L’edició valenciana: reptes insuperables?

Cal fer memòria... per a entendre el present.  Sí, vàrem passar d’un país sense editorials (com aquell “país sense política”, un títol sempre malentès de Joan Fuster) a una florida espectacular de projectes i empreses editorials: Gregal, Bromera, Tàndem, Bullent, Afers, Tabarca, Voramar, Marfil, Denes, Edicions de la Guerra, Germania, L’Eixam, Set i Mig, etc. Eren editorials molt diverses que proliferaven, creixien i eixamplaven una oferta ben rebuda, al costat de les quals l’edició pública (IVEI, la Gil-Albert d’Alacant, Alfons el Vell, la UV) també feia la seua aportació. Un camí prometedor -un País en construcció, amb antecedents no massa sòlids- encetat a partir dels anys vuitanta del segle passat (el segle XX) que ha patit tota mena d’accidents i incidents, d’ordre polític i també d’abast general.

Abans, als anys seixanta, entre mitjan i final de la dècada, hi havia hagut l’editorial L’Estel i als setanta, tot i que L’Estel continuava, regnaria sobretot Tres i Quatre. En castellà Fernando Torres, i posteriorment Pre-Textos. El canvi polític (amb la LUEV, sobretot) va capgirar-ho tot. Política i edició? Què tenen a veure, preguntarà l’ànima càndida. Doncs mira, molt. A València el franquisme no permetia editorials suspectes -posava totes les traves possibles, com li passà a l’editorial Garbí, que hagué de recórrer a una editorial de Barcelona, Lavínia. La Delegación del Ministerio de Información y Turismo (de Fraga, amb personatges ancestres, en l’arbre evolutiu, del PP/Vox) fins i tot va prohibir un butlletí bibliogràfic tan innocu com Gorg. O no era tan innocu? Cal fer memòria, sempre.

La política, en general, acompanya -i promou- activitats econòmiques i culturals d’utilitat social, més enllà de romanços doctrinaris. Al món no salvatgement neoliberal, i en determinades condicions, hi ha polítiques públiques de suport a aquesta faceta tan estratègica de la creació cultural, que fa al capdavall una gran funció social. Polítiques de suport als autors, a l’edició, la traducció, les llibreries, el foment de la lectura o la xarxa de biblioteques. De la mateixa manera que es promociona o subvenciona l’art pictòric, l’audiovisual, la música, el patrimoni històric, el teatre, l’òpera, la dansa, l’escultura o els museus.

Ara bé, contra el que calia esperar, la política valenciana, miop, alterada, no ha potenciat adequadament el nostre ecosistema editorial. Més aviat al contrari. Com en altres casos, actua contra els interessos generals. Per posar un exemple impressionant, clamorós, que hauria de suscitar escàndol perdurable: el PP, des que tornà al poder a València en conxorxa amb l’extrema dreta un malaurat juny del 2023, ha posat -per pur sectarisme- tots els pals possibles a les rodes de l’edició valenciana, reduint o anul·lant ajudes, menystenint-la i obviant-la.

La màxima expressió -no tan sols simbòlica- d’aquesta miopia, o mala fe, fou la prohibició de facto -per negació de l’espai- de la Plaça del Llibre que es celebrava a la plaça de l’Ajuntament de València amb gran èxit de públic. Els feia molta nosa, al·lèrgia, i l’obligaren a cercar aixopluc en llocs apartats -que va aportar la Universitat. No podien suportar tanta visibilitat, tanta “centralitat”. Justament quan calia potenciar al màxim les editorials valencianes, com un actiu importantíssim de la societat valenciana, tot han estat entrebancs i problemes. Com en el tema de la llengua, no és només el que es fa -atacs directes- sinó el que es deixa de fer, i que és tan necessari.

Ara bé, no podem oblidar que en el període Botànic no hi hagué tampoc la decisió i les idees clares que calia, la dosi necessària d’ambició i energia. En aquest, com en altres aspectes, no hi hagué “encert”, per dir-ho així. I no vull personalitzar... I va passar el que va passar. No era -ni és- fàcil, cal reconèixer-ho. També es varen fer coses positives, certament, però convindria fer un pensament molt seriós sobre com ha de funcionar una política alternativa en aquest País tan complicat per assentar canvis irreversibles. Per anticipar la capacitat destruens d’una dreta que no sap ni vol construir res, com comprovem tothora.

Perquè el temps passa rabent. D’ençà de la florida editorial dels vuitanta i noranta, el panorama i el context editorial, propi i general, han canviat dràsticament, brutalment. Assistim a un procés accelerat i poderós de concentració en grans grups que posa en escac les editorials menudes, familiars o independents. I pràcticament totes les editorials valencianes pertanyen a aquestes categories. O són microempreses.

La concentració del capital mana (ja ho va dir l’insigne barbut), també en les indústries culturals. Els grans grups editorials controlen: el mercat, el negoci, els altaveus mediàtics, l’espai a les llibreries, i la capacitat d’inserció publicitària, amb tot el que això implica d’incidència en el públic i la “crítica”. En el panorama català, en són tres: Random House-Mondadori, Planeta (que inclou Edicions 62, Proa, etc.) i Abacus Futur. Com tres astres majors, tenen al seu voltant una miríada d’editorials petites i mitjanes que, literalment, pateixen pel seu futur, unes més que altres. Darrerament han estat engolides en aquest forat negre editorials tan significatives com Arcàdia o Periscopi, i les alarmes han sonat en el sector.

