Tiny piset: la pota absent de l'Estat del benestar espanyol

La cançó Tiny piset elaborada per als Falles Populars i Combatives per Auxili i Abril és un reflex satíric d'una realitat cada vegada més absurda: “Més de 9 anys en la ciutat, no em quedaré. Puja la renda del pis, van a tirar-me al carrer. Fijo que em toca un trastero. Vull canviar de casero. Un usurero. Per més que busque no trobe. Jo ja vull fer-ho”.

Si bé la intensitat de l'evolució dels preus de lloguer varia en funció de la regió o el municipi, la tendència a nivell nacional és clara: els preus estan a l'alça.Segons dades de l'INE, prenent l'any 2011 com a base, l'Índex de Preus de l'Habitatge en Lloguer (IPVA) ha pujat més del 26% en el període comprès entre el 2002 i el 2015. Ara bé, si prenem com a any de referència el 2015, l'IPVA ha pujat vora un 16% des del 2015 fins al 202.

A partir del 2023, resulta complicat trobar dades oficials sobre l'evolució de l'IPVA. No obstant però, disposem de l'Índex de Preus de l'Habitatge (IPV), que ens permet imaginar la situació aproximada al mercat de lloguer. Segons l'INE, l'IPV ha crescut un 62,5% en el període entre el 2015 i el 2024 i prop d'un 24% entre el primer trimestre del 2022 i el tercer trimestre del 2024.

Segons els càlculs del Observatori de l'habitatge i el terra de 2024, el preu de l'habitatge ha pujat un 8,1% el 2024. Tampoc podem perdre de vista que només l'1,72% del parc d'habitatge a Espanya correspon a l'habitatge social, xifra que puja al 3,3% si considerem el parc de vivenda de lloguer social en sentit ampli, més enllà del parc de titularitat pública. Aquesta situació contrasta amb la mitjana europea situada al voltant del 9%, és a dir, la mitjana europea d’habitatge social és gairebé el triple que l’espanyola.

Les dades són contundents, Espanya necessitaria construir aproximadament 850.000 vivendes socials addicionals només per assolir la mitjana europea, cosa que dóna una idea de la dimensió del dèficit acumulat, que és resultat de decisions polítiques i econòmiques sostingudes durant dècades. Polítiques orientades a la propietat privada. Des del franquisme, amb el lema “un país de propietaris, no de proletaris”, fins als successius governs democràtics, les polítiques públiques han prioritzat sistemàticament l'accés a la propietat davant del desenvolupament d'un parc d'habitatge públic estable. Les desgravacions fiscals per compra d'habitatge, les facilitats creditícies i altres incentius han consolidat un model que situa Espanya en una de les taxes més altes de vivenda en propietat d'Europa (aproximadament el 77%).

En aquest punt cal ressaltar que gran part de l'habitatge públic construït a Espanya, històricament s'ha destinat a la venda a través de figures com les VPO, o les VPP. Habitatges que després d'uns anys de protecció i després de ser adquirits per particulars que complien certs requisits salarials màxims, podien ser venudes i especular-s'hi, deixant de formar part definitivament del parc públic d'habitatge.

Aquesta situació contrasta amb la dels nostres veïns europeus, en el cas dels Països Baixos l'habitatge social arriba a un 29%, un 24% a Àustria, un 20% a Dinamarca o un 17% a França. sanitat o l'educació amb importants inversions públiques, a Espanya s'ha deixat majoritàriament en mans del mercat, cosa que a la llarga ha portat les conseqüències que avui observem en termes d'accessibilitat i d'exclusió.

Per revertir aquesta situació es requereix un canvi substancial de paradigma en què l'habitatge s'erigisca com un nou eix de l'Estat del benestar espanyol. Urgeix una estratègia ambiciosa que tinga com a base un increment substancial del parc de vivenda pública per equiparar-se a la mitjana europea, prioritzant el lloguer assequible per damunt de la venda. En aquest sentit, Echaves-García i Martínez del Olmo adverteixen que el problema de l'accés a la vivenda a Espanya és estructural i assenyalen la necessitat de la intervenció de l'estat en un mercat competitiu que, sobretot, persegueix interessos particulars.

