eldiario.es

9

Síguenos:

Boletines

Boletines

Gustau Muñoz

Economista, assagista i traductor valencià. Activista cultural i cívic. És codirector de la revista L'Espill i col·laborador de L'Avenç i altres publicacions. Durant anys va ser editor a Publicacions de la Universitat de València. Autor, entre altres, dels llibres 'Intervencions', 'A l'inici del segle' i 'Herència d'una època'. 

  • Reacciones a sus artículos en eldiario.es: 29

Reivindicació de l’escenari urbà

En l’argot econòmic hi ha un parell d’expressions que s’entenen de seguida i que estalvien explicacions ulteriors. Responen, de fet, a situacions i experiències ben conegudes. Segurament hi ha més conceptes dels economistes que han passat a ser d’ús més o menys general, però els “fracassos del mercat” i les “economies externes” trobe que tenen un interès particular.

El mercat resol molts problemes amb eficiència, però no sempre. En la provisió de bens públics no funciona. Els oligopolis, les barreres d’entrada i altre tipus de desordres interns fan que, de vegades, no siga l’opció òptima. Els monopolis l’anul·len i per tant la intervenció pública esdevé imperativa. Depén dels sectors, però en general el mercat ha de ser regulat per evitar abusos o riscos innecessaris i se n’han d’excloure activitats sensibles o perilloses, inacceptables èticament i políticament indesitjables. Tant de mercat com siga possible, tant d’Estat (o sector públic) com siga necessari, deia una fórmula socialdemòcrata que com a metàfora de tot un enfocament no està malament.

Seguir leyendo »

Restaurar el circuit econòmic

Les setmanes de confinament han deixat tocat el circuit econòmic. Han interromput l’activitat productiva, la prestació de serveis, el funcionament normal de les administracions, del món educatiu i cultural, del comerç, del turisme, i un llarg etcètera. Era absolutament inevitable. El confinament sever ha estalviat mals majors, una gran mortalitat, era de sentit comú actuar amb contundència i fer cas als experts. Als epidemiòlegs, concretament. Als especialistes en salut pública i prevenció i tractament d’epidèmies. Tot s’ha hagut de fer en un temps rècord, davant un enemic invisible que no mostrava totes les seues cartes, perquè era desconegut. Un virus nou, del qual no hi havia experiència prèvia. Però que també en un temps record ha estat desxifrat i apamat. Ara ja se’n saben moltes coses. Avantatges de comptar amb un aparell científic i un sistema sanitari avançats. I ara s’estan fent assajos clínics, sembla que reeixits, d’una vacuna que podria estar operativa abans del previst.

Tots els països del nostre entorn, i molts altres de més allunyats, han hagut de reaccionar amb rapidesa i amb improvisacions. En alguns casos amb una notable falta de prudència i sensibilitat, amb errades monumentals de plantejament derivades del menyspreu al consell dels científics. L’actitud inicial de Boris Johnson, després rectificada, i la contumàcia del president Trump són de vergonya aliena, indignes de països tan importants. No diguem ja la irresponsabilitat d’un Bolsonaro, al capdavant del país més poblat de Llatinoamèrica. El populisme de dretes, incontinent i bocamoll, compartit per aquests tres líders i uns quants més és un perill públic.

Seguir leyendo »

La rebel·lió dels rics

Manifestacions irades als barris benestants d’algunes ciutats, amb epicentre al barri de Salamanca de Madrid. A València, davant una caserna militar en desús, a l’Albereda. Amb l’assistència, per exemple, de Mayrén Beneyto, ex regidora del PP amb Rita Barberà, i filla de Bartolomé Beneyto Pérez. (Que fou fundador de les JONS a València). Tot en ordre. Com sempre la gent d’ordre al seu lloc. Un vent de fronda bufa als barris privilegiats, molt indignats perquè no poden anar al xalet de Xàbia i perquè a més han d’aguantar un govern de rojos que no perd els papers i actua amb eficàcia. Això dol. A més de la lectura semiòtica del lloc triat per a la concentració, que no és gens innocent o casual, com tampoc no son casuals algunes trobades. Hi ha coses que no es poden passar per alt. No son fets anecdòtics.  Crits de “gobierno, dimisión” i “gobierno asesino” no són precisament clams de moderació, sensatesa o trellat. Responen a un vell atavisme...

