Un món que es transforma minut a minut, amb un nou capítol a Veneçuela. Guerres i genocidis convertits en rutina informativa. Un govern estatal sotmès a una successió d’escàndols, morts i resurreccions polítiques setmanals. L’extrema dreta creix i normalitza el seu discurs arreu. S’encadenen eleccions autonòmiques. El cost de la vida no deixa de pujar. I, com si res, aquest any hi ha Mundial de futbol.

Entrats de ple a la dècada dels vint, la política que marca l’agenda ha assumit que la clau ja no és tant governar com entretenir. De la mateixa manera que algú paga una subscripció a Netflix o Prime per esperar la pròxima temporada de Yellowstone, hi ha qui viu pendent del següent gir de Trump, de les aventures econòmiques d’en Milei o de la pròxima aposta del president Sánchez.

Enmig d’aquest mercat de grans produccions que competeixen per la teva atenció, avui vinc a promocionar una sèrie petita i independent, gairebé de culte. La política balear mai no ha tengut una audiència massiva i, a primera vista, pot semblar menys atractiva que els grans relats globals. Tanmateix, és la que més condiciona, en silenci, la teva vida quotidiana. Al llarg d’aquest article proposaré els punts clau on convé posar el focus durant el 2026, tant si en sou seguidors ocasionals com si li voleu donar una oportunitat. 

Qui canalitza el descontentament? 

Tot i la manca de dades públiques rigoroses sobre l’opinió política a les Balears, és difícil negar que s’estén una sensació creixent d’insatisfacció. La crisi de l’habitatge, la percepció de massificació o la degradació de determinats serveis públics preocupen a molta gent. La diferència respecte del cicle anterior és que, ara per ara, l’esquerra no sembla estar en condicions de capitalitzar aquest malestar ni de convertir-lo en un projecte electoralment competitiu. En part perquè els vuit anys de govern progressista encara pesen, però també perquè els mateixos partits d’esquerra no han acabat de digerir aquella etapa, una qüestió sobre la qual convindrà tornar més endavant.

Fins avui, la presidenta Prohens i el PP no han sabut canalitzar el descontentament en benefici propi, però sí han aconseguit que no els hi passi una factura excessiva. La possibilitat de confrontar amb un govern central encara en mans de l’esquerra i de desplaçar responsabilitats cap a fora els dona oxigen. A la seva dreta, VOX manté una aposta diferent, basada en el tàndem del boc expiatori migratori i l’anticatalanisme, que tot i créixer no sembla, de moment, disputar l’hegemonia dels populars a les Balears.

Ara bé, si alguna cosa ens han ensenyat els temps que corren és que els equilibris poden alterar-se de manera sobtada. El 2027 s’acosta, amb eleccions autonòmiques, insulars i municipals, i les mirades que fins ara s’han projectat més enllà del mar es desplaçaran cap a les institucions pròpies. Es parlarà del que s’ha fet i del que no, i potser al PP li serà més difícil continuar externalitzant totes les responsabilitats després d’un mandat complet. Especialment, si l’esquerra desperta, recupera ambició i decideix confrontar. En aquesta pugna pel descontentament, el 2026 serà un any clau.

S’activarà el que fins ara ha estat una legislatura aturada? 

Més enllà del relat i del clima polític, el 2026 també obligarà a mirar la política en el seu sentit més clàssic, l’acció de govern i l’activitat parlamentària. En previsió d’una precampanya cada vegada més evident, seria raonable esperar que l’executiu de Prohens decidís moure fitxa. Fins ara, però, la legislatura ha estat marcada per una paràlisi gairebé absoluta.

És cert que els governs de dreta solen desplegar una activitat legislativa més limitada. En part és coherent amb el seu paper de preservació de l’statu quo. Tot i això, després de dos anys de mandat, era lògic esperar un mínim de moviment, alguna iniciativa amb vocació estructural o, si més no, una agenda política recognoscible.

Aquesta inacció s’explica, principalment, per la por a VOX i pels costos que poden tenir les seves constants estira-i-arronsa. Davant aquest escenari, el PP ha optat per prioritzar la paràlisi abans que assumir el risc de sortir malparat d’una negociació. Motius no li’n falten. De fet, les poques mesures impulsades fins ara, com el programa Lloguer Segur, no han tengut l’impacte anunciat.

Aquesta anestèsia que Prohens ha volgut aplicar sobre la política balear li ha funcionat fins al moment, però és dubtós que pugui sostenir-se gaire més temps. Continuarà el PP aferrat a una estratègia de risc zero, limitant-se a gestionar el mínim imprescindible? O veurem un darrer any de legislatura més actiu abans de les eleccions? El 2026 serà decisiu per respondre aquestes preguntes.

Les relacions entre PP i VOX

Les eleccions a Extremadura han marcat l’inici d’un nou cicle. A la dreta, el missatge és força clar. El PP sembla lluny de les majories absolutes i qui mostra una dinàmica més favorable és VOX. Aquesta lectura la té ben interioritzada el PP, conscient que el panorama actual a les Balears, entre parlamentaris propis i trànsfugues, és difícilment millorable. La conclusió per a VOX, en canvi, és gairebé l’oposada. Hi ha una finestra d’oportunitat per continuar creixent i també incentius evidents per mantenir la pressió i complicar la governabilitat.

Els escenaris de pacte acostumen a ser incòmodes per a totes les parts. A mitjà termini, l’electorat sol premiar els acords, però quan un d’ells transmet una sensació de derrota clara, el cost pot ser superior al bloqueig. La pregunta és si assistirem a una continuïtat d’aquesta retòrica inflamada entre els dos socis, combinada amb enteses puntuals, o si VOX percebrà feblesa i optarà per redoblar l’aposta. També cal demanar-se si els grans acords de legislatura es poden donar ja per esgotats fins al 2027.

El primer banc de proves arribarà aviat. Tot apunta que a l’inici d’aquest any es tancarà la reducció de la presència del català a la funció pública, una de les principals banderes de l’extrema dreta. A canvi, el PP obté el suport de VOX per aprovar la llei de projectes estratègics, clau per a grans interessos a les Balears. El més probable és que l’acord tiri endavant sense sobresalts, però serà en el relat que l’acompanyi on es podran extreure pistes rellevants sobre el clima polític que marcarà la prèvia electoral.

I les esquerres, què? 

El fet que fins ara no haguem mirat cap al costat esquerre del Parlament no és casual. És, de fet, força significatiu. Siguem honestos. Els diferents espais progressistes encara no semblen haver digerit la derrota del 2023, cosa que els allunya de poder-se erigir com una alternativa creïble. Aquests dos anys haurien d’haver servit per mirar cap a dins i demanar-se què va fallar i per què no es va saber donar resposta a l’esperança generada el 2015. El 2026 arriba amb aquests deures pendents, però amb el següent examen ja a la cantonada.

Davant una sensació de deixar-se endur i de donar per perdudes les pròximes eleccions, qualsevol moviment pot semblar positiu. La inacció, en canvi, només ajuda a allargar un cicle de dretes que, ara com ara, no sembla tenir data de caducitat.

El PSIB és probablement el millor exemple d’aquesta situació. Com a força hegemònica de l’esquerra, hauria d’assumir el paper d’alternativa amb més claredat. Fer-ho, però, és difícil sense un lideratge definit. Francina Armengol està fortament condicionada pel seu paper com a presidenta del Congrés, que li impedeix exercir la confrontació política que el moment requereix. Mentrestant, a les Balears, els diferents lideratges i portaveus o bé no han aconseguit emergir amb prou força i carisma, o bé no han tengut marge per a fer-ho. Avui, el principal adversari del PSIB sembla ser ell mateix. Saber qui encapçalarà les llistes serà determinant per entendre què esperar realment del 2027.

La casa de MÉS per Mallorca sembla, a primera vista, la més endreçada de l’esquerra, tot i que el llistó no és especialment alt. L’entrada, per primera vegada, d’un diputat al Congrés obria la porta a seduir un electorat d’esquerres d’àmbit estatal que havia quedat orfe. Per diferents motius, fins ara aquesta oportunitat no s’ha acabat de materialitzar. Amb tot, mantenir una base electoral fidel i consolidada no és un actiu menor en el context actual. La fiabilitat pot esdevenir un valor central si el votant progressista cerca refugi de cara al 2027. La composició de les llistes, com sempre, també serà un indicador rellevant.

Pel que fa a l’esquerra alternativa, el panorama convida a poc optimisme. L’experiència aragonesa, amb la incapacitat d’entesa entre IU, Podem i Sumar, no ajuda a alimentar expectatives positives. Cal recordar que aquest espai no va obtenir representació a les principals institucions de les Balears el 2023, deixant milers de vots sense veu. Les enquestes han assenyalat reiteradament que aquesta manca d’unitat és un dels factors més penalitzats per l’electorat. El 2026 hauria de servir per aclarir amb quina fórmula es presentarà aquest espai i quina relació establirà amb el sobiranisme. Del que decideixin pot dependre l’enterrament definitiu d’aquest projecte com a competidor electoral rellevant o, per contra, l’aparició d’una nova espurna d’esperança.

PD: El títol d’aquest article no fa referència a la famosa pel·lícula Don’t Look Up, sinó al videojoc independent Look Outside. L’autor d’aquest article recomana jugar-hi aquest 2026. És una metàfora inquietant i pertinent sobre què passa quan decidim no mirar allò que tenim just davant.

“Cal tenir presents les realitats i no imaginar-se repúbliques o principats que no existeixen”.

Maquiavel. Discursos, llibre I, capítol 1

El setembre passat, l’Empresa Municipal de Transports de Palma (EMT) va presentar les dades dels darrers anys. El titular se’l va endur l’ascens de vint milions de passatgers en només dos exercicis, fins a arribar a la xifra rècord de seixanta milions. Resulta difícil no vincular aquesta millora amb la gratuïtat del servei, una mesura que va ser objecte de debat durant les eleccions al Parlament de 2023.

La reacció, però, no va ser d’eufòria entre els defensors de la proposta, sinó més aviat la contrària. Les dades venien amb una contrapartida incòmoda: en el mateix període, el trànsit de cotxes s’havia mantingut estable. Per tant, l’objectiu principal de la mesura (reduir la gran dependència del vehicle privat) no s’havia assolit. Però, era realment aquest l’objectiu?

Per respondre-ho cal recordar el context. A inicis de 2022, Rússia va envair Ucraïna i desencadenà un fort impacte econòmic sobre el conjunt d’Europa. El cop fou dur per a les butxaques de la ciutadania, que veié com el cost de la vida s’enfilava. Dins el paquet de reacció institucional, la gratuïtat del transport públic aparegué com una mesura destinada a alleujar la pressió econòmica de les famílies en un moment d’inflació desbocada. O, com a mínim, aquesta era la finalitat més destacada si revisam el que es va dir aleshores. També es parlava d’afavorir l’ús del transport públic i de reduir el vehicle privat, però no era, ni de lluny, l’eix central.

Amb el pas del temps, però, les coses han canviat. Allò que havia nascut com una mesura per ajudar les persones que feien servir habitualment el transport públic, més vulnerables que el conjunt, s’ha convertit en la bandera de la nova mobilitat menys dependent del cotxe. L’objectiu principal de la política ha passat a ser secundari, i el secundari s’ha fet gran. Qui va perpetrar aquest canvi? L’esquerra, precisament la principal defensora de la mesura.

Les dades, però, són tossudes, i ara sabem que el canvi d’estratègia va ser erroni. La gratuïtat no ha reduït el nombre de cotxes, i qui s’ha pujat al transport públic ha estat, sobretot, qui abans caminava o anava en bicicleta. Avui podríem estar celebrant, però no ho feim.

Equivocar-se d’estratègia és humà. Totes les forces polítiques, d’una manera o altra, acaben topant amb decisions que no surten com esperaven. Però aquest episodi és, sobretot, un exemple paradigmàtic d’un defecte més profund de l’esquerra, tant global com, especialment, balear. Sovint li costa triar bé les batalles. Massa vegades opta per convertir mesures concretes, nascudes d’un context puntual, en símbols de transformacions majúscules que després no pot sostenir. Quan les paraules són més grans que els resultats, allò que havia de generar esperança acaba produint frustració.

I és precisament aquesta frustració el que obre la porta als resultats que arriben després, sempre més durs, més regressius. Si l’esquerra vol recuperar credibilitat, haurà d’assumir que no tot pot ser èpic ni tot pot ser una revolució. De vegades, fer bona política és, simplement, ajustar expectatives, explicar la realitat amb humilitat i definir batalles que realment es puguin guanyar.

