eldiario.es

9

Joan Dolç

Escritor

  • Reacciones a sus artículos en eldiario.es: 6

Allà a la mina

Fa ja molt que el personal pareix haver trobat en la ciència el substitutiu de la religió. I la veritat és que no cal ser un il·luminat per a besllumar en el nom que li han posat al sant grial de la investigació científica, la teoria del tot, una perífrasi que al·ludeix a Déu, encara que no siga ben bé això. El coneixement científic, si alguna cosa fa, és dur-nos de desengany en desengany pel que respecta a les nostres ànsies de transcendència, però, tot i així, l'equívoc persisteix i creix gràcies a la ciència-ficció, que sol ser l'accés de la majoria als temes de què suposadament s'ocupa la ciència. Aquest gènere i els seus subproductes, siguen cinematogràfics, televisius o com vulga que s'anomene l'àmbit dels videojocs, té tanta influència en la nostra vida quotidiana com en tenien les sagrades escriptures fins fa a penes cent anys. Produeix obres en quantitats ingents, que la major part de les vegades no són sinó fantasia revestida d'una coartada científica. Però el gènere fantàstic és honest en els seus plantejaments, no pretén enganyar a ningú, i en la ciència-ficció, en canvi, trobes explicacions desvergonyides a pràcticament tot, en les quals es barregen hàbilment realitats contrastades amb mites indemostrables. L’escassíssima ciència ficció de qualitat combina el rigor científic amb la imaginació (l'apol·lini amb el dionisíac en termes nietzschians) i amplia l'horitzó i l'experiència del coneixement, però hi ha una altra, que representa la major part de la que es consumeix, que falseja tots dos ingredients i genera un còctel intel·lectualment tòxic. De tots els gèneres suposadament innocents, la ciència-ficció mainstream és el menys innocent de tots. És el medi idoni per a infiltrar troians que condicionen la nostra percepció de la realitat, més concretament, la idea de futur.

Tots vam percebre ràpidament que el Palau de les Arts de València no seria com és si no haguera existit abans el casc de Dark Warder. El ràdio-rellotge de Dick Tracy i els smartwatch actuals són un altre exemple. A falta dels monopatins voladors que apareixen en Retorn al futur, bons són els patinets elèctrics que s'apoderen de la via pública. I segur que els robots que ens cuidaran en algun geriàtric automatitzat no serien el mateix sense Metròpolis o El planeta prohibit. Fins i tot cal preguntar-se si 1984 ha funcionat més com a laboratori d'idees perquè el poder ens controle, que com a denúncia. Són anticipacions que han desviat la fesomia d'alguna ciutat desafortunada i el curs del progrés tecnològic pel simple fet que algú les va imaginar i les va fer populars, i altres les van fer rendibles. A la vista de semblant poder predictiu, com no hauria algú d’intentar controlar-lo? Ací tenim, per exemple, la fabulosa idea del cotxe autònom. I una cosa més absurda encara, que cada vegada més gent s'està prenent seriosament: la colonització de Mart a gran escala.

Seguir leyendo »

Allá en la mina

Hace ya mucho que el personal parece haber encontrado en la ciencia el relevo a la religión. Y la verdad es que no hace falta ser un iluminado para atisbar en el nombre que le han puesto al santo grial de la investigación científica, la teoría del todo, una perífrasis que alude a Dios, aunque no sea exactamente eso. El conocimiento científico, si algo hace, es llevarnos de desengaño en desengaño en lo que a nuestras ansias de trascendencia se refiere, pero, aun así, el equívoco persiste y crece gracias a la ciencia ficción, que suele ser el acceso de la mayoría a los temas de los que supuestamente se ocupa la ciencia. Este género y sus subproductos, ya sean cinematográficos, televisivos o como quiera que se llame el ámbito de los videojuegos, tiene tanta influencia en nuestra vida cotidiana como lo tenían las sagradas escrituras hasta hace apenas cien años. Produce obras en cantidades ingentes, que la mayor parte de las veces no es sino fantasía revestida de una coartada científica. Pero el género fantástico es honesto en sus planteamientos, no pretende engañar a nadie, y en la ciencia ficción, en cambio, encuentras desfachatadas explicaciones a prácticamente todo, en las que se mezclan hábilmente realidades contrastadas con mitos indemostrables. La escasísima ciencia ficción de calidad combina el rigor científico con la imaginación (lo apolíneo con lo dionisíaco en términos nietzscheanos), y amplia los horizontes y la experiencia del conocimiento, pero hay otra, que representa la mayor parte de lo que se consume, que falsea ambos ingredientes y genera un cóctel intelectualmente tóxico. De todos los géneros supuestamente inocentes, la ciencia ficción mainstream es el menos inocente de todos. Es el medio idóneo para infiltrar troyanos que condicionan nuestra percepción de la realidad, más concretamente, la idea de futuro.