Juntament amb la ja esmentada escassetat de vivenda pública a Espanya es combina al panorama actual la dificultat d'accedir a hipoteques assequibles i els absurds preus dels lloguers que impossibiliten la recerca i l'entrada en un habitatge digne a les grans ciutats espanyoles. Així, aquells que opten per la compra davant de l'arrendament es veuen immersos en un cercle viciós alimentat per la pujada dels tipus d'interès que encareix els préstecs hipotecaris i que requereixen uns estalvis previs que per a molts són inabastables i, alhora, per la impossibilitat de fer front a uns lloguers cada vegada més desorbitats.

Les institucions financeres i els organismes internacionals com el Banc d'Espanya, l'OCDE o l'FMI recomanen que la despesa derivada de l'habitatge no excedisca el 35% del salari i, per tant, es considera a partir del 40% com a “sobrecàrrega d'habitatge” que pot derivar en la privació d'altres despeses fonamentals com l'alimentació. A Espanya les dades revelen que gran part de la població, especialment a les grans ciutats, assigna per a la despesa de l'habitatge entre el 40 i 50% del seu sou, situant-se la mitjana en el 43% del salari brut, mentre que a la Comunitat Valenciana és del 44%. Una situació més perjudicial en el cas dels joves que destinen fins al 80% dels seus salaris al lloguer, impossibilitant l'estalvi i altres despeses, cosa que repercuteix en la tardana emancipació o en la necessitat de compartir pis.

Concretament, la situació de València requereix menció per l'alça dels preus en els darrers anys i amb un preu mitjà de 15,2 €/m² al febrer del 2025 quan cinc anys enrere era de 9,1 €/m² o de menys de 6 €/m² entre el 2010 i el 2017, segons Idealista. No obstant això, si atenem aquests preus per barris la diferència és molt més significativa, sobretot al districte de Ciutat Vella que ha passat de 7 €/m² el 2010 als vora 20 €/m² el 2025, seguit de l'Eixample que arriba als 17 €/m² el 2025, fet que suposa un lloguer mensual de 1.5000€. A més, altres districtes que no formen part del centre de la ciutat com Algirós, que se situa proper a les universitats, també ha vist una gran pujada passant dels 5 €/m² el 2014 als quasi 15 €/m² el 2025.

Fa uns dies, passejant per València vaig observar des del carrer el pis on la meva besàvia va criar la meva àvia i es van veure obligades a abandonar perquè el barri s'havia tornat insegur, amb prou feines quedaven veïns i els comerços van tancar les portes. Ja fa uns quants anys que és un Airbnb. Com tantes altres llars, van ser víctimes de la gentrificació abans que existís una paraula per referir-s'hi.

Aquest procés d'expulsió s'ha vist accelerat -instal·lant les caixes de seguretat perquè els turistes en introduir el codi secret puguen agafar les claus de l'apartament on passaran quatre dies de somni- moltes vegades sense passar pel procés de degradació del barri que havia marcat fins ara aquests canvis.

Després de l'expulsió de les i els veïns, segueix tota la transformació del barri. Els comerços de tota la vida, als quals afectuosament solem referir-nos com a “de confiança”, desapareixen amb l'arribada d'altres enfocats al turisme com consignes d'equipatges, lloguer de bicicletes o cafès d'especialitat; el centre de les ciutats s'assembla cada vegada més a un parc d'atraccions destinat als turistes i al consum massiu.

Veiem que la problemàtica de l'habitatge no s'entén sense observar el model econòmic espanyol. No sorprèn, doncs, que entre els països europeus amb una edat d'emancipació més alta es troben els de l'Europa Mediterrània, màxims afectats pel turisme massiu amb 30,3 anys de mitjana el 2023, segons Eurostat. Les polítiques públiques també són fonamentals per explicar aquestes diferències. Igual d’important és l'elecció del tipus d'habitatge que s'impulsa, com un desenvolupament urbà que permeta models més sostenibles, com per exemple, el de la ciutat de 15 minuts que és l’ enveja dels nord-americans, qui serien capaços de renunciar al somni americà per una ciutat transitable.

Revertir la situació de l'habitatge és una qüestió de justícia social i un dret, però en fer cas omís a l'article 47 de la Constitució Espanyola, és el gran pilar absent del nostre Estat de Benestar.

Este article ha sigut elaborat per l'Equip Panòptic integrat per:

Saray Peñarubia Plaza, Danylo Titenko, Joana Silvestre Vañó i Llum Barberà Agustí