prevista; ara, no obstant això, s’obri la porta a regar una actuació capritxosa de Carlos Baño i el seu germà, com ell mateix el va denominar, Carlos Mazón”.

Per al parlamentari socialista, el Consell del PP “causa un mal irreparable al teixit econòmic alacantí amb el seu suport cec i indiscriminat a Carlos Baño, que va ser detingut per irregularitats en la gestió del bo comerç que va impulsar Mazón”.

En la mateixa línia, la diputada de Compromís en les Corts, Aitana Mas, ja va apuntar en la sessió de control del dijous 30 d’abril passat que, després de l’aprovació del segon Pla Simplifica, el Consell “ja s’ha encarregat que puguen cobrar l’ajuda d’1,5 milions d’euros, malgrat la infracció urbanística”.

Suprimeixen l’exigència de no incórrer en deslocalització empresarial

Els canvis aprovats en la Llei 1/2015, d’hisenda pública, del sector públic instrumental i de subvencions impliquen l’eliminació dels apartats L i P de l’article 165. El primer establia l’aportació de “mesures de garantia que, si escau, es considere imprescindible constituir a favor de l’òrgan concedent, mitjans de constitució i procediments de cancel·lació”.

El segon implicava que “Sempre que l’objecte de la subvenció de la naturalesa del beneficiari ho permeten així, s’incorpora l’exigència d’un compromís de no incórrer en deslocalització empresarial”, un compromís que requeria un desenvolupament normatiu per a aplicar-se.

Preguntada la Conselleria d’Hisenda si tots aquests canvis impliquen una retallada dels controls en l’adjudicació d’ajudes públiques, han comentat que “els canvis del Simplifica no eliminen controls, sinó que reordenen el sistema de subvencions: les bases reguladores fixen el marc general i les convocatòries concreten aspectes com ara quantitats, requisits o compatibilitat d’ajudes”.

Així doncs, han afegit que “diversos continguts que abans estaven en l’article 165 es traslladen al 166 (convocatòries), cosa que permet adaptar cada ajuda sense modificar les bases generals, en línia amb la normativa estatal”. Sobre l’afecció del canvi legal en el cas concret de la subvenció d’1,5 milions d’euros per a la reforma de la seu de la Cambra de Comerç d’Alacant no hi ha hagut resposta.

“Hem millorat la convocatòria amb una ampliació de crèdit més àgil i augmentem les ajudes del lloguer adaptant-les a la realitat del mercat. Arribem a més persones. El 2024 per primera vegada tot el que complia els requisits va tindre ajudes, 9.000 famílies, i aquest és el nostre objectiu el 2025, que cap es quede arrere, per això el Consell del PP farà front a aquestes ajudes, cap família es quedarà arrere i aquestes persones rebran l’ajuda quan l’ampliació de crèdit siga efectiva”.

La diputada del PP en les Corts, Mari Carmen Contelles, es va pronunciar així en el ple de les Corts en resposta a una moció plantejada pel PSPV en què proposava, entre altres qüestions, “ampliar de manera immediata la dotació pressupostària destinada a les ajudes al lloguer, amb l’objectiu de garantir que totes les persones que compleixen els requisits en siguen beneficiàries”.

En la seua resposta, Contelles ve a reconéixer que quatre mesos després que es resolguera la convocatòria d’ajudes de l’exercici 2025, prop de 3.000 famílies que es van quedar sense l’assignació per falta de fons, malgrat complir les condicions, continuen hui dia sense cobrar, perquè encara no s’ha executat la promesa ampliació de crèdit.

Per aquest motiu, la proposta dels socialistes que va defensar el diputat Benjamín Mompó insta també el Consell que presideix Juan Francisco Pérez Llorca a “establir mecanismes automàtics d’ampliació de pressupost en futures convocatòries quan el nombre de sol·licituds que compleixen els requisits supere la dotació inicial”, a millorar “la planificació i la previsió pressupostària en matèria d’habitatge, adequant els recursos a la demanda real i creixent de la ciutadania, així com a ”informar amb transparència del nombre de sol·licituds presentades, concedides i denegades, així com les causes d’exclusió“.

La raó és perquè la resolució publicada en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana (DOGV) el 18 de desembre passat va aprovar concedir ajudes per al pagament de lloguer per import de 23,7 milions d’euros, dels quals 18,3 milions són a càrrec del Ministeri d’Habitatge i Agenda Urbana i 5,3 milions a càrrec de la Generalitat, per a atendre les ajudes corresponents a 9.762 sol·licituds.

No obstant això, la mateixa resolució va desestimar “2.969 sol·licituds de les persones o unitats de convivència a causa de l’esgotament del finançament amb què està dotada la línia pressupostària prevista en els pressupostos de la Generalitat per a l’exercici 2025 per a atendre aquest programa d’ajudes”.

Ja en aquell moment des de la Conselleria d’Habitatge que dirigeix la vicepresidenta Susana Camarero van garantir una ampliació de crèdit per a atendre tots els demandants de l’ajuda que compleixen amb els requisits i van assenyalar que és habitual que s’incorporen recursos a posteriori per a cobrir tots els sol·licitants amb dret a percebre la subvenció. No obstant això, com va reconéixer dimecres Contelles, l’ampliació de crèdit encara no s’ha executat.

Habitatge garanteix una convocatòria “en les pròximes setmanes”

Fonts de la Conselleria d’Habitatge han assegurat a preguntes d’elDiario.es sobre el calendari d’ampliació de crèdit que manegen que “es treballa en una convocatòria addicional, que eixirà en les pròximes setmanes, per a donar resposta a les 3.000 sol·licituds que van quedar sense atendre per esgotament del crèdit”.

Amb tot, des del departament de Camarero han explicat que és habitual que s’òbriguen línies extraordinàries quan la demanda supera el finançament habilitat i han recordat que el 2020, any de la pandèmia, “el Botànic va deixar sense ajudes al lloguer més de 3.500 famílies que complien els requisits, per falta de crèdit”.

També el 2022, han assegurat, “es van quedar fora més de 2.500 famílies per esgotament de crèdit, però és que, a més, de les que havia concedit, no va pagar a 1.300, que va haver de pagar aquest Consell quan va arribar a partir de maig del 2023”.

D’aquesta manera han argumentat que “no hi ha termini, ni, tenint en compte el que va passar en la legislatura anterior, sembla que tampoc tenien obligació de concedir ajudes a tot el que complira els requisits”. A més han destacat que “en la convocatòria del 2024, aquest Consell va aconseguir una fita històrica, perquè per primera vegada cap persona que complia els requisits es va quedar sense ajuda per esgotament de crèdit, ja que es va fer una ampliació de crèdit per a cobrir-les totes”.

La Conselleria de Sanitat va publicar fa poc la memòria de gestió de l’exercici 2024, que dona dades preocupants pel que fa al pla de cribratge de càncer de mama. Si bé és cert que cal tindre en compte que va ser l’any de la dana del 29 d’octubre, amb l’afectació que aquest desastre va poder tindre en les zones afectades durant els mesos de novembre i desembre, no és menys cert que, així i tot, les dades de participació són fins i tot pitjors que en els anys de la pandèmia.

I això, tenint en compte que el conseller de Sanitat del PP, Marciano Gómez, va ser molt crític amb la gestió del Govern del Pacte del Botànic quant al programa de cribratge de càncer de mama, una política que ja està dècades en marxa i que és fonamental per a la detecció precoç i la supervivència. En una compareixença, va mesclar dades de població elegible i població convidada i va assegurar que s’havia deixat fora 250.000 dones del programa. Carlos Mazón mateix va dir en un ple de les Corts que estava abandonant-se les dones amb càncer.

No obstant això, les dades de l’any 2024, pel que fa a participació, són les més baixes de l’última dècada. El programa abasta dones entre 45 i 69 anys, i el 2022 es va ampliar la xifra de l’anomenada “població diana” a les dones de fins a 74 anys. La confiança en el sistema és fonamental perquè acudisquen a la cita. En concret, hi van participar 230.268 dones, cosa que suposa un 65,52% de les que van ser convidades, cinc punts per davall del 70%, percentatge que es fixa com a objectiu mínim.

L’any 2023, la taxa de participació va ser del 67%, el 2022 del 70% i el 2021 del 68,7%. L’any 2020, en què va irrompre la pandèmia, hi van participar 156.869 dones, un 70,8% de les que van ser convidades. Entre el 2015 i el 2019 la taxa de participació va oscil·lar entre el 73,4% i el 70, 3% (vegeu la taula).

Sobre aquest tema, fonts de Sanitat han explicat a preguntes d’elDiario.es que estan impulsant “el procés d’invitacions i recordatoris automatitzats amb l’objectiu d’augmentar la participació per damunt del 70%”.

Per a fer-ho, han afegit, “va implantant-se progressivament un sistema de comunicació nou perquè les dones reben tota la informació del procés, (invitació, cites per a proves o informe de resultats), a través de la nova versió de l’app GVA Salut i a través del canal que trien, siga correu electrònic, SMS o altres mitjans digitals”. D’aquesta manera, “la carta en paper enviada per correu postal deixarà de ser l’únic canal disponible”.

A més, les mateixes fonts han comentat que, “coincidint amb la culminació del nou sistema de comunicació, es farà una campanya de conscienciació per a promoure la participació”.

Cada vegada són més les ressonàncies magnètiques que es deriven a la privada, almenys des de l’hospital La Fe de València, el de referència a la Comunitat Valenciana. I això, malgrat que una auditoria interna feta el 2024 sobre les proves radiològiques d’aquest centre i del Clínic concloïa justament el contrari, en concret, que es podien recuperar 18.000 ressonàncies externalitzades perquè els equips en aquests centres públics estaven infrautilitzats.

Segons les dades a què ha tingut accés elDiario.es, l’any 2025 es van fer en La Fe un total de 21.005 ressonàncies, mentre que es van derivar a la privada (Ascires, Imed, Vithas i Afidea) 22.298 proves, és a dir, se’n van externalitzar un 6,1% més de les que es van fer amb mitjans públics.

Enguany, en concret, entre l’1 de gener i el 19 d’abril, s’han fet 5.624 ressonàncies magnètiques en La Fe, mentre que se n’han derivat als mateixos centres privats un total de 8.601, un 52% més de les fetes a l’hospital públic.

Quant a l’auditoria interna esmentada, ja el 2024 s’advertia que tant La Fe com el Clínic “depenen en excés de l’externalització de ressonàncies magnètiques i infrautilitzen els seus equips interns; la gestió i l’organització del personal, més que la tecnologia disponible, és el factor limitant clau; i hi ha un ampli marge immediat per a augmentar la productivitat interna i reduir costos si s’optimitzen horaris, fluxos i dotació per equip”.

L’auditoria conclou que es considera convenient l’increment de l’activitat en els dos hospitals fins a acostar-se a la mitjana europea: “L’Hospital Clínic Universitari de València hauria d’incrementar de 13.668 a 22.000 ressonàncies magnètiques (+61%) i l’Hospital Universitari i Politècnic La Fe de 16.939 a 27.500 (+62%). Es considera convenient reduir externalització en 18.893 ressonàncies mantenint qualitat i millorant accessibilitat”.

Sobre els costos de les derivacions a la privada, des de la Conselleria de Sanitat no han aportat cap informació a preguntes d’elDiario.es. Quant a l’auditoria, recorden que ja van informar que “el 9 de maig de 2025 es va iniciar una auditoria dels serveis de ressonància magnètica d’hospitals de la Comunitat Valenciana, començant les actuacions a l’hospital La Fe, en relació amb l’activitat durant el 2024”. La primera fase de l’auditoria, amb la informació obtinguda de concerts i concessions, infraestructures, règim jurídic de personal i les unitats de documentació clínica i admissió de tots dos hospitals, va acabar el huit de setembre de l’any passat.

Després d’aquesta fase, i durant el mes de setembre, amb vista a planificar les actuacions següents de la segona fase de l’auditoria, s’ha mantingut una reunió preliminar amb els responsables dels serveis de radiodiagnòstic i ressonància magnètica dels hospitals analitzats.

Al respecte, la Secció Sindical d'UGT Serveis Públics en el Departament de Salut València La Fe ha alertat “de la despesa econòmica i el desmantellament sense precedents del Servici de Radiologia”. Segons han denunciat, “les dades oficials d'activitat demostren que l'externalització de proves diagnòstiques (Ressonàncies Magnètiques) a clíniques privades no és una mesura excepcional per a reduir llistes d'espera, sinó un model estructural de privatització que s'agreuja mes a mes sota el mandat de la Conselleria de Marciano Gómez”.

A més, han afegit que “mentres en La Fe hi ha màquines de ressonància apagades tots els dies per la negativa de la Conselleria a contractar Tècnics Superiors en Imatge per al Diagnòstic (TSID), els diners dels contribuents valencians es transferix massivament a la sanitat privada”.

Les mateixes fonts han advertit: “*Na tolerarem que usen el centre de referència de la sanitat valenciana com una simple sala d'espera per a derivar clients a empreses privades. Exigim contractacions immediates i la recuperació de totes estes proves per al sistema públic”.

Per part seua, el diputat de Compromís, Carles Esteve, ha denunciat que “el pitjor no és només la pujada salvatge de les derivacions que fa el PP, el pitjor és que, en el cas de La Fe, utilitzen tan sols dos dels cinc aparells per a fer ressonàncies i que diuen sistemàticament que no a propostes del personal per a millorar l’eficiència dels recursos públics, el negoci és claríssim i la prioritat del Consell del PP és claríssima”.

“Per naixement, adopció, acolliment o delegació de guarda, durant el període impositiu, d’una persona amb un grau de discapacitat igual o superior al 65%, o un grau de discapacitat intel·lectual o mental reconegut de manera permanent igual o superior al 33%”.

Això diu l’apartat C corresponent a la llei que regula les deduccions autonòmiques arran del canvi aprovat pel Govern valencià que presideix Juan Francisco Pérez Llorca mitjançant el segon Pla Simplifica. El nou text incorpora l’afegitó “reconegut de manera permanent” a totes les deduccions que tenen a veure amb una discapacitat intel·lectual o mental reconeguda igual o superior al 33%.

En la pràctica, aquesta novetat, que ja s’ha aprovat, pot deixar sense ajudes fiscals famílies de 18.000 xiquets amb autisme, segons un informe que va aportar el Comité Espanyol de Representants de Persones amb Discapacitat (Cermi) als diferents grups parlamentaris. El document esmentat, a què ha tingut accés elDiario.es, posa en relleu que “la nova redacció introdueix el qualificador ‘reconegut de manera permanent’ per a la discapacitat intel·lectual o mental que no existeix en el Reial decret (RD) 888/2022 ni en el text anterior, i que exclourà famílies amb fills amb TEA, discapacitat intel·lectual o trastorns del neurodesenvolupament els certificats del qual tinguen data de revisió —és a dir, gairebé tots dels emesos sobre menors en la primera infància, que és precisament quan els sobrecostos són més intensos”.

El mateix informe alerta que es veuran perjudicades “famílies amb fills amb discapacitat intel·lectual, TEA i trastorns del neurodesenvolupament” i afig: “A la Comunitat Valenciana, més de 18.000 xiquets tenen reconegut un grau de discapacitat intel·lectual o de l’espectre autista igual o superior al 33%. La major part dels seus certificats, com que s’emeten emesos sobre menors, inclouen data de revisió per criteris evolutius de l’RD 888/2022 —cosa que no significa que la discapacitat siga transitòria, sinó que el grau funcional d’un xiquet de 2 anys no és definitivament avaluable”.

Per aquest motiu, des del Cermi, a més d’exigir que es rectifique aquest canvi, demanen una actualització de quantitats de 600 a 900 euros anuals (primer any) i de 300 a 450 euros (anys 2n a 4t), amb mecanisme d’indexació automàtica a l’Iprem cada 3 anys. A més, exigeixen una altra deducció anual recurrent de 450 euros a l’any per a fills amb discapacitat igual o superior al 65% permanent, aplicable cada exercici en què es mantinga el grau, a partir del cinqué any.

Sobre aquest tema, a preguntes d’elDiario.es, fonts de la Conselleria d’Hisenda han explicat que “l’expressió ‘reconegut de manera permanent’ es va incorporar en el marc d’un procés d’harmonització normativa lligat a la tramitació de la passarel·la dependència-discapacitat” i que “com que no es va aprovar finalment aquesta passarel·la —a l’espera de la regulació estatal, encara pendent—, l’afegitó va quedar en el text sense el marc que li donava sentit”.

Per aquest motiu, han afegit que, “després d’identificar-ho conjuntament amb el Cermi, el Grup Popular ha introduït una esmena en les Corts per a suprimir aquesta exigència en la deducció per naixement, adopció, acolliment o guarda de menors amb discapacitat intel·lectual o mental, garantint que cap família perda els beneficis fiscals que gaudia”.

No obstant això, fonts del PSPV han assegurat sobre aquest tema que no els consta que el PP haja presentat cap esmena i que hui dia la restricció està en vigor. A més, han afirmat que, fins i tot volent rectificar, no podran fer-ho abans del 20 de maig, per la qual cosa les famílies que hagen fet abans la declaració hauran perdut la deducció i la resta tindran molt poc de marge fins que acabe el termini per a presentar la declaració de la renda.

La portaveu de serveis socials del grup socialista en les Corts Valencianes, Silvia Gómez, ha censurat la “crueltat fiscal” del Consell de Pérez Llorca, ja que, mentre s’ha llançat a aprovar rebaixes fiscals “populistes” i “de cara a la galeria” pel gimnàs als contribuents que ingressen fins a 60.000 euros, ha colat “d’amagatons i a traïció” una restricció “miserable” que deixarà milers de famílies valencianes amb xiquets amb trastorn de l’espectre autista (TEA), discapacitat intel·lectual o trastorns de neurodesenvolupament sense dret a aquesta ajuda en la seua declaració de l’IRPF.

“Aquesta és la mesura de la sensibilitat social del Consell de Pérez Llorca, que és zero, nul·la”, ha recriminat Silvia Gómez, que assegura que aquesta és “la conseqüència de fer política fiscal des d’El Ventorro, amb frivolitat, sense una mirada social, buscant només l’electoralisme barat”. “Els mateixos que fan política social racista amb els immigrants i neguen l’atenció sanitària o educativa als immigrants pel color de la pell s’acarnissen políticament amb les més de 18.000 famílies valencianes que han d’assumir un esforç important per a donar la millor atenció als seus fills amb discapacitat superior al 33% i els certificats de la qual tenen data de revisió, com passa amb la immensa majoria dels certificats emesos sobre menors en la primera infància, quan els sobrecostos són justament els més elevats”.

Per a impedir aquest “abús fiscal”, el PSPV-PSOE ha presentat un paquet d’esmenes en què suprimeix l’exigència introduïda pel Consell que la discapacitat intel·lectual o mental superior al 33% siga “reconeguda de manera permanent”, tant en les deduccions per fills amb discapacitat com per a la resta dels supòsits: ascendents majors de 65 anys que convisquen amb el contribuent; contractació d’empleat de la llar per a la cura de persona; adquisició d’habitatge habitual; o arrendament o pagament per la cessió en ús de l’habitatge habitual.

A més d’equiparar el límit de renda a 60.000 euros, com les deduccions pel gimnàs, s’incrementen les quantitats de la deducció per fill amb discapacitat, congelades des de fa 10 anys, que passen de 246 euros a 600 euros el primer any (900 euros si la discapacitat és superior al 65%), i després tres exercicis amb 300 euros cadascun (450 euros, si és més del 65%).

La Generalitat Valenciana ha reconegut davant la jutgessa de la dana que va retirar gairebé tots els seus efectius dels bombers forestals en plena catàstrofe de la dana del 29 d’octubre de 2024, tràgica jornada que va acabar amb 230 morts. Així consta en un informe oficial incorporat a la causa, avançat per El País i a què també ha tingut accés aquest diari. El document de l’empresa pública Societat Valenciana de Gestió Integral dels Serveis d’Emergències (Sgise), signat pel director tècnic operatiu, l’enginyer Manuel Villanueva, explica que el servei de bombers forestals és de “naturalesa autonòmica”. La “direcció i l’enquadrament operatiu”, afig, correspon a la Generalitat Valenciana. 

La jornada de la dana, la Sgise tenia 25 unitats terrestres operatives i dues unitats helitransportades. No obstant això, només dues d’aquestes unitats van prolongar els serveis fins a la matinada de l’endemà. Les unitats de Requena, que es va retirar a la base a les 5.00, i de Xelva, refugiada a les 2.00 al parc de bombers de Requena per no poder tornar a la seua base “per tindre els accessos tallats”, van ser les úniques que van prolongar els serveis, després d’haver efectuat ambdós rescats a Utiel.

La resta de les unitats, situades en altres punts de la província de València més o menys allunyats de la zona de la catàstrofe de la dana, es van retirar entre les 19.15 i les 19.30. Totes (Ontinyent, Xàtiva, la Font de la Figuera, Rótova, Castelló de Rugat, Pedralba, Iàtova, Sinarques i Los Isidros) “sense cap” intervenció davant l’emergència. La unitat de Villargordo va fer un servei de salvament i rescat a Utiel (va ser mobilitzada a les 16.35 i es va retirar a les 19.15). 

Un “sistema” dissenyat per a assegurar la “coordinació operativa”

El personal dels bombers forestals està dotat, segons indica l’informe, amb un “equip de meteorologia adversa” (considerat equip de protecció individual). També té diversos equips per a passar a gual distribuïts per zones operatives, així com un remolc especial per cada província per al treball en inundacions, dotat amb electrobombes i generadors elèctrics.

La mobilització operativa dels efectius es du a terme mitjançant protocols i canals establits amb els consorcis provincials de bombers. El “sistema” està dissenyat per a assegurar la “coordinació operativa amb la resta dels recursos mobilitzats (bombers dels consorcis provincials, mitjans aeris, forces i cossos de seguretat, serveis sanitaris i altres organismes intervinents)”, detalla l’informe.

“Aquest model de mobilització busca una gestió integrada i coordinada de les emergències, especialment rellevant en incidents de caràcter complex o multirisc, garantint la coherència del comandament i de les comunicacions”, postil·la.

“Situacions de greu risc col·lectiu”

La Sgise també assegura que els forestals, segons el Pla Especial d’Inundacions de la Generalitat, participa en el “seguiment de cabals, barrancs, sistemes de regulació i zones inundables”. Malgrat això, els efectius no van ser mobilitzats en la dana per a aquesta tasca clau (es tracta d’una de les línies d’investigació de la jutgessa de Catarroja que instrueix la causa). 

A més, estan integrats en el Pla Territorial Autonòmic d’Emergències, intervenint en “emergències derivades de fenòmens meteorològics adversos com ara inundacions, temporals de vent, episodis de neu, serveis de salvament i rescat, i altres situacions de greu risc col·lectiu”. I actuen “sota la direcció operativa del pla corresponent, en coordinació amb els consorcis provincials de bombers i la resta dels organismes implicats”.

La dreta instrumentalitza una vegada més la investigació parlamentària d'un desastre

El PP i Vox donen carpetada en les Corts Valencianes a la comissió sobre la major catàstrofe del segle

El PP i Vox opten per donar carpetada en les Corts Valencianes a la comissió sobre la dana del 29 d'octubre de 2024, la major catàstrofe d'aquest segle en territori valencià, en la qual va haver-hi 230 víctimes mortals. En complir-se un any de la seua posada en marxa, la dreta i l'extrema dreta han decidit no prorrogar la seua activitat, malgrat que només 32 dels 96 compareixents previstos han passat pel Parlament. Entre els que queden figuren l'exconsellera Salomé Pradas i els membres de la cúpula d'emergències en el moment en què es van produir les inundacions.

Tant el PSPV com Compromís han posat el crit en el cel mentre el PP justificava la decisió en la intenció de “fugir del circ” suposadament orquestrat per l'oposició, a la qual acusa de no tenir una altra iniciativa política aquesta legislatura que “viure de la dana”. Vox, d'altra banda, al·lega que l'assumpte està judicialitzat amb la instrucció que porta a terme la jutgessa de Catarroja. Les tres principals associacions de víctimes han mostrat la seua indignació i, posades a invocar metàfores circenses, han acusat la dreta de muntar “una pantomima parlamentària orientada més a construir un relat polític de defensa del Consell que a aclarir responsabilitats o escoltar honestament les víctimes i la ciutadania”.