Ara bé, més enllà d’això, a Barcelona funciona un ecosistema editorial potent. És un dels grans puntals de l’edició també en castellà, amb segells tan rellevants -entre moltíssims més en tots els esglaons i matisos de l’edició- com Anagrama, Arpa, Galaxia Gutenberg o Acantilado. L’edició en castellà, ajuda o fa ombra i margina l’edició en català? Una polèmica persistent. En principi, sembla que l’ha potenciat considerablement i a més els segells en castellà de vegades també publiquen en català (com Anagrama o Asteroide, o la mateixa Galaxia Gutenberg). Tot fa pensar que hi ha sinèrgies positives. Una altra polèmica recurrent és si els grans grups editorials són per se i com a tals negatius. No n’estic tan segur... Mai s’ha de perdre de vista la realitat del món com és. (Allò de conèixer per transformar, si voleu). Viure al costat d’un gran motor editorial en castellà, projectat al món de parla espanyola i situat al centre del mecanisme editorial, europeu i mundial, té avantatges clars. Ens n’adonem? Alguns sembla que no.

En el cas valencià, apartat de quasi tot, hi havia dues editorials mitjanes (Bromera i Tres i Quatre). La primera s’ha integrat en un gran grup, Edicions 62 i al capdavall Planeta. La segona -una editorial històrica amb un fons fabulós i promotora dels Premis Octubre- es troba en stand by, immersa en un procés de successió que no s’acaba d’aclarir. En castellà hi havia també dues editorials mitjanes, Tirant Lo Blanch i Pre-Textos que d’alguna manera, cadascuna a la seua manera, han perviscut. La primera perquè forma part d’un negoci jurídic-acadèmic important; la segona perquè ha aconseguit una inserció en els mecanismes culturals-institucionals espanyols (amb extensió a Amèrica Llatina) que li han valgut suports i una certa projecció. Tot i que el mercat en castellà és una altra història, que valdria la pena analitzar. Com el francès: vegeu Grasset, abandonada per 200 autors una vegada comprada per un tipus -un milionari- més aviat desaprensiu: el món del llibre és negoci, però també cultura, i té sensibilitat i lleis pròpies. No és el mateix Feltrinelli (soci majoritari ara d’Anagrama) que un inversor valetudinari enderiat a fer i desfer.

La resta d’editorials valencianes són projectes d’abast limitat. Unes amb molts anys darrere i un mercat apamat, que més o menys sobreviuen i que de vegades són capaces d’innovar. Altres, amb problemes seriosos de continuïtat. I unes altres, encara, inicials o incipients. En procés d’assentament i definició. Hi ha editorials ben plantejades, com Afers, Lletra Impresa, Onada, Drassana, Sembra o Bullent. O també interessants i dinàmiques com Perifèric, Vincle, Austrohongaresa o Balandra. Unes altres són massa menudes i localitzades o naveguen enmig d’una certa indefinició i no compten amb els mitjans per assolir la dimensió que els garantiria la supervivència. O són de fundació molt recent -com Rebel- i encara han de fer-se un lloc al sol.

Sense ajudes públiques serioses pensades amb ambició i visió constructiva, sense suport mediàtic, sense nervi financer, sense una estratègia ben perfilada, molt fragmentada, l’edició valenciana s’enfronta a un futur complicat. Té problemes seriosos de definició, dimensió, successió (en alguns casos), consolidació del seu públic -creix, s’estanca, minva?- i penetració en el mercat més important en termes quantitatius, que es troba concentrat al voltant de Barcelona i al qual no és gens fàcil d’accedir (també les editorials de Lleida, Girona o Mallorca n’acusen les dificultats). Sembla mentida en temps de deslocalització i de comunicacions instantànies, però l’ecosistema editorial sol concentrar-se en llocs molt concrets, on circula la informació i es fan contactes de tot tipus. On la logística és més fàcil, on s’imbriquen i es troben els diversos nivells que intervenen, les administracions, els inversors, l’entorn cultural i universitari, les cadenes de llibreries, les editorials, els mitjans de comunicació (premsa, ràdio, televisió), els professionals i les empreses auxiliars.

Es pot trencar, d’alguna manera, aquesta dinàmica? Es pot acaronar encara la idea de configurar un pol editorial alternatiu i potent, enllà de Barcelona i Madrid, al País Valencià? Tot serien dificultats i impediments, certament, però res no és, en principi, impossible. Partint d’una realitat tan precària, es pot pensar una cosa així? Probablement, no. Probablement ja s’ha perdut l’oportunitat històrica... Però sense un revulsiu i sense ambició no anirem enlloc. Potser fou només un flash, una impressió, un episodi. No ho crec. El suplement de cultura -o cultures- d’un gran diari de Barcelona va traure de cara al Sant Jordi d’enguany -la gran festa multitudinària del llibre, el 25% de vendes anuals de llibres- un total de 72 pàgines atapeïdes d’autors, llibres i editorials. Cal dir que amb insercions publicitàries sucoses. L’edició també és un negoci. (O sobretot és això?). En fi, enmig de tantes referències, només quatre autors valencians (Vicent Flor, Miquel Alberola, Paco Fuster i el poeta d’Elx Gaspar Jaen). Cinc si hi comptem Máximo Huerta, cosa problemàtica... I cap -no cap: zero- editorial valenciana. Un panorama verament desolador. ¿Era una fotografia justa del que som, en termes editorials, a l’alçada del 2026? Una pregunta que em persegueix.