Era l’abril de 2020 quan, enmig d’una pandèmia, tres amics, companys de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, vam decidir posar en marxa un projecte que feia anys que ens rondava pel cap: crear un espai d’anàlisi política i social a les Illes Balears. Davant la manca d’una comunitat acadèmica activa focalitzada en les ciències socials i, de fet, enfront de l’absència d’una facultat transversal en aquest àmbit d’estudi, la nostra fita era aparentment senzilla: obrir un blog per contribuir al debat públic amb una visió més detallada, científica  –si ho volem dir així– i divulgativa que explicàs què succeeix política i sociològicament al nostre territori. També amb la voluntat d’analitzar temes sovint exclosos dels informatius i dels articles d’opinió.

Passats ja quatre anys, pensam que, d’una manera o altra, ho hem aconseguit. Mai no hauríem imaginat arribar a tenir més de 1.600 seguidors al nostre compte de Twitter, ni haver escrit més de 130 articles d’anàlisi política. A més, hem realitzat una quinzena d’entrevistes amb actors polítics i acadèmics de diverses disciplines i hem participat activament en nombroses intervencions a la Radiotelevisió Pública de les Illes Balears (IB3) i altres mitjans illencs per explicar l’actualitat política de ca nostra.

Durant aquests quatre anys, hem cobert totes les eleccions autonòmiques, estatals i europees, i hem intentat explicar reformes, polítiques públiques i processos parlamentaris amb la màxima claredat i rigor. Arribat a aquest punt, només esperam haver estat a l’altura i haver fet una feina valuosa i responsable. 

Però, com tot en aquesta vida, Passes Perdudes també té un final. Un cúmul de circumstàncies –compromisos acadèmics i professionals, manca de temps i recursos– i el desgast propi d’un projecte com aquest ens obliguen a abaixar la persiana després d'un 2024 en el que hem hagut de mantenir la nostra activitat sota mínims. Aquesta entrada no és més que un sincer agraïment a tothom que ha fet que Passes Perdudes es convertís en –i es mantingués com– un punt de referència per entendre la política a les illes. 

En primer lloc, gràcies als nostres lectors i seguidors. El nombre total de lectures acumulades al llarg dels anys ha superat, sens dubte, totes les nostres expectatives. En segon lloc, gràcies als nostres col·laboradors, tant aquells que van participar puntualment com els qui van dedicar temps i esforç de manera continuada. Un agraïment especial a Toni Fornés, Guillermo Bezzina, Víctor Picó, Aina Roca, Toni Barber i Irene Sánchez. Finalment, gràcies a elDiario.es i, especialment, a n’Angy Galvín, qui ens va donar l’oportunitat i els mitjans per fer una gran passa endavant a partir del febrer de 2023, el que ens ha permès oferir contingut de més qualitat durant el nostre darrer any i mig d’activitat.

I acabarem dient-vos allò que se sol dir en aquests moments: que esperam que no sigui un adeu definitiu. Estam segurs de què, durant els pròxims anys, Passes Perdudes tornarà a trobar el temps, els recursos i els espais necessaris per continuar explicant i interpretant la política illenca amb una perspectiva autocentrada.

Gràcies per tot. 

La passada legislatura vaig treballar com a assessor d’un dels tres partits que formaven govern. Foren molts els aprenentatges que m’enduc d’aquella etapa i també les anècdotes. Avui, vull recordar una conversa concreta. Va ser telefònica, amb una responsable d’un altre partit polític a una institució diferent de la meva, però on governaven els mateixos colors. La discussió era intensa, cada part defensava la seva posició i es presentava disposada a portar el conflicte als mitjans. Després de més de vint minuts d’estira-i-arronsa, la meva interlocutora va dir: “No podem arribar a fer públic aquest xoc, si perdem el govern a les pròximes eleccions, serà per la sensació de conflicte intern, això és el que més penalitza el nostre electorat”.

He tornat moltes vegades a aquesta conversa, en concret, cada vegada que escolt sobre alguna baralla en un govern de coalició. Crec que la reflexió d'aquella representant política, lluny de dades o estudis acadèmics, amaga un punt de veritat. Qui no ha parlat amb algú sobre les baralles dels polítics i el desencantament que això genera vers el nostre sistema?

Tu, que segueixes l'actualitat política de les Balears, segurament ja has pensat en algunes topades que hem viscut al llarg del primer any del nou govern. Si la màxima amb la qual estem treballant, “els electors castiguen a qui es baralla”, és certa, això no serien bones notícies per a la coalició PP-VOX. Les desavinences i crisis derivades han estat freqüents i, el més important, han estat públiques. Sent la darrera la vinculada al repartiment de menors d’edat que estan sols.

Aprofitant que la calor estival posa difícil sortir de casa, he decidit sortir de dubtes sobre aquesta qüestió. Perjudica la confrontació pública a un govern de coalició? Arriba fins i tot a desmobilitzar? Perjudica de forma diferent a la dreta que a l’esquerra? He llegit i pensat sobre el tema, t'explic les conclusions que he extret.

Afectacions segons tipus de votants

Toca començar negant la major. La mala relació entre partits de govern no es troba entre les principals qüestions que determinen el vot de l’electorat. Primer vendrà la ideologia, l’estat de l’economia o la voluntat de renovació, entre altres moltes coses. Els conflictes han de ser molt greus per llevar o posar governs. Això no vol dir que no tinguin efecte, suma a certs estats d’opinió, però no està entre les claus. Partint de la literatura, sí podem veure que l’afectació depèn del tipus d’elector que siguis. 

Els votants d’opcions més extremes tendeixen a ser menys tolerants amb els conflictes interns si suposen fer concessions. Per exemple, els votants molt convençuts d’un partit d’esquerra radical poden sentir que el seu partit ha cedit massa en una coalició amb un partit de centreesquerra. Això pot portar a una erosió de suport en els extrems de l’espectre polític. No és tant la disputa el que penalitza, és més les renúncies que acostumen a comportar.

Els votants més moderats poden ser més tolerants amb les disputes si perceben que aquestes porten a compromisos i polítiques equilibrades. No obstant això, si les baralles són percebudes com a paralitzants o excessivament conflictives, poden perdre la confiança en la capacitat del govern per a governar eficaçment. En aquest moment entra en joc un element clau, l’identificador de l’agent distorsionador. Darrera qualsevol disputa s’articula un relat. Si en aquest, un partit és percebut com a disruptor, el votant moderat el castigarà.

Els votants d’opcions més extremes tendeixen a ser menys tolerants amb els conflictes interns si suposen fer concessions. Els votants més moderats poden ser més tolerants amb les disputes si perceben que aquestes porten a compromisos i polítiques equilibrades

Hem de parlar de forma singular dels votants de partits petits dins una coalició. Els votants d’aquests poden sentir-se particularment afectats per les disputes, ja que aquests partits sovint tenen menys influència i poden ser vists com menys efectius. Si les disputes marginalitzen als partits petits, els seus votants poden buscar alternatives que perceben com més efectives. Cal recordar la regla d’or de les coalicions: peix gros menja peix petit.

Els votants indecisos o més flotants poden ser especialment sensibles a les disputes en el govern. Aquests votants, que no tenen lleialtat forta a cap partit, poden ser persuadits fàcilment per la percepció d’estabilitat i eficàcia. Les disputes internes poden allunyar-los dels partits de la coalició i apropar-los cap a l’oposició.

Les disputes a les Balears

L’actualitat ens porta a plantejar-nos com poden estar afectant aquests conflictes a l’actual pacte de govern entre PP i VOX. Partint d’allò que hem vist, podem pensar que el més perjudicat d’aquest conflicte seria la formació d’extremadreta. És cert que els seus seguidors més ferms, els més ideològicament definits, poden veure amb bons ulls posicionament forts, com la darrera oposició al repartiment de menors. El problema és que aquest acostuma a ser el “hardcore”, el grup més petit. El votant més casual, menys informat, premia que els seus representants no generin problemes i es dediquin a fer la feina. Aquest segon grup acostuma a ser més gran.

Però el Partit Popular no hauria de cantar victòria. El renou no agrada i darrere dels conflictes sempre hi ha soroll. El votant conservador valora molt positivament valors com l’estabilitat, la confiança i la certesa. Si el PP vol sortir reforçat d’aquestes crisis amb els seus socis, com sembla estar fent fins ara, ha de marcar clarament que ell és estable. A més, ha de plantejar-se que en unes hipotètiques pròximes eleccions, que ell creixi a costa de VOX pot suposar la pèrdua del govern. A política més no sempre vol dir millor.

Aquesta lliçó la va aprendre el PSIB el passat maig. Els socialistes van rebre més vots l’any 2023 que al 2019, però de poc els va servir, donat que els seus socis, en especial Unides Podem, va perdre més de 20.000 vots. Va ser l’anterior pacte progressista especialment conflictiu? Quan va haver-hi conflictes, els socis de govern varen quedar com els desestabilitzadors, i per això varen perdre suports? M’atrevesc a afirmar que no va ser determinant, i menys en una societat on el debat autocentrat pesa tan poc, i al mateix temps i amb la mateixa rotunditat, puc dir que no va sumar.

Si has arribat fins aquí i encara et demanes com va acabar la disputa amb aquella representant política de l’inici, només diré una cosa: tan bo és insistir com saber-se retirar. 

Les enquestes han encertat: el centre de gravetat del Parlament Europeu vira cap a la dreta. El bloc de progressista, format per socialdemòcrates, verds, l’esquerra i nacionalistes obté el seu mínim històric (31% dels vots). En canvi, el bloc de la dreta obté un 44% . A aquest percentatge, s'hi han d'afegir els vots de partits d’extrema dreta importants que no estan adscrits a cap grup europeu, com ara la dreta radical hongaresa Fidesz.

I per què ens importa, tot això? Els resultats de les eleccions europees tenen implicacions molt rellevants, atès que marcaran la direcció i les prioritats de la Unió Europea durant els pròxims cinc anys. A més, ens permeten fer una primera lectura preliminar i avaluar l'equilibri de forces a les Illes Balears després d'un any de govern de Prohens amb el suport de Vox. En aquest article tractarem de fer ambdues coses: oferim una breu anàlisi dels resultats a escala europea i les implicacions pràctiques que poden tenir. En segon lloc, realitzam una lectura autocentrada i esbossam les possibles tendències electorals en el nostre territori.

Implicacions del gir europeu cap a (l’extrema) dreta

Les enquestes donaven per fet l’increment en percentatge de vot i escons de les formacions d’extrema dreta. Tot i que les previsions han encertat la tendència, els resultats finals no han estat tan dramàtics com s’esperava. Això significa que el Partit Popular Europeu (conservadors, on es troba el PP), els socialdemòcrates (PSOE) i els liberals (on anteriorment es trobava Ciutadans i ara només el PNB) podran formar la denominada “gran coalició”. De fet, la coalició podria ampliar-se amb el suport extern dels verds, els quals comparteixen programa socioeconòmic amb els socialdemòcrates i alguns punts sobre llibertats civils amb els liberals.

No obstant això, la victòria del Partit Popular ha estat doble. D'una banda, podran repetir la gran coalició, la qual cosa els garanteix estabilitat durant els pròxims cinc anys, així com la Presidència de la Comissió. D'altra banda, l'augment de l'extrema dreta i el manteniment dels liberals ofereix als conservadors la possibilitat de comptar amb una majoria alternativa al Parlament Europeu quan ho considerin necessari. Per tant, podrem veure majories parlamentàries en suport d’una major llibertat econòmica, fiscal i normativa pels estats membres, així com retrocessos en política climàtica, on l’esquerra ha tendit a guanyar per petits marges fins ara. Per exemple, és probable que es posi en risc l’aplicació de polítiques comunes per assolir els objectius de zero emissions per a l'any 2050, o es puguin esperar moviments més restrictius en termes de política migratòria.

Un altre àmbit important que pot patir canvis és el de la política social i laboral. Durant els últims cinc anys, s’han aprovat, entre altres, directives per adequar els salaris mínims, millorar la negociació col·lectiva, garantir baixes per paternitat remunerades o regular l'estatus dels treballadors desprotegits de les plataformes digitals, com els repartidors de Glovo. En aquest sentit, les prioritats segurament seran diferents.

Una participació a la baixa: tendència i raons

La participació electoral a les Balears ha estat baixa. No importa quan llegeixis la frase anterior, sempre serà correcte. I és que, com ja hem tractat a Passes Perdudes en repetides ocasions, a les nostres illes votam poc en comparació amb el nostre redol. Ho fem a les eleccions generals, a les autonòmiques i com no podria ser d'una altra manera a les europees, que són les menys populars en general.

