El Jardí del Túria es mou: un concurs decidirà la proposta per al parc de desembocadura, i a més, l’ajuntament ha encarregat la redacció del Pla de Millora Integral del mateix Jardí.

En l’article anterior reclamàvem una visió de conjunt, des de l’inici a l’oest fins a la mar; i una vegada més, el nostre col·lectiu Iniciativa Túria reclama considerar la recuperació del caràcter fluvial del tram urbà del riu com una oportunitat única per a millorar notablement el conjunt del jardí. Un riu que ha d’acabar finalment desembocant a la mar, com ens mostraven els nostres llibres de Geografia.

El Parc Natural del Túria, el Jardí del Túria i el Front Litoral de València (des del Palància fins al Perelló) constitueixen un sistema territorial extraordinari. Un sistema complex, de dimensions àmplies, divers. Un sistema, encara, desmembrat, inconnex, de difícil identificació i definició com a conjunt. Però un sistema que hi està, esperant que algun dia la societat concrete la seua articulació funcional.

Sobre aquest sistema territorial complet, estructurador, de futur, volem reflexionar en aquest escrit. I analitzar la seua directa relació amb el Canvi Climàtic i el perill d’inundacions. I, en aquest aspecte, sembla oportú afegir a aquesta reflexió un altre element territorial de primera importància per a la comarca de l’Horta: el denominat Nou Llit del Túria.

1.La infraestructura Verda

D’entrada hem d’aclarir que aquest sistema a què ens estem referint cal concebre’l com una Infraestructura Verda.  

L’opció per les energies renovables és avui indubtable. S’ha fet habitual entendre com infraestructura verda aquestes infraestructures. Les plaques solars al damunt dels edificis residencials i industrials permeten un model d’energia distribuïda que caldria posar ja en marxa d’una manera generalitzada. També les cobertes vegetals (equilibradores del microclima i retardadores de l’escorrentia de les pluges torrencials). Però hi ha més. Els científics i experts en urbanisme estan d’acord: cal plantar arbres per a combatre el Canvi Climàtic. Menys asfalt i més vida. Recuperar la natura, protegir la biodiversitat i els ecosistemes naturals a les àrees metropolitanes.

En eixe sentit i relacionat amb el Pacte Verd Europeu, les autoritats comunitàries decidiren el 2020 plantar, en 10 anys, al conjunt del territori europeu, un total de 3.000 milions d’arbres. Ens corresponen uns 6 arbres per cada habitant de la Unió Europea. És a dir, uns 12 milions a l’àrea metropolitana de València (1,2 m anuals). Les xifres són impressionants. Però també són impressionants els efectes del Canvi Climàtic a tot el mon. Cal prendre’s seriosament el tema.

A París, el govern municipal ha plantat, des de 2020 un total de 38.500 arbres nous al llarg dels viaris de la perifèria metropolitana i té previst plantar uns altres 21.000 aquest any. La ciutat de Nova York intenta minimitzar les inundacions amb infraestructura verda. Les autoritats municipals han instal·lat recentment més de 2.000 jardins de pluja i zones d’infiltració. I hi ha en marxa a tota la ciutat més d’ 11.000 actuacions d’infraestructura verda.

Caldria que aquí les autoritats responsables abordaren les actuacions de infraestructura verda amb amplitud i decisió. Per exemple, com a París, plantant alineacions d’arbres vorejant totes les nombroses infraestructures viàries que trossegen el nostre territori metropolità. Plantant més arbres als Parcs (als Naturals i als urbans). Als interiors i als litorals. Plantant més arbres a la ciutat. Als carrers, a les places i a les escoles. Ciutat a peu i arbres van emparellats.  Necessitarem, cada vegada més, l’ombra protectora dels arbres en els nostres recorreguts a favor dels vianants -o en bici- per la ciutat. No cal abundar en els avantatges dels arbres a l’espai públic.      

