eldiario.es

Síguenos:

Boletines

Boletines

Menú

Gustau Muñoz

Economista, assagista i traductor valencià. Activista cultural i cívic. És codirector de la revista L'Espill i col·laborador de L'Avenç i altres publicacions. Durant anys va ser editor a Publicacions de la Universitat de València. Autor, entre altres, dels llibres 'Intervencions', 'A l'inici del segle' i 'Herència d'una època'. 

  • Reacciones a sus artículos en eldiario.es: 18

Una nova bombolla immobiliària?

Hi ha perill d’una nova bombolla immobiliària? Els operadors interessats en el mercat immobiliari ho neguen, i afirmen que el que hi ha és una “demanda insatisfeta” que afavoreix lògicament una represa de l’activitat. Tan fàcil com això. Ara bé, diversos símptomes haurien de crear una alarma justificada. La pujada constant dels preus de l’habitatge, l’augment sostingut dels lloguers, la reactivació de l’activitat privada de promoció i construcció, la derivació cap al sector immobiliari de capitals d’altres sectors (on serien vitals per apuntalar la innovació i el desenvolupament), en són uns quants.

Tècnicament, existeix una bombolla especulativa -immobiliària o no- quan l’expectativa de preus creixents sense restricció d’un bé qualsevol mou a invertir-hi més i més, amb la confiança que el guany està assegurat, perquè es podrà vendre sempre per damunt del cost inicial. Era la vella idea que difonien els promotors i agents immobiliaris abans de l’esclafit de la darrera bombolla: l’habitatge és una inversió segura; els preus de l’habitatge no baixaran mai, podran moderar-se però no baixaran. Després es va demostrar que no era així. I molta gent en va patir les conseqüències, directes o indirectes. Perquè la pèrdua de valor dels actius immobiliaris en mans de particulars o de la banca va ser d’un 30% o més i va determinar fallides en cadena que hagueren de ser pal·liades amb un rescat bancari de dimensions enormes a càrrec, per descomptat, del contribuent -directament o indirectament.

Seguir leyendo »

L’editorial Onada de Benicarló

Una de les proves més eloqüents de la unitat de la llengua és l’absència de frontera lingüística entre Catalunya i el País Valencià. Viatjant cap al nord es comprova perfectament que es parla exactament igual a banda i banda de la ratlla administrativa. No hi ha diferències en la parla, entre les Cases d’Alcanar o Ulldecona i Vinaròs o Traiguera. Entre Mas de Barberans i Sant Jordi. La continuïtat hi és absoluta: tots parlen la mateixa variant del català, que és el tortosí. Les continuïtats entre el nord valencià i el sud català -les Terres de l’Ebre- són, de sempre, molt consistents. Les semblances quant a paisatges, activitat econòmica, mentalitat, costums, estructures familiars, parament de la llar, i així successivament, són inequívoques. Al llarg de la història aquestes comarques han format part de la mateixa diòcesi, la de Tortosa, i encara és així ara. Abans el bisbat de Tortosa incloïa tota la província de Castelló, fins Almenara. Actualment, i d’ençà de la creació als anys cinquanta del bisbat de Castelló-Sogorb, la seu tortosina inclou només la part més septentrional de la província castellonenca. La història, però, els intercanvis humans de tota mena, la influència valenciana tan visible al Delta o la catalana cap al sud, hi té un gran pes. Aquestes comarques mostren un alt grau d’unitat. No tan sols lingüística.

I potser per això, ves a saber, ha pogut sorgir i reeixir, que és el més difícil, a Benicarló una editorial que reflecteix i alhora estimula, amb naturalitat, aquest sentiment profund d’unitat en el camp de la cultura. I específicament, en l’àmbit del llibre.

Seguir leyendo »

Ahora, la derecha ha de ensayar la democracia

Un efecto colateral potencialmente muy positivo de la gran maniobra táctica del gran ajedrecista Pedro Sánchez -que le ha valido la presidencia del Gobierno de España- es que va a forzar la renovación de la derecha española. “Derecha” y “española”: palabras mayores.

