eldiario.es

9

Gustau Muñoz

Economista, assagista i traductor valencià. Activista cultural i cívic. És codirector de la revista L'Espill i col·laborador de L'Avenç i altres publicacions. Durant anys va ser editor a Publicacions de la Universitat de València. Autor, entre altres, dels llibres 'Intervencions', 'A l'inici del segle' i 'Herència d'una època'. 

  • Reacciones a sus artículos en eldiario.es: 28

Els llibres d’El Bullent

A la revista L’Avenç de gener de 2020 apareix un article molt interessant de Giovanni Albertocchi sobre Una nobile follia (Drammi della vita militare), la primera -i única, diu- novel·la antimilitarista de la literatura italiana. L’article fa una aproximació amena i alhora instructiva a la vida i el context històric del seu autor, Iginio U. Tarchetti (1839-1869), un autor del Risorgimento. Tarchetti -esperit generós i liberal- va recrear en aquella novel·la la brutalitat cruel i absurda de les guerres, a partir de l’experiència de l’oblidada guerra de Crimea (1853-1856), una mena d’antecedent dels grans conflictes bèl·lics del segle XX. El cas és que Tarchetti, un autor més aviat poc conegut entre nosaltres, va escriure també la novel·la Fosca, “una tèrbola història d’amor amb tints decadentistes”. Doncs bé, i la dada és reportada amb fidelitat, Fosca té traducció al català, a les Edicions del Bullent (Picanya, 1996), amb traducció i introducció d’Isabel Payà. En castellà la va publicar el sofisticat segell Sirmio, el precedent d’El Acantilado, creat in illo tempore per Jaume Vallcorba. També se’n va fer una pel·lícula, el 1981, dirigida per Ettore Scola. El món del llibre té aquestes sorpreses...

El Bullent és una editorial ja veterana, fundada el 1983 per un grup de socis entre els quals hi havia, en un principi, Gabriel Sendra, Claudi Arenas i Valerià Miralles i alguns altres. Darrerament la propietat és en exclusiva de la família Sendra Marco. És una editorial amb un staff reduït, dirigida per Núria Sendra, una dona encara jove però ja de llarga trajectòria al món editorial, molt activa, que ha aconseguit consolidar una empresa solvent i ben posicionada. Amb els seus ulls blaus i la mirada dolça, Núria creu fermament en el que fa. El Bullent disposa avui d’uns 500 títols vius (no destrueixen stocks), publica unes 15 novetats a l’any, ven el 85% de la seua producció al País Valencià (només el 15% a Catalunya i les Illes), ha elaborat una web eficaç i ben resolta, impulsa premis com el Bernat Capó de cultura popular (durant 20 anys, ara en reformulació) i l’Enric Valor de narrativa juvenil, en col·laboració amb l’Ajuntament de Picanya. Aquesta editorial reparteix el seu esforç quasi al 50% entre infantil-juvenil i narrativa d’adults, assaig i temes de cultura popular. L’escola és la base de tot, el fonament del nostre edifici cultural i cívic. D’acord.

Seguir leyendo »

Revistes culturals: per triar i remenar

La vida de les revistes culturals no deixa de ser paradoxal. Tenen grans dificultats de visibilitat i projecció en l’entorn digitalitzat i en el món problemàtic de les llibreries. Si el llibre en general topa amb problemes de difusió i recepció en la societat dispersa d’avui, on l’abundància inaudita de seduccions es combina amb la decadència relativa de les formes tradicionals del comerç, no diguem ja les dificultats amb què han de bregar les revistes culturals. De visibilitat i projecció, insistesc. No d’existència. Perquè el panorama de les revistes culturals és dens i atapeït.

És interessant, per a contextualitzar, mirar enfora. La revista dissent, de Nova York, co-dirigida per Michael Walzer, té gran vitalitat però regularment demana socors als seus seguidors. Als Estats Units les donacions a empreses culturals desgraven. La web Eurozine, amb seu a Viena, és un aparador il·lustratiu de la riquesa de propostes que hi ha a Europa, pel que fa a revistes culturals. La històrica New Left Review inspirada per Perry Anderson persisteix i s’ha renovat amb molta traça. Es publica en paper, però també en digital i en obert, amb accés lliure. Amb la confiança que la pantalla no substitueix la comoditat d’un exemplar en paper, llegívol i manejable. Darrerament ha publicat un parell d’articles d’Aaron Benanav sobre l’automació, la robòtica, i els seus efectes socials i econòmics del més gran interès, car aporta dades argumentades i entra en la polèmica de la renda bàsica universal, una proposta gens clara. En general, la NLR combina solvència teòrica, intenció política i anàlisi (sovint molt empírica) arran de terra, per a no perdre’s en les boires de la ideologia. Una revista a considerar.

