eldiario.es

Síguenos:

Boletines

Boletines

Menú

Gustau Muñoz

Economista, assagista i traductor valencià. Activista cultural i cívic. És codirector de la revista L'Espill i col·laborador de L'Avenç i altres publicacions. Durant anys va ser editor a Publicacions de la Universitat de València. Autor, entre altres, dels llibres 'Intervencions', 'A l'inici del segle' i 'Herència d'una època'. 

  • Reacciones a sus artículos en eldiario.es: 17

La generación precaria

Se ha instalado una cierta sordina. Tal vez la evolución política de los últimos meses, marcados por la respuesta autoritaria, represiva y judicializada al conflicto en Catalunya ha influido. Una respuesta que era esperable en los herederos del franquismo sociológico, pero no tanto en la izquierda democrática y socialista de tradición republicana. Como ha apuntado Ignacio Sánchez Cuenca ( La confusión nacional. La democracia española ante la crisis catalana, Catarata, 2018), la democracia española ha salido tocada de este trance y ha mostrado a la luz del día sus muchas insuficiencias, un gran déficit de cintura y de cultura democrática. Ante un conflicto político -cierto que de envergadura- no se ha hecho política. Se ha hecho otra cosa. Pero lo más decepcionante ha sido la actitud seguidista de la izquierda, empezando por el PSOE. Y el silencio aquiescente de la intelectualidad española.

Se ha producido un cierre de filas en torno al nacionalismo esencialista español, que no admite discusiones acerca de los derechos nacionales de “los otros”, que ni siquiera acepta, tolera o reconoce que puedan existir “otros”. Si esos otros -que pese a todas las negaciones existen y no pueden ser eliminados- plantean que tal vez las cosas podrían ser diferentes, se va “a por ellos”, y ya está. Todo muy democrático…

Seguir leyendo »

Tres autors d’Alacant

Els autors dels quals vull parlar són molt diferents en la seua producció, trajectòria i també, en un dels casos, adscripció generacional, però tots tres són vertaderament considerables i excel·lents. Tenen en comú la seua naixença a la ciutat d’Alacant i la seua identificació profunda amb l’avatar col·lectiu valencià, al qual han fet aportacions d’una vàlua extraordinària. En som conscients, de València estant? No, sens dubte, en tota la dimensió del fet. En són conscients a Alacant? No ho sabria dir, però em sembla que tampoc.

En tot cas, es quasi segur que en aquell Alacant de no fa tant, on et trobaves sovint amb expressions d’incredulitat o d’allunyament, pel que fa a l’adscripció valenciana, hauran estat considerats una mena de rara avis, gent que havia fet una tria inversemblant. Avui afortunadament han canviat molt les coses, tant en termes culturals com polítics. I és una bona nova. A hores d’ara a Alacant hi ha vida cultural, persones i equips que treballen amb una clara consciència de País, en molts àmbits i terrenys. Per raons ben explicables, la ciutat d’Alacant –la meravellosa ciutat d’Alacant, que tant li agradava a mon pare, amb una Esplanada millor que la Promenade des Anglais, deia ell-, ha tingut èpoques diguem-ne de desconnexió. Grups de pressió, poderosos, que han actuat i actuen en aquest sentit. Però també ha tingut l’energia suficient per no deixar-se endur per camins que no menarien enlloc. Noms com Manuel Alcaraz, Faust Ripoll, Carles Cortès, Josep Balaguer, Josep Forcadell, Mariano Sánchez Soler, Josep Bernabeu, Ferran Isabel, Ximo Caturla, Joan Borja o Anna Esteve (una professora de Filologia Catalana, lúcida i magnífica), entre tants i tantes altres, són exemples de compromís cívic i de treball cultural solvent, que s’ha de reconèixer com cal. Un estol de gent de cultura que han recollit la flama de J.V. Mateo, Josep Bevià, Ernest Contreras (quin gran tipus!) o Josep Maria Perea en temps més foscos.

Seguir leyendo »

Els llibres d'Afers

El darrer llibre publicat per l’editorial Afers és d’abril de 2018. En qualsevol cultura ben estructurada seria tot un esdeveniment. Perquè es tracta de L’estupor, un volum pòstum de Josep Iborra (1929-2011) que recull “un primer lliurament” del material inèdit -el Nachlass per dir-ho com els alemanys- d’aquest autor, que s’ha encarregat d’editar el seu fill, Enric Iborra. Un llibre d’assaigs breus, de reflexió moral i filosòfica i de crítica i teoria literàries, com apunta el mateix Enric Iborra a la Nota preliminar, en la línia de llibres anteriors, publicats en vida de l’autor, com Inflexions (Bromera, 2004) o Breviari d’un bizantí (Arola, 2007). Pàgines d’una vàlua extraordinària, plenes d’agudesa i curulles de cultura, de finesa intel·lectual i d’un recòndit sentit de l’humor. Josep Iborra fou un assagista de primera categoria, encara escassament conegut i valorat en el context més ampli de la cultura catalana, i tampoc no massa en l’ambient -tan estrany pel que fa a la recepció cultural- que ens envolta a València. Hi ha qui l’ha catalogat erròniament com un epígon de Joan Fuster, basant-se en l’estreta relació d’amistat que els unia i en l’exuberant fama i projecció fusterianes. Compartia molts elements d’apreciació cultural i d’estil de pensament amb Fuster, certament, però aquestes i altres pàgines seues revelen un autor d’una envergadura comparable i del tot original. Només la mandra intel·lectual més llastimosa podria explicar que aquest llibre pòstum de Josep Iborra no trobés l’acceptació i la difusió que mereix. La recepció que li escau. Ple d’idees, d’originalitat, d’ esprit de finesse, aquest llibre, entre altres coses, ens diu que sí, que és veritat, que hi havia “una altra València”, que era la millor i que hem de maldar per recuperar-la i enfortir-la, perquè ens hi va el nivell de civilització que voldríem per a la nostra terra.