Sucesivamente, este conglomerado ha ido integrando componentes diversos, intereses empresariales inéditos al lado de los de toda la vida, profesionales emergentes y de nuevo cuño, capas medias acomodadas, académicos rancios y una multitud de notarios y registradores de la propiedad, por supuesto, pero también nuevas profesiones y escritores e intelectuales (de ABC, El Mundo o El País que tanto monta, monta tanto, al menos hasta ayer) en pleno ataque de nervios…

Seguir leyendo »

El nostre Julià Guillamon

Julià Guillamon és un dels nostres crítics literaris més influents, en el sentit de llegit i valorat. Publica regularment al suplement Cultures de La Vanguardia ressenyes i comentaris crítics de literatura catalana. Sempre informat, amb atenció al context de l’obra considerada, amb respecte pels autors, però amb una independència de judici absoluta i un criteri ferm sobre què és i què ha de ser una obra literària reeixida. Són crítiques útils, que miren d’orientar i ajudar el lector i també sovint els autors. Jo les busque tots els dissabtes, que és el dia que apareix el Cultures, ho confesse, i m’admira tothora la seua traça per a la síntesi, la mirada rigorosa però no inclement ni superba, i la capacitat que té per a construir-se un mapa mental de la literatura catalana, on va encaixant les peces, i on situa, amb perspectiva històrica, les noves incorporacions, que celebra amb satisfacció gens dissimulada.

Però Julià Guillamon és moltes més coses. És també escriptor, una mica tot terreny, i sobretot -diria- un formidable explorador i arqueòleg de la literatura catalana, amb especial atenció a l’edat d’or, al paradís arrabassat, que fou el període que va del començament del segle XX, amb l’esclat del noucentisme -una temptativa radical de modernitat cultural-  a la desfeta de 1939 i l’exili posterior.

Seguir leyendo »

Els llibres d’In Púribus

És probablement una de les editorials menys conegudes de les que han sorgit darrerament, en quantitat (sortosament!) molt abundosa, com els bolets al bosc després d’un temps de pluja. No sé si en el cas de les editorials valencianes i catalanes -la proliferació de petits segells com a via per a donar eixida a energies latents i com a resposta davant la concentració editorial, molt marcada en el cas planetari de Catalunya- es complirà o no aquella “llei” de la dialèctica que ens parla d’un salt de la quantitat a la qualitat, el famós salt qualitatiu. Potser sí, qui sap, i a partir de la dispersió quallaran unes quantes editorials sòlides i ben plantejades, viables i amb capacitat de presència pública sostinguda i penetració comercial. Siga com vulga, benvinguda la proliferació que dona com a resultat projectes editorials tan sorprenents i de tanta qualitat cultural com In Púribus. O com alguns altres segells que ens han ocupat o ens ocuparan en aquestes “Notes de Lectura”.

In Púribus és un projecte molt personal del seu fundador, Joan Dolç. Creada en 2014, començà a publicar el 2015. El primer llibre és del mateix Joan Dolç, Balanç d’existències. Un llibre espectacular, certament, compost per fotografies de l’arxiu personal de l’autor, molt diverses i majorment d’autor desconegut, acompanyades d’una reflexió incisiva a partir del que suggereix la imatge. Segons Joan Dolç assistim a una època de trivialització de la fotografia, de pèrdua de respecte davant de la fotografia. Relaciona això amb els canvis socials i morals dels darrers vint-i-cinc anys, i du a terme una temptativa de balanç fet a manera d’il·luminacions benjaminianes...  Joan Dolç aconsegueix moments de gran intensitat i l’encerta en l’acarament de fotografies enormement dispars, però suggeridores, o pertorbadores, i una reflexió personal literàriament molt ben resolta. Difícil d’entendre -o, ai las!, no tant- l’escàs ressò d’aquest llibre.

