eldiario.es

9

Síguenos:

Boletines

Boletines

Gustau Muñoz

Economista, assagista i traductor valencià. Activista cultural i cívic. És codirector de la revista L'Espill i col·laborador de L'Avenç i altres publicacions. Durant anys va ser editor a Publicacions de la Universitat de València. Autor, entre altres, dels llibres 'Intervencions', 'A l'inici del segle' i 'Herència d'una època'. 

  • Reacciones a sus artículos en eldiario.es: 22

Jorge Semprún i els usos del kitsch

Dues vegades, com a mínim, però d’una manera que impressiona, fa servir Jorge Semprún l’expressió kitsch al seu llibre testimonial i memorialístic Federico Sánchez se despide de ustedes, publicat el 1993. I escrit -diu- originàriament en francès, perquè així es distanciava de minúcies. La primera fa referència a l’estil particular del franquisme –“una barreja de protocol fúnebre i de retòrica imperial, de mal gust kitsch”-, que va impregnar les llargues setmanes d’agonia del general Francisco Franco, l’any 1975, gestionades per la camarilla de familiars i beneficiaris més propers. Per cert, que la caracterització que fa Semprún del Valle de los Caídos -un tema i un indret tan actual, on encara jau Franco, tot i que quan apareixerà aquest article potser ja no serà així- no pot ser més precisa i més exacta. Considera que aquell mausoleu demencial, la basílica subterrània i monumental, construïda amb mà esclava de presoners polítics republicans, és l’únic testimoni de desmesura arquitectònica del règim. (S’oblida, diria jo, del Seminari Metropolità de Montcada, a València, totalment desmesurat). Ara bé, la desmesura,  segons Semprún, amb els ossaris i la creu enorme, gegantina, que presideix el conjunt a Cuelgamuros, tenia una finalitat molt concreta: “Fer perdurar l’imperi de la mort sobre la consciència col·lectiva dels espanyols”.

La segona vegada que empra l’expressió kitsch fa referència a Alfonso Guerra. L’aproximació a la personalitat de qui era el vicesecretari del PSOE i  vicepresident del govern del qual formava part per invitació de Felipe González, és implacable. És un dels elements cabdals d’un llibre en el qual Semprún barreja, com sol fer, realitat  més o menys veraç i realitat  més aviat ficcionada, sempre al voltant de la seua trajectòria i experiència vital: l’exili, la Resistència, el camp de concentració de Buchenwald, la clandestinitat a l’interior d’Espanya durant el franquisme, l’expulsió del PCE...

Seguir leyendo »

Un nou llibre de Simona Skrabec

Acaba d’aparèixer un llibre singular, molt especial. Es publiquen moltíssims llibres, ja ho sé, però pocs de tan intensos i subtils -tan de literatura d’alt voltatge- com aquest. Simona Skrabec acaba de publicar Torno del bosc amb les mans tenyides, a l’editorial L’Avenç. Amb una  coberta bellíssima a partir d’una fotografia que va fer ella mateixa. Sabia que el llibre apareixeria, me n’havia parlat, en coneixia alguns dels textos, però no tots i a més no sabia que es publicaria tan aviat. Una vegada llegit el llibre sencer, la sensació és de descoberta, de trobar-me davant una lectura corprenedora i imprescindible.

Conec Simona Skrabec des de fa una pila d’anys, no sé ja quants, que la vaig convidar a publicar un dels seus articles a L’Espill. I posteriorment, d’acord amb Antoni Furió, a incorporar-se al consell de redacció de la revista, on hi ha fet una feina excepcional, insòlita i molt d’agrair, que ens ha connectat amb la Mitteleuropa, perquè coneix de prop el món germànic i eslau. Simona Skrabec té una sensibilitat especial. Subtil, un punt misteriosa. I una lucidesa teòrica i històrica completa.

Seguir leyendo »

I floriran millor que mai les roses... (Un moment clau per als valencians i valencianes)

Si, la primavera de 2019 serà un moment clau en la història dels valencians i les valencianes. S’hi posarà a prova de nou, però ara enmig d’una inflexió històrica, una certa idea de la convivència i de la consistència mateixa de la nostra societat, del seu futur, de la seua personalitat i pervivència com a poble. Evidentment, la dreta tractarà d’arrossegar la campanya a una dinàmica infernal, de tall estatal-espanyol, allunyada de la realitat valenciana, connectada amb la deriva plebiscitària que hi volen imprimir. Voldran fer de les eleccions municipals i autonòmiques una mena d’assaig general de les eleccions legislatives. I embalats com van, voldran centrar-les en la demonització de Pedro Sánchez (i el PSOE) acusat del delicte infame d’haver pactat -però quin pacte, si es pot saber?- amb els sobiranistes catalans. Amb els separatistes, o amb els podemites, amb  l’Anti-Espanya que deien i repetien els franquistes.

