El passat 29 de gener al matí, la majoria dels diputats del grup parlamentari de Vox al Parlament de les Illes Balears comunicaven a la Mesa de la cambra l’expulsió de dos companys seus i sol·licitava que aquests fossin relegats a la condició de no adscrits. Fins aquí, una situació de gran rellevància política, però que tampoc no ha deixat mai de ser una constant en totes les legislatures -el darrer cas, l’expulsió de Maxo Benalal de Ciutadans el setembre de 2021-. Aquest cas, però, ha escalat fins convertir-se en un dels majors terratrèmols polítics de la història de les Illes Balears.

Els grans fets diferencials d’aquest moviment, una situació inaudita en quaranta anys d’autonomia, han estat fonamentalment quatre: que els expulsats siguin el president del Parlament i la presidenta regional del partit, que provoqui un canvi en la presidència, que s’hagi produït per part d’un grup que es rebel·la contra la direcció estatal del seu propi partit i intenta marginar com a trànsfugues les úniques dues persones del grup parlamentari que romanen fidels a l’organització i que això dinamiti la majoria coalicional del Govern i el faci dependre de fins a set trànsfugues per poder tirar endavant la seva agenda legislativa: els 5 de Vox, Xisco Cardona (Vox) i Llorenç Córdoba (Sa Unió). Aquests elements, combinats, han provocat que tots els focus s’hagin centrat sobre la implosió de Vox, una ruptura que és interna, però que té efectes externs transcendentals: deixa el Govern a mercè d’una minoria trànsfuga i, molt probablement, amb un d’aquests diputats ostentant la condició de segona màxima autoritat de les Illes Balears.

D’on venim: ràpid repàs de les causes de l’enfrontament

Per entendre la situació de Vox a Balears, cal remuntar-nos als seus orígens: Actúa Baleares, un partit extrainstitucional d’extrema dreta sorgit del Círculo Mallorquín de Jorge Campos, presentant-se en coalició amb Vox a totes les convocatòries electorals de 2019 i, finalment, dissolent-se en aquesta formació el 2020. D’aquest grup provenen els cinc diputats que, liderats per Idoia Ribas i Sergio Rodríguez i oposats -igual que Jorge Campos- a la direcció estatal de Vox, han defenestrat Le Senne i De las Heras, lleials a Abascal i que el passat cap de setmana es trobaven a Madrid recolzant-lo en la seva reelecció al capdavant de Vox.

Les tensions d’aquesta legislatura varen començar tan ràpidament que ni tan sols hi havia presidenta investida, perquè la direcció estatal de Vox “castigà” Campos el mes de juny i l’obligà a abandonar el Parlament per passar a ser un diputat del galliner del Congrés. Això accentuà les diferències entre la direcció estatal -que controla la regional amb Patricia de las Heras- i el grup parlamentari, compost majoritàriament per afins a Campos que ja l’octubre cessaren Xisco Cardona com a portaveu adjunt per les diferències estratègiques davant la Llei de Pressupostos, forçant la seva sortida de Vox i el sorgiment del primer diputat no adscrit.

Cardona ja sortia avisant que hi havia més persones que pensaven “en la seva mateixa línia”, però la inacció de la direcció estatal va provocar que el cisma s’anés aprofundint, en paral·lel a un clar enfrontament entre Abascal i Ortega Smith. Finalment, tot va desembocar en la gran explosió d’aquesta setmana, un moment amb tantes coincidències que fan pensar que poques deuen ser casuals: pocs dies després que De las Heras signàs en solitari una carta acusant Prohens de no actuar davant la “política lingüística catalanista” -i que el grup parlamentari proposàs una “treva lingüística” al Govern-, després de l’assistència de Le Senne y De las Heras al congrés de Vox i a tocar de l’inici d’un nou període de sessions -el reglament del Parlament només permet constituir grups en els primers deu dies d’aquests (art. 24.1)-. Per tant, més enllà que la fractura interna de Vox a Balears era sobradament coneguda, costa molt concloure cap altra cosa que no sigui que aquest moviment, que liquida del grup parlamentari tot diputat fidel a la direcció estatal, té poc de sobtat.

La segona màxima autoritat de les Balears, en un limbe

El reglament del Parlament és nítid en establir que qualsevol dels cinc membres de la Mesa cessarà de forma automàtica en “deixar de pertànyer al seu grup parlamentari” (art. 39), sense ni tan sols donar peu a cap mena d’interpretació. Per tant, tot i que Le Senne no anava mancat de raó en dir que l’esperit del text era penalitzar el transfuguisme i no precisament premiar-lo, sembla difícil que l’informe jurídic que vol sol·licitar no dictamini la fi de la seva presidència. És curiós, però, que el reglament no preveu l’expulsió del partit -moment en què es passa a ser trànsfuga, d’acord amb el Pacte Antitransfuguisme- com una de les causes de cessament, de manera que qualsevol dels cinc diputats del Grup Parlamentari Vox podrien ocupar aquesta presidència malgrat la incongruència que suposa haver estat expulsats del partit al qual representa el seu grup.

Qualsevol dels cinc diputats del Grup Parlamentari Vox podrien ocupar la presidència del Parlament malgrat la incongruència que suposa haver estat expulsats del partit al qual representa el seu grup

Tampoc es resoldria la incertesa si Le Senne fos destituït i s’hagués de cobrir la seva vacant. L’article 40 del reglament marca que les vacants “seran cobertes per [...] candidats proposats pel mateix grup parlamentari que proposà la persona que hagi cessat”, però Le Senne fou proposat per Vox i també pel portaveu del Partit Popular. Podria el PP evitar que la presidència del Parlament recaigués en un trànsfuga gràcies a haver proposat Le Senne? El significatiu singular del redactat en el sintagma “grup parlamentari” implicaria que aquest dret no se li podria alienar als cinc diputats del Grup Parlamentari Vox?

És difícil de dir i pot ser un camp de disputa si el PP opta per marginar aquest bloc trànsfuga de la Mesa -això obriria el debat sobre la conveniència aritmètica, que serà descrit a continuació-, però cal no oblidar tampoc les particularitats d’aquest procés. Els membres de la Mesa són triats per votació nominal: cada diputat escriu en una papereta el nom que més s’estimi d’entre els proposats pels grups i és escollit aquell que rebi més vots (art. 38). Això vol dir que no es pot votar en contra d’una proposta o l’altra i, per tant, que si només li correspongués al Grup Parlamentari Vox de fer la proposta, aquests cinc diputats podrien imposar el candidat que volguessin: encara que només rebés aquests cinc vots d’entre el total de 59 diputats que conformen el Parlament, cap altre membre no hauria pogut proposar un candidat alternatiu ni votar en contra.

