Com ens arriba el passat al present? Doncs, per vies insospitades i atzaroses, per la memòria personal i de l’entorn, per la memòria transmesa, pel record que en tenim, a través de lectures diverses, pels vestigis que podem trobar ací i allà. Tot fràgil, inconnex, fragmentari, insegur fins i tot. La memòria és molt important, una eina cognitiva (o pre-cognitiva) fonamental de cara a fer-nos una idea del món. Ara bé, la història com a disciplina –“l’única ciència vertadera”, exageració que es pot llegir a La ideologia alemanya- és l’instrument de què disposem per a garbellar, per a estructurar, per a filtrar amb alguna garantia el magma informe del que passava “abans d’ara” , que no coneixem o que coneixem de manera insuficient. Evidentment, es tracta de la història d’aspiració científica -perquè raona a partir de fets, de fonts contrastades, de la contraposició de discursos alternatius, perquè compara i examina les dades a l’abast i tracta d’establir marcs teòrics. La història en aquest sentit és el fulcre que permet establir una representació versemblant del passat. Tanmateix, res és el que sembla. Tot és molt més envitricollat.

El passat és dimensió temporal, que sembla que no és tan lineal... Una dimensió  que cal veure de manera més matisada , com s’argumenta al llibre de Susan Buck-Morss Year 1: A Philosophical Recounting (MIT 2021), en castellà Año 1: un recuento filosófico (Akal 2024), que explora el món mental, filosòfic i polític abans de la Gran Divisòria (quan no hi havia separació entre política i teologia, entre ciència i màgia, entre Atenes i Jerusalem, entre Orient i Occident): l’any 1, el segle primer de l’E.C. o era comuna. Un llibre -d’una investigadora creïble, especialista en Walter Benjamin- que mereix un comentari in extenso. El passat -i les categories que feia servir, gens òbvies de vegades- és terra incognita, tot i que podem sospitar que no tant (la cosa humana és sempre pareguda). Però cal conèixer-lo en la mesura possible, marcar-ne els tombants, les divisòries, identificar les diferències, per tal d’entendre la marxa de la història. No sempre és fàcil copsar el passat, fins i tot el passat recent, que s’allunya, s’esmuny i es difumina.

Posem per cas la València -el País en general- dels anys seixanta i setanta del segle XX. S’hi va produir una florida cultural espectacular després dels “anys de penitència” de la llarga postguerra. Tot encara tendre, primerenc, inicial o iniciàtic. Però considerable i valuós, en el terreny cultural: de les idees, de l’art, del teatre, del llibre, de la ciència, del pensament i la creació en general. Què en sabem? Molt i poc alhora. Perquè ens manca la necessària síntesi d’història cultural -algú hauria de fer-la- que permetria entendre millor el que va passar entre les acaballes del franquisme i els primers anys de la democràcia recuperada, pròleg i avantsala del que vindria després i que s’encavalca amb el present.