D’un passat molt present (anys 60 i 70)

Com ens arriba el passat al present? Doncs, per vies insospitades i atzaroses, per la memòria personal i de l’entorn, per la memòria transmesa, pel record que en tenim, a través de lectures diverses, pels vestigis que podem trobar ací i allà. Tot fràgil, inconnex, fragmentari, insegur fins i tot. La memòria és molt important, una eina cognitiva (o pre-cognitiva) fonamental de cara a fer-nos una idea del món. Ara bé, la història com a disciplina –“l’única ciència vertadera”, exageració que es pot llegir a La ideologia alemanya- és l’instrument de què disposem per a garbellar, per a estructurar, per a filtrar amb alguna garantia el magma informe del que passava “abans d’ara” , que no coneixem o que coneixem de manera insuficient. Evidentment, es tracta de la història d’aspiració científica -perquè raona a partir de fets, de fonts contrastades, de la contraposició de discursos alternatius, perquè compara i examina les dades a l’abast i tracta d’establir marcs teòrics. La història en aquest sentit és el fulcre que permet establir una representació versemblant del passat. Tanmateix, res és el que sembla. Tot és molt més envitricollat.

El passat és dimensió temporal, que sembla que no és tan lineal... Una dimensió  que cal veure de manera més matisada , com s’argumenta al llibre de Susan Buck-Morss Year 1: A Philosophical Recounting (MIT 2021), en castellà Año 1: un recuento filosófico (Akal 2024), que explora el món mental, filosòfic i polític abans de la Gran Divisòria (quan no hi havia separació entre política i teologia, entre ciència i màgia, entre Atenes i Jerusalem, entre Orient i Occident): l’any 1, el segle primer de l’E.C. o era comuna. Un llibre -d’una investigadora creïble, especialista en Walter Benjamin- que mereix un comentari in extenso. El passat -i les categories que feia servir, gens òbvies de vegades- és terra incognita, tot i que podem sospitar que no tant (la cosa humana és sempre pareguda). Però cal conèixer-lo en la mesura possible, marcar-ne els tombants, les divisòries, identificar les diferències, per tal d’entendre la marxa de la història. No sempre és fàcil copsar el passat, fins i tot el passat recent, que s’allunya, s’esmuny i es difumina.

Posem per cas la València -el País en general- dels anys seixanta i setanta del segle XX. S’hi va produir una florida cultural espectacular després dels “anys de penitència” de la llarga postguerra. Tot encara tendre, primerenc, inicial o iniciàtic. Però considerable i valuós, en el terreny cultural: de les idees, de l’art, del teatre, del llibre, de la ciència, del pensament i la creació en general. Què en sabem? Molt i poc alhora. Perquè ens manca la necessària síntesi d’història cultural -algú hauria de fer-la- que permetria entendre millor el que va passar entre les acaballes del franquisme i els primers anys de la democràcia recuperada, pròleg i avantsala del que vindria després i que s’encavalca amb el present.

Així, convindria saber que en aquella època es posaren les bases de molt del que es va fer posteriorment. Que al costat de Joan Fuster o de Sanchis Guarner i els seus nodrits estols de seguidors -que dugueren a terme una veritable revolució cultural que cremà etapes en la consolidació d’una Renaixença esquifida- hi havia altres intel·lectuals orientadors o de referència com Juan Gil Albert, Vicente Aguilera Cerni, Enrique Cerdán Tato o José Maria López Piñero. Que es varen fundar llavors editorials com Tres i Quatre, Fernando Torres o Pre-Textos. Que els equips Crònica i Realitat, a més de Boix, Heras i Armengol o Andreu Alfaro, revolucionaven la plàstica valenciana, al costat d’una galàxia d’artistes (de Joan A. Toledo i Hernández Mompó, Horacio Silva o Jordi Teixidor a Carmen Calvo) que vivien de manera efervescent els interrogants -la funció, les tècniques, la projecció social, la significació política- de l’ofici.

Que a la Facultat de Filosofia de la Universitat de València s’estava formant tota una escola  capdavantera de filosofia analítica (lògica matemàtica i filosofia de la ciència) de la mà de Manuel Garrido que publicava una revista de gran nivell, Teorema, i que convocava uns simposis internacionals als quals assistien filòsofs de talla internacional, alhora que s’hi feia una recepció sorollosa del pensament de Wittgenstein, amb especial atenció a la diferència entre el “primer” i el “segon”. El primer número de Teorema apareixia dirigit conjuntament per Manuel Garrido i Fernando Montero Moliner, però després ja fou un vedat de Garrido; als simposis hi assistiren pensadors com Ferrater Mora, Strawson, Pears o Quine.

