El pasado 24 de noviembre, en el salón de crónicas del Ayuntamiento de Barcelona, los activistas no-violentos de Okinawa que llevan años luchando contra la base militar de Futemna y contra la construcción de las nuevas bases de Henoko y Nago recibieron el premio Séan MacBride por la Paz 2017 de manos de los responsables del IPB (*). El comité de activistas de Okinawa ha luchado sin desfallecer y durante décadas contra las bases militares y contra todas las violaciones sociales, políticas y ambientales que éstas han generado.

La historia de las bases en Okinawa empieza en 1945, poco después de los terribles bombardeos de Hiroshima y Nagasaki, cuando la isla de Okinawa, al sur de Japón, quedó bajo control de Estados Unidos. Aunque Japón logró la independencia con el Tratado de Paz de San Francisco de 1951, los Estados Unidos continuaron controlando la isla. Luego, en 1972, y mientras Estados Unidos oficialmente devolvían Okinawa al Japón, se firmaba un tratado secreto entre Washington y Tokio que autorizaba que las bases militares de Estados Unidos continuaran funcionando sin problemas bajo su control. Y así lo han hecho hasta ahora.

Las bases estadounidenses de Okinawa ocupan la quinta parte de la superficie de la isla y acogen el grueso de las fuerzas estadounidenses en Japón (el 74%). La población ha sufrido infinitos delitos cometidos por los militares y miembros de las bases, y las residentes son a menudo víctimas de actos violentos y violaciones. Los que viven cerca de las bases militares también se quejan de la contaminación acústica, de la contaminación marina, del riesgo de accidentes y de la imposición de un modo de vida americano que incluso se hace patente con la invasión de restaurantes de “fast food”. Los habitantes han sido privados de su modo de vida japonés y son además víctimas de una continuada violencia.

En una reciente entrevista a los activistas de la campaña de Okinawa, Hiroshi Ashitomi y Suzuya Takazato, los dos nos hablan de las campañas contra la construcción de la nueva base de Henoko y del nuevo helipuerto de Nago, así como del gran nivel de conciencia de los habitantes de la isla. Y es que los argumentos son palpables. Nos explican que, entre 1972 y 2015, los soldados estadounidenses han cometido un mínimo de 5.896 delitos, con más de tres mil robos y más de mil delitos violentos y violaciones. Y comentan que, según las encuestas, más del 80% de la población de Okinawa es contraria a la construcción de la nueva base de Henoko. Explican que los Estados Unidos tienen más de 800 bases militares en todo el mundo, y que por lo tanto trabajan para que su lucha sea internacional, con contactos y cooperación especialmente con organizaciones de mujeres (la red internacional de mujeres contra el militarismo), y en los lugares donde hay bases militares norteamericanas. Hiroshi Ashitomi indica que estas luchas populares sólo pueden ganarse con solidaridad internacional. Junto con activistas de Corea del Sur, Guam, Taiwán y Hawái, los activistas de Okinawa quieren la retirada de todas las bases estadounidenses de la región de Asia-Pacífico.

A pesar de la enorme disparidad de fuerzas entre la gente de Okinawa y la alianza Japón-Estados Unidos, la causa contra las bases de Okinawa tiene posibilidades realistas de éxito. Sus activistas tienen a su favor la justicia, la integridad y la decencia. Durante dos décadas, los habitantes de Okinawa han conseguido parar los planes de dos gobiernos muy poderosos. Han tenido que enfrentarse, día a día, a la intimidación y a la violencia de un número creciente de policías antidisturbios y de funcionarios guardacostas, pero han persistido. Y quieren persistir hasta lograr que Okinawa no tenga bases.

Las bases son los castillos modernos, fortalezas que acumulan poder y armamento. Armamento que, cuando se utilice, matará personas. Personas que en gran mayoría serán civiles. Las bases son catedrales de la violencia, son grandes estructuras para la resolución violenta de los conflictos. Pero también son la muestra palpable de que el militarismo y el poder militar están íntimamente asociados a la violencia. Es algo que las personas de Okinawa viven cada día cuando sufren delitos, robos, ataques y violaciones. De hecho, ni siquiera es necesario que sus mandos actúen militarmente y con sus armas. La violencia la demuestran cada día, en las calles y pueblos de Okinawa. Por eso, defendemos que la construcción de la PJajaz sólo puede hacerse desde el antimilitarismo. Y por eso debemos estar agradecidos a los activistas no-violentos de Okinawa por su lucha y por su ejemplo cuando luchan por cerrar la base militar de Futemna y para evitar la construcción de las nuevas bases de Henoko y Nago. Fuera bases, basta de discursos que nos quieren hacer creer que la resolución militar de los conflictos es algo posible.

(*) La Oficina Internacional para la Paz (IPB) fue fundada en 1892 e incluye más de 300 organizaciones de unos 70 países. Recibió el premio Nobel de la Paz en 1910. Séan MacBride se distinguió por ser anti-colonialista y un luchador incansable por los derechos humanos, la paz y el desarme.

El passat 24 de novembre, al saló de cròniques de l’Ajuntament de Barcelona, els activistes no-violents d'Okinawa que fa anys que lluiten contra la base militar de Futemna i contra la construcció de les noves bases de Henoko i Nago van rebre el premi Séan MacBride per la Pau 2017 de mans dels responsables de l’IPB (*). El comitè d’activistes d’Okinawa ha lluitat durant dècades i sense defallir contra les bases militars i contra totes les violacions socials, polítiques i ambientals que han generat.

La història de les bases a Okinawa comença l’any 1945, poc després dels terribles bombardejos d’Hiroshima i Nagasaki, quan la illa d’Okinawa, al sud del Japó, va quedar sota control dels Estats Units. I encara que el Japó va aconseguir la independència amb el Tractat de Pau de San Francisco de 1951, els Estats Units van continuar controlant la illa. Finalment, l’any 1972, mentre els Estats Units tornaven Okinawa al Japó, es signava un tractat secret entre Washington i Tòquio que va autoritzar que les bases militars dels Estats Units continuessin funcionant sense problemes sota el seu control. I així ho han fet, fins ara.

Les bases americanes d’Okinawa ocupen la cinquena part de la superfície de la illa i acullen el gruix de les forces nord-americanes a Japó (el 74%). La població ha sofert infinits delictes comesos pels militars i membres de les bases, i les residents són sovint víctimes d’actes violents i violacions. Els que viuen prop de les bases militars també es queixen de la contaminació acústica, de la contaminació marina, del risc d'accidents i de la imposició d’un mode de vida americà que fins i tot es fa palès en la invasió de restaurants de “fast food”. Han estat privats del seu mode de vida japonès i a més són víctimes d’una violència continuada.

En una recent entrevista als dos activistes de la campanya Hiroshi Ashitomi i Suzuyo Takazato, els dos ens parlen de les campanyes contra la construcció de la nova base de Henoko i del nou heliport de Nago i del gran nivell de consciència dels habitants de la illa. I és que els arguments són palpables. Ens expliquen que, entre 1972 i 2015, els soldats americans han comés un mínim de 5.896 delictes, amb més de tres mil robatoris i més de mil delictes violents i violacions. I comenten que, segons les enquestes, més del 80% de la població d’Okinawa és contraria a la construcció de la nova base de Henoko. Expliquen que els Estats Units tenen més de 800 bases militars a tot el món, i que per tant treballen per a que la seva lluita sigui internacional, amb contactes i cooperació especialment amb organitzacions de dones (la xarxa internacional de dones contra el militarisme), i en els llocs on hi ha bases militars nord-americanes. Hiroshi Ashitomi indica que aquestes lluites populars només es poden guanyar amb solidaritat internacional. Junt amb activistes de Corea del Sud, Guam, Taiwan i Hawaii, els activistes d'Okinawa volen la retirada de totes les bases nord-americanes de la regió d’Àsia-Pacífic.

Malgrat l'enorme disparitat de forces entre la gent d'Okinawa i l'aliança Japó-Estats Units, la causa contra les bases d'Okinawa té possibilitats realistes d’èxit. Els seus activistes tenen al seu favor la justícia, la integritat i la decència. Durant dues dècades, els habitants d'Okinawa han aconseguit aturar els plans de dos governs molt poderosos. Han hagut d’enfrontar-se, dia a dia, a la intimidació i a la violència d’un nombre creixent de policies antidisturbis i de funcionaris guardacostes, però han persistit. I volen persistir fins aconseguir que Okinawa no tingui bases.

Les bases són els castells moderns, que acumulen poder i armament. Armament que, quan s’utilitzi, matarà persones. Persones que en gran majoria seran civils. Les bases són catedrals de la violència, són grans estructures per a la resolució violenta dels conflictes. Però també són la mostra palpable que el militarisme i el poder militar estan íntimament associats a la violència. És quelcom que les persones d’Okinawa viuen cada dia quan pateixen delictes, robatoris, atacs i violacions. De fet, ni tan sols cal que els seus comandaments actuïn militarment i amb les seves armes. La violència la demostren cada dia, als carrers i pobles d’Okinawa. Per això, defensem que la construcció de la Pau només es pot fer des de l’antimilitarisme. I per això hem d’estar agraïts als activistes no-violents d'Okinawa per la seva lluita i pel seu exemple quan lluiten per fer fora la base militar de Futemna i per evitar la construcció de les noves bases de Henoko i Nago. Prou bases, prou discursos que ens volen fer creure que la resolució militar dels conflictes és possible.

(*) L'Oficina Internacional per la Pau (IPB) va ser fundada l’any 1892 i inclou més de 300 organitzacions a uns 70 països. Va rebre el premi Nobel de la Pau l’any 1910. Séan MacBride es va distingir per ser anti-colonialista i un lluitador incansable pels drets humans, la pau i el desarmament.

A Brussel·les, el passat 13 de novembre, els cancellers de la política exterior de la UE van decidir recuperar la vella demanda d’iniciar una defensa europea autònoma d’Estats Units, és a dir, de l'OTAN. Vella, perquè ja ho van intentar fa temps sense èxit i ara tornen a intentar-ho. Una proposta, per altra banda, no gaire autònoma, ja que van decidir continuar coordinats a l’OTAN. Però el fet és que es va posar en marxa una Cooperació Estructurada Permanent de Defensa (PESCO), impulsada per Alemanya, França, Itàlia i Espanya, i a la que per sorprenentment s’hi han sumat fins a 23 països de la UE, creant un Fons Europeu de Defensa amb un pressupost de 600 milions fins al 2020 i de 1.500 milions a partir del 2021.

Aquest nou organisme de defensa desprèn incertesa sobre el seu futur, perquè si a l'OTAN, amb 28 països, no sempre ha sigut fàcil posar-se d’acord en els conflictes importants dels últims anys: Afganistan, Iraq, Líbia, produint-s’hi crisis internes entre els seus membres. A Iraq, França i Alemanya es van oposar a participar-hi; a Afganistan va jugar un paper secundari de reconstrucció del país, per desavinences sobre com participar en aquest conflicte; i a Líbia hi va ocórrer quelcom similar. Ara la nova PESCO amb 23 països adherits, molts d’ells del centre i est d’Europa, no serà fácil convènce’ls per a què s’emancipin de l’OTAN.

Aquesta PESCO neix en un dels moments en què la geopolítica mundial està canviant profundament i avui els desafiaments als quals ha de fer-hi front la comunitat internacional són molt diferents a com ho van ser després de la derrota de la URSS al 1991. De llavors ençà, el capitalisme i la globalització neoliberal s’han imposat en tot el planeta amb poques i no gaire satisfactòries excepcions. En aquest nou escenari, Europa ha deixat de ser el centre d’interès per al capitalisme global que s’ha desplaçat a nous espais. El principal d’aquests és el sud-est asiàtic.

En aquella regió, s’ha desenvolupat un creixement econòmic espectacular, protagonitzat pels denominats ‘tigres’, Vietnam, Singapur, Corea del Sud, Indonèsia, però en especial Xina i l’Índia, que entre ells, sumen tres mil milions d’habitants i un creixement imparable que els ha convertit en objecte de desig de les transnacionals i corporacions del gran capital mundial.

Aleshores, resulta comprensible, que Estats Units, primera potència mundial en allò polític, econòmic i militar, centri la seva atenció en aquella regió i vagi abandonant de mica en mica Europa, per centrar els seus esforços geoestratègics en aquella zona. Així, els EUA, han anat refermant les diverses bases militars ja existents entre els seus múltiples països aliats, obrint-ne de noves i desplaçant la seva potent maquinària militar cap a aquella regió. Sobretot, envoltant la Xina, potència a qui més tem, ja que sap bé que, amb els actuals índexs de creixement, en pocs anys els superarà en PIB i s’equipararà en despesa militar convertint-se en el seu gran rival.

L'altre gran escenari de disputa geoestratègic se situa en l’Àrtic. El canvi climàtic i el seu consegüent escalfament del planeta estan propiciant el desgel de la zona àrtica. Fet que obrirà el pas transoceànic al transport marítim de matèries primeres i mercaderies per l’hemisferi nord des d’Àsia a Europa i de Rússia a Amèrica, estalviant milers de quilòmetres de transport i tones de combustible.

A més, i no menys important, el desgel permetrà l’extracció d’hidrocarburs i minerals valuosos fins ara inexpugnables en els fons marins àrtics. Llavors, no hi ha cap dubte que l’Àrtic es convertirà en una regió on les potències s’enfrontaran pel seu control. De fet, al nord d’Europa, Rússia, Dinamarca, Noruega i els EUA ja s’enfronten pel seu control.