La dreta s’ha radicalitzat. Al compàs dels designis de Donald Trump des de Washington, el president que passarà a la història per haver desestabilitzat el món des de l’arrogància, la ignorància i la irresponsabilitat. Una dreta xenòfoba, antifeminista, “evangelista”, integrista, reaccionària... i sobretot bocamolla i incoherent, perquè exhibeix un masclisme barroer que cosifica les dones i menysprea tots els valors culturals i morals lligats al progrés de la civilització. Una dreta beata -però molt hipòcrita- que diu barbaritats de barra de bar, i les diu en seu oficial o com a representants de partits de l’establishment. Hem passat un llindar.

Seguir leyendo »

Silenci, mentida, repressió, genocidi: tres llibres importants

Els nazis alemanys encunyaren una expressió eloqüent per a donar compte d’una manera de procedir expeditiva però silenciosa: “Nacht und Nebel”, nit i boira, que vol dir que cal dur a terme les accions més execrables sense fer-ne publicitat, en silenci, per la via dels fets, sense complicacions jurídiques. Es fan i prou. S’elimina, s’assassina, es fan desaparèixer els rastres i avant. El terror que inspira aquesta manera de procedir entre els potencials opositors ja s’escamparà molecularment i retrà els fruits desitjats.

Les dictadures totalitàries basades en el terror fan servir aquesta tècnica, però la combinen també amb les amenaces públiques i les execucions exemplars, amb la repressió anunciada en termes genèrics i els càstigs àmpliament difosos per a escarment i advertència. Per una banda la legislació explícita i els acords en Consell de Ministres. Per una altra banda l’acció silenciosa i amagada. Secret i publicitat en una dialèctica infernal, com dues rodes de molí, que literalment esclafen i redueixen a pols els opositors heroics que defensen la dignitat i la llibertat en condicions de terror.

Seguir leyendo »

La sociedad totalmente administrada

Uno de los temas de la teoría crítica de Theodor W. Adorno y Max Horkheimer -de la Escuela de Frankfurt- era este, el del rechazo frontal de lo que denominaban la sociedad totalmente administrada. Hacían referencia a los métodos de control que la racionalización desenfrenada imponía a la gente en la sociedad industrial de su tiempo. Una racionalización que escapaba de los ámbitos estrictos del trabajo y que se extendía al conjunto de la vida, que colonizaba el “mundo de vida”, y que restringía cada vez más los márgenes de libertad de las personas.  

El trasfondo de esta postura era también la crítica de la manipulación política a cargo de poderes cada vez más poderosos, por así decirlo, de unos aparatos estatales crecientemente sofisticados que condicionaban los procesos de formación de la voluntad popular y que, además, se inmiscuían en la vida privada de los individuos. Por si faltaba algo, la industria cultural estandarizaba, comercializaba y desvirtuaba el arte y la cultura, ese reino de la libertad individual y del gusto arbitrario del creador, que ofrecía -en diálogo e intercambio con el público- una ocasión de goce estético libre de vínculos y condicionamientos. 

Seguir leyendo »

La societat totalment administrada

Un dels temes de la teoria crítica de Theodor W. Adorno i Max Horkheimer -de l’Escola de Frankfurt- era aquest, el del rebuig frontal d’allò que anomenaven la societat totalment administrada. Feien referència als mètodes de control que la racionalització desenfrenada imposava a la gent en la societat industrial del seu temps. Una racionalització que escapava dels àmbits estrictes del treball i que s’estenia al conjunt de la vida, que colonitzava el “món de vida”, i que restringia cada vegada més els marges de llibertat  de les persones. 

El rerefons era també la crítica de la manipulació política a càrrec de poders cada vegada més poderosos, per dir-ho així, d’uns aparells estatals creixentment sofisticats que condicionaven els processos de formació de la voluntat popular i que, a més, es ficaven en la vida privada dels individus. Per a reblar el clau, la indústria cultural estandarditzava, comercialitzava i desvirtuava l’art i la cultura, aquest regne de la llibertat individual i del gust arbitrari del creador, que oferia -en diàleg i intercanvi amb el públic- una ocasió de gaudi estètic lliure de lligams i condicionaments.

Seguir leyendo »

Llibres amb errades

El món del llibre també ofereix de vegades sorpreses gens agradables. No tant pel contingut del llibre -d’un llibre concret- perquè més o menys abans de comprar-lo, ja devies saber de què anava, te n’havies informat o te n’havien parlat en termes positius... La qual cosa no evita les decepcions.

