Francesc Almela i Vives (1903-1967) és un cas singular. Tothom és singular, però uns més que altres... Un “històric” del valencianisme d’abans de la guerra civil, traspassat fa ja molt de temps, un testimoni del passat, bastant oblidat (una mena de “veu que arriba de lluny”). Però que no deixa de ser rellevant, situat en el seu temps, o representatiu,  i a qui l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) -baula de consens, i per això mateix acaçada-  ha declarat Escriptor de l’Any enguany, el 2026. Cal esperar que la fita aportarà informacions i estudis interessants sobre un personatge que tingué el seu moment -als anys vint i trenta, especialment-, però que va haver de travessar la llarga nit del franquisme, i no en quedà indemne. També estaria molt bé que la commemoració il·luminés tota una època, un període històric prometedor -els anys 20 i 30-, després estroncat i francament ombrívol, així com el “factor humà”, sempre il·lustratiu. Podria posar llum sobre què feren i què no feren, uns i altres, en circumstàncies tan adverses. A les quals uns s’adaptaren i uns altres, pocs, s’hi resistiren.

Francesc Almela i Vives fou un valencianista molt destacat de l’època de la República, nascut a Vinaròs, però criat a València, que sobrevisqué al terrabastall i hagué de cercar un lloc al sol o com es deia llavors un “modus vivendi”. Com alguns altres, s’hagué de fer perdonar, passà a un pla discret i posà el seu considerable know how sobre “les coses valencianes” al servei de la nova situació o en sintonia amb el règim, amb els qui manaven. Qui eren? Una barreja de feixistes de FET-JONS, integristes, ex DRV, clericals, tradicionalistes, aristòcrates i rics en general, tots amb grans ànsies de revenja (la València republicana havia resistit fins al final).

Però ell era un gran especialista en València i “lo valenciano”. I el franquisme maldava per ocupar també l’espai d’allò “local” o “regional”:  la identitat superficial i folklòrica, a tot estirar historicista, sempre que no entrés en contradicció amb la unitat de destí universal definida per la mentalitat castellana-espanyola dominant, arrogantment dominant, que perviu encara ara. La “gaita” -ací era la dolçaina- estava bé, però la “lira” la controlaven ells, els qui tenien la paella pel mànec. Una mica allò dels “coros y danzas”, tan insuportable, amanit amb pergamins i papers d’arxiu que evocaven l’Antigor, sense cap projecte de futur ni afirmació de present.