Seguir leyendo »

La facècia com a instrument defensiu: de J.V.Foix a Salvador Dalí

Al Congrés del PEN Club celebrat el maig de 1933 a Dubrovnik, en la costa dàlmata, enmig d’una Europa sotjada per les premonicions de catàstrofe, es va dirimir si s’acceptava una resolució que refermava els principis constitutius del PEN i que, en coherència amb això, condemnava l’actitud i les decisions del PEN Club alemany, plenament arrenglerat amb els nazisme. Recordem que Hitler havia arribat a la cancelleria del Reich justament el gener d’aquell any. Aviat es varen cremar llibres d’autors desafectes o no acceptables (jueus, marxistes, esquerrans, demòcrates...) i es varen redefinir les normes d’ingrés al Centre alemany del PEN  Club, amb base a Berlín, per a excloure’n els “comunistes”, que ja se sap què vol dir en un context feixista: tots els que no combreguen amb el seu totalitarisme.

La història d’aquesta trobada a Dubrovnik és apassionant i altament significativa. L’explica àmpliament en un article excel·lent Simona Skrabec a L’Espill 58, que apareixerà a final del mes de juny d’enguany. En aquest Congrés el delegat del PEN Club català es va fer famós. Sí, en efecte, J.V. Foix va votar en veu alta la resolució (la bona, l’antifeixista) amb aquestes paraules: “La Catalogne et sa femme toujous d’acord”. La sala va riure de valent. Fou un moment de distensió.

Seguir leyendo »

El veritable Frankenstein era Rajoy

Ara és ja molt evident: la dreta - que quan fa oposició és implacable- no deixarà perdre ni un segon i  serà molt agressiva, destructiva, de terra cremada. Ja hem pogut veure una figura de tercera, però així i tot significativa, com Isabel Bonig, tan estrambòtica ella, en una televisió estatal (quina imatge més fatal, de nou, dels valencians), exclamant-se: “Ahora empieza la reconquista!”. La pauta, però, la va donar el verinós portaveu del PP al Congrés Rafael Hernando, quan va cloure una intervenció amb una afirmació antològica: “Hoy ha ganado usted, pero ha perdido España”, adreçant-se al nou president del Govern, Pedro Sánchez, guanyador indiscutible - en buena lid democràtica- d’una moció de censura ajustada a tots els requisits de la sacrosanta Constitució.

¿Algú pot imaginar que en un altre país d’Europa Occidental un representant de l’oposició acuse el rival polític d’enemic del país de tots? Només passa a Espanya. És un residu encara massa present d’una mentalitat de guerra civil. O que ve encara de més lluny.  Els segles XIX i el XX (incloent tot el franquisme) foren segles de guerres civils. Abans hi hagué un llarguíssim període  de “reconquista”, de neteja ètnica i d’uniformisme: musulmans, jueus, protestants, agnòstics, afrancesats, tothom que no encaixava amb el mòdul catòlic era exclòs. Marginat, depurat, cremat per la Inquisició, expulsat... Una tònica que sens dubte ha deixat una petjada profunda en la mentalitat de qui se’n sent hereu, i reivindica, l’Espanya eterna, la de veritat, la nacional-catòlica. I que s’ha encomanat al nacionalisme espanyol, excloent de la diversitat, que nega la condició nacional dels altres i la viabilitat real de les llengües i cultures no castellanes.

Seguir leyendo »

Ronald Fraser entre nosaltres. Una evocació

Va viure entre nosaltres els darrers vint-i-cinc anys, després d’una existència bastant agitada i complicada. Fou un gran historiador. La darrera etapa de la seua trajectòria fou assossegada i va transcórrer a la ciutat de València, al costat de la seua segona esposa, la historiadora Aurora Bosch. Vivien en un dels carrers més bonics, per al meu gust, més harmònics i elegants, de València, el carrer de Sorní.

Poca gent se’n recorda o en té consciència, tret del cercle més proper d’historiadors amb els quals mantenia relació. Ronald Fraser (1930-2012) havia estat un home més aviat cosmopolita, però aterrà a València i ací trobà, es pot suposar, la llar que enyorava. Aquesta ciutat tan desagraïda, però, no el va saber valorar prou. Perquè l’esfera pública valenciana -diguem-ho així- deixa bastant que desitjar.

Seguir leyendo »

Agramunt, Zaplana, Camps, Fabra...