Todos percibimos rápidamente que el Palacio de las Artes de Valencia no sería como es si no hubiera existido antes el casco de Dark Warder. El radio-reloj de Dick Tracy y los smartwatch actuales son otro ejemplo. A falta de los monopatines voladores que aparecen en Regreso al futuro, buenos son los patinetes eléctricos que se apoderan de la vía pública. Y seguro que los robots que nos cuidarán en algún geriátrico automatizado no serían lo mismo sin Metropolis o Planeta prohibido. Incluso cabe preguntarse si 1984 no ha funcionado más como laboratorio de ideas para que el poder nos controle, que como denuncia. Son anticipaciones que han desviado la fisonomía de alguna desafortunada ciudad y el curso del progreso tecnológico por el mero hecho de que alguien las imaginó y las hizo populares, y otros las hicieron rentables. Visto semejante poder predictivo, ¿como no iba nadie a intentar controlarlo? Aquí tenemos, por ejemplo, la fabulosa idea del coche autónomo. Y algo más disparatado todavía, que cada vez más gente se está tomando en serio: la colonización de Marte a gran escala.

Seguir leyendo »

Allà a la mina

Fa ja molt que el personal pareix haver trobat en la ciència el substitutiu de la religió. I la veritat és que no cal ser un il·luminat per a besllumar en el nom que li han posat al sant grial de la investigació científica, la teoria del tot, una perífrasi que al·ludeix a Déu, encara que no siga ben bé això. El coneixement científic, si alguna cosa fa, és dur-nos de desengany en desengany pel que respecta a les nostres ànsies de transcendència, però, tot i així, l'equívoc persisteix i creix gràcies a la ciència-ficció, que sol ser l'accés de la majoria als temes de què suposadament s'ocupa la ciència. Aquest gènere i els seus subproductes, siguen cinematogràfics, televisius o com vulga que s'anomene l'àmbit dels videojocs, té tanta influència en la nostra vida quotidiana com en tenien les sagrades escriptures fins fa a penes cent anys. Produeix obres en quantitats ingents, que la major part de les vegades no són sinó fantasia revestida d'una coartada científica. Però el gènere fantàstic és honest en els seus plantejaments, no pretén enganyar a ningú, i en la ciència-ficció, en canvi, trobes explicacions desvergonyides a pràcticament tot, en les quals es barregen hàbilment realitats contrastades amb mites indemostrables. L’escassíssima ciència ficció de qualitat combina el rigor científic amb la imaginació (l'apol·lini amb el dionisíac en termes nietzschians) i amplia l'horitzó i l'experiència del coneixement, però hi ha una altra, que representa la major part de la que es consumeix, que falseja tots dos ingredients i genera un còctel intel·lectualment tòxic. De tots els gèneres suposadament innocents, la ciència-ficció mainstream és el menys innocent de tots. És el medi idoni per a infiltrar troians que condicionen la nostra percepció de la realitat, més concretament, la idea de futur.

Tots vam percebre ràpidament que el Palau de les Arts de València no seria com és si no haguera existit abans el casc de Dark Warder. El ràdio-rellotge de Dick Tracy i els smartwatch actuals són un altre exemple. A falta dels monopatins voladors que apareixen en Retorn al futur, bons són els patinets elèctrics que s'apoderen de la via pública. I segur que els robots que ens cuidaran en algun geriàtric automatitzat no serien el mateix sense Metròpolis o El planeta prohibit. Fins i tot cal preguntar-se si 1984 ha funcionat més com a laboratori d'idees perquè el poder ens controle, que com a denúncia. Són anticipacions que han desviat la fesomia d'alguna ciutat desafortunada i el curs del progrés tecnològic pel simple fet que algú les va imaginar i les va fer populars, i altres les van fer rendibles. A la vista de semblant poder predictiu, com no hauria algú d’intentar controlar-lo? Ací tenim, per exemple, la fabulosa idea del cotxe autònom. I una cosa més absurda encara, que cada vegada més gent s'està prenent seriosament: la colonització de Mart a gran escala.