La carpetada no és nova. Al contrari, s'emmarca en una vergonyosa tradició parlamentària de la dreta valenciana consistent a usar les comissions d'investigació per a intentar tapar les responsabilitats dels seus càrrecs institucionals davant catàstrofes o corrupcions. Va ocórrer amb una altra tragèdia, l'accident del metro de València que va deixar 43 morts i 47 ferits el 3 de juliol de 2006. Un precedent que ha planejat des del principi sobre la investigació parlamentària de la dana. Aleshores, el PP que presidia Francisco Camps va obrir i va tancar la comissió en les Corts en un mes per a concloure que la responsabilitat va ser únicament del conductor del comboi mort en l'accident. No obstant això, al gener de 2020, quatre dels vuit directius de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana processats per la jutgessa que havia reobert el cas en 2014 van ser condemnats per la seua responsabilitat en les deficiències de seguretat de la corba on va ocórrer el sinistre. Més tard, el 2012, amb Alberto Fabra com a president del Consell, la comissió sobre el cas Emarsa, que al·ludia al saqueig de la depuradora metropolitana de València, situada a Pinedo, va durar un poc més: dos mesos i mig. Va exculpar l'Ajuntament de València i els responsables de l'Entitat Pública de Sanejament d'Aigües Residuals (Epsar) de la Generalitat Valenciana, que no obstant això acabarien sent condemnats temps després a conseqüència de la instrucció del jutge Vicente Ríos.

La comissió parlamentària exculpa, la sentència condemna. Es tracta d'un comportament acreditat per part d'una dreta que no s'enrojola per aqueixa obscena instrumentalització dels mecanismes d'investigació previstos en el sistema democràtic. Una perversió que va quedar documentada en el passat i en què el PP, amb la imprescindible complicitat de l'extrema dreta de Vox, incideix de nou. El dictamen d'aquesta comissió tancada ara intempestivament estarà, sens dubte, en línia amb uns precedents tan ignominiosos.

Pel que fa als tribunals, s'ha confirmat la decisió del TSJ d'excloure l'expresident Carlos Mazón de ser imputat per la jutgessa, que al seu torn ha vist acceptada a tràmit pel Consell General del Poder Judicial la petició d'empara davant el diputat del PP Rafael Hernando, que la va acusar de prevaricació “palmària”, i el 'youtuber' conspiracionista Rubén Gisbert, que la va titllar de “delinqüent” i “corrupta”.

D'altra banda, la recuperació sobre el terreny a les comarques afectades per la inundacions avança a poc a poc. El ministre de Transports i Mobilitat Ciutadana, Óscar Puente, va assistir fa uns dies a la posada en servei de la nova passarel·la de Picanya, que va arrasar la dana. Amb una inversió de 2,1 milions d'euros, és una de les 17 estructures de titularitat municipal destrossades a la comarca per a la reconstrucció de les quals ha habilitat el ministeri 34 milions d'euros dels fons d'emergència. 

La versió en valencià d'elDiario.es

Des que va ocórrer la tragèdia, les informacions sobre la dana i les seues conseqüències es publiquen, juntament amb altres notícies i reportatges, en la versió en valencià d'elDiario.es. La pots llegir ací.

També pots seguir-nos en Telegram, Bluesky, Instagram, Tik Tok i el canal de Whatsapp.

Aquest dijous, 7 de maig, a les 19.30 hores, el poeta, catedràtic i director de l’Institut Cervantes Luis García Montero serà el protagonista de la VIII edició del cicle ‘Gandia Pensa’. Inicialment prevista al Palau Ducal, la trobada es trasllada finalment al Teatre Serrano a causa de la previsió de pluges durant la jornada.

La trobada consistirà en una conversa entre García Montero i la comissària del cicle, Àngels Gregori. Baix el títol “La responsabilitat amb la paraula”, els protagonistes abordaran qüestions d’actualitat com la necessitat de restaurar la democràcia, el desmantellament de l’estat del benestar i la responsabilitat ètica en la vida pública.

Una trajectòria intel·lectual de referència

Luis García Montero és una de les veus més destacades de la poesia i el pensament contemporani en l’àmbit hispànic. La seua obra literària i assagística l’ha consolidat com un referent cultural i humanista, amb una forta implicació en la defensa de la democràcia, els drets humans i la justícia social.

Catedràtic de Literatura Espanyola a la Universitat de Granada, ha desenvolupat una àmplia trajectòria acadèmica i literària. És autor de títols fonamentals com Habitaciones separadas, Completamente viernes, Vista cansada o Un año y tres meses. En narrativa destaca Mañana no será lo que Dios quiera i la seua recent novel·la La mejor edad.

El 2018 va ser nomenat director de l’Institut Cervantes, càrrec des del qual impulsa la projecció internacional de la llengua espanyola com a espai de diàleg cultural. Al llarg de la seua carrera ha rebut nombrosos reconeixements, entre els quals el Premi Loewe, el Premi Nacional de Poesia o el Premi Internacional Carlos Fuentes, a més de ser Fill Predilecte d’Andalusia i Doctor Honoris Causa per diverses universitats.

‘Gandia Pensa’, un espai consolidat de reflexió

‘Gandia Pensa’ s’ha consolidat com un fòrum de referència per al pensament crític i el debat públic. El cicle va començar el 8 de maig de 2025 amb l’escriptor i filòsof Theodor Kallifatides i celebrarà el seu primer aniversari amb aquesta vuitena edició.

En edicions anteriors ha comptat amb la participació de destacades figures de l’àmbit cultural, científic i polític com Joaquim Bosch, Marina Garcés, Antonio Monegal, Paco Cerdà, José Luis Sastre, Manuela Carmena, Sara García o Sami Naïr, entre altres.

El cicle s’ha establert com un espai de reflexió sobre democràcia, cultura, ciència i societat, obert a la ciutadania i orientat a fomentar el pensament crític contemporani.

El problema de l'accés a l'habitatge continua marcant l'agenda política de les institucions. En eixa cerca de solucions o de propostes que puguen mitigar la complicada situació social que provoca la falta d'oferta i els alts preus, l'Ajuntament de Picassent explorarà una fórmula pionera que evite l'especulació i que no l'afecte el continu creixement dels valors immobiliaris.

La proposta municipal és la coneguda com a cessió d'ús, per la qual l'Ajuntament cedeix sòl públic durant 75 anys perquè un grup de cooperativistes puguen dur a terme la promoció d'habitatges amb un desemborsament inicial d'entorn de 30.000 euros i quotes mensuals durant visca a l'habitatge. Estes quotes dependran del cost total i el nombre de participants en el projecte, però la pretensió és que no siguen més de 500 euros mensuals. A més amb esta quota mensual no sols es limita a l'ús de la vivenda, sinó que inclou tots els costos associats al funcionament de l'edifici, tant els ordinaris de la comunitat necessaris per al manteniment dels espais comuns i serveis, com per a l'amortització del préstec subscrit per la cooperativa per a finançar la construcció.

Amb esta fórmula fins i tot es podrà traspassar la propietat als fills, inclús recuperar la quantitat inicial entregada si es decideix abandonar l'habitatge. En definitiva l'Administració cedeix el dret de superfície d'una parcel·la de titularitat pública a la cooperativa adjudicatària durant els 75 anys, mentre que la promoció, construcció i gestió de l'edifici correspon a la cooperativa.

Per a l'alcaldessa de Picassent Conxa García este model pioner de col·laboració social és una iniciativa important “perquè preserva la titularitat pública del sòl, evita l'especulació i permet l'accés a la vivenda sense afectar els preus la pujada que suposa l'activitat especulativa”. L'alcaldessa ha subratllat que “el model cooperativista és una bona fórmula que cal fomentar i augmentar, ja que esta col·laboració entre ajuntament i propietaris assegura qualitat i protecció més enllà de les fluctuacions del mercat immobiliari”.

L'estudi inicial de la promoció preveu la construcció d'uns 30 habitatges amb places de garatge i zones comunes, situada esta primera iniciativa de cessió d'ús al costat de l'estació de ferrocarril, on en l'actualitat es dona ús com a aparcament a este solar on es construirà la promoció.

Reunió informativa

Per a donar a conéixer els detalls d'este nou model d'accés a la vivenda, s'ha organitzat una primera xarrada informativa, on els responsables de l'urbanisme municipal i empreses especialitzades faran una explicació detallada i aclariran qualsevol dubte dels assistents interessats. Este acte informatiu serà el dimecres 29 d'abril a les 18.30h en el Refugi Cultural de Picassent.

45 habitatges per a lloguer

Esta iniciativa se suma a la coneguda fa algunes setmanes, on l'Ajuntament va anunciar una inversió de 4 milions d'euros procedents de fons europeus per a realitzar en sòl dotacional la promoció de 45 habitatges per a lloguer assequible, amb la finalitat d'augmentar l'oferta d'habitatge per a col·lectius més vulnerables, tenint prioritat les persones afectades per la dana.

La Regidoria de Participació Ciutadana de l'Ajuntament de Sagunt ha obert hui, 15 d'abril, la primera fase dels quals seran els Pressupostos Participatius d'Inversions per a l'exercici 2027 amb la recepció de propostes i projectes, que romandrà oberta fins al 31 de maig. El Consistori destinarà 500.000 euros a esta iniciativa que es va desenvolupar per primera vegada en 2025.

Podran presentar les seues propostes i projectes d'inversió, amb un màxim de tres, les persones majors de 16 anys que figuren empadronades en el municipi abans del 15 de març d'enguany, així com qualsevol organització que estiga donada d'alta en el Registre Municipal d'Associacions. El registre de les aportacions haurà de formalitzar-se a través del portal https://participa.sagunto.es/.

L'alcalde de Sagunt, Darío Moreno, al costat de la regidora de Participació Ciutadana, María Rubio, han presentat hui la convocatòria de 2027, així com els seus detalls.

L'objectiu és que els projectes que es presenten redunden en la millora de la qualitat de vida de la ciutadania del municipi, és a dir que pensen en el bé comú, en la millora de l'espai públic, en la solidaritat i en la convivència, tenint en compte les necessitats dels barris. En este sentit cal puntualitzar que les inversions no són activitats com a programes culturals o festes, ni serveis com a neteja, personal ni tampoc subvencions, sinó que es tracta de tot allò que l'Ajuntament de Sagunt puga construir o adquirir i que siga perdurable en el temps com a equipaments, infraestructures o millora dels espais públics.

Requisits de les propostes d'inversió

Per això, les propostes hauran de complir una sèrie de requisits, entre els quals destaquen: ser de competència i àmbit municipal, ser clares i comprensibles, ser viables tècnica i jurídicament, que la seua execució es puga iniciar en 2027, sostenibilitat econòmica i ambiental, així com que siguen coherents amb l'orientació i els usos funcionals dels equipaments.

D'igual mode, les propostes no poden ser adquisicions de material no inventariable, ni d'infraestructures que no siguen competència del Consistori. Per a la seua execució no ha de ser necessària la implicació d'altres administracions públiques. I tampoc poden ser contràries a polítiques, programes, plans o projectes urbanístics aprovats, així com convenis signats per l'Ajuntament. Òbviament tampoc poden anar en contra dels drets fonamentals, les llibertats individuals i col·lectives, els valors democràtics ni els Drets Humans, entre altres exigències.

A més, hauran d'atendre els criteris tècnics de viabilitat i els límits econòmics disponibles. En relació amb este punt, el pressupost que requerisca cada actuació no haurà de superar la quarta part de la dotació total destinada als Pressupostos Participatius d'Inversions. Igualment, no han d'estar previstes i pressupostades ja per l'Ajuntament per al mateix exercici pressupostari.

Fases posteriors

Una vegada concloga la primera fase, de presentació de propostes, s'iniciarà la segona, en la qual del 10 de juny al 10 de setembre s'estudiarà la viabilitat dels projectes presentats per part del personal tècnic de l'Ajuntament de Sagunt. Inicialment serà des de la pròpia regidoria de Participació Ciutadana des d'on es validaran i publicaran en la plataforma aquelles que complisquen els requisits, i estes passaran a un nou procés en què s'estudiaran per part dels servicis de les àrees implicades en cada cas, després de la qual cosa emetran un informe sobre la seua viabilitat tècnica, jurídica i pressupostària.

Després de ser validades serà el moment de la votació de la ciutadania, en la qual podran prendre part totes les persones majors de 16 anys que s'hagen empadronat en el municipi abans del 15 d'agost. El procés estarà obert dues setmanes, del 15 al 30 de setembre, i aquelles veïnes i veïns que desitgen participar en el sufragi hauran de registrar-se en la plataforma web.

En la votació es podran seleccionar tantes opcions com es vulga fins a esgotar el pressupost, per tant, no hi haurà més límit de propostes per persona que aquell que permeta la dotació pressupostària destinada a la iniciativa (inicialment 500.000 euros). Tampoc serà necessari emprar-ho per complet, és a dir que es pot votar per una única opció.

La convocatòria de la tercera edició dels Pressupostos Participatius part del compromís de l'Ajuntament de Sagunt d'incrementar la col·laboració i la participació de la ciutadania en la presa de decisions sobre la gestió de la ciutat. Este procés d'implicació ciutadana ha aproximat a veïns i veïnes la gestió pública. Constituïxen un instrument de democràcia directa que permet a la ciutadania saguntina involucrar-se en la presa de decisions respecte a una part del pressupost municipal.

María Rubio ha destacat que este projecte “és una eina clau per a continuar construint la ciutat des de la implicació directa dels nostres veïns i veïnes”. En eixa mateixa línia, la regidora de Participació ha afegit: “este tipus d'iniciatives són clau perquè se li dona veu a la ciutadania perquè prenga les decisions que afecten el model de ciutat on volem viure”.

D'altra banda, Darío Moreno ha animat a la ciutadania a participar en esta tercera edició i ha assenyalat que mitjançant esta iniciativa es genera “un exercici de conscienciació ciutadana quant a la participació en esta mena de processos”. Així mateix, ha assegurat que les propostes i les votacions “ens donen informació de quins són les prioritats i els interessos de la ciutadania”.

L’Ajuntament de Catarroja ha aprovat en el ple celebrat el passat 30 d’abril l’extinció de l’organisme autònom local vinculat a la residència de majors del municipi, una decisió adoptada després d’haver explorat totes les alternatives legals i administratives possibles per a garantir la continuïtat del servei.

El tancament del centre, derivat dels greus danys ocasionats per la dana, ha generat una situació complexa que ha sigut analitzada durant els últims mesos des del punt de vista jurídic, econòmic i de gestió, sense que haja sigut possible articular una alternativa viable en el context actual.

En el ple del mes de març, l’equip de govern va decidir posposar la decisió d’extinció amb l’objectiu de donar marge als grups municipals del Partit Popular i Vox perquè pogueren plantejar propostes alternatives a les ja estudiades pe’l Consistori.

Posteriorment, en el ple d’abril, l’informe jurídic municipal va avaluar les propostes finalment traslladades i va concloure que no eren viables jurídicament, per la qual cosa no podien donar una resposta efectiva a la situació plantejada, procedint-se a l’aprovació de l’extinció de l’organisme.

L’alcaldessa de Catarroja, Lorena Silvent, ha assenyalat que “esta és una decisió que ningú volia prendre, però que ha sigut inevitable després de mesos de treball i d’anàlisi. Hem explorat totes les vies possibles, hem donat temps addicional per a trobar alternatives i hem actuat amb responsabilitat en tot moment”.

Silvent ha afegit que “les conseqüències de la dana sobre les instal·lacions i l’absència d’una solució estructural per part de la Generalitat Valenciana han limitat les opcions reals, obligant-nos a prendre una decisió que garantisca seguretat jurídica i ordre en la gestió”.

Des de l’Ajuntament s’insistix que el procés s’ha desenvolupat amb transparència, rigor tècnic i voluntat de diàleg, prioritzant en tot moment l’interés general i la necessitat de donar una resposta ordenada a una situació sobrevinguda.

El consistori continuarà treballant per a definir el futur del servei i donar resposta a les necessitats de les persones majors del municipi, en coordinació amb les administracions competents.

Divendres 15, a les set de la vesprada,  l'edifici universitari històric del carrer de la Nau de València acollirà l'acte anual de lliurament del Premi Vicent Ventura, concedit per unanimitat a les víctimes de la DANA del 2023, representades per associacions que les defensen, al sindicalista Miquel Coll i a Verònica Cantó, presidenta de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. 

Per una o altra raó, els últims anys he hagut de llegir o rellegir molts textos de Ventura i de reflexionar sobre la seua obra i les seues actituds polítiques i civils. Basant-me si més no en aquestes experiències recents, puc dir que Vicent Ventura hauria aprovat l'elecció dels organismes i les persones premiades. Per moltes raons que ara no cal escatir però que considere òbvies, tenint en compte la trajectòria del gran periodista valencià, el seu sentit de la solidaritat i el compromís permanent amb la llengua del país. 

En el cas de Verònica Cantó Doménech, també entre motius molt diversos, perquè es tracta d'una senyora que parla clar, que té criteris propis i independents i els defensa amb solidesa i entusiasme. En realitat, com feia ell mateix. 

El perfil de les persones premiades, tal com el va definir Josep García Richart quan creàrem el guardó després de la mort de Ventura, correspon a gent que haja treballat durant anys pel país, i sobretot per la llengua, sense haver adquirit per això un relleu social especialment notable. Per això el primer premiat va ser Josep Lluís Bausset, que Joan Fuster havia designat com l'home subterrani per la seua discreció permanent. Per aquest costat, tot i que és presidenta de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, també Verònica Cantó compleix amb escreix els mèrits requerits, ja que sempre ha treballat sense escarafalls ni exhibicions per la difusió del valencià i la consolidació del seu ús normal, en l'àmbit docent i en el conjunt de la societat. 

L'Acadèmia Valenciana de la Llengua, institució capital

Quan el 1995 fou elegit president de la Generalitat Valenciana Eduardo Zaplana, hi hagué moltes persones que s'inquietaven per l'actitud que prendria enfront de la llengua del país. Jo no: vaig aventurar la hipòtesi que aquest senyor no es ficaria en embolics inútils per a ell. Coneixedor de les interioritats de la Unió de Centre Democràtic, recordaria com li havia anat al Consell preautonòmic d'Enrique Monsonís amb les seues maniobres secessionistes, amb Amparo Cabanes, el Grup d'Acció Valencianista i altres elements que alguns lectors d'una certa edat probablement recordaran. Tingué un seguit de manifestacions en contra, protestes de professorat, alumnat i pares, soroll mediàtic que el ridiculitzava, accions de les universitats i altres organismes.

Zaplana no sols evità ficar-se en conflictes sinó que anà més lluny: tractà d'evitar-los superant-ne el marc, comprant voluntats i aquiescències i presentant-se com a pacificador. L'Acadèmia Valenciana de la Llengua fou el resultat més rellevant d'aquella política interessada però d'orientació positiva, si es té en compte com havien actuat respecte de la llengua del país els seus antecessors del PP local i, ja abans, d'allò que s'anomenà Aliança Popular [del Regne de València]. 

No fa molt s'ha publicat Els orígens i els primers vint anys de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (1995-2021), tesi de doctorat de Sergi Castillo Prats dirigida el 2024 per Rafael Alemany i que està en la base de l'estudi homònim publicat fa pocs mesos per l'Editorial Tirant lo Blanch. Alemany, a qui tant es deu perquè el Departament de Filologia Catalana de la Universitat d'Alacant tinga el prestigi que el distingeix, haurà estat un informador plenament fiable i documentat sobre el tema de la tesi que he esmentat. El llibre conté una excel·lent documentació, ben relatada i analitzada sobre la història de l'AVL, ja des dels seus antecedents. 

Ben certament, la composició de l'AVL fou en els orígens, com hauria dit Joan Fuster, una nova arca de Noè, amb animals de totes les espècies. Ara, si l'elecció d'alguns acadèmics contradeia en bona part la llei de creació, ja que no posseïen els mèrits necessaris i foren elevats al càrrec per motius de quota política, l'organisme ha fet una gran tasca i aquella composició ha anat depurant-se fins arribar, amb la renovació recent i pròximament efectiva, a la solvència general necessària sobre els temes en què l'Acadèmia és autoritat. 

Darrerament, la institució s'ha vist atacada des de poders autonòmics, provincials i municipals amb una virulència lamentable. Els mitjans n'han informat i no cal ara estendre's sobre l'episodi. Sí que convé remarcar que, enfront d'això, les persones que formen la corporació han respost als atacs amb una unanimitat pública que cal qualificar d'exemple de dignitat, tot i que representen un ampli ventall ideològic i fins i tot provenen d'una diversitat de posicions respecte de la llengua en alguns casos contradictòria. 

Ha correspost a Verònica Cantó, com a presidenta, encapçalar la defensa de la institució. Ho ha fet amb una claredat i un equilibri també exemplars. Com a mostra utilitzaré el text de la seua intervenció solemne en l'obertura del curs acadèmic actual, el 17 d'octubre passat. En un article sobre Paul Léautaud publicat en aquest diari poc després, vaig explicar com aquells dies la meua salut no era gens grata. Malgrat això, vaig forçar-me a assistir, amb l'únic objectiu d'escoltar la Presidenta, si bé vaig poder també saludar alguns vells amics, com ara Joan Francesc Mira.  En el seu parlament, Verònica Cantó va fer una exposició objectiva sobre què és l'AVL i què significa per a la realitat lingüística i cultural del País Valencià, des que es va crear. I va fer un diagnòstic clar sobre la situació del moment, amb paraules que citaré textualment:

«Ens trobem en un moment crític per al valencià i per a l’Acadèmia, potser dels més crítics que hem viscut en la nostra història recent.

Sé que és una obvietat dir que el 2025 ha sigut un any difícil i dur per a l’Acadèmia, i afegiria dos adjectius més: inèdit i inaudit. És clar que també ho ha sigut per a la nostra llengua i per a tots els sectors que s’hi deixen la pell i l’ànima en dignificar el seu ús en els àmbits respectius, ja provinguen de la cultura, de l’associacionisme, del sindicalisme, del llibre, de la música, de l’espectacle o de la política autonòmica i municipal.

Com deia, ha sigut un any d’una complexitat extrema a causa de la concatenació de determinats fets, originats en l’esfera governamental, que han suposat un atac frontal al valencià i a tot allò fet o produït en la llengua pròpia. Malauradament, els valencians sabem massa de batalles que problematitzen la llengua per interessos polítics i partidistes.

Front a esta actitud hostil, el Ple de l’Acadèmia ha actuat com una pinya, aprovant per unanimitat, el 28 de març d’enguany, una declaració sobre el projecte de pressupost aprovat pel Govern valencià. Projecte que retallava en dos milions d’euros els recursos destinats a la promoció del valencià i en un 25% el pressupost

presentat per l’Acadèmia. El Ple de la nostra institució va concloure la seua declaració denunciant que «la reducció dràstica al pressupost assignat a l’AVL i a la promoció del valencià no respon a raons objectives i ponderades, sinó que és una decisió en contra de l’ús i la normalització del valencià». Posteriorment, en la tramitació parlamentària, el nostre pressupost encara va patir més modificacions arbitràries, que van deixar pràcticament inoperativa l’activitat de l’Acadèmia. En este sentit, vull recordar que el Defensor del Poble, en resolució d’1 de setembre del 2025, va fer una recomanació al Govern valencià perquè el Consell fera una modificació pressupostària que restaurara íntegrament el pressupost de l’Acadèmia, tal com l’havia aprovat la nostra institució, «en aras de salvaguardar  —diu literalment la resolució— l’autonomía de esta institución».

Que jo sàpiga, els grups polítics que des de la Generalitat, diputacions o ajuntaments han atacat l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i pretenen jugular-la, no han respost a aquest discurs, ni en realitat han modificat la seua actitud, estúpida o bàrbara. 

Cap sorpresa: tampoc no havien atès el discurs amb què el 2024 obrí el curs acadèmic corresponent tot responent a una imprudència notable de Mazón sobre el valencià, que segons ell es volia imposar:

«Usar i potenciar l’ús del valencià no demana de sectarismes, ni d’actuacions que  s’aparten del rigor acadèmic, de la història de la llengua i de la realitat. Estimar  el valencià no demana rebaixes, ni discriminació en funció del lloc de naixement o  d’habitatge; no entén d’interessos partidistes ni de colors polítics. Estimar el  valencià és un acte de voluntat, de fidelitat i de generositat. 

I per descomptat, no podem referir-nos al valencià, a la nostra llengua, com una  llengua imposada per una raó tan senzilla com òbvia: perquè no es pot imposar allò que és  propi, i el valencià no sols és la llengua pròpia i històrica dels valencians i les  valencianes —tal com reconeix amb encert el nostre Estatut d’Autonomia—, sinó que, a més, és la llengua habitual, familiar, quotidiana i professional de centenars de milers de valencians, amb la qual ens hem identificat des de fa quasi huit segles i sobre la qual hem bastit les nostres arrels.»

La gent de la meua edat, ja provecta, que ha tingut l'oportunitat d'observar la realitat política dels darrers decennis, n'hem vist de molts colors, i els qui sobreviuran algun temps, com les persones més joves, encara tindran més sorpreses, bones o desagradables. Ara, veure com la dreta ataca institucions publiques i estatutàries, és a dir constitucionals, mentre l'extrema dreta diu que vol suprimir-les, tal vegada no entrava en les expectatives més negres que els particularment pessimistes ens podíem haver traçat una nit de malsons o d'insomni persistent i angoixós.  

L'autonomia, per curta i pobra que siga, permet governar de manera més pròxima a les necessitats de la ciutadania. És a dir, donar respostes útils a aquestes necessitats, en tots els ordres, però també en els usos lingüístics d'un país cada vegada més complex. No necessitem menys autonomia, ens en cal molta més. 

