eldiario.es

9

Síguenos:

Boletines

Boletines

Minuto político Los temas de este miércoles

Gustau Muñoz

Economista, assagista i traductor valencià. Activista cultural i cívic. És codirector de la revista L'Espill i col·laborador de L'Avenç i altres publicacions. Durant anys va ser editor a Publicacions de la Universitat de València. Autor, entre altres, dels llibres 'Intervencions', 'A l'inici del segle' i 'Herència d'una època'. 

  • Reacciones a sus artículos en eldiario.es: 27

El període de gràcia s’ha acabat; ara toca governar

Ha durat molt. Una legislatura sencera. I es pot entendre. El llegat del PP en la Generalitat Valenciana havia estat tan nefast -amb tres presidents imputats i un directament engarjolat a Picassent, els altres a l’espera- que tothom amb dos dits de front havia donat un gran marge de confiança al primer Botànic. Un període de gràcia prolongat. Calia desenrunar, reconstruir, recuperar l’autoestima col·lectiva, dir prou a la identificació dels valencians amb la corrupció, l’especulació urbanística i el desgavell. Tornar a la sensatesa perduda d’ençà que un malaurat dia del 1995 un espavilat (en castellà se’n diria un pícaro) nascut a Cartagena i recriat a Benidorm va accedir a la primera magistratura valenciana, al Palau de la Generalitat. Retratat magistralment per Francesc Arabí al seu imprescindible Ciudadano Zaplana (editorial Foca), me n’estalviaré més comentaris.

Només afegiré que els que li van riure les gràcies i el van introduir en societat, com ara el notari Carlos Pascual de Miguel, la directora de LP Maria Consuelo Reyna, l’autor de Un liberal para el cambio, el periodista Rafa Marí, i molts altres més, incloent alguns professors kantians, tenen la seua quota de responsabilitat. La que siga. Perquè aquell Zaplana no enganyava ningú. Tan prompte com arran del cas Palop ja s’havia descarat. I no importa que els jutges -sempre els jutges, el magnífic Poder Judicial heretat directament del franquisme-  desestimaren les proves...

Seguir leyendo »

Paradoxes del despoblament

Darrerament s’especula molt amb la possibilitat de revertir un procés que sembla inexorable, la despoblació de les comarques interiors del territori valencià. Una despoblació que és molt acusada en el cas de les demarcacions de Castelló -sobretot- i de València. No tant a la d’Alacant, tret dels reductes més muntanyencs de la Marina Alta i l’Alcoià-Comtat. A Alacant hi ha més equilibri territorial, bàsicament per la puixança industrial de les Valls del Vinalopó, amb nuclis com Elda-Petrer, Biar, Onil, Ibi o Villena.

Però en general, al País Valencià, la concentració humana a la franja litoral és aclaparadora. L’interior resta despoblat, en molts casos. Hi ha una descompensació evident, que té costos socials i ecològics, i en tindrà més en el futur. La població que resta a les zones en procés d’abandonament es veu marginada en molts sentits. Més encara, s’hi difon una sensació de fi de món, de manca d’objecte, de tancament de possibilitats vitals. Més avall d’un determinat llindar, quan es clouen escoles, quan fallen els serveis bàsics, quan els joves marxen, quan només en resta gent gran, el problema esdevé dramàtic, i sembla irreversible.

Seguir leyendo »

Madrid contra Espanya

Andalusia havia estat un advertiment. Podia passar. L’adaptació rutinària d’una esquerra establerta podia obrir escletxes a una dreta salvatge i rudimentària, capaç de mobilitzar les pitjor pulsions humanes. Les errades estratègiques i els personalismes, la deriva clientelar, les insuficiències d’una esquerra vista -amb raó o sense- com a parasitària i allunyada de la seua base social, podien donar peu -via la desmobilització de l’electorat d’esquerres- a la revifada i el triomf eventual d’una dreta amb escasses credencials democràtiques.

L’avís d’Andalusia -l’èxit electoral de la coalició entre PP, Ciudadanos i Vox- provocà una esgarrifança i mobilitzà arreu d’Espanya el vot progressista a les darreres eleccions generals, autonòmiques, municipals i europees. Cert que no amb la força necessària, en part degut a la davallada de Podemos i fórmules semblants, però amb l’empenta suficient, en molts llocs, per a afavorir la remuntada del PSOE, aturar la progressió del PP i de Cs i compactar un bloc d’esquerres divers que ha barrat el pas a una perillosa generalització del tripartit de dretes.

Seguir leyendo »

Madrid contra España

Andalucía había sido una advertencia. Podía pasar. La adaptación rutinaria de una izquierda establecida podía abrir resquicios a una derecha salvaje y rudimentaria, capaz de movilizar las peores pulsiones humanas. Los errores estratégicos y los personalismos, la deriva clientelar, las insuficiencias de una izquierda vista (con razón o sin ella) como parasitaria y alejada de su base social, podían dar pie -vía la desmovilización del electorado de izquierdas- al relanzamiento y eventual triunfo de una derecha con escasas credenciales democráticas.

