En les meues lectures de convalescència, he fet algunes incursions en José Ortega y Gasset, un autor que només havia practicat de manera eventual, sobretot per contextualitzar-ne d'altres. Ara he buscat comentaris d'ell sobre José Martínez Ruíz, Azorín, pensant, com ha estat cert, que tindrien un component d'amistat i de vivències compartides i un altre de lectures fetes per Ortega, lector perspicaç i sempre amb el llapis a la mà, per fer anotacions tot seguit sobre els llibres i periòdics que consumia i després li eren útils per fer articles o llibres propis.
Molt probablement, els primers papers d'Azorín que vaig llegir i de seguida em van atraure eren fragments de Las confesiones de un pequeño filósofo que figuraven en l'antologia Vela y ancla (1a ed. 1958), d'Eugenio de Bustos, per a alumnes de primer del Batxillerat Elemental, amb textos de Baroja, Bécquer, Blasco Ibáñez, Calderón, Cela, Cervantes, Juan Ramón Jiménez, san Juan de la Cruz, Lope de Vega, Antonio Machado, Manuel Machado, Azorín, Ortega y Gasset, Pérez Galdós, Quevedo, Ramón y Cajal, Rubén Darío, Unamuno, Gabriel Miró i altres. Altres, entre els quals ací i allà José Antonio Primo de Rivera, perquè l'antologia era text obligat en les classes de Formación del Espíritu Nacional i l'editava un organisme del Movimiento.
Las confesiones de un pequeño filósofo són, com vostés saben, una mena de memòries de la vida infantil de l'autor. Els paràgrafs reproduïts a Vela y ancla —agraesc a Rafael Ramírez Blanco que me n'haja recordat el títol— narren la vida escolar del futur Azorín com a alumne intern en un col·legi escolapi a Iecla, Múrcia. Jo llegia tot allò el 1959 en un altre col·legi de l'orde de sant Josep de Calassanç, al carrer de Carnissers, de València. La coincidència augmentà el meu interès pel que contava Azorín. Després, llegint senceres aquelles memòries d'infantesa, vaig copsar millor per què. Entre altres coses, em vaig adonar que els horaris dels alumnes no havien variat gran cosa, amb la diferència que els dels interns de Iecla començaven a les cinc de la matinada i nosaltres havíem d'estar a classe a les vuit, per baixar després d'una breu estona a la magnífica església del Col·legi de Sant Joaquim, que era en hivern l'únic lloc amablement càlid del monumental edifici. La raó era clara: la gran volta ceràmica i el fet que al temple no entrava pràcticament l'aire de l'exterior; la porta de la plaça de l'Escola Pia només s'obria en alguna solemnitat i la que accedia a l'església des del col·legi no era molt gran i estava separada del claustre per un vestíbul, més temperat que l'exterior. Fora d'això, mai no he passat més fred que en aquell enorme casalot, on no existia cap mena de calefacció, a banda de les tristes estufetes elèctriques que alguns sacerdots escolapis tenien a les cel·les o de l'ambient més rescalfat de què gaudien col·lectivament en el que anomenaven la quiete, on hi havia una biblioteca i després un televisor i es reposarien plegats abans d'entrar a classe, a la vesprada, o a dormir havent sopat.
Azorín havia escrit, per exemple: «Yo recuerdo que muchas mañanas abría una de las ventanas que daban a la plaza; el cristal estaba empañado por la escarcha; una foscura recia borraba el jardín y la plaza». Al carrer de Carnissers de finals de la dècada de 1950, on quasi no entrava el sol, era fàcil d'entendre aquella sensació del petit escolar de Monòver, enclaustrat en un antic convent franciscà reconvertit en establiment escolapi. A continuació, ell descrivia la rutina diària, les pregàries, la missa, amb un cerimonial antic, les classes que duraven una hora, les sessions a la sala d'estudi que cada curs tenia assignada...
Tot això es repetia, a tants anys de distància. Eren vivències perdurables que també vaig tenir. Si jo mirava per la finestra, el que veia era l'edifici, després desaparegut, de l'Escola Pia gratuïta, on havien estudiat —jo no ho sabia— Vicent Blasco, Constantí Llombart o Adolf Pizcueta.