Entendre quins són els motius que ens porten a ser uns dels territoris amb més abstenció dona per un sol article, que de fet vàrem escriure fa 4 anys. La composició social de les nostres illes, condicionada per la nostra estructura productiva centrada en el sector serveis, en podria ser un factor rellevant. Però l’única cosa que sabem amb certesa és que és un fet que es repeteix elecció rere elecció.

Les eleccions de diumenge no han estat cap excepció. Només un 38% d'aquells cridats a les urnes han participat. Mirant aquesta dada en perspectiva, veurem que tampoc hem de ser alarmistes. La caiguda respecte a les anteriors ha estat molt gran, val recordar que va coincidir amb municipals i autonòmiques, però cal recordar que veníem de les dades més altes de la darrera etapa. Al gràfic 1 s'observa com amb el canvi de segle, trobar participacions per sota del 50% és el més comú quan es vota al Parlament Europeu.

Ens trobem davant la segona dada de participació més alta per a les eleccions europees si partim dels darrers vint anys, quan el debat sobre la integració a la UE va deixar d’estar present a l’agenda política. Una xifra que no hauria de deixar de portar a la reflexió sobre la gran desafecció política que hi ha entre els illencs. De mitjana, acostumam a participar 10 punts percentuals menys que la mitjana estatal. Institucions de tots els nivells, haurien de plantejar-se com activar a una ciutadania balear que no es mobilitza per triar els seus representants, independentment de les eleccions que es duguin a terme.

Les europees per a la dreta de les Illes Balears: un nou competidor inesperat?

El Partit Popular balear va concórrer el passat diumenge a les primeres eleccions després que el Govern de Prohens comencés a caminar just fa un any. Així, en el PP no semblen tenir motius per estar preocupats amb els resultats de les europees a la mà. Mantenen una proporció de vot pràcticament igual a les autonòmiques i són la primera força a l'arxipèlag. Segurament, en els plans dels populars estava incrementar la diferència de vot amb els socialistes, que han quedat a 20.000 sufragis de distància.

No sembla tampoc que el pacte de Govern amb VOX pugui moure's. Una de les possibles conseqüències d'aquestes eleccions era que, si VOX perdia molts suports, els ultres podrien entendre que havien de modificar la seva relació amb el PP i haurien pogut endurir la seva posició davant del segon any de legislatura. Descartat això, cal destacar que elecció rere elecció, la formació d'Abascal es manté forta i estable a les Balears, sense patir un gran desgast tot i no estar a l'oposició d’un govern progressista – que és quan l’extrema dreta tendeix a créixer.

La irrupció d'un tercer partit a l'eix dretà de la política balear, després de la desaparició de Ciutadans, genera motius de preocupació. La formació d'electors “Se Acabó la Fiesta” (SAF) del periodista Alvise s'ha posicionat com a quarta força. Pels qui no el coneguin, SAF és un una plataforma populista que ha aconseguit perpetrar dins la societat a través de les xarxes socials. Pel que fa a la seva ideologia, SAF combina propostes en contra de les regles del sistema democràtic actual així com ideals d’extrema dreta – com per exemple la deportació massiva d’immigrants, treballs forçats en els centres penitenciaris o polítiques proteccionistes.

L'arribada d'aquesta nova opció pot suposar un avís per al PP i VOX, atès que ha obtingut un percentatge de vot que li permetria entrar en el repartiment d’escons si demà hi hagués eleccions autonòmiques. Aquest nou competidor per l'espai electoral illenc ha aconseguit mobilitzar especialment els homes joves, expandint el bloc de la dreta fins al 51% de les opcions de vot. Cal recordar que la presència d’aquesta formació incrementa la fragmentació del nostre sistema de partits, però per la dreta. Aquesta divisió pot penalitzar quan alguna de les parts no aconsegueix superar la barrera electoral i es perden els seus vots. De moment, però, aquest risc per al bloc de dretes no sembla massa clar.

A falta de les primeres enquestes postelectorals, que ens aportaran llum sobre l'origen dels votants de “Se Acabó la Fiesta”, podem fer unes hipòtesis inicials d'acord amb la distribució geogràfica del seu vot. Sembla evident que el seu suport electoral correlaciona amb el mapa de suports de VOX. . La formació d'Alvise, que ha aconseguit un 5,4% en el global, supera el 6% a Palma i als municipis més propers, com Llucmajor (7,1%), Calvià (6,4%) i Andratx (6,8%). En canvi, a la resta de l'illa de Mallorca no entra amb tanta força. On aconsegueix recavar més suports és a Eivissa, especialment a Sant Josep de sa Talaia, on ha obtingut un 7,3%. A Menorca, en canvi, no supera el 4,5% a cap municipi.

Com queda el pati de l’esquerra? Anàlisi i reflexions

El bloc de l'esquerra resisteix si el comparem amb molts dels seus equivalents a escala europea, però sembla que, de moment, rendibilitza molt poc les mobilitzacions socials per la llengua o en contra de la massificació turística que s'han donat al territori. El PSIB-PSOE incrementa una mica el seu percentatge de vot (2%), però cal tenir en compte que ho fa amb una menor participació. La realitat és que perden quasi 30.000 vots en unes eleccions que s'han jugat en clau nacional. La manca de lideratge dins del PSIB després que Francina Armengol acceptés la Presidència del Congreso, conjuntament amb una oposició poc articulada i un PP comunicativament molt fort, poden ser algunes de les raons del seu estancament.

Sumar (que inclou EU) i Podemos no aconsegueixen passar la barrera del 5% per separat (amb 13.000 i 10.000 vots respectivament). Si bé per maig de 2023 Unides Podem obtenia 20.000 vots a les eleccions autonòmiques – un 50% menys que les anteriors–, el mateix espai polític obté ara 24.000 vots a les europees. Aquesta dada agregada denota una millora que contrasta amb la davallada de la participació per les europees. De fet, sumant els percentatges de vot de les dues opcions, serien la quarta força amb un 9%. Nogensmenys, també cal remarcar que entre Sumar i Podemos sumen els mateixos vots que va sumar Esquerra Unida Illes Balears a les eleccions europees de 2014 (prop de 24.000 vots).

Aquest fet anecdòtic indica, d’alguna manera, que probablement cap dels projectes està sumant més del que ja sumava l'esquerra tradicional espanyola abans de la seva arribada. Tanmateix, aquest exercici comparat hauria de permetre a aquestes forces polítiques reflexionar conjuntament sobre la seva estratègia coalicional, atès que segueix existint una bossa important de votants que s'identifica amb aquest espai. Al mateix temps mostra la manca de viabilitat, ara mateix, que tenen els dos projectes per separat. Si demà hi hagués eleccions i hi anassin per separat, correrien el risc de quedar fora del Parlament de les Illes Balears i restar prop de 25.000 vots al bloc progressista.

Pel que fa a l'esquerra sobiranista, ARA Repúbliques resisteix malgrat veure reduït el seu nombre total de vots, passant de 37.200 a 16.450. Cal remarcar, però, que aquestes baixades s'han de contextualitzar en unes eleccions “de segon ordre”, on la participació sempre és menor, particularment en el bloc progressista. Tal com mostraven les dades del CIS, la dreta potser s’ha mobilitzat més perquè l’electorat conservador ha participat en clau nacional, mentre que l’electorat progressista ho ha fet en clau europea. Això pot haver obert un “gap” de participació entre ambdós blocs. Igualment, l’espai polític de MÉS per Mallorca sembla mostrar certes garanties d’estabilitat en un context de competició electoral difícil. No obstant això, és evident que el partit no ha estat capaç, de moment, de rendibilitzar electoralment les mobilitzacions socials a favor de la llengua i en contra de la massificació turística. Aquestes són demandes pròpies d’aquest espai polític, que hauria de canalitzar de manera més eficient de cara al següent cicle polític.

Avui s'obre un període de 3 anys, com a màxim, per a les pròximes eleccions. Els resultats de les eleccions europees han de servir a totes les formacions per a reflexionar sobre quin és el camí a seguir i l’estratègia política i coalicional més adequada. Les lectures polítiques que es facin d’aquest moment electoral seran claus de cara a 2027. 

Balears és la comunitat amb el pitjor nivell educatiu de l’Estat; el nostre mercat laboral fomenta l’abandonament escolar o cal més inversió en educació. Aquestes són algunes de les afirmacions més comunes sobre el nostre sistema educatiu. Segurament les heu sentit o, potser, fins i tot les heu dit. El que passa a les aules amb els nostres infants és clau pel present i, especialment, pel futur de qualsevol societat, i fa la sensació que a les Balears aquest futur no és gaire optimista. Per això, avui a Passes Perdudes parlem d’Educació. No abordarem qüestions pedagògiques, ja que això és cosa dels experts; nosaltres parlarem de demografia.

Quan pensem en l’educació, normalment ho fem en allò que succeeix dins de l’aula. Un exemple és el debat sobre els mòbils que ha tingut lloc en els darrers mesos. Però, qualsevol docent ens dirà que un factor clau per desenvolupar bé la seva feina és el nombre d’estudiants per classe. Per poder baixar la ràtio professor-alumne, hi ha dos factors a tenir en compte. El primer són els recursos dels quals disposem, com els espais o les hores de docents. El segon és el nombre d’alumnes. Planificar, de forma acurada, quants nous alumnes iniciaran la seva vida educativa és importantíssim per poder fer una bona política, i cal anar amb anys d’antelació.

Els estudis demogràfics assenyalen que ens trobem davant d’una gran transformació. La reducció de la natalitat no és només un repte a l’Estat espanyol, ho és a tot Europa. La previsió d’aquesta davallada està obrint un debat sobre els reptes de futur i la finestra d’oportunitat d’oferir millors condicions amb recursos semblants. Prova d’aquest debat és la recent publicació d’EsadeEcPol sobre la qüestió i font d’inspiració d’aquest article. Però, i a les Balears, estem parlant de com volem que sigui l’educació en el futur?

Els nins i nines que vindran

Les nostres Illes no són una regió més d’Europa; de fet, són bastant diferents de la mitjana en molts àmbits. L’exemple paradigmàtic és que som una comunitat relativament jove, derivat, segurament, del nostre mercat laboral. Això, afecta a tota l’estructura de polítiques que puguem desenvolupar i ha d’estar present al disseny d’aquestes. Evidentment, també afecta la natalitat i per extensió, a la població en edat escolar.

Si posem la mirada llarga, veurem un comportament propi a les nostres Illes. Traçant l’evolutiu, som l’única província, juntament amb Almeria, que el 2037 tindrà més població en edat escolar que el 2013. La resta, a excepció de Navarra que queda igual, veuran reduïda aquesta dada. A províncies com Zamora, comptaran amb prop de la meitat de l’alumnat que l’any 2013. També sorprèn la dada de províncies amb una alta activitat econòmica, com Madrid o Barcelona, que també decreixeran.

Queda de manifest, per tant, que el disseny de la política educativa de la nostra terra haurà de ser diferent, que el del conjunt de l’Estat. Serà clau iniciar un debat autocentrat sobre què fer amb la nostra educació. Mentre el conjunt del país i fins i tot del continent, enceta un repte centrat en com gestionar la reducció d’alumnes, a casa nostra la qüestió serà a la inversa. Per tant, és urgent començar a pensar ara, perquè estarem sols. Toca planificar a contracorrent i amb un temps limitat.

Quins reptes suposa l’augment de població escolar?

L’augment del nombre de població en edat educativa obrirà nous reptes. És l’objectiu del sistema escolar oferir educació a tots els menors de 16 anys, però també és important que sigui de qualitat i generi una societat millor. Serà més complicat fer-ho amb més alumnes? Sembla evident que sí.

El primer repte que es planteja és la mancança d’espais educatius. És comú que en els centres de les nostres Illes, la sensació de massificació estigui molt present. Per tant, caldrà una política d’augment de les infraestructures, sigui obrint noves escoles o fent créixer l’espai de les ja existents.

L’increment demogràfic també generarà un desequilibri important en la relació alumne-docent. Aquesta ràtio es decantarà de forma creixent cap als alumnes. Si es vol millorar les condicions del nostre ensenyament, caldrà contractar més docents, però també fer una millor planificació en la distribució de places i responsabilitzar al conjunt dels centres en l’escolarització equilibrada de l’alumnat vulnerable. És clau fer una reflexió sobre com mantenir els estàndards d’aprenentatge en aquest context.

