La socialdemocràcia, “no es nota” ?

De vegades hi ha articles d’opinió que “toquen os”, és a dir, que enllà de la retòrica -la famosa voluntat d’estil- o els circumloquis, aborden qüestions cabdals i plantegen reptes. Reptes discursius i polèmics, si més no. Posen damunt la taula temes de fons... És el cas de l’article memorable de Joan Llinares sobre l’anomenada “prioridad nacional” en aquest mateix mitjà o d’un article del filòsof Norbert Bilbeny publicat en un diari de Barcelona un dilluns del mes de maig. Plantejava una qüestió roent: els límits de la socialdemocràcia. Arruïnades les solucions més expeditives, les dictadures del proletariat (que al final no eren “del proletariat”), en els llimbs les solucions totalitzadores i utòpiques, la socialdemocràcia ha estat i és l’esperança d’una societat millor a través de la reforma i el canvi gradual. O almenys això semblava... Perquè era, en una època  de transformacions de gran abast en l’esfera econòmica i geopolítica, es troba encallada. Fora dels governs en països on tenia un pes important o bé, quan governa, incapaç de donar satisfacció a les necessitats de la seua base social davant forces aparentment incontrolables. Governa, però de vegades “no es nota” o es nota poc. És així de veritat? Com, des de quan i per què passa? Podria ser reversible?

D’entrada, Norbert Bilbeny -professor de la Universitat de Barcelona, autor d’una interessant reconsideració de Jean Paul Sartre (El fenómeno Sartre, Galaxia Gutenberg, 2026)- suscita el tema brutal del preu de l’habitatge, un escàndol descomunal que implica una transferència neta i directa, massiva, de rendes dels assalariats o jubilats als fons especulatius, als tenidors rendistes, als fons voltor, a la propietat en general. Això escanya els que viuen del seu treball, o de la jubilació, i no de la propietat. És insostenible, en termes socials. Matèria explosiva. Bilbeny explica que un amic seu que guanya 3000 euros al mes -un bon salari- no se’n surt a Barcelona, perquè ha de pagar 1000 euros per un estudi miserable de 40 metres quadrats. Metre quadrat (Anagrama, 2026) és el títol d’un assaig/auto-ficció recent de la periodista i escriptora mallorquina Llucia Ramis. Un llibre punyent, sobre aquesta qüestió literalment de vida o mort. Dels afectats en primer terme, però també dels governs que ho toleren. 

Sovintegen les notícies esgarrifoses sobre desnonaments de gent de més de setanta anys, o de gent vulnerable, que no poden pagar els augments del lloguer, vençut el termini del contracte, i es queden al carrer: a la intempèrie. Uns augments brutals  imposats pels nous propietaris dels pisos o edificis, comprats per fons d’inversió, aquest eufemisme de la vella imatge del burgès “insaciable i cruel”, que situa la cerca de la màxima rendibilitat en primer i absolut terme, fins on el deixen les lleis i les regulacions, o més enllà.  No és la humanitat, les necessitats, la compassió, la solidaritat: és el benefici net i pelat. Ací no hi ha floritures ni retòrica cristiana que valga. El govern actual ha mirat de posar-hi límits, però ha ensopegat amb obstacles sembla que insuperables. Hi ha en marxa una maquinària difícil de controlar: l’extracció de renda immobiliària, el gran negoci del present, que passa per damunt dels costos socials o dels desequilibris econòmics que genera.

El capital, en general, és això: una relació social per la qual es fa servir força de treball per a maximitzar el benefici, a qualsevol preu. Les rendes i les plusvàlues immobiliàries formen part d’aquesta mateixa lògica. Ara es tracta de capitalitzar els beneficis o de derivar l’estalvi, a través dels circuits financers, a la inversió en habitatges de lloguer o de venda. Un problema global que a l’Estat espanyol, pel turisme, la immigració, la concentració espacial de la població i l’escassa regulació, s’agreuja més i més. El neoliberalisme al segle XXI beneeix o promou aquesta barbàrie. La socialdemocràcia la vol o la voldria civilitzar.

Ara bé, tot indica que aquest procés de civilització -com passa en altres nivells amb el retorn de les guerres d’agressió i el ressorgiment d’una extrema dreta de caire feixista- ha entrat en crisi. Mirem a prop: l’Estat espanyol, amb govern socialista en coalició amb una esquerra plurinacional i el suport puntual de les dretes perifèriques, molt més democràtiques que l’espanyola central, és un país model i exemplar en termes macroeconòmics -creix més que la mitjana- i és també eficaç en la gestió d’emergències com la crisi de l’hontavirus o altres, i valent en política internacional. Molt lluny de l’Estat insolvent i ineficient de temps pretèrits -cosa que alguns no registren. Espanya és un soci fiable de la Unió Europea. Ha plantat cara al monstre Trump -perquè és un monstre perillós- i aposta per l’enfortiment d’Europa, per la pau i el dret internacional. El president Pedro Sánchez ha esdevingut el referent d’una política diferent, d’esquerres o progressista, en un moment d’hores baixes de la socialdemocràcia en general.