Si només li correspongués al Grup Parlamentari Vox de fer la proposta, aquests cinc diputats podrien imposar el candidat a president del Parlament que volguessin. Cap altre membre no hauria pogut proposar un candidat alternatiu ni votar en contra

Un Govern en minoria… i en mans de set trànsfugues

El Partit Popular va quedar a cinc escons de la majoria absoluta en les eleccions del 28 de maig, havent de subscriure dos pactes de governabilitat que garantien el vot a favor dels vuit diputats de Vox i del de Sa Unió en la investidura de Marga Prohens. D’aquests nou diputats, i després d’un sol període de sessions, ja no en queda cap que no hagi estat expulsat del seu partit o del seu grup parlamentari, deixant enlaire més d’una quarta part del bloc d’investidura de la presidenta Prohens.

La situació aritmètica és de tot menys clara, perquè els vuit diputats de Vox estan repartits en fins a tres faccions: els cinc trànsfugues que retenen el grup parlamentari de Vox tot i haver-ne estat expulsats, els dos diputats que mantenen la disciplina de partit però que estan relegats a la condició de no adscrits -Le Senne i De las Heras, els únics potencials aliats del PP que no poden ser considerats trànsfugues- i Xisco Cardona, també no adscrit. però enemistat tant amb el grup parlamentari com amb la direcció del partit. A ells es suma Llorenç Córdoba, president del Consell de Formentera i diputat per Sa Unió, que al Consell està en procés d’expulsió del seu propi grup i al Parlament protagonitza una situació extraordinària: és al grup mixt, d’on no pot ser expulsat, i la seva candidatura era una coalició que encapçalava com a independent, de manera que tampoc no pot ser donat de baixa de militància.

En qualsevol cas, els vots de Le Senne i De las Heras encara queden a tres vots de la majoria absoluta si es sumen als vint-i-cinc del PP, o sigui que tampoc no seria suficient amb Córdoba i Cardona i tota alternativa per no dependre de l’esquerra passaria sempre pel permís dels cinc trànsfugues de Vox, que per ells sols sí que són suficients per assolir la majoria absoluta amb el Grup Popular. Aquesta pràctica s’oposa frontalment al recollit pel Pacte Antitransfuguisme, que insta a no pactar amb expulsats dels seus partits ni per alterar ni tampoc per mantenir les majories parlamentàries, cosa que obligaria Prohens a imposar un cordó democràtic a Córdoba, Cardona i el Grup Parlamentari Vox. Malgrat això, el PP va abandonar fa tres anys el Pacte Antitransfuguisme per poder executar una operació coordinada a escala estatal de captació de diputats de Ciutadans.

Els vots de Le Senne i De las Heras encara queden a tres de la majoria absoluta si es sumen als vint-i-cinc del PP, o sigui que tampoc no seria suficient amb Córdoba i Cardona

Així, Cardona, Le Senne i De las Heras no passen al Grup Mixt, sinó que són considerats diputats no adscrits. La figura del diputat no adscrit no és una simple descripció retòrica davant la falta de grup, sinó que és una previsió que fa el reglament per reduir al mínim la influència de trànsfugues en la legislatura sense violar-ne els drets, i d’aquí sorgeix la paradoxa que siguin Le Senne i De las Heras els castigats i no els cinc expulsats de Vox: les persones sense grup parlamentari queden limitats a dues preguntes orals al Govern per any, a participar d’una sola comissió legislativa i a esmenar els textos de proposicions amb rang de llei (art. 28.3).

Cardona, Le Senne i De las Heras no passen al Grup Mixt, sinó que són diputats no adscrits, una previsió que fa el reglament per reduir al mínim la influència de trànsfugues. D’aquí sorgeix la paradoxa que siguin Le Senne i De las Heras els castigats

I com queda Vox?

Vox, com és freqüent en els partits d’extrema dreta d’arreu del món, es tracta d’una formació d’un elevat grau de centralització i de jerarquització, i això queda reflectit tant en el seu funcionament intern com en la seva base electoral. Organitzacions d’aquest tipus tendeixen a comptar amb direccions regionals que actuen amb una lògica sucursalista de la direcció estatal i poc arrelades en el territori, de manera que cal pensar que crisis com aquestes són molt menys perilloses per a ells en termes electorals que aquelles que es produeixen a escala estatal.

Amb tot, no es pot obviar el gran impacte mediàtic d’aquesta implosió, que s’ha elevat fins a una gran presència en els mitjans d’àmbit espanyol i té un gran impacte en el desenvolupament institucional, perquè suposa el cessament del president del Parlament i també és un terratrèmol sobre les majories parlamentàries. No només això, sinó que el Grup Parlamentari queda sense representació ni pitiüsa ni menorquina, limitant de forma clara la capacitat d’aquests cinc diputats per poder tenir impacte sobre aquests territoris. Això se suma a una clara debilitat generalitzada de Vox, manifestada en la pèrdua de denou escons en les darreres eleccions al Congrés i en la constant davallada en les enquestes en paral·lel a les fortes disputes internes.

Per tant, si els fidels al partit queden amb només dos diputats no adscrits i sense capacitat d’esdevenir minoria de bloqueig, s’aventura que la legislatura es pot fer molt difícil per a aquesta marca, especialment en un context negatiu en els altres nivells. Caldrà veure, a més, si els cinc trànsfugues opten per aprofitar-se d’aquesta presència institucional per erigir un nou partit que pugui competir amb Vox per l’espai electoral de l’extrema dreta, tot i que és difícil assegurar que aquest nínxol sigui suficient per a dues ofertes diferents dins les Illes Balears fora de conjuntures de gran èxit com ho fou el maig de 2023. Amb tot, aquesta incògnita només pot ser resolta pel temps, especialment tan lluny de la data d’exhauriment de la legislatura, de manera que caldrà mantenir l’expectativa davant els esdeveniments que puguin succeir-se en els vinents dies i mesos.

L’any 1992, al caliu del col·lapse del bloc soviètic i de l’expectació pel canvi de mil·leni, Francis Fukuyama optava per proclamar “la fi de la història”: el politòleg estatunidenc considerava que s’havia evidenciat el triomf de la democràcia liberal sobre la resta de règims polítics i que això suposava ni més ni menys que la fita final de l’evolució humana. 