Seguir leyendo »

¡Marchando una de arte!

No sé si alguna de esas universidades americanas que se dedican a medir la relación entre la exposición a la música country y las tasas de suicidio, o a averiguar por qué los pájaros carpinteros no tienen dolores de cabeza —estudios reales—, habrá calculado la cantidad de material audiovisual que hay simultáneamente en circulación. Pero para hacerse una idea, basta saber que, a hora punta —que, en un país con una tasa de paro como la nuestra, vete tú a saber cuál es—, hay unos diez millones de conciudadanos conectados a Internet para ver un documental, una película o una serie a través de alguna de las nuevas plataformas digitales. Añadamos a eso las televisiones tradicionales, lo que se llama ahora consumo lineal, que todavía tienen unos doce millones de usuarios, y pensemos también en todos los que, en estos momentos, están apretando el gatillo en un videojuego online. Extendamos el campo de visión a todo el planeta y empezaremos a tomar conciencia de las dimensiones que está adquiriendo la industria de la creación de contenidos audiovisuales. Y, a pesar de eso, la demanda de empleo dentro de ese sector supera con creces la oferta. Hay miles de jóvenes que quieren formar parte de ese negocio y no lo consiguen, o no lo hacen en las condiciones para las que les han dicho que están cualificados.

Son los herederos de esos a los que, en El viaje a ninguna parte, el personaje interpretado por Fernando Fernán Gómez se refiere despectivamente como «peliculeros», sin darse cuenta de que él está en un escalón todavía más bajo, el de los cómicos. Y es un enigma el hecho de que haya ahora tanta gente deseosa de subirse al carro audiovisual. Simplificaciones descalificadoras aparte, es una elección difícil de entender desde fuera, por eso se considera una profesión vocacional. Un conjunto de oficios interrelacionados, más bien. Entre ellos hay un buen puñado de narcisos y de egos inflamados, y también muchos que creen estar preparándose para una profesión con futuro, pero la mayoría se sienten arrastrados por una irresistible inclinación creativa, por una pulsión romántica. Quieren ser artistas: directores de cine, guionistas, animadores gráficos, directores de fotografía, escenógrafos… Y cuando salen de esas fábricas de sueños que son la universidad y las escuelas de cine, que están proliferando como hongos, con lo que se encuentran es con una industria que se rige por un código laboral implacable, que persigue el mismo objetivo que la que se consagra a elaborar calzoncillos de felpa: la consecución de la máxima tasa de beneficio posible, una ecuación en la que no suele entrar el arte. Las ilusiones de la mayoría de los que quieren entrar en el show bussines acaban pulverizándose contra una realidad que no se describe en las aulas tal como es. Creen que al final del túnel académico les espera un mundo imaginario que todavía asocian con el viejo sistema de estudios de Hollywood, aquel que, ver para creer, en su tiempo era criticado porque concebía el cine como negocio. Y con lo que se encuentran ahora es con algo muy diferente y peor.

Seguir leyendo »

Marxant una d’art!

No sé si alguna d'aquestes universitats americanes que es dediquen a mesurar la relació entre l'exposició a la música country i les taxes de suïcidi, o a esbrinar per què als picapins no els agafa mal de cap —estudis reals—, haurà calculat la quantitat de material audiovisual que hi ha simultàniament en circulació. Però, per a fer-se'n una idea, només cal saber que a l’hora punta —que, en un país amb una taxa de desocupació com la nostra, vés a saber quina és—, hi ha uns deu milions de conciutadans connectats a Internet per a veure un documental, una pel·lícula o una sèrie, a través d'alguna de les noves plataformes digitals. Afegim a això les televisions tradicionals, el que s'anomena ara consum lineal, que encara tenen uns dotze milions d’usuaris, i pensem també en tots els que, en aquests moments, estan prement el gallet en un videojoc online. Estenguem el camp de visió a tot el planeta i començarem a prendre consciència de les dimensions que està adquirint la indústria de la creació de continguts audiovisuals. I, a pesar d'això, la demanda d'ocupació dins d'aquest sector supera amb escreix l'oferta. Hi ha milers de joves que volen formar part d’aquest negoci i no ho aconsegueixen, o no ho fan en les condicions per a les quals els han dit que estan qualificats.

