La Universitat Politècnica de València (UPV) ultima els preparatius per a l’inici de les classes al Beihang Valencia Polytechnic Institute (BVPI), la primera seu d’una universitat espanyola que imparteix docència presencial i atorga titulació oficial a l’estranger. Situat a la ciutat de Hangzhou, capital de la província de Zhejiang i pol tecnològic de referència al país asiàtic, el complex educatiu acollirà els seus primers estudiants a partir del pròxim 5 de setembre.

Un total de 75 estudiants han completat ja el procés de visat per a incorporar-se al centre. Es tracta de 63 alumnes valencians, cinc procedents d’altres punts d’Espanya i set d’altres països. Durant aquest primer curs, el campus comptarà amb una matrícula global de 385 alumnes de primer. La planificació acadèmica preveu la incorporació progressiva de noves promocions any rere any fins a completar la implantació dels quatre cursos que integren les titulacions.

El vicerector d’Internacionalització i Comunicació de la UPV, Jose F. Monserrat, ha subratllat el valor estratègic d’aquest desplegament operatiu. “La posada en marxa del campus a la Xina suposa una fita històrica per a la Universitat Politècnica de València i per al sistema universitari espanyol”, ha asseverat Monserrat, qui també ha destacat que aquesta primera generació d’estudiants “representa l’inici d’un projecte acadèmic de llarg recorregut que estretirà els llaços entre la Comunitat Valenciana, Espanya i la Xina i obrirà noves oportunitats de formació, cooperació i internacionalització entre els dos continents”.

“Una gran oportunitat acadèmica i personal”

Entre els 63 alumnes valencians que integraran la primera promoció del Beihang Valencia Polytechnic Institute es troba Marcos Caballero, que cursarà els seus estudis universitaris al campus de Hangzhou a partir de setembre. Caballero explica que va sol·licitar la plaça perquè li sembla “una gran oportunitat, tant acadèmica com personal”, encara que reconeix que quan es va presentar no pensava que l’agafarien: “És meravellós poder estudiar i viure en un país tan diferent del nostre, amb la seua pròpia cultura i tradicions”. A més, subratlla que la Xina és un país amb un gran desenvolupament on es troben les tecnologies més noves, i poder estudiar al “Silicon Valley xinés” suposa “una oportunitat única”.

De cara a aquest primer curs, Marcos confia en una ràpida adaptació al país i en l’aprenentatge primerenc de l’idioma, a més de l’adquisició de coneixements tècnics i l’establiment de nous llaços personals. Així mateix, planteja com a aspiració de futur realitzar les pràctiques professionals en alguna de les grans corporacions tecnològiques radicades a la regió, un objectiu que encaixa amb les aliances estratègiques traçades per la mateixa universitat valenciana al país.

Catorze titulacions oficials

L’oferta formativa del BVPI abasta 14 titulacions oficials impartides íntegrament en anglés dins dels àmbits de les comunicacions, l’enginyeria informàtica, la intel·ligència artificial i l’enginyeria aeronàutica. En el nivell de grau, la seu imparteix quatre itineraris (Communication Networks and Systems, Computer Science and Technology, Intelligent Manufacturing i Robotics Engineering), a més de sis programes de màster i quatre de doctorat. La infraestructura queda adscrita a la UPV durant un període inicial de 20 anys en aliança amb Beihang University, institució de referència en enginyeria aeroespacial.

La plantilla docent de la UPV es desplaçarà a Hangzhou mitjançant estades intensives programades d’entre quatre i sis setmanes. Així mateix, la institució preveu articular programes de mobilitat i pràctiques professionals per a l’alumnat dels seus campus valencians en grans corporacions tecnològiques radicades al voltant de Hangzhou, com Alibaba, DeepSeek, TikTok o Unitree. Aquest projecte de projecció exterior li va valdre a la universitat la concessió del Premi Càtedra Xina el febrer de 2026

Els veïns dels carrers Castell de Benissanó i Racó d'Ademús estan esgotats. Fa deu mesos que lluiten contra les obres als baixos dels seus edificis, que una empresa ha comprat i està convertint en habitatges sense haver rebut l’autorització de les comunitats. El veïnat sospita del futur ús turístic d’aquests immobles, a jutjar per la firma que els ha comprat i pels elements que s’estan instal·lant als baixos, com una caixa per a dipositar claus i la disposició de portes i finestres, amb balcons oberts arran de terra al pati interior.

Els edificis dels carrers Racó d'Ademús, 29, i Castell de Benissanó, números 28 i 30, formen un “complex immobiliari” que comparteix elements comuns i un pati interior. Els baixos, registralment, consten com una sola unitat i, segons indiquen els veïns, el promotor va sol·licitar la segregació i el canvi d’ús, que no van ser concedits ni per la comunitat de propietaris ni pel consistori. Les obres que s’estan realitzant en tots els baixos estan alterant “l’esquema funcional” i les façanes. A més, expliquen els veïns, s’han perforat les parets interiors que connecten amb el pati, que exercirien com a murs de càrrega, i temen que les obres posen en risc l’estructura.

Els veïns han requerit diverses vegades la intervenció de la Policia Local i han presentat nombroses queixes a l’Ajuntament. Han aportat fotografies de les obres i sol·liciten inspeccions, alhora que adverteixen que les actuacions estan generant danys irreversibles. Segons han comunicat a l’Ajuntament, l’empresa pren l’aigua d’una de les comunitats de propietaris, provocant talls de subministrament i un nou rebut a càrrec de les comunitats. En un dels immobles figura una acta d’inspecció d’Emivasa, l’empresa pública d’aigües de València, en la qual s’indica que “tenen servei sense comptador ni contracte”.

Les comunitats han col·locat cartells al costat de la porta i als balcons: “Aquesta comunitat no ha autoritzat obres que alteren o modifiquen elements comuns”. També indiquen que els documents que l’empresa exhibeix —autorització del servei de llicències, declaracions responsables i certificats— no coincideixen, sinó que corresponen a projectes diferents amb pressupostos distints. Davant d’aquestes incongruències, reclamen a l’Ajuntament que revise els expedients. “Cap de les tres finques va donar permís per a alterar zones comunes”, insisteixen.

Segons explica el president d’una de les comunitats, en el cas de les segregacions de baixos no n’hi ha prou amb una declaració responsable, sinó que es requereix l’autorització de l’Ajuntament i també és obligatòria la de la comunitat de propietaris. Aquesta autorització va ser denegada i, encara que l’empresa exhibeix una declaració responsable i un certificat, després de consultar l’expedient els veïns afirmen que està denegat. El certificat ECUV que l’empresa mostra tampoc seria un tràmit que eximisca d’altres procediments per part de l’Ajuntament, ni substitueix un informe tècnic. Al seu entendre, les obres manquen d’autorització i poden afectar la seguretat, l’estructura i la convivència de les comunitats. Per això, sol·liciten inspeccions, la paralització de les obres i una sanció per a la promotora.

Els veïns detallen nombroses divergències en els tràmits i han presentat una bateria de queixes a l’Ajuntament. La firma responsable de les obres és ALX K4PIT4L VLC, l’administrador de la qual té nombrosos apartaments turístics a València. En el seu portafolis es poden apreciar els projectes de la mercantil: reconversió de locals i baixos amb canvi d’ús i “matrícula” turística. elDiario.es ha intentat contactar amb la firma sense èxit. Tampoc ha respost a les consultes l’Ajuntament de València.

El consistori, segons apunten, els ha respost que revisarà l’estat de les obres, però que els conflictes que assenyalen són competència de la jurisdicció civil. En altres paraules, que acudisquen al jutjat si ho consideren.

La Cambra de Comerç de València ha emés un informe en què defén la necessitat estratègica de prolongar la vida útil de la central nuclear de Cofrentes més enllà de la data prevista per al seu tancament, el 30 de novembre de 2030. L’entitat pren com a punt de partida el dictamen del Consell de Seguretat Nuclear (CSN) favorable a la continuïtat de la planta d’Almaraz fins al 2030, una decisió que, segons la Cambra valenciana, senta un precedent aplicable a la instal·lació de la comarca de la Vall d’Aiora-Cofrentes.

El president de Cambra València, José Vicente Morata, ha subratllat que la resolució sobre la planta extremenya “reforça la necessitat de replantejar el calendari de tancament de les centrals nuclears a Espanya”. “Des de la Cambra creiem que aquesta mateixa reflexió ha d’aplicar-se a Cofrentes. Mantindre un mix energètic equilibrat és fonamental per a garantir el subministrament elèctric, preservar la competitivitat de les nostres empreses i acompanyar amb garanties la transició cap a un model energètic cada vegada més sostenible”, ha asseverat el dirigent empresarial.

El document elaborat per Cambra València destaca que la planta aporta més de la meitat de la producció elèctrica de la Comunitat Valenciana, amb una generació predictible superior als 7.900 gigawatts hora (GWh) anuals. Tot i representar només el 5,5% de la potència instal·lada en el conjunt del país, el parc nuclear espanyol genera al voltant del 20% de l’electricitat nacional gràcies a un factor de càrrega pròxim al 84% i una disponibilitat mitjana del 90%.

Riscos per a la capacitat industrial

L’informe de la Cambra de Comerç adverteix de les conseqüències econòmiques de culminar la desconnexió de la planta valenciana. La simulació efectuada pels tècnics de l’entitat revela que l’absència de generació nuclear en l’escenari del Pla Nacional Integrat d’Energia i Clima (PNIEC) eleva el preu mitjà del mercat diari dels 47,4 euros per megawatt hora (€/MWh) fins als 65,0 €/MWh, fet que representa un increment del 37% en els costos de l’energia.

Segons asseguren, aquesta pujada afectaria directament la viabilitat de les 12.254 empreses manufactureres electrointensives radicades al territori valencià, un teixit productiu que, segons expliquen, manté 184.328 llocs de treball directes. Així mateix, l’estudi quantifica l’impacte socioeconòmic directe del complex de Cofrentes en més de 3.000 llocs de treball entre directes i indirectes, a més d’una xarxa de 400 proveïdors, dels quals 150 operen a la Comunitat Valenciana.

Morata ha remarcat que els objectius de descarbonització han d’afrontar-se amb “realisme” per a evitar perjudicis en l’atracció de capitals. “La Comunitat Valenciana afronta un procés de reindustrialització, d’electrificació de l’economia i de captació d’inversions que exigirà cada vegada una disponibilitat més elevada d’energia. En aquest context, la continuïtat de Cofrentes no només és compatible amb els objectius de descarbonització, sinó que constitueix un suport imprescindible”, ha assenyalat el president de l’entitat.

Estabilitat de la xarxa

Des del punt de vista tècnic, insisteixen que la central aporta més de 1.000 megawatts (MW) de potència disponible al sistema elèctric, suport de tensió i regulació de freqüència. Segons ressenyen, aquestes funcions resulten clau per a equilibrar la xarxa davant la implantació creixent de tecnologies renovables de caràcter intermitent. Addicionalment, l’escrit destaca la contribució ambiental de la planta, l’activitat de la qual, segons asseguren, evita l’emissió anual de tres milions de tones de diòxid de carboni a l’atmosfera.

L’informe analitza a més la fiscalitat que suporta la generació nuclear, amb una tributació que representa el 41,3% dels seus costos totals de producció (26,53 €/MWh sobre un cost total de 64,23 €/MWh), després d’experimentar un increment del 70% en els últims cinc anys.

Finalment, l’entitat empresarial alerta de la saturació de la infraestructura de distribució a les àrees industrials estratègiques. En nodes d’elevada activitat de l’àrea metropolitana de València, com Sagunt, Quart de Poblet o Picassent, la capacitat disponible és nul·la o molt reduïda. Aquesta limitació de la xarxa frena projectes d’ampliació i implantació de noves inversions en sectors clau com els centres de dades, la logística o la mobilitat elèctrica.

“Greuge” i “tracte diferent” a Cofrentes

Per la seua banda, el president de la Generalitat, Juanfran Pérez Llorca, ha denunciat el “tracte diferent” que rep la central nuclear de Cofrentes respecte de la d’Almaraz per part del Govern central. A través d’un missatge en la xarxa social X després de confirmar-se la pròrroga de la planta de Càceres, el cap del Consell ha criticat la diferència de criteri dictaminada per a la Comunitat Valenciana quan les dues instal·lacions compten amb “els mateixos informes, els mateixos tècnics i la mateixa seguretat”. Pérez Llorca ha qualificat la situació de “greuge” per al territori valencià i ha subratllat el caràcter estratègic de la planta, l’activitat de la qual genera el 44% de l’electricitat autonòmica i evita l’emissió anual de tres milions de tones de CO₂.

A més, la Generalitat ha advertit en un comunicat que la mateixa ordre publicada en el BOE per a la renovació d’Almaraz reforça la postura autonòmica davant el “tancament ideològic” de la instal·lació valenciana. Des de l’Executiu autonòmic exigeixen una resolució immediata per a prolongar l’operativitat de Cofrentes més enllà del 2030, amb l’argument que la planta compleix íntegrament els criteris tècnics, de seguretat i de garantia de subministrament aplicats a Extremadura. “Ara ja no hi ha excuses. No demanem cap tracte de favor. Demanem que s’aplique a Cofrentes el mateix criteri tècnic, objectiu i basat en la seguretat que s’ha aplicat a Almaraz”, han reiterat des del Consell per a defendre una infraestructura que consideren clau en el procés de descarbonització.

La situació financera de la Comunitat Valenciana afronta un horitzó de màxima complexitat econòmica, segons les estimacions recollides per la Fundació d’Estudis d’Economia Aplicada (Fedea) en el seu últim informe. Les projeccions de l’entitat assenyalen que l’endeutament de l’autonomia superarà els 66.000 milions d’euros, una xifra equivalent a quasi el 35% del producte interior brut (PIB) autonòmic. Paral·lelament, la càrrega pel pagament d’interessos experimentarà un repunt del 476% entre els exercicis 2022 i 2029, en passar de 361 milions a 2.080 milions d’euros anuals.

Davant d’aquesta radiografia comptable, el portaveu d’Hisenda del PSPV a les Corts Valencianes, José Díaz, ha exigit una rectificació immediata al Consell perquè accepte formalment el quitament de més d’11.000 milions d’euros plantejat pel Ministeri d’Hisenda. El diputat socialista ha titllat de “kamikaze financer” la postura del president de la Generalitat, Juan Francisco Pérez Llorca, després de rebutjar el mecanisme d’assumpció de deute proposat per l’Executiu central.

Díaz considera una “indecència política” la renúncia voluntària a reduir el passiu en l’actual escenari d’encariment dels tipus d’interés. Segons les estimacions exposades, la factura anual d’interessos de 2.080 milions d’euros minvarà la capacitat pressupostària autonòmica en àrees prioritàries com l’assistència sanitària, la gestió de la dependència o la construcció d’habitatge públic.

Disputa per l’estratègia pressupostària

El portaveu socialista ha emmarcat la posició de l’Executiu autonòmic dins d’una lògica de política estatal i ha acusat el cap del Consell d’“anteposar la seua candidatura als comptes de la Generalitat” per a mantindre la disciplina orgànica del seu partit davant la direcció nacional. A parer del grup socialista, resulta incoherent esgrimir el problema de l’infrafinançament estructural històric mentre l’Administració valenciana declina utilitzar “la mànega” del quitament de deute per a alleujar les arques públiques.

Des del PSPV adverteixen de les conseqüències d’abonar més de 2.000 milions d’euros a l’any en concepte de costos financers en un marc autonòmic castigat per l’infrafinançament. En aquest context, la formació socialista exigeix al president l’abandonament de postures partidistes amb la finalitat de formalitzar l’acord de condonació dels 11.000 milions d’euros, de manera que el pressupost autonòmic puga alliberar recursos per a la millora dels serveis públics essencials en els pròxims exercicis.

La Conselleria de Medi Ambient ha sotmés a informació pública el projecte d’ordre que aprova les directrius per a l’ordenació, gestió i aprofitament sostenible del conill de caça a la Comunitat Valenciana. L’anunci, publicat en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana (DOGV), obri un període de consulta de quinze dies naturals al Portal de Participació del Consell i al web del Portal de Caça i Pesca per a la presentació d’al·legacions.

La norma persegueix l’actualització del marc regulador vigent, que data de juny del 2009. Durant els últims quinze anys, la relació de municipis valencians afectats per la sobrepoblació d’aquesta espècie ha experimentat un notable increment, en passar de les 70 localitats incloses en el llistat inicial a les 177 comptabilitzades en l’última revisió del 2024. L’experiència acumulada en aquest període ha evidenciat les limitacions de les eines actuals davant la proliferació d’aquest animal salvatge.

La futura ordre introdueix novetats en els mètodes de control i la pràctica cinegètica. El text defineix formalment les modalitats esportives de caça i les tècniques de control per raons de gestió, alhora que regula els períodes hàbils corresponents. Com a principals eines addicionals, l’esborrany preveu l’ús de gàbies trampa i l’autorització d’armes i calibres restringits fins ara, amb la finalitat d’adaptar les actuacions a les particularitats de cada terreny.

Així mateix, la proposta metodològica del Consell planteja una gestió diferenciada dins d’un mateix vedat de caça. Aquesta fórmula permet distingir entre les àrees agrícoles castigades per danys recurrents i les zones forestals amb menys densitat d’exemplars, on la presència de l’animal aporta un impacte ecològic positiu. Per a equilibrar totes dues realitats, la norma regularà el trasllat de conills des de les parcel·les agrícoles amb excés de població cap als entorns forestals deficitaris.

Amb aquest pas, l’Administració valenciana busca dotar el sector agrari i cinegètic de canals de comunicació més àgils que reduïsquen els temps de resposta davant el deteriorament dels cultius. L’exposició pública permetrà a les organitzacions professionals agràries, col·lectius de caçadors i entitats ecologistes aportar les seues propostes abans de la redacció definitiva del text.

Efectes en els cultius

Les principals organitzacions agràries valencianes, com AVA-Asaja o La Unió Llauradora i Ramadera, han coincidit a assenyalar que la proliferació descontrolada del conill de muntanya ha superat la capacitat de gestió del sector cinegètic tradicional. Així, han reclamat de manera reiterada la declaració oficial de plaga a les comarques més castigades, una mesura que permetria articular indemnitzacions directes per als agricultors afectats i habilitar la intervenció subsidiària dels serveis públics a les zones de seguretat. Les plataformes professionals han insistit que els danys ja no es limiten a minves puntuals en les collites, sinó que comporten la destrucció definitiva de plantacions joves de cítrics, vinya i fruiters, cosa que aboca a l’abandonament sistemàtic de finques de regadiu i secà.

Per aquest motiu, han insistit en la necessitat d’actuar sobre els principals focus de cria inaccessibles per als caçadors, amb especial atenció a les infraestructures públiques. Les organitzacions han instat el Ministeri de Transports i la Confederació Hidrogràfica del Xúquer (CHJ) a assumir la neteja i el control biològic als talussos d’autovies, vies de tren i marges de canals, punts on la prohibició de caçar crea refugis inexpugnables per a l’espècie. Així mateix, les organitzacions representatives del camp valencià demanen flexibilitzar al màxim els tràmits burocràtics per a autoritzar batudes extraordinàries durant tot l’any, la crema o desbrossament de matoll periurbà i la cobertura integral per part d’Agroseguro de les pèrdues ocasionades per la fauna silvestre, sense penalitzar l’assegurat amb franquícies abusives

Des de la platja, la carretera o els quiosquets, la imatge és prou impactant. Tant, que s’ha convertit en una atracció turística inusual en un municipi al qual pràcticament li sobren visitants cada any. Des del 24 de juliol de 2025 descansa a la badia de Xàbia el Bau bau, un veler de 19 metres d’eslora que va encallar després d’un fort temporal. Es troba sobre una duna fòssil al Primer Muntanyar, una de les platges semiurbanes d’aquest municipi alacantí.

Després d’un any a l’arena, el veler ja quasi té llegenda pròpia. La seua història dona peu a això: va ser confiscat en una operació contra el narcotràfic i el seu nou propietari el va adquirir a Cartagena en una subhasta de l’Oficina de Recuperació i Gestió d’Actius del Ministeri de Justícia. El seu propietari, de nacionalitat polonesa, va pagar prop de 85.000 euros, segons va contar el diari Levante-EMV, en una subhasta de finals de maig de 2025.

El propietari va poder gaudir poc del veler. Tot just dos mesos després, arran d’un fort temporal, va quedar encallat a l’arena. Des d’aleshores, els turistes s’acosten a l’embarcació, es fotografien amb ella o fins i tot la converteixen en protagonista de pintures o obres artístiques d’aficionats. A la platja, el seu origen i la seua situació són un tema de conversa recurrent.

Els treballs per a reflotar-lo es van anar complicant amb la successió de temporals, que el van introduir encara més en la zona terrestre, i la complexitat administrativa ha retardat la seua retirada. Un segon temporal el va desplaçar encara més cap a terra i ja no pot traure’s per via marítima, sinó que ha de ser retirat per terra. Segons traslladen des de l’Ajuntament de Xàbia, corresponen a Costes l’autorització i els treballs, encara que el consistori es va afanyar a buidar l’embarcació de combustible i altres substàncies contaminants per seguretat.

Si tot va segons el guió, l’embarcació no estarà molt de temps més varada. La Direcció General de Costes ha autoritzat els treballs per a retirar l’embarcació, que es realitzaran a partir del 13 d’octubre, una vegada finalitze la temporada turística alta. S’han seguit criteris de seguretat per a determinar la data, apunten fonts municipals, que col·laboren amb el Ministeri. No s’han facilitat detalls sobre l’operació ni sobre si caldrà desfer l’embarcació per a poder moure-la, ja que està prou danyada. Si no arriba un nou temporal durant els treballs, l’atracció turística té els dies comptats.

La Generalitat Valenciana podria haver adquirit el Sidi Saler, l’espai hoteler abandonat en un paratge natural protegit que una firma valenciana acaba d’adquirir. La Llei d’espais naturals protegits atorga a la Generalitat drets de tanteig i retracte en les transmissions d’immobles situats dins d’un espai natural protegit i obliga el transmitent a notificar l’operació a l’Administració autonòmica perquè aquesta decidisca si exerceix el dret d’adquisició preferent. La norma estableix un termini de tres mesos per a exercir el tanteig des de la notificació i d’un any per al retracte des que es té constància fefaent de la transmissió.

Segons ha anat informant el diari Levante-EMV, una empresa valenciana que no identifiquen ha adquirit l’immoble, rebatejat popularment com “l’Algarrobico valencià”, que porta anys abandonat. Compromís ha reclamat al Govern central —el sòl és domini de l’Estat— que inicie els procediments per a demolir l’edifici i renaturalitzar la zona de la Devesa on es troba.

El Sidi Saler es troba immers en un embolic administratiu. El sòl és de domini públic marítimoterrestre, de titularitat estatal, mentre que l’edifici està en mans privades i es troba dins d’un espai natural protegit gestionat per la Generalitat Valenciana a més d'estar inserit en la Xarxa Natura 2000. L’Ajuntament de València li va retirar la llicència ambiental el 2022, encara que el 2007 va obtindre una concessió del Ministeri per a la Transició Ecològica per 30 anys, prorrogables 30 anys més. L’Albufera de València està en ple procés per a ser declarada Reserva de la Biosfera, cosa que incrementaria encara més la protecció del parc natural i del seu entorn. En paral·lel, la Conselleria de Medi Ambient tramita un nou Pla d’Ordenació dels Recursos Naturals (PORN) de l’Albufera i el nou projecte hoteler requeriria una avaluació ambiental.

La Llei 11/1994, de 27 de desembre, d’espais naturals protegits de la Comunitat Valenciana, estableix que “la declaració d’espai natural protegit faculta la Generalitat per a l’exercici dels drets de tanteig i retracte”, uns drets d’adquisició preferent que afecten els actes o negocis jurídics de caràcter onerós i entre vius que comporten la “creació, transmissió, modificació o extinció de drets reals” sobre béns immobles situats a l’interior de l’espai protegit.

La normativa autonòmica, que té més de trenta anys, estableix que és el transmitent qui ha de notificar, de manera fefaent, les condicions essencials de la transmissió i, si escau, una còpia fefaent de l’escriptura pública en què aquesta s’haja formalitzat. La llei també disposa que els registradors de la propietat i mercantils no inscriuran cap document pel qual es transmeta un dret real sobre aquests béns sense que s’acredite haver complit els requisits establits en aquest article.

La declaració d’espai natural protegit també comporta la declaració d’utilitat pública i interés social, a tots els efectes, inclosos els expropiatoris, de tots els béns i drets inclosos dins del seu àmbit.

Vox torna a intentar marcar el pas al PP valencià en la política d’acollida de menors migrants. Tot just dues setmanes després d’aprovar l’anomenada “prioritat nacional” en els pressupostos i modificar les lleis de serveis socials per a posar traves als migrants, el partit d’ultradreta exigeix ara que no s’acullen menors migrants procedents del Marroc a la Comunitat Valenciana.

La formació d’ultradreta recorda al president de la Generalitat, Juanfran Pérez Llorca, que ja va trencar el govern del seu antecessor per raons similars. El 2024, els tres consellers de Vox van eixir del Consell de Carlos Mazón i van passar a convertir-se en un suport parlamentari a canvi d’introduir en les normes mesures de la seua agenda ideològica. “El Partit Popular ens va obligar a abandonar els governs, precisament per la seua col·laboració amb el Govern de Sánchez en el repartiment de menors”, ha recordat el portaveu de Vox a les Corts Valencianes, José María Llanos, aquest dijous.

El líder de la ultradreta parlamentària valenciana ha advertit l’Executiu autonòmic que el seu partit farà “tot el possible” per a no acollir els menors migrants que van entrar a Ceuta fa una setmana, procedents del Marroc. Llanos ha apuntat que exigiran “totes les mesures possibles per a impedir eixe repartiment de ‘mena’ per tot el territori”, com proves d’edat, que “els expedients es realitzen un a un, de manera detallada, i impugnant els expedients mal fets”. “Farem tot el possible perquè no s’aculla ni un”, ha emfatitzat el dirigent.

El portaveu parlamentari afirma que la Comunitat Valenciana té el sistema de menors desbordat en més de mil persones i considera que oposar-se a l’acollida no seria incomplir la llei. Assegura que el Govern de Pedro Sánchez està obligant per llei les autonomies a l’acollida. Per tant, raona Llanos, exigiran a Pérez Llorca que “complisca els compromisos”: “Li exigirem que complisca la normativa i complir la normativa és no acollir ni un més”.