És d’esperar que l’augment de la població no sigui a totes les zones igual, és probable que els municipis amb més població creixin en major mesura. Aquesta anàlisi és aplicable també per barris o certes zones dels municipis. Per aquesta raó, caldrà aplicar més recursos allà on més ha crescut la població. També existeix el risc que els nins i nines dels barris més vulnerables visquin major densitat a les aules, agreujant així les desigualtats a l’educació. La mirada de l’equitat, per tant, s’haurà d’aplicar en la urgent planificació que cal posar en marxa.

Un cop gran per un sistema que ja presenta mancances

Els reptes exposats a l’anterior epígraf s’afegiran a la situació actual del sistema educatiu Balear. Aquest no presenta els millors indicadors en una sèrie de factors que, si no es comença a actuar aviat, es veuran agreujats. 

Tot i les seves mancances, actualment el model per a mesurar els diversos sistemes educatius són les proves PISA. Fa pocs mesos que vàrem conèixer els resultats de les proves realitzades el curs 2022, i no va deixar a les nostres illes en molt bon lloc. Tot i que en onades anteriors la posició ha arribat a estar més baixa, el nostre arxipèlag obté pitjors resultats que la mitjana de la UE, l’Estat espanyol i l’OCDE en els tres nivells representants. Sent especialment gran la diferència en lectura i ciències.  

Un altre mètode per mesurar l’estat de la nostra educació, és la proporció d’abandonament escolar que hi ha a les seves aules. En aquest cas, ens trobem amb la xifra més alta de tot l’Estat, igualats amb Ceuta. Aquesta problemàtica és recurrent i presenta una relació directa amb el nostre mercat laboral. Amb tot, s’hauria de considerar com un fracàs que una proporció tan alta d’alumnes no continuïn la seva educació.

Les dades, per tant, són una evident demostració que el punt de partida no és òptim. Als nous alumnes els espera un sistema educacional que obté pitjors resultats acadèmics que les regions del seu voltant i que, a més, genera més abandonament que cap altre. El context evidencia que la revolució del nostre sistema ha de ser profund.

I amb aquest escenari que fem?

Ens trobem davant un escenari en el qual, mentre al nostre voltant s’estarà discutint sobre com aprofitar la baixada de la població escolar per oferir millor educació, a les Balears haurem de millorar un sistema amb la dificultat afegida de tenir més població. Costa imaginar que puguem seguir el ritme a estats com Portugal, que planteja l’augment de l’educació obligatòria fins als 18 anys o el pagament de les extraescolars amb aquesta perspectiva.

Però la primera passa per revertir la situació és començar a dedicar més recursos a la matèria. El fet de no trobar-se entre les comunitats que més inverteixen en educació no s’explica partint de les dificultats que s’han descrit fins ara. Cal reflexionar, sí, però sobre totes les coses cal invertir i fer-ho a tots els nivells. Més i millors espais i més docents.

Queda clar, per tant, quina és la recepta, inversió i planificació. La situació avui és greu, però amb l’augment de la població escolar, pot convertir-se en extrema. No ens hem de conformar amb garantir el dret a l’educació, hem d’aspirar a fer un sistema millor i ho hem de començar a fer ja.

L'educació política en el nostre Estat és una assignatura pendent. En comparació amb altres països del redol, el coneixement envers el nostre sistema és baix. Cada poc temps apareixen dades on es fa patent el desconeixement de les institucions i els seus processos. Però si alguna cosa tenim clara és la separació de poders, el més bàsic. La gran majoria de nosaltres hem dedicat uns minuts de la nostra vida a pensar sobre Montesquiu. La seva màxima deia que l'executiu governa, el judicial jutja i el legislatiu legisla. Imaginem la desolació que generaria saber que ni aquesta norma s'està complint.

Qui segueix l'actualitat haurà escoltat, en els darrers anys, la polèmica vinculada als decrets llei. Una eina amb què pot comptar el Govern, pensada per situacions d'urgència, que li permet aprovar legislacions de forma ràpida i sense passar pels processos propis del Parlament. El problema és un suposat ús excessiu, convertint-se l'executiu també en legislador i pervertint la separació de poders.

Quina part d'això és cert a les Balears? Quin és el problema en el fet que sigui així? Tot el problema són els decrets llei? En les properes línies mirarem de respondre tots aquests dubtes, fent una radiografia de qui està darrere les nostres lleis. Cal recordar que, en un procés legislatiu, el parlament sempre acaba intervenint. Permeteu-me aclarir que aquest article posa l'accent en el procés legislatiu, en la iniciativa, el debat i la reflexió. Una responsabilitat que els dissenyadors del nostre sistema polític posaren sobre les esquenes de la Cambra de Representants i que és considerada excepcional quan ve d'altres actors.

El legislador que no legisla

Posem dades sobre la taula. Observant les iniciatives legislatives de les Illes Balears en les darreres 9 legislatures (de la 1991/95 en el que portem de la 2023/2027), podem afirmar que el principal motor de lleis és el Govern, a molta distància. Pel que fa al legislatiu, el Parlament només ha presentat prop d’un terç de les iniciatives. La resta d’actors no arriben al 5%. 

La diferència és encara més gran si ens fixem en les legislacions que varen tirar endavant. Un 86% de les lleis que s'han aprovat en l'etapa observada foren presentades pel Govern de les Illes Balears, mentre que el nostre protagonista, el Parlament, només n’ha presentat un 11%.

En aquesta darrera dada, les de lleis aprovades, trobem el motiu que explica el motiu pel qual veiem aquesta distribució. Tota l'activitat política d'una legislatura es veu marcada per l'aritmètica parlamentària. Qui aconsegueix majoria es disposa, no només a governar, sinó també a legislar i ho fa recolzant-se sempre en els mateixos socis. L'oposició, per tant, abandona l'activitat legislativa al Parlament, conscient que no arribarà a bon port. I és que les iniciatives de llei que no venen de l'executiu presenten una grandíssima taxa de mortalitat.

Fins aquí, podem trobar una certa lògica: els partits que no formen part de la majoria de Govern, es dediquen a fer oposició, donat que ja no poden legislar. Però, què passa amb els parlamentaris que formen part dels partits de Govern? El cert és que aquests també entreguen l'activitat legislativa en mans dels seus companys de l'executiu. Dedicant-se a donar suport al Govern, a la negociació en casos de coalició o a qüestions internes dels partits. Es converteixen, a excepció dels portaveus o altres figures més publiques, en una espècie d'alliberats.

El Govern: l’autèntic legislador

Per tant, queda demostrat que el Govern és l'autèntic legislador en el nostre sistema polític. Ara la pregunta és: com ho fa? Té dues formes d'iniciar una iniciativa legislativa. La primera és mitjançant un projecte de llei. Un procés lent i més garantista que requereix un major control i debat per tal de ser aprovat. També pot fer servir el citat decret llei, una eina molt més ràpida i que li permet aprovar grans paquets de mesures en una sola votació.

A les Balears, observant l'històric, veiem que el decret llei fa la seva primera aparició durant la legislatura 2007/2011, amb l'executiu presidit per Antich. Arriba amb una força considerable, 2 de cada 10 lleis aprovades en aquells anys són mitjançant aquest mecanisme. Però el canvi de Govern no va suposar una reducció del fenomen. Tot i la majoria absoluta, Bauzá puja l'aposta i aprofita el decret llei en un 43% dels casos. Els governs presidits per Francina Armengol han tingut un comportament diferent. A la primera legislatura el va usar en un 21% dels casos, mentre que en la darrera etapa va pujar fins als 2/3, establint un nou rècord.

Val a dir que la darrera legislatura va comptar amb una situació realment excepcional, la pandèmia, que va portar a situacions d'urgència en més d'un àmbit. D'aquesta manera es justificaria el gran augment dels decrets llei. Així i tot, alguns observadors consideren que el seu ús ha estat abusiu.

Són poques les publicacions acadèmiques que han estudiat aquest fenomen i n’extreuen dues conclusions principals. La primera és que l'ús dels mecanismes com el decret llei ha anat en augment durant les darreres dècades. La segona és que els governs sense majoria absoluta el fan servir més. Cap de les dues es compleix amb rotunditat pel que fa a les Balears.

D’acord, i on està el problema? 

Fins aquí, el diagnòstic ha quedat clar. El Parlament no és el motor de la nostra legislació, ho és el Govern. A més, cada vegada utilitza més el decret llei, que li permet saltar-se bona part dels tràmits i debats. Això no és més que l'expressió d'un fenomen que no és nou: la pèrdua de lògica de les cambres de representants i en el fons del debat polític.

Quan creix la polarització i les posicions es perceben com cada vegada més extremes; quan la contraposició d'idees es percep com una guerra irreconciliable entre la vida i la mort: és en aquests moments en els quals els parlaments perden el seu sentit primer. Les postures, els blocs, els discursos i les votacions venen de casa, no hi ha tasca de persuasió, ni d'autèntic debat, no hi ha grisos, qui té la força la imposa, és o blanc o negre.

Així, els nostres parlaments muten i adopten una nova forma, purament mediàtica. Creix la importància de les mocions, que no tenen un objectiu pràctic, i decau el debat sobre el fet concret, les matèries de govern. L'oposició no iniciarà un procés legislatiu que sap que no culminarà. I si ho fa, és com a eina mediàtica. Els debats sobre propostes es traslladen a les taules de les conselleries, on la claredat i la transparència és menor i ens arriba tot filtrat per les parts. 

Tenim un legislador que no legisla? Sí, legisla poc. Però també tenim un sistema mediàtic que no promociona el debat civilitzat, sinó que fomenta la polarització. La prova és la manca d’espai que tenen els debats d’idees. A més, tenim una ciutadania que no exigeix més a les seves elits, que refusa la reflexió, molt poc disposada a canviar allò que pensa. I clar, l’executiu dirà, si al final tot acabarà com nosaltres diguem, per què no anem per la via ràpida? Si ho mires bé, té raó.

Una societat és un ens complex. De fet, presenta tantes cares que es fa molt complicat poder definir-ne qualsevol d'elles en tota la seva profunditat. Com explicar una comunitat sense xerrar de la seva geografia? I sense la seva història? Òbviament, la cultura juga un paper important i també la balança comercial. Però, a Passes Perdudes volem iniciar un seguit d'articles sobre la distribució de la riquesa a les nostres illes. Un grup de textos que abordaran un factor transversal que marca la realitat a tots els nivells. El rerefons d'aquests serà confirmar o desmentir aquella famosa afirmació que diu: Balears és una comunitat rica, plena de gent pobra.

Començarem aquest camí creant les bases d'un dels fenòmens més cruels que viu una societat: la pobresa. L'objectiu és fer una radiografia d'aquesta a les nostres illes, atenent-nos a la seva evolució i també a la comparació amb la resta de l'Estat. El present article serà complementat amb un segon, que posarà l'accent en la qüestió geogràfica.

El lector crític es demanarà, en aquest punt, com calcularem la pobresa. És ben cert que és un assumpte relativament subjectiu i que pot presentar resultats molt diversos en funció de quines variables tinguem en compte. La malnutrició o l'accés a serveis bàsics són els indicadors tradicionals, però s'han anat incorporant d'altres com ara l'accés a l'habitatge. Alguns diran que la pobresa és relativa en funció del lloc on visquis o que l'autopercepció és la millor mesura.

Sense defugir del debat sobre què és i com es mesura la pobresa, però entenent que aquest ens podria allunyar d'enfrontar l'anàlisi d'una qüestió cabdal per a les nostres societats, en aquest article es partirà de l'AROPE. Liderat per l'European Antipoverty Network, l'AROPE és un indicador que parteix de diverses variables i que mesura la pobresa a tota Europa. Sabent que presenta algunes limitacions i és objecte de crítiques, s'ha seleccionat per ser el de major consens al continent. S'exposarà el resum general de l'indicador i algunes variables seleccionades que ajudaran a posar context.

Abans, un avís per a navegants. Les dades que aquí veureu són de l’informe de l’any 2023, on trobem les dades pel 2022. És un simple recordatori, donat que la sortida de la pandèmia s’ha de tenir en conta l’hora de llegir els resultats. Dit això, comencem.  

Estat general de la pobresa i exclusió social

Com s'ha assenyalat en l'anterior epígraf, la Xarxa Europea en la Lluita Contra la Pobresa i l'Exclusió Social presenta anualment el seu informe sobre la pobresa a cada regió d'Europa. La publicació de les seves dades acostumen a ser una fita molt important en el calendari de la lluita per la reducció de les desigualtats. L'informe del 2023 va destacar, a escala internacional, per la confirmació de la recuperació després de la pandèmia. Aquesta dinàmica també es va portar a Espanya, un país que havia patit amb molta força la covid-19, per la seva dependència del sector servies i en concret del turisme. De fet, l'índex AROPE, que és una suma de múltiples variables i que mesura l'estat de l'exclusió social, va ser positiu al conjunt de l'Estat reduint-se un en 1,8 punts.