I en el fons és això, una lluita, un esforç per augmentar el grau de civilització –el coneixement, el rigor, la racionalitat, els sentiments nobles, l’educació, el respecte, la cultura, les formes, el diàleg- allò que ha orientat des de fa molts any una empresa com l’editorial Afers. L’obra d’un editor vocacional i obstinat, arriscat i metòdic, com és Vicent Olmos i Tamarit, que actua a i des de Catarroja, un poble de l’Horta Sud més aviat desmanegat, però amb densitat cultural (hi té la seu una altra editorial interessant, Perifèric). Catarroja –poble d’origen, per cert, del meu avi Jacobo Muñoz Alapont, a qui malauradament no vaig conèixer-  té alguna cosa especial. Durant dècades ha estat el lloc on s’han projectat unes edicions culturals del més alt nivell i interès, iniciades amb la revista del mateix nom ( Afers, fulls de recerca i pensament), que ha arribat recentment al número 88 amb un dossier sobre “El 9 d’octubre del 1977. El País Valencià quaranta anys després” coordinat per una historiadora jove i prometedora, Vega Rodríguez. Un dossier vertaderament apassionant i rigorós, amb articles de la mateixa Vega Rodríguez, Borja Ribera, Natxo Escandell, Antoni Rico i Ferran Archilés, que tracta d’aprofundir en una conjuntura clau de la història del País Valencià, quan tantes coses semblaven possibles.

Seguir leyendo »

Visca el turisme

El títol d’aquest article també podria haver estat “visc amb el turisme” o “visc del turisme”. Perquè passen les dues coses i la convivència no és gens fàcil. D’entrada, haurem de constatar un fenomen nou, o d’unes dimensions que representen un salt qualitatiu. Per exemple, a la ciutat de València. Una ciutat que mai havia sigut turística, sinó una altra cosa. No havia basat mai –i encara no basa- la seua vida econòmica en el turisme, com sí que ho havien fet altres ciutats del país, com Benidorm, Orpesa, Peníscola, Xàbia o fins i tot, en certa mesura, Alacant. Però ara i d’ençà d’un temps, com en altres ciutats europees, i probablement en una proporció més gran, el turisme més o menys massiu hi ha irromput.

Un fenomen que té a veure amb tendències socials i culturals contemporànies, la cerca de la mobilitat com a al·licient, els viatges low cost,  la persecució desesperada d’experiències, de nous ambients o simplement de l’evasió en un escenari diferent al quotidià. I València hi ofereix l’escenari perfecte: platges, un gran centre històric, bon clima, ambient divertit, una ciutat còmoda que es pot passejar a peu o amb bicicleta, oferta gastronòmica, la il·lusió encara d’una certa autenticitat, una forta singularitat, museus, oferta cultural, i una vertadera multitud d’estudiants Erasmus que en fan propaganda.

Seguir leyendo »

Carles Puigdemont, ostatge a Neumünster

Un fet que no hauríem de perdre mai de vista és que Carles Puigdemont és el president de la Generalitat de Catalunya. Fins que el Parlament no en trie un altre, ell és el president legítim. Que a més va ser revalidat a les urnes, en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, encapçalant la llista més votada de les que poden fer coalició de govern.

Ara es troba tancat en una presó del Land més septentrional d’Alemanya, Schleswig-Holstein, molt a prop de Dinamarca, terra de prats i de vaques, allà on Alemanya es confon una mica amb Escandinàvia. Molt lluny de casa.

Seguir leyendo »

Una biblioteca pròpia

La idea mateixa d’una biblioteca personal, d’una biblioteca pròpia –com la cambra pròpia de Virginia Woolf-, és ja probablement un exotisme. Com tantes altres coses que van esfumant-se, em demane si no haurà passat ja a la història. Probablement, sí. I es pot entendre. A hores d’ara hi ha abundància de llibres pertot, els pisos són estrets i petits, han proliferat les biblioteques públiques, no lluny de casa o a les facultats, i a més el llibre com a font d’informació o com objecte del desig ha sofert una davallada considerable. La queixa dels professors és permanent: els estudiants ja no llegeixen llibres. Només els obligats, i encara. Però sospite que no està gens clar que es llegesca menys, potser passa al contrari. Hi ha, segurament, formes distintes de llegir. Però llegir llibres i formar-se una biblioteca personal són coses diferents.

