eldiario.es

9

Síguenos:

Boletines

Boletines

Joan Dolç

Escritor

  • Reacciones a sus artículos en eldiario.es: 1

Un rar moment històric

Com el lector segurament sap, d'ací a uns dies es compliran cinquanta anys de l'arribada dels primers astronautes a la Lluna. Per a commemorar l'esdeveniment, o amb l'excusa de l'efemèride, s'ha elaborat un documental, titulat lacònicament Apollo 11, a partir de tot el material gravat —cinematogràfic, televisiu i d'àudio— que es conserva d'aquella operació, entre el qual hi ha filmacions inèdites en un esplendorós 70 mm. Està previst que s'estrene en uns pocs cines el dia 16 del mes que ve. El 16 de juliol de 1969 va ser, precisament, el dia en què l'Apol·lo 11 va emprendre el viatge que culminaria quatre dies més tard amb l'allunament d'una nau tripulada. La concisió del títol s'estén a l'estil de la narració. No hi ha veu en off, no hi ha les horribles dramatitzacions a què ens estan acostumant, i a penes hi ha un poc de música extradiegètica. La qualitat de les imatges és excepcional i l'experiència totalment immersiva. La sensació és d'absoluta versemblança, la d'estar contemplant en directe aquells fets sense cap distància física ni temporal. Als que vam aguantar desperts aquella nit per a veure les borroses imatges que ens van arribar per televisió a les quatre de la matinada, aquesta fisicitat ens permet reviure, amb un realisme molt poc habitual, sensacions que estaven ja tan polsegoses en la nostra memòria com la superfície lunar mateixa. I són sensacions que transcendeixen la simple experiència personal.

No és cert que totes les èpoques històriques siguen iguals i que la percepció que es té del passat i del futur estiga condicionada únicament pel nostre encaix cronològic amb el present. Hi ha èpoques en què sura l’optimisme, tant per a joves com per a vells, i altres que estan envoltades d’un desànim general. Els anys seixanta, és un tòpic dir-ho, van ser uns anys excepcionalment optimistes. L'existencialisme ja havia dit tot el que havia de dir —i continuarà dient—, i el seu paper catàrtic havia donat pas a un sentit lúdic de l'existència que es reflectia en un hedonisme multiforme i contradictori, que amalgamava el consumisme galopant amb el moviment hippy, la seua pretesa antítesi. El desenvolupament econòmic i democràtic pareixia imparable, tant en els països destruïts per la guerra com en els països colonitzats o en zones secularment deprimides, a través de bruscos moviments revolucionaris o sota l'impuls d'inèrcies imparables. Les llibertats civils avançaven, inclosa la de fornicar lliurement i consentidament, i fins i tot ací, a Espanya, quallava el convenciment que, per molt que Franco besara el de braç de Santa Teresa cada nit, la democràcia acabaria arribant més d’hora que tard. Un cert esperit ecumènic recorria el món sencer i no sols la ciutat del Vaticà, que va experimentar la seua peculiar síndrome dels seixanta amb la celebració d’un concili inusitadament festiu.

Seguir leyendo »

Un raro momento histórico

Como el lector seguramente sabe, dentro de unos días se van a cumplir cincuenta años de la llegada de los primeros astronautas a la Luna. Para conmemorar el evento, o con la excusa de la efeméride, se ha elaborado un documental, titulado lacónicamente Apollo 11, a partir de todo el material grabado —cinematográfico, televisivo y de audio— que se conserva de aquella operación, entre el que hay filmaciones inéditas en un esplendoroso 70 mm. Está previsto que se estrene en unos pocos cines el 16 del próximo mes. El 16 de julio de 1969 fue, precisamente, el día en que el Apolo 11 emprendió el viaje que culminaría cuatro días más tarde con el alunizaje de una nave tripulada. La concisión del título se extiende al estilo de la narración. No hay voz en off, no hay esas horribles dramatizaciones a las que nos están acostumbrando, y apenas hay un poco de música extradiegética. La calidad de las imágenes es excepcional y la experiencia totalmente inmersiva. La sensación es de absoluta verosimilitud, la de estar contemplando en directo aquellos hechos sin ninguna distancia física ni temporal. A quienes permanecimos despiertos aquella noche para ver las borrosas imágenes que nos llegaron por televisión a las cuatro de la madrugada, esa fisicidad nos permite revivir, con un realismo muy poco habitual, sensaciones que estaban ya tan polvorientas en nuestra memoria como la superficie lunar misma. Y son sensaciones que trascienden la simple experiencia personal.

