Nosaltres, que tan definits tenim els límits de la correcció en l'àmbit de la vida social, que tenim un domini creixent sobre els nostres pensaments, expressions i comportament quotidià, continuem tenint el mateix control sobre el nostre destí que aquell que el matí del sis d'agost de 1945 va eixir a pescar a la vora del riu Ota, al seu pas per Hiroshima, sense imaginar el que li venia damunt. Són altres els que determinen el que ens ha de passar, com i quan, i la nostra capacitat per a esquivar aquesta voluntat és extremadament limitada. Ens aboquem al telenotícies fent veure que ens informem, quan el que fem és rebre i assumir punts de vista concebuts per altres i, sobretot, tabús, perquè tan important com saber què importa és saber què és el que no t'ha d'importar. I votem cada quatre anys amb la convicció més o menys ferma que som nosaltres els qui determinem el rumb de la política, quan el que fem realment és apoderar uns altres perquè actuen en el nostre nom. Les grans decisions estan preses molt abans que tinguem alguna cosa semblant a una opinió, abans de veure vindre els fets. Aquests tenen sempre una aparença simplificada, unes connotacions ètiques fàcilment assumibles, venen embolcallats en conceptes senzills, ordits amb una lògica maniquea que possibilita l'adopció d'unes posicions radicals amb la màxima economia de pensament: el bé contra el mal, els valors democràtics contra la tirania, la justícia contra l'arbitrarietat, la racionalitat contra la bogeria…
Només quan els esdeveniments són prou remots és factible, de vegades, el seu estudi forense. Fins que aquesta eventualitat es dona, el cadàver de l'evidència espera en el traster de la història o en el fons de la mar, al costat de les restes d'un gasoducte, l'arribada de l'investigador disposat a respondre les preguntes que els que tenien la missió de donar raó dels fets en temps present no van poder o no es van atrevir a fer, o les respostes de les quals van decidir callar. I llavors apareix la il·lació entre succeïts aparentment inconnexos. Com la que sembla haver-hi entre desenes d'intervencions militars, socials i polítiques que sempre han donat un saldo negatiu per a Europa, tal com s'està veient ara mateix. Vet ací les pressions a què es van veure sotmesos alguns estats europeus —com ara Espanya, sense anar més lluny— perquè s'integraren en l’OTAN en contra de l’opinió majoritària de les seues respectives poblacions, o el fet que aquesta organització continuara expandint-se il·limitadament cap a l'est mentre el Pacte de Varsòvia es desintegrava i els seus països entraven de ple en l'òrbita capitalista —esvaint-se així l'aparent principi fundacional de l’Aliança, que era plantar cara a l'amenaça soviètica—, o la manera precipitada i traumàtica com es va produir el desmembrament de Iugoslàvia, bombardeig de civils inclòs, o el color tan paregut que tenien totes les revolucions de colors, o la sèrie d’incidents que anaren desbaratant les relacions entre Rússia i Ucraïna en els termes que fixava el memoràndum de Budapest de 1994, o, en fi, el sabotatge diplomàtic que va impedir la pau que estaven a punt de signar aquests dos països l'abril de 2022 a Istanbul. No cal ser especialment espavilat ni conspiranoic per a veure en tots aquests fets una cadena causal —amb independència que puga haver-n'hi d’altres—, sepultada sota una espessa capa de sospites, boira informativa i un sòlid miratge democràtic.
La simplificació amb què se'ns solen exposar certs problemes de fons es combina amb la segmentació de les informacions que se'ns fan arribar per a aclaparar la nostra capacitat de raciocini. Quan no es pot reduir a una consigna clara, la realitat se'ns serveix trossejada, sota l'aparença d'un cúmul de fets heterogenis i dispersos, un àlbum aleatori de fotos de detall i primers plans descontextualitzats, un trencaclosques trucat, fet de peces que no encaixen. I quan no, alguna anàlisi atuïdora que done a entendre que certes coses no estan a l'abast de la nostra testerola. Distraure, mentir i, sobretot, evitar que quallen els dubtes raonables i les preguntes incòmodes. Allí on l'actualitat porta una primícia, es genera una quantitat equivalent d'oblit, per això la font de novetats cal que no deixe mai de brollar. Es tracta també que oblidem el passat, per immediat que aquest siga, o que, si més no, el nostre record siga selectiu. Només compta el que et conte avui. D'ahir, si de cas, val el que et continue contant avui perquè m'interessa que continue vigent, ja veurem demà. Tan fàcil com seria servir-se de les hemeroteques per a sumar dos i dos i veure quin resultat dona —que rarament és quatre—, no es fa, o només es fa quan interessa. És tasca impossible fer una llista de les notícies que van sent agranades sota la catifa digital. I inútil intentar traure-les d'allí fins que esdevenen matèria inerta o políticament oportuna.
Com hem arribat fins ací? Per què Rússia, país veí i aliat estratègic d'Europa fins ahir mateix, ha esdevingut de la nit al dia un enemic potencialment letal? Per què alguns dirigents nominals s'entesten a preparar-nos amb una patxorra inaudita per a un escenari terrorífic? Estan intentant que ens mentalitzem per a una guerra més àmplia, o tan sols pretenen que consentim alegrement que bona part del pressupost públic vaja a parar a la indústria armamentista? Es pot deslligar una cosa de l'altra? Fins on han calculat els danys o fins a quin punt són capaços de controlar-los? Si el nostre confrare i únic avalador en aquesta partida sinistra, darrere de la qual aguaita l’holocaust nuclear com si fora una brometa de mal gust, després de les eleccions d’aquesta tardor decideix alçar-se de la taula —eventualitat més que probable—, com cobriria Europa l’aposta que, fanfarronada sobre fanfarronada, s’ha acumulat damunt del tapet? Serem capaços tan sols de recordar per què hem entrat al joc? No entenem una merda, l'espill ens retorna estultícia i impotència a dolls, i els desastres ens enxampen sempre amb els pantalons baixats, però se les arreglen per a fer-nos sentir perspicaços i confiats. Hem deixat d’ensumar la carnassa que se'ns dona abans de mastegar-la, i la pèrdua d’aquest hàbit, com moltes altres característiques de les espècies domesticades, constitueix un tret involutiu de conseqüències calamitoses.
0