El treball com a norma de vida

Verònica Cantó nasqué el 1964 a Cocentaina, un poble que en la memòria sempre em recorda baixades des del Montcabrer, escapades des d'Alcoi i altres caminates per aquelles serres del país, que no sé si es podran repetir mai.  Es va llicenciar en Filosofia i Lletres (Secció Filologia Catalana) per la Universitat d’Alacant l’any 1987 i té un currículum molt nodrit  en referència a la llengua del país. Fou professora de valencià de l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat d’Alacant i després a l’Institut d’Educació Secundària de Novelda, a l’IES Miguel Hernández d’Alacant i al Jaume II de la mateixa ciutat.

A continuació, des del 1989 al 2006, fou directora de publicacions d’Editorial Marfil d’Alcoi, una empresa fundada l’any 1947, amb més de 60 anys de producció, dedicada majoritàriament a editar materials curriculars i de suport per a l’ensenyament, però també, i en això Verònica Cantó tingué molt a veure, amb col·leccions com ara Universitas, A Sol Post, Autors d’Ara, La Carrasca o El Drac de paper.

És a dir, que la seua activitat professional, a banda de la docència, es caracteritza per un sentit pràctic, en realitat complementari del primer i, en alguna mesura, més enriquidor d'experiències i en un observatori distint i més ampli que el que les aules proporcionen.  Crec que aquest bagatge li ha resultat particularment útil ja dins de l'AVL, a la qual va entrar el 2001, quan es va crear la institució. Hi fou secretària des d’octubre de 2006 fins a març del 2022, quan va ser elegida presidenta, amb l'avantatge evident de conèixer per dins la casa des d'aquest lloc especialment funcional, no teòric, que representa una secretaria.  

Verònica Cantó és una senyora molt afable, de conversa agradable i simpàtica i d'una intel·ligència desperta que li permet mirar els problemes amb un somriure espontani, de vegades potser una mica irònic si el problema pareix fictici, inventat a la força per algú que no vol declarar amb honestedat per què el planteja. Com ha passat amb estupideses recents sobre el valencià, la seua normativa i el seu enquadrament dins de la llengua catalana que alguns fingeixen ignorar seguint mòbils polítics directament heretats d'un franquisme fosc i regimentat però que no afegia a la seua evident voluntat d'acabar amb el valencià, la ignomínia de negar aquesta vinculació d'arrel. Em permetré recordar que el 1964, amb motiu de la campanya commemorativa dels anomenats 25 anys de pau del règim dictatorial, el Ministeri d'Informació i Turisme, llavors assignat a Manuel Fraga Iribarne, edità un llibre sumptuós, La España de cada provincia, on el periodista Martí Domínguez parlava de «la aragonesa y más aún catalanísima Reconquista de Valencia», o quan es demanava retòricament «¿Cuándo ni dónde se habló un catalán más bello que el de esta Valencia del trescientos y el cuatrocientos?». Això era el franquisme, el postfranquisme del PP i de Vox no ho signaria. I així anem. Clar és que don Martí no era Ombuena, ni Barberà Armelles ni altres periodistes valencians de l'època

No crec en les categories literàries. Qui és escriptor és escriptor, i qui sap contar i narrar ja té molt per davant. La sintaxi i el ritme són clau perquè en literatura ens impregna i impressiona més el com es diu que allò que es diu. Vicent Flor (València, 1971) ho sap i ho conrea. És el cas de Terres bàrbares.

Assagista de mena, i esperonat per la bona acollida de seua primera novel·la, Flor ha agafat amb determinació les regnes de la ficció i ha superat la prova de foc: una segona novel·la que es llegeix amb ganes des de la primera fins a la darrera pàgina.

En Terres bàrbares Flor narra la trajectòria de Guillem Seguí, fill de lluitadors antifranquistes, i de Vera Català, una jove marcada per l’abandonament patern. Tots dos protagonistes, periodistes de vocació, s’endinsen en una investigació sobre les mentides i la recerca de la veritat tant durant el franquisme com en l’actualitat. D’entrada ja la trama promet acció.

Dit això, i posats a valorar una novel·la, potser un dels aspectes que més agraeixen els lectors és el fet que la història atrapa des del primer moment, i en aquest terreny Terres bàrbares guanya per golejada (em permet el símil del futbol perquè em consta l’afició de l’autor).

Feta la broma, diré que la darrera novel·la de Vicent Flor encadena de manera eficaç diverses trames que van alternant-se i imbricant-se fins donar un quadre de conjunt seductor dels condicionaments.

D’una banda, les obsessions i, al capdavall, complexa identitat del protagonista de la ficció, Guillem Seguí, un personatge ben perfilat. D’altra, la relació amb un pare que ha patit la pèrdua de memòria –—l'Alzheimer, l’epidèmia del nostra temps— una relació marcada pels silencis i la recança.

I encara més enllà, la descoberta d’un passat de militància, repressió, tortura i una confessió que trastoca les coordenades mentals del narrador, alhora que permet entrar en l’univers pervers dels torturadors de la Brigada Social de la policia espanyola en temps del franquisme, persones aparentment normals i corrents però capaces de la màxima crueltat, com ara aplicar corrents elèctrics a persones indefenses.

A tot això, a més, se suma una relació entre l’amor i l’amistat, la del protagonista i una periodista més jove i combativa, que obre la porta a la visió del panorama dels mitjans de comunicació avui, la precarietat dels professionals joves i el joc de conveniències i complicitat dels directius amb el poder.

Tot això, banyat de gin tònics, d’anades i vingudes per una ciutat re(coneguda) va trenant-se en el temps i en els diversos escenaris del llibre, mentre el lector se sent literàriament atrapat per les trames centrals i secundàries, les quals transmeten una visió complexa de la societat que ens envolta i de la nostra inserció en un món propi i alhora profundament aliè. En el fons, tot és més complex del que sembla, i així ho mostra la novel·la, mentre ens fa reflexionar al voltant del paper de la veritat i les mentides en les nostres vides.

Vicent Flor ha escrit una història que avança amb molt bon ritme narratiu, com ho fa la vida mateixa, entre obstacles, aturades, mentides, silencis, malentesos, coses dites a mitges, secrets de família. Tot això, a través de dos protagonistes que articulen diàlegs molt ben trenats i plantejats.

Tots dos, Guillem i Vera, es mouen amb agilitat en el terreny relliscós de la recerca periodística, aquesta professió  sanguinària, que en diria Josep Pla. Una professió que du implícita una forma de mirar i estar al món, no sempre dolça. Però en definitiva, una manera de voler entendre causes i efectes, i qui hi ha al darrere de tot això.

En Terres bàrbares, la corrupció i la repressió són el teló de fons d’una reflexió constant: què sabem de la realitat, quina és la part de la veritat amb què convivim i quina la part de la mentida? Si som honestos, la mentida sempre dona molt més faena que la veritat, perquè demana entretenir-la i qualsevol baixada de guàrdia s’ho enduu tot per l’aire. No obstant això, gran part de les vides i les famílies es construeixen sobre mentides o veritats no dites, algunes de petites, altres de ben grosses.

Descobrir-les passat un temps pot deixar-nos nus, ferits, fràgils. Però també això és la vida: aprendre a vèncer els silencis.

Un dels mèrits de la novel·la és que construeix una atmosfera, una herència emocional que modela el caràcter i la vidai que el pols narratiu s’equilibra entre la tensió, l’acció i el pensament, amb una prosa polida que avança a bon ritme, i com escrigué Virgina Woolf, “l’estil és un cosa ben simple: és senzillament qüestió de ritme. Un cop el tens, no et pots equivocar de paraula”.

Després de set anys de silenci, Svaters tornen als escenaris amb un concert molt especial. Un concert que naix de les ganes de retrobar-se amb la seua gent i de fer-ho a casa.

Inicialment previst per al 7 de març, el concert va haver de ser ajornat a causa de la pluja i se celebrarà finalment el pròxim 9 de maig.

L’oportunitat arriba amb el 30 aniversari del MercaRock, organitzat per la Falla del Mercat d’Alcàsser. Un festival estretament lligat a la història del grup. Al llarg dels anys, Svaters hi han participat de manera recurrent, compartint escenari, amistats i nits memorables amb altres bandes del rock en valencià. Més que una actuació, per al grup és tornar a un lloc carregat de significat.

Aquest concert és, sobretot, un retrobament humà i generacional. Amb amics, amb família, i amb filles i fills que, quan el grup estava en actiu, eren massa menuts o encara no havien nascut. Ara, per primera vegada, tindran l’oportunitat de veure’ls en directe.

Lluny de plantejar-ho com una actuació anecdòtica, Svaters fa mesos que assagen amb una idea molt clara: oferir un directe potent, treballat i honest, a l’altura del que va ser el grup i del que encara és. Un repertori cuidat, energia intacta i el respecte que mereix tornar a pujar a un escenari després de tant de temps.

Però el concert no és l’únic que importa. El procés també importa: retrobar-se, tornar a assajar junts, compartir dinars, converses i rialles. En el fons, hi havia també la sensació que aquest era el moment, sense grans plans més enllà de gaudir del present.

El 9 de maig, Svaters protagonitzaran un retrobament que connecta passat i present, i que forma part de la memòria col·lectiva del poble.

Per al grup, tocar al MercaRock és, senzillament, tornar a casa.

Alçar el cap com a editors en un context convergent cap a la concentració en grans grups, en una llengua sense estat i en un País com el nostre, amb una infraestructura cultural feble i sovint unes institucions a la contra, no és gens fàcil. I això és el que han fet els escriptors i editors Juli Capilla i Mercè Climent amb Lletra Impresa, una editorial que nasqué ara fa deu anys, al recer d’un moment d’esclat del sector. Van ser anys en què nasqueren altres editorials petites i independents al País Valencià, entre elles, Edicions del Buc, Austrohongaresa de Vapors, Balandra, Sembra Llibres i Drassana.

Des d’aleshores, els editors de Lletra Impresa han rodat molt per fires i trobades: amb convenciment, amb un catàleg divers i de qualitat —cent títols ja i deu col·leccions. Duen milers de quilòmetres recorreguts, darrerament amb una furgoneta equipada on fer-hi nit si escau. Activen la memòria i m’ho conten al voltant d’una taula al jardí de l’hotel Westin de València, mentre prenem cafè i parlem amb calma d’escriure, de llegir i traduir llibres i, sobretot, d’editar-los i entomar reptes.

Encara amb la ressaca del dia Sant Jordi a Barcelona fa uns dies, en fan balanç: “Estem molt contents d’haver-hi participat per primera vegada —comenta Capilla —Sant Jordi és una festa per la cultura i el català magnífica, i dins del que cap ens ha anat bé, estar-hi ja és molt. Hem pogut convidar-hi tres autores i parlar amb els lectors i altres editors. Tant de bo que el dia de Sant Jordi tinguera més de repercussió al País Valencià perquè tenim les bases per a fer-ho, només cal una mica més de voluntat per part del sector. Hi llance el repte”.

I com que el negoci dels llibres és un no parar, els editors de Lletra Empresa escalfen ara motors per a La Fira del Llibre de València, on enguany estrenaran caseta pròpia: “Quan decidírem crear Lletra Impresa ens feia, sobretot, il·lusió i respecte. Volíem crear una empresa cultural que, a la llarga, es pogués professionalitzar, que estigués present en tot l’àmbit català i que fes llibres de qualitat”, apunten. I quines van ser les seues apostes? “Autors de proximitat de tots els Països Catalans, però també algunes traduccions singulars, a les quals ningú s’havia acostat abans ni en català ni en castellà, com és el cas de la poeta nativa-americana Joy Harjo”.

Damunt de la taula hi ha un exemplar de Capvespre, de Josep Bertomeu Moll, novel·la fundacional de l’editorial, que enguany reediten a mena d’homenatge i celebració: “Amb Bertomeu ens coneixíem de coincidir en algunes revistes culturals. Era un gran escriptor i una gran persona, i quan em va enviar la seua novel·la i la vaig llegir, vaig tenir clar de seguida que seria el nostre primer títol. Fou un alegria i no puc oblidar la seua generositat i com d’agradable fou treballar amb ell. Ha estat molt emotiu tornar a presenta-la seua deu anys després a Dénia, de la mà de Gustau Muñoz, qui fou molt amic seu”.

Com van ser els inicis i com descriuria el camí per a arribar fins a ací? “Els inicis no foren fàcils —explica Climent— anàvem curts de diners, hi vam invertir tots els nostres estalvis i havíem de formar-nos en maquetació, a més, necessitàvem assessorament legal i professional, eren moltes coses, però a poc a poc vam anar fent”. “Fou un començament de molt feina i esforç, apunta Capilla, i complicat, però en tot aquest temps no hem perdut mai diners i , ara, després de deu anys estem, en un punt d’inflexió, veiem que som una empresa viable i hem apostat per la professionalització, fins i tot estic plantejant-me fer una pausa en l’ensenyament i dedicar-me de ple a l’editorial”, comenta Juli, qui actualment treballa a mitja jornada com a professor de Secundària.

Una editorial on the road

Dedicats en cos i ànima a la literatura des de diferents àmbits, però també a la tasca exigent de fundar una família amb dues filles encara menudes, Capilla i Climent han demostrat que, en ocasions, la tenacitat i la il·lusió pot tombar, si no murs, almenys barreres. De fet, ells les han tombades, metafòricament parlant, perquè des dels seus inicis, els libres de Lletra Impresa han estat presents en nombroses fires i esdeveniments literaris de tots els territoris de parla catalana. Ara acaben de tornar del Sant Jordi a Barcelona i en setembre compartiran caseta a la Setmana del Llibre en Català. I en això ho ha han tingut molt clar. “Som editors valencians des de Gandia i València, però amb vocació catalana i universal, per això des d’un començament hem estat a fires com Liberisliber, a Besalú, a la Literal de Barcelona i hem col·laborat amb la Vila dels llibres a l’Escala i La Vall dels Llibres a Tavernes de la Valldigna”, expliquen.

En aquest sentit destaquen la importància de les fires on els editors puguen vendre directament: “És una necessitat que volem reivindicar per al País Valencià —insisteixen—. No es tracta d’interferir o voler trencar la cadena del llibre, però en fires com Liberisliber comproves que tens una relació diferent amb els lectors i autors, parles amb ells, et coneixen, els ofereixes i recomanes llibres i fins i tot de vegades ixen idees i projectes de treball d’eixos encontres, i encara que signifique anar amb al furgoneta carregats de llibres i tota la família al darrere, són moment per a fer relacions i connexions importants, tant humanes com professionals”.

Un catàleg divers i atractiu

El catàleg de Lletra Impresa combina narrativa, assaig, poesia i literatura per a xiquets. Entre els seus autors hi ha noms consagrats com ara Francesc Bodí, Lourdes Boïgues, Sebastià Benassar, Josep Iborra, Rafael Chirbes i Gustau Muñoz, entre altres, i traduccions de veus poc conegudes encara a casa nostra, com Subhash Jaireth, Joy Harjo i Djaimilia Pereira de Almeida. L’aposta per un catàleg divers, de qualitat i atractiu, també visualment, ha estat una de les prioritats de Lletra Impresa, i per això han cuidat les cobertes, les traduccions i cada detall dels llibres. En part també perquè Capilla i Climent, a més d’editors, són escriptors i coneixen el món dels llibres des de l’altre costat, cuiden molt els autors: “Tractem d’estar a prop seu —explica Mercè— perquè coneixem el terreny i sabem què és ser autor, i els guiem en el procés d’edició del llibre i posteriorment en les presentacions i en les promocions, conèixer els nostres autors, connectar bé amb ells és important per a tots, per a l’èxit del llibre i per a l’editorial”.

Així, amb esforç, sensibilitat, dedicació i professionalitat, Climent i Capilla han alçat una editorial que a poc a poc va guanyant lectors, prestigi i prestatges.

La falla Passeig de Tavernes de la Valldigna es va erigir en la gran triomfadora de la festa de les Lletres Falleres 2026 a l’aconseguir dos dels reconeixements: el premi Lletres Falleres al contingut del llibret, i el premi Comfet al millor contingut infantil publicat en un llibret de falla.

D’altra banda, Gandia va ser la localitat amb un major nombre de falles premiades, amb un total de cinc. La falla Corea va aconseguir el premi Malva a la millor poesia satírica amb “Memòries de futur”, de Salvador Bolufer; mentre que la falla Beniopa va ser reconeguda amb el premi Mocador al millor assaig amb “La tradició i la innovació en la festa de les falles”, de Ricard Català Gorgues. La falla Vilanova va guanyar el premi Mestre Ortifus – JLF de Cullera a la millor portada, la falla Sant Nicolau Mosquit el premi Mestre Ortifus – Roís de Corella a la Coherència del llibret i la falla Plaça Prado va aconseguir el premi Murta al millor microrelat amb “Encara crema”, de Pepe Santatecla.

A més a més, el premi Soler i Godes al millor article publicat en un llibret de falla va ser per a “Tindre la llengua llarga”, de Salva Andrés per a la falla Rei En Jaume I de Cullera; mentre que el premi Climent Mata autonòmic al millor disseny i maquetació va recaure en la falla Saladar de Dénia. La falla Cambro de Tavernes de la Valldigna es va erigir en guanyadora del premi Portal de Valldigna a la millor poesia lírica amb el poema de José Colero “La insubornable soledat del foc” i el premi Bernat i Baldoví al millor sainet va ser per a la falla Mercat de Silla amb “El besapeus” de Josep Mª Tomás González. El premi Ü a la millor il·lustració va ser per a la falla Plaça de la Reina, Pau i Sant Vicent de València amb “Obrim en falles” de Luna Pan; i el premi Esfaxat al millor contingut satíric breu va ser per a Javier Nácher.

Pel que fa als premis amb vessant local i comarcal, la falla Ferroviària de Xàtiva es va emportar el premi Climent Mata local, mentre que la comissió Lluís Cendoya de Sagunt va guanyar el premi Ciutat de Sagunt al millor assaig publicat en un llibret de la comarca del Camp de Morvedre amb el treball de César Rubio “Ahir i avui del discurs crític en les festes populars: la sàtira en les falles i el Carnaval de Cadis”.

La festa de les Lletres Falleres, celebrada al Gran Teatre d’Alzira, va reunir amb centenars de persones d’un total de 40 comissions falleres de 19 localitats diferents.

Bibiana Collado Cabrera (Borriana, 1985) va debutar amb èxit com a novel·lista amb Yeguas exhaustas (Pepitas de Calabaza, 2023), després d’haver publicat diversos poemaris, entre ells, l’aclamat Violencia (La Bella Varsovia, 2020), títol explícit i avantsala de Yeguas exhaustas. El 2024 publicà Chispitas de carne, i ara torna a la novel·la amb Marcelino, una història ambientada en l’entorn rural on l’autora cedeix la veu a un home gran que evoca la seua vida al costat de la dona estimada.

Ens trobem amb Bibiana Collado al Parc Central una vesprada d’abril. Les vesprades ja són llargues i a les set la llum, en comptes de cremar, matisa i és més prometedora que mai. Jesús Císcar la retrata amunt i avall del parc, caminem entre rosers que aviat petaran: “El parc està cada dia més bonic i frondós —comenta Bibiana mentre passegem— li ha costat uns anys, però ja es veu verd i prompte florirà tot i s’omplirà de color”. Ho diu amb un somriure i una alegria espontània. Molt pròpia d’ella, una escriptora senzilla, però solemne.

Sembla que al parc se sent com a casa, hi viu a uns escassos metres, en un barri on ha fundat sa casa, com canta algun dels seues darrers poemes: “Sempre estic fent poesia i quan vaig escriure Yeguas exhaustas no sabia per on eixiria. Deien allò de ‘Bibiana Collado ha dado un salto’, però jo no me n’havia anat enlloc, [diu amb un somriure generós]  i per això volia que isquera un poemari després de la novel·la. La poesia per a mi és important, la duc sempre amb mi”. Es refereix al llibre Chispitas de carne.

La història de la seua darrera novel·la,  Marcelino, és un despullament entre la por, el dolor, la masculinitat ferida i l’amor. Li comente a Bibiana si no ha estat una gosadia, la de fer parlar un home que al llarg de la seua vida no trobà mai les paraules. “Tots hem conegut un senyor major que parla poc, però que quan parla ho encerta”, contesta. “Imagine que després de Yeguas hi havia l’expectativa d’una segona història amb una dona narradora parlant de temes propers a les dones, però aquesta volta tenia clar que el narrador seria un home major i de camp, perquè és una realitat que no està representada en la narrativa contemporània, i en aquest sentit, el llibre torna a la relació camp-ciutat, com també ho feien les reflexions de Beatriz en Yeguas”.

Bibiana Collado assegura que li agrada provocar i transgredir i que l’èxit de la seua primera novel·la ha estat positiu per a continuar escrivint: “No he sentit la pressió de fer un segon llibre, he anat fent, i la bona rebuda de la primera novel·la l’he viscuda com un incentiu bonic, sobretot quan vaig veure que hi havia un interès entre els lectors i que els clubs de lectura provocaven moltes converses. Sentia ganes de tornar a escriure i connectar de nou amb la gent”. Així ho percep l’autora, qui veu i viu la literatura en dues esferes diferents que es complementen: “D’una banda, el treball solitari de l’escriptora, i d’altra, la recepció del llibre i la lectura compartida que en fan els altres, i que em retro alimenta i fa d’estímul”.

Tornem a Marcelino, li dic,  [tornem-hi ... contesta somrient]. El lector nota que la novel·la deixa entendre la grisor, l’opressió i la misèria d’una època, però sense entrar en detalls ni a penes descripcions: “la història l’he tinguda sempre dins meu, més que la història, diria que l’ambientació, eixe món i eixe llenguatge del camp, rude, senzill, però savi”. Però tot plegat sorprèn, li insistisc, perquè no esperes que d’un món tan aspre, dur i esquerp isca tanta tendresa i poesia: “Els grans dolors no tenen noms ni dates, ni llocs explícits, però tots els entenem, no cal explicitar-los”. “Potser un dels problemes que tenim quan escrivim —matisa— és que ho expliquem tot massa. Ací, en Marcelino, els efectes i els fets es veuen en els personatges, en les maneres de parlar i sentir. I és alhora una manera d’obrir fronteres a la interpretació perquè les situacions que es donen en la història d’aquest home són comunes al gènere humà”.

Marcelino no parla, no diu ni manifesta. En ell hi ha una emoció interna que malda per eixir, “perquè ningú li ha ensenyat a expressar els seus sentiments i emocions”, em retruca Bibiana. Tanmateix, pensa en silenci coses com aquesta: “Pensé en un hijo como una acequia. Qué bruto has sido siempre, Marcelino. En aquella tierra tan seca en la que vivíamos, imaginando a un chiquillo como un plan de regadío. Pero es que el agua hace posible el futuro. Y un hijo también, ¿no?”.

¿Per què ha triat el tema dels no-nats, Bibiana? “No ho tenia planejat en un principi, sabia que volia que l’imaginari de la perifèria tornara al centre del relat, però no volia escriure sobre el dol, i finalment hi ha tres històries de dol i part del llibre és com ho gestionem. En el cas del protagonista i narrador, Marcelino, és el dol dels no-nats que surten de la dona i com ho interioritza ell, què fer per sanar el dolor i com tornar al sexe després d’això. I em semblava molt interessant clavar-me en el cap d’ell, d’un home que es planteja tantes coses, entre elles el sentiment de culpa i d’inseguretat. Però clar, ell és un home que qüestiona la seua masculinitat i si és ell qui no val i ‘su mala simiente’ provoca les pèrdues i el dolor repetit... I en això he fet trampes, al posar-me en la pell d’un home i donant-li pensaments i paraules a un home que jo no sé com parlaria. Sobretot perquè eixos homes, eixuts i dolguts, no parlaven i jo ací estic jugant fent-lo dubtar”.

És cert que Macelino no ho verbalitza, però el seu pensament ens parla en un monòleg interior que pren la paraula i l’eleva: “Alguna vez la rocé con la mano nada más salir de ella y el gesto se me torció de duda y de pena al notar aquella agüilla. Disimulé —o yo creia que estaba disimulando. Pasaba el tiempo. El ser humano no está hecho para darse cuenta de que es feliz”. I és aquesta veu que surt de ben endins la que, enmig d’un un món rural i pobre sense nom, ens colpeja i entendreix, juntament amb altres personatges que viuen vides “subversives” en silenci, enmig d’una Espanya negra.

Així és Marcelino, una novel·la senzilla i profunda, una història immersa en la foscor que troba en la tendresa, l’estima i el respecte entre persones la manera de compensar la pobresa, l’austeritat, la vergonya, el silenci, la por, l’estigma, la repressió, la ignorància, la masculinitat ferida, i, sobretot, la incapacitat d’expressar l’amor amb paraules.