No es cierto que todas las épocas históricas sean iguales y que la percepción que se tiene del pasado y del futuro esté condicionada únicamente por nuestro encaje cronológico con el presente. Hay épocas en las que flota el optimismo, tanto para jóvenes como para viejos, y otras que están envueltas en un desaliento general. Los años sesenta, es un tópico decirlo, fueron unos años excepcionalmente optimistas. El existencialismo ya había dicho todo lo que tenía que decir —y seguirá diciendo—, y su papel catártico había dado paso a un sentido lúdico de la existencia que se reflejaba en un hedonismo multiforme y contradictorio, que amalgamaba el consumismo galopante con el movimiento hippy, su pretendida antítesis. El desarrollo económico y democrático parecía imparable, tanto en los países destruidos por la guerra como en los países colonizados o en zonas secularmente deprimidas, a través de bruscos movimientos revolucionarios o bajo el impulso de inercias imparables. Las libertades civiles avanzaban, incluida la de fornicar libre y consentidamente, e incluso aquí, en España, cuajaba el convencimiento de que por mucho que Franco besara el brazo de Santa Teresa cada noche, la democracia acabaría llegando más pronto que tarde. Un cierto espíritu ecuménico recorría el mundo entero y no sólo la ciudad del Vaticano, que experimentó su peculiar síndrome sesentero con la celebración de un concilio inusitadamente festivo.

Seguir leyendo »

La caricatura

A falta de llibre o pluja darrere de la finestra, quan un està en una sala d'espera no hi ha millor distracció que observar els altres. S'adquireixen així habilitats segurament inútils però eventualment profitoses. Sense anar més lluny, si estàs esperant que t'arranquen una dent o et criden per a embarcar en un avió a què li tens pànic. Serveixen per a oblidar-se d'un mateix i del seu immediat destí. Suposadament també serveixen per a llegir els signes que ens envia el món exterior, però això val més prendre-s’ho com a part d'una ficció. Dóna molt de si imaginar què espera aquest que duu assegut dues hores davant d'una tassa buida, quin assumpte relaciona els membres d'un grupet determinat, la història que hi ha darrere d'un rostre qualsevol o quin aspecte tindrà d'ací a vint anys. També pot resultar interessant imaginar no ja l'ofici real d'una persona, sinó el que encaixa amb el seu físic i el seu llenguatge gestual. I una vegada la imaginació s'ha escalfat podem passar a majors, com, per exemple, tractar d'endevinar qui et donaria un renyó en cas necessari i qui arrancaria a córrer al·legant haver-se deixat oberta l'aixeta.

En aquestes coses entropesses invariablement amb els clixés que Hollywood ha creat i que hem anat assumint a poc a poc. Cara amb marques de pigota i mirada de gaidó, malvat; dona sensual i segura de si mateixa, bandarra; permanent expressió embadocada i els genolls junts, bona persona; subjecte expansiu, entrat en carns, tipus feliç. I no ens costaria canviar tots aquests estereotips per determinades espècies si jugàrem a substituir la fauna humana per altres del regne animal: Disney fa temps que ens va proporcionar totes les pistes necessàries. La sobreexposició a la ficció ha fet que pensem com a directors de càsting de pel·lícules de gènere. Si imaginàrem estar dins d'una, sense dubtar massa adjudicaríem a un el paper de banquer, a una altra el de client pàmfil, al de més enllà el de delinqüent, a un altra el de policia, i a la que està al costat, el de qui rep un tir només perquè l'acció avance. I segurament ens equivocaríem, perquè el repartiment de papers en la vida real sol contravindre les convencions narratives, per molt que hi haja qui s'entesta a imitar a totes hores Keanu Reeves, Scarlett Johansson o Paco Martínez Soria.

