eldiario.es

Síguenos:

Boletines

Boletines

Menú

Gustau Muñoz

Economista, assagista i traductor valencià. Activista cultural i cívic. És codirector de la revista L'Espill i col·laborador de L'Avenç i altres publicacions. Durant anys va ser editor a Publicacions de la Universitat de València. Autor, entre altres, dels llibres 'Intervencions', 'A l'inici del segle' i 'Herència d'una època'. 

  • Reacciones a sus artículos en eldiario.es: 19

L'IVAM ha de tornar a ser l'IVAM

Un museu té com a missió recollir, preservar i mostrar -convenientment ordenades- obres, vestigis o relíquies del passat a les quals, des del present, se’ls reconeix un determinat valor. Que pot ser d’ordres molt diversos. Poden tenir un valor artístic substantiu o bé testimonial, informatiu, evocador. Als museus hi podem trobar grans obres d’art tothora inspiradores -quadres, estàtues, gravats i així successivament- o bé objectes d’ús quotidià com gerros, manises, aixades o cadires. Els museus emmagatzemen i mostren la cultura material i l’art del passat.

Per això l’IVAM no es va dir Museu. No es va dir “Museu Valencià d’Art Modern” o “Museu d’Art Contemporani”. És un matís conceptual important. El centre del carrer Guillem de Castro de València -quan aquest carrer s’obre al Jardí del Túria- és un Institut d’Art Modern. L’edifici tan diàfan i els diversos serveis que integren l’IVAM (la biblioteca, el magatzem, la secció didàctica, les diverses sales, el departament de comunicació) estaven pensats amb l’objectiu de fer visible la vigència i la presència de l’art modern en la vida quotidiana i la cultura del present.

Seguir leyendo »

Tots marcats per la dictadura

Escrivia fa poc Fernando Ónega -paradigma de periodista gallec, conservador-moderat, amb molts triennis, irònic-  a La Vanguardia (28 de juliol 2018) que el tret comú dels nous dirigents dels cinc grans partits a Espanya és que formen part de “la generació d’espanyols que nasqueren o feren els seus primers passos en democràcia”.  Ni Pedro Sánchez (46 anys) ni Albert Rivera (38) ni Alberto Garzón (32) ni Pablo Iglesias (39) ni Pablo Casado (37) varen viure el franquisme. “Són persones que no estan marcades per la dictadura, ni com a víctimes ni per cap tipus de col·laboració.” Si, és cert, i tant de bo. L’enhorabona. Però és tota la veritat? Persones no marcades per la dictadura? Segur?

Certament, cap dels cinc no s’ha educat ni ha crescut sota el franquisme, però no es pot dir que en siguen aliens o immunes. L’ombra d’una dictadura que va durar molts anys (1939-1977, 1936-1977 en alguns territoris de l’estat) és allargada i poderosa. I encara fa sentir la seua presència.

Seguir leyendo »

Espanya: una situació política delicada

En un sol paràgraf José Antich, director d’ El Nacional, ha resumit de manera convincent la delicada situació política espanyola, que -vistos els antecedents- podria conduir a qualsevol cosa. Esperem  que no passarà res, i que si de cas es resoldrà amb la convocatòria d’eleccions anticipades, que és el que sembla més probable. Ara bé, el resultat d’unes eleccions anticipades, si no és diriment, tampoc seria solució... I si fos diriment en favor de la dreta autoritària, doncs tampoc. Però això és avançar esdeveniments.

L’ex director de La Vanguardia explicava així el moment polític: “Un article publicat a  El País dijous es referia al rei emèrit com un "actiu tòxic" i defensava "un exili voluntari i discret". No és habitual que es publiquin a la premsa de paper aquest tipus d'articles. És un exemple més dels nervis que hi ha en aquests moments en  l'establishment de la capital espanyola i que se centren en quatre carpetes i que són vistes de la següent manera: un Govern espanyol que agrada però que arrossega una debilitat parlamentària evident, un conflicte català que la justícia espanyola ha desbocat del seu canal natural, l'explosió descontrolada de la imatge de la monarquia espanyola, i el cas del Valle de los Caídos, un afer, aquest últim, el de la tomba de Franco, que en el Madrid del poder que es passa en massa ocasions de pares a fills i entre famílies de molts cognoms irrita i molt.”