Seguir leyendo »

La col·lecció “Breviaris” de PUV

En un article anterior esmentava l’intent frustrat d’incorporar una traducció al valencià/català del petit llibre de Juan Gil-Albert Concierto en “mi” menor a la col·lecció “Breviaris” de Publicacions de la Universitat de València. Era una proposta sensata i enraonada que la miopia -per dir-ho així- de l’hereva dels drets de Gil-Albert va entrebancar i finalment estroncar. Pense que a Juan li hauria agradat la idea. La seua prosa memorialista i reflexiva, o introspectiva, les evocacions d’Alcoi o Xàtiva, de les cases que hi va habitar, dels paisatges que va estimar, traslladada a la nostra llengua per un escriptor tan sensible i competent com Josep Piera hauria estat a la fi una aportació plena de sentit a una col·lecció singular. I potser -ves a saber- hauria ajudat a donar a conèixer la figura i l’obra de Juan Gil-Albert a un altre segment de públic.

Seguir leyendo »

Escriptors valencians en castellà

Fa poc l’editorial Austrohongaresa de Vapors ha publicat la traducció al valencià de l’obra de Manuel Vicent Tramvia a la Malva-rosa, a càrrec de Miquel Alberola. Una iniciativa lloable, que restitueix un llibre amb un component molt important de memòria de la València que va conèixer als anys cinquanta i primers seixanta, abans de traslladar-se a Madrid, on ha viscut i ha desenvolupat una trajectòria literària i periodística vertaderament reeixida. Manuel Vicent, que va nàixer a la Vila-vella el 1936 i estudià la carrera de Dret en una València encara amb aires de postguerra, la retrata amb bon ull i un punt de nostàlgia. El 1966 va publicar la seua primera novel·la, Pascua y naranjas.

Poc temps abans l’editorial Lletra Impresa havia tret a la llum la traducció de l’obra de Rafael Chirbes La bona lletra, a càrrec de Carles Mulet. Una altra iniciativa valuosa, que recupera un llibre que explica moltes coses sobre els orígens d’un autor nascut a Tavernes de la Valldigna el 1949, però que per les dures circumstàncies que visqué hagué d’allunyar-se de la seua terra. Va viure molt de temps a Castella, Extremadura o Madrid, fins que ja els seus darrers anys s’instal·là a Beniarbeig, a la Marina Alta, on va morir el 2015. A L’Espill es va publicar una llarga entrevista amb ell, a cura del seu amic Josep Bertomeu, on explicava la seua peripècia vital i la seua relació amb la llengua.

Seguir leyendo »

Els llibres de Perifèric

Des de Catarroja -una població singular de l’Horta Sud que és seu d’una altra editorial important-, Perifèric Edicions ve publicant des del 2004 un seguit de llibres d’un interès innegable. Té vocació pedagògica, que es reflecteix en una col·lecció com Clàssics Perifèric, on hi ha aparegut una versió de l’Odissea, a cura de Salvador Vendrell amb dibuixos magnífics de Paco Giménez, que posa en mans del joves un tast d’aquesta epopeia. Qui sap si despertarà la imaginació dels joves destinataris i els esperonarà a la lectura. La intenció és sense dubte aquesta, i no podem sinó congratular-nos-en. La tasca que fan mestres, autors i editorials en la formació de lectors joves, en un país d’escassa tradició, i en la nostra llengua és digna del més gran elogi.

Escassa tradició lectora i feble i precària organització escolar. Diguem que el sistema d’ensenyament organitzat per l’Estat liberal centralista espanyol a partir del segle XIX i els seus successors al segle XX no fou cap meravella. Res a veure amb l’École Française, ni amb els Gymnasiums, la Grundschule i la Hochschule de l’ensenyament alemany.

Seguir leyendo »

Pensar el País

És un exercici saludable aquest de prendre nota de la situació real del País i pensar el seu present i el seu futur, a partir de les dades a l’abast i de les tendències que se’n poden deduir. Si pot ser amb l’ajuda de les aproximacions solvents -ara que els estudis de base, en totes les disciplines, han avançat tant-, molt millor. Abans, en l’època de la Gran Ocultació, quan calia anar a les palpentes, la fabulació era fàcil i en certa mesura obligada. A hores d’ara, després de tantes eleccions, enquestes, estudis i anàlisis (de l’economia, l’estructura social, el territori, el comportament polític, etc.) el marge per als exercicis d’imaginació -per als discursos merament ideològics sense base real- s’ha reduït considerablement. Ja no és temps de “realisme màgic”.