Seguir leyendo »

La caricatura

A falta de libro o lluvia detrás de la ventana, cuando uno está en una sala de espera no hay mejor distracción que observar al prójimo. Se adquieren así habilidades seguramente inútiles pero eventualmente provechosas. Sin ir más lejos, si estás esperando a que te arranquen un diente o te llamen para embarcar en un avión al que le tienes pánico. Sirven para olvidarse de uno mismo y de su inmediato destino. Supuestamente también sirven para leer los signos que nos manda el mundo exterior, pero eso más vale tomárselo como parte de una ficción. Da mucho de sí imaginar a quien espera ese que lleva sentado dos horas ante una taza vacía, qué asunto relaciona a los miembros de un determinado grupito, la historia que hay detrás de un rostro cualquiera o qué aspecto tendrá dentro de veinte años. También puede resultar interesante imaginar no ya el oficio real de una persona, sino el que encaja con su físico y su lenguaje gestual. Y una vez la imaginación se ha calentado podemos pasar a mayores, como, por ejemplo, tratar de adivinar quién te donaría un riñón en caso necesario y quién echaría a correr alegando haberse dejado el grifo abierto.

En estas cosas tropiezas invariablemente con los clichés que Hollywood ha creado y que hemos ido asumiendo poco a poco. Cara con marcas de viruela y mirada al biés, malvado; mujer sensual y segura de sí misma, villana; permanente expresión alelada y las rodillas juntas, buena persona; sujeto expansivo, entrado en carnes, tipo feliz. Y no nos costaría cambiar todos esos estereotipos por determinadas especies si jugáramos a sustituir la fauna humana por otras del reino animal: Disney hace tiempo que nos proporcionó todas las pistas necesarias. La sobreexposición a la ficción ha hecho que pensemos como directores de casting de películas de género. Si imagináramos estar dentro de una, sin dudar demasiado adjudicaríamos a uno el papel de banquero, a otra el de cliente pánfilo, al de más allá el de delincuente, a otra el de policía, y a la que está al lado, el de quien recibe un tiro solo para que la acción avance. Y seguramente nos equivocaríamos, porque el reparto de papeles en la vida real suele contravenir las convenciones narrativas, por mucho que haya quien se empeñe en imitar a todas horas a Keanu Reeves, a Scarlett Johansson o a Paco Martinez Soria.

Seguir leyendo »

La cabina

Hacía años que pasaba por esa calle varias veces al día sin que hasta entonces se hubiera dado cuenta, y de repente, sin saber por qué, se percató de que allí había una cabina telefónica. Era una estructura raquítica que soportaba un leve techado puntiagudo y una sola pared, que arrancaba a media altura, sobre la que estaba adosado el teléfono y, debajo, una pequeña repisa para dejar las monedas y, eventualmente, tomar notas. La pintura original, de color azul, estaba tan descolorida que ya andaba cerca del gris. No tenía cristales, y trató de adivinar si la habían diseñado así o con el tiempo los habían hecho desaparecer. No se explicaba por qué le había pasado desapercibida durante tanto tiempo, confundida entre todos esos trastos denominados mobiliario urbano que inundan las aceras sin ninguna utilidad aparente, pero ahora que había tomado conciencia de ella, no podía dejar de mirarla siempre que pasaba por allí.

Su presencia le producía un extraño desasosiego. Era como uno de aquellos extraños artefactos que aparecían en aquella serie de televisión que emitían cuando era pequeño, En los límites de la realidad, objetos inquietantes venidos de otro planeta o pertenecientes a otras civilizaciones, que en aquella época solían ser un trasunto del bloque comunista. Comentando el tema con los amigos, nadie recordaba tampoco la cabina. Solo una persona dijo conocer su existencia y haber presenciado cómo la utilizaba algún inmigrante de vez en cuando, pero él no recordaba haber visto eso nunca, y durante los días y semanas siguientes siguió sin verlo. En el techadito se podía ver todavía el nombre de Telefónica, pero esa palabra hacía tiempo que no se usaba como logotipo. Esa compañía, desde que se privatizó, operaba bajo otras marcas comerciales. Si el teléfono aquel estaba operativo, vete tú a saber qué empresa explotaba el servicio, a todas luces ruinoso, teniendo en cuenta lo rápido que todo cambia de manos en el mundo en que vivimos.