2.Jardins de pluja generalitzats

El risc d’inundacions és cada vegada major i més generalitzat. Cal minorar aquest risc configurant jardins de pluja, superficials, de gran escala aigües amunt de la ciutat i més distribuïts i de menor escala als espais urbans. Es tracta, simplement, de permeabilitzar més el sòl i retardar l’escorrentia de les pluges. En concret, de rebaixar les zones enjardinades de la ciutat uns centímetres respecte del paviment. Quinze centímetres de diferencia de nivell, més baix, d’aquestes superfícies suposaria retindre momentàniament l’escorrentia d’una pluja de 150 litres / m2.

3.Capacitat de drenatge del territori

La capacitat de drenatge del territori, front al risc d’inundacions, depèn de la permeabilitat del sòl i de l’eliminació de barreres físiques al curs de les aigües. La impermeabilització del sòl s’estén per tot arreu. Veiem, per exemple, al Parc Natural del Túria la utilització de malles anti-herbes a les riberes del riu. Aquestes malles impermeabilitzen les riberes, provoquen un impacte paisatgístic negatiu, acceleren l’escorrentia de les aigües, es deterioren fàcilment però no són biodegradables. I, el que és el pitjor, no eviten l’aparició d’herbes no desitjades, canyes, etc. A alguns trams del Jardí del Túria la impermeabilització del sòl és quasi general. Instal·lacions esportives amb camps de gespa artificial, zones de joc infantil, àmplies superfícies pavimentades, etc. Instal·lacions que compten amb elements que suposarien un gran obstacle a les aigües, si arribara el cas.

La proliferació de barreres físiques que dificulten el curs natural de les aigües ve de lluny. Infraestructures viaries, urbanitzacions, edificacions en zones inundables, etc. A l’àmbit del propi Parc Natural del Túria són abundants. I no estem referint-nos ara als assuts de les sèquies històriques. Però sí que és oportú recordar l’ interessant treball de Romero-Almenar-Fullana “En torno a la riada de 1957 en la Ciudad de Valencia” aparegut el 2019 a la revista Scripta Nova, al qual es fa referència, entre altres coses, als dubtes sobre la capacitat de desaigüe del nou llit (recomanen el recreixement dels seus murs laterals), mencionen la conveniència de reforçar la mota que hi ha al inici del nou llit (la qual podria ser superada de donar-se ara una avinguda d’uns 6.000 m3 /segon, com entenen que va ser la de 1957) per tal d’evitar que les aigües inundaren el Jardí del Túria, ple, ara, d’obstacles com s’ha dit.

La intervenció a que fèiem referència en l’escrit anterior, al tram en ruïnes del llit històric entre el parc de capçalera i l’Assut del Repartiment, tindria molta importància per a resoldre aquesta qüestió.

En quant a les barreres físiques existents en el front litoral, que obstaculitzen el curs natural de les aigües, cal insistir, una vegada més, en recordar la gravetat del tema. L’ocupació de la primera línia de la costa amb urbanitzacions i edificacions és ara gairebé general. El port ha cobert un ampli front de la possible línia de desguàs territorial. A l’any 1957 els poblats marítims varen patir especialment la combinació de riuada i temporal de llevant. Esperem que tarde en donar-se una situació semblant. I que estigam a temps de reconduir la situació. La decisió dels responsables respecte al concurs del “Parc de la Desembocadura” i les accions públiques posteriors poden ser transcendents al respecte.

4.La infraestructura verda com Inter connector Territorial

Tornant al sistema territorial format pel Parc Natural del Túria, el Jardí del Túria i el Front Litoral de València que mencionàvem al principi (la T PJL), encara per articular, creiem que els esforços per assolir la consolidació d’aquest sistema poden convertir-se en un bon motor d’acció col·lectiva (ciutadania, especialistes i responsables polítics) per a la millora de les condicions del nostre entorn i la lluita social contra el Canvi Climàtic, la recuperació de la naturalesa, la biodiversitat i l’equilibri territorial. Pensem que a les intervencions futures de definició concreta del sistema seria convenient tindre en compte les reflexions a que hem fet referència en aquest escrit.

