Està establert que la incertitud genera ansietat, que necessitem certeses. Però habita dins de cadascun de nosaltres un cosí germà de Bartleby, l'escrivent, que està dient a cada moment: «Preferisc no saber-ho». Tant o més que la certesa, necessitem un cert grau d’imprecisió per a viure, com a individus i com a col·lectivitat. En unes èpoques menys i en altres, més. Quan no som capaços d'inventar-nos una certesa a la mida de les nostres pors, ajornem tot el que podem el nostre encontre amb la veritat, ens recreem secretament en el potser, en el probablement, en el qui sap. El moment en què veiem que una cosa és realment com aparenta ser, pot resultar extraordinàriament incòmode, perquè l'evidència no es pot obviar, allunya les excuses i marca el sentit i el valor de tot el que pensem, diem o fem. O som coherents amb aquesta evidència, o som inconseqüents; res no ens deslliura d'aquest vincle moral amb la realitat, d'aquesta responsabilitat. Necessitem un marge per a l'ambigüitat, una zona de penombra en què arrecerar-nos de les opinions dels altres, de les conviccions pròpies i, sobretot, de les veritats incontestables. La indeterminació no ens disgusta tant com volem fer creure. Sobre el relativisme pivota l’esperit de l’època actual. L'absència d'absoluts s'ajusta com un guant tant als propòsits de la gent que triomfa com als de la gran gran massa de derrotats. Qui millor i més d’hora ho va condensar va ser Ramón de Campoamor, tan oblidat l’home, excepte per aquells quatre versos: Y es que en el mundo traidor / nada hay verdad ni mentira: / todo es según el color / del cristal con que se mira. No està clar si amb aquesta dolora Campoamor denunciava la calculada vaguetat en què alguns camuflen els seus errors i trapasseries, o si donava per fet que ningú és del tot responsable de res en un món enganyós, en un món «traïdor». Però, tant els que practiquen a consciència i a conveniència l'arbitrarietat, com els que tenen por de caure-hi, trobaren en aquesta formulació la gran veritat que buscaven per a acabar d'una vegada per sempre amb totes les altres veritats.
Tot és relatiu. O era. Aquest ha sigut el missatge, més o menys xifrat i bàsicament amoral, amb què ens han estat regalant les orelles i dissipant els escrúpols durant quaranta o cinquanta anys de festa permanent, tones d’esnobisme cutre, movida, meninfotisme, marxa, bacalao. Màscares, poses i impostures que amagaven el no-res i les poques coses bones que ens havia deixat la modernitat. Amb el postmodernisme perdérem l’interés pel passat i ens bolcàrem en el present, la història perdé el seu sentit i el món la seua unitat, desaparegueren els fets i aparegueren les interpretacions, s’esvaïren els objectes i emergiren els conceptes, proliferaren els sil·logismes, la sofística florí, els axiomes pegaren a fugir, es van imposar les emocions, l'instint es va imposar a la raó, l'alta cultura perdé tot el seu prestigi i la baixa prengué a l'assalt els salons versallescos, el que era elitista i el que era popular s’intercanviaren la roba. Mentrestant, l'autoritat corria a amagar-se en l'ombra per a reformular-se, i la individualitat es feia miques a mesura que augmentava l'individualisme. No es tractava d'incrementar la capacitat crítica de la ciutadania amb aquella febre qüestionadora, sinó de desactivar-la equiparant-la a un tot val. I sobre l'absència de certeses, sobre el solar que deixaven, es van construir i es continuen construint els discursos més infames i aparentment convincents, com ara la inutilitat de les humanitats, el desprestigi dels intel·lectuals (al qual tants d’ells han contribuït activament), la ineficàcia de la cosa pública, la primacia de la llibertat econòmica sobre la política, la impossibilitat d'alternativa al sistema vigent o la mateixa fi de la història. Per no mencionar tots els disbarats puntuals que s'intenta justificar amb aquest argumentari.
Les categories tradicionals, ètiques, econòmiques, polítiques i socials s'han reformulat amb l'objectiu de facilitar l'avanç del mercat i el suposat benestar consumista. Tot és mercaderia, i allò que no ho és, per molt real que pretenga ser, crema en el mateix foc que les utopies. Sobre el substrat cultural postmodern, el neoliberalisme ha anat desacreditant les teories que donaven suport als grans discursos transformadors que s’han anat desenvolupant i han coexistit de la Il·lustració ençà. Així és com han quedat inconcluses les velles batalles universalistes i s'ha aconseguit que el personal s'embranque en unes altres de noves, que, majoritàriament giren entorn de la diferència i la diversitat, i el fonament i objectius de les quals no sempre estan clars ni acaben de convergir en un front comú. Pel que sembla, ningú no el considera necessari, aquest front. Mai en la història hi ha hagut tantes categories humanes ni tants criteris de classificació. Els nostres caps s'han convertit en subtils computadores taxonòmiques, i l'inventari no para de créixer. Però, abans o després, entropessem amb coses inabastables que es resisteixen a ser interpretades o catalogades, i quan, imbuïts d'aquest relativisme cognitiu i capficats en la nostra particular causa identitària segregada d'una causa global —causa que a aquestes altures ningú no lidera—, ens enfrontem a alguna cosa d'aspecte monolític que avança cap a nosaltres de manera imparable, com ara una pandèmia, una estafa financera global (o dos), una guerra, un genocidi, la crisi climàtica o, simplement, l'empobriment generalitzat, ens sentim inermes i desorientats. No estem preparats per a enfrontar-nos a res de tot això. No estem preparats per a fer front a res que no es puga parar amb un tuït.
El món inequívocament incert a què anem a tota virolla sembla ser el corol·lari inevitable d'aquesta època. Ara truca a la nostra porta la intel·ligència artificial amb la seua pretesa capacitat de crear un món fictici indistingible d’aquell que consideràvem real. Si encara hi havia algú que es resistia a acceptar la idea que la veritat no existeix, que és una qüestió de perspectiva, d’ací a no res no hi haurà qui ho discutisca. Qualsevol cosa que vegem, sentim o llegim podrà ser apòcrifa, començant pels articles com aquest. Riu-te’n tu de les fake news actuals. Ja és possible suplantar persones, imitar veus, crear documents, fer pel·lícules i fabricar amb tot això notícies complexes totalment inventades, de manera realista, amb un aspecte perfectament versemblant. Segons tots els pronòstics, aviat ens veurem immersos en una falsificació a escala global. I caurem a mans dels orfebres d'aquesta magna obra de bijuteria, perquè d'ells són les ferramentes que l'estan propiciant. Però a qui li importa, excepte a quatre ploramiques. Som una nova espècie de proletariat feliç, sense una mínima consciència de classe. Com a màxim, una consciència identitària pseudopolítica. Com els obrers de manual, no tenim control sobre els mitjans de producció, sobre la IA i tots els seus derivats, però a diferència d'aquells, cada vegada interessem menys com a força de treball, només se'ns demana que continuem prement botons, que tinguem fe i tirem endavant. Mai com fins ara ens hem sentit tan solts i tan profundament específics, com a individus o com a grup més o menys homogeni, únics fins al deliri solipsista, cada un mirant a través d'un cristallet del seu color favorit mentre el món esdevé monocromàtic. Ja poden vindre els neoludites, els tecnòfobs i els hippies agrits amb els seus desvaris. No aconseguiran parar aquest tren. Que s'hi tiren en marxa, si volen. O que es conformen de traure el cap per la finestreta i veure com s'allunya aquell món seu tan verdader, tan tangible, tan comprometedor, tan carregós.
0