El ritme que no cessa
Sobre este blog
Secció de cultura de l'edició valenciana d'elDiario.es.
No crec en les categories literàries. Qui és escriptor és escriptor, i qui sap contar i narrar ja té molt per davant. La sintaxi i el ritme són clau perquè en literatura ens impregna i impressiona més el com es diu que allò que es diu. Vicent Flor (València, 1971) ho sap i ho conrea. És el cas de Terres bàrbares.
Assagista de mena, i esperonat per la bona acollida de seua primera novel·la, Flor ha agafat amb determinació les regnes de la ficció i ha superat la prova de foc: una segona novel·la que es llegeix amb ganes des de la primera fins a la darrera pàgina.
En Terres bàrbares Flor narra la trajectòria de Guillem Seguí, fill de lluitadors antifranquistes, i de Vera Català, una jove marcada per l’abandonament patern. Tots dos protagonistes, periodistes de vocació, s’endinsen en una investigació sobre les mentides i la recerca de la veritat tant durant el franquisme com en l’actualitat. D’entrada ja la trama promet acció.
0