La Unió Temporal d'Empreses (UTE) encarregada de la planta de fems dels Forns dels Ulls, que abasta l'àrea metropolitana de València, s'embutxacarà de les arques d'una trentena de municipis i de dues mancomunitats una indemnització per danys i perjudicis de 4,9 milions d'euros per les tones de residus no tractades en dos exercicis, tal com ha establit la Sala del Contenciós del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJ-CV), segons ha pogut saber elDiario.es. D'aquest import total, repartit entre els consistoris que integren l'Entitat Metropolitana per al Tractament de Residus (Emtre), 2,4 milions d'euros corresponen a l'Ajuntament de València, governat per María José Catalá.

El regidor delegat de Neteja i Recollida de Residus, Carlos Mundina, en un escrit al qual ha tingut accés aquest diari, reconeix la “impossibilitat” de demorar a exercicis posteriors el crèdit extraordinari per a assumir la indemnització, que suposa la meitat del muntant total.

Es tracta de l'UTE que va pagar suposades mossegades de fins a 2,4 milions d'euros a l'advocat José María Corbín, cunyat de Rita Barberá, en el marc de la presumpta trama corrupta investigada en el “cas Azud”.

La Intervenció General de l'Estat també va detectar presumptes irregularitats en l'adjudicació de la planta a l'UTE Los Hornillos, formada inicialment per Sufi SA, Cyes i Corporación F. Turia SA, la concessió de la qual finalitza el 2030. Actualment en formen part Valoriza Servicios Medioambientales SA i Corporación F. Turia SA. La planta de residus, tal com va informar aquest diari, també va aconseguir en un altre litigi amb l'Emtre un estalvi de 7,4 milions d'euros en tombar la revisió de preus.

400.000 tones mètriques per any

L'última sentència del TSJ-CV, en la mateixa línia que resolucions anteriors, reconeix el dret de la UTE a percebre, en concepte de danys i perjudicis, una indemnització que resulte d'aplicar el cànon d'explotació a la diferència entre les 400.000 tones mètriques anuals i les tones de residus efectivament tractades. A més, a aquest import se li apliquen els corresponents interessos legals.

El TSJ-CV també rebutja la nova fórmula de càlcul de la indemnització proposada per l'Emtre i avala, en definitiva, les indemnitzacions a la UTE dels Forns. L'alt tribunal autonòmic va notificar el passat 7 d'abril, mitjançant una diligència d'ordenació, l'execució forçosa de la sentència.

L'assemblea de l'entitat metropolitana celebrada el passat 15 de maig va acordar els criteris de repartiment entre els municipis que formen part de l'Emtre per a l'aportació econòmica destinada a abonar la indemnització, amb les tones que aporta cadascun com a principal variable de càlcul.

L'Ajuntament de València, tal com indica la taula reproduïda en aquesta informació, assumeix així la meitat de l'aportació, amb 2,4 milions d'euros; seguit de Torrent (299.317 euros); la Mancomunitat de l'Horta Nord (274.098 euros); Paterna (256.468 euros); Manises (110.291 euros); Burjassot (106.294 euros), i Alaquàs (103.408 euros), entre d'altres.

La mobilitat associada al funcionament del nou estadi del València CF és un dels temes que més preocupa l'associació de veïns de Benicalap, tal com va posar de manifest el seu portaveu i vicepresident, Juan Carlos Caballero, a preguntes d'aquest diari.

I no és per menys, tenint en compte que es tracta d'una zona ja de per si amb una alta intensitat de trànsit, principalment a l'avinguda de les Corts Valencianes, amb seriosos problemes d'aparcament als seus voltants. La posada en marxa del recinte esportiu a l'estiu de l'any que ve, amb una capacitat de 70.000 espectadors i amb una previsió per part del club d'assolir aleshores els 50.000 abonats, fa presagiar als residents de la zona un caos encara més gran que el que es produeix actualment a les rodalies de Mestalla, amb el transport públic col·lapsat i els vehicles estacionats en zones per als vianants o enjardinades, com el passeig de l'Albereda.

A tot això s'uneix que l'aparcament del nou estadi, de 227 places, serà d'ús exclusiu per al club tant en el dia a dia com els dies de partit. Addicionalment, s'habilitaran altres 900 places, encara que associades als equipaments terciaris per a un ús diari no vinculat a l'esdeveniment futbolístic per motius de seguretat.

Davant aquestes perspectives, el club va elaborar un Pla de Mobilitat el febrer de 2015 que estableix una sèrie de propostes de millora dels serveis i les infraestructures existents, amb la finalitat d'assumir les necessitats generades per l'estadi. Entre aquestes, la més cridanera és la posada en marxa de quatre aparcaments dissuasius a les principals entrades de la ciutat connectats al nou estadi mitjançant línies de bus llançadora.

Segons la documentació recopilada per aquest diari, el llavors president del club, Amadeo Salvo, va signar un document pel qual es comprometia a implantar aquesta mesura.

La missiva (completa al final de la informació), inclosa en l'expedient municipal sobre el nou estadi, detallava que el projecte consistia a ubicar els aparcaments dissuasius a les entrades a la ciutat per la V-21, la V-31, la CV-36 i l'A-3, que estarien connectats al nou estadi mitjançant aquestes llançadores, “sobretot per al trasllat dels espectadors provinents de la zona sud-est de València, a causa de la falta de connexió mitjançant transport públic directe que presenta aquesta zona”.

A més, “es proposa una cinquena llançadora de connexió entre l'Estació del Nord i el nou estadi mitjançant una línia especial d'autobús, ja que aquest es considera un dels principals punts de connexió dels pobles pròxims a la ciutat de València”.

Tant el projecte bàsic presentat pel València CF a l'Ajuntament el gener de 2024 com el d'execució presentat l'octubre del mateix any recullen el Pla de Mobilitat de 2015 com a referència per a totes les qüestions relacionades amb l'accessibilitat al nou estadi, un document que compta amb l'aval dels serveis municipals.

Segons l'esmentat pla, aquestes línies tindrien vuit autobusos amb una freqüència de pas d'entre set i huit minuts i podrien traslladar 6.000 espectadors al nou estadi en els 90 minuts previs al partit i 5.000 a la finalització d'aquest en un termini de 75 minuts. El document estableix que “el servei prestat ha de ser gratuït o molt avantatjós per a poder ser atractiu”.

La localització aproximada de les capçaleres de les cinc línies llançadora proposades per a arribar a l'entorn del nou estadi seria la següent: accés V-21, a l'avinguda dels Tarongers; accés A-3, en terrenys entre Xirivella i l'A-3; accés V-31, en solars entre Mercavalència i la V-31; Estació del Nord - ADIF, i accés CV-36, en un solar entre el Camí Vell de Torrent i la CV-30.

La trama del saqueig a la sanitat pública valenciana durant l'etapa del PP, liderada pel gerent de l'Hospital Provincial de València, Sergio Blasco, va obtindre mossegades d'un milió d'euros que es van gastar en viatges a hotels de luxe per mig món; quatre finques rústiques; reformes d'habitatges; plaques solars; pagaments a la falla familiar d'Alzira; abonaments VIP al València Basket durant cinc temporades; el rènting de vehicles Mercedes o Volvo; més de 5.000 euros en combustible; 8.763 euros en aliments i begudes alcohòliques; 3.955 euros en productes de pastisseria, i fins i tot el pagament de les empleades de la llar.

El nebot de l'exconseller Rafael Blasco, condemnat aquest dijous per l'Audiència Provincial de València a set anys de presó i a una multa de dos milions d'euros per blanqueig, suborn, falsedat, frau en la contractació pública i prevaricació, va desviar gran part d'aquestes comissions, provinents d'empreses que havien obtingut adjudicacions en el sector de la sanitat, per a sufragar viatges privats i familiars a destinacions com Palma, a Mallorca; Londres (amb assistència al musical “Mamma Mia!”); Las Vegas (amb excursió inclosa en el riu Colorado); la Xina (per als Jocs Olímpics de Pequín); Turquia (amb els seus pares i la resta de la família); Tunísia; la República Dominicana (a Punta Cana); Costa Rica; el Perú (tant en desplaçaments familiars com per als seus negocis internacionals); Panamà (en una visita exprés), i Andorra. També va ser agraciat amb un premi de loteria de 250.000 euros.

Així ho estableix la sentència de la secció primera de l'Audiència Provincial de València, que no és ferma i contra la qual es pot interposar un recurs de cassació davant del Tribunal Suprem. La investigació de la Fiscalia Anticorrupció i de la Unitat de Delinqüència Econòmica i Fiscal (UDEF) de la Policia Nacional —després d'una denúncia inicial d'Esquerra Unida del País Valencià— va quedar apuntalada en el juí amb la confessió d'una de les acusades. La condemna acredita, més d'una dècada després de l'obertura de diligències, un entramat de corrupció liderat pel principal condemnat, que va aprofitar el seu càrrec directiu i una certa falta de control en el consorci hospitalari per a “afavorir conscientment” adjudicacions públiques irregulars a una xarxa d'empreses per a després desviar comissions “en benefici propi i del seu entorn familiar”. En definitiva, tota una complexa trama que Sergio Blasco —a imatge i semblança del seu oncle Rafael, exconseller del PP també condemnat per corrupció— va orquestrar per a enriquir-se i sufragar despeses particulars, segons indica la sentència, de la qual ha sigut ponent el magistrat Enrique Marí Farinós.

La resolució, de 483 pàgines, repassa detalladament l'estructura interna de la trama d'empreses, formada per dos esglaons: les mercantils que van rebre adjudicacions públiques superiors als 30 milions d'euros de la sanitat pública valenciana i les societats que van servir per a desviar els fons a la butxaca de Sergio Blasco, mitjançant testaferros com José Luis Martínez Climent, un taxista amic de l'exgerent des de la infància que ha estat absolt per no haver-se acreditat que obtinguera cap benefici econòmic per haver prestat el seu nom. Francisco José Blasco, germà del principal acusat, també ha estat absolt en ser considerat un “mer testaferro”.

La sentència al·ludeix així mateix als projectes sanitaris a l'estranger que va liderar Sergio Blasco mentre exercia de gerent de l'Hospital Provincial de València, en destinacions com el Kazakhstan, el Perú o Guinea Equatorial, dels quals també va cobrar comissions. Les empreses que van pagar les mossegades, segons l'apartat de fets provats, pertanyien fonamentalment als sectors farmacèutics (Roche Farma i Janssen), de tecnologia mèdica (Toshiba Medical Systems) i de logística sanitària (Out Log, propietat de Miguel Sanfélix, condemnat a dos anys i dos mesos de presó per blanqueig, suborn i falsedat). Aquesta última mercantil va ingressar 19,5 milions d'euros de la sanitat pública valenciana durant l'etapa en què Sergio Blasco va estar al capdavant del consorci hospitalari.

La resolució repassa les nombroses irregularitats detectades en alguns dels processos d'adjudicació, que estaven decidits prèviament, o en una ampliació milionària del contracte (del 30% i “il·legal”, segons la Sindicatura de Comptes) acordada per Sergio Blasco sense cap estudi de mercat i “de manera arbitrària” i “injustificada”.

En una altra de les licitacions públiques pilotades per Sergio Blasco, l'empresari José María Brotón González (condemnat a un total de dos anys i dos mesos de presó) “coneixia que el contracte anava a ser adjudicat a la seua empresa” i “fins i tot, encara que residia a Madrid, va contractar el lloguer d'un habitatge a València” abans de la resolució definitiva de l'expedient, segons explica la sentència.

La confessió clau d'una testaferro

La resolució apunta la condemna amb la confessió de Gisela Samudio, germana bessona de la responsable de premsa de l'Hospital Provincial de València i “testaferro” de Sergio Blasco, amb qui va mantindre una “relació sentimental”, segons va declarar la dona en el juí. En el context d'aquest idil·li, van crear l'empresa Identiart SL, que Sergio Blasco “dirigia” des de l'ombra i que va ser utilitzada per a cobrar comissions de més de mig milió d'euros.

Una nota manuscrita trobada en el registre del domicili de Gisela Samudio detallava la participació en l'empresa de Francisco José Escandell Vila (un altre testaferro) i d'un tal “X”. En el juí, Samudio va afirmar que “la X era Sergio Blasco”, i va donar així el colp de gràcia judicial a l'exgerent.

Amb l'empresa pantalla Identiart SL, a la qual Sergio Blasco va aportar d'amagat 16.500 euros, la trama va ingressar 60.000 euros de la farmacèutica Janssen, que es van utilitzar per a la gestió publicitària i el patrocini de Fent Salut, la revista interna de l'Hospital General de València (“que també pagava generosament a periodistes”). La sentència considera com a fet provat que Blasco va percebre 42.000 euros d'aquests fons de Janssen, mentre que les germanes Samudio es van repartir entre elles 18.000 euros. Una altra de les empreses de la trama va finançar un viatge a Costa Rica (del 13 al 17 d'agost de 2008) per a la testaferro i el gerent de l'hospital, per un import de 5.486 euros.

La dona, “amb la finalitat de col·laborar en el transvasament de diners”, va consentir la facturació de l'empresa malgrat saber perfectament “que no obeïa a operacions reals”, afirma la sentència. L'acusada va assolir un pacte de conformitat amb la Fiscalia Anticorrupció per a confessar els fets i ha estat condemnada a una pena menor de 16 mesos de presó per suborn, falsedat documental i blanqueig (a més d'una multa de 133.265 euros).

Per a canalitzar les comissions, Sergio Blasco també va recórrer a José Luis Sánchez Galán, un militar de carrera en la reserva que era amic seu des de la infància. Tots dos van crear la firma Vamont Consulting SL, que va arribar a ingressar comissions d'empreses adjudicatàries per un import de 203.194 euros.

Vamont Consulting SL va abonar despeses com un viatge a Punta Cana (República Dominicana) de Sergio Blasco, la seua esposa, Deborah Salom Císcar, i els dos fills del matrimoni, al qual es van afegir el seu germà Francisco José Blasco i l'exmilitar empresari amb la seua dona.

A més, aquesta societat pantalla va sufragar despeses de 6.000 euros a la falla Caputxins d'Alzira, de la qual la dona i la filla de Sergio Blasco van ser el 2011 fallera major i fallera major infantil. Vamont Consulting SL va emetre una factura a una empresa d'espectacles amb el “concepte fictici” relatiu a “projectes internacionals de salut per a ponències”, quan es tractava “realment” del muntatge del so i la imatge de la falla Caputxins del 17 de març de 2011, l'any en què la dona i la filla de Sergio Blasco van ser falleres majors.

Els pagaments del conseller Marciano Gómez

Precisament a aquesta mercantil instrumental de la trama corrupta, tal com va revelar elDiario.es, va abonar l'actual conseller de Sanitat, Marciano Gómez, mitjançant les seues antigues empreses consultores, un total de 37.400 euros, segons explica la sentència. Gómez va declarar en qualitat de testimoni en la sessió del juí del 22 d'octubre de 2025 i va negar, a preguntes de la fiscal Adoració Cano, que aquests fons correspongueren a comissions il·lícites. El conseller va esgrimir que va pagar a Sergio Blasco per dos informes sobre el sector sanitari al Perú (un “voluminós” i un altre “succint”) que li van ser “extraordinàriament” útils per als seus clients quan era consultor, anys abans d'incorporar-se com a titular de Sanitat al Consell de Carlos Mazón i a l'actual Consell presidit per Juan Francisco Pérez Llorca.

Sergio Blasco, amb el testaferro taxista José Luis Martínez Climent, va constituir Sanygestion 2012 SL, una empresa que es limitava a “cobrar comissions” d'adjudicatàries de l'hospital públic i a “servir de pont” per a justificar ingressos d'altres societats de la trama amb “facturació fictícia”, tot això per a “desviar diners” a la butxaca del principal condemnat.

Amb Sanygestion 2012 SL va percebre comissions de 70.966 euros d'Agem Auxiliar General d'Electromedicina SL, una empresa espanyola vinculada a l'Hospital General de València i a uns projectes de centres de transfusió a Guinea Equatorial en els quals participava la neboda de Sergio Blasco. Per a “emmascarar” els pagaments, ambdues mercantils van subscriure “de forma fictícia” dos contractes de col·laboració, postil·la la sentència.

Per altra banda, l'empresa Corporació Sociosanitària del Mediterrani SL va pagar a Sergio Blasco i al seu entorn un total de 110.859 euros, mentre que Manteniments Integrals Túria SL va abonar 45.167 euros per a reparacions al seu xalet.

Absolta la testaferro titular de 18 comptes bancaris

Una altra empresa usada en l'entramat corrupte va ser Iaunua Gestión y Servicios SL, administrada per Ana Clarés, neboda del traspassat Daniel Pérez Cuesta, cap d'Àrea de Desenvolupament Tecnològic i Sistemes d'Informació de l'Hospital Provincial de València. La dona ha estat absolta per no haver-se acreditat que obtinguera cap benefici econòmic i atés que el seu oncle i Sergio Blasco “actuaven com un equip”. L'Audiència de València conclou que va ser una mera testaferro del seu oncle sense tindre “coneixement ni consciència” de les operacions mercantils, malgrat que va ser titular de 18 comptes bancaris i va estar autoritzada en 13.

No va ser l'únic càrrec del consorci hospitalari beneficiat per la trama. La firma Estudis i Projectes Sociosanitaris del Xúquer SL va costejar un viatge a Roma (per un import de 3.316 euros) per a dos directius: el cap de l'equip d'auxiliars sanitaris i zeladors i el coordinador d'ambulàncies.

Per la seua banda, la sentència absol Vicente José Doñate Melchor, administrador de Bicnet Sistemas de la Información SL, i destaca que els pagaments rebuts per aquesta firma de dues farmacèutiques “es van deure a treballs efectivament prestats (...) en la seua activitat professional en l'àmbit de les seues relacions comercials amb aquestes empreses”. La resolució també descarta que els pagaments obeïren a “operacions fictícies”.

En Tamazula SL, una empresa inactiva a nom del testaferro taxista, i en Estudios y Proyectos Sociosanitarios Xúquer SL, una firma a nom del germà i de la neboda del principal acusat, es van donar d'alta dues treballadores de la llar de Sergio Blasco en diversos períodes. Tamazula SL va pagar a Blasco i a la seua família un import total de 192.067 euros malgrat no haver tingut cap activitat comercial (“es va utilitzar per a facturar de forma fictícia, per a rebre una comissió i per a rebre o enviar diners d'altres societats de la trama”, sosté la resolució).

Les referències a l'oncle Rafael Blasco

La sentència destaca que Tamazula SL va rebre una comissió de 29.580 euros de la firma Gesman Ingeniería de Gestión “sabent” el testaferro Escandell Vila que l'empresa havia sigut adjudicatària d'un expedient d'assistència, per un import de 750.000 euros, licitat per la Conselleria de Solidaritat i Ciutadania, “quan era conseller Rafael Blasco Castany, oncle de Sergio Blasco Perepérez”, segons detalla el tribunal.

L'Audiència de València també ressenya un viatge a Palma abonat per la trama i justificat com una reunió del gerent amb l'ONG Llevant en Marxa, que havia obtingut una subvenció de 234.486 euros del departament dirigit pel seu oncle, Rafael Blasco.

La secció cinquena de l'Audiència Provincial de València ha condemnat a set anys de presó Sergio Blasco, exgerent de l'Hospital Provincial i nebot de l'exconseller del PP Rafael Blasco, en el marc del 'cas Osvaldos', una trama corrupta que va desviar fons de la sanitat pública a la butxaca de l'antic alt càrrec popular.

La sentència imposa a Sergio Blasco penes de dos anys i mig per blanqueig de capitals (i multa de dos milions d'euros); tres anys per suborn i falsedat i un any i mig per frau en la contractació, a més de sis anys d'inhabilitació per prevaricació. No obstant això, el tribunal absol l'exgerent dels delictes de malversació de cabals públics i de negociació prohibida a autoritat o funcionari públic.

Una de les acusades, Gisela Samudio, va confessar els fets (va dir que Sergio Blasco “era la X” de la trama corrupta) i va assolir un pacte de conformitat amb la Fiscalia Anticorrupció. La dona ha estat condemnada a un total de 16 mesos de presó per blanqueig (a més d'una multa de 133.265 euros), suborn i falsedat documental i absolta de malversació.

Per altra banda, la resolució condemna l'empresari José Luis Sánchez Galán a 16 mesos de presó pels mateixos delictes (i absolt de malversació) i una multa de 100.000 euros. José María Brotón González ha estat condemnat a un any i vuit mesos de presó per blanqueig (i multa de 80.000 euros) i a un any i sis mesos per suborn i falsedat documental.

Condemna al testaferro de Sergio Blasco

El testaferro de Sergio Blasco, Francisco José Escandell Vila, ha estat condemnat a un any i vuit mesos per blanqueig i multa de 58.000 euros i a un any i sis mesos per suborn.

La sentència també imposa a l'empresari Miguel Sanfélix un any i huit mesos per blanqueig i un any i sis mesos per suborn i falsedat.

Per altra banda, el tribunal absol Francisco José Blasco (germà del principal condemnat), José Luis Martínez Climent, Ana Clarés Pérez, Vicente José Doñate Melchor i José María Soriano Saavedra.

La resolució, que no és ferma i contra la qual cap recurs de cassació davant del Tribunal Suprem, acorda el decomís d'un total d'un milió d'euros a abonar de manera solidària entre el principal condemnat i els empresaris condemnats.

Les platges del Perelló, el Pouet i les Palmeres (Sueca) es troben en la recta final dels treballs de regeneració que des de principis de juny escomet el Ministeri per a la Transició Ecològica (Miteco), cosa que ha propiciat que hagen estat tancades al bany. Amb l'aportació i la distribució d'arena ja finalitzades, la previsió és que es vagen obrint de manera progressiva entre aquesta setmana i la que ve, mentre finalitzen la resta d'actuacions relacionades amb la regeneració de les dunes.

La situació d'aquesta franja litoral, així com la de Pinedo, el Saler i el Perellonet, ha estat crítica per la forta erosió patida en els últims anys, amb el risc que comporta per a l'Albufera, entre altres qüestions, per la possible salinització.

La magnitud de les obres que es realitzen a la costa de Sueca (també s'estan escometent a Cullera i Sagunt) ha posat novament el focus sobre l'ampliació del Port de València com un dels principals causants de la regressió de les platges del Parc Natural de l'Albufera, i fins i tot de les de Sueca, com apunten diversos informes.

En el cas de la costa del Perelló, el Pouet i les Palmeres, la inversió de 7,6 milions d'euros permetrà recuperar una amplada de 22 metres de platja mitjançant l'aportació de 700.000 metres cúbics d'arena al llarg de tres quilòmetres de costa.

Anteriorment, el 2023, el Miteco va invertir 28 milions d'euros més per a finançar el vessament mitjançant draga de més de tres milions de metres cúbics de sorra al llarg de 7,1 quilòmetres de la costa compresa entre Pinedo i la Gola del Pujol, i va aconseguir ampliar l'arenal 75 metres.

En total, el Miteco ha realitzat una inversió pública de 35,6 milions d'euros en aquesta franja de costa, dels quals l'Autoritat Portuària de València (APV) no ha injectat ni un sol euro, tot i ser el principal causant de l'erosió. L'APV sí que finança, també amb fons públics, els 542,6 milions d'euros que costen els molls de l'ampliació nord, les obres de la qual avancen amb la destrucció d'un contradic que en el seu dia es va costejar amb 74 milions d'euros de fons europeus.

“Amenaça per a l'Albufera”

Segons va informar elDiari.es, l'estudi d'impacte ambiental realitzat l'any 2018 necessari per a donar el vistiplau al projecte, apunta al Port de València com un dels causants del procés de regressió que pateixen les platges del sud, cosa que, al seu torn, posa en risc el Parc Natural de l'Albufera. En concret, afirma que “la supressió de les fonts d'alimentació al front litoral objecte d'estudi, com a conseqüència del dèficit d'aportacions del Túria i de l'efecte barrera del Port de València, unida a l'ocupació de les seues dunes en algunes parts del tram per obres d'infraestructures i edificacions, ha tingut com a conseqüència la regressió de la franja costanera nord i la degradació d'un espai litoral considerat espai natural protegit”.

A més, afig que el fenomen erosiu s'ha anat propagant cap al sud amb el pas del temps, afectant una longitud de costa cada vegada més gran: “En l'actualitat, el procés regressiu amenaça, de manera especial, els ecosistemes de la Devesa, per l'estretament de la restinga que tanca l'Albufera, amb la qual cosa es fa necessària la intervenció per a evitar que continue el seu desgast, fet que suposa un risc imminent per a la conservació dels hàbitats que constitueixen l'ecosistema del Parc Natural de l'Albufera. Fins al moment, les actuacions escomeses en el tram de costa han consistit en successives aportacions de material que han tingut caràcter puntual i únicament han suposat solucions a curt termini, sense arribar a abordar globalment el problema”.

El comitè científic conclou que el Port és “la principal causa de l'erosió”

D'altra banda, el Comitè Científic del Parc Natural de l'Albufera i a instàncies de la Junta Rectora celebrada el juliol del 2021, va emetre un dictamen en relació al Port de València.

El document del qual va informar elDiario.es analitza el possible impacte de l'ampliació nord del Port de València, ja en obres, sobre les platges situades dins del Parc Natural, i està signat per Josep E. Pardo (catedràtic de la Politècnica), Pablo Vera (doctor en Biodiversitat), José Serra (catedràtic de la Politècnica), Eulàlia Sanjaume (doctora de la Universitat de València), Francesc La Roca (doctor de la Universitat de València) i Ernest García (professor emèrit de la Universitat de València).

En primer lloc, el dictamen afirma que “el Port de València és la principal causa dels problemes d'erosió de la restinga de l'Albufera de València”, ja que causa “una interrupció del flux natural de sediments transportats pel corrent de deriva litoral i ha generat una forta regressió”. Aquestes circumstàncies “són independents de la modificació del moll previst actualment, però continuen manifestant-se, i es veuen agreujades per la reducció del subministrament fluvial i l'ascens del nivell marí associat als processos d'escalfament global”.

En segon lloc, posa de manifest que “el Port de València mai no ha efectuat cap acció per a compensar o reparar aquests danys”. És imprescindible que l'APV pose en marxa actuacions “per a restablir la connectivitat litoral que va alterar des de les primeres etapes constructives, però molt particularment, les causades per l'ampliació de la dàrsena sud (1992-93)”, unes accions que “haurien de comptar amb el suport de la comunitat científica”. A més, “de la mateixa manera que la legislació considera en altres sistemes naturals, en el futur s'haurà de tindre en compte la possibilitat de desmantellar infraestructures sobre la línia de costa que hagen perdut la seua funcionalitat”.

Respecte de la dimensió i la magnitud del material subaquàtic que s'extraga per a omplir la zona que s'ha d'ampliar, és a dir, els molls sobre els quals s'ubicarà la futura terminal, “el seu impacte ve determinat per la profunditat a què es faça; el límit crític s'hauria d'establir en els 20 metres de profunditat”. Per davall d'aquesta profunditat “no hi hauria impactes sobre la dinàmica sedimentària, però, si es produïra a menys profunditat, acabaria afectant el sistema de platges”. Per tant, entenen els signants del dictamen que “els promotors de l'actuació haurien de presentar un estudi que mostre i avalue els efectes sobre el règim d'onatge d'aquestes extraccions subaquàtiques per a assegurar que no es modificarà substancialment la direccionalitat de les onades i, com a resultat, el transport natural de sediments a les platges”.

Finalment, afegeix que la modificació del moll nord persegueix un increment de la capacitat operativa del Port de València i, en conseqüència, un increment del trànsit marítim: “Els impactes sobre la biodiversitat causats per l'augment del trànsit no han estat considerats per declaracions d'impacte anteriors. Aquests impactes, en compliment de la legislació ambiental vigent, requereixen una avaluació rigorosa”.

Com ha anat informant aquest diari, la Declaració d'Impacte Ambiental (DIA) davall la qual es construeix la terminal nord és de l'any 2007 i no ha tingut en compte les modificacions que s'han implementat en el projecte, que, com ha quedat acreditat, requereix més recursos i material de rebliment. La validesa de la DIA està pendent d'una resolució judicial.

La vicepresidenta Susana Camarero va plantejar serioses reticències a entregar a la jutgessa de la dana els missatges de WhatsApp del 29 d'octubre de 2024, tràgica jornada que va acabar amb 230 morts, emmagatzemats al xat del Govern autonòmic de Carlos Mazón, un grup format pel president, els seus consellers i tres alts càrrecs de Presidència (que van ocultar davant la magistrada l'existència de la prova). Així consta en l'acta de la declaració de Camarero del passat 10 de juny, a la qual ha tingut accés elDiario.es. “Hi ha molts altres consellers involucrats i crec que no sóc jo qui ho ha d'aportar”, va esgrimir la vicepresidenta quan l'advocat Manolo Mata, que representa l'acusació popular exercida en la causa per Acció Cultural del País Valencià, va exposar l'existència del grup de WhatsApp intern del Consell.

“Em consta que té bastant rellevància”, li va reballar el lletrat a la testimoni, que es va quedar molt descol·locada davant la jugada de Mata, segons confirmen diverses fonts presents en la testifical. “Però, en tot cas, també té el xat la senyora Pradas”, va adduir la vicepresidenta en referència a la principal investigada en la causa, l'exconsellera Salomé Pradas.

Manolo Mata, un experimentat penalista que, a més, va ser portaveu del PSPV-PSOE a les Corts Valencianes durant l'etapa del Pacte del Botànic i coneix les interioritats del poder autonòmic, havia llançat la xarxa a la testimoni abans d'entrar en matèria. Prèviament a traure a la palestra l'existència del xat, va preguntar a Camarero si conservava el mateix telèfon mòbil sense desconfigurar. “Sí”, va contestar la testimoni.

Immediatament, l'advocat va llançar el dard: “És que és la primera membre del Govern valencià que acudeix [a declarar]. Hi ha un WhatsApp grupal de tots els consellers i vosté conserva [els missatges] d'aquell dia; ho podria aportar perquè vegem quina valoració es va fer sobre l'emergència?”, li va preguntar.

Camarero, després de l'ensurt inicial, es va oposar a aportar els missatges. “No tindria cap problema, però no crec que siga jo qui haja d'aportar un xat on estem els membres del Consell, que tenim secretes les nostres deliberacions”, va manifestar la vicepresidenta tant de l'Executiu anterior de Carlos Mazón com de l'actual de Juan Francisco Pérez Llorca.

El lletrat va recollir el guant i va argumentar que un grup de WhatsApp no era precisament un òrgan deliberatiu del Consell. “Eixe WhatsApp és determinant”, va argumentar Mata.

“Hi ha molta gent que ha canviat el telèfon; han canviat fins i tot els consellers. En aquest cas, la senyora Camarero és vicepresidenta del Govern actualment, i ni se li ha perdut ni se li ha destruït ni se li ha desconfigurat ni actualitzat negativament el telèfon, amb la qual cosa és probablement l'única oportunitat que puguem tindre'l”, va insistir l'advocat.

La jutgessa instructora, Nuria Ruiz Tobarra, va intervindre en l'interrogatori per a aclarir a la testimoni que, en qualsevol cas, l'aportació dels missatges de WhatsApp seria “voluntària”. “Jo li ho puc demanar, però després, si no ho vol aportar, no ho aporta”, va dir la magistrada.

Davant tal dilema, Camarero es va plantar en un primer moment:

—Doncs, si em permet, ho pensaré, ho consultaré; no només depén de mi. El que té a veure amb mi jo ho aporte com a testimoni.

L'interrogatori va seguir per altres derroters fins que, una estona després, la jutgessa va anunciar una breu pausa. La vicepresidenta va aprofitar el recés per a consultar fora de la sala de vistes amb el subsecretari Carlos Lirio, que, juntament amb la cap de premsa, acompanyava la testimoni en aquella visita al Palau de Justícia. Quan es va reprendre la testifical, Susana Camarero va canviar la seua postura inicial, de la qual ja s'havien fet ressò els mitjans de comunicació.

—En aquest recés (...) he preguntat, perquè vinc acompanyada per algú que pertany al meu equip, que sap aquestes coses, si entregar el [xat de] WhatsApp que m'ha sol·licitat el senyor Mata anteriorment de l'equip del Consell, dels consellers, estava dins de la legalitat; perquè li he comentat quan m'ho ha demanat: he de fer la consulta, perquè jo no sé si estic fent alguna cosa incorrecta o alguna cosa que em vaja a generar un problema. I m'han dit que el puc entregar i, per tant, la seua senyoria m'indicarà com (...).

La vicepresidenta, que (en una polèmica decisió revelada per aquest diari) es va absentar de la reunió del Centre de Coordinació Operativa Integrat (Cecopi) de la dana per a acudir a un acte de lliurament de premis de la patronal, va defensar davant la jutgessa l'actuació del seu departament, del qual depenien les residències de persones grans i el servei de teleassistència. No obstant això, Camarero no s'esperava la jugada de l'advocat de l'acusació popular. La testimoni va reconéixer: “Jo, sincerament, per a preparar aquesta compareixença, no me n'he anat a aquest [xat de] WhatsApp”.

A més, els missatges de WhatsApp amb l'alt càrrec que va deixar connectat al Cecopi, incorporats a la causa, van confirmar que la vicepresidenta va abandonar la reunió tot i témer per la integritat de 80 xiquets d'un centre sota la seua protecció.

Un comprometedor xat amb un Mazón en to indecorós

La incorporació al procediment del xat del Consell de Carlos Mazón va suposar un cert punt d'inflexió en la instrucció de la causa. A més de revelar el to indecorós de l'aleshores president, va confirmar que Mazón, després de donar ordres a tort i a dret a primera hora del dia dels fets, es va desconnectar totalment del xat durant la resta de la jornada, en què va participar en un llarg dinar i sobretaula amb Maribel Vilaplana en un reservat del restaurant El Ventorro, malgrat que els seus consellers van alertar quasi en directe de l'empitjorament de la catàstrofe sobre el terreny.

Per la seua banda, la defensa de l'excap del Consell es resisteix, de moment, a entregar la resta de missatges de WhatsApp d'aquella jornada (escudant-se en un “elemental criteri de prudència”).

El xat també ha propiciat que la jutgessa es plantege citar com a testimonis altres consellers, una via inicialment descartada per la instructora. Es tracta del vicepresident Vicente Martínez Mus; de José Antonio Rovira (titular d'Educació durant la dana i actual conseller d'Economia i Hisenda); Miguel Barrachina (Agricultura), i Marciano Gómez (Sanitat).

Un incòmode escenari que obri la porta que, al retorn de la pausa en la instrucció per les vacances del mes inhàbil d'agost, desfile mig Consell de Pérez Llorca pel Palau de Justícia de Catarroja.

A principis del segle XX, la comarca de la Marina Alta i els seus voltants es van convertir en el punt de partida d'un èxode silenciós. La plaga de la fil·loxera, que va devastar els cultius de vinya, unida al jou del caciquisme local, va espentar milers de persones cap a la incògnita. El destí principal no va ser Algèria ni l'Argentina, destinacions habituals de la diàspora valenciana, sinó la costa atlàntica dels Estats Units i el Canadà. Entre 1906 i 1920, un total de 15.758 valencians van travessar l'oceà a la recerca d'una vida digna.

Aquesta gesta col·lectiva és l'eix central de “Del Montgó a Manhattan. 100 anys de somni americà”, un llargmetratge documental d'unes dues hores de durada produït per Info TV i codirigit per Juli Esteve i Esther Albert. Aquest audiovisual, que arriba als cinemes després de superar un complex procés de producció i edició entre 2024 i 2025 —marcat també per la dana—, va haver de ser finançat en la seua última fase mitjançant una campanya de micromecenatge a la plataforma Verkami. L'objectiu era recaptar un mínim de 16.000 euros i assolir les 1.000 entrades anticipades per a assegurar l'exhibició en sales comercials del territori valencià, un objectiu que finalment s'ha aconseguit.

El projecte té les seues arrels, reconeix Esteve, en dos moments clau. El primer va ser l'èxit d'un documental previ sobre la migració a Algèria, estrenat el 2012. El segon és fruit d'una experiència estrictament personal. El 1988, durant un dinar familiar, Juli Esteve va descobrir que els avis de la que era aleshores la seua parella havien residit a Nova York durant més d'una dècada. “Eixa era una història que per a un valencià de l'Horta, que ho desconeixia, va resultar fascinant pel gran contrast que suposava la pobresa de la Marina amb la capital del món”, evoca el codirector.

A partir del 2012, l'equip va iniciar una exhaustiva investigació que es va perllongar durant quatre anys —el primer dedicat íntegrament a una tasca d'investigació i els altres tres, a les gravacions i a l'edició— i que va donar com a primer fruit quatre peces documentals. La coincidència temporal amb la publicació del llibre Valencians a Nova York. El cas de la Marina Alta (1912-1920), de la investigadora Teresa Morell, va servir d'al·licient. “Ella troba 2.500 noms, però n'hi ha més, i Juli comença a estirar el fil. Creem un registre que està més o menys complet i que mai s'havia fet”, explica Esther Albert.

