Aquestes notes haurien d'haver estat redactades i publicades fa molts mesos, més d'un any potser. La meua dispersió habitual, una o altra inadvertència, ho han retardat. Jo esperava que ells m'enviassen no sé què i ells esperaven que jo els demanés. L'excés de bona educació, la discreció més pulcra, de vegades crea malentesos. Degué ser a finals del 2022 o primeries del 2023 quan, una vesprada, Vicent Palacios tingué l'amabilitat d'acompanyar-me en metro a Meliana, on viuen Ana Lluch i Joan Ramon Peris. Estigué en la conversa, intervingué, passàrem els quatre unes hores molt amables.
Vaig plantejar als hostes, tan hospitalaris i atents, si volien aparèixer per separat en aquesta sèrie d'articles. De seguida van respondre, coincidint, que no: podia parlar alhora dels dos. Fou un magnífic senyal de la relació de confiança i estimació que mantenen. Unida a un respecte mutu igualment fàcil de percebre i apreciar quan l'observador és, com jo mateix, romàntic, sentimental i anacrònic. Però també escèptic quan pareix convenient. Parlar dels dos en el mateix paper ha obligat a escurçar i, en conseqüència, a prescindir de molts detalls, probablement bàsics. Observar-los mentre s'alternaven a comentar peripècies que havien viscut per separat o alhora fou una experiència alliçonadora que, per transmetre-la, exigiria mitjans audiovisuals; no la meua pobra capacitat davant l'ordinador.
Tots dos ens explicaren, a Palacios i a mi, les seues trajectòries, començant pels orígens familiars i continuant pels estudis, la relació entre ells des del principi, la vida de família, les dificultats que en molts moments trobaren per exercir les professions respectives com volien. No era l'exposició de dos currículums paral·lels, sinó la narració d'un seguit d'esperances compartides. Personals, és clar, però també inseparables d'un sentit de solidaritat humana, civil, que caracteritza la manera d'actuar d'Anna Lluch i Joan Ramon Peris. Totes les dades vitals que ara donaré han de ser enteses, només poden ser compreses, tenint en compte aquest fonament moral que els orientava individualment i que, és ben probable, els feu vincular-se. I val a dir que les explicacions eren clares, però sovint amb notes d'humor —sobretot per part de Joan Ramon Peris— i rebaixant l'evident transcendència de molts dels passos que havien fet fins ara, cadascun en el seu camp d'actuació. L'humor relativitzava les dificultats superades. Moltes. En el cas d'ella, partint ja de la base que és una dona.
Anna Lluch Hernández va nàixer a Bonrepòs i Mirambell, a l'Horta Nord, el 1949. Es graduà, el 1978, a la Facultat de Medicina i Odontologia de la Universitat de València, on set anys després es doctorà amb premi extraordinari. Feu estades com a investigadora convidada a l'Istituto Nazionale del Tumori de Milà, al Laboratori de Biologia Experimental (rulot i família en vacances) i l'Hospital MD Ancerson Cancer Center de Houston, amb el professor Hortabyi, que considera el seu mestre.
Des del 2010 fou catedràtica de Medicina de la seua Universitat i, des de 2015, cap del Servei d'Hematologia i Oncologia Mèdica de l'Hospital Clínic. Ha dirigit més de 30 tesis doctorals i ha estat investigadora principal o col·laboradora en nombrosos projectes de recerca, centrats especialment en manifestacions del càncer. Pertany a rellevants organismes com ara la Societat Espanyola d'Oncologia Mèdica, l'European Society for Medical Oncology i l'American Society of Clinical Oncology. Ha rebut diferents premis per la seua gran labor professional en la lluita contra el càncer de mama. Posseeix l'Alta Distinció al Mèrit Científic de la Generalitat Valenciana (2010). El 2014 rebé la medalla d'or de la Universitat de València i és doctora honoris causa per la Universitat Jaume I.
