El Jardí del Túria es mou: un concurs decidirà la proposta per al parc de desembocadura, i a més, l’ajuntament ha encarregat la redacció del Pla de Millora Integral del mateix Jardí.
En l’article anterior reclamàvem una visió de conjunt, des de l’inici a l’oest fins a la mar; i una vegada més, el nostre col·lectiu Iniciativa Túria reclama considerar la recuperació del caràcter fluvial del tram urbà del riu com una oportunitat única per a millorar notablement el conjunt del jardí. Un riu que ha d’acabar finalment desembocant a la mar, com ens mostraven els nostres llibres de Geografia.
El Parc Natural del Túria, el Jardí del Túria i el Front Litoral de València (des del Palància fins al Perelló) constitueixen un sistema territorial extraordinari. Un sistema complex, de dimensions àmplies, divers. Un sistema, encara, desmembrat, inconnex, de difícil identificació i definició com a conjunt. Però un sistema que hi està, esperant que algun dia la societat concrete la seua articulació funcional.
Sobre aquest sistema territorial complet, estructurador, de futur, volem reflexionar en aquest escrit. I analitzar la seua directa relació amb el Canvi Climàtic i el perill d’inundacions. I, en aquest aspecte, sembla oportú afegir a aquesta reflexió un altre element territorial de primera importància per a la comarca de l’Horta: el denominat Nou Llit del Túria.
D’entrada hem d’aclarir que aquest sistema a què ens estem referint cal concebre’l com una Infraestructura Verda.
L’opció per les energies renovables és avui indubtable. S’ha fet habitual entendre com infraestructura verda aquestes infraestructures. Les plaques solars al damunt dels edificis residencials i industrials permeten un model d’energia distribuïda que caldria posar ja en marxa d’una manera generalitzada. També les cobertes vegetals (equilibradores del microclima i retardadores de l’escorrentia de les pluges torrencials). Però hi ha més. Els científics i experts en urbanisme estan d’acord: cal plantar arbres per a combatre el Canvi Climàtic. Menys asfalt i més vida. Recuperar la natura, protegir la biodiversitat i els ecosistemes naturals a les àrees metropolitanes.
En eixe sentit i relacionat amb el Pacte Verd Europeu, les autoritats comunitàries decidiren el 2020 plantar, en 10 anys, al conjunt del territori europeu, un total de 3.000 milions d’arbres. Ens corresponen uns 6 arbres per cada habitant de la Unió Europea. És a dir, uns 12 milions a l’àrea metropolitana de València (1,2 m anuals). Les xifres són impressionants. Però també són impressionants els efectes del Canvi Climàtic a tot el mon. Cal prendre’s seriosament el tema.
A París, el govern municipal ha plantat, des de 2020 un total de 38.500 arbres nous al llarg dels viaris de la perifèria metropolitana i té previst plantar uns altres 21.000 aquest any. La ciutat de Nova York intenta minimitzar les inundacions amb infraestructura verda. Les autoritats municipals han instal·lat recentment més de 2.000 jardins de pluja i zones d’infiltració. I hi ha en marxa a tota la ciutat més d’ 11.000 actuacions d’infraestructura verda.
Caldria que aquí les autoritats responsables abordaren les actuacions de infraestructura verda amb amplitud i decisió. Per exemple, com a París, plantant alineacions d’arbres vorejant totes les nombroses infraestructures viàries que trossegen el nostre territori metropolità. Plantant més arbres als Parcs (als Naturals i als urbans). Als interiors i als litorals. Plantant més arbres a la ciutat. Als carrers, a les places i a les escoles. Ciutat a peu i arbres van emparellats. Necessitarem, cada vegada més, l’ombra protectora dels arbres en els nostres recorreguts a favor dels vianants -o en bici- per la ciutat. No cal abundar en els avantatges dels arbres a l’espai públic.
El risc d’inundacions és cada vegada major i més generalitzat. Cal minorar aquest risc configurant jardins de pluja, superficials, de gran escala aigües amunt de la ciutat i més distribuïts i de menor escala als espais urbans. Es tracta, simplement, de permeabilitzar més el sòl i retardar l’escorrentia de les pluges. En concret, de rebaixar les zones enjardinades de la ciutat uns centímetres respecte del paviment. Quinze centímetres de diferencia de nivell, més baix, d’aquestes superfícies suposaria retindre momentàniament l’escorrentia d’una pluja de 150 litres / m2.