El rigor dels cineastes els va portar a revisar els registres de passatgers de tots els vaixells amb eixida des d'Espanya i dels ports francesos de Cherbourg i Le Havre. El resultat és un cens quasi matemàtic de 15.758 persones migrants. El fil migratori va començar el 6 de setembre de 1906 amb l'arribada de deu pioners del municipi d'Orba. A partir d'aquesta data, el fenomen es va expandir de manera imparable fins que, el 1920, el Govern dels Estats Units va restringir l'entrada de ciutadans espanyols i italians amb l'excusa del temor al terrorisme anarquista, encara que, en el fons, relata Esteve, hi havia els prejudicis contra els europeus del sud.

L'impacte socioeconòmic en els municipis d'origen va ser radical. Localitats com Pego van registrar la marxa d'un miler de veïns; Pedreguer en va perdre 711 i Orba va veure marxar 580 persones, una xifra que representava més de la meitat del seu cens de 1.100 habitants l'any 1900.

“Se'n van anar tots els hòmens joves i moltes dones; només van quedar els xiquets i la gent gran”, contextualitza Esteve. Aquesta absència de mà d'obra va estrangular els interessos dels grans terratinents de la zona. “Els latifundistes es van quedar sense treballadors perquè no tenien ningú per a cultivar les terres, i les van vendre als mateixos emigrants, que enviaven diners des d'Amèrica o tornaven amb les butxaques plenes de dòlars. La terra es va democratitzar i es va acabar amb el latifundisme molt abans de la reforma agrària de la Segona República”, assevera el realitzador.

Per a certificar la veracitat d'aquest procés, Albert i Esteve van confrontar els testimonis orals dels protagonistes o dels seus descendents amb documentació oficial en territori nord-americà, on van tindre accés a material que es trobava en algunes de les 25.000 bobines de gravació de domini públic integrades al Congrés dels Estats Units. En total, la productora va completar 700 entrevistes en 70 poblacions de comarques com la Marina i la Safor, però també a la Ribera o el Racó d'Ademús, a més d'una campanya de gravació de dues setmanes a Nova York l'octubre de 2013.

El llargmetratge no es planteja únicament com un document de consum nostàlgic, sinó com una eina de pedagogia social davant dels discursos xenòfobs contemporanis. “El treball serveix, a més, de denúncia social, perquè demostra que els valencians també emigrem per la pobresa”, defensa Esteve, qui recorda que en contextos hostils aquells pioners “s'ajuntaven, parlaven la seua llengua i cuinaven els plats de la seua terra per a autoprotegir-se, perquè se sentien exclosos”. Al respecte, recorda l'anècdota recollida en l'anterior documental sobre les migracions a Algèria, quan un dels testimonis explicava com s'arribava a la rica costa nord-africana en pastera des de les pobres terres valencianes on regnava la misèria, “cosa que resulta molt significativa”.

Per la seua banda, Albert incideix en la necessitat de traslladar aquest llegat al sistema educatiu: “És un exercici de memòria i també una reivindicació. Volem que aquesta història vaja més enllà de les sales de cinema o d'una plataforma, que arribe a l'escola perquè les noves generacions puguen conéixer-la i combatre així determinades ideologies d'odi”.

L'audiovisual valencià, “a l'UCI”

L'estrena del film, que ja va superar la seua primera prova de foc davant del públic al festival DocsValència i en projeccions especials a Ondara i a la ciutat de València, serveix també per a posar el focus sobre la delicada situació que travessa la indústria audiovisual local.

El llargmetratge actual és una reedició amb música inèdita i noves escenes basada en el material original, un desenvolupament que va ser possible gràcies a les ajudes a la Projecció Audiovisual de la Generalitat Valenciana de la convocatòria de 2023. Tanmateix, els directors es mostren pessimistes davant de l'evolució del sector en els últims anys.

“Hem d'agrair a la Generalitat la seua col·laboració, però no podem deixar de constatar que aquestes ajudes venen de 2023. Fins a 2024, les subvencions que atorgava l'IVC (Institut Valencià de Cultura) eren sis ajudes de 90.000 euros, les més baixes que es donaven en el context nacional, però alguna cosa ajudaven. Tanmateix, en les convocatòries de 2025 i 2026 només se n'atorguen dues, cosa que significa que hi ha quatre empreses condemnades a l'extinció”, lamenta Juli Esteve.

El director assenyala també el declivi pressupostari de la televisió autonòmica À Punt com un factor agreujant: “Té la meitat de pressupost que tenia el 1998, 13.000 milions de pessetes (al voltant de 200 milions d'euros). Ara compta amb uns cent milions d'euros, enfront dels 300 que va arribar a tindre. Això vol dir que no poden invertir en l'audiovisual valencià”. “La inversió ha demostrat que genera retorn”, subratlla.

Malgrat les dificultats econòmiques, l'equip confia en la resposta de l'audiència i en la viabilitat comercial de la cinta en plataformes digitals o cadenes de televisió durant els pròxims dotze mesos. L'objectiu final roman intacte: evitar que l'oblit sepulte l'aventura d'aquells milers de valencians que un dia van mirar cap a l'Atlàntic amb l'esperança de conquerir Nova York.

L'antiga màquina de guanyar eleccions coneguda com a PP valencià està en plena ebullició. A 11 mesos que se celebren les eleccions autonòmiques i municipals, encara no sap qui serà la persona que encapçalarà la llista a la Generalitat. I davant els buits de poder, ja se sap, es mouen les legítimes aspiracions dels qui pensen que es poden guanyar el favor del cap. En aquest cas, el president del PP nacional, Alberto Núñez Feijóo. El polític gallec, de naixement i d'acció, continua sense designar aspirant i sense fixar la data d'un congrés regional que fa un any que està caducat per la desastrosa gestió de la dana per part del seu anterior president, Carlos Mazón.

Aquesta incertesa calculada per Gènova continua debilitant el lideratge de l'actual president, Juan Francisco Pérez Llorca, que no vol ser un president interí i vol continuar al Palau de la Generalitat més enllà del maig de 2027, i està donant ales a diversos aspirants que, encara que no ho diguen públicament, fa mesos que maniobren a València, Castelló i Alacant, però també a Madrid.

El més visible és Vicent Mompó, president del PP de la província de València i de la Diputació, i qui va aspirar a succeir Carlos Mazón i va ser descavalcat a les primeres de canvi en filtrar-se el seu nom. Mompó sap que els lideratges en el PP valencià es guanyen amb aliances entre València i Castelló, i una petita part d'Alacant. I això és el que està visibilitzant en els últims dies. Amarrada l'entente amb el nord, Mompó té una sintonia especial amb la presidenta castellonenca, Begoña Carrasco. De fet, tant ella com el cap provincial d'Alacant, Toni Pérez, van estar presents dissabte passat en el multitudinari acte impulsat pel mateix Mompó a Sueca, exhibint aquesta unitat entre les tres províncies en què tant va fer èmfasi Feijóo en el mateix acte: “Si les peces van cadascuna pel seu costat, el motor es gripa”, va afirmar.

Mentre va lloar l'“excel·lent feina” dels alcaldes i de les diputacions, sobre la Generalitat, o el que és el mateix, sobre Pérez Llorca, va recórrer a una obvietat: “El Govern [valencià] està treballant, el president està treballant”. Així, mentre Mompó va eixir de l'acte reforçat, al cap del Consell se'l va veure més que tocat.

Però lluny de quedar-se ací, el president de la Diputació de València va ara per ara buscant complicitats entre els descontents d'Alacant. I el més destacat de tots és Luis Barcala, alcalde d'Alacant, i a qui Carlos Mazón volia fora. Contra tot pronòstic, la setmana passada va ser confirmat pel secretari general del PP, Miguel Tellado, com a candidat a l'alcaldia malgrat el tremenbund desgast patit per l'escàndol de les adjudicacions fraudulentes de les VPO que investiga la Justícia. I esta setmana, sense anar més lluny, Mompó i Barcala van mostrar la seua afinitat en les festes de les Fogueres.

A què es deu la frigidesa mostrada per Feijóo cap a Pérez Llorca, donant ales a tota mena d'especulacions? L'actual cap del Consell ha encadenat diverses situacions polèmiques que, segons diverses fonts consultades per este diari, haurien incomodat al carrer Gènova. Això no significa que estiga descartat com a candidat. De fet, des de la sala de màquines del Palau deixen caure que tots els caps de llista autonòmics s'anunciaran després de l'estiu i tracten de traslladar tranquil·litat i confiança en què finalment serà l'elegit.

Entre les situacions que no han agradat a la direcció nacional dels populars està la iniciativa presa fa dos mesos, quan va omplir la Comunitat Valenciana amb tanques amb la seua cara pagades pel partit en les quals es llegia el lema “Juanfran President”. Una campanya d'imatge que va molestar una part del partit, ja que es va interpretar com un acte de precampanya pagat pel PP valencià. Tampoc ha agradat el soroll generat al voltant de la plaça activada en la Diputació de València adjudicada a la seua parella en comissió de servei, cobrant quasi el doble del que percebia en l'Ajuntament de Finestrat, en la qual finalment no es quedarà, o la reunió amb el ministre d'Hisenda, Arcadi España, en què es va parlar del nou model de finançament.

Amb tot, Pérez Llorca disposa de la majoria de la província d'Alacant, amb la totalitat del mazonisme del seu costat i el poderós PP de la Marina Baixa també, així com el Baix Segura. On punxa el president és a València ciutat, encara que allí Mompó també ha tocat os. María José Catalá, que compta amb el favor de Feijóo, no té especial afinitat ni pel president de la gestora autonòmica ni pel líder de la província de València.

I un altre nom que mai cal descartar i que sempre apareix en totes les travesses és el de l'actual vicepresidenta primera, Susana Camarero, que algunes fonts situen com a alternativa de consens entre Gènova i el mazonisme, per més que la seua figura també ha patit un enorme desgast després de la dana. Sense oblidar l'incombustible i persistent Francisco Camps, que continuarà agitant la convocatòria d'un congrés regional que té poques opcions de prosperar abans de les pròximes eleccions: “Cal guanyar eleccions, no congressos”, va dir Catalá recentment en presència de la plana major de Gènova.

La compra de dos llocs en el nou Mercat de Mossén Sorell es va convertir en un maldecap per a la família Broseta. La popular família d'advocats valencians ja ha adquirit una tercera part de l'espai emblemàtic, recentment reconvertit en espai gastronòmic, a través de dues mercantils i s'ha convertit en el principal propietari dels llocs de restauració. En aquesta segona tanda, l'empresa Sandclaud, a càrrec de Manuel Alberto Broseta Castelos, va estar a prop de quedar-se sense el traspàs per incompliments de l'anterior propietària.

L'Ajuntament de València va resoldre el passat 20 de maig tancar l'expedient obert i iniciar accions legals contra la propietària d'un lloc amb llicència de cafeteria i un altre d'ultramarins, que no van arribar a estar oberts fins que la firma del jove dels Broseta va manifestar el seu interés i se'n va fer càrrec. El consistori va fer diversos requeriments a la propietària per incompliments que podrien haver fet caure el traspàs, atenent la seua interpretació de la normativa municipal. El principal, assenyalat en l'informe de mercats, és que no estava donada d'alta en el règim de treballadors autònoms. No en va, ja que, segons els informes municipals, des que va adquirir el lloc no va estar operatiu.

Segons els informes de la Regidoria de Mercats, la propietària va adquirir el lloc en subhasta el març de 2023. Des de llavors, va anar sol·licitant diverses activitats comercials que es van desestimar per “no reunir les condicions higienicosanitàries, tenint en compte que el lloc, tal com consta en els informes emesos pel Servei de Sanitat, estava buit, sense mobiliari i sense activitat”.

L'expropietària va demanar que es justificara la inactivitat perquè estava esperant la decisió administrativa de canvi de model comercial, anunciada pel govern del PP en reiterades ocasions i que no ha arribat fins a finals de 2025. La dona va argumentar que aquesta espera impedia exercir l'activitat i va demanar que se suspengueren els procediments oberts fins que canviara el model, però, tot i això, el consistori va obrir diversos expedients per no exercir l'activitat de venda i no complir l'horari mínim.

El novembre de 2025, segons consta en les resolucions, l'expropietària va sol·licitar el traspàs a la mercantil Sandcloud 2025 SLU. Són dos llocs que porten dos anys pràcticament tancats, com consta en l'expedient, i pels quals l'empresa va oferir 20.000 euros —davant dels 65.000 que va pagar pels dos anteriors—. Tot just una setmana després, l'Ajuntament constata que s'està exercint l'activitat comercial i ho assenyala en un informe, encara que apunta que no es compleix l'horari de mercat. Al gener, el consistori comprova que l'encara propietària no està donada d'alta en el règim d'autònoms i se li demana que ho faça, a més de donar d'alta els treballadors contractats.

Aquell mateix mes, l'empresa d'Alberto Broseta es persona en l'expedient i també presenta al·legacions. La persona transmetent afirma que des del moment del traspàs va cessar en l'explotació i gestió efectiva dels llocs, per la qual cosa considera que les obligacions en matèria de Seguretat Social han passat a l'entitat adquirent. Per part de Sandcloud s'argumenta que, si l'Ajuntament entenia que existia algun incompliment concret de la persona transmetent, se li hauria d'haver requerit amb anterioritat. Així mateix, assenyalen que la mercantil ha donat d'alta les treballadores a la Seguretat Social, encara que no són formalment propietaris —no ho són fins que s'aprova la resolució municipal, malgrat que hagen completat la transacció comercial, cosa que posteriorment els recorda l'Ajuntament—.

Al maig, l'Oficina d'Inspecció emet un altre informe assenyalant que al lloc s'havia représ l'activitat de venda de manera continuada, complint l'horari mínim d'obertura de sis hores. I un altre més en què es recorda a la propietària que ha d'estar donada d'alta com a autònoma, una falta que pot fer caure el traspàs. L'informe assenyala que “de la lectura completa de l'ordenança, es desprén que per a poder autoritzar el traspàs l'administració concedent està obligada a comprovar que la persona transmetent compleix els requisits per a poder autoritzar el traspàs, cosa que implica que en cap cas s'haja produït un incompliment”. Cosa que s'ha donat “de manera reiterada”, segons l'anàlisi. “La persona transmetent va obtindre la titularitat de la concessió administrativa dels llocs l'any 2023 i, tanmateix, en cap moment va exercir l'activitat de venda ni tan sols es va preocupar mínimament per dotar els llocs de les condicions higienicosanitàries per a poder exercir l'activitat de venda”, prossegueix el text.

Després de mesos d'informes i al·legacions, la Regidoria de Comerç que dirigeix Santiago Ballester ha considerat que preval l'interés públic, que és tindre llocs oberts en un mercat que mira de potenciar-se en un centre turístic massificat. Entén que “en tot cas l'incompliment no operava automàticament com a causa per a desestimar un traspàs, i calia atendre el cas concret, tal com s'ha fet en altres ocasions”. En concret, conclou que, “com que és convenient per a l'interés públic que als llocs continue prestant-se l'activitat de venda, es va considerar que la mesura més adequada a l'interés públic era exercir les accions legals que resulten procedents contra la persona transmetent, imposant la sanció que en dret corresponga, i continuar amb la tramitació de l'expedient de traspàs, si, per descomptat, es compleixen la resta de requisits per a poder autoritzar-lo”. El 20 de maig es va autoritzar el traspàs, que es va ratificar el 3 de juny.

Els “Gay Games”, una mena d'olimpíades amb perspectiva LGTBI, mamprenen aquest cap de setmana a València amb un gust agredolç. L'esdeveniment internacional, que va ser projectat per la socialista Pilar Bernabé com a regidora d'Esports, arriba tres anys després de govern del PP i Vox amb nombroses crítiques dels col·lectius LGTBI i els partits d'esquerres, que s'han desvinculat de l'organització.

La competició, que es desenvoluparà del 27 de juny al 4 de juliol, ho farà amb una inauguració en què només estarà representada una part de l'espectre polític. L'alcaldessa de València, María José Catalá, ha demanat unitat al voltant de l'esdeveniment i ha expressat el seu desig de projectar una ciutat “diversa i feliç”, cosa que xoca amb les reformes de les lleis LGTBI i trans que han escomés el PP i Vox a les Corts Valencianes o amb el seu rebuig al Congrés a sancionar les anomenades teràpies de conversió.

Així ho veuen des de Lambda, el principal col·lectiu LGTBI de la ciutat. “Ens esborren dels pressupostos i deixen sense finançament serveis específics com Orienta o l'Armari de la Memòria. També han votat en contra d'una proposta per a investigar els casos de teràpies de conversió en col·legis concertats de la província de València que des de fa uns dies ja són delicte a Espanya”, assenyalen en declaracions a elDiario.es, en què recorden l'eliminació de referències a les partides pressupostàries, com ja va informar aquest diari.

El col·lectiu té clara la llista de greuges d'aquests tres anys de govern a la Generalitat i a l'Ajuntament de València. Segons resumix Airto Granell, coordinador general de Lambda al País Valencià: “Han intentat enviar els llibres de temàtica LGTBI a una secció a part a les biblioteques, ens han exclòs dels consells consultius trans i LGTBI, han eliminat la comissió parlamentària de polítiques LGTBI a les Corts, han modificat la llei trans valenciana...”, assenyala. Així, “amb aquesta situació política, els Gay Games, tal com els ha organitzat l'Ajuntament, són una campanya turística per a blanquejar la seua imatge, amb l'alcaldessa a la inauguració, quan ha votat a favor de les modificacions de la llei trans valenciana. És pura hipocresia”, denuncia.

Lambda, juntament amb altres col·lectius, considera que donar suport a aquesta edició dels Gay Games és una contribució al blanquejament —un pinkwashing— de les polítiques ultra. “Per a les entitats LGTBIQ+ que en el seu inici lideraven el projecte, els Gay Games eren alguna cosa més que un simple torneig esportiu: una oportunitat per a celebrar la diversitat des de l'esport i l'activisme. Després que la dreta i l'extrema dreta s'apropiaren dels jocs, no queda RES d'aquell projecte activista i divers”, assenyala el comunicat emés per la coordinadora.

La dirigent popular va manifestar en vespres de la inauguració que li agradaria “que es gaudiren d'uns Gay Games a l'alçada de la ciutat que els acull. València és diversa, alegria, il·lusió, esport i, sincerament, m'agradaria que la imatge de València fora la d'una València diversa i feliç”. Des de l'organització es remeten a les declaracions de l'alcaldessa, que no va entrar a valorar el rebuig. Dies abans, el vicesecretari d'Igualtat del PP, Jaime de los Santos, va afirmar que “no s'ha fet ni un sol pas arrere en cap de les comunitats autònomes en les quals s'ha governat amb Vox”.

La competició aplega 39 disciplines esportives que es desenvoluparan en diferents espais municipals de la ciutat, entre les quals ha inclòs les singularitats valencianes com la pilota i el colpbol —d'exhibició no competitiva—. L'esdeveniment es promociona com “una oportunitat única per a viure la diversitat, el respecte i la celebració en una trobada on cada persona és benvinguda”.

L'oposició municipal ja va manifestar que no acudirà a la inauguració, com tampoc ho farà la delegada del Govern. Compromís i el PSPV, en línia amb els col·lectius LGTBI, rebutgen la “hipocresia” que suposa l'esdeveniment, que es va organitzar en la seua etapa de govern. La regidora Luisa Notario va afirmar que “no assistirem a una inauguració que vol tapar una realitat lamentable: València ha passat de ser una ciutat referent en drets LGTBIQA+ a ser una ciutat on el govern municipal retira símbols LGTBI, paralitza plans, cancel·la serveis, desprotegix xiquets i xiquetes i ofega econòmicament les entitats”. A més, els socialistes denuncien la “invisibilització” de l'esdeveniment: “No hi ha cap pancarta ni il·luminació”, assenyala el regidor Borja Santamaría.

“És el puto Govern, fa fàstic”. Així s'expressava Jonatan G. C. mentre estava fugit després de les primeres detencions. Es tracta d'un presumpte narco investigat en el marc de l'operació que va desarticular el càrtel dedicat a la introducció de cocaïna a gran escala a través del Port de València. “Estan pegant fort, no deixen canya dreta”, li contestava el seu interlocutor en referència al Govern de Pedro Sánchez.

El presumpte narco va ser, juntament amb el colombià Eider Ancizar E. B., l'únic fugit entre les desenes i desenes de detinguts. Es va amagar en una casa de Geldo (Castelló) fins que va ser detingut el 29 d'octubre de 2025.

Un informe de la Unitat de Delinqüència i Crim Organitzat (UDYCO) de la Policia Nacional, al qual ha tingut accés elDiario.es, analitza el telèfon de seguretat intervingut a Jonatan G. C. i conclou que el presumpte narco era el “màxim responsable” de l'extracció del carregament de 1.160 quilos de cocaïna intervingut el 18 de juliol de 2025 a l'interior de la terminal portuària CSP i que, durant la seua breu etapa com a fugitiu, va dirigir alguna que altra operació de narcotràfic.

Durant el mes que va estar fugit i amb una ordre internacional de crida i cerca, Jonatan G. C. va continuar supervisant presumptes operacions i va recórrer a una oficina de cobrament de morosos del submón del narcotràfic per pressionar els seus deutors i obtindre així els fons necessaris per a pagar les fiances i els advocats dels seus subordinats. Els investigadors consideren “més que probable” que estiguera “esperant l'arribada d'algun carregament de cocaïna per a gestionar-ne l'extracció”. En les converses analitzades per l'UDYCO planen la lògica preocupació per les infiltracions policials que van propiciar les detencions i les serioses sospites dins de la presumpta trama, a més de les queixes pel baix preu de la cocaïna. “I damunt amb la merda de números que hi ha”, protestava un interlocutor en una de les converses. “O puja o ja al·lucines”, postil·lava Jonatan G. C. en referència al preu de la farlopa.

Un dels interlocutors que més converses va mantindre amb el fugitiu utilitzava els sobrenoms de diversos filòsofs (Aristóteles, Aurelio o Platón* n.d.e mantenim el nom original en castellà que ells empraven), tal com destaca, a tall de “curiositat”, l'analista de l'UDYCO encarregat de repassar les converses. Per la seua banda, els investigadors situen Jonatan G. C. a la “cúspide” de la presumpta xarxa vinculada al carregament del 18 de juliol de 2025, com a màxim responsable dels conductors, de les aranyes —els encarregats d'enfilar-se al contenidor per extraure la cocaïna— i de la resta d'implicats.

Jonatan G. C. sufragava les despeses dels advocats dels integrants del seu equip detinguts i assumia el pagament de les fiances. Un dels despatxos va arribar a demanar-li 20.000 euros per l'assistència lletrada (“És el millor advocat de València”, justificava un interlocutor).

“Espavila't a arreplegar tots els diners; l'advocada m'ha dit que me'n vaig cap a dins i, germà, el compte està molt alt”, es llig en una de les converses. Els presumptes narcos es referien a alguns dels representants jurídics encarregats de les seues defenses com el “pesat” de l'advocat o l'advocat “subnormal”. “L'advocat no para de demanar-li diners (...). S'han apuntat al carro els molt cabrons”, es lamentaven en un dels milers de missatges analitzats.

L'oficina de cobrament de 'Machete'

El presumpte narco va contractar una oficina de cobrament per a forçar el pagament de deutes contrets per narcotràfic. Per a això va recórrer a un tal 'Machete' (“algú que es mou o viu per Barcelona”, segons l'UDYCO), perquè “pressionara” tres deutors que devien al presumpte narco un total de 300.000 euros: “Necessitaré que vages a pressionar-ne un”. “Fort?”, va preguntar 'Machete', qui va proposar: “Baixe amb el col·lega i me'ls emporte”. No obstant això, Jonatan G. C. va rebaixar l'encàrrec: “És només acompanyar el meu amic, que és tonto. Tu, només que et veja”.

També va recórrer a 'Machete' per a tractar d'adquirir una arma: “La vull nova, que no porte marrons”. El presumpte narco, segons es dedueix del diàleg, pretenia posar-se “a cobrar com un boig” una vegada poguera eixir de la presó després del pagament d'una fiança. 'Machete', per la seua banda, també expressava les seues preocupacions, en concret d'haver perdut 10.000 euros invertits en un carregament d'una tona i mitja que finalment va ser intervingut: “Em cague en els seus morts, nano”, deia en un àudio sobre la “notícia de merda”.

L'informe també ressenya nombroses converses amb un tal 'Jack', un home amb accent portugués que emprava un telèfon amb un codi corresponent a Buenos Aires i que va oferir a Jonatan G. C. una pistola Glock per un preu de quasi 20.000 euros: “No he matat ningú amb ella encara, així que està neta. hahahaha. És de puta mare i té potència, és un calibre gros per a una de menuda”, explicava l'home.

El presumpte narco també va mantindre converses, vinculades a 'Jack', amb una dona que l'UDYCO no va aconseguir identificar (encara que sospita que treballa en una empresa transitària) i amb qui Jonatan G. C. va adoptar mesures de seguretat, com ara que s'allunyara del telèfon personal quan parlava amb el terminal de seguretat, la qual cosa indueix els investigadors a sospitar que hauria sigut investigada i “segurament” detinguda anteriorment.

El segell de CR7 i la bandera de Portugal

Les queixes pel preu de la cocaïna eren freqüents i compartides amb altres narcos de la presumpta trama. Els xats incloïen diverses fotografies de rajoles de cocaïna (amb segells com la imatge d'un bou o la inscripció L-N): “Com està de car el material”, afirmava Jonatan G. C. Per la seua banda, Ricardo S. S., un dels seus subordinats, va contestar que “dos de fora” estaven comprant a 14.000 euros el quilo a València, “l'únic lloc car”.

Un altre usuari, identificat com a 'Cirsa', va enviar un vídeo “en què es veuen diversos quilograms del que quasi amb total seguretat és cocaïna”, segons indica l'informe. Les rajoles, acompanyades per un exemplar del diari El País en l'edició de l'1 d'octubre de 2025, apareixen amb un embolcall amb els colors de la bandera de Portugal i el segell de CR7, apel·latiu amb què es coneix el futbolista Cristiano Ronaldo.

En un altre dels xats col·lectius (batejat com a Ansietat) en què participava l'investigat es tramava una suposada operació de narcotràfic de la qual la Policia desconeix si es va arribar a gestar. Els participants comentaven els productes en què es podia dissimular la cocaïna a l'interior dels contenidors (llatins): “Plàtan, pinya, iuca, el que tu vulgues”.

Un dels presumptes narcos va oferir una empresa “molt bona” al “top internacional” per a “xutar fort” (que mouria una trentena de contenidors mensuals) i amb una tona de cocaïna com a “mínim”.

Deutes entre narcos: “Vindrà a males”

En els diàlegs també aflora el suposat deute de 120.000 euros amb Jonatan G. C. que mantenien el Gafas (Bienvenido P. M.) i son pare (Expósito P. C.), ambdós recentment alliberats de la presó. 'Aristóteles' (nom d'usuari de tints filosòfics usat per un dels interlocutors) per fi va aconseguir negociar amb “el puto Gafas”, que anava a “fer no sé què d'estafes” per tornar el deute. “Fa fàstic. Diu que em quede una parcel·la, però això no és tan fàcil, en té una a l'Eliana, li he dit que no, que la venga”, detallava 'Aristóteles'.

Amb Eusebio M., una de les poques persones que sabia on s'amagava Jonatan G. C., el presumpte narco es va plantejar “prendre-li” al Gafas una nau i un xalet. Eusebio M., segons detalla l'informe policial, representa el “penúltim escaló més baix” de la presumpta xarxa, “qui subministra els camells que menudegen la cocaïna”.

Per la seua banda, Javier A. C., administrador únic de l'empresa Megatransportes Lobo SL i considerat el responsable de proporcionar camions i conductors a la presumpta trama, arrossegaria un deute amb Jonatan G. C. de 30.000 euros.

Els xats, amb alguns fragments críptics per naturalesa, també al·ludeixen a deutes vinculats amb Escami (el presumpte narco Javier E. E., de qui diuen que està “molt calent”, expressió “altament utilitzada pels narcotraficants quan estan sotmesos a vigilància policial”) i algú que “ve a males” de part del Moski, en referència a José S. G., un subjecte “reiteradament implicat en operacions de narcotràfic a gran escala”, segons l'UDYCO.

Per la seua banda, un tal 'Coyote' va assegurar a Jonatan G. C. que tenia “dues coses en marxa” (operacions de narcotràfic, segons dedueix l'UDYCO) i que amb aquests fons pagaria el seu deute: “Necessite traure bitllets d'on siga per a tu i el meu fill”.

El robatori de l'Smart caleta

Tot eren problemes per a l'escapolit. També va patir el robatori d'un Smart usat com a caleta (un vehicle modificat amb un amagatall a simple vista imperceptible) que, segons l'informe policial, era utilitzat pels seus subordinats per a distribuir quilos de cocaïna (encara que, per a alegria del propietari, en el moment del robatori ja no estava “carregat”).

De fet, sospitaven que els autors del robatori haurien sigut Xuano i Bolita (que es reien de Jonatan G. C. i dels seus “perquè es creien els reis del Port i mira el que els ha passat”). Davant d'Eugenio M., a qui va encarregar que buscara el Smart, també sospitava que podria haver sigut obra d'un tal Compi. En algun diàleg Jonatan G. C. va frenar el seu subordinat: “Tu al·lucines, no mires tant Netflix”, li va reballar.

El presumpte narco també es va preocupar molt durant la seua fugida per la intervenció en una nau del polígon de Vallada d'un carregament de quasi dues tones de cocaïna i la detenció dels capitostos d'origen albanés i d'una dona d'origen marroquí. Un altre dels interlocutors li va explicar que havia sentit que Caparrós (Pedro José C. Q., vinculat “directament” al món del narcotràfic a les províncies de València i Màlaga, segons l'UDYCO) havia “coronat”, en referència precisament a aquest carregament. En un dels xats, el subordinat Ricardo S. S. va suggerir que “els ha entregat Caparrós”. “Ho sé de bona mà, que va ser així”, va afegir.

“Deixa't de pel·lícules”

“Deixa't de pel·lícules (...) tenien grups amb els policies”, va explicar Jonatan G. C. al seu interlocutor amb sobrenom de filòsof en relació amb els diàlegs de l'aplicació Zangi obtinguts pels agents policials encoberts en haver participat ells mateixos en aquestes comunicacions. Ricardo S. S. també va lamentar que dos suposats vehicles policials el seguien “una altra vegada a mort”. “Continuaran investigant”, va especular Jonatan G. C.

El presumpte narco també explicava als seus subordinats les tècniques d'investigació policial i recomanava allunyar tant com fora possible qualsevol telèfon personal del terminal de seguretat que es feia servir per a les converses delicades: “Us hi posen el virus al telèfon i us obrin el micròfon i ho sent tot. (...) Per això en el sumari hi ha converses que diuen que està parlant d'això, és pel micròfon”.

El mateix Ricardo S. S. relatava la vida que portava després de la seua detenció en l'operació Spider: matxacar-se al gimnàs i caminar amb sa mare: “No veges la dona, pobreta com està, només fa que dir: «Per favor, que [els policies] no tornen a entrar així» [en el registre del domicili familiar]”.

Amb un usuari que feia servir el sobrenom de 'Tango', el presumpte narco també comentava la seua por per una altra suposada operació policial en la qual sospitaven que serien detingudes una trentena de persones. “Fotre, una altra vegada. Serà pels 1.600 aquests. Jo estic més parat que parat, no em refie ni de la meua ombra”, lamentava 'Tango'.

Sospites generalitzades: “Qui porta aquests infiltrats?”

Jonatan G. C. va donar moltes voltes al fet que la presumpta trama tinguera controlats tres dels agents encoberts tot i que hi havia en total “huit agents infiltrats”, tal com s'havia publicat. Temia que encara hi haguera altres agents encoberts preparant noves detencions. “Tio, tinc el sumari (...) I això ja és el que posa al sumari, ni invents ni merdes. Cal anar amb molt de compte”, afirmava el presumpte narco. Fins i tot sospitaven de Fabián S. V., un camioner suposadament implicat en el carregament de quasi dues tones. També van arribar a assenyalar un altre camioner que va acabar al calabós.

En els diferents subgrups de la presumpta trama tot eren especulacions i teories sobre qui s'havia anat de la llengua. Les sospites sobre la responsabilitat de les detencions van acabar recaient precisament sobre Jonatan G. C., tal com es desprén d'un missatge a l'aplicació Signal enviat per un tal 'Scudero' (algú identificat per l'analista policial com a un suposat membre d'algun despatx d'advocats) que, a més de demanar 1.500 euros per cada detingut extra i una provisió de fons de 2.000 euros per cap, li va informar que acabava d'estar amb el detingut Sergio G. i que volia fer-li saber que els presumptes caps Bombeta (Manuel F. M.) i Borja M. R. —“i algun més”— pensaven que era “un tòtil” (un confident policial).

Jonatan G. C. es va indignar davant d'aquestes sospites de Bombeta i de Borja M. R. Un altre dels interlocutors, després de la informació del tal 'Scudero', fins i tot va deixar anar: “Però, germà, a sant de què diuen això, si quedaven amb policies, tio (...) Que pose ordre, aquest Bombeta sempre parlant. L'enano [en referència a Borja M. R.] et coneix bé, impossible. Qui porta aquests infiltrats? Qui els coneix primer?”.

La promesa de l'alcaldessa de València, María José Catalá, d'incrementar de manera immediata la plantilla de la Policia Local es diluïx. La dirigent popular va assegurar l'abril passat, en un acte a la central de la Policia, que es crearien 100 noves places en l'Oferta Pública d'Ocupació (OPO) d'enguany i que 60 agents s'incorporarien al cos abans d'acabar l'any.

Juntament amb el cap de la Policia, Ángel Albendín, i una nodrida representació dels comandaments, l'alcaldessa va assegurar noves incorporacions i un reforç de la policia de barri, una unitat de proximitat i mediació. Dos mesos després, la promesa es materialitza només a mitges. Si bé les cent noves places s'incorporaran a l'OPO, no ho faran els 60 agents, personal que ha superat les proves i els cursos de formació corresponents a ofertes anteriors, en concret a la de 2022.

Els serveis jurídics municipals plantegen dubtes sobre aquesta promesa i els van traslladar a les seccions sindicals. Segons fonts coneixedores de la situació, van argumentar que l'OPO hauria caducat en haver transcorregut tres anys i que no es podria fragmentar la convocatòria. Així mateix, hi ha dubtes sobre si es poden afegir places a una convocatòria ja resolta. També es va fer referència a sentències que assenyalen que no es poden afegir places quan ja es coneixen els aspirants seleccionats —perquè ja hi ha una llista d'admesos en aquest procés—, atés que això podria resultar discrecional.

El canvi de parer de l'Ajuntament ha enfadat els aspirants que es van quedar sense plaça. Denuncien que el procés selectiu de 2022 no ha finalitzat formalment, que hi ha companys pendents de realitzar el curs formatiu a l'IVASPE i altres que encara esperen prendre possessió de la plaça. Això és una constant en les oposicions, apunten fonts sindicals. Aquests agents han sol·licitat una còpia de l'informe jurídic i han aportat altres informes per a rebatre'l, amb la finalitat que el procés continue endavant.

Els aspirants apunten que l'Ajuntament ha reconegut l'existència de necessitats estructurals de personal en aquesta categoria i subratllen que les vacants són una oportunitat per a reforçar el servei. A més, en les últimes setmanes han quedat vacants 60 places perquè altres agents han ascendit per promoció interna, assenyalen. De fet, en les pròximes setmanes està previst nomenar 56 oficials i 8 inspectors per millora d'ocupació, de manera que s'esgotarà la borsa d'oficials.

Així mateix, els agents apunten que les places incorporades a l'OPO tardaran anys a materialitzar-se, atesa la lentitud dels processos selectius. Prefectura ja ha comunicat que pròximament es publicaran les bases en el Butlletí Oficial de l'Estat, amb 70 places de torn lliure pel sistema d'oposició i 30 places per mobilitat, pel sistema de concurs.

Els dirigents valencians del PP porten 20 mesos afirmant que la Policia Local de València, que compta amb més de 1.600 efectius, no va poder prestar ajuda a altres municipis afectats per la dana perquè el Ministeri de l'Interior ho va impedir. El partit respon així reiteradament a les crítiques per no enviar agents a les zones afectades fins a quatre dies després, tal com va publicar elDiario.es, tot i la indignació d'agents i comandaments.

L'última —i la més insistent— ha sigut l'alcaldessa de València, María José Catalá, dilluns passat, quan va assegurar en la comissió d'investigació del Congrés que la Secretaria d'Estat de Seguretat havia limitat l'actuació policial. Un discurs que repeteix insistentment des de fa un any i mig al consistori. La líder del PP valencià ha fet seu el relat de l'aleshores cap de la Policia Local de València, José Vicente Herrera, home de la seua màxima confiança i actual coordinador d'Emergències a l'Ajuntament. Herrera va dir en la comissió d'estudi municipal de la dana que el Ministeri de l'Interior va limitar la col·laboració entre cossos. Va afirmar haver rebut per WhatsApp el 5 de novembre una nota que posava “límits a les formes de col·laboració policial”, tres dies després que la Generalitat aprovara un decret per permetre la mobilitat dels agents, atesa l'emergència. Segons el comissari principal cap, la Secretaria d'Estat els va traslladar: “Compte a actuar en unes situacions concretes perquè no esteu emparats per la llei”. Herrera va considerar que la nota “no era adequada” ateses les circumstàncies.

