Literatura i amistat (el poeta Albi i el sentit de l’amistat)

Entre Joan Fuster i Pepe Albi, amics de joventut, la gran diferència és que Fuster morí a una edat raonablement jove, 70 anys, mentre que Albi arribà a una edat provecta perquè morí el 2010. Tots dos havien nascut el 1922. Albi fou poeta de vida reposada. Fuster es va complicar molt l’existència. Hi havia més diferències. Albi escrivia en castellà. Fuster en la llengua del seu poble: el valencià, el català. Albi era de casa rica, Fuster net de jornalers i fill d’un escultor d’imatges religioses, un artesà. Foren molt amics de joves, d’aquell temps en què es nuguen les grans amistats. 

L’amistat, té dates? Sí, en part. L’època de la cerca apassionada o agònica d’orientació en tots els sentits, dels descobriments insospitats en tots els aspectes, fa néixer amistats intenses i duradores. Després, depèn molt. Crec que era Sartre qui deia que els amics venen quan es fan coses compartides -agir ensemble- més o menys compromeses o excitants. Una aventura literària, una revista, la clandestinitat, la  política, la lluita armada en la Resistència... experiències molt fortes que generen lligams que ni tan sols el temps esberla, de vegades. Quan et fas gran, a més de perdre els vells amics, l’amistat es fa més rara i difícil. Un bon tema, juntament amb “de la vellesa” per a l’especulació assagística i filosòfica...

Hi hagué més diferències -importants- entre Albi i Fuster. José Albi no superà l’etapa de l’exaltació lírica com a expressió subjectiva (adolorida o no), Fuster sí. Albi tingué una vida còmoda, d’hereu ric de la Marina Alta, una vida retirada. Fuster esdevingué el referent o fins i tot el capdavanter del desvetllament col·lectiu al País Valencià, i pagà un preu molt alt, exagerat, perquè els poders establerts no li ho perdonaren i a més es va escarrassar escrivint com a jornaler de la ploma, que deia ell. El pare d’Albi -don Fernando Albi Cholvi (1896-1969)- era secretari d’Ajuntament, addicte al règim, en un moment donat secretari de la Diputació d’Alacant, i autor d’un llibre titulat  Manual del Fascismo. Historia, Doctrina, Realizaciones (Ediciones Imperio, Granada, 1938). Havia heretat propietats i negocis a Xàbia, que passaren a Pepe Albi. Perquè son pare era “descendiente de una familia acomodada de la Marina Alta, propietaria de notables negocios derivados de la pasa, el moscatel y el vino” (segons ha escrit el periodista Ismael Belda). La pansa i el moscatell foren durant molt de temps la gran font de riquesa a Dénia i Xàbia, i altres pobles de la Marina Alta. A la fi Pepe Albi diversificà el negoci i fou propietari d’un càmping a Xàbia. De fet, en un apunt (potser una falca promocional) que es pot trobar a la xarxa s’hi pot llegir:  “José Albi fue una figura clave en el desarrollo del turismo de campings en Xàbia (Jávea) a finales de los años 60, impulsando la creación del Camping Mediterráneo en la Avenida Fontana, un pionero en la zona que marcó el inicio de la expansión de estos alojamientos vacacionales en el municipio, como parte de una época de auge campista. José Albi solicitó la construcción de este complejo en 1967, siendo uno de los primeros en establecerse en Xàbia.” Algú s’imagina Joan Fuster regentant un càmping? Anècdotes a banda, la vida està plena de disjuntives. De divisòries i bifurcacions.

De José Albi, que no ha passat a la història de la literatura, se’n sap, avui, més aviat poc. Bé, si, a les webs de seguida hi trobareu algunes dades i dates essencials, lloc de naixement i de mort, títols de llibres, trajectòria molt per damunt, càrrecs, tot això. Però res de fons o de substància. I això diu bastant sobre l’aparença de saber i coneixement que donen un mitjans digitals que hom creu tothora omniscients. Cal anar més a pams o a fons, escorcollar. Per exemple, a les publicacions institucionals. El 2003 se’n va editar una antologia poètica, titulada El orden cronológico de la soledad, a càrrec del Consell Valencià de Cultura. D’altra banda, Ricardo Bellveser, entestat tothora a promoure la cultura valenciana en castellà de manera orgànica, el va incloure a Vita Nuova. Antología de escritores valencianos en el fin de siglo (Ajuntament de València, 1993, amb un Pròleg entusiasta de l’alcaldessa del PP Rita Barberà). A l’antologia esmentada hi ha poemes des del 1949 fins al 1999, quina constància! També el manifest “introvertista”, la seua poètica germinal, que caracteritza així: “su esencia, de retorno a sí mismo y de hallazgo de Dios en la propia culminación; y su método, en que un automatismo de raíz surrealista se tamiza dejando aparte la ganga y dándonos toda su inefable virginidad”. Si posem aquestes frases en el seu context històric, els terribles anys quaranta, la cosa s’aclareix bastant.