Fixant-nos en les nostres illes, Balears obté un 21,5 de taxa AROPE. Una millora pràcticament d'un punt respecte al 2021 (22,4) i per sota de la mitjana de l'estat. Però aquesta dada no pot ser excessivament celebrada si fem una simple comparació temporal. Fixant-nos en la darrera dècada, l'any 2018 i 2019, s'havia aconseguit abaixar la taxa AROPE per sota els 20 punts. Per tant, podem afirmar que en l'àmbit de la pobresa, hem sortit pitjor de la pandèmia del que vàrem entrar.

La comparació amb la resta de comunitats tampoc és com per llençar coets. És cert que ens situem a la meitat superior de l'escala, però ens hem de comparar amb qui es troba a les parts més altes. Tot i que la pandèmia hagi estat un cop dur, Balears és una de les comunitats que més riquesa genera a tot l'estat. Com a prova el PIB per càpita, que ens situava l'any 2022 en setena posició. Comunitats com Navarra, País Basc, Madrid o Catalunya tenen millors resultats i és la taula en la qual ens hauríem d'asseure. I és que les nostres illes presenten algunes dades que ens acosten a les regions més punteres de l'Estat, però d'altres són preocupants. El millor exemple d'això és la renda mitjana per persona, que se situa en 12.451 € anuals, ara sí, per sota de la mitjana estatal (13.008 €). Mirem ara, un poc més en detall.

Les nostres illes presenten algunes dades que ens acosten a les regions més punteres de l'Estat, però d'altres són preocupants

Els bàsics

Segur que qui llegeix aquestes línies alguna vegada ha vist a mitjans de comunicació indicadors com ara el nombre de població que no pot pagar alguna de les despeses més bàsiques. Són algunes qüestions que es desprenen de l’informe AROPE anual i que serveixen per aprofundir en el fenomen de la pobresa. A Balears, observar alguns d’ells és de màxim interès. 

D’aquests indicadors, un dels més famosos és el percentatge de població que no es pot permetre carn, pollastre o peix cada dos dies. Es traca d’una bona manera de veure, no només la població que es troba en risc de pobresa, sinó també lo relatiu d’aquesta, donat que a cada zona el cost pot variar. En el cas de Balears això és molt evident, donat el factor de la insularitat. Les xifres pel 2022 no varen ser gaire optimistes en aquest cas. Amb 7,4% les Illes Balears és la comunitat en què més ha empitjorat la situació respecte a 2008. Com és evident ens situem també per damunt de la mitjana estatal.

Una bona manera de mesurar com de justes van les famílies és demanant per la capacitat per assumir despeses sobrevingudes. En aquest cas, Balears, amb un 36,4%, se situa, de nou, per damunt de la mitjana estatal. Tot i que s’ha començat l’article convidant al lector a comparar-nos amb les comunitats més potents de l’Estat, també és interessant observar l’estat de Canàries. Com ja s’ha exposat en altres articles de Passes Perdudes, les Canàries comparteixen moltes problemàtiques fruit d’un mercat laboral amb moltes semblances i el fet de ser dos arxipèlags. En aquest indicador, sorprèn com prop de 6 de cada 10 canaris no poden assumir despeses sobrevingudes.

No sorprendrà a ningú la darrera xifra a presentar en aquest l’article, referent a l’habitatge. Sí, les Illes Balears són la comunitat on major proporció de persones ha tingut retards en els pagaments de l’habitatge de tot l’Estat Espanyol. Pràcticament, un 20% dels residents a les nostres illes han viscut aquesta situació en els darrers 12 mesos. Un problema, que com bé sabem s’ha incrementat en la darrera dècada, com mostra la gràfica. El punt de partida el 2008 era semblant a la mitjana, avui ens trobem 7 punts percentuals per damunt. 

El rostre de la pobresa a Balears

Les dades de pobresa a Balears són perilloses. Si ens fixem en les mitjanes més macro, com la taxa de pobresa o la pròpia taxa AROPE, no percebrem una situació extremadament complexa. Però quan comencem a aprofundir veiem que a les nostres illes hi ha una part molt important que, tot i no trobar-se en risc de pobresa, se situa al llindar o molt propera.

La pobresa a la nostra comunitat no té la cara que segurament molts de nosaltres tinguem al nostre imaginari. A Balears la pobresa té el rostre de famílies que, tot i tenir feina, van molt justes i que, davant qualsevol crisi, es veuran en risc de no poder tirar endavant. I és que de poc serveix ser una regió amb poder econòmic, si la seva població no pot pagar un lloguer, un nou ordinador o una despesa sobrevinguda.  

L’any 1977 es celebraven les primeres eleccions al Congrés dels Diputats. A les Balears varen ser elegits sis diputats, quatre d’UCD i dos del PSOE. Des de l’inici de la democràcia, els ciutadans de les Illes Balears han anat a votar quinze vegades per elegir els seus representants a Madrid. Fins al 1989 n’elegien sis, el 1993 varen passar a set i el 2004 van passar als vuit que tenim avui dia, tot per l’augment del pes demogràfic de les Balears.

 La participació diferencial -participar en les eleccions a certs nivells institucionals i abstenir-se a altres- i el vot dual -votar a partits diferents segons el tipus d’elecció- ens obliguen a pensar en com els ciutadans decideixen el seu vot. Molts ciutadans emeten un vot que no sempre s’ajusta al que, en un altre context, hagués elegit. En molts casos, tenen en compte el que saben de com funciona el sistema electoral i els probables escenaris postelectorals, informació disponible gràcies a les enquestes. Aquestes qüestions, i altres, intervenen en el raonament dels ciutadans, els quals tenen com a objectiu maximitzar l’impacte del seu vot. Per tant, podem dir que la percepció d’utilitat del vot influeix en el comportament electoral. Parlem-ne una mica.

Vot útil

En la recta final de la campanya electoral, els partits apel·len al vot útil amb l’objectiu de posicionar-se com l’opció estratègica més interessant. A nivell d’Espanya i de les Illes Balears, sentim com qualcuns partits, especialment els d’esquerres, es reivindiquen com el vot més útil, basant-se en el repartiment marginal d’escons estimat per les enquestes. Per això, aquests dies circulen diferents mapes de quines dues forces d’esquerra i dreta es disputen el darrer escó a diverses circumscripcions espanyoles. I en quasi tots ells, les Balears apareixen com una província amb un darrer escó disputat pels dos blocs. S’ha arribat fins al punt, però, que tant el PSOE com Sumar-MÉS es reivindiquen com el vot útil per prendre el darrer escó al bloc conservador, cosa que seria contradictòria.

El que és habitual és que els partits intentin que aquells ciutadans més indecisos, o els que més en compte tenen les qüestions de context o institucionals, es decantin per fer un vot “intel·ligent”. És aquí quan el marketing polític “vesteix” la decisió de votar un partit com a estratègica, cosa que de vegades, com és el cas de Balears, s’argumenta pel ball del darrer escó, ja que una circumscripció de vuit escons amb la fórmula d’Hondt ofereix una proporcionalitat acceptable. La maximització d’utilitat del vot aquí es sostindria així: un vot a X partit té més “poder”/“és més útil” que un vot a Y (del mateix bloc), ja que, segons tal enquesta, el darrer escó l’està competint X amb Z (d’un altre bloc).

En altres circumscripcions les enquestes no són tan necessàries, perquè el factor institucional del sistema electoral hi juga un paper molt rellevant. És el cas de Ceuta o Melilla, que reparteixen un escó cada una, o a Sòria, que en reparteix dos. En casos com aquest, la concentració de vot podria ser una estratègia racional. Però només en principi, ja que abans de les eleccions no es sap quin és el partit al qual és més racional concentrar els vots. És per això que els partits s’esforcen a generar un momentum que els mostri com a guanyadors i absorbir el suport dels ciutadans que cerquen maximitzar la utilitat del seu vot.

Qui guanyarà les eleccions generals a Balears?

El títol d'aquesta part de l'article és la pregunta a la qual tothom vol tenir resposta. Ens sap greu començar dient que no venim amb fets provats. Com ja sabeu, és un tema recurrent en el nostre portal, comptem amb molt poques dades sociopolítiques a Balears i aquestes eleccions generals no són una excepció. Dit això, mirarem de fer una recopilació del que ens diuen les enquestes publicades, juntament amb la nostra percepció com a analistes. Cal recordar que, la gran majoria d’enquestes treballen amb mostres representatives per a tot l'estat, i a partir d'aquesta es fa una estimació. Per tant, les dades amb què treballam tenen marges d’error molt grans o directament no són representatives per les nostres illes. Que serveixi com un avís per a navegants.

El Partit Popular afronta les eleccions d’aquest diumenge com una força a l'alça. Les autonòmiques i municipals varen ser un gran reforç per la formació conservadora, que va recuperar les institucions de major pes de les Illes Balears. Així es mostra a totes les enquestes, que posicionen els populars com a primera força destacada. Els dos primers escons semblen segurs i s’està en condicions de competir pel tercer. Fins i tot, alguns percentatges de vot que s’han mostrat a enquestes de cases com ara GAD3 (37%), podrien convidar a pensar en el quart diputat, tot i ser una opció difícil.

El PSIB-PSOE assisteix al 23-J en una situació estranya. Les darreres autonòmiques van deixar els socialistes estables pel que fa a vots, però fora de les institucions, després de vuit anys. El seu principal actiu polític, Francina Armengol, encapçala una llista que segur obtindrà dos escons. El dubte és, quan llunyà es troba del tercer diputat? La gran majoria de baròmetres situen al PSIB-PSOE en els dos, però dos d’importants, com ara GAD3 i CIS, li donen el tercer. Serà clau per assolir aquesta fita, estar més propers al 30% que al 25%.

SUMAR, amb Podem i Esquerra Unida dins, i Més (Mallorca i Menorca), concorren sota el nom de SUMAR-MÉS. La història electoral recent de Balears ens diu que les formacions d'esquerres estatals competeixen bé a la nostra circumscripció. El problema és que el cop de les autonòmiques per Unides Podem va ser molt gran i encara no hem mesurat com afecta això a qui els vota a les generals. La candidatura liderada per Vicenç Vidal té el repte de motivar a l’electorat sobiranista i a qui segueix l’esquerra més estatal al mateix temps, un equilibri complicat. Cap enquesta els deixa fora del Congrés, però són poques les que li donen el segon seient. Serà clau per això, superar el 15% i posicionar-se com a tercera força.

Tot i posicionar-se a les antípodes ideològiques de SUMAR-MÉS, el destí de VOX sembla lligat a aquesta coalició. Això és degut a la important competició per ser la tercera força. La candidatura de Jorge Campos ha d’aconseguir aquesta tercera posició si vol tenir dos representats a Madrid, com va aconseguir el novembre de 2019.

A tall de conclusió, sembla que dels vuit escons, tres poden ser pel PP, dos pel PSIB-PSOE, un per SUMAR-MÉS i un per VOX. Això ens deixaria penjant la darrera cadira. Aquesta sembla que es disputarà entre tots els partits, que aspiren a obtenir un seient més. Les claus seran els percentatges de vot de PP i PSIB-PSOE i qui assoleixi la tercera plaça. No hi ha dades públiques que tenguin un marge d’error suficientment baix per a poder dir entre qui s’estaria disputant el darrer escó. Si qualcuns partits ho fan és o perquè tenen dades que no són públiques o per estratègia. I ja sabem com d’important és projectar el momentum. Diumenge sortirem de dubtes. El que sí sembla ser una certesa és la consolidació de la tendència cap al bipartidisme, que ja varen mostrar els resultats de les eleccions autonòmiques i municipals del passat 28 de maig.

El espacio de SUMAR ha seguido el patrón que en su momento inició Unidas Podemos y ha llegado a acuerdos con partidos de ámbito no estatal en diferentes circunscripciones. Muchos de estos partidos seguro que son conocidos por los lectores: Catalunya en Comú, Compromís o Más Madrid. Otros, como el caso que nos ocupa, no tanto. En las Illes Balears, SUMAR presenta una candidatura liderada por MÉS per Mallorca -aunque también participan MÉS per Menorca, Izquierda Unida y Podemos- bajo el nombre “SUMAR MÉS”. Pero, ¿quiénes son MÉS per Mallorca? ¿Cuál es su ideología y trayectoria? ¿Su perfil es más cercano a Compromís o ERC? Demos respuesta a estas preguntas.