El cert és que la instrucció oficial del Ministeri de l'Interior no limitava l'acció dels agents de la Comunitat Valenciana. Senzillament es limitava a recordar la llei de coordinació autonòmica, vigent des del 2017. Aquest dilluns, la delegada del Govern a la Comunitat Valenciana, Pilar Bernabé, va desmuntar la versió de María José Catalá llegint el correu enviat el 5 de novembre, una setmana després de la riuada. El document passa a formar part de la comissió d'investigació del Congrés, que pot tornar a citar l'alcaldessa per les contradiccions en el seu testimoni.

El text, al qual ha tingut accés elDiario.es, informa que els cossos que no són de la Comunitat Valenciana han de posar-se a disposició del comandament de l'emergència. En concret, assenyala: “Resulta imprescindible que en els oferiments de col·laboració, per a participar en les tasques d'auxili i assistència a la població per les desfetes causades per la dana, d'altres cossos policials diferents dels estatals, locals i de la Unitat Adscrita del CNP a la Comunitat Valenciana, competents en els territoris respectius, es tinga en compte que aquests cossos policials no poden prestar servei en matèria de seguretat ciutadana o policia judicial i que han de limitar la seua col·laboració a tasques de suport als treballs de recuperació de serveis”. El correu remarca que es refereix als cossos policials que no tenen competència a la Comunitat Valenciana.

A continuació, la instrucció assenyala: “En el cas que aquests cossos policials aliens concórreguen en execució de l'oferiment de col·laboració amb unitats especialitzades, com ara policia científica, serveis cinològics, etc., hauran d'actuar en els serveis corresponents de les Forces i Cossos de Seguretat de l'Estat (Policia Nacional o Guàrdia Civil), o sota la direcció d'aquests, de manera que, si amb ocasió de les tasques de recuperació de serveis en què participen es veuen obligats a practicar alguna actuació urgent en atenció de circumstàncies excepcionals de la qual es deriven mesures limitatives de drets (per exemple, la detenció o la retenció de persones), hauran de comunicar-ho de manera immediata als serveis o responsables dels cossos policials estatals esmentats, posant amb urgència a la seua disposició les persones detingudes i qualssevol altres efectes que hagen estat intervinguts”. És a dir, els agents havien d'informar de les seues actuacions fora del seu àmbit de competència.

Fonts de la Secretaria d'Estat van apuntar en el seu moment, després de les paraules de l'excap de Policia, que no hi va haver instruccions sobre les tasques de rescat. Com ja va informar elDiario.es, sí que es van donar instruccions verbals al secretari autonòmic d'Emergències, Emilio Argüeso, que es van traslladar al Cecopi, per a “canalitzar i integrar” les tasques d'auxili, en funció de si els agents acudien com a voluntaris o uniformats i de si procedien o no de la Comunitat Valenciana, com ara comunicar-ho als seus comandaments. També es va indicar que els policies valencians que volgueren acudir uniformats i amb arma havien de sol·licitar permís a l'aleshores Conselleria de Justícia i Emergències, que havia de comunicar-ho a la Secretaria d'Estat de Seguretat, i que els policies municipals d'ajuntaments de fora de la Comunitat Valenciana que volgueren actuar com a agents de l'autoritat (amb arma i placa) havien de comunicar-ho i sol·licitar permís a la Secretaria d'Estat de Seguretat. Tot això d'acord amb la llei autonòmica.

Pilar Bernabé va explicar aquest dilluns en la comissió d'investigació del Congrés que l'ordre es referia, tal com assenyala el text, als cossos locals de fora de la Comunitat Valenciana, atés que no es trobaven dins del seu àmbit territorial de competència. “Catalá va dir una cosa tan greu com que no podia salvar les persones que estaven en altres municipis perquè li ho havia demanat el Govern d'Espanya. I això és mentida”, va assenyalar Bernabé.

300 rescats la vesprada i la nit del 29 d'octubre

La nit del 29 d'octubre, els agents de la Policia Local de València, amb el suport dels mitjans dels bombers, van dur a terme més de 300 rescats a les zones afectades per la dana. Tot i que la riuada va agafar el cos per sorpresa, sense un dispositiu especial fins ben entrada la nit, desenes d'agents van efectuar rescats a les pedanies afectades i als municipis veïns. Molts ho van fer fora de servei i de manera voluntària.

Nombrosos agents es van desplaçar a les zones afectades de manera voluntària o es van veure sorpresos per la riuada, tenint em compte que bona part de la plantilla resideix a l'àrea metropolitana de València. Així ho van posar de manifest en l'acte de condecoracions, on van rememorar rescats angoixants i complexos, i ells mateixos van explicar que es van organitzar pel seu compte a través de canals com ara WhatsApp. Des de la Prefectura s'ha defensat que també era clau ordenar la situació a la ciutat de València, que, amb les carreteres afectades i altres incidències, hauria pogut acabar col·lapsada si no s'haguera actuat adequadament.

La descoordinació policial durant la dana ha suscitat nombroses crítiques en els últims mesos. En molts municipis de l'àrea metropolitana de València van arribar abans agents procedents de Madrid, el País Basc o Andalusia que no de la capital, situada a penes a quatre quilòmetres de l'epicentre del desastre.

L'Agència Valenciana Antifrau investiga els processos selectius de la Policia Local de València. L'organisme ha remés un requeriment al consistori que dirigeix María José Catalá en què demana informació sobre les proves en totes les categories —tret de la d'agent— arran d'una denúncia.

Antifrau va rebre una alerta en el seu canal de denúncies sobre possibles irregularitats en els procediments de totes les escales que actualment es troben en fase d'anàlisi, uns escorcolls que semblen centrats en els retards en les convocatòries i la seua execució. Segons la documentació a la qual ha tingut accés elDiario.es, l'organisme que dirigeix Eduardo Beut ha sol·licitat a l'Ajuntament un “informe detallat” que desglose “tots els processos selectius vigents de les diferents categories del cos de la Policia Local” i quants membres del cos es troben en millora d'ocupació. En l'informe, Antifrau demana un document en què s'ha d'indicar la data de convocatòria i a quins processos selectius correspon —el que es coneix com a OPO, sigles d'Oferta Pública d'Ocupació—.

Com ja va informar elDiario.es, la Policia Local de València té prop de 40 comandaments exercint responsabilitats amb la millora d'ocupació caducada, superant el límit legal de dos anys. En el seu moment, novembre de 2025, eren un comissari principal, 15 intendents i 23 oficials, encara que des de llavors dos comissaris principals han eixit del cos, per jubilació i per nomenament per a un alt càrrec en la Generalitat Valenciana. La Llei de coordinació de les policies locals recalca que el nomenament per millora ha de ser excepcional, per a cobrir necessitats operatives i per un temps no superior a dos anys.

El requeriment d'Antifrau sol·licita saber quants policies es troben en millora d'ocupació, la data del seu nomenament en aquest règim, les pròrrogues acordades i el seu codi de lloc de treball; és a dir, la seua plaça. En concret, cita que s'ha d'informar sobre quants agents en millora ocupen les places d'estes ofertes d'ocupació que es troben en marxa.

L'òrgan que vetla per les bones pràctiques en l'Administració reclama que s'informe de l'estat d'execució de les proves: si es troben en fase de baremació, de proves físiques o de proves psicotècniques. També, si escau, de les “causes objectives i motius tècnics o jurídics que justifiquen (...) que els esmentats procediments es troben paralitzats o no hagen finalitzat dins dels terminis ordinaris previstos en les bases”.

Els retards en els processos desesperen els aspirants i la interinitat en el cos es considera “atípica”. El comissari principal cap, Ángel Albendín, va heretar una estructura precària, amb escales sense renovar des de fa 20 anys. A això se suma una guerra judicial entre comandaments que ja va pel seu segon any i recursos constants als processos selectius. Alguns agents també han acudit a altres instàncies, com el Síndic de Greuges, per falta de resposta en estos processos o per no remetre la documentació sol·licitada.

Les denúncies sobre processos selectius suposen quasi la meitat de les investigacions que realitza Antifrau. D'estes, la meitat solen tindre relació amb la Policia Local. Els cossos municipals han trobat en este organisme un canal per a traslladar els seus dubtes sobre els processos selectius, que l'Agència no considera prou transparents.

A última hora i a punt d'acabar el procés parlamentari, el PP i Vox han pactat un canvi substancial en l'accés a la Policia Local: reservar places a militars professionals. Els partits que tenen la majoria a les Corts van aprovar dimecres passat una esmena que permet als ajuntaments de la Comunitat Valenciana reservar fins a un 20 % de les places d'accés restringit als militars que complisquen els requisits. Ho van fer, a més, sense passar per la Comissió de Coordinació de la Policia Local, que és l'òrgan en què s'aborden els canvis normatius i on estan representats els sindicats.

A instàncies de Vox, la nova llei reconeix també als militars els seus anys d'antiguitat a les Forces Armades a efectes retributius i “de manera automàtica”. És a dir, que els computaran els triennis. El text plantejat per la formació ultra afig un nou paràgraf a l'article 54 de la Llei de coordinació de les policies locals de la Comunitat Valenciana. En concret, assenyala: “Els ajuntaments podran establir en les seues bases una reserva d'un màxim d'un 20% de places d'accés restringit per a aquells militars professionals que complisquen els restants requisits en els cossos de Policia Local, incrementant les places reservades a les del torn d'accés lliure quan aquelles queden desertes”.

A continuació, l'esmena afig: “En tot cas, a aquells militars que accediren a les places oferides per aquesta modalitat, els serà reconegut el temps de servei prestat a les Forces Armades a efectes retributius de manera automàtica”. Fins ara, l'article sobre els processos selectius només indicava que es realitzarien pel torn lliure i de promoció interna.

L'article va ser aprovat dimecres de vesprada, en un ple que PP i Vox van ajuntar en una sola sessió —habitualment es reparteix en dues jornades—, i en el marc d'un decret de simplificació administrativa. En concret, ambdues formacions van pactar una esmena d'aproximació que es va debatre en el mateix ple, amb a penes marge, al decret de “mesures urgents davant la hiperregulació, l'agilització de procediments i la garantia de la unitat de mercat”. Vox ja havia presentat sense èxit una esmena per a la reserva de places, però aquesta vegada sí que ha aconseguit el suport del PP, que els necessita com l'aire per a aprovar uns comptes que poden salvar Juanfran Pérez Llorca com a líder a la Comunitat Valenciana. A les Illes Balears, on els ultres donen suport al PP, també han incorporat aquesta mesura en una llei òmnibus.

La dreta i la ultradreta aprofiten sistemàticament aquests decrets per a convertir-los en paquets legislatius en els quals colar reformes d'altres normes. Generalment, les qüestions relatives a la Policia Local s'aborden en una comissió de coordinació en la qual estan representades la Generalitat, les administracions locals i representants del cos, com ara UGT, CSIF i CCOO. Segons va respondre el Consell a la diputada del PSPV Marisa Navarro, la comissió porta sense reunir-se des d'octubre de 2024.

La possibilitat que els militars puguen accedir per places reservades fa temps que ronda gràcies a Vox. I és una qüestió que ha generat un gran malestar entre els sindicats policials i la base, que ja viu una gran competència en entorns com les ciutats. El SPPLB, UGT i CCOO s'han mostrat molt crítics al respecte i han manifestat la seua oposició en comunicats i reunions amb els grups parlamentaris, recordant, a més, que l'ideal és rejovenir la plantilla amb noves convocatòries.

A les Corts, Compromís i el PSPV van rebutjar la qüestió. La diputada de Compromís Isaura Navarro va criticar que no s'haguera convocat la comissió de coordinació, on podrien haver “escoltat” les necessitats del cos. “Suposa que un cos militar entre en un cos civil vulnerant els principis d'igualtat, mèrit i capacitat (...) Això és eliminar burocràcia?”, va qüestionar la diputada. Per la seua banda, Marisa Navarro, del PSPV, va manifestar la seua oposició i va anticipar protestes sindicals. La socialista recorda que el PP ja va intentar incorporar aquesta qüestió el 2015, però la majoria progressista de la cambra ho va impedir.

Tal com va explicar elDiario.es, la ciutat de València fa temps que vol impulsar una modificació perquè en l'escala de comandament de la capital entren funcionaris d'altres cossos o els agents se salten categories, cosa que obri la porta a l'entrada de militars directament a la cúpula pel torn lliure. La proposta de la capital, que també demana modificar la llei de coordinació, implica permetre l'accés per torn lliure —obert a qualsevol ciutadà que complisca els requisits— a les categories d'inspector, intendent, comissari i comissari principal. Bona part de la plantilla de la Policia Local de València ha ascendit mitjançant processos de millora, molts dels quals ja han caducat

L'Ajuntament de la Vila Joiosa, del PP, va pagar més de 300.000 euros sense contracte a l'empresa que presta el servei de socorrisme a les platges. Ho va fer sense seguir els procediments de contractació pública i sense fiscalització prèvia, almenys en tres ocasions, amb un advertiment de la Intervenció municipal, que va apreciar un risc de fraccionament de contractes sense justificar i diverses irregularitats.

Així consta en les resolucions a les quals ha tingut accés elDiario.es, en què els serveis jurídics municipals recullen una sèrie de males pràctiques en la contractació del servei l'any 2025. Ambdues resolucions responen a tres autoritzacions de reconeixement extrajudicial de crèdit i d'omissió de la funció interventora, corresponents a tres pagaments pels serveis prestats l'estiu passat —juny, juliol i agost—, una fórmula que pot emprar-se però que ha de ser excepcional. En concret, es tracta d'un pagament de 76.230 euros —corresponent a la segona meitat de juny— i de dos més de 126.636 euros cadascun, corresponents a dos mesos concrets. L'empresa destinatària de les factures és Asociación de Ayuda en Carretera-DYA, que ja havia prestat altres serveis al municipi i també ho fa en altres ciutats d'Alacant.

En les resolucions, la Intervenció assenyala que s'ha contractat un servei “sense expedient de contractació, sense licitació pública, sense contracte formalitzat i sense fiscalització prèvia. El servei s'ha prestat mitjançant contractes menors reiterats amb el mateix objecte, proveïdor i condicions”. La Intervenció apunta que hi ha una “utilització indeguda del contracte menor i fraccionament” i assenyala: “El recurs reiterat a contractes menors amb el mateix objecte, proveïdor i condicions evidencia una fragmentació indeguda del contracte i una elusió del procediment legal de licitació, infringint el que disposa l'article 118.3 i vulnerant els principis de l'article 1 de la LCSP”.

La Intervenció també retreu una manca de planificació i la “vulneració dels principis rectors de la contractació pública”; en concret, del principi de transparència, “en evitar la publicitat mitjançant procediments oberts”; de la lliure concurrència, “en limitar l'accés de possibles licitadors mitjançant adjudicacions directes no justificades”, i del “principi d'eficiència i economia, en impedir l'optimització de recursos públics mitjançant una licitació competitiva”. Així mateix, conclou que l'expedient no es va remetre prèviament per al control preceptiu, tal com estableix la norma. Amb tot, malgrat que la contractació podria declarar-se nul·la, el procediment no es va revisar d'ofici.

Des de l'Ajuntament, que dirigeix el popular Marcos Zaragoza, expliquen que durant aquest període el consistori estava tramitant la nova licitació del contracte de socorrisme i que es va produir una demora en els terminis per qüestions administratives. “Com que es tracta d'un servei que garanteix la seguretat a les platges, l'Ajuntament va prorrogar per urgència el servei amb l'empresa adjudicatària fins a aquest moment. El 2026, el servei de socorrisme s'està desenvolupant amb el contracte actual amb total normalitat”, assenyalen.

El Govern valencià del PP ha aprovat el nou reglament de ‘bous al carrer’, que regula les condicions de celebració i desenvolupament dels festejos taurins tradicionals que tenen lloc a la Comunitat Valenciana. El decret, que entrarà en vigor l'1 de gener de 2027, es va publicar aquest dimarts en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana (DOGV) i actualitza la normativa existent en aquesta matèria, segons el Consell, “per adaptar-la als canvis experimentats en l'última dècada en aquests festejos taurins i reforçar aspectes com els referits a les mesures de seguretat”.

Tanmateix, a més d'aquestes qüestions, inclou un article que assenta les bases per a incloure en el sistema educatiu algun tipus d'assignatura o matèria relacionada amb els 'bous al carrer', cosa que ja va fer el PP d'Alberto Fabra poc abans de perdre la Generalitat a mans del Consell del Botànic. Va ser el 2014 quan l'aleshores consellera d'Educació i ara alcaldessa de València, María José Catalá, va crear l'assignatura 'Cultura del Poble Valencià', una matèria en què s'havien d'exalçar aspectes de l''ADN valencià', com aquests esdeveniments taurins. El 2017, l'executiu d'esquerres format pel PSPV i Compromís, presidit per Ximo Puig, la va eliminar.

Així, l'article 92 del decret estableix que “la Generalitat, a través de la conselleria competent en matèria d'educació, podrà establir elements curriculars transversals o assignatures específiques sobre senyes d'identitat i valors tradicionals valencians en què es faça referència als festejos de bous al carrer, per a la seua concreció pels centres docents en el marc del seu projecte educatiu”.

D'altra banda, la nova normativa blinda també el 'bou embolat' malgrat els informes que adverteixen del “patiment de l'animal”, tal com reconeix indirectament el text de la normativa, que introdueix algunes mesures addicionals precisament per a previndre situacions de maltractament. Així, obliga que hi haja en tot moment presència de personal veterinari “abans de l'embolada a efectes de verificar les condicions d'esta, així com durant el moment de l'encesa de les boles”.

Després de la finalització de l'esdeveniment s'“evacuarà un informe sobre l'estat dels animals a l'inici i al final d'este, amb especial èmfasi en les incidències que s'hagen pogut produir”. Este informe serà lliurat a la direcció del festeig, és a dir, a l'alcalde del municipi o a la persona en qui este haja delegat, i remés a l'òrgan competent per a autoritzar-lo: “En el supòsit que es detecte alguna actuació o comportament que puga ser constitutiu de maltractament, el director del festeig adoptarà les mesures correctores que pertoquen. Tot això sense perjudici del procediment sancionador que, si escau, puga correspondre”.

Més enllà d'esta qüestió, dos informes van concloure el patiment a què se sotmet l'animal en este tipus d'actes. Tots dos es van elaborar quan l'any 2012 el PP va intentar, sense èxit, protegir els 'bous al carrer' com a Bé d'Interés Cultural (BIC). Precisament estos informes van impedir que s'aprovara.

Així, un dictamen del Consell Valencià de Cultura (CVC) aprovat el 2009 afirma textualment que “en el cas de la modalitat del 'bou embolat', resulta manifest el fet que l'animal és sotmés a un dolor innecessari. Una reforma de la pràctica tradicional implicaria la supressió del 'bou embolat' i la seua substitució per un tipus d'activitat sense boles de foc o amb la substitució de l'animal per representacions d'animals, tot i que el CVC és conscient de la gran presència que està tenint en els últims anys (al voltant del 80 % de les festes)”.

Per la seua banda, l'informe de la Universitat de València afirma que quant a la protecció de la integritat de l'animal, esta és “absolutament impossible” en les corregudes de bous, atesa l'existència del terç de piques, les banderilles i el sacrifici: “Però també en la majoria de modalitats del bou al carrer es donen pautes d'actuació que produeixen patiment a l'animal, més clarament presents en el 'bou embolat'. La violència sacrificial i, per tant, el maltractament i la tortura són un element indissoluble de la festa que, des d'una perspectiva contemporània, no pot ser inclosa en una declaració de bé patrimonial immaterial, per molt gran que siga l'arrelament històric i la implantació social”.

Crítiques del Col·legi de Veterinaris

Sobre el nou decret, el Consell Valencià de Col·legis Veterinaris (CVCV) considera que “està lluny de complir amb l'objectiu, recollit en el mateix preàmbul de la norma, de garantir el benestar animal”. Després d'analitzar només l'articulat referit als veterinaris, l'entitat considera que s'ha perdut “una oportunitat històrica” per avançar en este terreny i homologar la regulació autonòmica valenciana a les de la resta del país.

En totes elles —llevat del cas de Navarra— sí que es valora i està regulat el paper d'estos professionals. “La reforma d'este decret, segons la mateixa Generalitat, es va promoure per reforçar la seguretat de les persones i el benestar animal; per això resulta tan complicat d'entendre que la contractació del veterinari, que és l'únic professional específicament format per valorar el benestar del protagonista de la festa —el bou de lídia—, continue sent potestativa dels promotors de festejos, en quasi totes les seues modalitats”, assenyala al respecte Herminia González-Albo, representant del CVCV en la Comissió de Festejos Taurins Tradicionals.

Amb tot, han reconegut que hi ha “algunes novetats introduïdes en esta matèria que el mateix CVCV valora com a positives”. És el cas del reconeixement de les funcions d'assessor del servei veterinari que, per primera vegada, recull el text. Però el CVCV considera que este avanç queda diluït pel fet de no incloure l'obligatorietat de la seua contractació i de no reconéixer estes funcions en totes les modalitats.

Prohibit l'ús del telèfon mòbil

El Reglament de Festes Taurines Tradicionals estableix, a més, l'increment de l'altura dels barrots de les barreres verticals, que es fixa en dos metres en comptes dels 1,90 metres actuals, amb un període transitori d'adequació de sis anys.

En l'apartat de les prohibicions, inclou supòsits com ara no permetre a les persones participants l'ús de telèfons mòbils o aparells de gravació audiovisual quan impliquen un risc o perill per a elles mateixes o per a tercers, o la utilització de calçat inadequat que dificulte el desplaçament.

L'objectiu de les noves mesures contemplades en este nou marc reglamentari és reforçar el control i la seguretat tant de les plataformes destinades al públic participant com de les graderies des de les quals es presencien estos espectacles taurins.

Així mateix, també actualitza els mitjans sanitaris i les condicions dels corrals i torils. Pel que fa a este últim assumpte, es determinen les condicions necessàries per a assegurar el repòs i el benestar dels animals, com ara comptar amb les dimensions adequades, disposar de presa d'aigua o estar en zones cobertes i a l'ombra, o amb elements de protecció davant la insolació.

També es recull la presència del servei veterinari de guàrdia i la contractació voluntària d'estos professionals per part dels municipis. D'altra banda, el decret regula expressament la suspensió de festes davant fenòmens meteorològics adversos, com ara pluges o episodis de calor extrema.

La Conselleria de Sanitat va donar a conéixer el passat 11 de juny el pla d'estiu amb què cada any es pretén cobrir les vacances del personal sanitari, a més de reforçar la cobertura a les zones més turístiques. Amb tot, els mesos de juliol, agost i setembre, en determinats hospitals es redueix l'activitat quirúrgica planificada, entre altres motius perquè no s'arriba a suplir tots els professionals, cosa que comporta el tancament de llits, un detall del qual fins ara no s'havia informat detalladament.

Així, Sanitat va xifrar el pressupost del pla en 85,2 milions d'euros destinats a cobrir l'assistència sanitària durant l'època estival amb l'obertura de 25 consultoris auxiliars de platja i el reforç de 74 centres d'atenció sanitària. Pel que fa a l'assistència hospitalària, es va informar d'un increment del 4,8% de la capacitat d'ingrés durant aquest estiu, en comparació amb l'anterior.

El conseller de Sanitat, Marciano Gómez, va afirmar que la Generalitat continua realitzant “un esforç pressupostari molt destacable, tal com reflecteixen les xifres, ja que hem destinat 2,7 milions més que l'estiu passat i prop de 13 milions d'euros més en comparació amb l'última planificació de l'anterior legislatura”. No obstant això, que es pressuposten 85,2 milions d'euros no significa que es vagen a gastar. De fet, com van indicar des de Sanitat, es preveuen unes 9.000 contractacions “condicionades a la disponibilitat de personal” i “sempre que hi haja personal disponible”.

Del que no es va informar va ser del detall del tancament de llits, una informació que la Conselleria ha facilitat a elDiario.es (dades per departaments al final de la informació). Segons ha informat el departament que dirigeix Gómez, “aquest any es tanquen 514 llits de mitjana durant els tres mesos, 26 menys que el 2025 i 100 menys que el 2024”. Amb tot, les xifres xoquen amb les recopilades pels sindicats UGT i CCOO, que són més elevades. Per exemple, l'hospital que més llits tanca, perquè també és el de referència de la Comunitat, és La Fe de València. Segons Sanitat, la mitjana dels tres mesos és de 106 llits tancats, mentre que des d'UGT eleven aquesta mitjana a 172 en clausurar-se 126 llits tant al juliol com al setembre i 218 a l'agost.

El següent hospital amb més tancaments de llits seria el Peset, amb 67 llits, seguit de l'Arnau, amb 62. En aquest últim, Sanitat afirma que només se'n tancaran a l'agost, però des de CCOO asseguren que al juliol també se'n tancaran 62, mentre que al setembre en seran 18. Un altre departament en què existeixen discrepàncies importants entre les dades dels sindicats i les de Sanitat és el del Clínic-Malva-rosa de València. Mentre que CCOO assegura que es tancaran 80 llits a l'hospital de la Malva-rosa (a causa del tancament dels quiròfans, l'activitat quirúrgica dels quals es trasllada al Clínic), Sanitat assegura que en el global del departament es tanquen de mitjana 34 llits. En el de Sant Joan, des de la Conselleria diuen que es tancaran 16 llits cada mes, però els sindicats eleven aquesta xifra a 36.

Respecte a això, des de CCOO han mostrat la seua “preocupació per la reducció de recursos assistencials prevista per a aquest estiu en nombrosos hospitals de la Comunitat Valenciana, amb el tancament de centenars de llits d'hospitalització, unitats completes, llits de cures intensives, àrees pediàtriques i quiròfans”.

Encara que part d'aquestes mesures es justifiquen “per obres o per la disminució de l'activitat programada durant el període vacacional”, des de CCOO han considerat que “la planificació sanitària no pot basar-se en la reducció de la capacitat assistencial mentre s'incrementen les llistes d'espera i una important pressió sobre els serveis hospitalaris i el personal”.

Han afegit que “aquesta situació de sobrecàrrega es repeteix cada estiu per no cobrir les vacances i els permisos del personal al 100% per a garantir una resposta adequada durant tot l'any, amb una adequada planificació de recursos que compatibilitze el gaudi de les vacances amb el manteniment d'una capacitat assistencial suficient”, ja que “els problemes de salut de la població no tanquen a l'estiu”.

Per la seua part, des d'UGT han lamentat que “el pla de vacances que ha presentat la Conselleria no arriba a cobrir tota la demanda assistencial” i han comentat que, tot i que només coneixen els tancaments parcials d'alguns departaments, “no s'hauria de concebre com una cosa normal que en el període estival es tanquen llits perquè, tot i que la població té mobilitat en aquesta època, pel canvi climàtic i l'onada de calor, cada vegada hi ha més patologies associades a les altes temperatures i continua havent-hi ingressos hospitalaris”. A més, “amb les llistes d'espera pendents i l'alta demanda, és inassumible que es tanquen aquests llits perquè empitjorarà la situació de la sanitat pública”.

Aquesta és la llista amb la mitjana de llits tancats en els mesos de juliol, agost i setembre facilitada per la Conselleria de Sanitat per departaments:

L'atestat de la Policia Nacional sobre l'agressió d'un antiavalots a una professora durant una manifestació amb motiu de la vaga educativa considera que l'agent “va fer ús de la mínima força reglamentària”, segons la documentació a la qual ha tingut accés elDiario.es. L'informe, elaborat la matinada de l'1 de juny i que ja obra en la causa judicial en què s'investiguen els fets, conclou que l'actuació va ser adequada i que els dos punts de sutura que li van haver d'aplicar a la dona a la barbeta, així com les diverses contusions al tòrax i la mandíbula, es van deure a una “caiguda accidental” provocada per una “pèrdua d'equilibri” quan l'agent va tractar d'“apartar-la” de la via. Els nombrosos vídeos gravats per testimonis, que circulaven des d'aquella mateixa vesprada per les xarxes socials i els mitjans de comunicació, contradiuen esta versió oficial i seran aportats a la causa

Els fets van ocórrer la vesprada del passat 31 de maig, a l'avinguda de Pius XII de València. Segons l'atestat, mentre se celebrava una concentració autoritzada davant de la Conselleria d'Educació, un grup de persones es va dirigir “en manifestació” cap a aquesta avinguda “amb la intenció de tallar la circulació”, en una acció que, puntualitza el mateix informe, no comptava amb autorització. Segons la Policia, aquest grup de persones “hauria trencat el cordó policial”. “En un moment determinat, els manifestants decideixen fer una seguda i tallar la via, cosa que origina un greu perill per a la vida i la integritat física tant dels agents actuants com dels mateixos manifestants i conductors”, afig.

Amb aquest argument, l'agent que redacta l'informe assegura que la unitat d'antiavalots es va traslladar al lloc “corrents” per a “arribar com més prompte millor i salvaguardar la integritat dels agents actuants” i evitar el tall de trànsit. Entre aquest grup de persones es trobava la dona agredida, de qui el policia assegura que “es trobava al mig de la calçada i encoratjava activament la massa a envair l'avinguda perquè efectivament es produïra aquesta invasió i el tall de trànsit”. Aquesta descripció també contrasta amb els diferents vídeos del moment, en els quals es veu la dona d'esquena a la carretera i caminant per la calçada a uns quants metres de la vorera.

Segons l'atestat, una circumstància que tampoc no s'aprecia en els vídeos, la dona “desobeeix les indicacions dels agents actuants en reiterades ocasions, fet que provoca que el cap del dispositiu, davant de la imminent invasió de la calçada i el risc greu, es dirigisca cap a ella corrents per a aconseguir ordenar un desplegament de la unitat i impedir l'acció d'envair la via”. Segons la versió policial, l'agent antiavalots “va haver d'apartar aquesta dona cap a la vorera fent ús de la mínima força reglamentària”. Aquesta espenta per l'esquena, acreditada pels documents audiovisuals, va provocar, segons la Policia, “una caiguda accidental de la dona a terra a causa de la inèrcia de la carrera, que li va fer perdre l'equilibri”, amb un “resultat no buscat ni pretés per l'agent actuant”, sinó “accidental i alié a la finalitat perseguida per l'actuació policial”.

En aquest sentit, l'atestat insisteix que l'actuació policial es va dur a terme per a “salvaguardar la integritat de les persones” i amb la intenció de desplaçar els manifestants “cap a la vorera, sense cap intenció ni de causar lesions ni de reduir-los”.

Aquest atestat policial es va redactar a les 00.16 h de l'1 de juny, unes quatre hores després que es produïra l'agressió a la professora. De fet, a aquella hora nombrosos mitjans de comunicació ja difonien vídeos de l'espenta per l'esquena, que també corrien com la pólvora per les xarxes socials. L'actuació de l'antiavalots va provocar que nombrosos càrrecs públics retreieren la intervenció policial per desproporcionada i, fins i tot, que la delegada del Govern, Pilar Bernabé, anunciara una investigació interna per a aclarir els fets, en considerar la situació “inacceptable”. L'agent va ser apartat del dispositiu aquella mateixa vesprada.

L'actuació policial posterior a l'agressió també es va saldar amb l'alçament de quatre actes en aplicació de la Llei de seguretat ciutadana 4/2015, coneguda com a llei mordassa, que derivaran en les corresponents multes econòmiques per a les persones identificades.

La titular de la plaça número 16 de la Secció d'Instrucció del Tribunal d'Instància de València, María Teresa de Vidiella García, investiga l'agressió des de fa diverses setmanes després que la dona presentara una querella contra l'agent. El sindicat CCOO PV també ha presentat una querella per tres delictes: un delicte de lesions amb l'agreujant d'abús de superioritat i aprofitament del caràcter públic; delicte contra la integritat moral de la professora agredida, com a conseqüència del tracte degradant que menyscaba la seua dignitat, i delicte d'omissió del deure de socors a la víctima. A més, el sindicat ha sol·licitat com a mesura cautelar la suspensió de funcions de l'agent antiavalots mentre dure el procediment.

La titular de la plaça número 16 de la Secció d'Instrucció del Tribunal d'Instància de València, María Teresa de Vidiella García, ha obert una causa per a investigar l'actuació de l'agent antiavalots que va agredir per l'esquena una professora jubilada que participava en una manifestació en el marc de la vaga educativa contra les retallades en l'ensenyament valencià. La magistrada encara no ha identificat l'uniformat autor de l'agressió, però ja ha practicat les primeres diligències i ha requerit l'atestat policial dels fets ocorreguts la vesprada del diumenge 1 de juny passat.

Les diligències parteixen de la querella presentada per la dona i per un sindicat contra l'agent, la identitat del qual haurà de determinar la jutgessa, ja que els policies disposen d'un número professional per a preservar la seua identificació personal.

L'agent, segons les nombroses imatges gravades aquell dia, va espentar per l'esquena la manifestant. La violència del colp va fer que la víctima caiguera de morros, fet que li va provocar una ferida a la barbeta que va requerir dos punts de sutura. Vint dies després, la dona encara no pot menjar amb normalitat i pateix altres dolències importants a la mandíbula.

L'atestat policial ja consta en la causa i, segons ha pogut saber elDiario.es, no assumeix cap responsabilitat pel que ha ocorregut. L'instructor policial sosté que la víctima va mantindre una actitud exaltada i encoratjava els manifestants a ocupar la calçada per a tallar el trànsit. A més, defensa l'actuació de l'agent, que considera proporcionada i ajustada a la normativa interna de la unitat antiavalots.

En tractar-se d'una querella i atesa l'abundant prova documental existent sobre l'actuació policial abans i després de l'agressió, la jutgessa haurà d'identificar l'agent i, previsiblement, citar-lo a declarar en qualitat d'investigat.

Tot just produïts els fets, i davant l'evidència de les imatges de l'agressió, que es van difondre ràpidament en mitjans de comunicació i xarxes socials, l'agent antiavalots va ser apartat de l'operatiu aquella mateixa vesprada. La Policia Nacional va anunciar l'endemà l'obertura d'un expedient, encara que, a hores d'ara, es desconeix quin recorregut ha seguit.

La delegada del Govern a la Comunitat Valenciana, Pilar Bernabé, va criticar immediatament el que havia passat: “La imatge que acabem de veure és inacceptable. Investigarem el que ha passat de manera exhaustiva per a depurar responsabilitats”.

Bernabé va assegurar que protegir el dret a manifestar-se amb seguretat “està per damunt de qualsevol circumstància” i va concloure: “Aquest és un fet totalment incomprensible que entela el treball de la Policia durant aquestes tres setmanes de manifestacions, en coordinació amb els sindicats convocants”.

La delegada del Govern també es va reunir amb els sindicats per a rebaixar la tensió i es va comprometre que s'adoptarien les mesures disciplinàries internes que correspongueren.

Aquest estiu, el 12 d'agost de 2026, la Comunitat Valenciana viurà un dels fenòmens astronòmics més espectaculars que es poden observar des de la Terra: un eclipsi solar total. L'ombra de la Lluna creuarà la península des del nord-oest fins al Mediterrani i permetrà observar la totalitat en diversos punts de la comunitat. Per als seus habitants, aquest esdeveniment no es tornarà a repetir en més de 150 anys.

Segons ha explicat l'astrofísic Graham Jones, l'últim eclipsi solar total visible des d'Espanya va tindre lloc el 1999, fa ja 26 anys. Una espera que tornarà a repetir-se: no serà possible observar-ne un altre fins al 2053. En el cas concret de la Comunitat Valenciana, el següent no arribarà fins a l'any 2180, cosa que converteix el 12 d'agost en una cita pràcticament irrepetible per a diverses generacions.

A València, l'eclipsi començarà a les 19.38 hores i assolirà el seu punt àlgid a les 20.32, quan la Lluna cobrirà completament el Sol durant a penes un minut, per a acabar a les 21.24. Els horaris variaran lleugerament segons el punt d'observació. La jornada, a més, vindrà acompanyada d'un altre al·licient astronòmic: eixa mateixa nit es podran veure les Perseides, la pluja d'estels que cada agost il·lumina el cel d'estiu, fet que convertirà aquesta data en una cita doble per als amants de l'astronomia.

Davant la magnitud de l'esdeveniment i l'elevada afluència de visitants prevista —tant nacionals com internacionals—, la Generalitat Valenciana va presentar dimarts passat, 16 de juny, un Pla de Gestió de l'Eclipsi a l'Auditori Santiago Grisolía de la Ciutat de les Arts i les Ciències.

A causa de les dates en què tindrà lloc, s'estima la mobilització de fins a mig milió de persones procedents d'arreu, per la qual cosa s'han establit huit punts oficials d'observació en col·laboració amb els ajuntaments. Aquests punts es reparteixen entre dues províncies: tres ubicats a Castelló —Benassal, Peníscola i Castelló de la Plana— i cinc a València —Aras de los Olmos, Utiel, Macastre, Puçol i València—. En aquestes zones es disposarà de banys químics, punts d'assistència per a oferir informació i un reforç dels serveis de neteja.

Malgrat l'establiment d'aquests punts oficials, durant l'acte es va subratllar la importància d'evitar els desplaçaments. El director general d'Emergències i Extinció d'Incendis, juntament amb el director general de Medi Natural i Animal, van advertir de l'alt risc d'incendi que hi ha al mes d'agost, motiu pel qual una gran mobilització de persones cap a zones d'interior —espais naturals protegits, boscos o muntanyes— augmenta el risc d'incendi i dificulta les tasques d'extinció i evacuació. En la mateixa línia, van oferir algunes recomanacions, com observar l'eclipsi des del lloc de residència per a evitar desplaçaments o embussos imprevistos i, en cas d'acudir finalment a aquests punts, compartir el vehicle amb familiars o amics.

