eldiario.es

9

Síguenos:

Boletines

Boletines

Gustau Muñoz

Economista, assagista i traductor valencià. Activista cultural i cívic. És codirector de la revista L'Espill i col·laborador de L'Avenç i altres publicacions. Durant anys va ser editor a Publicacions de la Universitat de València. Autor, entre altres, dels llibres 'Intervencions', 'A l'inici del segle' i 'Herència d'una època'. 

  • Reacciones a sus artículos en eldiario.es: 23

Edició i editorials: una visió qualitativa

Una vegada conclosa la Fira del Llibre de València, que d’alguna manera tanca el cicle d’activitat intensa i molt exigent al voltant del llibre que comença ja setmanes abans del Dia de Sant Jordi (23 d’abril), amb tots els preparatius del cas, és costum d’avaluar-ne l’impacte i la significació. Quanta gent hi ha passat, quin volum de vendes hi ha hagut, quantes activitats s’hi han fet, quants autors hi han concorregut, quins han signat més, quins llibres han tingut més èxit comercial?

Són aspectes interessants, certament, però més aviat decantats del costat quantitatiu. Enguany, des d’aquest punt de vista, la Fira del Llibre ha estat un èxit esclatant: de públic i de vendes, asseguren els organitzadors i em sembla que ho pot confirmar -en termes impressionistes, és clar- qualsevol assistent més o menys amatent i que s’hi haja fixat en els fets més significatius. La Fira ha estat un èxit, amb més autors, més presència de dones, més equilibri de llengües i molt, molt de públic.

Seguir leyendo »

Llibres polítics

Com un subapartat del relatiu auge o proliferació dels llibres d’assaig -que vaig glosar recentment, en un article anterior- es pot considerar la florida -també relativa- de llibres polítics a casa nostra. Són llibres de diversa mena: d’anàlisi de situacions o processos en els diversos escenaris, d’entrevistes amb líders o dirigents connotats o fins i tot de memòria d’un passat més o menys recent contemplat des del prisma de la política. El fet que puguem recollir ací tot un conjunt de llibres polítics, en el context valencià, ja denota que alguna cosa -alguna cosa important- ha canviat. Que el panorama de la lletra impresa, més enllà de la literatura o de l’erudició, va assolint gruix i va conquistant espais i funcions. Recordem que no fa tant -en termes històrics- el to l’havien donat els “llibrets de versos”. Els anys seixanta i setanta capgiraren les coses, però encara havia de passar més temps fins arribar a una certa plenitud. Sempre precària i amenaçada, però certa. Seria insensat no veure-ho.

Hi ha una moderada revifalla de llibres d’aquest tipus, darrerament, i ací en donarem compte d’uns quants. Ni de bon tros arribem al nivell de producció que omple les taules de novetats a Catalunya amb llibres sobre “el procés”, una part de la qual -no tota- arriba fins ací, i que és verament espectacular. És clar que les tribulacions de la societat i la política nord enllà són molt considerables, i no es podia esperar una altra cosa. D’entre tota aquesta producció trobe especialment suggeridors els llibres de Joaquim Nadal Catalunya, mirall trencat i el d’Enric Marin i Joan M. Tresserras Obertura republicana. Catalunya, després del nacionalisme, tots dos publicats per Pòrtic. El primer és el relat sintètic d’una experiència històrica (els antecedents remots i recents) acompanyada d’una anàlisi del procés sobiranista i d’una proposta bastant realista per desencallar una situació envitricollada. Un llibre honest i constructiu d’un dirigent socialista catalanista. El segon és molt més exigent i extens, més profund i ambiciós. Situa el procés sobiranista en el context de crisi de la democràcia espanyola, determinada per la urpada d’un nacionalisme espanyol frenètic, i també en el context més ampli d’Europa i el món. I presenta el projecte de República catalana com una via d’aprofundiment democràtic. Els autors són dos teòrics polítics i de la comunicació, adscrits a Esquerra Republicana,  i representen un pensament post-nacionalista, de republicanisme cívic, integrador. Una anàlisi rigorosa i articulada, gens pamfletària. Un plantejament que ja és molt influent a Catalunya, com s’ha vist darrerament, i que convé conèixer de primera mà.