Entre 1974 i 1981 o 1982, pràcticament totes les vesprades laborables vaig compartir despatx amb donya Beatriu Civera. Era una habitació fosca i insalubre al carrer de Moratín on hi havia dues taules enfrontades, una per a ella i una altra per a mi. Això ens permeté parlar i parlar de mil coses, actuals o no. Així vaig saber que ella havia nascut al carrer de les Monges, al costat del de la Carda, on jo vaig passar la infantesa i bona part de la joventut: pur barri del Mercat, a València. Ella havia treballat en un taller de modista i la meua àvia materna en tenia un, molt modest. En fi, ella era republicana i la meua família també... 

La llàstima és que no vaig anotar quasi res de tot el que em contà aquella excel·lent senyora, que tenia una memòria molt notable i era molt aguda en els comentaris. En qualsevol cas, recorde perfectament que gràcies al seu marit, antic membre de la Joventut Valencianista i de l'Agrupació Valencianista Republicana, sabia com Almela —ara escriptor de l'any de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua— havia començat a treballar a l'Ajuntament de València, on arribà a ocupar un càrrec important com a arxiver i bibliotecari. Fou cosa d'Ignasi Villalonga, que va descobrir en ell i en Adolf Pizcueta qualitats notables i els oferí ajudar-los a tenir un treball, bé a l'Ajuntament, on tenia influència a través de la Companyia de Tramvies propietat de la seua família, bé a la mateixa Companyia. Almela trià la primera opció i Pizcueta, la segona. 

Un valencianisme camuflat

Els primers anys del franquisme, era impossible fer valencianisme o catalanisme escrivint als periòdics. Per això Almela, Fuster i d'altres feien divulgació erudita i de vegades pintoresca sobre el país, mentre que a Barcelona Carles Soldevila, per exemple, feia barcelonisme, i Pla —caricaturitze—, empordanisme radical.  En els inicis de la meua disconforme i atrabiliària formació cultural, els articles d'Almela sobre curiositats locals a Levante, com els de Vicent Vidal Corella a Las Provincias, m'interessaven, com els de Beüt, Bono i Barber, Soler i Godes... I no diguem el suplement Valencia, del primer diari, més o menys coordinat per Almela. Jo guardava aquells papers que he perdut, com molts altres. 

Aquells articles d'Almela eren només una part brevíssima de la seua producció periodística, desenvolupada des de la joventut, quan el 1918 —havia nascut a Vinaròs el 1901 i vivia a València des de xiquet— amb disset anys ingressà a la redacció de La Correspondencia de Valencia, òrgan llavors de la Unió Valencianista Regional gràcies a les aportacions econòmiques de Francesc Cambó i altres. Estigué divuit anys al diari, però des de llavors col·laborà amb assiduïtat a tota mena de periòdics, sobretot de València, Barcelona i Madrid: ABC, Blanco y Negro, Diario de Barcelona, El Día Gráfico, Algo, D'ací i d'Allà, Mirador, La Nova Revista, La Semana Gráfica, Mundo Gráfico, Revista de Catalunya, La Voz, Jornada, Levante... I eventualment en molts més. Fou un dels tres directors de la revista Taula de Lletres Valencianes(1930) i dirigí també la col·lecció Nostra Novel·la (1930-1931) i, des del 1945, la revista Valencia Atracción. 

Molts d'aquells articles passaren després a llibres i fullets. Almela devia tenir una autèntica indústria amb els impressors —de Valencia Atracción, sobretot—, que li reservaven els ploms de les composicions amb linotípia dels seus articles i després els reconfiguraven i repaginaven per fer-ne fullets que ell passava a llibreries amigues que els revenien. A banda d'això, publicà en català a la Barcino els seus primers tres llibres —La catedral de València (1927), Sant Vicenç Ferrer (1927) i una edició de L'Spill de Jaume Roig (1928)— i, en la mateixa llengua o en castellà, en moltes altres editorials. El 1973, consultant la Bio-Bibliografía de Francisco Almela y Vives publicada el 1960 per Soler i Godes vaig poder copsar la importància del personatge. El 2008, Juan B. Codina Bas, en La “Glorieta” de Francisco Almela y Vives —accessible gratuïtament a Bivaldi, repositori digital de la Biblioteca Valenciana— proporcionà informacions abundants i molt valuoses sobre la vida d'Almela. 

Almela utilitzat

Com és lògic, sense saber qui ni què hi havia darrere, l'atac orquestrat contra Fuster a primers del 1963 arran de la publicació d'El País Valenciano —i de Nosaltres, els valencians— m'apassionà. Vaig poder veure com hi reaccionaven dos escolapis, professors meus al carrer de Carnissers. Davant una seixantena d'alumnes dels més grans, el padre Ferrandis, d'Algemesí, preguntà a Cámara, fill del director de Levante, si son pare li deixaria El País Valenciano, perquè no pensava comprar-lo. Per la seua banda, el padre Benjamín Aragón, d'El Bonillo, a la Manxa, ens preguntà, a Rodolf Sirera i a mi, sabent que estàvem aprenent valencià, si pensàvem que era la mateixa llengua que el català. Responguérem afirmativament. Ell ho dubtava —ací deien mosatros i allà, nosaltres— i el duguérem a consultar l'Alcover-Moll a la biblioteca privada de la comunitat, en una sala on els escolapis es reunien després dels menjars o a veure la televisió. Aragón comprovà la quantitat de variants que els diccionari reportava per al mateix possessiu i quedà convençut. 

El que jo no sabia llavors és que l'autor de l'anònim atac escrit contra Fuster era Almela, ni que ipso facto havia estat premiat amb el càrrec de cronista de la ciutat. No sé ara qui m'ho digué ni quan. En qualsevol cas, vaig continuar llegint els seus articles amb curiositat i de seguida algun poema seu, a l'Antologia de la poesia valenciana (1956), de Fuster. 

Anys després, arran de la publicació el 1987 d'una Obra poètica d'Almela preparada per Josep Ballester, vaig publicar a Hoja del Lunes, de València, dos articles. El primer començava manifestant la meua opinió: «Si em donaven a triar entre tots els poetes valencians de la primera meitat del segle xx, és quasi segur que la meua elecció es decantaria per Francesc Almela i Vives. Sempre he pensat, si més no, que és el més ric de recursos literaris i el més destre a l'hora d'administrar-los». Els poemaris d'Almela —Joujou (1933),  La llum tremolosa (1948) , La columna i les roses (1950)  i Les taronges amargues (1955)— mostren, ja des del principi, una maduresa literària, una tècnica i una sensibilitat que es mantenen vives per a qui els llegesca ara mateix.

Fent ara aquest article m’adone que, sense saber-ho, la meua impressió de simple lector manifestada a La Hoja del Lunes el 1989 coincidia, a molts anys de distància, amb la més autoritzada que arran de la publicació de L'espill a trossosexpressà Adolf Pizcueta, gran amic seu, a La Gaceta Literaria: 

«Almela es quizá de todos los poetas valencianos el que tiene un matiz más personal, el que se aleja completamente de los temas y de las emociones sabidas, en un esfuerzo de creación para el que se halla admirablemente preparado por su conocimiento y dominio del idioma. 

La lectura de L'espill a trossos deja un sabor especial. Almela no es un poeta lírico, ni es tampoco un poeta humorístico o irónico; pero en sus versos aparecen estos elementos en una graciosa armonía, compensándose mutuamente en un tono de realismo que está dentro de la tradición de la poesía antigua valenciana. El nombre de Jaume Roig, a quien Almela ha dado actualidad en las colecciones de “Els Nostres Clássics”, puede servir muy bien para relacionarle en este aspecto.»

Amb moltes més precisions situava Fuster la poesia d'Almela en prologar la segona edició de L'espill a trossos el 1982, sens dubte compartint la iniciativa de reeditar-lo amb Pizcueta. 

Era el mateix Pizcueta que molt després, en els records autobiogràfics que vaig titular de manera factícia Memòries fragmentàries (1901-1989) escrivia intencionadament que Almela, abans de la guerra,  «des de sempre mirava més Catalunya, els polítics i els literats catalans, la cultura catalana, que a cap altra direcció».

La República i la guerra 

No hi ha dubte que Almela degué rebre la República amb alegria i esperança. Era membre de l'Agrupació Valencianista Republicana i redactor del seu òrgan, Avant (1930-1931). La seua crònica «La proclamació de la República a València», apareguda a la Revista de Catalunya al maig de 1931 continua sent molt útil. 

I en aquell temps organitzà una oficina a l'Ajuntament de València per traduir els edictes i altres documents, d'acord amb Enric Duran i Tortajada, regidor per l'Agrupació Valencianista Republicana, com va estudiar Òscar Pérez Silvestre a l'article de Saó (2023) «El primer servei lingüístic municipal per a la difusió de les Normes (1933)». 

Del període bèl·lic convé retenir sobretot els versos satírics amb què col·laborà al llibret de falla Els enemics del poble a l'infern, publicat el 1937 per l'Aliança d'Intel·lectuals Antifeixistes, que duia textos també d'Emili Gómez Nadal i Carles Salvador, dibuixos de Gori Muñoz i fotografies de Josep Renau dels ninots fallers fets per Regino Mas. Els signava Quiquet, el mateix diminutiu amb què l'anomenava amb simpatia en alguna carta Eduard Martínez Ferrando. 

En aquell període fou també membre de l'Institut d'Estudis Valencians (IEV) fundat el 1937 per Francesc Bosch Morata, personatge clau estudiat per Miquel Notari en dos volums publicats el 2023. Jo mateix, gràcies a Joaquim Juan Cabanilles, vaig editar en facsímil les actes de les sessions de l'IEV al catàleg de l'exposició Ciència i cultura en la guerra. L'Institut d'Estudis Valencians 1937-1938, comissariada amb Edelmir Galdón per a la Universitat de València al Palau de Cerveró, on aquest organisme tingué la seu i ara treballa l'Institut d'Història de la Medicina i de la Ciència López Piñero. Els documents originals eren donació de Domingo Flecher, director del Servei d'Investigacions Prehistòriques i membre de l'IEV.

Tot plegat propicià que Almela fora perseguit en la postguerra. Juan B. Codina Bas, en La “Glorieta” de Francisco Almela y Vives (2008), donà la informació necessària sobre la qüestió. Allí es reprodueixen les acusacions principals: 

«Primero. Que durante la dominación roja, o sea en marzo de 1937 publicó varios artículos de los que era autor, en el número extraordinario de Nova Cultura editado por la Alianza de Intelectuales.

Segundo. Que asimismo ha traducido varias obras antifascistas para la editorial de las Juventudes Libertarias.

Tercero. Que precisamente por lo que se indica en los dos cargos anteriores, y por la publicación de la obra Lenin de la que es también autor, se le sigue procedimiento sumarísimo de urgencia en el Juzgado Militar, núm. 15, estando en el día en prisión atenuada».

Per fortuna per a ell, els informes no mostraren que hagués estat afiliat a la maçoneria, com altres amics seus. 

Tinc la convicció moral que, com a tantes altres persones, aquesta persecució el marcà per sempre. La guerra féu un tall brutal en la seua vida. Tot i que, com apuntava Pizcueta en recordar l'amic, potser la imaginació de la víctima hi afegí després perills no tan reals però sempre possibles. A l'article «Almela i Vives: tallat per la guerra», publicat a Saó el 2004, ja vaig mantenir aquestes opinions. 

En qualsevol cas, els vencedors de 1939 no oblidaren els compromisos anteriors d'Almela, com no oblidarien els de Manuel Sanchis Guarner, quan se'l proposà per succeir-lo com a cronista de la ciutat i fou rebutjat per l'ajuntament franquista, en un episodi molt ben reconstruït per Santi Cortés en la seua biografia del filòleg valencià. 

Els que havien dut Almela a escriure l'article anònim contra Fuster del 1963 són identificables. Dos periodistes, José Ombuena i José Barberà Armelles, i un polític i historiador tan mediocre com ells: Diego Sevilla Andrés. En la meua part de la biografia Joan Fuster. D'un temps, d'un país (1922-1992 —l'altre autor era Salvador Ortells—, vaig recordar el 2022 que l'edició de Valencia y su reino (1965), la resposta d'Almela a El País Valenciano, implicava com a editor una altra víctima —no passada sinó immediatament futura, el 1966— el gerent de la Prensa del Movimiento a València, però valencianista i demòcrata cristià Francesc Soriano Bueso. Eren represàlies típicament feixistes que en el cas d'Almela aconseguiren en part limitar-lo brutalment. 

Ara, en la meua opinió, sense que Almela es convertís en un franquista sociològic com foren Xavier Casp i Miquel Adlert —així me'ls definí Joan Fuster, cap al 1973—personatges que, convé recordar-ho, el 1951 havien provocat una difícil situació entre Almela i Fuster, a qui no perdonaven que el tractés de la manera civilitzada i deferent que mereixia —Santiago Ferrandis m'ho ha fet veure fa poc. Fuster hagué de disculpar-se davant d'Almela. Curiosos inquisidors, Casp i Adlert, curiosos inquisidors alguns que ara voldrien cremar Almela al seu infern particular. 

El 1980 o 1981, amb María Fernanda Mancebo, vaig visitar la casa d'Almela als xalets dels Periodistes, la Cooperativa de Cases Barates promoguda al Passeig de València al Mar, ara Blasco Ibáñez, per l'Associació de la Premsa, pel fet que hi vivien llogats uns alumnes seus. Va ser una experiència emocionant, perquè en bona part es conservava com devia estar quan ell, des del 1934 amb la dona i els fills, l'habitava. Allí passarien les pors de la guerra, des d'allí passà Almela el calvari del 1939 i els anys següents. Ara no sé si allí morí el 1967 als seixanta-sis anys. Massa jove encara. Pense que, si ell hagués viscut més temps, el 1971, quan començàrem a preparar la Gran Enciclopedia de la Región Valenciana, Fuster m'hauria encarregat sens dubte d'aconseguir la col·laboració regular d'Almela. I hauria estat una excel·lent col·laboració. 

Exactament, no sé des de quan, però jo diria que Alfons Cervera i jo vam començar a ser amics poc després de la mort de Vicent Ventura, al desembre del 1997, i per desgràcia a causa d'aquella mort. En tot aquest temps, ens hem vist algunes vegades a Gestalgar, el seu poble, però sobretot a València i incidentalment en alguna altra població. La relació sempre ha estat molt cordial i quan hem hagut de prendre decisions sobre alguna qüestió en què la nostra opinió era necesària, la coincidència immediata ha estat molt freqüent i, si no, l'acord després d'un intercanvi ràpid d'arguments, s'ha produït amb rapidesa i sense entrebancs. 

No és fàcil, perquè tinc la impressió que ell deu ser un tipus del qui veuen de seguida per on cal anar i per on no, mentre que la meua tendència és embrancar-me en algun dubte, de vegades massa llarg. 

Dit tot això, considere necessari advertir que abans d'arribar a una relació tan cordial, Alfons Cervera ocupava un lloc distingit entre les persones a les quals jo tenia un grau bastant elevant de mania. No em queia bé. Preferia ignorar-lo. El que li llegia, em pareixia encertat i oportú, els temes que tractava en articles i la manera amb què els resolia no em creaven cap mena de desacord. Més bé al contrari, jo considerava que en un percentatge molt significatiu pensàvem el mateix sobre nombroses qüestions generals d'una clara importància, si no sobre la majoria d'elles, i que, en una paraula, estàvem al mateix costat de la taula. D'una taula de conversa i intercanvi d'idees, vull dir, i a costat utilitze el mot taula i no cap altre, on algunes i alguns haurien escrit trinxera o altra paraula de connotacions bèl·liques. 

I per quina raó, sense conèixer-lo, m'era antipàtic Alfons Cervera? Ho explicaré amb claredat, de manera molt breu i espere que plenament intel·ligible: el trobava massa perfecte. Em feia la sensació d'un progressista en la representació més canònica de la tipologia humana de la nostra societat recent. Anterior, però recent. Sempre es manifestava a favor de les bones causes i de la gent agredida, dels drets en perill i dels espais amenaçats. Sempre, sempre. I això és el que em feia dubtar. Hi deu haver alguna classe de trampa, pensava jo, potser és una escenificació. Cal dubtar-ne...

Quan el vaig tractar, de seguida vaig comprendre —i ara me'n disculpe— que les meues sospites eren estúpides i injustes, un simple prejudici sense cap fonament. Alfons Cervera creia tot el que escrivia o el que deia. Les seues autodefinicions i les seues preses de posició a favor o en contra d'alguna cosa eren sinceres i li havien costat més d'un disgust. Cervera és un tipus d'una peça amb qui es pot comptar 

De vegades, moltes vegades fins i tot, m'he preguntat l'origen del meu lamentable recel. Vaig arribar a una conclusió d'anar per casa, però que em va resultar útil per al meu règim particular. Jo dubtava de la sinceritat de Cervera perquè la seua forma de manifestar-se corresponia al que era més habitual en un tros de país que en un altre. Probablement és un tòpic, però no crec del tot fals que la gent de la Serrania, per exemple, tendeix a l'expressió més franca i literal que la de la plana més o menys albuferenca. Vull dir, que Cervera ha heretat i pràctica l'expressió sense circumloquis perquè va nàixer i es va criar en un lloc determinat. Bé, no sé ben bé si és etnologia recreativa, però aquesta és l'explicació que em vaig donar.  

Clar és que la sinceritat, la franquesa en l'expressió, no sempre són ben rebudes en segons quins ambients —o contextos, si vostes ho prefereixen. En qüestions polítiques, hi ha un cert risc per al periodista si les seues opinions i expressions no agraden als que manen. O als que donen per descomptat que manaran en un futur no merament utòpic. Cervera, com he sabut després, ha tingut problemes de vegades greus per no adoptar la hipocresia i l'afalac com a normes obligades de conducta diària. El Yes, bwana sistemàtic i reverencial, i si es diu en anglès millor, enforteix moltes carteres i consolida el progrés professional. No tant com pertànyer a la família de qui controla la bossa pública; ja és una mena de relació que igual et facilita l'accés directe i immediat a un pis de protecció oficial, o a uns quants. Amb piscina si és possible. 

En qualsevol cas, Alfons Cervera ha hagut de treballar sempre i ho ha fet amb entusiasme. Des que, quasi xiquet, començà a ajudar en el forn de pa que portava la seua família, es jubilà oficialment a la Universitat de València, ha exercit oficis i professions diversos. Així, treballà en la fastuosa Universitat Laboral de Xest —d’on va ser acomiadat el 1974 per oposar-se, amb un altre company, a una reducció de plantilla— i després sobretot feu de periodista, a la ràdio —Radio 3, Ràdio 9— i en premsa escrita —sobretot Cartelera Turia, Infolibre, elDiario.es i Levante-EMV, diari on cada setmana els darrers temps publica un article, combatiu com tots els seus, en destacat pel dia i pel lloc per a tenir el màxim número de lectors. Els seus textos són quasi sempre amb columnes d'opinió, si bé en alguna època va fer igualment crítica literària i musical.

De tots aquests treballs, ell i molta gent recorda de manera especial, per l'impacte que tingué, el Fòrum de Debats, dirigit i organitzat per ell a l'edifici històric de la Universitat de V alència, al carrer de la Nau. La programació era una completa i continuada càrrega crítica. La primera activitat, al novembre del 1996, fou un homenatge al setmanari Triunfo, ja desaparegut però viu en la memòria de milers de persones. Hi intervingueren l'editor, José Ángel Ezcurra, l'historiador Juan Carlos Mainer i els periodistes Eduardo Haro Tecglen i Manuel Vázquez Montalbán. Hi hagué després diversos cicles: amb la Plataforma per la Sanitat Pública, la Fundación de Investigaciones Marxistas, la Xarxa de Cristians de Base, el Moviment d'Objecció de Consciència quan encara existia el servei militar obligatori, o la Federació Veïnal de València. Cal esmentar també l'homenatge al novel·lista José Luis Sampedro, el cicle Memòria Democràtica, la commemoració del quarantè i el cinquantè aniversaris dels darrers assassinats oficials del franquisme, al setembre de 1975, a més de debats sobre l'Horta de Campanar, exposicions sobre el 23F i la Segona República espanyola. Iniciat gràcies a l'impuls del rector Pedro Ruíz, el Fòrum de Debats realizà centenars d'activitats, obertes a col·lectius socials molt diversos, que hi tenien un lloc propi d'intervenció pública, durant més de vint anys. De fet, creà un model seguit a continuació per altres universitats públiques. Avui es manté dins de la programació de l'Escola de Pensament Lluís Vives. En el record d'Alfons Cervera, motor i ànima d'aquella iniciativa, tenen un ressò particularment emotiu intervencions de l'escriptor Mario Benedetti i del cantant Daniel Viglietti, entre moltes altres.  

Una literatura molt eficaç

Per ventura —en minúscula aquesta vegada— mentre jo vivia en l'error, Cervera tenia la confiança plena de molta gent honesta i fiable, alguna molt coneguda, i el seguia l'interès de molts lectors. A banda la tasca com a articulista, havia publicat llibres de relats. Fins que ens vam fer amics, De vampiros y otros asuntos amorosos (1984), Fragmentos de abril (1985), La ciudad oscura (1987), Nunca conocí un corazón tan solitario (1987), El domador de leones (1989), Nos veremos en París, seguramente (1993), El color del crepúsculo (1995), Els paradisos artificials (1995), I si fa no fa poc abans de començar la cordial relació ininterrompuda, un llibre que el projectà cap a un públic molt i molt extens: Maquis (1997) formà part del programa d'Agregation per a càtedres d'Ensenyament Secundari a França —junt al Lazarillo de Tormes i Doña Bárbara, de Rómulo Gallegos.

Maquis i la participació amb simposis i congressos sobre l'antifanquisme i el franquisme, li han valgut una audiència molt notable amb el món de l'exili del 1939 i les seues derivacions fins ara mateix, sobretot a ciutats franceses com ara París, Brest, Tolosa de Llenguadoc, Bordeus o Grenoble. 

Després d'aquella narració tan recordada, en vingueren d'altres: La noche inmóvil (1999), La risa del idiota (2000), L'home mort (2001), El hombre muerto (2002), La sombra del cielo (2003), Aquel invierno (2005), La lentitud del espía (2007), Esas vidas (2009), Tantas lágrimas han corrido desde entonces (2012), Las voces fugitivas (2013), Todo lejos (2014), Otro mundo (2016), La noche en que los Beatles llegaron a Barcelona (2018), Claudio, mira (2020), El boxeador (2024), Singapur (2026). 

Algunes d'aquestes novel·les han estat traduïdes al francès, l'alemany i l'italià i són estudiades a diversos països europeus, als EUA i el Regne Unit, dins de programes sobre literatura espanyola contemporània. Pel que fa a l'alemany, el seu traductor fou l'escriptor austríac Erich Hackl, de qui ja vaig parlar en aquesta sèrie, i que té amb Alfons tantes coincidències de pensament i d'entusiasme civil. 

No he llegit tantes pàgines ni de bon tros, però els llibres de Cervera que he practicat m'han produït la mateixa sensació de complicitat que els seus articles, que llegesc sempre que me'n passa un per davant. La prosa de les narracions, el que conta, imagina o inventa té una gran força d'atracció i t'implica en la trama, potser perquè els arguments podrien formar part de la teua vida, dels teus records personals o de les teues observacions. 

Per Ventura, però sense Ventura 

Jo he estat a la casa familiar de Cervera, a Gestalgar, he dinat allí amb ell i el seu germà Claudio, que apareix en alguns escrits seus, he vist com viu, he passejat pel poble i ens hem acostat al Túria, abans i després de la Dana, he esperat, escoltant, mentre un o altre veí el parava pel carrer i enraonaven sense urgències de les coses quotidianes, com s'haurà fet a Gestalgar durant segles. 

Cervera i jo parlem i hem parlat de moltes coses, probablement menys importants que les que ocupen les seues converses amb la gent de Gestalgar. Ens hem entès sempre, ja ho he dit, i ens hem entès en català, llengua que els dos aprenguérem en segon terme, després del castellà originari; ell vivint a Llíria o a Vilamarxant, jo a València, escoltant i llegint el que podia.

Però tot això vingué propiciat pel record viu i urgent de Vicent Ventura —en majúscula ara, des que el rector Pedro Ruiz l'encarregà de coordinar el Premi Vicent Ventura que cada any se celebra des del 2000. Des del primer moment, la seua implicació en aquesta activitat anà més enllà del compliment d'una obligació professional. Amb això demostrà com valorava la figura i l'exemple del polític i periodista, potser sense haver-lo tractat tant com altres. 