Els ultres consideren que el PP té un discurs ambigu en política migratòria i no abaixaran la guàrdia. Si no es compleixen aquests compromisos, adverteixen, hi haurà vots de càstig. “Nosaltres els hem donat el suport perquè confiem en el Consell. Si el Consell falta al seu compromís, ho veuran en les votacions parlamentàries”, ha conclòs.

El Govern valencià comença a desfer nusos en la teranyina de les llicències de ràdio comercials, un embús que venia des de l’any 2007 i que en quasi dues dècades ha comportat una bateria de procediments judicials. El Diari Oficial de la Generalitat Valenciana publica aquest dimecres una vintena d’acords del Consell de l’Audiovisual, l’ens competent en la concessió de llicències, que resolen els concursos per a les llicències per a la prestació del servei de comunicació audiovisual radiofònica en ones mètriques amb modulació de freqüència, de caràcter comercial, durant els pròxims 15 anys. Un repartiment en què els mitjans conservadors com la Cadena Cope o Onda Cero han aconseguit les millors puntuacions, d’acord amb els criteris fixats en el decret, que comporten l’emissió d’un mínim del 50% del contingut en valencià.

La Cadena Cope és l’emissora que més llicències ha obtingut en aquest procés, amb 13 permisos en diferents municipis valencians, incloses les tres capitals de província. Tindrà llicències a València, Castelló de la Plana i Alacant, Alcoi, Benicarló, Benicàssim, Gandia, Monforte del Cid, Requena, Utiel, la Vall d’Uixó, Vilanova d’Alcolea i Xixona.

La segueix Onda Cero, que tindrà llicència a Alcoi, Castelló de la Plana, Dénia, Vinaròs i Xixona. Figura també Marengo Media: tindrà emissora a Alcoi, l’Olleria i Xàbia. Així mateix, també han obtingut llicències Radio LP, Radio Mediterráneo Azul i altres emissores locals. Mitjans com Libertad Digital han quedat fora per no complir els requisits de programació.

A la ciutat de València han obtingut llicència Radio LP i Cadena Cope; a Alacant, només Cadena Cope, mentre que a Castelló de la Plana n’han obtingut Sociedad Española de Radiodifusión (Cadena SER), Radio Mediterráneo Azul, Uniprex (Onda Cero), Radio Popular, SA – COPE, Radio LPi Radio Siete Mecomlys.

El concurs per a aquesta prestació del servei fa anys que està encallat. Va arrancar l’any 2007, amb el govern de Francisco Camps, però el 2011 es va declarar desert. Va tornar a arrancar mesos després, aquesta vegada amb el Consell d’Alberto Fabra. El 2016, el Consell de Ximo Puig, format pel PSPV i Compromís, va acordar suspendre la tramitació “per la concurrència de raons d’interés públic que feien inviable i inconvenient la resolució del procediment en els seus propis termes”.

Segons la mesa tècnica de contractació, “va constatar la impossibilitat de formular una proposta d’adjudicació degudament motivada, atés que els informes tècnics de valoració compresos en l’expedient, després d’anys de tramitació, resultaven insuficients per a sustentar una decisió jurídicament sòlida”.

El 2018 es va convocar un altre concurs, que obria la porta a operadors no comercials, com universitats o emissores íntegrament en valencià, una forma de compensar la falta de radiotelevisió pública amb continguts en llengua pròpia. Pel camí, diversos operadors de ràdio van recórrer i els diferents concursos han seguit els seus respectius camins judicials. Una desena de resolucions judicials van anul·lar el primer acord del govern progressista, embolicant encara més la teranyina. Quan van arribar les primeres sentències, l’Executiu havia adoptat nous acords. El 2020, el Consell va decidir paralitzar els processos fins que arribara la doctrina del Tribunal Suprem. Finalment, el 2024, ja amb Carlos Mazón al capdavant, es va acordar continuar el procediment.

El 2020, la nova norma audiovisual valenciana va determinar que el Consell de l’Audiovisual assumira les competències en matèria de concessió de llicències de comunicació audiovisual, incloent-hi la tramitació i resolució dels procediments pendents derivats del concurs del 2011 i l’execució de les sentències judicials fermes dictades en relació amb aquest.

El mercat de l’habitatge de lloguer a la Comunitat Valenciana travessa des de fa anys un moment de forta tensió estructural a causa del desequilibri entre l’oferta disponible i una demanda creixent. Segons reflecteix l’informe publicat aquest mes pel portal immobiliari Idealista, el fenomen del “lloguer exprés” —immobles que romanen publicats menys de 24 hores abans del seu arrendament— afecta el 14% dels habitatges a la ciutat de València i el 10% a la capital alacantina.

Aquesta rapidesa a l’hora de tancar els contractes d’arrendament és producte de la intensa competència que existeix entre els aspirants a aconseguir un habitatge de lloguer, i de la qual s’aprofita el sector. Les dades del Baròmetre del Lloguer, elaborat per l’Observatori del Lloguer en col·laboració amb la Universidad Rey Juan Carlos i la Fundación Alquiler Seguro, assenyalen que a la Comunitat Valenciana es registren fins a 101 persones interessades per cada immoble durant els primers deu dies de la seua eixida al mercat. Aquest indicador confirma la bretxa entre la demanda d’inquilins i l’escassetat de parc residencial en arrendament.

Paral·lelament a la celeritat en el tancament de les operacions, els preus del sector mantenen una trajectòria a l’alça en tot el territori valencià. Els informes de mercat del portal Idealista situen el preu mitjà a la Comunitat Valenciana al voltant dels 13,2 euros per metre quadrat al mes. Per ciutats, la capital valenciana encapçala els registres amb 16,3 euros per metre quadrat, seguida d’Alacant, amb 13,8 euros, i Castelló de la Plana, amb xifres compreses entre els 8,3 i els 9,4 euros per metre quadrat.

Per la seua banda, les dades de l’Índex Immobiliari Fotocasa situen el valor d’oferta mitjà de les comarques valencianes en 15,81 euros per metre quadrat. Amb aquest nivell de preus, el cost mensual estimat per a un immoble tipus de 80 metres quadrats assoleix els 1.405 euros a la província de València i els 1.080 euros a la província d’Alacant.

L’origen d’aquest escenari es troba en la progressiva pèrdua d’oferta destinada a la residència permanent. Les projeccions de l’Observatori del Lloguer preveuen una reducció superior a 1.000 immobles en l’oferta disponible per a arrendaments de llarga estada al llarg de l’exercici. Entre els factors desencadenants d’aquest retrocés, les anàlisis apunten al transvasament d’habitatges cap al lloguer turístic, les modalitats de temporada o l’arrendament per habitacions, a més de la derivació de propietats cap al mercat de compravenda.

La Comunitat Valenciana, per damunt de la mitjana espanyola

En l’àmbit estatal, la Comunitat Valenciana mostra un nivell de tensió superior al de la mitjana espanyola en l’indicador de competència per habitatge. Mentre que la mitjana a Espanya se situa al voltant dels 30 interessats per immoble durant els deu primers dies de publicació —segons els registres de l’Observatori del Lloguer—, el mercat autonòmic triplica aquesta xifra amb 101 aspirants per pis. No obstant això, en la taxa d’operacions “exprés”, la mitjana espanyola, del 17%, supera els registres de la ciutat de València, del 14%, i d’Alacant, del 10%, impulsada pel fort impacte de mercats com Barcelona, on el 36% dels habitatges es lloga en menys de 24 hores.

En l’anàlisi comparativa amb altres comunitats autònomes, la Comunitat Valenciana s’aproxima a la pressió que pateixen la Comunitat de Madrid i Catalunya en l’escala de preus i falta d’oferta disponible. Mentre el preu mitjà a Madrid supera els 18 euros per metre quadrat i a Catalunya frega els 16 euros, la Comunitat Valenciana se situa entre els territoris més cars, amb 13,2 euros per metre quadrat, per davant d’autonomies com Andalusia o Galícia. Aquesta convergència de costos consolida el territori valencià com un dels focus de més dificultat per a l’accés a l’arrendament residencial a tot l’Estat.

La Generalitat Valenciana va oficialitzar dilluns passat, a través del Diari Oficial de la Generalitat Valenciana (DOGV), una profunda modificació de les competències de la Inspecció Educativa de la Comunitat Valenciana. La llei d’acompanyament als pressupostos autonòmics introdueix canvis en el Decret 80/2017 amb l’objectiu de vetlar per la “neutralitat ideològica” en el conjunt del sistema educatiu i habilitar vies de comunicació externa per a denunciar possibles contravencions. Amb això, la Inspecció esdevé una mena de “policia educativa”.

La mesura, pactada després del procés de negociació pressupostària entre el Govern autonòmic del popular Pérez Llorca i Vox, incorpora un nou apartat a l’articulat que regula la funció inspectora. A partir de l’entrada en vigor del text, els inspectors hauran de supervisar que “les activitats docents, els materials curriculars i els actes escolars es mantinguen aliens a qualsevol mena d’adoctrinament”. El text legal afegeix l’obligació de garantir el respecte al pluralisme, a la llibertat de consciència de les famílies i als drets derivats de la llibertat lingüística.

Canals de denúncia i terminis d’actuació

El text, en l’article 20 bis, encomana a la Conselleria d’Educació l’obertura de canals de comunicació accessibles. Aquesta via permetrà a qualsevol membre de la comunitat educativa posar en coneixement de l’Administració fets que puguen vulnerar la normativa o els drets de l’alumnat.

Després de rebre una comunicació, la Inspecció disposarà d’un termini orientatiu de deu dies hàbils per a fer una valoració inicial del contingut. Amb aquesta anàlisi, el cos inspector determinarà la procedència d’emprendre actuacions específiques o de derivar el cas a l’òrgan competent. La norma descarta l’obertura d’expedients motivats per simples “discrepàncies pedagògiques ordinàries” o reclamacions acadèmiques amb vies ja reglamentades.

Tanmateix, davant la presència d’indicis d’incompliments d’especial rellevància o que afecten drets fonamentals, la regulació faculta els tècnics per a executar actuacions prioritàries. Entre aquestes mesures s’inclouen la realització de visites presencials als centres escolars i la celebració d’entrevistes formals amb les parts implicades.

El text legal estipula que aquest procediment respectarà els principis d’“objectivitat, proporcionalitat, contradicció, confidencialitat, presumpció de correcció en l’actuació dels professionals de l’educació i mínima interferència” en l’activitat escolar. Així mateix, la Inspecció podrà proposar l’adopció de mesures provisionals d’urgència si s’aprecia un perjudici greu i immediat per als estudiants.

Oposició frontal i recursos als tribunals

La publicació de la normativa ha desfermat una resposta política contundent per part del diputat de Compromís a les Corts Valencianes Gerard Fullana, per a qui la reforma permet crear una “policia política” orientada a la persecució del professorat i a la retallada de la llibertat de càtedra.

“Es concreta al Diari Oficial el que ja s’apuntava durant l’aprovació dels pressupostos, perquè el Partit Popular es plega a Vox i crea una policia política en la Inspecció per a perseguir docents de manera absolutament antidemocràtica”, ha manifestat el parlamentari autonòmic. Fullana considera que l’establiment d’expedients activats per denúncies externes busca “instaurar la por” mitjançant un “procés inquisidor sense precedents en la democràcia valenciana”, alhora que ha anunciat l’estudi d’accions jurídiques per a frenar l’aplicació d’aquesta reforma normativa.

A aquest debat s'ha sumat l'exsecretari autonòmic d'Educació, el socialista Miguel Soler, el qual ha carregat amb duresa contra la reforma aprovada per la Generalitat. Soler sosté que la neutralitat ideològica en els centres públics ja consta en la Llei Orgànica del Dret a l'Educació des de 1985 i que la Inspecció ja disposava d'eines per a actuar davant de casos reals de propaganda partidista. A parer seu, la norma no cobreix cap buit legal, sinó que “dona cobertura al discurs de Vox” per a convertir la desconfiança cap als docents en un criteri d'actuació administrativa i articular “un pin parental a lo bèstia” que situa davall sospita àrees clau com la coeducació, el pluralisme lingüístic o els programes LGTBI.

L'exresponsable educatiu adverteix a més del sever “efecte intimidatori” que projecta la mesura sobre el dia a dia de les aules. Segons denúncia, l'ambigüitat en la definició d'adoctrinament acabarà per empènyer el professorat cap a l'autocensura, la cancel·lació de debats i el rebuig a activitats complementàries per por de patir denúncies infundades. “No es pot defendre l'autoritat docent mentre es debilita la confiança de la societat en aquells que ensenyen; l'escola necessita professionals lliures i no comissaris ideològics”, recalca Soler, qui insta a la derogació d'uns articles que, al seu entendre, traïxen els principis democràtics del sistema educatiu.

El servei públic d’Inspecció Tècnica de Vehicles (ITV) a la Comunitat Valenciana travessa una situació de saturació que afecta prop de 100.000 conductors en tot el territori. El diputat de Compromís a les Corts Vicent Granel ha denunciat el col·lapse de l’empresa pública Sitval a partir de les dades oficials remeses per la mateixa Conselleria d’Innovació, Indústria, Comerç i Turisme. Segons la documentació parlamentària, un total de 97.698 vehicles estan a l’espera d’obtindre cita a les 28 estacions fixes de la xarxa autonòmica, amb demores mitjanes que superen el mes d’espera.

La coalició valencianista ha atribuït aquesta paràlisi a la falta de planificació del Consell i a l’escassetat de personal a les instal·lacions. “La consellera Cano va prometre acabar amb el caos de les ITV i ha aconseguit exactament el contrari: cues interminables, falta de personal, milers de vehicles sense cita i un servei públic completament col·lapsat”, ha asseverat Granel. El parlamentari ha afegit que “el Govern del PP ha convertit Sitval en un coll de botella que perjudica famílies, treballadors i empreses de tot el territori valencià”, en obligar nombrosos professionals i particulars a circular amb la inspecció caducada davant la impossibilitat d’aconseguir cita.

Per demarcacions, les comarques de València concentren quasi el 60% de les sol·licituds pendents, amb 58.620 cotxes a l’espera. Les estacions amb més saturació de la província són Catarroja, amb 9.140 vehicles; València-Campanar, amb 8.174, i Riba-roja de Túria, amb 7.760, mentre que estacions com les d’Alzira o Sagunt registren períodes d’espera superiors als 40 dies.

A la província d’Alacant es registren els temps de demora més prolongats de la xarxa autonòmica. L’obtenció d’una cita per a la revisió arriba als 66 dies d’espera a l’estació de Calp i amb una demora de 55 dies a Benidorm. Aquesta última instal·lació encapçala la llista d’espera alacantina amb 9.282 automòbils pendents, seguida per les estacions d’Ondara, amb 6.043, i Alacant, amb 5.186. Per la seua banda, les tres estacions operatives a la província de Castelló superen els 12.300 vehicles embossats, amb Vila-real al capdavant de les demores després d’acumular 5.876 sol·licituds i un període mitjà de citació de 44 dies.

Per a revertir la situació, la formació valencianista exigeix la posada en marxa d’un pla estratègic que dimensione la xarxa pública, organitze l’obertura de noves estacions definitives i equipare les condicions laborals de la plantilla. Granel ha criticat les mesures temporals adoptades pel Consell després de la desestimació de les seues esmenes pressupostàries a la cambra autonòmica: “És una vergonya que les noves estacions que ha obert el PP estiguen fetes en carpes i amb maquinària llogada; els valencians mereixen un servei públic amb recursos i de qualitat”. El grup parlamentari atribueix el repunt estival de les demores a la falta de cobertura de les baixes i les vacances mitjançant les borses de treball temporals.

La Conselleria d’Indústria explica que no es poden conéixer les estadístiques dels usuaris que estan a l’espera d’aconseguir cita, per la qual cosa els 100.000 vehicles als quals es refereix Compromís són aquells que ja disposen de cita. Així, reconeixen que existeixen problemes puntuals “en alguna estació”, però assenyalen que “en la majoria” hi ha cita en menys de trenta dies.

L’Hospital Clínica Benidorm, el grup sanitari que dirigeix el germà del conseller de Sanitat del Govern valencià, va incrementar en prop de 15 milions d’euros la seua facturació en dos anys. Els comptes de l’any 2025, avançats pel diari Alicante Plaza, revelen que Centro Médico Salus Baleares, la matriu del grup que dirigeix Juan David Gómez Gómez, germà de Marciano Gómez Gómez, va facturar prop de 71 milions d’euros l’últim any, huit milions més que l’exercici anterior, quan va tancar amb 62,7 milions d’euros de facturació.

Les dades abans d’impostos també aprofundeixen en aquesta senda de creixement. Segons el mitjà esmentat, el 2024 HCB va obtindre un resultat de quatre milions d’euros, respecte dels 1,4 de l’exercici anterior. El 2024 va ser el primer any en què el grup sanitari privat va presentar uns comptes consolidats. L’any 2023, els ingressos van ser de 56 milions d’euros; una millora de huit milions anuals en la facturació per al grup del germà del conseller de Sanitat, que ha rebut nombroses derivacions del sistema públic i que l’últim any ha signat una gran operació: la seua adquisició per part de Ribera Salud.

Entre els anys 2024 i 2025, la Conselleria de Sanitat ha pagat 25 milions d’euros als centres d’Hospital Clínica Benidorm per derivacions sanitàries i pel pla de xoc per a reduir les llistes d’espera. Benaca SL i Centre Mèdic Salus Balears SL, empreses de les quals és apoderat Juan David Gómez, i Inscanner, del mateix grup, van ser les que més diners van rebre de tots els grups sanitaris privats en concepte d’operacions no concertades durant els dos últims exercicis registrats, segons consta en una resposta parlamentària dirigida al PSPV.

Aquestes derivacions no concertades consisteixen en proves diagnòstiques, com també en la seua lectura i els informes associats, a més de tractaments i serveis sanitaris com cirurgia maxil·lofacial, tractaments dentals, rehabilitació i dany cerebral, trastorns de conducta alimentària o diàlisi. Segons van explicar des de Sanitat a elDiario.es en el moment de publicar-se aquesta informació, les derivacions es fan seguint una instrucció de la Conselleria del 2021 i s’autoritzen quan un departament de salut no pot assumir una determinada demanda d’acord amb criteris clínics, de proximitat, capacitat assistencial o rapidesa de resposta. El departament que dirigeix Marciano Gómez va vincular aquest increment a la recuperació per al sistema públic de l’Hospital de Dénia, gestionat fins al febrer del 2024 per Ribera Salud.

A finals del 2025, el grup de clíniques privades que gestiona el germà del conseller, centrat en l’àmbit territorial d’Alacant, va acordar la seua adquisició per part de Ribera Salud, una operació amb la qual la mercantil de capital francés busca afermar la seua presència a la Comunitat Valenciana després de la reversió dels hospitals privatitzats. La compra s’ha formalitzat per 120 milions d’euros i permetrà a HCB continuar utilitzant la seua marca, a falta de l’autorització de Competència. La dona de Juan David Gómez, Sonia Hernández —cunyada del conseller de Sanitat—, és la directora financera de Ribera Salud.

La taxa de recollida de residus aprovada el 2024 per l'Ajuntament de Bétera ha quedat anul·lada de forma definitiva. El Tribunal Suprem ha emès una providència que inadmet a tràmit el recurs de cassació presentat pel Consistori que encapçala la batllessa popular Elia Verdevío. La resolució converteix en ferma la sentència prèvia de la Sala del Contenciós-Administratiu del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV), que va declarar la invalidesa radical de l'Ordenança Fiscal número 22 després d'un recurs impulsat pel grup municipal de Compromís.

El pronunciament de l'alt tribunal confirma que la norma que sustentava el cobrament de la taxa pateix una falta greu de motivació en el seu informe tècnic de valoració. La sentència del TSJCV va acreditar que el càlcul municipal imposava una quota uniforme de 147,54 euros al 92% dels immobles de la localitat —12.117 habitatges d'un total de 13.169—, de manera que ignorava paràmetres clau com la superfície cadastral, el nombre de residents o la generació de restes de poda. A més, el Suprem ha desestimat els arguments de l'Ajuntament i li ha imposat l'obligació d'abonar les costes processals.

Després de la confirmació del cop judicial, Compromís per Bétera ha posat en marxa una campanya ciutadana per canalitzar les sol·licituds de devolució d'ingressos indeguts. La iniciativa facilita als veïns un model formal de sol·licitud dirigit al departament de Gestió Tributària de l'Ajuntament. El document exigeix la restitució íntegra dels abonaments corresponents als exercicis 2024, 2025 i, si escau, 2026, juntament amb la liquidació dels interessos de demora que fixa la Llei General Tributària des de la data de cada pagament.

L'edil de la formació valencianista a Bétera, Joano Baudés, ha xifrat en prop de cinc milions d'euros l'import global que el Consistori haurà de reemborsar a les arques familiars després de l'anul·lació de la norma. “L'Ajuntament ni tan sols va intentar recollir principis tan bàsics com els d'equitat, capacitat econòmica o proporcionalitat que se li exigeix a una taxa”, ha manifestat el regidor. Així mateix, Baudés ha retret a l'equip de govern una estratègia judicial dil·latòria que ha suposat una despesa evitable de fons públics: “Injustament, com denunciem des de Compromís i ara ha reconegut el Tribunal Suprem en aquesta sentència, la ciutadania ha pagat doble: per una taxa mal calculada i pel desig del govern de dilatar innecessàriament el procés judicial”.

Des del punt de vista legal, la invalidesa de la disposició de caràcter general implica la nul·litat retroactiva de tots els actes administratius dictats a l'empar. En quedar l'ordenança extingida de forma ferma, els cobraments executats per l'Ajuntament perden el seu títol legítim, circumstància que habilita la ciutadania a instar la rectificació de les seves liquidacions i iniciar la via del reintegrament administratiu davant l'administració municipal.

L’habitatge continua sent el principal problema per als joves de València. Trobar una casa amb què encetar un projecte vital és la primera preocupació de les persones d’entre 18 i 35 anys a la ciutat, segons l’últim baròmetre municipal. El 33% dels enquestats ho situa al capdavant, seguit de l’ocupació estable i de qualitat. I no només és una percepció sobre un problema global: és també una realitat que viuen en primera persona.

Malgrat que la gran majoria dels joves enquestats treballa, a jornada completa i amb contracte indefinit, només un de cada quatre resideix en un habitatge en propietat. Dels enquestats pel consistori, el 61,6% viu de lloguer; el 5,1%, en un habitatge comprat i totalment pagat; el 16,5%, en un habitatge amb hipoteca o pagaments pendents, i el 3,4%, per herència o donació. D’aquests joves, el 75% és titular o cotitular del lloguer, la hipoteca o la propietat. En una escala de l’1 al 10, els enquestats puntuen la dificultat per a accedir a un habitatge amb un 9.

Bona part dels entrevistats viu amb algú més a casa, la majoria amb els seus pares —el 50% amb sa mare, el 39% amb son pare i el 33% amb germans—, i només un 33% amb la seua parella. El 31,7% diu tindre parella i viure amb ella, mentre que un 25,9% en té, però no hi viu. Quan es pregunta, en resposta espontània, per les raons per a continuar vivint a la llar familiar, un 40% apunta als estudis, un 27,9% a la falta de recursos econòmics i un 10% assenyala el mercat immobiliari.

A l’enquesta, a penes la meitat dels joves afirma sentir-se emancipada. Només el 46% respon afirmativament quan se’ls pregunta si “se senten” emancipats. Els resultats no indiquen que s’haja preguntat concretament quants viuen fora del domicili familiar, sinó pel règim de propietat de l’habitatge, si resideix algú més a casa i si són titulars o no de l’habitatge o del contracte. Els enquestats entenen per emancipar-se ser independent econòmicament —per a un 48,8% aquesta és la definició— o “viure sol, anar-te’n de casa dels teus pares”, per a un 33%.

Respecte a la independència econòmica, el 30% viu exclusivament dels seus ingressos, mentre que el 20,3% necessita “ajuda” d’altres persones per a complementar-los. El 35% viu exclusivament dels recursos d’altres persones.

Les respostes a les qüestions econòmiques posen l’accent en el problema d’accés a l’habitatge. El 76,2% dels qui responen a l’enquesta té contracte de treball i el 5% treballa sense contracte; és a dir, només dos de cada deu no treballen. De mitjana, els joves de la capital treballen des dels 20 anys, encara que molts —el 44%— afirmen haver començat abans dels 19 anys. El 70% té un contracte indefinit i el 68,6% treballa més de 35 hores setmanals. Una faena a jornada completa no dona per a adquirir un habitatge a la capital sense suport econòmic extern.

El sector primari valencià pateix una sagnia continuada. Segons denuncia La Unió Llauradora i Ramadera a partir de les dades de les últimes campanyes de la Política Agrària Comuna (PAC), la Comunitat Valenciana ha perdut el 17,56% dels seus sol·licitants d’ajudes en només tres anys, un descens que situa el territori valencià al capdavant de la caiguda en el conjunt d’Espanya.

Les xifres confirmen que no es tracta d’una oscil·lació puntual, sinó d’un deteriorament estructural al llarg del període 2023-2027. D’aquesta manera, el territori valencià ha passat de registrar 40.764 sol·licituds el 2023 a comptabilitzar-ne 33.607 el 2026, la qual cosa equival a la pèrdua neta de 7.157 agricultors i ramaders. En concret, el 2024 es van perdre 3.288 sol·licitants, un 8,07%; el 2025, un total de 2.189, el 5,84%; i enguany la xifra cau en 1.680, el 4,76%. En termes pràctics, quasi un de cada sis professionals agraris valencians que sol·licitaven la PAC el 2023 ha eixit del sistema.

El ritme d’abandonament a la Comunitat Valenciana pràcticament duplica la mitjana estatal i supera el registrat en la resta de comunitats autònomes amb les caigudes més grans. Després de la Comunitat Valenciana se situen Navarra, amb el 15,13%; La Rioja, amb el 15,05%, i Catalunya, amb el 14,93%. En total, a Espanya s’ha passat de 622.404 a 563.095 sol·licitants, la qual cosa suposa una reducció del 9,53%.

Des de La Unió assenyalen que aquest diferencial autonòmic requereix una anàlisi específica: “Estem perdent sol·licitants a un ritme pràcticament el doble de la mitjana espanyola, per la qual cosa no pot explicar-se únicament com una tendència general de concentració d’explotacions o reducció de perceptors. Hi ha un diferencial valencià que ha d’analitzar-se i corregir-se”.