El tercer escenari geopolític on les coses no sembla que vagin a millor, o inclús encara poden empitjorar, és a l’Orient Mitjà. Allà la incertesa és total. Els enfrontaments que es produeixen entre les potències regionals, Aràbia Saudita, Iran, Israel i Turquia, més la implicació dels EUA i de Rússia amb el seu suport a uns i altres, poden, no només ser la continuació dels conflictes actuals, tant de bo no passi, sinó també començar un conflicte armat amb la implicació d’Iran i Aràbia Saudita. A més, existeix el problema dels grups armats gihadistes que després de la pèrdua dels territoris controlats per Daesh a Iraq i Síria, es disseminaran per altres territoris. Grups que ja actuen per altres zones del Nord d’Àfrica i el Sahel.

Davant aquesta nova situació de la geopolítica mundial, i el menor interès mostrat pels EUA cap a Europa, al qual s’hi ha d’afegir la sortida del Regne Unit de la UE, és on hem d’ubicar la creació de la PESCO. Un nou organisme militar que neix per impulsar i coordinar unes forces armades europees. Una PESCO, que neix plena d’incògnites respecte a la seva sòcia, l’OTAN, i que retorna el vell dilema: defensa europea amb o sense els EUA (és a dir, amb l’OTAN); o pitjor, tindrem dos organismes multilaterals de defensa.

En Bruselas, el pasado 13 de noviembre, los cancilleres de política exterior de la UE decidieron recuperar la vieja demanda de iniciar una defensa europea autónoma de Estados Unidos, es decir de la OTAN. Vieja, porque ya lo intentaron en el pasado sin éxito y ahora vuelven a intentarlo. Una propuesta, por otro lado, no demasiado autónoma, pues decidieron continuar coordinados a la OTAN. Pero el hecho, es que se puso en marcha una Cooperación Estructurada Permanente en Defensa (PESCO), impulsada por Alemania, Francia, Italia y España, y a la que sorpresivamente se han sumado hasta 23 países de la UE, creando un Fondo Europeo de Defensa con un presupuesto de 600 millones hasta 2020 y de 1.500 millones a partir de 2021.

Este nuevo organismo de defensa arroja incertidumbre sobre su futuro, pues si la OTAN, con 28 países, no siempre ha sido fácil de poner de acuerdo en los importantes conflictos de los últimos años, Afganistán, Irak, Libia, produciéndose crisis internas entre sus miembros. En Irak, Francia y Alemania se opusieron a participar; en Afganistán jugo un papel secundario de reconstrucción del país, por desavenencias en cómo participar en ese conflicto; y el Libia ocurrió algo similar. Ahora la nueva PESCO con 23 países adheridos, muchos de ellos del centro y este de Europa, fieles aliados de EEUU y la OTAN, no será fácil convencerlos para que se emancipen de la OTAN.

Esta PESCO nace en unos momentos en que la geopolítica mundial esta cambiando profundamente y hoy los desafíos a que debe hacer frente la comunidad internacional son muy diferentes a cómo lo fueron tras la derrota de la URSS en 1991. Desde entonces, el capitalismo y la globalización neoliberal se ha impuesto en todo el planeta, con pocas y no demasiado satisfactorias excepciones.

En este nuevo escenario, Europa ha dejado de ser el centro de interés para el capitalismo global que se ha desplazado a nuevos espacios. El principal de éstos en el sudeste asiático. En aquella región, se ha desarrollado un crecimiento económico espectacular, protagonizado por los denominados tigres, Vietnam, Singap Corea del Sur, Indonesia, pero en especial China e India, que entre todos, suman más de tres mil millones de habitantes y un crecimiento arrollador, que los ha convertido en objeto de deseo de las transnacionales y corporaciones del gran capital mundial. Entonces, resulta comprensible que Estados Unidos, primera potencia mundial en lo económico, político y militar, centre su atención en aquella región y vaya abandonando paulatinamente Europa, para centrar sus esfuerzos geoestratégicos en aquella zona.

Así, EEUU, ha ido afianzando las diversas bases militares ya existentes entre sus múltiples países aliados, abriendo nuevas y desplazando su potente maquinaría militar hacia aquella región. Sobre todo, rodeando a China, potencia a quien más teme, pues bien sabe que, con los actuales índices de crecimiento, en pocos años la superará en PIB y se pondrá a la par en gasto militar convirtiéndose en su gran rival.

El otro gran escenario de disputa geoestratégico se sitúa en el Ártico. El cambio climático y el consiguiente calentamiento del planeta están propiciando el deshielo de la zona ártica. Lo cual abrirá el paso transoceánico al transporte marítimo de materias primas y mercaderías por el hemisferio norte desde Asia a Europa y de Rusia a América, ahorrando miles de kilómetros de transporte y toneladas de combustible. Además y no menos importante, el deshielo permitirá la extracción de hidrocarburos y minerales valiosos hasta ahora inexpugnables en los fondos marinos árticos. Entonces, no cabe la menor duda que el Ártico se convertirá en una región dónde las potencias se enfrentarán por su control. De hecho, en el norte de Europa, Rusia, Dinamarca, Noruega y EEUU ya se enfrentan por su control.

El tercer escenario geopolítico donde las cosas no anuncian en mejorar, o incluso pueden empeorar, es en Oriente Medio. Ahí la incertidumbre es total. Los enfrentamientos que se producen entre las potencias regionales, Arabia Saudí, Irán, Israel y Turquía, más la implicación de EEUU y Rusia en su apoyo a unos u otros, pueden, no sólo ser la continuación de los conflictos actuales, sino desembocar en nuevos: obsérvese hoy Líbano donde podría, ojalá no ocurra, empezar un conflicto armado con la implicación de Irán y Arabia Saudí. Además, existe el problema de los grupos armados yihadistas que tras la pérdida de los territorios controlados por Daesh en Irak y Siria, se diseminarán por otros territorios. Grupos que ya actúan por otras zonas del Norte de África y el Sahel.

Ante esta nueva situación de la geopolítica mundial, y el menor interés mostrado por EEUU hacia Europa, al que añadir la salida del Reino Unido de la UE, es dónde hay que ubicar la creación de la PESCO. Un nuevo organismo militar que nace para impulsar y coordinar unas fuerzas armadas europeas. Una PESCO, que nace llena de incógnitas respecto a su socio, la OTAN, pues vuelve el viejo dilema: defensa europea con o sin EEUU, es decir, con la OTAN; o peor, tendremos dos organismos multilaterales de defensa.

Por mucho que emocione poder empezar un nuevo proyecto colectivo común en una Catalunya independiente, hay un aspecto del plan que tendría que preocupar especialmente. La preocupación viene de la constatación desde hace años de las complicidades y vínculos que una parte de la élite política catalana y su intelligentsia más afín están tramando con Israel.

Es evidente como por una parte del PDeCat la construcción nacional pasa no sólo por reflejarse en el Estado de Israel, sino por llevar a cabo una política activa que busca el reconocimiento israelí para la independencia de Catalunya. Pero, ¿realmente nos queremos reflejar en un país que constantemente vulnera el Derecho Internacional y los Derechos Humanos de la población palestina?

Estas alianzas vienen de lejos y no es ningún secreto que el sionismo tuvo una gran influencia en la formación del pensamiento nacionalista de Jordi Pujol. Ya en el año 2007, el expresidente de la Generalitat de Catalunya explicaba en un discurso en la Knesset, parlamento israelí, su gran interés personal en la construcción del Estado de Israel y en el sionismo, ideología colonial e identitaria que excluye las personas no-judías.

Desde todos los ámbitos imaginables, se están construyendo puentes, firmando acuerdos, compartiendo investigaciones y fórums con actores institucionales, académicos y empresariales israelís que de manera más o menos directa tienen responsabilidad y se benefician de la militarización y perpetuación de la ocupación de Palestina.

Como explica el informe del ODHE que coordiné, la Agència Catalana de la Promoció Empresarial, ACCIÓ, mantiene acuerdos con instituciones israelís, promociona misiones empresariales a las ferias del país (entre ellas la de Ciberseguridad), e incentiva la presentación de proyectos conjuntos de I+D a Fondos Europeos. A Colombia y a Marruecos, ACCIÓ dice ofrecer formaciones en derechos humanos para los agentes empresariales catalanes que quieran invertir o abrir negocios. En Israel, donde se mantiene abierto uno de los conflictos más prolongados y que ha generado más personas refugiadas, actualmente más de 6 millones y sin derecho al retorno, y más desplazadas internas al mundo, ACCIÓ no lo ha considerado hasta ahora necesario.

La mayoría de Universidades catalanas tienen convenios con universidades israelís, en muchas de las cuales se desarrolla la innovación tecnológica para aplicaciones militares o de doble uso que tanto beneficia a la industria militar y el ejército israelí. Sin ir más lejos, pero, la UPC tiene una Cátedra de Minería Sostenible financiada por la empresa ICL, una de las más grandes de Israel, que aporta regularmente donaciones al ejército israelí, y que además, ha sido durante años la única proveedora de fósforo blanco del ejército norteamericano. El fósforo blanco de ICL (empresa con gran implantación en el Bages, donde es conocida como Iberpotash) vendido a los Estados Unidos se ha dedicado exclusivamente a la producción de armas incendiarias.

El port de Tarragona tiene contractos con Magal Security Systems para gestionar la seguridad perimetral del puerto. Magal es una de las mayores empresas israelís de seguridad, que gestiona buena parte de la seguridad perimetral del Muro que divide y espolia parte del territorio palestino de Cisjordania, la seguridad en check points y que contribuye (y se lucra) con el asedio y castigo colectivo que Israel impone sobre la Franja de Gaza y su población.

La voluntad de una parte de la política catalana de profundizar en estas relaciones es, desde el punto de vista de la justicia social y de los derechos humanos más elementales, de una incoherencia total con el discurso de la lucha para la autodeterminación de los pueblos y con el sueño que muchas tienen de construir un proyecto común mejor del que tenemos ahora. Las razones para rechazar este plan son muchas:

Acercarse a Israel, pero, no sólo perjudica la población palestina, también la población catalana. El informe Negocis Ocults expuso el año 2011, como Mossos d’Esquadra se entrenaban en Israel, ejerciendo después la represión que han aprendido sobre ciudadanas a Catalunya. Según El Confidencial, además, un documento de la Generalitat sobre el futuro servicio de inteligencia catalán marca como una de las líneas de actuación: “Entrar en contacto con los servicios de Inteligencia de Israel para conocer la organización de su agencia de Ciberseguridad”.

El junio pasado, Carles Puigdemont inauguraba el Consulado Honorario de Israel a Catalunya, en Barcelona, después de 19 años sin relaciones diplomáticas en la ciudad. Puigdemont dijo en la inauguración que esperaba “que en el futuro ese rango [...] de consulado honorario se increment[és]”. Según parece, Israel es una de las apuestas con las que miembros del gobierno catalán cuentan para consolidar una futura independencia y atenuar una posible salida de la Unión Europea. Por este motivo es también significativa la participación como observadoras internacionales invitadas por el Diplocat al Referéndum del 1 de octubre de Ksenia Svetlova, miembro del parlamento israelí por la Unión Sionista y habitante de la ciudad de Mod’iin, parcialmente situada dentro de territorio palestino ocupado, que la Unión Europea considera asentamiento ilegal desde 2012.

Mientras que la ONU está dando el primer paso firme para construir una base de datos con empresas que se lucran de la ocupación israeliana (ya ha enviado cartas a 150 empresas entre las que encontramos Caterpillar TripAdvisor, Airbnb, avisándoles que si no paran su actividad serán incluídas en la base de datos), el Govern catalán sigue expandiendo sus relaciones con Israel.

Todas estas razones y las evidencias que estas relaciones se quieren estrechar con la independencia, nos tienen que hacer estar alerta. Si tenemos que construir alguna cosa nueva, que sea libre de apartheid, de militarismo y de vulneraciones de derechos humanos. Con compañeras de viaje como ICL, Magal o la propia Israel, sería todo lo contrario.

Per molt que emocioni poder començar un nou projecte col·lectiu comú en una Catalunya independent, hi ha un aspecte del pla que hauria d’amoïnar especialment. La preocupació ve de la constatació des de fa anys de les complicitats i lligams que una part de l’elit política catalana i la seva intelligentsia més afí estan tramant amb Israel.

És evident com per una part del PDeCat la construcció nacional passa no només per emmirallar-se en l’Estat d’Israel, sinó per dur a terme una política activa que cerca el reconeixement israelià per a la independència de Catalunya. Però, realment ens volem emmirallar en un país que constantment vulnera el Dret Internacional i els Drets Humans de la població palestina?

Aquestes aliances vénen de lluny i no és cap secret que el sionisme va tenir una gran influència en la formació del pensament nacionalista de Jordi Pujol. Ja l’any 2007, l’expresident de la Generalitat de Catalunya explicava en un discurs a la Knesset, parlament israelià, el seu gran interès personal en la construcció de l’estat d’Israel i en el sionisme, ideologia colonial i identitària que exclou les persones no-jueves.

Des de tots els àmbits imaginables, s’estan construint ponts, firmant acords, compartint recerques i fòrums amb actors institucionals, acadèmics i empresarials israelians que de manera més o menys directa tenen responsabilitat i es beneficien de la militarització i perpetuació de l’ocupació de Palestina.

Com explica l’informe de l’ODHE que vaig coordinar, l’Agència Catalana per la Promoció Empresarial, ACCIÓ, manté acords amb institucions israelianes, promociona missions empresarials a les fires del país (entre elles la de Ciberseguretat), i incentiva la presentació de projectes conjunts de I+D a Fons Europeus. A Colòmbia i al Marroc, ACCIÓ diu oferir formacions en drets humans pels agents empresarials catalans que hi volen invertir o obrir negoci. A Israel, on es manté obert un dels conflictes més prolongats i que ha generat més persones refugiades, actualment més de 6 milions i sens el dret al retorn, i més desplaçades internes al món, ACCIÓ no ho ha considerat fins ara necessari.