Són els hereus d'aquells als qui, en El viaje a ninguna parte, el personatge interpretat per Fernando Fernán Gómez es refereix despectivament com a peliculeros, sense adonar-se que ell està en un escaló encara més baix, el dels còmics. I és un enigma el fet que hi haja ara tanta gent que desitja pujar al carro audiovisual. Simplificacions desqualificadores a banda, és una elecció difícil d'entendre des de fora, per això es considera una professió vocacional. Un conjunt d'oficis interrelacionats, més aviat. Entre ells hi ha un bon grapat de narcisos i d’egos inflamats, i també molts despistats que creuen estar preparant-se per a una professió amb futur, però la majoria se senten arrossegats per una irresistible inclinació creativa, per una pulsió romàntica. Volen ser artistes: directors de cine, guionistes, animadors gràfics, directors de fotografia, escenògrafs… I quan ixen d'aquestes fàbriques de somnis que són la universitat i les escoles de cine, que estan proliferant com a bolets, amb el que es troben és amb una indústria que es regeix per un codi laboral implacable, que persegueix el mateix objectiu que la que es consagra a elaborar calçotets de pelfa: la consecució de la màxima taxa de benefici possible, una equació en la qual no sol entrar l’art. Les il·lusions de la majoria dels que volen entrar en el show bussines acaben polvoritzant-se contra una realitat que no es descriu en les aules tal com és. Creuen que al final del túnel acadèmic els espera un món imaginari que encara associen amb el vell sistema d'estudis de Hollywood, aquell que, veges tu, en el seu temps era criticat perquè concebia el cine com a negoci. I amb el que es troben ara és amb una cosa molt diferent i pitjor.

Seguir leyendo »

Desconnexió

Tinc un amic que ha deixat de veure les notícies, de llegir-les i d'escoltar-les. Segons sembla, va haver-hi alguna que el va saturar, no m'ha volgut dir quina. Diu que va ser com aquell mos que es nega ja a passar per la gola i et fa apartar el plat per no haver de bossar. Ha desendollat el televisor, si veu un diari en la barra del bar se'n va a l'altra punta, quasi no entra en Internet —la bateria del mòbil li dura ara setmanes—, i si a algú se li acut parlar de l'actualitat, el deixa amb la paraula en la boca. Ja ho va fer alguna altra vegada, encara que no d'una manera tan radical. En una època en què per a anar a l'oficina havia de recórrer un grapat de quilòmetres, acostumava a encendre la ràdio tot just posar en marxa el cotxe. Arribava al treball galvanitzat pels noticiaris, arrebossat en bilis, enemistat amb el món i amb la vida en general. Llavors va fer una primera prova. Va començar a fer el trajecte en silenci, capficat en els seus pensaments, que en aquelles hores del matí, si no havia tingut una mala nit, eren clars i diàfans, com traçats amb escaire i cartabó. Recorda que va començar a pensar en assumptes que abans li eren indiferents, i a veure coses que li passaven desapercebudes. L'experiment no va durar molt. Al cap de poques setmanes va recaure, i de seguida va perdre la calma que li havia procurat aquell exercici d'abstinència.