Que a la Facultat d’Econòmiques, fundada el 1966, hi varen ensenyar professors com Ernest Lluch, Jordi Nadal, Josep Fontana o Alfons Barceló, i que s’hi debatia apassionadament sobre el fracàs de la revolució industrial, sobre la nova economia (la via valenciana) o sobre la teoria neo-ricardiana i la revolució teòrica de Piero Sraffa. Després sobrevingué la consolidació de la macroeconomia, de l’econometria i en general la matematització de l’economia. Que Vicenç Rosselló va posar les bases de la nova escola valenciana de Geografia. O que la renovació historiogràfica pugnava per obrir-se pas (trigà una mica), tant en història medieval, com moderna i contemporània, que finalment retrien grans fruits quant a una nova visió tant de la conquesta i el feudalisme medieval com de la transició al capitalisme i els orígens del liberalisme, en sintonia creixent amb les tendències historiogràfiques internacionals.

Que Cèlia Amorós va posar les bases teòriques del feminisme de la igualtat, avançant-se al seu temps, des de València. Que Trini Simó va fer una aportació cabdal en història de l’arquitectura i la revaloració del modernisme valencià. S’hi sumaven moles veus, línies i tendències, però totes amb un denominador comú: una gran ànsia de modernitat i de superació de la mediocritat miserable del franquisme, que en molts casos es combinava amb el retrobament de la història, la cultura, la llengua i la realitat del País en relació amb Catalunya i les Illes... Tots els corrents del temps -la pruïja de cientificitat anti-ideològica, el primer ecologisme, la psicoanàlisi, l’estructuralisme, el moviment estudiantil radical, la contracultura, l’antipsiquiatria-, així com la descoberta de tota mena d’autors prohibits, o del marxisme, es varen donar cita en una conjuntura que s’allargà.

Concret -per exemple- fou una editorial que es va fundar a València als primers anys setanta de la mà d’ Alfons Cucó, Tomàs Llorens i Valerià Miralles Ortolà. El “jove filòsof analític” Josep Lluís Blasco Estellés hi va traduir Llenguatge, veritat i lògica, d’Alfred J. Ayer, i Per Marx, de Louis Althusser. Positivisme lògic i marxisme cientificista (més aviat problemàtic, però molt de moda llavors). Ricard Pérez Casado es va atrevir amb un llibre de l’historiador italià Carlo Cipolla, Història de la població mundial, recomanat per Jordi Nadal. Vicent Raga Pujol també va traduir un opuscle d’Althusser, Lenin i la filosofia, a la col·lecció Quaderns de Tres i Quatre, el 1970. Una col·lecció sorprenent, de marxisme eclèctic, que dirigia el mateix Vicent Raga, on es varen publicar llibres de petit format d’autors com Lukács, Della Volpe, Lichtheim, Adorno, Gombrich (aquest, per J.F. Yvars), Habermas o Lucio Colletti. Parlem dels primers anys setanta, amb el franquisme encara agressivament viu.

Fou una època d’inici de trajectòries intel·lectuals, de fundació de disciplines que havien estat absents en la precària cultura valenciana anterior a la guerra civil (sociologia, economia, antropologia, història de la ciència, lingüística, física corpuscular...), de creació de revistes (La Caña Gris, Suma y Sigue del arte contemporáneo, Gorg, L’Espill, Saó, Cairell, Cal Dir, Trellat, etc.), de fundació d’editorials, de sorgiment d’una nova novel·la (Isa Tòlec, Amadeu Fabregat, Josep Lozano...), d’obertura de noves llibreries (com la Llibreria Lauria, Can Boïls, Concret, Tres i Quatre, Viridiana, Ausiàs March, Isadora, La Nau i la resta), de locals com Capsa 13 i un centre cultural tan original com Studio, promogut pels Noguera), del  nou periodisme -Rosa Solbes, Jaime Millás, Valencia Semanal, Amadeu Fabregat, J.J. Pérez Benlloch, i molts més-, del desplegament de la poesia de Vicent A. Estellés i de Francisco Brines, de l’esclat d’un assaig inspirat en Joan Fuster, amb autors com Antoni Seva, Josep Iborra o Joan F. Mira. De nous grups generacionals (“la generació dels 70”, amb Josep Piera, Joan Navarro, Salvador Jàfer, Eduard Verger o Marc Granell), de les beceroles del disseny, la moda, el disseny gràfic, la publicitat, la fotografia artística i testimonial, el cinema experimental, també  dit “indi” (de fer l’indi) o independent, i mil coses més. Sense oblidar un fenomen de transcendència social innegable, el sorgiment de la Nova Cançó: Lluís Miquel i els 4 Z, Raimon, Marian Albero, Maria del Carme Girau, Fèlix Estop, Al Tall, Ovidi Montllor, etc.,  que no coneixia fronteres autonòmiques...

Com a vestigi d’aquell passat evocaré ara -a tall d’exemple- una revista més aviat inopinada, el primer número de Cuadernos de filologia (juny del 1971), que incloïa articles de José-Francisco Ivars, Jaime Pérez Montaner (sic), César Simón, Salvador Hervás, Ernst-Edmund Keil (lector d’alemany a la Facultat de Lletres) o Juan Oleza Simó (sic), entre altres. El cap de redacció n’era Manuel Sanchis Guarner, els secretaris Manuel A. Conejero i Keil. Amb textos com ara “Sintagmas nominales y sintagmes verbales. Leyes morfosintácticas de transformación”, de Salvador Hervás, un article en alemany de Keil sobre Hölderlin i un altre en francés de Christiane Guifant sobre Julien Graq. César Simón escrivia sobre Francisco Brines i Jaume Pérez Montaner sobre la poesia “gauchesca”. Conejero, per descomptat, sobre Shakespeare (“Xècspia”). Temps era temps. 