Sobre MÉS per Mallorca y MÉS per Menorca  

MÉS per Mallorca y MÉS per Menorca tienen representación en los respectivos Consells Insulars y, hasta las pasadas elecciones, formaban parte del gobierno de estos. En el Parlament de las Illes Balears han conseguido recientemente un 10,3% de apoyo MÉS per Mallorca y un 16,6% MÉS per Menorca en sus respectivas islas. El primero formaba parte del gobierno de coalición a nivel balear y el segundo le dio apoyo externo durante la pasada legislatura.  

Cabe decir que, con excepción de las elecciones estatales, estos dos partidos concurren separadamente a las elecciones. Ideológicamente son muy parecidos. La denominación más común en los medios es de “ecosoberanistas”, pero este término se podría desglosar en unas cuantas etiquetas más clarificadoras para los lectores: socialdemócratas, ecologistas, feministas, republicanos, catalanistas, insularistas y soberanistas. Como se verá en detalle más adelante, la autoubicación en el eje socioeconómico es de izquierda-ecologista y en el nacional es insularista-catalanista. 

La inexistencia de un partido ecosoberanista único para todas las Illes Balears se debe, a grandes rasgos, a dos motivos: uno teórico y otro práctico. A nivel teórico estos partidos son insularistas, defienden la soberanía de su isla en dos frentes: respecto al estado español y respecto a la comunidad autónoma de las Illes Balears. Lo cierto es que, en general, los ciudadanos de las islas no sienten apego identitario hacia la balearidad, y estos partidos conceptualizan este nivel administrativo como algo artificial, impuesto y especialmente nocivo para Menorca, Eivissa y Formentera. A nivel práctico cabe decir que, con excepción de las  elecciones al Congreso de los Diputados, cada isla es una circunscripción electoral diferente,  cosa que, como mínimo, no desincentiva que se cree un partido de este tipo en cada isla, sin perjuicio de posibles alianzas postelectorales. 

En general, los ciudadanos de las islas no sienten apego identitario hacia la balearidad, y estos partidos conceptualizan este nivel administrativo como algo artificial, impuesto y especialmente nocivo

¿En qué se diferencia de ERC, Compromís, Bildu o BNG? 

MÉS per Mallorca forma parte del bloque político que la ciencia política denomina partidos de ámbito no estatal (PANE). MÉS, al igual que ERC, BNG o la Chunta Aragonesista, forma parte del partido político europeo Alianza Libre Europea (ALE) –que a su vez forma grupo parlamentario en el Parlamento Europeo con el Partido Verde-. ALE es un partido progresista y proeuropeo, cuyos principios son la defensa del derecho a la autodeterminación, los derechos humanos, civiles y políticos, así como la defensa de la diversidad cultural y lingüística.  

En particular, MÉS per Mallorca consolidó su marca en diciembre de 2021, convirtiéndose en partido político y superando así la fórmula de coalición electoral PSM - Iniciativa Verds - Entesa. En este contexto, la ejecutiva decidió abrir un debate para definir los principios ideológicos del partido. Este proceso, que denominaron “Cartografiant el futur”, estableció el soberanismo insularista -aunque defendiendo un proyecto confederal para el conjunto de las Illes Balears-, el feminismo, el ecologismo y el socialismo como pilares fundamentales del proyecto. Más allá de sus principios, que a veces pueden sonar algo generales para el electorado si no profundizan en la ponencia política del partido, la finalidad de este apartado es situar a la formación ecosoberanista en el mapa estatal. En concreto, realizamos un análisis comparativo entre MÉS y el resto de PANE equivalentes en el resto de territorios periféricos del estado español.  

MÉS per Mallorca consolidó su marca en diciembre de 2021, convirtiéndose en partido político y superando así la fórmula de coalición electoral PSM - Iniciativa Verds - Entesa

Utilizamos para ello el Regional Manifestos Project, una base de datos que recoge las preferencias políticas de los partidos regionales en varios países europeos. La metodología que utilizan es el análisis cualitativo de los programas electorales. Resumidamente, el gráfico 1 lo podemos interpretar de la siguiente manera. En el eje X (ideología), -100 supondría que el programa del partido está vinculado totalmente a propuestas de izquierda, mientras que +100  supondría lo contrario. La variable Y (descentralización) representa en cambio el porcentaje de frases asignadas a demandas identitarias o competenciales propias de las Illes Balears. 

Tal y como podemos observar, MÉS se sitúa en la media del eje ideológico de los PANE. Efectivamente, forma parte del grupo de los partidos nacionalistas progresistas, que se sitúan mucho más a la izquierda que partidos como Junts per Catalunya, Coalición Canaria o el propio Partido Nacionalista Vasco. En cuanto al eje centralización vs descentralización, MÉS se sitúa entre Compromís y la Chunta Aragonesista, siendo así el segundo partido con menos demandas identitarias y competenciales de este grupo. Hay que remarcar, sin embargo, que un programa electoral no dice más que lo que puede decir, por ejemplo, una ponencia política. En este sentido, la posición de MÉS en el mapa no implica que “sea menos nacionalista” que el Bloque Nacionalista Galego, por ejemplo, sino que hace menos énfasis en este punto en su programa electoral de 2019. Por lo tanto, el presente ejercicio nos sirve para situar a MÉS en el mapa, pero no para encuadrarlo ideológicamente de una manera contundente.  

Por último, y dada la fuerza con la que la cuestión de género se ha introducido en la agenda política y mediática en las últimas semanas, consideramos conveniente revisar también la posición de los PANE en este sentido. El gráfico 2 representa el porcentaje de cuasi-frases asignadas a los códigos positivos del dominio de género por partido. En resumen, MÉS per Mallorca es el partido que más importancia otorga a las políticas de igualdad de género en su programa político de 2019, por encima de partidos como Compromís, Chunta y Esquerra Republicana, y también de su equivalente en la isla vecina, Més per Menorca. 

La importancia de MÉS per Mallorca

La responsabilidad de la alianza con SUMAR y el número uno de la candidatura es para MÉS per Mallorca, por lo que ahora nos centraremos en ellos. Esta formación ha tenido una importancia clave en la arena autonómica de las islas, participando en todos los gobiernos progresistas y llegando a ostentar una vicepresidencia en 2015, cuando consiguió sus mejores resultados históricos con 60.000 votos. 

El espacio de MÉS, antaño PSM, siempre ha sido competitivo y estable a nivel balear. Exceptuando su techo, en 2015, se ha movido alrededor de los 40.000 votos desde 1995. Una cifra que le ha aportado estabilidad en momentos complejos para la izquierda y que le ha permitido ostentar poder en tiempos favorables. El mejor ejemplo de esta constancia, a escala autonómica, la encontramos en las últimas elecciones, en donde la formación ha mantenido sus 40.000 sufragios.  

Nota: IU no aparece en 2007 porque se presentó integrada cómo Alternativa Esquerra Unida-Els Verds en la coalición preelectoral Bloc per Mallorca, junto al PSM. 

Como muchos partidos regionales, MÉS per Mallorca se enfrenta al voto dual en las elecciones generales. Esto es que su electorado, o buena parte de este, vota por otras opciones en las generales. Pese a la falta de datos que lo confirmen, la intuición nos dice que su votante se desplaza o bien al PSOE o a Izquierda Unida/Podemos/Unidas Podemos. 

Este voto dual ha alejado a la formación de uno de sus objetivos históricos más importantes: la obtención de un diputado en el Congreso. Las fórmulas intentadas para conseguirlo han sido diversas, con alianzas con otros partidos de las islas o con partidos progresistas, pero nunca se ha conseguido. La coyuntura actual, después de las elecciones autonómicas y el mal resultado de Unidas Podemos, ha dejado a MÉS per Mallorca ante una oportunidad única. Al ostentar la cabeza de lista, es más que probable que este julio se consiga el anhelado diputado.  

¿Quién es Vicenç Vidal? 

Ha quedado claro que el espacio de MÉS per Mallorca se encuentra ante una ventana de oportunidad histórica. ¿Pero quién es el candidato que asume este gran salto? La respuesta es Vicenç Vidal, que a lo largo de esta pasada legislatura ha ocupado el cargo de senador autonómico.  

Para parte del electorado y militancia de MÉS presentarse en coalición con fuerzas estatales supone una contradicción, o como mínimo un paso incómodo, ante la posibilidad de perder su acento soberanista. Vidal es un candidato que puede calmar esas aguas. Dentro de la formación es un perfil que genera consenso. Su experiencia como consejero de Medio Ambiente y Agricultura, en la legislatura 2015-2019, le granjeó reconocimiento y buena valoración. 

Para parte del electorado y militancia de MÉS presentarse en coalición con fuerzas estatales supone una contradicción ante la posibilidad de perder su acento soberanista. Vicenç Vidal es un candidato que puede calmar esas aguas

La designación como senador y su tarea a lo largo de estos cuatro años ha sido la mejor carta de presentación para posicionarse como diputado. Quien haya seguido la actualidad de la cámara alta, sabrá que ha mantenido una doble estrategia. Esta ha consistido en reivindicar mejores condiciones para las islas, pero al mismo tiempo dejando un tejido de alianzas con fuerzas de izquierdas a nivel estatal. Ha sido esta tarea, tan bien valorada dentro de su espacio político, la que le hace un candidato de consenso para MÉS. 

El reto, por tanto, no se encuentra en el electorado clásico del ecosoberanismo, sino en aquellos que a lo largo de los últimos años han votado a Unidas Podemos. En este campo, Vidal se enfrenta a un terreno desconocido para él y su partido. Para qué SUMAR MÉS obtenga un buen resultado en el archipiélago necesita activar a esa bolsa de votantes progresistas, seguramente la más grande a la que aspira, que vota solo en las elecciones generales. Parte de este electorado rechaza las posiciones clásicas de MÉS. La clave, para Vidal, será seducir a esta parte, o como mínimo no asustarla. Siempre manteniendo activado el electorado soberanista. Un equilibrio complicado.  

¿Qué debemos esperar de la acción de Vicenç Vidal en el Congreso? La mejor referencia es su paso por el Senado y los acuerdos firmados con SUMAR. En estos se contempla la libertad de voto para cuestiones que afecten a las islas. Será en estos temas, más específicos, donde Vidal puede hacer notar una personalidad política diferente a la de SUMAR, condicionando negociaciones. Pero sus alianzas, su tono en la precampaña y su carácter personal invitan a pensar que no será un verso libre y se acoplará sin demasiadas dificultades a la dinámica del grupo parlamentario.

Vindran els anys i amb els anys la calma. Tot aquest renou que han generat les eleccions a les Balears es dissiparà i del que va passar durant el mes de maig ens quedaran un parell de titulars, un parell de lliçons. De ben segur que quan mirem en els darrers comicis pensarem en la desaparició de Ciutadans i la desfeta d'Unides Podem, que va perdre 20.000 vots a les eleccions municipals respecte al 2019. Però si una cosa brillarà per damunt de la resta, són els bons resultats de les forces de dretes: PP i VOX.

Només fixant-nos en el nombre de vots, les xifres ja impressionen. El Partit Popular ha estat el partit més votat, ha reprès la seva posició històrica al capdavant de les formacions de Balears. Ho ha fet gràcies a un creixement de més de 50.000 electors, sent la formació que més augmenta. Aquesta mobilització a les urnes s'ha convertit en un alt nombre de regidors, 357 per a ser exactes, 150 més que la segona força, el PSIB.

Els populars recuperaran moltes batlies que havien perdut en l'anterior cicle electoral i ho faran, en moltes d'elles, amb el suport de VOX. La formació d'extrema dreta també ha crescut, més del que alguns analistes podien preveure. Amb prop de 24.000 sufragis més, els liderats per Jorge Campos poden treure pit de resultats, que, a més, convertiran en poder institucional.

Com ja sap qui llegeix de forma habitual el nostre blog, no ens agrada quedar-nos amb una anàlisi superficial, volem entrar en la profunditat dels fenòmens socials. Per aquesta raó, avui us proposem un viatge per l'electorat de dretes a les nostres illes. Ho farem posant el focus en tres qüestions bàsiques. La primera és la participació, que va créixer respecte a 2019. També observarem la competició electoral entre PP i VOX. I conclourem analitzant com ha estat la relació entre la renda i el vot en els dos partits de dretes.

Abans de començar i com sempre, volem fer un parell de comentaris previs: 

Heu pogut veure que estem analitzant dades d'eleccions municipals. El cert és que fer una anàlisi del vot per seccions censals és l'única opció disponible avui, ja que no comptam amb microdades de qualitat. Com la nostra anàlisi serà agregada, hem d'alertar de les limitacions que això té: extreure conclusions individuals de comportament de grups grans de persones podria resultar fal·laç. Això ho mitigam fent servir les seccions censals, ja que n’hi ha moltes i el risc disminueix. No volem deixar passar, una vegada més, l'oportunitat d'assenyalar la manca de dades a Balears.