Malgrat la transcendència d’aquest escrit, la seva vehemència sembla molt menys justificada tres dècades després, un període en què s’han minat les bases de suport cap a la fórmula que Fukuyama va elevar a la condició d’incontestablement vencedora. Les crisis econòmiques, sanitàries, migratòries, socials i polítiques, que han abundat al llarg del que duim de segle, han estat un camp de conreu ideal per a l’esclat del qüestionament del model democràtic i, conseqüentment, per a l’auge de formacions ultres, debilitant tot plegat el consens al voltant d’un règim polític que es va arribar a qualificar de ja irreversible.

Aquest missatge ha aconseguit un cert arrelament, i d’una forma tan potent que ha permès que aquestes opcions polítiques governin a Mallorca i a Menorca i que condicionin el Govern de les Illes Balears. Així, no és d’estranyar que, en paral·lel al creixement de partits d’extrema dreta, la confiança en el sistema democràtic hagi patit un important retrocés durant els darrers anys, sense que les Illes Balears puguin erigir-se en una excepció. Donat el greu perill que això suposa per a la convivència social, esdevé necessari analitzar la composició d’aquesta desafecció i la manera en què es mostra. Aquests són, precisament, els objectius que es persegueixen en aquest article, intentant posar el focus en el nostre arxipèlag en la mesura en què la disponibilitat de les dades ho permet.

La democràcia, un consens ferm?

És una constant que els diferents registres d’opinió mostrin percentatges aclaparadors de suport a la democràcia com a sistema preferible a qualsevol altra forma de govern. Tot i aquestes xifres de suport -en el baròmetre del CIS de 2021 era d’un 78,6% per a tot l’Estat espanyol; un 81,4% a les Illes Balears si es considera l’acumulat entre 2018 i 2021 per poder tenir una mostra mínimament representativa-, no es poden obviar dues realitats importants: ni el fet que aquesta pregunta pot estar mesurant més la idoneïtat de les alternatives a la democràcia que la pròpia satisfacció amb el funcionament d’aquesta -es podria estar covant una insatisfacció amb la democràcia en paral·lel a la reprovació moral, almenys per ara, de la resta d’opcions- ni tampoc que existeixen algunes tendències que semblen estar debilitant el gran consens. De fet, cal remarcar que aquest percentatge de suport a la democràcia és el segon més baix dels darrers trenta anys.

Així, la defensa de la democràcia, en abstracte, sembla ser un valor moral generalment compartit a la nostra societat, però el suport es desploma quan les preguntes es concreten i es comença a desvelar el desencís amb la seva efectivitat. Segons l’Enquesta Sociopolítica de 2022 del CEO a Catalunya, la majoria dels ciutadans se senten mal o molt mal representats a tots els àmbits de govern, inclòs el municipal. Això es veu complementat pel que dibuixa l’Enquesta de Concepcions sobre la Democràcia de la UPV: encara que el 88% dels enquestats a la Comunitat Autònoma Basca opina que aquesta forma de govern és preferible a qualsevol altra, un 38% declara que la paraula “democràcia” els transmet desconfiança, irritació o indiferència, i els conceptes positius com compromís o entusiasme, tot i que majoritaris, retrocedeixen fins al 57,8%.

Si segmentam els resultats, observam, com era d’esperar, que la distribució no és homogènia i que les xifres de suport a la democràcia són més reduïdes a determinats grups concrets, tot i que cal dir que sempre per damunt del 50%. Sense sorpreses, l’electorat de Vox destaca per ser, amb molta diferència, el menys entusiasta en el compromís democràtic, ja que només el 66,5% pensa que la democràcia és preferible a qualsevol altre sistema i el 22,5% -gairebé el quàdruple que la mitjana espanyola- declara obertament que un règim autoritari podria ser preferible (CIS, 2021).

També l’edat sembla presentar-se com una variable clau, doncs s’observa una certa correlació entre aquesta i el suport a la democràcia. Per al conjunt de l’Estat espanyol, el grup d’edat d’entre 55 i 64 anys és, amb un 85%, el que mostra major confiança en la democràcia davant la resta de fórmules, i la xifra comença a davallar a mesura que rejovenim la mostra: al 80% en el tram 45-54, al 77% en el 35-44 i el 25-34 i, finalment, el suport més baix es dona en el tram més jove, el 18-24, amb un 70%. És significatiu que el grup de menors de 25 anys sigui tant el més indiferent davant aquesta pregunta com també el menys reticent a un sistema autoritari: al 12% li és igual un model que un altre i el 10%, el doble que tots els grups de majors de 45 anys, opina que un règim autoritari pot ser preferible a una democràcia. Això acaba aconseguint una certa simbiosi amb l’explicat a l’anterior paràgraf, que es reflecteix en el fet que l’extrema dreta obtingui els seus millors resultats en els diversos grups d’edat de menors de 45 anys (40db, 2023).

També pel que fa a nivell educatiu, aquí ja amb dades per a les Illes Balears, es produeix quelcom similar: l’assoliment de titulacions més elevades està clarament correlacionat amb un major suport vers la democràcia, trobant-se els titulats de totes les etapes postobligatòries en nivells superiors a la mitjana balear. Aquesta relació confirma per al nostre entorn l’expressat per la literatura acadèmica, que tendeix a coincidir que l’allargament del recorregut educatiu afavoreix un major compromís democràtic, perquè intensifica els processos de socialització que es produeixen dins de les institucions educatives i la cultura política que se’n deriva alhora que ajuda a teixir xarxes socials més amples, factor directament relacionat amb la participació política i, conseqüentment, amb el compromís democràtic.

Els reflexos de la desafecció política

En la darrera dècada, es pot dir que les respostes a la pregunta del CIS sobre quins són els principals problemes a l’Estat espanyol han patit un trasbals radical, i amb resultats que no són precisament positius pel que fa a la satisfacció amb el sistema polític. Encara que una qüestió sensible com la preocupació per la corrupció s’ha reduït considerablement -ha passat de ser un dels tres principals problemes per al 37,5% dels espanyols en el baròmetre de juliol de 2013 a sols el 4,5% el juliol de 2023-, és impossible obviar, per l’altra banda, creixements alarmants com el fet que el mal comportament dels polítics, l’extremisme i la inestabilitat política hagin passat de ni tan sols contemplar-se a ser una opció triada pel 24,5% dels enquestats. Això, en paral·lel a l’increment dels problemes polítics en general i els partits -del 27,6% al 30,4%- i del Govern o partits o polítics concrets -del 3,5% al 8,2%-.