Pèrdua de superfície de cultiu i falta de rendibilitat

El retrocés de professionals va acompanyat d’una contracció del terreny conreat dins del sistema d’ajudes europees. El 2023, la superfície declarada a la Comunitat Valenciana ascendia a 435.120 hectàrees, enfront de les 404.263 hectàrees comptabilitzades el 2026. Aquesta xifra suposa la pèrdua de 30.857 hectàrees, un 7,09%, un indicador en què el territori valencià també lidera la reducció percentual en l’àmbit estatal.

Per a l’organització agrària valenciana, aquests resultats reflecteixen la falta de rendibilitat de moltes explotacions, l’abandonament constant del camp, les dificultats per a mantindre explotacions professionals i l’absència d’un relleu generacional efectiu.

Davant l’obertura del debat sobre el pròxim període financer de la PAC (2028-2034), la Unió exigeix un canvi de paradigma en la postura de les administracions públiques. L’entitat rebutja que la negociació es restringisca a mantindre la quota financera o “xec autonòmic” si la xifra de beneficiaris i d’hectàrees de cultiu continua en descens.

“La negociació de la futura PAC no pot tornar a limitar-se a discutir quants milions corresponen a cada comunitat autònoma. Hem de parlar de quants agricultors volem que continuen treballant, quina superfície agrària volem mantindre productiva i quin model d’agricultura volem conservar”, subratllen des de l’organització.

Entre les mesures proposades per al nou marc comunitari es troben la priorització dels professionals, dirigint els fons de manera estricta cap als agricultors i ramaders professionals i actius; el reforç redistributiu, incrementant l’ajuda complementària redistributiva cap a les explotacions familiars; un règim simplificat, establint un sistema àgil amb menys càrrega burocràtica per a petits perceptors amb ajudes inferiors a 5.000 euros; o l’atenció a cultius específics, atorgant un tractament diferenciat als cultius permanents i als secans mediterranis.

“La Comunitat Valenciana no necessita únicament mantindre el seu xec de la PAC; necessita una PAC que mantinga els seus agricultors i ramaders”, conclouen des de La Unió.

El PSPV ha denunciat que les dades sobre la composició del Servei de Bombers Forestals a la província de Castelló confirmen la falta de personal que el grup parlamentari denuncia des de fa mesos. Segons la formació socialista, les xifres evidencien “el fracàs de la gestió del Consell en matèria d’emergències i en la lluita contra els incendis”.

Segons adverteixen els socialistes, sis de les 17 unitats terrestres de la província de Castelló es troben actualment inoperatives perquè no assoleixen el mínim d’efectius necessari per a prestar servei. D’aquestes 17 brigades, sis disposen únicament d’un o dos dels cinc integrants requerits per a la seua operativitat, mentre que la resta no supera els tres efectius, el mínim fixat per a poder intervindre en els conats.

La portaveu d’Emergències del PSPV a les Corts, Alicia Andújar, ha assegurat que aquestes xifres suposen la constatació que el conseller d’Emergències, Juan Carlos Valderrama, es troba “amortitzat” en el càrrec. “És incapaç de gestionar els pressupostos i de dotar del personal necessari el Servei d’Emergències de la Comunitat Valenciana, i aquesta incapacitat de gestió ens situa en una posició de debilitat i risc tant per als mateixos bombers com per al nostre territori”, ha manifestat.

Andújar ha remarcat que no es tracta d’un problema conjuntural, sinó d’una deficiència estructural sobre la qual el grup socialista alerta de manera reiterada. La parlamentària ha recordat les protestes recents dels professionals i ha criticat les condicions del dispositiu durant la jornada de divendres passat, en ple avís groc de l’Agència Estatal de Meteorologia (Aemet) per tempestes seques i llamps.

“En una jornada amb risc d’incendis i amb tempestes previstes, no hi havia cap unitat terrestre completa en tota la província de Castelló i huit unitats estaven inoperatives”, ha criticat Andújar. En aquest sentit, ha assenyalat que la falta d’efectius incrementa el perill per als treballadors sobre el terreny: “Un bomber forestal no pot enfrontar-se a un incendi en les mateixes condicions si té a la seua disposició cinc companys que si només compta amb un o dos. No podem acceptar que es normalitze que hi haja unitats que isquen a treballar amb una part de la plantilla que haurien de tindre o que directament no puguen estar operatives”.

El grup parlamentari socialista ha reiterat el seu suport al col·lectiu de bombers forestals i al conjunt del personal d’emergències que combat els focs a la Comunitat Valenciana, alhora que ha exigit a la Generalitat que cobrisca les places vacants i dote el servei de la plantilla indispensable per a garantir la seua seguretat i l’efectivitat en l’extinció.

“Cinisme polític sense límits”

La Conselleria d’Emergències ha respost a les crítiques del PSPV i ha acusat els socialistes d’exercir un “cinisme polític sense límits” en recordar que durant els huit anys de govern del Botànic es va consolidar un model “purament estacional” en què “s’acomiadava més de 300 bombers forestals en finalitzar cada campanya”. Des del Consell sostenen que la gestió anterior va derivar en “temporalitat, inseguretat jurídica i 226 sentències judicials per contractacions en frau de llei”, a més d’una incapacitat manifesta per a implantar un tercer torn o dotar l’operatiu d’estabilitat al llarg de tot l’any.

Davant les acusacions del grup socialista, la Conselleria contraposa les xifres de la present legislatura i defensa que l’actual Govern autonòmic ha impulsat “la transformació més gran de la història del servei” després d’assolir 56 unitats operatives de manera permanent. Segons Emergències, el dispositiu compta actualment amb uns 250 efectius més que en l’etapa del Botànic i disposa del pressupost més elevat registrat fins ara —79,14 milions d’euros, un 11,45% més que en l’exercici anterior—, una partida orientada a l’adquisició de noves autobombes, vehicles i a l’execució d’un pla de modernització d’infraestructures.

El PSPV denuncia la decisió del Consell de suprimir els Punts de Trobada Familiar Judicials (PTFJ) en deu municipis de la Comunitat Valenciana. La mesura, recollida en la resolució de la Conselleria de Serveis Socials publicada en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana (DOGV) el passat 29 de juliol, estableix la convocatòria del servei mitjançant concert i dibuixa una nova redistribució territorial que entrarà en vigor el pròxim mes de novembre.

La portaveu socialista d’Infància i Adolescència a les Corts, Romina del Rey, ha qualificat la decisió d’“inhumana” i ha alertat que la mesura “redueix la xarxa de protecció als menors, genera patiment a les famílies i incrementa els riscos en situacions de vulnerabilitat”.

El nou mapa autonòmic que ha dissenyat el departament dirigit per la consellera Elena Albalat suprimeix els Punts de Trobada Familiar en deu localitats: Mislata, Manises, Paterna, Alfafar i Requena, a València; Sant Vicent del Raspeig, Torrevieja, la Vila Joiosa i Villena, a Alacant; i Vila-real, a Castelló. Encara que la planificació preveu la creació de tres nous centres a Benidorm, Montcada i Onda, els socialistes asseguren que el balanç global reflecteix una reducció neta de set instal·lacions en tot el territori valencià.

Aquests espais, neutrals i regulats per resolució judicial, permeten que xiquets i adolescents mantinguen el contacte amb els seus progenitors o familiars en contextos d’elevada conflictivitat o en casos vinculats a la violència de gènere, davall la supervisió d’un equip multidisciplinari.

Increment de les llistes d’espera i menys personal tècnic

La diputada del PSPV ha advertit de les conseqüències operatives que comportarà el tancament d’aquests recursos. Entre aquestes, ha assenyalat l’obligació de fer desplaçaments més llargs per a les famílies, l’augment de l’estrés i l’agreujament d’unes llistes d’espera amb xifres crítiques.

Segons les dades de la mateixa Conselleria de Serveis Socials, els expedients judicials de famílies a l’espera d’assignació d’aquests recursos van passar de 1.200 l’any 2023 a 2.100 al tancament de l’exercici 2024, la qual cosa representa un increment superior al 80%.

A més de la reducció de seus, Del Rey ha censurat la modificació del perfil dels treballadors destinats a aquests centres. El nou plec incrementa la presència de personal auxiliar administratiu en detriment de professionals de la psicologia, la integració social i la igualtat de gènere. Per a la portaveu socialista, aquesta disminució de personal tècnic resulta “molt greu” en entorns on conviuen famílies amb sentències per violència masclista.

La representant socialista ha criticat que la Conselleria haja aprovat la reestructuració sense informació prèvia als ajuntaments afectats ni a les fundacions gestores dels serveis. Així mateix, ha recordat que molts consistoris van fer inversions municipals per a cedir i adequar els immobles que alberguen aquestes instal·lacions.

Davant d’aquesta situació, el grup socialista ha exigit la rectificació immediata de la resolució, la sol·licitud de l’expedient complet amb els informes tècnics que la sustenten i la compareixença urgent de la consellera Elena Albalat a les Corts. Per als socialistes, aquestes retallades poden constituir “el pas previ cap a la privatització de la xarxa pública de serveis socials”.

El nou disseny “corregeix la inseguretat jurídica i financera”

La Conselleria de Serveis Socials, Família i Infància ha defensat la consolidació de la xarxa pública de Punts de Trobada Familiar Judicial després de la convocatòria del procediment d’acció concertada, “un nou model integral que garanteix la prestació continuada del servei fins a octubre del 2028, dotat amb una inversió global superior als 21,6 milions d’euros procedents de fons propis de la Generalitat”, han explicat des del departament que dirigeix Elena Albalat.

Davant de les crítiques dels socialistes, la Conselleria ha defensat que el nou disseny “corregeix la inseguretat jurídica i financera que arrossegava el sistema heretat, que obligava les entitats locals a assumir competències autonòmiques i depenia de decisions municipals unilaterals”. “Decisions com les adoptades en el seu moment pels consistoris de Paterna —que va suprimir el recurs el 2021 i va derivar els usuaris a Manises— o Manises —que va fixar el seu tancament el 2026 i va traslladar l’atenció a Alfafar— demostren la insostenibilitat del marc previ”, han insistit.

D’aquesta manera, han subratllat que la nova estructura s’articula d’acord amb el Mapa dels Serveis Socials Inclusius (Decret 34/2021), “garantint la cobertura en els 21 departaments assistencials davall criteris de població, volum d’expedients i rigor tècnic”.

Així mateix, la Conselleria ha matisat que, com que el procediment es troba en fase de convocatòria i selecció d’entitats, la mateixa normativa del concert social preveu que, una vegada adjudicat el servei, s’avaluen les necessitats reals de cada zona per a concertar recursos addicionals o ampliar plantilla allí on la demanda ho requerisca, “prioritzant sempre l’interés superior del menor”.

Els veïns del districte marítim de València exploten contra la privatització progressiva dels barris. Hi ha tanques en espais públics, zones que ja no s’il·luminen, aparcaments de pagament i camins tancats, enmig d’una turistificació que ho està convertint en un parc temàtic.

Aquesta setmana, les associacions veïnals del Marítim han remés un comunicat contra la instal·lació de tanques a la Marina, la gota que ha fet vessar el got: “On ahir passejàvem lliurement, hui trobem vidres, portes i camins tancats”. Setmanes arrere van assenyalar la falta d’il·luminació en les zones pròximes a la Pèrgola, un passeig que fan servir centenars de veïns prop del mar. També han criticat la instal·lació d’uns vestuaris per als clients de la Marina, ubicats al costat de l’edifici del Rellotge, que té la declaració de Bé d’Interés Local.

El model que es va dibuixant en aquesta relació port-ciutat és el d’un espai privatitzat, un mos del barri perquè empreses privades obtinguen beneficis. Es projecta una torre de fins a 30 plantes per a fer oficines, aparcaments de pagament i explotació comercial, hostalera i d’oci, com també espais per a grans esdeveniments. El març passat es va concedir llicència a Marina Port, la marca comercial de les empreses que gestionen la Marina, per a construir un edifici de dues plantes que combinarà oficines amb una sala d’esdeveniments, un nou espai que podrà competir amb el Veles e Vents. En qüestió de mesos, el barri ha canviat per complet.

“Volem que es revise el compliment dels usos limitats establits per a aquestes bases i les condicions de les seues concessions. No ho pot valdre tot amb l’excusa de l’activitat econòmica o de la suposada modernització del port. L’interés privat no pot estar per damunt de l’interés general”, assenyalen els veïns dels barris del districte marítim, que carreguen contra la gestió del PP i Vox.

“Ens van dir que la Marina —construïda amb diners públics— seria un nou barri de València: obert, públic i connectat amb el mar. Però, en ple agost i aprofitant que bona part del veïnat està de vacances, el concessionari ha començat a mostrar-nos el veritable model”, denuncia l’Associació de Veïns del Cabanyal-Canyamelar.

“Apaga els fanals dels espais que ara controla. Col·loca tanques on abans caminàvem. Ha instal·lat una altra barrera per a cobrar aparcament als qui van a Marina Sud, als usuaris de les embarcacions i als qui practiquen vela lleugera o acudeixen a l’escola de vela. Primer es van apropiar de la gestió; ara comencen a decidir qui passa, qui aparca i qui paga”, prossegueix l’entitat veïnal, que exigeix la retirada del tancament i la recuperació dels espais públics.

Des del 2007, el recinte de la Marina havia permés que els barris del Grau, Natzaret i el Cabanyal-Canyamelar “guanyàrem un gran espai públic davant l’abandonament històric del nostre entorn”, assenyala l’entitat en un altre comunicat. Lamenten que el govern de María José Catalá i l’Autoritat Portuària “estan executant un model que ningú no va presentar a les eleccions: liquidat el Consorci públic, s’entrega durant 35 anys —ampliables fins a 50— la gestió i explotació de més de mig milió de metres quadrats”.

La privatització de la Marina va ser una decisió de l’actual equip de govern. El desembre del 2023, set mesos després de guanyar les eleccions, l’alcaldessa de València i la presidenta de l’Autoritat Portuària de València (APV), Mar Chao, van anunciar la privatització durant 35 anys de la gestió d’un 47% de la Marina de València. Aquest percentatge implica 235.000 metres quadrats de superfície, en concret els amarraments i part de les zones sud i nord, amb la qual cosa la ciutat perd el control unitari de l’espai i l’autonomia de què gaudia per a planificar els usos i les activitats.

Divendres passat, el PSPV va reclamar al consistori que atenguera les reclamacions veïnals i va lamentar que “la ciutat estiga perdent espais en lloc de recuperar-los”. “És la primera vegada que, en lloc de guanyar territori i guanyar la Marina per a la ciutadania, València la perd en favor d’interessos privats i en coalició amb el Port”, va denunciar el regidor Javier Mateo.

El nombre d’habitatges deshabitats a la Comunitat Valenciana és una xifra difícil d’obtindre. Les diferents dades, registres i estadístiques ofereixen xifres contradictòries o informació parcial, amb la qual cosa fer una foto fixa de la realitat esdevé complex. I, si tindre el mapa és complex, actuar-hi ho és encara més.

L’Institut Nacional d’Estadística assenyalava que l’any 2024 hi havia 102.000 habitatges buits en mans de grans tenidors a la Comunitat Valenciana, però el registre de la Conselleria d’Habitatge a penes arriba als 2.500 immobles. El registre no indica la data de l’última actualització, que no coincideix amb cap de les dades facilitades per Hisenda. Són els propietaris els qui han de comunicar a la Conselleria d’Habitatge les dades sobre els immobles, i és la Direcció General d’Habitatge la competent en el registre.

La llei autonòmica considera gran tenidor el propietari de deu immobles o més, i habitatge deshabitat aquell que porta més d’un any buit sense justificació. L’any 2020 es va introduir en la llei d’acompanyament als pressupostos un impost sobre aquests pisos, una forma de pressió per a evitar els habitatges buits en plena crisi de l’habitatge.

Quatre anys després de la seua aplicació, la Generalitat Valenciana a penes recapta 2,5 milions d’euros a l’any pel tribut als grans tenidors, una xifra que ha anat descendint. El 2023, primer any d’aplicació, aquest impost es va aplicar a prop de 3.223 habitatges, segons les dades de la Conselleria d’Hisenda facilitades a elDiario.es, i es van recaptar set milions d’euros.

L’any 2024, segons el visor pressupostari, es van recaptar 7,5 milions d’euros per aquest tribut. La previsió en els anys següents era mantindre la recaptació, encara que els comptes públics de la Generalitat Valenciana només reflecteixen 2,5 milions el 2025 i 2,2 milions enguany. No obstant això, en les previsions pressupostàries es manté una estimació de huit milions d’euros per aquest ingrés, tant en la llei de pressupostos com en el Compte General de la Generalitat, que es publica a any vençut.

Segons la Conselleria d’Hisenda, aquest canvi es deu al descens d’habitatges buits de multipropietaris. Les dades facilitades a elDiario.es indiquen que hi havia 1.281 pisos buits el 2025 i 1.181 l’any 2026. El departament que dirigeix José Antonio Rovira ho atribueix a la baixada d’impostos de l’Executiu del PP, “que està incentivant la mobilització d’actius immobiliaris en reduir els costos associats a la compra o transmissió d’habitatge”, encara que la fiscalitat es redueix per als compradors i no va específicament destinada a traure habitatge al mercat.

Els suports polítics, socials i legals al macroabocador de Zarra van caient a mesura que passen les setmanes i fan cada vegada més inviable la seua construcció. A més, la contestació ciutadana és cada vegada més gran, com va quedar patent en l’última concentració de la plataforma opositora al projecte, que va reunir centenars de persones al municipi de la Vall d’Ayora.

L’exalcalde Juan José Rubio —del partit local AEPZ— va impulsar l’obra juntament amb l’empresa privada Treco Gestión de Residuos el 2017, però l’actual corporació, liderada pel socialista Raúl Martínez, rebutja la seua construcció i deixa el projecte ferit de mort. Juan José Rubio va argumentar en el seu dia, segons l’acta de l’Ajuntament a la qual ha tingut accés elDiario.es, que els terrenys sobre els quals es construiria la planta de residus estaven “llançats a perdre” i que podria reportar beneficis importants al municipi. “Es preveu la creació d’uns trenta llocs de treball. Tret del personal tècnic, es procurarà que es contracte personal de Zarra. Es preveu la revisió del conveni cada cinc anys”, reflecteix l’acta del ple que va aprovar el conveni.

L’actual alcalde explica que, en el ple extraordinari celebrat el passat 9 de juliol del 2026, l’equip de govern va fixar clarament la seua posició respecte del projecte: “Zarra rebutja la implantació de l’abocador en els termes plantejats, un posicionament que ja ha sigut traslladat pels canals institucionals corresponents”, en referència a la Conselleria de Medi Ambient, que és la que està elaborant l’informe d’impacte ambiental. Fonts de la Conselleria van explicar a aquest diari que, amb l’oposició del consistori, era molt difícil que prosperara el projecte. De fet, el PP de la Comunitat Valenciana, que sosté el Govern de Pérez Llorca, es va pronunciar aquesta mateixa setmana contra el macroabocador.

Raúl Martínez recorda que l’actual regidor Juan Carlos Escudero formava part d’aquell executiu local el 2017, com a representant d’AEPZ (Agrupació d’Electors per Zarra), formació que actualment correspon a JPZ (Junts per Zarra), de la qual hui és portaveu en l’oposició. “Cal destacar que el 2017 cap dels membres de l’equip de govern que hui gestiona el municipi formava part d’aquella corporació municipal que va rubricar l’aprovació d’aquest conveni. Per tant, mentre el govern municipal s’ha trobat amb un procediment iniciat anys arrere, qui hui exerceix l’oposició sí que va estar present en la decisió que va donar origen a l’expedient”, denuncia l’alcalde.

Per al socialista Raúl Martínez, resulta “cridaner” que qui el 2017 va participar en l’aprovació d’un conveni favorable a la instal·lació d’aquest abocador “pretenga ara traslladar la responsabilitat al govern municipal, quan els fets demostren que aquesta corporació ha hagut d’afrontar un procediment iniciat amb anterioritat i ha actuat defensant els interessos de Zarra, rebutjant el projecte en els termes plantejats”. “L’equip de govern ha assumit la responsabilitat de gestionar aquesta situació heretada, actuant des del primer moment amb transparència i traslladant la seua oposició al projecte en considerar que no respon al model de municipi que es vol construir per a Zarra”, afig.

Segons ha pogut saber elDiario.es de fonts coneixedores del procediment, si l’Ajuntament de Zarra no concedeix una nova llicència d’obres, perquè l’actual no estaria en vigor, l’empresa no podria impulsar el macroabocador. Aquesta llicència estaria desactualitzada, segons les mateixes fonts, i necessitaria ser referendada una vegada més pel ple de l’Ajuntament de Zarra, que ara està en contra del projecte. Això deixaria la promotora sense una de les autoritzacions necessàries fins i tot en l’improbable cas que la Conselleria de Medi Ambient aprove la declaració d’impacte ambiental.

La Generalitat Valenciana eliminarà la canya invasora en 400 hectàrees de les conques dels barrancs de Poio, Túria, Magre i Picassent —l’equivalent a uns 570 camps de futbol— i plantarà uns 400.000 arbres i plantes amb l’objectiu de renaturalitzar l’entorn i augmentar la resiliència d’aquestes conques davant d’incendis i riuades.

L’actuació impulsada pel Govern valencià persegueix un doble objectiu: d’una banda, augmentar la resistència davant dels incendis, que la presència de canyes agreuja pel caràcter inflamable de les seues fulles seques i tiges buides; de l’altra, augmentar la capacitat hidrològica d’aquests llits en substituir aquesta espècie invasora per vegetació autòctona de bosc de ribera, fet que millora la capacitat d’infiltració davant de futures avingudes d’aigua.

Raúl Mérida, comissionat autonòmic per a la Recuperació, ha destacat que la Generalitat durà a terme el projecte més gran de neteja de canyes i renaturalització de llits en l’àmbit estatal als barrancs de Poio i Picassent i als rius Túria i Magre “per a incrementar la capacitat hidràulica d’aquestes conques i habilitar zones verdes de passeig, oci i contacte amb la natura obertes a la ciutadania”.

Els treballs suposaran una inversió de 56,4 milions d’euros a càrrec de la Generalitat en aquesta primera fase i les tasques s’estendran al llarg de llits de rius i barrancs que travessen un total de 53 termes municipals.

Així, l’actuació beneficiarà onze municipis a la conca del Poio —Chiva, Cheste, Riba-roja, Quart de Poblet, Aldaia, Alaquàs, Torrent, Picanya, Paiporta, Catarroja i Massanassa—; catorze a la conca del Túria —Calles, Domeño, Loriguilla, Sot de Chera, Chulilla, Gestalgar, Bugarra, Pedralba, Vilamarxant, Benaguasil, Riba-roja, Paterna, Manises i Quart de Poblet—; 23 a la conca del Magre —Alborache, Alfarb, Algemesí, Buñol, Camporrobles, Carlet, Catadau, Caudete de las Fuentes, Dos Aguas, Fuenterrobles, Guadassuar, l’Alcúdia, Llombai, Macastre, Montroi, Montserrat, Real, Requena, Siete Aguas, Sinarcas, Turís, Utiel i Yátova—, i tres al barranc de Picassent —Picassent, Alcàsser i Beniparrell—.

Durant la dana es van generar més d’un milió de tones de residus, incloses més de 20.000 tones de canyes que les inundacions van arrossegar. La Vicepresidència Tercera i Conselleria de Medi Ambient, Infraestructures, Territori i de la Recuperació va retirar i va gestionar aquestes restes en el que va representar la partida pressupostària més gran de la reconstrucció, amb 225 milions d’euros.

“L’experiència ens ha ensenyat que cal mantindre la regulació hidrològica dels llits i, per a això, és necessari retirar els arbres danyats i els obstacles per a millorar la seua coberta vegetal i dur a terme un pla integral d’erradicació de la canya invasora”, ha assenyalat Mérida.

Per això, des de la Generalitat —encara que la competència sobre els llits correspon a l’Administració General de l’Estat— s’ha decidit fer un pas endavant i es procedirà a la neteja i renaturalització de 160 quilòmetres de llits, especialment en aquelles zones on no ha actuat la Confederació Hidrogràfica del Xúquer (CHJ). “A més de netejar els llits per a augmentar la seua capacitat hidràulica i la seua resistència al foc, també volem reconciliar la ciutadania amb els seus barrancs i riberes, que tornen a percebre’ls com espais verds segurs que, a més, ofereixen alternatives d’oci i esbarjo”, ha explicat Raúl Mérida.

Aquesta actuació s’emmarca en el Pla Endavant, que preveu 343 mesures per a impulsar la recuperació econòmica i social de la Comunitat Valenciana i la creació de millors condicions per a afrontar futurs episodis climatològics extrems.

Barrancs T500 en una segona fase

La Generalitat preveu actuar en aquesta primera fase a les conques del Túria, Magre, Poio i Picassent que van resultar afectades per la dana, per a ampliar posteriorment l’actuació.

La perillositat d’una inundació a causa del desbordament d’un determinat barranc o llit es mesura en tres nivells de probabilitat estadística de freqüència: període de retorn de deu anys —T10, alta probabilitat—, 100 anys —T100, probabilitat mitjana— i 500 anys —T500, baixa probabilitat—, segons el Sistema Nacional de Cartografia de Zones Inundables del Miteco.

Els barrancs de Poio o del Pozalet, per exemple, se situen en un escenari entre T50 i T75, mentre que altres barrancs, com el Carraixet, se situen en T500. El terme T500 indica un escenari d’avinguda extraordinària amb un període de retorn de 500 anys, és a dir, una probabilitat d’1/500.