La majoria d’Universitats catalanes tenen convenis amb universitats israelianes, en moltes de les quals es desenvolupa la innovació tecnològica per aplicacions militars o de doble ús que tant beneficia la indústria militar i l’exèrcit israelià. Sense anar més lluny, però, la UPC té una Càtedra de Mineria Sostenible finançada per l’empresa ICL, una de les més grans d’Israel, que aporta regularment donacions a l’exèrcit israelià i que a més ha estat durant anys l'única proveïdora de fòsfor blanc de l’exèrcit nord-americà. El fòsfor blanc de lCL (empresa amb gran implantació al Bages, on és coneguda com a Iberpotash) venut als Estats Units s’ha dedicat exclusivament a la producció d’armes incendiàries.

El Port de Tarragona té contractes amb Magal Security Systems per a gestionar la seguretat perimetral del port. Magal és una de les majors empreses israelianes de seguretat, que gestiona bona part de la seguretat perimetral del Mur que divideix i espolia part del territori palestí de Cisjordània, la seguretat en check points i que contribueix (i es lucra) amb el setge i càstig col·lectiu que Israel imposa sobre la franja de Gaza i la seva població.

La voluntat d’una part de la política catalana d’aprofundir en aquestes relacions és, des del punt de vista de la justícia social i dels drets humans més elementals, d’una incoherència total amb el discurs de la lluita per l’autodeterminació dels pobles i amb el somni que moltes tenen de construir un projecte comú millor del que tenim ara. Les raons per rebutjar aquest pla són moltes:

Apropar-se a Israel, però, no només perjudica la població palestina, també la població catalana. L’Informe Negocis Ocults va exposar l’any 2011, com Mossos d’Esquadra s’entrenaven a Israel, exercint després la repressió que han après sobre ciutadanes a Catalunya. Segons El Confidencial, a més, un document de la Generalitat sobre el futur servei d’intel·ligència català marca com a una de les línies d’actuació:“- Entrar en contacte amb els serveis d’Intel·ligència d’Israel per conèixer l’organització de la seva agència de Ciberseguretat.”

El juny darrer, Carles Puigdemont inaugurava el Consolat Honorari d’Israel a Catalunya, a Barcelona, després de 19 anys sense relacions diplomàtiques a la ciutat. Puigdemont va dir en la inauguració que esperava “que en el futur aquest rang [...] de consolat honorari s'increment[és]”. Segons sembla, Israel és una de les apostes amb les qual membres del govern català compten per consolidar una futura independència i atenuar una possible sortida de la Unió Europea. Per això és també significativa la participació com a observadora internacionals convidades pel Diplocat al Referendum de l’1 d’octubre de Ksenia Svetlova, membre del parlament israelià per la Unió Sionista i habitant de la ciutat de Mod’iin, parcialment situada dins de territori palestí ocupat, que la Unió Europea considera assentament il·legal des del 2012.

Mentre que l'ONU està fent el primer pas en ferm per construir una base de dades amb empreses que es lucren de l’ocupació israeliana (ja ha enviat cartes a 150 empreses entre les quals trobem Caterpillar, TripAdvisor, Airbnb avisant-les que, si no paren la seva activitat, seran incloses en la base de dades), el Govern català segueix expandint les seves relacions amb Israel.

Totes aquestes raons i les evidències que aquestes relacions es volen estrènyer amb la independència, ens han de fer estar ben alerta. Si hem de construir alguna cosa nova, que sigui lliure d’apartheid, de militarisme i de vulneracions de drets humans. Amb companyes de viatge com ICL, Magal o la pròpia Israel, seria tot el contrari.

Avui fa dos mesos exactes de l’inici de la nova escalada de violència a Rakhine, un dels set estats de Myanmar situat a la costa oest del país. El balanç d’aquests 60 dies: més de 5000 morts, gairebé 600.000 persones rohingyas refugiades a l’estat de Bangla Desh, almenys 288 pobles rohingyas cremats i incomptables testimonis de desaparicions, agressions i violacions. Aquest nou episodi de violència cap a la minoria musulmana va reactivar-se el 25 d’agost arran de l’atac del grup d’insurgents rohingya ARSA (Arakan Rohingya Salvation Army) a diverses comissaries i una base militar birmana a Rakhine. Aquests fets van donar a l’exèrcit nacional carta blanca per iniciar una veritable depuració rohingya. Com han afirmat diversos experts i dirigents internacionals, incloent-hi el mateix Secretari General de l’ONU António Guterres, no podem obviar que estem davant d’un genocidi en tota regla.

La persecució dels rohingyas per part de l’exèrcit birmà no és novetat ni es tracta d’un fet aïllat. Els rohingyas suposen el 4% de la població de l’estat birmà de tradició budista. Les bones relacions i el suport dels rohingyas als colons anglesos van generar un clima de tensió entre ambdues comunitats que, amb la descolonització el 1948, va deixar al grup minoritari en una situació de màxima vulnerabilitat. Des de llavors, els rohingyas han estat discriminats sistemàticament per les institucions polítiques hegemòniques del país, que consideren els seus integrants com a immigrants de Bangla Desh no benvinguts.

Amb la instauració de la dictadura militar el 1962, se’ls va denegar la nacionalitat birmana que fins llavors havien tingut i es van convertir en apàtrides sense drets civils ni polítics. Entre d’altres, no tenen dret a la lliure circulació, no tenen dret a treballar, no tenen dret a ser escolaritzats ni a rebre assistència sanitària, no tenen dret a casar-se ni a tenir més de dos fills ni tampoc tenen dret a posseir terres, les quals els són sistemàticament confiscades. Aquest escenari teixit des de fa dècades ha permès la normalització i legitimació de pràctiques de treball forçat, d’explotació laboral i sense garanties, d’assetjaments i violacions, de crema de mesquites, cases i escoles amb rohingyas dins, etc. No sense motiu l’ONU declara que els rohingya són la minoria ètnica més perseguida. Aquesta asfixiant violència estructural i física és la que ha aixecat rebel·lions rohingyas en diferents episodis, com el de 2012, el d’octubre del 2016 o com aquest darrer de finals d’agost. No és anecdòtic escoltar els motius dels insurgents d’aquest darrer aixecament, els quals defensaven estar “duent a terme accions defensives en resposta a diverses setmanes de saquejos i abusos contra civils per part de l’exèrcit de Myanmar a la localitat de Rathedaung”.

Semblava que l’ascens al poder de la Premi Nobel de la Pau Aung San Suu Kyi el 2015 amb el seu projecte de transició democràtica podria posar fi a l’apartheid contra la comunitat rohingya, però a la pràctica s’ha limitat a reproduir les polítiques ja existents. Després de la revolta de 2016, Suu Kyi va desestimar l’obertura de cap investigació, persecució i judici contra els executors de crims contra els rohingyas; i amb el darrer episodi d’aquest passat agost, la Consellera va tardar gairebé un mes en emetre cap declaració. Durant el seu discurs Suu Kyi va exposar: “Condemnem totes les violacions dels drets humans (...) i ens comprometem a l’imperi de la llei i l’ordre”; tanmateix, va evitar emetre qualsevol condemna o assumir responsabilitats, al·legant que encara es desconeixen quins són els veritables problemes perquè els han arribat denúncies i contradenúncies que s’han d’investigar. També va assegurar que des del 5 de setembre les “operacions de seguretat” havien conclòs i que no s’havien produït més incidents, fet que posteriorment ha estat desmentit per diverses organitzacions internacionals. Segons Human Rights Watch, la crema d’almenys 66 dels 288 pobles rohingyas incendiats s’hauria produït després del 5 de setembre, i els relats de les víctimes que aconsegueixen esquivar els filtres de la política de terror i la censura de l’estat birmà parlen de brutals episodis d’agressions i violacions comeses aquestes darreres setmanes. No obstant això, la prohibició de la llibertat d’expressió unida al difícil accés a la zona compliquen la feina dels periodistes. En aquest sentit, Arifa Sultana, coordinadora i editora del mitjà de comunicació alternatiu Rohingya Vision, explica al Centre Delàs: “com a mitjà rohingya, és un treball molt difícil poder verificar l’actualització de la informació de l’escenari del crim degut a la restricció dels periodistes”. Precisament perquè en el seu cas han aconseguit accedir a la zona, el mitjà rep amenaces constants: “Ens enfrontem a molts desafiaments i amenaces del govern birmà des del passat octubre de 2016, quan el nostre portal web va ser hackejat diverses vegades i la nostra pàgina de facebook bloquejada. El portaveu de la presidència de Myanmar, U Zaw Htay ens va amenaçar directament amb bloquejar la pàgina de facebook i efectivament ho va fer després del 25 d’agost”.

La zona del conflicte no només és infranquejable per la major part dels periodistes, sinó també per a les diferents ONG i organitzacions internacionals que reclamen accedir-hi per a prestar ajuda humanitària. Per altra banda, la visita que l’ONU havia de realitzar a la zona a finals de setembre també va ser cancel·lada pel govern birmà. Davant l’aïllament i la fam, l’èxode massiu cap a Bangla Desh continua sumant refugiats al país veí, que segons l’ACNUR ja acumula gairebé 600.000 rohingyas, dels quals el 60% són infants. Segons la mateixa organització, si les autoritats de Bangla Desh acaben construint el nou camp de refugiats que han anunciat amb capacitat per a 800.000 persones, estaríem davant del camp de refugiats més gran del món.

Els fets ens fan pensar que la figura de Suu Kyi hauria estat un mer producte de màrqueting “democràtic” inscrit dins les estructures institucionals monopolitzades pel braç militar del país i no pas una veritable opció de canvi. Considerant que el parlament necessita almenys el 76% de vots per modificar la Constitució i que actualment els militars ocupen de facto el 25% de la cambra, sembla difícil poder articular qualsevol transformació. Senzillament, els números no surten. A més, l’exèrcit segueix posseïnt el ministeri de Defensa, el de l’Interior i el d’Afers fronterers.

Davant d’aquest conflicte de mal pronòstic, s’esperaria que la Comunitat Internacional prengués mesures. No obstant això i malgrat els discursos de preocupació i condemna emesos per múltiples dirigents, de moment no s’ha articulat cap acció directa més enllà de l’ajuda humanitària i de caràcter pal·liatiu d’algunes agències intergubernamentals a Bangla Desh. El Consell de Seguretat de l’ONU, màxim exponent de la Comunitat Internacional, s’ha reunit recentment per estudiar la situació però no n’ha sortit cap resolució o proposta concreta. Observant els interessos que els inversors internacionals tenen sobre terreny és més fàcil entendre l’immobilisme polític. Myanmar és un país molt ric en recursos naturals: hi trobem gas, petroli, pedres precioses, opi i fusta de gran qualitat, entre d’altres. Per a Occident, condemnar el govern de Suu Kyi significaria posar en risc els potencials guanys econòmics que els pugui brindar el país birmà dins aquesta “pseudodemocràcia” que els dóna més marge de maniobra que l’anterior dictadura militar, més propera a Xina.

Davant d’aquest escenari geopolític, ja no ens pot sorprendre que l’ONU decidís retirar la publicació del seu informe sobre la crisi alimentària dels rohingya davant la petició del govern de Myanmar. Sens dubte, el govern birmà no ignora que la informació és la més valuosa de les armes. I és que ja ho deia Napoleó: “Quatre diaris hostils són més perillosos que mil baionetes”.

Hoy se cumplen dos meses exactos del inicio de la nueva escalada de violencia en Rakhine, uno de los siete estados de Myanmar situado en la costa oeste del país. El balance de estos 60 días: más de 5000 muertos, casi 600.000 personas rohingyas refugiadas en el estado de Bangladesh, al menos 288 pueblos rohingyas quemados e incontables testigos de desapariciones, agresiones y violaciones. Este nuevo episodio de violencia hacia la minoría musulmana se reactivó el 25 de agosto tras el ataque del grupo de insurgentes rohingya ARSA (Arakan Rohingya Salvation Army) a varias comisarías y una base militar birmana en Rakhine. Estos hechos dieron al ejército nacional carta blanca para iniciar una verdadera depuración rohingya. Como han afirmado varios expertos y dirigentes internacionales, incluyendo el propio Secretario General de la ONU António Guterres, no podemos obviar que estamos ante un genocidio en toda regla.

La persecución de los rohingyas por parte del ejército birmano no es novedad ni un hecho aislado. Los rohingyas suponen el 4% de la población del estado birmano de tradición budista. Las buenas relaciones y el apoyo de los rohingyas a los colonos ingleses generaron un clima de tensión entre ambas comunidades que, con la descolonización en 1948, dejó al grupo minoritario en una situación de máxima vulnerabilidad. Desde entonces, los rohingyas han sido discriminados sistemáticamente por las instituciones políticas hegemónicas del país, que consideran a sus integrantes como inmigrantes de Bangladesh no bienvenidos. Con la instauración de la dictadura militar en 1962 se les denegó la nacionalidad birmana que hasta entonces habían tenido y se convirtieron en apátridas sin derechos civiles ni políticos. Entre otros, no tienen derecho a la libre circulación, no tienen derecho a trabajar, no tienen derecho a ser escolarizados ni a recibir asistencia sanitaria, no tienen derecho a casarse ni a tener más de dos hijos, y tampoco tienen derecho a poseer tierras, las cuales les son confiscadas sistemáticamente. Este escenario que se ido tejiendo desde hace décadas ha permitido la normalización y legitimación de prácticas de trabajo forzado, de explotación laboral y sin garantías, de acosos y violaciones, de quema de mezquitas, casas y escuelas con rohingyas dentro, etc. No sin motivo la ONU declara que los rohingya son la minoría étnica más perseguida. Esta asfixiante violencia estructural y física es la que ha levantado rebeliones rohingyas en diferentes episodios como el de 2012, el de octubre de 2016 o este último de finales de agosto. No es anecdótico escuchar los motivos de los insurgentes de este último levantamiento, que defendían estar “llevando a cabo acciones defensivas en respuesta a varias semanas de saqueos y abusos contra civiles por parte del ejército de Myanmar en la localidad de Rathedaung”.