Ara diu que és definitiu. Que no vol seguir pendent d'assumptes que, o no són reals, o no li importen, o estan fora de la seua capacitat de control. Ens convencen, diu, que la tenim, aquesta capacitat, però és mentida, una il·lusió. Com el copilot que no es fia del conductor, anem xafant amb força uns pedals imaginaris que no fan res, o com el que va cagat de por dalt de l'avió, tractem de mantindre'l en l'aire subjectant-lo dels braços del seient. Esforços inútils que es perden en el buit. Els que ens venen l'enganyifa tampoc no controlen res, assegura. Viuen dins del conte que ells mateixos conten, que sempre és fals en major o menor mesura, selectiu i trampós. S’han especialitzat a jivaritzar certs aspectes de la realitat o a l’inrevés, a «fer suflés amb un gram de merda», diu. I no distingeix entre els que actuen conscientment al servei del seu amo i els que actuen de bona fe. Creu que la poció que fabriquen és la mateixa. «Informació s'ha convertit en sinònim d'uniformització», sentencia. Per sort, pensa ell, la seua influència no és tan gran com imaginen. Hi ha una massa immensa —a la qual s'ha sumat— que viu feliç fora del seu abast.

Seguir leyendo »

Desconexión

Tengo un amigo que ha dejado de ver las noticias, de leerlas y de escucharlas. Al parecer hubo alguna que lo saturó, no me ha querido decir cuál. Según dice, fue como ese bocado que se niega ya a pasar por la garganta y te hace apartar el plato para no tener que vomitar. Ha desenchufado el televisor, si ve un periódico en la barra del bar se va a la otra punta, casi nunca entra en Internet —la batería del móvil le dura ahora una eternidad—, y si a alguien se le ocurre hablar de la actualidad, lo deja con la palabra en la boca. Es algo que ya había hecho alguna vez, aunque no de un modo tan radical. En una época en que para ir a la oficina tenía que recorrer varios quilómetros, acostumbraba a encender la radio nada más poner en marcha el coche. Llegaba al trabajo galvanizado por los noticiarios, rebosante de bilis, enemistado con el mundo y con la vida en general. Entonces hizo una primera prueba. Empezó a hacer el trayecto en silencio, enfrascado en sus pensamientos, que a esas horas de la mañana, si no había tenido una mala noche, eran claros y diáfanos, como trazados con escuadra y cartabón. Recuerda que empezó a pensar en asuntos que antes le eran indiferentes, y a ver cosas que le pasaban desapercibidas. El experimento no duró mucho. A las pocas semanas recayó, y enseguida perdió la calma que le había procurado aquel ejercicio de abstinencia.

Ahora dice que es definitivo. Que no quiere seguir pendiente de asuntos que, o no son reales, o no le importan, o están fuera de su capacidad de control. Nos convencen, dice, de que tenemos esa capacidad, pero es mentira, una ilusión. Como el copiloto que no se fía del conductor, vamos pisando con fuerza unos pedales imaginarios que no hacen nada, o como el que va cagado de miedo arriba del avión, tratamos de mantenerlo en el aire sujetándolo de los brazos del asiento. Esfuerzos inútiles que se pierden en el vacío. Los que nos venden el camelo tampoco controlan nada, asegura. Viven dentro del cuento que ellos mismos cuentan, que siempre es falso en mayor o menor medida, selectivo y tramposo. Se han especializado en jibarizar ciertos aspectos de la realidad o al revés, en «hacer suflés con un gramo de mierda», dice. Y no distingue entre los que actúan conscientemente al servicio de su amo y los que actúan de buena fe. Cree que la pócima que fabrican es la misma. «Información se ha convertido en sinónimo de uniformización», sentencia. Por suerte, piensa él, su influencia es menor de la que imaginan. Hay una masa inmensa —a la que se ha sumado— que vive feliz fuera de su alcance.

Seguir leyendo »

Escorpiones

Tengo un gato que sale todos los días a ver si encuentra a un enemigo suyo de aspecto temible que ronda por el vecindario, una especie de pantera que le lleva un palmo y pesa un par de quilos más que él. Con frecuencia mi gato vuelve sin collar, lleno de pelados y arañazos, o con un párpado a media asta. Es viejo y está gordo, y no tiene uñas en las garras delanteras (lo encontramos ya así). Algo debe notar que falla cada vez que lanza un gancho supuestamente infalible. Y, sin embargo, cuando ha dormido lo suficiente abandona su confortable rincón dentro de casa y se marcha a afrontar su destino, haga frío o calor. Actúa como un suicida, o como un cretino, pero, ¡ah!, es que eso está en su naturaleza. No le importa quedarse ciego con tal de dejar tuerto al otro. Su caso no es muy diferente al de la fábula popularizada por Orson Welles, por boca de Mr. Arkadin, sobre el escorpión que hinca su aguijón en el irresistible lomo de la rana que le está ayudando a cruzar el río, a pesar de que sabe que se hundirán los dos. Todos los que oyen esa historia se identifican con la rana. Nadie se identifica con el escorpión. Y, sin embargo, ambos son víctimas de su naturaleza. El escorpión de su irrefrenable impulso de matar y la rana de su imprudente piedad, como mi gato lo es de su insondable insensatez. Todos son víctimas de sí mismos tanto como de su némesis particular.

