De vegades convé recordar els valors de la bicicleta. Les bicis són favorables per a la salut de gran quantitat de persones, en siguen usuaris o transeünts que caminen a peu. Per als usuaris són un exercici físic sa, per al conjunt de la ciutadania resulten ser uns vehicles que no contaminen l’aire que respirem. La bici és un mitjà de transport barat i estalvia espai d’ocupació en les vies públiques, alhora que economitza recursos municipals per la facilitat de mantindre eixa activitat. En temps de l’emergència climàtica causada per l’escalfament global que hem generat les societats humanes, no en són avantatges menors. Parle de les bicis, no dels patinets elèctrics que, aprofitant el camí de la bici, han proliferat però que és un sistema de mobilitat que consumeix energia i no presenta virtuts d’exercici físic per als seus usuaris (més els incidents de seguretat que estan generant pels abusos de velocitat d’alguns dels que les fan sevir).

Els problemes que causen a la ciutat els vehicles de motor de combustió, entre els quals la contaminació atmosfèrica, l’acústica, l’escalfament de l’aire, o la perillositat per als vianants, són ben coneguts. I la solució no han de ser necessàriament els cotxes elèctrics, que funcionaran amb energia produïda (en gran part) en centrals de combustibles fòssils i, per tant, generen contaminació indirecta, a més de continuar protagonitzant l’espai públic en destorb dels vianants. Pensem també si és racional moure’s per la ciutat amb vehicles a motor que pesen 1500 quilos de mitjana quan n’hi ha bicis que en pesen entre 7 i 9. Comparem també la diferència entre l’espai de circulació i d’aparcament que gasten uns i altres.

Ara mateix més capitals europees promouen la bici i creen carrils per als ciclistes o directament aposten perquè les bicis desplacen els cotxes de l’interior de les ciutats. El resultat són urbs més netes, saludables i amables. Fa ja moltes dècades que començaren a fer-se les primeres conversions en zones de vianants, en comprovar-se el malestar que els cotxes generaven a la via pública. Després vingué tancar els centres històrics a l’entrada indiscriminada de cotxes i el naixement dels carrils bici. Ara algunes ciutats ja han aconseguit, o tenen en construcció, xarxes completes d’aquests carrils per arribar sense risc en bicicleta al conjunt dels seus barris. Amsterdam o Copenhaguen en són casos primerencs, ciutats pioneres, però entre nosaltres Pontevedra o Vitòria, per exemple, fa temps que escolliren eixe camí. A València hem avançat molt en eixa direcció els últims huit anys, aconseguir una ciutat amb un medi ambient sa demana inexcusablement continuar eixa política. En un país com Holanda, un 50% de la gent decideix no tindre cotxe en gaudir d’un sistema de mobilitat on les bicis i el transport públic permeten desplaçar-se a tots els racons de la ciutat.