Abans i després de jubilar-se a la Universitat de València, Alfons Cervera ha estat una de les persones que més esforços han dedicat a l'organització de sopars, conferències o actes de lliurament, de la mateixa manera que la seua opinió ha estat sempre valuosa a l'hora de decidir a qui s'havien d'atorgar els guardons, successivament dissenyats per Andreu Alfaro, Sebastià Miralles i Xavier Montsalvatje. Els han rebut, entre altres, Josep Lluís Bausset, Escola Valenciana, Ferran Sanchis Cardona, la Cívica d'Alacant, Josep Forcadell, Adolf Beltran, Carmen Agulló, Camacuc, Vicent Olmos, Frederic Jordán i la Societat Coral El Micalet, Manuel Safont, Trini Simó, Enric Tàrrega, el Col·legi Públic Censal de Castelló de la Plana, Saó, Paco Muñoz, Pere Miquel Campos, Rosa Solbes, Rosa Serrano, l'Aplec dels Ports, Tudi Torró, Al Tall, Nel·lo Pellisser, Josep Lluís Pitarch —creador del Premi Ventura amb Josep García Richart—, el Genovés, Mercè Viana, Josep Iborra, l'Arxiu per la Democràcia d'Alacant, Ferran Zurriaga... 

És una sèrie de personalitats i institucions que per fortuna continua allargant-se cap al futur. Alfons Cervera en forma part evident.

Gràcies a un treball ardu i necessari de José Vanaclocha sobre la Cartelera Turia, puc dir ara amb exactitud que al novembre del 1982, i sota el pseudònim Samuel Bosc, vaig encetar en aquest setmanari una secció titulada «Biblioteca i zoològic» amb un article sobre Vicent Miguel i Carceller. Jo recordava haver escrit sobre el personatge i on, però no la data. El llibre de Vanaclocha, per desgràcia d'edició particular i no venal, m'ha permès retrobar el text. 

Llavors no devia haver-se escrit molt sobre el personatge, a banda de la sentència que el condemnà a mort el 1940 i la paperassa subsegüent. Si de cas, Joan Fuster, en una altra cartellera, Qué y Dónde, havia escrit el 1981 un article titulat «Enyorança de La Traca». Deia Fuster, i citaré in extenso:

«Ja ho sé: La Traca sempre fou un residu petitburgès i regionalista, un cagalló del blasquisme. Però quant de bé que ens faria, avui, una Traca! Vull dir una Traca posada al dia. La necessitem. Necessitem un detergent satíric, deshipotecat, alegre i devastadorament localista, en forma de paper imprès i amb ninots, que aparega cada setmana. La idea és pura utopia, de moment. ¿No hi hauria una manera afable de resoldre el problema econòmic? La «crítica política», al País Valencià, continua sent predominantment franquista, beata i antinacional. És la que practiquen alguns diaris, les comissions falleres —sancta simplicitas!—, certs micròfons. Convindria ressuscitar la tradició «esquerrana», encara que només siga lleugerament esquerrana, de La Traca. Vivim ofegats per una dreta infame, capellanesca i castellanista. Vivim ofegats, també, per una «esquerra» parlamentària vacil·lant, poregosa i trista. O siga: que el material de xistes i de caricatures ens el serveixen donat. La pràctica del sarcasme, lúcidament dirigida, seria higiènica. Això no agradaria gens als «partits», naturalment. Els uns més que els altres, tots tenen la cua de palla. I, de més a més, cal aprofitar la pausa actual. D’ací a quatre dies es repetirà, i amb èxit, el 23 de febrer. ¿Qui no l’espera? La història de Carceller, animador de la vella Traca, mereix un comentari a part...» (Qué y Dónde, 161, 13/19 d’abril de 1981).

Per la meua banda, jo escrivia a la Turia, al número datat 22/28 de novembre de 1982:

«En l'edició valenciana de consum popular, la figura de Vicent Miguel Carceller (València 1890-1940) té un pes tan destacat que un s'estranya que no hi haja hagut, fins ara, ningú que es prenga la molèstia de fer una investigació i, com a resultat, una explicació intel·ligible del que aquest personatge va representar durant una vintena llarga d'anys. Fins i tot una enquesta entre persones de la seua època, consumidors de la literatura que ell projectava amb milers d'exemplars, algun col·laborador seu si en queda, algun familiar, resultaria útil.

Carceller, que devia ser fill d'una família mitjana dels voltants del Mercat Central, feu la seua entrada en l'edició encarregant-se d'un modest setmanari satíric La Traca Nova, on començà a escriure. Era el 1912. Llevà el qualificatiu i deixà la capçalera pelada, com havia estat abans: La Traca. El periòdic durà, amb l'obligada interrupció de la dictadura de Primo i potser algun problema més, fins el 1937 o el 1938. Era un paperet anticlerical i republicà, desvergonyit fins a un punt que ara ens pot semblar ridículament baix però que en l'època semblava altíssim. La paraula que definia aquest tipus d'erotisme era simpatiquíssima: sicalíptic. Amb tots aquests ingredients i uns mitjans tècnics i humans escassos, però amb una gran imaginació i dosis considerables de treball, hi hagué un moment, pel voltant del 1932, que La Traca venia 500.000 exemplars, que era el màxim que tècnicament podia traure la impremta que Carceller utilitzava.

Segons sembla, La Traca, i especialment algunes caricatures publicades durant la guerra d'Espanya, provocaren que l'editor fos empresonat en acabar el conflicte i, després d'una sèrie de maltractes, executat pels vencedors.

Alguns dibuixants del setmanari foren Artur Ballester, Pérez Muro, Francesc Galvan i, el més lligat a totes les empreses editorials de Carceller, Enric Pertegàs, un dibuixant d'una gran habilitat i d'una seguretat gràfica total. Amb el nom de Biblioteca de La Traca aparegueren diversos volumets il·lustrats amb títols com ara Tractat del pet, Cuentos pudents, Cuentos de llauraors, Sermó de Cuaresma, Sempre mústio, El ditet de Tomasin, La caiguda de lsabel, etc. Era un tipus d'humor bròfec, sovint escatològic, amb el picant d'il·lustracions on les dones eren opulentíssimes com matrones republicanes. Això agradava molt a un públic enormement ampli. I que ho llegia en català, o quasi tot en català fins els últims anys del periòdic —ja en castellà— amb totes les deficiències lingüístiques que es vulga i que Carceller coneixia molt bé.

Físicament, Carceller fou, de jove, molt prim. Duia un bigot molt treballat, amb les guies cap amunt, si fa no fa a la kàiser. EI 1934 afirmava pesar 108 quilos. En una fotografia amb la Companyia de Nostre Teatre —local seu, on ara hi ha el cine Serrano— se'l veu, ja sense bigot, somrient afable. Aquest canvi de volum i el tipus de literatura que publicava fan pensar en ell com un home pantagruèlic, infatigable per als negocis i per als petits plaers de la vida. Però, és clar, això és potser deduir massa de dues fotografies“.

Llegir ara aquell paper veu, vell de més de quaranta anys, em fa pensar diverses coses que ara diré, desordenades.

D'una banda, molt abans de tot això, per comentaris familiars, jo ja sabia que havia existit La Traca i, molt vagament, podia imaginar de què anava. En qualsevol cas, no sé ara quan, potser cap al 1972 o 1973, Fuster m'encarregà aclarir si el primer cognom de Carceller era aquest o Miquel, ja que apareixia citat ací i allà de manera vaga. Vaig aclarir, amb El Cuento del Dumenche a la mà, a la biblioteca particular de don Nicolau Primitiu Gómez Serrano, mort feia poc, que el nom exacte era Vicent Miguel Carceller. L'encàrrec de Fuster tenia importància perquè es tractava que algú fes l'article biogràfic corresponent a la Gran Enciclopèdia Catalana, on els textos tenien ordenació alfabètica. No sé ara si finalment la nota vaig escriure-la jo mateix, anys després, o vaig passar algun detall al mateix Fuster. Sí que crec recordar que aclarir els anys de naixement i mort també costà algun tràmit. 

A la Turia, jo havia escrit que «Segons sembla [...] algunes caricatures publicades durant la guerra d'Espanya, provocaren que l'editor fos empresonat en acabar el conflicte i, després d'una sèrie de maltractes, executat pels vencedors». Era una formulació d'una certa prudència. Al capdavall, el meu article era del 1982 i, com havia escrit Fuster l'any abans, no resultava difícil d'imaginar una repetició afortunada del 23F, amb altres Tejero, Milans del Bosch i la resta. 

En realitat, jo sabia més sobre l'empresonament i la mort de Carceller. L'endemà de la mort de Franco, el 20 de novembre de 1975, Josep Lluís Pitarch i jo vam fer un passeig a fons per València i, entre altres persones, visitàrem un llibrer de vell del carrer de la Nau que era del Partit Comunista i ens parlà de la qüestió. Per fer el meu article, m'explicà més detalls Joan Monleón, que com Carceller i jo era del barri del Mercat i supose que de família republicana. I en algun moment havia comprat un exemplar de La Traca i un fullet dels publicats com a complement del setmanari, a un altre llibrer de vell. Tenia parada al Rastro i aní al seu pis, diria que pel carrer de la Fonteta de Sant Lluís, on vaig comprar també un número de Cultura y Democracia, revista comunista de l'exili, amb un article d'Emili Gómez Nadal. D'altra banda, coneixia també l'Almanaque de Valencia, de 1934, publicat per El Pueblo, un exemplar del qual vaig comprar per a Fuster i que estava a la seua biblioteca. 

En definitiva, fer-se una idea completa de tot plegat, era difícil. Però calia dir el nom del personatge, assassinat per Franco i els seus. És el que vaig intentar. Després s'ha aprofundit molt en la figura de Carceller i en les seues empreses. També en la condemna i l'assassinat. Antonio Laguna i Martínez Gallego en feren una exposició a la Universitat de València, fa uns anys. I hi ha un documental cinematogràfic, que no conec dissortadament. 

Ara ja és més fàcil, també per les aportacions de Rafael Solaz —un tercer llibrer de vell en aquesta història— fer-se una idea del que era La Traca. La Biblioteca Valenciana ofereix, digitalitzats, números molt il·lustratius de la publicació. La Traca era republicana, anticlerical i procaç. Tot això anava contra els Principios del Movimiento i altres normes implícites o explícites que marcaven la repressió d'idees i conductes polítiques i morals en els territoris guanyats a la República per les tropes dretanes espanyoles entre el 1936 i el 1939.

La Traca era també homòfoba. Com és sabut, durant la guerra publicà caricatures humorístiques de Franco en situacions poc virils. També li havia passat a don Manuel Azaña els anys anteriors, en publicacions satíriques de dreta i, en algunes contràries, fins i tot a Hitler. Un periodista francès, després obertament col·laborador dels nazis que ocupaven el seu país, arribà a escriure abans del 1940 que el Führer havia estat de jove prostitut per a homes a Viena, enmig de la seua pobresa econòmica juvenil. Els hitlerians ocupants de París aquell any ho anotaren però no li ho van retraure. O no tingueren ocasió o necessitat de fer-ho. Ja se sap que, per la seua banda, els nazis perseguiren brutalment les persones homosexuals.  

Vist a la distància, un es pot dir, a banda de les implicacions amb la moral individual i col·lectiva sobre les conductes sexuals, ¿què tenen a veure amb la incriminació política? Franco era un repressor sanguinari, al marge del que fes al llit. Com Hitler. Azaña no. És per ací que caldria judicar-los, no per les seus opcions en altres àmbits. 

Deixe de banda per ara l'anticlericalisme de La Traca, que també degué pesar greument en la decisió d'assassinar Carceller. Igualment sobre això va escriure Fuster amb una visió molt encertada. En qualsevol cas, cal retenir que anticlericalisme i clericalisme són dues conductes que s'enfronten, sovint amb ferocitat, i s'alimenten entre si. 

El defensor del poble valencià, Ángel Luna, es creu fidelment la institució. Síndic de Greuges des del 2019, l’exportaveu del PSPV en la cambra es mostra molt crític amb el funcionament dels serveis socials, cosa que ja va fer amb el govern d’esquerres, i especialment preocupat amb el problema de l’habitatge. En els quasi huit anys que ha encapçalat la institució estatutària ha emés centenars de resolucions sobre problemes de la població més vulnerable, i alerta que la falta de resposta porta a la desafecció política. “Evidentment, no es fa tot el que s’hauria de fer per traure de la seua situació les persones que estan en situació de vulnerabilitat. A vegades és tan simple com respectar les lleis”, sosté.

Luna va presentar la memòria anual en les Corts al final de març, en un acte en què va alertar de la deriva institucional de la cambra, governada amb majoria del PP i Vox, que ha reformat el reglament i llança nombrosos atacs sobre organismes estatutaris.

Quan va presentar la memòria en les Corts, va alertar d’una deriva institucional perillosa. A què es referia?

Comentava en concret la reforma del reglament de la cambra, que introdueix una sèrie de canvis que amenacen, d’alguna manera, el control pressupostari de les institucions estatutàries. D’acord amb el reglament de les Corts, quan es rebutgen les esmenes de totalitat al pressupost, queden fixats els estats de despeses de les diferents parts de l’Administració; això ja no es pot moure. No obstant això, amb la reforma del reglament fan una excepció i diuen que tret dels de les institucions estatutàries. Això, quan s’ha sentit en algun debat anterior l’intent de retallada a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, ens posa en guàrdia que es pot intentar algun tipus de retallada als pressupostos de les institucions estatutàries.

En relació amb el Síndic de Greuges, a més, estableix que la presentació de la memòria anual es farà davant la comissió de peticions de la cambra [abans es feia en el ple]. Evidentment, no té la mateixa repercussió pública ni política si el debat de la memòria anual del Síndic es fa davant el ple que si es fa davant una comissió reduïda. A més d’això, està el fet constatat que durant l’any 2025 no ens han cridat a exposar la memòria de l’any 2024, que s’ha quedat sense exposar a les Corts.

És la primera vegada que una memòria es queda sense exposar?

No, ha passat altres vegades, però sempre ha tingut a veure amb circumstàncies excepcionals. Per exemple, amb la pandèmia o en els anys electorals. La dissolució de les Corts sol coincidir, i entre el debat d’investidura i la constitució de govern, en aquests anys, a vegades no hi ha hagut exposició de l’informe anual. Aquest any 2025 no hi ha un motiu que ho justifique.

Hi ha un interés a ocultar, o a no donar tanta visibilitat a les crítiques que fa el Síndic?

No vull jutjar intencions. El fet és el fet, i el fet és que el Síndic recull les queixes, que enguany han sigut 5.600 dels ciutadans, i exposa el contingut d’aquestes queixes i les alternatives, les solucions o les recomanacions en relació amb cadascuna. Això és el que no s’ha permés durant l’any 2025, que el Síndic vaja a exposar a les Corts.

És una institució incòmoda?

Sí, la seua pròpia naturalesa, amb aquest Govern i amb tots. Amb els governs municipals i les diputacions. Nosaltres recollim queixes dels ciutadans, no recollim lloances. Necessàriament és una institució incòmoda.

També fan queixes d’ofici, 12 l’últim any.

L’any 2025 és una mica estrany per a nosaltres, perquè vam fer tres queixes d’ofici que després refonem en un informe especial, i això ens va limitar les possibilitats d’obrir queixes d’ofici en altres sectors.

En aquest sentit, el PP els ha acusat, en certa manera, de polititzar la institució, de fer una mena d’oposició. Després que presentara la memòria, el portaveu del PP va fer un comentari sobre la possibilitat de retornar romanents de la institució a la cambra. Això ho interpreten com una amenaça?

No, jo no interprete res com a amenaça. El tractament dels romanents està en la llei del Síndic i, per tant, si volen que hi haja un altre tipus de tractament, que la modifiquen.

Bona part de les queixes tenen a veure amb l’ocupació pública...

Ha tingut a veure molt amb els processos de regularització que hi ha hagut en l’Administració. Nosaltres no entrem en qüestions de legalitat ordinària, sí que entrem en el que és la defensa de drets fonamentals, en el dret fonamental a una bona Administració s’aplica tant als ciutadans com als empleats públics. Enguany el problema ha sigut que molts han vist vulnerats els seus drets a l’hora d’oposicions, concursos, el respecte a les normes fonamentals del dret d’accés a la funció pública mitjançant els principis de publicitat, mèrit i capacitat.

Un dels informes especials tenia a veure amb habitatge públic, són més de 400 queixes d’habitatge... Quines recomanacions s’han fet en aquest sentit?

Són àmplies les recomanacions. Ja fa molts anys que discutim la situació de l’habitatge públic a la Comunitat Valenciana. El primer problema és l’escassetat d’habitatge públic. La Llei de funció social de l’habitatge, que està en vigor des de l’any 2017, ja va establir un mandat que anara ampliant-se el parc d’habitatge públic. No s’ha produït aquesta ampliació.

El segon problema té a veure amb el fet que la llei estableix el dret a l’habitatge com un dret subjectiu, cosa que no passa en altres comunitats autònomes. En la Constitució, l’article 47 reconeix el dret a l’habitatge com un principi rector de la política social i econòmica del Govern, però a la Comunitat Valenciana la llei va un pas més enllà i reconeix el dret a l’habitatge com un dret subjectiu quan un està en determinades circumstàncies de vulnerabilitat. Això vol dir que si jo reunisc els requisits de vulnerabilitat que estableix la llei, si vaig a un jutjat i plantege un plet contra la Generalitat, m’han de donar un habitatge o una solució alternativa.

Com que la Generalitat no té prou habitatges, l’eixida que donava la llei és una ajuda al lloguer de manera que el ciutadà puga tindre un habitatge alternatiu gràcies a aquesta ajuda. En aquest assumpte ens hem trobat amb un problema: després d’una llarga batalla amb el Govern anterior, al final va introduir un procediment per a regular ajudes extraordinàries al lloguer en situacions de vulnerabilitat, que es va aplicar en els anys 2023 i 2024. Això va desaparéixer en els pressupostos del 2025, que són els que estan en vigor. El problema greu en aquests moments és que una persona sol·licita un habitatge, es troba en situació de vulnerabilitat, no li donen un habitatge perquè no n’hi ha, i tampoc hi ha un procediment per a sol·licitar aquesta ajuda al lloguer en situació d’emergència.

La conselleria ens ha reconegut que va ser un error que desapareguera aquest procediment. Va plantejar que en el decret llei de simplificació s’introduiria; no obstant això, es va aprovar el decret i no s’hi ha introduït.

Hi ha molts ciutadans, sobretot en matèria d’habitatge, que acudeixen al Síndic perquè l’Administració ni tan sols respon a les seues demandes. Aquestes peticions s’han incrementat en els anys que han fiscalitzat?

De fet, pràcticament s’han augmentat al 100% en els últims quatre anys les queixes d’habitatge. El problema que detectem aquest any 2026 és que la conselleria no solament no respon a ciutadans, sinó que tampoc ens respon a nosaltres. Des que va començar l’any, de 20 resolucions, la conselleria no ens havia respost en 15.

En serveis socials també hi ha un volum important de queixes. Passa el mateix?

Els ciutadans venen ací quan han sol·licitat, per exemple, la declaració de dependència, o han sol·licitat la rendibilitat i la inclusió o la discapacitat, i han passat dos anys i no han rebut cap paper de resposta. Llavors acudeixen al Síndic. Al Síndic, en aquests casos, sí que se sol contestar per part de la conselleria.

Si prenem com a referència l’any 2019, quan vosté assumeix el càrrec, del volum de queixes i en funció de la seua tipologia, es pot desprendre una deterioració dels serveis públics o obeeix a altres qüestions?

Crec que els serveis socials clarament no funcionen, hi ha un error de disseny. La llei de serveis socials que està en vigor estableix formalment una certa autonomia dels ajuntaments, però en la pràctica els ajuntaments estan permanentment tutelats per la conselleria, controlats en la seua autonomia. Però el control en les administracions públiques suposa burocràcia, fer informes i discutir aquests informes. Això va des del finançament dels serveis socials als ajuntaments, a través dels contractes programes, fins a l’aplicació del dret a la dependència o de la renda valenciana d’inclusió. La burocràcia que genera el sistema de serveis socials que tenim és ingent i això llastra el seu funcionament. De les queixes que rep el Síndic, el 47% aproximadament són de serveis socials.

Resulten també significatives les queixes que tenen a veure amb la falta de transparència dels ajuntaments. Per exemple, en l’Ajuntament de València, on són els regidors de l’oposició els que han d’acudir al Síndic, o entitats socials com les associacions de veïns, que acaben acudint a la institució perquè l’Ajuntament no els facilita una informació.

És una constant de molts ajuntaments de la Comunitat Valenciana, no sols de l’Ajuntament de València, i és una constant que no té a veure amb colors polítics. Al Síndic acudeixen ciutadans a qui no s’ofereix la informació pública a què tenen dret, i també hi acudeixen regidors de tots els partits polítics de l’espectre a qui no es facilita la informació pública a què tenen dret. Per descomptat que passa en l’Ajuntament de València, però també passa en altres ajuntaments de la Comunitat Valenciana.

En aquestes resolucions han esbroncat els ajuntaments sobre el que implica l’opacitat. Per exemple, en una resposta recent sobre emergències, relativa a les actes del Cecopal (el centre de coordinació municipal), deien que si no es publicaven aquests documents els mecanismes de control són molt complicats.

Sense transparència no hi ha democràcia. I com que jo soc convençut que la gestió pública en democràcia funciona molt millor que en dictadura, crec que la transparència és fonamental.

La queixa sobre el Cecopal és molt curiosa, perquè la primera queixa per les actes la va presentar davant el Síndic el Partit Popular quan estava en l’oposició. I li vam donar la raó. I ara, estant el PP en el govern local, ha sigut l’oposició la que ha presentat la mateixa queixa en relació amb les actes, en què hem sostingut la mateixa tesi, lògicament, perquè nosaltres no canviem de criteri en funció de qui governe.

Com afecta aquesta opacitat dels ajuntaments els drets de l’oposició, la fiscalització?

En el fons depén de creure’ o no creure’s la democràcia. La democràcia suposa, en l’estat de dret en concret, pensar que el que està en l’oposició té el mateix dret que tu a conéixer la informació pública i el mateix dret que tu a accedir al govern en les eleccions següents. Si un no es creue això, no es creu la democràcia.

Hi ha una altra qüestió que té a veure amb la transparència i que també ha sigut bastant polèmica en l’Ajuntament de València, que és la negativa del consistori i del regidor responsable de contractació a compartir informació relativa a les empreses amb què treballa en la seua activitat privada. Quina anàlisi fa d’aquesta negativa?

Ací s’ha produït una disparitat de criteris entre el Síndic i l’Ajuntament de València. El Síndic ha entés que, en la mesura en què el regidor s’absté en un procediment de contractació, ha d’informar el que nosaltres entenem com el seu immediat superior administratiu del motiu de l’abstenció, per a això ha de donar el nom de l’empresa a què fa referència. L’Ajuntament no ho va entendre així. Si s’haguera informat, evidentment seria informació pública i l’oposició tindria dret a conéixer-la. L’Ajuntament sosté que no és informació pública i que l’oposició no ha de conéixer-la. Nosaltres vam mantindre el nostre criteri fins al final i no hi ha hagut acord.

També van mantindre una discrepància sobre l’ús del cotxe oficial de l’alcaldessa, reclamat també per l’oposició, que el consistori va rebutjar per raons de seguretat.

Nosaltres vam argumentar que, si es demanaven trajectes que s’havien fet en el passat, evidentment les raons de seguretat no podien ser acollides.

Hauria d’aclarir-se més en la legislació sobre transparència quina informació ha de ser pública? És un problema d’interpretació o és un problema de voluntat?

Jo crec que és bastant clar. Qualsevol que respecte el que són els conceptes fonamentals de la vida democràtica ha d’entendre clarament què és informació pública i què no ho és amb les lleis espanyoles.

Una altra qüestió que va motivar un informe especial arran de queixes de les entitats socials ha sigut el tema dels empadronaments socials, del tracte que es dona a les persones sense llar. Les administracions autonòmica, local i estatal fallen a les persones més vulnerables?

Evidentment, no es fa tot el que s’hauria de fer per traure de la seua situació les persones que estan en situació de vulnerabilitat. A vegades és tan simple com respectar les lleis. En els empadronaments, la norma estableix clarament que al cap de tres mesos d’haver sol·licitat l’empadronament, si no s’ha produït resposta, el silenci és positiu. Per tant, la persona ha de quedar empadronada i ha de rebre una resposta en aquest sentit en el termini de tres mesos. Si després es demostra que la persona no resideix en el municipi, l’Ajuntament ha d’iniciar un procediment de nul·litat d’ofici de l’acord d’empadronament, però la norma és claríssima.

Hem obert queixes en l’Ajuntament de València i en altres ajuntaments també. En l’última que hem obert, el tancament de la qual està en la memòria de l’any 2025 precisament, l’Ajuntament va acceptar les recomanacions del Síndic d’establir uns protocols i de dotar de prou personal i mitjans l’àrea d’empadronament perquè es puga resoldre el tema.

En aquests ja quasi huit anys que està al capdavant de la institució, quin balanç es pot pel que fa al funcionament de l’estat de benestar, de la cobertura d’aquests drets? Evoluciona favorablement? Hi ha problemes estructurals?

Jo crec que no evoluciona favorablement. Tenim un estat de benestar bastant potent, però que necessita unes anàlisis del resultat de les polítiques de benestar que crec que no es fan de la manera rigorosa com s’haurien de fer, i no per falta de dades o per falta d’estudis, sinó per falta moltes vegades de coordinació, col·laboració política entre diverses forces polítiques per a replantejar-se la manera d’abordar algunes situacions de vulnerabilitat.