Seguir leyendo »

Una esperada biografia d’Ernest Lluch

Joan Esculies, historiador i professor de la UOC, ha guanyat el darrer premi Gaziel de biografies i memòries, promogut per La Vanguardia i RBA editors, amb el llibre Ernest Lluch. Vida d’un intel·lectual agitador. Es pot suposar que el podrem llegir aviat i llavors hi haurà ocasió de formular un judici amb més fonament. Però ja ara es pot dir que és molt bona notícia i se’n poden fer algunes consideracions. D’entrada, la idea d’una biografia d’Ernest Lluch és excel·lent, perquè fou un personatge amb una forta incidència política i cultural, que marcà en certa mesura una època. Professor, investigador, polític, ministre de Sanitat, acadèmic... No devia ser fàcil, fer una biografia del polièdric Ernest Lluch, i ja veurem com se n’ha sortit l’autor. Sí que té raó en una cosa que apuntava en una entrevista: “Hi ha molts lluchs, existeixen visions del Lluch interessat pel País Basc o de València, de l’historiador, però entre ells s’ignoren.”

Una figura complexa, amb moltes vessants. Lluch es va comprometre políticament a fons. Tothom el recorda clamant al País Basc per una eixida civilitzada a l’espiral bàrbara a què l’havia abocat un terrorisme enfollit. I tothom sap que això li va costar la vida. La seua mort injusta, brutal, el seu assassinat a boca de canó un 21 de novembre de l’any 2000, va provocar un calfred emocional i va convocar més de mig milió de persones al carrer, a la Diagonal de Barcelona.

Seguir leyendo »

¿Qué política internacional para España en la era Trump?

Llama la atención que en el reciente cónclave del PP, del que ha salido investido un nuevo presidente del partido, la política internacional no haya tenido papel alguno. Bueno, tampoco es una gran sorpresa. En general en España, la política es política interior. Y últimamente polarizada en un solo tema, que es Catalunya. Alarmadas, las mentes pensantes de la derecha -y no solo de la derecha- se debaten entre la mano dura y el diálogo. Entre el ordeno y mando judicial-represivo y el aperturismo. Como en tiempos del franquismo, sin ir más lejos. Entonces se acuñó una fórmula que viene a definir lo mismo o algo parecido: “comprensivos” versus “excluyentes”. El nuevo líder del PP lo tiene claro: nada de diálogo, recentralización a machamartillo, retirada de competencias e ilegalización, si se tercia, de partidos no afectos. Los socialistas ensayan vías más moderadas y esperan reciprocidad.

En esas estamos… y estaremos. Mientras tanto, el panorama internacional, harto complicado y peligroso, parecería que no importa, que no va con los habitantes de esta Península e islas adyacentes. Es un tema del que se habla poco o nada en los discursos habituales de los políticos en ejercicio y, en general, en los debates públicos, si bien es cierto que “debates públicos” es una expresión harto generosa, tal vez demasiado, en relación con lo que se puede leer y escuchar hoy por hoy en estos pagos.

Seguir leyendo »

Llibre i lectura a l’edat tardana

Sovint les diferències abruptes entre persones que a priori no havien de dissentir, són causa de perplexitat. També les coincidències massa reiterades. En el primer cas la sorpresa està assegurada i el debat s’anima. En el segon, la constatació d’una àmplia coincidència en un cert diagnòstic fa pensar. Tanta unanimitat, no serà deutora d’alguna cosa més profunda que el lloc comú o la reiteració del tòpic? Si una idea és defensada i refermada amb insistència per un seguit de gent que és fiable per altres conceptes, caldrà esbrinar què hi ha del cert en allò que afirma.

En aquest sentit m’ha semblat no sorprenent, però sí reveladora  -d’un estat de coses, d’un estat d’ànim, o potser d’una experiència vital-,  la coincidència molt recent de tres personatges estretament lligats al món del llibre. Tots tres manifesten una opinió, un convenciment o una aprensió idèntics o molt semblants. Tots tres -com molta altra gent, d’altra banda- apunten a l’anacronisme actual de la valoració i la identificació extremes amb els llibres que mostraven les generacions anteriors. És la vella qüestió de la decadència del llibre i la lectura.

Seguir leyendo »

Els llibres del Buc

Han demostrat que és possible imaginar i materialitzar -que és el més difícil- una altra forma d’editar poesia. Des de fa poc temps i títol rere títol, els promotors d’Edicions del Buc – un equip format per Francesc Bononad, Rubén Luzón, Josep Martínez i Pau Sanchis- han aconseguit posar en circulació volums atractius, ben editats, originals i diferenciats -inconfusibles-, que aporten un segell distintiu, marcat per la qualitat en la presentació i el rigor editorial. Però el que hi destaca no és tan sols la presentació acuradíssima, que és fonamental, sinó també el contingut, la tria d’autors i de títols, que encadena encerts. En un període relativament breu, Edicions del Buc s’ha fet un lloc propi en un segment del mercat editorial bastant complicat, minoritari, sí, però amb un públic fidel, exigent i informat. I que no està precisament vacant o desproveït pel costat de l’oferta.