Internet i els llibres electrònics donen la seguretat aparent que tot es troba a l’abast. És la biblioteca universal virtual, que no ocupa espai ni acumula pols. El minimalisme zen de tipus japonès també hi té alguna cosa a veure. És una tendència cada vegada més estesa, que conflueix amb altres, com ara la tirada a l’immaterial, a tindre poques coses, al despreniment d’allò prescindible, a la decoració sumària i elemental. Tot va molt lligat.

Seguir leyendo »

Mónica Oltra, fallera major

En un llibre que apareixerà ben aviat a les edicions de la Institució Alfons el Magnànim en traducció valenciana, el filòsof polític nord-americà Michael Walzer l’encerta, al meu entendre. Es tracta d’un llibre del màxim interès, titulat La paradoxa de l’alliberament, on tracta bàsicament d’entendre les causes del fet que revolucions alliberadores seculars o laiques han acabat atrapades, influïdes o capgirades per contrarevolucions religioses fonamentalistes. S’ocupa sobretot de tres casos –Israel i el retorn de la religiositat tradicional, Algèria i el rebrot del fonamentalisme islàmic i l’Índia amb l’auge del fanatisme religiós hinduista- però el seu argument va més enllà. I té a veure amb una realitat problemàtica: la dels moviments d’alliberament nacional, en sentit ampli, que volen modernitzar radicalment els seus països i alliberar els seus pobles, els quals tanmateix romanen immersos en cultures i creences tradicionals modelades, en part, durant l’època de la dominació.

En un moment donat Michael Walzer resumeix el punt de vista que defensa al llarg del llibre: és molt important que els moviments d’alliberament nacional no s’allunyen massa de la cultura i les tradicions del seu poble, per ambigües o contradictòries que siguen. Es tracta de reconèixer “la tradició com un context natural del compromís polític”.

Seguir leyendo »

La importancia de la precisión

La claridad en la expresión y la fidelidad a los hechos son una exigencia mínima a la que debe someterse todo aquel que exponga públicamente ideas y argumentos o que aporte información. Especialmente en este último caso la precisión y el sumo cuidado en el relato de hechos y circunstancias es fundamental. Está en juego la credibilidad, ese atributo tan sutil como valioso.

Lo que apunto aquí, ciertamente, elemental. Nadie se mostrará en contra. Todo el mundo coincidirá con esa vieja máxima del periodismo que dice: “Las opiniones son libres, los hechos sagrados”.

Seguir leyendo »

La banalidad de la corrupción

Pongamos que un conseller de Cultura, Educación y Ciencia de la Generalitat Valenciana convoca un concurso público para subvenir al servicio de comedores escolares en el conjunto del territorio bajo su jurisdicción. Se redactan las bases, se publica la convocatoria en los medios correspondientes en plazo y forma, se reciben ofertas, se abren las plicas y la comisión nombrada al efecto –con la participación de funcionarios graves con muchos trienios– descarta las ofertas que no se ajustan a las bases, barema las que sí y selecciona la oferta más adecuada. Tras el periodo de alegaciones, se resuelve finalmente el concurso. De manera poco sorprendente, gana una UTE formada por algunas de las firmas más destacadas del ramo, avalada además por directivos del órgano asociativo de referencia, lo que siempre confiere un plus de respetabilidad y profesionalidad.

En el ejercicio siguiente se quiere repetir el procedimiento, pero el presidente de la diputación de la provincia meridional, aguijoneado por un súbito arrebato de patriotismo provincial, levanta poderosos vientos de fronda y se niega a que el concurso público se haga como la vez anterior. Reclama que se hagan concursos provinciales, alegando que es un servicio de proximidad, que no todo se debe hacer desde la capital autonómica, y que la provincia está para algo.

Seguir leyendo »

Alguns llibres bons

No crec exagerar o pecar d’un optimisme excessiu si dic que, enmig de trasbalsos i preocupacions o mals averanys pel futur del llibre i la lectura, estem vivint, malgrat tot, un gran moment editorial. La proliferació d’editorials menudes i mitjanes està produint un augment excepcional de la publicació de tota mena de llibres interessants i bons, d’aquells que en un altre cas no trobarien un forat en els catàlegs de les grans editorials. Les quals, d’altra banda, fan el seu paper i també duen a les llibreries propostes molt sòlides, al costat de la quota corresponent de llibres sobrers i de deixalla, d’aquell tipus de llibre malparit que no saps què hi fa en un segell històric i prestigiós.

És el cas, per exemple, dels plecs relligats per l’editorial Ariel –que té una història gloriosa, però avui forma part de Planeta- perpetrats pel malcarat Arcadi Espada ad majorem gloriam de Paco Camps. Sí, de Paco Camps, aquest etern imputat interruptus que desplega una estratègia multiforme i estudiadíssima de defensa -com ha apuntat amb agudesa Adolf Beltran en aquest mateix periòdic.

Seguir leyendo »