Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.
Sobre este blog

Economista, assagista i traductor valencià, activista cultural i cívic, Gustau Muñoz és codirector de la revista L'Espill i col·laborador de L'Avenç i altres publicacions. Durant anys va ser editor a la IVEI, on fou cap de redacció de la revista Debats, i posteriorment a Publicacions de la Universitat de València. Autor dels llibres ‘Espill d’un temps’ i ‘Elogi del pensament crític’, així com de 'Corrents de fons Societat, cultura, política', 'El vertigen dels dies. Notes per a un dietari' i 'La vida dels llibres', tots publicats entre 2019 i 2021. Abans havia publicat 'Intervencions', 'A l'inici del segle' i 'Herència d'una època'.

Llibres sobre revistes

Gustau Muñoz

0

Sobre este blog

Economista, assagista i traductor valencià, activista cultural i cívic, Gustau Muñoz és codirector de la revista L'Espill i col·laborador de L'Avenç i altres publicacions. Durant anys va ser editor a la IVEI, on fou cap de redacció de la revista Debats, i posteriorment a Publicacions de la Universitat de València. Autor dels llibres ‘Espill d’un temps’ i ‘Elogi del pensament crític’, així com de 'Corrents de fons Societat, cultura, política', 'El vertigen dels dies. Notes per a un dietari' i 'La vida dels llibres', tots publicats entre 2019 i 2021. Abans havia publicat 'Intervencions', 'A l'inici del segle' i 'Herència d'una època'.

Les revistes de cultura i pensament han sigut -i són encara- un component distintiu de la cultura europea de la modernitat. Un instrument cabdal de difusió de les idees, del debat intel·lectual, de la informació i la formació d’un segment influent del públic lector, com va glossar de manera memorable l’editor i escriptor italià Roberto Calasso. Les Temps modernes -la revista de Jean Paul Sartre i Simone de Beauvoir- era la revista de capçalera d’Armand Obiols, segons Mercè Rodoreda. Un addicte a la lletra impresa i un personatge molt segle XX, Obiols, que al seu torn fou -durant una època- l’ànima de la Revista de Catalunya, una publicació que enguany celebra el centenari (1924-2024) i que volgué fer aquesta funció en el context de la cultura catalana. Hi va reeixir, tot i que de manera intermitent com a efecte dels daltabaixos històrics que ha viscut el país. La Revista de Catalunya tingué directors com Ferran Soldevila, J. V. Foix, Antoni Rovira i Virgili, Armand Obiols o Jaume Serra Hunter, i fou recuperada als anys vuitanta per Max Cahner. Moltes vicissituds, incloent l’exili, que es ressegueixen al número 300 (2017) de la revista, documental i commemoratiu, amb articles de Jordi Manent, Jordi Amat o Josep M. Roig Rossich, a més de la reproducció de textos d’antics directors.

La qüestió rellevant, en tot cas, és que la Revista de Catalunya, dirigida ara per Lluïsa Julià, ha tornat, es continua publicant amb voluntat i esforç. Al seu costat, unes quantes revistes en català mantenen la flama: L’Avenç, L’Espill, Compàs d’amalgama, El món d’ahir, Lletraferit, Política&Prosa, Mètode, Serra d’Or, Afers, Els Marges, Saó, etc. Pel camí s’han quedat d’altres, com Transversal, Rels, Lluc o Idees. A l’espai digital en sobreviuen, encara, unes quantes o bé s’hi han instal·lat directament, sense una història prèvia en paper.

Tot són dubtes en aquest terreny. Algunes revistes històriques com Esprit, Merkur, Il Mulino, New Left Review , London Review of Books, New York Review of Books, o Dissent sobreviuen i, si és el cas, es renoven. Altres més aviat duen una vida discreta o estantissa, com ara Revista de Occidente. Continuen en peu moltes més capçaleres que no sembla. Mireu, si teniu interès, les webs d’Eurozine o ARCE. Però els problemes a què han de fer front són seriosos.