Parecía que el ascenso al poder de la Premio Nobel de la Paz Aung San Suu Kyi 2015 con su proyecto de transición democrática podría poner fin al apartheid contra la comunidad rohingya, pero en la práctica se ha limitado a reproducir las políticas ya existentes. Tras la revuelta de 2016, Suu Kyi desestimó la apertura de ninguna investigación, persecución y juicio contra los ejecutores de crímenes contra los rohingyas; y con el último episodio de este pasado agosto, la Consejera tardó casi un mes en emitir declaración alguna. Durante su discurso Suu Kyi expuso: “Condenamos todas las violaciones de los derechos humanos (...) y nos comprometemos al imperio de la ley y del orden”; sin embargo, evitó emitir cualquier condena o asumir responsabilidades, alegando que aún se desconocen cuáles son los verdaderos problemas y que les han llegado denuncias y contra-denuncias que deben investigarse. También aseguró que desde el 5 de septiembre las “operaciones de seguridad” habían concluido y que no se habían producido más incidentes, lo que posteriormente ha sido desmentido por varias organizaciones internacionales. Según Human Rights Watch, la quema de al menos 66 de los 288 pueblos rohingyas incendiados se habría producido después del 5 de septiembre, y los relatos de las víctimas que consiguen esquivar los filtros de la política de terror y la censura del estado birmano hablan de brutales episodios de agresiones y violaciones cometidas estas últimas semanas. Sin embargo, la prohibición de la libertad de expresión junto con el difícil acceso a la zona complican el trabajo de los periodistas. En este sentido, Arif Sultana, coordinadora y editora del medio de comunicación alternativo Rohingya Vision, explica al Centro Delàs: “como medio rohingya, es un trabajo muy difícil poder verificar la actualización de la información del escenario del crimen debido a la restricción de los periodistas”. Justamente porque en su caso han conseguido acceder a la zona, el medio recibe amenazas constantes: “Nos enfrentamos a muchos desafíos y amenazas del gobierno birmano desde el pasado octubre de 2016, cuando nuestro portal web fue hackeado varias veces y nuestra página de facebook bloqueada. El portavoz de la presidencia de Myanmar, U Zaw Htay nos amenazó directamente con bloquear la página de facebook y efectivamente lo hizo después del 25 de agosto”.

La zona del conflicto no sólo es infranqueable para la mayor parte de los periodistas, sino también para las diferentes ONG y organizaciones internacionales que reclaman acceder para prestar ayuda humanitaria. Por otro lado, la visita que la ONU tenía que realizar en la zona a finales de septiembre también fue cancelada por el gobierno birmano. Ante el aislamiento y el hambre, el éxodo masivo hacia Bangladesh continúa sumando refugiados en el país vecino, que según ACNUR ya concentra casi 600.000 rohingyas, de los cuales el 60% son niños. Según la misma organización, si las autoridades de Bangladesh acaban construyendo el nuevo campo de refugiados que han anunciado, con capacidad para 800.000 personas, estaríamos ante el campo de refugiados más grande del mundo.

Los hechos nos hacen pensar que la figura de Suu Kyi habría sido un mero producto de marketing “democrático” inscrito dentro de las estructuras institucionales monopolizadas por el brazo militar del país y no una verdadera opción de cambio. Considerando que el parlamento necesita al menos el 76% de los votos para modificar la Constitución y que actualmente los militares ocupan de facto el 25% de la cámara, parece difícil poder articular cualquier transformación. Sencillamente, los números no salen. Además, el ejército sigue poseyendo el ministerio de Defensa, el del Interior y el de Asuntos fronterizos.

Ante este conflicto de mal pronóstico, se esperaría que la Comunidad Internacional tomara medidas. Sin embargo y a pesar de los discursos de preocupación y condena emitidos por múltiples dirigentes, de momento no se ha llevado a cabo ninguna acción directa más allá de la ayuda humanitaria y de carácter paliativo de algunas agencias intergubernamentales en Bangladesh. El Consejo de Seguridad de la ONU, máximo exponente de la Comunidad Internacional, se ha reunido recientemente para estudiar la crisis pero no ha emitido ninguna resolución o propuesta concreta. Si analizamos los intereses que los inversores internacionales tienen sobre terreno es más fácil comprender el inmovilismo político. Myanmar es un país muy rico en recursos naturales: posee gas, petróleo, piedras preciosas, opio y madera de gran calidad, entre otros. Para Occidente, condenar el gobierno de Suu Kyi supondría poner en riesgo las potenciales ganancias económicas que les podría brindar el país birmano en esta “seudodemocracia” que les da más margen de maniobra que la anterior dictadura militar, más cercana a China.

Ante este escenario geopolítico, ya no nos puede sorprender que la ONU haya decidido retirar la publicación de su informe sobre la crisis alimentaria de los rohingya ante la petición del gobierno de Myanmar. Sin duda, el gobierno birmano no ignora que la información es la más valiosa de las armas. Y es que ya lo decía Napoleón: “Cuatro periódicos hostiles son más peligrosos que mil bayonetas”.

Catalunya té una llarga tradició de lluites socials no-violentes, si bé és cert que les més visibilitzades i massives van tenir lloc fa ja alguns anys, com l’objecció de consciència al servei militar o les lluites anti OTAN, i ara feia temps que no en vivíem cap de multitudinària.

De fet, l’estratègia no-violenta ha patit una mala premsa per part de diversos actors, alguns per estar clarament en contra de qualsevol forma d’organització social mínimament revolucionària (és a dir, aquells que es situen en la defensa de l’statu quo), però també per part d’alguns col·lectius que han identificat la no-violència amb la passivitat i la inacció.

Lluny d’això, la no-violència ofereix estratègies d’acció directa que s’han demostrat efectives al llarg de la història, des de les lluites anticolonials (per exemple l’encapçalada per Gandhi a la Índia), la lluita antiracista (com la que va iniciar Rosa Parks als Estats Units), l’ecologista (com la de Greenpeace), l’antimilitarista (tants exemples...!), i un llarguíssim etcètera.

Aquests dies a Catalunya, amb motiu del referèndum per a l’autodeterminació, hem tornat a veure als carrers multitud d’accions col·lectives, algunes més organitzades i d’altres més espontànies, que ens han fet recordar que la nostra societat té un bagatge innegable en l’acció no-violenta. La violència estructural i física que ha exercit l’estat espanyol ha aconseguit mobilitzar milers de persones que s’han posicionat fermament davant una situació d’injustícia i de legalitat il·legítima. De fet, l’estratègia no-violenta ha donat força a les persones que hi participaven per seguir amb la seva lluita dia a dia, perquè l’acció no-violenta desperta llaços de solidaritat i companyerisme i reforça els principis del grup, que se sent més fort i més unit. Prova d’això és que els episodis de violència policial més cruents van tenir lloc l’1 d’octubre, i als dies posteriors els carrers han estat plens de concentracions, manifestacions, vagues de treballadors i estudiants, aturades, etc.

La no-violència, com a estratègia d’acció col·lectiva radical que es basa en la congruència entre els objectius i els mitjans, busca la transformació de la societat oposant-se de forma contundent a la violència estructural (és a dir, la violència del sistema), encara que això impliqui desobeir una legalitat que es considera injusta i il·legítima per a la societat. En el nostre cas, la violència estructural és aquella exercida pel govern de l’estat espanyol que està vulnerant drets bàsics com el dret a l’autodeterminació o la consulta popular, i que s’ha valgut de la violència física (policial i militar) per evitar l’exercici d’aquests drets. Davant d’aquesta situació, percebuda com a injusta per milers de persones, s’ha anat articulant una resposta social no-violenta amb l’objectiu de visibilitzar el conflicte, rebutjar l’estat policial i la militarització dels carrers i, finalment, exercir el dret a la consulta popular. L’analitzarem amb més detall.

La primera fase de la no-violència són les accions de difusió dirigides a augmentar la conscienciació social i generar debats, i les accions de protesta i persuasió que pretenen visibilitzar el conflicte. En aquest sentit, les persones mobilitzades per defensar el dret a l’autodeterminació han participat de manifestacions, concentracions, encartellades, actes informatius, assemblees populars, manifestacions de tractors, cassolades i molts d’altres.

En una segona etapa, la no-violència s’expressa a través d’accions de no-cooperació i pressió que consisteix en la negació a col·laborar amb les estructures i lleis de les que s’entén que prové la injustícia contra la que es lluita, amb l’objectiu de coaccionar a l’adversari per tal que modifiqui la seva posició. Algunes accions de no-cooperació social i econòmica que s’han pogut veure aquests dies han estat la vaga d’estudiants, la vaga general de treballadores, les aturades d’empreses i administracions públiques, i el boicot social selectiu als cossos de seguretat que estaven allotjats als vaixells per part de les treballadores del port que es van negar a atendre’ls. La no-cooperació política de les persones mobilitzades per defensar el dret a l’autodeterminació es va fer evident en la celebració del referèndum, desobeint la sentència que l’havia il·legalitzat prèviament.

I, finalment, si el conflicte ho requereix, la no-violència aposta per l’acció directa. Es tracta d’accions que sovint serien considerades «il·legals» per l’ordenament jurídic, que busquen confrontar-se directament amb l’adversari. I d’aquestes en podem trobar un bon grapat d’exemples en la lluita dels últims dies: ocupació de les escoles per celebrar-hi el referèndum; ocupació del rectorat de la universitat; obstrucció dels cossos policials per impedir que s’emportin les urnes; interposició entre els agents policials i les seus de l’administració pública, de partits polítics (CUP) o impremtes per evitar registres; fustigació no-violenta dels cossos de seguretat allotjats en hotels, etcètera.

L’originalitat i la creativitat de les persones mobilitzades han donat al món imatges tan dignes per ser recopilades en els tractats d’acció no-violenta com la realització del recompte de vots en una església, urnes amagades als arbres, cossos de seguretat emportant-se urnes falses amb sobres buits, urnes amagades en cementiris, un col·legi electoral on els cossos de seguretat només hi van trobar un grapat de persones jugant al dòmino, carreteres tallades per arbres caiguts o tractors o agents perduts per camins de muntanya on les veïnes havien canviat les senyals de trànsit.

Els exemples d’accions no-violentes que s’han pogut veure aquests últims dies a Catalunya han estat molts i molt diversos i converteixen la lluita de les persones mobilitzades en un referent per a futurs conflictes. Però la desobediència civil comporta importants riscos per a qui la practica, riscos físics i legals, que s’han d’assumir com a part de l’acció. Una de les conseqüències més dramàtiques que han patit les persones mobilitzades per defensar el dret a l’autodeterminació ha estat la violència física amb que van ser reprimides durant la jornada del referèndum i que va deixar 893 persones ferides, segons dades del Departament de Salut. Cal tenir present, en aquest sentit, que la major part de la ciutadania no està avesada a veure i viure imatges de violència com les de l’1 d’octubre, no perquè no es produeixin a Catalunya, sinó perquè tenen lloc en altres contextos que acostumen a ser silenciats. A diferència de l’1 d’octubre en què la ciutadania que es va enfrontar a la repressió tenia l'empara de les institucions polítiques catalanes i de molts mitjans de comunicació de masses, i el món sencer va poder presenciar la brutalitat dels cossos de seguretat als col·legis electorals, la major part de les lluites socials que tenen lloc a Catalunya són tapades o menyspreades pels generadors d’opinió. Això no ha de servir per treure-li importància a la repressió d’aquests dies a Catalunya, sinó perquè la societat en el seu conjunt prengui consciència de la invisibilització d’altres lluites socials i de la repressió que aquestes pateixen, cal dir-ho, per la violència dels Mossos d’esquadra. Aquest aprenentatge de tantes persones que s’han mobilitzat aquests dies en la lluita pels drets socials i polítics, ha de servir per teixir llaços de solidaritat amb altres col·lectius de la societat que dia a dia s’exposen a la repressió policial i a la violència institucional per defensar drets que són de totes.

En definitiva, no es pot passar per alt que, una vegada més, la dignitat es manté del costat d’aquelles qui han fet ús de la no-violència davant de la repressió per tal de fer valer la seva aposta, forta i convençuda, pels drets socials i polítics.

Cataluña tiene una larga tradición de luchas sociales no-violentas, si bien es cierto que las más visibilizadas y masivas tuvieron lugar hace ya algunos años, como la objeción de conciencia al servicio militar o las luchas anti OTAN, y ahora hacía tiempo que no vivíamos ninguna multitudinaria.

De hecho, la estrategia no-violenta ha sufrido una mala prensa por parte de varios actores, algunos para estar claramente en contra de cualquier forma de organización social mínimamente revolucionaria (es decir, aquellos que se sitúan en la defensa del statu quo), pero también por parte de algunos colectivos que han identificado la no-violencia con la pasividad y la inacción.

Lejos de esto, la no-violencia ofrece estrategias de acción directa que se han demostrado efectivas a lo largo de la historia, desde las luchas anticoloniales (por ejemplo la encabezada por Gandhi en la India), la lucha antirracista (como la que inició Rosa Parks en los Estados Unidos), la ecologista (como la de Greenpeace), la antimilitarista (tantos ejemplos...!), y un larguísimo etcétera.

