Després d'uns anys de presència només irregular als mitjans escrits, Francesc Pérez Moragón (Algemesí 1948) publicarà ací quinzenalment retrats literaris breus de persones que haja conegut, principalment valencianes. Gent coneguda per una o altra activitat, però també ocasionalment homes i dones que tinguen oficis sense relleu social. Hi combinarà dades sobre els retratats amb opinions i vivènces pròpies. Parlarà sobretot de persones vives, però hi haurà algun record d'amistats desaparegudes que haja tractat en alguna etapa d'una vida en què no li han faltat canvis d'escenari.
Després d'uns anys de presència només irregular als mitjans escrits, Francesc Pérez Moragón (Algemesí 1948) publicarà ací quinzenalment retrats literaris breus de persones que haja conegut, principalment valencianes. Gent coneguda per una o altra activitat, però també ocasionalment homes i dones que tinguen oficis sense relleu social. Hi combinarà dades sobre els retratats amb opinions i vivènces pròpies. Parlarà sobretot de persones vives, però hi haurà algun record d'amistats desaparegudes que haja tractat en alguna etapa d'una vida en què no li han faltat canvis d'escenari.
Cada vegada que comence un paper d'aquesta sèrie, pense en Doro Balaguer, que se sentia incòmode quan algú, en fer memòria, parlava per derivació. És a dir, enllaçava un record amb l'altre, fins que la narració es feia inacabable com l'arbre genealògic, real o imaginat, de qualsevol. No era el seu cas: ell parlava sempre, descrivint, reconstruint un fet, opinant, amb una voluntat d'exactitud, amb unes precaucions quan temia que el record no fora exacte, difícils de trobar en altres persones que jo haja conegut.
La por a derivar en els records, com qui enllaça cireres fins a fer-ne una estructura tan complexa que es fa inintel·ligible, m'ataca avui perquè vull parlar de Josep Lluís Pitarch, amb qui vaig compartir uns dotze anys de treball diari en unes circumstàncies curioses. Crec que és l'adjectiu que s'escau.
Pel meu mal cap, i pel consell benintencionat de Joan Fuster, quan començava l'estiu de 1974 vaig entrar a treballar en un pis del carrer de Moratín, on des de feia poc funcionava el Secretariat de l'Ensenyament de la Llengua. Un invent de l'incorregible senyor Adolf Pizcueta, que devia tenir en la memòria l'antecedent de Proa, morta el 1936, i del mateix Fuster. En la gestió del negoci havien posat un fill de papà anomenat Eliseu Climent, aquell que Xavier Casp anomenava el patito feo i que, amb el dolor consegüent de Fuster i altres, no esdevingué exactament un príncep.
2