eldiario.es

Síguenos:

Boletines

Boletines

Menú

Gustau Muñoz

Economista, assagista i traductor valencià. Activista cultural i cívic. És codirector de la revista L'Espill i col·laborador de L'Avenç i altres publicacions. Durant anys va ser editor a Publicacions de la Universitat de València. Autor, entre altres, dels llibres 'Intervencions', 'A l'inici del segle' i 'Herència d'una època'. 

  • Reacciones a sus artículos en eldiario.es: 21

Qui va afusellar el president Companys?

Segons la portaveu del partit Ciudadanos Inés Arrimadas  “no fou l’Estat espanyol” qui va afusellar el president Lluís Companys el 1940, sinó “el règim franquista”. Replicava així l’actual president de la Generalitat de Catalunya, Quim Torra, que havia afirmat en la commemoració de l’aniversari de l’execució de Companys a Montjuïc, el proppassat dilluns 15 d’octubre, que “fou assassinat per l’Estat espanyol”. (LV, 20 d’octubre, p. 22).

La polèmica té derivacions molt de fons. No és un estirabot més de la polèmica política diària. ¿Qui o què era l’Estat espanyol el 1940? És una qüestió del màxim interès, perquè suscita preguntes al voltant de les continuïtats i les discontinuïtats històriques. Franco, amb el colp d’Estat del 1936, es va apropiar de l’Estat espanyol de manera il·legítima, sens dubte. A través de la força, d’una violència extrema, com havia planificat el cervell del colp militar Emilio Mola, que va desfer la República, el règim democràtic legal i legítim.

Seguir leyendo »

Els llibres perillosos

L’historiador de la Universitat de Harvard Chistopher B. Krebs va publicar el 2010 un llibre fascinant: A Most Dangerous Book, traduït l’any següent al castellà, per l’editorial Crítica, amb el títol El libro más peligroso. És fascinant de veritat perquè ressegueix amb una erudició i una habilitat narrativa excepcionals, admirables, la història del llibre Germània de Tàcit, que va actuar com un imant sobre la imaginació més esbojarrada dels nacionalistes alemanys -o dels alemanys en general- al llarg dels segles.

Tanmateix, el poble germànic que descrivia Tàcit, un poble noble i bel·licós, amant de la llibertat, era una invenció. No havia existit. Tàcit se’l va inventar per a posar un espill davant dels romans i criticar-ne usos i costums que, al seu parer, afeblien la força i la cohesió de la societat romana i en promovien la decadència. Havien de mirar-se en l’espill dels guerrers implacables i ferotges, però en el fons de sentiments elevats, que eren els germànics. Els nacionalistes alemanys, per la seua banda, hi trobaven un cant als seus ancestres, una mina per a satisfer una autoestima ferida, un tresor de velles glòries que calia emular. Alemanya -cal recordar-ho- també ha patit un sentiment de frustració i d’inferioritat davant l’Oest més avançat en termes econòmics (Anglaterra), polítics (França) i culturals (França, Itàlia, els grecs). Alemanya era un poble de poetes i pensadors, però endarrerit i que assolí la unitat molt tard: és el que en deien la Deutsche Misere. I ja se sap que l’autoestima ferida és mal assumpte.

Seguir leyendo »

Els cartoixans

No són els habitants la Cartoixa de Parma, de Stendhal. Són els cartoixans de Portaceli, molt a prop de València, que es neguen, sense més, a què entren els tècnics de la Diputació per a verificar les condicions del conveni de cessió signat l’any 1946.

Segons explica en un reportatge molt oportú Sergi Pitarch a eldiario.es, edició valenciana. Sí, en ple franquisme -un any tan dur en tants sentits com el 1946- i sent president de la Diputació Provincial de València el falangista “camisa vieja” Rincón de Arellano, que després seria també alcalde de València, es va cedir, amb determinades condicions, la Cartoixa de Portaceli a l’orde dels cartoixans que l’habiten encara avui.

Seguir leyendo »

Els llibres de L’Avenç

L’Avenç és una revista mensual ben coneguda, perquè es publica des del 1977 sense interrupció. Al principi -i durant molt de temps- era bàsicament una revista d’història, però arribat el moment, amb sagacitat, el seu director Josep M. Muñoz va saber imprimir un tomb molt considerable a la revista, conscient que les publicacions periòdiques han de reinventar-se de tant en tant. Una comesa gens fàcil, perquè es tracta de ser fidels a elles mateixes i, alhora, de renovar-se amb una certa radicalitat. Renovar-se, sí, però sense trair-se. Una revista és un referent, una marca, una memòria; el lector sap més o menys que hi trobarà i li fa confiança. Però si sap “massa” què hi trobarà, si sempre troba el mateix, malament: alguna cosa falla. Una dosi d’imaginació, de sorpresa, d’innovació, tant formal com de continguts, és indefugible per a evitar la fatiga de materials que en un altre cas serà gairebé indefectible.