Seguir leyendo »

La cabina

Feia anys que passava per aquell carrer diverses vegades al dia i mai no n'havia parat esment, i de sobte, sense saber per què, es va adonar que allí hi havia una cabina telefònica. Era una estructura esquifida que aguantava una teuladeta punteguda i una sola paret, que arrancava a mitja altura, on estava adossat el telèfon i, davall, un xicotet prestatge per a deixar les monedes i, eventualment, prendre notes. La pintura original, de color blau, estava tan descolorida que ja vorejava el gris. No tenia vidres, i va tractar d’endevinar si l'havien dissenyat així o amb el temps els havien fet desaparéixer. No s'explicava per què li havia passat desapercebuda durant tant de temps, confosa entre tots aquests trastos denominats mobiliari urbà que inunden les voreres sense cap utilitat aparent, però ara que n’havia pres consciència, no podia deixar de mirar-la sempre que passava per allí.

La seua presència li produïa un estrany desassossec. Era com un d'aquells estranys artefactes que apareixien en aquella sèrie de televisió que emetien quan era xicotet, En los límites de la realidad, objectes inquietants vinguts d'un altre planeta o pertanyents a altres civilitzacions, que en aquella època solien ser un transsumpte del bloc comunista. Comentant el tema amb els amics, tampoc ningú recordava la cabina. Només una persona va dir que coneixia la seua existència i que havia presenciat com la utilitzava algun immigrant de tant en tant, però ell no recordava haver vist mai això, i durant els dies i setmanes següents va seguir sense veure-ho. En la teuladeta es podia veure encara el nom de Telefónica, però aquesta paraula feia temps que no s'usava com a logotip. Aquesta companyia, des que es va privatitzar, operava amb altres marques comercials. Si el telèfon aquell funcionava, vés a saber quina empresa explotava el servei, de totes totes ruïnós, tenint en compte que ràpid canvia tot de mans en el món en què vivim.

Seguir leyendo »

L'hora de la mentida

La mentida, diuen els experts, és un tret evolutiu de l’ésser humà. Saber mentir ha estat essencial per a sobreviure, una qualitat de les espècies més astutes i del individus més astuts dins de cada espècie. Naturalment, auxiliada sempre per la violència. Però en els processos evolutius els avantatges són temporals, ho són només en relació a determinades situacions, a la presència de determinades amenaces. Quan aquestes desapareixen i són substituïdes per altres, els trets avantatjosos poden tornar-se en contra de l'espècie que han afavorit, poden convertir-se en una debilitat. Potser aquest siga el cas de la mentida, potser fa temps que l'anomenada intel·ligència maquiavèl·lica, que és el que ens ha portat fins ací, se’ns ha girat en contra. Perquè ja no la necessitem per a ensarronar altres espècies —de fet, no existeixen ja altres espècies—, només la podem usar contra els nostres congèneres, i, tal com està configurat el món, la rivalitat grupal acaba perjudicant totes les parts implicades. Ara mateix la relació de forces és tal que en un parell de jugades el rei estarà ofegat i l'únic final de partida raonable seran les taules. Però, com que la violència està deixant de ser útil perquè equival a un suïcidi, encara que aquest no és descartable sembla que haja arribat l'hora de la mentida, i hi ha qui l'està usant intensivament amb un gran èxit aparent. Ens estem acostumant al fet que qualsevol conflicte d’interessos es dirimisca entorn de les mentides, de forma clamorosa en els de caràcter geopolític, però no només en aquests. La primera d'elles, amagar-les totes darrere de la mentida semàntica, darrere de l’eufemisme. Els termes tradicionals, concisos i inequívocs, s’escamotegen i se substitueixen per altres que signifiquen el mateix, encara que volen fer creure que signifiquen una altra cosa, com ara fake news, alternative facts, postveritat, desinformació… I un diria que, per alguna misteriosa raó, no ens sentim especialment incòmodes en aquest escenari.