Com de desesperada havia d’estar la dreta econòmica i política valenciana -que sempre ha pensat que el poder li pertany per dret propi, per això són els més rics- per a triar, durant el llarg període de Joan Lerma com a president de la Generalitat Valenciana, uns dirigents com els que va triar. Pedro Agramunt arribà a president del PP i candidat a la Generalitat, després d’exercir càrrecs representatius en la patronal, però no donava la talla. El gendre de Sáez Merino aprofitava per al que aprofitava, que era poc. Havia estat membre de la Tuna universitària i mamporrero d’extrema dreta a la Facultat de Dret. El descavalcaren sense estrèpit i, ell, quasi alleujat. Després un exili molt daurat i farcit de càrrecs senatorials, continuà vivint la vida fins que, pensant-se que ací val tot i endevina qui t’ha pegat, va traslladar a Europa la seua manera de fer, i allà -paraules majors!- va fallar l’invent. Tardà un temps, però es destapà. La imaginació dels nostres novel·listes, la veritat, no dona per a tant com donen les aventures de Pedro Agramunt amb intermediaris, sicaris sirians, delinqüents d’Azerbaijan, el caviar, les hostesses, en fi, tot això. Al Consell d’Europa ja han dit que prou, i s’ha acabat. Inhabilitat.

Aquesta dreta que considera el solar valencià de la seua propietat va permetre la irrupció bàrbara d’un populista avant la lettre en temps encara no populistes, com era Vicente González Lizondo. Un representant, un comercial, d’una firma de pinzells que es casà amb la filla de l’amo i pujà socialment, però sense refinar-se gens ni mica. I és que han de passar unes quantes generacions perquè els nous rics assimilen les maneres, el gust i la prestància pròpies de la gent de diners de tota la vida. A València, la peculiaritat és que per moltes generacions que passen no acaben de consumar. Ni maneres, ni gust, ni prestància. L’estètica neobarroca o insulsa (tipus Corte Inglés), els quadres de bodegó o escenes de caça que decoren les cases, els tresillos i les làmpades de llàgrima (panorama molt ben descrit per Martí Domínguez), delaten d’una hora lluny les mancances d’aquesta gent, per molt rics que siguen. Lizondo va rebre molts suports, però el seu discurs no inspirava tampoc massa confiança. Era bastant impresentable, amb la seua pinta de plebeu, de cambrer suat, de subaltern atrotinat a qui mai li ajustava el coll de la camisa... Tenia, a més, un punt d’imprevisible, per la seua demagògia innata, que no acabava de fer el pes. Ell deia que era nacionalista. Nacionalista valencià. Home... Era un poc com el Carles Recio de la política. Aquest en el terreny intel·lectual. Inquietants. Al final el varen arxivar a la presidència de les Corts. Havia fet massa vegades el ridícul. Un individu que es vantava de no haver llegit mai cap llibre pot ser útil durant una temporada, però per als assumptes seriosos millor una altra cosa.

Seguir leyendo »

Safor literària

Han aparegut dos volums enciclopèdics sobre la literatura de la Safor, la comarca -i no és cap exageració dir-ho- “més literària”, juntament amb la Ribera Alta i Baixa, del País Valencià. Amb el títol Gandia, capital literària, el primer volum, a cura de Josep Piera i Juli Capilla, revisa la història de les lletres en aquest espai excepcional, sota el rètol: Des de l’edat mitjana fins al present. El segon volum, a cura de Juli Capilla i Mercè Climent, es presenta (en el subtítol) com una Antologia de textos actuals de la Safor-Valldigna, on hi trobareu una petita mostra de la producció de les desenes d’autors i autores saforencs en actiu. Alguns tan coneguts com Francisco Brines, Josep Piera o Joan Navarro, i altres més ignots, o no tan coneguts.

Una bona tria, que permet fer descobertes o redescobrir alguns noms que teníem una mica desdibuixats. Impressiona, realment, l’àmplia gamma d’escriptors valuosos que pot exhibir la Safor-Valldigna. Tot un món, tota una literatura s’arrecera en aquest espai, tan ubèrrim i meravellós -entre les altes muntanyes, l’horta i la marjal i la mar- com carregat d’història. I ací poseu els noms que vulgueu: Ausiàs March, Martorell, Jordi de Sant Jordi, els Borja (en aquest cas, Sant Francesc)... 

Seguir leyendo »