Els oblidats (2): Clariana, Bernàcer
Sobre este blog
Les Notes de Lectura tracten de llibres, història i cultura d’una manera àmplia i lliure, tan lliure com l’experiència lectora del seu autor, Gustau Muñoz. Tot hi cap, però sobretot l’assaig, el pensament, la crònica i les aproximacions analítiques a una realitat polièdrica i canviant. En aquesta secció es dedica una atenció sistemàtica a la no ficció, no tan sols en la llengua en què s’escriu, sinó oberta a tots els vents del món, per bé que l’objecte primari de seguiment hi és la producció editorial valenciana i, en general, les manifestacions més destacades de la cultura catalana.
En un primer acostament a personatges més o menys oblidats -o escassament coneguts o reconeguts en cercles amplis- de la cultura i la política del segle XX, m’havia referit a Gabriel Alomar i a Joan Chabás. (https://www.eldiario.es/comunitat-valenciana/notes-de-lectura/els-oblidats-gabriel-alomar-joan-chabas-i-tants-altres_132_13403551.html). És a dir, un mallorquí promotor del catalanisme republicà, a més de pensador polític subtil i perspicaç, i un valencià de Dénia, poeta i assagista, que participà de les avantguardes i la Generació del 27, i que es comprometé a fons amb l’antifeixisme en la cruïlla dels anys trenta. Havia conegut en directe el feixisme italià en el temps que fou lector d’espanyol a Gènova. Tots dos moriren a l’exili. El seguit de noms podria ampliar-se molt, certament, però voldria acotar-lo ara en referència a dues figures en certa mesura paradigmàtiques.
Bernardo Clariana (1912-1962) és un altre personatge de la galàxia dels autors oblidats, o no considerats com cal. Col·laborador de la revista Nueva Cultura de Josep Renau, que es va publicar entre 1935 i 1937, per tant antifeixista proper en algun moment al Partit Comunista, i membre de l’Aliança d’Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura, nascut a Carlet (la Ribera Alta), fill d’una família benestant -el pare era farmacèutic propietari d’uns laboratoris molt coneguts a València-, i mort encara jove a l’exili. Morí sembla que ofegat accidentalment en una platja francesa. Poeta, llatinista i crític literari. Hem d’agrair, entre tantes altres coses, a Manuel Aznar Soler la recuperació de la seua obra i figura oblidades. Una recuperació, almenys, en el paper, que ja és molt de tota manera, concretada en el volum Artículos y ensayos (IAM, 2014) i també en Poesía completa (IAM, 2005).
A Hora de España (setembre de 1937) -la gran revista cultural i literària de la resistència republicana que es va fer a València-, Clariana va publicar un article sobre la Crónica General de la Guerra Civil on hi trobem una afirmació que refermaria, o més encara, l’argumentació de Ferran Garcia-Oliver al seu assaig sobre el nacionalisme espanyol Una i eterna (Afers, 2026): “Nuevamente España se va haciendo a sí misma, como nación fuerte y unida, en la empresa común de ir recobrando su territorio a la invasión extranjera y a la morisma”. Atenció al llenguatge: una èpica entre 1808 i la Reconquista, que insisteix en una idea: “no existe sino necesaria renovación, allí donde el fondo de nuestra raza persiste y las condiciones históricas se repiten”... Déu n’hi do, podíem dir.
0