El aviso de Andalucía -el éxito electoral de la coalición entre PP, Ciudadanos y Vox- provocó un escalofrío y movilizó en toda España el voto progresista en las últimas elecciones generales, autonómicas, municipales y europeas. Cierto que no con la fuerza necesaria, en parte debido a la bajada de Podemos y fórmulas similares, pero con el empuje suficiente, en muchos lugares, para favorecer la remontada del PSOE, detener la progresión del PP y de Cs y compactar un bloque de izquierdas diverso que ha cerrado el paso a una peligrosa generalización del tripartito de derechas (el famoso “trifachito”).

Seguir leyendo »

El Partido Comunista en el País Valenciano antes de 1970

Es habitual que la investigación y la publicación de libros de historia responda a las preocupaciones del presente. No siempre es así, evidentemente. A veces la investigación y los estudios históricos guardan un margen de autonomía, mantienen una dinámica alejada de las urgencias y las necesidades de la actualidad. Afortunadamente, podríamos decir. Pero la difusión y el eco públicos de la investigación -y determinados impulsos o financiaciones-, no nos engañamos, tienen muy a menudo que ver con una agenda ligada al tiempo que se vive. A las polémicas y debates actuales, a los temas no resueltos, a las cuestiones abiertas que afectan a la vida pública y la política del tiempo presente. Incluso estudios en principio remotos, relativos a la edad media (“desde cuando somos valencianos”) o a la prehistoria (el uso ideológico de los íberos o de la Dama de Elx) tienen mucho que ver o han recibido estímulos directos de la actualidad.

Un caso muy claro en este sentido, ya en clave de presente histórico, es el debate sobre la transición democrática, que no se ha agotado ni mucho menos. Está más vivo que nunca. ¿Hubo un “pacto de silencio”? ¿Se cerró en falso? ¿Fallaron las fuerzas políticas de la oposición aceptando demasiado de prisa los imponderables -las rémoras, las imposiciones- de los herederos del franquismo? ¿Vendieron a un precio demasiado bajo la cuota de legitimación democrática que podían ofrecer, aceptando la continuidad de los aparatos de Estado, de la judicatura, de la policía, así como la forma de Estado monárquica? ¿Por qué no hubo referéndum sobre monarquía/república? ¿Por qué no se estableció un sistema federal o no se garantizó el derecho a la autodeterminación?

Seguir leyendo »

El Partit Comunista al País Valencià abans del 1970

Sol passar que la recerca i la publicació de llibres d’història responen a les preocupacions del present. No sempre és així, evidentment. De vegades la recerca i els estudis històrics serven un marge d’autonomia, mantenen una dinàmica pròpia allunyada de les urgències i les necessitats de l’actualitat. Afortunadament, es podria dir. Però la difusió i el ressò públics de la recerca -i determinats impulsos o finançaments-, no ens enganyem, tenen molt sovint a veure amb una agenda lligada al temps que es viu. A les polèmiques i els debats actuals, als temes no resolts, a les qüestions obertes que afecten la vida pública i la política del temps present. Fins i tot estudis en principi remots, relatius a l’edat mitjana (“des de quan som valencians”) o a la prehistòria (l’ús ideològic del ibers o de la Dama d’Elx) hi tenen molt a veure o n’han rebut estímuls directes.

Un cas molt clar en aquest sentit, ja en clau de present històric, és el debat sobre la transició democràtica, que no s’ha esgotat ni de bon tros. Està més viu que mai. ¿Hi hagué “pacte de silenci”? ¿Es tancà en fals? ¿Fallaren les forces polítiques de l’oposició acceptant massa de presa els imponderables -les rèmores, les imposicions- dels hereus del franquisme? ¿Vengueren a un preu massa baix la quota de legitimació democràtica que podien oferir, acceptant la continuïtat dels aparells d’Estat, de la judicatura, de la policia, així com la forma d’Estat monàrquica? ¿Per què no hi hagué referèndum sobre monarquia/república? ¿Per què no es va establir un sistema federal o no es va garantir el dret a l’autodeterminació?

Seguir leyendo »

Gareth Dale presenta a València 'Karl Polanyi, una vida a l’esquerra'

Aquest 27 de juny es va presentar, al Col·legi Major Rector Peset de la Universitat de València, la biografia de Karl Polanyi a cura de Gareth Dale: Karl Polanyi. Una vida a l’esquerra (publicada per la Institució Alfons el Magnànim). L’autor, professor a la Universitat Brunel de Londres, i un dels màxims especialistes en Karl Polanyi, aporta en aquest llibre una visió completa i documentada de la trajectòria intel·lectual -i també política i personal- d’un dels científics socials més destacats del segle XX. En efecte, Karl Polanyi (1886-1964), hongarès d’origen, educat en el marc de l’Imperi austro-hongarès, i mort a l’exili acadèmic, a Canadà, després de passar per Anglaterra i els Estats Units -i als anys vint per Viena- fugint del feixisme que s’havia instal·lat a Europa en l’època d’entreguerres, és l’autor d’un llibre capital: La gran transformació. Els orígens polítics i econòmics del nostre temps (1944).

