eldiario.es

9

Gustau Muñoz

Economista, assagista i traductor valencià. Activista cultural i cívic. És codirector de la revista L'Espill i col·laborador de L'Avenç i altres publicacions. Durant anys va ser editor a Publicacions de la Universitat de València. Autor, entre altres, dels llibres 'Intervencions', 'A l'inici del segle' i 'Herència d'una època'. 

  • Reacciones a sus artículos en eldiario.es: 27

Contra l’equidistància

Darrerament hem pogut llegir dues mostres inquietants d’una actitud que és, si més no, estranya. O sorprenent. Per un costat, el guru del jove polític Íñigo Errejón (amb el qual ha pactat de cara a les eleccions generals Compromís), el filòsof Villacañas, defensava l’ús dels símbols espanyols, bandera bicolor i himne, sense complexos, també als mítings de Més País, que segons ell no es diu ‘Més Espanya’ per motius tàctics, però que s’hauria de dir així. Ho afirmava en una entrevista publicada al digital El Español, en la qual tot feia pensar -si s’ha de creure la versió publicada- que s’hi plantejava una visió de la formació errejonista com una mena de ‘Ciudadanos’ d’esquerres. Nacional-populista, sí, però fortament espanyolista. Segur que tindran molta matèria de discussió mestre i deixeble, sobre aquestes qüestions, i sobre l’efecte que tot plegat podria tindre a les malaurades nacionalitats no castellano-andaluses, sotmeses a dieta i a amenaces diverses.

Però més enllà d’això, que se situa en el terreny del suposat patriotisme constitucional d’encuny habermasià, però que em sembla que no és tan fàcil ni tan simple en el cas d’Espanya, sobta una altra cosa. Sobta molt -però molt- la valoració de l’única experiència democràtica efectiva de l’Espanya contemporània, que fou la Segona República (1931-1939). Una experiència que per aquesta raó hauria de ser l’espill i el referent valuós d’una democràcia autèntica. ¿Perquè on trobaríem, si no, un referent democràtic on emmirallar-nos a l’Espanya contemporània? ¿A la Restauració oligàrquica i pseudodemocràtica, que marginava i oprimia la majoria social? ¿A la Dictadura de Primo de Rivera? ¿A la del general Franco? Diu Villacañas:

Seguir leyendo »

Sobre el canvi climàtic un dia d’agost del 2019....

“És pitjor, molt pitjor del que us penseu”, totes les notícies són notícies dolentes... diu David Wallace-Wells al seu llibre The Unhabitable Earth: A Story of the Future, reportat a la LRB per Francis Gooding. De les cinc extincions catastròfiques d’espècies de què hi ha constància, una fou -sembla- efecte del xoc brutal d’un asteroide amb la Terra, però i les altres quatre?  Doncs producte de canvis climàtics causats per combinacions diverses de factors naturals. Ara ens trobem davant els primers indicis d’una situació semblant, deguda en aquest cas a l’acció humana (que no deixa de ser també natura, de segon ordre si voleu, perquè és natura autoconscient).

Som a l’Antropocè. Una era geològica determinada per l’acció humana sobre els fràgils equilibris naturals del planeta, intensa -massa intensa- d’ençà de la revolució industrial del segle XIX i de l’explosió demogràfica del segle XX, derivada del progrés econòmic, els avenços mèdics, les vacunes i el sanejament (la sanitat pública en general). Tant d’èxit ha tingut l’espècie que anem cap als 10.000 milions d’habitants, i tots aspirants a un nivell de vida i de consum equivalent al que difonen les xarxes globals, és a dir, el d’Estats Units i l’Europa més opulenta. Viable? Possible? Tranquil·litzador?

Seguir leyendo »

Per què no hi ha govern a Espanya?

El fet és que el fracàs del ple d’investidura de finals de juliol ha deixat Espanya sense govern. Bé, sí, hi ha un govern en funcions, però amb escàs marge de maniobra. I ha deixat també un estat d’ànim deprimit. En general, i en particular en el “poble d’esquerres”, com deien a França, que no entén com no s’han pogut posar d’acord les dues esquerres d’àmbit estatal quan hi havia una conjunció astral favorable, en forma d’actitud afavoridora d’Esquerra Republicana, el PNB i Compromís, i fins i tot de Bildu. Una majoria suficient per a formar un govern que s’ha malbaratat. Culpa de qui?

Passat el temps -i el temps corre molt de pressa- això tindrà cada vegada menys importància. Per què es va perdre la guerra? Vés a saber. Per uns i altres, però el fet és que es va perdre. I qui va patir la derrota fou la gran massa social, l’àmplia base social, que va sofrir humiliacions, privacions i maltractaments sense fi.