Seguir leyendo »

La primavera de l’assaig valencià

Avui parlaré d’uns quants llibres bons -excel·lents- acabats d’eixir de les premses valencianes. Pertanyents al ram de l’assaig, només. Perquè si haguérem de fer referència també a la novel·la o a la poesia -i parlar d’obres tan destacades com les de Joan Benesiu, Anna Moner, Teresa Pascual o Jaume Pérez Muntaner, entre molts altres- l’article podria prendre una extensió desmesurada. Hi ha, permeteu-me, una bona collita literària aquesta primavera valenciana del 2019, i és la primera cosa que cal destacar. Una florida, una injecció d’optimisme i de vitalitat, que ha coincidit amb l’afortunada confirmació d’una hipòtesi o, més pròpiament, d’una realitat botànica altament esperançadora. I esperonadora. Els mals presagis, els mals averanys, s’han estavellat contra la muralla humana dels somriures, de la voluntat solidària, de la consciència de ser poble, d’una majoria social.

Però vull parlar de literatura, de literatura d’idees més concretament. És evident que venim d’uns dies de tensió política innegable, ja m’enteneu, i se’m fa difícil amagar una certa joia, una certa alegria. Tot i que la descartava, m’havia fet a la pitjor hipòtesi. La del retorn a les trinxeres. Si calia, ho faríem. I tant. N’estem avesats! Però afortunadament per a tothom, uns i altres, no ha calgut. Alegrem-nos-en.  Espanya ha donat un bon exemple a la Unió Europea. I el País Valencià ha estat a l’altura. Per una vegada, hipercrítics, accepteu que la realitat circumdant també pot ser -i és- raonable, assenyada, progressista i cada dia més valencianista, conscient, democràtica i avançada. Malgrat totes les xacres i ferments reaccionaris que ja sabem. Malgrat tot. I contra tot això.

Seguir leyendo »

Tradicions inacceptables

“Jo respecto totes les tradicions”, va encertar a dir, visiblement incòmoda, Meritxell Batet, candidata del PSC per Barcelona. I va afegir: “però això em sembla inadequat, i més encara en campanya electoral”. Es referia a l’auto-da-fe que s’havia escenificat al poble de Coripe, prop de Sevilla, en què es va escarnir, passejar, insultar, afusellar i cremar un ninot que representava el president Carles Puigdemont, embolicat en una senyera estelada.

Una indignació generalitzada va esclatar de seguida, entre les persones sensates, quan es varen veure les imatges. Protestes irades, perplexitat, decepció, denúncies a la fiscalia per delicte d’odi, reflexions d’urgència sobre uns fets que segons l’alcalde socialista d’aquell municipi andalús formen part de la tradició del seu poble, i que no és per a tant. S’havia fet el mateix amb altres personatges... A cada declaració empitjorava les coses. Exhibia dosis increïbles de xenofòbia (també havien cremat “àrabs”, va dir) i de naturalització de l’odi. D’un odi extrem, incomprensible. I encara va afegir que en altres llocs es cremaven ninots i no passava res. No es fa el mateix a les Falles de València i ningú protesta?

Seguir leyendo »

Amb Artur Heras, a Xàtiva

En quatre espais extraordinaris de la ciutat de Xàtiva s’hi pot veure aquests dies, i fins el 29 de maig, una d’aquelles exposicions que cap persona sensible, interessada en l’art i la cultura, s’hauria de perdre. A Xàtiva, aquesta primavera, s’ha organitzat un esdeveniment artístic de primera magnitud. No sé exactament com funciona això de les capitals culturals, aquests títols honorífics atorgats amb bona voluntat promocional per alguna Conselleria. Sí que sé, però, que amb aquesta gran exposició d’Artur Heras, Xàtiva s’ha guanyat per dret propi -i al marge de designacions oficials- la consideració de capital cultural valenciana del 2019.

Una exposició antològica i retrospectiva. Desenes d’obres d’art. Quatre espais expositius. “Sura com el desig i el destí en la memòria” és el rètol genèric que engloba quatre propostes, al voltant i de la mà d’Artur Heras, en commemoració dels seus cinquanta-cinc anys de dedicació a la pintura. La iniciativa és audaç i compromesa, però plenament reeixida i seductora, com comprova de seguida qui s’hi atansa.