Si hay que creer lo que se oye y lo que se lee, todos estamos escandalizados por el masivo espionaje al que estamos siendo sometidos. Y estamos espantados ante la creciente manipulación de nuestro comportamiento por parte de los que acaparan nuestros datos. En un capítulo de la serie basada en los relatos de Philip K. Dick, Electric Dreams, alguien señala un artilugio y dice refiriéndose a los inconvenientes de la tecnología invasiva: «Es muy fácil, desenchúfalo». Pero no lo hacemos. Tan solo nos quejamos. Nos lamentamos a través de esos mismos móviles con los que somos espiados, y mientras tanto compramos más cacharritos domésticos con los que hablar y que así, alguien, en algún lado, sepa a qué hora nos hemos quedado sin papel higiénico. No hay nadie a estas alturas que no se haya percatado de que el modelo de desarrollo que nos ha llevado hasta aquí es insostenible y presenta visos preocupantes de estulticia. Y cada vez más gente se rasga las vestiduras, clama al cielo, exige a los gobernantes que hagan algo, la cuadratura del círculo, que detengan el deterioro del planeta pero sin erradicar ninguna de las prácticas que lo causan, como por ejemplo la automoción individual. Sí, «nos gusta conducir», astuto publicitario, y no queremos renunciar a ello ni tampoco a que en todos los supermercados haya sushi de atún o a que Amazon nos siga dejando toda clase de chorradas provenientes del otro lado del mundo en la puerta de casa. Y que el ecosistema no dé para todo eso es una engorrosa jodienda. Aquí nadie parece querer renunciar a nada, nadie quiere desenchufar el sistema ni desenchufarse de él, aunque todos sabemos que nos está matando. Los que han sido fumadores contumaces entenderán perfectamente el síndrome. El escorpión de la fábula, también.

Seguir leyendo »

Alacrans

Tinc un gat que cada dia ix a veure si troba un enemic seu d'aspecte temible que ronda pel veïnat, una espècie de pantera que el sobrepassa un pam i pesa un parell de quilos més que ell. Ben sovint el meu gat torna sense collar, ple de clapes i d’arraps, o amb una parpella a mitja asta. És vell i està gros, i no té ungles en les urpes de davant (el vam trobar ja així). Alguna cosa ha de notar que falla cada vegada que llança un ganxo suposadament infal·lible. I no obstant això, quan ha dormit prou abandona el seu confortable racó dins de casa i se'n va a afrontar el seu destí, tant si fa fred com si fa calor. Actua com un suïcida, o com un cretí, però, ah!, és que això està en la seua naturalesa. No li importa quedar-se cec amb tal de deixar tort a l'altre. El seu cas no és molt diferent del de la faula popularitzada per Orson Welles, per boca de Mr. Arkadin, sobre l'alacrà que clava el seu agulló en l'irresistible llom de la granota que li està ajudant a travessar el riu, tot i que sap que s'afonaran els dos. Tots els que senten aquesta història s'identifiquen amb la granota. Ningú s'identifica amb l’alacrà. I, no obstant això, tots dos són víctimes de la seua naturalesa. L’alacrà del seu irrefrenable impuls de matar i la granota de la seua pietat imprudent, com el meu gat ho és de la seua insondable insensatesa. Tots són víctimes de si mateixos tant com de la seua nèmesi particular.