Algunes recomanacions clau per a poder gaudir de l'esdeveniment sense imprevistos són les següents: en primer lloc, evitar mirar l'eclipsi directament; en segon lloc, utilitzar unes ulleres homologades amb certificació ISO 12312-2 i marcatge CE; i, en tercer lloc, evitar observar l'eclipsi a través de càmeres o telescopis sense protecció i utilitzar filtres solars amb aquesta finalitat.

La directora general de Salut Pública va subratllar la importància d'utilitzar unes ulleres homologades per a evitar lesions oculars greus: “Les ulleres fosques tampoc serveixen”, va insistir durant la intervenció. De la mateixa manera, va recomanar extremar la precaució amb els xiquets o les persones amb discapacitat: “Compte amb llevar-se les ulleres i no recordar tornar-se-les a posar”, va assenyalar. També va destacar que les lesions oculars poden aparéixer hores després o fins i tot dies després de l'eclipsi i va aconsellar: “Cal anar a l'oftalmòleg si es nota alguna anomalia”.

Des de la Generalitat han creat una pàgina web específica per a aquest esdeveniment que recull tota la informació necessària, des dels punts oficials esmentats anteriorment fins a les recomanacions de seguretat: eclipses.gva.es.

Durant l'acte es va insistir en el reforç dels dispositius de seguretat per al dia de l'eclipsi. El director general d'Emergències i Extinció d'Incendis va destacar la coordinació d'un operatiu que comptarà amb totes les forces i cossos de seguretat de l'Estat, inclosa la UME.

La presentació va anar a càrrec de la vicepresidenta primera, Susana Camarero, i va comptar amb la participació del vicepresident segon, José Díez, i del conseller de Sanitat, Marciano Gómez. També hi van intervindre la consellera d'Educació, Cultura i Universitats, Carmen Ortí, i el conseller d'Emergències i Interior, Juan Carlos Valderrama.

Després de la presentació del pla es van celebrar dues taules redones. La primera, sobre ciència, astronomia i educació, amb la participació de l'astrofísic Graham Jones. La segona, sobre la gestió operativa de la Generalitat, en què van participar els directors generals de Transports, Emergències, Medi Natural, Turisme i Sanitat.

L'Ajuntament de València dona el vistiplau a la construcció d'una urbanització privada sobre sòl públic que inclourà habitatge protegit. El consistori que dirigeix María José Catalá aprovarà aquest dilluns, en la comissió d'Urbanisme, canvis en la planificació del sòl de la Zona d'Activitats Logístiques (ZAL) per a la construcció de 77 adossats amb piscina i zones comunes al costat del Port de València. A canvi, l'empresa promotora entregarà 10 d'aquests habitatges a la Generalitat Valenciana.

L'Administració local adaptarà el sòl públic a les pretensions de l'empresa promotora, que va demanar tornar a una planificació anterior, establida el 2008 i recollida en el Pla General d'Ordenació Urbana. Rebutja totes les al·legacions de les plataformes veïnals i del Grup Socialista, que s'oposen al projecte i consideren que s'està construint habitatge protegit de luxe, qüestionant qui podrà accedir a aquesta mena d'immobles.

Segons la proposta de resolució, a la qual ha tingut accés elDiario.es, la remodelació permetrà tindre a l'interior “zones comunes per als propietaris dels habitatges adequadament conservades i perfectes per a les seues activitats socials veïnals”. Amb la remodelació de la façana marítima que projecta l'Ajuntament i el futur PAI del Grau, la zona es convertirà en una de les més cobejades per a invertir en habitatge a la ciutat. El PSPV va denunciar que això suposaria una privatització de carrers, però el consistori desestima aquest extrem: “La qualificació urbanística del conjunt de l'illa és la de residencial privat, per la qual cosa l'Estudi de Detall no privatitza cap carrer, sinó que únicament torna a establir les alineacions originals del Pla Especial, per tal de disposar de més llibertat en el disseny final i acomodar-lo a la proposta guanyadora del concurs convocat”, assenyala la resolució.

Els habitatges protegits seran construïts per la promotora Albaluz, que ja té mitja dotzena de projectes en marxa a l'àrea metropolitana de València. Albaluz ja s'ha fet amb diverses parcel·les de la ZAL en un procediment públic valorat en 1,7 milions d'euros, segons la plataforma de contractació. L'altra empresa que va concórrer a aquest procés, Cuper Promociones y Gestiones Inmobiliarias, va ser exclosa per un error en la forma de presentar la documentació.

Els 77 habitatges unifamiliars es construiran sobre sòl de la Generalitat Valenciana, mitjançant una permuta del ple domini d'una parcel·la propietat de l'Entitat Valenciana d'Habitatge i Sòl (EVHA). Aquesta permuta forma part del Pla Viu del Consell de Pérez Llorca, un projecte impulsat per la vicepresidenta i consellera d'Habitatge, Susana Camarero. Segons consta en la proposta d'adjudicació de l'EVHA, el contracte es divideix en tres lots, un per cada illa. Albaluz lliurarà 10 habitatges i la diferència d'1,7 milions d'euros per a la construcció d'habitatges de protecció pública al municipi de València. Al seu web, la promotora destaca: “Residencial ZAL, meravellosos adossats a minuts amb cotxe del centre de València, darrere de l'Oceanogràfic. Amb zones comunes, piscina i garatge”. Un luxe per als estàndards de l'habitatge protegit.

Amb xifres d'ingressos de l'Estat de rècord i sense comptar la despesa que ha generat la reconstrucció per la dana, el Govern valencià del PP i de Vox, en el seu primer any de legislatura i amb els populars en solitari després, ha registrat xifres de dèficit preocupants que es troben entre les més altes dels últims anys. Unes xifres que s'acaben traduint en el deteriorament dels serveis públics, quan no directament en retallades en àmbits com l'educatiu, i que es veuen agreujades per les contínues baixades d'impostos aprovades en els últims dos anys, principalment per a les rendes altes.

En concret, segons les dades oficials del Ministeri d'Hisenda, en els anys 2024 i 2025, els seus dos primers exercicis complets, l'executiu de l'expresident Carlos Mazón (va dimitir el mes de novembre passat) va generar un dèficit de 2.565 milions d'euros (sense comptar els 292 milions generats per la dana) i de 2.373 milions d'euros (sense comptar els 1.589 milions de la riuada). En total, en dos anys s'ha elevat el deute en 4.938 milions d'euros, quasi la meitat dels 11.000 milions que el Govern ha anunciat que condonarà a la Comunitat Valenciana del total de 60.000 milions. D'aquests, 40.000 estarien vinculats a l'infrafinançament.

Es dona la circumstància que, si el Govern valencià que ara presideix Juan Francisco Pérez Llorca acceptara el nou model de finançament que veuen amb bons ulls els sindicats i la patronal, implicaria uns ingressos addicionals de 3.669 milions d'euros, per la qual cosa s'hauria compensat àmpliament el dèficit i encara hi hauria marge per a millorar els serveis socials, la sanitat o l'educació.

En els dos primers anys complets del Govern del Botànic, el dèficit total va ser de 1.613 milions el 2016 i de 854 milions el 2017, és a dir, 2.467 milions en total. En els huit anys de l'executiu d'esquerres, el pitjor any quant a generació de deute va ser 2022, amb 3.777 milions, una xifra motivada en part per la pandèmia de la covid-19. L'exercici següent, en què es van repartir pràcticament sis mesos de govern l'esquerra i la dreta, també es va assolir un dèficit important, amb 3.082 milions. No obstant això, hi ha hagut anys pitjors, com ara després de la crisi immobiliària del 2007, amb Francisco Camps i Alberto Fabra, tots dos del PP, al capdavant de la Generalitat: 5.412 milions de deute el 2010 i 6.709 milions el 2011.

Els quasi 5.000 milions de dèficit que ha generat el Consell el 2024 i el 2025 s'han produït, a més, en el moment en què més fons aporta el Govern malgrat l'infrafinançament. Així, el 2026 s'han transferit a la Generalitat 17.418 milions; el 2025 n'han sigut 15.921 milions, i el 2024 un total de 15.376 milions. En els últims anys del Botànic, les aportacions de l'Estat van ser de 10.797 milions el 2022, d'11.341 milions el 2021 i d'11.613 milions el 2020. El 2023 van ser 13.553 milions.

574 milions menys per les rebaixes d'impostos a les rendes altes

Pel que fa als impostos, la bonificació del 99% de l'impost de Successions i Donacions (292 milions), la supressió de l'impost sobre el Patrimoni per a persones amb béns valorats en fins a 1 milió d'euros (68 milions) i de l'impost sobre Activitats que Incideixen en el Medi Ambient, principalment a Iberdrola per la central nuclear (14 milions), suposen una minva de 374 milions d'euros a l'any per a les arques públiques.

A aquests cal sumar els 160 milions d'euros que es deixaran de recaptar amb la reforma del tram autonòmic de l'IRPF, que beneficia especialment les rendes de més de 72.000 euros. Així, per exemple, les rendes de fins a 12.000 euros es veuran beneficiades amb un estalvi del 0,20%, en passar d'un tipus aplicable del 9% al 8,80%; a partir de 22.000 euros, l'estalvi serà del 0,30%; les rendes d'entre 42.000 i 72.000 euros tindran un estalvi del 0,60%, i a partir d'aquesta quantia serà del 0,40% (vegeu les taules). D'aquesta manera, l'estalvi serà un 25% superior per a aquestes rendes que per a les de la franja d'entre 12.000 i 22.000 euros. Si anem a casos concrets, en termes absoluts, una persona amb una renda de 22.000 euros s'estalviarà 54 euros i una altra amb una renda de 72.000 euros s'estalviarà 324 euros.

A més, el mes de març passat es van estendre les deduccions per a activitats esportives o l'adquisició d'ulleres a persones amb salaris de fins a 60.000 euros (fins a aquell moment el límit era de 30.000 euros), una mesura que tindrà un cost per a les arques públiques de 27,2 milions. A aquests s'afegeixen altres 12,8 milions per les deduccions a rendes de fins a 60.000 euros per ensenyances de música impartides en conservatoris i escoles de música, o de música i dansa, així com per a la compra d'instruments i partitures.

Pitjors serveis públics

La conseqüència directa d'aquesta política és l'afebliment dels serveis públics. Sense anar més lluny, part de la vaga del professorat està relacionada amb les retallades en matèria d'infraestructures. A les escoles oficials de llengües, els sindicats denuncien que la Conselleria ha eliminat 244 grups i que, des del 2024, un total de 8.450 alumnes no han pogut accedir a l'ensenyament públic de llengües, per la qual cosa 61 professors han anat al carrer. També denuncien que en Formació Professional hi ha retallades, cosa que obliga els estudiants a buscar formació en la privada.

En matèria de serveis socials, el PSPV va denunciar recentment que l'oferta pública de residències a la Vall d'Albaida amb prou faenes cobreix un 8% de les necessitats de les persones majors, ja que aquesta comarca disposa de 333 places públiques per a atendre les peticions de 4.604 demandants que engruixen les llistes d'espera. Pel que fa a la dependència, el mes de maig hi havia 21.954 persones a l'espera de ser valorades, una xifra que, amb petits alts i baixos, s'ha mantingut els últims mesos. Si bé al gener hi havia 22.455 ciutadans en aquesta situació, la xifra es va disparar fins als 27.353 al febrer i, a poc a poc, va anar baixant de nou.

En sanitat, malgrat que el pla d'estiu compta amb un pressupost de 85 milions d'euros, 3 milions més que l'exercici anterior, la realitat és que l'atenció hospitalària es veurà minvada respecte de l'any anterior, segons denuncien els sindicats. Segons UGT, “el pla de vacances que ha presentat la Conselleria no arriba a cobrir tota la demanda assistencial” i afegeixen: “No s'hauria de concebre com una cosa normal que en el període estival es tanquen llits perquè, encara que la població té mobilitat en aquesta època, pel canvi climàtic i les onades de calor, cada vegada hi ha més patologies associades a les altes temperatures i continua havent-hi ingressos hospitalaris”.

Per la seua banda, CCOO denuncia que el Pla de Vacances “consolida les retallades assistencials malgrat augmentar-ne el pressupost” i que “consolida la reducció de l'activitat vespertina en Atenció Primària durant l'estiu”. Un altre dels aspectes que més preocupa el sindicat és la falta de transparència respecte a l'anomenat “reagrupament de llits” hospitalaris, “eufemisme amb què sorprén aquesta Conselleria per a denominar el tancament de llits que té previst i del qual no s'informa, ni sobre el nombre de llits afectats ni sobre els serveis implicats”.

El PSPV critica la política fiscal “injusta”

El Síndic del grup socialista en les Corts, José Muñoz, ha denunciat la “perillosa i profundament injusta” política fiscal del Consell de Pérez Llorca, que està “buidant de manera irresponsable els recursos de la Generalitat amb regals fiscals als patrimonis i rendes més elevades”, mentres els servicis públics de la Comunitat Valenciana “cauen a trossos, com estem veient estos dies amb el vergonyós i indecent pla d'estiu que suposarà el tancament a l'agost de més de 600 llits als hospitals o la mesquina garreperia practicada en les negociacions amb els docents mentres tenim el govern valencià més car de la història, en el qual s'han aprovat pujades de sou fins a un 36%”.

“El Govern d'Espanya està aprovant els majors recursos en favor de la Comunitat Valenciana de la història. Per a 2026 seran 17.418 milions d'euros, la qual cosa suposa 6.621 milions més del que va tindre el Consell del *Botànic en 2022, un 61% més de diners, i el que veiem és una evident deterioració dels servicis públics als valencians i una política de regals fiscals massius a les rendes més elevades”, ha denunciat Muñoz. El síndic del PSPV-PSOE advertix a més que els fons que vindran amb el nou model de finançament autonòmic, que suposarà l'arribada de 3.669 milions addicionals en 2027, han de servir per a reforçar i potenciar la sanitat, l'educació, els servicis socials, les empreses i treballadors, però no per a engreixar les butxaques de l'1% més ric com estan fent PP i Vox“.

Per a José Muñoz, esta política “frívola i populista” s'explica perquè Pérez Llorca és un president “a dit, que no han votat els valencians” i l'“única obsessió dels quals és caure en gràcia a Feijóo perquè ho deixe ser candidat del PP” a les eleccions de 2027. “Però els valencians no ens podem permetre el tindre un president suplent de Mazón que no pensa en la Comunitat Valenciana, sinó només en el seu interés i en el del PP a Madrid”, ha asseverat el portaveu socialista.

El 22 de juliol de 1938, després de cinc mesos d'ofensiva pel Nord del País Valencià i el Baix Aragó, amb l'objectiu de prendre València, les forces franquistes xocaren amb el sistema defensiu que els republicans havien estat construint des de feia mesos: la línia XYZ. Però en la mesura que l'Exèrcit d'ocupació, com els mateixos franquistes l'anomenaven, s'aproximava a la capital del Túria, l'Alt Comandament republicà preparava secretament una forta ofensiva que, inicialment, havia de reduir la concentració de forces al país i, en segon terme, si l'atac tenia èxit, reduïra la distància entre el front situat al Sud de Castelló de la Plana i el de Catalunya. La matinada del 25 de juliol, forces republicanes del recentment constituït Exèrcit de l'Ebre, travessaren aquest riu que els feia de línia de contacte i avançaren uns quilòmetres cap al sud, fins a consolidar posicions. Començava la batalla més dura i sagnant de tota la guerra.

Ràpidament Franco va respondre i desplaçà cap a aquest sector les reserves de què disposava. Atesa l'envergadura de l'atac republicà, també recorregué a forces que tractaven d'obrir-se camí cap a València. A la sorpresa inicial, que permeté l'avanç republicà, seguí una gran concentració de la màquina militar de Franco per frenar el progrés de l’enemic i recuperar el territori perdut.

En aquestes circumstàncies, el general Vicente Rojo, cap de l'Estat Major republicà, sol·licità que es dugueren a terme ofensives en altres fronts a fi que l'enemic distraguera tropes de l'Ebre cap a altres sectors. Rojo, en el seu informe al govern de 7 de setembre de 1938, deia: “Para provocar a nuestro favor el desequilibrio solo puede recurrirse a acciones indirectas en otros frentes que por su resultado favorable obliguen al adversario a desplazar reservas, las que tienen en el Ebro, debilitándose así la violencia del ataque, juego similar de fuerzas al que motivó esta maniobra del Ebro para restar de Levante tropas y evitar la consumación de la maniobra ofensiva sobre Valencia”.

De manera urgent, el coronel Menéndez, cap de l'Exèrcit de Llevant, va donar instruccions als Cossos d'Exèrcit que comandava perquè estudiaren operacions ofensives i distragueren forces del bigarrat front de l'Ebre. Una de les primeres respostes fou la del XVI Cos d'Exèrcit, que mantenia la línia defensiva del Javalambre, dissenyant una operació que des de les seues posicions desallotjara les defenses enemigues entre la Muela de Sarrión i el Alto del Buitre, per tal de poder avançar després fins a ocupar la carretera Terol-Sagunt i així ofegar el proveïment del front enemic a la línia que els rebels havien consolidat entre Caudiel i la Peña Salada.

L'atac es va iniciar el 18 de setembre, tenint com a força principal la Divisió de Xoc núm. 70 comandada per Nilamón Toral, que ja coneixem de les defenses d'Albocàsser i Betxí; després d'una primera fase victoriosa, el front es va estabilitzar, i amb l'arribada de reforços, fonamentalment de la Divisió Littorio italiana, el 23 de setembre, amb el replegament republicà a les antigues posicions, es va donar per finalitzada la batalla del Javalambre

Nules en l'objectiu

Encara que l'ofensiva de Sarrión va causar un seriós problema al desplegament franquista, per al general Rojo l'ofensiva estratègicament més eficaç era la que s'havia de desenvolupar pel sector de la costa. Per a això, la Secció d'Operacions de l'Exèrcit de Llevant republicà, amb data 24 de setembre, emeté un informe mitjançant el qual, vist l'èxit parcial obtingut en l'operació de Sarrión, donava instruccions perque els Cossos d’Exèrcit XIX i XX executaren operacions ofensives a les respectives zones d’acció, el Cos XIX per la serra d'Albarrasí, a les proximitats de Terriente, i el XX per la costa “con el objeto de dividir la atención enemiga, fijar sus reservas impidiendo la maniobra de estas y solicitar su atención en diferentes puntos, para debilitar sus esfuerzos y causarle un quebranto mayor.” Les dues operacions no podien ser simultànies, ja que la manca de peces d'artilleria obligava a concentrar-les secuencialment allà on havia de tenir lloc un atac.

El 20 d'octubre, el XX Cos d'Exèrcit emeté l'ordre d'Operacions per a llançar una ofensiva i ocupar la Vilavella i Nules avançant la línia del front pel nord d'aquestes poblacions. L'encarregada era la 49 Divisió. Al mateix temps, per a donar suport a l'operació principal, forces del XXI Cos d'Exèrcit hostigarien l'enemic per l'interior de la serra d'Espadà.

Encara que les forces implicades estaven preparades per atacar, una nova ordre d'operacions, la número 15, comunicà: “I.-… el enemigo se encuentra advertido y vigilante, y dispone de medios con que hacer frente a cualquier acción propia, con rapidez, que haría difícil la profundización que requiere la explotación de una ruptura inicial.

II.- El Mando Superior ha dispuesto, en consecuencia, suspender temporalmente la acción ofensiva determinada en mi Orden General de Operaciones n.º14 y adoptar un dispositivo de defensa que permita hacer frente ventajosamente a cualquier ofensiva enemiga.“

Amb data del 4 de novembre, una nova ordre del XX Cos d'Exèrcit reprengué la preparació de l'ofensiva amb canvis; en primer lloc no seria la 49 Divisió l'encarregada d'executar les operacions sinó que ho faria la 53 amb les Brigades 36, 203 i 208. Els guerrillers de la 58 Divisió aprofitarien l'ofensiva paral·lela que per la zona d'Eslida executaria la 15 Divisió en direcció a Artana, per tal d'infiltrar-se entre les files enemigues i consolidar posicions prop d'aquest poble.

Sense cap dubte, la novetat més important consistí en la participació activa de l'Agrupació de Carros i Blindats, encarregats d’iniciar  l'atac obrint camí a la infanteria per avançar sense els obstacles defensius de l'enemic.

L'ofensiva s'inicià el 7 de novembre a les 8 del matí, però un fet complicà l'atac fins a l'extrem que coadjuvà al seu fracàs: la nit anterior, dos soldats de la 128 Brigada, que es trobava a la primera línia, desertaren i transmeteren als serveis d'informació de la 83 Divisió, amb tot detall, la maniobra republicana per a prendre Nules i la Vilavella.

Immediatament, a les 7 del matí, foren alertades les unitats del front i se sol·licitaren reforços a la superioritat, que respongué immediatament en nota enviada al cap de la 83 Divisió: “Conforme a mis órdenes verbales de la mañana de hoy quedan a disposición de V.E. el Tabor de Regulares de Ceuta, la 3ª Bandera de F.E.T. de Galicia y dos baterías de 85 de la Artillería del C. de E.. Así mismo quedará a su disposición una Compañía de ametralladoras de 12 máquinas y dos armas antitanques procedentes de la 105 División que en la tarde de hoy llegarán a Villareal.”

A les 8:20, avançaren les avantguardes amb els blindats republicans, després d'un intens foc d'artilleria, i a continuació la infanteria es llançà a l'assalt de les trinxeres enemigues, mentre que els Trens Blindats 1 i 12 protegien el flanc esquerre de l'operatiu ofensiu.

De tot el conjunt, va ser el dispositiu central, amb la 208 Brigada, el que va dur a terme l'atac principal, tot penetrant ràpidament cap als seus objectius. Però, les dues ales laterals, formades per la 36 i la 203 Brigades, van quedar ressagades en l'avanç: la 36 a penes va aconseguir trencar les línies enemigues, i la 203, després d'avançar un tram, a l'altura de la casa de Carabiners, es va veure obligada a replegar-se, a consequència d’un fort cotraatac de l'enemic. D'aquesta manera va quedar el tascó central desprotegit pels flancs, per la qual cosa l'enemic va concentrar els contraatacs pels laterals de l'avançada, arribant quasi a envoltar-la; d'altra banda, els blindats a l'avantguarda van rebre una cortina de foc creuat dels molts canons antitancs que l'adversari havia situat prop de la primera línia, i que va obligar els tancs republicans a maniobrar sobre un terreny pantanós cap a la rereguarda per a protegir-se, quedant indefensos ells mateixos en enfilar-se cap arrere. Al final de la jornada, per l'ala esquerra els republicans continuaven combatent per ocupar la primera línia enemiga, i les unitats blindades, després de patir greus pèrdues es van retirar a la base, molt minvades; pel centre, en canvi, les forces republicanes s'havien fet fortes després de prendre les posicions enemigues del camí a la Mar.

Davant les dificultats que trobaven els combatents governamentals per a avançar, el dia 8 es decidí incorporar les divisions 70 i 10. A la primera, bastant afeblida després de l'ofensiva per Sarrión, li assignaren la presa de Nules per l'est; la 10a s'encarregaria de prendre la Vilavella i les altures que la dominen.

Quant a la 53 Divisió, descongestionat el seu sector per la pressió que havien exercit les noves unitats incorporades, va aconseguir avançar posicions pel centre (208 Brigada) i la dreta del desplegament (203 Brigada), tot arribant a aconseguir el tram central del camí del Cabeçol; la mateixa nit del 8, la 36 Brigada va ser rellevada per la 79, quedant en mans de la 70 Divisió l'ocupació de Nules.

El dia 9 s'incorporà a les defenses rebels la 12 Divisió i els atacs i contraatacs empitjoraren, ja que els republicans arribaren fins a les primeres cases de Nules per l'oest i a la casa de Carabiners per l'est, màxima penetració en territori enemic que van aconseguir. Els forts combats es desenvoluparen dia i nit, i a un atac responia un contraatac, dins d'un infernal cercle de foc i mort alimentat durant dies. Finalment, el 10 de novembre de 1938, a les 21,30 hores, des del P.C. de l'Estat Major del XX C. de E. es decidí detindre l'ofensiva i contindre l'enemic: 

“I.- El Mando del Ejército considera cumplido el objetivo principal de la acción ofensiva encomendada a este C. de E. al lograr atraer la atención enemiga, fijar reservas, obligar a desplazar algunas Unidades y a dividir su aviación.

II.- Como consecuencia de la situación creada en el frente de este C. de E. este se establecerá defensivamente, con las posiciones últimamente alcanzadas como avanzadilla (camino del Mar) y la línea del barranco de Torrente como línea principal de resistencia.“

Durant els dies 11 i 12 de novembre, les forces franquistes continuaren pressionant sobre les posicions de les governamentals, fins obligar-les a retirar-se a la línia defensiva de partida, al camí de Torrent.

Operació frustrada

L'esforç ofensiu desenvolupat per les Divisions 70 i 53 en l'intent d'ocupar Nules i amb la vista posada a l'Ebre per a atraure forces enemigues d'aquell front, a penes va ser efectiu, però la batalla va suposar una amarga lliçó per a l'exèrcit republicà, ja que no va saber coordinar les forces blindades i la infanteria. Va haver descoordinació i la pèrdua de material blindat va ser molt quantiosa: 6 tancs i 1 blindat perduts en el camp enemic i 37 tancs i 3 blindats avariats i recuperats per a retirar-los a la base.

Però les tropes franquistes, encara que van recuperar el territori perdut, després de la batalla van comprovar que l'Exèrcit republicà encara estava en condicions d'executar accions ofensives capaces de posar en perill les seus defenses. Així mateix, es va comprovar que concebre les fortificacions com a provisionals per a ser utilitzades com a base de partida per a prosseguir l'avanç cap a València, havia posat en perill el seu front.

Per aquesta raó, a penes finalitzats els combats, Franco envià un telegrama postal, de data 14 de novembre, al seu cap de l'Exèrcit de Llevant, donant-li instruccions per a “garantizar el que en ninguna forma, el enemigo que pudiera infiltrarse en nuestras líneas logre conseguir su progresión por las carreteras que penetran en nuestro campo, … establecer pequeños blocaos o fortificaciones de cemento que aunque la línea [de defensa] se perdiese aseguren con su guarnición, el que el enemigo no pudiera hacer uso de la carretera, ofreciendo abrigo a los restos dispersos [propios], y dando tiempo y espacio a la llegada de reservas que batan y destruyan al enemigo.” Contínua el text indicant que les operacions ofensives recents republicanes, com la de Sarrión o la del Segre, igual que la de Nules, han fet perillar les defenses franquistes en aquests sectors.

Aquesta és la raó per la qual es van construir grups de blocaus de ciment, agrupats i ordenats de manera que entre tots foren capaços de cobrir amb els seus focs els 360 graus, permetent fer front a l'enemic autonomament, com a illots de resistència, a l'espera que arribaren reforços.

Un passeig per la zona de combat

A Nules s'ha desenvolupat una gran activitat per a recuperar i mantindre el patrimoni militar de la guerra, la qual cosa permet realitzar un itinerari pel terme i visitar algunes de les millors construccions defensives que queden al País Valencià.

La nostra primera visita serà al búnquer situat sobre el camí de la Vieta (1), en l’encreuament amb el barranc de Juan Mora. L'orientació de les espitlleres per als focs de metralladores resulta curiosa, ja que l'accés al fortí es realitza pel sud-oest, precisament la direcció d'atac de l'enemic, i els seus focs s'orienten cap al nord-est i nord-oest, la direcció en què es trobava la segona línia franquista de defensa. Potser aquest fortí formava part d'un grup en què cadascun podia orientar el foc en altres direccions, de manera que amb el conjunt es cobriren tots, formant una illa de resistència que repetiran en altres conjunts de fortins de la zona.

Resulta interessant desplaçar-nos després a visitar la població emmurallada de Mascarell (2), únic cas que es manté complet el recinte defensiu al País Valencià.

Des d'allí continuarem cap al sud fins a trobar el camí del Cabeçol i prendrem la direcció cap a la mar. En l'encreuament amb l'autovia, a un costat i a l'altre, trobarem quatre enormes blocaus (3), distribuïts de manera que en conjunt són capaços de cobrir amb els seus focs els 360 graus. Si bé el conjunt està restaurat, fa ja bastants anys van destruir part d'un blocau, per per tal de fer passar una conducció de gas. Sense cap dubte és el millor conjunt defensiu que s’ha conservat. Va ser construït allí, perquè fins a aquell lloc van arribar les tropes de la 208 Brigada republicana en l'ofensiva cap a Mascarell i Nules. En període de pluges, no es pot entrar a les edificacions que solen quedar negades d'aigua.

Visitat aquest conjunt, continuarem pel mateix camí cap a la mar, fins a arribar a l'Estany (4), petita llacuna litoral, refugi d'ocells migradors, i que compta amb una bona zona d'esplai amb taules i abundant ombra.

Per a continuar l'itinerari, envoltarem l'Estany i prendrem el camí paral·lel al barranc del Rodaor, fins arribar al Camí Vell de la Mar, en direcció a Nules; prendrem la primera eixida a la dreta i a pocs metres, una vegada deixem a la dreta un xalet, veurem un camí poc definit sobre una franja de terreny obert; hem de deixar el vehicle a l'inici i continuar a peu, en direcció a la mar. Per la nostra esquerra discorre una séquia que recull aigües d'aquesta zona inundable, i a menys de cent metres trobarem el blocaus del Bovalar (5), conjunt defensiu que també constitueix una illa de resistència, en un tram de terra una mica més elevat enmig de la marjal. El conjunt està format per quatre cambres, cadascuna orientada cap a un punt cardinal, i connectades entre si, amb capacitat per a huit metralladores, quatre fusells metralladors i 3 fusellers. La seua ubicació és molt pròxima al front consolidat. Amb aquesta visita finalitzem el recorregut de les construccions defensives. No obstant això, si han ja s’han acabat els treballs d'adequació de la vila romana de Benicató (6), informació que poden facilitar en l'Oficina de Turisme local, ens ve de camí visitar aquest recinte arqueològic; només cal desviar-se uns 300 metres de la carretera que ens retorna cap a l'autopista.

L'Ajuntament de Manises ha viscut aquest dijous una jornada significativa amb el relleu a l'alcaldia de la ciutat. Jesús Borràs ha assumit oficialment la vara de comandament, prenent el testimoni de Javier Mansilla al capdavant del consistori, en compliment de l'acord de govern subscrit entre PSPV, APM-Compromís i Podem per al mandat 2023-2027.

El canvi representa una nova etapa dins d'un projecte compartit que ha governat Manises durant els últims anys amb l'objectiu de “continuar impulsant polítiques progressistes, transformadores i centrades en el benestar de la ciutadania”. El relleu es produeix “des de la normalitat institucional i des de la voluntat de reforçar l'estabilitat d'un govern que compta amb una majoria consolidada”.

Els representants de les tres forces que integren l'executiu municipal han destacat el clima de confiança, lleialtat i cooperació que ha fet possible aquesta alternança al capdavant de l'ajuntament. Una fórmula que, segons han assenyalat, “demostra que la política pot construir-se des del diàleg, el consens i la generositat al servei de l'interès general”.

Amb aquest relleu, l'equip de govern afronta l'últim any de mandat amb la voluntat de “culminar projectes estratègics per a la ciutat i continuar treballant des de la unitat per donar resposta als reptes presents i futurs de Manises”.

Quant a l'estructura de les àrees de gestió, els canvis són els següents: el nou alcalde, Jesús Borràs, passa a responsabilitzar-se de relacions institucionals, protocol, agermanaments, comunicació i coordinació Unesco, a més de les àrees que ja ocupava. Per la seua part l'alcalde sortint, Javier Mansilla, assumeix delegacions d'Habitatge, Projectes Europeus, Subvencions i Turisme. Per últim, contractació i patrimoni, que abans estava en mans de Jesús Borràs, passen a ser dirigides pel regidor d'APM-Compromís, Xavier Morant. I finalment, la reordenació de les tinences d'alcaldia queden ara de la següent manera, de primera a sisena: Javier Mansilla, Rafa Mercader, Carmen Moreno, Ángel Mora, María José Zamora i Juan Carlos Esteve.

La nova etapa que s'obre manté intacte l'objectiu compartit de les forces progressistes, “continuar construint una ciutat més cohesionada, innovadora, sostenible i pròspera per a tota la ciutadania”.

El problema de l'accés a l'habitatge continua marcant l'agenda política de les institucions. En eixa cerca de solucions o de propostes que puguen mitigar la complicada situació social que provoca la falta d'oferta i els alts preus, l'Ajuntament de Picassent explorarà una fórmula pionera que evite l'especulació i que no l'afecte el continu creixement dels valors immobiliaris.

La proposta municipal és la coneguda com a cessió d'ús, per la qual l'Ajuntament cedeix sòl públic durant 75 anys perquè un grup de cooperativistes puguen dur a terme la promoció d'habitatges amb un desemborsament inicial d'entorn de 30.000 euros i quotes mensuals durant visca a l'habitatge. Estes quotes dependran del cost total i el nombre de participants en el projecte, però la pretensió és que no siguen més de 500 euros mensuals. A més amb esta quota mensual no sols es limita a l'ús de la vivenda, sinó que inclou tots els costos associats al funcionament de l'edifici, tant els ordinaris de la comunitat necessaris per al manteniment dels espais comuns i serveis, com per a l'amortització del préstec subscrit per la cooperativa per a finançar la construcció.

Amb esta fórmula fins i tot es podrà traspassar la propietat als fills, inclús recuperar la quantitat inicial entregada si es decideix abandonar l'habitatge. En definitiva l'Administració cedeix el dret de superfície d'una parcel·la de titularitat pública a la cooperativa adjudicatària durant els 75 anys, mentre que la promoció, construcció i gestió de l'edifici correspon a la cooperativa.

Per a l'alcaldessa de Picassent Conxa García este model pioner de col·laboració social és una iniciativa important “perquè preserva la titularitat pública del sòl, evita l'especulació i permet l'accés a la vivenda sense afectar els preus la pujada que suposa l'activitat especulativa”. L'alcaldessa ha subratllat que “el model cooperativista és una bona fórmula que cal fomentar i augmentar, ja que esta col·laboració entre ajuntament i propietaris assegura qualitat i protecció més enllà de les fluctuacions del mercat immobiliari”.

L'estudi inicial de la promoció preveu la construcció d'uns 30 habitatges amb places de garatge i zones comunes, situada esta primera iniciativa de cessió d'ús al costat de l'estació de ferrocarril, on en l'actualitat es dona ús com a aparcament a este solar on es construirà la promoció.

Reunió informativa

Per a donar a conéixer els detalls d'este nou model d'accés a la vivenda, s'ha organitzat una primera xarrada informativa, on els responsables de l'urbanisme municipal i empreses especialitzades faran una explicació detallada i aclariran qualsevol dubte dels assistents interessats. Este acte informatiu serà el dimecres 29 d'abril a les 18.30h en el Refugi Cultural de Picassent.

45 habitatges per a lloguer

Esta iniciativa se suma a la coneguda fa algunes setmanes, on l'Ajuntament va anunciar una inversió de 4 milions d'euros procedents de fons europeus per a realitzar en sòl dotacional la promoció de 45 habitatges per a lloguer assequible, amb la finalitat d'augmentar l'oferta d'habitatge per a col·lectius més vulnerables, tenint prioritat les persones afectades per la dana.

L'Ajuntament de Paiporta ha celebrat una jornada informativa oberta a la ciutadania per a explicar els detalls del Pla de Reconstrucció de les Infraestructures Hidràuliques municipals afectades per la dana. La sessió, conduïda per l'equip tècnic de la Unitat de Projectes Especials dana (Unpe dana) de Global Omnium,l’empresa concessionària de la gestió del cicle integral de l’aigua a Paiporta, ha servit per a resoldre dubtes i donar a conéixer una actuació que suposarà la renovació integral de la xarxa de clavegueram del municipi.

Durant la jornada, els tècnics de la Unpe dana han remarcat que es tracta d'una intervenció sense precedents. “No hi ha hagut una obra d'esta envergadura en cap municipi d'Espanya”, han assenyalat, en referència a la reconstrucció simultània d'una xarxa urbana que es va vore afectada en el 100% durant la dana d’octubre de 2024. “És la primera vegada que s’afrontarà la reconstrucció integral d’un municipi mentre es manté el dia a dia dels seus veïns i veïnes”.

També han destacat que disposar d'un pla director previ de la xarxa de sanejament ha permés realitzar un diagnòstic més ràpid i precís de les necessitats derivades dels treballs de reconstrucció. L’obra suposa un repte majúscul que dotarà Paiporta d’un sistema de sanejament modern i adaptat als nous temps.

L'alcalde de Paiporta, Vicent Ciscar, ha explicat la transcendència d'un projecte que “suposa una de les inversions més importants de la història recent del municipi” i que permetrà reparar els danys ocasionats per la dana, a l’hora que es modernitza unes infraestructures essencials per al futur de Paiporta. L'alcalde ha posat en valor la coordinació entre administracions i l'esforç tècnic realitzat durant els últims mesos per a adaptar els projectes inicials a les necessitats reals del municipi.

