D’una Amèrica en crisi estant

Durant molt de temps tenia validesa la dita irònica -fins i tot sarcàstica- d’un nord-americà progressista (davant els retrets europeus): “El feixisme sempre plana sobre Estats Units, però al final aterra a Europa”. Tenia molta raó, en referència al segle XX. Avui ja no n’estaríem tan segurs. Aquest article es podria titular ben bé “la síndrome Trump”, perquè aquest personatge extravagant i singular, mentider confés, una mena de “boig” -però president dels Estats Units o POTUS- ha trastocat punts de referència, idees arrelades sobre la democràcia com ADN dels Estats Units, i consideracions sobre la decència de la vida pública. Amb ell -podríem dir- pateixen no només la llibertat, la democràcia, els drets humans, la pau mundial, el respecte degut als altres, l’aliança atlàntica i la relació amb amics i aliats, sinó també, i potser sobretot, l’interès nacional dels Estats Units. Però anem a pams.

Pensem per comparació. Ben sovint. ¿Ens impedeix això captar les innovacions del temps? Quan els bolxevics interpretaven la seua revolució, recorrien als models anteriors lligats a la Revolució francesa del 1789. I així, parlaven de “termidor”, de “bonapartisme”, etc. Al seu torn, els revolucionaris francesos miraven cap a l’antiga Roma. Comparar ajuda, però de vegades també despista.

¿Com s’ha d’interpretar l’episodi Trump, que ara bat el ple aparentment sense controls ni contrapesos? Els paral·lelismes històrics amb l’Alemanya nazi són esclatants. No definitius, però esclatants. Trump invoca els interessos nacionals expansius sense restriccions, el greuge històric, l’amenaça exterior. Fer de nou gran Amèrica! Si això implica destrossar l’ordre mundial i el dret internacional establert, endavant. Alhora, ha identificat l’enemic intern, el boc expiatori, el cap de turc, que són en el seu cas els immigrants de color. Tot això ja ho havia fet Hitler, que reclamava els drets històrics d’Alemanya després de l’humiliant Tractat de Versalles del 1919, l’expansió d’Alemanya cap a l’Est (fer de nou gran Alemanya) i promovia l’extirpació -Ausrottung- dels suposats enemics interiors, fantasmagòricament definits, els jueus. El resultat de tot això és ben conegut: seixanta milions de morts, la destrucció d’Alemanya, el naufragi d’Europa. La fi de tot un món.

Ara és el segle XXI, però pots rebre d’amics nord-americans missatges angoixats del tipus “El nostre país està en mans de gàngsters”. També podrien semblar gàngsters els nazis primerencs, que assaltaven, apallissaven, mentien, s’imposaven i mataven molt més enllà de l’estat de dret. Trump ha instituït la milícia para-policial (els ICE) que a Alemanya foren els Freikorps o les Sturm-Abteilung (SA). Els paral·lelismes són esclatants, però no definitius. El cas és que avui -signe del temps- podem contemplar en viu i en directe, a través dels mòbils, les seues malvestats, arbitrarietats, violència i assassinats.

Una vegada s’ha desacreditat la democràcia, l’estat de dret, la pau civil, el diàleg i la tolerància, la veritat contrastada,  tot esdevé possible. Fins i tot probable: la caça a l’home, la detenció arbitrària, la violència injustificada i il·legal, la tortura. La des-civilització de la humanitat, a tot drap.

Estats Units havia promogut o tolerat coses semblants a la perifèria dominada, de Xile a on vulgueu. Però havien mantingut la realitat o el miratge de les bones maneres liberals i democràtiques al seu si, basades en la primacia o l’imperi de la llei, uns jutges independents, un sistema penal eficient, i controls i contrapesos inscrits en la Constitució. La democràcia a Amèrica, contradictòria, sí, però ADN d’una societat, d’un país, d’una cultura política.

Ara tot això ha entrat en crisi. Poca broma. Estats Units fou clau -entre 1941 i 1945- per a guanyar la partida al més terrible dels totalitarismes racials i demoníacs del segle XX; el règim nacional-socialista alemany encapçalat per l’austríac Adolf Hitler, que alguns consideraven un “boig”. Tenia molt seguidors, tota aquella massa de gent frustrada i subjectivament humiliada tant pel resultat de la Primera Guerra Mundial com pel desenvolupament agressiu del capitalisme als anys trenta del segle XX, que concentrava el poder econòmic en poques mans, alhora que desnonava la petita burgesia (llauradors, comerciants, artesans, etc.). La solució -demencial- era aixafar l’enemic intern designat, els jueus, i expandir-se cap enfora, en una cursa esbojarrada i genocida cap a l’Est d’Europa (Polònia, Txèquia, Ucraïna, Rússia). Però tot i això, Hitler no hauria pogut fer absolutament res (va guanyar eleccions, però mai de manera determinant) sense dos suports cabdals: les forces conservadores tradicionals -com si diguérem, per entendre’ns, el PP a Espanya- que el nomenaren canceller el 1933 en un govern de coalició. I sobretot els poders econòmics, els grans industrials alemanys, la gran empresa, que pensaven que farien enormes guanys amb Hitler i els nacional-socialistes. Es varen equivocar de cap a cap, catastròficament.

Ara el gran país democràtic, bressol de la llibertat i de la cultura cívica occidental, està en mans d’un aprenent de bruixot que guarda moltes semblances amb un passat funest al qual els mateixos Estats Units s’hi varen enfrontar i vèncer. Sembla un malson, una distòpia, una altra “volta de rosca”... Però és tot veritat i realitat. I ens hi hem d’enfrontar sòbriament, en connexió amb Europa i amb la gran majoria democràtica nord-americana que es desvetlla i es mobilitza. Hi ha marge per a l’esperança.