Seguir leyendo »

Els Gaos, una nissaga oblidada (A propòsit de 'Prosa fugitiva' d’Alejandro Gaos)

Hi ha un tipus de llibre sorprenent, inesperat, un llibre improbable. De tant en tant n’apareix algun, un llibre que desconeixies del tot i que no entra en la categoria dels possibles o esperables. I tant se val que s’hi tracte de llibres actuals, recents, novetats o de llibres antics, però d’un passat encara intel·ligible. Perquè les claus que permeten apamar un llibre -també un document, una figura històrica o un fet determinat- s’esvaeixen amb el temps. Això fa que especialment entre els llibres més antics n’abunden els improbables, en el sentit d’escassament entenedors o que costa de situar-los, per manca de referents. Perquè hom no disposa de les claus escaients per a extreure’n tot el sentit.

Sense anar tan lluny, en absolut, perquè és del tot entenedor, m’ha sobtat un llibre que per atzar he trobat fa poc en una llibreria de vell. Es tracta de Prosa fugitiva. Entrevistas, d’Alejandro Gaos, publicat a l’Editorial Colenda, de Madrid, l’any 1955.

Seguir leyendo »

El període de gràcia s’ha acabat; ara toca governar

Ha durat molt. Una legislatura sencera. I es pot entendre. El llegat del PP en la Generalitat Valenciana havia estat tan nefast -amb tres presidents imputats i un directament engarjolat a Picassent, els altres a l’espera- que tothom amb dos dits de front havia donat un gran marge de confiança al primer Botànic. Un període de gràcia prolongat. Calia desenrunar, reconstruir, recuperar l’autoestima col·lectiva, dir prou a la identificació dels valencians amb la corrupció, l’especulació urbanística i el desgavell. Tornar a la sensatesa perduda d’ençà que un malaurat dia del 1995 un espavilat (en castellà se’n diria un pícaro) nascut a Cartagena i recriat a Benidorm va accedir a la primera magistratura valenciana, al Palau de la Generalitat. Retratat magistralment per Francesc Arabí al seu imprescindible Ciudadano Zaplana (editorial Foca), me n’estalviaré més comentaris.

Només afegiré que els que li van riure les gràcies i el van introduir en societat, com ara el notari Carlos Pascual de Miguel, la directora de LP Maria Consuelo Reyna, l’autor de Un liberal para el cambio, el periodista Rafa Marí, i molts altres més, incloent alguns professors kantians, tenen la seua quota de responsabilitat. La que siga. Perquè aquell Zaplana no enganyava ningú. Tan prompte com arran del cas Palop ja s’havia descarat. I no importa que els jutges -sempre els jutges, el magnífic Poder Judicial heretat directament del franquisme-  desestimaren les proves...

Seguir leyendo »

Paradoxes del despoblament

Darrerament s’especula molt amb la possibilitat de revertir un procés que sembla inexorable, la despoblació de les comarques interiors del territori valencià. Una despoblació que és molt acusada en el cas de les demarcacions de Castelló -sobretot- i de València. No tant a la d’Alacant, tret dels reductes més muntanyencs de la Marina Alta i l’Alcoià-Comtat. A Alacant hi ha més equilibri territorial, bàsicament per la puixança industrial de les Valls del Vinalopó, amb nuclis com Elda-Petrer, Biar, Onil, Ibi o Villena.

Però en general, al País Valencià, la concentració humana a la franja litoral és aclaparadora. L’interior resta despoblat, en molts casos. Hi ha una descompensació evident, que té costos socials i ecològics, i en tindrà més en el futur. La població que resta a les zones en procés d’abandonament es veu marginada en molts sentits. Més encara, s’hi difon una sensació de fi de món, de manca d’objecte, de tancament de possibilitats vitals. Més avall d’un determinat llindar, quan es clouen escoles, quan fallen els serveis bàsics, quan els joves marxen, quan només en resta gent gran, el problema esdevé dramàtic, i sembla irreversible.

Seguir leyendo »

Madrid contra Espanya

Andalusia havia estat un advertiment. Podia passar. L’adaptació rutinària d’una esquerra establerta podia obrir escletxes a una dreta salvatge i rudimentària, capaç de mobilitzar les pitjor pulsions humanes. Les errades estratègiques i els personalismes, la deriva clientelar, les insuficiències d’una esquerra vista -amb raó o sense- com a parasitària i allunyada de la seua base social, podien donar peu -via la desmobilització de l’electorat d’esquerres- a la revifada i el triomf eventual d’una dreta amb escasses credencials democràtiques.

L’avís d’Andalusia -l’èxit electoral de la coalició entre PP, Ciudadanos i Vox- provocà una esgarrifança i mobilitzà arreu d’Espanya el vot progressista a les darreres eleccions generals, autonòmiques, municipals i europees. Cert que no amb la força necessària, en part degut a la davallada de Podemos i fórmules semblants, però amb l’empenta suficient, en molts llocs, per a afavorir la remuntada del PSOE, aturar la progressió del PP i de Cs i compactar un bloc d’esquerres divers que ha barrat el pas a una perillosa generalització del tripartit de dretes.