Aquesta obra -La gran transformació-, traduïda a les principals llengües, ha exercit una influència extraordinària. És una síntesi històrica del desenvolupament de l’economia de mercat i una crítica de la idea dels mercats autoregulats i separats de la societat. És alhora una explicació del sorgiment del feixisme en el marc de la crisi de 1929 i la Gran Depressió dels anys trenta. Per tant és una crítica molt seriosa de l’ultraliberalisme. Polanyi -economista, historiador, antropòleg- fou un investigador i un crític dels desajustos del capitalisme salvatge, del mercat desacoblat del seu context social, que segons el seu diagnòstic genera tensions insalvables i un enorme malestar social. Per a Polanyi el mercat autoregulador -que inclou la consideració com a mercaderies igual que les altres de la terra, el treball i el diner- és una utopia perillosa i, en darrera instància, incompatible amb la democràcia.

Seguir leyendo »

Mètode, 100 números

No sé si la societat valenciana és realment conscient de la importància que una revista com Mètode haja pogut arribar -quasi un miracle, en veritat- al número 100. Del luxe que és una publicació d’aquestes característiques. De la seua qualitat i enorme prestigi, dins i fora del nostre territori. Del fet que es publique a València de la mà de la Universitat, amb un bon equip darrere i dirigida per una persona tan valuosa com Martí Domínguez, biòleg, periodista, escriptor i professor de la mateixa Universitat.

Al Centre Cultural La Nau, a l’antiga seu de la Universitat de València, on tantes generacions hi han estudiat -jo mateix, ja a les acaballes, he passat per aquelles aules fosques i venerables, on situaren la Facultat d’Econòmiques durant un parell de cursos- se’n pot veure aquests dies una exposició commemorativa. Val la pena visitar-la per tal de fer-se una idea ràpida, i escaient, de l’evolució i creixement d’aquesta revista. S’hi mostren amb bona traça expositiva les cent cobertes dels números apareguts fins ara. Uns quants panells expliquen la història de la revista, el sentit del projecte i el mètode de treball de la redacció, així com la programació prevista i els continguts dels pròxims números, alguns tan suggeridors com el que proposa un dossier sobre “Ciència i nazisme”. Les cobertes, sovint obra d’artistes valencians, tenen força i són una bona incitació visual. En conjunt, un panorama gràfic vistós i estimulant.

Seguir leyendo »

L’audiollibre, per què no?

L’audiollibre, el llibre llegit que es pot escoltar a voluntat, pot ser una bona opció, una opció a explorar. Per què no? En països com Alemanya o Holanda, si més no, els audiollibres tenen tradició i acceptació. Se’n venen quantitats importants. Presenten avantatges innegables, i no tan sols per a persones amb dificultats de visió. Fer un llarg viatge en cotxe -o en tren- mentre escoltes la lectura d’una novel·la, d’una narració, d’uns poemes, d’un clàssic de la literatura, presenta matisos insòlitament estimulants en els quals no caldrà insistir. És una experiència que ens retorna a un temps d’oralitat una mica perdut, però de cap manera esvaït. També -podríem dir- evoca temps infantils, quan la mare o el pare llegien un conte abans de dormir, una pràctica sortosament vigent encara. Perquè és bona cosa -en una època de “nadius digitals”- aquesta de llegir als infants, que molts pares actuals practiquen i que no s’hauria de perdre.

Però no cal ser infants per a parar l’orella. La lectura de contes, relats o llibres en viu pot ser una ocasió plaent. Un goig i alhora un enriquiment. Amb el suport dels estris tecnològics actuals, les possibilitats se’n multipliquen.

Seguir leyendo »

Qualsevol temps passat fou distint

Un esport molt practicat per gent d’una certa edat -i no cal, per cert, que siguen persones decididament provectes- és afirmar que “abans”, “en la seua època”, “en el seu temps”, les coses eres millors, la gent més compromesa i combativa, més competent, més estudiosa, menys frívola.

És una constant. Ha passat tota la vida. I com a mínim, per a evitar el ridícul, s’hauria de saber... Ja entre els antics grecs hi havia gent gran que deien que els joves d’aleshores eren més inconscients i frívols, lleugers i insubstancials, que els de la seua època. És una tradició que es reprodueix sense parar-hi esment, per gent poc avisada i generalment per a satisfacció pròpia. Un gènere arquetípic de lament melangiós que podríem dir-ne el vituperi del temps present i la idealització del temps passat. És evident que en aquesta auto-celebració -personal o generacional- hi batega, sobretot, la nostàlgia d’un temps que ja no tornarà.

Seguir leyendo »