La falta de resposta de les administracions, tant al ciutadà com al Síndic mateix, alimenten com un cert clima de desafecció o de desconfiança en les institucions?

Si el ciutadà acudeix en demanda d’alguna mena de prestació o de reconeixement o de dret a l’Administració pública i l’Administració no li respon, doncs, evidentment el ciutadà no deu estar content, i no deurà content amb el sistema. I això implica desafecció.

El 2027 venç el seu mandat. Què preveu?

La llei estableix que no és renovable el mandat. Crec que raonablement el mandat hauria d’acabar-se quan toque, que és el desembre d’enguany, i per a això ha de posar-se una majoria suficient de diputats de la cambra. Mentrestant, jo estaré ací al peu del canó i, per descomptat, amb la mateixa tenacitat que el primer dia que hi vaig entrar. Mentre siga Síndic, bé en plenitud de mandat, bé en funcions, actuaré amb la mateixa voluntat i amb la mateixa dedicació.

Crec que les institucions públiques requereixen un mínim de serietat i de rigor. I no deixaré escapçada una institució com el Síndic de Greuges, que a mi em sembla una institució fonamental per a un estat de dret, un estat democràtic com el nostre.

Quin llegat t’agradaria deixar o haver deixat en aquestes dues legislatures?

Ací es deixa un estil de treball, una manera d’afrontar els problemes i després el que vinga darrere establirà el seu, que podrà coincidir amb el que jo haja fet en alguns supòsits i en altres, no.

La portaveu de Compromís a València, Papi Robles, sap com manejar una coalició en moments difícils. Es va fer càrrec del grup parlamentari en les Corts arran de la dimissió de Fran Ferri com a portaveu, a penes a un any i mig de les eleccions. Quasi dos anys després, el novembre del 2023, va fer el mateix amb el grup municipal a València després de l’eixida de l’exalcalde Joan Ribó. S’ha mogut sempre entre els tòtems del partit i en moments de transició, quan amagava el conflicte intern. I ara ha de fer-ho en un context inèdit: el retorn de Mónica Oltra a la primera línia.

L’actual líder de Compromís a València té la tasca de conjugar l’oposició al PP de María José Catalá i encaixar l’aterratge d’Oltra, que fa a penes deu dies va comunicar públicament la seua decisió de ser candidata a l’alcaldia en el seu retorn a la política activa. Mentre es materialitza aquesta nova realitat, la dirigent, que pertany a Més Compromís, reivindica el treball del grup municipal durant aquests tres anys, dins i fora del consistori, i trau pit sobre els números que les enquestes donen a la coalició. En conversa amb elDiario.es, aborda l’impacte de la decisió de l’ex-vicepresidenta del Consell, a qui la coalició rep amb entusiasme, i anticipa negociacions amb moviments socials per a un treball conjunt.

Com està? Com ha sigut aquesta última setmana?

Molt bé. Molt contenta. Jo crec que estem en una situació en què teníem el projecte de Compromís València en la millor de les posicions possibles i si hi sumes el pas avant de Mónica Oltra per a encapçalar la candidatura, doncs, tenim el combo perfecte per a recuperar l’alcaldia. Així que jo contenta de la meua gestió.

Com es va assabentar de la decisió d’Oltra?

Havia parlat amb ella prèviament. Aquesta possibilitat sempre havia estat damunt la taula. Ja hi havia mostrat la predisposició, sabíem que era un escenari possible i efectivament es va confirmar que tenia la voluntat de vindre.

Vosté va estar uns quants mesos a més donant entrevistes en què l’assumpte i la idea que es destacava més era aquesta oferta, la predisposició del partit.

En el partit sempre hem tingut clar que havíem d’arribar a la campanya preelectoral en la millor de les posicions possibles. Jo, exercint el lideratge en el grup municipal i en l’executiva de Compromís València, en aquests tres anys el que hem fet és posar el partit en la millor de les posicions per a recuperar l’alcaldia. I aquest regal es podia brindar a Mónica també com un bon retorn. I jo crec que en aquesta vida cal ser just també amb les persones que s’han deixat la pell en els projectes i poder donar bones segones oportunitats a les persones. El meu marc sempre ha sigut intentar ser al més generosa possible i estic satisfeta de com queden les coses fins al dia de hui.

Tot just Oltra va comunicar la seua decisió, vosté va llançar un missatge de suport en xarxes. Després de tres anys en el grup, dos dels quals al capdavant... el seu és un pas arrere, un pas al costat?

No, jo ho veig com un pas més del camí que volíem seguir. Jo estaré un any més com a portaveu a l’ajuntament. Això no s’ha acabat encara, queda molta faena per fer. Rep aquest anunci amb il·lusió, perquè el que fa Mónica és donar un suport més a aquesta candidatura tan bona que nosaltres hem forjat. Hem passat tot el mandat al carrer, parlant amb la gent, entenent els barris, reforçant el programa electoral que nosaltres entenem que és bo per a aquesta ciutat... I que algú com Mónica se senta motivada a vindre a aquest projecte que hem preparat tan bé, doncs per a mi és molt més il·lusionant. I a més, ara ens permet un treball a doble ritme: nosaltres des de l’ajuntament, amb el que fem com a grup municipal, i a això li donem el suport també de la capacitat comunicativa integradora que té Mónica. Per a mi és una alegria, perquè és ja la pista d’eixida per a recuperar l’alcaldia el 2027.

No és habitual que en un partit, quan es canvien els lideratges, es done amb aquesta normalitat.

Crec que la política va d’aconseguir el millor projecte. No són projectes individuals. Sempre he llegit el meu paper en tots aquests processos com una peça més de l’engranatge. Unes vegades et toca estar en primera línia, unes altres en segona i unes altres en tercera. Per a mi això mai ha anat de què faria jo. L’important és com recuperem l’alcaldia a València. Si tenim les millors peces per a l’engranatge, jo n’estic contenta. És un aprenentatge.

Li agradaria estar en la candidatura?

Sí, clar. Ja m’heu conegut: jo he treballat darrere de Joan (Ribó), amb Joan i ara post-Joan. I amb Mónica també hem treballat en les Corts. Ara em fa il·lusió treballar amb ella en el mateix equip i poder encaixar els diferents perfils. Som dues persones molt complementàries que podem fer un engranatge boníssim.

Oltra va anunciar la decisió de concórrer com a cap de llista en el Congrés d’Iniciativa. Com s’articula després aquest procés dins de Compromís?

Compromís és un espai en què es dialoga, es consensua amb molta discreció i després es fa un procés democràtic en què tothom participa. Fins i tot en algun moment l’hem obert a través de primàries a tota la ciutadania. Perquè engranarà igual. Ara hi ha una proposta, tindrem el nostre diàleg assossegat i arribarem a acords i serà triada de manera democràtica la millor llista per a oferir la millor candidatura.

Dit això, per a mi és més important com fem l’engranatge al llarg d’aquest any de reforçar el què i el com. Què volem per a València? Com ho volem? Ja arribarem al moment de triar les primeres espases d’aquest equip que es configurarà. Sempre parlem molt de la llista electoral, però per a mi també és molt important qui està en l’executiva, qui hi participa, fins i tot posant una cadira en l’últim moment. Per això crec que estem en aquest moment de reforçar molt més el què i el com.

Compromís és un espai en el qual es dialoga. Serà escollida de manera democràtica la millor llista.

No necessàriament ha de ser amb primàries?

No té per què ser-ho. El que sí que serà segur és una cosa dialogada, consensuada i democràtica.

La candidatura de Compromís serà continuista perquè el projecte serà el mateix. El projecte s'aferma.

Tret del PP, que continua amb l’alcaldessa, María José Catalá, tots els caps de llista per a les pròximes municipals a València vindran d’altres espais que no són el grup municipal [la delegada del govern, Pilar Bernabé, serà la candidata del PSPV, i en Vox s’apunta l’ex-vicepresident del Consell Vicente Barrera].

Hi ha un matís molt important: la candidatura de Compromís serà continuista amb el que hi ha ara, perquè el projecte serà el mateix. I evidentment hi haurà cares que hi estiguen, que repetisquen, n’hi haurà altres que no. Però l’important és que el nostre projecte s’aferma. Quan em parles d’una cosa com Vox, evidentment canvia perquè, com que no hi ha res darrere, canvia absolutament tot. Però per a mi el que es manté és el projecte i la manera de fer. Aquesta ciutat ja ha apostat per Compromís, i hem demostrat que no apostava només per Ribó, apostava per Compromís. Una vegada se’n va anar Joan, tothom pensava que cauríem en picat, i hem sostingut això als mateixos nivells o fins i tot millors. La gent confia en Compromís i el projecte que oferim per a la ciutat. A partir d’ací, unes cares es renovaran, altres continuaran i serà el mateix projecte, que és l’important.

Els sondejos i les enquestes internes ratifiquen aquesta aposta?

El 2023 vam ser la segona força d’aquesta ciutat. A més, no per molt poc. El que hem vist és que la tendència és a anar augmentant en suports per part de la ciutadania. Alguna enquesta parlava de fregar el 30% del nivell de vot en aquesta ciutat. I el nostre objectiu és augmentar el màxim percentatge possible de suports per a recuperar l’alcaldia i fer de València aquesta ciutat de què estem orgulloses. Les enquestes sempre ens han donat bons números. L’any passat, que no estava Joan, també manteníem el que teníem. I es veia una tendència d’anar augmentant. I, efectivament, tot el que hem anat treballant s’ha vist reflectit. Aquest és el meu orgull. Per a mi aquesta és l’avaluació de la meua faena. I amb això és amb el que jo em quede, ací situe la meua autoestima.

El grup, en conjunt, està content amb la faena d’aquests tres anys?

Jo n’estic supercontenta. Crec que hem aconseguit tindre un equip que té experiència en la gestió, que coneix la ciutat, que coneix la problemàtica de tots els veïns. Hem sigut capaços de treballar en equip. I hem sigut capaços d’arribar a tot el que fa falta en aquesta ciutat. Ho hem fet en primera línia el grup municipal, però s’ha fet també treballant amb la nostra militància i després amb tots els moviments socials, amb tots els veïns i veïnes. Hem configurat aquest equip d’acció que no parla de sigles, sinó que parla del model de societat que volem. Crec que és el regal més gran que m’ha oferit València i el que m’agrada més d’estar treballant en l’Ajuntament, perquè veus les necessitats que té la gent, te les traslladen i tu tens la capacitat de fer que les coses canvien.

S’assembla una mica al que van fer abans del 2015, no? Molta faena amb els col·lectius socials.

S’hi assembla molt, sí, té molt a veure amb això. Veure la il·lusió i la confiança que la gent deposita en el que fem és espectacular. I per a mi aquesta és la responsabilitat més gran que tenim.

Canvien els equilibris ara, no? Ribó era una figura que no pertanyia tècnicament a cap branca de Compromís, en les Corts encapçala Baldoví...

No, mira, jo crec que l’equilibri de Compromís és que tothom s’hi senta reflectit. I posar a les millors persones en els millors llocs en els millors moments. Jo no mire sigles dins de Compromís, per a mi som tots de Compromís. I això a València es veu molt reflectit. No sent que forme part d’un partit que està contra un altre, no; jo forme part de Compromís, és el meu segell d’identitat, és la meua família i el meu projecte polític. Per tant, a mi em representa totalment Compromís encapçalant aquesta candidatura.

L’equilibri de Compromís és posar les millors persones en els millors llocs en els millors moments. Compromís encapçalant aquesta candidatura em representa totalment.

Si ha de ser una candidatura oberta a altres formacions i a moviments socials, els preocupa que el procés d’elaborar la llista siga tibant?

Com en tots els processos en què has d’arribar a acords, cadascú tindrà un punt de partida i unes expectatives. I haurem de veure en quin punt estem tots satisfets amb el que hi haja. Nosaltres ja tenim experiència d’arribar a acords. Compromís ja és una coalició de partits. És a dir, que això que a la gent li pot semblar estrany és el nostre modus operandi habitual, i ho continuarem fent. A més, jo crec que en aquests anys que ens hem preocupat de fer no sols reunions, sinó actes i activitats junts, amb Esquerra Unida per exemple, hem anat ja coneixent-nos i exercitant aquesta capacitat d’arribar a acords. A mi no em preocupa, de fet, em motiva, tindre aquests diàlegs i arribar a acords. Amb això podem créixer i ampliar.

En Esquerra Unida estan encantats amb la candidatura.

Nosaltres també amb ells. Ens heu vist en reiterades ocasions treballant amb ells. Ja ens en vam quedar amb les ganes en el 2023.

Amb Podem o amb altres formacions han fet algun treball?

Està una mica més verd. Però és que a mi em dius altres formacions i jo et dic: amb la plataforma d’ONG, amb FAMPA, amb les associacions de veïns i veïnes, amb els sindicats de barri, amb organitzacions ecologistes... Tot això, per a mi, parla molt del model de llista del qual jo pensaria per a fer una candidatura.

És a dir, que hi ha vida més enllà de les sigles.

Per a mi és superimportant. De fet, el projecte que tenim en Compromís per València té molt a veure amb tota aquesta gent. I, per tant, m’agradaria que hi estigueren inclosos.

Pel que fa a la incorporació d’Oltra, encara que ha col·laborat ja amb el partit i en les Corts, com s’articularà el treball conjunt amb el partit i el grup, ja amb la candidatura al cap?

Haurem d’anar experimentant, anar conjugant, assaig-error, assaig error. Evidentment, nosaltres estem en el grup municipal i som els que representem Compromís en l’Ajuntament de València i això ho continuarem fent. Estem tots aquests anys al carrer parlant amb la gent de tu a tu i això ho continuarem fent. En tot aquest procés, veurem com podem anar potenciant aquesta candidatura que a totes i tots ens interessa. Haurem d’anar provant. El camí es fa en el futur.

Totes les potes de Compromís advoquen per la federació de partits. Serà abans de les eleccions?

Més ja ho va declarar fa temps, els Verds també ho van aprovar en el seu propi congrés l’any passat, i en el cas d’Iniciativa, que va demanar que es respectara el seu procés intern i així s’ha fet, em va fer una alegria particular sentir Carles Esteve l’endemà afirmar que el pas següent és la federació. Jo ara mateix ho visc amb molta il·lusió també i amb esperança. Estem a un any vista de les eleccions i tot és il·lusió i esperança i tota la maquinària posada en marxa.

Tindrem la federació ràpidament, normes comunes rampell, perquè totes les coneguem des del principi i sapiem com funcionarà tot això, i continuar afermant una relació que ha demostrat que funciona, sobretot en el cas de València ciutat. És factible abans de les eleccions i de començar el procés.

Té molt bona relació amb Carles Esteve, que acaba de ser escollit portaveu d’Iniciativa. Entenc que ajudarà al fet que els processos interns de Compromís siguen més fàcils.

Sí, jo tinc molt bona relació amb Carles Esteve de fa molts anys i hem crescut junts personalment i políticament. Però les decisions són dels projectes de què formem part i en això també tinc molta confiança, quasi tanta com en Carles.

El periodista i excorresponsal de La Vanguardia a Brussel·les Salvador Enguix no va escriure Las periferias mudas (Barlin Libros, 2026) com un gest conjuntural ni com una reacció al “soroll polític del moment”. El llibre naix, segons l'autor, d'una inquietud sostinguda durant anys, de l'observació pacient d'un país que, sota l'aparença d'un Estat descentralitzat, ha anat reconstruint un centre cada vegada més poderós (Madrid DF) i unes perifèries cada vegada més febles. “Les perifèries de l'Estat estan perdent la capacitat de tindre veu a la taula política nacional”, resumeix el periodista.

El punt de partida és clar: amb l'excepció de Catalunya i el País Basc, amplis territoris —entre ells la Comunitat Valenciana— han anat quedant al marge de les decisions estratègiques de l'Estat. “La Comunitat Valenciana s'està empobrint cada any més i perdent capacitat d'influir en les polítiques de l'Estat”, afirma. No es tracta només d'una percepció política, sinó d'un procés estructural que afecta el poder econòmic, la capacitat institucional i, en última instància, la possibilitat mateixa de decidir.

Enguix situa un dels problemes de fons en el desenvolupament incomplert del model territorial sorgit de la Constitució de 1978. Al seu parer, aquell disseny obria la porta a una interlocució real entre l'Estat i les autonomies, però aquella promesa mai no va arribar a materialitzar-se. “El model territorial de la Constitució del 78 s'ha quedat incomplet i ha derivat en un sistema molt pervers”, sosté. L'exemple paradigmàtic és el Senat: “El Senat no s'ha convertit en una veritable cambra territorial; al final, tot passa pels partits polítics”. Lluny de ser un espai de debat entre territoris, la cambra alta va acabar convertida —diu— en un element decoratiu, incapaç de corregir desequilibris o d'influir en polítiques que afecten directament les autonomies.

En aquest buit institucional, els partits han ocupat tot l'espai d'interlocució. Però ho han fet, segons Enguix, des d'una lògica profundament centralista. “Els partits tenen una mentalitat jacobina i jerarquitzada que impedeix la influència real de les autonomies”, explica. Les decisions clau, des de l'elecció de candidats fins a la caiguda de presidents autonòmics, es prenen en les direccions nacionals. Vegem com a exemple les decisions de dimissió de Francisco Camps o Carlos Mazón, ambdós presidents de la Generalitat forçats a deixar el càrrec per presidents del partit a nivell nacional i líders de l'oposició. El resultat és un sistema en què les perifèries només existeixen políticament en la mesura que encaixen en l'estratègia del centre.

D'ací sorgeix un dels conceptes centrals del llibre: el “Sistema Madrid”. Enguix insisteix que no es tracta d'una impugnació de la ciutat, sinó d'alguna cosa molt més àmplia. “No és Madrid el problema; el problema és el Sistema Madrid”. Un entramat de complicitats polítiques, econòmiques, judicials, mediàtiques i institucionals que reforça la centralització del poder i reprodueix una determinada manera d'entendre l'Estat. “Madrid és Espanya, però Espanya no és només Madrid”, subratlla, marcant la diferència entre capitalitat i hegemonia.

Aquest sistema s'alimenta d'infraestructures radials, de la concentració d'organismes públics i d'una presa de decisions que flueix sempre en una sola direcció. Fins i tot l'alta velocitat ferroviària, presentada durant anys com a símbol de modernitat, apareix al llibre com un instrument ambivalent. “L'alta velocitat ha sigut un instrument de potenciació del centralisme a Espanya”, afirma. Sense una política paral·lela de reequilibri territorial, l'AVE ha funcionat més com a aspiradora de recursos i talent que com a motor de cohesió.

En aquest context, la Comunitat Valenciana ocupa un lloc especialment vulnerable per la infrafinançament sistèmic. Enguix parla d'una “perifèria tutelada”. “La Comunitat Valenciana és hui una economia tutelada”, diu, i va més enllà: “Si no tens capacitat de maniobra política, l'autonomia no té sentit”. L'infrafinançament crònic i el deute impagable amb l'Estat (més de 60.000 milions en el cas valencià) ha reduït els governs autonòmics a una gestió permanent de l'escassetat, sense marge per desenvolupar polítiques pròpies d'innovació, diversificació productiva o impuls econòmic.

A aquesta fragilitat financera se suma un model productiu cada vegada més dependent del sector serveis i una fuga constant de talent. La paradoxa és evident: “Estem finançant universitats públiques perquè el talent acabe anant-se'n a Madrid o a l'estranger”. Professionals altament qualificats, formats amb recursos públics, emigren perquè no troben un ecosistema econòmic capaç d'absorbir-los. “La fuga de talent és un dels grans problemes estructurals de les perifèries”, insisteix. El resultat és una divergència sostinguda: “Cada any els valencians són més pobres respecte a la mitjana espanyola i molt més respecte a l'europea. En lloc de convergir amb Europa, estem divergent”.

El desequilibri no és només econòmic. També és simbòlic i mediàtic. Enguix assenyala la concentració del relat com una de les grans palanques del centralisme. “El 80% del consum televisiu a Espanya procedeix d'emissions fetes des de Madrid”. Aquesta hegemonia informativa provoca que els problemes, debats i prioritats de territoris com València, Múrcia o Andalusia a penes tinguen presència en l'agenda nacional. “Els grans debats que interessen a València o Múrcia no entren en l'agenda mediàtica nacional”, lamenta. La invisibilitat reforça el cercle: el que no es conta no existeix, i el que no existeix no decideix.

A pesar d'aquest diagnòstic sever, Las periferias mudas no és un llibre completament derrotista. Enguix assenyala una excepció que trenca la lògica general: el corredor mediterrani. “L'únic èxit col·lectiu del País Valencià en els últims 25 anys ha estat el corredor mediterrani”. Un projecte que va prosperar gràcies a una aliança sostinguda de la societat civil —empresaris, cambres de comerç, sindicats— capaç de teixir complicitats més enllà del propi territori. “El corredor mediterrani demostra que, quan hi ha unitat i objectius clars, es pot guanyar”, afirma.

Ací és on l'autor situa la possibilitat de canvi. No en gestos simbòlics ni en discursos identitaris, sinó en la reconstrucció d'una aliança forta entre societat civil i actors polítics valencians. “Sense una societat civil forta i unida, no hi ha possibilitat de canvi”, adverteix. I conclou amb una crida que és, al mateix temps, diagnòstic i advertència: “No podem seguir sotmesos al caprici de partits amb un model centralitzat. Sense una aliança forta entre societat civil i partits valencians, no hi haurà cap canvi”.

Les perifèries, suggereix Enguix, no han perdut la veu per accident. L'han anat perdent perquè el sistema està dissenyat perquè no se les escolte. Recuperar-la exigeix alguna cosa més que queixes: exigeix unitat, estratègia i un projecte compartit de país que hui, admet, continua sense existir.

La ministra de Ciència i secretària general del PSPV-PSOE reclama la dimissió del president de la Generalitat, Carlos Mazón, per la seua gestió de la dana i els diferents canvis de versió sobre el seu parador la vesprada del 29 d’octubre de 2024. Diana Morant es veu a punt per a liderar els socialistes valencians davant un possible avançament electoral: “Que tinga la gent clar que entre ministra i candidata a la presidència de la Generalitat, soc candidata a la presidència de la Generalitat”. Morant repassa davant elDiario.es la setmana de l’aniversari de la dana i la situació de la reconstrucció.

Com ha viscut Diana Morant la setmana de l’aniversari de la dana del 29 d’octubre?

Ha sigut una setmana en què les víctimes han tingut la generositat de mostrar-nos els seus familiars i la seua història de vida. Hem passat de veure només les xifres de 229 morts a posar- cara i vida a totes aquestes defuncions. Hi ha cases en què s’han perdut dues persones, tres de la mateixa família. Això és una tragèdia duríssima, dolorosíssima. I crec que, amb el funeral, tot Espanya va estar plorant, juntament amb els familiars, però també hi havia una part de dolor convertit en ràbia. I aquesta ràbia de les víctimes no naix de l’odi, naix del dolor i també de la valentia i el coratge. Moltes d’elles han promés als seus familiars morts que arribarien fins al final per a fer justícia. I totes aquestes emocions són les que d’alguna manera ens impregnen a tots.

Quan es va acabar el funeral, va estar parlant llargament amb algunes de les víctimes i familiars, ha tingut temps també de visitar moltes famílies? Com a representant de l’Administració, què li van dir que es pot fer millor o que es podia haver fet millor aquells dies?

La veritat és que ahir, quan ja va acabar la part oficial, es va tancar el funeral i van eixir les autoritats, jo m’hi vaig quedar, però quasi que de manera espontània, perquè et quedes saludant la gent a qui coneixes i abraçant-les. Aquesta sensació d’estar realment en un funeral en què després hi ha aquesta part també fora de la cerimònia d’acostament, d’humanitat, l’abraçada, la necessària abraçada. I la veritat és que a mi ahir les víctimes no em parlaven de temes de les administracions. Bàsicament, atribueixen la mort dels seus familiars a la falta de decisions per part de la Generalitat, que és la responsable de l’emergència aquella vesprada del 29 d’octubre. Acaben explicant-me com el seu marit va eixir a salvaguardar la moto, maleïda moto i maleïda decisió que s’ha emportat el seu marit. Venen a explicar-te aquell 29 d’octubre, perquè, lamentablement, no hi haurà reparació mentre no isquem d’aquell 29 d’octubre. I ens manté atrapats en aquell 29 d’octubre el president Mazón i tantes i tantes mentides que ens ha contat.

A això volia anar. En el funeral, jo vaig escoltar les víctimes, vaig escoltar Toñi que deia que els havia anat molt bé aquest estar, aquest recolliment, però sí que va haver-hi un element de distorsió, perquè va haver-hi dos moments de tensió, els dos enfocats cap al president de la Generalitat. Un d’inicial d’algunes víctimes, li ensenyaven les fotos dels seus familiars i el van increpar. I després, al final, quan es crida “Mazón dimissió”, el president de la Generalitat havia d’haver anat al funeral o es podia haver abstingut, sabent que les víctimes li demanaven que no hi acudira?