El cas del Jardí del Túria és un exemple del canvi d’ús d’un territori. Un bon exemple d’adaptació a una nova situació. Això ens porta a pensar en la necessitat d’optar per solucions obertes, elàstiques, que puguen admetre nous processos d’adaptació a noves situacions condicionants. I a preferir les actuacions discretes, senzilles, elementals. I a fugir, per a un futur, d’actuacions grandioses, grandiloqüents, de difícil adaptació i costós manteniment (de les quals tenim exemples al Jardí del Túria).

Probablement, una de les funcions d’aquest sistema verd del que estem parlant consisteix en ser capaç d’interconnectar entre sí llocs allunyats del territori comarcal però amb una relació històrica i cultural destacable. Al capdavall, la séquia de Rascanya (assut al tram abandonat del Túria) regava (i rega encara), després de travessar la ciutat de València, l’horta del convent de Sant Miquel dels Reis. 

En aquest mateix blog ja vam publicar, en el proppassat mes de juny, dos articles dedicats a un ‘Jardí del Túria incomplet’.  Ens referíem sobretot al tram urbanitzat. I quedaven pendents tant la capçalera com la cua. Ara, en dos capítols més, tractem la globalitat territorial de l’espai. El moment és ben oportú.

El passat 8 de gener finalitzà el termini per fer aportacions ciutadanes als cinc projectes finalistes del concurs de redacció del Parc de la Desembocadura del Jardí del Túria. Al plec de la convocatòria del concurs es feia referència a l’ordenació dels “trams pendents de desenvolupar” del Pla Especial del Túria.

El Jardí del Túria de València és un exemple magnífic d’espai verd urbà estructurant, del qual els valencians podem estar ben orgullosos. Però el tram final, de desembocadura, com es diu a la convocatòria, és avui, encara, un tram pendent. I era necessari abordar, d’una vegada, una intervenció adequada al seu àmbit. No pretén aquest escrit analitzar les dificultats i pressions que han motivat aquest retràs, ni les que encara existeixen. Esperem que el concurs ajude a una reflexió col·lectiva i encarrile les accions cap a solucions racionals, justes i equilibrades. Hi ha, però, amb sentit més ampli, algunes altres qüestions “pendents de desenvolupar” al Jardí del Túria.

L’Ajuntament de València ha encarregat fa poc la redacció del Pla de Millora Integral del Jardí del Túria. Una mena de Pla Director (tantes vegades reclamat) del major espai verd de la ciutat. Aportem, aquí, algunes reflexions sobre eixes “qüestions pendents de desenvolupar” esmentades. Qüestions que podríem resumir en tres punts:

1.Connexió Jardí del Túria - Parc Natural del Túria

Entre el Parc de Capçalera i l’inici del Parc Natural del Túria, situat més a ponent hi ha, avui en dia, una zona abandonada, molt deteriorada, d’uns 3 km de longitud, que pertanyia antigament al llit del riu Túria, a la qual encara existeixen les restes d’uns assuts històrics (Favara i Rascanya) mig ocults per les deixalles i runes. El valors positius de “permeabilitat” territorial metropolitana que podria aportar la connexió del Jardí del Túria amb el Parc Natural del Túria són evidents. Caldria aprofitar aquesta intervenció per posar en valor els assuts esmentats (BICs), i conceptualitzar el punt d’inici del Jardí del Túria, l’Assut del Repartiment,  etc.

2. Intervencions als trams actuals del Jardí del Túria

El Jardí del Túria presenta aspectes, en molts sentits exemplars, però, com s’ha vingut dient (Joan Olmos), està inacabat o incomplet, segons se mire. Falta una racionalització dels espais verds del Jardí, una reordenació dels elements contradictoris i incoherents, una intervenció general als marginals superiors del Jardí per millorar la relació Ciutat-Jardí en cadascú dels trams, adequant-los, en cada cas, a les característiques particulars de cada barri de la ciutat. És necessari eliminar l’efecte barrera que provoca el trànsit rodat pels marges superiors del Jardí i considerar la possibilitat d’eliminació dels túnels per recuperar determinats trams històrics dels marginals: Passeig de la Petxina, Albereda, Camí de les Moreres, etc. I sembla oportú plantejar la recuperació de la memòria històrica del Jardí com Riu Urbà.

