eldiario.es

9

Síguenos:

Boletines

Boletines

Menú

Gustau Muñoz

Economista, assagista i traductor valencià. Activista cultural i cívic. És codirector de la revista L'Espill i col·laborador de L'Avenç i altres publicacions. Durant anys va ser editor a Publicacions de la Universitat de València. Autor, entre altres, dels llibres 'Intervencions', 'A l'inici del segle' i 'Herència d'una època'. 

  • Reacciones a sus artículos en eldiario.es: 21

Arrels del neoliberalisme

La Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d’Estudis i Investigació –“el Magnànim”, per a simplificar- ha publicat recentment un volum molt interessant sobre la història del neoliberalisme. Es publiquen molts llibres, certament, i alguns poden passar injustament desapercebuts. Per evitar-ho els grans grups editorials posen a punt estratègies poderoses i promocionen també, de passada, coses bastant fluixes. Les editorials petites i mitjanes no tenen tants recursos i han de ser imaginatives. I les editorials públiques s’han d’espavilar molt i maldar perquè les seues propostes arriben al públic.

Perquè seria una llàstima que qui l’hauria de llegir no s’assabentés de l’existència d’un llibre tan seriós i apassionant com el de Daniel Stedman Jones Els amos del món. Hayek, Friedman i el naixement de la política neoliberal. Un estudi ampli i documentat sobre les idees i plantejaments neoliberals al llarg del temps, des dels seus inicis als anys d’entreguerres, la hibernació davant el triomf de la revolució keynesiana, els esforços per mantenir viva la flama de l’escola austríaca, les noves aportacions monetaristes i el paper de Milton Friedman, i l’esclat final amb Reagan, Thatcher i la resta.

Seguir leyendo »

La València jueva

Hi hagué una València jueva? Evidentment que sí. Fa molt de temps... La presència jueva en terres valencianes és molt antiga, secular, derivada d’una diàspora primerenca i de la difusió del judaisme al Mediterrani. És anterior i posterior a la València islàmica. I confirmada explícitament arran de la conquesta de Jaume I el 1238. Durant els regnats de Jaume I, Pere III i Jaume II la vida comunitària i l’aportació al conjunt -tan destacada en vessants com la medicina, les lletres, el comerç o la presència en la Cort- fou rellevant i reconeguda. Ara bé, en la segona meitat del segle XIV, època de crisi a Europa -la pesta negra-, el panorama es va enfosquir. L’animositat i la derivació demagògica dels odis i l’ansietat de la gent comú contra els jueus -la judeofòbia cristiana i “la ira popular”- es concretaren en l’assalt a la jueria de València un 9 de juliol de 1391. Morts, gent maltractada, saqueig, incendi del call, destrucció de la sinagoga, en foren el resultat.

Les prèdiques arravatades d’alguns clergues i taumaturgs com sant Vicent Ferrer hi ajudaren. El 1392 la jueria fou reestructurada i reduïda. Dels 2000 jueus que hi vivien a penes en restaren uns 300, que anaren minvant pel perill que implicava la convivència amb conversos.  Molts es traslladaren al castell de Morvedre, un refugi més segur, i ací tingueren un llarg període de pau, com bé va analitzar Manuel Civera al seu llibre Morvedre hebreu (Afers, 2009, pròleg d’Enric Guinot). Finalment els jurats de València varen resoldre el 1428 l’expulsió dels jueus que havien restat a la ciutat.

Seguir leyendo »

Populisme o feixisme

Quan apareix un fenomen nou -o relativament nou- en el panorama sociopolític, no sempre s’encerta a entendre’n el significat i a designar-lo de la manera adequada. Sovint se’n descarta la novetat i es recorre a precedents, a exemples històrics, a comparacions amb configuracions ja ben conegudes. Copsar la novetat dels fenòmens sociopolítics en curs no és gens fàcil. Entre altres coses -a més de la mandra intel·lectual- perquè no s’han acabat d’assentar, no han acabat de mostrar la seua vertadera faç, el seu significat i conseqüències de llarg abast.