Per la seua part, la vicealcaldessa i regidora de Reconstrucció, Marian Val, ha destacat la complexitat de l'actuació i el treball de planificació desenvolupat des de l'inici de l'emergència. Val ha remarcat que “les obres s'han dissenyat per a minimitzar les molèsties a la ciutadania i que la coordinació entre l'Ajuntament, les empreses adjudicatàries i la Policia Local serà fonamental perquè els treballs avancen amb normalitat durant els pròxims anys”.

Si es compleixen els terminis previstos, les obres podrien començar en octubre. Els treballs es desenvoluparan de manera simultània en tres fronts i comptaran amb una coordinació constant entre les empreses adjudicatàries, l'Ajuntament i la Policia Local per a minimitzar les afeccions a la ciutadania. Segons les previsions actuals, no s'esperen talls en el subministrament d'aigua, excepte actuacions puntuals i de curta duració.

Una xarxa greument afectada per la dana

Paiporta compta amb una xarxa de clavegueram de 78,33 quilòmetres de longitud que va resultar afectada en la seua totalitat per la dana. Després dels estudis tècnics realitzats, s'ha determinat la necessitat de reconstruir 22,46 quilòmetres de conduccions, l'equivalent al 28,67% de la xarxa municipal, amb un termini estimat per a completar totes les actuacions de 48 mesos.

La inversió global prevista ascendeix a 90.670.270 euros, dels quals, 46.523.342 responen a la subvenció concedida a Global Omnium pel Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic (Miteco) i 43.835.492 euros a la subvenció concedida pel Ministeri de Política Territorial a l’Ajuntament de Paiporta. 

L'objectiu és transformar una infraestructura danyada per la catàstrofe en una xarxa moderna, resilient i adaptada a les exigències actuals de sostenibilitat, drenatge urbà i adaptació al canvi climàtic.

Tres lots per a accelerar les obres

Per la magnitud de la intervenció, els treballs s'han dividit en tres grans lots que es desenvoluparan de manera paral·lela i coordinada en les diferents zones urbanes, industrials i residencials del municipi. Cada lot respon a un àrea del municipi, dividint-se en una zona nord, una zona sud i una zona sud-est.

Aquestes obres comptaran amb treballs de substitució de pous de registre, renovació de connexions domiciliàries, millora d’embornals i la reconstrucció de la xarxa de sanejament. 

Així, en conjunt, les actuacions permetran renovar centenars d'elements de la infraestructura hidràulica municipal i augmentar la capacitat de resposta davant episodis meteorològics extrems.

Una xarxa preparada per al futur

Els projectes no es limiten a reposar les infraestructures existents. Durant els últims mesos, els equips tècnics han treballat perquè les ajudes estatals permeten incorporar millores estructurals que incrementen la capacitat i l'eficiència de la xarxa.

Entre les actuacions previstes destaquen la millora del sistema de drenatge en temps de pluja, l'adaptació al Reial decret 665/2023 sobre desbordaments dels sistemes de sanejament, la construcció de nous elements de control i retenció de contaminants, així com la incorporació de solucions basades en la sostenibilitat i la resiliència climàtica.

El pla inclou també la construcció de cinc tancs anticontaminació, un parc inundable i un canal de desguàs verd, a més de sistemes de drenatge urbà sostenible, paviments permeables i noves infraestructures de control d'inundacions.

Del diagnòstic a la licitació

La licitació de les obres es va publicar el 25 d'abril de 2026 tant en el Butlletí Oficial de l'Estat (BOE) com en el Diari Oficial de la Unió Europea (DOUE) amb el 25 de maig com termini de presentació d'ofertes. 

Una vegada obtingudes totes les aprovacions, a principis d'abril de 2026 es va poder iniciar el procediment de licitació. Més de 25 empreses han mostrat interés per participar en les obres i actualment les ofertes es troben en fase d'avaluació.

L'obertura de les propostes econòmiques està prevista per a mitjan juny i la previsió és conéixer les empreses adjudicatàries al voltant del 20 de juny. Posteriorment, el Ministeri haurà de revisar el procediment de selecció abans de donar l'autorització definitiva.

De manera prèvia a la publicació de la licitació de les obres, l’Ajuntament i Global Omnium portaven mesos treballant en la planificació i coordinació de les actuacions. A més, es va demanar al Ministeri de Transició Ecològica modificar les bases de les ajudes per a que aquestes no només contemplaren obres de reposició i s’incorporaren millores estructurals.

Un projecte estratègic per a la reconstrucció

La reconstrucció del clavegueram constitueix una de les actuacions més importants del procés de recuperació de Paiporta després de la dana. A més de reparar els danys ocasionats per la riuada, el projecte permetrà disposar d'una xarxa de sanejament més eficient, segura i preparada per a afrontar els reptes derivats del canvi climàtic i dels episodis meteorològics extrems.

Segons van destacar els responsables tècnics durant la jornada, la combinació d'inversió, planificació i innovació convertirà esta actuació en un referent per a futures intervencions de reconstrucció hidràulica a Espanya.

L’Ajuntament de Paiporta, a través de la regidoria d’Educació, ha destinat 12.864,72 euros a la instal·lació temporal d’equips de climatització al CEIP Lluís Vives amb l’objectiu de garantir el benestar de l’alumnat i del personal educatiu durant els mesos de temperatures més elevades.

L’actuació, finançada íntegrament pel Consistori, consisteix en el lloguer d’equips d’aire condicionat per als mesos de juny, juliol, setembre i octubre. En concret, s’han instal·lat dos equips industrials al menjador del centre i dotze equips més distribuïts entre les aules d’Educació Infantil i de Primària.

La regidora d’Educació, Olga Sandrós, ha destacat que “des de l’àrea d’Educació hem assumit aquesta actuació perquè considerem prioritari garantir que les nostres xiquetes i xiquets disposen d’espais dignes, segurs i adequats per al seu aprenentatge, especialment durant els períodes de calor extrema”, ha assenyalat.

Sandrós ha remarcat que “l’educació és una de les grans prioritats d’aquest equip de govern i, sempre que estiga a les nostres mans, continuarem donant resposta a les necessitats dels centres educatius del municipi”. En aquest sentit, ha explicat que l’Ajuntament ja està treballant per a dotar també de sistemes de climatització el CEIP Ausiàs March, amb l’objectiu de continuar millorant el confort de l’alumnat i del personal docent dels centres educatius paiportins.

Per la seua banda, l’alcalde de Paiporta, Vicent Ciscar, ha subratllat el compromís municipal amb la comunitat educativa. “L’Ajuntament de Paiporta estarà sempre al costat dels seus centres educatius. Creiem fermament en l’educació pública com a ferramenta d’igualtat d’oportunitats i de progrés social, i per això continuarem recolzant totes aquelles actuacions que contribuïsquen a millorar les condicions de l’alumnat i del professorat”, ha afirmat.

Amb aquesta actuació, el Consistori reforça el seu compromís amb la qualitat dels espais educatius del municipi i amb el benestar dels centenars de xiquetes i xiquets que cada dia desenvolupen la seua activitat escolar als centres públics de Paiporta.

La primera vegada que vaig passar per Barraques seria pel juliol del 1959, l'endemà de la Mare de Déu del Carme. Jo tenia onze anys i Dani Nebot en tindria cinc perquè va nàixer a Barraques el 1953. Ell estaria probablement dormint, perquè passàrem pel poble —la carretera Nacional passava per dins— quan el sol, que deixàvem a l'esquena, començava a eixir. Lluny, molt més avall del Ragudo, o Arragudo, unes costeres plenes de giragonses que mon tio Antonio procurava passar encara de nit conduint la furgoneta DKW en aquells inicis de vacances estivals, per no trobar camions de cara ni, si podia ser, cap altre vehicle. Al costat del conductor anava la seua muller, la tia Vicentita segons el nom familiar; darrere, els nou fills i filles que tenien llavors, la meua bessona i jo. Era l'inici d'un mes d'aventures desconegudes a Bronchales.    

Si aquell dia haguéssem travessat Barraques una mica més tard és molt possible que haguéssem vist de passada un xiquet que es deia Nebot i que estaria fent malifetes prop de la casa familiar, si no estava pels camps amb els amiguets tirant pedres o jugant de manera imaginativa i qui sap si bel·licosa. Quan parle amb ell, no m'és difícil imaginar-lo així perquè continua tenint una mirada de xiquet amb la imaginació bollint. I estic segur que ell seria un dels elements més influents de la colla i, en qualsevol cas, un dels més imaginatius i el qui proposaria i aconseguiria dur el grup a peripècies més arriscades i, per això mateix, més divertides i estimulants. Barraques tenia uns quatre-cents cinquanta habitants, entre la petita població i els masos dispersos pel terme. Dani Nebot vivia al centre de la població, allargada seguint la carretera però també amb molts habitants esparsos pel terme. La seua àvia, que té un lloc distingit en la memòria del nostre personatge, recordava que a sa casa havia residit un lloc de comandament republicà durant la guerra de 1936, amb un retrat del doctor Negrín presidint el menjador.   

Vaig conèixer Dani Nebot durant la preparació dels actes amb què la Generalitat Valenciana, presidida per Ximo Puig i amb Vicent Marzà i Raquel Tamarit, successivament al front de la Conselleria de Cultura, commemorà els cent anys del natalici de Joan Fuster. De seguida que ens trobàrem i em digué que havia nascut a Barraques, m'hi vaig fer amic.

Fuster, gran escriptor i pensador, valencià eminent, fou, com saben vostès, el culpable de tots els mals que afligeixen el País Valencià des del 1962 fins ara mateix i, ja posats, fins a una època remota del nostre futur, que només de la dreta i l'extrema dreta locals i generals són capaces de calcular. Vaig tenir la gran fortuna de ser amic de Fuster i vaig rebre d'ell molts ensenyaments en la investigació i en la realitat del lloc on vaig nàixer. Li dec també haver conegut Dani Nebot. Va ser un matí, al seu estudi del carrer de l'Almodí, enfront del gran monument desaprofitat per incúries oficials, i m'hi portà Valerià Carabantes, que tant va fer des de la Presidència de la Generalitat pel centenari que preparàvem. El que havia de ser una simple presa de contacte per convenir reunions posteriors, es convertí en dues o tres hores de conversa molt amena sobre tota mena de qüestions, a banda de la que ens havia dut a visitar-lo.

En aquella reunió primera sobre el centenari de Fuster, Dani Nebot proposà de seguida una frase programàtica: País, paisatge i paisanatge. Com que conec els meus clàssics, jo sabia que la frase crearia suspicàcies immediates en algunes persones que no van conèixer Fuster ni de vista o que en tenen una visió genuflexa —per emprar un adjectiu que ell utilitzava en circumstàncies paregudes— o enterbolida per la devoció i el fum combinat de l'encens i la cera que crema en benefici propi. Fuster era molt més que això. Que aquesta gent. I se n'hauria rigut molt divertit. Ara, jo també sabia que era l'única manera que la paraula País aparegués en la campanya sense escarotar una altra gent, molt més decisiva. Tot funcionà com era més previsible. En realitat, els qui s'esgarraren les dubtoses vestidures de corifeus i vestals —més que brutes i rebregades per la manca d'higiene— perquè Fuster aparegués relacionat amb Unamuno, de qui tan oportunament havia escrit per la correspondència epistolar amb Maragall, no podien amagar el que no deien: interessos que no tenen res a veure amb l'obra del gran assagista ni segueixen el seu exemple moral i civil. També fou aportació de Dani Nebot titular la celebració amb la frase “Cent de Fuster”, molt més eloqüent que qualsevol altra, més tòpica i tradicional. 

Dissenyar per a la vida

Del que era el disseny gràfic vaig començar a tenir alguna idea d'espectador de jove, gràcies a Rafael Ramírez Blanco, pintor molt i molt intel·ligent i fi —massa per a un determinat gust local—, que treballava des de jove a Canut&Bardina, agència de Publicitat, on coincidí entre altres amb Enric Mestre i Josep M. Soriano Bessó. Mentre contribuïa a planificar el setmanari El Temps, cap al 1983, vaig visitar a Barcelona el taller de Giralt Miracle i Voramar, el que tenia amb altres Jordi Delama, provinent de Publipress, en una casa prop de la mar —como su mismo nombre indica—, cap al Cabanyal. A través de Carlos Pérez vaig conèixer Paco Bascuñán, bon amic també de Dani Nebot. Pepe Gimeno, el vaig tractar sobretot, amb una amabilitat que no és freqüent, arran de l'edició del llibre commemoratiu del centenari del Banc de València, de què vaig parlar en aquest serial no fa molt de temps.

Com que sempre m'ha fascinat la imatge tant com el text, el treball d'aquelles persones em va deixar sempre parat i envejós. Quan veig el que fa en uns segons Dani Nebot, la vella fascinació reapareix. M'ha passat fa poc. Un dia el vaig veure manipular, com si estiguera entretenint-se, unes petites peces escultòriques que probablement no tenien una destinació predeterminada ni servien més que per ocupar el desfici momentani de l'autor. Ara, mentre escrivia aquestes ratlles, he vist que allò havia esdevingut, en col·laboració amb l'arquitecte Miguel Arraiz, una gran escultura anomenada Correfoc, seleccionada entre un miler per participar en Burning Man, una gran trobada al desert nord-americà de Nevada, que es defineix com un laboratori d'art contemporani, disseny experimental i creació col·lectiva. La coincidència de dates entre la redacció del paper i la dedicació de Dani Nebot a aquesta nova experiència ha impedit que ens poguéssem trobar sense presses per demanar-li opinions i dades que el lector trobaria reproduïdes ací, amb més o menys traça per part meua. 

El treball incessant, despert

De formació bàsicament autodidàctica, assistí a escoles nocturnes de dibuix a l'Escola d'Arts i Oficis, en què convivien artesans que volien progressar en l'ofici, com ara joiers, i joves inexperts que volien aprendre amb una certa urgència per posar-se a treballar aviat. Dani Nebot és un inquiet i probablement això s'ajustà finalment més a les expectatives que devia tenir al cap que les llargues i sovint inútils classes de l'Escola de Belles Arts, on inicialment volia ingressar. Ja als vint anys es llançà a treballar en disseny gràfic i de productes, muntatge d'exposicions i, en definitiva, en l'exploració i la recerca creativa entorn de les arts visuals.

Fou membre fundador i molt actiu dels grups Nuc en 1972, Enebece en 1981 i, tres anys després, La Nave, que funcionà fins al 1991 i fusiónà els estudis Caps i Mans i Enebecé. Tripulaven La Nave, amb Dani Nebot, Eduardo Albors, Bascuñán, José Juan Belda, Carlos Bento, Lorenzo Company, Sandra Figuerola, Marisa Gallén, Luis González i els germans Luis i Nacho Lavernia. Tenien formacions i trajectòries distintes. Uns havien treballat en el disseny industrial, uns altres eren pintors, arquitectes o aparelladors. La mateixa diversitat degué ser un dels motors principals de la Nave i els permeté enfontar-se a encàrrecs d'arquitectura, disseny industrial, il·lustració, grafisme, interiorisme i altres activitats en què confluïen les distintes professions. En 2008 La Nave rebé el reconeixement del Foment de les Arts i del Disseny i la Medalla de Belles Arts de Sant Carles que concedeix la Universitat Politècnica de València. 

Nebot participà el 1973, en començar la trajectòria professional, en la fundació de Nou Disseny Valencià, primer lloc de trobada dels pocs dissenyadors que hi havia a València. El 1985, amb més lliçons apreses, creà amb altres l'Associació de Disenyadors de la Comunitat Valenciana (ADCV).

El 1991 formà estudi propi amb un reduït equip multidisciplinar. En l'actualitat treballa sol, vinculat per a cada projecte amb professionals eficients d'altres especialitats, artístiques o artesanes. 

En la seua activitat, Nebot ha rebut distincions ben rellevants: Laus, Design Plus de Frankfurt, seleccions dels premis Delta, AEPO, Premi Nacional de Disseny o Japan Design Award. 

Dani Nebot és una d'aquelles persones que han contribuït ací a modernitzar el paisatge gràfic, els estímuls visuals que la ciutadania rep de manera imperceptible i involuntària, però que l'afecta en els gustos i les eleccions, comercials o no. Entronca amb possibilitats obertes abans de la catàstrofe de 1939 per artistes plàstics com Josep Renau, com Artur Ballester i d'altres, que practicaren —i molt— el disseny publicitari. El 1939, els qui no s’exiliaren hagueren de malviure en agències publicitàries de mala mort, algunes creades per anarcosindicalistes. Com determinats quioscos de premsa, a València: Dávila, Soriano, Izquiedo... 

És innecessari subratllar que no sé res de la història del disseny al País Valencià, ni en general. Ara, em pareix que l'aparició del que amb pedanteria es podia anomenar els nous llenguatges publicitaris en aquest lloc, els darrers decennis, està vinculat de manera directa i inevitable amb l'eclosió de noves empreses en els distints àmbits de la producció econòmica. Però també té a veure amb fenòmens com els nous còmics, o historietes il·lustrades, amb els quals es podria trobar paral·lelismes clars. 

El fet mateix que es tracte d'un fet nou, o innovador, explica que s'hi dedicassen tants creadors joves, i que vinguessen d'experiències professionals distintes. Hi ha complicitats, connexions i competències, com és natural, en les plataformes anomenades o en altres del mateix temps. El que m'interessa ara és que Dani Nebot, protagonista i testimoni, hi presentà i manté perfectament una identitat pròpia, una manera de dissenyar que el destaca per a qui s'hi fixa. 

La cultura és una de les grans preocupacions del nostre personatge. Sobre això, recomane llegir el diàleg que fa uns anys mantingueren l'historiador Justo Serna i Dani Nebot al Col·legi Rector Peset, de la Universitat de València, per a la sagaç revista digital Makma, entorn d'un concepte tan ampli i vital (https://www.makma.net/dani-nebot-justo-serna-desayunos-makma/).

Allí deia Dani Nebot, i la resposta el retrata amb plenitud i sinceritat: «aprender es que es un lujo. Lo que más me encanta es descubrir un día que he estado equivocado toda mi vida; que lo que yo creía que era así, resulta que es de otra manera; que he adquirido un conocimiento que me hace entenderlo de otra forma. Y, en ese momento, es como si en la habitación de mi vida apareciera un nuevo balcón que, cuando lo abro, veo que pasa una procesión diferente, que jamás hubiera visto de no haber abierto esa ventana. Y es que una nueva visión te lleva a un mundo que jamás podrías imaginar que existiera y te libera. Mi premisa es: me reservo el derecho a pensar, un minuto después, de forma diferente a como pienso ahora. La cosa esa española de “nunca cambiar, jamás aprender” me parece nefasta». 

Aquestes paraules, entre altres elements de la personalitat, permeten descobrir que un dels mòbils de qui les pronuncià és el compromís civil, l'impuls constant d'autoexaminar-se i, alhora, de contribuir amb el treball propi a evitar més desgavells socials dels que n'hi ha. Un bon exemple és l'entusiasme generós amb què col·laborà el 2024 en la celebració del centenari de Vicent Ventura, ja sense més suport que el de les universitats públiques de València, Alacant i Castelló de la Plana i l'empenta d'un grup d'amics i familiars del gran periodista i polític valencià. 

Sempre que he vist Dani Nebot ha estat al seu estudi. Sempre, no: una vegada, i va la ser que millor em permeté observar-lo en el seu ambient originari, fou a Barraques, en una visita que li férem Nel·lo Pellisser i jo, al juliol del 2023. En la casa familiar reconstruïda pel mateix Dani Nebot, de vegades amb ajuda de moltes amistats del poble, i després fent una ràpida visita a algun lloc del terme relacionat amb la guerra del 1936, ell es va manifestar sobre multitud de qüestions, a banda de les professionals que més havien centrat les converses anteriors a València, en què apareixien, desapareixien i retornaven les vivències primeres, abans d'anar a buscar-se la vida a València. Jo podria estar escoltant-lo hores i hores, perquè explica records i vivències i exposa opinions amb una vivacitat incansable i una exactitud verbal que encén contínuament la conversa i no permet que s'esgote per fatiga ni manca de temes damunt la taula. 

A través d'Internet és fàcil baixar a l'ordinador en un moment un grapat d'imatges creades per Dani Nebot, que confirmen el seu pensament: «El grafisme no és un exercici plàstic: és un llenguatge». Amb aquest llenguatge, que ell ha interpretat amb originalitat, es pot veure exemples de disseny per a mobiliari urbà —un banc per a l'oci o la fatiga de qui passeja, una font pública d'aigua per a la seua set—, de cartells de tota mena, objectes diversos, marques comercials, calçat i altres productes relacionats amb la vida quotidiana del nostre temps. Permeten captar el treball de Dani Nebot en tota la seua aparent senzillesa, en la seua immediata eficàcia expressiva que sovint m'ha fet pensar en Azorín i les reflexions que ací i allà deixà definides sobre el seu estil, quan escrivia. També algú, mirant els traços de Dani Nebot, podria pensar «Això ho faig jo, això ho fa qualsevol». Però no, només ho fa ell. 

Alçar el cap com a editors en un context convergent cap a la concentració en grans grups, en una llengua sense estat i en un País com el nostre, amb una infraestructura cultural feble i sovint unes institucions a la contra, no és gens fàcil. I això és el que han fet els escriptors i editors Juli Capilla i Mercè Climent amb Lletra Impresa, una editorial que nasqué ara fa deu anys, al recer d’un moment d’esclat del sector. Van ser anys en què nasqueren altres editorials petites i independents al País Valencià, entre elles, Edicions del Buc, Austrohongaresa de Vapors, Balandra, Sembra Llibres i Drassana.

Des d’aleshores, els editors de Lletra Impresa han rodat molt per fires i trobades: amb convenciment, amb un catàleg divers i de qualitat —cent títols ja i deu col·leccions. Duen milers de quilòmetres recorreguts, darrerament amb una furgoneta equipada on fer-hi nit si escau. Activen la memòria i m’ho conten al voltant d’una taula al jardí de l’hotel Westin de València, mentre prenem cafè i parlem amb calma d’escriure, de llegir i traduir llibres i, sobretot, d’editar-los i entomar reptes.

Encara amb la ressaca del dia Sant Jordi a Barcelona fa uns dies, en fan balanç: “Estem molt contents d’haver-hi participat per primera vegada —comenta Capilla —Sant Jordi és una festa per la cultura i el català magnífica, i dins del que cap ens ha anat bé, estar-hi ja és molt. Hem pogut convidar-hi tres autores i parlar amb els lectors i altres editors. Tant de bo que el dia de Sant Jordi tinguera més de repercussió al País Valencià perquè tenim les bases per a fer-ho, només cal una mica més de voluntat per part del sector. Hi llance el repte”.

I com que el negoci dels llibres és un no parar, els editors de Lletra Empresa escalfen ara motors per a La Fira del Llibre de València, on enguany estrenaran caseta pròpia: “Quan decidírem crear Lletra Impresa ens feia, sobretot, il·lusió i respecte. Volíem crear una empresa cultural que, a la llarga, es pogués professionalitzar, que estigués present en tot l’àmbit català i que fes llibres de qualitat”, apunten. I quines van ser les seues apostes? “Autors de proximitat de tots els Països Catalans, però també algunes traduccions singulars, a les quals ningú s’havia acostat abans ni en català ni en castellà, com és el cas de la poeta nativa-americana Joy Harjo”.

Damunt de la taula hi ha un exemplar de Capvespre, de Josep Bertomeu Moll, novel·la fundacional de l’editorial, que enguany reediten a mena d’homenatge i celebració: “Amb Bertomeu ens coneixíem de coincidir en algunes revistes culturals. Era un gran escriptor i una gran persona, i quan em va enviar la seua novel·la i la vaig llegir, vaig tenir clar de seguida que seria el nostre primer títol. Fou un alegria i no puc oblidar la seua generositat i com d’agradable fou treballar amb ell. Ha estat molt emotiu tornar a presenta-la seua deu anys després a Dénia, de la mà de Gustau Muñoz, qui fou molt amic seu”.

Com van ser els inicis i com descriuria el camí per a arribar fins a ací? “Els inicis no foren fàcils —explica Climent— anàvem curts de diners, hi vam invertir tots els nostres estalvis i havíem de formar-nos en maquetació, a més, necessitàvem assessorament legal i professional, eren moltes coses, però a poc a poc vam anar fent”. “Fou un començament de molt feina i esforç, apunta Capilla, i complicat, però en tot aquest temps no hem perdut mai diners i , ara, després de deu anys estem, en un punt d’inflexió, veiem que som una empresa viable i hem apostat per la professionalització, fins i tot estic plantejant-me fer una pausa en l’ensenyament i dedicar-me de ple a l’editorial”, comenta Juli, qui actualment treballa a mitja jornada com a professor de Secundària.

Una editorial on the road

Dedicats en cos i ànima a la literatura des de diferents àmbits, però també a la tasca exigent de fundar una família amb dues filles encara menudes, Capilla i Climent han demostrat que, en ocasions, la tenacitat i la il·lusió pot tombar, si no murs, almenys barreres. De fet, ells les han tombades, metafòricament parlant, perquè des dels seus inicis, els libres de Lletra Impresa han estat presents en nombroses fires i esdeveniments literaris de tots els territoris de parla catalana. Ara acaben de tornar del Sant Jordi a Barcelona i en setembre compartiran caseta a la Setmana del Llibre en Català. I en això ho ha han tingut molt clar. “Som editors valencians des de Gandia i València, però amb vocació catalana i universal, per això des d’un començament hem estat a fires com Liberisliber, a Besalú, a la Literal de Barcelona i hem col·laborat amb la Vila dels llibres a l’Escala i La Vall dels Llibres a Tavernes de la Valldigna”, expliquen.

En aquest sentit destaquen la importància de les fires on els editors puguen vendre directament: “És una necessitat que volem reivindicar per al País Valencià —insisteixen—. No es tracta d’interferir o voler trencar la cadena del llibre, però en fires com Liberisliber comproves que tens una relació diferent amb els lectors i autors, parles amb ells, et coneixen, els ofereixes i recomanes llibres i fins i tot de vegades ixen idees i projectes de treball d’eixos encontres, i encara que signifique anar amb al furgoneta carregats de llibres i tota la família al darrere, són moment per a fer relacions i connexions importants, tant humanes com professionals”.

Un catàleg divers i atractiu

El catàleg de Lletra Impresa combina narrativa, assaig, poesia i literatura per a xiquets. Entre els seus autors hi ha noms consagrats com ara Francesc Bodí, Lourdes Boïgues, Sebastià Benassar, Josep Iborra, Rafael Chirbes i Gustau Muñoz, entre altres, i traduccions de veus poc conegudes encara a casa nostra, com Subhash Jaireth, Joy Harjo i Djaimilia Pereira de Almeida. L’aposta per un catàleg divers, de qualitat i atractiu, també visualment, ha estat una de les prioritats de Lletra Impresa, i per això han cuidat les cobertes, les traduccions i cada detall dels llibres. En part també perquè Capilla i Climent, a més d’editors, són escriptors i coneixen el món dels llibres des de l’altre costat, cuiden molt els autors: “Tractem d’estar a prop seu —explica Mercè— perquè coneixem el terreny i sabem què és ser autor, i els guiem en el procés d’edició del llibre i posteriorment en les presentacions i en les promocions, conèixer els nostres autors, connectar bé amb ells és important per a tots, per a l’èxit del llibre i per a l’editorial”.

Així, amb esforç, sensibilitat, dedicació i professionalitat, Climent i Capilla han alçat una editorial que a poc a poc va guanyant lectors, prestigi i prestatges.

L’Ajuntament de Llíria inaugura este divendres el Festival d’Orquestres ‘Llíria City of Music’, una nova proposta cultural que convertirà la ciutat en punt de trobada de les principals formacions simfòniques de la Comunitat Valenciana. El certamen naix amb el lema “2000 anys de patrimoni, formació i excel·lència”, una declaració d’intencions que connecta la trajectòria històrica de Llíria amb la seua identitat musical contemporània i la vocació formativa.

Reconeguda internacionalment com a Ciutat Creativa de la Música per la UNESCO, Llíria reforça amb este festival el seu paper com a referent musical valencià i com a escenari privilegiat per a la difusió de la música simfònica. Organitzat per l’Ajuntament de Llíria, a través de la Regidoria de Música, el festival reunix orquestres de primer nivell, directors de prestigi i solistes destacats en una programació que combina talent local, excel·lència artística i projecció internacional.

L’alcalde de Llíria, Paco Gorrea, ha destacat que donar vida a este festival “suposa no sols un motiu d’orgull, sinó també una gran oportunitat per a fomentar l’intercanvi artístic i cultural”. En este sentit, ha subratllat la importància d’una cita que posa en valor “la identitat musical de la nostra ciutat” i que omplirà Llíria de “música i sentiment col·lectiu”.

La regidora de Música, Mª José Llopis, ha afirmat que Llíria “respira música en cada racó, en cada societat musical, en cada aula i en cada escenari”. La responsable municipal ha remarcat que este festival “és el reflex viu d’eixa essència que ens definix i que compartim amb orgull”, alhora que ha posat en valor el treball dels serveis municipals i de totes les persones implicades en l’organització.

El director artístic del festival, Cristóbal Soler, ha assenyalat que es celebra “molt més que un festival: celebrem l’excel·lència”. Soler ha destacat que el Festival d’Orquestres ‘Llíria City of Music’ “naix amb la vocació de convertir-se en la trobada més important d’orquestres simfòniques de la Comunitat Valenciana, reunint formacions representatives del més alt nivell artístic del territori”.

Programació del festival

La programació començarà este divendres 5 de juny, a les 20.00 hores, al teatre de la Unió Musical, amb l’Orquestra Simfònica “Llíria City of Music”, sota la direcció de Daniel Ros, en un concert d’entrada lliure dedicat a Mozart. Ros va ser el guanyador del Premi Especial AESDO en el Concurs Internacional d’Orquestres ‘Llíria City of Music’ de 2021.

El festival continuarà el 13 de juny, a les 20.00 hores, al Teatre de la Unió Musical, amb l’Orquestra ADDA·Simfònica Alacant, dirigida per Josep Vicent i amb Anna Fedorova al piano. El 2 de juliol, a les 20.00 hores, al teatre de la Banda Primitiva, actuarà l’Orquestra de València, dirigida per Alexander Liebreich, amb Antonio Galera com a solista. El 10 de juliol, a les 20.00 hores, també al teatre de la Banda Primitiva, serà el torn de l’Orquestra de la Comunitat Valenciana, dirigida per Pablo Rus Broseta i amb la mezzosoprano Lora Grigorieva. Finalment, el 17 de juliol, a les 20.00 hores, al teatre de la Unió Musical, tancarà el cicle la Jove Orquestra de la Generalitat Valenciana, dirigida per Jordi Francés, en un concert d’entrada lliure.

Amb esta iniciativa, Llíria convida veïns, veïnes, visitants i amants de la música a disfrutar d’una programació excepcional i a compartir l’orgull d’una ciutat que fa de la música una part essencial de la seua identitat, del seu patrimoni i del seu futur.

La gala anual de l'Associació d'Actors i Actrius Professionals Valencians (AAPV) va transcendir aquest dimarts el lliurament de premis per convertir-se en una contundent reivindicació en defensa de la cultura i de les arts escèniques valencianes. Des de l'escenari del Teatre Principal de València, els representants del sindicat van denunciar la situació de precarietat que travessa el sector i van carregar contra les polítiques culturals de la Generalitat Valenciana, reclamant més recursos i compromisos efectius amb la creació valenciana.

“La cultura no és un luxe”

El moment més reivindicatiu de la gala va arribar amb el discurs pronunciat per la presidenta de l'AAPV, María Almudéver, juntament amb Candela Mora i Paco Alegre. Els representants del col·lectiu van denunciar que, un any després de l'anterior edició, la situació del sector “ha canviat a pitjor”, amb “ajudes que mai arriben, projectes abandonats a mitges i mostres i festivals ofegats”. També van lamentar la retallada patida per la Mostra de Teatre d'Alcoi, la precarització dels professionals, la crisi del circuit teatral i la manca d'impuls a l'audiovisual i al doblatge en valencià.

El discurs va incloure crítiques directes a la Generalitat i a À Punt, a la qual van retreure que no retransmetera la gala per considerar que el sector “no interessa”. Els responsables del sindicat també van reclamar que es deixe de tractar la cultura com una despesa i van resumir la seua posició amb un missatge contundent: “Ja n'hi ha prou de considerar la cultura una despesa, de discursos institucionals que no es transformen en compromisos reals i de silenciar-nos”.

'La Invasió dels Bàrbars' i reconeixement als professionals i trajectòries

En una cerimònia marcada per aquest to crític, La invasió dels bàrbars es va consolidar com una de les grans protagonistes de la nit en acaparar els guardons als millors intèrprets protagonistes d'audiovisual, amb Jordi Ballester i Olga Alamán, a més del premi a millor actriu de repartiment per a Estela Martínez. Toni Agustí va rebre el reconeixement al millor actor de repartiment per La cena, mentre que Paula López i Jorge Motos van ser distingits com a intèrprets revelació. En teatre, els principals premis van recaure en Amparo Fernández i Paco Iváñez, i en doblatge van ser reconeguts Iolanda Muñoz i Rubén Felis.

Malgrat el to reivindicatiu, la cerimònia també va servir per reconéixer la trajectòria de figures destacades del sector. El Premi Taules va distingir l'actor i director Eduardo Casanova pel seu compromís amb una creació artística transformadora, mentre que el Premi Narcís va recaure en Xus Romero en reconeixement a tota una carrera vinculada al doblatge valencià.

Els responsables de l'AAPV van reivindicar igualment el paper de l'associacionisme i del treball col·lectiu com a eina imprescindible per defensar els drets laborals dels professionals de les arts escèniques i van tancar la gala amb un record per a les víctimes de la dana i una crida a continuar exigint “memòria, justícia i reparació”.

L'editorial Bromera ha irromput en el debat sobre el conflicte educatiu valencià amb un comunicat en què adverteix sobre les mesures de pressió que, en el marc de les mobilitzacions docents, proposen frenar o boicotejar l'adquisició de material didàctic. La firma —que agrupa un equip multidisciplinari d'autors, il·lustradors, editors, pedagogs i docents en actiu— ha fet una crida a la responsabilitat per evitar que les protestes acaben perjudicant el mateix teixit cultural autòcton.

L'editorial ha volgut deixar clara la seua sintonia amb les reivindicacions laborals del professorat de l'escola pública valenciana i la seua necessitat de treballar “amb dignitat”. No obstant això, insisteix que les mesures de pressió han d'“adreçar-se en la direcció adequada” per tal de no perjudicar de manera col·lateral la llengua i la cultura que es pretén protegir a les aules

Des de Bromera apel·len a la comunitat educativa i li recorden que les empreses editorials valencianes no formen part del problema polític, sinó del mateix ecosistema que els sindicats defensen. “Les editorials no decidim les ràtios, no fem les lleis educatives i no fixem els pressupostos públics”, subratlla Bromera, i apunta que la responsabilitat de donar resposta a les demandes del sector educatiu recau únicament i exclusiva en la Conselleria d'Educació.

En aquest sentit, l'editorial valenciana considera contraproduent que es trasllade la tensió del conflicte laboral als proveïdors de material didàctic. Segons argumenta, aquest tipus d'accions van “en detriment de tots els agents implicats en l'educació pública en valencià”, que defineix com una estructura vulnerable que depén que continuen existint eines pedagògiques de qualitat en la llengua pròpia.

L'impacte econòmic i cultural en el sector

Així mateix, posen en valor el pes estratègic de la indústria editorial a la Comunitat Valenciana i recorden que l'elecció de projectes educatius locals va molt més enllà de la simple compra de manuals escolars. “Quan un centre aposta per una editorial valenciana, sosté una xarxa cultural i educativa arrelada al territori que fa possible l'existència de materials de qualitat en valencià”, defensen.

De la mateixa manera, destaquen que el consum d'aquests materials contribueix directament al manteniment d'ocupacions qualificades a terres valencianes —maquetistes, traductors, correctors i dissenyadors— i finança de manera indirecta activitats fonamentals per al foment de la lectura, com ara trobades amb autors en centres educatius, projectes en biblioteques i activitats culturals externes.

“Nosaltres continuarem al vostre costat. Ho hem estat sempre”, conclou el comunicat de Bromera, amb el qual l'editorial busca blindar la producció de continguts en valencià enmig d'un escenari de màxima tensió entre la Conselleria d'Educació i els sindicats docents.

“La disponibilitat pressupostària actual d'aquest servei ens impedeix que puguem accedir a la seua sol·licitud. No obstant això, es tracta d'una bonica proposta que ajudaria a recordar la memòria històrica de la nostra ciutat, per això l'animem a presentar-la en els següents pressupostos participatius”. El regidor de Cultura del govern de Catalá, José Luis Moreno, va donar per tancada d'aquesta manera la petició de l'associació de veïns de Benimaclet, amb el suport d'altres entitats socials del barri, d'erigir una estàtua a la via pública en record del mestre, poeta i gramàtic Carles Salvador (València, 1893-1955).

La resposta a l'entitat veïnal, a la qual ha tingut accés elDiario.es, és del 27 de juny de l'any passat i detalla que “el suggeriment/petició pretén reconèixer i homenatjar el mestre, gramàtic i escriptor Carles Salvador Gimeno, persona volguda i molt recordada al barri de Benimaclet, quan es compleixen 70 anys de la seua mort”.