Si sumam aquestes xifres a una tendència general cap a un descens estructural de la participació electoral -amb excepcions conjunturals com el passat 28 de maig- i a la menor vinculació d’aquests processos amb sentiments positius, podem descriure un context de cert esgotament de l’actual forma del model democràtic. Sembla lògic pensar que la falta d’adaptació d’aquest sistema a les transformacions socials, tecnològiques i econòmiques de les darreres dècades (Daniel Innerarity, 2020; Óscar Iglesias, 2022), juntament amb l’aparició de formacions polítiques representatives amb plantejaments radicals i/o extremistes i també de la inestabilitat política, han pogut ressentir de forma considerable la percepció d’eficàcia del sistema entre la població.

Tot i que el nou mil·lenni ha vengut acompanyat d’importants canvis que permetrien replantejar i impulsar els mecanismes de participació ciutadana, no es pot dir que s’hagi produït encara una transformació substancial en aquest sentit i, de fet, la percepció social d’influència sobre els poders polítics continua sent ínfima (CEO, 2023). L’allunyament afectiu dels partits i dels polítics, així com la creença que aquests no tenen en compte l’opinió dels ciutadans i només s’interessen per ells durant els processos electorals, fa que disminueixin els incentius per ser políticament actiu i per valorar positivament el sistema. Això es demostra fins i tot en aquest punt polític culminant que són les eleccions, com reflecteix el passat 23-J: la ciutadania que tenia una reacció emocional positiva davant aquests comicis -esperança, il·lusió o eufòria- era de només el 34,6%, gairebé tanta com el 32% que sentia preocupació, i la suma d’avorriment, peresa i indiferència s’enfilava fins al 22,9%; el 28,8% si hi afegim l’enfadament (40db, 2023). Aquestes xifres, sens dubte, són preocupants en tractar-se d’un moment tan important en el procés democràtic com les eleccions a les Corts Generals, i donen bona mostra de la dificultat d’atracció per a la participació política, que massa sovint s’està construint en clau de mobilització negativa contra “l’altre”. 

Les variables de suport a la democràcia

Giulia Dotti i Beatrice Magistro (2016) són clares en l’assenyalament d’un punt fosc en les fugues del suport a la democràcia: l’increment de la desigualtat derivat de la Gran Recessió hauria ressentit el compromís democràtic, quelcom coherent amb els patrons d’arreu d’Europa. Això, a més, és confirmat sense cap mena de dubte pel CIS, que reflecteix que els “perdedors de la globalització” (François Dubet, 2023) són grups socials més proclius a contemplar alternatives a la democràcia: els autoubicats a les classes baixa/molt baixa, els aturats i els qui no superen l’educació obligatòria acompanyen els votants de dretes -i molt especialment de Vox- i els ciutadans més assistents a oficis religiosos com a segments poblacionals que mostren xifres de potencial suport a un règim autoritari per damunt de la mitjana espanyola.

El sorgiment, amb la crisi de 2008, d’una mobilitat social descendent (José Félix Tezanos, 2015) que enfonsà bona part de les denominades “classes mitjanes” i ha duit les Illes Balears a tenir un 21,5% de la població en risc de pobresa (EAPN, 2023), va suposar un trencament de les expectatives vitals de moltes persones, que ara són més susceptibles de reaccionar amb hostilitat vers el sistema. Quelcom semblant succeeix amb les cohorts més joves, que afronten la frustració de les seves perspectives de futur en un escenari de crisis letals successives i sense esperances en un ascensor social que duu molt temps trencat. Donat aquest panorama, sembla lògic que, amb un 70,4%, deu punts menys que la generació dels pares, es tracti de la generació que menys dona suport la democràcia davant altres règims.

És important no obviar les importants escletxes de gènere que es manifesten en aquesta divisió, ja que són transcendentals per a qualsevol proposta de futur que aspiri a l’enfortiment del compromís democràtic. El fet que les dones es trobin sistemàticament per davall dels homes en suport a la democràcia en tots els grups d’edat i que la diferència s’eixampli fins als deu punts entre els menors de 25 anys és un mal senyal, perquè demostra els dèficits de la capacitat del sistema per ser veritablement integrador i per revertir les escletxes estructurals de la nostra societat. De fet, tot i els avenços dels darrers anys, les dones encara s’autoperceben sensiblement menys informades i amb una menor comprensió dels temes polítics que els homes, també entre les cohorts més joves (CEO, 2023), cosa que ajuda a comprendre per què aquest menor percentatge de suport a la democràcia entre les dones prové més d’una alta indiferència vers la fórmula de règim polític que no per la preferència d’un model autoritari. 

El sistema difícilment podrà resoldre les demandes socials si és percebut com un espai hostil, patrimonialitzat per grups determinats i sovint relativament “privilegiats” -homes, d’edat avançada, no-racialitzats ni migrants, amb una ocupació i amb un nivell de renda suficient- i amb dèficits d’eficàcia. Aquesta combinació empeny els ciutadans en situació de desavantatge a una major propensió a pensar que el model actual ha fracassat, que ni és sensible a les seves demandes ni és eficaç en la resolució dels seus problemes i, per tant, que d’entrada no se’n poden descartar alternatives si les noves fórmules són capaces de desprendre’s d’aquests dèficits.

Conclusions

En conseqüència amb tot el que s’ha exposat, es pot afirmar que l’afecció amb la democràcia segueix un patró estrany, almenys a les nostres contrades: existeix un consens moral molt elevat sobre la seva conveniència però, alhora, són múltiples les mostres socials de descontentament amb la seva eficàcia. És significatiu que aquest esgotament del consens democràtic no es produeix sols -tot i que també- en la imatge tradicionalment estereotipada dels més privilegiats, “els qui no necessiten la política”, sinó que inclou aquells grups socials que es veuen travessats per un eix de debilitat en la relació de privilegis socials.

Si es vol revertir aquesta tendència i enfortir el compromís ciutadà amb el sistema democràtic, és lògic pensar que cal una transició de model cap a noves fórmules i mecanismes que, dins de la mateixa democràcia, s’adaptin a la realitat del segle XXI i serveixin per augmentar la sensibilitat de recepció de les demandes d’aquests grups tradicionalment expulsats dels espais de decisió i millorar l’eficàcia de la seva resolució. L’increment de la complexitat de les societats contemporànies, amb transformacions d’una profunditat i d’un ritme impensables no fa molt, compliquen l’efectivitat d’aquesta integració, i les Illes Balears en són un dels millors exemples: els sismes demogràfics, culturals, econòmics i polítics que s’han succeït i han convergit en el nostre arxipèlag durant les darreres dècades converteixen en un autèntic repte transitar cap a nou model que pugui absorbir i fer conviure aquestes noves realitats. 