  L’Avenç ha gosat renovar-se a temps, diverses vegades. L’any passat, el 2017, va fer 50 anys, una edat respectable, de maduresa. I continua. Tinc davant meu el darrer número, corresponent a octubre de 2018. És el número 450, aviat és dit. Ara és una revista de cultura en sentit ampli, un magazine cultural de gran nivell, amb diversos elements que la fan molt atractiva: l’ull posat en l’actualitat cultural (i política) a través dels bitllets i d’un editorial que es fa llegir; les sèries d’articles encarregats a un escriptor, en aquest cas l’autor nord-català Joan-Lluís Lluís; l’entrevista en profunditat que signa -número rere número- el director Josep M. Muñoz, d’una entitat extraordinària que en garanteix la perennitat, i que en aquest número té com a protagonista un personatge tan interessant com l’antropòleg Manuel Delgado; els articles de fons, sovint de caire historiogràfic, com els dedicats als exiliats que el 1949 es plantejaven el retorn (els Pi i Sunyer), per Francesc Vilanova, i el debat sobre immigració i identitat als anys 60 (gran article!), per Marta Vallverdú. I, per descomptat, la secció Mirador, amb articles i crítiques de literatura (Vicenç Pagès Jordà, Lluís Muntada), d’art (Susanna Portell), de música (Joaquim Rabaseda) i els articles “de tema lliure” d’escriptors com ara Joan Todó, Enric Sòria i Jordi Puntí. Un còctel verament abellidor, seductor, per a qualsevol persona interessada per la cultura. I per la vida, que ve a ser una cosa bastant semblant, si bé es mira, o si entenem per vida alguna cosa més que la mera existència.

Seguir leyendo »

La brutalización de la política

Cuando crees que ya se acaba, vuelve a empezar, decía Raimon en una canción. Y se refería al retorno, al eterno retorno, del fascismo y de la barbarie, encarnados en el franquismo que nos tocó sufrir durante demasiados años. El franquismo parecía anacrónico, acabado, podrido, superado por la historia, pero volvía en forma de fusilamientos aún en septiembre de 1975, de tortura en las comisarías, de agresiones y atentados en general impunes, de bombas en casa de intelectuales como Joan Fuster o Manuel Sanchis Guarner, de ataques a librerías, Nadie trazó líneas rojas. Nadie, ningún estado de derecho, ni los jueces y fiscales hoy tan envalentonados, tuvieron el valor y la dignidad de investigar y castigar a los culpables, La infamia de la complicidad con el fascismo contaminó de origen la transición democrática.

Recordemos -entre tantas otras lacras que cabría evocar- que la UCD fue el nido acogedor del huevo de la serpiente del anticatalanismo local -una forma de fascismo que tiene como divisa “Fora catalanistes!”, traducción libre del “ Juden raus!” de los nazis-, con un ínclito y respetable don Emilio Attard en funciones de amable recepcionista. Un señor que sería presidente de la Comisión Constitucional del Congreso de los Diputados. El GAV suministró personas de acción violenta y candidatos a un partido anémico que había perdido las elecciones y que no supo consolidar una derecha democrática. Ta vez porque, socialmente, de esto había bastante poco.

Seguir leyendo »

La brutalització de la política

Quan creus que ja s’acaba, torna a començar, deia Raimon en una cançó. I es referia al retorn, a l’etern retorn, del feixisme i la barbàrie, encarnats en el franquisme que ens va tocar sofrir durant massa anys. El franquisme semblava anacrònic, acabat, corcat, superat per la història, però retornava en forma d’afusellaments encara el setembre de 1975, de tortura a les comissaries, d’agressions i atemptats en general impunes, de bombes a casa d’intel·lectuals com Joan Fuster i Sanchis Guarner, d’atacs a llibreries. Ningú va traçar línies vermelles. Ningú, cap estat de dret, ni els jutges i fiscals avui tan valents, va tindre el valor i la dignitat d’investigar i castigar els culpables. La infàmia de la complicitat amb el feixisme contaminà d’origen la transició democràtica.

Recordem -entre tantes altres maleses que podríem evocar- que la UCD va ser el niu acollidor de l’ou de la serp de l’anticatalanisme -una forma de feixisme, que té com a divisa “Fora catalanistes”, traducció lliure del “ Juden raus” dels nazis- amb un ínclit i respectable don Emilio Attard com a recepcionista amatent. Un senyor que fou president de la Comissió Constitucional al Congrés dels Diputats. El GAV va aportar personal d’acció violenta i candidats a un partit anèmic que havia perdut les eleccions i que no va saber consolidar una dreta democràtica. Potser perquè socialment, d’això, n’hi havia poc.

Seguir leyendo »

El País que volem

De vegades em sembla que els valencianistes no som prou clars quant al país que volem. Pel que fa a les nostres aspiracions o als objectius finals del nostre compromís. I això genera de vegades desconfiança o confusió. Sempre hem parlat de “fer País”. Però què volem dir exactament? Jo fa ja molts anys que m’hi vaig identificar amb la idea del País Valencià, amb el projecte d’una societat molt diferent de la que ens tocava viure, però tot era -i és- bastant boirós.