Seguir leyendo »

Hipoteca reputacional

És una expressió que ha emprat reiteradament el president de la Generalitat, Ximo Puig. El govern del Botànic s’ha esforçat molt per superar la “hipoteca reputacional” que pesava sobre els valencians, les seues institucions i el seu govern. El nivell de corrupció a què s’havia lliurat el Partit Popular al País Valencià fou exageradament alt. No fou cas únic o l’excepció. La corrupció del PP a la Comunitat de Madrid (la Gürtel, el cas Púnica, i desenes més) i a tot arreu on ha estès i imposat les seues pràctiques, és estructural, sistèmica i de gran entitat. El que ha passat al nucli central del PP, al carrer Génova, amb la caixa en B i el cas Bárcenas -i la resta de gerents, tots processats-, no per difuminat i amagat mediàticament és menys greu. Hauria de fer pensar, i molt, de cara a les eleccions. I l’alternativa des de la dreta, Ciudadanos, ja apunta maneres, com s’ha vist recentment en diversos episodis foscos. Coses tan greus, venim d’on venim, com la sintonia amb la ultradreta que representa Vox.

En realitat, la combinació de corrupció, espanyolisme histèric i ultradreta és el perill més greu a què s’enfronta Espanya des de la transició democràtica. Des del final del franquisme. El resultat de les eleccions del 28 d’abril determinarà, sens dubte, el futur de la democràcia i l’estabilitat, la convivència. I dirà molt sobre la conformació o no del mínim que es pot exigir, de la premissa a què hem d’aspirar: una societat decent, en paraules del filòsof Avishai Margalit. Una societat que no humilie els seus membres.

Seguir leyendo »

Contra Sergio del Molino

Un greu pecat en l’escriptura de la història -en la historiografia- és el que hom ha anomenat el “presentisme”, és a dir, interpretar i jutjar fets del passat no en funció del context, les categories i la dinàmica d’una època passada, del seu temps, sinó d’acord amb les preocupacions, les obsessions i el tarannà de l’època present. Això porta a greus deformacions en la visió del passat, a interpretacions errades, esbiaixades o, encara pitjor, a utilitzacions interessades.

Cosa que passa molt sovint. L’excursió al passat sol obeir a les seduccions o els interessos del present. No hi ha tanta distància entre passat i present. Fins i tot es podria dir que el present no existeix, que és només la transició momentània, evanescent, entre el passat i el futur. El futur tampoc no existeix, s’ha de configurar. I Construir-lo és el que realment importa. Tots els interessos i les passions s’aboquen a això: a configurar el futur.

Seguir leyendo »

Unes eleccions decisives

Segons una enquesta -de credibilitat dubtosa- publicada per Valencia Plaza diumenge 3 de març el bloc de dretes superaria de llarg (un 10%) el bloc progressista o d’esquerres en unes eleccions generals, si es celebraven ara. La incògnita es resoldrà aviat, i no tan sols pel que fa a les eleccions generals, sinó també a les autonòmiques, després de la decisió de Ximo Puig de fer coincidir les eleccions a Corts Valencianes amb les eleccions generals convocades per Pedro Sánchez per al 28 d’abril. Ja veurem a la fi com es substanciarà tot plegat. Hi ha molt en joc. El govern d’Espanya. L’obertura d’una etapa de forta inestabilitat desitjada pels socis de Vox (PP, Ciudadanos) i la política de mà dura i 155 permanent a Catalunya, que podria acabar de mala manera amb una certa idea de la democràcia a Espanya. Contra el vent irresponsable que emana de Donald Trump i la resta, la tradició de vot moderat i temperat, responsable, que ha mantingut la societat espanyola del 1977 ençà es veurà ratificada, o desmentida. Amb les conseqüències que es pot pensar. També està en joc el govern de la Generalitat Valenciana. Un tripartit o trifatxet Vox-Ciudadanos-PP seria un veritable desastre per al procés de recuperació moral, econòmica i política després d’un període negre de corrupció i de gran desenfocament econòmic -per dir-ho en termes suaus- que ha dut el País Valencià a un fort desprestigi exterior i a una reculada dramàtica en termes d’indicadors econòmics i socials, respecte de la mitjana espanyola i, per descomptat, de l’espai europeu més avançat. Com ha posat de manifest amb eloqüència, en aquest mateix mitjà, l’economista Jordi Palafox.