L'home no dona crèdit observant a aquella que està palpant totes les tomaques de l'expositor, una a una. La paia no es limita a tocar-les, les masega bé per a comprovar la seua consistència i les torna a deixar en el lloc. “Els guants, senyora”, li diu en passar, i ella esbossa un gest ambigu i segueix amb la seua. Un poc més enllà, un xiquet juga a encistellar les bresquilles en el caixó d'on les agafa. Sense guants, naturalment. També el reprén de viva veu, perquè patades al cul ja no es poden fotre, i la criatura, desafiadora, busca amb la mirada l'aval de son pare que, una mica més enllà, indiferent a les maldats del seu cadell, sospesa un meló d'alger amb aire expert. En acabant, el nostre home agafa el metro. Sap que la jove sap que ell està dret enfront d'ella, amb la bossa de la compra entre les cames, que ja li fan figa, i molts anys repartits per tota l'ossada, ben visibles, amenaçant de tombar-lo en cada frenada, però ella dissimula. La jove està ajocada en un dels seients reservats als carcamals, les prenyades i els impedits, atrinxerada darrere dels auriculars i la pantalla del mòbil. Però aquesta vegada ell no diu res, li pot la vanitat. Una cosa és que li cedisquen a un el seient i una altra demanar-ho, declarar-se derrotat, així que aguanta tot el trajecte agafat al pal viscós. Arriba a casa després d'haver-se creuat al llarg del matí amb centenars o milers de persones, amb cap de les quals ha intercanviat un bon dia, un gràcies o un per favor. Més tard, després d’escalfar el plat precuinat en el microones, posa el noticiari i torna a comprovar que la cosa pinta molt malament en tots els fronts, però a ell, per estrany que semble, la microfísica del deteriorament de la convivència que el seu ull detecta en la vida quotidiana el desassossega més que les possibilitats d'una guerra nuclear. Perquè el que espanta el nostre personatge és que el contracte social pete, que l'acumulació d'aquestes ruptures capil·lars en el teixit de la convivència acabe provocant un esquinç irremeiable.

Segons Rousseau, que és qui va popularitzar el terme encara que el concepte ja existia des de molt abans, el contracte social ens retorna una llibertat i una bondat naturals (i purament imaginàries) que se suposa que perdem en el moment de nàixer en societat (no hi ha alternativa). En l’altra punta està Hobbes, aquell que va dir que l'home és un llop per a l'home, que som una mala bèstia guiada pel seu feroç instint de supervivència. I entremig, Locke, Montesquieu i uns quants més que partien de conceptes més matisats de la condició humana. Des de la seua particular premissa, cada u dictaminà la seua fórmula per a solucionar el caos al qual estem abocats, però tots van anar a parar al mateix lloc: ací cal un mecanisme que pose ordre, o bé sorgit de la voluntat general, d'un pacte entre “bons salvatges” que se senten despullats de la seua llegendària llibertat, o d'un poder tan absolut i implacable com egoistes i fills de puta podem arribar a ser. La solució va per barris, per conjuntures o per moments històrics, i pot ser democràtica (en un grau o altre) o no. Molts, cada vegada més a jutjar per l’auge de certes opcions polítiques, ara mateix no consideren necessari que ho siga. Però del que es tracta sempre és que el governat obeïsca al governant, i que a canvi aquest, haja sorgit de les urnes, d'una sopa dinàstica de sang i semen o d'un colp d'estat proverbial, garantisca la “llibertat” del governat, és a dir, ens protegisca als uns dels altres. Mentre siga així, tot anirà bé. Però si la cosa arriba a un punt en què tant fa haver de dormir enmig de la selva amb un ull obert, que enmig d'una civilització que no et dona les suficients garanties de supervivència, el contracte social perd tota raó de ser.

I el nostre home, encara que es resisteix a veure-les, percep alarmants senyals que l'està perdent. Ací, l'únic que paga és l'últim de la fila. Qui més pateix el deteriorament ambiental és aquell que no pot permetre's tindre en la nevera aigua embotellada dels Alps Francesos, un bon aparell d'aire condicionat o una segona residència en el lloc apropiat. I ja que parlem de deteriorament, el mateix podem dir del dels queixals, que la sanitat pública, al pas que anem, no cobrirà mai; com a màxim continuarà fent com els barbers medievals, ens els continuarà arrancant i gràcies, pensa mentre es toca la barra mig deshabitada. També el té esverat el fet que les exigències burocràtiques requereixen un temps, una energia i unes habilitats cada vegada majors que ni ell ni molts altres tenen, per això ha seguit un consell de ressonàncies mafioses: paga pels serveis d'un gestor o mor davant de la finestreta o de l’ordinador tot tractant de desxifrar la pàgina web oficial (i ni així). I tot i que es considera un bon ciutadà, li fa pànic pensar a veure's involucrat en un judici, perquè ha descobert que la justícia ni és gratuïta ni és universal ni va sempre a la mateixa velocitat. Els mecanismes redistributius fallen, l'acció dels sindicats i moviments socials aconsegueix cotes d'inutilitat manifesta —sempre hi ha excepcions—, i qualsevol forma de protesta es criminalitza. El nostre home, que en el seu fur intern esperava gaudir en la vellesa de la consideració deguda a algú que ha contribuït a fer un món millor per a les generacions posteriors, nota que és al revés. No sap com, però ha fet un pa com unes hòsties. Un reprotxe generacional sura en l'aire, el percep i l'ompli de culpa. Nota que, igual que els seus coetanis, es zombifica enfront d'una realitat que no entén, mentre els més joves dels seus contemporanis interioritzen que no tindran jubilació, ni casa pròpia, ni estabilitat de cap mena. Ni tampoc fills, i tracten de convertir aquesta impotència en convicció. Diuen que és resiliència, però a ell li sembla resignació, aguant revestit d'una ideologia esparracada que a penes pot tapar una frustració generalitzada. El que ell veu és un presentisme desesperançat sense propòsit ni destí, un hedonisme de pa sucat amb oli que consisteix a acumular viatges low cost, experiències gastronòmiques amb aspecte d'esquer, quincalla tecnològica i festivals saturats de decibels. Com a màxim, alguns deixen veure el seu descontent denunciant en les xarxes socials a polítics, jutges, periodistes i magnats amb una contundència i lucidesa aparents que casen malament amb la seua inacció manifesta, i ho fan quasi sempre apuntant a algun espantall, és a dir, simplificant, quasi mai assenyalant les causes estructurals dels problemes. Com fa el nostre home sense adonar-se'n quan dirigeix tota la seua capacitat d'indignació cap a la persona que palpa tomaques en el supermercat.

És comprensible que ens sentim temptats d'enviar a un camp de reeducació maoista a aquesta porca en companyia del que va driblant vianants amb el patinet, el grafiter que embruta vagons de tren, el que tira el gat mort al contenidor de cartó, aquell que camina amb tacons pel pis de dalt, el que es pixa en la piscina municipal o el que cada deu metres escopinya en el carrer mentre es recol·loca el paquet. En alguns casos caldria fer-ho sense pensar-s'ho dues vegades, però en altres no estaria de més escoltar què han de dir. És probable que no tots siguen uns psicòpates que disfruten donant pel sac als altres. Potser descobrim que senten que algú els deu alguna cosa, encara que no saben exactament què és i tampoc saben com i a qui cobrar-li-la. Potser algú o alguna cosa els està ensenyat a ser com són. Potser la seua incivilitat és l'altra cara de la incivilitat sistèmica, la dels que defrauden a gran escala o deixen en el carrer a gent desvalguda. No té sentit indignar-se amb aquests desgraciats i al mateix temps votar als que vulneren el contracte social incomplint promeses electorals, prevaricant i establint mecanismes legals per a transvasar els diners públics a unes poques butxaques privades. Tant fa el motiu, poc importa que els votem per la por induïda a una amenaça externa, perquè realment estem convençuts que els nostres interessos coincideixen amb els del capital, perquè el nostre instint tribal pot més que el nostre sentit de la justícia, perquè som incapaços d'imaginar alternatives millors o per un impuls que s’assembla més del que imaginem al que fa que algun malentranyat ratlle el cotxe del veí amb la clau. Som les víctimes, però també els avalistes d'un contracte dissenyat com una màquina que trasllada sistemàticament a l'última baula el que costa fer funcionar la societat, això que acadèmicament i eufemísticament es denomina “costos de transacció de l'ordre social”. Igual que se'ns transfereix l'IVA, se'ns transfereix tota la resta de gastos i d’amargors, inclosa la de servir de carn de canó quan arriba el moment, o més bé de carn de dron, d’aquests canons i drons que ixen de les nostres butxaques. El que va començar amb l'aparença d'un acord voluntari i es continua venent com a tal, es revela cada vegada més clarament com un dispositiu que emmascara l'explotació i la desigualtat, que legitima la dominació per part d'unes minories privilegiades extremadament cobdicioses i cada vegada millor organitzades. Al davant, una població a qui s'escaneja dia i nit com a un tros de lluç amb codi de barres, que cada vegada té menys possibilitats d'organitzar-se i menys interés a fer-ho. On hauria d'haver-hi tensió social hi ha cinisme, abúlia i una anòmia que consent la vigilància i alimenta l'autoritarisme. Als amos del món tan sols els resta declarar oficialment l'Estat administrador exclusiu dels seus interessos, això és en el que ha anat esdevenint de fet, això és el que hem estat subscrivint clàusula a clàusula en els darrers temps. El dia que el futur començà a fer-nos canguelo, el contracte social que encara diu estar vigent caducà sense més ni més, sense necessitat que ningú el derogara.

L'acusat d'haver arrancat unes banderes del col·lectiu LGTBI de la façana de l'Ajuntament d'Albaida per substituir-les per una ensenya franquista va arribar aquest dimarts passat a un pacte de conformitat i va assumir davant el tribunal de la secció quarta de l'Audiència Provincial de València una pena de sis mesos de presó i una multa per un delicte d'odi, així com una altra multa per un delicte lleu de danys.

Els fets van succeir la nit de l'1 de juliol de 2023 quan, segons el Ministeri Fiscal, l'home va escalar per la finestra del consistori i va penjar l'estendard preconstitucional per, a continuació, acudir a les dependències de la Policia Local i dir a dos dels agents que no pararia fins a retirar les banderes LGTBI.

A més, davant els agents s'hauria dirigit al col·lectiu amb expressions humiliants com “maricons de merda” o “gais cabrons”. Hores després, l'home es va despenjar per una de les finestres de l'edifici consistorial per arrancar les dues banderes, fet que va danyar-ne les subjeccions.

Posteriorment, la bandera LGTBI va tornar a ser col·locada al balcó del consistori després de la celebració d'un acte públic.

D'altra banda, una dona que va proferir insults racistes contra una doctora de l'Hospital General de València ha acceptat aquest dimecres una pena d'un any i tres mesos de presó, a més de l'allunyament de la víctima durant dos anys, com a autora d'un delicte contra la integritat moral amb l'agreujant d'obrar per motius racistes.

Insults racistes a Urgències: “Maldita negra”

L'acusada, segons la Fiscalia, esperava el 13 d'octubre de 2023 ser atesa al servei d'Urgències del centre hospitalari i va entrar al despatx de la facultativa, d'origen dominicà i de pell negra, i “amb l'ànim de menysprear-la i humiliar-la” li va reballar: “Maleïda negra, morta de fam, han de fer-te fora d'Espanya perquè et muigues de fam, no hauries d'estar treballant, eres una mala persona, només et veig passejant i no atens les persones”.

La doctora, segons el Ministeri Públic, es va sentir “profundament menyspreada i humiliada” i aquell mateix dia va denunciar els fets. La Fiscalia destaca que l'acusada va etzibar a la facultativa els insults racistes en un hospital públic, en presència d'altres treballadors i de pacients que esperaven ser atesos.

El ple municipal de l'Ajuntament de Sagunt va acordar, en la sessió ordinària del mes de juliol, instar l'Autoritat Portuària de València (APV) al compliment de l'acord amb l'Ajuntament i acabe, amb la màxima urgència, l'obertura del Moll Nord de la ciutat per a fer possible la integració Port-Ciutat, el tram final del Pantalà, la regeneració de la franja sud i explorar noves vies o fórmules de col·laboració amb les quals l’APV puga aportar per a millorar i ampliar el Centre d'Interpretació ‘Sagunt i la Mar’.

A més, se sol·licitarà a Ports de l'Estat una anàlisi del nivell de compliment del conveni signat per l’APV i l'Ajuntament de Sagunt en 2019. Finalment, s'informarà el Ministeri de Transports i Mobilitat Sostenible de la situació d'este conveni i demanar la seua intervenció.

La proposició va ser portada al ple per Compromís per Sagunt i defensada per la seua portaveu Maria Josep Picó. La moció, que va comptar amb una esmena del PSOE, va ser aprovada amb els vots a favor de PSOE, PP, Vox, Compromís per Sagunt i EU-Unides Podem, mentre que Iniciativa Porteña es va abstindre.

Tal com es recorda en la part expositiva de la moció l'Ajuntament de Sagunt i l’APV van signar en 2019 un conveni en el qual estaven definides una sèrie d'actuacions: promoure la millora de la integració urbana de la zona nord del Port Marítim comercial de Sagunt; articular el desenvolupament en la zona sud del mateix de les mesures compensatòries establides en la Declaració d'Impacte Ambiental (DIA) del 24 de maig de 2013 corresponents al projecte d'ampliació del port de Sagunt; comprometre a les parts signants a augmentar la competitivitat del port habilitant i millorant les connexions terrestres, ferroviàries i de carretera necessàries; i establir línies de treball per a aconseguir més coneixement de la realitat portuària per part dels veïns i veïnes de Sagunt i una integració més gran a la ciutat del personal de l’APV.

L’APV es comprometia llavors a “recuperar el Pantalà, dur a terme les actuacions que permeten a la ciutadania l'accés lliure al moll nord; a dur a terme la mesura compensatòria en la DIA de les obres d'ampliació del port de Sagunt”, entre altres mesures.

Per la seua banda, l'Ajuntament es comprometia a assumir una sèrie d'obligacions, com “la gestió integral del Pantalà rehabilitat, agilitzar els tràmits de la seua competència necessaris per a la construcció dels nous accessos terrestres, viaris, i ferroviaris al port, impulsar la posada en explotació de l'àrea logística i industrial Parc Sagunt II, afavorir la integració en el municipi dels treballadors de l’APV en el port de Sagunt”, entre altres.

D'este conveni, “l'Ajuntament ha complit els seus compromisos”, però l’APV “ha fallat a diverses de les seues obligacions reconegudes”. Set anys després de la firma del conveni, “Sagunt continua tenint un port tancat a la ciutat, el tram marítim del Pantalà ha anat caient a trossos, amb el risc de col·lapsar per complet malgrat el seu valor com a patrimoni industrial, i en la zona sud encara no s'han produït avanços”.

El novembre de 2025, s'explica que l’APV va presentar una nova proposta “de Delimitació d'Espais i Usos Portuaris (DEUP), la qual elimina prop de 100.000 metres quadrats que haurien de formar part de la integració del port a la ciutat”. L’APV proposa “incrementar 119.297 metres quadrats el sòl comercial i convertir en comercial la franja contigua al Pantalà terrestre, una proposta que aniria en detriment de la marina pública”. De fet, l'informe tècnic municipal destaca que s'incomplix unilateralment allò que es va conveniar de forma insuficientment motivada, en no avaluar-se les conseqüències.

Paiporta ha reobert este dilluns la Passarel·la del carrer Convent a l'ús per als vianants i ciclistes, després de la intervenció realitzada pel Ministeri de Transports i Mobilitat Sostenible, i que ha suposat una inversió de 2,55 milions d'euros.

Després de finalitzar els treballs de reconstrucció i millora, la nova infraestructura situada sobre el Barranc de Poio, ha rebut este dilluns la visita del ministre de Transports i Mobilitat Sostenible, Óscar Puente; l'alcalde de Paiporta, Vicent Ciscar; la delegada del Govern en la Comunitat Valenciana, Pilar Bernabé; i la comissionada del Govern per a la dana, Zulima Pérez, així com la vicealcaldessa de Paiporta, Marian Val, el regidor de Reconstrucció i Mobilitat Urbana, Alejandro Sánchez, i membres de la corporació municipal.

Esta intervenció està contemplada en el Conveni entre l'Ajuntament de Paiporta i el Ministeri de Transports i Mobilitat Sostenible, firmat el passat 5 de març de 2025, a través de la Direcció General de Carreteres, i en ella s'emmarquen les dos estructures municipals ja finalitzades, com és la Passarel·la i la reparació del Pont Nou, reobert al desembre. També, la Reconstrucció del Pont Vell, les obres del qual s'iniciaran a l'agost, i la Reparació del Pont de la Carretera CV-406, els treballs del qual ja estan molt avançats. “Les obres de millora i adaptació de la Passarel·la, que hem coordinat conjuntament amb el Ministeri de Transports, suposen un pas més en l'actual recuperació i ens permeten recuperar un punt de connexió clau entre les dos zones del Barranc de Poio, amb una infraestructura més avançada, preparada i resilient als futurs reptes climàtics”, destaca l'alcalde de Paiporta, Vicent Ciscar, qui també ha assenyalat “l'important avanç que suposa la incorporació del carril bici per a promoure una mobilitat més sostenible i saludable sobre la qual ja estem treballant en l'actual model de planificació urbanística”.

Nou carril bici, lluminària LED i una estructura adaptada al canvi climàtic

Entre les millores que ha incorporat la nova Passarel·la de 58,80 metres de longitud, destaca el disseny de la infraestructura ciclista, l'amplària útil de la qual de 5 metres seguix les recomanacions de la Direcció General de Carreteres. A més, també ha reforçat la seua estructura amb dos piles de formigó armat amb geometria adaptada i empenyiments hidrodinàmics que es consoliden amb pilotes en el propi llit per a garantir una major resistència davant possibles crescudes d'aigua, i que s'estén a la fonamentació dels estreps, atesos els nous fenòmens climàtics i el comportament de les estructures anteriors a l'última DANA, així com a una major integració urbana i estètica que al seu torn fomente una mobilitat sostenible en la població.

A més, també s'han incorporat baranes en els dos extrems, la funcionalitat dels quals és actuar com a fusible i alliberar l'estructura d'empenyiments davant avingudes d'aigua, i lluminàries LED sota el passamans per a garantir així una major visibilitat i seguretat a la ciutadania.

Les obres inclouen també la urbanització necessària en la zona de connexió dels extrems de la passarel·la amb el viari urbà confrontant i la reposició dels servicis afectats per les obres. Per al regidor de Reconstrucció i Mobilitat Urbana, Alejandro Sánchez, “este nou pas donat és fruit de la col·laboració i el diàleg estret entre l'Ajuntament i el ministeri de Transports i ens permeten avançar cap a eixa transformació urbana i social del municipi, amb noves i millors estructures que atenen i responen a les necessitats de la ciutadania, però també de l'entorn mediambiental en el qual ens trobem”.

El festival Sagunt a Escena, organitzat per la Conselleria d’Educació, Cultura i Universitats a través de l’Institut Valencià de Cultura (IVC), en col·laboració amb la Diputació de València i l’Ajuntament de Sagunt, presenta l’espectacle ‘Terra de guapes’, amb el qual Sandra Monfort ret homenatge a la tradició musical valenciana.

La proposta planteja una aproximació lliure i actual al folklore valencià i traça un recorregut simbòlic per cançons populars dividit en quatre actes. La funció incorpora referències a les malaguenyes, els cants de batre, la dansa de La Moma, la Muixeranga d’Algemesí, el ball del vetlatori i el Misteri d’Elx.

Música, ‘performance’ i dansa en directe s’integren en escena per a explorar les manifestacions culturals que formen part de la tradició valenciana. Cantant, instrumentista i creadora multidisciplinària, Sandra Monfort s’ha nodrit dels arxius de la Fonoteca de materials de la Generalitat per a recuperar gravacions i repertoris tradicionals que dialoguen amb llenguatges contemporanis.

Després dels efectes de la dana, l’artista de Pedreguer va voler demostrar l’amor per les seues arrels. ‘Terra de guapes’ reunix cançons, balls, sons i ressons de les tradicions procedents de diferents punts de la geografia valenciana reinterpretats des de l’univers creatiu de l’autora.

La funció tindrà lloc el 15 d’agost, a les 22:30 hores, en el Teatre Romà de la localitat.

Un nàufrag a la deriva

D’altra banda, la programació de la secció ‘Off Romà’ inclou, també el dia 15 a les 20:00 hores, la representació de ‘Rob’, l’última creació de Teatre de l’Abast, en el Centre Cívic del Port de Sagunt.

Fundada en 2016 per Lucía Aibar, Victoria Mínguez i Ramón Ródenas, la companyia desenrotlla un llenguatge propi basat en la investigació del teatre físic en diàleg amb altres disciplines escèniques.

En l’obra, el gest i la manipulació de titelles s’unixen per a narrar la història d’un nàufrag que troba en la imaginació el seu propi bot salvavides.

L’equip artístic compta amb la participació de José Puchades (Putxa), integrant de Zero en Conducta, una de les companyies de referència del teatre d’objectes a escala nacional, que firma la coreografia junt amb Julieta Gascón.

‘Rob’ va rebre en 2025 el Premi Menkes al millor espectacle de dansa-teatre. A més, el seu protagonista, Ramon Ródenas, va obtindre el Premi de l’Associació d’Actors i Actrius del País Valencià (AAPV) a la millor interpretació masculina en 2020, i va ser candidat a millor actor en la XXIII edició dels Premis Max.

Es tracta d’una proposta per a tots els públics d’accés lliure inclosa en la programació ‘Off’ del festival, integrada totalment per companyies valencianes.

LaDemo naix de la necessitat de recuperar espais presencials on el debat, la cultura i la música servisquen com a punt de trobada per a la joventut. L’organització reunirà joves amb idees diverses per a conversar sobre qüestions com les noves formes de participació democràtica o la sobirania tecnològica. El propòsit és crear un entorn on es fomente el diàleg lluny de la polarització i dels algoritmes que traspassen diàriament la pantalla, inunden la nostra vida i condicionen la conversa pública, de manera que deixen un espai ínfim per a l’intercanvi real d’idees.

La platja de Cullera acollirà l’esdeveniment el pròxim 5 de setembre al recinte Medusa Beach Club, amb un aforament de 4.000 persones. El projecte pioner pren com a referència festivals internacionals com South by Southwest, que se celebra a Austin (Texas), i combina cultura, innovació i entreteniment.

Al llarg de la jornada es desenvoluparan tota classe d’activitats, com ara concerts, pòdcasts en directe, humor i experiències interactives al voltant de les qüestions principals sobre les quals gira la iniciativa, amb convidats com Ignatius Farray, El Orden Mundial —el mitjà d’anàlisi internacional de referència en castellà— i WATIF TV, el magazín matinal encapçalat pel periodista Emilio Doménech, que exercirà d’amfitrió de l’esdeveniment.

Juntament amb ells participaran altres creadors de contingut del panorama valencià, experts en tecnologia, periodistes especialitzats en xarxes socials i desinformació i artistes musicals que l’organització anunciarà pròximament. La jornada s’allargarà fins a la nit amb sessions de discjòqueis, transformant el recinte en un festival musical on celebrar la pluralitat de les idees d’una manera més lúdica. Com resumeix Pepe Borràs, codirector de l’esdeveniment, en declaracions a elDiario.es: “en el meu cap jo m’imaginava que la nit acaba amb algú de dretes ballant amb algú d’esquerres”.

LaDemo no pretén ser un congrés polític a l’ús, sinó un espai de trobada on la reflexió convisca amb l’humor, la música i les activitats participatives, abordant temes que, en un primer moment, poden resultar complexos i poc accessibles. No obstant això, mitjançant l’enfocament amb què es planteja la trobada, resultarà més fàcil apropar totes aquestes qüestions clau per a entendre la realitat actual en què ens veiem immersos diàriament.

El festival s’organitza en diverses línies temàtiques per a debatre sense filtres sobre tecnologia, polítiques públiques, xarxes socials i els vincles humans del demà. La programació inclourà un pòdcast sobre salut mental i la seua relació amb la tecnologia, com també la soledat no desitjada; un estand sobre DemocraZia con Z i un mural col·lectiu per a conéixer les opinions, necessitats i propostes de la joventut.

Entre les propostes també hi haurà activitats a les piscines del recinte amb Ignatius o jocs com “Endevina l’algoritme”, on es projectarà la pantalla del telèfon mòbil d’algun dels participants per a endevinar el perfil de la persona segons els continguts que apareixen a la pestanya d’explorar, una activitat que Borràs destaca: “És una manera molt interessant de reflectir aquesta problemàtica, ja que la nostra vida ara mateix passa molt pel món digital i està molt compartimentada. L’algoritme diu qui eres millor que tu mateix dius qui eres”.

Dins de la programació, LaDemo integra “El Encuentro” València i compta amb el suport del Consell de la Joventut d’Espanya, el Comissionat per a la Celebració dels 50 anys d’Espanya en Llibertat, el Consell Valencià de la Joventut dins del projecte DemocraZia con Z, l’Ajuntament de Cullera i la Universitat de València.

El preu de l’entrada, disponible per huit euros a la plataforma DICE, es destinarà a l’ONG SOMLLAR, dedicada a l’atenció integral de xiquets, xiquetes, adolescents i joves en risc d’exclusió social.

Una basca sufocant multiplicava anit el dolor que transmeten algunes cançons de Belle and Sebastian. Sota una meteorologia que dificultava la respiració, les diverses manifestacions del dolor primermundista ameraven els cossos dels fans. I això que la multitud congregada en La Marina ja fa trenta anys que va descobrir el catàleg de confessions de Stuart Murdoch i companyia. Anit ens hi vam tornar a veure reflectits cadascú a la seua manera.

La immensa majoria del públic recitava sense esforç les lletres de les cançons del segon disc de la banda (If You’re Feeling Sinister), interpretat sencer i en ordre al primer acte del concert. L’excessiva limitació de volum a la qual han estat sotmesos els instruments restà una miqueta d’esplendor a temes com “Me and the Major”, que al disc permet gaudir de l’harmònica amb tot el protagonisme que mereix, o la cançó que dóna títol al treball, “If You’re Feeling Sinister”. Els matisos subtils dels teclats es dissolien sense solució per part dels tècnics. Però els creients complementàvem allò que no ens arribava de l’escenari amb els nostres records sonors.

El més important és que Stuart segueix narrant-nos les seues culpes pels seus desamors escocesos i captant magnèticament la nostra atenció valenciana. Seran coses de dur trenta anys volent integrar-nos en el primer món de la música alternativa! Per això, no calia que Stuart demanara al trompetista que traduïra al castellà la seua petició de perdó a la destinatària de“The Boy Done Wrong Again”: ell fou el culpable del que va passar, ens diu tres dècades després.

La seua fragilitat i precisió rítmica, complementades amb una veu tan personal i afinada, el converteixen en un frontman impossible però indiscutible. De fet, quan al segon acte va cedir la veu principal al guitarra Stevie Jackson en “To Be Myself Completely”, la connexió davallà automàticament. La comunió amb el públic tornà just després amb els èxits assegurats de “The Boy with the Arab Strap” o “I Didn’t See It Coming”.

Per últim, a quasi qualsevol altre li penjaríem el cartell de populista per les seues crítiques a Trump i els seus elogis al poble nord-americà, però ell sonà ferit i innocent alhora. Ferit com tots els que hem sentit en algun moment les confessions rítmiques amagades davall d’aquella portada roja i, després, davall d'aquella verda ferruginosa meravellosa.