El vell atavisme d’anar contra un govern que no controlen les bones famílies de sempre, les elits conformades durant 40 anys de règim franquista. Un govern emanat de les urnes -seguint de manera impecable les regles del joc- que tanmateix no reconeixen, i del qual abominen. A València aquesta tirada és molt minoritària i circumscrita, però a la capital del capital -a Madrid- l’ombra del motí d’Esquilache sembla que és allargada, segons informacions i filmacions dignes de crèdit.

Seguir leyendo »

Llibres nous, malgrat tot

Un dels efectes de la quarantena i de les limitacions -assumides amb realisme i conseqüència davant una emergència sanitària indefugible- ha estat el tancament de les llibreries, que a poc a poc, amb comptagotes, comencen tot just a recuperar una mínima operativitat. Tant de bo la recuperen en plenitud, com les farmàcies o les botigues de queviures. I si cal entrar-hi amb mascareta i guants com als supermercats, ho farem. Responsabilitat i civisme per damunt de tot -a l’inrevés que els irresponsables que es manifesten al barri de Salamanca de Madrid com si estigueren a Caracas. Som europeus. Ells, no ho sé. Crec que no...

Però el tema seriós és un altre. El sector del llibre ha patit extraordinàriament. Plou sobre mullat, és clar. Caldrà anar a la recerca del temps perdut, com Proust, amb imaginació i ganes, per sobreposar-nos al daltabaix del tancament prolongat i de la supressió de la diada de Sant Jordi i de la Fira del Llibre, de l’anul·lació del llançament i promoció de tantes novetats en les quals autors, editors, llibreries i públic hi havien posat esperances i grans expectatives. Durant uns mesos, massa, els llibres han restat als magatzems. S’han fet invisibles. Els programes de les editorials han sofert un eclipsi, una aturada, un ajornament.  I que només siga això.

Seguir leyendo »

Això va per a llarg

La dreta espanyola va extraviada, perduda, desorientada. Només sap fer una cosa, com l’eriçó de la coneguda faula que va compondre el poeta grec Arquíloc (represa magistralment per Isaiah Berlin), que és rebentar i atacar el govern quan no el deté, perquè el considera propietat natural dels seus, que són per definició “els millors”. (Com ara, quina ironia!, Isabel Díaz Ayuso, Marcos de Quinto, Ortega Smith, Isabel Bonig, i el bala perduda de Cantó...).

Aquesta dreta lamentable (ignara) no sap el més important i recomanable. En situacions complexes cal fer, una mica, com la rabosa o la guineu de la faula: furonejar, provar, temptejar, corregir-se, escoltar els experts i no fer demagògia ni traficar amb el patiment de la societat.

Seguir leyendo »

Qui llegeix Lucreci?

“Contra la superstició, llegiu Lucreci” és el títol d’un article recent de Martí Domínguez en el qual parla sobretot de Philip Roth (n’ha llegit aquests dies la novel·la Nèmesi) i aprofita per defensar la ciència contra la superstició, l’escepticisme contra el fanatisme. S’inspira en el gran poema de Lucreci De rerum natura, que recomana i considera un avançat de les idees científiques, de la immanència (enfront d’una fantasiosa transcendència) i la contingència dels fets humans i naturals. Roth havia escrit una ficció inquietant al voltant d’una epidèmia, i les conseqüències nefastes de cerca de falsos culpables i les cabòries esbojarrades a què havia donat lloc. Com ara, en certa mesura. Aquesta lectura li permet traçar un paral·lelisme amb la situació creada pel coronavirus i les seqüeles de misticisme, idees extraviades i improvisacions d’autoajuda.

Però convé destacar que ara la cosa no ha arribat massa lluny, ni de bon tros. Hi ha progrés moral en la humanitat? Potser sí, cosa sorprenent, però hem de celebrar i constatar que la confiança en la ciència i les autoritats sanitàries entre la gran massa de la població ha avançat moltíssim. O no és així? Potser alguns capellans han tret a passejar relíquies, però segurament s’han posat mascaretes...  Fa uns segles hi hauria hagut una cacera de bruixes.