Seguir leyendo »

Madrid contra España

Andalucía había sido una advertencia. Podía pasar. La adaptación rutinaria de una izquierda establecida podía abrir resquicios a una derecha salvaje y rudimentaria, capaz de movilizar las peores pulsiones humanas. Los errores estratégicos y los personalismos, la deriva clientelar, las insuficiencias de una izquierda vista (con razón o sin ella) como parasitaria y alejada de su base social, podían dar pie -vía la desmovilización del electorado de izquierdas- al relanzamiento y eventual triunfo de una derecha con escasas credenciales democráticas.

El aviso de Andalucía -el éxito electoral de la coalición entre PP, Ciudadanos y Vox- provocó un escalofrío y movilizó en toda España el voto progresista en las últimas elecciones generales, autonómicas, municipales y europeas. Cierto que no con la fuerza necesaria, en parte debido a la bajada de Podemos y fórmulas similares, pero con el empuje suficiente, en muchos lugares, para favorecer la remontada del PSOE, detener la progresión del PP y de Cs y compactar un bloque de izquierdas diverso que ha cerrado el paso a una peligrosa generalización del tripartito de derechas (el famoso “trifachito”).

Seguir leyendo »

El Partido Comunista en el País Valenciano antes de 1970

Es habitual que la investigación y la publicación de libros de historia responda a las preocupaciones del presente. No siempre es así, evidentemente. A veces la investigación y los estudios históricos guardan un margen de autonomía, mantienen una dinámica alejada de las urgencias y las necesidades de la actualidad. Afortunadamente, podríamos decir. Pero la difusión y el eco públicos de la investigación -y determinados impulsos o financiaciones-, no nos engañamos, tienen muy a menudo que ver con una agenda ligada al tiempo que se vive. A las polémicas y debates actuales, a los temas no resueltos, a las cuestiones abiertas que afectan a la vida pública y la política del tiempo presente. Incluso estudios en principio remotos, relativos a la edad media (“desde cuando somos valencianos”) o a la prehistoria (el uso ideológico de los íberos o de la Dama de Elx) tienen mucho que ver o han recibido estímulos directos de la actualidad.

Un caso muy claro en este sentido, ya en clave de presente histórico, es el debate sobre la transición democrática, que no se ha agotado ni mucho menos. Está más vivo que nunca. ¿Hubo un “pacto de silencio”? ¿Se cerró en falso? ¿Fallaron las fuerzas políticas de la oposición aceptando demasiado de prisa los imponderables -las rémoras, las imposiciones- de los herederos del franquismo? ¿Vendieron a un precio demasiado bajo la cuota de legitimación democrática que podían ofrecer, aceptando la continuidad de los aparatos de Estado, de la judicatura, de la policía, así como la forma de Estado monárquica? ¿Por qué no hubo referéndum sobre monarquía/república? ¿Por qué no se estableció un sistema federal o no se garantizó el derecho a la autodeterminación?

Seguir leyendo »

El Partit Comunista al País Valencià abans del 1970

Sol passar que la recerca i la publicació de llibres d’història responen a les preocupacions del present. No sempre és així, evidentment. De vegades la recerca i els estudis històrics serven un marge d’autonomia, mantenen una dinàmica pròpia allunyada de les urgències i les necessitats de l’actualitat. Afortunadament, es podria dir. Però la difusió i el ressò públics de la recerca -i determinats impulsos o finançaments-, no ens enganyem, tenen molt sovint a veure amb una agenda lligada al temps que es viu. A les polèmiques i els debats actuals, als temes no resolts, a les qüestions obertes que afecten la vida pública i la política del temps present. Fins i tot estudis en principi remots, relatius a l’edat mitjana (“des de quan som valencians”) o a la prehistòria (l’ús ideològic del ibers o de la Dama d’Elx) hi tenen molt a veure o n’han rebut estímuls directes.

Un cas molt clar en aquest sentit, ja en clau de present històric, és el debat sobre la transició democràtica, que no s’ha esgotat ni de bon tros. Està més viu que mai. ¿Hi hagué “pacte de silenci”? ¿Es tancà en fals? ¿Fallaren les forces polítiques de l’oposició acceptant massa de presa els imponderables -les rèmores, les imposicions- dels hereus del franquisme? ¿Vengueren a un preu massa baix la quota de legitimació democràtica que podien oferir, acceptant la continuïtat dels aparells d’Estat, de la judicatura, de la policia, així com la forma d’Estat monàrquica? ¿Per què no hi hagué referèndum sobre monarquia/república? ¿Per què no es va establir un sistema federal o no es va garantir el dret a l’autodeterminació?

Seguir leyendo »