Al llibre recentment publicat Anomia. Rebeldes valencianos en 1970 (IAM), Abelardo Muñoz retrata, amb la concreció càustica i imaginativa que el caracteritza, un seguit d’ambients en els quals l’experimentació vital més forassenyada, amb tots els seus riscos, es combinava amb una cerca cultural -en el terreny de l’art, el cinema o la poesia- insomne. Un retaule d’època, per bé que d’un segment molt concret, que es llegeix amb interès i de vegades amb sorpresa, i que prem sense gaires inhibicions la tecla autobiogràfica, més o menys -o molt- ficcionada.

Signes del temps. En 1976 uns joveníssims Manolo Ramírez, Manuel Borràs i Sílvia Pratdesaba fundaren una editorial que no seria precisament efímera, Pre-Textos. Una empresa editorial que es va consolidar i ha arribat amb tota la vitalitat fins als nostres dies. Ara un preciós llibre de converses amb ells, bellament il·lustrat i maquetat, a cura de Lucía Boned Guillot, Un erizo, tres juncos, dos rocas (2024), s’aproxima a la gènesi de l’editorial, a les seues motivacions i a la personalitat de tots tres. I de pas ens permet conèixer el molí on es retiren de vegades, a la costa desolada i enlluernadora d’Almeria. Segons Manolo Ramírez, “Uno de los motivos para llevar adelante un proyecto editorial como Pre-Textos era que nuestros professores y algunos alumnos manejaban a determinados autores, sobre todo pensadores franceses, con mucha alegria y mucha arbitrariedad”. Per això es dedicaren a traduir autors como Deleuze, Foucault, Derrida, Klossowski i un llarg etcètera. El darrer esplendor del pensament francès gaudia de molt de prestigi en l’època post-maig del 68. Després s’hi afegiria, en la trajectòria editorial de Pre-Textos, una enorme tasca de recuperació del pensament i la creació literària de l’època republicana i de l’exili (noms com Maria Zambrano, Jorge Guillén o Juan Larrea), l’edició de clàssics universals de tots els temps i una atenció constant a la poesia i l’assaig, fins construir un catàleg molt extens i d’alta qualitat. Un dels seus triomfs fou l’edició primerenca d’una obra d’Elias Canetti, Las voces de Marraquech, a qui Manuel Borràs havia conegut (explica com), abans que li atorgaren el Premi Nobel.

Molts personatges que amb el temps farien aportacions destacades en tots els camps varen obrir-se camí, enmig de les incerteses i les constriccions d’un règim lamentable i decadent però fortament repressiu, aquells anys. Noms com ara Mario Garcia Bonafé i Josep Picó, un historiador i un sociòleg que engegaren la Institució Valenciana d’Estudis i Investigació (IVEI), amb les Edicions Alfons el Magnànim i la revista debats ja als anys vuitanta. O bé Tomàs Llorens (a qui es deu el concepte intel·lectual que donà lloc a l’IVAM) i J.F. Yvars, renovador de la història de l’art i també director de l’IVAM. O Manuel Valdivia, un gran matemàtic. O l’editor Fernando Torres, gran tipus que morí prematurament. O el filòsof Fernando Montero, bàsicament un seguidor de la fenomenologia i expert en Kant, però que en un llibre com Objetos y palabras (1976), que s’aproxima a la filosofia del llenguatge, es mostra al dia en relació amb autors com Frege, Strawson, Quine, Austin o Wittgenstein. O el sociòleg Rafael Ninyoles, un dels pares fundadors de la sociolingüística a casa nostra, juntament amb Lluís Aracil. O el poeta Jaime Siles. O el reconegut especialista en sociologia del medi ambient Ernest Garcia. O el dramaturg Rodolf Sirera i el seu germà Josep Lluís, també autor i historiador... I tants altres en totes les disciplines i pràctiques culturals que contribuïren a transformar una realitat tèrbola, insuficient.

La inexistència d’una síntesi d’història cultural contemporània amb cara i ulls -més enllà de temptatives parcials o d’estudis sectorials (i jo mateix he promogut alguna cosa, en aquest sentit com El Magnànim. Setanta anys de cultura valenciana- no permet tenir-ne una visió de conjunt, alhora que ens desdibuixa. I promou l’oblit d’aportacions que foren cabdals  -o si més no significatives-i que es troben a l’origen del present. Ara bé, tant com les diverses aportacions caldria tindre molt present el marc històric i el “pes del passat”, el condicionament brutal que tot allò patia per un règim sentenciat que es resistia a desaparèixer i que segregà formes de reacció brutals que arriben amb prou feines transmutades als nostres dies.