Carme Navarro va estudiar Magisteri i va exercir com a professora d’adults durant uns anys fins que un dia, ella i la seua companya de treball, Rosa Marín, es van quedar sense feina i totes dues, sin faena y a lo “loco”, però agosarades i decidides, van muntar una petita empresa, Sénia. Projectes educatius: “Fou una suma de circumstàncies —explica Carme— ens van acomiadar de la feina i vam pensar en crear una empresa on poguérem continuar fent el que, d’alguna manera, ja havíem començat a fer a l’escola d’adults, perquè enteníem l’educació contínua com un procés més enllà de traure’s un títol, i per això ja dedicàvem una hora a la setmana a llegir i comentar el mateix llibre, i havíem comprovat que donava molts bons resultats”.

Al començament no tenien molt clar per on tirarien, i els inicis, 1999, foren una empresa de caràcter educatiu, d’animació i mediació lectora, lligada sobretot a biblioteques i de cara a un públic infantil i juvenil. En aquell moment, de clubs de lectura, n’hi havia ben pocs al País Valencià. Tanmateix, la tendència anà canviant i evolucionant fins al punt que “en l’actualitat —matisa Carme—alguns pobles grans i ciutats tenen fins a dos i tres clubs de lectura, alguns d’especialitzats, i tota biblioteca vol oferir el seu club de lectura, prioritzant els seus usuaris, i després la resta de lectors. I podem dir que avui gestionem i coordinem entre 50 i 60 clubs de lectura i el 95% del nostre treball és mediació amb lectors adults”.

Els precedents

“Fa quasi trenta anys llocs com Carcaixent o Onda tenien clubs de lectura, però eren casos aïllats i els valencians anàvem amb retard, respecte a llocs com Castilla La Mancha o Catalunya. De fet, al principi calia convèncer els usuaris de les biblioteques, i els tècnics feien una tasca quasi de proselitisme. Avui, però, hi ha llistes d’espera i la gent percep el club de lectura com una necessitat, com una mena de medicina”.

“El boom valencià, per dir-ho així, fou a partir de la covid, quan els clubs que hi havia es van mantenir en línia i van resistir bé. La gent els valorava i s’adonaren que els necessitava, sobretot la gent que vivia sola. I en tornar a la presencialitat, hi hagué un creixement exponencial. Actualment hi ha clubs de lectura de novel·la negra, de temàtica LGTBI, de viatges, feministes, de memòria històrica i darrerament estan formant-se molts clubs de lectura de pensament, a partir de llibres d’assaig”.

Prescriure i socialitzar

El clubs de lectura han arribat a molts pobles menuts on abans gran part de la població no tenia possibilitat de trobar a penes oferta de llibres i encara menys de retrobar-se amb els autors. ¿Carme, quin és el matís, la diferència, d’arribar a una localitat menuda, respecte a una ciutat? “Treballem sovint en entorns rurals i ací es nota molt el punt de socialització que tenen els clubs, perquè hi ha menys oferta cultural, sobretot pel que fa a les dones més grans. A voltes s’hi dona una relació inter generacional entre persones que comparteixen gustos i aficions, però que tenen perfils i passats ben diferents”.

Un dels atractius d’aquestes trobades de i amb lectors és la presència dels autors: “són importants, però els incloem d’una manera puntual, perquè observem que quan venen els autors hi ha una petita autocensura per part dels lectors, a més, és una despesa extra a tenir en compte, perquè els autors sempre cobren en els nostres clubs de lectura. Amb tot, l’experiència és molt gratificant i ha estat decisiu per a introduir la lectura en valencià, perquè molta gent pensava que no sabrien ni podrien llegir mai en valencià i la presència dels autors era una mena de ‘mesura de pressió’ [diu mentre se somriu], i aquesta segona alfabetització en llengua pròpia, que arriba a qualsevol edat, és una descoberta molt gratificant”.

“Sempre em faig moltes preguntes per avaluar i millorar la nostra feina i de quins recursos disposem i em sorprèn que les nostre biblioteques tinguen tan pocs llibres en valencià. Per això, si els lectors no llegiren els nostres autors, o traduccions al català a través dels clubs, potser no els descobririen mai. En el nostre cas, molts lectors estan aprenent a llegir en la seua llengua materna, i està molt bé que comencen per autors locals o de la comarca, per a després poder anar més enllà”.

Carme Navarro insisteix en què el club de lectura és un lloc de prescripció: “la gent busca eixir de les seues rutines i zones de confort i que li sorprenguen”. Però assegura que també hi compta molt la decisió dels lectors: “de fet, la programació la fem entre Rosa Marín i jo, i els tècnics de biblioteca, però també ens agrada que els lectors diguen la seua. I el que fem és presentar-los una llista, els expliquem i deixem que ells trien, i d’aquesta manera la implicació és més forta. D’altra banda, són persones de mentalitat lectora oberta i no et diuen mai que no, s’arrisquen amb coses noves”.

Falta d’estudis sobre el tema

A pesar de l’impacte tan important que els clubs de lectura han tingut en la societat valenciana, Navarro assegura que troba a faltar un interès i dedicació pel tema: “No hi ha estudis amb dades que parlen del que s’està fent en la dinamització i mediació lectora a través dels clubs de lectura, i em sorprèn perquè molta gent et diu que des que venen al club ja no llegeixen el mateix, o ja no els apanyen totes les coses, o que no haurien llegit mai eixe llibre si no fos pel club de lectura. De fet, a partir dels clubs s’obre una conversa literària que du a molts altres llibres, títols que pivoten al voltant del llibre triat, i s’inicia un intercanvi molt ric”.

En part, aquesta és una conversa que ajuda a desempolsegar altres llibres, li comente: “Exactament, els clubs de lectura són com una segona vida per als llibres, quan ja ha passat la promoció i la novetat d’un llibre i ja no estan destacats, nosaltres els rescatem. De fet, les prestatgeries especials del club, on hi ha el distintiu llibre club de lectura, els usuaris de la biblioteca les mirem amb interès, com un referent, i fan de guiatge per a altres lectors que, de moment, no venen al club”.

Carme insisteix en la força que estan prenent els clubs de lectura a tot arreu com a eina de mediació lectora, tant en llibreries, com a través d’associacions, de biblioteques o fomentats per editorials: “Comença a valorar-se l’impacte que tenen, però caldria que el Govern central reconeguera la lectura com un dret, més enllà d’un hàbit, perquè un hàbit es fomenta, però un dret s’ha de garantir, i caldria que la Generalitat Valenciana donara més subvencions i suport, que ara per ara, són pràcticament nul·les. En altres comunitats, com és el cas de Catalunya, però també Castella la Mancha, hi ha centrals de préstecs que donen suport a les biblioteques i també subvencions a les activitats. Els valencians comptem amb l’esforç del personal bibliotecari, tècnics que sovint es desplacen en el seu vehicle propi a biblioteques públiques més grans, les quals han pogut comprar lots, per a buscar llibres, i comptem també amb el suport dels ajuntaments, poc més. I això és insuficient, els clubs de lectora haurien de tenir una organització suprabibliotecària per a poder gestionar tots els llibres i els enviaments, com una mena de central de llibres, tal com fa eBiblio, a nivell estatal i en les diferents vessants autonòmiques. Els valencians, amés, no disposem ni de plataformes per a un accés segur i legal a la lectura en suport digital, com sí tenen a Catalunya. A més, les editorials valencianes sembla que tenen molta por al format digital”.

Quan li pregunte com definiria la feina que fan, a respon: “Som mediadores, una mena de baula entre els lectors, els autors i els llibres, però també prescriptores”. Un aspecte que subratlla i emfatitza Carme és que la mediació “s’ha de professionalitzar i no es pot deixar exclusivament en mans dels tècnics de les biblioteques, que en ocasions estan sobrecarregats de feina”.

La professionalització de la mediació lectora

Quan li pregunte com definiria la feina que fan ella i Rosa diu: “som mediadores, però també prescriptores perquè la mediació —i vull insistir en aquest aspecte— s’ha de professionalitzar i no es pot deixar exclusivament en mans dels tècnics de les biblioteques, sovint sobrecarregats de feina”.

Fet i fet, els clubs de lectura estan triomfant a casa nostra. I si tenen tant d’èxit, és, en part, per les raons ací esmentades: perquè donen vida, generen activitat cultural i prestigi social, dinamitzen socialment, donant lloc a noves relacions i amistats, i creen un clima de conversa i inquietud vital. En definitiva, comptar amb un club de lectura marca la diferència, dona caché.

Els perfils comencen a canviar

Si bé fins ara hi ha els clubs de lectura han comptat amb moltes més dones que homes —de fet els homes han tingut de sempre molts més espais de socialització, alguns exclusius d’ells— d’un temps a ara els perfils comencen a canviar i hi ha molta gent jubilada, dones i homes, amb formació i inquietuds, que ara tenen més temps, perquè llegir demana temps, i busquen un oci diferent i als clubs de lectura el troben. És un espai també de noves relacions i amistats, gent nova amb qui compartir i de vegades hi ha clubs on s’ajunte pares amb fills i avis amb nets, i la diversitat d’edats és molt ineteressant. Diria que “llegir està de moda”, i cada vegada hi ve més gent. Fins i tot dones joves que venen amb els fills perquè també alguns clubs de lectura són llocs de conciliació familiar, com és el cas de la Pobla de Farnals que fa conta contes per a adults i per a xiquets alhora.

El segon disc del grup valencià Mans de destral i els oratges canviants amplia els horitzons sonors del seu debut: huit cançons inclassificables, arrelades al territori i governades per unes lletres que combinen poesia, ironia i crítica social.

Hi ha grups que troben un estil i s’hi instal·len. Mans de Destral i els Oratges Canviants, en canvi, prefereixen deixar-se portar pels corrents. Aixopluc, el seu segon treball, que s’acaba d’estrenar, conté huit peces i confirma una manera de fer música difícil d’encabir en una sola etiqueta. Rock, cançó d’autor, indie, psicodèlia, impuls ballable i ecos mediterranis conviuen amb naturalitat.

El grup ja havia mostrat aquesta voluntat fronterera en el seu primer disc homònim, un debut autoeditat que va obtindre tres reconeixements als Premis Ovidi de 2019: nominació a millor disc d’artista revelació, nominació a millor disc de cançó d’autor i premi a la millor lletra per 'Ombres en la pluja'. Aquella cançó ja avançava una de les grans virtuts de la banda: convertir el paisatge valencià en metàfora personal i col·lectiva.

Set anys després, Aixopluc no repeteix la fórmula, sinó que eixampla el camp de joc. La banda es comporta com una colla de surfistes dels estils: passa d’un clima musical a un altre sense perdre la identitat. La unitat del disc no prové d’una sonoritat homogènia, sinó d’una mateixa mirada crítica, juganera i molt conscient del territori des d’on parla.

'Welcome to Babilònia' obri el disc amb una radiografia de la societat contemporània: vanitat, consum, ego, pantalles i mentides fabricades. Però, entre aquest paisatge distòpic, la cançó encara busca les escletxes on és possible resistir. És una declaració de principis i una mostra dels nous horitzons sonors del grup.

Les lletres poètiques continuen sent el centre de gravetat. En 'Deih', un astronauta sense rumb travessa galàxies i ferralla espacial mentre intenta recordar cap on volia anar. L’univers exterior es converteix així en paisatge mental, i la nau rovellada en metàfora d’una vida a la deriva.

'Ribera Baixa' situa el disc en l’altre extrem del mapa. L’Estany, l’Albufera, els arrossars, les séquies i la Muntanyeta dels Sants construeixen una geografia viscuda. Territori i arrels no apareixen com un decorat folklòric, sinó com una manera d’explicar la identitat i la memòria.

També 'València' mira la ciutat des de la tradició i el present. La Moma, la Sibil·la, els nanos, els gegants, la Degolla, Isabel de Villena i Ausiàs March són convocats per recuperar simbòlicament una ciutat desfigurada pel turisme, la pèrdua de veïnat i l’oblit.

Però Aixopluc també sap riure. 'Ulleres de sol' converteix el glamour, la gomina i les màquines de fum en una comèdia pop, mentre que 'Deixa’m estar' transforma la saturació mental en una fugida cap a la pista de ball. L’eufòria no resol els problemes, però permet suspendre’ls durant uns minuts.

'A little time a day' ofereix un inventari àcid de les formes modernes d’autodestrucció, i 'Ais!', adaptació d’un text d’Ovidi Montllor, connecta el disc amb la tradició de la cançó crítica valenciana.

Aixopluc és, en definitiva, un refugi des d’on observar millor la tempesta. Mans de Destral i els Oratges Canviants han fet un disc que pensa, balla, recorda i ironitza. Després d’un debut premiat per la força de les paraules, el grup conserva la seua ambició literària i obri finestres cap a nous paisatges musicals.

El Centre del Carme de Cultura Contemporània, sota la direcció de Nicolás Bugeda, designat per PP i Vox al capdavant de la institució, ha eliminat de la seua pàgina web l'accés als catàlegs de nombrosos artistes que van participar i van exposar les seues obres durant anys.

Aparentment, en accedir a la pàgina web tot continua igual, però quan s'accedeix a l'enllaç per consultar l'obra apareix el missatge següent: “Aquest enllaç s'ha eliminat”. elDiario.es ha pogut comprovar que tots els catàlegs publicats des de 2023 cap arrere es troben en aquesta mateixa situació. Aquesta etapa coincideix amb la direcció del centre de José Luis Pérez Pont, que va ser destituït del càrrec el novembre de 2023 pel llavors vicepresident valencià de Vox, Vicente Barrera, polític i torero retirat.

En la pàgina web es pot observar que els enllaços dels catàlegs de les obres publicades durant 2023 i els anys anteriors estan pràcticament tots eliminats. En retrocedir diverses pàgines —en concret, a partir de la pàgina 4 de l'apartat de publicacions del web— el missatge “Aquest enllaç s'ha eliminat” apareix en tots els projectes. Les obres publicades des de 2024 en avant —a les pàgines 1, 2 i 3— sí que permeten accedir a l'enllaç.

Diversos artistes han denunciat aquesta situació, ja que ara resulta impossible accedir a aquests catàlegs d'obres que abans eren d'accés lliure i gratuït, continguts generats per la institució amb diners públics que, al seu torn, contribuïen a donar suport i visibilitat a aquests artistes, que, a més, en la seua majoria eren valencians.

Per la seua banda, la Conselleria de Cultura, en declaracions a elDiario.es, insisteix que no s'ha eliminat cap informació: “Els catàlegs estan tots publicats amb enllaç a la seua exposició i amb descàrrega gratuïta. Algunes descàrregues han deixat de funcionar a causa d'una fallada del sistema d'emmagatzematge (Dropbox) que s'utilitzava en aquelles dates, que ha quedat obsolet i que s'està solucionant. Actualment ja no s'utilitza aquest sistema d'emmagatzematge i s'està treballant per a solucionar les incidències”.

Els catàlegs els enllaços dels quals han deixat de funcionar coincideixen amb el relleu en la direcció del Consorci de Museus. Després de la destitució de José Luis Pérez Pont com a director gerent de l'organisme, PP i Vox van nomenar en el seu lloc Nicolás Bugeda, una designació que també va estar envoltada de polèmica.

Nicolás Bugeda, nomenat gerent amb els vots de PP i Vox el desembre de 2023, només sis mesos després de la seua elecció, havia obtingut el reconeixement d'una incapacitat permanent en grau total. Una incapacitat que, tal com va poder corroborar elDiario.es, l'Institut Nacional de la Seguretat Social va considerar no susceptible de revisió.

No obstant això, només nou dies després de la destitució de l'anterior gerent, l'Institut Nacional de la Seguretat Social va revocar la incapacitat permanent en grau total, a petició de Nicolás Bugeda, qui va al·legar una millora del seu estat i va declarar que ja no es trobava afectat per cap grau d'incapacitat. Després de la seua sobtada recuperació, Bugeda es va incorporar al seu lloc d'administratiu al Consorci de Museus a principi de desembre de 2023.

El relleu de José Luis Pérez Pont tampoc va estar exempt de controvèrsia: el novembre de 2023, Vicente Barrera va destituir Pérez Pont del càrrec de director gerent, a pesar que el seu contracte finalitzava el 2026 i després de set anys de direcció en què va incrementar el nombre de visitants un 90,75 %, xifres que avalen la faena liderada per l'exdirector, qui aleshores va denunciar, en una entrevista amb elDiario.es: “Resulten preocupants els signes d'inici d'una repressió”.

Els responsables de Vox en la Conselleria de Cultura argumentaven que s'havien comés “greus irregularitats administratives”. Una versió que posteriorment va desmentir la justícia, que va declarar la destitució com un acomiadament improcedent. Pérez Pont ja va assenyalar que els comptes del Consorci de Museus havien sigut aprovats per unanimitat cada any pel Consell General.

La primera vegada que vaig passar per Barraques seria pel juliol del 1959, l'endemà de la Mare de Déu del Carme. Jo tenia onze anys i Dani Nebot en tindria cinc perquè va nàixer a Barraques el 1953. Ell estaria probablement dormint, perquè passàrem pel poble —la carretera Nacional passava per dins— quan el sol, que deixàvem a l'esquena, començava a eixir. Lluny, molt més avall del Ragudo, o Arragudo, unes costeres plenes de giragonses que mon tio Antonio procurava passar encara de nit conduint la furgoneta DKW en aquells inicis de vacances estivals, per no trobar camions de cara ni, si podia ser, cap altre vehicle. Al costat del conductor anava la seua muller, la tia Vicentita segons el nom familiar; darrere, els nou fills i filles que tenien llavors, la meua bessona i jo. Era l'inici d'un mes d'aventures desconegudes a Bronchales.    

Si aquell dia haguéssem travessat Barraques una mica més tard és molt possible que haguéssem vist de passada un xiquet que es deia Nebot i que estaria fent malifetes prop de la casa familiar, si no estava pels camps amb els amiguets tirant pedres o jugant de manera imaginativa i qui sap si bel·licosa. Quan parle amb ell, no m'és difícil imaginar-lo així perquè continua tenint una mirada de xiquet amb la imaginació bollint. I estic segur que ell seria un dels elements més influents de la colla i, en qualsevol cas, un dels més imaginatius i el qui proposaria i aconseguiria dur el grup a peripècies més arriscades i, per això mateix, més divertides i estimulants. Barraques tenia uns quatre-cents cinquanta habitants, entre la petita població i els masos dispersos pel terme. Dani Nebot vivia al centre de la població, allargada seguint la carretera però també amb molts habitants esparsos pel terme. La seua àvia, que té un lloc distingit en la memòria del nostre personatge, recordava que a sa casa havia residit un lloc de comandament republicà durant la guerra de 1936, amb un retrat del doctor Negrín presidint el menjador.   

Vaig conèixer Dani Nebot durant la preparació dels actes amb què la Generalitat Valenciana, presidida per Ximo Puig i amb Vicent Marzà i Raquel Tamarit, successivament al front de la Conselleria de Cultura, commemorà els cent anys del natalici de Joan Fuster. De seguida que ens trobàrem i em digué que havia nascut a Barraques, m'hi vaig fer amic.

Fuster, gran escriptor i pensador, valencià eminent, fou, com saben vostès, el culpable de tots els mals que afligeixen el País Valencià des del 1962 fins ara mateix i, ja posats, fins a una època remota del nostre futur, que només de la dreta i l'extrema dreta locals i generals són capaces de calcular. Vaig tenir la gran fortuna de ser amic de Fuster i vaig rebre d'ell molts ensenyaments en la investigació i en la realitat del lloc on vaig nàixer. Li dec també haver conegut Dani Nebot. Va ser un matí, al seu estudi del carrer de l'Almodí, enfront del gran monument desaprofitat per incúries oficials, i m'hi portà Valerià Carabantes, que tant va fer des de la Presidència de la Generalitat pel centenari que preparàvem. El que havia de ser una simple presa de contacte per convenir reunions posteriors, es convertí en dues o tres hores de conversa molt amena sobre tota mena de qüestions, a banda de la que ens havia dut a visitar-lo.

En aquella reunió primera sobre el centenari de Fuster, Dani Nebot proposà de seguida una frase programàtica: País, paisatge i paisanatge. Com que conec els meus clàssics, jo sabia que la frase crearia suspicàcies immediates en algunes persones que no van conèixer Fuster ni de vista o que en tenen una visió genuflexa —per emprar un adjectiu que ell utilitzava en circumstàncies paregudes— o enterbolida per la devoció i el fum combinat de l'encens i la cera que crema en benefici propi. Fuster era molt més que això. Que aquesta gent. I se n'hauria rigut molt divertit. Ara, jo també sabia que era l'única manera que la paraula País aparegués en la campanya sense escarotar una altra gent, molt més decisiva. Tot funcionà com era més previsible. En realitat, els qui s'esgarraren les dubtoses vestidures de corifeus i vestals —més que brutes i rebregades per la manca d'higiene— perquè Fuster aparegués relacionat amb Unamuno, de qui tan oportunament havia escrit per la correspondència epistolar amb Maragall, no podien amagar el que no deien: interessos que no tenen res a veure amb l'obra del gran assagista ni segueixen el seu exemple moral i civil. També fou aportació de Dani Nebot titular la celebració amb la frase “Cent de Fuster”, molt més eloqüent que qualsevol altra, més tòpica i tradicional. 

Dissenyar per a la vida

Del que era el disseny gràfic vaig començar a tenir alguna idea d'espectador de jove, gràcies a Rafael Ramírez Blanco, pintor molt i molt intel·ligent i fi —massa per a un determinat gust local—, que treballava des de jove a Canut&Bardina, agència de Publicitat, on coincidí entre altres amb Enric Mestre i Josep M. Soriano Bessó. Mentre contribuïa a planificar el setmanari El Temps, cap al 1983, vaig visitar a Barcelona el taller de Giralt Miracle i Voramar, el que tenia amb altres Jordi Delama, provinent de Publipress, en una casa prop de la mar —como su mismo nombre indica—, cap al Cabanyal. A través de Carlos Pérez vaig conèixer Paco Bascuñán, bon amic també de Dani Nebot. Pepe Gimeno, el vaig tractar sobretot, amb una amabilitat que no és freqüent, arran de l'edició del llibre commemoratiu del centenari del Banc de València, de què vaig parlar en aquest serial no fa molt de temps.

Com que sempre m'ha fascinat la imatge tant com el text, el treball d'aquelles persones em va deixar sempre parat i envejós. Quan veig el que fa en uns segons Dani Nebot, la vella fascinació reapareix. M'ha passat fa poc. Un dia el vaig veure manipular, com si estiguera entretenint-se, unes petites peces escultòriques que probablement no tenien una destinació predeterminada ni servien més que per ocupar el desfici momentani de l'autor. Ara, mentre escrivia aquestes ratlles, he vist que allò havia esdevingut, en col·laboració amb l'arquitecte Miguel Arraiz, una gran escultura anomenada Correfoc, seleccionada entre un miler per participar en Burning Man, una gran trobada al desert nord-americà de Nevada, que es defineix com un laboratori d'art contemporani, disseny experimental i creació col·lectiva. La coincidència de dates entre la redacció del paper i la dedicació de Dani Nebot a aquesta nova experiència ha impedit que ens poguéssem trobar sense presses per demanar-li opinions i dades que el lector trobaria reproduïdes ací, amb més o menys traça per part meua. 

El treball incessant, despert

De formació bàsicament autodidàctica, assistí a escoles nocturnes de dibuix a l'Escola d'Arts i Oficis, en què convivien artesans que volien progressar en l'ofici, com ara joiers, i joves inexperts que volien aprendre amb una certa urgència per posar-se a treballar aviat. Dani Nebot és un inquiet i probablement això s'ajustà finalment més a les expectatives que devia tenir al cap que les llargues i sovint inútils classes de l'Escola de Belles Arts, on inicialment volia ingressar. Ja als vint anys es llançà a treballar en disseny gràfic i de productes, muntatge d'exposicions i, en definitiva, en l'exploració i la recerca creativa entorn de les arts visuals.

Fou membre fundador i molt actiu dels grups Nuc en 1972, Enebece en 1981 i, tres anys després, La Nave, que funcionà fins al 1991 i fusiónà els estudis Caps i Mans i Enebecé. Tripulaven La Nave, amb Dani Nebot, Eduardo Albors, Bascuñán, José Juan Belda, Carlos Bento, Lorenzo Company, Sandra Figuerola, Marisa Gallén, Luis González i els germans Luis i Nacho Lavernia. Tenien formacions i trajectòries distintes. Uns havien treballat en el disseny industrial, uns altres eren pintors, arquitectes o aparelladors. La mateixa diversitat degué ser un dels motors principals de la Nave i els permeté enfontar-se a encàrrecs d'arquitectura, disseny industrial, il·lustració, grafisme, interiorisme i altres activitats en què confluïen les distintes professions. En 2008 La Nave rebé el reconeixement del Foment de les Arts i del Disseny i la Medalla de Belles Arts de Sant Carles que concedeix la Universitat Politècnica de València. 

Nebot participà el 1973, en començar la trajectòria professional, en la fundació de Nou Disseny Valencià, primer lloc de trobada dels pocs dissenyadors que hi havia a València. El 1985, amb més lliçons apreses, creà amb altres l'Associació de Disenyadors de la Comunitat Valenciana (ADCV).

El 1991 formà estudi propi amb un reduït equip multidisciplinar. En l'actualitat treballa sol, vinculat per a cada projecte amb professionals eficients d'altres especialitats, artístiques o artesanes. 

En la seua activitat, Nebot ha rebut distincions ben rellevants: Laus, Design Plus de Frankfurt, seleccions dels premis Delta, AEPO, Premi Nacional de Disseny o Japan Design Award. 

Dani Nebot és una d'aquelles persones que han contribuït ací a modernitzar el paisatge gràfic, els estímuls visuals que la ciutadania rep de manera imperceptible i involuntària, però que l'afecta en els gustos i les eleccions, comercials o no. Entronca amb possibilitats obertes abans de la catàstrofe de 1939 per artistes plàstics com Josep Renau, com Artur Ballester i d'altres, que practicaren —i molt— el disseny publicitari. El 1939, els qui no s’exiliaren hagueren de malviure en agències publicitàries de mala mort, algunes creades per anarcosindicalistes. Com determinats quioscos de premsa, a València: Dávila, Soriano, Izquiedo... 