Tot i això, les xifres i les tendències donen a pensar que l’immobilisme és una alternativa molt pitjor i que és urgent començar a aplicar aquests canvis per poder millorar la representativitat, els procediments i l’eficàcia del sistema, així com la percepció subjectiva que tots aquests elements estan avançant, ja que estam tractant d’un dret inalienable dels ciutadans i no fa sinó revertir positivament en el conjunt de la societat.

La coalició de diferents partits davant una cita electoral ha estat una pràctica recurrent al llarg de la història democràtica de les Illes Balears, donada amb una especial intensitat a l’àmbit de l’esquerra. Aquesta, tradicionalment desprestigiada per la seva fragmentació, ha entomat cíclics i repetitius debats sobre la necessitat de convergir en un front comú, una opció que desperta tantes passions com reticències i, alhora, potencials beneficis i riscos igual de considerables. Encara així, malgrat la rellevància d’aquest debat -especialment en el context previ al 23-J-, la literatura acadèmica del nostre entorn més proper mai no ha acabat d’abordar aquesta qüestió en profunditat.

Així, resulta d’interès realitzar una aproximació al rendiment i les conseqüències de les coalicions preelectorals a les Illes Balears. En el present article es farà un recorregut per les principals i més recents experiències coalicionals per tal de descriure la seva reacció davant les urnes, analitzant les causes que condueixen a la formació de coalicions, com reaccionen els votants de les distintes parts de l’aliança i quina és la competitivitat electoral d’aquestes unions. Això, tractant d’identificar les causes que determinen els seus èxits, però especialment els seus fracassos i les raons que ens mostren que, malgrat la potencial utilitat de les coalicions, aquestes ni poden ser considerades una eina universalment vàlida ni molt menys un instrument que funcioni com la simple suma mecànica dels vots de cadascuna de les parts.

L’actual conjuntura és un exemple clar d’una dinàmica recurrent, com és que la fragmentació del bloc progressista sigui una de les diagnosis més freqüents davant cada derrota electoral d’aquest espai. Així, l’enfonsament d’UP del 28-M ha vengut succeït per la lectura, reforçada per les vicissituds del procés conformador de Sumar, que la unitat de l’esquerra era una fita que esdevenia precís assolir per maximitzar-ne la presència institucional. Tot i aquesta onada d’opinió -que no té per què ser errònia per al cas concret-, ni la literatura ni la realitat empírica no li donen validesa general a la conveniència de les coalicions preelectorals, optant per limitar-les a contextos concrets.

Un exemple és Sona Golder (2006), qui entén que les coalicions són més útils quan es basteixen amb formacions ideològicament compatibles i de mida similar, en un sistema de partits polaritzat i amb regles electorals poc proporcionals. El primer dels punts és especialment important, doncs revela un eix clau: la confluència només és possible amb renúncies mútues, però aquestes cessions són més difícils de justificar que un pacte postelectoral, on els resultats dels comicis són un limitant objectiu, de manera que existeix el risc de semblar estar renunciant als principis ideològics de la formació. A això, Gschwend i Hooge (2008) hi afegeixen un altre element clau, com és la necessitat de donar temps a l’elector entre la unió i les eleccions perquè aquest pugui “ajustar-se a la coalició” i “aprendre a respondre als canvis del context”.

La confluència només és possible amb renúncies mútues, però aquestes cessions són més difícils de justificar que un pacte postelectoral, on els resultats dels comicis són un limitant objectiu

Coalicions de conveniència i d’acord mutu: el repte de la fidelitat

La lleialtat partidista -mantenir el vot en la mateixa formació- és clau pel que fa a les coalicions, doncs tendeix a ser la peça que decanta la balança del seu èxit o fracàs. Això es deu a la lògica complexitat que comporta unir sensibilitats diverses en un sol programa i candidat, el que corre el risc de despertar les reticències d’una part prou important de l’electorat propi i facilitar així les fugues a altres partits del mateix bloc amb què es disputa el vot. Aquí el paradigma és Unitat per les Illes (Generals 2008, PSM-ExM-ERC-EVMe-UM), que es desplomà al 6,2% a Mallorca quan deu mesos abans havia aconseguit sumar un 19,5% al Parlament. De fet, el cas és tan clar que UxI només va millorar els resultats d’ambdues faccions alhora en 10 de 495 seccions i únicament assolí la simple meitat de la suma per separat en 7 de cada 100 seccions.

Si bé es podria al·legar que l’enfonsament pogué ser causat per les divergències de la coalició dins l’eix esquerra-dreta, cal dir que el patró es repeteix de forma generalitzada sense dependre de la relació en aquesta dimensió. Així, l’obstacle es manté en coalicions entre partits amb consonància ideològica, una consolidada tendència a concórrer en pactes postelectorals i fins i tot vasos comunicants entre els seus electorats. És el que succeeix entre MÉS i UP, on són clares l’absorció de votant dels primers per part dels segons en eleccions al Congrés -els cinc pobles balears on UP guanyà el 2019 són tots feus sobiranistes- i la tendència al pacte postelectoral, però, malgrat això, els resultats en coalició mai no han estat satisfactoris.

Després d’intents com Progressistes per les Illes (Generals 2004), la coalició que millor ha rendit tot i caure al 9% des del 13% per separat del 2000 -perdent 10.000 vots quan la participació augmentà en 73.000 persones-, el cas més recent és Units Podem Més (generals de 2016). Aquest, descendint al 25% des del 32% per separat del 2015 -encara que cal tenir en compte que només havia entrat el 23% de Podem-, exemplifica dos elements interessants: tant la pròpia dificultat per retenir el votant propi com l’enfortiment d’aquesta apatia entre les formacions que no lideren la coalició (Gschwend i Hooge, 2008). En el 10% de seccions amb millors resultats per a MÉS en les Generals del 2015, UPM només arriba al 73% de la suma per separat, i al 61% si es compara amb el Parlament, lluny del 79% de Podem i el 81% d’EUIB.

Això ja havia succeït amb UxI, quan les caigudes foren majors a les seccions de predomini d’UM que no a les del PSM, que tenia el cap de llista. I és que un factor clau per superar aquest obstacle sembla passar de forma especial per la importància del candidat: seguint Golder, per maximitzar la retenció de vot cal una figura capaç d’afeblir els punts de dissens ideològic i simbòlicament assumible per totes les parts, doncs és necessària l’activació emocional simultània de tots els espais de la coalició. Que el candidat pugui ser interpretat com a parcial dins un tot que hauria de ser compartit o que falti una figura de perfil alt per a aquest lloc (Gschwend i Hooge, 2008) apuntarien a ser les principals causes d’aquestes fugues en els partits menors de la coalició.