Si cal creure el que se sent i el que es llig, tots estem escandalitzats pel massiu espionatge a què ens estan sotmetent. I estem espantats davant la creixent manipulació del nostre comportament per part dels qui acaparen les nostres dades. En un capítol de la sèrie basada en els relats de Philip K. Dick, Electric Dreams, algú assenyala un dallò i diu referint-se als inconvenients de la tecnologia invasiva: «És molt fàcil, desendolla’l». Però no ho fem. Tan sols ens queixem. Ens lamentem a través dels mateixos mòbils amb què som espiats, i mentrestant comprem més artefactes domèstics amb els quals parlar per tal que algú, en alguna banda, sàpiga a quina hora se’ns ha acabat el paper higiènic. No hi ha ningú que a hores d’ara no s'haja adonat que el model de desenvolupament que ens ha portat fins ací és insostenible i presenta visos preocupants d'estultícia. I cada vegada més gent s'esquinça les vestidures, clama al cel, exigeix als governants que facen alguna cosa, la quadratura del cercle, que detinguen el deteriorament del planeta però sense erradicar cap de les pràctiques que el causen, com ara l'automoció individual. Sí, «ens agrada conduir», astut publicitari, i no volem renunciar-hi ni tampoc al fet que en tots els supermercats hi haja sushi de tonyina o que Amazon ens continue deixant a la porta de casa tota mena de xuminades provinents de l'altra banda del món. I que l'ecosistema no done per a tot això no deixa de ser un enfadós fer la mà. Ací ningú pareix que vol renunciar a res, ningú vol desendollar el sistema ni desendollar-s’hi, encara que tots sabem que ens està matant. Els que han estat fumadors contumaços entendran perfectament la síndrome. L’alacrà de la faula, també.

Seguir leyendo »

La mentira es bella

Hasta hace bien poco, que algo apareciera en un libro o en los periódicos lo convertía en irrefutable. Ahora ya no es así. La letra impresa se está desacralizando a la carrera. En parte por la institucionalización de la mentira concebida para ser publicada (las fake news) y en parte por el desprestigio de los intelectuales, de los periodistas y de los medios de transmisión cultural. Pero, sobre todo, por el aumento ininterrumpido del caudal de información circulante, que va parejo con el deterioro de sus mecanismos de verificación y el consiguiente desprestigio no ya de la verdad, sino del concepto mismo de realidad. Además de eso, quien más quien menos va acumulando a lo largo de su vida pequeños traumas que aumentan su particular grado de lucidez al respecto. Un día, en la publicación en la que uno más confía aparece un artículo sobre algo que conoce de primera mano, y entonces se da cuenta de la escasa fiabilidad de esa fuente en la que ha bebido durante años. O, leyendo un ensayo o viendo un mal llamado documental, se encuentra con una información que sabe de buena tinta —expresión en desuso— que está equivocada. O ve cómo, sin posibilidad de hacer frente al hecho, o sin ganas de hacerlo, un rumor malicioso del que conoce el origen va tomando forma de certeza entre la opinión pública.

Uno no puede por menos que pensar en la cantidad de trolas que han prosperado a lo largo del tiempo sin que a estas alturas sea ya posible desenmascararlas. Es una sospecha que convierte la historia en un queso de Gruyère —del emmental francés más bien, porque el auténtico gruyer, a pesar de la creencia generalizada, no tiene agujeros—. Hubo un tipo, William Henry Ireland, que a finales del siglo XVIII se dedicó a falsificar con notable éxito un buen puñado de documentos que supuestamente pertenecían a William Shakespeare y con los que parecía que se iba a poder reescribir su biografía, la de Shakespeare. Los expertos de la época los dieron por buenos y así habrían trascendido si el tal Ireland hubiera sabido contenerse, pero se pasó de la raya «hallando» dos obras inéditas del Bardo y lo pillaron. Sin ir más lejos, los falsos diarios de Hitler también estuvieron a punto de ser validados. Se tardó más de dos años en demostrar que no eran verdaderos contra el criterio de historiadores de prestigio que afirmaban lo contrario. Si no hubiera sido por la relevancia del personaje, es probable que hubieran acabado formando parte del fondo documental del siglo XX. Lo mismo que habría podido pasar con fraudes científicos finalmente desenmascarados, desde el tan falso como famoso «hombre de Piltdown», hasta el Archaeoraptor liaoningensis, el dinosaurio con alas «descubierto» por un par de pájaros, estos sí, avalados por la National Geographic Society.

Seguir leyendo »