Bibiana Collado, autora de Marcelino: “Sentia ganes de tornar a escriure i connectar de nou amb la gent”

Bibiana Collado Cabrera (Borriana, 1985) va debutar amb èxit com a novel·lista amb Yeguas exhaustas (Pepitas de Calabaza, 2023), després d’haver publicat diversos poemaris, entre ells, l’aclamat Violencia (La Bella Varsovia, 2020), títol explícit i avantsala de Yeguas exhaustas. El 2024 publicà Chispitas de carne, i ara torna a la novel·la amb Marcelino, una història ambientada en l’entorn rural on l’autora cedeix la veu a un home gran que evoca la seua vida al costat de la dona estimada.

Ens trobem amb Bibiana Collado al Parc Central una vesprada d’abril. Les vesprades ja són llargues i a les set la llum, en comptes de cremar, matisa i és més prometedora que mai. Jesús Císcar la retrata amunt i avall del parc, caminem entre rosers que aviat petaran: “El parc està cada dia més bonic i frondós —comenta Bibiana mentre passegem— li ha costat uns anys, però ja es veu verd i prompte florirà tot i s’omplirà de color”. Ho diu amb un somriure i una alegria espontània. Molt pròpia d’ella, una escriptora senzilla, però solemne.

Sembla que al parc se sent com a casa, hi viu a uns escassos metres, en un barri on ha fundat sa casa, com canta algun dels seues darrers poemes: “Sempre estic fent poesia i quan vaig escriure Yeguas exhaustas no sabia per on eixiria. Deien allò de ‘Bibiana Collado ha dado un salto’, però jo no me n’havia anat enlloc, [diu amb un somriure generós]  i per això volia que isquera un poemari després de la novel·la. La poesia per a mi és important, la duc sempre amb mi”. Es refereix al llibre Chispitas de carne.

La història de la seua darrera novel·la,  Marcelino, és un despullament entre la por, el dolor, la masculinitat ferida i l’amor. Li comente a Bibiana si no ha estat una gosadia, la de fer parlar un home que al llarg de la seua vida no trobà mai les paraules. “Tots hem conegut un senyor major que parla poc, però que quan parla ho encerta”, contesta. “Imagine que després de Yeguas hi havia l’expectativa d’una segona història amb una dona narradora parlant de temes propers a les dones, però aquesta volta tenia clar que el narrador seria un home major i de camp, perquè és una realitat que no està representada en la narrativa contemporània, i en aquest sentit, el llibre torna a la relació camp-ciutat, com també ho feien les reflexions de Beatriz en Yeguas”.

Bibiana Collado assegura que li agrada provocar i transgredir i que l’èxit de la seua primera novel·la ha estat positiu per a continuar escrivint: “No he sentit la pressió de fer un segon llibre, he anat fent, i la bona rebuda de la primera novel·la l’he viscuda com un incentiu bonic, sobretot quan vaig veure que hi havia un interès entre els lectors i que els clubs de lectura provocaven moltes converses. Sentia ganes de tornar a escriure i connectar de nou amb la gent”. Així ho percep l’autora, qui veu i viu la literatura en dues esferes diferents que es complementen: “D’una banda, el treball solitari de l’escriptora, i d’altra, la recepció del llibre i la lectura compartida que en fan els altres, i que em retro alimenta i fa d’estímul”.

Tornem a Marcelino, li dic,  [tornem-hi ... contesta somrient]. El lector nota que la novel·la deixa entendre la grisor, l’opressió i la misèria d’una època, però sense entrar en detalls ni a penes descripcions: “la història l’he tinguda sempre dins meu, més que la història, diria que l’ambientació, eixe món i eixe llenguatge del camp, rude, senzill, però savi”. Però tot plegat sorprèn, li insistisc, perquè no esperes que d’un món tan aspre, dur i esquerp isca tanta tendresa i poesia: “Els grans dolors no tenen noms ni dates, ni llocs explícits, però tots els entenem, no cal explicitar-los”. “Potser un dels problemes que tenim quan escrivim —matisa— és que ho expliquem tot massa. Ací, en Marcelino, els efectes i els fets es veuen en els personatges, en les maneres de parlar i sentir. I és alhora una manera d’obrir fronteres a la interpretació perquè les situacions que es donen en la història d’aquest home són comunes al gènere humà”.

Marcelino no parla, no diu ni manifesta. En ell hi ha una emoció interna que malda per eixir, “perquè ningú li ha ensenyat a expressar els seus sentiments i emocions”, em retruca Bibiana. Tanmateix, pensa en silenci coses com aquesta: “Pensé en un hijo como una acequia. Qué bruto has sido siempre, Marcelino. En aquella tierra tan seca en la que vivíamos, imaginando a un chiquillo como un plan de regadío. Pero es que el agua hace posible el futuro. Y un hijo también, ¿no?”.

¿Per què ha triat el tema dels no-nats, Bibiana? “No ho tenia planejat en un principi, sabia que volia que l’imaginari de la perifèria tornara al centre del relat, però no volia escriure sobre el dol, i finalment hi ha tres històries de dol i part del llibre és com ho gestionem. En el cas del protagonista i narrador, Marcelino, és el dol dels no-nats que surten de la dona i com ho interioritza ell, què fer per sanar el dolor i com tornar al sexe després d’això. I em semblava molt interessant clavar-me en el cap d’ell, d’un home que es planteja tantes coses, entre elles el sentiment de culpa i d’inseguretat. Però clar, ell és un home que qüestiona la seua masculinitat i si és ell qui no val i ‘su mala simiente’ provoca les pèrdues i el dolor repetit... I en això he fet trampes, al posar-me en la pell d’un home i donant-li pensaments i paraules a un home que jo no sé com parlaria. Sobretot perquè eixos homes, eixuts i dolguts, no parlaven i jo ací estic jugant fent-lo dubtar”.

És cert que Macelino no ho verbalitza, però el seu pensament ens parla en un monòleg interior que pren la paraula i l’eleva: “Alguna vez la rocé con la mano nada más salir de ella y el gesto se me torció de duda y de pena al notar aquella agüilla. Disimulé —o yo creia que estaba disimulando. Pasaba el tiempo. El ser humano no está hecho para darse cuenta de que es feliz”. I és aquesta veu que surt de ben endins la que, enmig d’un un món rural i pobre sense nom, ens colpeja i entendreix, juntament amb altres personatges que viuen vides “subversives” en silenci, enmig d’una Espanya negra.

Així és Marcelino, una novel·la senzilla i profunda, una història immersa en la foscor que troba en la tendresa, l’estima i el respecte entre persones la manera de compensar la pobresa, l’austeritat, la vergonya, el silenci, la por, l’estigma, la repressió, la ignorància, la masculinitat ferida, i, sobretot, la incapacitat d’expressar l’amor amb paraules.