La capacitat de drenatge del territori, front al risc d’inundacions, depèn de la permeabilitat del sòl i de l’eliminació de barreres físiques al curs de les aigües. La impermeabilització del sòl s’estén per tot arreu. Veiem, per exemple, al Parc Natural del Túria la utilització de malles anti-herbes a les riberes del riu. Aquestes malles impermeabilitzen les riberes, provoquen un impacte paisatgístic negatiu, acceleren l’escorrentia de les aigües, es deterioren fàcilment però no són biodegradables. I, el que és el pitjor, no eviten l’aparició d’herbes no desitjades, canyes, etc. A alguns trams del Jardí del Túria la impermeabilització del sòl és quasi general. Instal·lacions esportives amb camps de gespa artificial, zones de joc infantil, àmplies superfícies pavimentades, etc. Instal·lacions que compten amb elements que suposarien un gran obstacle a les aigües, si arribara el cas.
La proliferació de barreres físiques que dificulten el curs natural de les aigües ve de lluny. Infraestructures viaries, urbanitzacions, edificacions en zones inundables, etc. A l’àmbit del propi Parc Natural del Túria són abundants. I no estem referint-nos ara als assuts de les sèquies històriques. Però sí que és oportú recordar l’ interessant treball de Romero-Almenar-Fullana “En torno a la riada de 1957 en la Ciudad de Valencia” aparegut el 2019 a la revista Scripta Nova, al qual es fa referència, entre altres coses, als dubtes sobre la capacitat de desaigüe del nou llit (recomanen el recreixement dels seus murs laterals), mencionen la conveniència de reforçar la mota que hi ha al inici del nou llit (la qual podria ser superada de donar-se ara una avinguda d’uns 6.000 m3 /segon, com entenen que va ser la de 1957) per tal d’evitar que les aigües inundaren el Jardí del Túria, ple, ara, d’obstacles com s’ha dit.
La intervenció a que fèiem referència en l’escrit anterior, al tram en ruïnes del llit històric entre el parc de capçalera i l’Assut del Repartiment, tindria molta importància per a resoldre aquesta qüestió.
En quant a les barreres físiques existents en el front litoral, que obstaculitzen el curs natural de les aigües, cal insistir, una vegada més, en recordar la gravetat del tema. L’ocupació de la primera línia de la costa amb urbanitzacions i edificacions és ara gairebé general. El port ha cobert un ampli front de la possible línia de desguàs territorial. A l’any 1957 els poblats marítims varen patir especialment la combinació de riuada i temporal de llevant. Esperem que tarde en donar-se una situació semblant. I que estigam a temps de reconduir la situació. La decisió dels responsables respecte al concurs del “Parc de la Desembocadura” i les accions públiques posteriors poden ser transcendents al respecte.
Tornant al sistema territorial format pel Parc Natural del Túria, el Jardí del Túria i el Front Litoral de València que mencionàvem al principi (la T PJL), encara per articular, creiem que els esforços per assolir la consolidació d’aquest sistema poden convertir-se en un bon motor d’acció col·lectiva (ciutadania, especialistes i responsables polítics) per a la millora de les condicions del nostre entorn i la lluita social contra el Canvi Climàtic, la recuperació de la naturalesa, la biodiversitat i l’equilibri territorial. Pensem que a les intervencions futures de definició concreta del sistema seria convenient tindre en compte les reflexions a que hem fet referència en aquest escrit.
El cas del Jardí del Túria és un exemple del canvi d’ús d’un territori. Un bon exemple d’adaptació a una nova situació. Això ens porta a pensar en la necessitat d’optar per solucions obertes, elàstiques, que puguen admetre nous processos d’adaptació a noves situacions condicionants. I a preferir les actuacions discretes, senzilles, elementals. I a fugir, per a un futur, d’actuacions grandioses, grandiloqüents, de difícil adaptació i costós manteniment (de les quals tenim exemples al Jardí del Túria).
Probablement, una de les funcions d’aquest sistema verd del que estem parlant consisteix en ser capaç d’interconnectar entre sí llocs allunyats del territori comarcal però amb una relació històrica i cultural destacable. Al capdavall, la séquia de Rascanya (assut al tram abandonat del Túria) regava (i rega encara), després de travessar la ciutat de València, l’horta del convent de Sant Miquel dels Reis.
Sobre este blog
En un moment en què la lluita contra el canvi climàtic guanya protagonisme, aquest blog pretén aprofundir en el debat sobre el territori i els impactes que suporta. Es tracta d'un espai dedicat a l'anàlisi i la reflexió, en què col·laboraran professionals de diferents disciplines. El territori, la ciutat, el medi ambient i la cultura són els eixos d’un imprescindible debat, amb l'objectiu de lluitar a favor de la salut del planeta i contra les desigualtats socials.
0