El ritme que no cessa

No crec en les categories literàries. Qui és escriptor és escriptor, i qui sap contar i narrar ja té molt per davant. La sintaxi i el ritme són clau perquè en literatura ens impregna i impressiona més el com es diu que allò que es diu. Vicent Flor (València, 1971) ho sap i ho conrea. És el cas de Terres bàrbares.

Assagista de mena, i esperonat per la bona acollida de seua primera novel·la, Flor ha agafat amb determinació les regnes de la ficció i ha superat la prova de foc: una segona novel·la que es llegeix amb ganes des de la primera fins a la darrera pàgina.

En Terres bàrbares Flor narra la trajectòria de Guillem Seguí, fill de lluitadors antifranquistes, i de Vera Català, una jove marcada per l’abandonament patern. Tots dos protagonistes, periodistes de vocació, s’endinsen en una investigació sobre les mentides i la recerca de la veritat tant durant el franquisme com en l’actualitat. D’entrada ja la trama promet acció.

Dit això, i posats a valorar una novel·la, potser un dels aspectes que més agraeixen els lectors és el fet que la història atrapa des del primer moment, i en aquest terreny Terres bàrbares guanya per golejada (em permet el símil del futbol perquè em consta l’afició de l’autor).

Feta la broma, diré que la darrera novel·la de Vicent Flor encadena de manera eficaç diverses trames que van alternant-se i imbricant-se fins donar un quadre de conjunt seductor dels condicionaments.

D’una banda, les obsessions i, al capdavall, complexa identitat del protagonista de la ficció, Guillem Seguí, un personatge ben perfilat. D’altra, la relació amb un pare que ha patit la pèrdua de memòria –—l'Alzheimer, l’epidèmia del nostra temps— una relació marcada pels silencis i la recança.

I encara més enllà, la descoberta d’un passat de militància, repressió, tortura i una confessió que trastoca les coordenades mentals del narrador, alhora que permet entrar en l’univers pervers dels torturadors de la Brigada Social de la policia espanyola en temps del franquisme, persones aparentment normals i corrents però capaces de la màxima crueltat, com ara aplicar corrents elèctrics a persones indefenses.

A tot això, a més, se suma una relació entre l’amor i l’amistat, la del protagonista i una periodista més jove i combativa, que obre la porta a la visió del panorama dels mitjans de comunicació avui, la precarietat dels professionals joves i el joc de conveniències i complicitat dels directius amb el poder.

Tot això, banyat de gin tònics, d’anades i vingudes per una ciutat re(coneguda) va trenant-se en el temps i en els diversos escenaris del llibre, mentre el lector se sent literàriament atrapat per les trames centrals i secundàries, les quals transmeten una visió complexa de la societat que ens envolta i de la nostra inserció en un món propi i alhora profundament aliè. En el fons, tot és més complex del que sembla, i així ho mostra la novel·la, mentre ens fa reflexionar al voltant del paper de la veritat i les mentides en les nostres vides.

Vicent Flor ha escrit una història que avança amb molt bon ritme narratiu, com ho fa la vida mateixa, entre obstacles, aturades, mentides, silencis, malentesos, coses dites a mitges, secrets de família. Tot això, a través de dos protagonistes que articulen diàlegs molt ben trenats i plantejats.

Tots dos, Guillem i Vera, es mouen amb agilitat en el terreny relliscós de la recerca periodística, aquesta professió  sanguinària, que en diria Josep Pla. Una professió que du implícita una forma de mirar i estar al món, no sempre dolça. Però en definitiva, una manera de voler entendre causes i efectes, i qui hi ha al darrere de tot això.

En Terres bàrbares, la corrupció i la repressió són el teló de fons d’una reflexió constant: què sabem de la realitat, quina és la part de la veritat amb què convivim i quina la part de la mentida? Si som honestos, la mentida sempre dona molt més faena que la veritat, perquè demana entretenir-la i qualsevol baixada de guàrdia s’ho enduu tot per l’aire. No obstant això, gran part de les vides i les famílies es construeixen sobre mentides o veritats no dites, algunes de petites, altres de ben grosses.

Descobrir-les passat un temps pot deixar-nos nus, ferits, fràgils. Però també això és la vida: aprendre a vèncer els silencis.

Un dels mèrits de la novel·la és que construeix una atmosfera, una herència emocional que modela el caràcter i la vidai que el pols narratiu s’equilibra entre la tensió, l’acció i el pensament, amb una prosa polida que avança a bon ritme, i com escrigué Virgina Woolf, “l’estil és un cosa ben simple: és senzillament qüestió de ritme. Un cop el tens, no et pots equivocar de paraula”.