Seguir leyendo »

La malenconia del lector

El neguit és inevitable. Les seduccions de les lectures possibles són gairebé il·limitades. Tens els prestatges plens de llibres d’un gran interès, i no els pots llegir. Han passat els anys, has acumulat llibres -i tanmateix, només una ínfima part dels que hauria pogut ser- en funció d’un programa implícit de lectura absolutament inabordable o desmesurat. Impossible de dur a la pràctica. Només vivim una vida i la vida són moltes coses. Eixir a passejar o quedar-nos tancats a casa llegint llibres? Anar al cinema, a travessar muntanyes, a “calcigar la terra”, a dispersar-nos, o romandre reclosos, com uns monjos benedictins, passant pàgina rere pàgina? Un dilema, certament. Només la mesura i l’equilibri ajuden en aquests casos, però qui té mesura i equilibri en dosis massives i sostingudes en el temps?

La relació amb la lectura és estranya. Per a uns és merament instrumental, un tràmit professional o un esbarjo, una dissipació. Per a uns altres no. Per a un contingent més o menys reduït de gent és un afer molt seriós.

Seguir leyendo »

La mort com a injustícia

Aquests dies s’ha especulat molt sobre la resposta europea, i occidental en general, davant la pandèmia del Covid-19. Una resposta exagerada? Hem perdut els papers? S’ha exagerat l’amenaça, el confinament, molt sever especialment al nostre país, i la suspensió d’activitats econòmiques? És una pregunta reiterada, que inclou molts aspectes controvertits.

Avesats a controlar els processos d’emmalaltir i a reduir al màxim la mortalitat, a ajudar malalts i gent amb problemes, a esforçar-nos per evitar un final massa enjorn, i per acompanyar els terminals amb tota mena d’atencions, presència de familiars i intervenció alleujadora de professionals que saben evitar patiments inútils -diguen el que diguen els dogmàtics inhumans d’inspiració religiosa-, les situacions que s’han viscut darrerament ens afecten del ple. Ens toquen el tendre...

Seguir leyendo »

L’estat de la política i de la cultura

Quan despertàrem, el coronavirus encara estava ací. Podríem dir, emulant Augusto Monterroso. Sí, va per a llarg. Fins que no es trobarà, comprovarà, fabricarà massivament i arribarà a tothom, una vacuna per al sars covid 19, o mentre que un gruix de la població -del 50% al 60%- no haja desenvolupat anticossos després d’haver passat la malaltia amb símptomes lleus o greus, o de manera asimptomàtica, l’epidèmia estarà ací, com una amenaça severa. I en qualsevol cas, caldrà prendre precaucions, és a dir, distanciament social, guants i mascaretes, higiene màxima i neteja freqüent. Es pot fer, no és cap drama.

En comparació amb pandèmies del passat en què podia morir un 30 per cent de la població, o més, la humanitat està molt més preparada.  Compta amb més defenses, amb més recursos científics i amb un sistema sanitari sòlid i experimentat.

Seguir leyendo »

Els grans llibres d’Occident

La gran catàstrofe d’Europa durant la primera meitat del segle XX, el seguit de guerres devastadores amb milions de víctimes -les dues guerres mundials, 1914-1918 i 1939-1945-, la deriva homicida de l’antisemitisme i la Xoà, el sorgiment del feixisme i el nazisme, la involució del comunisme cap al totalitarisme estalinista i la raó d’estat, la destrucció de la democràcia, l’anul·lació de la llibertat, la negació del que havien estat els ideals europeus d’ençà de la Il·lustració i la Revolució francesa, tot plegat fou en un moment determinat, durant la Segona Guerra Mundial i posteriorment, motiu i estímul -un estímul amarg- per a una reflexió aprofundida, per a l’elaboració d’obres teòriques d’una gran ambició. Les preguntes tallaven com eines esmolades. Calia explicar i traure a la llum els mecanismes pregons, les causes possibles, d’una trajectòria endimoniada, que havia portat a l’autodestrucció d’Europa.

 ¿Com podia ser que el segle del progrés, de la ciència i la tècnica, de la racionalització, de la millora econòmica, en comptes de realitzar les promeses de la Il·lustració havia caigut tan baix, en el fangar del carnatge bèl·lic, del genocidi, de les dictadures, de la repressió salvatge, dels afusellaments, de la tortura, dels camps d’exterminació, de la destrucció de l’adversari, de l’anorreament de la raó i de la vida?

Seguir leyendo »