Cabal ecològic al llarg del Jardí del Túria

Introducció, des de l’Assut del Repartiment, d’un CABAL ECOLÒGIC per ser conduit al llarg de tot el Jardí del Túria fins a la seua desembocadura per la mar, curs interior continu d’aigua en moviment que donarà sentit de nou al Jardí com a llit històric del Túria. Servirà per a regar, d’una manera racional (i tradicional) tots els espais verds que constitueixen el Jardí del Túria amb aigua del Túria, com era el cas dels antics jardins i horts de l’interior de la ciutat en temps històrics. Millorarà el micro-clima. Permetrà recuperar, de manera simbòlica, alguns trams de sèquies, zones de joc amb l’aigua, fauna adequada, etc. El “delta” artificial que constitueix la xarxa de séquies històriques de l’horta de València (l’aigua de Túria que per elles descorre) també són Riu. Recuperar una part d’eixe concepte (Séquies-Riu) per l’interior del Jardí del Túria sembla un tema interessant. La “visualització” de les séquies històriques relacionades amb la pròpia ciutat de València, avui ha desaparegut al traçar-se el nou llit, concentrant-se moltes d’elles en l’Assut del Repartiment i cobrir-se (en el seu traçat urbà) la pràctica totalitat d’elles. És un tema avui oblidat que fa incomprensible l’Horta, el Riu sec que és avui el Túria en el seu tram urbà i, fins i tot, molts dels topònims de la ciutat. Aquest cabal ecològic, a part d’altres avantatges, permetrà recuperar aquests conceptes que són de gran importància per a la “comprensió” de l’Horta com a sistema agrari de regadiu i d’allò que ha sigut la ciutat de València com a ciutat d’assentament fluvial.

3.Tram de la desembocadura

Més que Parc de la Desembocadura hauria d’haver-se anomenat: “Jardí del Túria: Tram de la Desembocadura”. És a dir, constitueix una part més del Jardí del Túria. Amb les seues particularitats (en aquest cas molt especials), però un tram més. I com a tal cal concebre-ho. Però com a particularitat específica està la seua pròpia denominació: DESEMBOCADURA. I eixe concepte (desembocadura) deu produir-se per poder entendre el RIU, l’HORTA , les SÉQUIES, la MAR i la CIUTAT FLUVIAL que és València. Cal, per tant, que la desembocadura (la de l’aigua del riu, la que reclamem com a cabal ecològic) es produïsca realment. I això,  de la manera més racional, funcional i discreta possible.

Caixer i desembocadura

L’aigua del Túria es reparteix, abans d’entrar a la ciutat de València, per la xarxa de séquies històriques de l’Horta. SÉQUIES que són, per tant, també RIU. El fet de que el llit d’un riu en el seu tram urbà (com és el cas del Túria a València) dispose d’un caixer de 200 mts. d’amplària, tot i no portar (ara) aigua, vol dir que de volta en quan l’ escorrentia de les aigües de pluja ha necessitat d’eixa dimensió de caixer. Cal no oblidar-ho. I, per tant, que l’aigua que ha passat esporàdicament per eixe gran caixer (les conegudes riuades), te, finalment que desembocar a la mar. Geogràficament, morfològicament i topogràficament aquestes dues qüestions (caixer i desembocadura) han de  tindre una adequada correspondència, una coherència. Si no és així entrem en l’àmbit de la imprudència. I més en temps d’una evident consolidació del Canvi Climàtic. És així de senzill: independentment de les qüestions dimensionals (capacitat de drenatge, cabals, etc.) hi ha de haver una coherència territorial. El caixer del riu (que existeix) deu disposar de la seua corresponent desembocadura. En cap cas es pot entendre (ni admetre) el que un llit d’un riu (més o menys ocupat per aigua, d’una manera permanent (cabal ecològic) o esporàdica (situació de pluges torrencials) no dispose d’una desembocadura real a la mar.

No te sentit (i la ciutadania sensata no deu admetre-ho) el plantejar una desembocadura falsa.

*Vicent Garcia, arquitecte i membre del Col·lectiu Iniciativa Túria