Home de llibres
Deia Ortega el 19, en La deshumanización del arte: «A principios de este verano se encontraron un día Baroja y Azorín en una librería de Bayona. Azorín venía de San Sebastián, Pío Baroja de su casa de Vera. Baroja, temperamento siempre fronterizo, habita un viejo solar que es la última habitación de la Península en su linde con Francia. Azorín traspone ésta con frecuencia y va a San Juan de Luz, Biarritz o Bayona. Dondequiera que vaya se le ve recalar en alguna librería porque Azorín sólo va donde las hay. Viaja para ver libros. Baroja se desplaza con mayor facilidad, y aunque fondea también en las librerías que le salen al paso, su propósito es más bien el de ver gente.» Que Azorín, pròxim a la política i al poder, estiuegés a Donosti s'entèn fàcil perquè allí anaven els reis, ministres, membres de la noblesa i tot el que hi havia d'influent a l'Espanya de l'època. I s'hi estava fresc. Baroja havia retornat a les arrels basques d'una part de la seua família, al casalot d'Itzea, a Bera del Bidasoa —també hi havia un col·legi escolapi al poble— que va transformar i habitar.
Azorín fou sempre home de llibres. En llegí i escrigué molts. També Baroja, que com ell coneixia tan bé les llibreries de vell de Madrid, amb la Cuesta de Moyano que en concentrava algunes, o les de París, començant per les caixes dels bouquinistes, penjades als ampits del Sena.
«Es enorme la cantidad de libros inútiles que han sido publicados», escrivia Azorín en les primeres pàgines d’Un pueblecito (Riofrío de Ávila). El comentari estava originat per la visita a una fira del llibre madrilenya, en una estació i un lloc romàntics i melancòlics: el Parque del Retiro a la tardor. Però Azorín era animós i vivaçment se sobreposava a l’ambient: «Todos estos libros vulgares representan, por lo menos, un momento en una vida humana. Lo que ahora nos parece insignificante, ha animado durante un instante un espíritu». I afegia «En parte, en gran parte, el libro es nuestro propio pensamiento. Muchos de estos volúmenes de la feria nos serían útiles».
És impossible de saber si, en parlar de «nuestro propio pensamiento», Azorín adoptava una posició individual o col·lectiva. Però no cal dubtar que, per a ell, molts d’aquells volums eren o podien ser útils. Per a què? Per a aprendre, per a distraure’s, per a trobar un motiu sobre el qual edificar un article de diari o un capítol de llibre. La idea d’utilitat encaixa amb les necessitats professionals d’un escriptor que vivia en bona part del que arribava a publicar.
Azorín s’endinsava en llibres que molts altres haurien desdenyat de comprar, amb la mateixa intensitat que dedicava als clàssics de llengua francesa o espanyola ―els seus preferits: Cervantes, Gracián, Racine, Montaigne, Stendhal, els moralistes francesos i d’altres. Tractats de geografia, de botànica, d’oficis, la prosa econòmica dels arbitristes, ingènues consideracions teològiques: de tot treia profit i tot ho reelaborava pensant en el lector possible. Amb una erudició neta i sense trampes. Declarant sempre l’origen. Com el notari que potser els pares esperaven que seria, quan l’enviaren a estudiar a la Universitat de València, a principis de la dècada de 1890, acabada l'etapa escolàpia a Iecla.
Ja passava sovint que un fill es desviara de la voluntat ideal dels pares i les mares. Una petita desviació estava calculada. Les cases de mala nota, el joc i la beguda ―el Fum-Club, de València, que ell recordava, amb un tan curiós nom bilingüe― entraven en el programa, a condició que tot acabés d’acord amb la previsió paterna.
Azorín ―quan només era José Martínez Ruíz, nascut a Monòver el 1873― anà més enllà i va imposar la seua voluntat per a acabar sent el tipus de personatge que els seus pares no haurien esperat en la millor de les fantasies. Tingué vel·leïtats anarquistes, es convertí després en un dandi ocasional i, sobretot, s’obrí pas en la vida pel seu compte, a base de col·laborar com un forçat en tota mena de periòdics. En diaris de Lerroux ―o de qui pagara per Lerroux―, dels Luca de Tena o d’Urgoiti, de la Falange. No sé ara si d'Azaña. L’existència lineal i plana que li havien dissenyat quedà substituïda per una successió de canvis ideològics i polítics en què la seua gran plasticitat adquireix tot el seu pes. A favor de Maura o de la Cierva, parlant bé de Companys o d’Azaña. Fins i tot de José Antonio.
