Fa poc s'inaugurà a l'edifici El Menador, de Castelló de la Plana, l'exposició El valor d'una dona. Sofia Salvador i Monferrer, comissariada per l'historiador i filòleg Andreu Beltran, un dels patrons de la Fundació Carles Salvador, de Benassal. Estarà oberta fins als últims dies d'octubre i mereix plenament visitar-la perquè, amb elements gràfics i documentals ben triats, recorda la vida d'aquella senyora menudeta, àgil, sempre nerviosa i en activitat que fou filla del mestre i escriptor valencià Carles Salvador i Gimeno, nascut a València el 1893 i mort a Benimaclet el 1955.

Sofia Salvador i Monferrer, la vaig conèixer el 1978 a Benassal, poble que ja era el seu, encara que havia nascut a València el 1925, i a la casa que havia estat la dels seus pares, al carrer de Mossèn Joaquim, número 17. La vaig visitar amb Alfred Ramos i Joan Vergara, que dirigien el rodatge d'un documental sobre la vida del mestre, Elogi d'un xiprer, i amb altres col·laboradors d'ells en aquella excel·lent producció. Jo havia escrit un resum biogràfic de l'autor per a una edició de la Gramàtica valenciana de Salvador, publicada quan Enric Ferrer Solivares i altres professors dels cursos de valencià fundats per ell el 1949 hagueren d'abandonar Lo Rat Penat i crearen el Centre Carles Salvador. Jo tenia i tinc la segona edició d'aquell manual, en edició de Lletres Valencianes, i m'havia interessat molt més per l'escriptor i mestre valencià gràcies al Quadern de Gorg titulat 4 elogis i 4 cues (1973), preparat per Ricard Blasco i Gonçal Castelló i amb un text de Vicent Andrés Estellés. Sens dubte, aquell breu text biogràfic meu portà Alfred Ramos a convidar-me a participar en el guió d'Elogi d'un xiprer. La pel·lícula s'estrenà el 1980 i anys després se'n feu una versió digitalitzada. En l'acte de l'estrena vaig conèixer Abel Thous, que pocs dies més tard em donà una xerocòpia d'un treball autobiogràfic de Carles Salvador, La vida nova. El vaig transcriure pensant que es podria publicar a L'Espill, revista en què jo feia de secretari de redacció, però Joan  Fuster, que la dirigia, no ho va considerar oportú. Anys després vaig enviar la transcripció a Vicent Pitarch, quan estaven constituint la Fundació Carles Salvador, i finalment la publicà l'inoblidable i insubstituïble Pere Enric Barreda. El 2011, sota l'experta i eficaç direcció del periodista Nel·lo Pellisser, amb Josep Pitarch i altres bons professionals, férem per a la Fundació un altre documental, Carles Salvador. La llarga vida de les paraules.  

Una relació molt cordial