En una enumeració ràpida i atzarosa -i potser escandalosament incompleta- trobaríem un bon nombre de col·leccions dedicades a la poesia. Edicions de la Guerra, animada per Vicent Berenguer, en seria una, amb èxits reiterats, com ara els volums de Montserrat Abelló o d’Antoni Ferrer. “Poesia”, de la Institució Alfons el Magnànim, que ara torna a aparèixer i que havia tingut una trajectòria esplèndida, que incloïa per exemple la traducció d’ Omeros, del premi Nobel Derek Walcott. La col·lecció “Alabatre” de LaBreu edicions, amb una activitat frenètica, entre traduccions i obra original de les noves fornades. La col·lecció “Mitilene” de l’ediorial Mateora, on hi han publicat Àngels Gregori, Anna Aguilar-Amat o Susanna Rafart, entre altres. “Poesia”, de Tres i Quatre, una col·lecció històrica i fonamental que continua -segons sembla- el seu llarg camí llarg. “Bromera Poesia”, on hi va aparèixer, compartint col·lecció amb altres 120 títols -i és diu aviat- Tavernàries del malaguanyat Manel Marí, que havia obtingut el Premi València-Alfons el Magnànim de Poesia 2016. I encara caldria parlar de col·leccions clàssiques com “Els llibres de l’Óssa Menor”, ara a Edicions Proa, tot un referent amb gran prestigi i desenes de títols publicats. O bé propostes de tanta qualitat com “Jardins de Samarcanda”, dirigida per Antoni Clapés i Víctor Sunyol, una coedició entre Café Central i l’editorial Eumo, de Vic, on aparegué recentment Vinces, de Vicent Alonso, o Llum de ganivet d’Arnau Pons. O les traduccions de primera qualitat que publica Adesiara, amb obres com El meu piano blau d’Else Lasker-Schüler, traduït per Feliu Formosa, i altres de Georg Trakl o T.S Eliot. O els volums d’obra completa que publica Edicions de 1984. O la meritòria col·lecció de plaquetes  “Razef” d’Edicions 96, dirigida per Maria Josep Escrivà. Sense oblidar editorials com Onada o Perifèric, que mantenen col·leccions de poesia o bé Neopàtria, molt activa, o la mateixa Edicions 62, que ja no té l’esplendor d’antany en aquest camp, però que de tant en tant reincideix. I encara caldria tindre presents, no oblidar, les baixes, les col·leccions i editorials (com per exemple Moll, a Mallorca) que no han resistit els embats de l’aspre vent del món i han anat esvaint-se. Tot i que sovint no ha passat massa temps a aparèixer-ne el relleu, com a Mallorca mateix, amb Lleonard Muntaner i altres propostes editorials, promogudes per colles de poetes i activistes joves com Lucia Pietrelli i Jaume C. Pons Alorda i la col·lecció “Els ossos de sol” d’Edicions AdIA.

Seguir leyendo »

Caràcters, Mètode, L’Espill i Pasajes: les revistes de la Universitat de València

Més enllà de les publicacions estrictament acadèmiques o d’investigació, farcides de notes i referències, i que empren un llenguatge especialitzat, les revistes culturals acompleixen una funció bàsica, insubstituïble: promoure el debat públic i afavorir la difusió social del saber i el coneixement. La Universitat de València pot mostrar-se legítimament orgullosa de comptar amb algunes d’aquestes revistes, que gaudeixen d’un ampli reconeixement i valoració dins i fora del país. Tinc a la vista els darrers números publicats de Caràcters, Mètode, L’Espill i Pasajes, i de veritat que fan goig. Cadascuna en el seu estil i amb la seua personalitat, perquè una revista ha de tindre una personalitat marcada: no és una mera plataforma per publicar, un aparador. Ha de tindre nervi, intensitat, un guió ben fixat del que vol i pretén, si la seua aposta és fer una aportació cultural substancial.

Al costat de les funcions bàsiques de docència i recerca, la Universitat té també una responsabilitat cultural gens negligible. La Universitat és un focus de coneixement i de cultura, i habitualment -sobretot les universitats més antigues- compta també amb un patrimoni històric que ha de preservar i difondre socialment. La Universitat de València, per exemple, que no fa tant celebrà els seus Cinc Segles d’existència, disposa d’un patrimoni bibliogràfic, artístic, arquitectònic i material (objectes, instruments i aparells antics) d’un valor extraordinari. El tracta amb dedicació i molta cura. La Biblioteca Històrica és un dels seus tresors. D’altra banda, i entre moltes altres coses, manté el Centre Cultural de La Nau que proposa un seguit d’activitats de tota mena -debats, conferències, exposicions, recitals, concerts- que aporten molt a la vida cultural ciutadana.

