El ‘Manhatan’ o el paisatge, quin model vol Cullera?

Cullera es troba enfront d’una decisió que marcarà el seu futur en els anys vinents. No es tracta només d’una qüestió urbanística puntual, sinó del model territorial que marcarà la Cullera de les pròximes dècades.

D’una banda, el PAI Bega-Port, conegut com el “Manhattan de Cullera”, que pretén urbanitzar amb torres residencials, hotels i un port esportiu la primera línia de costa i la ribera del Xúquer. De l’altra, la pressió judicial per permetre noves edificacions a la Muntanya de Cullera en virtut del planejament dels anys seixanta. Dos projectes diferents que comparteixen una mateixa lògica: intensificar l’edificació en els espais ambientalment més sensibles i paisatgísticament més valuosos.

La pregunta resulta pertinent, necessita Cullera continuar per aquest camí?

Una ciutat amb actius que no són replicables

No massa destinacions de la plana litoral valenciana compten amb una muntanya que arriba fins a la mar. La Muntanya de Cullera, amb el castell dominant l’horitzó, no és només un accident geogràfic, és la imatge que identifica la ciutat. Penya-segats, miradors i potencials senders fan d’aquest espai molt més que sòl urbanitzable. En termes geogràfics, el paisatge no és només escenari, és capital territorial. Sense la seua muntanya Cullera no seria Cullera.

I, al mateix temps, la localitat conserva encara un altre espai singular: la partida de la Bega, al costat de la desembocadura del riu Xúquer. Aquest àmbit fluvial i litoral, hui en gran part sense urbanitzar, podria esdevenir una façana verda entre la ciutat, el riu i la mar. Un espai capaç de laminar avingudes, reduir el pic de crescuda del riu i disminuir la vulnerabilitat davant episodis extrems, alhora que podria oferir una oferta turística vinculada al paisatge riberenc i agrícola.

En un litoral cada vegada més homogeni, aquests dos elements són un especial avantatge competitiu.

La paradoxa de la muntanya

El cas de la Muntanya de Cullera és molt simbòlic. Les sentències judicials obliguen l’Ajuntament a respectar drets d’edificació derivats d’un planejament del 1965, propi d’una etapa de creixement urbanístic intensiu, quan el litoral era concebut com una reserva pràcticament inesgotable de sòl edificable.

La paradoxa resulta evident: aquestes sentències reconeixen el valor paisatgístic del paratge, però fan prevaldre el dret privat sobre l’interés general. El problema és que el planejament és també una eina de projecte col·lectiu, i una ciutat no pot quedar atrapada en una lògica territorial de fa seixanta anys. El resultat és una pressió urbanística que pot erosionar progressivament la silueta que identifica la ciutat. Cada nova construcció en cotes altes no és només una casa més, és una alteració irreversible del paisatge.

El PAI Bega-Port, una aposta del segle passat

El projecte del PAI Bega-Port, per la seua banda, ha estat reestructurat recentment per a introduir criteris de sostenibilitat, però la seua essència continua sent la mateixa: verticalitzar el front litoral i riberenc com a estratègia de rendiment immobiliari en un espai potencialment verd.

El problema que açò presenta no és només estètic, és estratègic. Construir en un entorn fluvial mediterrani, exposat a episodis extrems i amb antecedents de desbordaments del Xúquer, implica assumir riscos climàtics i hidrològics creixents. Això sumat al que suposa substituir espais amb capacitat d’absorció natural per superfícies dures, incrementant la vulnerabilitat i encarint la protecció futura de l’entorn.

En un context en el qual s’aposta per renaturalitzar, desurbanitzar o recuperar fronts marítims, Cullera corre el risc d’anar en direcció contrària.

Turisme, quantitat o diferenciació?

Cullera ja forma part del model clàssic de sol i platja consolidat des del segle passat. Hui el repte no és créixer en metres quadrats d’edificació, és créixer en valor. El turisme actual valora cada vegada més la qualitat ambiental, el paisatge preservat, les experiències de natura i cultura i els espais accessibles, però no saturats.

Una muntanya ordenada, naturalitzada i connectada amb una xarxa de senders interpretatius; una Bega convertida en parc fluvial-agrícola amb equipaments lleugers i un possible centre d’interpretació del Xúquer; una ciutat que aposta per la seua infraestructura verda com a actiu principal. Aquest és un relat potent.

El contrari, més torres en primera línia i més edificació en espais sensibles, aprofundeix en un model que ja mostra signes d’esgotament a molts punts de la Mediterrània.

Una decisió més enllà de l'urbanisme

El debat ja no és tècnic, és estratègic, és decidir si els espais més valuosos de Cullera han de ser vistos com a reserva de sòl o com a reserva de futur.

Buscar fórmules per compensar propietaris i protegir les zones més sensibles pot resultar costós a curt termini. Però el cost de perdre el paisatge i l’oportunitat turística és permanent.

Cullera té l’oportunitat de reimaginar-se sense renunciar a la seua identitat litoral. Pot reforçar la seua competitivitat apostant per la qualitat ambiental i la resiliència climàtica, en lloc de repetir models ja saturats.

La pregunta, al cap i a la fi, és simple: volem construir on el recurs és el paisatge, o volem construir paisatge on hui encara hi ha marge per a fer-ho bé?

En un litoral cada vegada més uniforme, preservar allò que és singular no és romanticisme, és intel·ligència territorial. I Cullera encara és a temps de redefinir el seu model territorial.

*Marc Sanchis Campos. Graduat en Geografia i Medi Ambient per la Universitat de València