Trobaríem idees implícites en el Fuster de Nosaltres els valencians, sotmès -no ho oblidem- a la censura i a l’autocensura. En aquell temps -1962- calia anar amb peus de plom. De vegades s’oblida aquest “petit” detall. També és cert -ho he insinuat en algun paper- que la no concreció derivada de la censura omnipresent dona als escrits de Fuster una vigència molt més intemporal.

Seguir leyendo »

Cristians perseguits, una realitat silenciada

Fa un parell de setmanes vaig ser testimoni involuntari d’una escena insòlita. Al cor mateix de la ciutat de València, a la plaça de la Mare de Déu -en l’espai definit per la Seu, la Basílica de la Verge dels Desemparats i el Palau de la Generalitat-, s’hi aplegava un grup nombrós de fidels musulmans que escoltaven la prèdica islàmica d’un xeic sembla que famós. Tendals, altaveus, estores per terra, i un fervor evident de la petita gernació, integrada sobretot per africans del Senegal. El xeic feia un discurs vibrant, del qual no n’entenia ni un borrall, per descomptat. Només de tant en tant hi captava la paraula islam o islamiya. Em va semblar sorprenent. Un exercici singular -insòlit- de llibertat religiosa, de tolerància. Res a objectar.

Ara bé, no vaig poder evitar la reflexió: una escena semblant de cristians resant i predicant seria possible en un país musulmà, o d’herència religiosa i cultural islàmica? A l’Esplana de les Mesquites d’alguna ciutat del territori islàmic? És una pregunta pertinent. Perquè em sembla que la resposta és negativa. Ni a l’Aràbia Saudita ni enlloc dels països islàmics hi ha una tolerància semblant a la que es respira a Europa. Ni per als cristians ni per als laics.

Seguir leyendo »

Les <> de Xavier Serra

Amb el volum Impuls Xavier Serra clou, de moment, la sèrie de les “Biografies parcials” que ha vingut publicant a l’editorial Afers des de l’any 2009. Aquest volum és el quart  de la sèrie i com els anteriors està magníficament il·lustrat amb fotografies de Francesc Vera, que donen valor afegit a una edició molt acurada, norma de la casa. L’editor Vicent Olmos i l’assessor lingüístic Ramon Ramon fan un gran treball, des d’un pis a Catarroja.

Precisament Olmos és un dels protagonistes d’aquest nou volum. Xavier Serra té l’habilitat de triar personatges significatius i d’explicar, arran de la seua trajectòria i aportació, un fragment de la realitat amagada o subterrània d’aquest país amb una esfera pública inconnexa i desconcertant. L’aventura de la revista Afers, un prodigi de l’edició acadèmica centrada en la historiografia amb uns estàndards qualitat plenament homologables, s’hi explica amb detall, així com el descabdellament d’un projecte editorial lligat a la revista que ha retut fruits importants. Darrere dels assoliment en el terreny de la cultura, de l’art o del civisme (en sentit ampli), hi ha persones que s’hi han deixat la pell. Traure aquestes persones de la penombra i explicar la seua raó existencial, els seus orígens, la seua obra, és el propòsit a què s’ha lliurat Xavier Serra en els quatre volums de les “Biografies parcials” publicats.

Seguir leyendo »

La irrupció de les dones en la cultura valenciana

No és que no hi haguera hagut presència de dones en el món cultural valencià. I tant que sí. Només cal recordar Isabel de Villena, la culta autora del Vita Christi, entre els clàssics del segle XV. O Jerònima Galés, la important impressora del segle XVI, una figura molt destacada que era com una editora en aquella època. I més recentment, Matilde Salvador, Maria Beneyto, Beatriu Civera, Carmelina Sánchez Cutillas (l’autora de Matèria de Bretanya) o la gran Maria Ibars. O bé en temps més acostats que formen part del present, l’escriptora i editora Rosa Serrano, la professora i política -ex directora de l’IVAM- Carmen Alborch, la jurista Anna Castellano, la historiadora de l’arquitectura Trini Simó, la pedagoga Carme Miquel, l’editora Rosa Raga, les periodistes Rosa Solbes i Emília Bolinches, la pintora Carmen Calvo, les filòsofes Neus Campillo i Cèlia Amorós, l’antropòloga Josepa Cucó, l’arqueòloga Carme Aranegui... entre tantes i tantes altres dones que podria esmentar ara i ací. Com ara Isabel-Clara Simó, Isabel Robles, Encarna Sant-Celoni, Anna Montero o Teresa Pascual.

Però el fenomen actual o més recent és, quantitativament i qualitativa, molt diferent, i cal ser-ne conscients. És una veritable irrupció per la porta gran, amb una empenta sense precedents, de les dones en la literatura i la cultura catalanes del País Valencià.

Seguir leyendo »