El pes dels llindars d’entrada com a incentiu

Una de les variables més importants en la formació de coalicions és l’exigència mínima per obtenir representació. En un sistema electoral tan proporcional, on el 10% dels vots permet entrar a pràcticament qualsevol institució -tret d’ajuntaments de menys de 2.000 habitants i el Senat-, els coalligaments tendeixen a resultar en candidatures de dimensió moderada i allà on el llindar per aconseguir escó és més elevat. Això pot observar-se amb claredat en la diferent freqüència coalicional a cada nivell: si al Parlament són esporàdiques -a nivell autonòmic només destaca PP-UM el 1991-, a les Generals són una fórmula recurrent, el que es correspon amb el fet que el 10% on sol situar-se el darrer escó per Balears al Congrés dupliqui el 5% del Parlament i que el sistema electoral del Senat afavoreixi els dos partits més votats.

D’aquesta manera, encara que Tillman (2013) assenyala la utilitat de les coalicions per clarificar l’oferta i reduir la incertesa sobre el context, no existeix cap tendència a concórrer per la simple afinitat ideològica i la satisfacció d’aquests objectius, sinó que el factor determinant semblaria ser l’amenaça de ser exclòs d’alguna institució. De fet, tot i que només PP-UM és rellevant al Parlament a nivell autonòmic, les coalicions a les illes menors -que reparteixen menys escons i més cars- han estat més freqüents i s’han donat fins i tot presentant-se alhora per separat a altres illes o nivells: l’Entesa de l’Esquerra Menorquinista (1987 i 1991), els tres pactes progressistes eivissencs (1999-2007) o els blocs d’esquerra i dreta a Formentera ininterromputs des del 1991 contrasten amb Mallorca, amb més diputats que la resta d’illes juntes i on només és ressenyable el Bloc (2007).

Així, la utilitat de l’accés a l’escó sembla pesar més que el valor en si mateix de la unitat, com reflecteixen les relacions entre MÉS i UP: si s’han presentat en coalició a quatre de vuit generals -2004, 2016, Senat 2019 i 2023-, en el mateix període només el 2007 ho han fet al Parlament. Això ho exemplifica Sumar Més, una candidatura sense visos d’estabilitat a altres nivells i formada a corre-cuita després que el 28-M cap dels integrants aconseguís atracar-se a l’11% que garanteix l’escó al Congrés. Per tant, responent a una realitat sociològica en què l’elector té un coneixement prou elevat del seu entorn i és tendent a practicar un vot útil que ha tendit a penalitzar aquest espai, les formacions a l’esquerra del PSIB, en una contesa en què el cost de la representació és elevada i en el marc d’un sistema de partits en recomposició, opten per clarificar la seva oferta electoral davant del risc que la fragmentació torni a derivar en exclusió mútua.

Els mateixos però convertits: la reconfiguració de l’electorat

Més enllà de la simple suma de les parts, una coalició tendeix a aspirar a transformar el paradigma sociològic per obrir-se a nous electorats. El baròmetre del CIS posterior a les generals del 2016 és d’utilitat per observar-ho, doncs radiografia la metamorfosi d’UP davant la formació de la coalició. Aquesta, un cop formada, va fracassar en la captació de vot, sent la pitjor dels quatre grans partits estatals en retenció dels indecisos que els havien fet costat el 2015 -Podem només convenç el 49% del seu electorat que havia passat a indecís i EU el 39%- i fallant en l’abordatge al PSOE tot i donar-se els pitjors resultats socialistes de la història -UP només atreu el 5% dels seus votants i a Balears, on la coalició integra MÉS, el PSOE aconsegueix la millor de les seves variacions autonòmiques en créixer dos punts-.

Aquest rendiment és congruent amb la conclusió de Golder (2006) que les coalicions amb defectes estructurals tendeixen a recloure’s en el seu electorat més fidel. I això amb un dany col·lateral, que és l’escorament a un extrem de l’autoubicació ideològica: els situats entre el 4 i el 10 a l’escala esquerra-dreta varen passar de ser el 31% de Podem al 26% d’UP, amb una major capacitat de retenció dels electors situats a l’extrem esquerre. Les conseqüències d’aquest viratge solen ser poc agradables, doncs és un nínxol més reduït que les posicions centrades i, a sobre, les seves taxes d’indecisió són menors -el 2016 menys del 10% d’indecisos estava entre el 20% de posicions més a l’esquerra-, el que dificulta disputar nous votants.

L’obertura a nous “mercats” és un dels terrenys on més atractives poden resultar les coalicions eficients, però els resultats només es revelen veritablement exitosos en conjuntures qualificables de crítiques per al sistema. En vista que, ara per ara, manca un context polític extraordinari -a molt estirar, una crida antifeixista que tota l’evidència sembla estar demostrant que és ineficaç com a reclam de campanya- i que la proximitat de les eleccions és alta i sobrevinguda, sembla complicat identificar una finestra d’oportunitat en aquest sentit.

En conseqüència, la potencialitat del vot a curt termini d’aquestes experiències podria passar, sobretot, per garantir l’electorat propi de les eleccions precedents. De manera especial en el cas concret de Sumar Més, el principal exponent coalicional del 23-J, doncs els seus votants del 28-M representen una xifra suficient i, en vista de l’actual context, sembla que un objectiu molt més versemblant que l’accés a nous nínxols i la captació d’indecisos d’altres formacions. Per això, i donat que els resultats del 28-M converteixen en improbable que qualsevol part hagués pogut entrar en solitari, la coalició podria representar un bon moviment a curt termini si aconseguís esquivar les errades tradicionals i dissuadir les fugues a banda i banda motivades per les concessions ex-ante als companys de viatge.

En definitiva, l’experiència de les coalicions preelectorals, juntament amb la literatura acadèmica, ens mostra la gran potencialitat amb què compten aquestes fórmules, però també els seus riscos. Tot i haver-se demostrat com un instrument útil per agregar el vot i fer-lo més eficient en termes de representació, no poden obviar-se les característiques particulars de cada conjuntura política ni tampoc els requisits interns previs que aquestes necessiten per ser satisfactòries. Així, es podria concloure que la unitat -ni la de l’esquerra ni la de la dreta- no hauria de ser vista com un valor desitjable o una finalitat en si mateixa a la qual aspirar de manera general, almenys pel que fa a la cerca de maximitzar els resultats electorals. Al contrari, només sembla comportar-se com un mitjà -i en ocasions una excusa discursiva- al servei d’altres objectius més elevats entre formacions que, això sí, necessiten ser compatibles en determinats paràmetres de rellevància i tenir un reduït grau de reticència mútua. El 23-J tendrem una altra oportunitat per mesurar-ho.