Estos días en Cataluña, con motivo del referéndum para la autodeterminación, hemos vuelto a ver en las calles multitud de acciones colectivas, algunas más organizadas y otras más espontáneas, que nos han hecho recordar que nuestra sociedad tiene un bagaje innegable en la acción no-violenta. La violencia estructural y física que ha ejercido el estado español ha conseguido movilizar miles de personas que se han posicionado firmemente ante una situación de injusticia y de legalidad ilegítima. De hecho, la estrategia no-violenta ha dado fuerza a las personas que participaban para seguir con su lucha día a día, porque la acción no-violenta despierta lazos de solidaridad y compañerismo y refuerza los principios del grupo, que se siente más fuerte y más unido. Prueba de esto es que los episodios de violencia policial más cruentos tuvieron lugar el 1 de octubre, y en los días posteriores las calles han estado llenas de concentraciones, manifestaciones, huelgas de trabajadores y estudiantes, paradas, etc.

La no-violencia, como estrategia de acción colectiva radical que se basa en la congruencia entre los objetivos y los medios, busca la transformación de la sociedad oponiéndose de forma contundente a la violencia estructural (es decir, la violencia del sistema), aunque esto implique desobedecer una legalidad que se considera injusta e ilegítima para la sociedad. En nuestro caso, la violencia estructural es aquella ejercida por el gobierno del estado español que está vulnerando derechos básicos como el derecho a la autodeterminación o la consulta popular, y que se ha valido de la violencia física (policial y militar) para evitar el ejercicio de estos derechos. Ante esta situación, percibida como injusta por miles de personas, se ha ido articulando una respuesta social no-violenta con el objetivo de visibilizar el conflicto, rechazar el estado policial y la militarización de las calles y, finalmente, ejercer el derecho en la consulta popular. Lo analizaremos con más detalle.

La primera fase de la no-violencia son las acciones de difusión dirigidas a aumentar la concienciación social y generar debates, y las acciones de protesta y persuasión que pretenden visibilizar el conflicto. En este sentido, las personas movilizadas para defender el derecho a la autodeterminación han participado de manifestaciones, concentraciones, encarteladas, actos informativos, asambleas populares, manifestaciones de tractores, caceroladas y muchos otros.

En una segunda etapa, la no-violencia se expresa a través de acciones de no-cooperación y presión que consiste en la negación a colaborar con las estructuras y leyes de las que se entiende que proviene la injusticia contra la que se lucha, con el objetivo de coaccionar al adversario para que modifique su posición. Algunas acciones de no-cooperación social y económica que se han podido ver estos días han sido la huelga de estudiantes, la huelga general de trabajadoras, las paradas de empresas y administraciones públicas, y el boicot social selectivo a los cuerpos de seguridad que estaban alojados en los barcos por parte de las trabajadoras del puerto que se negaron a atenderlos. La no-cooperación política de las personas movilizadas para defender el derecho a la autodeterminación se hizo evidente en la celebración del referéndum, desobedeciendo la sentencia que lo había ilegalizado previamente.

Y, finalmente, si el conflicto lo requiere, la no-violencia apuesta por la acción directa. Se trata de acciones que a menudo serían consideradas «ilegales» por el ordenamiento jurídico, que buscan confrontarse directamente con el adversario. Y de estas podemos encontrar un buen puñado de ejemplos en la lucha de los últimos días: ocupación de las escuelas para celebrar el referéndum; ocupación del rectorado de la universidad; obstrucción de los cuerpos policiales para impedir que se lleven las urnas; interposición entre los agentes policiales y las sedes de la administración pública, de partidos políticos (CUP) o imprentas para evitar registros; hostigamiento no-violento de los cuerpos de seguridad alojados en hoteles, etcétera.

La originalidad y la creatividad de las personas movilizadas han dado en el mundo imágenes tan dignas para ser recopiladas en los tratados de acción no-violenta como la realización del recuento de votos en una iglesia, urnas escondidas en los árboles, cuerpos de seguridad llevándose urnas falsas con sobres vacíos, urnas escondidas en cementerios, un colegio electoral donde los cuerpos de seguridad sólo encontraron un puñado de personas jugando al dominó, carreteras cortadas por árboles caídos o tractores, o agentes perdidos por caminos de montaña donde las vecinas habían cambiado las señales de tránsito.

Los ejemplos de acciones no-violentas que se han podido ver estos últimos días en Cataluña han sido muchos y muy diversos y convierten la lucha de las personas movilizadas en un referente para futuros conflictos. Pero la desobediencia civil comporta importantes riesgos para quienes la practican, riesgos físicos y legales, que se tienen que asumir como parte de la acción. Una de las consecuencias más dramáticas que han sufrido las personas movilizadas para defender el derecho a la autodeterminación ha sido la violencia física con que fueron reprimidas durante la jornada del referéndum y que dejó 893 personas heridas, según datos del Departament de Salut. Hay que tener presente, en este sentido, que la mayor parte de la ciudadanía no está avezada a ver y vivir imágenes de violencia como las del 1 de octubre, no porque no se produzcan en Cataluña, sino porque tienen lugar en otros contextos que acostumbran a ser silenciados. A diferencia del 1 de octubre en que la ciudadanía que se enfrentó a la represión tenía el amparo de las instituciones políticas catalanas y de muchos medios de comunicación de masas, y el mundo entero pudo presenciar la brutalidad de los cuerpos de seguridad a los colegios electorales, la mayor parte de las luchas sociales que tienen lugar en Cataluña son tapadas o despreciadas por los generadores de opinión. Esto no tiene que servir para sacarle importancia a la represión de estos días en Cataluña, sino para que la sociedad en su conjunto tome conciencia de la invisibilización de otras luchas sociales y de la represión que estas sufren, hay que decirlo, por la violencia de los Mossos de escuadra. Este aprendizaje de tantas personas que se han movilizado estos días en la lucha por los derechos sociales y políticos, tiene que servir para tejer lazos de solidaridad con otros colectivos de la sociedad que día a día se exponen a la represión policial y a la violencia institucional para defender derechos que son de todas.

En definitiva, no se puede pasar por alto que, una vez más, la dignidad se mantiene del lado de aquellas quienes han hecho uso de la no-violencia ante la represión para hacer valer su apuesta, fuerte y convencida, por los derechos sociales y políticos.

Sentir la teva veu angoixada relatant com t'havien torturat, trencant-te els dits un a un, va ser una de les pitjors coses de diumenge passat. Proveïdes en un col·legi des de feia hores, en tensió permanent, t'escoltem amb la gola feta fallida d'impotència, explicant-nos a totes com t'havien aixecat la roba per agredir-te sexualment, mecànicament, amb impunitat, per després riure's de la teva ràbia. Ens va costar una bona estona tornar a parlar.

Després vam saber per altres dones que no havies estat l'única. Que en el seu macabre desplegament de violència contra un acte de desobediència popular, marcar els cossos de noies joves donava punts extra. Deia Max Weber, avui ens ho recordava el president del Centre Delàs en un altre article, que una de les característiques que fa a l'Estat ser Estat és tenir el monopoli de la violència, obtingut pel mandat d'un acord social, el de l'Estat liberal, que va ser des del principi excloent amb la meitat de la societat. Només ampliant aquest monopoli de la violència al que -prenent el concepte d'hegemonia de Gramsci- coneixem com a masculinitat hegemònica, podem entendre per què van utilitzar un tipus de violència específic contra dones joves. No només l'Estat usa la força per sotmetre amb un marge molt ample abans que una altra instància, en aquest cas els organismes que apliquen la legislació internacional, li reprovin. També el que socialment es concep com a “home” –un concepte molt estret que implica, entre uns altres, agressivitat, insensibilitat i heterosexualitat- disposa d'aquest marge per aplicar la força amb l'objectiu de mantenir el status quo, amb certa impunitat i suport social, sempre que no transcendeixi uns límits, i sovint fins i tot si és així.

Quan, a més, no es tracta d'“homes” sense més, sinó d'aquells que disposen del privilegi de fer callar les paraules amb la força de les armes, del que cridem masculinitats militaritzades, hem d'afegir, a més, el factor de grup. El que va succeir diumenge va ser un ritual de renovació dels vots de companyonia patriarcal, de l'adhesió a un pacte fraternal de deshumanització de les altres. Perquè aquest ‘nosaltres’, aquesta pertinença al selecte grup dels homes de debò, dels guardians, dels soldats, els patriotes, no és gratis, ni és permanent, sinó que ha de ser reafirmat de forma periòdica amb actes atroços i brutals. Si a més hi ha unes institucions que, com ha estat el cas, legitimen aquesta violència desproporcionada en nom de la seguretat, remarcant només quants dels seus han resultat ferits, es reforça la impunitat dels abusos de poder, i es contribueix a la jerarquització entre els cossos i vides que importen de debò i els que poden ser vulnerats sense que res canviï.

Aquests agents de la Policia Nacional no van usar, doncs, la violència sexual el diumenge com un impuls individual que busqués el gaudi i el plaer, va ser una estratègia sistemàtica de càstig que anava molt més enllà d'evitar el referèndum. Sota una lògica, a més, de pura guerra. “El poder sobirà no s'afirma si no és capaç de sembrar el terror”, diu Rita Laura Segato, i van sembrar aquest terror sobre els vostres cossos per dirigir un missatge amb diversos objectius, com el de reforçar el seu domini sobre una terra i la seva gent a través de la humiliació. Però, sobretot, van voler marcar a moltes perquè mai oblideu quin és el nostre lloc, per recordar-vos el preu addicional que té per a nosaltres disputar l'espai públic als seus habitants per dret diví. Us van agredir sexualment no només per transgredir i desobeir, per defensar la vostra idea de legalitat i legitimitat, us van agredir no per ser vosaltres, no per ser tu, Marta, sinó per la categoria a la qual pertanyeu: per ser dones i per no callar.

I ho van fer per recordar-vos que a nosaltres només ens pertany el silenci, per a –simple i planament- expulsar-vos de l'espai públic, per sotmetre-us quan som més lliures, com més participem, amb la mobilitat i el temps que ens permeten les encara escasses càrregues familiars. Els vostres cossos vulnerats sense permís per mans estranyes, van ser un recordatori per a totes del que ens passa per abandonar la clausura forçosa en l'àmbit del privat. Per apoderar-nos de la nit, ens exposem a la por, als atacs i a la culpa; per vestir com volem, a l'assetjament; per irrompre en política, als insults i vexacions, i per ocupar col·legis, a la devaluació dels nostres cossos i la deshumanització.

Oír tu voz angustiada relatando cómo te habían torturado, rompiéndote los dedos uno a uno, fue una de las peores cosas del domingo pasado. Pertrechadas en un colegio desde hacía horas, en tensión permanente, te escuchamos con la garganta quebrada de impotencia, contándonos a todas cómo te habían levantado la ropa para agredirte sexualmente, mecánicamente, con impunidad, para después reírse de tu rabia. Nos costó un buen rato volver a hablar.

Luego supimos por otras mujeres que no habías sido la única. Que en su macabro despliegue de violencia contra un acto de desobediencia popular, marcar los cuerpos de chicas jóvenes daba puntos extra. Decía Max Weber, hoy nos lo recordaba el presidente del Centre Delàs en otro artículo, que una de las características que hace al Estado ser Estado es tener el monopolio de la violencia, obtenido por el mandato de un acuerdo social, el del Estado liberal, que fue desde el principio excluyente con la mitad de la sociedad. Sólo ampliando ese monopolio de la violencia a lo que -tomando el concepto de hegemonía de Gramsci- conocemos como masculinidad hegemónica, podemos entender por qué utilizaron un tipo de violencia específico contra mujeres jóvenes.

No sólo el Estado usa la fuerza para someter con un margen muy ancho antes de que otra instancia, en este caso los organismos que aplican la legislación internacional, le reprueben. También lo que socialmente se concibe como “hombre” –un concepto muy estrecho que implica, entre otros, agresividad, insensibilidad y heterosexualidad- dispone de ese margen para aplicar la fuerza con el objetivo de mantener el status quo, con cierta impunidad y apoyo social, siempre que no trascienda unos límites, y a menudo incluso si es así.

Cuando, además, no se trata de “hombres” sin más, sino de aquellos que disponen del privilegio de acallar las palabras con la fuerza de las armas, de lo que llamamos masculinidades militarizadas, debemos añadir, además, el factor de grupo. Lo que sucedió el domingo fue un ritual de renovación de los votos de camaradería patriarcal, de la adhesión a un pacto fraternal de deshumanización de las otras. Porque ese ‘nosotros’, esa pertenencia al selecto grupo de los hombres de verdad, de los guardianes, de los soldados, los patriotas, no es gratis, ni es permanente, sinó que debe ser reafirmado de forma periódica con actos atroces y brutales. Si además hay unas instituciones que, como ha sido el caso, legitiman esa violencia desproporcionada en nombre de la seguridad, remarcando sólo cuántos de los suyos han resultado heridos, se refuerza la impunidad de los abusos de poder, y se contribuye a la jerarquización entre los cuerpos y vidas que importan de verdad y los que pueden ser vulnerados sin que nada cambie.

