En aquest mateix blog ja vam publicar, en el proppassat mes de juny, dos articles dedicats a un ‘Jardí del Túria incomplet’. Ens referíem sobretot al tram urbanitzat. I quedaven pendents tant la capçalera com la cua. Ara, en dos capítols més, tractem la globalitat territorial de l’espai. El moment és ben oportú.
El passat 8 de gener finalitzà el termini per fer aportacions ciutadanes als cinc projectes finalistes del concurs de redacció del Parc de la Desembocadura del Jardí del Túria. Al plec de la convocatòria del concurs es feia referència a l’ordenació dels “trams pendents de desenvolupar” del Pla Especial del Túria.
El Jardí del Túria de València és un exemple magnífic d’espai verd urbà estructurant, del qual els valencians podem estar ben orgullosos. Però el tram final, de desembocadura, com es diu a la convocatòria, és avui, encara, un tram pendent. I era necessari abordar, d’una vegada, una intervenció adequada al seu àmbit. No pretén aquest escrit analitzar les dificultats i pressions que han motivat aquest retràs, ni les que encara existeixen. Esperem que el concurs ajude a una reflexió col·lectiva i encarrile les accions cap a solucions racionals, justes i equilibrades. Hi ha, però, amb sentit més ampli, algunes altres qüestions “pendents de desenvolupar” al Jardí del Túria.
L’Ajuntament de València ha encarregat fa poc la redacció del Pla de Millora Integral del Jardí del Túria. Una mena de Pla Director (tantes vegades reclamat) del major espai verd de la ciutat. Aportem, aquí, algunes reflexions sobre eixes “qüestions pendents de desenvolupar” esmentades. Qüestions que podríem resumir en tres punts:
Entre el Parc de Capçalera i l’inici del Parc Natural del Túria, situat més a ponent hi ha, avui en dia, una zona abandonada, molt deteriorada, d’uns 3 km de longitud, que pertanyia antigament al llit del riu Túria, a la qual encara existeixen les restes d’uns assuts històrics (Favara i Rascanya) mig ocults per les deixalles i runes. El valors positius de “permeabilitat” territorial metropolitana que podria aportar la connexió del Jardí del Túria amb el Parc Natural del Túria són evidents. Caldria aprofitar aquesta intervenció per posar en valor els assuts esmentats (BICs), i conceptualitzar el punt d’inici del Jardí del Túria, l’Assut del Repartiment, etc.
El Jardí del Túria presenta aspectes, en molts sentits exemplars, però, com s’ha vingut dient (Joan Olmos), està inacabat o incomplet, segons se mire. Falta una racionalització dels espais verds del Jardí, una reordenació dels elements contradictoris i incoherents, una intervenció general als marginals superiors del Jardí per millorar la relació Ciutat-Jardí en cadascú dels trams, adequant-los, en cada cas, a les característiques particulars de cada barri de la ciutat. És necessari eliminar l’efecte barrera que provoca el trànsit rodat pels marges superiors del Jardí i considerar la possibilitat d’eliminació dels túnels per recuperar determinats trams històrics dels marginals: Passeig de la Petxina, Albereda, Camí de les Moreres, etc. I sembla oportú plantejar la recuperació de la memòria històrica del Jardí com Riu Urbà.
Introducció, des de l’Assut del Repartiment, d’un CABAL ECOLÒGIC per ser conduit al llarg de tot el Jardí del Túria fins a la seua desembocadura per la mar, curs interior continu d’aigua en moviment que donarà sentit de nou al Jardí com a llit històric del Túria. Servirà per a regar, d’una manera racional (i tradicional) tots els espais verds que constitueixen el Jardí del Túria amb aigua del Túria, com era el cas dels antics jardins i horts de l’interior de la ciutat en temps històrics. Millorarà el micro-clima. Permetrà recuperar, de manera simbòlica, alguns trams de sèquies, zones de joc amb l’aigua, fauna adequada, etc. El “delta” artificial que constitueix la xarxa de séquies històriques de l’horta de València (l’aigua de Túria que per elles descorre) també són Riu. Recuperar una part d’eixe concepte (Séquies-Riu) per l’interior del Jardí del Túria sembla un tema interessant. La “visualització” de les séquies històriques relacionades amb la pròpia ciutat de València, avui ha desaparegut al traçar-se el nou llit, concentrant-se moltes d’elles en l’Assut del Repartiment i cobrir-se (en el seu traçat urbà) la pràctica totalitat d’elles. És un tema avui oblidat que fa incomprensible l’Horta, el Riu sec que és avui el Túria en el seu tram urbà i, fins i tot, molts dels topònims de la ciutat. Aquest cabal ecològic, a part d’altres avantatges, permetrà recuperar aquests conceptes que són de gran importància per a la “comprensió” de l’Horta com a sistema agrari de regadiu i d’allò que ha sigut la ciutat de València com a ciutat d’assentament fluvial.
Més que Parc de la Desembocadura hauria d’haver-se anomenat: “Jardí del Túria: Tram de la Desembocadura”. És a dir, constitueix una part més del Jardí del Túria. Amb les seues particularitats (en aquest cas molt especials), però un tram més. I com a tal cal concebre-ho. Però com a particularitat específica està la seua pròpia denominació: DESEMBOCADURA. I eixe concepte (desembocadura) deu produir-se per poder entendre el RIU, l’HORTA , les SÉQUIES, la MAR i la CIUTAT FLUVIAL que és València. Cal, per tant, que la desembocadura (la de l’aigua del riu, la que reclamem com a cabal ecològic) es produïsca realment. I això, de la manera més racional, funcional i discreta possible.
L’aigua del Túria es reparteix, abans d’entrar a la ciutat de València, per la xarxa de séquies històriques de l’Horta. SÉQUIES que són, per tant, també RIU. El fet de que el llit d’un riu en el seu tram urbà (com és el cas del Túria a València) dispose d’un caixer de 200 mts. d’amplària, tot i no portar (ara) aigua, vol dir que de volta en quan l’ escorrentia de les aigües de pluja ha necessitat d’eixa dimensió de caixer. Cal no oblidar-ho. I, per tant, que l’aigua que ha passat esporàdicament per eixe gran caixer (les conegudes riuades), te, finalment que desembocar a la mar. Geogràficament, morfològicament i topogràficament aquestes dues qüestions (caixer i desembocadura) han de tindre una adequada correspondència, una coherència. Si no és així entrem en l’àmbit de la imprudència. I més en temps d’una evident consolidació del Canvi Climàtic. És així de senzill: independentment de les qüestions dimensionals (capacitat de drenatge, cabals, etc.) hi ha de haver una coherència territorial. El caixer del riu (que existeix) deu disposar de la seua corresponent desembocadura. En cap cas es pot entendre (ni admetre) el que un llit d’un riu (més o menys ocupat per aigua, d’una manera permanent (cabal ecològic) o esporàdica (situació de pluges torrencials) no dispose d’una desembocadura real a la mar.
No te sentit (i la ciutadania sensata no deu admetre-ho) el plantejar una desembocadura falsa.
*Vicent Garcia, arquitecte i membre del Col·lectiu Iniciativa Túria
Sobre este blog
En un moment en què la lluita contra el canvi climàtic guanya protagonisme, aquest blog pretén aprofundir en el debat sobre el territori i els impactes que suporta. Es tracta d'un espai dedicat a l'anàlisi i la reflexió, en què col·laboraran professionals de diferents disciplines. El territori, la ciutat, el medi ambient i la cultura són els eixos d’un imprescindible debat, amb l'objectiu de lluitar a favor de la salut del planeta i contra les desigualtats socials.
1