És una editorial històrica, aquesta de la qual parlarem avui: L’Estel. L’editorial valenciana més acurada, digna i solvent dels anys trenta del segle XX -aviat farà un segle de la seua fundació-, quan semblava que el valencianisme polític i cultural prenia embranzida. I la va prendre, i tant que sí, però el colp de la desfeta del 1939 s’ho endugué tot per davant: vides, dignitat, il·lusions i projectes. La llarga dictadura nacionalista espanyola acabà amb tot això. Amb l’esperança d’una societat millor, l’emancipació de les dones i la promoció social dels més desfavorits, l’augment del nivell educatiu i cultural, la consolidació d’una Renaixença feble i el desplegament d’un valencianisme amb una projecció social més àmplia. És a dir, amb una modernitat republicana que hauria estat tan beneficiosa com raonable. Però no va poder ser. Els interessos de l’Espanya negra, l’oligarquia, el clero integrista, els generals africanistes, en connivència amb una conjuntura internacional nefasta -l’auge del feixisme i el nazisme- ho varen fer impossible.

El País Valencià fou arrasat en tots els sentits. Sobretot en l’aspecte humà, cultural, de la dignitat humana, del sentit de la llibertat. Max Aub va descriure’n cruament l’estat d’esperit, que es prolongava anys i anys, a La gallina ciega. Tot i així, als anys seixanta pogueren alçar-se tímidament alguns caps. O no tan tímidament. El desafiament contundent i rebel -públic, fora de catacumbes i clandestinitat coratjosa- té data de naixement, i vingué del valencianisme. Fou el 1962. L’annus mirabilis de Joan Fuster i Ortells, quan publicà quatre llibres alhora: Nosaltres els valencians, El País Valenciano, Qüestió de noms i Poetes, moriscos i capellans. Joan Fuster fou tot un cas, un cas a banda i excepcional, com tothom sap. Segur de si mateix, de qui era, d’on venia i de com era. No havia passat per cap seminari, ni major ni menor, ni per la Gregoriana, no s’angoixava pels sentiments de culpa i tota la ganga melodramàtica. No havia de demanar perdó per ser com era o per pensar com pensava: ni s’ho plantejava. Potser hi tenia alguna cosa a veure la condició de la família: son pare, carlí, fou el primer alcalde de Sueca en el franquisme. O ves a saber per quines opcions vitals. Ell, en qualsevol cas, va fer camí a banda, propi i original.

El fet és que Fuster va marcar època: va desbrossar vies de redreçament i va descartar opcions estèrils del passat, alhora que salvava les poques coses aprofitables d’una trajectòria del valencianisme polític i cultural de la pre-guerra, certament gens lluïda. Però a l’igual que la limitada Renaixença valenciana, un llegat -o un llevat- imprescindible. Ningú com ell va contribuir a repensar i a donar difusió, com i quan va poder, als esforços del passat, a una tradició esquifida però valuosa: no en teníem altra.