Azorín tingué una trajectòria política, sobretot amb càrrecs electius. Va ser diputat en diverses legislatures durant la monarquia d'Alfons XIII, per circumscripcions aleatòries, de Galícia o d’Andalusia i durant la dictadura de Primo de Rivera sotssecretari d’Instrucció Pública. S'han atribuït a simples interessos personals aquells canvis de posició. Qui millor va definir el prosista en aquestes qüestions fou Antonio Machado, quan escrigué a Baeza, el 1915: «¡admirable Azorín, el reaccionario // por asco de la greña jacobina!».
En fi, les peripècies polítiques que interpretà foren anècdotes enmig d’una llarga existència de treball dedicada, més que res, a la lectura i a l’escriptura. L’aventura política ―també intentada, amb menys fortuna, per Baroja i per Unamuno―, deixà en Azorín una visió afable sobre els qui la seguien. En El chirrión de los políticos advertia: «Ni en la política, ni en las otras clases sociales está el hombre irreprochable, perfecto. El hombre ideal está un poco en todas partes. Absurdo me parece considerar a los políticos como dechados de todos los males. Riamos de los políticos ―cuando sean risibles―, pero no cometamos la injusticia de considerarlos peores que los demás vivientes». Són paraules publicades el 1923, quan Primo feu el colp d’estat, precisament contra la política democràtica representada al Congrés de Diputats i al Senat.
Azorín fou un brillant cronista parlamentari. Estic convençut que, en reaparèixer aquest gènere periodístic després de la mort de Franco, periodistes tan aguts com Víctor Márquez Reviriego o Lluís Carandell degueren tenir prop algun dels volums que recollien les cròniques azorinianes, carregades d'ironia i d'observació directa. Tindrien també peces semblants de Julio Camba. Les de Josep Pla, en què la dependència de la Lliga es transparentava massa, encara no estaven reunides en volum.
Azorín, després d’un començament literari agressiu i revoltat, asserenà l’escriptura i moderà els adjectius. Es va situar en un observatori que ningú no podia disputar-li, des del paper grisós i aspre dels periòdics, va crear-se una visió del món, minuciosa i especulativa, que feia acoblar-se les coses del passat amb les del present com en un mapa.
Això li va costar l’enorme faenada de fabricar-se una manera d’escriure moderna ―en el segle XX―, mentre molts escriptors espanyols del seu temps anaven calcant les retòriques del passat. El seu era un estil propi, tal vegada adquirit per la convivència amb la llengua francesa, tot i que alguns han detectat en la prosa d’Azorín una transposició inconscient del català de Monòver que havia aprés de menut, més al carrer ―o de les criades― que pels pares. És una idea atractiva, però poc convincent, llançada potser per Josep Pla ―escric fiant-me de la memòria― i repetida després per Joan Fuster ―com a algú li agradaria de subratllar.
Azorín va morir el 1967 a Madrid, on havia viscut amb intermitències, de vegades forçoses, des del 1896. Recorde que un amic, Gonzalo Zaragoza, viatjà a la capital per assistir al soterrar. Havia mort, no cal que ho cavil·lem més, el millor prosista valencià del seu temps. En castellà, és clar, l’única llengua que li permeté ―aquesta és la història de la seua època― passar casa com a escriptor.
Entre el vitalisme anarquista inicial i les formes de pensament i d’existència ascètiques i despullades de l’acabament, seguí un camí propi que potser podria tancar-se amb aquella sentència ―valenciana i en valencià― d’un personatge de les seues Memorias inmemoriales: «Això i res, tot és res». De bona fusta com era, Azorín deixà de viure als noranta-tres anys. Milers de pàgines detallistes i precises són el testimoni de la seua intensa habilitat per a treballar el llenguatge a partir de la vida.
Cal llegir Azorín. I cal visitar la Casa Museu Azorín, de Monòver, gestionada amb admirable eficàcia per la Fundación Mediterráneo, que en això tant deu encara al treball de quaranta anys i a la passió de José Payà Bernabé, un personatge que vaig tenir la fortuna de conèixer en sessions sobre cases d'escriptors i m'hauria agradat tenir ocasió de freqüentar més. Per desgràcia morí el 2021, amb només seixanta-tres anys.
I cal tenir molt en compte igualment, com a viàtic per conèixer en profunditat el nostre escriptor, la biografia de Francisco Fuster Azorín. Clásico y moderno, publicada per Alianza l'any passat. És una excel·lent i minuciosa introducció a la vida i l'obra d'aquell petit filòsof que amb la seua prosa em va captivar en la meua infantesa i que mai no he deixat d'admirar.
0