Clar, és que parlem d’un homenatge a les víctimes en què bàsicament els convidats, les persones, els protagonistes eren els familiars de les víctimes, i els familiars de les víctimes havien demanat expressament al president de la Generalitat que no hi anara. Ací hi ha una part institucional, entenc que la Generalitat està representada pel seu president, però hi ha una part humana. I falta tanta humanitat per part del president Mazón fins al punt ja no d’anar al funeral, sinó que al matí, el dia de l’homenatge, es convoca a ell mateix i tots els alts càrrecs del Partit Popular per a donar-se un aplaudiment de més de 50 segons que és indignant, que és abominable i que insisteix en el dolor. Què aplaudiu? Quan la ciutadania de manera massiva, i molt concretament les víctimes, els familiars de les persones mortes, us demanen bàsicament que us n’aneu, perquè heu fet una gestió negligent. Les víctimes recorden, i ahir una d’elles ho va dir públicament, la cosina d’un mort, va dir que no es tracta només d’una catàstrofe climàtica, sinó de la gestió negligent d’una catàstrofe climàtica. Això és el que ha costat vides. Per tant, jo entenc el sentiment dels familiars que veuen el responsable de la mort dels seus familiars i que això no els pot reparar el dolor que tenen. Així que és l’evidència, el que va passar ahir, que fins que el senyor Mazón i el seu govern no se’n vagen, les víctimes no pararan de patir aquest dolor tan intens.

Aquesta setmana s’han publicat diferents revelacions sobre l’hora d’arribada del president de la Generalitat al Palau de la Generalitat, que va ser poc abans de les 20.00. Mai va estar en el seu despatx treballant. També que va acompanyar la periodista a un pàrquing, que és una cosa que crida l’atenció. Vosté és ministra i té un càrrec institucional. No sé si és molt habitual acompanyar a pàrquings amics o periodistes. I també va passar per sa casa. Aquestes revelacions són ja motiu de dimissió del president de la Generalitat?

Bé, hi ha tants motius de dimissió des de fa tant de temps. Però, per descomptat, el que és inassumible, inacceptable, insuportable és una mentida darrere d’una altra. És que fa 20 dies escassos vam tindre una entrevista a so de bombo i platerets en la ràdio i la televisió pública valenciana del senyor Mazón. Clar, una entrevista molt controlada, en què ell tornava amb un to molt de pinxo a dir, primer, que no tenia cap responsabilitat, que en cap cas ell ni havia de convocar el Cecopi, ni havia d’estar dirigint l’emergència, ni havia de donar ordre per a enviar l’Es-Alert. De manera que s’esborra, s’esborra de qualsevol responsabilitat el màxim responsable de la Generalitat Valenciana, que és a qui correspon l’emergència. I, d’altra banda, tot el que va dir en aquesta entrevista ja no val. I ho deia amb tal fatxenderia, arribava fins i tot a donar-nos aquest itinerari de carrers que és mentida.

Llavors, si vosté em pregunta si és habitual en política que es facen dinars de quatre hores, no. No és habitual. Que hi haja sobretaules, no. Que en un dinar de treball hi haja alcohol, no. I per descomptat, que tot això passe desatenent les teues veritables responsabilitats, no. Un és ministre o president de la Generalitat cada, i tothora. No és a estones. No és quan estàs dinant no ets president de la Generalitat, perquè és que mentre tu dines hi ha gent morint, que és el que ha passat ací. Llavors, el senyor Mazón ens ha anunciat una remodelació de Consell per a la setmana que ve. Si es consuma aquesta remodelació, si tenim un quart govern del president Mazón, clarament el Partit Popular és un partit inútil i fallit. I el senyor Feijóo, per descomptat, no és capaç de resoldre els problemes interns que té com a partit i que s’han convertit en el problema principal dels valencians i les valencianes.

Planteja que Mazón dissolga les Corts i convoque eleccions. Seria aquesta l’única solució?

És l’única, l’eixida a una crisi d’aquestes dimensions, que no és només la crisi provocada per la dana mateixa, sinó la crisi política en què ens hem vist immersos, l’única eixida possible és la democràcia, tornar la veu a la ciutadania i que la ciutadania trie com vol superar aquesta crisi i amb quines persones i amb quins responsables. Aquesta és l’única.

El PSPV-PSOE està preparat per a aquestes eleccions si es convocaren demà?

Absolutament. I, per descomptat, no sols hi estem preparats, sinó que nosaltres ens erigim en la gran alternativa. Entre els negacionistes de la ciència, nosaltres, bàsicament és que soc la ministra de Ciència d’aquest país, entre els negacionistes del canvi climàtic, que és la principal causa d’aquesta tragèdia, nosaltres estem presentant un pacte contra l’emergència climàtica. Davant els que van dissoldre l’Agència Valenciana d’Emergències del Govern del Botànic, som nosaltres els que plantegem reforçar els serveis públics. Davant les retallades de Mazón, en educació, en sanitat, també en emergències, nosaltres no posem toreros o experts en corregudes de bous en les emergències. Posem gent que sí que sap què fa i, per tant, som l’alternativa i així ens presentarem davant la ciutadania.

I vosté seria la que lideraria aquesta alternativa dels socialistes valencians?

Sí, mira, ja que em dones l’oportunitat, m’agradaria dir a la gent la meua prioritat màxima i absoluta és ser aquest element mobilitzador de l’esquerra i de la ciutadania progressista que vol superar aquesta etapa. No tinc una altra prioritat. Que tinga la gent clar que entre ministra i candidata a la presidència de la Generalitat, soc candidata a la presidència de la Generalitat. Considere que ara mateix aporte més sent ministra, perquè de fet nosaltres som els que plantegem aquest pacte contra l’emergència climàtica o, en molts casos, som nosaltres els que reforcem el sistema de ciència davant d’altres que el retallen. O la retallada de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua que he rescatat jo des del Ministeri de Ciència pense que aporte més als valencians i a les valencianes i que dibuixe millor aquesta alternativa a Mazón i al Consell i del Partit Popular, que són tots, si m’ho permet, uns negligents i uns inútils. Sens dubte, aporte més com a ministra.

I una moció de censura si no hi ha eleccions anticipades?

Nosaltres no hem presentat una moció de censura perquè Partit Popular i Vox tenen una majoria absoluta en les Corts i pense que això podia aprofundir en la frustració o en la sensació d’impunitat de Mazón. Que les Corts Valencianes sotmeteren el càrrec del president del Consell a examen i que perdérem. Perquè això no dibuixaria la societat valenciana actual. La societat valenciana actual ja no és aquella majoria parlamentària del Partit Popular i Vox. I tant em fan les enquestes, així li ho dic. El carrer, hui dia, la gent d’esquerres majoritàriament vol tirar Mazón i la gent de dretes també. És que l’electorat del Partit Popular no perdonarà ni a Mazón, ni al Partit Popular valencià que l’aplaudisca. Ni a Feijóo que el sostinga.

Comentava abans que la vida segueix, plantegen eleccions, però continuem en El Ventorro. I com que no s’ha aclarit la situació, els periodistes continuem intentant endevinar què va passar la vesprada del 29 d’octubre de 2024. L’oposició també. Dilluns declara Maribel Vilaplana en el jutjat de Catarroja. Què li diria a Maribel Vilaplana?

Em sembla molt important el que vosté assenyala. Perquè, al final, no és que tinguem una obsessió els periodistes ni els polítics a veure què va passar el dia 29 d’octubre. Mazón bàsicament diu que és igual. És que la justícia a través de Maribel Vilaplana també vol saber què va passar aquella vesprada. Perquè és important. Perquè al final el president Mazón, per acció o per omissió, va condicionar tot el que va esdevindre aquella vesprada. Vull recordar que una de les últimes telefonades de la consellera abans que Mazón arribara al Cecopi va ser a les 20.10 i a les 20.11 es va llançar l’Es-Alert. Estic completament segura que va ser una ordre de Mazón i que, per tant, no va donar l’ordre abans. A Maribel Vilaplana què li diria? Per descomptat que està obligada a dir la veritat. Que ja no ens valen més mentides. Ella també ha mentit. Han sigut diversos ja els comunicats que ha fet i que ella mateixa ha anat desmuntant. Ja anem per la tercera versió de la mateixa Maribel Vilaplana. Que ens ajude la societat a esclarir què va passar el 29 d’octubre i que no es convertisca en còmplice de la mala actuació de Mazón.

Les últimes revelacions sobre el parador del president de la Generalitat el dia de la dana i el funeral sembla que no són motiu de dimissió de Mazón. Creu vosté que una possible elevació de la causa al TSJ podria ser motiu d’eixida del president de la Generalitat?

Torne a repetir, hi ha tants motius de dimissió que és incomprensible que el senyor Mazón es mantinga en la butaca. Ja no el senyor Mazón, és que torne a repetir, el matí del funeral d’Estat hi havia 160 càrrecs del Consell aplaudint-lo durant un minut. I vostés saben que els rituals polítics són el que són. És a dir, no hi ha un aplaudiment d’un minut espontani. Això es va organitzar per a explicar a la societat que el Partit Popular continua blindant Mazón. Estan fora de la realitat i jo considere que això significa que no sols Mazón ha de dimitir, sinó que tots els dirigents ara mateix del Partit Popular valencià que sostenen Mazón, incloent-hi la senyora Catalá, incloent-hi el president de la Diputació de València, el senyor Vicente Mompó, estan inhabilitats per a continuar en els seus càrrecs o per a significar el futur de la Comunitat Valenciana.

Estan a punt d’arrancar les comissions d’investigació de les Corts i el Congrés. Què espera de la Comissió d’Investigació de les Corts Valencianes? I en el cas que vosté siga citada, anirà a la Comissió de les Corts Valencianes?

Per descomptat que hi aniré. Entre altres coses, perquè no tinc res a amagar. Jo puc contar on estava, què feia el dia 29 i els dies posteriors. I a més també defensaré la institució de la Generalitat Valenciana, la institució i l’autogovern valencià, perquè una de les coses que també ésnt víctima de la mala gestió de Mazón és la mateixa institució de la Generalitat Valenciana, perquè bàsicament el que ens diu el senyor Mazón és que no serveix per a res, que l’autogovern, que les competències que té la Generalitat Valenciana no serveixen per a res, que això ho han de fer uns altres, que ho han d’arreglar uns altres, tant el que va passar el dia 29 d’octubre com la reconstrucció mateixa. Fixe’s que el senyor Feijóo havia condicionat el futur del senyor Mazón a la reconstrucció, una reconstrucció en què de cada 100 euros, 85 els posa el Govern d’Espanya. És un altre motiu pel qual el senyor Mazón tampoc ens val. Ni tan sols en la reconstrucció estan l’altura. I, d’altra banda, què espere jo de la Comissió de les Corts Valencianes? Doncs res. I la veritat és que em fa molta pena, perquè és una altra institució que ésdesprestigiada, en aquest cas pel PP i per Vox, perquè la presideix Vox i Vox farà de còmplice necessari, com ho ha fet durant tota aquesta legislatura del senyor Mazón, per a salvar el coll del senyor Mazón.

És cridaner que les famílies de víctimes han estat amb Ursula von der Leyen a Brussel·les, han estat en el Parlament Europeu, estaran la setmana que ve en el Congrés dels Diputats, però encara no tenen data en les Corts. És una anomalia que les Corts de tots els valencians encara no hagen rebut les seues víctimes?

Clar que és una anomalia i és un maltractament. És un maltractament. De fet, en el Congrés dels Diputats compareixeran les víctimes, però ja li assegure jo, perquè a més així ho ha transmés la presidenta de la comissió, que és la companya Carmen Martínez, que les víctimes aniran com a víctimes, és a dir, no se les sotmetrà a un interrogatori, per si algú té aquesta temptació de tornar a assenyalar-les o de maltractar-les en un espai públic com les Corts Generals. Les víctimes no han de donar compte de res. Les víctimes ens explicaran com els seus familiars van morir i quina és la seua perspectiva. I a partir d’ací ja hi aniran la resta de responsables a donar compte. El primer Mazón, el dia 17 de novembre, que tampoc ha comparegut encara ni en les Corts Valencianes ni en el Senat.

Quina és la seua opinió dels atacs a la jutgessa per part d’algunes acusacions, fins i tot d’alguns mitjans de comunicació? Se li critica l’empatia, se li critica que plore amb les víctimes. Estem en un moment en què s’intenta rebentar la institució judicial?

Absolutament. De fet, els dos càrrecs imputats del Consell, tant Salomé Pradas com Emilio Argüeso, van intentar reprovar-la, llevar-se-la del mig. I les motivacions… És que no hi havia cap motivació que se sostinguera. Bàsicament, els resulta una instrucció molt incòmoda. I quan declare Maribel Vilaplana, que bàsicament ens explicarà què va fer o què no va fer el senyor Mazón, encara es posaran més nerviosos amb aquesta instrucció. L’única cosa que jo li puc dir per part del Govern d’Espanya és que ens van demanar que reforçàrem el jutjat perquè la jutgessa es poguera encarregar exclusivament d’aquesta causa i es va concedir per part del Consell General del Poder Judicial a la petició del Govern d’Espanya aquest reforç en el jutjat de Catarroja. Qui no té res a amagar no té por de la justícia.

Està vosté satisfeta 100% amb la gestió del Govern de què forma part o creu que es podria fer-ho tot més, millor i més ràpid? Després de la dana, milers de persones van patir durant dies una desesperació enorme, perquè l’Estat no va estar present.

Es podria haver treballat amb més celeritat o que les ajudes arribaren abans? Segur. Tota acció de govern és millorable, sempre. De fet, l’actuació del Govern d’Espanya en aquesta crisi és millor que la que vam fer en el volcà de La Palma i les dues són millors que la que es va fer en la pandèmia. El que vull dir és que, davant una tragèdia, no hi ha un manual i el que hem fet ha sigut utilitzar les eines que ja sabíem que eren útils, els ERTO, els crèdits ICO per a les empreses tan criticats pel senyor Mazón. Si a tu se t’ha arrasat l’empresa fins que arriba el peritatge de l’asseguradora, tu vas a un banc i no et donen ni un duro. I que siga l’Institut de Crèdit Oficial del Govern d’Espanya la manera de finançament públic, la que cobrisca aquest espai de temps és molt important. He visitat naus industrials on s’ha adquirit la maquinària, fins i tot millor maquinària que abans i que tenen més volum de negoci que abans de la dana, ja comparant un mes amb el mes anterior. Per tant, jo crec que hi ha hagut coses que han sigut molt bones, que s’han millorat respecte d’altres crisis i, per descomptat, altres coses que continuem millorant. Si tu contes a la gent, com ha fet Carlos Mazón, que no pot comptar amb l’Estat que som tots, què li queda a la gent? De manera que, efectivament, tota la gestió inútil que va fer el Consell, tant en els moments previs com en els moments posteriors, és una llosa que va contra la política i contra el sistema en general.

No creu que el president Sánchez hauria d’haver vingut més als municipis de la zona zero de la dana?

El president Sánchez ha tingut unes visites molt importants i molt simbòliques. És l’únic dels dos presidents que s’ha reunit amb els alcaldes i les alcaldesses, l’únic, i és l’únic dels dos presidents que s’ha reunit amb les víctimes. També ha estat en empreses per a conéixer directament quin era el feedback. I, a més, el president, quan ha vingut i s’ha reunit amb els alcaldes i les alcaldesses, ho ha fet gairebé amb tot el Consell de Ministres, perquè cadascun ens emportàrem deures a casa. I, per descomptat, els ministres han vingut, hem vingut, vicepresidentes, ministres, en multitud d’ocasions, en diferents fases. Fase d’escolta, fase d’elaboració d’instruments, de baix a dalt, escoltant el que necessitava la gent, veient com s’aplicaven. El president del Govern quan nosaltres estem ací està present.

I ja per acabar, Mazón implora una reunió amb el president del Govern. Hi haurà aquesta reunió o es considera que amb la coordinació actual ja és prou?

Bé, vull recordar què ha passat. Mazón al quart dia o així, va tindre unes quatre o cinc hores la premsa convocada, però esperant, i al ministre Marlaska esperant, perquè va estar preparant-se una roda de premsa ell, en què va exigir al Govern d’Espanya, em sembla, que constitució entre cinc i sis comissions, en què els ministres, fins i tot les vicepresidentes, havien de treballar sota el comandament dels consellers i de les conselleres. Per exemple, el conseller Rovira tenia sota el seu comandament i la seua coordinació la vicepresidenta segona, Yolanda Díaz, el ministre d’Economia i no recorde si la ministra d’Educació, em sembla. La qüestió és que van vindre tots els ministres, van vindre tots els vicepresidents, ens vam posar a treballar sota el comandament del Consell, que és com es gestiona l’emergència. I van ser ells mateixos els que van deixar de convocar aquestes reunions, perquè, perdone que ho diga, però és que el Consell no ha aportat res útil i, llavors, és molt difícil coordinar-se amb un pes mort.

Perquè mentre el Govern d’Espanya s’ha compromés a assumir totes les infraestructures que tenen a veure amb els serveis públics que es presten en els municipis, el 100%, mentre ens hem compromés, per descomptat, a pagar totes les infraestructures hidràuliques, el clavegueram dels municipis, a reposar els cotxes, a reposar els habitatges, a reposar les indústries, Mazón el que fa és donar una mena d’estrenes. El Govern d’Espanya que cobrisca el cotxe, i jo a més et done dos mil eurets. Tot el que dona la Generalitat és extra, i a mi això em sembla una altra indignitat de Mazón. Perquè jo recorde en la pandèmia Ximo Puig, quan el Govern d’Espanya posava tants diners per als ERTO, Ximo Puig eixia l’endemà a completar aquestes ajudes. Doncs bé, han arribat huit mil milions d’euros del Govern d’Espanya. I del senyor Mazón? No m’atrevisc a dir una xifra, perquè, com que juga al joc d’on està la boleta, que un dia et promet 20 milions per a això, l’endemà fa una modificació pressupostària i ho canvia per a una altra partida. En definitiva, trilerisme polític, falta absoluta de lleialtat institucional, i així, si vosté m’ho permet, no es pot treballar.

Podeu veure en el vídeo següent l’entrevista completa:

Els correus interns, revelats per elDiario.es, entre la presidenta de l’Autoritat Portuària de València (APV), Mar Chao, i el seu equip directiu, en què s’acredita que va participar de manera directa en l’elaboració dels plecs dels processos selectius que investiga la Fiscalia Anticorrupció, incloïen els esborranys de les bases per als llocs. No obstant això, comparant aquests documents provisionals amb els oficials que finalment es van signar el 26 d’abril de 2024, s’hi observen diferències notables.

Les places a què es refereixen els correus són tres i les bases figuren signades per Chao, segons la documentació publicada en el web de l’APV. Es tracta dels llocs de subdirector d’Infraestructures, Instal·lacions i Conservació, de cap de Suport a Gestió Economicofinancera i de subdirector de Gestió de Domini Públic. D’aquestes, les dues primeres són les que investigaria Anticorrupció, adjudicades a dues extreballadores del Consorci València 2007.

En tots dos casos, en els esborranys de les bases ja figura una proposta de tribunal idèntica per a totes dues places que, en comparació amb el document final publicat, experimenta tan sols dos canvis: el vocal tercer i el seu suplent.

D’altra banda, en les bases finals figuren dos requisits que no estaven previstos en els esborranys. En el cas de la Subdirecció d’Infraestructures s’afig com a requisit per a poder inscriure’s en el procés almenys “10 anys d’experiència professional en administració, organisme o ens de dret públic, fent tasques de prefectura d’obres, conservació, direcció de projectes i gestió d’instal·lacions, tot això en un entorn port-ciutat”, un requisit que encaixava com l’anell al dit en el perfil de l’adjudicatària que havia exercit com a cap d’Infraestructures del Consorci València 2007 quasi des de la seua creació (el 2004).

En el cas de la plaça de cap de Suport a la Gestió Economicofinancera, també es va afegir com a requisit “un mínim de 10 anys d’experiència professional en administració, organisme o ens de dret públic, fent funcions similars a les requerides per a aquest lloc”. L’adjudicatària va ser la que fins llavors havia exercit com a cap d’Administració del Consorci.

Quant a la puntuació dels mèrits i de l’entrevista, també va haver-hi canvis. Mentre que en els esborranys els mèrits tenien un pes d’un màxim de 50 punts i l’entrevista d’altres tant, finalment es va donar més pes als mèrits. En els documents finals es podia aconseguir fins a 70 punts per mèrits i 30 per l’entrevista. En tots dos casos es podien obtindre fins a 40 punts “per cada any d’experiència addicional” als 10 exigits com a requisit.

Els correus de Mar Chao

Els correus electrònics intercanviats per Mar Chao confirmen la participació de la presidenta de l’APV en l’elaboració de les bases de les places i augmenten la pressió del Govern central perquè la Generalitat la destituïsca. En un correu electrònic datat el 16 d’abril de 2024, Chao va escriure que Ports de l’Estat havia “revisat les bases, tot això amb la millor intenció d’ajudar i col·laborar” i tenint en compte els “incendis oberts” en el si de l’organisme.

El correu de la presidenta de l’organisme en contestava un altre d’anterior remés per la cap de Recursos Humans llavors, que aportava “consideracions” sobre les “febleses del procediment”. La interlocutora suggeria que es definira la necessitat de personal, que s’incorporaren avaluacions de competències genèriques i proves psicotècniques i que se sumara el seu departament al tribunal encarregat de la selecció de places.

El correu acabava amb un advertiment directe a la presidenta de l’APV: “Finalment, desaconselle que les bases es redacten en primera persona per tu, Mar, sense prejudici que dones les indicacions pertinents respecte del perfil que creus idoni per al lloc o que s’ha de buscar”.

Les possibles irregularitats detectades per la Intervenció

Un informe de la Intervenció General de l’Estat, publicat en exclusiva per elDiario.es, va detectar presumptes irregularitats pel fet d’haver-se incomplit, pretesament, els principis d’igualtat, mèrit i capacitat.

“Les places convocades per al personal exclòs de conveni contenen requisits o mèrits que predeterminen d’una manera o una altra el candidat seleccionat. Per tant, podrien no respectar-se els principis constitucionals d’accés a ocupació pública”, afirma la Intervenció.

Sobre la prefectura de Suport a la Gestió Economicofinancera, l’informe destaca “l’exigència d’un mínim d’experiència de 10 anys en administració, organisme, o ens de dret públic, fent funcions similars a les requerides per a aquest lloc”.

“Òbviament, i de manera final, dels 11 candidats que s’hi presenten, només dos superen la primera fase d’experiència. Hi ha un candidat que ha treballat en l’ens a què es fa referència expressa en les funcions. Així mateix, les bases exigeixen una llicenciatura, i a diferència d’altres, no assenyala expressament quines concretes. Es dona la circumstància que la persona que finalment obté la plaça, és llicenciada en Ciències Empresarials”, postil·la l’informe, que posa en relleu que es descarta un treballador per a un dels llocs sense que hi haja “suport legal per a aquesta exclusió”.

La Intervenció també retrau, en referència a la plaça de Subdirecció d’Infraestructures, que, d’11 sol·licituds, únicament se n’admeten cinc i que “les funcions que s’exigeixen no sols estan relacionades amb la pròxima liquidació del Consorci, que està en aquest entorn, sinó que les inversions més rellevants no són precisament aquestes de l’entorn port-ciutat, i que l’experiència, en aquest cas, exclou totalment el sector privat, circumstància que preval sobre l’experiència en obra portuària, siga del sector que siga”.

Els correus interns entre la presidenta de l’Autoritat Portuària de València (APV) i el seu equip directiu revelats per elDiario.es, en què s’acredita que va participar de manera directa en l’elaboració de les bases dels processos selectius que investiga la Fiscalia Anticorrupció, han generat una enorme preocupació en tots els estaments.

Com va avançar aquest diari, en un correu electrònic datat el 16 d’abril de 2024, Chao va escriure a diversos responsables de l’APV que Ports de l’Estat havia “revisat les bases, tot això amb la millor intenció d’ajudar i col·laborar” i tenint en compte els “incendis oberts” en el si de l’organisme.

El correu de la presidenta contestava un altre correu electrònic anterior remés per la cap de Recursos Humans llavors, que aportava “consideracions” sobre les “febleses del procediment”. La interlocutora suggeria que es definira la necessitat de personal, que s’incorporaren avaluacions de competències genèriques i proves psicotècniques i que se sumara el seu departament al tribunal encarregat de la selecció de places. El correu electrònic acabava amb un advertiment a la presidenta de l’APV: “Finalment, desaconselle que les bases es redacten en primera persona per tu, Mar, sense prejudici que dones les indicacions pertinents respecte del perfil que creus idoni per al lloc o que s’ha de buscar”.