Dit això, comencem. 

Participació i vot a la dreta

El primer titular que generen unes eleccions sempre és l’avanç de participació. En aquest moment es comencen a fer les primeres anàlisis. El 28 de maig la notícia va ser el considerable augment de la participació. Segur que molts vàrem sentir que això podia beneficiar a l'esquerra. D'altres varen percebre que al seu col·legi havien vist molt vot a la dreta i que, per tant, el seu electorat s'havia activat. Observem si les seccions censals que més han votat s'han activat encara més per la dreta.

A escala de les Balears podem veure que a més participació hi ha menys vot a VOX. Recordem que sempre parlam a nivell relatiu. Aquesta associació es veu molt clarament a Mallorca. A les seccions censals on més gent ha anat a votar, pitjor han estat els resultats de la formació. Això pot ser degut al fet que l'electorat de VOX ha tengut un suport electoral estable i homogeni, cosa que sobretot es veu en els llocs on manco gent ha participat.

A Menorca i Eivissa també s'observa aquesta correlació, però és a la major de les Pitiüses on el grau d'associació és major.

Pel que fa al PP, a nivell de les Balears, no s'observa que el nivell de participació afecti els seus resultats. Als municipis de Mallorca i Menorca sí que es veu una lleugera associació positiva entre participació i % de vot al PP. Tal associació no es troba als municipis d'Eivissa i Formentera.

Competició electoral entre PP i VOX

En els mesos vinents es llençaran moltes anàlisis sobre si PP i VOX comparteixen electorat. No tenim les dades, ni sembla que les tinguem mai en obert, per fer una anàlisi rigorosa sobre la qüestió a les nostres illes, però observar com s'han comportat els seus votants per secció censal pot ajudar.

A nivell de totes les Balears es veu una lleugeríssima associació negativa entre vot a VOX i vot al PP. Això és, a més vot a VOX manco vot al PP. Aquesta correlació és dona de forma més forta a Eivissa. Això podria donar-se per tenir un electorat molt més similar, que o vota al PP o vota a VOX. Mentre que a Mallorca o Menorca els votants de VOX no només serien potencials votants del PP, sinó que també podrien venir o d'altres formacions o, més segurament, de l'abstenció.

Un tast de renda i vot als partits de dretes

Els estudis del vot normalment s’han preocupat de saber com afecta la renda en el vot. En termes generals, podem afirmar que el vot a l'esquerra acostuma a ser major en els barris més humils, mentre la dreta es comporta millor en les seccions amb més capacitat econòmica. Però quin dels dos partits de dretes s’ajusta millor a aquesta generalització?

Pel que fa a la relació entre vot a VOX i la renda, s'ha calculat posant en relació el percentatge de vot a VOX a cada secció censal amb la mediana de renda per unitat de consum de la mateixa secció censal. Al gràfic observam que, en una anàlisi agregada, no es detecta una relació entre renda i vot a VOX a les Balears, però tampoc a les diferents illes. Això vol dir que aquest partit s'ha comportat de forma relativament similar a totes les seccions, sense importar el nivell de renda.

Pel PP la cosa és una mica diferent. Sí que s'observa una relació positiva entre vots al PP a les eleccions municipals i renda, a Mallorca especialment. A la resta d'illes tal associació és molt més feble. Podríem dir, per tant, que el vot als populars a l'illa més gran sí es pot associar a les seccions amb rendes més altes, aquesta variable sí pot explicar part del seu vot.

Conclusions

A continuació qualcunes de les principals conclusions que podem extreure de la nostra anàlisi:

1- L'electorat de VOX ha estat més mobilitzat allà on menys gent ha participat, especialment a Mallorca i Eivissa. Cosa que pot indicar una base de suport electoral estable, però amb un sostre que es fa evident en les seccions censals amb més participació.

2- L'electorat del PP ha estat superior allà on més gent ha participat, especialment a Mallorca i Menorca. Això pot suposar que el PP ha estat capaç de fer créixer la participació i aprofitar-la en el seu favor.

3- La competició electoral entre PP i VOX és més forta a Eivissa, mentre que a Mallorca i Menorca poden mobilitzar electorat diferent provinent de l’abstenció.

4- L’electorat de VOX és molt més transversal pel que fa a la renda que l’electorat del PP, el qual aconsegueix molts millors resultats a les seccions censals amb més renda, especialment a Mallorca.

En temps electoral, i a mesura que es van publicant enquestes, comencen a sortir preguntes i dubtes sobre el funcionament del sistema electoral i els efectes de cadascuna de les seves parts sobre els resultats dels partits polítics i les possibles majories. A aquestes eleccions autonòmiques i locals de 2023 hi ha un d'aquests elements que destaca en especial, tant al conjunt de l'Estat com a les Illes Balears: la barrera electoral. La superació o no d'aquesta barrera per part d'alguns partits pot determinar el destí d'algunes majories parlamentàries, com sembla ser el cas d'El Pi a les Illes Balears segons les dades públiques disponibles.

Normalment, quan una persona s'apropa a un sistema electoral, l'atenció acostuma a centrar-se en el nombre d'escons a repartir, la fórmula electoral amb la qual s'assignen els representants o la distribució de parlamentaris per circumscripció. De fet, la fórmula D'Hondt, que no llei, acostuma a rebre tota classe de crítiques per perjudicar els partits polítics quan en veritat no és la causa principal dels seus resultats, sinó la mida de la circumscripció. Però hi ha un element que sol passar desapercebut i aquest és la barrera electoral legal.

La barrera electoral és el percentatge mínim que una candidatura ha d'assolir per entrar el repartiment d'escons i obtenir representació. Per les eleccions generals, per exemple, tenim una barrera del 3% a cada circumscripció, per tant, si un partit té un 2,9% de vots al conjunt de les Illes Balears no podrà aconseguir representació.

Existeixen múltiples barreres electorals en el nostre Estat. Per exemple, a les eleccions europees és inexistent i a les estatals són del 3% com ja hem dit abans. Si ens fixem en els comicis autonòmics, trobem varietat, com es pot apreciar a la figura que segueix. D'entre els dos grups que trobem, les Illes Balears se situen en el rang alt, amb un 5% de barrera electoral en l'àmbit insular.

A la imatge no podem trobar la xifra per les Illes Canàries. Això no és un error, sinó que aquesta comunitat presenta un sistema singular, per un costat barrera electoral per a cada illa (15%) i per altre pel total de la comunitat (4%) i s'ha de complir una de les dues barreres per obtenir representació. Un model que pot ser interessant de cara a futures reflexions en clau balear.

Tot i que a primera vista sembla que aquesta part del sistema electoral és poc decisiva en el resultat final, hem observat que pot ser un element amb molt impacte. Alguns partits d'àmbit estatal, com Ciutadans, acostumen a proposar una segona barrera electoral del 3% pel de l'Estat. L'objectiu és restar pes a les forces nacionalistes dels diferents territoris, que no superarien la barrera.

En l'actual context balear la barrera electoral pot tenir un efecte important dins el futur Parlament balear, ja que pot suposar l'entrada o no de partits polítics com El Pi, que segons les enquestes al voltant d'aquesta xifra del 5%, tenint en compte els margers d'error. Al llarg de la història electoral balear trobem més exemples que remarquen el pes de la barrera electoral. El primer és la modificació del 3% al 5% feta pel Partit Popular el 1995 cercant dificultar l'obtenció de representació d'un competidor directe, com era Unió Mallorquina (UM). El segon el trobem a les eleccions de 2011 i neix precisament d'aquesta modificació.

La barrera electoral a la majoria parlamentària de Bauzá el 2011

Les eleccions del 2011 van suposar la formació de la majoria parlamentària més gran assolida per un partit fins ara. El PP amb el 46,3% dels vots va obtenir 35 representants, un total del 59,3% dels escons. Va ser el Parlament menys fragmentat de la història, ja que només comptava amb 3 grups parlamentaris: PP, PSIB i Més (PSM-IV-Entesa). Com s’explica la formació d’aquesta majoria parlamentària amb aquest percentatge de vots? La resposta la trobem al sistema electoral, especialment a la barrera electoral del 5%.

En aquestes eleccions es produeix un fet diferencial respecte d’altres: una gran quantitat de vots no varen aconseguir representació, incrementant així la desproporcionalitat del sistema electoral. El següent gràfic mostra l’Índex de Gallagher (mesura la desproporció entre els vots rebuts i els seients obtinguts) al llarg dels anys, el valor de l’any 2011 és atípic i molt superior en comparació a la resta d’eleccions, arribant als 15,3 punts, el triple del 2007 y el doble de la mitjana situada al voltant dels 7,3 punts.

En total es varen quedar 68.632 vots sense representació al conjunt de les Illes Balears, un 16,32% del total dels vots emesos. Un dels principals motius que explica aquesta gran quantitat de vots perduts és l’excessiva oferta electoral que va afavorir la divisió del vot en diferents partits que no van arribar la barrera del 5%, concretament a la circumscripció de Mallorca.

Aquestes eleccions van ser les primeres en què no es va presentar Unió Mallorquina després de la seva desaparició a causa de la quantitat de casos de corrupció dels quals va ser protagonista. El seu espai electoral va ser ocupat per diferents formacions que no varen aconseguir una candidatura unificada. Així doncs, Convergència per Illes i la Lliga Regionalista van ser les dues principals opcions polítiques que volien donar resposta a aquest electorat que havia quedat orfe, la primera fundada per exdirigents d’UM i la segona per exdirigents del PP. Cap d’aquestes llistes electorals va aconseguir superar el 5% de vot mínim necessari a la circumscripció: La Lliga va obtenir el 3,6% i Convergència per Illes amb un 3,5% a escala insular.

El següent gràfic representa el total de vots perduts l’any 2011, aquests dos partits mencionats van deixar sense representació a més de 23.000 votants mallorquins, a més d’altres com EUIB o UPyD en l’àmbit balear. Aquest fet explica en part com el PP va aconseguir el millor resultat històric sense un increment significatiu dels vots.

Què hauria passat si la barrera electoral fos del 3%?

Tant Convergència per Illes com La Lliga sí van superar el 3% de vots a Mallorca, però no el cas EUIB que, amb 9.642 vots, es va quedar al 2,86% de vots. Si la barrera electoral fos del 3%, tal com ho era abans de 1995, les dues formacions haguessin obtingut un escó cadascuna per Mallorca, restant un al PP i PSIB. En l'hipotètic cas que s'haguessin presentat conjuntament en coalició preelectoral i assolissin el mateix resultat, haurien aconseguit 2 escons, un altre cop també del PSIB i del PP.

Per tant, la històrica majoria absoluta de Bauzá troba part d'explicació pel sistema electoral. Les lleis electorals mai són neutrals i acostumen a beneficiar uns actors i perjudicar d'altres. El mínim electoral del 5% va ser modificat el 1995 de manera unilateral pel PP amb l'objectiu de deixar fora de l'hemicicle a UM, la seva principal frontera electoral. Malgrat això, UM sempre va superar aquest mínim i no va ser fins a les eleccions de 2011 quan la barrera ha tingut l'efecte més gran en els resultats parlamentaris. En els darrers anys s'ha plantejat en diverses ocasions tornar a baixar la barrera al 3% a escala insular, però ha estat rebutjat pels principals partits amb arguments que sostenen que el Parlament balear ja té un nivell suficient de representativitat i fragmentació.

Les lleis electorals mai són neutrals i acostumen a beneficiar uns actors i perjudicar d'altres. El mínim electoral del 5% va ser modificat el 1995 de manera unilateral pel PP amb l'objectiu de deixar fora de l'hemicicle a UM

Tornant al present, podem afirmar que a aquestes pròximes eleccions autonòmiques del 28M la barrera electoral serà un dels components del sistema electoral que afectaran les futures majories. Si El Pi supera el 5% dels vots a Mallorca entrarà al repartiment d'escons amb alguna probabilitat de tenir una posició decisiva en el futur Parlament Balear, en cas contrari, si no assoleix el mínim legal donarà més espais als principals partits de cada bloc. Si la barrera electoral fos el 3%, com era abans del 1995, ens trobaríem davant un escenari diferent.

Informació és poder. Aquesta màxima ha estat repetida al llarg de la història i expressa que la riquesa no es troba només en els recursos, sinó també en el coneixement que posseeix una persona. L'èxit en la gran majoria de camps es vincula directament amb la possessió de la informació, que et fa prendre millors decisions. 