És innecessari subratllar que no sé res de la història del disseny al País Valencià, ni en general. Ara, em pareix que l'aparició del que amb pedanteria es podia anomenar els nous llenguatges publicitaris en aquest lloc, els darrers decennis, està vinculat de manera directa i inevitable amb l'eclosió de noves empreses en els distints àmbits de la producció econòmica. Però també té a veure amb fenòmens com els nous còmics, o historietes il·lustrades, amb els quals es podria trobar paral·lelismes clars. 

El fet mateix que es tracte d'un fet nou, o innovador, explica que s'hi dedicassen tants creadors joves, i que vinguessen d'experiències professionals distintes. Hi ha complicitats, connexions i competències, com és natural, en les plataformes anomenades o en altres del mateix temps. El que m'interessa ara és que Dani Nebot, protagonista i testimoni, hi presentà i manté perfectament una identitat pròpia, una manera de dissenyar que el destaca per a qui s'hi fixa. 

La cultura és una de les grans preocupacions del nostre personatge. Sobre això, recomane llegir el diàleg que fa uns anys mantingueren l'historiador Justo Serna i Dani Nebot al Col·legi Rector Peset, de la Universitat de València, per a la sagaç revista digital Makma, entorn d'un concepte tan ampli i vital (https://www.makma.net/dani-nebot-justo-serna-desayunos-makma/).

Allí deia Dani Nebot, i la resposta el retrata amb plenitud i sinceritat: «aprender es que es un lujo. Lo que más me encanta es descubrir un día que he estado equivocado toda mi vida; que lo que yo creía que era así, resulta que es de otra manera; que he adquirido un conocimiento que me hace entenderlo de otra forma. Y, en ese momento, es como si en la habitación de mi vida apareciera un nuevo balcón que, cuando lo abro, veo que pasa una procesión diferente, que jamás hubiera visto de no haber abierto esa ventana. Y es que una nueva visión te lleva a un mundo que jamás podrías imaginar que existiera y te libera. Mi premisa es: me reservo el derecho a pensar, un minuto después, de forma diferente a como pienso ahora. La cosa esa española de “nunca cambiar, jamás aprender” me parece nefasta». 

Aquestes paraules, entre altres elements de la personalitat, permeten descobrir que un dels mòbils de qui les pronuncià és el compromís civil, l'impuls constant d'autoexaminar-se i, alhora, de contribuir amb el treball propi a evitar més desgavells socials dels que n'hi ha. Un bon exemple és l'entusiasme generós amb què col·laborà el 2024 en la celebració del centenari de Vicent Ventura, ja sense més suport que el de les universitats públiques de València, Alacant i Castelló de la Plana i l'empenta d'un grup d'amics i familiars del gran periodista i polític valencià. 

Sempre que he vist Dani Nebot ha estat al seu estudi. Sempre, no: una vegada, i va la ser que millor em permeté observar-lo en el seu ambient originari, fou a Barraques, en una visita que li férem Nel·lo Pellisser i jo, al juliol del 2023. En la casa familiar reconstruïda pel mateix Dani Nebot, de vegades amb ajuda de moltes amistats del poble, i després fent una ràpida visita a algun lloc del terme relacionat amb la guerra del 1936, ell es va manifestar sobre multitud de qüestions, a banda de les professionals que més havien centrat les converses anteriors a València, en què apareixien, desapareixien i retornaven les vivències primeres, abans d'anar a buscar-se la vida a València. Jo podria estar escoltant-lo hores i hores, perquè explica records i vivències i exposa opinions amb una vivacitat incansable i una exactitud verbal que encén contínuament la conversa i no permet que s'esgote per fatiga ni manca de temes damunt la taula. 

A través d'Internet és fàcil baixar a l'ordinador en un moment un grapat d'imatges creades per Dani Nebot, que confirmen el seu pensament: «El grafisme no és un exercici plàstic: és un llenguatge». Amb aquest llenguatge, que ell ha interpretat amb originalitat, es pot veure exemples de disseny per a mobiliari urbà —un banc per a l'oci o la fatiga de qui passeja, una font pública d'aigua per a la seua set—, de cartells de tota mena, objectes diversos, marques comercials, calçat i altres productes relacionats amb la vida quotidiana del nostre temps. Permeten captar el treball de Dani Nebot en tota la seua aparent senzillesa, en la seua immediata eficàcia expressiva que sovint m'ha fet pensar en Azorín i les reflexions que ací i allà deixà definides sobre el seu estil, quan escrivia. També algú, mirant els traços de Dani Nebot, podria pensar «Això ho faig jo, això ho fa qualsevol». Però no, només ho fa ell. 

Des que, fa mesos, Fernando Villalonga tingué l'amabilitat de fer-me llegir l'original del seu pròleg per a la biografia Ignacio Villalonga, que preparava Alfonso Ballestero, jo esperava amb el màxim interès que l'estudi arribés a les prestatgeries dels pocs establiments que encara es dediquen al comerç de la lletra impresa. L'amabilitat d'un amic m'ha fet conèixer el llibre de seguida que la Institució Alfons el Magnànim l'ha posat en circulació i crec que convé parlar-ne.   

Jo havia escrit sobre Ignasi Villalonga en algunes ocasions, amb més detall en un retrat biogràfic que el 1995 figurà com a pròleg a la reedició facsimilar de la seua tesi doctoral Los jurados y el Consejo (1915). També el vaig encaixar breument en una història del Banc de València. Totes dues obres foren fruit d'encàrrecs relacionats amb la compra del Banc per Bancaixa, els responsables de la qual —he escrit responsables, altres mans i altres caps hi arribaren després— i el propòsit de mostrar la voluntat de mantenir tot allò que de tradicional tenia l'entitat, per damunt de les vicissituds, no sempre positives, que havia travessat en la seua trajectòria.

Quan em parlaren de fer la història del Banc de València, vaig mirar d'escapolir-me perquè els meus coneixements en qüestions d'història econòmica, i d'economia en general, eren i són nuls. Vaig acceptar la comanda quan em digueren que havia de limitar-me a narrar fets poc conflictius, ja que es tractava d'un llibre d'homenatge. El resultat fou Banco de Valencia. 100 años de vida (1900-2000) (1999) i vaig aconseguir que el nom de l'autor figurés de manera no massa visible.

La reedició de la investigació acadèmica d'Ignasi Villalonga va ser una idea que vaig suggerir a Vicent Palacios, secretari general de Bancaixa i home d'absoluta confiança per a Emili Tortosa, director general de l'entitat. Amb la publicació d'aquell treball, només conegut llavors per algun historiador —jo l'havia vist citat amb elogi per Agustín Rubio Vela—, es volia reconèixer explícitament  la gran aportació que en el seu moment havia representat la investigació de Villalonga, però també molts altres perfils d'una figura polièdrica. Per remarcar la vigència de la seua tesi, vaig demanar al gran especialista sobre legislació foral i sobre moltes altres qüestions de la nostra història, Arcadi Garcia i Sanz, el centenari del qual celebrem ara, que abordés la qüestió en un text complementari. Ho va fer amb la saviesa i la diligència que li eren pròpies. D'altra banda, Letra de cambio, revista del Banc Central Hispano, em demanà després un paper sobre el qui havia estat gran president de l'entitat, en què vaig afegir altres informacions que abans no havia aprofitat. 

Molt després, en aquest mateix diari i en aquesta sèrie, dins l'article «Amb Ignasi Villalonga, polític frustrat i empresari vigorós» (17 novembre 2023), vaig tractar una vegada més de divulgar la personalitat i l'obra del gran financer valencià.

En qualsevol cas, el llibre de Ballestero m'invita a tornar breument sobre el personatge, que continua sent una illa en la història del capitalisme valencià del segle XX. Amb altres persones, certament, que amb ell o amb altres iniciatives modernitzaren, fins on es podia, el sistema. En el pròleg, Fernando Villalonga cita amb encert els noms de Vicente i Antonio Noguera, Vicente Boluda, Luis Janini, Manuel Casaña, José María Mayans, Joaquim Reig, Adolf Pizcueta, Manuel Casanova, José Galindo, Antonio Navarro Reverter, José Simó, Luis Figueras, “los Girona, los Sirvent” d'Alacant i “un largo etcétera”. 

En la biografia d'Ignasi Villalonga que comente i recomane llegir, cal subratllar i agrair les novetats que presenta, enfront del que ja sabíem del personatge. Que era molt poc. I que potser no podrà ser molt més, atès que les fonts documentals van ser tallades, amagades o destruïdes, en circumstàncies que he recollit oralment de persones informades, però sense cap mena de detall.

Alfonso Ballestero havia estudiat ja altres grans personalitats de les finances espanyoles del segle passat: Juan Antonio Suanzes, José María Oriol y Urquijo i Pablo Garnica. Ara, tractant Villalonga, ha tingut en compte la bibliografia necessària, a més de les informacions de diverses fonts hemerogràfiques de gran utilitat per a la seua tasca, com ara Diario de Castellón, La Veu de Catalunya o La Correspondencia de Valencia, un treball inèdit de Gabriel Tortella i José L. García Ruíz (1991) sobre els bancs Central i Hispano Americano, sobretot abans que es fusionassen. I ha explorat també arxius bancaris i altres dipòsits documentals. Pel que fa a l'activitat parlamentària del biografiat, diputat en les legislatures de 1933 i 1936, Ballestero ha fet servir la valuosa font que ofereix la digitalització dels diaris de sessions de les Corts Espanyoles, cosa que li ha permès de resseguir en detall la participació de Villalonga en comissions i debats de la Cambra republicana. Sobre aquesta etapa política del biografiat, com sobre el seu breu pas —una vintena de dies— pel govern general de Catalunya, que substituí la Generalitat suspesa arran dels Fets d'Octubre de 1934, Ballestero ha recollit informacions precises que calia relacionar.

Ofereixen també novetats molt estimables els capítols dedicats a les altes responsabilitats de Villalonga en la Compañía Española de Petróleos (CEPSA), empreses de la indústria elèctrica i la presidència del Banc Central, que va assumir en un període particularment difícil per a l'entitat, des que el 1940 s'incorporà al consell d'administració amb Demetrio Carceller —aviat substituït per Joaquim Reig—, Antonio Noguera i Manuel Lodares. Aquell càrrec significà per a Villalonga, a banda molts maldecaps inicials, traslladar el domicili familiar a Madrid, on residiria fins que una malaltia greu el dugué a recloure's en una clínica de Benicàssim fins que morí, el 1973, amb setanta-vuit anys.  

Com és ben lògic, les mateixes dimensions materials del llibre —unes dues-centes pàgines— han obligat l'autor a resumir algunes qüestions. Cal desitjar que en el futur s'emprenga una biografia molt més extensa i que es puga explotar fonts documentals ara com ara incògnites o inaccessibles.

Val a dir igualment que la metodologia emprada per Alfonso Ballestero, com en altres obres anteriors, l'han dut a narrar fets comprovats, eludint les hipòtesis, des d'una òptica positivista molt clara, i la literatura superlativa.

Per la meua banda, afegiré a tan útil lectura sobre la vida d'Ignasi Villalonga algunes anotacions que l'obra m'ha suggerit. 

Per exemple, la relació de Villalonga amb la Companyia de Jesús, ja que n'havia estat alumne al Col·legi de Sant Josep, de València, i a la Universitat de Deusto, a més de ser membre de les Congregacions Marianes i altres organismes creats per l'orde fundat per sant Ignasi de Loiola. Ernest Lluch, en La via valenciana (1976; amb reedicions posteriors d'Afers prologades per Vicent Soler) feia un comentari massa breu sobre la família Villalonga: «estigueren relacionats amb la Companyia de Jesús». Com a tècnic editorial em vaig ocupar en algunes tasques de la publicació de la primera edició d'aquest llibre fonamental de l'enyorat Lluch. En llegir l'original vaig sospitar que moltes de les dades, algunes pintoresques —com ara determinats malnoms—, sobre els notables que rellançaren el Banc de València de la mà de José Noguera i de Villalonga, provenien d'alguna conversa de l'autor amb Adolf Pizcueta i potser amb Joaquim Reig, persones que havia tractat indubtablement com a director de l'Estructura econòmica del País Valencià (1970), patrocinada pel segon i editada fora de col·lecció dins L'Estel, segell dirigit per Pizcueta en la primera època. Potser el caut comentari de Lluch feia referència a la sospita, molt difosa a la València de la República i anys posteriors, que els Villalonga i altres persones havien contribuït a evitar a la Companyia que l'expulsió d'Espanya dictada pel govern espanyol el 1932 representés una total pèrdua de béns materials. Potser convé recordar, com vaig fer en aquest diari fa uns anys parlant de Joaquim Reig, que el 1938 fou acusat de maçó i que el cardenal Isidre Gomà va escriure a Serrano Suñer rebutjant una acusació tan greu i dient, probablement per inspiració de Villalonga —durant la guerra, l'eclesiàstic utilitzava un automòbil prestat pel financer— «el Sr. Reig, cuando la incautación de los bienes de los jesuitas, defendió gratis a éstos, como abogado». Pot pensar-se que exercís aquesta funció d'acord amb el mateix Villalonga. D'altra banda, segons un estudi de José I. Baeza sobre el Col·legi de Sant Josep, Juan Villalonga Villalba fou president de la societat anònima La Instrucción, que havia mantingut una certa continuïtat de l'ensenyament dels jesuïtes expulsats i era cosí d'Ignacio Villalonga SI, que en nom de la Companyia prengué possessió del Col·legi el 30 de març del 1939, dos dies abans que es proclamés la victòria franquista. Tots dos visitaren de seguida l'edifici per informar de l'estat en què es trobava: «El día 10 de abril, como continuación de esta primera inspección del estado del Colegio se ordenó una Comisión para realizar un inventario de los objetos y material de enseñanza y ese mismo día por la tarde, en el Rectorado de la Universidad se hizo entrega oficial a la S. A. 'La Instrucción' del conjunto de edificios que componían todo el recinto del Colegio y las Escuelas». 

La relació dels Villalonga amb l'Associació Catòlica de Propagandistes (ACdP), tan vinculada al partit Acción Popular i en definitiva a la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes, a què pertangué la DRV, fou també molt intensa. El ja anomenat Juan Villalonga fou tresorer de l'ACdP durant tot el mandat de Fernando Martín-Sánchez Juliá (1935-1953). Ignasi Villalonga era membre del consell d'administració de l'Editorial Católica el juliol de 1936. 

D'altra banda, és interessant destacar que, com diu Ballestero, «el inicio de la guerra civil sorprendió a Villalonga de vacaciones veraniegas en Navarra [...] Fue sorpresa a pesar de ser testigo privilegiado [...] de las convulsiones que se estaban viviendo en el país». És una qüestió que caldria estudiar a fons, en la mesura que siga possible. Resulta obvi que alts càrrecs de la Dreta Regional Valenciana, partit de Villalonga i de Lúcia, estaven perfectament connectats amb la conspiració que esclatà el juliol de 1936. El testimoni de Joaquim Maldonado, entre altres informacions, no deixa lloc a dubtes. Rafael Valls, biògraf del fundador de la DRV, afirma que coneixia la preparació de la temptativa. En qualsevol cas, la rebel·lió trobà Lúcia a Benicàssim, lloc d'estiueig, i Villalonga de vacances a Navarra. El primer hagué d'enviar el conegut telegrama d'adhesió a la República que no estalvià dolors a militants de la seua organització ni les consecutives condemnes a mort a ell mateix, de tribunals republicans i franquistes. Villalonga va poder actuar de seguida a favor dels rebels, gràcies a la brutal repressió que militars i carlins, sobretot, dugueren a terme contra qui es resistí i en general contra tota mena de persones sospitoses d'oposar-se. Membres de la família més pròxima de Villalonga, com vaig recordar el 1995, foren víctimes mortals de les reaccions brutals que la rebel·lió provocà, a mans de grups més o menys controlats o incontrolats. Cal pensar que, si ell hagués estat informat del que es preparava, els hauria advertit perquè es protegissen. Ara, es pot suposar també que moltes víctimes d'aquell estiu de sang, algunes per simples qüestions de classe o de fidelitats religioses, malgrat saber que hi havia en marxa un colp d'estat, van creure que el cuartelazo triomfaria de seguida pertot arreu de l'estat i només en patirien les conseqüències la plebe, com diria García Sanchiz, i els ateus. És a dir, que no els sorprengué que hi hagués la rebel·lió d'una part de l'exèrcit amb complicitats civils, sinó que hi hagués una resistència tan forta que desencadenà tota mena de violències durant els anys posteriors.  

Aquest 24 de maig fa quaranta-cinc anys que va morir a València, la seua ciutat, Vicent Peset Llorca, metge, psiquiatre i historiador nascut el 1914 a Sevilla, on el seu pare fou catedràtic abans de tornar a la Universitat de València i on tenien una certa vinculació, entre la mare de Joan Baptista Peset Aleixandre i la família directa del poeta Vicente Aleixandre. El dia que morí, feia quaranta anys de l'afusellament del pare.

A L'Espill, revista que dirigia Joan Fuster, vaig publicar llavors una nota necrològica, que tinc a la vista. També vaig publicar un article sobre ell al Diario de Valencia, que per no sé quin protocol intern van traduir al castellà, ja que anava a la darrera pàgina. A la vista tinc còpia de l'original en català. 

Jo el vaig conèixer el 1974, quan necessitava algú que l'ajudés a compulsar cartes de Gregori Mayans, que havien de figurar citades textualment segons l'original castellà en el seu monumental estudi Gregori Mayans i la cultura de la Il·lustració. L'obra aparegué l'any següent amb un pròleg d'Antoni Mestre, publicada per Curial, empresa dirigida per Max Cahner després d'haver trencat amb Edicions 62 i —crec— fracassat el seu intent de demostrar que li corresponia la propietat legítima d'aquell segell, ja tan consolidat, a la fundació del qual havia contribuït de manera decisiva. Fou Cahner qui em feu l'encàrrec d'assistir el doctor Peset visitant la Biblioteca Serrano Morales, instal·lada a l'Ajuntament de València, i la Biblioteca de la Universitat, al carrer de la Nau, on jo diria que ens va atendre especialment la directora, Pilar Faus, que havia publicat amb Peset algun treball en col·laboració sobre història de la nostra Universitat. Jo havia conegut Cahner gràcies a Fuster, que em va enrolar per fer articles per a la Gran Enciclopèdia Catalana, en una de les crisis de l'obra monumental. La meua tasca consistia a copiar manualment —ja existien de temps xerocopiadores però no eren freqüents— els documents que Peset m'indicava. Ho vaig fer amb tanta cura com vaig poder. No recorde que llavors parlàrem massa el doctor Peset i jo, abans o després d'eixir a les biblioteques, excepte del treball que vaig fer-li i que a penes va durar uns dies. Fet el treball, li'l vaig portar al seu domicili del carrer de Ciril Amorós. Darrere l'escriptori tenia, penjat a la paret un retrat del pare. Vull recordar que era fet al carbó i obra d'algun presoner, com ell, després del 1939. 

Quatre anys més tard, vaig guanyar la «Crida als escriptors joves» de Serra d'Or, ja en el límit de l'edat per ser admès. Vaig presentar un article titulat «Joan B. Peset i Aleixandre, metge i polític» i la revista montserratina el publicà l'any següent, amb fotografies que vaig traure de números del setmanari dels anys Trenta La Semana Gráfica. Per escriure'l m'havia basat en bibliografia trobada una mica a l'atzar i, sobretot, en treballs molt anteriors apareguts en revistes mèdiques valencianes, gràcies a la «Bibliografía Histórica de la Medicina Valenciana», publicada per López Piñero i diversos col·laboradors i deixebles seus, al volum quart de les actes del I Congrés d'Història del País Valencià, l'edició de les quals causà tants treballs i maldecaps al meu amic Josep Palàcios. 

La meua exagerada timidesa i el respecte que m'imposava em paralitzaren i m'impediren consultar, com hauria estat més que necessari, el mateix doctor Peset i Llorca, un dels fills del diputat d'Izquierda Republicana assassinat per Franco el 24 de maig del 1941. En donar-li l'article ja publicat, ell em corregí algun detall de certa importància, que em vaig estalviar quan el meu text passà, amb retocs que no tinc presents, al pròleg d'un poemari de Vicent Andrés Estellés: Ofici permanent a la memòria de Joan B. Peset que fou afusellat a Paterna el 24 de maig de 1941 (1979). 

En qualsevol cas, tot allò va establir una certa fluïdesa en la meua comunicació amb Vicent Peset i vaig demanar-li informacions en altres moments, per exemple per redactar per a la GEC el breu article dedicat a un altre metge valencià, diputat d'IR a les eleccions del Front Popular al febrer de 1936, Darío Marcos Cano, i els dels diversos Peset famosos que havien precedit don Vicent, començant per Marià Peset de la Raga. 

El vaig tractar més encara preparant la presentació a la Facultat de Ciències Econòmiques de València del Congrés de Cultura Catalana, el 6 d'abril de 1976. L'esdeveniment, precedit d'un acte tancat a la Facultat de Medicina, tenia com a motiu públic «Homenatge al Dr. Vicent Peset Llorca». Tinc a mà un exemplar de l'ampli dossier de premsa amb fotografies que vaig preparar per distribuir entre els periodistes. I una còpia del parlament de Vicent Peset, probablement traduït per mi, ja que el valencià no era la seua llengua habitual, on deia: «Suposava que amb el meu nom eixiria a llum inevitablement el del meu pare. I així ha estat. Això sí que ho agraesc de tot cor. Són molts els anys que he estat esperant que la Universitat i el poble, pels quals ell feu tant i als quals donà tant, el recordassen públicament, ja que en privat sé que no fou oblidat.» Recordà també com la Universitat i altres institucions valencianes s'havien desinteressat de la sort final de Peset Aleixandre i esmentà alguns dels “qui seguiren la mateixa sort”: Manuel Molina Conejero i Isidre Escandell, per no anomenar tantes altres víctimes del franquisme. 

A la carpeta on vaig guardar aquests papers i fotografies, he trobat alguna separata de treballs seus regalada per ell i un curriculum vitae mecanografiat. 

El 24 de maig del 1979 va presidir un homenatge al cementeri de València davant el nínxol de son pare. L'organitzava Izquierda Republicana Autonomista i estaven presents els socialistes Manuel Girona, Enric Peris i Ricard Avellán. Eren càrrecs recents, perquè les primeres eleccions municipals democràtiques s'havien celebrat el 6 d'abril d'aquell any. Hi parlaren, entre altres, Josep Benedito Lleó, un militar d'Esquerra Valenciana que el 1936, amb l'anarquista Domingo Torres, després alcalde de València, havia organitzat una columna per oposar-se als rebels: la Columna Torres Benedito. Hi vaig assistir, amb el poeta Estellés. Francesc Jarque ho va fotografiar.

L'estiu del 1980, el mateix dia que jo començava les vacances d'agost, em telefonà un antic pacient del psiquiatre Peset per dir-me que, acabat d'operar, estava ingressat a l'Hospital Provincial i necessitava qui li fes companyia algunes nits. Com que ell marxava de viatge amb la família i jo em quedava a València perquè el meu fill tenia només uns mesos, vaig tenir la facilitat de passar hores nocturnes a l'habitació on el convalescent lluitava contra les incomoditats d'un llit massa curt i esquifit per a la seua alçada física, i contra la calor humida d'un estiu inclement que accentuava l'aire d'arquitectura colonial que em va semblar descobrir en l'edifici on ens trobàvem. L'home tractava de descansar i jo vaig llegir novel·les i més novel·les mirant de distraure'm. Per això vaig dur Mi familia y otros animales, de Gerald Durrell, però em feia riure tant que havia de refugiar-me al bany per no trencar el son ja de per si bastant difícil de Peset. Quan jo arribava a l'Hospital, cap a les set o les vuit de la vesprada, abans que ell dormís ajudat per algun somnífer, i al matí abans d'anar-me'n jo, teníem ocasió de parlar. Sobretot de l'actualitat política, tan complexa i de vegades angoixosa de l'anomenada Transició. També llavors, i en altres ocasions, m'explicà més detalls sobre la condemna del pare i sobretot de les gestions que feren sa mare i ell, acompanyant-la, per aconseguir a València gent de dreta que escrivís avals per impedir l'execució de la condemna de mort: algunes negatives, les resistències iròniques d'alguns sacerdots i religiosos... En les meues notes d'aquell temps apareix una referència a la visita que feren a l'arquebisbe Prudencio Melo, però Peset me'n parlà d'una altra també, al superior del col·legi dominic proper a sa casa. Misèria moral, reticències, complicitat amb el crim o passivitat davant de la iniquitat. La publicació del sumari de Joan Peset per Salvador Albiñana, María Fernanda Mancebo i Marc Baldó va aclarir moltes coses. 

Jo diria que fou cap a finals de l'agost, o potser a primers de setembre, que aparegueren per l'Hospital Provincial algunes visites, entre les quals la de María Fernanda Mancebo, que així vaig conèixer, i que estava fent la tesi sobre la Federació Universitària Escolar, la FUE, de la qual Peset havia estat membre i que havia produït alguns problemes al seu pare, en l'etapa de rector de la Universitat de València. Amb ella vam parlar d'aquelles qüestions i li vaig poder proporcionar dades sobre Emili Gómez Nadal. Peset l'havia posada en contacte amb el doctor Josep Bonet i altres fidels amics, també antics militants de la FUE, que havien pogut rescatar i posar-se públicament al trau de l'americana o, les dones, a les jaquetes, l'emblema triangular de la vella i reprimida institució d'estudiants.  

Igualment vaig conèixer llavors Juan Peset Llorca, que vivia a Madrid i era —crec— enginyer. Era un home jovial i optimista, molt al contrari del seu germà. Tan alt com ell o més, deia que entre els amics el buscaven sempre per anar de viatge perquè duent-lo enmig del grup no es perdien en llocs massa poblats de ciutats desconegudes. Em deia: “Ahí donde usted lo ve, Vicente era muy fallero de joven. Pero era para ir con las chicas”.

Tots dos, amb un altre germà, Francisco, havien viscut la fugida de València el 29 de març del 1939, amb el pare, Ricardo Muñoz Suay i Pilar Medrano. Fugien dels franquistes però no pogueren escapar per Gandia, ni per Dénia, ni pel port d'Alacant i caigueren en mans d'italians i espanyols vencedors. La biografia de Muñoz Suay d'Esteve Riambau dona moltes informacions, narrades pel mateix protagonista, d'aquella peripècia tràgica que, en conèixer Vicent Peset, jo havia llegit, literaturitzada però plena de detalls exactes, en Campo de los almendros, de Max Aub. 