Sobre aquest tema, a preguntes d’aquesta redacció sobre la situació de Chao, fonts del Govern central han reconegut la seua preocupació per la gravetat dels fets que van coneixent-se en les últimes setmanes i han recordat: “Mazón la va nomenar i és Pérez Llorca qui l’ha de cessar. És un tema del PP”. La raó és que, encara que l’APV depén de Ports de l’Estat i, per extensió, del Ministeri de Transports, tant la responsabilitat del nomenament del president o presidenta de l’organisme portuari com, si escau, el cessament recau directament sobre el president autonòmic, en aquest cas Juan Francisco Pérez Llorca.

En aquest sentit, des de Presidència de la Generalitat Valenciana han declinat fer comentaris de moment sobre la situació de la responsable del Port de València.

El mes de desembre passat, el president d’MSC España, Francisco Lorente, adjudicatari de la nova terminal nord els molls de la qual estan ja en obres, va amenaçar de deixar el port de València si Pérez Llorca la cessava, una amenaça poc creïble, però que redobla la pressió sobre el cap del Consell.

La crisi que viu l’APV, permanentment en el focus de la polèmica per la investigació oberta per Anticorrupció, però també pel degoteig de dimissions en la seua cúpula i per les irregularitats que investiguen tant el Tribunal de Comptes com l’Oficina de Conflicte d’Interessos (OCI), han afeblit sensiblement la seua presidenta.

Dimarts la portaveu de Compromís en l’Ajuntament de València, Papi Robles, va tornar a demanar la dimissió de Chao i la creació d’una comissió d’investigació després de saber-se el contingut dels correus destapats per aquest diari: “L’alcaldessa María José Catalá no pot continuar mirant cap a una altra banda. Aquest escàndol afecta el cor de les institucions de la ciutat i exigeix explicacions immediates, transparència total i l’assumpció de responsabilitats polítiques. Catalá té dijous en el ple una bona oportunitat de demostrar que vol aclarir tota la veritat. Recordem que Compromís per València demana una comissió d’investigació, la destitució del regidor José Marí Olano i instar a l’APV a la destitució de Mar Chao”.

Mar Chao mateixa va descartar la setmana passada la seua dimissió, abans de saber-se que va participar en l’elaboració de les bases de les places qüestionades. Chao va afirmar que tota la documentació que s’ha requerit a l’Autoritat Portuària s’ha facilitat al procediment, sobre el qual ha expressat la seua màxima col·laboració i respecte a les decisions judicials.

La Fiscalia Anticorrupció va encetar una investigació a Mar Chao i a l’alcaldessa de València, María José Catalá, entre altres càrrecs públics, per pretesos delictes de prevaricació i tràfic d’influències comesos, pel que sembla, en processos de col·locació d’extreballadors del Consorci València 2007, entitat pública que gestionava la Marina de València liquidada el 2024.

Bases qüestionades per la Intervenció

Les places a què es refereixen els correus intercanviats entre Mar Chao i el seu equip són tres i les bases figuren signades per ella el 26 d’abril de 2024, segons la documentació publicada en el web de l’APV. Es tracta de les places de subdirector d’Infraestructures, Instal·lacions i Conservació, de cap de Suport a Gestió Economicofinancera i de subdirector de Gestió de Domini Públic.

Fonts de l’APV consultades per aquest diari van comentar sobre el contingut dels correus electrònics que no informen “de qüestions derivades de processos judicials o investigacions en marxa” i hi van afegir: “En tot cas, és clar que les bases estan signades per la presidenta, per la qual cosa assumeix íntegrament el seu contingut”.

Els tres procediments estan assenyalats en l’informe de la Intervenció General de l’Estat publicat en exclusiva per elDiario.es, per haver-se incomplit presumptament els principis d’igualtat, mèrit i capacitat.

“Les places convocades per al personal exclòs de conveni contenen requisits o mèrits que predeterminen d’una manera o una altra el candidat seleccionat. Per tant, podrien no respectar-se els principis constitucionals d’accés a ocupació pública”, afirma la Intervenció.

De les tres places, dues formarien part de la investigació de la Fiscalia Anticorrupció, per estar relacionades amb altres procediments oberts a l’Ajuntament de València per tractar de reubicar extreballadors del Consorci València 2007, en fase de liquidació durant l’any 2024.

Es tracta de la plaça de subdirector d’Infraestructures, que es va adjudicar a M. G., exdirectiva de l’ens públic que gestionava la Marina, i de la de cap de Gestió Economicofinancera, que es va adjudicar a A. G., també exresponsable del Consorci. Ambdues es van presentar a un procés selectiu obert en dates coincidents en la Fundació Esportiva Municipal (FEM) i després de confirmar-se que van obtindre els llocs en l’APV, van renunciar al concurs de l’FEM, entitat que també el va deixar sense efecte.

Es dona la circumstància, a més, que exempleats del Consorci València 2007 van registrar davant notari els noms de les dues persones que es van adjudicar els llocs directius 20 dies abans que finalitzara el termini per a presentar-se al concurs convocat per l’APV, ja que estaven convençuts que el procediment estava falsejat.

Les alqueries abandonades podran ser hotels rurals o apartaments turístics. Les zones d’horta més degradades, aparcaments dissuasius vinculats al transport públic. Les zones amb més protecció, “horts d’oci” o socials. Fins i tot es pot, en les zones en desús, construir una hípica. Són alguns dels detalls del pla que el PP projecta per a l’horta de València, que arranca la seua exposició pública.

L’Ajuntament de València va aprovar dijous sotmetre al procés participatiu la memòria per a adaptar el pla municipal al pla aprovat per la Generalitat Valenciana, que va modificar la llei de l’horta amb els vots del PP i Vox. L’equip de govern de María José Catalá —amb el vot del qual també es va aprovar en les Corts aquesta modificació— assegura que el procés busca l’encaix jurídic de les normes que regulen els usos de l’horta i de les infraestructures agrícoles. En la pràctica, la norma farà compatible l’ús turístic i esportiu d’espais en horta protegida. “Obri la possibilitat de la recuperació d’horta abandonada i de les alqueries i habitatges agrícoles”, va apuntar el regidor d’Urbanisme, Juan Giner, en la presentació del procés.

El pla preveu diferents nivells de protecció de l’horta, amb mesures més o menys restrictives. Aquest puzle normatiu és ja un senyal d’identitat del govern de Catalá, que parla de nivells de “cadenats” per als apartaments turístics i divideix les ZAS de Russafa per carrers. Una fórmula que crea confusió en els processos d’anàlisis i participació ciutadana.

Així i tot, en la zona més protegida es permetran usos terciaris (restauració, allotjament turístic rural i venda directa dels agricultors locals) en construccions tradicionals amb la condició que la superfície lliure de parcel·la es destine al cultiu i es mantinga en bon estat.

La proposta ha encés les alarmes dels col·lectius que lluiten per la conservació del territori. Per l’Horta destaca la possibilitat de facilitar la implantació d’allotjaments turístics, hostaleria i altres activitats terciàries en plena horta, “en un moment en què la ciutat ja pateix una forta pressió turistificadora”. Segons denuncien, “l’experiència acumulada en els últims anys demostra que aquestes activitats comporten problemes de mobilitat, increment del trànsit privat, aparcaments improvisats, saturació de camins”.

En el ple, el PSPV ha defensat que el pla municipal podria ser “més restrictiu”. És “una amalgama d’usos que no té a veure amb l’horta productiva”, ha replicat Elisa Valía.

En compromís, Sergi Campillo ha denunciat que “és una adaptació regressiva”, “un desficaci”. “Ara turistificarem també l’horta”, ha criticat el regidor, que ha insistit en la inconveniència “d’obrir la porta a nous usos i a la transformació d’un espai clau per a la sobirania alimentària i l’equilibri ambiental de València”.

En el ple han participat agrupacions veïnals i entitats socials, molt crítiques amb el model plantejat, que han demanat retirar la proposta i presentaran al·legacions.

“Revitalitzar no és especular”

L’edil d’Urbanisme, Juan Giner, ha insistit que “revitalitzar no és especular”. Defensa que l’horta degradada siga compatible amb altres usos per a recuperar-la. L’edil va assegurar que les mesures s’apliquen únicament a l’horta més degradada de la perifèria metropolitana, indicada en el PAT com a zona H3, i ja eren vigents des del 2018. “Aquesta adaptació no rebaixa gens la protecció de l’horta de València. El que sí que fa és obrir la possibilitat de recuperar alqueries i habitatges tradicionals per a donar-los un ús vinculat amb el cultiu de les terres i amb la seua conservació”, va apuntar l’edil d’Urbanisme.

El reportatge que fa poc vam publicar en elDiario.es sobre una dècada de pujades sense treva del lloguer evidencia la dimensió estructural d’una realitat que transcendeix la mera conjuntura econòmica: la consolidació de l’habitatge com un actiu financer en detriment de la seua funció social primària, que és la de ser una llar per a les persones. Però aquesta situació no és recent, perquè és el resultat de les polítiques d’habitatge que, sense dependre significativament del partit en el govern, han seguit la mateixa línia: un mercat d’habitatge privat, amb un parc d’habitatge públic mínim, molt per darrere de la mitjana europea. L’evolució del mercat d’habitatge evidencia que, actualment, la província de València s’erigeix en el paradigma d’aquesta crisi a l’Estat espanyol.

La magnitud del fenomen

Les dades mostren una bretxa enorme entre el que costa viure i el que es cobra. Nombrosos informes han assenyalat que el preu de vida puja més ràpidament que els salaris. L’Institut Nacional d’Estadística ja va advertir el 2025 que la Comunitat Valenciana liderava les pujades dels lloguers al país, amb la ciutat de València acumulant un augment de quasi el 30% entre el 2015 i el 2023. D’altra banda, l’anàlisi de la Universitat Politècnica de València mostra que els lloguers a la ciutat de València s’han disparat un 78% en cinc anys només (del final del 2019 al final del 2024). Això ha empés el preu mitjà en la capital per damunt de 17 €/m². Aquesta pujada de preus xoca frontalment amb uns salaris que, ni de lluny, han crescut a aquest ritme.

La coexistència paradoxal de l’èxode rural i l’èxode urbà

Moltes persones, en vista de les pujades imparables de preus de lloguer, van haver de migrar de la ciutat als municipis confrontants; o, fins i tot, més lluny. La publicació d’elDiario.es que hem esmentat al començament conté un mapa interactiu que permet veure quant ha crescut el preu mitjà dels lloguers —el valor central en ordenar totes les dades de més a menys, és a dir, la meitat dels lloguers són més cars i la meitat, més barats— des del 2015 fins al 2024 en cada secció censal (la unitat administrativa més menuda) de la major part de les ciutats espanyoles. Per a comoditat seua, a continuació figura el mapa en qüestió, encara que recomanem consultar la publicació original per a obtindre una imatge més completa del fenomen.

Després de consultar la part del mapa corresponent a la província de València, s’ha detectat que moltes seccions censals de la capital presenten increments pròxims al 100%, superant aquesta barrera en alguns casos (a Ciutat Vella, l’Eixample, la Saïdia, el Cabanyal, els Poblats Marítims, entre altres). Increments similars són observables en els municipis més pròxims a València. Per exemple, a Castellar-l’Oliveral el preu mitjà de lloguer va passar de 228 € el 2015 a 500 € el 2024; en algunes seccions censals de Xirivella, Mislata, Paterna o Burjassot, les xifres són molt semblants. Però si ens allunyem encara més… la història continua sent molt semblant, especialment en els casos dels municipis que estan ben connectats amb València per tren o metro: Silla, Alfafar, Torrent, Godella, Alboraia, Xest… També destaquen molts municipis costaners, com Dénia, Cullera, Miramar, Sagunt… Són tants els municipis que van experimentar un augment exponencial de preus de lloguer que, en essència, resulta més fàcil indicar les zones on els preus no han pujat tant.

Per a donar una imatge aproximada, el creixement de preus no ha sigut tan dràstic, en termes generals, en les zones següents. Pel sud de València, a partir de Benifaió; pel sud-oest, passant Torrent, Alaquàs i Aldaia; per l’est, a partir de Manises i Quart de Poblet; pel nord-oest, a partir de Bétera; pel nord, entre Sagunt i València, en algunes seccions censals de Massamagrell o Museros, entre altres. No obstant això, convidem a consultar amb deteniment el mapa interactiu per a accedir a una panoràmica més completa i precisa de la situació.

Les regions més allunyades de la capital també han experimentat un augment considerable dels preus de lloguer, però aquest ha sigut més moderat. Primer de tot, advertim que no disposem de (prou) dades sobre algunes seccions censals (o, fins i tot, municipis sencers): com més lluny de la capital i de la costa, menys dades hi ha.

Per anar acabant, tornem un moment al panorama general espanyol. No podem perdre de vista que la pujada dels lloguers continua afectant municipis de totes les grandàries: no hi ha cap subgrup els valors del qual hagen crescut, en conjunt, menys del 40,2% o més del 49,5% (per a més informació, consulteu la imatge de la portada).

Així mateix, en termes relatius, el lloguer puja de manera bastant similar en les zones més cares i més barates: entre el 41,4% i el 46,3%. Això es veu en el gràfic següent:

En definitiva, veiem que el problema de l’habitatge no és una cosa del moment de cicle econòmic. Tot indica que estem en una situació diferent de la de la bambolla immobiliària. Afig llenya al foc el fet que, en realitat, no és que falte habitatge a Espanya, sinó que la immensa majoria de les persones volen viure en unes zones molt concretes, que normalment coincideixen amb les grans ciutats, les seues proximitats, així com les regions costaneres. Mentrestant, veiem centenars de pobles amb nombrosos habitatges buits i deteriorats.

Per a revertir aquesta emergència residencial, és imperatiu un canvi de paradigma profund. Per a fer-ho, caldria intervindre, de manera efectiva, per a frenar l’especulació rendista i apostar per la creació d’un parc públic d’habitatge massiu i no privatitzable. Aquests són els únics camins rals per a tornar a les cases la seua única funció legítima: ser una llar per a viure-hi.

Russafa serà zona acústicament saturada (ZAS). Les sigles, que poden sonar a onomatopeia, impliquen limitacions a l’activitat hostalera i d’oci per a tractar de minvar les molèsties a un veïnat que sí que està completament saturat pel soroll. El popular barri valencià, que competeix amb el Carme com a epicentre del vespreig, dels comiats de solter i de l’oci turístic, veurà alguns canvis en el moment en què es publique la normativa en el Butlletí Oficial de la Província de València, que es preveu d’ací a poc. Així doncs, les limitacions aprovades dijous en el ple municipal veuran la llum durant el mes de maig, sis anys després que el Tribunal Superior de Justícia ho decretara.

Les limitacions seran, grosso modo, les següents: les terrasses hauran de tancar mitja hora abans entre setmana (a les 00.30 de diumenge a dijous, entre març i octubre), no podran ampliar la superfície i els pubs i les discoteques no podran obrir més enllà de les 3.30 de diumenge a dijous, mentre que divendres, dissabtes i vespres de festius podran estirar-se fins a les 4.30. En la pràctica, a penes afecta dues discoteques, que amb la norma anterior podien obrir fins a les 7.00. Per als pubs, la retallada és de tot just mitja hora. Tampoc es podran obrir més terrasses en el barri.

Les restriccions no calaran en tot el barri. El projecte aprovat per l’equip de govern del PP i Vox afectarà 18 carrers: Baró de Cortés, Cadis, Carles Cervera, els Centelles, el Consolat de Mar, Mossén Femenia, Doctor Landete, Doctor Serrano, Doctor Sumsi, Literat Azorín, Maties Perelló, Pare Perera, Puerto Rico, Reina Na Maria, Romeu de Corbera, Sueca, els Tomasos, els Vivons. Dins seu, es preveu la creació d’una “zona de respecte”, amb alguna restricció més.

El pla preveu la constitució d’una taula permanent de treball integrada per representants de l’Administració municipal, de les associacions veïnals, d’associacions de consumidors i d’entitats del sector hostaler i turístic de València. Amb tot, el model no contenta ni veïns ni les associacions hostaleres. Els primers creuen que és una regulació “falsa” i veuen escasses les restriccions: “Només redueix 2 discoteques en un barri de més de 360 locals hostalers i al voltant de les 300 terrasses”, assenyalen des de la plataforma Russafa Descansa.

Els hostalers i els empresaris de l’oci, per contra, estan en peus de guerra. L’Associació Empresarial de Discoteques de València (AD) i l’Associació per una Hostaleria Responsable a Russafa, es van concentrar dilluns a les portes de l’edifici municipal de la Tabaquera, seu de la Regidoria de Millora Climàtica, per a exigir la dimissió del seu titular, Carlos Mundina, pel que consideren “una campanya de criminalització injustificada” contra els locals, i han acusat l’edil de convertir el barri de Russafa “en el parallamps i boc expiatori” per les seues “polítiques fallides” i la seua “incompetència” en la lluita contra el soroll a la ciutat de València.

En el ple, Mundina va defensar que les mesures d’aquesta ZAS “tenen com a objectiu buscar la conciliació entre el dret al descans dels veïns de Russafa i l’activitat cultural i gastronòmica del barri”. I ha explicat que l’aplicació de la ZAS “suposa complir un mandat judicial”. De fet, Mundina ha assenyalat que “l’Ajuntament aprova de manera definitiva la ZAS de Russafa, arran dels mesuraments duts a terme i de les resolucions judicials, i després de sotmetre també a exposició pública les mesures i obrir un termini d’al·legacions”.

Els problemes de memòria, els negocis privats i l’opacitat del regidor de contractació de València poden implicar un cost milionari a l’Ajuntament. Un informe de l’Agència Valenciana Antifrau adverteix d’irregularitats en processos de contractació per una justificació incorrecta de les abstencions del regidor José Marí Olano, que es va apartar almenys en sis processos per haver treballat amb empreses que hi concorren. En concret, en les conclusions provisionals, apunta una “gestió deficient del conflicte d’interés”, la “constitució incorrecta de la Mesa de Contractació”, que suposen “vicis que afecten la legalitat del procediment”.

Marí Olano és l’únic regidor del PP que no té dedicació exclusiva i compatibilitza la seua activitat municipal amb l’exercici de l’advocacia. La seua prolífica carrera i les seues relacions professionals han provocat nombroses abstencions per a evitar conflictes d’interessos. L’edil, advocat de l’Estat i advocat de la Generalitat, ja va haver de deixar la consultora KPMG per incompatibilitats. Fa poc ha sigut denunciat en Anticorrupció per Compromís, arran d’uns enregistraments en què ofereix unes places d’ocupació pública investigades per aquesta Fiscalia.

L’Agència Valenciana Antifrau ha investigat tots els procediments de contractació en què es va abstindre José Marí Olano, que va ser nomenat el 4 d’abril de l’any passat president de la Mesa de Contractació, com a regidor delegat del ram. En les seues conclusions provisionals, l’organisme adverteix de possibles irregularitats en el procés, no per l’acció en si, sinó per les abstencions de l’edil, que no va ser degudament executada i va comprometre el procés posterior. Les raons? Que el regidor mai ha identificat a quines empreses feia referència per a evitar el conflicte d’interés —és a dir, amb quina havia treballat— i, per tant, “no reuneix els requisits mínims de validesa”. Tampoc, segons Antifrau, va comunicar formalment l’abstenció ni es va donar una resolució administrativa que l’acceptara. “La inexistència d’aquest acte administratiu suposa que la situació de conflicte d’interés no ha sigut jurídicament depurada”, diu l’extracte de l’informe a què ha tingut accés elDiario.es.

Sis processos milionaris

Els sis procediments en què l’edil de contractació s’ha abstingut són dels més quantiosos de la ciutat. Un d’aquests forma part del procés d’adjudicació del macrocontracte del clavegueram de la ciutat, xifrat en 232 milions d’euros més IVA, que ha sigut recorregut per dues de les empreses que hi van concórrer. Un altre és el de les obres de l’avinguda de Pérez Galdós, a què van concórrer quasi una vintena d’empreses a través de diferents UTE (la fórmula de la unió temporal), encara que també hi ha contractes com el del servei de salvament marítim, a càrrec de la Creu Roja. En el cas dels horts urbans d’Orriols, les licitadores són Construcciones y Canalizaciones Cyca i Sociedad de Agricultores de la Vega de Valencia (SAV), que ha concorregut a dos procediments més en què Marí Olano s’ha abstingut. El PSPV li va preguntar específicament per aquesta mercantil, però el regidor va negar la resposta.

En total, a aquestes licitacions, majors o menors, han concorregut més de 50 empreses diferents, siga en solitari o en UTE. Es tracta de sis processos entre abril i juny, els primers tres mesos en què Marí Olano ha estat a càrrec dels processos de contractació, abans en mans de Julia Climent, també del PP. L’edil de contractació ha negat sistemàticament a l’oposició informació sobre els seus vincles professionals directes o indirectes amb les firmes per les quals se li ha preguntat.

Per a la coalició Compromís, que ha denunciat l’informe, aquestes qüestions impliquen un risc per a les arques públiques, pel fet de comprometre finançament europeu. Les empreses que van participar en els processos i no van resultar beneficiàries podrien recórrer-hi en contra.

El regidor ‘va oblidar’ abstindre’s en un procés

L’anàlisi d’Antifrau es deté en un procés concret, en què veu conflictes més grans: els horts urbans d’Orriols. Avalua les sessions de la Mesa de Contractació dels dies 10 d’abril, 8 de maig, 15 de maig i 5 de juny de 2025, sessions en què s’obri l’oferta de criteris de valor —on els membres de la mesa han de declarar els conflictes d’interessos—, després es fa la valoració tècnica, l’obertura econòmica —“declaració d’absència de conflicte d’interessos a l’inici de la reunió”, assenyala l’informe— i, finalment, una citació en què el president “no pot subscriure una declaració d’absència de conflicte per a aquest punt i manifesta la seua abstenció formal”.

Què va canviar llavors? Que l’edil es va adonar d’un error. Com ja va informar elDiario.es, el juny de l’any passat el regidor va remetre un correu electrònic als serveis jurídics de l’Ajuntament en què reconeixia haver participat en tres sessions de la mesa —que coincideixen amb les dates assenyalades en l’informe— fins que va ser conscient que havia treballat amb una de les empreses. ‘Va oblidar’ abstindre`s.

El regidor explica que en la sessió del 5 de juny de 2025 es comprova la documentació del licitador que havia presentat la millor oferta: “En aquell moment em vaig adonar que un dels licitadors en el procediment esmentats és una persona jurídica a la qual he prestat serveis professionals en els dos últims anys, i per això vaig formular l’oportuna abstenció”, diu. L’abstenció, explica Marí Olano, va quedar reflectida en l’acta.

El president de la Mesa de Contractació llavors va reconéixer que havia participat sense formular abstenció en les sessions del 10 d’abril, 8 de maig, 15 de maig i va sol·licitar que s’incorporara la qüestió a l’expedient administratiu. “En aquestes tres sessions hauria d’haver-me abstingut, però no em vaig adonar que un dels licitadors és una persona jurídica a la qual he prestat serveis professionals en els dos últims anys”.

El procediment de contractació qüestionat és el contracte per als horts urbans d’Orriols, un procés dotat amb 316.765,68 euros de fons europeus (més 66.520,79 d’IVA), com consta en la Plataforma de Contractació de l’Estat. Només dues empreses van concórrer a aquesta licitació, com ja va informar aquest diari: Construcciones y Canalizaciones Cyca i Sociedad de Agricultores de la Vega de Valencia, que finalment va obtindre el contracte.

L’edil va apuntar que “no necessàriament” hauria d’implicar una suspensió de l’acte administratiu. També va argumentar que l’adjudicació es va donar per unanimitat dels membres de la Mesa que presideix. El correu, va finalitzar el regidor, té com a finalitat “constatar la concurrència d’abstenció per escrit”.

“Vicis que afecten la legalitat”

L’informe d’Antifrau observa en les seues conclusions provisionals cinc errades que poden constituir irregularitats. A més de no identificar l’empresa que motiva l’abstenció —no es justifica i no es compleix el procés formal—, detecta errors en el procés. L’organisme aprecia “defectes en la constitució de la Mesa de Contractació per falta de quòrum”. Apunta que la retirada del president de la mesa (Marí Olano) després de manifestar la seua abstenció “no habilita la resta dels membres a continuar la sessió de manera automàtica”.

Com que no hi ha una substitució formal, diu l’organisme, “la Mesa va actuar sense el quòrum de constitució necessari”, en referència a una sessió del 5 de juny de 2025. Per tant, prossegueix, “els actes derivats d’aquestes [de la sessió qüestionada] estarien viciats d’una irregularitat administrativa per infracció de les normes de constitució dels òrgans col·legiats”.

Així mateix, diu l’òrgan, “si bé la intervenció del president no sembla haver sigut determinant en el resultat (...) la participació d’un membre incurs en causa d’abstenció, sumada a la constitució incorrecta de la Mesa de Contractació arran de la seua retirada, prevalen com a vicis que afecten la legalitat del procediment”. L’edil va presentar al·legacions a aquest informe, però l’Ajuntament no les ha fetes públiques.