Esos agentes de la Policía Nacional no usaron, pues, la violencia sexual el domingo como un impulso individual que buscara el goce y el placer, fue una estrategia sistemática de castigo que iba mucho más allá de evitar el referendum. Bajo una lógica, además, de pura guerra. “El poder soberano no se afirma si no es capaz de sembrar el terror”, dice Rita Laura Segato, y sembraron ese terror sobre vuestros cuerpos para dirigir un mensaje con diversos objetivos, como el de reforzar su dominio sobre una tierra y su gente a través de la humillación. Pero, sobre todo, quisieron marcar a muchas para que nunca olvidéis cuál es nuestro lugar, para recordaros el precio adicional que tiene para nosotras disputar el espacio público a sus moradores por derecho divino. Os agredieron sexualmente no sólo por transgredir y desobedecer, por defender vuestra idea de legalidad y legitimidad, os agredieron no por ser vosotras, no por ser tú, Marta, sinó por la categoría a la que pertenecéis: por ser mujeres y por no callar.

Y lo hicieron para recordaros que a nosotras sólo nos pertenece el silencio, para –simple y llanamente- expulsaros del espacio público, para someteros cuando somos más libres, cuando más participamos, con la movilidad y el tiempo que nos permiten las todavía escasas cargas familiares. Vuestros cuerpos vulnerados sin permiso por manos extrañas, fueron un recordatorio para todas de lo que nos pasa por abandonar la clausura forzosa en el ámbito de lo privado. Por adueñarnos de la noche, nos exponemos al miedo, a los ataques y a la culpa; por vestir como queremos, al acoso; por irrumpir en política, a los insultos y vejaciones, y por ocupar colegios, a la devaluación de nuestros cuerpos y la deshumanización.

El món actual és ple de guerres. Guerres que obliguen milers de persones a desplaçar-se i a demanar refugi. Guerres que fan perillós i sovint impossible l'ajut humanitari, que fomenten el comerç d'armes i que alimenten la corrupció de molts governants locals.

Els estats-nació del segle XIX anaven a la guerra per conquerir nous territoris o per defensar les regions colonials que ja havien conquerit. Estaven interessats a estendre les fronteres i en captar recursos naturals. A poc a poc, però, es van anar venent a les empreses i grans corporacions, mentre deixaven els valors de la democràcia en un calaix. Ha estat un procés lent, que va començar fa més de cent anys però que s'ha mostrat amb tota la seva evidència i cruesa a partir dels anys 80 amb l'aparició del neoliberalisme.

Hem passat del concepte polític d'estat com unitat jurídica dels individus que viuen en un territori i que es doten de lleis per tal d'assolir el bé comú, als estats actuals que segueixen els dictats de les grans corporacions, molt sovint internacionals. S'ha produït una inversió en la jerarquia: els estats que governaven les empreses i les institucions s'han convertit en estats que ara treballen per al benefici d'aquestes. Les corporacions i els seus grups de pressió donen constantment directrius als governants, obertament i sense amagar-se'n. I, com que volen assegurar els subministraments als països del Nord, exigeixen la protecció dels exèrcits i la “neutralització” de qualsevol resistència. El neoliberalisme ha creat les condicions que fan que els nostres governs hagin estat cooptats per les corporacions internacionals, amb estratègies militaritzades a curt termini que volen beneficis i que no poden donar respostes justes a la gent.

El llibre del TNI sobre els segurs i els desposseïts, editat per Ben Hayes i Nick Buxton, que ara també es pot llegir en edició castellana de Fuhem, explica aquesta inversió del poder amb moltíssims exemples i amb exquisida claredat. Mostra, per exemple, com Kopernicki, vicepresident de la divisió naviliera de Shell, va donar un nou impuls a la indústria armamentista l'any 2010, dient que hi havia un “forat enorme en l'estratègia de defensa del Regne Unit”, i exigint un augment en la despesa naval per avançar l'adquisició d'una nova generació de vaixells de guerra que en aquell moment estaven programats per al 2020. La intervenció de Kopernicki es va produir en un context de retallades públiques d'austeritat que van colpejar a milions de persones, però el govern del Regne Unit li va fer cas. Els vaixells de guerra van servir per protegir els interessos de la Shell. Tenim moltíssims més exemples relacionats amb els interessos estratègics dels desplegaments militars: Níger i els seus recursos d’urani per part de França, Iraq i Líbia, Aràbia Saudita per part espanyola i molts més. Hayes i Buxton diuen que cal un canvi pràctic i discursiu que ens porti des d'un model impulsat per les compres corporatives de recursos com l'energia i l'aigua cap a un model on el benefici deixi de ser la preocupació clau. És un canvi que, en el context actual de canvi climàtic, és cada cop més urgent. En el capítol sobre seguretat energètica, Emma Hughes ho diu ben clar: “Els problemes actuals es veuran exacerbats com a conseqüència de la creixent financiarització de les infraestructures energètiques, ja que els comerciants i els especuladors miren als oleoductes, les plataformes petrolíferes, els pous de gas i les turbines eòliques com a font de beneficis... El concepte de 'seguretat energètica' s'utilitza per donar prioritat als interessos empresarials, nacionals i militars per damunt de la cooperació internacional i de les necessitats de les persones”. És la terrible constatació que els nostres governants han oblidat les persones i les seves necessitats, i que han abandonat la defensa del comú i dels drets humans. La Rosa Montero, citant un estudi dels professors Vitali, Glattfelder i Battiston que analitzava un total de 43 mil empreses multinacionals, explica que van veure que el 80% d'elles estaven controlades per només 737 persones. Com que sembla que el món el controlen menys de vuit-cents individus, la Rosa Montero es pregunta per què els polítics no es posen de part nostra, de part del 99,999% dels ciutadans, per intentar controlar els potentats.

El món s'està dividint cada cop més entre els “segurs”, al Nord, i els desposseïts, al Sud, amb una esquerda que si no fem res, s'anirà ampliant. Com que cal fortificar illes de prosperitat en mig d'oceans de misèria i com que cal assegurar els beneficis de les grans corporacions (extractives, comercials i financeres), la seguretat s'ha de mantenir per la força. És la seguretat del castell dels poderosos, la “seguretat nacional” que requereix una “adaptació militaritzada”. Les guerres són necessàries per continuar espoliant els que quasi no tenen res, per mantenir el nostre nivell de vida i per impedir que ens vinguin a molestar. I no només això. Hi ha massa gent al món que poden amenaçar el nostre status, i per tant cal expulsar dels seus hàbitats una fracció de la humanitat que és sobrera i prescindible. Hi ha homes i dones que són descartables, com diu el papa Francesc.

La política s'ha privatitzat, s'ha rendit a les grans corporacions i al complex militar-industrial, i està abandonant els seus objectius democràtics. El gran repte actual és tornar-la a les persones. L'Emilio Lledó es pregunta: “Qui privatitza els polítics? Qui ens retornarà, en el futur, la vida pública, els béns públics, que ens estan robant?”. I, en un altre article: “La creació del terrorisme, com a perill universal, és una de les fonts més lucratives per mantenir encès el foc de la guerra. Una guerra que no cessarà mentre, com deia el poeta, 'hi hagi algú que en treu profit' ”.

Les guerres actuals són guerres que maten civils mentre fan rics a uns pocs, que volen aprofitar-se fins i tot del canvi climàtic per fer més beneficis. Guerres que espolien els desposseïts per incrementar el nivell de vida dels més rics i segurs. La Marina Garcés diu que “Les guerres actuals són les guerres dels terroristes, dels narcos, però també dels financers, dels fons voltor, de les grans corporacions i de les indústries extractives”. Qui són els qui treballen per guanyar i fer diners amb l'escalfament global? Qui es beneficia de l'espoli i de les guerres? Qui les finança?

El mundo actual está lleno de guerras. Guerras que obligan a miles de personas a desplazarse y a pedir refugio. Guerras que convierten en peligrosa y a menudo imposible la ayuda humanitaria, que fomentan el comercio de armas y que alimentan la corrupción de muchos gobernantes locales.

Los estados-nación del siglo XIX iban a la guerra para conquistar nuevos territorios o para defender las regiones coloniales que ya habían conquistado. Estaban interesados en extender las fronteras y en captar recursos naturales. Poco a poco, sin embargo, se fueron vendiendo a las empresas y grandes corporaciones, mientras dejaban los valores de la democracia en un cajón. Ha sido un proceso lento, que comenzó hace más de cien años pero que se ha mostrado con toda su evidencia y crudeza a partir de los años 80 con la aparición del neoliberalismo.

Hemos pasado del concepto político de estado como unidad jurídica de los individuos que viven en un territorio y que se dotan de leyes para alcanzar el bien común, a los estados actuales que siguen los dictados de las grandes corporaciones, a menudo internacionales. Se ha producido una inversión en la jerarquía: los estados que gobernaban las empresas y las instituciones se han convertido en estados que ahora trabajan para el beneficio de ellas. Las corporaciones y sus grupos de presión dan constantemente directrices a los gobernantes, abiertamente y sin esconderse. Y, dado que quieren asegurar los suministros en los países del Norte, exigen la protección de los ejércitos y la “neutralización” de cualquier resistencia. El neoliberalismo ha creado las condiciones que hacen que nuestros gobiernos hayan sido cooptados por las corporaciones internacionales, con estrategias militarizadas a corto plazo que quieren beneficios y que no pueden dar respuestas justas a la gente.

El libro del TNI sobre las personas seguras y los desposeídos, editado por Ben Hayes y Nick Buxton, que ahora también puede leerse en edición castellana de Fuhem, explica esta inversión del poder con muchísimos ejemplos y con exquisita claridad. Muestra, por ejemplo, como Kopernicki, vicepresidente de la división naviera de Shell, dio un nuevo impulso a la industria armamentística en 2010, diciendo que había un “agujero enorme en la estrategia de defensa del Reino Unido”, y exigiendo un aumento en el gasto naval para avanzar la adquisición de una nueva generación de barcos de guerra que en ese momento estaban programados para 2020. la intervención de Kopernicki se produjo en un contexto de recortes públicos de austeridad que golpearon a millones de personas, pero el gobierno del Reino Unido le hizo caso. Los barcos de guerra sirvieron para proteger los intereses de la Shell. Tenemos muchísimos más ejemplos relacionados con los intereses estratégicos de los despliegues militares: Níger y sus recursos de uranio por parte de Francia, Irak y Libia, Arabia Saudita por parte española y muchos más. Hayes y Buxton dicen que debemos plantearnos un cambio práctico y discursivo que nos lleve desde un modelo impulsado por las compras corporativas de recursos como la energía y el agua hacia un modelo donde el beneficio deje de ser la preocupación clave. Es un cambio que, en el contexto actual de cambio climático, es cada vez más urgente. En el capítulo sobre seguridad energética, Emma Hughes lo dice bien claro: “Los problemas actuales se verán exacerbados como consecuencia de la creciente financiación de las infraestructuras energéticas, ya que los comerciantes y los especuladores miran hacia los oleoductos, las plataformas petrolíferas, los pozos de gas y las turbinas eólicas como fuente de beneficios... El concepto de 'seguridad energética' se utiliza para dar prioridad a los intereses empresariales, nacionales y militares por encima de la cooperación internacional y de las necesidades de las personas”. Es la terrible constatación de que nuestros gobernantes han olvidado las personas y sus necesidades, y que han abandonado la defensa del común y de los derechos humanos. Rosa Montero, citando un estudio de los profesores Vitali, Glattfelden y Battiston que analizaba un total de 43 mil empresas multinacionales, explica que observaron que el 80% de ellas estaban controladas por sólo 737 personas. Como parece que el mundo lo controlan menos de ochocientos individuos, Rosa Montero se pregunta por qué los políticos no se ponen de nuestra parte, de parte del 99,999% de los ciudadanos, para intentar controlar a los potentados.

El mundo se está dividiendo cada vez más entre los “seguros”, en el Norte, y los desposeídos, en el Sur, con una grieta que se irá ampliando si no hacemos nada. Como que hay que fortificar islas de prosperidad en medio de océanos de miseria y como que hay que asegurar los beneficios de las grandes corporaciones (extractivas, comerciales y financieras), la seguridad debe mantenerse por la fuerza. Es la seguridad del castillo de los poderosos, la “seguridad nacional” que requiere una “adaptación militarizada”. Las guerras son necesarias para continuar expoliando los que casi no tienen nada, para mantener nuestro nivel de vida y para impedir que nos vengan a molestar. Y no sólo eso. Hay demasiada gente en el mundo que pueden amenazar nuestro status, y por tanto hay que expulsar de sus hábitats una fracción de la humanidad que está de más y que es prescindible. Hay hombres y mujeres que son descartables, como dice el Papa Francisco.

La política se ha privatizado, se ha rendido a las grandes corporaciones y al complejo militar-industrial, y está abandonando sus objetivos democráticos. El gran reto actual es devolverla a las personas. Emilio Lledó se pregunta: “¿Quién privatiza los políticos? ¿Quién nos devolverá, en el futuro, la vida pública, los bienes públicos, que nos están robando?”. Y, en otro artículo: “La creación del terrorismo, como peligro universal, es una de las fuentes más lucrativas para mantener encendido el fuego de la guerra. Una guerra que no cesará mientras, como decía el poeta, 'haya alguien que saca provecho’ ”.

Las guerras actuales son guerras que matan civiles mientras hacen ricos a unos pocos que quieren aprovecharse incluso del cambio climático para hacer más beneficios. Guerras que expolian los desposeídos para incrementar el nivel de vida de los más ricos y seguros. Marina Garcés dice que “Las guerras actuales son las guerras de los terroristas, los narcos, pero también de los financieros, los fondos buitre, de las grandes corporaciones y de las industrias extractivas”. Quienes son los que trabajan para ganar y sacar dinero del calentamiento global? ¿Quién se beneficia del expolio y de las guerras? ¿Quién las financia?

