Comunidad Valenciana Blogs y opinión

Sobre este blog

‘En legítima defensa’ és un espai de distanciament crític o d'implicació serena amb les coses de la vida, que s’imposa com a objectiu primordial la defensa del dèbil davant d’això que anomenen actualitat, que no és el que passa, sinó el que volen que creguem que passa, o això ens sembla. La nostra arma preferida és el floret, però no renunciem a fer ús de l'estoc si cal, encara que això puga restar-nos una mica de prestància.

* * * * * *

‘En legítima defensa’ es un espacio de distanciamiento crítico o de implicación serena con las cosas de la vida, que se impone como objetivo primordial la defensa del débil ante eso que llaman actualidad, que no es lo que pasa, sino lo que quieren que creamos que pasa, o eso nos parece. Nuestra arma preferida es el florete, pero no renunciamos a emplear el estoque si hace falta, a pesar de que eso pueda restarnos un poco de prestancia.

Adossats

Sobre este blog

‘En legítima defensa’ és un espai de distanciament crític o d'implicació serena amb les coses de la vida, que s’imposa com a objectiu primordial la defensa del dèbil davant d’això que anomenen actualitat, que no és el que passa, sinó el que volen que creguem que passa, o això ens sembla. La nostra arma preferida és el floret, però no renunciem a fer ús de l'estoc si cal, encara que això puga restar-nos una mica de prestància.

* * * * * *

‘En legítima defensa’ es un espacio de distanciamiento crítico o de implicación serena con las cosas de la vida, que se impone como objetivo primordial la defensa del débil ante eso que llaman actualidad, que no es lo que pasa, sino lo que quieren que creamos que pasa, o eso nos parece. Nuestra arma preferida es el florete, pero no renunciamos a emplear el estoque si hace falta, a pesar de que eso pueda restarnos un poco de prestancia.

«L'energia ni es crea ni es destrueix, només es transforma», i «la cabra tira a la muntanya». De la conjunció d'aquests dos principis físics inqüestionables sorgeix una pregunta. Aquest estiu en què la pandèmia ha desbaratat festes patronals, espectacles, viatges i tota mena de saraus de cap a cap del planeta, en què està dedicant la gent l’excedent d'energia? Sobtadament, les autoritats han perdut potestat en la gestió de l'oci a gran escala, els grans esdeveniments simbòlics que feien de vectors de socialització han desaparegut o s'han vist minimitzats. En absència de les habituals forces socioculturals que ens diuen com interactuar amb els nostres conciutadans, els individus s'han vist secularitzats en aquest terreny. Com que cap ens superior estructura el seu lleure, s'han vist abocats a autogestionar àmplies àrees de la seua conducta. Una gentada deambula confusa pels carrers. Es nota especialment en els municipis xicotets, on les regidories de festejos, sota les seues diverses i significatives denominacions —«cultura i festejos», «joventut i festejos», «educació i festejos», «festes i ocupació pública», «festes i desenvolupament local»— no havien deixat de créixer en grandària i importància al llarg dels darrers anys. 

Encara que siga de manera conjuntural, l’absència de l'oci normativitzat, programat, la suspensió de l'heteronomia en l'àmbit de l'entreteniment multitudinari és una situació inèdita. Molts estàvem desitjant arribar-hi d'una manera gradual, però ha sobrevingut acompanyada d'un context eminentment coactiu. Por al contagi, obligació de portar màscara, distància de seguretat, limitació d'aforaments o de moviments… Amb aquestes restriccions, i en absència de vàlvules per a l'expansió en massa, la naturalesa de cada un emergeix a empentes i rodolons. El fet no hauria de ser necessàriament dolent. Grans talents de la literatura, l'art o la política, com Nelson Mandela, George Orwell o Frida Kalho, afloraren a l'empara de convalescències prolongades per malaltia o reclusions de tota mena. No haurien existit si les seues vides hagueren seguit la senda dissenyada per a una socialització convencional. S'estaran generant ara, silenciosament, personalitats extraordinàries que s'haurien perdut si no s’haguera produït la pandèmia? No ho sabrem fins passat un temps, si l'Apocalipsi imminent ens dóna el marge necessari.

De moment, i més que mai, ací cada u és cada u. En aquestes circumstàncies els veïns es veuen abocats a una convivència sense protocol, sense models homologats, abandonats i perduts en una societat oberta. I llavors es posa de manifest que allò que pareixia unir-nos, els rituals programats, en realitat ens ha anat desunint, perquè sense litúrgies tribals la nostra capacitat per a relacionar-nos responsablement i respectuosament es mostra molt escassa. És una cosa que es fa especialment palesa en les urbanitzacions de casetes unifamiliars que circumden els pobles de les àrees metropolitanes convertits avui en sagraris recòndits on es custodien les tradicions. El fet que en aquests xicotets inferns hi haja un tros de cel obert sobre cada u ja mena a molts a actuar com si estigueren enmig de la selva primigènia, i si alguna cosa queda clara ací és que, als humans, l'energia tendeix a escapar-se'ns majorment per la boca i per qualsevol altre apèndix susceptible de produir soroll. En aquestes zones limítrofes amb l’espai periurbà, l'increment, per part d'uns, d'una indiferència aguda cap a tot allò que queda fora del seu espai personal, suscita, per part d'altres, una intolerància reactiva que va emmagatzemant-se i agafant pressió a cada dia que passa.

Descubre nuestras apps