Tanmateix, l'aparent austeritat pressupostària que el regidor Moreno va intentar traslladar als veïns de Benimaclet “contrasta de manera notable amb l'aparent alegria amb què el Govern de l'alcaldessa María José Catalá reparteix diners públics en forma de subvencions nominatives a tota classe d'entitats”, segons ha criticat des de Compromís la seua coportaveu, Gloria Tello. I per fer-ho apel·la als 53.200 euros que Moreno destinarà enguany a Lo Rat Penat, o als 75.000 euros que té previstos, per exemple, per a la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV), quan altres regidors també destinen fons a aquestes i altres entitats.

Un altre exemple que ha posat de manifest la regidora són “els 100.000 euros que va destinar l'any passat Catalá a la Fundació Sant Calze, mentre nega als veïns una estàtua en homenatge a una figura cabdal de la cultura valenciana que no només hauria de concedir, sinó que hauria d'haver nascut del propi impuls del Govern municipal”, apunta l'exregidora de Cultura en el passat mandat. Recentment, l'Ajuntament va aprovar una altra assignació de 100.000 euros a la Fundació del Sant Calze de la Comunitat Valenciana mitjançant un conveni de col·laboració per impulsar la projecció cultural, turística i patrimonial del Sant Calze amb motiu de l'Any Jubilar Eucarístic de la relíquia el 2026.

En aquest sentit, Tello assenyala que l'import d'una escultura no és elevat i recorda l'encàrrec que la seua regidoria va realitzar a l'artista Alfredo J. Llorens per a fer l'escultura dedicada a l'arquitecte Rafael Guastavino que es va instal·lar a la plaça de la Reina durant l'anterior corporació municipal. “Aquella obra va costar 25.000 euros. Molt menys del que, per exemple, la Fundació Sant Calze no va poder justificar de la subvenció aprovada pel govern de PP i Vox el passat 2025”, comenta la regidora valencianista en referència als 42.000 euros que els funcionaris municipals han considerat no subvencionables entre les factures presentades per justificar els 100.000 euros assignats l'any passat a la Fundació des de la Regidoria de Turisme. Entre les despeses que no es van poder justificar destaquen tiquets de begudes i factures a nom d'una patrona de l'entitat.

Segons Tello, “produeix estupor que el Govern de Catalá, del PP i Vox, assegure que no té 30.000 euros per reconèixer amb una escultura, tal com li demana tot un barri, una figura cabdal de la nostra cultura com el mestre Carles Salvador, mentre dilapida el primer milió d'euros en una nova estafa en forma de cursa de vaixells com la Copa Amèrica, o recupera desenes de milers d'euros de quioscos als quals subvenciona i que són incapaços de justificar les seues despeses”.

Per aquest motiu, anuncia, Compromís demanarà mitjançant una moció en la comissió de ple corresponent que part dels diners recuperats de «la pagueta» a la Fundació Sant Calze es destinen a l'encàrrec i la instal·lació de l'escultura a Carles Salvador que reclamen els veïns de Benimaclet.

Rebutjat en els pressupostos participatius

Tal com va informar l'associació veïnal, en l'última edició de Decidim València, malgrat haver superat el filtre previ i l'estudi de viabilitat corresponent, la proposta de l'escultura no va ser seleccionada. Reunida de nou, la Plataforma Carles Salvador (PCS) va decidir posar en marxa una sèrie de mesures de pressió per aconseguir que l'Ajuntament reconsiderara la qüestió.

El passat 18 d'abril, diversos membres de la PCS van desplegar una pancarta reclamant el monument al balcó del primer pis de la casa del carrer de l'Assumpció de Benimaclet, on Carles Salvador va passar els últims 21 anys de la seua vida, exercint el magisteri al Grup Escolar Cardenal Reig.

Així es va donar l'empenta final a la campanya —iniciada unes setmanes abans— de recollida de signatures entre establiments, entitats i organitzacions del barri, en suport d'un nou escrit adreçat a l'alcaldessa Catalá, insistint en la pertinència i conveniència d'atendre aquesta iniciativa veïnal. Amb data de 14 de maig, Andrea Martí Vidal, presidenta de l'Associació de Veïns de Benimaclet, en nom d'aquesta entitat i de 38 més, el va presentar a l'Ajuntament.

En la resposta, lamenten des de l'entitat veïnal, el consistori torna a passar la pilota en afirmar que la proposta ha estat traslladada “al Servei d'Educació d'aquest Ajuntament”, ja que “la petició no respon a matèria objecte del Servei de Patrimoni Històric i Artístic ni es tracta d'elaborar una escultura de tipus artístic, sinó de rememorar un estimat mestre del barri”.

Des que, fa mesos, Fernando Villalonga tingué l'amabilitat de fer-me llegir l'original del seu pròleg per a la biografia Ignacio Villalonga, que preparava Alfonso Ballestero, jo esperava amb el màxim interès que l'estudi arribés a les prestatgeries dels pocs establiments que encara es dediquen al comerç de la lletra impresa. L'amabilitat d'un amic m'ha fet conèixer el llibre de seguida que la Institució Alfons el Magnànim l'ha posat en circulació i crec que convé parlar-ne.   

Jo havia escrit sobre Ignasi Villalonga en algunes ocasions, amb més detall en un retrat biogràfic que el 1995 figurà com a pròleg a la reedició facsimilar de la seua tesi doctoral Los jurados y el Consejo (1915). També el vaig encaixar breument en una història del Banc de València. Totes dues obres foren fruit d'encàrrecs relacionats amb la compra del Banc per Bancaixa, els responsables de la qual —he escrit responsables, altres mans i altres caps hi arribaren després— i el propòsit de mostrar la voluntat de mantenir tot allò que de tradicional tenia l'entitat, per damunt de les vicissituds, no sempre positives, que havia travessat en la seua trajectòria.

Quan em parlaren de fer la història del Banc de València, vaig mirar d'escapolir-me perquè els meus coneixements en qüestions d'història econòmica, i d'economia en general, eren i són nuls. Vaig acceptar la comanda quan em digueren que havia de limitar-me a narrar fets poc conflictius, ja que es tractava d'un llibre d'homenatge. El resultat fou Banco de Valencia. 100 años de vida (1900-2000) (1999) i vaig aconseguir que el nom de l'autor figurés de manera no massa visible.

La reedició de la investigació acadèmica d'Ignasi Villalonga va ser una idea que vaig suggerir a Vicent Palacios, secretari general de Bancaixa i home d'absoluta confiança per a Emili Tortosa, director general de l'entitat. Amb la publicació d'aquell treball, només conegut llavors per algun historiador —jo l'havia vist citat amb elogi per Agustín Rubio Vela—, es volia reconèixer explícitament  la gran aportació que en el seu moment havia representat la investigació de Villalonga, però també molts altres perfils d'una figura polièdrica. Per remarcar la vigència de la seua tesi, vaig demanar al gran especialista sobre legislació foral i sobre moltes altres qüestions de la nostra història, Arcadi Garcia i Sanz, el centenari del qual celebrem ara, que abordés la qüestió en un text complementari. Ho va fer amb la saviesa i la diligència que li eren pròpies. D'altra banda, Letra de cambio, revista del Banc Central Hispano, em demanà després un paper sobre el qui havia estat gran president de l'entitat, en què vaig afegir altres informacions que abans no havia aprofitat. 

Molt després, en aquest mateix diari i en aquesta sèrie, dins l'article «Amb Ignasi Villalonga, polític frustrat i empresari vigorós» (17 novembre 2023), vaig tractar una vegada més de divulgar la personalitat i l'obra del gran financer valencià.

En qualsevol cas, el llibre de Ballestero m'invita a tornar breument sobre el personatge, que continua sent una illa en la història del capitalisme valencià del segle XX. Amb altres persones, certament, que amb ell o amb altres iniciatives modernitzaren, fins on es podia, el sistema. En el pròleg, Fernando Villalonga cita amb encert els noms de Vicente i Antonio Noguera, Vicente Boluda, Luis Janini, Manuel Casaña, José María Mayans, Joaquim Reig, Adolf Pizcueta, Manuel Casanova, José Galindo, Antonio Navarro Reverter, José Simó, Luis Figueras, “los Girona, los Sirvent” d'Alacant i “un largo etcétera”. 

En la biografia d'Ignasi Villalonga que comente i recomane llegir, cal subratllar i agrair les novetats que presenta, enfront del que ja sabíem del personatge. Que era molt poc. I que potser no podrà ser molt més, atès que les fonts documentals van ser tallades, amagades o destruïdes, en circumstàncies que he recollit oralment de persones informades, però sense cap mena de detall.

Alfonso Ballestero havia estudiat ja altres grans personalitats de les finances espanyoles del segle passat: Juan Antonio Suanzes, José María Oriol y Urquijo i Pablo Garnica. Ara, tractant Villalonga, ha tingut en compte la bibliografia necessària, a més de les informacions de diverses fonts hemerogràfiques de gran utilitat per a la seua tasca, com ara Diario de Castellón, La Veu de Catalunya o La Correspondencia de Valencia, un treball inèdit de Gabriel Tortella i José L. García Ruíz (1991) sobre els bancs Central i Hispano Americano, sobretot abans que es fusionassen. I ha explorat també arxius bancaris i altres dipòsits documentals. Pel que fa a l'activitat parlamentària del biografiat, diputat en les legislatures de 1933 i 1936, Ballestero ha fet servir la valuosa font que ofereix la digitalització dels diaris de sessions de les Corts Espanyoles, cosa que li ha permès de resseguir en detall la participació de Villalonga en comissions i debats de la Cambra republicana. Sobre aquesta etapa política del biografiat, com sobre el seu breu pas —una vintena de dies— pel govern general de Catalunya, que substituí la Generalitat suspesa arran dels Fets d'Octubre de 1934, Ballestero ha recollit informacions precises que calia relacionar.

Ofereixen també novetats molt estimables els capítols dedicats a les altes responsabilitats de Villalonga en la Compañía Española de Petróleos (CEPSA), empreses de la indústria elèctrica i la presidència del Banc Central, que va assumir en un període particularment difícil per a l'entitat, des que el 1940 s'incorporà al consell d'administració amb Demetrio Carceller —aviat substituït per Joaquim Reig—, Antonio Noguera i Manuel Lodares. Aquell càrrec significà per a Villalonga, a banda molts maldecaps inicials, traslladar el domicili familiar a Madrid, on residiria fins que una malaltia greu el dugué a recloure's en una clínica de Benicàssim fins que morí, el 1973, amb setanta-vuit anys.  

Com és ben lògic, les mateixes dimensions materials del llibre —unes dues-centes pàgines— han obligat l'autor a resumir algunes qüestions. Cal desitjar que en el futur s'emprenga una biografia molt més extensa i que es puga explotar fonts documentals ara com ara incògnites o inaccessibles.

Val a dir igualment que la metodologia emprada per Alfonso Ballestero, com en altres obres anteriors, l'han dut a narrar fets comprovats, eludint les hipòtesis, des d'una òptica positivista molt clara, i la literatura superlativa.

Per la meua banda, afegiré a tan útil lectura sobre la vida d'Ignasi Villalonga algunes anotacions que l'obra m'ha suggerit. 

Per exemple, la relació de Villalonga amb la Companyia de Jesús, ja que n'havia estat alumne al Col·legi de Sant Josep, de València, i a la Universitat de Deusto, a més de ser membre de les Congregacions Marianes i altres organismes creats per l'orde fundat per sant Ignasi de Loiola. Ernest Lluch, en La via valenciana (1976; amb reedicions posteriors d'Afers prologades per Vicent Soler) feia un comentari massa breu sobre la família Villalonga: «estigueren relacionats amb la Companyia de Jesús». Com a tècnic editorial em vaig ocupar en algunes tasques de la publicació de la primera edició d'aquest llibre fonamental de l'enyorat Lluch. En llegir l'original vaig sospitar que moltes de les dades, algunes pintoresques —com ara determinats malnoms—, sobre els notables que rellançaren el Banc de València de la mà de José Noguera i de Villalonga, provenien d'alguna conversa de l'autor amb Adolf Pizcueta i potser amb Joaquim Reig, persones que havia tractat indubtablement com a director de l'Estructura econòmica del País Valencià (1970), patrocinada pel segon i editada fora de col·lecció dins L'Estel, segell dirigit per Pizcueta en la primera època. Potser el caut comentari de Lluch feia referència a la sospita, molt difosa a la València de la República i anys posteriors, que els Villalonga i altres persones havien contribuït a evitar a la Companyia que l'expulsió d'Espanya dictada pel govern espanyol el 1932 representés una total pèrdua de béns materials. Potser convé recordar, com vaig fer en aquest diari fa uns anys parlant de Joaquim Reig, que el 1938 fou acusat de maçó i que el cardenal Isidre Gomà va escriure a Serrano Suñer rebutjant una acusació tan greu i dient, probablement per inspiració de Villalonga —durant la guerra, l'eclesiàstic utilitzava un automòbil prestat pel financer— «el Sr. Reig, cuando la incautación de los bienes de los jesuitas, defendió gratis a éstos, como abogado». Pot pensar-se que exercís aquesta funció d'acord amb el mateix Villalonga. D'altra banda, segons un estudi de José I. Baeza sobre el Col·legi de Sant Josep, Juan Villalonga Villalba fou president de la societat anònima La Instrucción, que havia mantingut una certa continuïtat de l'ensenyament dels jesuïtes expulsats i era cosí d'Ignacio Villalonga SI, que en nom de la Companyia prengué possessió del Col·legi el 30 de març del 1939, dos dies abans que es proclamés la victòria franquista. Tots dos visitaren de seguida l'edifici per informar de l'estat en què es trobava: «El día 10 de abril, como continuación de esta primera inspección del estado del Colegio se ordenó una Comisión para realizar un inventario de los objetos y material de enseñanza y ese mismo día por la tarde, en el Rectorado de la Universidad se hizo entrega oficial a la S. A. 'La Instrucción' del conjunto de edificios que componían todo el recinto del Colegio y las Escuelas». 

La relació dels Villalonga amb l'Associació Catòlica de Propagandistes (ACdP), tan vinculada al partit Acción Popular i en definitiva a la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes, a què pertangué la DRV, fou també molt intensa. El ja anomenat Juan Villalonga fou tresorer de l'ACdP durant tot el mandat de Fernando Martín-Sánchez Juliá (1935-1953). Ignasi Villalonga era membre del consell d'administració de l'Editorial Católica el juliol de 1936. 

D'altra banda, és interessant destacar que, com diu Ballestero, «el inicio de la guerra civil sorprendió a Villalonga de vacaciones veraniegas en Navarra [...] Fue sorpresa a pesar de ser testigo privilegiado [...] de las convulsiones que se estaban viviendo en el país». És una qüestió que caldria estudiar a fons, en la mesura que siga possible. Resulta obvi que alts càrrecs de la Dreta Regional Valenciana, partit de Villalonga i de Lúcia, estaven perfectament connectats amb la conspiració que esclatà el juliol de 1936. El testimoni de Joaquim Maldonado, entre altres informacions, no deixa lloc a dubtes. Rafael Valls, biògraf del fundador de la DRV, afirma que coneixia la preparació de la temptativa. En qualsevol cas, la rebel·lió trobà Lúcia a Benicàssim, lloc d'estiueig, i Villalonga de vacances a Navarra. El primer hagué d'enviar el conegut telegrama d'adhesió a la República que no estalvià dolors a militants de la seua organització ni les consecutives condemnes a mort a ell mateix, de tribunals republicans i franquistes. Villalonga va poder actuar de seguida a favor dels rebels, gràcies a la brutal repressió que militars i carlins, sobretot, dugueren a terme contra qui es resistí i en general contra tota mena de persones sospitoses d'oposar-se. Membres de la família més pròxima de Villalonga, com vaig recordar el 1995, foren víctimes mortals de les reaccions brutals que la rebel·lió provocà, a mans de grups més o menys controlats o incontrolats. Cal pensar que, si ell hagués estat informat del que es preparava, els hauria advertit perquè es protegissen. Ara, es pot suposar també que moltes víctimes d'aquell estiu de sang, algunes per simples qüestions de classe o de fidelitats religioses, malgrat saber que hi havia en marxa un colp d'estat, van creure que el cuartelazo triomfaria de seguida pertot arreu de l'estat i només en patirien les conseqüències la plebe, com diria García Sanchiz, i els ateus. És a dir, que no els sorprengué que hi hagués la rebel·lió d'una part de l'exèrcit amb complicitats civils, sinó que hi hagués una resistència tan forta que desencadenà tota mena de violències durant els anys posteriors.  

Aquest 24 de maig fa quaranta-cinc anys que va morir a València, la seua ciutat, Vicent Peset Llorca, metge, psiquiatre i historiador nascut el 1914 a Sevilla, on el seu pare fou catedràtic abans de tornar a la Universitat de València i on tenien una certa vinculació, entre la mare de Joan Baptista Peset Aleixandre i la família directa del poeta Vicente Aleixandre. El dia que morí, feia quaranta anys de l'afusellament del pare.

A L'Espill, revista que dirigia Joan Fuster, vaig publicar llavors una nota necrològica, que tinc a la vista. També vaig publicar un article sobre ell al Diario de Valencia, que per no sé quin protocol intern van traduir al castellà, ja que anava a la darrera pàgina. A la vista tinc còpia de l'original en català. 

Jo el vaig conèixer el 1974, quan necessitava algú que l'ajudés a compulsar cartes de Gregori Mayans, que havien de figurar citades textualment segons l'original castellà en el seu monumental estudi Gregori Mayans i la cultura de la Il·lustració. L'obra aparegué l'any següent amb un pròleg d'Antoni Mestre, publicada per Curial, empresa dirigida per Max Cahner després d'haver trencat amb Edicions 62 i —crec— fracassat el seu intent de demostrar que li corresponia la propietat legítima d'aquell segell, ja tan consolidat, a la fundació del qual havia contribuït de manera decisiva. Fou Cahner qui em feu l'encàrrec d'assistir el doctor Peset visitant la Biblioteca Serrano Morales, instal·lada a l'Ajuntament de València, i la Biblioteca de la Universitat, al carrer de la Nau, on jo diria que ens va atendre especialment la directora, Pilar Faus, que havia publicat amb Peset algun treball en col·laboració sobre història de la nostra Universitat. Jo havia conegut Cahner gràcies a Fuster, que em va enrolar per fer articles per a la Gran Enciclopèdia Catalana, en una de les crisis de l'obra monumental. La meua tasca consistia a copiar manualment —ja existien de temps xerocopiadores però no eren freqüents— els documents que Peset m'indicava. Ho vaig fer amb tanta cura com vaig poder. No recorde que llavors parlàrem massa el doctor Peset i jo, abans o després d'eixir a les biblioteques, excepte del treball que vaig fer-li i que a penes va durar uns dies. Fet el treball, li'l vaig portar al seu domicili del carrer de Ciril Amorós. Darrere l'escriptori tenia, penjat a la paret un retrat del pare. Vull recordar que era fet al carbó i obra d'algun presoner, com ell, després del 1939. 

Quatre anys més tard, vaig guanyar la «Crida als escriptors joves» de Serra d'Or, ja en el límit de l'edat per ser admès. Vaig presentar un article titulat «Joan B. Peset i Aleixandre, metge i polític» i la revista montserratina el publicà l'any següent, amb fotografies que vaig traure de números del setmanari dels anys Trenta La Semana Gráfica. Per escriure'l m'havia basat en bibliografia trobada una mica a l'atzar i, sobretot, en treballs molt anteriors apareguts en revistes mèdiques valencianes, gràcies a la «Bibliografía Histórica de la Medicina Valenciana», publicada per López Piñero i diversos col·laboradors i deixebles seus, al volum quart de les actes del I Congrés d'Història del País Valencià, l'edició de les quals causà tants treballs i maldecaps al meu amic Josep Palàcios. 

La meua exagerada timidesa i el respecte que m'imposava em paralitzaren i m'impediren consultar, com hauria estat més que necessari, el mateix doctor Peset i Llorca, un dels fills del diputat d'Izquierda Republicana assassinat per Franco el 24 de maig del 1941. En donar-li l'article ja publicat, ell em corregí algun detall de certa importància, que em vaig estalviar quan el meu text passà, amb retocs que no tinc presents, al pròleg d'un poemari de Vicent Andrés Estellés: Ofici permanent a la memòria de Joan B. Peset que fou afusellat a Paterna el 24 de maig de 1941 (1979). 

En qualsevol cas, tot allò va establir una certa fluïdesa en la meua comunicació amb Vicent Peset i vaig demanar-li informacions en altres moments, per exemple per redactar per a la GEC el breu article dedicat a un altre metge valencià, diputat d'IR a les eleccions del Front Popular al febrer de 1936, Darío Marcos Cano, i els dels diversos Peset famosos que havien precedit don Vicent, començant per Marià Peset de la Raga. 

El vaig tractar més encara preparant la presentació a la Facultat de Ciències Econòmiques de València del Congrés de Cultura Catalana, el 6 d'abril de 1976. L'esdeveniment, precedit d'un acte tancat a la Facultat de Medicina, tenia com a motiu públic «Homenatge al Dr. Vicent Peset Llorca». Tinc a mà un exemplar de l'ampli dossier de premsa amb fotografies que vaig preparar per distribuir entre els periodistes. I una còpia del parlament de Vicent Peset, probablement traduït per mi, ja que el valencià no era la seua llengua habitual, on deia: «Suposava que amb el meu nom eixiria a llum inevitablement el del meu pare. I així ha estat. Això sí que ho agraesc de tot cor. Són molts els anys que he estat esperant que la Universitat i el poble, pels quals ell feu tant i als quals donà tant, el recordassen públicament, ja que en privat sé que no fou oblidat.» Recordà també com la Universitat i altres institucions valencianes s'havien desinteressat de la sort final de Peset Aleixandre i esmentà alguns dels “qui seguiren la mateixa sort”: Manuel Molina Conejero i Isidre Escandell, per no anomenar tantes altres víctimes del franquisme. 

A la carpeta on vaig guardar aquests papers i fotografies, he trobat alguna separata de treballs seus regalada per ell i un curriculum vitae mecanografiat. 

El 24 de maig del 1979 va presidir un homenatge al cementeri de València davant el nínxol de son pare. L'organitzava Izquierda Republicana Autonomista i estaven presents els socialistes Manuel Girona, Enric Peris i Ricard Avellán. Eren càrrecs recents, perquè les primeres eleccions municipals democràtiques s'havien celebrat el 6 d'abril d'aquell any. Hi parlaren, entre altres, Josep Benedito Lleó, un militar d'Esquerra Valenciana que el 1936, amb l'anarquista Domingo Torres, després alcalde de València, havia organitzat una columna per oposar-se als rebels: la Columna Torres Benedito. Hi vaig assistir, amb el poeta Estellés. Francesc Jarque ho va fotografiar.

L'estiu del 1980, el mateix dia que jo començava les vacances d'agost, em telefonà un antic pacient del psiquiatre Peset per dir-me que, acabat d'operar, estava ingressat a l'Hospital Provincial i necessitava qui li fes companyia algunes nits. Com que ell marxava de viatge amb la família i jo em quedava a València perquè el meu fill tenia només uns mesos, vaig tenir la facilitat de passar hores nocturnes a l'habitació on el convalescent lluitava contra les incomoditats d'un llit massa curt i esquifit per a la seua alçada física, i contra la calor humida d'un estiu inclement que accentuava l'aire d'arquitectura colonial que em va semblar descobrir en l'edifici on ens trobàvem. L'home tractava de descansar i jo vaig llegir novel·les i més novel·les mirant de distraure'm. Per això vaig dur Mi familia y otros animales, de Gerald Durrell, però em feia riure tant que havia de refugiar-me al bany per no trencar el son ja de per si bastant difícil de Peset. Quan jo arribava a l'Hospital, cap a les set o les vuit de la vesprada, abans que ell dormís ajudat per algun somnífer, i al matí abans d'anar-me'n jo, teníem ocasió de parlar. Sobretot de l'actualitat política, tan complexa i de vegades angoixosa de l'anomenada Transició. També llavors, i en altres ocasions, m'explicà més detalls sobre la condemna del pare i sobretot de les gestions que feren sa mare i ell, acompanyant-la, per aconseguir a València gent de dreta que escrivís avals per impedir l'execució de la condemna de mort: algunes negatives, les resistències iròniques d'alguns sacerdots i religiosos... En les meues notes d'aquell temps apareix una referència a la visita que feren a l'arquebisbe Prudencio Melo, però Peset me'n parlà d'una altra també, al superior del col·legi dominic proper a sa casa. Misèria moral, reticències, complicitat amb el crim o passivitat davant de la iniquitat. La publicació del sumari de Joan Peset per Salvador Albiñana, María Fernanda Mancebo i Marc Baldó va aclarir moltes coses. 

Jo diria que fou cap a finals de l'agost, o potser a primers de setembre, que aparegueren per l'Hospital Provincial algunes visites, entre les quals la de María Fernanda Mancebo, que així vaig conèixer, i que estava fent la tesi sobre la Federació Universitària Escolar, la FUE, de la qual Peset havia estat membre i que havia produït alguns problemes al seu pare, en l'etapa de rector de la Universitat de València. Amb ella vam parlar d'aquelles qüestions i li vaig poder proporcionar dades sobre Emili Gómez Nadal. Peset l'havia posada en contacte amb el doctor Josep Bonet i altres fidels amics, també antics militants de la FUE, que havien pogut rescatar i posar-se públicament al trau de l'americana o, les dones, a les jaquetes, l'emblema triangular de la vella i reprimida institució d'estudiants.  

Igualment vaig conèixer llavors Juan Peset Llorca, que vivia a Madrid i era —crec— enginyer. Era un home jovial i optimista, molt al contrari del seu germà. Tan alt com ell o més, deia que entre els amics el buscaven sempre per anar de viatge perquè duent-lo enmig del grup no es perdien en llocs massa poblats de ciutats desconegudes. Em deia: “Ahí donde usted lo ve, Vicente era muy fallero de joven. Pero era para ir con las chicas”.

Tots dos, amb un altre germà, Francisco, havien viscut la fugida de València el 29 de març del 1939, amb el pare, Ricardo Muñoz Suay i Pilar Medrano. Fugien dels franquistes però no pogueren escapar per Gandia, ni per Dénia, ni pel port d'Alacant i caigueren en mans d'italians i espanyols vencedors. La biografia de Muñoz Suay d'Esteve Riambau dona moltes informacions, narrades pel mateix protagonista, d'aquella peripècia tràgica que, en conèixer Vicent Peset, jo havia llegit, literaturitzada però plena de detalls exactes, en Campo de los almendros, de Max Aub. 

Vicent Peset isqué de l'Hospital i tornà a casa, ja molt malament. Vaig saber que no hagué de pagar les intervencions mèdiques ni l'estada en aquella institució provincial, gràcies al president de la diputació, Manuel Girona, i al diputat Enric Peris.  

Vaig continuar visitant-lo de tant en tant i allí, al voltant del seu llit, coincidia amb amics d'ell, amb María Fernanda Mancebo i amb el germà Juan quan venia a València. La Transició s'engrescava. Un dia, després de l'intent de colp d'Estat de 23 de febrer, em preguntà amb ironia: «Vostè creu que Fraga és diabètic? Només s'enfrontà amb els guàrdies civils ja de matinada, seria que li havia baixat el sucre». 

S'estava preparant algun volum d'homenatge universitari al rector Peset i em digué que jo podria aportar-hi una breu biografia, però allò es frustrà per raons acadèmiques molt comprensibles. La va escriure Lluís Aguiló Lúcia. Em va pel cap, a més, que el seu pare, emparentat per tant amb Lluís Lúcia,  era un dels bons amics que visitava Vicent Peset en aquells darrers mesos. 

Mort Vicent Peset, el seu antic pacient que he al·ludit al principi, i que probablement havia manifassejat amb Manuel Girona i Enric Peris arran de l'estada a l'Hospital Provincial, tractà que el germà del difunt donés a una institució cultural el pis familiar del carrer de Ciril Amorós. Li presentà un escrit molt ornamentat signat per algunes personalitats valencianes, sempre útils en aquelles ocasions. Juan Peset Llorca somrigué en acabar de llegir-lo, en una cafeteria del carrer Joan d'Àustria, i va dir «Me parece muy bien, pero mi hermano ha dejado deudas y habrá que vender el piso». No sé què hi hauria de cert en aquell argument, utilitzat d'urgència davant d'una demanda que no podia esperar sense conèixer l'interlocutor. 

Poc després, el 1982, Juan Peset Llorca donà a la Universitat de València documents i llibres de l'historiador traspassat. La col·lecció estava formada per 2.380 exemplars entre manuscrits i impresos, un dels quals incunable.

A Vicent Peset, com a tantes persones de totes les edats, com a tantes persones joves, la rebel·lió de la dreta al juliol del 1936 i la victòria franquista li van tòrcer la vida. Al currículum que he esmentat, apareixen les seues primeres publicacions a la revista Crónica Médica, entre 1931 i 1938. Alguna en col·laboració amb Morera Arrix, deixeble de Peset Aleixandre igualment frustrat per la guerra. El 1942, dirigit per Pedro Laín Entralgo, es doctorà amb la tesi Nuevos datos sobre la psiquiatría española del siglo XIX. Després continuà investigant i publicant, cada vegada més orientat cap a la història de la Medicina, camp en què destaquen Terminología psiquiátrica usada en los estados de la Corona de Aragón en la Baja Edad Media (1955-1959) i altres treballs sobre la psiquiatria en els tractats de Francisco Valles de Covarrubias (1960-1963) i Pedro Miguel de Heredia (1962). Fou pioner en l'estudi del moviment mèdic renovador de finals del xvii i primeres dècades del xviii anomenat novator. Estudià també el procés de la Universitat de València en la renovació científica espanyola i, ja els últims temps, l'obra de Mayans. 

Divendres 15, a les set de la vesprada,  l'edifici universitari històric del carrer de la Nau de València acollirà l'acte anual de lliurament del Premi Vicent Ventura, concedit per unanimitat a les víctimes de la DANA del 2023, representades per associacions que les defensen, al sindicalista Miquel Coll i a Verònica Cantó, presidenta de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. 

Per una o altra raó, els últims anys he hagut de llegir o rellegir molts textos de Ventura i de reflexionar sobre la seua obra i les seues actituds polítiques i civils. Basant-me si més no en aquestes experiències recents, puc dir que Vicent Ventura hauria aprovat l'elecció dels organismes i les persones premiades. Per moltes raons que ara no cal escatir però que considere òbvies, tenint en compte la trajectòria del gran periodista valencià, el seu sentit de la solidaritat i el compromís permanent amb la llengua del país. 

En el cas de Verònica Cantó Doménech, també entre motius molt diversos, perquè es tracta d'una senyora que parla clar, que té criteris propis i independents i els defensa amb solidesa i entusiasme. En realitat, com feia ell mateix. 

El perfil de les persones premiades, tal com el va definir Josep García Richart quan creàrem el guardó després de la mort de Ventura, correspon a gent que haja treballat durant anys pel país, i sobretot per la llengua, sense haver adquirit per això un relleu social especialment notable. Per això el primer premiat va ser Josep Lluís Bausset, que Joan Fuster havia designat com l'home subterrani per la seua discreció permanent. Per aquest costat, tot i que és presidenta de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, també Verònica Cantó compleix amb escreix els mèrits requerits, ja que sempre ha treballat sense escarafalls ni exhibicions per la difusió del valencià i la consolidació del seu ús normal, en l'àmbit docent i en el conjunt de la societat. 

L'Acadèmia Valenciana de la Llengua, institució capital

Quan el 1995 fou elegit president de la Generalitat Valenciana Eduardo Zaplana, hi hagué moltes persones que s'inquietaven per l'actitud que prendria enfront de la llengua del país. Jo no: vaig aventurar la hipòtesi que aquest senyor no es ficaria en embolics inútils per a ell. Coneixedor de les interioritats de la Unió de Centre Democràtic, recordaria com li havia anat al Consell preautonòmic d'Enrique Monsonís amb les seues maniobres secessionistes, amb Amparo Cabanes, el Grup d'Acció Valencianista i altres elements que alguns lectors d'una certa edat probablement recordaran. Tingué un seguit de manifestacions en contra, protestes de professorat, alumnat i pares, soroll mediàtic que el ridiculitzava, accions de les universitats i altres organismes.

Zaplana no sols evità ficar-se en conflictes sinó que anà més lluny: tractà d'evitar-los superant-ne el marc, comprant voluntats i aquiescències i presentant-se com a pacificador. L'Acadèmia Valenciana de la Llengua fou el resultat més rellevant d'aquella política interessada però d'orientació positiva, si es té en compte com havien actuat respecte de la llengua del país els seus antecessors del PP local i, ja abans, d'allò que s'anomenà Aliança Popular [del Regne de València]. 

No fa molt s'ha publicat Els orígens i els primers vint anys de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (1995-2021), tesi de doctorat de Sergi Castillo Prats dirigida el 2024 per Rafael Alemany i que està en la base de l'estudi homònim publicat fa pocs mesos per l'Editorial Tirant lo Blanch. Alemany, a qui tant es deu perquè el Departament de Filologia Catalana de la Universitat d'Alacant tinga el prestigi que el distingeix, haurà estat un informador plenament fiable i documentat sobre el tema de la tesi que he esmentat. El llibre conté una excel·lent documentació, ben relatada i analitzada sobre la història de l'AVL, ja des dels seus antecedents. 

Ben certament, la composició de l'AVL fou en els orígens, com hauria dit Joan Fuster, una nova arca de Noè, amb animals de totes les espècies. Ara, si l'elecció d'alguns acadèmics contradeia en bona part la llei de creació, ja que no posseïen els mèrits necessaris i foren elevats al càrrec per motius de quota política, l'organisme ha fet una gran tasca i aquella composició ha anat depurant-se fins arribar, amb la renovació recent i pròximament efectiva, a la solvència general necessària sobre els temes en què l'Acadèmia és autoritat. 

Darrerament, la institució s'ha vist atacada des de poders autonòmics, provincials i municipals amb una virulència lamentable. Els mitjans n'han informat i no cal ara estendre's sobre l'episodi. Sí que convé remarcar que, enfront d'això, les persones que formen la corporació han respost als atacs amb una unanimitat pública que cal qualificar d'exemple de dignitat, tot i que representen un ampli ventall ideològic i fins i tot provenen d'una diversitat de posicions respecte de la llengua en alguns casos contradictòria. 

Ha correspost a Verònica Cantó, com a presidenta, encapçalar la defensa de la institució. Ho ha fet amb una claredat i un equilibri també exemplars. Com a mostra utilitzaré el text de la seua intervenció solemne en l'obertura del curs acadèmic actual, el 17 d'octubre passat. En un article sobre Paul Léautaud publicat en aquest diari poc després, vaig explicar com aquells dies la meua salut no era gens grata. Malgrat això, vaig forçar-me a assistir, amb l'únic objectiu d'escoltar la Presidenta, si bé vaig poder també saludar alguns vells amics, com ara Joan Francesc Mira.  En el seu parlament, Verònica Cantó va fer una exposició objectiva sobre què és l'AVL i què significa per a la realitat lingüística i cultural del País Valencià, des que es va crear. I va fer un diagnòstic clar sobre la situació del moment, amb paraules que citaré textualment:

«Ens trobem en un moment crític per al valencià i per a l’Acadèmia, potser dels més crítics que hem viscut en la nostra història recent.

Sé que és una obvietat dir que el 2025 ha sigut un any difícil i dur per a l’Acadèmia, i afegiria dos adjectius més: inèdit i inaudit. És clar que també ho ha sigut per a la nostra llengua i per a tots els sectors que s’hi deixen la pell i l’ànima en dignificar el seu ús en els àmbits respectius, ja provinguen de la cultura, de l’associacionisme, del sindicalisme, del llibre, de la música, de l’espectacle o de la política autonòmica i municipal.

Com deia, ha sigut un any d’una complexitat extrema a causa de la concatenació de determinats fets, originats en l’esfera governamental, que han suposat un atac frontal al valencià i a tot allò fet o produït en la llengua pròpia. Malauradament, els valencians sabem massa de batalles que problematitzen la llengua per interessos polítics i partidistes.

Front a esta actitud hostil, el Ple de l’Acadèmia ha actuat com una pinya, aprovant per unanimitat, el 28 de març d’enguany, una declaració sobre el projecte de pressupost aprovat pel Govern valencià. Projecte que retallava en dos milions d’euros els recursos destinats a la promoció del valencià i en un 25% el pressupost

presentat per l’Acadèmia. El Ple de la nostra institució va concloure la seua declaració denunciant que «la reducció dràstica al pressupost assignat a l’AVL i a la promoció del valencià no respon a raons objectives i ponderades, sinó que és una decisió en contra de l’ús i la normalització del valencià». Posteriorment, en la tramitació parlamentària, el nostre pressupost encara va patir més modificacions arbitràries, que van deixar pràcticament inoperativa l’activitat de l’Acadèmia. En este sentit, vull recordar que el Defensor del Poble, en resolució d’1 de setembre del 2025, va fer una recomanació al Govern valencià perquè el Consell fera una modificació pressupostària que restaurara íntegrament el pressupost de l’Acadèmia, tal com l’havia aprovat la nostra institució, «en aras de salvaguardar  —diu literalment la resolució— l’autonomía de esta institución».

Que jo sàpiga, els grups polítics que des de la Generalitat, diputacions o ajuntaments han atacat l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i pretenen jugular-la, no han respost a aquest discurs, ni en realitat han modificat la seua actitud, estúpida o bàrbara. 