Però parem esment al seu escrit publicat al volum Fuster entre nosaltres, publicat el 1993 per la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana, sent consellera del ram Pilar Pedraza (l’escriptora emmirallada en la “part fosca”) i governant el PSPV, amb Joan Lerma de president. El coordinador d’aquest volum era un jove Antoni Martí Monterde -només tenia 25 anys. Hi participaren tutti quanti de llavors de la cultura catalana-valenciana. Però també José o Pepe Albi, amb el text “Joan Fuster: adolescencia y amistad”, que és potser un dels millors del recull -més sincer i autèntic, menys d’apropiació del personatge o egotista  desenfrenat i desenfocat com altres.

És un text interessant, emotiu i evocador, escrit sota l’impacte de la mort de l’amic -i el personatge- el 1992. (“Eran muchos los que habían perdido a una gran personalidad. Yo había perdido a un amigo.”) Hi diu coses substancials. Bàsicament evoca la seua voracitat literària compartida, l’amistat de joventut, aquells anys efervescents, la confecció de la revista Verbo, i la separació dels camins respectius. Però remarca l’amistat que conservaren tothora, i el cansament de Fuster la darrera vegada que el va veure, poc abans de la seua mort. D’altra banda, suggereix que Fuster escrivia versos en castellà per a Verbo i que si Fuster hagués guanyar el Premi Adonais de poesia (en castellà) al qual es presentà -diu- el 1947, potser algunes coses hauria anat d’una altra manera. Qui sap. De tota manera, una recerca documental més precisa ha demostrat que Fuster escrivia ben d’hora en català i que els poemes que enviava a Verbo els havia traduït ell mateix al castellà. Això del Premi Adonais caldria comprovar-ho.

Trajectòries més dissímils que les de Fuster i Albi, podria haver-n’hi? Albi restà en l’esfera de l’embadaliment poètic i l’envaniment literari, cofoi dels reconeixements que amb el temps -i potser esperant contrarestar la figura de Fuster- li arribarien: president d’honor d’una Asociación de Escritores Valencianos en Castellano o de l’anomenada Asociación Valenciana de Críticos Literarios, alguna edició de promoció pública, el “Premio de la Crítica Literaria Valenciana”,  Premi de les Lletres Valencianes de la Generalitat... Però res de glòria literària, que en castellà és una mercaderia molt rara i exigent fora dels cercles i l’epicentre que podem imaginar. A més, el caire creixentment anacrònic de la seua poesia, que tingué el seu moment potser als anys 50, hi va influir. Per això potser no suportava -literalment- l’èxit d’una persona tan propera, durant un temps, com Maria Beneyto.

Juntament amb la relació amb Fuster, la relació amb Maria Beneyto seria clau en la seua vida i obra. Sobre la primera diu al text esmentat més amunt que tenia tot un llibre mai publicat dedicat a la figura de Fuster -l’amic- i a més hi ha un epistolari inèdit (unes 130 cartes) amb Fuster que probablement un dia veurà la llum. Sobre la segona relació, tempestuosa, s’esplaia Rosa M. Rodríguez, editora del llibre de Maria Beneyto Itinerario(Renacimiento, 2025) a la seua Introducció, a partir dels poemes d’amor i desamor d’aquesta -que  ella no havia volgut incloure a l’edició de la Poesia Completa-, i també de confidències i algun apunt epistolar. Puc avançar que Albi no hi queda gens ben parat, més bé al contrari.

El poemari de Maria Beneyto -que en un moment donat acusa Albi de nen aviciat, fill únic protegit i covard- és un dels més intensos i radicals que he llegit en molt de temps, una mostra de literatura amb majúscula...  Es fa evident una vegada més que Maria Beneyto fou una gran escriptora que, com va dir Max Aub a La gallina ciega (1971), fruit del seu viatge a Espanya i a València el 1969, la societat valenciana atrapada en el franquisme -provinciana, limitada, lamentable- no va ser capaç de valorar com calia. (Diu Max Aub: “Es una mujer hermosa, abierta y bastante secreta. Pero ante todo es un poeta... el mejor de Valencia. No parecen hacerle gran caso... ¿Desde cuándo no han tenido en Valencia un poeta de este aliento?”)  Ella era autèntica i diferent, molt diferent. Un factor pertorbador, com a dona i com a escriptora.

Tanmateix, el fet literari i cultural cabdal que cal remarcar ara és la relativa qualitat poètica d’Albi a la seua manera, anacrònica o no. I el fet humà (i al capdavall polític) que, tot i les diferències i les bifurcacions, o les misèries humanes, les confluències i el diàleg eren possibles. No es pot dir el mateix en tots els casos. I algun dia caldrà fer la història d’unes relacions més àmplies, enllà de les personals, que han marcat l’avatar col·lectiu al llarg de les darreres dècades, i encara ara. Ara bé, l’aire del temps és important. Ens parla d’una època en què al litoral sud de València només hi havia dunes i l’Hotel Recatí. I en què Dénia i Xàbia eren paisatges verges. I ens recorda la cançó de Lluís Miquel: “Entre Altea i Calp”, promesa de tantes coses. La Marina Alta i Baixa eren el paradís, i es pot sospitar que no n’hi ha cap altre. Això potser explica la poesia d’Albi. Caldria comprovar-ho, també.