I tanmateix, es pot pensar que el model no té fonaments tan sòlids. Malauradament, Espanya és també un país de salaris baixos, de treballadors pobres (amb salaris, diguem-ne, al voltant de1200/1300  euros mensuals, per a molts, i un “salari mitjà” de 2431 bruts euros, segons l’INE el 2026), de precarietat, a frec de la supervivència. Només la xarxa familiar, l’economia de guerra dels nuclis familiars on entren dos o més salaris i una pensió, o l’economia submergida, en negre o en B, permet sobreviure a la inflació subjacent o rampant i a l’agressió constant de l’augment dels preus dels lloguers o de les hipoteques. Mentrestant, els beneficis empresarials i de la banca superen màxims històrics.

No cal ser un economista marxista radical per adonar-se’n. Els malestars suren per tot arreu. La disparitat de forces entre capital i treball ha escalat fins a límits preocupants. El flux continu d’immigrants -no en pasteres, sinó pels aeroports- beneficia l’auge econòmic, assegura una aportació permanent de força de treball jove que engreixa l’exèrcit de reserva dels treballadors (Marx). Amb conseqüències òbvies i evidents. Una economia de serveis, basada en el turisme massiu, amb uns pocs illots industrials i d’alta tecnologia (localitzats a Madrid, Euskadi i Catalunya), i amb molts centres logístics i comercials, tot plegat altament vulnerable. Dependent de les importacions, de l’entrada de turistes i de la conjuntura.. També amb punts forts, com les renovables o unes infraestructures modernes (tret del Corredor Mediterrani, per raons sectàries, perquè trenca l’esquema radial).

Però el problema és molt més ampli i més greu. Afecta tot Europa i els bastions de la socialdemocràcia, com el Regne Unit o Alemanya. També, però menys, els països escandinaus. Toca de ple Holanda o Itàlia. I França. Tot modulat per les singularitats nacionals. Ara bé: un model en crisi? Caiguda l’URSS el 1991, ja no calia una socialdemocràcia forta com a exemple? Massa simple. Fa abstracció de les transformacions geo-polítiques i geo-econòmiques: del canvi tecnològic a les deslocalitzacions i els imperatius de la globalització.

El capitalisme es troba en un procés de reestructuració profunda i radical, vet ací la clau: noves forces productives (-destructives) i noves relacions de producció. Cal entendre’n la lògica i el procés, per tal de capgirar el rumb de les coses en un sentit humà, de progrés, integrador, que no deixe tanta gent abandonada a la seua sort. Un país en el qual quasi el 20 % de la població és deixada de banda i acaba anul·lada als carrers, com passa als Estats Units, és una gran, una immensa, desgràcia. Una cosa del tot aliena a la cultura històrica, cristiana, democràtica, humanista, socialista, d’Europa.

De vegades aquestes crisis -que se solapen amb enfrontaments entre imperis establerts i imperis ascendents- es resolen en guerres mundials. ¿Caldrà dir que s’ha de fer tot per evitar-ho, amb una gran mobilització que traga la gent de la passivitat induïda? ¿Que cal advertir contra el conformisme i l’engany de les solucions falses? Cap totalitarisme paternalista de vigilància absorbent i anul·lació de l’individu ens salvarà, per molt que règims així semblen més seriosos i eficients que la megalomania de Trump... Només pot ser una esperança -tot invocant la gran tradició europea il·lustrada i democràtica- la participació activa d’una massa crítica creixent de població, de ciutadans, informada i participativa. Una insurgència civil de persones lliures que confien en la veritat, la cultura i la justícia, i que s’hi comprometen a fons  com en els grans moments de la lluita per la llibertat a Europa: 1789, 1848, 1936/37, 1944/45, 1968, 1976/77 o 1989.

La socialdemocràcia, “no es nota”? No és del tot cert. En el cas d’Espanya es podrien enumerar mesures socials importants i “dissidents”... Però no es pot obviar la força impressionant de corrents globals, transnacionals i transversals que se’n duen per davant proteccions, cauteles i salvaguardes. És el signe del temps, i qui no ho vol veure, i culpa de tot els governs progressistes que fan curt, no entén res. Sí, caldrà més determinació i contundència, i capacitat de persuasió. Però tot seria infinitament pitjor amb les dretes salvatges que pul·lulen a hores d’ara. Es pot constatar quotidianament on toquen poder.

La socialdemocràcia -un concepte que es pot estirar fins incloure les altres esquerres, perquè avui à gauche tothom és socialdemòcrata, ho diga o no- es veurà obligada a fer un pensament, apostar amb  prou més força per la cohesió i els interessos de la seua base social i d’una ciutadania més àmplia interessada en una gestió més ètica de la cosa pública. Alguns empresaris o gent poderosa la maleiran, sens dubte, si fa això, i finançaran campanyes brutes de desprestigi, no sempre basades en pseudo-mitjans depredadors, de vegades també en propagandistes i ideòlegs més sofisticats, els profetes del declivi definitiu de l’esquerra o de la democràcia... És el joc, a hores d’ara: enverinar l’ambient i dissuadir grups i sectors socials amplis de participar i confiar en una política al seu favor, agitant espantalls xenòfobs per exemple. Caldrà desactivar el mecanisme que alimenta el diagnòstic final del filòsof: “El que passa avui amb la desigualtat social creixent, l’encariment de l’habitatge i el fracàs de l’educació… impedeix dir que que la socialdemocràcia es nota i ni tan sols que l’esquerra existeix.” Una diagnòstic d’allò més ombrívol.