El franquisme, per exemple, no fou ben entès en la seua especificitat al moment de la seua aparició. ¿Un nou pronunciamiento militar com tants que n’hi havia hagut a Espanya, una dictadura temporal, un règim pretorià o personalista, una dictadura feixista, una variant hispana del totalitarisme llavors en voga? El debat sobre la naturalesa del franquisme s’ha prolongat en el temps. Ho explica molt bé l’historiador Enrique Moradiellos en un llibre fonamental: Franco. Anatomía de un dictador (Turner, 2018) que no només fa una història sintètica i ajustadíssima -però sense perdre mai el fil d’allò essencial- de Franco i el règim, de la transformació del general africanista en Caudillo, de l’evolució del règim polític que va encapçalar entre 1936 i 1975, sinó també de les temptatives de legitimació jurídica-política i religiosa (perquè l’Església nacional-catòlica va sacralitzar la seua figura). Entre altres, les teories que un grapat de catedràtics de Dret Polític anaren descabellant al llarg del temps i segons les conveniències per a justificar, cara endins i cara enfora, un règim nascut d’una guerra civil. I que havia estat patrocinat per l’Alemanya de Hitler i la Itàlia feixista. El punt de partida del franquisme era la negació total i absoluta de l’Altre (la majoria, en realitat), considerat encarnació del Mal i Anti-España. Ni pau, ni pietat, ni perdó. Res de reconciliació. Anul·lació, esborrament, extermini, presó, deportació, afusellaments. I així durant dècades. Ara que el franquisme queda lluny, però que projecta una ombra tan allargada que encara resta pendent què fer-ne amb el cadàver del dictador, aquest llibre és de lectura molt convenient, diria que obligada.

Seguir leyendo »

Homenots valencians: Josep Vicent Marquès, Damià Mollà, Ramir Reig

Al Prefaci d’ Homenots, primera sèrie, Josep Pla explica que havia anomenat de manera genèrica “Homenots” els retrats literaris que havia anat fent al llarg de la seua prolongada activitat “de periodista i d’escriptor” -unes expressions que calia prendre segons deia ell, prudent, cum grano salis. La paraula “homenot” no tenia cap sentit despectiu, com algun malpensat podia sospitar, sinó més aviat al contrari: designava el volum, el relleu, l’entitat, dels personatges que mirava de caracteritzar. La majoria els havia tractat o conegut, de prop o de lluny al llarg de la seua extensa i prolífica trajectòria en el món de les lletres, iniciada als anys 20, que s’acostà a la Penya de l’Ateneu del doctor Borralleras i començà a col·laborar a La Publicidad. Alguns eren retrats retrospectius, evocacions, com es veu en aquest mateix volum i també altres de posteriors de la sèrie i en els Retrats de passaport, que són peces més breus. Els “Homenots” de Pla són una mina de reminiscències, de notícies, d’idees, d’imatges sobre aquella fabulosa aventura que fou el reviscolament cultural i cívic, l’eclosió en tots els àmbits, de Catalunya entre el Modernisme i la Guerra civil. Entre 1888 i 1939. Un món  enfonsat, perdut, obliterat, a l’alçada dels anys 50 i 60, quan Pla començà a recollir els seus retrats literaris, primer a l’editorial Selecta i després ja en l’edició definitiva de l’Obra Completa, a Destino. És  vertaderament un treball exemplar de memòria històrica, a la seua manera, i amb un rendiment literari excel·lent, tot el que va fer Josep Pla en aquests textos i també, al capdavall, en el conjunt de la seua obra, una vegada es va retirar, decebut, de l’escena barcelonina a mitjan anys 40.

Pensem que la postguerra, l’exili i la dictadura havien acabat amb aquell món, l’havien dispersat, ensorrat, amagat, i suplantat en alguns casos. Amb la col·laboració  activa de Pla, tot s’ha de dir, per bé que després se’n va penedir tota la vida... Explicar qui eren o qui havien estat Prat de la Riba, Pompeu Fabra, Ruyra, Ramon Turró, Gaudí, Nonell, D’Ors, Bofill i Mates, Riba, Creixells, Estelrich i tants altres, era un exercici saludable. En l’estil i amb les intencions, ben conegudes, de Pla, evidentment. Però una cosa no treu l’altra.

