Aquestes notes no són, ni de bon tros, un retrat de Lluís Guarner (València 1902-1986). Qui vulga conèixer dades més completes sobre l'escriptor, pot consultar la «Memòria de Lluís Guarner», de J. F. Yvars, en la miscel·lània Homenatge a Lluís Guarner (1902-1986), publicada a València el 1988 pel Consell Valencià de Cultura,  o la biografia dreçada per Juan Antonio Millón, Lluís Guarner. El legado de una pasión literaria (València 2007), editada per la Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu i accessible en la pàgina de textos digitalitzats de la mateixa institució. D'altra banda, el que es pot llegir ací no és inèdit, són —la resurrecció de la carn, en diria el senyor Pla— fragments d'un text introductori que fa anys vaig produir per a l'edició del professor Rafael Roca Ricart de les Poesies i proses valencianes (València, 2015, Institució Alfons el Magnànim, de Teodor Llorente).

Quan el vaig conèixer, arran de la seua edició de les Rimes catalanes de Querol (1980), Guarner era un home a punt d'arribar a la vuitantena, amable, corpulent i cordial, que potser oferia al primer colp de vista aparences d’ingenuïtat —la dedicació a tasques pedagògiques en podia ser la causa—, però que tenia una llarga navegació i una amplíssima cultura, sobre la base d'un caràcter amable però fort i d'uns dots d'urbanitat que ja eren infreqüents feia anys a la ciutat on havia nascut i on, de manera intermitent, va viure fins al final. 

La col·laboració amb ell en la publicació de la poesia llorentina ens dugué a mantenir una llarga sèrie de sessions de treball conjuntes, de dues o tres hores, sessions que en aquell moment em desesperaven sovint, però que em van donar l'ocasió de tractar-lo, de parlar amb ell de moltes coses i d'aprofitar els seus extensos i variats coneixements. En aquells rounds plens de sorpreses, vam mirar d'establir, una per una, la versió més ajustada de cada poema llorentí, tenint a la vista les diverses edicions anteriors —sobretot les que es feren en vida de l'autor—, i fins i tot vaig tenir la sort de poder descobrir-li o recordar-li l'existència d'algun poema solt que li havia passat per alt, amagat en un anuari o potser en alguna altra publicació. Jo puc dir —amb nostàlgia— que he sentit Guarner recitar de cap a fi, diverses voltes, tots els poemes valencians de don Teodor, acompanyats de glosses i comentaris sobre la marxa. L'experiència era reveladora, perquè Llorente pertanyia a l'època dels versos recitables, amb totes les rimes hagudes i per haver, i Guarner sabia llegir-los amb el punt d'èmfasi convenient, de vegades carregat d'ironia. Al capdavall, ell ja pertanyia a l'etapa del vers lliure. Aquells recitats dels poemes llorentins tenien, fins i tot, música afegida. Sempre, quan arribàvem al racconto del Lohengrin de Richard Wagner traduït per Llorente perquè el cantara al Teatre Principal de València el tenor Francesc Viñas, Guarner entonava a plena veu, amb un entusiasme mig irònic però ple de força, l’estrofa darrera. Sense dubte aquells versos devien conservar en la recambra alguns records que li agradaven, i per això sempre subratllava amb la veu la frase final: «soc Lohengrin, son fill i cavaller».