Vicent Peset isqué de l'Hospital i tornà a casa, ja molt malament. Vaig saber que no hagué de pagar les intervencions mèdiques ni l'estada en aquella institució provincial, gràcies al president de la diputació, Manuel Girona, i al diputat Enric Peris.  

Vaig continuar visitant-lo de tant en tant i allí, al voltant del seu llit, coincidia amb amics d'ell, amb María Fernanda Mancebo i amb el germà Juan quan venia a València. La Transició s'engrescava. Un dia, després de l'intent de colp d'Estat de 23 de febrer, em preguntà amb ironia: «Vostè creu que Fraga és diabètic? Només s'enfrontà amb els guàrdies civils ja de matinada, seria que li havia baixat el sucre». 

S'estava preparant algun volum d'homenatge universitari al rector Peset i em digué que jo podria aportar-hi una breu biografia, però allò es frustrà per raons acadèmiques molt comprensibles. La va escriure Lluís Aguiló Lúcia. Em va pel cap, a més, que el seu pare, emparentat per tant amb Lluís Lúcia,  era un dels bons amics que visitava Vicent Peset en aquells darrers mesos. 

Mort Vicent Peset, el seu antic pacient que he al·ludit al principi, i que probablement havia manifassejat amb Manuel Girona i Enric Peris arran de l'estada a l'Hospital Provincial, tractà que el germà del difunt donés a una institució cultural el pis familiar del carrer de Ciril Amorós. Li presentà un escrit molt ornamentat signat per algunes personalitats valencianes, sempre útils en aquelles ocasions. Juan Peset Llorca somrigué en acabar de llegir-lo, en una cafeteria del carrer Joan d'Àustria, i va dir «Me parece muy bien, pero mi hermano ha dejado deudas y habrá que vender el piso». No sé què hi hauria de cert en aquell argument, utilitzat d'urgència davant d'una demanda que no podia esperar sense conèixer l'interlocutor. 

Poc després, el 1982, Juan Peset Llorca donà a la Universitat de València documents i llibres de l'historiador traspassat. La col·lecció estava formada per 2.380 exemplars entre manuscrits i impresos, un dels quals incunable.

A Vicent Peset, com a tantes persones de totes les edats, com a tantes persones joves, la rebel·lió de la dreta al juliol del 1936 i la victòria franquista li van tòrcer la vida. Al currículum que he esmentat, apareixen les seues primeres publicacions a la revista Crónica Médica, entre 1931 i 1938. Alguna en col·laboració amb Morera Arrix, deixeble de Peset Aleixandre igualment frustrat per la guerra. El 1942, dirigit per Pedro Laín Entralgo, es doctorà amb la tesi Nuevos datos sobre la psiquiatría española del siglo XIX. Després continuà investigant i publicant, cada vegada més orientat cap a la història de la Medicina, camp en què destaquen Terminología psiquiátrica usada en los estados de la Corona de Aragón en la Baja Edad Media (1955-1959) i altres treballs sobre la psiquiatria en els tractats de Francisco Valles de Covarrubias (1960-1963) i Pedro Miguel de Heredia (1962). Fou pioner en l'estudi del moviment mèdic renovador de finals del xvii i primeres dècades del xviii anomenat novator. Estudià també el procés de la Universitat de València en la renovació científica espanyola i, ja els últims temps, l'obra de Mayans. 

Susana Gisbert és fiscal delegada de delictes d'odi i memòria democràtica a València, amb una llarga trajectòria també en matèria de violència de gènere. Escriptora i articulista habitual en diversos mitjans de comunicació, Gisbert (València, 1966) publica Contra l'odi (Vincle, 2026), una mena de guia enfocada a un públic ampli sobre una matèria de la qual s'ha convertit en una referència.

En aquesta entrevista amb elDiario.es, celebrada poques hores abans del partit de la semifinal del Mundial de futbol entre les seleccions francesa i espanyola, la fiscal dubta que les polèmiques declaracions de l'expresident Mariano Rajoy constituïxquen un delicte d'odi i celebra que els clubs de futbol cada vegada col·laboren més amb la justícia quan es produeixen incidents racistes.

La fiscal Susana Gisbert també destaca la recent sentència del Tribunal Suprem que fixa el criteri sobre l'existència de delicte d'odi per insults racistes i per raó de ser immigrants, dictada en una causa instruïda a València. “En els delictes d'odi, el nostre major entrebanc és la infradenúncia”, alerta Gisbert.

Quin balanç fa de la seua etapa com a fiscal delegada de delictes d'odi?

M'agrada molt la matèria, és molt enriquidora i tens possibilitat de fer coses que no s'havien fet per la novetat. Però després, la veritat és que també ho he viscut amb certa sorpresa, perquè encara que penses que aquestes coses passen, no et pots imaginar que passen tant, i coses tan grosses i tan inversemblants com que una persona pel carrer n'ataque una altra pel fet de veure-la besar-se amb algú del mateix sexe. La veritat és que és una matèria molt enriquidora, perquè reps molt feedback de les víctimes. Les víctimes de seguida estan molt agraïdes. També tens l'altra part, que reps molts haters de l'altre costat, però bé, en aquesta part molt contenta.

Quin balanç fa de la seua etapa com a fiscal delegada de delictes d'odi?

M'agrada molt la matèria, és molt enriquidora i tens possibilitat de fer coses que no s'havien fet per la novetat. Però després, la veritat és que també ho he viscut amb certa sorpresa, perquè encara que penses que aquestes coses passen, no et pots imaginar que passen tant, i coses tan grosses i tan inversemblants com que una persona pel carrer n'ataque una altra pel fet de veure-la besar-se amb algú del mateix sexe. La veritat és que és una matèria molt enriquidora, perquè reps molt feedback de les víctimes. Les víctimes de seguida estan molt agraïdes; també tens l'altra part, que reps molts haters de l'altre costat, però bé, en aquesta part molt contenta.

A poc a poc sembla que es va consolidant.

També tens aquest prurito d'anar creant coses que no s'han fet mai, com el de [la condemna pels insults racistes al futbolista] Vinicius. Ara ja hi ha més condemnes en el tema de la violència racista i homòfoba en el futbol i en els estadis, però fins aleshores no hi havia cap condemna. El de [les agressions ultres en] la manifestació del 9 d'Octubre també va ser molta faena, i tampoc hi havia prèviament una condemna per discriminació per ideologia en una manifestació pública. A poc a poc anem fent coses: l'última sentència que ha creat molta jurisprudència i doctrina és del magistrat Vicente Magro en matèria de delictes d'odi; també ve d'una causa que portem ací.

Sent fiscal delegada de delictes d'odi, també ha patit molts discursos d'odi en contra seua a les xarxes socials. Com ha viscut aquesta experiència?

La part dolenta és que, a més del feedback, reps una part considerable de haters. Si eres visible a les xarxes socials, jo ho soc (és una decisió personal i no canviaré per això), de tant en tant t'emportes un disgust, com el que ha passat amb [les amenaces de l'eurodiputat ultra] Alvise o amb algun altre. Però bé, crec que tant de bo no s'haguera de pagar, però és part del que toca. Si la gent et coneix i es dirigeix a tu perquè has fet determinada cosa, doncs era perquè aquesta cosa pica.

La part dolenta és que, a més d'un 'feedback' de les víctimes, reps una part considerable d'haters

Quin és el ventall de víctimes dels delictes d'odi?

Cal dir que guanyen per golejada la xenofòbia en totes les seves → seues vessants (homofòbia, antigitanisme, racisme i altres) i, per altra banda, l'homofòbia i la LGTBI-fòbia. Però sí que és veritat que, pel que fa a les víctimes, hi ha dos grups importants. Hi ha un grup de víctimes que estan més o menys empoderades i acudixen als serveis públics, manifesten, denuncien (o, si no denuncien, són conscients de les coses).

Això passa en una part important de les víctimes d'homofòbia, hi ha una part del col·lectiu LGTBI que està empoderat (i una altra part que no). I passa també amb les víctimes d'un altre tipus de delictes, com passa amb la ideologia. I hi ha un altre grup de víctimes, la població migrant, sobretot la que està en una situació de precarietat econòmica, que no té papers (amb l'aporofòbia i la discapacitat), que són persones molt vulnerables i que ni tan sols són conscients o → ni tan sols s'atrevixen a denunciar.

Però bé, una vegada venen sí que és molt important la tasca de les ONG que els acompanyen. En molts casos, si no hi haguera ONG o entitats del tercer sector acompanyant-los, no denunciarien.

Per lluitar contra la infradenúncia el primer que has de donar és confiança a les víctimes

Quin paper juga l'empatia?

Ací cal tindre empatia. Encara que la víctima, si està fora en el judici i no he anat jo a eixe judici o ha vingut per una altra via, jo sempre tracte de parlar amb ella i d'establir una relació personal i de donar-li una confiança. Perquè en els delictes d'odi, el nostre major obstacle és la infradenuncia. I per a lluitar contra això el primer que has de donar és confiança a les víctimes, que sàpien els drets que tenen i que tinguen un referent. Per exemple, el col·lectiu LGTBI durant el franquisme, no és que no podien defensar els seus drets, és que eren penats per això.

Cal canviar aquesta concepció, que ve de molt de temps: d'una desconfiança total al sistema a una confiança. Amb les persones migrants també pansa, moltes vegades tenen més por que emergisca la seua situació d'irregularitat que de defensar els seus drets.

Poc a poc, s'ha anat creant un cos de doctrina que cada vegada és més permeable als delictes d'odi

Com ha anat assentant-se la jurisprudència en matèria de delictes d'odi?

La veritat és que cada dia, afortunadament, es consolida més. Jo, al principi, deia moltes vegades que aquesta Fiscalia semblava la Fiscalia de pegar-se contra un mur. Era tot a base de recursos perquè tot ens ho arxivaven o tot ho declaraven delictes lleus. A poc a poc, s'ha anat creant un cos de doctrina que cada vegada és més permeable als delictes d'odi. I ja no es queda en el simple insult o en l'amenaça. La sentència de 'Magro' és molt coneguda, però ja n'hi ha diverses en aquest sentit en què els insults són constitutius, o poden ser constitutius, si es donen determinades circumstàncies, de delictes d'odi.

Què s'ha consolidat?

S'ha creat una important doctrina amb els delictes d'odi en els quals hi ha alguna part d'acció (un fet concret, unes lesions o unes amenaces). En el discurs d'odi encara ens queda camí. El xoc amb la llibertat d'expressió encara ha de recórrer molt de camí, perquè encara hi ha moltes absolucions. El tipus està redactat d'una manera que parla d'incitar (si això és incitació o no ho és, si la motivació no hi és i el límit amb la llibertat d'expressió...). Encara queda faena per fer.

A més, en un context d'auge global de l'extrema dreta.

És evident que es donen molts factors. Per una banda, un auge de l'extrema dreta a tot el món. Les persones que pensaven així no és que hagen aparegut com un bolet, hi havia gent que no se sentia legitimada i, en veure que hi ha persones exercint el poder que pensen aquestes coses, se senten legitimades per a determinats discursos. I després l'eina de les xarxes socials és un caldo de cultiu òptim perquè qui tinga aquests pensaments els aboque. Perquè, a més, encara que es manifesten a les xarxes socials amb el seu nom —també és un problema l'anonimat—, però fins i tot quan ho fan amb el seu nom (ho fan polítics i altres), el fet d'enfrontar-se a una pantalla i no a una persona, com que envalentona l'autor i diu coses que potser cara a cara no diria.

De fet, aquest límit amb la llibertat d'expressió ha propiciat absolucions com la de l'expolicia Ricardo Ferris, que va exposar les seues tesis racistes en un acte públic de Vox.

Està pendent del recurs de cassació de la Fiscalia. El discurs d'odi és més complicat. Sí que vam obtindre una sentència favorable en el cas de l'encarregat de xarxes d'Espanya 2000 (per relacionar la pigota del mico amb l'homosexualitat), que també està pendent del recurs interposat per ell.

Les tesis de Mariano Rajoy sobre la selecció francesa de futbol podrien ser constitutives d'un delicte d'odi?

Anem a veure, aquestes coses s'han de pensar molt. És el que sempre diem: ni tot l'odi és delicte d'odi ni tan sols per a cometre un delicte d'odi cal odiar. Quan diuen “és que no és una persona racista”, no, no es jutja ningú per ser racista, es jutja per haver fet una manifestació racista. El que passa és que, és clar, estem parlant d'un discurs que no està escampant cap notícia ni cap fet que faça que la gent odie la selecció francesa o els integrants de la selecció francesa. Crec que s'hauria de pensar molt, però té un difícil encaix en el delicte d'odi; això no vol dir que no siga un acte discriminatori per racisme i reprovable, si més no a nivell moral, sens dubte, i potser a nivell polític.

Creu que ha millorat el panorama del racisme als estadis de futbol?

Potser soc molt optimista, però arran d'aquesta sentència els clubs s'han cuidat molt més. Han vist que la Llei de l'Esport és dura amb ells, amb coses que abans semblava que es mirava cap a una altra banda, els tanquen l'estadi, encara que els fets no siguen constitutius de delicte d'odi o no es troben els autors. I, per la seua pròpia conveniència, tant els clubs com les entitats esportives, com també els mateixos aficionats, jo crec que es tallen més. I, per un altre costat, crec que també s'és molt més col·laborador amb la justícia quan veuen que passa una cosa així. De fet, hi ha una causa oberta que és per l'activitat d'un periodista que, com a aficionat, va ser qui va interposar la denúncia [contra els crits racistes d'un aficionat a l'estadi de Mestalla].

La Llei de l'Esport és dura amb els clubs, amb coses que abans sembla que es mirava cap a una altra banda els tanquen l'estadi

Quins problemes plantegen les xarxes socials en relació amb els delictes d'odi?

Amb les xarxes socials els problemes que tenim són diversos. Primer, l'anonimat. Perquè hi ha gent que publica els seus posts amb el seu propi nom, però realment ni X ni cap xarxa social et demana més que un correu electrònic (i Gmail, per exemple, tampoc no et demana cap identificació). Sobretot tenim un problema processal, que és el de la competència: qui és competent, com ens dirigirem a Facebook o a X, com ens respondran (que normalment no responen o són molt reticents a respondre). És molt difícil obtindre la informació i, és clar, ací tenim unes dificultats tremendes. A més, la justícia té els seus temps, perquè la nostra justícia és garantista —afortunadament—, però la instantaneïtat de les xarxes socials és molt més ràpida que si obtenim un manament d'entrada i registre o de tancament d'un compte.

Moltes sentències de delictes d'odi inclouen un curs sobre igualtat. Per què s'inclou aquest tipus de cursos?

És molt important i el problema que tenim ací a València és que trobem molts problemes per veure on i qui realitza aquest curs. En el cas de la violència de gènere, que seria un cas parell, en ser obligatori per a concedir la suspensió de la pena, ja hi ha uns llocs concrets on anar, però en el cas dels delictes d'odi (que està previst, però no és obligatori) és una condició que es pot posar. Nosaltres la posem, a més per acord de les jornades de fiscals delegats en les quals així es va establir. Ho demanem, però moltes vegades ens trobem amb veritables problemes a l'hora d'executar-lo i això s'hauria d'implementar, perquè l'únic lloc on n'hi ha un que està clarament definit és a la presó. I si no entren a presó, és difícil que facen el curs. I si fan el curs per a evitar la presó, és difícil que vagen a la presó.

Com s'ha resolt a la pràctica?

Ací a València no està acabant de funcionar, estem trobant problemes en cada cas i, de vegades, cal buscar o improvisar una solució que vaja a tal lloc o que vaja a tal altre. Però caldria implementar un recurs concret que fora automàtic.

D'on va nàixer la idea de publicar l'assaig Contra l'odi?

M'ho va proposar Manolo Gil, que és el meu editor en molts dels llibres que he escrit des de fa temps. A més, per a l'editorial era un canvi complet de registre. Primer per l'idioma (Vincle sempre havia publicat en valencià) i després pel tema de l'assaig (no tenien una col·lecció) i pel format.

Aquesta realitat moltes vegades si no la veus, no te la creus

Es va pensar en un format que fora assequible, que no fora un assaig per a professionals, sinó que estiguera destinat a qualsevol persona, que el puguen llegir els juristes (i segur que els va bé), però sobretot està pensat per a persones no juristes, perquè qualsevol entenga aquestes idees que semblen essencials, però no sempre es saben: que no qualsevol persona que odie està cometent un delicte d'odi o que no es jutja el racisme, sinó que es jutja l'acte racista. Perquè es conega també aquesta realitat, que moltes vegades, si no la veus, no te la creus.

Fa unes setmanes que Jesús Borràs (APM-Compromís) va recuperar l'alcaldia de Manises complint el pacte amb el PSPV-PSOE i Podem. Amb diversos projectes urbanístics encara pendents i la transformació de l'entorn de l'aeroport en marxa, el municipi afronta reptes com l'accés a l'habitatge, la mobilitat metropolitana o la prevenció davant futurs episodis de pluges extremes. En aquesta entrevista amb elDiario.es, l'alcalde rebutja l'ampliació de l'aeroport de València perquè considera que la ciutat ja suporta un impacte suficient, reclama més polítiques públiques per a facilitar l'accés a l'habitatge i adverteix de la necessitat de combatre, des de la proximitat i la pedagogia, l'apogeu dels discursos de l'extrema dreta entre una part dels joves.

Fa poc més d'un any que va tornar a l'alcaldia. Quin balanç fa d'aquesta etapa i quines són les prioritats?

És la continuïtat d'un projecte de govern i la prioritat és acabar actuacions que ja haurien d'estar enllestides. La piscina coberta n'és un exemple: un recurs administratiu ha retardat les obres. També estem acabant diverses places, encara que en una va aparéixer un refugi de la Guerra Civil que ha obligat a replantejar el projecte. Al mateix temps, volem impulsar noves actuacions, com la coberta del pavelló Lluís Vilar o l'asfaltatge de la carretera de Riba-roja. Governar també és això: acabar projectes iniciats i posar-ne de nous en marxa.

L'aeroport continua creixent. Per què s'oposen a la seua ampliació?

Perquè Manises ja suporta un impacte molt important. Estem parlant d'uns onze milions de passatgers anuals i creiem que l'aeroport no hauria de créixer més. El que reclamem és limitar especialment l'activitat nocturna i que Aena compense millor els municipis afectats. No volem més diners a canvi de més avions. Volem menys impacte sobre els veïns. A més, hi ha infraestructures com l'aeroport de Castelló que podrien absorbir part del creixement.

El nou accés a l'aeroport també transformarà urbanísticament Manises.

Sí. El més important no és que hi haja més carrils, sinó que el trànsit queda soterrat. Això elimina la barrera que separava dos parts del municipi i crea un gran espai públic damunt. Ara volem aprofitar aquesta oportunitat per continuar guanyant espai per als vianants i reduir progressivament el trànsit al centre. Però això només serà possible si abans generem aparcaments dissuasius perquè la ciutadania tinga alternatives.

Com afronta Manises la crisi de l'habitatge?

Amb moltes limitacions. Pràcticament no ens queda sòl disponible i les poques promocions que es construeixen es venen immediatament. Els preus continuen disparats. Els ajuntaments tenim poc marge. Fan falta mesures de l'Estat i de la Generalitat que augmenten l'oferta d'habitatge assequible, perquè si no la gent jove cada vegada ho tindrà més difícil per a emancipar-se.

Com valora la mobilitat metropolitana?

Tenim una situació privilegiada perquè la línia de Metrovalència arriba fins a l'aeroport i això ens dona freqüències de cinc o sis minuts. També han millorat molt les connexions entre municipis. Sempre he defensat que cal reforçar la cooperació metropolitana. Hi ha serveis que tenen més sentit si es gestionen conjuntament entre diversos municipis.

La dana no va colpejar Manises com altres municipis, però també va provocar danys.

Sí. Hem rebut prop de 23 milions d'euros per a reparar els desperfectes i, sobretot, per a preparar la ciutat davant futurs episodis. També hem presentat un projecte europeu de deu milions destinat a reforçar la protecció de tota la zona pròxima al Túria. La dana, igual que abans la pandèmia, també ha condicionat aquesta legislatura. Moltes obres es van paralitzar perquè totes les empreses es van dedicar a les tasques d'emergència.

Es tornarà a presentar a l'alcaldia?

Encara no ho hem decidit. Som una coalició i aquestes decisions sempre les prenem col·lectivament quan s'acosten les eleccions. Pot ser que em presente o pot ser que no. El que tinc clar és que hi ha gent preparada per a assumir responsabilitats quan arribe el moment.

Quin és el principal repte polític que veu de cara als pròxims anys?

Em preocupa veure com una part dels joves normalitza discursos que abans eren marginals. Crec que hem de tornar a fer molta pedagogia i estar al carrer. La política no pot limitar-se a les xarxes socials o als titulars. Cal parlar amb la gent, escoltar-la i explicar les propostes. Nosaltres intentem fer-ho cada setmana, per exemple anant al mercat a conversar amb els veïns.

Amb només 26 anys, Álvaro Gonzalvo s'ha convertit en un dels alcaldes més joves del País Valencià després de rellevar Amparo Orts al capdavant de l'Ajuntament de Montcada. En aquesta entrevista amb elDiario.es, defensa la necessitat de posar els problemes dels joves al centre de l'acció política, reclama a la Generalitat que rehabilite els 55 habitatges públics que manté abandonats al municipi, alerta de l'emergència habitacional provocada per la pressió immobiliària del CEU i aposta per una estratègia metropolitana per resoldre el col·lapse de la mobilitat a l'Horta Nord.

Fa només unes setmanes que és alcalde. Com han sigut aquestes primeres setmanes al capdavant de l'Ajuntament?

Han sigut setmanes molt intenses. És cert que ja portàvem tres anys governant i coneixíem bé la gestió municipal, però quan assumeixes l'alcaldia la responsabilitat és una altra. Les decisions tenen un pes molt major i la pressió també augmenta. Aquestes primeres setmanes han estat dedicades sobretot a posar-me al dia, mantindre moltes reunions i començar a definir les línies d'actuació del que volem que siga aquest nou impuls del govern municipal.

És un dels alcaldes més joves del País Valencià. L'edat ha sigut un inconvenient?

La veritat és que no. Soc l'alcalde més jove de l'Horta Nord i sempre he sentit molt de respecte i molta estima per part dels veïns i les veïnes de Montcada. Mai he percebut que la meua edat haja generat desconfiança. És cert que la política institucional continua estant molt orientada a persones de més edat, però jo sempre defense que és positiu que els joves assumim responsabilitats públiques. Moltes vegades això implica interrompre la nostra carrera professional per posar-nos al servei del poble on hem crescut. Al final estem de pas per les institucions. El nostre objectiu és millorar la ciutat on vivim.

Què aporta una generació jove al capdavant d'un ajuntament com Montcada?

Sobretot una mirada diferent. Quan hi ha joves a les institucions, tota l'acció de govern incorpora aquesta perspectiva. Si els joves no hi som, es parla molt menys d'habitatge, de mobilitat o de les dificultats que tenim per emancipar-nos. En un municipi com Montcada també es parla menys dels efectes que té una universitat privada com el CEU sobre la ciutat. És important que les persones joves deixem de ser un col·lectiu del qual es parla en tercera persona i passem a ocupar espais de decisió. La política també necessita aquesta mirada.

Montcada viu una emergència habitacional

L'expansió del CEU ha disparat la demanda d'habitatge. Què pot fer un ajuntament davant d'aquesta situació?

Montcada pateix un doble problema. D'una banda, el mateix que tota l'àrea metropolitana: moltes persones que no poden permetre's viure a València acaben buscant habitatge als pobles del voltant. Però, a més, nosaltres tenim la pressió afegida del CEU, que ha crescut molt durant els últims anys. El resultat és que pràcticament no hi ha oferta de lloguer residencial. El poc habitatge disponible té uns preus molt elevats i això dificulta enormement que la gent jove puga continuar vivint al seu poble.

Per això vam aprovar una moratòria d'un any per impedir la construcció de noves residències d'estudiants mentre revisem el planejament urbanístic. No volem que Montcada es convertisca en una ciutat de residències ni que els baixos comercials acaben transformant-se en habitatges precaris. Ja disposem de prou places per als estudiants.

Des de l'Ajuntament també facilitarem la construcció d'habitatge, però el gran repte és el de l'habitatge públic. I ací les competències són de la Generalitat.

Què li reclama al Consell?

La situació de Montcada és especialment greu perquè la Generalitat és propietària de 55 habitatges al carrer José Miguel Sánchez Ruiz que estan abandonats, vandalitzats i pendents de rehabilitació. No cal construir res nou. Els habitatges ja existeixen. Només cal reformar-los i incorporar-los al parc públic.

Hem mantingut reunions amb la Conselleria i amb l'Entitat Valenciana d'Habitatge, però la resposta és que no hi ha diners. I jo em pregunte: si no hi ha recursos per posar en servei habitatges públics que ja estan construïts, aleshores per a què hi ha diners?

També es va anunciar el Pla VIVE com la gran solució al problema de l'habitatge i, a hores d'ara, encara no s'ha construït cap habitatge. Nosaltres encarregarem un informe sobre la situació del mercat immobiliari de Montcada i demanarem formalment que el municipi siga declarat zona tensionada perquè s'hi puguen regular els lloguers. Les històries que escolte de persones de la meua edat són sempre les mateixes: han d'abandonar Montcada perquè no poden pagar un habitatge. Això és una autèntica emergència habitacional.

Necessitem una estratègia metropolitana de mobilitat

La carretera de Montcada és un dels accessos més col·lapsats a València. Els accesos estan saturats i el metro també. Com es resol aquest problema?

El primer és entendre que Montcada ja no és només una ciutat de 22.500 habitants. Cada dia rebem una població flotant molt important, sobretot per la universitat, i això genera una enorme pressió tant sobre les carreteres com sobre el transport públic. A més, aquesta situació encara s'agreujarà. El desenvolupament del polígon industrial Montcada III i la implantació d'Edwards suposaran l'arribada de centenars de nous treballadors. Per això crec que necessitem una autèntica estratègia metropolitana de mobilitat. No és un problema que puga resoldre un únic ajuntament. Hi intervenen la Diputació, la Generalitat, l'Ajuntament de València i altres municipis de l'àrea metropolitana. Cal coordinar-se molt millor totes les administracions.

Quines són les prioritats?