Potser és perquè la mentida també és inherent al procés de formació de cada un de nosaltres. Fins que no prenem consciència de nosaltres mateixos, no som capaços de mentir ni de descobrir la mentida i viceversa. La mentida és una ferramenta defensiva que tots portem amagada en la faixa quan eixim de l'úter. Mentim primer seguint el nostre instint de conservació, i després com a mitjà per a intentar aconseguir els nostres fins, normalment quan ja hem assajat infructuosament la via de la sinceritat, que sembla la més lògica i segurament ho és, però que, com de seguida ens adonem, xoca amb la lògica del món, aquest del que estem condemnats a formar part vulgues que no. No tardem a adonar-nos que és una necessitat vital, una habilitat necessària per a anar esquivant obstacles fins a arribar a un grau raonable d'autosuficiència. Però la mentida és una arma, i com a tal té efectes col·laterals i és susceptible de provocar accidents funestos. La primera cosa que algú mitjanament sensat percep és que el disparament d'una mentida té retrocés. Els que són incapaços de controlar-lo, si no acaben estampats contra la paret, es troben cavalcant sobre un tigre del qual no hi ha manera de baixar sense fer-se molt de mal o fer-li'n als altres. Com el paio de qui va novel·lar la vida Emmanuel Carrère en L'adversari. Va començar amollant una mentideta, que era com un gra xicotet, i va acabar matant tota la seua família perquè no descobriren l'enorme abscés en què aquest gra inofensiu s'havia convertit. Encara està en la presó. Un guionista de cine hauria fet que se suïcidara, però això no sol entrar en els plans d'un mentider. El mentider prefereix matar els altres perquè no l’enxampen, perquè, fins i tot morts, els altres continuen creient en les seues mentides. I cal recordar que hi ha mentiders que treballen a una escala molt gran.

Seguir leyendo »

La hora de la mentira

La mentira, dicen los expertos, es un rasgo evolutivo del ser humano. Saber mentir ha sido esencial para sobrevivir, una cualidad de las especies más astutas y de los individuos más astutos dentro de cada especie. Naturalmente, siempre auxiliada por la violencia. Pero en los procesos evolutivos las ventajas son temporales, lo son solo en relación a determinadas situaciones, a la presencia de determinadas amenazas. Cuando estas desaparecen y son sustituidas por otras, los rasgos ventajosos pueden volverse en contra de la especie a la que han favorecido, pueden convertirse en una debilidad. Tal vez ese sea el caso de la mentira, tal vez hace tiempo que la llamada inteligencia maquiavélica, que es lo que nos ha llevado hasta aquí,  se haya vuelto en contra nuestra. Porque ya no la necesitamos para engañar a otras especies —de hecho, no existen ya otras especies—, solo la podemos usar contra nuestros congéneres, y, tal como está configurado el mundo, la rivalidad grupal acaba perjudicando a todas las partes implicadas. Ahora mismo la relación de fuerzas es tal que en un par de jugadas el rey estará ahogado y el único final de partida razonable serán las tablas. Pero, dado que la violencia está dejando de ser útil porque equivale a un suicidio, aunque este no es descartable parece que haya llegado la hora de la mentira, y hay quien la está usando intensivamente con gran éxito aparente. Nos estamos acostumbrando a que cualquier conflicto de intereses se dirima en torno de las mentiras, de forma clamorosa en los de carácter geopolítico, pero no solo en esos. La primera de ellas, esconderlas todas tras la mentira semántica, tras el eufemismo. Los términos tradicionales, concisos e inequívocos, se escamotean y se substituyen por otros que significan lo mismo, aunque quieren hacer creer que significan otra cosa, como fake news, alternative facts, posverdad, desinformación… mentiras. Y se diría que, por alguna extraña razón, no nos sentimos especialmente incómodos en este escenario.