En el puesto fronterizo de Wagah se escenifica a diario el conflicto entre India y Pakistán, que continúa 70 años después de su independencia

Se trata de un termómetro de las tensiones entre ambas potencias nucleares, una exhibición de fuerzas donde los militares desfilan a un ritmo agresivo, bajan las banderas y cierran la frontera al atardecer. Todo a ojos de curiosos turistas y de cientos de locales que desde las gradas animan con ferviente patriotismo

El conflicto de Cachemira podría escalar en una crisis nuclear

Son las 16:00 de la tarde en Wagah, un pueblo de la región de Punyab que quedó dividido en 1947 tras la independencia de India y Pakistán. Aquí se encuentra el paso fronterizo entre ambos países. Como si de un estadio se tratara, a cada lado se alzan unas gradas separadas por sexos y zona reservada para turistas donde la gente, expectante, espera a que inicie el espectáculo de cada atardecer. Una ceremonia, como oficialmente se denomina, donde las fuerzas armadas realizarán una exhibición en un ambiente entre festivo y competitivo.

Los espectadores van llegando, algunos por primera vez, otros repiten, y, mientras tanto, vendedores ambulantes aprovechan para ofrecer pequeñas banderas nacionales, abanicos, helados y refrescos. Al principio la frontera se encuentra cerrada. Desde las gradas, y guiados por un presentador, se grita y aplaude “¡Hindustán!” o “¡Pakistán!” – Depende del lado de la frontera- hasta desgarrarse la voz. La música de ambos lados se funde en una sola, la gente baila y salta, y con las gradas ya repletas y el ambiente eufórico, entran en escena los soldados vestidos de gala.

Comienza el desfile a cada lado de la frontera. Los soldados golpean el suelo con los pies de manera exagerada, el sonido de las botas resuena en el recinto, lanzan patadas al aire y miradas desafiantes (la agresividad aumenta o disminuye dependiendo de las tensiones existentes entre los países). Las puertas se abren, los gritos disminuyen, llega el momento, un oficial de cada país estrecha la mano fuertemente y, a continuación, arrían las banderas simultáneamente. La puerta del puesto fronterizo se vuelve a cerrar, y de nuevo los espectadores jadean y aplauden mientras se guarda la bandera.

La ceremonia se celebra cada día desde 1959 y simboliza la rivalidad entre India y Pakistán. Generalmente es vista como un evento entretenido y festivo, pero la exaltación del nacionalismo y el odio hacia el otro es patente durante la cita. Cabría preguntarse si realmente es necesaria esta agresiva demostración de músculo militar entre dos potencias nucleares que se han enfrentado ya a tres guerras y han estado al borde de otras durante los 70 años de continuo conflicto.

Cachemira

El origen del conflicto entre India y Pakistán data de 1947, cuando tras la Segunda Guerra mundial Inglaterra se retiró del subcontinente Indio y dio lugar a dos Estados separados por cuestiones religiosas, India, mayoritariamente hindú, y Pakistán que emergió como un país islámico. En la partición de los Estados Cachemira quedó inconclusa, era una región de mayoría musulmana, pero gobernada por India. Desde entonces, han librado tres guerras fronterizas por el control de la zona y desde 1989 surgió una insurgencia separatista. Actualmente vive un alto grado de tensión. Es una de las zonas más militarizadas del mundo, con constantes enfrentamientos a diario. En 2016 se registraron un centenar de muertos, más de 10.000 heridos y 16.000 detenidos.

Cachemira es el acuífero más importante de la región, y por otro lado, es un territorio plenamente estratégico para el control de la triple frontera (China, India y Pakistán). El territorio se encuentra dividido en tres administraciones: el Estado de Jammu y Cachemira, perteneciente a la India; Azad Kashmir, territorio de Pakistán; y Aksai Chin, controlado por China.

Peligro nuclear

En una zona de tensión permanente, con continuadas violaciones de derechos humanos, ataques a civiles y un componente histórico y religioso, el riesgo de una nueva guerra es tan alto como peligroso. India es el segundo país más poblado del mundo y Pakistán el quinto, por lo que una guerra nuclear en el subcontinente Indio sería una de las mayores masacres de la humanidad. La amenaza que representa para la seguridad global se acentúa si se tiene en cuenta que ninguno de los dos países es miembro del Tratado de No Proliferación Nuclear, y que en 1998 estuvo cerca de desatarse una confrontación nuclear.

La carrera armamentística entre India y Pakistán sigue en aumento. Según los últimos datos del Instituto Internacional de Investigación para la Paz de Estocolmo (SIPRI), India gastó en 2015 el 2,43% de su PBI en gastos militares y Pakistán gastó en su defensa nacional el 3,57% de su PBI. China ha sido uno de los principales proveedores de armas a Pakistán. Las 90-110 ojivas pertenecientes a Pakistán y las aproximadamente 60-80 ojivas de India, presagian una guerra con una potencia de destrucción masiva de grandes proporciones. Mientras la actualidad internacional centra su preocupación en Corea del Norte, es importante no dejar pasar por alto la amenaza que supone la inestabilidad de esta región.

A la frontera de Wagah s'escenifica diàriament el conflicte entre Índia i Pakistan, que continua 70 anys després de la seva independència

Es tracta d'un termòmetre de les tensions entre ambdues potències nuclears, una exhibició de forces on els militars desfilen a un ritme agressiu, baixen les banderes i tanquen la frontera al capvespre

El conflicte de Caixmir podria escalar en una crisi nuclear

Són les 16.00 de la tarda en Wagah, un poble de la regió de Punyab que va quedar dividit en 1947 després de la independència d'Índia i Pakistan. Aquí es troba el pas fronterer entre els dos països. Com si d'un estadi es tractés, a cada costat s'alcen unes graderies separades per sexes i zona reservada per a turistes on la gent, expectant, espera a què iniciï l'espectacle de cada vesprejar. Una cerimònia, com oficialment es denomina, on les forces armades realitzaran una exhibició en un ambient entre festiu i competitiu.

Els espectadors van arribant, alguns per primera vegada, altres repeteixen, i, mentrestant, venedors ambulants aprofiten per oferir petites banderes nacionals, ventalls, gelats i refrescs. Al principi la frontera es troba tancada. Des de les graderies, i guiats per un presentador, es crida i aplaudeix “Hindustán!” o “Pakistan!” – Depèn del costat de la frontera- fins a estripar-se la veu. La música de tots dos costats es fon en una sola, la gent balla i salta, i amb les graderies ja repletes i l'ambient eufòric, entren en escena els soldats vestits de gala.

Comença la desfilada a cada costat de la frontera. Els soldats copegen el sòl amb els peus de manera exagerada, el so de les botes ressona en el recinte, llancen puntades a l'aire i mirades desafiadores (l'agressivitat augmenta o disminueix depenent de les tensions existents entre els països). Les portes s'obren, els crits disminueixen, arriba el moment, un oficial de cada país encaixa la mà fortament i, a continuació, arrien les banderes simultàniament. La porta del lloc fronterer es torna a tancar, i de nou els espectadors panteixen i aplaudeixen mentre es guarda la bandera.

La cerimònia se celebra cada dia des de 1959 i simbolitza la rivalitat entre Índia i Pakistan. Generalment és vista com un esdeveniment entretingut i festiu, però l'exaltació del nacionalisme i l'odi cap a l'altre és patent. Caldria preguntar-se si realment és necessària aquesta agressiva demostració de múscul militar entre dues potències nuclears que s'han enfrontat ja a tres guerres i han estat a la vora d'altres durant els 70 anys de continu conflicte.

Caixmir

Caixmir

L'origen del conflicte entre Índia i Pakistan data de 1947, quan després de la Segona Guerra mundial Anglaterra es va retirar del subcontinent Indi i va donar lloc a dos Estats separats per qüestions religioses, Índia, majoritàriament hindú, i Pakistan que va emergir com un país islàmic. En la partició dels Estats Caixmir va quedar inconclusa, era una regió de majoria musulmana, però governada per Índia. Des de llavors, han lliurat tres guerres frontereres pel control de la zona i des de 1989 va sorgir una insurrecció separatista. Actualment viu un alt grau de tensió. És una de les zones més militaritzades del món, amb constants enfrontaments diàriament. En 2016 es van registrar un centenar de morts, més de 10.000 ferits i 16.000 detinguts.

Caixmir és l'aqüífer més important de la regió, i d'altra banda, és un territori plenament estratègic per al control de la triple frontera (Xina, Índia i Pakistan). El territori està dividit en tres administracions: l'Estat de Jammu i Caixmir, pertanyent a l'Índia; Azad Kashmir, territori de Pakistan; i Aksai Chin, controlat per Xina.

Perill nuclear

Perill nuclearA una zona de tensió permanent, amb continuades violacions de drets humans, atacs a civils i un component històric i religiós, el risc d'una nova guerra és tan alt com a perillós. Índia és el segon país més poblat del món i Pakistan el cinquè, per la qual cosa una guerra nuclear en el subcontinent Indi seria una de les majors massacres de la humanitat. L'amenaça que representa per a la seguretat global s'accentua si es té en compte que cap dels dos països és membre del Tractat de No Proliferació Nuclear, i que en 1998 va estar prop de deslligar-se una confrontació d’aquestes característiques.

A més, la carrera armamentística entre Índia i Pakistan segueix en augment. Segons les últimes dades de l'Institut Internacional de Recerca per a la Pau d'Estocolm (SIPRI), Índia va gastar en 2015 el 2,43% del seu PBI en despeses militars i Pakistan va gastar en la seva defensa nacional el 3,57% del seu PBI. Xina ha estat un dels principals proveïdors d'armes a Pakistan. Les 90-110 ogives pertanyents a Pakistan i les aproximadament 60-80 ogives d'Índia, presagien una guerra amb una potència de destrucció massiva de grans proporcions. Mentre l'actualitat internacional centra la seva preocupació a Corea del Nord, és important no deixar passar per alt l'amenaça que suposa la inestabilitat d'aquesta regió.

En la manifestación del sábado 26 de agosto en Barcelona de rechazo a los atentados ocurridos en Barcelona y Cambrils, se exhibieron múltiples banderolas reivindicativas donde se denunciaba las ventas de armas del Estado español a Arabia Saudí y otros países de Oriente Medio. A propósito de estos hechos el diario ABC publicó el 29/8 una información donde anunciaba que Cataluña ha exportado en los tres últimos años 136,2 millones en armas, municiones y accesorios, citando la fuente de la base de datos de la Cámara de Comercio y Aduanas. Esta es una información equívoca, porque induce a pensar que son armas fabricadas en Cataluña y esto no es cierto, pues Aduanas sólo indica los lugares de exportación, que en el caso catalán solo puede ser a través de los puertos de Barcelona y Tarragona.

Cataluña no se distingue por tener una importante producción de armamentos, sino al contrario, esta es exigua. Y no porque no lo haya intentado, en 2004, a través de la creación de un polo aeronáutico, que además de producción civil también era militar y que más adelante fracasó en su intento, como se comprobó con la pretensión de que se instalara en Cataluña una factoría de EADS, hoy Airbus, para fabricar helicópteros de combate que finalmente se instaló en Albacete.

O como en la actualidad, cuando la empresa GTD, ubicada en Zona Franca, junto a la francesa Nexter (especializada en blindados) han creado Ibersystems, para competir frente a otras industrias españolas para hacerse con la fabricación del blindado 8x8 Piraña, que el Ministerio de Defensa piensa licitar este año 2017 por un importe de 1.500 millones.

En la actualidad, en Cataluña, sólo existe una empresa con una producción militar importante, INDRA, ubicada en el 22@ de Poblenou, que suministra entre un 20 y un 25% de su producción a tecnología electrónica de los grandes proyectos de armas españolas, como la dirección de misiles tierra, mar y aire, simuladores de vuelo de aviones y helicópteros de combate, y muchos más en fragatas y blindados. Esta empresa, con 27.000 trabajadores tiene factorías en otros puntos de la península y tampoco se puede asegurar qué producen en Barcelona. El resto de empresas catalanas con alguna producción militar, sin menospreciarlas, fabrican componentes de ingeniería y aeronáutica militar y su producción no acostumbra a sobrepasar el 10% sobre el total en el ámbito militar, siendo el resto de carácter civil.

Pero lo más importante, no es el lugar de dónde parten las armas hacia la exportación, sino quién concede los permisos y eso es de exclusiva competencia del Gobierno del Estado. España ha exportado a Arabia Saudí en el período de 2007 a 2016, por valor de 1.409 millones y a países de Oriente Medio como Emiratos Árabes Reunidos, Egipto, Omán, Irak, Bahréin, Jordania, Catar, Israel, Kuwait y Turquía (que a pesar de ser un país europeo está plenamente implicado en la guerra de Siria), en esos diez años por un importe de 4.233 millones. Buena parte de esos países están implicados en la guerra de Siria apoyando a grupos rebeldes, y Arabia Saudí además, bombardeando Yemen.

Entonces, las críticas al Gobierno central en la manifestación de Barcelona por exportar armas a Oriente Medio eran acertadas. Como también lo fue, uno de los eslóganes más repetidos a lo largo de manifestación “Vuestras guerras, nuestros muertos” que denostaba tanto las ventas de armas a los países implicados en guerras, como la implicación del Estado español en las guerras en Afganistán, Irak y Libia.

Mientras que la información aparecida en ABC falseaba la realidad y estaba destinada a perturbar el proceso del derecho a decidir acusando a los catalanes que se manifestaban de doble moral, por censurar las exportaciones de armas españolas mientras Cataluña las produce y exporta.