Tot això és ben conegut. Ben sabut. Ara falta que les grans masses populars, que en democràcia tenen la darrera paraula, es pronuncien i ratifiquen una política de recuperació de drets socials, de sanitat universal, de reivindicació del finançament i el corredor mediterrani, d’aposta per l’ensenyament públic, d’una política cultural que finalment xafa de peus a terra, d’unes polítiques socials a favor de les persones, dels dependents, d’una política industrial adreçada a superar dèficits històrics, i així successivament. O si, en comptes d’això, i de tot el que s’anuncia i encara no s’ha pogut fer, es vota a favor d’un retrocés, d’una política retrògrada, reaccionària, que no ofereix molt més que ressentiment, antifeminisme, anticatalanisme, antibicicletes...

Seguir leyendo »

Jorge Semprún i els usos del kitsch

Dues vegades, com a mínim, però d’una manera que impressiona, fa servir Jorge Semprún l’expressió kitsch al seu llibre testimonial i memorialístic Federico Sánchez se despide de ustedes, publicat el 1993. I escrit -diu- originàriament en francès, perquè així es distanciava de minúcies. La primera fa referència a l’estil particular del franquisme –“una barreja de protocol fúnebre i de retòrica imperial, de mal gust kitsch”-, que va impregnar les llargues setmanes d’agonia del general Francisco Franco, l’any 1975, gestionades per la camarilla de familiars i beneficiaris més propers. Per cert, que la caracterització que fa Semprún del Valle de los Caídos -un tema i un indret tan actual, on encara jau Franco, tot i que quan apareixerà aquest article potser ja no serà així- no pot ser més precisa i més exacta. Considera que aquell mausoleu demencial, la basílica subterrània i monumental, construïda amb mà esclava de presoners polítics republicans, és l’únic testimoni de desmesura arquitectònica del règim. (S’oblida, diria jo, del Seminari Metropolità de Montcada, a València, totalment desmesurat). Ara bé, la desmesura,  segons Semprún, amb els ossaris i la creu enorme, gegantina, que presideix el conjunt a Cuelgamuros, tenia una finalitat molt concreta: “Fer perdurar l’imperi de la mort sobre la consciència col·lectiva dels espanyols”.

La segona vegada que empra l’expressió kitsch fa referència a Alfonso Guerra. L’aproximació a la personalitat de qui era el vicesecretari del PSOE i  vicepresident del govern del qual formava part per invitació de Felipe González, és implacable. És un dels elements cabdals d’un llibre en el qual Semprún barreja, com sol fer, realitat  més o menys veraç i realitat  més aviat ficcionada, sempre al voltant de la seua trajectòria i experiència vital: l’exili, la Resistència, el camp de concentració de Buchenwald, la clandestinitat a l’interior d’Espanya durant el franquisme, l’expulsió del PCE...

Seguir leyendo »

Un nou llibre de Simona Skrabec

Acaba d’aparèixer un llibre singular, molt especial. Es publiquen moltíssims llibres, ja ho sé, però pocs de tan intensos i subtils -tan de literatura d’alt voltatge- com aquest. Simona Skrabec acaba de publicar Torno del bosc amb les mans tenyides, a l’editorial L’Avenç. Amb una  coberta bellíssima a partir d’una fotografia que va fer ella mateixa. Sabia que el llibre apareixeria, me n’havia parlat, en coneixia alguns dels textos, però no tots i a més no sabia que es publicaria tan aviat. Una vegada llegit el llibre sencer, la sensació és de descoberta, de trobar-me davant una lectura corprenedora i imprescindible.

Conec Simona Skrabec des de fa una pila d’anys, no sé ja quants, que la vaig convidar a publicar un dels seus articles a L’Espill. I posteriorment, d’acord amb Antoni Furió, a incorporar-se al consell de redacció de la revista, on hi ha fet una feina excepcional, insòlita i molt d’agrair, que ens ha connectat amb la Mitteleuropa, perquè coneix de prop el món germànic i eslau. Simona Skrabec té una sensibilitat especial. Subtil, un punt misteriosa. I una lucidesa teòrica i històrica completa.

Seguir leyendo »