Seguir leyendo »

La paràbola de José Martínez Guerricabeitia, l’artífex de Ruedo Ibérico

Durant molts anys l’editorial Ruedo Ibérico, amb seu a París, estigué envoltada d’un halo mític. Una editorial independent i de qualitat que proveïa tota mena de materials en el camp de la història, l’anàlisi i el pensament polític per a un públic antifranquista sotmès a una dieta estricta i a grans penúries i privacions. Tingué èxits esclatants, que començaren amb el primer llibre que publicà, La guerra civil española, de Hugh Thomas. I que continuaren amb El laberinto español, de Gerald Brenan, Falange, historia del fascismo español, de Stanley G. Payne, El mito de la cruzada de Franco, de Herbert R. Southworth o -sobretot- La prodigiosa aventura del Opus Dei: génesis y desarrollo de la Santa Mafia, de Jesús Ynfante. També varen fer forat els volums miscel·lanis  España hoy (1963)  i Horizonte español (1966, dos volums, i 1972, tres volums), muntats i dissenyats amb cura i un desplegament gràfic extraordinari que denotava el gran ofici editorial de José Martínez Guerricabeitia, l’inventor i artífex de Ruedo Ibérico.  Una editorial que tingué al seu catàleg obres de Salvador Espriu i de Blas de Otero, de Max Aub i de Castelao, de Joaquín Maurin i d’Andreu Nin, de Juan Goytisolo, de Joan Martínez Alier, de Trotski, de Bujarin, de Kautsky, de Fernando Claudín, de Claude Lefort, d’Ian Gibson, de Franz Borkenau, de Manolo Vázquez Montalban ( El pequeño libro pardo del general) i de Rafael Calvo Serer, de Carlos Franqui, d’Alfonso Sastre... entre desenes més.

A més, l’editorial publicava una revista bimestral amb el mateix nom - Ruedo ibérico- que resultava irresistible per als antifranquistes més inquiets, perquè era molt moderna en la seua concepció i respirava llibertat i independència de criteri. No estava sotmesa a cap ortodòxia de partit, era plural i oberta. Se’n fotia de Franco i el franquisme a consciència i aportava materials d’anàlisi i de debat a càrrec d’autors de l’interior (sovint amb pseudònim, tot i que no sempre) i de l’exili. Estava molt al cas de les “contradiccions” del règim i seguia el fil dels esdeveniments -el moviment obrer, la protesta dels estudiants, la correlació de forces dins del franquisme, l’evolució de l’economia- en un temps que es feia intolerablement llarg. (El franquisme va durar massa: a partir de 1962-1966 estava condemnat, però les elits econòmiques espanyoles i els garants d’Occident li donaren respiració assistida).

Seguir leyendo »

Contra la dualització del País

En comarques d’interior com per exemple l’Alcalatén, situada a una altitud considerable, i amb una climatologia adversa, l’activitat productiva agrària tradicional presenta greus problemes. En la mateixa situació que l’Alcalatén es troben els Ports, l’Alt Maestrat, l’Alt Millars, parts de l’Alt Palància, parts d’Els Serrans, el Racó d’Ademús, la Vall d’Aiora-Cofrents, parts de la Canal de Navarrés, parts de l’interior de la Marina i el Comtat, i en general les àrees sub-comarcals de muntanya. Històricament i a grans trets aquestes comarques s’havien orientat a l’autoconsum, amb escasses produccions comercials, que tanmateix de vegades  havien estat importants. A hores d’ara l’agricultura és una activitat residual.

L’explotació forestal hi té alguna importància, però no tanta com per a generar ingressos estables o crear llocs de treball fora de moments puntuals. Només la ramaderia ovina, una activitat extensiva i desagraïda, i en declivi, permet encara una entrada de diners significativa, a l’igual que les granges de porcs o d’aviram. En algunes comarques darrerament s’hi ha afegit la ramaderia bovina subvencionada per la UE. I de manera prometedora, la producció de tòfona. També, en cotes més baixes, fa el seu paper el conreu de l’ametler, de l’olivera o de la vinya. Però en termes generals, cap d’aquestes activitats -sovint menades a temps parcial i a títol complementari dels ingressos familiars- permet la creació d’un entramat social sòlid. L’agricultura, la ramaderia i l’explotació forestal són activitats que convé preservar i millorar, buscant valor afegit i una comercialització adequada. Però el sector primari mostra a hores d’ara i a tot arreu una clara tendència a esdevenir marginal.

Seguir leyendo »