Tal vez sea porque la mentira también es inherente al proceso de formación de cada uno de nosotros. Hasta que no tomamos conciencia de nosotros mismos, no somos capaces de mentir ni de descubrir la mentira y viceversa. La mentira es una herramienta defensiva que todos llevamos escondida en la faltriquera cuando salimos del útero. Mentimos primero siguiendo nuestro instinto de conservación, y después como medio para intentar conseguir nuestros fines, normalmente cuando ya hemos ensayado infructuosamente la vía de la sinceridad, que parece la más lógica y seguramente lo es, pero que, como enseguida nos damos cuenta, choca con la lógica del mundo, ese del que estamos condenados a formar parte quieras que no. No tardamos en darnos cuenta de que es una necesidad vital, una habilidad necesaria para ir esquivando obstáculos hasta llegar a un grado razonable de autosuficiencia. Pero la mentira es un arma, y como tal tiene efectos colaterales y es susceptible de provocar accidentes funestos. Lo primero que alguien medianamente sensato percibe es que el disparo de una mentira tiene retroceso. Quienes son incapaces de controlarlo, si no acaban estampados contra la pared, se ven cabalgando sobre un tigre del que no hay manera de bajar sin hacerse mucho daño o hacérselo a los demás. Como el tipo cuya vida noveló Emmanuel Carrère en El adversario. Empezó soltando una pequeña mentira, que era como una espinilla, y acabó matando a toda su familia para que no descubrieran el enorme absceso en que ese grano inofensivo se había convertido. Todavía está en la cárcel. Un guionista de cine habría hecho que se suicidara, pero eso no suele entrar en los planes de un mentiroso. El mentiroso prefiere matar a los otros para que no lo pillen, para que, aun muertos, los otros sigan creyendo en sus mentiras. Y hay que recordar que hay mentirosos que trabajan a una escala muy grande.

Seguir leyendo »

Jorge Ballester, el artista incómodo

Cuando el 21 de enero de 2014 la compuerta del crematorio del Cementerio General de València empezó a abrirse para tragarse el cadáver de Jorge Ballester en medio de un silencio espeso, alguien de entre el público levantó la voz para preguntar si eso era todo y afirmar indignado que la ceremonia había sido una vergüenza y que la sociedad valenciana era otra. Sabía lo que se decía porque había sido uno de sus máximos dirigentes. Y porque conocía muy bien al muerto y su importancia. Este estaba siendo incinerado sin ceremonial alguno. Ningún prócer había pronunciado unas últimas palabras, ningún familiar, ningún amigo. Y, por supuesto, ningún cura. Fue el propio finado quien había protagonizado un simulacro de despedida a través de una grabación, y no por decisión postrera, sino porque a unos cuantos allegados les pareció una buena fórmula para salir del paso, lo que acabó siendo un responso muy particular. Eran palabras suyas que formaban parte de un documental que se le había dedicado un par de años atrás. Allí, entre otras cosas decía: «Cuando haces la ecuación correspondiente y ves lo que pasa, y ves lo que ha pasado históricamente, y ves e intuyes lo que puede seguir pasando, el resultado es negativo a todas luces. Entonces es cuando aparece algo que no sé exactamente de dónde procede, pero seguramente es de lo que he mamado, que viene a decir: “Pues a pesar de todo”. Es decir, aquello de "venceréis pero no convenceréis". No me sale de los cojones el sentirme derrotado».

Amén.

Seguir leyendo »

Jorge Ballester, l'artista incòmode

Quan el 21 de gener del 2014 la comporta del crematori del Cementeri General de València va començar a obrir-se per a engolir-se el cadàver de Jorge Ballester enmig d'un silenci espés, algú d'entre el públic va alçar la veu per a preguntar si això era tot i afirmar indignat que la cerimònia havia estat una vergonya i que la societat valenciana n’era una altra. Sabia el que es deia perquè n’havia estat un dels seus màxims dirigents. I perquè coneixia molt bé el mort i la seua importància. Aquest estava sent incinerat sense cap cerimonial. Cap personatge eminent havia pronunciat unes últimes paraules, cap familiar, cap amic. I, per descomptat, cap capellà. Va ser el mateix finat qui havia protagonitzat un simulacre de comiat a través d'una gravació, i no per decisió postrema, sinó perquè a uns quants propparents els va paréixer una bona fórmula per a eixir del pas. Va acabar sent un respons molt particular, eren paraules seues que formaven part d'un documental que se li havia dedicat un parell d'anys endarrere. Allí, entre altres coses deia: «Quan fas l'equació corresponent i veus què passa, i veus què ha passat històricament, i veus i intueixes què pot continuar passant, el resultat és negatiu, sens dubte. Llavors és quan apareix una cosa que no sé exactament d'on ve, però segurament ve del que he mamat, que ve a dir: “Doncs a pesar de tot”. És a dir, allò de "vencereu però no convencereu". No m'ix dels collons el sentir-me derrotat».

Amén.

Seguir leyendo »