Efectes corrosius de la corrupció

Fa poc més de dos anys que va caure Mariano Rajoy. Va marxar convençut que havia sigut culpa del “taló d'Aquil·les” del PP, la corrupció, entesa com una espècie de fenomen meteorològic imprevisible que afecta avui una formació i demà una altra. “És l'únic instrument dels nostres adversaris polítics”, es queixava amargament amb un cert reduccionisme en veure aprovada la moció de censura que va portar el socialista Pedro Sánchez a la presidència del Govern. No recordada Rajoy (l'amnèsia és una patologia molt comuna en els dirigents partidistes) que al febrer del 2009, quan va esclatar el cas Gürtel, va comparéixer davant la premsa amb tot el comité executiu del partit i, en presència, entre altres, d'Esperanza Aguirre, Ana Mato, Francisco Camps o Rita Barberá, va denunciar que es tractava d'una conspiració contra el PP.

Amb aquell tancament de files victimista, no pensava aquell dia de febrer del 2009 que estava prenent la senda del final del seu poder i del desastre del seu partit a mitjà termini. Perquè considerar els escàndols que han afectat el PP en les últimes dècades (Gürtel, Púnica, Bárcenas, Brugal, Taula...) problemes puntuals de corrupció que pot protagonitzar qualsevol formació política era només una coartada de poc recorregut. La motxilla de corrupció, en expressió molt utilitzada per Ciutadans quan encara no havia pactat governs amb la dreta i l'extrema dreta, era en realitat un fardell impossible de suportar. I el paisatge de destrosses i escalabrats, que es continua eixamplant encara que Pablo Casado tracte d'aparentar que no concerneixen en res la nova direcció del partit, resulta esgarrifosa.

Si fa unes setmanes la polseguera persistent de la corrupció li va donar al PP un respir amb l'absolució dels acusats en una peça del cas Brugal per la contracta de fems d'Orihuela gràcies a l'anul·lació de les escoltes policials (així va començar tot, amb l'anul·lació d'uns enregistraments a la fi dels anys 90 del segle passat en el denominat cas Naseiro), aquesta setmana s'ha produït l'escorcoll del domicili de l'exconseller valencià Fernando Castelló en el cas Erial, que té l'expresident autonòmic i exministre Eduardo Zaplana com a protagonista, i s'ha conegut un informe de la UDEF de la Policia Nacional que xifra en 2,7 milions d'euros el que una empresa sospitosa de finançar el PP de València en l'època de Rita Barberá hauria extret de l'Ajuntament.

Aquest últim episodi ha coincidit amb la celebració del congrés local del PP de València, en el qual la portaveu municipal, María José Català, s'ha posat al capdavant del partit, dirigit per gestores des de fa set anys. I les esquitxades han arribat també a aqueix conclave, ja que l'actual secretari del grup municipal, Cristóbal Grau, està imputat i és sospitós d'haver injectat irregularment prop de mig milió d'euros a Trasgos, l'empresa en qüestió. Com es veu, la verinosa marea de la corrupció afecta encara un partit que porta ja un lustre en l'oposició a València.

A la Casa Reial li passa una cosa semblant. Comportaments sistemàticament immorals d'una època massa llarga emergeixen per les costures de la capa de protecció mediàtica de la qual ha gaudit durant molt de temps. Si al principi van pensar els seus assessors que es podria sufocar com un penós episodi la condemna d'Iñaki Urdangarin, espòs d'una germana de l'actual rei d'Espanya, i que l'abdicació de Joan Carles I en favor de Felip VI seria un tallafocs davant les conseqüències de les aventures del monarca emèrit, s'equivocaven. L'estratègia de la impunitat sol donar mals resultats, fins i tot per a les monarquies.

Que Joan Carles I manejava comptes a Suïssa i desenes de milions de procedència més que sospitosa, suposadament regalats a Corinna Larsen, és un fet difícil d'amagar, com s'ha vist. I els efectes de la corrupció, malgrat la immunitat legal del cap de l'Estat o potser més per això, erosionen la legitimitat d'una institució hereditària l'única opció de supervivència efectiva de la qual en democràcia és mantindre el suport de l'opinió pública. Les declaracions del president Sánchez en una entrevista amb eldiario.es i Infolibre reclamant per al cap de l'Estat un aforament que excloga les accions que no tenen a veure amb la seua funció pública són un moviment molt rellevant perquè trenquen la protocol·lària discreció sobre la Casa Reial i carreguen al rei emèrit amb les seues responsabilitats, en un intent de salvar la institució i al seu titular actual.

Va haver-hi un temps en què comentaristes i polítics, amb bones dosis de cinisme, sostenien que la corrupció no passava factures electorals. Però amb una major amplitud en l'enquadrament podem comprovar la seua capacitat dissolvent, en afeblir la fèrria unitat de la dreta espanyola (només Alberto Núñez Feijóo la manté més o menys intacta a Galícia) fins a fer-ne possible el col·lapse amb el sorgiment de Ciutadans i l'escissió ultra de Vox. Hem vist com destrossava el socialisme andalús fins a fer-li perdre el feu més preuat. O com transportava l'expresident de la Generalitat de Catalunya Jordi Pujol de l'aclamació a la ignomínia. Està per veure fins on arribaran els efectes corrosius de l'abús de poder sobre la monarquia espanyola. Per si de cas, no li recomanaria al rei que demanara consell a Rajoy, ni a Casado.