Cap sorpresa: tampoc no havien atès el discurs amb què el 2024 obrí el curs acadèmic corresponent tot responent a una imprudència notable de Mazón sobre el valencià, que segons ell es volia imposar:

«Usar i potenciar l’ús del valencià no demana de sectarismes, ni d’actuacions que  s’aparten del rigor acadèmic, de la història de la llengua i de la realitat. Estimar  el valencià no demana rebaixes, ni discriminació en funció del lloc de naixement o  d’habitatge; no entén d’interessos partidistes ni de colors polítics. Estimar el  valencià és un acte de voluntat, de fidelitat i de generositat. 

I per descomptat, no podem referir-nos al valencià, a la nostra llengua, com una  llengua imposada per una raó tan senzilla com òbvia: perquè no es pot imposar allò que és  propi, i el valencià no sols és la llengua pròpia i històrica dels valencians i les  valencianes —tal com reconeix amb encert el nostre Estatut d’Autonomia—, sinó que, a més, és la llengua habitual, familiar, quotidiana i professional de centenars de milers de valencians, amb la qual ens hem identificat des de fa quasi huit segles i sobre la qual hem bastit les nostres arrels.»

La gent de la meua edat, ja provecta, que ha tingut l'oportunitat d'observar la realitat política dels darrers decennis, n'hem vist de molts colors, i els qui sobreviuran algun temps, com les persones més joves, encara tindran més sorpreses, bones o desagradables. Ara, veure com la dreta ataca institucions publiques i estatutàries, és a dir constitucionals, mentre l'extrema dreta diu que vol suprimir-les, tal vegada no entrava en les expectatives més negres que els particularment pessimistes ens podíem haver traçat una nit de malsons o d'insomni persistent i angoixós.  

L'autonomia, per curta i pobra que siga, permet governar de manera més pròxima a les necessitats de la ciutadania. És a dir, donar respostes útils a aquestes necessitats, en tots els ordres, però també en els usos lingüístics d'un país cada vegada més complex. No necessitem menys autonomia, ens en cal molta més. 

El treball com a norma de vida

Verònica Cantó nasqué el 1964 a Cocentaina, un poble que en la memòria sempre em recorda baixades des del Montcabrer, escapades des d'Alcoi i altres caminates per aquelles serres del país, que no sé si es podran repetir mai.  Es va llicenciar en Filosofia i Lletres (Secció Filologia Catalana) per la Universitat d’Alacant l’any 1987 i té un currículum molt nodrit  en referència a la llengua del país. Fou professora de valencià de l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat d’Alacant i després a l’Institut d’Educació Secundària de Novelda, a l’IES Miguel Hernández d’Alacant i al Jaume II de la mateixa ciutat.

A continuació, des del 1989 al 2006, fou directora de publicacions d’Editorial Marfil d’Alcoi, una empresa fundada l’any 1947, amb més de 60 anys de producció, dedicada majoritàriament a editar materials curriculars i de suport per a l’ensenyament, però també, i en això Verònica Cantó tingué molt a veure, amb col·leccions com ara Universitas, A Sol Post, Autors d’Ara, La Carrasca o El Drac de paper.

És a dir, que la seua activitat professional, a banda de la docència, es caracteritza per un sentit pràctic, en realitat complementari del primer i, en alguna mesura, més enriquidor d'experiències i en un observatori distint i més ampli que el que les aules proporcionen.  Crec que aquest bagatge li ha resultat particularment útil ja dins de l'AVL, a la qual va entrar el 2001, quan es va crear la institució. Hi fou secretària des d’octubre de 2006 fins a març del 2022, quan va ser elegida presidenta, amb l'avantatge evident de conèixer per dins la casa des d'aquest lloc especialment funcional, no teòric, que representa una secretaria.  

Verònica Cantó és una senyora molt afable, de conversa agradable i simpàtica i d'una intel·ligència desperta que li permet mirar els problemes amb un somriure espontani, de vegades potser una mica irònic si el problema pareix fictici, inventat a la força per algú que no vol declarar amb honestedat per què el planteja. Com ha passat amb estupideses recents sobre el valencià, la seua normativa i el seu enquadrament dins de la llengua catalana que alguns fingeixen ignorar seguint mòbils polítics directament heretats d'un franquisme fosc i regimentat però que no afegia a la seua evident voluntat d'acabar amb el valencià, la ignomínia de negar aquesta vinculació d'arrel. Em permetré recordar que el 1964, amb motiu de la campanya commemorativa dels anomenats 25 anys de pau del règim dictatorial, el Ministeri d'Informació i Turisme, llavors assignat a Manuel Fraga Iribarne, edità un llibre sumptuós, La España de cada provincia, on el periodista Martí Domínguez parlava de «la aragonesa y más aún catalanísima Reconquista de Valencia», o quan es demanava retòricament «¿Cuándo ni dónde se habló un catalán más bello que el de esta Valencia del trescientos y el cuatrocientos?». Això era el franquisme, el postfranquisme del PP i de Vox no ho signaria. I així anem. Clar és que don Martí no era Ombuena, ni Barberà Armelles ni altres periodistes valencians de l'època

Javier Cavanilles (València, 1969) és periodista i porta més de dues dècades investigant teories de la conspiració, sobretot les que emanen dels Estats Units d'Amèrica. Ha investigat i desmuntat desenes de mentides, encara vives, sobre l'assassinat de JFK i ha estat un dels cronistes espanyols que primer va alertar i millor va interpretar el fenòmen QAnon. Aquestes teories, que sempre van funcionar sota el radar dels mitjans de comunicació i van ser aliment de minories minoritàries, marquen ara la línia de l'administració de Donald Trump. Amb el seu últim llibre El golpe. El fin de la democracia en EEUU (Akal, 2026), Cavanilles aprofundeix en el pla d'aquestes èlits i augura un futur poc esperat per a la democràcia dels Estats Units.

Has escrit El golpe. El fin de la democracia en EEUU i planteja una cosa molt contundent: que a les eleccions de mig mandat al novembre es pot produir la fi de la democràcia als Estats Units. Per què?

Perquè la democràcia estatunidenca ja ve deteriorant-se des de fa molt temps. Nosaltres hem comprat durant dècades la idea que els Estats Units era el gran far democràtic mundial, però això és prou discutible. És un país amb moltes llibertats, sí, però també amb enormes limitacions polítiques reals. Hi ha alguna cosa que ja hauria de fer-nos pensar: no existeix cap democràcia consolidada en el món que durant més de 140 anys haja estat governada pràcticament només per dos partits. Això no és normal. És una anomalia del sistema. Un sistema molt antic que beneficia a un statu quo molt concret. Al final, com deia Gore Vidal, els Estats Units és “un país de partit únic amb dues ales”: una més progressista i una altra més conservadora, sobretot en qüestions socials, perquè econòmicament les diferències entre demòcrates i republicans tampoc són tan grans.

Al llibre situa l'origen d'aquest deteriorament en els anys de Ronald Reagan. Per què allí?

Perquè Reagan canvia la trajectòria progressista que havia tingut els Estats Units des de la Segona Guerra Mundial. Però cal entendre una cosa: Reagan no és Trump. Reagan era un polític d'enorme categoria, amb moltes ombres i moltes llums, però un dirigent seriós. Trump és una altra cosa. Reagan consolida un gir ideològic i econòmic molt fort, però ho fa a més amb legitimitat política perquè arrasa electoralment i encara avui continua sent un dels presidents millor valorats de la història del país. El problema és que des de llavors es consolida una dinàmica que acaba desembocant en alguna cosa molt més radical.

Parla de Trump gairebé com un instrument més que com el cervell del pla.

Exacte. Trump no és tant l'arquitecte com l'instrument. El llibre defensa que hi ha unes èlits polítiques, econòmiques, jurídiques i religioses que veuen en Trump una eina útil per dur a terme un projecte de transformació profunda del sistema. Ahir entra el famòs Project 2025, que no és una teoría conspirativa ni una invenció meua: està escrit i publicat. El que planteja és una reconstrucció completa de l'administració estatunidenca per convertir-la en quelcom molt més controlat ideològicament. La idea és eliminar bona part dels contrapesos interns de l'Estat, substituir funcionaris independents per càrrecs absolutament fidels al moviment MAGA i garantir que no torne a existir aquest “Estat profund” que va frenar algunes de les decisions més extremes de Trump durant el seu primer mandat.

El anomenat “deep state” existeix?

Existe en un sentit molt diferent al que ven la extrema dreta. El que hi va haver van ser funcionaris, jutges i tècnics de l'administració que simplement van intentar frenar algunes barbaritats perquè tenien independència professional. Trump va aprendre d'allò. La segona vegada arriba dient: “Ara no em torna a passar”. I per això el Project 2025 planteja directament refer l'administració. No és una idea abstracta. Al mateix temps que publicaven el pla ja estaven creant bases de dades de persones ideològicament afins per ocupar càrrecs. Necessites algú per a Medi Ambient que negue el canvi climàtic, algú ultraconservador per a Justícia, algú totalment alineat amb el trumpisme per a Defensa… Ja ho estaven preparant.

Afirma que el Partit Republicà ha estat capturat per sectors ultres. Com es produeix aquest canvi?

Perquè hi ha un moment en què el Partit Republicà entén que, demogràficament, té un problema enorme. Hi ha un document intern de 2013 on el propi partit admet que, essent bàsicament un partit de blancs, corre el risc d'extingir-se. A partir d'aquí comencen a pensar com una minoria blanca ultraconservadora pot mantindre el poder polític. I això es treballa des de molts fronts: els think tanks, la Heritage Foundation, la Federalist Society, els grans donants, els mitjans conservadors… I també coincideix amb un Partit Demòcrata que moltes vegades avorreix fins a les pedres.

Al llibre dones molta importància al Tribunal Suprem. Per què és tan central?

Perquè és una de les peces fonamentals del cop institucional. A Europa pensem més en lleis aprovades per parlaments, però als Estats Units gran part del poder està en la jurisprudència. El Tribunal Suprem interpreta la Constitució i aquestes interpretacions canvien el país. Ara mateix el Suprem té una visió molt “originalista”, és a dir, una lectura gairebé literal de la Constitució prèvia fins i tot a la Guerra Civil. No ho dic jo: ho diuen ells mateixos. Per exemple, si comences eliminant districtes electorals de majoria negra o debilitant lleis històriques de drets civils, estàs tocant pilars fonamentals del sistema democràtic nord-americà. I a més han construït una doctrina perillosísima: que un president té una immunitat pràcticament total per actes comesos en l'exercici de les seues funcions. Això canvia moltíssim les regles del joc.

Parla obertament d'un “cop”. N'hi ha que pensarà que és exagerat.

La paraula és forta, sí, però jo crec que és adequada. I a més no parle de tancs al carrer ni d'un colp clàssic. Això seria un colp institucional, legalista, des de dins del sistema. Utilitzant les lleis, el Suprem, el redisseny de districtes electorals, les limitacions al vot per correu o les barreres a l'accés electoral. La gran batalla és novembre. Si Trump consolida el control institucional, té dos anys de marge pràcticament sense cost polític, perquè a més seria un president al final de mandat i sense expectativa electoral futura.

Dedica molt espai al nacionalisme blanc i a l'evangelisme ultraconservador. Fins a quin punt són decisius?

Moltíssim. Hi ha una part del moviment trumpista profundament teocràtica. No estem parlant simplement de conservadorisme a l'estil europeu. Hi ha sectors que creuen literalment que els Estats Units són una nació cristiana elegida per Déu i que les lleis divines han d'estar per sobre de les civils. Això explica moltes coses: des de l'avortament fins a l'éducació o els drets LGTBI. I a més Trump, encara que personalment no siga precisament un exemple de moral religiosa, funciona com un telepredicador. Té una lògica molt pareguda: el personatge cau, és humiliat, ressuscita políticament i torna reforçat. I el seu electorat ho interpreta gairebé en termes religiosos.

Quin paper juguen els diners en tot això?

Fonamental. L'oligarquia econòmica ha entès que Trump, amb totes les seues excentricitats, pot ser molt útil. Els abaixa impostos, redueix regulacions i protegeix determinats interessos. Silicon Valley, que abans semblava progressista, també ha canviat molt. Al final els multimilionaris financen allò que protegeix els seus negocis. I a més el sistema electoral nord-americà permet una influència brutal dels diners privats. Des de la sentència Citizens United les empreses poden finançar pràcticament sense límits campanyes polítiques sota l'argument de la llibertat d'expressió.

El llibre és pessimista. ¿Queda marge per evitar-ho?

És clar que pot no passar. Jo no dic que estiga escrit en pedra. Però la tendència mundial no convida a l'optimisme. Estem veient un deteriorament democràtic en molts països i els Estats Units no en són immunes. Tampoc crec que anem a veure alguna cosa semblant a Xile en els setanta o tancs pel carrer. Serà una altra cosa: un sistema on formalment continue havent eleccions, però amb menys contrapesos, menys pluralisme real i més concentració de poder. La pregunta no és si els Estats Units deixaran de votar. La pregunta és quant pot deteriorar-se una democràcia abans de deixar de ser realment una democràcia.

El defensor del poble valencià, Ángel Luna, es creu fidelment la institució. Síndic de Greuges des del 2019, l’exportaveu del PSPV en la cambra es mostra molt crític amb el funcionament dels serveis socials, cosa que ja va fer amb el govern d’esquerres, i especialment preocupat amb el problema de l’habitatge. En els quasi huit anys que ha encapçalat la institució estatutària ha emés centenars de resolucions sobre problemes de la població més vulnerable, i alerta que la falta de resposta porta a la desafecció política. “Evidentment, no es fa tot el que s’hauria de fer per traure de la seua situació les persones que estan en situació de vulnerabilitat. A vegades és tan simple com respectar les lleis”, sosté.

Luna va presentar la memòria anual en les Corts al final de març, en un acte en què va alertar de la deriva institucional de la cambra, governada amb majoria del PP i Vox, que ha reformat el reglament i llança nombrosos atacs sobre organismes estatutaris.

Quan va presentar la memòria en les Corts, va alertar d’una deriva institucional perillosa. A què es referia?

Comentava en concret la reforma del reglament de la cambra, que introdueix una sèrie de canvis que amenacen, d’alguna manera, el control pressupostari de les institucions estatutàries. D’acord amb el reglament de les Corts, quan es rebutgen les esmenes de totalitat al pressupost, queden fixats els estats de despeses de les diferents parts de l’Administració; això ja no es pot moure. No obstant això, amb la reforma del reglament fan una excepció i diuen que tret dels de les institucions estatutàries. Això, quan s’ha sentit en algun debat anterior l’intent de retallada a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, ens posa en guàrdia que es pot intentar algun tipus de retallada als pressupostos de les institucions estatutàries.

En relació amb el Síndic de Greuges, a més, estableix que la presentació de la memòria anual es farà davant la comissió de peticions de la cambra [abans es feia en el ple]. Evidentment, no té la mateixa repercussió pública ni política si el debat de la memòria anual del Síndic es fa davant el ple que si es fa davant una comissió reduïda. A més d’això, està el fet constatat que durant l’any 2025 no ens han cridat a exposar la memòria de l’any 2024, que s’ha quedat sense exposar a les Corts.

És la primera vegada que una memòria es queda sense exposar?

No, ha passat altres vegades, però sempre ha tingut a veure amb circumstàncies excepcionals. Per exemple, amb la pandèmia o en els anys electorals. La dissolució de les Corts sol coincidir, i entre el debat d’investidura i la constitució de govern, en aquests anys, a vegades no hi ha hagut exposició de l’informe anual. Aquest any 2025 no hi ha un motiu que ho justifique.

Hi ha un interés a ocultar, o a no donar tanta visibilitat a les crítiques que fa el Síndic?

No vull jutjar intencions. El fet és el fet, i el fet és que el Síndic recull les queixes, que enguany han sigut 5.600 dels ciutadans, i exposa el contingut d’aquestes queixes i les alternatives, les solucions o les recomanacions en relació amb cadascuna. Això és el que no s’ha permés durant l’any 2025, que el Síndic vaja a exposar a les Corts.

És una institució incòmoda?

Sí, la seua pròpia naturalesa, amb aquest Govern i amb tots. Amb els governs municipals i les diputacions. Nosaltres recollim queixes dels ciutadans, no recollim lloances. Necessàriament és una institució incòmoda.

També fan queixes d’ofici, 12 l’últim any.

L’any 2025 és una mica estrany per a nosaltres, perquè vam fer tres queixes d’ofici que després refonem en un informe especial, i això ens va limitar les possibilitats d’obrir queixes d’ofici en altres sectors.

En aquest sentit, el PP els ha acusat, en certa manera, de polititzar la institució, de fer una mena d’oposició. Després que presentara la memòria, el portaveu del PP va fer un comentari sobre la possibilitat de retornar romanents de la institució a la cambra. Això ho interpreten com una amenaça?

No, jo no interprete res com a amenaça. El tractament dels romanents està en la llei del Síndic i, per tant, si volen que hi haja un altre tipus de tractament, que la modifiquen.

Bona part de les queixes tenen a veure amb l’ocupació pública...

Ha tingut a veure molt amb els processos de regularització que hi ha hagut en l’Administració. Nosaltres no entrem en qüestions de legalitat ordinària, sí que entrem en el que és la defensa de drets fonamentals, en el dret fonamental a una bona Administració s’aplica tant als ciutadans com als empleats públics. Enguany el problema ha sigut que molts han vist vulnerats els seus drets a l’hora d’oposicions, concursos, el respecte a les normes fonamentals del dret d’accés a la funció pública mitjançant els principis de publicitat, mèrit i capacitat.

Un dels informes especials tenia a veure amb habitatge públic, són més de 400 queixes d’habitatge... Quines recomanacions s’han fet en aquest sentit?

Són àmplies les recomanacions. Ja fa molts anys que discutim la situació de l’habitatge públic a la Comunitat Valenciana. El primer problema és l’escassetat d’habitatge públic. La Llei de funció social de l’habitatge, que està en vigor des de l’any 2017, ja va establir un mandat que anara ampliant-se el parc d’habitatge públic. No s’ha produït aquesta ampliació.

El segon problema té a veure amb el fet que la llei estableix el dret a l’habitatge com un dret subjectiu, cosa que no passa en altres comunitats autònomes. En la Constitució, l’article 47 reconeix el dret a l’habitatge com un principi rector de la política social i econòmica del Govern, però a la Comunitat Valenciana la llei va un pas més enllà i reconeix el dret a l’habitatge com un dret subjectiu quan un està en determinades circumstàncies de vulnerabilitat. Això vol dir que si jo reunisc els requisits de vulnerabilitat que estableix la llei, si vaig a un jutjat i plantege un plet contra la Generalitat, m’han de donar un habitatge o una solució alternativa.

Com que la Generalitat no té prou habitatges, l’eixida que donava la llei és una ajuda al lloguer de manera que el ciutadà puga tindre un habitatge alternatiu gràcies a aquesta ajuda. En aquest assumpte ens hem trobat amb un problema: després d’una llarga batalla amb el Govern anterior, al final va introduir un procediment per a regular ajudes extraordinàries al lloguer en situacions de vulnerabilitat, que es va aplicar en els anys 2023 i 2024. Això va desaparéixer en els pressupostos del 2025, que són els que estan en vigor. El problema greu en aquests moments és que una persona sol·licita un habitatge, es troba en situació de vulnerabilitat, no li donen un habitatge perquè no n’hi ha, i tampoc hi ha un procediment per a sol·licitar aquesta ajuda al lloguer en situació d’emergència.

La conselleria ens ha reconegut que va ser un error que desapareguera aquest procediment. Va plantejar que en el decret llei de simplificació s’introduiria; no obstant això, es va aprovar el decret i no s’hi ha introduït.

Hi ha molts ciutadans, sobretot en matèria d’habitatge, que acudeixen al Síndic perquè l’Administració ni tan sols respon a les seues demandes. Aquestes peticions s’han incrementat en els anys que han fiscalitzat?

De fet, pràcticament s’han augmentat al 100% en els últims quatre anys les queixes d’habitatge. El problema que detectem aquest any 2026 és que la conselleria no solament no respon a ciutadans, sinó que tampoc ens respon a nosaltres. Des que va començar l’any, de 20 resolucions, la conselleria no ens havia respost en 15.

En serveis socials també hi ha un volum important de queixes. Passa el mateix?

Els ciutadans venen ací quan han sol·licitat, per exemple, la declaració de dependència, o han sol·licitat la rendibilitat i la inclusió o la discapacitat, i han passat dos anys i no han rebut cap paper de resposta. Llavors acudeixen al Síndic. Al Síndic, en aquests casos, sí que se sol contestar per part de la conselleria.

Si prenem com a referència l’any 2019, quan vosté assumeix el càrrec, del volum de queixes i en funció de la seua tipologia, es pot desprendre una deterioració dels serveis públics o obeeix a altres qüestions?

Crec que els serveis socials clarament no funcionen, hi ha un error de disseny. La llei de serveis socials que està en vigor estableix formalment una certa autonomia dels ajuntaments, però en la pràctica els ajuntaments estan permanentment tutelats per la conselleria, controlats en la seua autonomia. Però el control en les administracions públiques suposa burocràcia, fer informes i discutir aquests informes. Això va des del finançament dels serveis socials als ajuntaments, a través dels contractes programes, fins a l’aplicació del dret a la dependència o de la renda valenciana d’inclusió. La burocràcia que genera el sistema de serveis socials que tenim és ingent i això llastra el seu funcionament. De les queixes que rep el Síndic, el 47% aproximadament són de serveis socials.

Resulten també significatives les queixes que tenen a veure amb la falta de transparència dels ajuntaments. Per exemple, en l’Ajuntament de València, on són els regidors de l’oposició els que han d’acudir al Síndic, o entitats socials com les associacions de veïns, que acaben acudint a la institució perquè l’Ajuntament no els facilita una informació.

És una constant de molts ajuntaments de la Comunitat Valenciana, no sols de l’Ajuntament de València, i és una constant que no té a veure amb colors polítics. Al Síndic acudeixen ciutadans a qui no s’ofereix la informació pública a què tenen dret, i també hi acudeixen regidors de tots els partits polítics de l’espectre a qui no es facilita la informació pública a què tenen dret. Per descomptat que passa en l’Ajuntament de València, però també passa en altres ajuntaments de la Comunitat Valenciana.

En aquestes resolucions han esbroncat els ajuntaments sobre el que implica l’opacitat. Per exemple, en una resposta recent sobre emergències, relativa a les actes del Cecopal (el centre de coordinació municipal), deien que si no es publicaven aquests documents els mecanismes de control són molt complicats.

Sense transparència no hi ha democràcia. I com que jo soc convençut que la gestió pública en democràcia funciona molt millor que en dictadura, crec que la transparència és fonamental.

La queixa sobre el Cecopal és molt curiosa, perquè la primera queixa per les actes la va presentar davant el Síndic el Partit Popular quan estava en l’oposició. I li vam donar la raó. I ara, estant el PP en el govern local, ha sigut l’oposició la que ha presentat la mateixa queixa en relació amb les actes, en què hem sostingut la mateixa tesi, lògicament, perquè nosaltres no canviem de criteri en funció de qui governe.

Com afecta aquesta opacitat dels ajuntaments els drets de l’oposició, la fiscalització?

En el fons depén de creure’ o no creure’s la democràcia. La democràcia suposa, en l’estat de dret en concret, pensar que el que està en l’oposició té el mateix dret que tu a conéixer la informació pública i el mateix dret que tu a accedir al govern en les eleccions següents. Si un no es creue això, no es creu la democràcia.

Hi ha una altra qüestió que té a veure amb la transparència i que també ha sigut bastant polèmica en l’Ajuntament de València, que és la negativa del consistori i del regidor responsable de contractació a compartir informació relativa a les empreses amb què treballa en la seua activitat privada. Quina anàlisi fa d’aquesta negativa?

Ací s’ha produït una disparitat de criteris entre el Síndic i l’Ajuntament de València. El Síndic ha entés que, en la mesura en què el regidor s’absté en un procediment de contractació, ha d’informar el que nosaltres entenem com el seu immediat superior administratiu del motiu de l’abstenció, per a això ha de donar el nom de l’empresa a què fa referència. L’Ajuntament no ho va entendre així. Si s’haguera informat, evidentment seria informació pública i l’oposició tindria dret a conéixer-la. L’Ajuntament sosté que no és informació pública i que l’oposició no ha de conéixer-la. Nosaltres vam mantindre el nostre criteri fins al final i no hi ha hagut acord.

També van mantindre una discrepància sobre l’ús del cotxe oficial de l’alcaldessa, reclamat també per l’oposició, que el consistori va rebutjar per raons de seguretat.

Nosaltres vam argumentar que, si es demanaven trajectes que s’havien fet en el passat, evidentment les raons de seguretat no podien ser acollides.

Hauria d’aclarir-se més en la legislació sobre transparència quina informació ha de ser pública? És un problema d’interpretació o és un problema de voluntat?

Jo crec que és bastant clar. Qualsevol que respecte el que són els conceptes fonamentals de la vida democràtica ha d’entendre clarament què és informació pública i què no ho és amb les lleis espanyoles.

Una altra qüestió que va motivar un informe especial arran de queixes de les entitats socials ha sigut el tema dels empadronaments socials, del tracte que es dona a les persones sense llar. Les administracions autonòmica, local i estatal fallen a les persones més vulnerables?

Evidentment, no es fa tot el que s’hauria de fer per traure de la seua situació les persones que estan en situació de vulnerabilitat. A vegades és tan simple com respectar les lleis. En els empadronaments, la norma estableix clarament que al cap de tres mesos d’haver sol·licitat l’empadronament, si no s’ha produït resposta, el silenci és positiu. Per tant, la persona ha de quedar empadronada i ha de rebre una resposta en aquest sentit en el termini de tres mesos. Si després es demostra que la persona no resideix en el municipi, l’Ajuntament ha d’iniciar un procediment de nul·litat d’ofici de l’acord d’empadronament, però la norma és claríssima.

Hem obert queixes en l’Ajuntament de València i en altres ajuntaments també. En l’última que hem obert, el tancament de la qual està en la memòria de l’any 2025 precisament, l’Ajuntament va acceptar les recomanacions del Síndic d’establir uns protocols i de dotar de prou personal i mitjans l’àrea d’empadronament perquè es puga resoldre el tema.

En aquests ja quasi huit anys que està al capdavant de la institució, quin balanç es pot pel que fa al funcionament de l’estat de benestar, de la cobertura d’aquests drets? Evoluciona favorablement? Hi ha problemes estructurals?

Jo crec que no evoluciona favorablement. Tenim un estat de benestar bastant potent, però que necessita unes anàlisis del resultat de les polítiques de benestar que crec que no es fan de la manera rigorosa com s’haurien de fer, i no per falta de dades o per falta d’estudis, sinó per falta moltes vegades de coordinació, col·laboració política entre diverses forces polítiques per a replantejar-se la manera d’abordar algunes situacions de vulnerabilitat.

La falta de resposta de les administracions, tant al ciutadà com al Síndic mateix, alimenten com un cert clima de desafecció o de desconfiança en les institucions?

Si el ciutadà acudeix en demanda d’alguna mena de prestació o de reconeixement o de dret a l’Administració pública i l’Administració no li respon, doncs, evidentment el ciutadà no deu estar content, i no deurà content amb el sistema. I això implica desafecció.

El 2027 venç el seu mandat. Què preveu?

La llei estableix que no és renovable el mandat. Crec que raonablement el mandat hauria d’acabar-se quan toque, que és el desembre d’enguany, i per a això ha de posar-se una majoria suficient de diputats de la cambra. Mentrestant, jo estaré ací al peu del canó i, per descomptat, amb la mateixa tenacitat que el primer dia que hi vaig entrar. Mentre siga Síndic, bé en plenitud de mandat, bé en funcions, actuaré amb la mateixa voluntat i amb la mateixa dedicació.

Crec que les institucions públiques requereixen un mínim de serietat i de rigor. I no deixaré escapçada una institució com el Síndic de Greuges, que a mi em sembla una institució fonamental per a un estat de dret, un estat democràtic com el nostre.

Quin llegat t’agradaria deixar o haver deixat en aquestes dues legislatures?

Ací es deixa un estil de treball, una manera d’afrontar els problemes i després el que vinga darrere establirà el seu, que podrà coincidir amb el que jo haja fet en alguns supòsits i en altres, no.

La portaveu de Compromís a València, Papi Robles, sap com manejar una coalició en moments difícils. Es va fer càrrec del grup parlamentari en les Corts arran de la dimissió de Fran Ferri com a portaveu, a penes a un any i mig de les eleccions. Quasi dos anys després, el novembre del 2023, va fer el mateix amb el grup municipal a València després de l’eixida de l’exalcalde Joan Ribó. S’ha mogut sempre entre els tòtems del partit i en moments de transició, quan amagava el conflicte intern. I ara ha de fer-ho en un context inèdit: el retorn de Mónica Oltra a la primera línia.

L’actual líder de Compromís a València té la tasca de conjugar l’oposició al PP de María José Catalá i encaixar l’aterratge d’Oltra, que fa a penes deu dies va comunicar públicament la seua decisió de ser candidata a l’alcaldia en el seu retorn a la política activa. Mentre es materialitza aquesta nova realitat, la dirigent, que pertany a Més Compromís, reivindica el treball del grup municipal durant aquests tres anys, dins i fora del consistori, i trau pit sobre els números que les enquestes donen a la coalició. En conversa amb elDiario.es, aborda l’impacte de la decisió de l’ex-vicepresidenta del Consell, a qui la coalició rep amb entusiasme, i anticipa negociacions amb moviments socials per a un treball conjunt.

Com està? Com ha sigut aquesta última setmana?

Molt bé. Molt contenta. Jo crec que estem en una situació en què teníem el projecte de Compromís València en la millor de les posicions possibles i si hi sumes el pas avant de Mónica Oltra per a encapçalar la candidatura, doncs, tenim el combo perfecte per a recuperar l’alcaldia. Així que jo contenta de la meua gestió.

Com es va assabentar de la decisió d’Oltra?

Havia parlat amb ella prèviament. Aquesta possibilitat sempre havia estat damunt la taula. Ja hi havia mostrat la predisposició, sabíem que era un escenari possible i efectivament es va confirmar que tenia la voluntat de vindre.

Vosté va estar uns quants mesos a més donant entrevistes en què l’assumpte i la idea que es destacava més era aquesta oferta, la predisposició del partit.

En el partit sempre hem tingut clar que havíem d’arribar a la campanya preelectoral en la millor de les posicions possibles. Jo, exercint el lideratge en el grup municipal i en l’executiva de Compromís València, en aquests tres anys el que hem fet és posar el partit en la millor de les posicions per a recuperar l’alcaldia. I aquest regal es podia brindar a Mónica també com un bon retorn. I jo crec que en aquesta vida cal ser just també amb les persones que s’han deixat la pell en els projectes i poder donar bones segones oportunitats a les persones. El meu marc sempre ha sigut intentar ser al més generosa possible i estic satisfeta de com queden les coses fins al dia de hui.

Tot just Oltra va comunicar la seua decisió, vosté va llançar un missatge de suport en xarxes. Després de tres anys en el grup, dos dels quals al capdavant... el seu és un pas arrere, un pas al costat?

No, jo ho veig com un pas més del camí que volíem seguir. Jo estaré un any més com a portaveu a l’ajuntament. Això no s’ha acabat encara, queda molta faena per fer. Rep aquest anunci amb il·lusió, perquè el que fa Mónica és donar un suport més a aquesta candidatura tan bona que nosaltres hem forjat. Hem passat tot el mandat al carrer, parlant amb la gent, entenent els barris, reforçant el programa electoral que nosaltres entenem que és bo per a aquesta ciutat... I que algú com Mónica se senta motivada a vindre a aquest projecte que hem preparat tan bé, doncs per a mi és molt més il·lusionant. I a més, ara ens permet un treball a doble ritme: nosaltres des de l’ajuntament, amb el que fem com a grup municipal, i a això li donem el suport també de la capacitat comunicativa integradora que té Mónica. Per a mi és una alegria, perquè és ja la pista d’eixida per a recuperar l’alcaldia el 2027.

No és habitual que en un partit, quan es canvien els lideratges, es done amb aquesta normalitat.

Crec que la política va d’aconseguir el millor projecte. No són projectes individuals. Sempre he llegit el meu paper en tots aquests processos com una peça més de l’engranatge. Unes vegades et toca estar en primera línia, unes altres en segona i unes altres en tercera. Per a mi això mai ha anat de què faria jo. L’important és com recuperem l’alcaldia a València. Si tenim les millors peces per a l’engranatge, jo n’estic contenta. És un aprenentatge.

Li agradaria estar en la candidatura?

Sí, clar. Ja m’heu conegut: jo he treballat darrere de Joan (Ribó), amb Joan i ara post-Joan. I amb Mónica també hem treballat en les Corts. Ara em fa il·lusió treballar amb ella en el mateix equip i poder encaixar els diferents perfils. Som dues persones molt complementàries que podem fer un engranatge boníssim.

Oltra va anunciar la decisió de concórrer com a cap de llista en el Congrés d’Iniciativa. Com s’articula després aquest procés dins de Compromís?

Compromís és un espai en què es dialoga, es consensua amb molta discreció i després es fa un procés democràtic en què tothom participa. Fins i tot en algun moment l’hem obert a través de primàries a tota la ciutadania. Perquè engranarà igual. Ara hi ha una proposta, tindrem el nostre diàleg assossegat i arribarem a acords i serà triada de manera democràtica la millor llista per a oferir la millor candidatura.

Dit això, per a mi és més important com fem l’engranatge al llarg d’aquest any de reforçar el què i el com. Què volem per a València? Com ho volem? Ja arribarem al moment de triar les primeres espases d’aquest equip que es configurarà. Sempre parlem molt de la llista electoral, però per a mi també és molt important qui està en l’executiva, qui hi participa, fins i tot posant una cadira en l’últim moment. Per això crec que estem en aquest moment de reforçar molt més el què i el com.

Compromís és un espai en el qual es dialoga. Serà escollida de manera democràtica la millor llista.

No necessàriament ha de ser amb primàries?

No té per què ser-ho. El que sí que serà segur és una cosa dialogada, consensuada i democràtica.

La candidatura de Compromís serà continuista perquè el projecte serà el mateix. El projecte s'aferma.

Tret del PP, que continua amb l’alcaldessa, María José Catalá, tots els caps de llista per a les pròximes municipals a València vindran d’altres espais que no són el grup municipal [la delegada del govern, Pilar Bernabé, serà la candidata del PSPV, i en Vox s’apunta l’ex-vicepresident del Consell Vicente Barrera].

Hi ha un matís molt important: la candidatura de Compromís serà continuista amb el que hi ha ara, perquè el projecte serà el mateix. I evidentment hi haurà cares que hi estiguen, que repetisquen, n’hi haurà altres que no. Però l’important és que el nostre projecte s’aferma. Quan em parles d’una cosa com Vox, evidentment canvia perquè, com que no hi ha res darrere, canvia absolutament tot. Però per a mi el que es manté és el projecte i la manera de fer. Aquesta ciutat ja ha apostat per Compromís, i hem demostrat que no apostava només per Ribó, apostava per Compromís. Una vegada se’n va anar Joan, tothom pensava que cauríem en picat, i hem sostingut això als mateixos nivells o fins i tot millors. La gent confia en Compromís i el projecte que oferim per a la ciutat. A partir d’ací, unes cares es renovaran, altres continuaran i serà el mateix projecte, que és l’important.

Els sondejos i les enquestes internes ratifiquen aquesta aposta?

El 2023 vam ser la segona força d’aquesta ciutat. A més, no per molt poc. El que hem vist és que la tendència és a anar augmentant en suports per part de la ciutadania. Alguna enquesta parlava de fregar el 30% del nivell de vot en aquesta ciutat. I el nostre objectiu és augmentar el màxim percentatge possible de suports per a recuperar l’alcaldia i fer de València aquesta ciutat de què estem orgulloses. Les enquestes sempre ens han donat bons números. L’any passat, que no estava Joan, també manteníem el que teníem. I es veia una tendència d’anar augmentant. I, efectivament, tot el que hem anat treballant s’ha vist reflectit. Aquest és el meu orgull. Per a mi aquesta és l’avaluació de la meua faena. I amb això és amb el que jo em quede, ací situe la meua autoestima.

El grup, en conjunt, està content amb la faena d’aquests tres anys?

Jo n’estic supercontenta. Crec que hem aconseguit tindre un equip que té experiència en la gestió, que coneix la ciutat, que coneix la problemàtica de tots els veïns. Hem sigut capaços de treballar en equip. I hem sigut capaços d’arribar a tot el que fa falta en aquesta ciutat. Ho hem fet en primera línia el grup municipal, però s’ha fet també treballant amb la nostra militància i després amb tots els moviments socials, amb tots els veïns i veïnes. Hem configurat aquest equip d’acció que no parla de sigles, sinó que parla del model de societat que volem. Crec que és el regal més gran que m’ha oferit València i el que m’agrada més d’estar treballant en l’Ajuntament, perquè veus les necessitats que té la gent, te les traslladen i tu tens la capacitat de fer que les coses canvien.

S’assembla una mica al que van fer abans del 2015, no? Molta faena amb els col·lectius socials.

S’hi assembla molt, sí, té molt a veure amb això. Veure la il·lusió i la confiança que la gent deposita en el que fem és espectacular. I per a mi aquesta és la responsabilitat més gran que tenim.

