Comunidad Valenciana Opinión y blogs

Sobre este blog

Economista, assagista i traductor valencià, activista cultural i cívic, Gustau Muñoz és codirector de la revista L'Espill i col·laborador de L'Avenç i altres publicacions. Durant anys va ser editor a la IVEI, on fou cap de redacció de la revista Debats, i posteriorment a Publicacions de la Universitat de València. Autor dels llibres ‘Espill d’un temps’ i ‘Elogi del pensament crític’, així com de 'Corrents de fons Societat, cultura, política', 'El vertigen dels dies. Notes per a un dietari' i 'La vida dels llibres', tots publicats entre 2019 i 2021. Abans havia publicat 'Intervencions', 'A l'inici del segle' i 'Herència d'una època'.

Tres dissidents (Ridruejo, Claudín, Pradera)

Sobre este blog

Economista, assagista i traductor valencià, activista cultural i cívic, Gustau Muñoz és codirector de la revista L'Espill i col·laborador de L'Avenç i altres publicacions. Durant anys va ser editor a la IVEI, on fou cap de redacció de la revista Debats, i posteriorment a Publicacions de la Universitat de València. Autor dels llibres ‘Espill d’un temps’ i ‘Elogi del pensament crític’, així com de 'Corrents de fons Societat, cultura, política', 'El vertigen dels dies. Notes per a un dietari' i 'La vida dels llibres', tots publicats entre 2019 i 2021. Abans havia publicat 'Intervencions', 'A l'inici del segle' i 'Herència d'una època'.

Dionisio Ridruejo, Fernando Claudín, Javier Pradera: tres personatges, la vida i l’obra dels quals il·lustra, encara, moltes coses poc explicades de la història contemporània a Espanya. Tots tres -testimonis directes i en algun moment protagonistes- foren “dissidents”, però de característiques diferenciades. Per bé que compartien un denominador comú innegable, o més aviat dos: el distanciament decidit, inequívoc, respecte del seu arrenglerament primer i la capacitat d’encarar-se amb la seua consciència, de pensar per compte propi, d’assumir el risc de la dissidència.

Eren espanyols que raonaven, podríem dir manllevant una expressió de Gil-Albert: “un español que razona”, com si això fos una anomalia, una excentricitat. I no pot estranyar, coneixent tot el que va haver de veure i de viure Juan. ¿Com no havia d’admirar-se davant gent que raonava, gent que era culta i educada? Ell va patir, després del 1948, un exili interior horrorós, envoltat a València de gent com el capità general Joaquín Ríos Capapé, el governador civil Antonio Rueda y Sánchez Malo, l’arquebisbe Marcelino Olaechea i la resta de fuerzas vivas que dominaven una societat vençuda i humiliada. Quan el va retrobar Max Aub cap al 1969, sobrevivia (espiritualment) amb prou feines. Estava esgotat, moribund. Així ho va reflectir Aub a La gallina ciega.

Però el món és ampli, és sempre molt més. Enmig de la foscor hi havia veus que reflexionaven en una clau diferent. Ací em vull referir als tres homenots esmentats, que també varen viure, a dins o a fora, aquella època. Als quals bé podríem afegir uns quants més, com ara, per dir-ne alguns, Jorge Semprún, Juan Goytisolo, Juan Benet, Manuel Sacristán o Rafael Sánchez Ferlosio, que també varen raonar i dissentir, i en deixaren constància. Tots ells pertanyents -per origen, vocació o marc de referències- a la cultura castellana-espanyola, tots ells dissidents d’alguna cosa.

Descubre nuestras apps