Seguir leyendo »

Testimonis valencians. Dos llibres de Toni Mollà i de Tobies Grimaltos

Deixar testimoni del temps que passa, de la vida que s’esmuny, del país que habitem, de les idees que hem tingut, de les lectures que ens han interessat, dels viatges que hem fet, dels afectes, els amors i les inseguretats que ens sotgen, té el seu encant i el seu interès. No diré que no. Sobretot si els textos resultants estan escrits amb gràcia, humor i alguna espurna d’enginy superlatiu, ací i allà.

No tot han de ser densos assaigs d’idees, estudis eruditíssims, volums aclaparats pel pes del món, o novel·les sobre la lleugeresa del ser i els desenganys que sol comportar el pas de l’adolescència a l’edat adulta. En el ben entès que, a hores d’ara, i en molts casos, allò que en dèiem l’adolescència -no trobeu?- es prolonga fins ben entrats els quaranta o fins i tot els cinquanta anys...

Seguir leyendo »

Qui va afusellar el president Companys?

Segons la portaveu del partit Ciudadanos Inés Arrimadas  “no fou l’Estat espanyol” qui va afusellar el president Lluís Companys el 1940, sinó “el règim franquista”. Replicava així l’actual president de la Generalitat de Catalunya, Quim Torra, que havia afirmat en la commemoració de l’aniversari de l’execució de Companys a Montjuïc, el proppassat dilluns 15 d’octubre, que “fou assassinat per l’Estat espanyol”. (LV, 20 d’octubre, p. 22).

La polèmica té derivacions molt de fons. No és un estirabot més de la polèmica política diària. ¿Qui o què era l’Estat espanyol el 1940? És una qüestió del màxim interès, perquè suscita preguntes al voltant de les continuïtats i les discontinuïtats històriques. Franco, amb el colp d’Estat del 1936, es va apropiar de l’Estat espanyol de manera il·legítima, sens dubte. A través de la força, d’una violència extrema, com havia planificat el cervell del colp militar Emilio Mola, que va desfer la República, el règim democràtic legal i legítim.

Seguir leyendo »

Els llibres perillosos

L’historiador de la Universitat de Harvard Chistopher B. Krebs va publicar el 2010 un llibre fascinant: A Most Dangerous Book, traduït l’any següent al castellà, per l’editorial Crítica, amb el títol El libro más peligroso. És fascinant de veritat perquè ressegueix amb una erudició i una habilitat narrativa excepcionals, admirables, la història del llibre Germània de Tàcit, que va actuar com un imant sobre la imaginació més esbojarrada dels nacionalistes alemanys -o dels alemanys en general- al llarg dels segles.

Tanmateix, el poble germànic que descrivia Tàcit, un poble noble i bel·licós, amant de la llibertat, era una invenció. No havia existit. Tàcit se’l va inventar per a posar un espill davant dels romans i criticar-ne usos i costums que, al seu parer, afeblien la força i la cohesió de la societat romana i en promovien la decadència. Havien de mirar-se en l’espill dels guerrers implacables i ferotges, però en el fons de sentiments elevats, que eren els germànics. Els nacionalistes alemanys, per la seua banda, hi trobaven un cant als seus ancestres, una mina per a satisfer una autoestima ferida, un tresor de velles glòries que calia emular. Alemanya -cal recordar-ho- també ha patit un sentiment de frustració i d’inferioritat davant l’Oest més avançat en termes econòmics (Anglaterra), polítics (França) i culturals (França, Itàlia, els grecs). Alemanya era un poble de poetes i pensadors, però endarrerit i que assolí la unitat molt tard: és el que en deien la Deutsche Misere. I ja se sap que l’autoestima ferida és mal assumpte.

Seguir leyendo »

Els cartoixans

No són els habitants la Cartoixa de Parma, de Stendhal. Són els cartoixans de Portaceli, molt a prop de València, que es neguen, sense més, a què entren els tècnics de la Diputació per a verificar les condicions del conveni de cessió signat l’any 1946.

Segons explica en un reportatge molt oportú Sergi Pitarch a eldiario.es, edició valenciana. Sí, en ple franquisme -un any tan dur en tants sentits com el 1946- i sent president de la Diputació Provincial de València el falangista “camisa vieja” Rincón de Arellano, que després seria també alcalde de València, es va cedir, amb determinades condicions, la Cartoixa de Portaceli a l’orde dels cartoixans que l’habiten encara avui.