A la manifestació de dissabte 26 d'agost a Barcelona de rebuig als atemptats ocorreguts a Barcelona i Cambrils, es van exhibir múltiples banderoles reivindicatives on es denunciava les vendes d'armes de l'Estat espanyol a Aràbia Saudita i altres països d'Orient Mitjà. A propòsit d'aquests fets el diari ABC va publicar el 29/8 una informació on anunciava que Catalunya ha exportat en els tres últims anys 136,2 milions en armes, municions i accessoris, citant la font de la base de dades de la Cambra de Comerç i Duanes. Aquesta és una informació equívoca, perquè indueix a pensar que són armes fabricades a Catalunya i això no és cert, doncs Duanes només indica els llocs d'exportació, que en el cas català solament pot ser a través dels ports de Barcelona i Tarragona.

Catalunya no es distingeix per tenir una important producció armamentística, sinó al contrari, aquesta és minsa. I no perquè no ho hagi intentat. L'any 2004, a través de la creació d'un pol aeronàutic, que a més de civil també era militar i que més endavant va fracassar en el seu intent, com es va comprovar amb la pretensió que s'instal·lés a Catalunya una factoria d'EADS, avui Airbus, per fabricar helicòpters de combat que finalment es va instal·lar a Albacete.

O com en l'actualitat, quan l'empresa GTD, situada a Zona Franca, al costat de la francesa Nexter (especialitzada en blindats), han creat Ibersystems, per competir enfront d'altres indústries espanyoles per fer-se amb la fabricació del blindat 8x8 Piranya, que el Ministeri de Defensa pensa licitar aquest any 2017 per un import de 1.500 milions.

En l'actualitat, a Catalunya, només existeix una empresa amb una producció militar important, INDRA, situada en 22@ de Poblenou, que subministra entre un 20 i un 25% de la seva producció a tecnologia electrònica dels grans projectes d'armes espanyoles, com la direcció de míssils terra, mar i aire, simuladors de vol d'avions i helicòpters de combat, i molts més en fragates i blindats. Aquesta empresa, amb 27.000 treballadors té factories en altres punts de la península i tampoc es pot assegurar què produeix a Barcelona. La resta d'empreses catalanes amb alguna producció militar, sense menysprear-les, fabriquen components d'enginyeria i aeronàutica militar i la seva producció no acostuma a sobrepassar el 10% sobre el total en l'àmbit militar, sent la resta de caràcter civil.

Però el més important, no és el lloc d'on parteixen les armes cap a l'exportació, sinó qui concedeix els permisos i això és d'exclusiva competència del Govern de l'Estat. Espanya ha exportat a Aràbia Saudita en el període de 2007 a 2016, per valor de 1.409 milions i a països d'Orient Mitjà com Emirats Àrabs Reunits, Egipte, Oman, l'Iraq, Bahrain, Jordània, Qatar, Israel, Kuwait i Turquia (que malgrat ser un país europeu està plenament implicat en la guerra de Síria), en aquests deu anys per un import de 4.233 milions. Bona part d’aquests països estan implicats en la guerra de Síria recolzant a grups rebels, i Aràbia Saudita a més, bombardejant Iemen.

Aleshores, les crítiques al Govern central en la manifestació de Barcelona per exportar armes a Orient Mitjà eren encertades. Com també ho va ser, un dels eslògans més repetits al llarg de manifestació “Les vostres guerres, els nostres morts” que criticava tant les vendes d'armes als països implicats en guerres, com la implicació de l'Estat espanyol en les guerres a Afganistan, l'Iraq i Líbia.

Mentre que la informació apareguda en ABC falsejava la realitat i estava destinada a pertorbar el procés del dret a decidir acusant els catalans que es manifestaven de doble moral, per censurar les exportacions d'armes espanyoles mentre Catalunya les produeix i exporta.

Estimado Sr. Juan Ignacio Zoido,

El día de ayer, después de hablar con una familia pakistaní, a la que conocí hace un año abandonada a su suerte en un parque de Tesalónica (Grecia), leí las declaraciones que usted dio durante su comparecencia en el Congreso de los Diputados sobre la tragedia en el mar de Alborán, que se cobró la vida de 49 personas, en la que se considera la peor tragedia en el mediterráneo español de la última década. “No es nuestra responsabilidad que las personas decidan huir de sus países”, dijo. Afortunadamente, lo sucedido en Alborán no es el caso de esta familia amiga mía. Ellos pudieron llegar a salvo a costas europeas, y aunque se encuentren ahora en Hungría, siguen sobreviviendo a las frías políticas del viejo continente.

Sr. Zoido, usted se describe, según su cuenta de Twitter, como una persona a quien sus padres le han enseñado que con trabajo y esfuerzo todo es posible. Díganos, ¿no era acaso con trabajo y esfuerzo que estas 49 personas estaban tratando de hacer posible un proyecto de vida diferente al que dejaban atrás? ¿Acaso no es que con trabajo y mucho esfuerzo diario las ONG hacen lo posible por salvar las vidas y los sueños de miles de personas que huyen de cualquier forma de violencia en sus países de origen? ¿No es cierto que declarar que estas ONG fomentan y potencian la inmigración irregular es fruto más bien, señor ministro, de su escaso trabajo y esfuerzo por hacer una profunda lectura acerca de lo que pasa en el Mediterráneo? Declaración que, por cierto, me recuerda a las tan lamentables y desafortunadas de su antecesor Fernández Díaz cuando en su momento dijo que reforzar el salvamento en el mediterráneo provocaría un “efecto llamada”.

Sr. ministro Juan Ignacio Zoido, con esta carta lo que quiero es recordarle lo mucho que cada una de sus palabras representan para el futuro de esos 65,3 millones de personas desplazadas forzosamente. Así que decir que “no es nuestra responsabilidad que las personas decidan huir de sus países” es muy irresponsable por su parte teniendo en cuenta la política exterior de los estados miembros, entre ellos la del gobierno al que usted representa, cuando se decide autorizar licencias de exportación y transferencia de armamento europeo a países en conflicto y tensión política, que son justamente aquellos de donde provienen los refugiados.

Sus declaraciones son tan atrevidas como peligrosas por la temeraria ignorancia que representan. La misma ignorancia que comparte la Europa Fortaleza y que ya va ahogando, en lo que va de este año, 2.359 vidas y sueños.

Entonces Sr. Zoido, no es que la inmigración sea irregular como dice. Ni que “la existencia de Centros de Internamiento de Extranjeros responde a un imperativo del Derecho de la Unión Europea y del ordenamiento jurídico español”. Emigrar es un derecho universal, y ese es el imperativo. Irregular e ilegal es no cumplir con las legislaciones dictadas por la Unión Europea sobre comercio de armas, según las cuales no se puede exportar material de defensa a países en conflicto o partícipes en un conflicto armado.

Le exhorto a que lea nuestro reciente informe Armas Europeas que alimentan conflictos. Conflictos de los que huyen los refugiados; ya que arroja conclusiones tan duras como ciertas.

La Unión Europea ha autorizado licencias de armas por un valor que asciende los 427.607 millones de euros, de los cuales se han hecho efectivas las exportaciones por un valor que roza los 120.000 millones de euros a 212 países, durante el período 2003-14. De ellos, 89 recibieron armas europeas teniendo significativas cifras de personas refugiadas y desplazadas; y 63 estaban en situación de conflicto y tensión.

Destacan como principales receptores los países de Oriente Medio como Arabia Saudí, Siria, Afganistán, Pakistán; y del África Subsahariana como Sudán, República Democrática del Congo, República Centroafricana, Mali, Mauritania.

El informe también muestra que se ha exportado más armamento a países en conflicto que en tensión. Aunque la diferencia es mínima, un 15% de autorizaciones y un 18% de exportaciones realizadas han acabado en países envueltos en conflictos armados; mientras que un 13% de licencias autorizadas y un 14% de exportaciones realizadas se han dirigido a países en tensión política.

Por tanto, Sr. ministro, parece que la Unión Europea sí tiene una cuota alta de responsabilidad en el motivo por el cual estas personas huyen. La responsabilidad no se limita al dictar políticas de asilo, ni empieza cuando los refugiados llegan a sus costas. El verdadero inicio de esta responsabilidad se encuentra en el momento en el que las instituciones políticas y las industrias de armamento, así como las empresas ligadas a estas industrias deciden invertir y lucrarse con el negocio de la guerra; el cual ahora trae como consecuencia la construcción de más muros en nuestras fronteras y su correspondiente militarización para dividirnos de quienes luchan por su libertad y sus derechos. Muros que dividen para dar comienzo a la deshumanización del otro. De ese otro que, siendo refugiado, desplazado o que no ha podido huir por falta de medios, decidió no usar las armas y no matar.

Adjunto a la presente una foto de la portada de nuestro informe que deja constancia de esa responsabilidad.

Saludos.

Benvolgut Sr. Juan Ignacio Zoido, 

El dia d'ahir, després de parlar amb una família pakistanesa, a la qual vaig conèixer fa un any abandonada a la seva sort en un parc de Tessalònica (Grècia), vaig llegir les declaracions que vostè va donar durant la seva compareixença al Congrés dels Diputats sobre la tragèdia al mar d’Alborán, que es va cobrar la vida de 49 persones, en la que es considera la pitjor tragèdia en el mediterrani espanyol de l'última dècada. “No és la nostra responsabilitat que les persones decideixin fugir dels seus països”, va dir. Afortunadament, el succeït a Alborán no és el cas d'aquesta família amiga meva. Ells van poder arribar fora de perill a costes europees, i encara que es trobin ara a Hongria, segueixen sobrevivint a les fredes polítiques del vell continent.

Sr. Zoido, vostè es descriu, segons el seu compte de Twitter, com una persona a qui els seus pares li han ensenyat que amb treball i esforç tot és possible. Digui'ns, no era per ventura amb treball i esforç que aquestes 49 persones estaven tractant de fer possible un projecte de vida diferent del que deixaven enrere? Per ventura no és que amb treball i molt esforç diari les ONG fan el possible per salvar les vides i els somnis de milers de persones que fugen de qualsevol forma de violència als seus països d'origen? No és cert que declarar que aquestes ONG fomenten i potencien la immigració irregular és fruit més aviat, senyor ministre, del seu escàs treball i esforç per fer una profunda lectura sobre el que passa en el Mediterrani? Declaració que, per cert, em recorda a les tan lamentables i desafortunades del seu antecessor Fernández Díaz quan al seu moment va dir que reforçar el salvament en el mediterrani provocaria un “efecte crida”. 

Sr. ministre Juan Ignacio Zoido, amb aquesta carta el que vull és recordar-li el molt que cadascuna de les seves paraules representen per al futur d'aquests 65,3 milions de persones desplaçades forçosament. Així que dir que “no és la nostra responsabilitat que les persones decideixin fugir dels seus països” és molt irresponsable per la seva banda tenint en compte la política exterior dels estats membres, entre ells la del govern al qual vostè representa, quan es decideix autoritzar llicències d'exportació i transferència d'armament europeu a països en conflicte i tensió política, que són justament aquells d'on provenen els refugiats.

Les seves declaracions són tan atrevides com perilloses per la temerària ignorància que representen. La mateixa ignorància que comparteix l'Europa Fortalesa i que ja va ofegant, en el que va d'aquest any, 2.359 vides i somnis. 

Llavors Sr. Zoido, no és que la immigració sigui irregular com diu. Ni que “l'existència de Centres d'Internament d'Estrangers respon a un imperatiu del Dret de la Unió Europea i de l'ordenament jurídic espanyol”. Emigrar és un dret universal, i aquest és l'imperatiu. Irregular i il·legal és no complir amb les legislacions dictades per la Unió Europea sobre comerç d'armes, segons les quals no es pot exportar material de defensa a països en conflicte o partícips en un conflicte armat.

  Li exhorto al fet que llegeixi el nostre recent informe Armes Europees que alimenten conflictes. Conflictes dels quals fugen els refugiats; ja que llança conclusions tan dures com certes.

La Unió Europea ha autoritzat llicències d'armes per un valor que ascendeix els 427.607 milions d'euros, dels quals s'han fet efectives les exportacions per un valor que frega els 120.000 milions d'euros a 212 països, durant el període 2003-14. D'ells, 89 van rebre armes europees tenint significatives xifres de persones refugiades i desplaçades; i 63 estaven en situació de conflicte i tensió. 

Destaquen com a principals receptors els països d'Orient Mitjà com Aràbia Saudita, Síria, Afganistan, Pakistan; i de l'Àfrica Subsahariana com Sudan, República Democràtica del Congo, República Centreafricana, Mali, Mauritània.

L'informe també mostra que s'ha exportat més armament a països en conflicte que en tensió. Encara que la diferència és mínima, un 15% d'autoritzacions i un 18% d'exportacions realitzades han acabat en països embolicats en conflictes armats; mentre que un 13% de llicències autoritzades i un 14% d'exportacions realitzades s'han dirigit a països en tensió política. 

Per tant, Sr. ministre, sembla que la Unió Europea sí que té una quota alta de responsabilitat en el motiu pel qual aquestes persones fugen. La responsabilitat no es limita en dictar polítiques d'asil, ni comença quan els refugiats arriben a les seves costes. El veritable inici d'aquesta responsabilitat es troba al moment en el qual les institucions polítiques i les indústries d'armament, així com les empreses lligades a aquestes indústries decideixen invertir i lucrar-se amb el negoci de la guerra; el qual ara porta com a conseqüència la construcció de més murs a les nostres fronteres i la seva corresponent militarització per dividir-nos dels qui lluiten per la seva llibertat i els seus drets. Murs que divideixen per donar principi a la deshumanització de l'altre. D'aquest altre que, sent refugiat, desplaçat o que no ha pogut fugir per falta de mitjans, va decidir no usar les armes i no matar. 

Adjunto a la present una foto de la portada del nostre informe que deixa constància d'aquesta responsabilitat.

Salutacions.