Amb Verònica Cantó, una dignitat somrient
Sobre este blog
Després d'uns anys de presència només irregular als mitjans escrits, Francesc Pérez Moragón (Algemesí 1948) publicarà ací quinzenalment retrats literaris breus de persones que haja conegut, principalment valencianes. Gent coneguda per una o altra activitat, però també ocasionalment homes i dones que tinguen oficis sense relleu social. Hi combinarà dades sobre els retratats amb opinions i vivènces pròpies. Parlarà sobretot de persones vives, però hi haurà algun record d'amistats desaparegudes que haja tractat en alguna etapa d'una vida en què no li han faltat canvis d'escenari.
Divendres 15, a les set de la vesprada, l'edifici universitari històric del carrer de la Nau de València acollirà l'acte anual de lliurament del Premi Vicent Ventura, concedit per unanimitat a les víctimes de la DANA del 2023, representades per associacions que les defensen, al sindicalista Miquel Coll i a Verònica Cantó, presidenta de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua.
Per una o altra raó, els últims anys he hagut de llegir o rellegir molts textos de Ventura i de reflexionar sobre la seua obra i les seues actituds polítiques i civils. Basant-me si més no en aquestes experiències recents, puc dir que Vicent Ventura hauria aprovat l'elecció dels organismes i les persones premiades. Per moltes raons que ara no cal escatir però que considere òbvies, tenint en compte la trajectòria del gran periodista valencià, el seu sentit de la solidaritat i el compromís permanent amb la llengua del país.
En el cas de Verònica Cantó Doménech, també entre motius molt diversos, perquè es tracta d'una senyora que parla clar, que té criteris propis i independents i els defensa amb solidesa i entusiasme. En realitat, com feia ell mateix.
0