La importància de les dades s'ha anat desenvolupant al llarg dels anys. Les noves tecnologies han crescut en les darreres dècades de forma exponencial i el volum d'informació que arribam a gestionar és incalculable. Bona prova d'això és que els analistes de dades o estadístics, que tenen capacitat per endreçar i interpretar bases de dades, són professionals cada vegada més valorats. Ha arribat la coneguda “Societat de la informació”, que va preveure Yoneji Masuda i sobre la qual múltiples autors han teoritzat; entre ells, l'exministre d'universitats Manuel Castells.

L'avenç de la tecnologia ha transformat el concepte de poder vinculat a la informació. Abans, una persona amb recursos en aquest camp era aquella que comptava amb un gran arxiu o molta experiència. Això ha canviat, donat que tots podem posseir la gran majoria de la informació que puguem necessitar (amb un cercador ens sobra), tot i que la clau és saber arribar a ella. Si abans la metàfora era la d'una mina, de la qual extrèiem dades amb molt esforç, ara és una mar, plena de dades. Per aquest motiu es vol incorporar al currículum escolar la recerca d'informació, així com la detecció de fonts fiables, donat el gran risc que suposa la informació falsa.

El nou context ha portat nous reptes, però el perill és el mateix: si la informació és un recurs, aquesta no pot estar en mans només d’uns pocs. De forma lenta, l’administració ha entès això i ha trobat diverses maneres de posar en marxa iniciatives a favor de les dades obertes. 

La millor manera que té l'ens públic per lluitar contra la desigualtat en matèria de dades és convertir-se en un generador d'informació de qualitat. El millor exemple d'això són les dades econòmiques que publiquen les administracions de forma periòdica, com l'atur o el PIB. Però també la realització d’enquestes de tota mena, que permeten valorar serveis o conèixer l’opinió pública. Tot i que en certs moments es qüestiona, aquesta informació rep una percepció de fiabilitat generalitzada.

Té la mateixa importància oferir dades en obert, com que aquestes es trobin al fàcil accés de tothom. Més d’una vegada la ciutadania s’ha d’enfrontar a terribles pàgines web, dades poc clares o no accessibles pel gruix de la població. Inclús, és possible que la informació no es trobi a disposició i s’hagi de demanar formalment a l’administració competent. Per garantir el dret a les dades públiques, cal que aquestes estiguin al fàcil abast de tothom.

La ciutat de Barcelona és, des de fa anys, referent en aquesta matèria. Tant els seus portals web, com la generació de dades públiques amb enquestes o investigacions, és d’un nivell molt alt. Barcelona Open Data és el portal en què es concentra tota aquesta tasca. Convid al lector a comparar aquest portal amb qualsevol altre de Balears. 

L’estat de les dades a Balears

Fins aquí la introducció de la qüestió, posem ara l'ull en què tenim a casa. És Balears un desert de dades com planteja el títol d'aquest article? Doncs sí i no. Sense cap dubte, no som referents en aquesta matèria, no ho neguem. Però, al mateix temps, comptem amb informació valuosa i que fins a cert punt és envejable en altres zones de l'estat.

La millor forma de definir la situació és destacant que l’IBESTAT (Institut d'Estadística de les Illes Balears), principal font de dades obertes a escala autonòmica, es troba adscrit a la Conselleria de Model Econòmic, Turisme i Treball, a diferència d'altres comunitats on s'acostuma a situar sota el paraigua de Presidència. Això fa que tinguem un ampli catàleg d'informacions vinculades als sectors econòmics, especialment del turisme, però que no trobem la mateixa profunditat, ni de lluny, en dades de caràcter social, per exemple. També manca iniciativa en generar indicadors propis i actualitzar els disponibles, segurament per falta de recursos. Pel que fa a la usabilitat del portal web, no és especialment complicat, tot i que podria millorar en claredat i estètica (factors clau per fomentar la navegació).

A l'IBESTAT tenim un ampli catàleg d'informacions vinculades als sectors econòmics, especialment del turisme, però que no trobem la mateixa profunditat, ni de lluny, en dades de caràcter social

Ens equivocam si pensam només en l’IBESTAT com a responsable de la informació pública. Totes les institucions, conselleries, instituts públics o regidories tenen la mateixa responsabilitat amb les dades obertes. Tampoc hem d’oblidar el paper de la Universitat com a generadora d’aquest coneixement o impulsora d’estudis sobre com és la nostra societat. Un exemple de bona pràctica en aquesta matèria és l’Anuari de la Joventut de les Illes Balears, un gran compendi de dades sobre el jovent a l’arxipèlag que es presenta de forma entenedora.

El lector pot pensar que l’autor està sobreestimant la importància d’aquest tema, segurament per deformació professional. Permeteu-me que em defensi. Fem servir el cas de l’habitatge, segurament un dels debats més importants que té sobre la taula la nostra societat. Les dades ens diuen que la situació és dramàtica, però no acabem de tenir clar com. La informació prové, en la gran majoria d’ocasions, d’actors que formen part de la polèmica, com ara la patronal o portals immobiliaris. Això fa posar en dubte certes afirmacions i, per conseqüència, que tota anàlisi es pugui qüestionar. Amb un estudi públic anual sobre l’estat de l’habitatge podríem tancar el debat de les dades i centrar-nos en l’acció.

La tendència global ha fet créixer la importància de les ciutats com a espais amb la seva pròpia idiosincràsia social. Per això, no ens podem deixar d’assenyalar que la zona més àrida d'aquest desert que és Balears se situa a la seva capital, Palma. La comparació és odiosa amb altres municipis de la seva mida. Ja no és només la falta de generació d'indicadors propis, sinó la inaccessibilitat a informació pública bàsica, per simple transparència. Palma i la seva àrea metropolitana estan vivint una grandíssima transformació en els darrers anys, un fenomen del qual tenim molt poques dades. De nou, el referent se situa a Barcelona, en concret a l'ens supramunicipal que engloba la ciutat i els municipis del seu voltant: l'AMB.

Palma i la seva àrea metropolitana estan vivint una grandíssima transformació en els darrers anys, un fenomen del qual tenim molt poques dades

Un CEO per Balears?

Si en un camp es fa especialment sagnant la manca de dades obertes és en qüestions sociopolítiques. En aquest àmbit, les Illes Balears només tenen informació de “qualitat” cada quatre anys, amb l’estudi preelectoral que fa el CIS i els resultats oficials de les mateixes eleccions. Entremig: el desert. Els baròmetres que el CIS realitza de forma periòdica no presenta dades representatives per Balears. Cal recordar-ho perquè molt sembla que no ho entenen.

Aquesta manca de dades en obert dificulta molt saber com evoluciona l'opinió entre comicis, fet que no permet a la ciutadania reaccionar o prendre consciència sobre què preocupa als seus veïns i veïnes i en quina mesura. A més, dificulta la realització d'investigacions sociopolítiques. Tot queda en mans dels pocs estudis que alguns mitjans locals publiquen. Una tasca que vull aprofitar per agrair, però no podem oblidar que només ens ofereix algun titular. Ni les dades són obertes, ni les podem contrastar, ni podem accedir a les microdades.

Recorrem una carretera a les fosques i només tenim fanals cada quatre anys. No podem pensar, però, que la nostra societat accepta aquesta foscor. Periodistes i opinadors afirmen amb rotunditat que X partit baixa o puja. Que ara l'oposició està més forta o que el Govern ha patit de forma greu l'impacte de la COVID. Deixem-ho clar: aquestes afirmacions són una tremenda irresponsabilitat. Principalment perquè la literatura acadèmica ens diu que les enquestes tenen impacte sobre el comportament polític, per tant, les afirmacions que semblen basades en dades poden ajudar a generar un cert clima polític.

Periodistes i opinadors afirmen amb rotunditat que X partit baixa o puja. Que ara l'oposició està més forta o que el Govern ha patit de forma greu l'impacte de la COVID. Deixem-ho clar: aquestes afirmacions són una tremenda irresponsabilitat

Com acabar amb aquestes males pràctiques? Doncs amb un baròmetre polític periòdic per a les Balears. Com a investigador, pens en un centre d’estudis com el CIS, però a Balears, el que seria el CEO català. Però la transició cap a aquest model es pot començar amb un baròmetre vinculat a alguna universitat, com l’Euskobarometro al País Basc, l’ICPS a Catalunya o el Sociobarómetro de Canarias, vinculat a la UNED. Opcions menys costoses pressupostàriament. 

El model proposat no només ens permetria saber com evoluciona el suport als partits polítics, sinó que podríem conèixer com es troba l’opinió pública en múltiples àmbits. En els darrers anys, el CEO ha pogut demanar sobre religiositat, percepció de l’economia, opinió sobre qüestions polèmiques o fins i tot suport a equips de futbol. A més, podríem fer preguntes pròpies que ens interessen com a societat i a les quals no tenim resposta, com el grau d’identitat insular. Tot sempre amb dades públiques i obertes que permeten a tota la ciutadania accedir a elles.

A mode de conclusió

La societat balear necessita un esforç públic per tal de generar més i millors dades. Aquesta empenta requereix principalment recursos. Això vol dir destinar pressupost i personal en aquesta tasca. Però igual de necessari és que tots els estrats de l’administració facin un esforç per fer seva la filosofia de les dades obertes. 

No ens mentim a nosaltres mateixos, no ens trobem enfront d’una dicotomia entre la generació de dades o no. Les dades estan i en molts casos publicades, però en documents interns que entitats privades han encomanat. L’administració té la gran responsabilitat de fer el mateix. Perquè si la informació és poder, no pot quedar només en mans d’uns pocs. És una tasca de redistribució de recursos i de foment de la igualtat, però també de democratització d’aquestes dades. 

Les Balears són com una persona que no té gaires miralls a casa seva. Està evolucionant, està canviant, però no acaba d’observar ni com ni cap a on. Té percepcions, segurament encertades, però no ho pot afirmar amb rotunditat. A més, es troba exposada a opinadors malintencionats que no deixaran de dir la seva, tot i que no tinguin informació, segurament per interès. Com els periodistes que emplenen columnes comentant estimacions electorals d’enquestes estatals no representatives per Balears. Si ens diuen que som de determinada manera, tot i que sigui fals, és més fàcil que ho acabem sent. Posem miralls a la nostra societat i encenem les llums. Apostem per les dades públiques obertes.

Era el mes d’abril de 2020 i patiem una pandèmia que va trasbalsar el món. Aquella crisi -amb els seus confinaments i interrupcions de responsabilitats acadèmiques i laborals- suposaria el moment idoni per tirar endavant una iniciativa que ens rondava al cap d’ençà que érem companys de carrera. Així va néixer Passes Perdudes, que es va estrenar amb la publicació de 'Qui som?' a Medium.com. L'article donava el sus al que fins ara han estat quasi tres anys de publicacions setmanals, cent vint-i-un articles i entrevistes, i quasi trenta col·laboradors, els quals han fet de Passes Perdudes el que avui dia és.

En aquella primera entrada explicàvem que ens havíem adonat de la manca d’un espai dedicat a l’anàlisi política des d’una perspectiva de les ciències socials a les Illes Balears. Sense dir-ho explícitament, ens emmirallàvem en projectes com Piedras de Papel, el qual era la referència dels qui, en aquell temps, estudiàvem a la facultat de ciències polítiques.

El que ens va motivar (i ens motiva) era contribuir a la discussió pública d'una manera detallada i rigorosa, analitzant aspectes que queden exclosos del discurs polític i dels articles d'opinió, i així aportar coneixement contrastat des d’un punt de vista acadèmic -però també divulgatiu-, per tal de pensar conjuntament sobre les coses que ens toquen ben de prop. Estam convençuts que augmentar el nombre de participants parlant d’allò comú descentralitza el poder de creació de narratives i millora la rendició de comptes dels nostres representants públics. La qual cosa és especialment rellevant a una comunitat que compta amb una de les taxes de participació política i electoral més baixes de tot l’Estat. 

És per això que ens fa molta il·lusió anunciar la col·laboració entre elDiario.es i Passes Perdudes. En endavant, podreu llegir tots els articles de Passes Perdudes a la nostra secció d’elDiario.es. Pensam que aquesta nova etapa suposarà un guanyar-guanyar per ambdues parts. Aportarem a un projecte, com és la delegació d’elDiario.es a les Illes, que aposta pel producte de proximitat i que té com a objectiu contribuir sobretot amb articles que fugen de la immediatesa i que tenen un alt contingut analític. Nosaltres continuarem publicant com sempre hem fet des de fa quasi tres anys, però dins el seu web: amb vocació d’aportar al debat públic, exigint rigor pel que fa a l’ús i accessibilitat de les dades, i en català.