No vol dir això, ni de bon tros, que la variable ideologia no tinga el seu paper. En absolut. En un altre cas, seria el triomf del pensament únic. I no. La selecció de centres d’interès, els enfocaments, la interpretació de les dades i l’ampli terreny de la proposta i de la intervenció -la dimissió o la decisió de futur- marquen la diferència. Com sempre, caldria afegir.

Seguir leyendo »

El mèrit dels traductors

En un article publicat recentment en aquesta mateixa secció de Notes de Lectura –“El poder de les traduccions”- vaig cometre l’error de no fer esment dels traductors d’una part dels llibres que havia comentat. Precisament en un article dedicat a destacar la importància de les traduccions a partir d’uns quants exemples recents, ometia -no feia constar- el nom dels artífexs d’un seguit de traduccions rellevants, i contribuïa injustament a fer invisible, a amagar, la tasca esforçada i escassament reconeguda d’aquests professionals. Un gremi, per a més inri, del qual  jo mateix he format part durant una època de la meua vida. Mea culpa...

Traduir -tothom ho sap, o hauria de saber-ho- és un ofici ingrat, tot i que també té compensacions. Demana un nivell elevat de formació i la remuneració, en canvi, és minsa. És un treball solitari i exigent, i és considerat com de segon nivell, pel que fa al reconeixement dels seus resultats i de les persones que s’hi dediquen. I tanmateix, la seua importància és òbvia, evident, i no caldrà insistir-hi massa, si es pensa una mica. Sense traductors solvents no tindríem versions a l’abast de tantíssimes obres de la literatura i el pensament universals, clàssiques i contemporànies. La nostra cultura i la projecció de la llengua serien molt més reduïdes. Les traduccions -com apuntava, manllevant l’expressió, en un altre article anterior- són l’oxigen d’una cultura. Són una peça fonamental de l’entrellat editorial i cultural.

Seguir leyendo »

El poder de les traduccions

En poc temps, ara mateix, han coincidit a les taules de novetats de les llibreries diverses traduccions de literatura universal al català. De literatura de creació, de clàssics, de narrativa i d’assaig contemporani. Una altra dada significativa. Poques cultures sense estat podrien dir el mateix.

Seguir leyendo »

Lectures de temps

És significativa la dada. L’aparició de llibres que capten l’interès, en la nostra llengua, és persistent. Diria que creixent. Com “el rayo que no cesa”, per dir-ho en castellà. En l’àmbit de l’assaig, en el sentit més ampli del terme, també. L’apreciació segons la qual la llengua catalana és, de les que no tenen el suport d’un Estat, la de més projecció cultural em sembla pertinent i certa. Una vella aspiració de la Renaixença -la “independència literària”- s’ha acomplert, si més no. Malgrat dèficits, insuficiències, precarietats, persecucions i entrebancs. A pesar de les amenaces ambientals i els períodes d’excepció que, històricament, han estat quasi la norma... El català/valencià mostra una sorprenent vitalitat cultural.

No s’explicaria, si no fos així, la publicació simultània d’obres com les que comentaré tot seguit. Obres d’estils i orientacions certament diversos que, en conjunt, remeten a un entrellat cultural dens, ric, ramificat. Seria el reflex d’una cultura dinàmica, sí, però que -per raons ben conegudes- no acaba de trobar el ressò públic i l’accés al contingent de lectors que seria just, necessari i escaient: al ple domini de la terra, que deia el poeta Salvador Espriu. Un altre dia aprofundirem en aquesta qüestió.

Seguir leyendo »

Una biografia de Pepín Vidal-Beneyto, l’home multidimensional

Hi ha vides portentoses, d’aquelles tan plenes de fets, viatges i replecs, de projecció pública, i alhora de feina discreta, que mai deixen de sorprendre. És el cas de Sant Vicent Ferrer, per descomptat, viatger i taumaturg de dimensió europea, protagonista en una greu crisi política de la Corona d’Aragó, entès en teologia, autor de sermons i de miracles, predicador de masses empès per un zel intemperant, per una mena de fanatisme populista que el situa en la seua època, i més enllà. Un altre cas de vida portentosa seria Vicent Blasco Ibáñez, novel·lista prolífic, viatger per mig món, o pel món tot sencer, escriptor i periodista de fama internacional, i alhora un valencià molt de la seua terra, polític republicà, revolucionari fins i tot, editor, director d’un diari, diputat, i moltes més coses, relacionades amb l’aventura americana o amb Hollywood.

Sense arribar a tant, la vida de José Vidal-Beneyto, conegut per molta gent com Pepín Vidal sense més, nascut a Carcaixent el 1927 i mort a París el 2010, s’aproxima bastant a aquest model d’individu polifacètic i inquiet, capaç de grans empreses, activista de molts registres, julivert omnipresent, autor d’una obra perdurable, que deixa empremta en diverses generacions.

Seguir leyendo »