 L’assaig que semblava a priori ben estructurat i seductor no compleix les expectatives, és prim, repeteix idees rebudes de manera poc crítica o és grandiloqüent i insofrible. La novel·la que havies pensat d’entrada que t’enganxaria per la trama, l’estil o l’atmosfera, se’t cau de les mans, la trobes falsa i artificial, avorrida. O bé el llibre d’història que semblava tan interessant, no aporta res de substancial, es dispersa, és prescindible. O l’autobiografia o el dietari que prometia perquè alguna cosa en sabies de la peripècia de l’autor, revela una buidor que fa mal als ulls, es perd en l’anecdotari i amaga el que realment podria ser revelador...

Seguir leyendo »

La banalitat del poder: els abismes d’una dreta extrema

“El vici del poder”, la pel·lícula d’Adam McKay que segurament aconseguirà molts Òscars, és un retrat sense concessions d’una dreta extrema assentada a Washington, amb un poder omnímode, de decidir la vida o la mort d’individus o de col·lectiu sencers, i pocs escrúpols. I amb molt poques llums, escassa cultura, poc enteniment...

El protagonista és un individu gris i mediocre, retratat amb fidelitat en totes les seues contradiccions: Dick Cheney. Fracàs a la universitat, problemes amb l’alcohol, trajectòria erràtica, limitacions diverses, fins que una dona forta -la seua muller- el du per la vida recta i s’amorra finalment, des de baix, a l’escalafó polític dels republicans a Washington. Comença d’ajudant, portant carteres, fent serveis, ensabonant els seus caps... fins que, amb tots els trucs apresos, ja se sap moure amb facilitat, acumula càrrecs, fa carrera a l’empresa privada, es fa ric, i arriba a vicepresident amb George W. Bush. Però sempre en posicions de dreta extrema, el que als EUA se’n diu els rednecks, que varen triomfar de manera esclatant amb Donald Trump...

Seguir leyendo »

La temptació de la memòria

En un article recent feia una referència incompleta a un personatge valencià que mereix molta consideració. No es pot explicar tot en un text breu, evidentment, però de vegades la síntesi apressada pot provocar inexactituds inconvenients, i donar peu a visions esbiaixades i injustes. La referència, ni que siga sumària, hauria d’il·luminar i no confondre. Hauria d’indicar pistes més elaborades i consistents, sobretot en matèries greus.

En efecte, després dels entusiasmes frenètics de la immediata postguerra alguns, pocs, s’adonaren de la naturalesa exacta d’un règim de tancament, obscurantisme, tirania i opressió. I començaren a reflexionar. Alguns, no molts, evolucionaren en un sentit positiu de respecte, reconciliació i contribució pràctica a un canvi que s’entreveia molt difícil. La guerra civil fou molt dura, la revolució provocà crims i grans arbitrarietats, l’Església ferida beneí la revenja i la repressió en nom d’una croada contra els infidels, als quals no se’ls havia d’atorgar cap consideració, cap reparació. Així era molt difícil construir una societat inclusiva, habitable, generosa i justa. Amb la humiliació permanent dels vençuts, no s’anava enlloc. Amb un règim totalitari enmig de l’Europa democràtica, tampoc. I amb un centralisme uniformador i atroç, els valencians s’havien d’encarar, atesos els canvis socials en curs, al desdibuixament o fins i tot a la desaparició com a poble. Una triple exigència així doncs -ètica, de futur polític viable i de valencianisme-, va motivar el canvi d’actitud, tan lloable, d’algunes figures públiques molt representatives que s’havien sumat al franquisme, a València, en els temps convulsos de la guerra civil. Entre ells, per citar-ne alguns, Joaquín Maldonado Almenar i Martí Domínguez Barberà.

Seguir leyendo »

Espigolant llibres vells

Un fragment a l’atzar de La Biblioteca de Babel de Jorge Luis Borges comença així: “El Universo (que otros llaman la Biblioteca)...” i segueix amb consideracions literàriament molt elaborades i suggeridores sobre el món infinit i inversemblant de les biblioteques, de les grans biblioteques, que són tot un món i sumades, la metàfora de l’Univers. Tot o gairebé es troba als llibres...

Sense anar tan lluny, les sorpreses que pot donar un modest passeig per determinats entorns dedicats a la matèria impresa i relligada, com les llibreries de vell, poden dur també a evocar encadenaments d’autors o de títols que remeten a l’infinit. O a un infinit relatiu. Perquè el món del llibre, i tot el món humà, és finit. Podria ser quantificat i donaria una xifra exacta. Però fa feredat pensar-ho, és del tot inútil, com aquells reculls dels noms de tots i cadascun dels humans dels quals n’hi ha registre que acumulen els mormons -o serà una altra secta?-, per raons ignotes, en uns grans dipòsits subterranis en algun indret d’Utah, als Estats Units. Esperant, potser, passar la llista a qui corresponga el Dia del Judici Final. I segurament esperant que els agrairan els serveis prestats, vés a saber.

Seguir leyendo »