Seguir leyendo »

Els llibres de L’Avenç

L’Avenç és una revista mensual ben coneguda, perquè es publica des del 1977 sense interrupció. Al principi -i durant molt de temps- era bàsicament una revista d’història, però arribat el moment, amb sagacitat, el seu director Josep M. Muñoz va saber imprimir un tomb molt considerable a la revista, conscient que les publicacions periòdiques han de reinventar-se de tant en tant. Una comesa gens fàcil, perquè es tracta de ser fidels a elles mateixes i, alhora, de renovar-se amb una certa radicalitat. Renovar-se, sí, però sense trair-se. Una revista és un referent, una marca, una memòria; el lector sap més o menys que hi trobarà i li fa confiança. Però si sap “massa” què hi trobarà, si sempre troba el mateix, malament: alguna cosa falla. Una dosi d’imaginació, de sorpresa, d’innovació, tant formal com de continguts, és indefugible per a evitar la fatiga de materials que en un altre cas serà gairebé indefectible.

  L’Avenç ha gosat renovar-se a temps, diverses vegades. L’any passat, el 2017, va fer 50 anys, una edat respectable, de maduresa. I continua. Tinc davant meu el darrer número, corresponent a octubre de 2018. És el número 450, aviat és dit. Ara és una revista de cultura en sentit ampli, un magazine cultural de gran nivell, amb diversos elements que la fan molt atractiva: l’ull posat en l’actualitat cultural (i política) a través dels bitllets i d’un editorial que es fa llegir; les sèries d’articles encarregats a un escriptor, en aquest cas l’autor nord-català Joan-Lluís Lluís; l’entrevista en profunditat que signa -número rere número- el director Josep M. Muñoz, d’una entitat extraordinària que en garanteix la perennitat, i que en aquest número té com a protagonista un personatge tan interessant com l’antropòleg Manuel Delgado; els articles de fons, sovint de caire historiogràfic, com els dedicats als exiliats que el 1949 es plantejaven el retorn (els Pi i Sunyer), per Francesc Vilanova, i el debat sobre immigració i identitat als anys 60 (gran article!), per Marta Vallverdú. I, per descomptat, la secció Mirador, amb articles i crítiques de literatura (Vicenç Pagès Jordà, Lluís Muntada), d’art (Susanna Portell), de música (Joaquim Rabaseda) i els articles “de tema lliure” d’escriptors com ara Joan Todó, Enric Sòria i Jordi Puntí. Un còctel verament abellidor, seductor, per a qualsevol persona interessada per la cultura. I per la vida, que ve a ser una cosa bastant semblant, si bé es mira, o si entenem per vida alguna cosa més que la mera existència.

Seguir leyendo »

La brutalización de la política

Cuando crees que ya se acaba, vuelve a empezar, decía Raimon en una canción. Y se refería al retorno, al eterno retorno, del fascismo y de la barbarie, encarnados en el franquismo que nos tocó sufrir durante demasiados años. El franquismo parecía anacrónico, acabado, podrido, superado por la historia, pero volvía en forma de fusilamientos aún en septiembre de 1975, de tortura en las comisarías, de agresiones y atentados en general impunes, de bombas en casa de intelectuales como Joan Fuster o Manuel Sanchis Guarner, de ataques a librerías, Nadie trazó líneas rojas. Nadie, ningún estado de derecho, ni los jueces y fiscales hoy tan envalentonados, tuvieron el valor y la dignidad de investigar y castigar a los culpables, La infamia de la complicidad con el fascismo contaminó de origen la transición democrática.

Recordemos -entre tantas otras lacras que cabría evocar- que la UCD fue el nido acogedor del huevo de la serpiente del anticatalanismo local -una forma de fascismo que tiene como divisa “Fora catalanistes!”, traducción libre del “ Juden raus!” de los nazis-, con un ínclito y respetable don Emilio Attard en funciones de amable recepcionista. Un señor que sería presidente de la Comisión Constitucional del Congreso de los Diputados. El GAV suministró personas de acción violenta y candidatos a un partido anémico que había perdido las elecciones y que no supo consolidar una derecha democrática. Ta vez porque, socialmente, de esto había bastante poco.

Seguir leyendo »