D'una banda, reforçar el transport públic. Continuem pràcticament amb les mateixes freqüències de metro que fa vint o trenta anys, però amb molta més població. El metro de Montcada absorbeix també bona part dels desplaçaments dels estudiants del CEU i hi ha moments en què va completament saturat. S'han produït fins i tot situacions de lipotímies i emergències per la massificació. Necessitem més freqüències i una planificació adaptada a la realitat actual. Si la població creix, el servei també ha de créixer.

Edwards és el model d'empresa que volem atraure

La implantació d'Edwards Lifesciences és una de les grans apostes econòmiques de Montcada. Què representa per al municipi?

Representa exactament el model d'empresa que qualsevol ciutat voldria tindre. Parlem d'una multinacional tecnològica, d'alt valor afegit, que crea ocupació estable i qualificada. En un moment en què bona part de l'economia està derivant cap a sectors més precaris, apostar per la indústria és una aposta de futur. La reindustrialització és fonamental perquè fixa població al territori i genera llocs de treball de qualitat.

Ja s'estan notant els primers efectes?

Sí. Ja han començat les primeres contractacions i la mateixa empresa ha anunciat més d'una cinquantena d'incorporacions. La previsió és arribar als 1.200 llocs de treball durant els pròxims quatre anys. És el resultat d'una estratègia que vam iniciar fa tres anys per atraure indústria innovadora a Montcada. Ara comencem a veure'n els fruits. L'administració ha d'acompanyar aquests tipus de projectes perquè empreses d'aquest nivell decidisquen instal·lar-se ací. Crec que és una aposta que donarà molt bons resultats a mitjà i llarg termini.

Vull una Montcada moderna sense perdre l'ànima de poble

Quines seran les seues prioritats durant aquest any d'alcaldia?

És cert que un any passa molt ràpid, però també pot ser un any molt intens. Hi ha qüestions bàsiques que hem de continuar millorant, com la neteja, el manteniment dels carrers o els serveis públics. Però també vull aprofitar aquest temps per posar en marxa projectes de ciutat que miren més lluny. Montcada és una de les poblacions més importants de l'Horta Nord i, malgrat això, encara no disposa d'un auditori. Tenim bandes de música, associacions culturals i un teixit artístic molt potent que no compta amb un espai adequat. Per això ja m'he compromés a iniciar el projecte de construcció d'un auditori.

Quina ciutat voldria deixar?

Una ciutat moderna, amable i preparada per al futur, però sense perdre la seua identitat. La meua preocupació és que Montcada continue sent un poble en el millor sentit de la paraula. Que mantinga les seues arrels, les seues tradicions i la proximitat entre els veïnat. Podem créixer i modernitzar-nos sense renunciar a eixa manera de viure que ens identifica.

L'horta continua sent un dels grans patrimonis del municipi.

Sense cap dubte. És la nostra joia. Poder eixir de casa i, en pocs minuts, estar envoltat d'horta és un privilegi. Per això ens preocupa qualsevol pas que debilite la seua protecció. La desaparició del Consell de l'Horta és una mala notícia, perquè qualsevol instrument que servisca per preservar aquest patrimoni sempre és positiu.

Vull oferir als moncadins un projecte de llarg recorregut

Es veu com el candidat de Compromís a les eleccions municipals de 2027?

Ara mateix estic centrat exclusivament en l'alcaldia. Encara queda un any de legislatura i hi ha molta feina per davant. Dit això, sí que crec que aquest projecte necessita continuïtat. Un any és molt poc per desenvolupar totes les transformacions que volem impulsar. M'agradaria poder oferir a la ciutadania un projecte de més llarg recorregut, perquè les grans iniciatives de ciutat no es poden executar en només dotze mesos.

Les enquestes apunten a un creixement de Compromís. Com interpreta aquest moment polític?

Jo sempre isc a guanyar. Quan una persona es presenta a unes eleccions ho fa amb la voluntat de revalidar la confiança de la ciutadania. És evident que Compromís està vivint una dinàmica positiva. Hi ha un desgast del Partit Socialista, però sobretot hi ha una gran decepció amb el govern valencià. El Consell de Carlos Mazón no està oferint respostes als grans problemes que té la societat valenciana. Davant d'això, Compromís representa una alternativa sòlida, arrelada al territori i amb molts anys de treball als municipis. Crec que la feina feta des dels ajuntaments i també el paper que està exercint Compromís com a principal força de l'oposició al Govern valencià expliquen aquest creixement.

No compartisc la idea que els joves siguen majoritàriament de dretes

S'ha instal·lat la idea que una part important dels menors de trenta anys s'està decantant per opcions conservadores o d'extrema dreta. Comparteix aquest diagnòstic?

No. Sincerament, no hi estic d'acord. Quan es va produir la tragèdia de la dana, els primers que van eixir a ajudar van ser milers de joves voluntaris. Els joves també han estat al capdavant de les mobilitzacions pel dret a l'habitatge, de les protestes contra les retallades en educació o de les manifestacions per a exigir responsabilitats polítiques després de la gestió de la dana. Per això em costa acceptar aquest relat que presenta tota una generació com si s'haguera fet majoritàriament de dretes. Jo crec que el que busquen els joves és una expectativa de futur. Volen poder emancipar-se, accedir a un habitatge, desenvolupar la seua carrera professional i construir un projecte de vida digne. I això no s'aconsegueix assenyalant col·lectius o inventant enemics. L'extrema dreta ofereix discursos de confrontació, però no resol els problemes reals que preocupen la meua generació. Els joves volen certeses, estabilitat i oportunitats. Si mirem els últims anys, han sigut protagonistes de molts dels grans canvis socials i polítics. Ho van ser amb el 15-M, ho han tornat a ser en les mobilitzacions per l'habitatge i també en la resposta ciutadana després de la dana. Han demostrat que continuen sent un motor de transformació social.

L’oficina “antiokupes” de la Policia Local de València va pel camí de convertir-se en una assessoria jurídica gratuïta per a qüestions relacionades amb l’ocupació irregular d’immobles i els impagaments. El recurs, que des del novembre passat opera daval la direcció del Gabinet Jurídic del cos local, tenia com a objectiu canalitzar les actuacions policials en aquesta matèria i prestar un servei de mediació, atés que la Policia Local no té competències en els delictes d’apropiació indeguda o usurpació, llevat que observe la comissió flagrant del delicte, tal com reconeixia el regidor de Seguretat en una resposta escrita.

Un informe de la Policia Local apunta que el recurs atén consultes sobre ocupació irregular d’immobles, impagaments de lloguer, assentaments i precaristes —la situació jurídica en què una persona fa ús d’un immoble alié sense pagar lloguer i sense un contracte legal, una fórmula que sol donar-se majoritàriament en habitatges familiars o en compravendes amb mudança—. Entre les seues funcions, el document intern recull: “Orientació o impuls d’actuacions procedents, incloent-hi comunicació a l’autoritat judicial o derivació a assessoria jurídica municipal quan la naturalesa del cas ho exigeix”. L’informe del Gabinet Jurídic fa servir el terme “inquiocupació”, que no existeix en l’ordenament jurídic, un supòsit sobre el qual assenyala haver rebut tres consultes.

El document apunta que la major part de les consultes són per casos d’ocupació, amb 35 casos, seguits pels assentaments, amb sis. Les situacions d’“inquiocupació” apareixen en tres expedients i el precari, una sola vegada. El recurs ha atés des del mes de novembre 45 expedients i 13 telefonades, segons l’informe municipal. Les telefonades, recull l’anàlisi, són per qüestions informatives: consultes preventives, sol·licituds d’informació sobre habitatges ocupats, supòsits d’impagament de rendes i consultes relatives a baixos, trasters o edificis ocupats. Per exemple, una persona va telefonar per a explicar que el seu inquilí feia tres mesos que no li pagava el lloguer i se li va informar sobre la mediació prèvia a la via judicial.

L’anàlisi de les actuacions apunta que es fan altres tasques, a més de recollir les consultes. El llistat no només registra entrades, sinó també “observacions” sobre “actuacions i resultats”. Entre aquestes, s’hi documenten mesures antiocupació en edificis buits, com la instal·lació d’alarmes, “intent d’ocupació sense èxit”, informació sobre immobles desocupats i comunicacions a l’autoritat judicial.

Abans d’això, l’Ajuntament de València va comunicar que s’havien atés huit casos des de juny i unes 600 telefonades relacionades amb l’ocupació al telèfon de la Policia Local, el 092. Segons el document, al qual ha tingut accés elDiario.es, les consultes han augmentat en els mesos de març i abril, mentre que durant la resta dels mesos a penes hi ha peticions. Al març es van fer 17 consultes i a l’abril, 11.

En concret, des de novembre, el Centre Integral de Seguretat i Emergències (CISE), la sala de control operatiu, va atendre 18 casos; el telèfon de l’oficina va atendre 13 telefonades; es van registrar nou instàncies, un correu electrònic i dues comunicacions per altres vies. L’informe del Gabinet Jurídic se superposa, pel que fa a la informació del mes de novembre, amb la resposta escrita al regidor de Compromís Ferran Puchades, que va preguntar per les actuacions del 2025. El primer document esmenta dues atencions al novembre, mentre que la resposta del consistori apuntava que s’havien rebut dues telefonades i dos correus electrònics. La diferència pot deure’s a una altra manera de comptar els casos o al fet que va ser al novembre quan els serveis jurídics van assumir aquesta competència. Fins aleshores, segons la informació de l’Ajuntament, només s’havien atés huit casos des de juny.

Ús d’un terme sense base jurídica

El regidor de Compromís es mostra indignat perquè la Policia assumisca el terme “inquiocupació”, sense base jurídica. L’Ajuntament de València que dirigeix María José Catalá fa mesos que aposta per aquest terme. De fet, el consistori va apuntar que hi ha prop de 10.000 habitatges buits a la ciutat de València que no ixen al mercat del lloguer per por de la “inquiocupació”.

Segons el regidor valencianista, “Catalá abona el camí perquè la ultradreta es faça propietària i senyora de l’agenda política de València”. “No només ha creat una oficina Antiocupació, que s’ha mostrat com un quiosquet inútil, ja que només ha fet 45 actuacions en poc més d’un any —una mitjana de tres al mes—, sinó que la mateixa Policia Local utilitza amb normalitat en els seus informes termes antijurídics com ‘inquiocupació’, creat per la ultradreta per a deshumanitzar i desqualificar determinats fets”, denuncia el regidor.

“Allò que el PP i Vox denominen ‘inquiocupació’ són simplement deutors d’un contracte civil d’arrendament que han existit des de sempre i que es resolen mitjançant una demanda judicial. Catalá ha aconseguit que es tracte un deutor civil, algú que deu qualsevol factura, com si es tractara d’un delinqüent al qual se li ha d’aplicar el Codi Penal”, exposa el regidor, que a més és lletrat de l’Administració de Justícia.

“És una aberració per a la convivència democràtica que Catalá haja obert de bat a bat la Policia Local al discurs de la dreta extrema, que només busca crear conflicte i enfrontament, inventant delictes on no n’hi ha, i resulta encara més greu que siga el seu Gabinet Jurídic qui ho faça amb total impunitat”, conclou el regidor de l’oposició.

La cridanera relació entre la fundació de l’Ajuntament de València Las Naves, el seu director, Arturo Castelló, i la seua antiga empresa de videojocs suma un episodi nou i polèmic. L’Agència Valenciana Antifrau ha obert una investigació sobre un conveni signat entre l’entitat pública i la firma Encom Games SL quan Castelló n’era propietari, segons la resolució a la qual ha tingut accés elDiario.es. Antifrau considera que hi ha indicis de la comissió d’“infraccions administratives greus, responsabilitat penal o comptable” que l’obliguen a obrir diligències.

Arturo Castelló era president de la companyia Encom Games quan la fundació va decidir signar el conveni amb la seua empresa. La resolució respon a una denúncia presentada davant de l’AVAF en què es qüestiona la legalitat del conveni, en considerar que les prestacions assumides per l’empresa privada tindrien naturalesa contractual i, per tant, haurien d’haver-se adjudicat mitjançant un procediment de contractació pública i no a través d’un conveni de col·laboració. Un any després, Arturo Castelló va entrar en la fundació pública, primer com a tècnic i després com a gerent. Las Naves va continuar triant Encom Games SL com a empresa preferent per a tot allò que tinguera a veure amb Las Naves i la innovació en el sector dels videojocs.

Després d’analitzar la documentació disponible, Antifrau conclou que concorren “indicis suficients” per a continuar amb les actuacions d’investigació. L’Agència precisa que l’expedient encara es troba en una fase preliminar i que la decisió adoptada no suposa declarar l’existència de cap irregularitat, sinó únicament que hi ha elements que justifiquen aprofundir en l’anàlisi dels fets denunciats.

Segons l’informe d’Antifrau al qual ha tingut accés aquest diari, la Junta de Govern Local va aprovar el conveni per al desenvolupament del programa València Game City el passat 12 d’abril del 2024 i, per tant, “va ometre el procediment de licitació exigit legalment”, cosa que altera “la lliure concurrència” i “priva la resta d’operadors del sector del videojoc”.

Fonts de l’Ajuntament de València han explicat a elDiario.es que atendrà les peticions d’informació d’Antifrau, encara que ara com ara encara no li havien sigut comunicades. L’Ajuntament recorda que l’anterior equip de govern del PSPV-PSOE i Compromís va signar aquest conveni de col·laboració els anys 2019, 2020 i 2021 “per un total de 300.000 euros”. Així mateix, va ser l’anterior govern municipal el que va aprovar el juny del 2022 el mateix conveni de col·laboració per als anys 2022, 2023 i 2024. Un acord que l’actual equip de govern va complir, segons expliquen des de l’equip de la regidora Paula Llobet.

Entre les actuacions atribuïdes a Encom Games en el conveni figuren l’elaboració del pla de comunicació de València Game City, el disseny de la identitat corporativa, la creació i el manteniment de la pàgina web, la gestió de les xarxes socials, la coordinació del projecte mitjançant un project manager, com també l’organització d’activitats de dinamització, formació i esdeveniments a l’espai Harinera. Segons la denúncia, aquest conjunt de prestacions podria respondre a un contracte de serveis encobert.

La resolució també aborda la circumstància que s’haja superat el termini ordinari de tres mesos previst per a la fase de versemblança. Antifrau rebutja que aquest fet obligue a l’arxivament automàtic de l’expedient i sosté que el transcurs del termini no impedeix continuar les investigacions quan hi ha indicis suficients i preval l’interés general en l’esclariment dels fets. Per a això, invoca la Llei 39/2015, del procediment administratiu comú, i la jurisprudència del Tribunal Suprem.

Amb aquesta decisió, l’Agència Valenciana Antifrau manté viu l’expedient i inicia una nova fase d’investigació destinada a determinar si el conveni subscrit entre la Fundació Las Naves i Encom Games es va ajustar a la legalitat o si, per contra, es va poder utilitzar per a eludir la normativa de contractació pública. La resolució deixa oberta la possibilitat que, en funció del resultat de les actuacions, puguen derivar-se responsabilitats administratives, comptables o penals.

L’Ajuntament de València no ha rebut a dia de hui cap petició de l’Agència Valenciana Antifrau.

La història oficial situa l’origen de la Coca-Cola a Atlanta, als Estats Units, on el farmacèutic John Stith Pemberton va crear el refresc el 1886. No obstant això, a Aielo de Malferit, un municipi de la comarca valenciana de la Vall d’Albaida, perviu des de fa dècades una història que qüestiona aquest relat. Es remunta al 1880, quan una petita destil·leria local va començar a elaborar un xarop anomenat Nuez de Kola-Coca, una beguda amb un nom, uns ingredients i un aspecte que recorden inevitablement el refresc més famós del món.

La coincidència ha alimentat durant més d’un segle una teoria que forma part de la història del municipi. Segons el relat que sosté Destilerías Ayelo i diversos historiadors locals, la Nuez de Kola-Coca hauria arribat als Estats Units un any abans que Pemberton presentara la Coca-Cola. Destilerías Ayelo va ser guardonada pels seus licors en nombrosos concursos internacionals, entre aquests, la Fira de Filadèlfia del 1885. Allí oferien mostres a representants de vendes nord-americans i potser va ser allí on la beguda va arribar a mans de Pemberton, qui un any més tard crearia la famosa Coca-Cola.

A això se suma un altre episodi que ha contribuït a mantindre viu aquest relat: la història de les dues begudes es va tornar a creuar el 1953. Coca-Cola preparava el seu desembarcament a Espanya i es va trobar amb un problema inesperat: la legislació impedia registrar una marca amb un nom tan semblant a una altra ja existent. D’aquesta manera, l’empresa nord-americana va adquirir la patent espanyola de la Nuez de Kola-Coca per unes 30.000 pessetes de l’època, l’equivalent a 180 euros actuals. Després de l’operació, Coca-Cola va poder començar la seua comercialització al país, mentre que la beguda valenciana va passar a produir-se amb alcohol per a diferenciar-se del refresc nord-americà.

La beguda valenciana que va nàixer abans que Coca-Cola

La història de la Nuez de Kola-Coca comença el 1880, quan Bautista Aparici, Ricardo Sanz i Enrique Ortiz van posar en marxa a Aielo de Malferit una destil·leria que, amb el temps, acabaria convertint-se en l’actual Destilerías Ayelo, una de les empreses licoreres més antigues d’Espanya.

Entre els nombrosos licors i xarops que elaboraven va destacar la protagonista d’aquesta història, la Nuez de Kola-Coca, elaborada amb fulles de coca procedents del Perú, nou de cola i aigua fresca, a diferència de la Coca-Cola, que utilitzaria aigua carbonatada. En les primeres etiquetes es comercialitzava com un xarop i, segons la documentació històrica que conserva la destil·leria, va ser un dels productes que més reconeixement internacional va obtindre gràcies als premis aconseguits en diferents exposicions de finals del segle XIX.

Un poble marcat per dos grans senyals d’identitat

Encara que la història de la Nuez de Kola-Coca ha situat Aielo de Malferit en el mapa per un suposat vincle amb l’origen de la Coca-Cola, el municipi és conegut principalment per haver vist nàixer Nino Bravo, un dels artistes més emblemàtics de la música espanyola. Tots dos llegats han conviscut durant dècades com els dos grans senyals d’identitat de la localitat.

Més de 140 anys després, la història de la Nuez de Kola-Coca continua viva. Destilerías Ayelo manté la seua activitat i ofereix visites en què els assistents poden conéixer el procés d’elaboració dels seus licors. A aquest recorregut se sumava el Museu Nino Bravo, dedicat a la figura del cantant, encara que va tancar les portes de manera indefinida al febrer d’enguany després que la família decidira no prorrogar el contracte.

L’Empresa Municipal de Transports (EMT) de València adjudica a dit per mig milió d’euros a un despatx d’advocats la reclamació contra Indra per una aplicació informàtica que no es va desenvolupar dins del termini. L’Ajuntament que dirigeixen el PP i Vox portarà Indra als tribunals per no haver desenvolupat a temps l’aplicació “Ciutats Connectades”, un projecte amb altres capitals espanyoles finançat amb fons europeus, i li reclama nou milions d’euros. El valor del contracte és de 500.000 euros, un 5,6% de la quantia total estimada del procediment judicial, que podria ascendir als 800.000 euros si el cas arriba a la segona instància. El contracte es limita a l’assistència extrajudicial i a la primera instància.

El Consell d’Administració de l’empresa pública va adoptar la decisió el passat 24 de juliol, en una sessió extraordinària, després que es retardara pels dubtes d’una regidora del PSPV. La socialista Elisa Valía, membre de l’òrgan de l’empresa pública, va demanar un informe jurídic que motivara el procediment excepcional, que suposa saltar-se la Llei de contractes del sector públic per a fer l’encàrrec a la firma Andersen Tax & Legal Iberia. El contracte, segons la mateixa empresa pública, podria arribar als 800.000 euros.

El consistori assenyala que tria aquesta firma perquè “assessora l’agrupació de municipis en el contracte d’assessorament jurídic dependent de la ciutat de Fuenlabrada, de manera que la mateixa firma no és aliena al projecte ‘Ciutats Connectades’”. Té experiència i ja ha prestat serveis a l’EMT de València, diu l’informe, en els quals la seua “execució ha sigut plenament satisfactòria i s’han desenvolupat amb una dedicació i una professionalitat notables per part de la firma”.

En l’informe, analitzat en el consell que va donar el vistiplau al contracte, l’empresa pública que dirigeix el regidor Jesús Carbonell al·lega falta de mitjans propis per a dur a terme l’assistència lletrada i assegura que el procés de contractació en aquests casos queda exclòs de la Llei de contractes del sector públic. Per a això, recorre al treball d’un catedràtic del Departament de Dret Administratiu de la Universitat de Saragossa, a un informe d’Aragó i a una sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). L’EMT argumenta que els seus serveis jurídics se centren en la gestió ordinària de l’empresa i que el plet que ara es pretén iniciar “requereix una dedicació molt important en hores de treball, cosa que resulta incompatible amb el fet que aquesta direcció tècnica s’execute amb els mitjans interns de l’EMT”.

El document, al qual ha tingut accés elDiario.es, considera que és millor fer una “motivació completa i adequada de les raons que determinen la selecció del prestador dels serveis” que no “la sol·licitud d’una pluralitat d’ofertes que resultaran, com s’assenyala més avant, de molt difícil valoració”. L’empresa pública argumenta que “el fet de demanar diverses ofertes a diverses firmes i que aquestes ofertes siguen elaborades amb les garanties degudes hauria suposat un nombre elevat de reunions i de gestions per a exposar l’assumpte a diferents equips”, i que això hauria retardat massa la gestió.

Així mateix, “s’entén que en les contractacions d’aquesta naturalesa, en què la norma de contractació pública no s’ha d’aplicar, tampoc s’han de valorar les regles de competència, de manera que, si hi ha una motivació suficient, es pot tramitar l’expedient amb la sol·licitud d’una única oferta”.

L’assumpte és “summament complex” i l’expedient té més de 180 documents, prossegueix l’informe, que detalla que s’ha d’analitzar el contracte d’Indra amb l’EMT, la penalització imposada a l’Ajuntament pel retard, però també l’encàrrec de gestió de l’Ajuntament de València a l’EMT perquè licitara aquest projecte en el marc de la subvenció Next Generation, de la qual és beneficiari el consistori, i l’aliança amb altres ciutats.

L’empresa pública també al·lega una qüestió de confidencialitat: “El fet de sol·licitar diverses ofertes obligaria a compartir aquesta informació confidencial amb altres professionals”. A més, l’aplicació que es va encarregar és un procés “totalment innovador, i les qüestions que s’hi desenvolupen no tenen precedents, per la qual cosa la tecnologia a la qual s’ha de donar accés resulta confidencial”. L’EMT tampoc vol comprometre informació que es puga utilitzar en reclamacions o plets posteriors contra la firma cotitzada.

La regidora de l’oposició va remetre un escrit al Consell d’Administració en què manifesta els seus dubtes sobre el procediment i considera que no està prou justificat. “Es dedueix que l’EMT ha tingut temps per a sol·licitar diverses ofertes, si el febrer del 2026, fa cinc mesos, ja va iniciar accions relacionades directament amb la reclamació, però que, sense justificació suficient, ja va triar fa uns mesos Andersen Tax & Legal Iberia SLP”, assenyala.

La direcció nacional del PP gela les pretensions de l’entorn del president de la Generalitat, Juanfran Pérez Llorca, de ser ratificat com a candidat a les eleccions autonòmiques abans que la resta i d’evitar la convocatòria d’un congrés regional, un extrem que facilitaria l’últim any de legislatura al successor de Carlos Mazón.

El silenci del partit sobre un suport explícit al president valencià, designat per Alberto Núñez Feijóo després de la crisi de la dana, alimenta els rumors sobre la distància entre la direcció regional i la nacional. Pérez Llorca governa el partit mitjançant una gestora, en la qual estan representades totes les sensibilitats del PP valencià, i hauria de consolidar el seu lideratge amb un congrés regional. Els estatuts el fixaven per a l’estiu del 2025, però els dubtes sobre Mazón i la seua gestió política després de la dana van provocar un ajornament sine die. El sector que encapçala l’expresident Francisco Camps fa mesos que reclama un congrés en què els militants tinguen veu i en el qual ell mateix puga presentar-se com una opció alternativa.

L’entorn del president fa mesos que assenyala que serà designat d’ací a poc i així ho trasllada als mitjans més pròxims. També va apuntar que l’entorn del president debatia sobre un possible avançament electoral, arran de la publicació en el Diari Oficial de les indicacions formals per a les paperetes i les urnes.

Aquestes informacions deixen entreveure una certa sensació d’urgència en el PP de Pérez Llorca perquè la direcció nacional beneïsca el president i pose fi als rumors, però els de Feijóo porten un ritme diferent del que s’estila a la franja mediterrània. Les coses, quan toquen. I, de moment, no hi ha una data concreta en el calendari. Preguntades per si Pérez Llorca serà designat el 19 de setembre i sobre el congrés regional, fonts de Gènova responen amb contundència: “No hi ha novetats”, i deixen entreveure que les publicacions són especulacions.

En el mateix sentit s’expressen fonts del PP valencià, que assenyalen que s’ha parlat de fer un acte al setembre o a l’octubre, però que encara no té data. L’únic que està confirmat ara com ara, assenyalen, és el sopar d’inici de curs del PP de la Comunitat Valenciana, una cita que coincidirà amb la Junta Directiva Provincial del PP de València, que dirigeix Vicente Mompó, també president de la Diputació de València.

El sopar, tret d’eixida de la campanya, serà l’11 de setembre al Puig, al recinte del Huerto de Santa María. Es preveu l’assistència d’unes 1.500 persones i una fotografia d’unitat del partit per a agafar impuls en l’any electoral clau. En aquesta ocasió, se celebra davall el paraigua de la direcció provincial de València per la coincidència en el calendari. S’espera la presència d’algun membre de la direcció nacional, tot i que encara no s’ha confirmat qui. En les últimes ocasions, ha sigut el vicesecretari general, Miguel Tellado, qui ha vingut a acompanyar Pérez Llorca.

Les fonts del PP valencià consultades per aquest diari no concreten una data per a la proclamació dels candidats a les eleccions autonòmiques. És una decisió que correspon a la direcció nacional, assenyalen, i recorden que les previsions només són això, previsions. Fa mesos es va assenyalar juny com el mes per a ungir els candidats a les alcaldies de les grans ciutats i l’acte va acabar celebrant-se el 18 de juliol, per la qual cosa fins i tot la proclamació dels caps de cartell autonòmics podria ajornar-se fins a l’octubre. El que és quasi segur, apunten, és que durant les pròximes setmanes d’agost no hi haurà cap novetat.