Sembla, diuen, que l’estiu -fins fa poc una estació benigna, ara ja no ho sabem- és una època de l’any especialment propícia a la lectura. Sobretot de novel·les i narracions que enganxen. Un temps procliu a una lectura distesa, si és que això és possible. No ho tinc tan clar, perquè sovint les històries que s’expliquen en aquesta literatura -quan tracten del poder, del mal, de les davallades als inferns de cadascú- inclouen dosis de tensió considerables. Bé perquè l’argument és inherentment pertorbador o perquè interactua amb vivències personals, que remouen per dins. En qualsevol cas, benvinguts uns dies d’abandonament de la rutina habitual -de llibertat provisional o condicional- que permeten temps aparentment buits, dedicats a la lectura. Jo recomanaria omplir aquests moments, aquesta lectura d’estiu, amb un seguit de novel·les i narracions publicades recentment pels nostres autors i autores. No només, és clar, però per què no fer-ne la prova?

Més enllà de tot el que podria argumentar al voltant de la dimensió social del fet literari en el nostre context i amb la història que arrosseguem, la raó n’és una de molt simple i primària. Són llibres que valen molt la pena, que denoten un punt de maduresa i destresa en l’art d’inventar històries i d’explicar-les amb gràcia realment reconfortant. Això d’inventar, per descomptat, cal agafar-lo amb cura, perquè sovint les novel·les i narracions de què parlaré tot seguit prenen peu en fets viscuts o recreats, recordats o documentats, en facetes amagades de la realitat reconstruïda, evocada o transfigurada. La creació literària, entre la ficció i la no ficció, rebenta normes i receptes, es pren totes les llibertats, en funció de la imaginació i la capacitat creativa dels escriptors. Cosa que els lectors agrairan, evidentment, si els depara moments de plaer, emoció  i enriquiment personal, perquè la lectura ajuda a obrir la ment, a visitar altres mons, i -de pas- a millorar el domini de la llengua. 

Una qüestió gens menyspreable. La llengua, aquest terreny disputat que “ells” voldrien problemàtic.  Doncs, no. La llengua s’ha d’estimar i valorar, i cal esforçar-se per dominar-la i fer ús de tots els seus recursos. No res que no siga exigit en qualsevol àmbit cultural del nostre entorn, però que els enemics seculars del valencià, del català, ens han negat sempre. Juan Benet i Rafael Sánchez Ferlosio atacaven sense pietat el mal ús del castellà. A França el domini del francès és una premissa de tot. A Alemanya qui no sap escriure bé l’alemany (el Hochdeutsch, l’estàndard) té poc recorregut. I al País Valencià? Qualsevol indocumentat es permet donar lliçons.