La pràctica del vot dual —terme amb què es coneix la tendència a votar candidatures diferents segons la institució d’elecció— ha estat una constant a les Illes Balears des de la restauració democràtica. Això ha provocat que els resultats de cada formació venguin clarament condicionats pel tipus de convocatòria, quelcom que acaba impactant sobre la configuració institucional i la nostra realitat política, alhora que explica moltes vessants de la social. Amb tot, encara no podem dir que s’hagi produït una gran reflexió acadèmica sobre com es materialitza aquest efecte en el nostre entorn.

Algunes de les aportacions més interessants que s’han fet sobre la qüestió venen a càrrec de l’Equip de Sociologia Electoral de l’UAB (1984), que conclogué que factors com la baixa identificació partidista, el sentiment nacional o la clara distinció de l’àmbit d’elecció afavorien aquesta pràctica. És una línia seguida per Cabeza (2018) quan afirma que la descentralització i les clivelles territorials significatives esmorteixen la influència entre eleccions, especialment les no-simultànies. Ara bé, ho fa advertint que existeixen clars condicionants socials, doncs la propensió a escindir el vot també varia segons variables sociodemogràfiques com la sofisticació política, els recursos econòmics o el tamany del municipi.

L’abstenció diferencial: una pràctica molt limitada a Balears

A l’hora d’avaluar la capacitat d’influència d’una convocatòria sobre d’altres, la participació és un bon punt de partida per analitzar si l’elector tendeix a establir prioritats. En aquest sentit, tot i que les eleccions al Congrés sempre han estat les més participades a Balears, la diferència amb locals i autonòmiques no és gran i mostra una tendència descendent, encara que amb lentitud i daltabaixos. Al mateix temps, destaca la importància de la simultaneïtat: els valors de locals i autonòmiques sempre coincideixen i les europees, molt per darrere, creixen fins equiparar-s’hi si es celebren alhora.

Així, i sent la participació poc alta a tots els nivells, es pot deduir que l’interès dels balears i la rellevància atorgada són poc variants —almenys mentre locals i autonòmiques es celebrin alhora—, doncs l’abstenció diferencial, això és la diferència percentual en la participació segons el tipus de convocatòria, és reduïda a nivell general. Això ho confirma per a un estrat més concret el creuament de l’evolució de la participació per secció censal, que també detalla com les grans diferències en favor de la participació a les generals es concentren a barriades urbanes, poc participatives i de menor renda.

En conseqüència, la distribució dels grups poblacionals d’aquesta abstenció diferencial es veu clarament condicionada pel municipi: dels seixanta-set, només a sis —tots entre els onze amb més censats— l’abstenció de les municipals superà en més de 10 punts la mitjana de les generals, mentre que cap dels vint-i-quatre amb menys censats no arribà a valors positius. És a dir, no és sols que els pocs casos on la diferència en favor del Congrés és significativa es concentrin entre les localitats més poblades, sinó que, a menor grandària, allò més freqüent és que la ciutadania es senti més interpel·lada en convocatòries de major proximitat en comparació amb altres.

Així de gran és el meu municipi, així és com vota

Aquest fet comença a confirmar l’afectació de la grandària del municipi sobre el comportament electoral i la dualitat. Les causes són variades, però és raonable acceptar la teoria que assenyala que és en sistemes socials més reduïts on els individus tenen major facilitat d’integració i participació, i que això facilitaria un major coneixement de l’entorn, la percepció dels incentius per participar i la superació de les barreres d’entrada per involucrar-s’hi i fer-ho amb una actitud diferent als altres nivells.

Això és encara més interessant en contrastar les diferències en el vot. Si comparam municipals, insulars i autonòmiques del 2019, dels nou municipis on l’esquerra tenia una variació superior als quinze punts, només superaven els 1.500 censats dos casos excepcionals com Binissalem —amb una candidatura local i transversal enfortida després d’un any tempestuós a la política municipal— i Esporles —únic municipi sense candidatures de dretes—.

I és que si les diferències a nivell balear són inexistents —en tot el 2019 cap bloc es mogué més de tres punts—, això es deu al pes dels municipis més poblats: el 26-M la variació dels blocs no va arribar als set punts en una meitat dels municipis que representava el 85% del cens, i el 10% es superava en  un 33% de municipis però que només suposava el 6,5% del cens.

Val a dir que les transferències entre esquerra i dreta són poc freqüents, concentrant-se sobretot en formacions localistes importants o en municipis en què algun partit no es presenta. La gran excepció és Alaró, municipi on una contundent majoria absoluta popular duplicà el PSIB mentre els socialistes els guanyaven al Parlament per quatre punts, un fenomen d’especial interès per al cas. I és que a aquest poble, de llarga tradició socialista, el PP ha aconseguit a les municipals rompre la frontera dels blocs gràcies a una tasca de captació de grups estratègics, de personalització en el candidat municipal i d’una treballada imatge moderada, que evita reticències en identitats d’esquerres.

Aquests elements es presenten dirigits a enfortir la dualització del vot quan la vinculació afectiva del votant es relaciona amb altres espais: donat que en un procés d’elecció intervenen tant factors racionals com identitaris existeixen alguns emprenedors que entenen que el plantejament no pot dirigir-se a un enfocament identitari quan la construcció social de l’entorn és adversa. Aquesta estratègia, que permet aconseguir una còmoda majoria absoluta en un feu d’esquerres, ja ens avança algunes de les causes que poden motivar aquesta paràctica.

La dualitat en els extrems dels pols

Així, doncs, ens són d’interès les teories que assenyalen les locals com un terreny condicionat per factors particulars com la major afectació individual, un vot menys sociotròpic —més centrat en l’experiència personal— i, sobretot, la personalització, especialment a escales on es pot produir un contacte més directe amb el candidat (Riera, 2009). Aquests elements contribuirien a facilitar els canvis de bloc, menys habituals a nivells superiors.

En tot cas, això ja apunta que existeix una part important de la ciutadania que disposa d’una maduresa política considerable, que està prou implicada en la comunitat i que compta amb un grau de coneixement del seu entorn suficientment elevat com per reflexionar de manera diferenciada sobre cada vot. És evident que la influència existeix, que la lleialtat de grup pesa i que una elecció sempre genera condicionants a futur, però per al nostre cas no sembla mostrar efectes determinants ni tan sols en un escenari d’exacta simultaneïtat, com és el de locals i autonòmiques.