Canvien els equilibris ara, no? Ribó era una figura que no pertanyia tècnicament a cap branca de Compromís, en les Corts encapçala Baldoví...

No, mira, jo crec que l’equilibri de Compromís és que tothom s’hi senta reflectit. I posar a les millors persones en els millors llocs en els millors moments. Jo no mire sigles dins de Compromís, per a mi som tots de Compromís. I això a València es veu molt reflectit. No sent que forme part d’un partit que està contra un altre, no; jo forme part de Compromís, és el meu segell d’identitat, és la meua família i el meu projecte polític. Per tant, a mi em representa totalment Compromís encapçalant aquesta candidatura.

L’equilibri de Compromís és posar les millors persones en els millors llocs en els millors moments. Compromís encapçalant aquesta candidatura em representa totalment.

Si ha de ser una candidatura oberta a altres formacions i a moviments socials, els preocupa que el procés d’elaborar la llista siga tibant?

Com en tots els processos en què has d’arribar a acords, cadascú tindrà un punt de partida i unes expectatives. I haurem de veure en quin punt estem tots satisfets amb el que hi haja. Nosaltres ja tenim experiència d’arribar a acords. Compromís ja és una coalició de partits. És a dir, que això que a la gent li pot semblar estrany és el nostre modus operandi habitual, i ho continuarem fent. A més, jo crec que en aquests anys que ens hem preocupat de fer no sols reunions, sinó actes i activitats junts, amb Esquerra Unida per exemple, hem anat ja coneixent-nos i exercitant aquesta capacitat d’arribar a acords. A mi no em preocupa, de fet, em motiva, tindre aquests diàlegs i arribar a acords. Amb això podem créixer i ampliar.

En Esquerra Unida estan encantats amb la candidatura.

Nosaltres també amb ells. Ens heu vist en reiterades ocasions treballant amb ells. Ja ens en vam quedar amb les ganes en el 2023.

Amb Podem o amb altres formacions han fet algun treball?

Està una mica més verd. Però és que a mi em dius altres formacions i jo et dic: amb la plataforma d’ONG, amb FAMPA, amb les associacions de veïns i veïnes, amb els sindicats de barri, amb organitzacions ecologistes... Tot això, per a mi, parla molt del model de llista del qual jo pensaria per a fer una candidatura.

És a dir, que hi ha vida més enllà de les sigles.

Per a mi és superimportant. De fet, el projecte que tenim en Compromís per València té molt a veure amb tota aquesta gent. I, per tant, m’agradaria que hi estigueren inclosos.

Pel que fa a la incorporació d’Oltra, encara que ha col·laborat ja amb el partit i en les Corts, com s’articularà el treball conjunt amb el partit i el grup, ja amb la candidatura al cap?

Haurem d’anar experimentant, anar conjugant, assaig-error, assaig error. Evidentment, nosaltres estem en el grup municipal i som els que representem Compromís en l’Ajuntament de València i això ho continuarem fent. Estem tots aquests anys al carrer parlant amb la gent de tu a tu i això ho continuarem fent. En tot aquest procés, veurem com podem anar potenciant aquesta candidatura que a totes i tots ens interessa. Haurem d’anar provant. El camí es fa en el futur.

Totes les potes de Compromís advoquen per la federació de partits. Serà abans de les eleccions?

Més ja ho va declarar fa temps, els Verds també ho van aprovar en el seu propi congrés l’any passat, i en el cas d’Iniciativa, que va demanar que es respectara el seu procés intern i així s’ha fet, em va fer una alegria particular sentir Carles Esteve l’endemà afirmar que el pas següent és la federació. Jo ara mateix ho visc amb molta il·lusió també i amb esperança. Estem a un any vista de les eleccions i tot és il·lusió i esperança i tota la maquinària posada en marxa.

Tindrem la federació ràpidament, normes comunes rampell, perquè totes les coneguem des del principi i sapiem com funcionarà tot això, i continuar afermant una relació que ha demostrat que funciona, sobretot en el cas de València ciutat. És factible abans de les eleccions i de començar el procés.

Té molt bona relació amb Carles Esteve, que acaba de ser escollit portaveu d’Iniciativa. Entenc que ajudarà al fet que els processos interns de Compromís siguen més fàcils.

Sí, jo tinc molt bona relació amb Carles Esteve de fa molts anys i hem crescut junts personalment i políticament. Però les decisions són dels projectes de què formem part i en això també tinc molta confiança, quasi tanta com en Carles.

El periodista i excorresponsal de La Vanguardia a Brussel·les Salvador Enguix no va escriure Las periferias mudas (Barlin Libros, 2026) com un gest conjuntural ni com una reacció al “soroll polític del moment”. El llibre naix, segons l'autor, d'una inquietud sostinguda durant anys, de l'observació pacient d'un país que, sota l'aparença d'un Estat descentralitzat, ha anat reconstruint un centre cada vegada més poderós (Madrid DF) i unes perifèries cada vegada més febles. “Les perifèries de l'Estat estan perdent la capacitat de tindre veu a la taula política nacional”, resumeix el periodista.

El punt de partida és clar: amb l'excepció de Catalunya i el País Basc, amplis territoris —entre ells la Comunitat Valenciana— han anat quedant al marge de les decisions estratègiques de l'Estat. “La Comunitat Valenciana s'està empobrint cada any més i perdent capacitat d'influir en les polítiques de l'Estat”, afirma. No es tracta només d'una percepció política, sinó d'un procés estructural que afecta el poder econòmic, la capacitat institucional i, en última instància, la possibilitat mateixa de decidir.

Enguix situa un dels problemes de fons en el desenvolupament incomplert del model territorial sorgit de la Constitució de 1978. Al seu parer, aquell disseny obria la porta a una interlocució real entre l'Estat i les autonomies, però aquella promesa mai no va arribar a materialitzar-se. “El model territorial de la Constitució del 78 s'ha quedat incomplet i ha derivat en un sistema molt pervers”, sosté. L'exemple paradigmàtic és el Senat: “El Senat no s'ha convertit en una veritable cambra territorial; al final, tot passa pels partits polítics”. Lluny de ser un espai de debat entre territoris, la cambra alta va acabar convertida —diu— en un element decoratiu, incapaç de corregir desequilibris o d'influir en polítiques que afecten directament les autonomies.

En aquest buit institucional, els partits han ocupat tot l'espai d'interlocució. Però ho han fet, segons Enguix, des d'una lògica profundament centralista. “Els partits tenen una mentalitat jacobina i jerarquitzada que impedeix la influència real de les autonomies”, explica. Les decisions clau, des de l'elecció de candidats fins a la caiguda de presidents autonòmics, es prenen en les direccions nacionals. Vegem com a exemple les decisions de dimissió de Francisco Camps o Carlos Mazón, ambdós presidents de la Generalitat forçats a deixar el càrrec per presidents del partit a nivell nacional i líders de l'oposició. El resultat és un sistema en què les perifèries només existeixen políticament en la mesura que encaixen en l'estratègia del centre.

D'ací sorgeix un dels conceptes centrals del llibre: el “Sistema Madrid”. Enguix insisteix que no es tracta d'una impugnació de la ciutat, sinó d'alguna cosa molt més àmplia. “No és Madrid el problema; el problema és el Sistema Madrid”. Un entramat de complicitats polítiques, econòmiques, judicials, mediàtiques i institucionals que reforça la centralització del poder i reprodueix una determinada manera d'entendre l'Estat. “Madrid és Espanya, però Espanya no és només Madrid”, subratlla, marcant la diferència entre capitalitat i hegemonia.

Aquest sistema s'alimenta d'infraestructures radials, de la concentració d'organismes públics i d'una presa de decisions que flueix sempre en una sola direcció. Fins i tot l'alta velocitat ferroviària, presentada durant anys com a símbol de modernitat, apareix al llibre com un instrument ambivalent. “L'alta velocitat ha sigut un instrument de potenciació del centralisme a Espanya”, afirma. Sense una política paral·lela de reequilibri territorial, l'AVE ha funcionat més com a aspiradora de recursos i talent que com a motor de cohesió.

En aquest context, la Comunitat Valenciana ocupa un lloc especialment vulnerable per la infrafinançament sistèmic. Enguix parla d'una “perifèria tutelada”. “La Comunitat Valenciana és hui una economia tutelada”, diu, i va més enllà: “Si no tens capacitat de maniobra política, l'autonomia no té sentit”. L'infrafinançament crònic i el deute impagable amb l'Estat (més de 60.000 milions en el cas valencià) ha reduït els governs autonòmics a una gestió permanent de l'escassetat, sense marge per desenvolupar polítiques pròpies d'innovació, diversificació productiva o impuls econòmic.

A aquesta fragilitat financera se suma un model productiu cada vegada més dependent del sector serveis i una fuga constant de talent. La paradoxa és evident: “Estem finançant universitats públiques perquè el talent acabe anant-se'n a Madrid o a l'estranger”. Professionals altament qualificats, formats amb recursos públics, emigren perquè no troben un ecosistema econòmic capaç d'absorbir-los. “La fuga de talent és un dels grans problemes estructurals de les perifèries”, insisteix. El resultat és una divergència sostinguda: “Cada any els valencians són més pobres respecte a la mitjana espanyola i molt més respecte a l'europea. En lloc de convergir amb Europa, estem divergent”.

El desequilibri no és només econòmic. També és simbòlic i mediàtic. Enguix assenyala la concentració del relat com una de les grans palanques del centralisme. “El 80% del consum televisiu a Espanya procedeix d'emissions fetes des de Madrid”. Aquesta hegemonia informativa provoca que els problemes, debats i prioritats de territoris com València, Múrcia o Andalusia a penes tinguen presència en l'agenda nacional. “Els grans debats que interessen a València o Múrcia no entren en l'agenda mediàtica nacional”, lamenta. La invisibilitat reforça el cercle: el que no es conta no existeix, i el que no existeix no decideix.

A pesar d'aquest diagnòstic sever, Las periferias mudas no és un llibre completament derrotista. Enguix assenyala una excepció que trenca la lògica general: el corredor mediterrani. “L'únic èxit col·lectiu del País Valencià en els últims 25 anys ha estat el corredor mediterrani”. Un projecte que va prosperar gràcies a una aliança sostinguda de la societat civil —empresaris, cambres de comerç, sindicats— capaç de teixir complicitats més enllà del propi territori. “El corredor mediterrani demostra que, quan hi ha unitat i objectius clars, es pot guanyar”, afirma.

Ací és on l'autor situa la possibilitat de canvi. No en gestos simbòlics ni en discursos identitaris, sinó en la reconstrucció d'una aliança forta entre societat civil i actors polítics valencians. “Sense una societat civil forta i unida, no hi ha possibilitat de canvi”, adverteix. I conclou amb una crida que és, al mateix temps, diagnòstic i advertència: “No podem seguir sotmesos al caprici de partits amb un model centralitzat. Sense una aliança forta entre societat civil i partits valencians, no hi haurà cap canvi”.

Les perifèries, suggereix Enguix, no han perdut la veu per accident. L'han anat perdent perquè el sistema està dissenyat perquè no se les escolte. Recuperar-la exigeix alguna cosa més que queixes: exigeix unitat, estratègia i un projecte compartit de país que hui, admet, continua sense existir.

Totes les enquestes publicades durant l'últim any atorguen a Compromís més d'un 20% dels vots si hui se celebraren eleccions autonòmiques. Malgrat aquest resultat històric —Mónica Oltra va obtindre un 18,71% el 2015, el millor registre electoral de la coalició valencianista—, la suma amb el PSPV-PSOE podria no ser suficient per a retornar la Generalitat a l'esquerra el 2027 a causa del desgast a Madrid de la formació que dirigeix Diana Morant. Com a conseqüència de la gestió de la dana i de l'impuls de Vox, els comicis de l'any que ve per a presidir el Palau de la Generalitat podrien decidir-se per un grapat de vots.

Davant aquesta tessitura, totes les forces d'esquerres de la Comunitat Valenciana són conscients de la importància de no perdre ni un sol vot. El 2023, 120.000 votants progressistes que es van quedar a casa van enviar socialistes i valencianistes a l'oposició. També comparteixen la idea que la marca Compromís ha de ser el pal de paller sobre el qual gire la unitat de l'esquerra i que el candidat d'aquest espai serà el valencianista Joan Baldoví.

L'acord amb Esquerra Unida del País Valencià està pràcticament tancat i serà, previsiblement, el capítol més senzill. L'aliança o integració amb Podem, com ja va ocórrer en eleccions anteriors, es presenta més complexa, encara que hi ha voluntat per totes dues parts de mostrar-se raonables en les seues exigències i línies roges. Un lloc d'eixida en les llistes per Alacant o València per als morats, juntament amb un reconeixement polític visible, podria evitar que la formació de María Teresa Pérez i Irene Montero concorreguera en solitari. Esquerra Unida i Podem van sumar el 2023 al voltant de 88.000 vots, uns sufragis que, afegits a la candidatura liderada per Compromís, podrien alterar significativament el resultat electoral.

Amb una capacitat negociadora menor, però amb una basa electoral que consideren rellevant, Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV), la marca valenciana del partit de Gabriel Rufián, Oriol Junqueras i Joan Tardà, afronta les possibles converses. Els independentistes van obtindre només 4.570 vots en les eleccions a la Generalitat del 2023, però la figura de Rufián s'ha convertit en un potent element mobilitzador per a una part de l'esquerra de tot Espanya, també a la Comunitat Valenciana, com es va poder observar divendres en l'acte que va compartir amb Mónica Oltra.

Però aquest acte no ha sigut l'únic del polític de Santa Coloma a la Comunitat Valenciana en què es van desbordar totes les expectatives i centenars de persones es van quedar fora per falta d'aforament. Va ocórrer, per exemple, amb els 800 assistents a Petrer (Alt Vinalopó, Alacant), 450 a Onil (l'Alcoià, Alacant), 350 a Potries (la Safor, València) i 250 a Alboraia (l'Horta Nord, València). En comarques d'Alacant on Compromís sol obtindre resultats més discrets, Rufián desperta un interés considerable.

Fonts d'ERPV, que manté candidatures conjuntes amb Compromís en municipis com Algemesí, admeten la seua posició de debilitat, però sostenen que Rufián —un independentista català conegut per gran part del públic per les seues intervencions en castellà— té capacitat per a mobilitzar sectors als quals Compromís no arriba amb facilitat. “Podria cobrir l'espai al qual la coalició valencianista té més dificultats per a arribar, especialment al sud d'Alacant i a les comarques del Vinalopó”, expliquen. La imatge de Rufián demanant el vot per a Baldoví en ciutats com Oriola, Torrevella o Elda és una de les hipòtesis que manegen.

Els republicans sostenen que un Rufián bolcat en la campanya valenciana podria contribuir a traure de l'abstenció nombrosos votants d'esquerres. Com en l'acte de divendres amb Oltra: un ple absolut al parc de Capçalera del Túria i un ambient de gran entusiasme. “Hi havia il·lusió per frenar l'onada reaccionària i perquè la Comunitat Valenciana, la quarta autonomia d'Espanya per població i PIB, torne a aplicar polítiques d'esquerres com les desenvolupades entre el 2015 i el 2023”, afirmen.

A Compromís no comparteixen plenament aquesta anàlisi i consideren que l'anomenat efecte Rufián podria diluir-se els pròxims mesos. El principal partit de la coalició, Més Compromís, està disposat a donar marge a Mónica Oltra a València ciutat per a construir una candidatura àmplia que transcendisca les sigles de Compromís i integre Podem, ERPV i EUPV, encara que sempre sota el lideratge de la marca valencianista.

En l'àmbit autonòmic, dins de la coalició defensen que l'estratègia ha de centrar-se a captar el vot que puga perdre el PSOE pels diferents casos de corrupció que l'afecten i pel desgast acumulat després d'anys de govern. Significa això renunciar a una candidatura unitària? La resposta continua oberta.

Ara per ara, els únics contactes avançats per a articular una llista conjunta davall el paraigua de Compromís s'han produït amb Esquerra Unida. Amb Podem, tot i la millora de la relació amb l'equip de María Teresa Pérez, les converses no han començat. Igual que amb l'Esquerra Republicana de Rufián.

Tot i això, els republicans donen la mà a la coalició valencianista. Els indults i l'amnistia impulsats pel PSOE per a dirigents independentistes com Oriol Junqueras han contribuït al fet que ERC i la seua marca valenciana, ERPV, siguen percebudes hui com a forces menys tòxiques per una part de l'electorat valencià d'esquerres que fa només uns anys. “L'esquerra ja ha superat el fantasma de l'anticatalanisme”, assenyalen.

Tal dia com hui, fa quatre anys, Mònica Oltra va pujar a un escenari per última vegada com a vicepresidenta del Consell. Va ser en un acte de Compromís al Barranc del Túria, amb la vicepresidenta ja en el focus dels tribunals i tota la pressió política i mediàtica sobre ella. L'últim ball. Després van vindre quatre anys horribles per a la dirigent, que va haver d'apartar-se de la primera línia; quatre anys d'una exhaustiva instrucció judicial, acusacions constants de l'ultradreta que mai va ocultar el seu desig de tombar-la. Però quatre anys i un dia després, la dirigent emergeix amb força. Arropada per la ciutadania en un acte que és històric per a la coalició valencianista, que ha rebentat l'aforament de l'amfiteatre del Parc de la Serratella de València, malgrat no estar organitzat sota la marca Compromís. Més de 700 persones assegudes i pràcticament el doble de peu, als miradors, en tot espai disponible al voltant per escoltar Oltra en una conversa amb Gabriel Rufián sobre la unitat de l'esquerra.

Per al dirigent d'Esquerra, aquesta és una parada de la seua gira per un front ampli que resulte útil per a la ciutadania, en vespres dels seus processos interns. Per a Oltra és un baptisme de masses, el reinici, el tret d'eixida a un any de campanya que es preveu dur. A dues setmanes de l'Assemblea de Compromís que la nomenarà com a candidata a l'alcaldia, la política ha realitzat el seu primer míting des que decidira fer un pas al capdavant. Sense cap marca de partit visible, sinó com una conversa, en eixa idea que s'obstina a transmetre: desbordar Compromís i la candidatura en el sentit clàssic.

La dirigent es mostra optimista. Els números, fins i tot els més conservadors, diuen que hi ha partit a la ciutat de València. Que hi ha una diferència molt ajustada entre el bloc d'esquerres i el de dretes. Una oportunitat que és una anomalia a l'Estat, on el desencant amb l'esquerra és generalitzat. València i el País Valencià poden ser l'aldea gal·la dels irreductibles. “Si Nova York pot, València també”, assenyalava, en referència a les polítiques de l'alcalde Mamdani, el bastió contra Donald Trump. Per això la candidata fa una crida a la unitat de forces progressistes i ha convidat, des de l'escenari, Esquerra Unida, Podem, Sumar, Esquerra Republicana i la societat civil valenciana a acudir a l'Assemblea de Compromís, on esbossarà el seu projecte polític concret per a la ciutat.

De moment, un aperitiu: una València en la qual es puga viure. De manera literal: en la qual un treballador puga tindre un habitatge. “Construir una ciutat en la qual pague la pena viure, on no calga demanar permís per ser feliç”, va assenyalar. Rufián ho confirmava: “València pot ser exemple de moltes coses”.

En aquest primer acte, Oltra emfatitzava en el seu discurs característic: l'humanisme, l'esperança, la confiança que les persones fan més el bé que el mal, la política per a les persones.

La pàtria de les elits és els diners, però “la pàtria de la classe treballadora ha de ser un altre treballador”, interpel·lar-se com a éssers humans. La ultradreta no arriba si no se la crida: “Vindrà si volem. El sistema electoral està trucat i no de manera innocent. Però si el poble no vol, no podran vindre. El primer que hauríem de desterrar és aquesta manera de pensar que és inevitable. No ho és, depèn de nosaltres”, va assenyalar. Una altra més: “No sóc capaç de sentir ràbia. No vull que la por canvie de bàndol, vull que la vergonya canvie de bàndol. Ha de fer vergonya ser un feixista”. La utopia contra la distopia. Mesures restrictives contra l'acumulació de capital. Espais per a la joventut, per viure la diversitat. I no tractar el ciutadà com a un idiota: “No podem insultar la gent que volem que ens vote. Quan algú sent que l'estàs menyspreant, no t'escoltarà. Hem de cultivar un altre tipus d'emocions quan fem un discurs polític (...) Jo vull guanyar-los, però amb armes diferents. Amb les eines de l'amo no es deconstruyeix la casa de l'amo. Vull guanyar des de la solidaritat, des de la compassió, des de la consciència que 'no som res si no som poble'”, va assenyalar.

La candidata a l'alcaldia de València va ser àmpliament arropada en el que es considera el seu primer míting. En primera fila, el síndic Joan Baldoví, l'exalcalde Joan Ribó i quatre regidors del grup municipal, Glòria Tello, Pere Fuset, Ferran Puchades i Eva Coscollà; els diputats autonòmics Carles Esteve, Isaura Navarro, Francesc Roig i Paula Espinosa, el diputat al Congrés Alberto Ibáñez, de Compromís, i Nahuel González (IU-Sumar); la secretària general de Més, Amparo Piquer, la coordinadora d'Esquerra Unida, Rosa Pérez Garijo, la coordinadora de Podem, Maria Teresa Pérez i representants de la societat civil, com l'associació de víctimes de la dana o dels principals sindicats. Entre el públic, altres cares destacades com la diputada Paula Espinosa (Verds) i el representant de Verds Natxo Serra, el senador Enric Morera, i alts càrrecs que van acompanyar Oltra al Consell, com Francesc Gamero. Una nodrida representació que va omplir el parc i que, esperen, siga el seu agent mobilitzador.

'El Jincho', el raper preferit de l'extrema dreta espanyola, finalment no actuarà a l'Auditori El Palmeral de Santa Pola (Alacant) el pròxim 3 de juliol. El consistori de la localitat, governat pel PP, ha “adoptat la decisió de suspendre l'actuació” arran de la vista oral en què l'artista s'enfronta a una petició de pena per part de la Fiscalia de 13 anys de presó per una presumpta agressió sexual a una menor drogada, amb una discapacitat del 41% i un grau u de dependència reconegut. El juí, que va quedar vist per a sentència dijous passat, va revelar que l'altre acusat, també raper i conegut com a 'Osiris El Enemy', va telefonar a la denunciant dies abans malgrat l'ordre d'allunyament vigent.

David Calvo Villa, nom real de l'artista nascut a Madrid el 1991, acumula un ampli historial d'antecedents penals i condemnes després d'una infància i una adolescència vinculades al món del crim, especialment en matèria de robatoris, una etapa de la qual assegura que ja ha girat full. A La Resistencia, l'antic programa de David Broncano a Movistar+, l'artista va afirmar: “Estic orgullós del que soc ara”.

I és que 'El Jincho' s'ha construït una aura d'artista renascut després d'haver estat entre reixes, una narrativa que contrasta amb les lletres de les seues cançons i amb la seua recent compareixença al banc dels acusats davant el tribunal de la secció quarta de l'Audiència de València, el mateix que recentment va condemnar el futbolista Rafa Mir a huit anys i mig de presó per agressió sexual.

David Calvo Villa va complir una condemna de tres anys i deu mesos de presó per un delicte de detenció il·legal (de fet, una de les seues cançons es titula precisament El Secuestro). Va ser “per diners; per què havia de ser, si no?”, va explicar en una entrevista publicada fa quasi set anys a El Mundo, en la qual es va definir com a “machetero” (en el context del beef que mantenia amb el raper Omar Montes).

En aquella entrevista va negar haver traficat amb drogues —si bé va matisar que havia “robat a traficants”— i va afirmar: “No sé res de política ni de coses que tinguen a veure amb eixes merdes”. 'El Jincho' ha canviat molt en aquests últims anys de govern socialista. Presentat com un criminal redimit i reinserit en la societat espanyola després del seu pas per la presó, el raper s'ha acostat a postulats d'extrema dreta i no ha deixat de reiterar el seu suport a Santiago Abascal, líder de Vox, encara que també ha expressat el seu escepticisme envers les estructures de la partitocràcia en general.

El vot útil a Vox

'El Jincho' s'ha prodigat en programes de la fatxosfera tan influents com el videopòdcast de Pedro Buerbaum, en el qual ha aparegut dues vegades: primer, en una entrevista individual —després d'haver sigut recomanat com a convidat pel 'youtuber' terraplanista Enrique Pérez— en què va explicar: “A mi em van denunciar per violació, la veritat, i vaig eixir absolt gràcies a Déu, perquè no vaig fer res”.

En la seua segona intervenció en el programa, 'El Jincho' va comparéixer amb la seua admirada amiga Macarena Olona, exdiputada de Vox, amb la qual va debatre sobre nombrosos assumptes, com ara la monarquia, l'Executiu de Pedro Sánchez, les presons o la figura de Nayib Bukele, el president salvadorenc del qual la tertuliana és una de les principals propagandistes.

De fet, 'El Jincho', que fava no és, va declinar amablement la invitació de Macarena Olona per a visitar El Salvador per por d'acabar entre reixes a causa dels seus tatuatges i del seu pentinat. Malgrat les diferències entre tots dos —especialment sobre la Policia, una institució molt criticada pel raper per experiència pròpia, o sobre la política penitenciària—, 'El Jincho' i Macarena Olona no amaguen l'afecte que senten mútuament.

L'artista s'ha revelat com un autèntic deixeble, en termes polítics i ètics, de l'exdiputada, que no va dubtar a afirmar a les xarxes socials que el raper “inspira milions de joves amb les seues cançons”.

Més recentment, en un altre canal de YouTube semblant, 'El Jincho' va expressar la seua admiració per Alvise Pérez, encara que va apel·lar al vot útil a Vox. “Pense que votar Alvise és com perdre una mica el vot, perquè Alvise és molt nou i no obtindrà tants escons”, va explicar el cantant.

En el mateix programa, el raper també va debatre sobre la conspiranoia, de la qual és un gran aficionat com a acreditat terraplanista. Tot i això, 'El Jincho' també va advertir: “No es poden fer conspiracions sobre tot perquè després la gent no creu en res”.

Absolt de la denúncia anterior d'una menor

L'artista, vidu i pare d'una filla, està a l'espera de la sentència del judici per la presumpta agressió sexual a una menor amb discapacitat que va assistir al seu concert del 4 de novembre de 2023 a la sala Repvblicca de Mislata (València). La noia acusa 'El Jincho' i Escol Osiris Reyes ('Osiris El Enemy'), autors de cançons conjuntes com Dealers, de drogar-la i obligar-la a mantenir relacions sexuals sense el seu consentiment.

No és la primera vegada que l'artista fetitxe de l'extrema dreta s'enfronta a una acusació similar. Una sentència de la secció primera de l'Audiència Provincial d'Alacant va acreditar el 2019 que 'El Jincho' havia mantingut relacions sexuals amb una menor d'edat.

La fallada va absoldre el raper del delicte d'agressió sexual a menor de 16 anys per la manca de corroboració perifèrica de la declaració de la denunciant, sense que hi haguera “elements probatoris suficients” per a desvirtuar la seua presumpció d'innocència, segons indica la sentència a la qual ha tingut accés elDiario.es.

David Calvo Villa es va mantenir “categòric” en què la noia amb la qual va viatjar de Madrid a Alacant l'estiu de 2017 li va dir que tenia 16 anys i en què les relacions amb ella van ser consentides.

La denunciant sostenia que, al principi, el coit va ser consentit, encara que li va demanar que parés “perquè li feia mal”. Després, segons la seua denúncia, el raper “va començar a cridar i a insultar-la”.

“No estant les declaracions de la víctima corroborades per cap altre mitjà de prova, escau declarar que no existeixen elements probatoris de l'entitat suficient per a enervar la presumpció d'innocència que empara al processat”, va concloure la resolució de l'Audiència d'Alacant.

L'Ajuntament de València, governat pel PP i Vox, no ha posat en marxa els controls antifrau en matèria de contractació pública previstos en els codis ètics de l'Administració. En tres anys de mandat, el govern que dirigeix María José Catalá no ha creat l'òrgan encarregat de vigilar els conflictes d'interessos en els contractes municipals, un Comitè Ètic previst en el Pla d'Integritat Municipal, que es va aprovar el maig de 2023.

A aquest comité li correspon estudiar i canalitzar les denúncies que puguen arribar en matèria de contractació pública, els possibles conflictes d'interessos en matèria d'integritat i proposar millores o mesures de “sanció” i “persecució” dels incompliments. És, a grans trets, l'òrgan competent per a fer el seguiment del pla d'integritat.

L'Agència Valenciana Antifrau ho esmenta en el seu informe sobre les abstencions del regidor de Contractació, José Marí Olano, que han estat traslladades a un òrgan de la Intervenció General de l'Estat encarregat del frau en projectes europeus. En el document, que assenyala una sèrie d'irregularitats en l'actuació del regidor, el qual va presidir la mesa de contractació entre abril i desembre, i continua sent delegat de Contractació Municipal, Antifrau va observar “una falta de diligència en no comunicar el conflicte d'interés al Comitè Ètic o Unitat d'Integritat”, previst en la Llei de contractes del sector públic. Antifrau va demanar un informe sobre la comunicació del possible conflicte d'interés al comité ètic de l'Ajuntament de València, que el consistori mai va remetre, però va al·legar que “s'han adoptat les mesures per a abordar el conflicte d'interés”.

Mesos després, el consistori reconeix per escrit que no s'ha creat l'òrgan. Així consta en una resposta remesa a Compromís, a la qual ha tingut accés elDiario.es, en què la delegació de Transparència, que dirigeix Juan Carlos Caballero, admet que en tres anys “el pla no ha estat objecte d'actualització alguna” i que “el Comité Ètic no ha arribat a constituir-se”. En la resposta de Caballero al regidor Ferran Puchades —que va haver de recórrer a dos departaments i a un recurs d'empara per la manca d'informació—, Transparència assenyala que, encara que no s'haja actualitzat el pla, es col·labora amb l'Agència Antifrau, hi ha una norma per a contractes europeus i s'han dut a terme accions formatives.

Com que el Comité Ètic no s'ha constituït, no hi ha cap informe sobre l'avaluació o el seguiment del pla. Encara menys sobre el regidor de Contractació, que s'ha abstingut en nombrosos processos públics per a evitar conflictes d'interessos amb empreses amb les quals treballa o ha treballat com a advocat i que continua ocultant quines són emparant-se en el secret professional. L'opacitat del consistori li ha valgut una investigació del Síndic de Greuges, una altra de l'Agència Valenciana Antifrau i està per veure si també del Servei Nacional de Coordinació Antifrau, atés que hi ha contractes qüestionats que s'han finançat amb fons europeus.

“Si s'haguera posat en marxa, no tindríem Antifrau o la Fiscalia demanant explicacions” sobre contractes de l'Ajuntament, ha denunciat aquest dimecres la portaveu de Compromís, Papi Robles. Els valencianistes reclamen un informe públic sobre els contractes signats per Marí Olano i el seu possible conflicte d'interés, que afecta grans contractes i finançament europeu de projectes. “El govern de PP i Vox ha deixat aquest pla en un calaix per poder continuar amb l'obscurantisme que els acompanya”, insisteix la portaveu, que també assenyala l'edil de Vox José Gosálbez, que treballa amb el Col·legi d'Enginyers i oculta el contracte.

El Pla d'Integritat va ser aprovat pel govern de coalició de Compromís i el PSPV que dirigia Joan Ribó en la seua última Junta de Govern Local, com a cirera del pastís del Reglament de Govern Obert que va impulsar l'esquerra en les institucions, d'acord amb la Llei de Transparència. Segons el text, que s'allotja a la web municipal, correspon a la regidoria delegada de Participació Ciutadana i Govern Obert presidir-lo, comptant amb la Secretaria General i del Ple, la Intervenció General i els caps de servei de Contractació, Avaluació i Personal. L'edil del ram, Júlia Climent, és també qui signa els contractes quan Marí Olano s'absté

Els jutjats valencians són “els més reticents” a aplicar la llengua cooficial de la comunitat autònoma, segons denuncia Acció Ecologista-Agró, entitat que ha denunciat innombrables desordres urbanístics.

L'entitat ha analitzat la base de dades del Poder Judicial que emmagatzema les principals sentències (no totes), especialment les de les audiències provincials i les dels tribunals superiors de justícia (TSJ), i les conclusions resulten inquietants pel que fa a l'ús del valencià als jutjats.

Agró només ha localitzat 31 sentències escrites en valencià “des del començament del segle”, la majoria (19 resolucions) dictades a la Sala Contenciosa Administrativa del TSJ pel magistrat Luis Manglano, actualment jubilat. Per altra banda, l'organització ecologista ressenya quatre sentències en valencià de seccions penals i civils de les audiències provincials.

Acció Ecologista-Agró també destaca el perfil d'Ángel Ilario, actualment magistrat de la Sala Contenciosa Administrativa del TSJ-CV, que tradicionalment ha dictat totes les seues resolucions en valencià, des de la seua destinació anterior com a titular de la Plaça 9 de la Secció Contenciosa Administrativa del Tribunal d'Instància de València (com que aquests actes o sentències no figuren a la base de dades, l'estadística sobre l'ús del valencià disminueix, encara que sense desvirtuar les conclusions sobre la seua escassa presència).

L'organització ecologista ha demanat a la Generalitat i al TSJ que “facen passes” per a promocionar l'ús del valencià.

A la cua en ús de la llengua cooficial

Agró ha difós estadístiques, extretes de la base de dades del Centre de Documentació Judicial (Cendoj), que situen el País Valencià com l'última comunitat autònoma en ús de la llengua cooficial.

Molt per davall de les 110.248 sentències dictades als jutjats catalans en català que figuren al Cendoj o de les 19.586 resolucions en gallec als jutjats de Galícia.

La jutgessa de la dana continua reunint proves que acrediten fefaentment que destacats participants en la reunió del Centre de Coordinació Operativa Integrat (Cecopi) del 29 d'octubre de 2024, tràgica jornada que va acabar amb 230 víctimes mortals, van ser alertats pràcticament en directe de la catàstrofe a la rambla del Poio, tant a la capçalera com en un dels seus principals barrancs afluents.

La magistrada ha incorporat a la causa l'acarament efectuat el passat 12 de juny per la lletrada de l'Administració de Justícia (LAJ) del telèfon mòbil d'Avelino Mascarell, diputat provincial de Bombers de la Diputació de València. L'acta de l'acarament, a la qual ha tingut accés elDiario.es, confirma que Mascarell va rebre una telefonada a les 18.55 hores de l'alcaldessa de Xiva, Amparo Fort, en què l'alertava del desbordament de la capçalera del barranc del Poio.

Es tracta d'una telefonada que desmunta la teoria del PP i del Palau de la Generalitat sobre l'apagada informativa al Cecopi en relació amb el barranc del Poio. I és que, segons ha establit la jutgessa instructora, el Cecopi va rebre avisos directes sobre la catàstrofe que s'apropava.

L'acta de l'acarament indica que en la factura telefònica exhibida per Mascarell únicament figura la telefonada amb Amparo Fort a les 18.55 hores, tot i que l'alcaldessa va declarar que va mantindre alguna altra comunicació amb el diputat provincial de Bombers. Tanmateix, Mascarell també va manifestar davant la LAJ que “no recorda si es va poder efectuar alguna altra telefonada a través de l'aplicació de WhatsApp durant el dia 29 d'octubre [de 2024]”.

“Voluntàriament exhibeix el seu terminal en aquest acte i comprove que, atés que els missatges de la conversa existent entre tots dos són temporals i s'eliminen automàticament, no hi consta registrada cap telefonada ni cap missatge”, fa constar la LAJ.

A més de la telefonada d'Amparo Fort a Avelino Mascarell alertant del desbordament a la capçalera de la rambla, altres dos destacats càrrecs del PP reunits al Cecopi també van ser avisats del desbordament del barranc de l'Horteta, tributari del Poio i un dels primers a inundar àmplies zones de la comarca de l'Horta Sud.

El president de la Diputació de València, Vicent Mompó, i el secretari autonòmic d'Emergències, Emilio Argüeso —investigat en la causa juntament amb l'exconsellera Salomé Pradas— van ser alertats telefònicament per l'alcaldessa de Torrent, Amparo Folgado, que presenciava el desbordament del barranc de l'Horteta, que baixava “amb ones” mai vistes cap a la confluència amb el Poio.

Tant Mascarell com Mompó van ser citats novament a declarar com a testimonis després que les dos alcaldesses del PP revelaren els avisos al Cecopi sobre la catàstrofe al barranc del Poio.

Una telefonada “especialment significativa”, segons la jutgessa

La magistrada Núria Ruiz Tobarra atorga una gran rellevància als avisos telefònics rebuts per Mascarell, Mompó i Argüeso. La instructora va ressenyar, en una interlocutòria dictada el passat 16 de juny, una “facilitació d'informació” al Cecopi per part de les dos alcaldesses “especialment significativa”.

D'una banda, la resolució recorda que Mompó, alertat per l'alcaldessa de Torrent —que també és diputada provincial—, mantenia una “comunicació fluida i constant” amb Pradas durant la reunió del Cecopi. I, a més, l'alcaldessa de Xiva li va dir a Avelino Mascarell: “Ja estem inundats”.

La resolució de la jutgessa conclou que, a aquestes altures de la instrucció, resulta “difícilment sostenible” la tesi del PP i dels executius autonòmics de Carlos Mazón i de Juan Francisco Pérez Llorca sobre el desconeixement de la catàstrofe al barranc del Poio.