Des de menuda volgué ser metgessa per ajudar la gent. Ho aconseguí, vencent resistències ambientals i dificultats econòmiques, perquè la família no tenia mitjans per mantenir-la durant uns estudis tan llargs i sacrificats. El pare, a més, ja havia mort quan ella pujà per primera vegada l'escala principal de la Facultat, com una estudiant emocionada i tremolosa.
Mai no ha exercit la medicina privada, perquè entenia que enfrontar-se a la malaltia i el dolor ha d'estar per damunt de les discriminacions de classe. «Si de cas —ens digué a Palacios i a mi— amb alguna discriminació positiva cap a les persones i els col·lectius mes dèbils de la societat». Beques i treballs al marge de la carrera la sustentaren mentre avançava fins a exercir com a metgessa.
Cal pensar que tots aquests obstacles, amb la perseverança imprescindible per a véncer-los, consolidaren una manera de pensar i de treballar cada dia en l'activitat clínica. Així, considera que l'empatia amb els malalts, la preocupació pel seu dolor, però també per les seues circumstàncies personals, ha de formar part inseparable de la pràctica mèdica. «Cal implicar-se amb ells, cal escoltar, conèixer les seues pors, les seues angoixes. És necessari donar-los seguretat, confiança, escoltar-los d'una manera pròxima, amb sensibilitat».
Escoltant-la, jo pensava en mi com a pacient. Totes aquestes maneres d'atendre't, unides a l'eficàcia professional i als coneixements mèdics són el que, intuïtivament, necessites trobar en qui ha de curar-te. Són maneres històricament assentades, no cal dir-ho. Durant segles, la gent les ha esperades, més enllà de l'evolució i els avanços de les ciències mèdiques. El problema és que, com sap perfectament la doctora Lluch, això demana que la persona que exerceix la medicina tinga, a més dels recursos científics i tècnics, el temps necessari per a escoltar cada pacient. Tenir el temps d'atenció individual taxat i retallat, haver de signar receptes de manera compulsiva i ràpida, o bé delegar en les infermeres la signatura, contradiu absolutament aquesta aspiració. Del metge i dels pacients. Al marge que els pacients siguen pobres o rics, parlen una llengua o altra, tinguen una expectativa de curació o de vida —per dir-ho de manera extrema— més curta o més llarga. I no cal insistir en el fet que l'especialitat de la doctora Lluch, el càncer, crea en qui la pateix angoixes i temors especialment durs, que demanen, per tant, una amabilitat més il·limitada i conscient.
Alguna vegada han preguntat a Anna Lluch si és igual de fàcil per a una dona que per un home destacar en la medicina. Pensa que probablement ha hagut d'esforçar-se molt més, encara que personalment no haja tingut una sensació de gran discriminació. Ara, saps també que la seua experiència no és la més comuna perquè les dades estadístiques indiquen que només el 28% del personal investigador a nivell mundial són dones i no arriben a la cinquantena les que han rebut el Premi Nobel, enfront de més de 800 homes.
Hi ha pràctiques discriminatòries, conscients o inconscients, directes o indirectes, que deixen les dones fora de molts llocs de treball mèdic que haurien d'ocupar pels seus mèrits i coneixements.
Ella, diu, no s'ha sentit feminista d'una manera especial, en el sentit que en el llenguatge o en la percepció social es dona al terme. Creu més en la igualtat de gèneres que en la defensa de l'especificitat del femení. En el treball diari, davant milers de casos, cadascun amb una o altra particularitat, ha descobert valors i fortaleses específics i extraordinaris en les dones que ha acompanyat en la malaltia.
Per exemple, la capacitat per a assumir amb valor i enteresa una situació difícil en circumstàncies límit i per a vertebrar moviments i organitzacions que han facilitat el suport mutu, la possibilitat de fer visibles davant el conjunt de la societat malalties que abans s'amagaven o silenciaven. També, una destresa pròpia per a crear vincles de solidaritat entre elles, sense abandonar l'atenció a la família, que molt sovint depèn d'elles en una llarga sèrie de qüestions. Començant per les domèstiques més de base.