Encara així, és indubtable que el paradigma del vot dual al nostre territori són les eleccions al Congrés. L’explicació tradicional és que, davant la menor quantitat de diputats a elegir, els ciutadans concentraven el vot en PP i PSOE per maximitzar la utilitat del seu sufragi. Amb tot, la ruptura del sistema bipartidista ens mostra com, malgrat haver-hi més candidatures optant a l’escó, la dualitat és encara major. De fet, ara es dona fins i tot entre forces amb una folgada representació a tots els nivells i alterant les posicions respecte a eleccions d’àmbits inferiors —prioritzant el vot a formacions del mateix bloc que queden per darrere a altres convocatòries—. Això, sense negar el vot útil, ja ens adverteix sobre les seves limitacions.

Així, si consideram els 20 municipis on PP, C’s i VOX coincidiren a les municipals, la pauta és clara: si els nous partits —amb poca estructura territorial i menys regionalistes— s’expandeixen en les generals amb 122.500 vots el 28-A i 90.000 el 10-N, però en les municipals cauen fins als 61.500, el PP passava de 65.000 el 28-A als 74.000 del 26-M, i només 79.000 el 10-N tot i la pèrdua de 60.000 vots de C’s. I no menys notori és el cas del PI, que en aquests municipis gairebé es triplica —6.000 vots el 28-A i 16.000 el 26-M—, però el 10-N ni tan sols arriba a presentar-se.

Això es suma al terratrèmol que es produeix a l’espai sobiranista, l’oscil·lador per excel·lència a les Illes Balears. Amb 25.000 i 18.000 vots al Congrés el 2019, totalment lluny d’obtenir escó, es va disparar a les municipals d’entremig: només a Mallorca obtingué 45.500 vots —sense comptar els pobles on es presentà en coalició— i a Menorca els 3.391 de Ciutadella milloraren sols els 3.000 aconseguits a tota l’illa el 28-A o els 2.000 del 10-N. Ara bé, la dualitat de MÉS ni molt menys es limita al Congrés, sinó que també està molt present entre les municipals i les insulars i autonòmiques, quelcom que continua convidant a anar més enllà del “vot útil” en la reflexió. Basta dir que els 45.500 vots a aquests municipis amb candidatura pròpia cauen fins als 38.000 al Consell i als 35.000 al Parlament i que, dels 10 municipis on superaren el 33% a les municipals, els seus 7.000 vots foren 4.500 al Parlament i 1.500 el 10-N.

Aquest tret, propi d’Ara Més i d’El PI però que també ajuda a entendre el mapa evolutiu de la dreta estatal, rep de Montero i Font (1991) una de les explicacions més sòlides: aquests asseguren que “cada convocatòria implica un àmbit diferenciat d’intervenció i cadascuna s’associa a un partit diferent”. Així, la competició podria no tractar-se tant de la defensa d’uns interessos particulars —ni tan sols els de la pròpia circumscripció per la qual es presenten els candidats— com de quina formació és percebuda com a més competent en la defensa de l’interès general de l’àmbit de la convocatòria i en els temes que predominen a l’agenda d’aquest nivell superior, una cursa on el sobiranisme i una línia de defensa del fet particular partirien en clar desavantatge.

Aquest efecte culmina a les municipals, on el 23% del vot fou per a candidatures sense marques estatals i hi destacar els 42.500 vots —10%— a formacions localistes. És a dir, fora de Palma, el 34,5% del vot a les municipals fou per a candidatures localistes o de partits d’àmbit no-estatal, mentre que el 10-N la taxa no arribà al 5%. Aquesta caiguda reforça la idea que la ciutadania tendeix a distribuir una competència territorial especial per als diferents partits, sense reticències a rompre la lleialtat i dividir el vot segons l’àmbit de l’elecció.

En qualsevol cas, és innegable que el vot útil es produeix i que és significatiu sobre els resultats electorals, una línia que les grans variacions de MÉS també ens permeten corroborar: quan el resultat dels ecosobiranistes al Parlament arriba a superar en un 10% el de les municipals, aquests mai no obtenen més d’un regidor, si és que arriben a entrar. Així, l’electorat no només coneixeria el seu entorn, inclosos el sistema de partits i l’electoral, sinó que ho empraria per orientar estratègicament el seu vot. Això és el que Riera (2009) denomina vot dual “maximitzador de l’escó”: en tant que la primera opció de l’elector corre risc de no obtenir representació a l’ajuntament —Congrés—, practica el vot útil a les municipals —generals— per retornar en eleccions amb més possibilitats d’obtenir representació.

El vot dual i les perspectives de futur

Com s’ha vengut exposant, el vot dual no sembla comportar per si mateix una disfuncionalitat per al sistema polític, sinó que, al contrari, reflectiria l’existència d’un considerable grau de maduresa política de l’electorat. Tot i que són molts els factors causants que entren en joc, sembla complicat que aquesta pràctica arribi a donar-se si el votant no disposa d’un grau relativament alt de coneixement sobre el context polític, no és partícip del seu entorn social i no està disposat a trencar la fidelitat al seu grup, amb, naturalment, tots els elements sociodemogràfics que s’han vengut exposant i que faciliten aquestes actituds.

Això no obsta que pugui ser un fre per a les aspiracions de molts emprenedors polítics. La tasca d’anul·lar-lo, tot i que tan complicada com amb qualsevol altre factor estructural, pot veure’s afavorida en haver aconseguit ja el vot en altres nivells i, per tant, existir facilitadors com personalitats, cursos de lleialtat i judicis cognitius favorables. A tenor del vist fins ara, per maximitzar les opcions d’èxit podria ser convenient activar-los de manera estructurada i sabent plantejar una estratègia de campanya especialment centrada en l’activació dels nínxols afins i l’adaptació temàtica a l’àmbit d’elecció.

Però, tot i que sembla que el vot dual està assentat, encara necessitem moltes dades obertes i de qualitat per aprofundir en el seu estudi. En qualsevol cas, convé reflexionar sobre com s’evidencia el condicionament d’aquesta pràctica per l’accessibilitat a recursos —des d’econòmics fins a socials— i com la seva possessió repercuteix en la representativitat efectiva de la ciutadania. Si és indubtablement positiu que aquells que acudeixen a l’urna estiguin informats i considerin el màxim d’elements, i això es reflexa en el vot dual, no podem obviar la important quantitat de gent que en queda exclosa o limitada per raons no-polítiques.