Quan ens vam veure a la seua casa familiar de Meliana, jo no havia vist mai Anna Lluch. Joan-Ramón Peris i Guanter, el coneixia de feia més de trenta anys. Quan feia de director d'El Temps, li havia publicat algun article i havíem parlat incidentalment, més que de qüestions agrícoles en el sentit habitual del terme, dels grans problemes que llavors, com després, plantejava la integració del camp valencià en les estructures comunitàries europees. No debades, un dels articles, aparegut en un els primers números del setmanari, es deia «Agricultura i Mercat Comú».
El 1988 vaig començar a treballar feliçment al Grup Parlamentari Mixt de les Corts Valencianes, amb els dos diputats que tenia la Unitat del Poble Valencià (UPV), Pere Mayor i Aureli Ferrando, i en col·laboració quotidiana i directa amb Pilar Saurí, una dona també de l'Horta, exactament de Foios, al costat de Meliana i de Bonrepòs i Mirambell. Joan-Ramon Peris Guanter era secretari general de la Unió de Llauradors i Ramaders des del 1976 i ho fou fins al 1989. Per atzar, els despatxos dels grups parlamentaris i el local de la Unió estaven situats a poca distància, al carrer de les Avellanes, de València. Qualsevol dubte que se'm plantejava, el podia resoldre fàcilment telefonant o anant a veure els amics de la Unió. Com que els dubtes eren habituals i nombrosos, ja que soc urbanita sense remei, jo mateix i de família, la relació es convertí en amistat amb alguns dels qui atenien amb paciència les meues consultes. L'amistat amb Joan Ramon Peris ja no s'ha trencat mai. Ell també nasqué a Bonrepòs i Mirambell, en una família llauradora.
Feu els estudis d'enginyeria tècnica agrícola. Entre 1973 i 1976 fou director de l´Escola de Formació Professional Agrària de Catarroja-València. Quan deixà la secretaria general de la Unió, dirigí el Departament de Formació de la Federació de Cooperatives Agràries Valencianes (FECOAV), durant sis anys (1989-1995). Orientà l'organització de processos formatius, especialment en temes de lideratge per als col·lectius de dirigents cooperatius, gestió empresarial per a tècnics i cursos i seminaris de qualitat i excel·lència empresarial. Aquesta experiència va ser per a ell molt dura, perquè hagué d'intentar resoldre molts conflictes interns en realitat irresolubles.
Des de 1996 fins a 2013 va ser director del Departament de Formació de la Unió de Llauradors i Ramaders. Gestionà cursos, jornades i seminaris en pràcticament totes les comarques del país. Des de 2000 gestiona, primer com a secretari i posteriorment com a president, l'Institut Valencià d´Investigació i Formació Agroambiental (IVIFA), fundació creada per la Unió i estretament vinculada a les Universitats públiques valencianes. La principal dedicació de l'IVIFA, adreçada al món rural valencià, és la investigació de matèries com ara estructures productives, cadena de valor en el sistema agroalimentari, paper de les dones en el món rural o organització del treball en el camp.
Honestedat, constància i perseverança són conceptes abstractes que identifiquen maneres de ser i d'actuar. És el que vaig trobar en les dues persones que ens atengueren fa mesos a Meliana, a Palacios i a mi. Una visita com aquesta, ho dic sense hipèrboles ni ditirambes, sinó al sa i al pla, et reconcilia amb la Humanitat. Molt més que llegir els periòdics.
Anna Lluch i Joan-Ramon Peris ens resumiren les seues vides, fins ara i de la família que constituïren fa anys, amb els fills i els nets que vingueren. El marit sempre ha donat suport a la dona, que gràcies a això ha pogut esforçar-se anys i panys en l'activitat mèdica, absorbent, obsessiva per a qui l'exerceix amb plena responsabilitat, com Anna. Tota la família li ha fet costat, en definitiva. I, sens dubte, això també ha afavorit, indirectament, que pogués treballar amb més dedicació i tranquil·litat.
0