La transparència opaca de les diputacions provincials de la Comunitat Valenciana

La política de transparència és la pedra angular de la democràcia. Sense això, ens enfrontaríem a un poder més opac i, en definitiva, menys submís al control ciutadà. Primer de tot, hem de reconéixer que la normativa de transparència és molt recent a Espanya —la primera llei de transparència es va aprovar el 2013—, per la qual cosa el fet de tindre dades públiques —des dels pressupostos i els contractes públics signats, passant per les declaracions de béns i retribucions dels alts càrrecs, fins a la informació sobre alguns actes administratius i interadministratius, entre altres coses— ajuda a lluitar contra la corrupció existent, al mateix temps que la prevé.

En aquest sentit, els registres de transparència són una de les eines més poderoses en mans de la ciutadania. En aquest cas, i partint del compromís cívic amb el compliment de la transparència, hem decidit recopilar les declaracions de béns i rendes de les i els diputats que formen part de les diputacions de Castelló, València i Alacant. Ací tenim algunes troballes particulars i exposem una sèrie de conclusions generals a què ens ha portat la investigació.

En primer lloc, cal destacar l’opacitat intrínseca de les dades presentades per les diputacions, així com la falta de depuració i precisió tècnica. En consultar els portals de transparència, identifiquem una estructura de publicació que dificulta l’auditoria ciutadana. Per exemple, hi ha totals de valors patrimonials que no corresponen matemàticament amb la suma de les parts declarades. Després, s’evidencia una profunda simplificació: els béns no figuren desglossats —no es detallen ni els tipus d’immobles, ni la seua ubicació, ni la modalitat de propietat—, sinó que únicament es presenta el valor total en euros, estimat de manera opaca segons el valor cadastral i el percentatge de titularitat. Aquesta metodologia contrasta dràsticament amb altres esferes del govern autonòmic. En els articles anteriors ja vam analitzar els béns dels membres del Consell i de les Corts Valencianes; en tots dos casos, els béns estaven desglossats detalladament. La negativa de les diputacions a ajustar als mateixos estàndards de detall pel que fa a la transparència no sembla una mera fallada burocràtica, sinó un mecanisme de protecció de la privacitat patrimonial que xoca amb el dret a la informació pública.

Ara, vegem algunes dades concretes en perspectiva comparada. De les tres diputacions analitzades, la mitjana de salari de la Diputació d’Alacant destaca com la més alta. Segons les dades extretes dels seus portals oficials, la mitjana salarial en la corporació alacantina se situa en 63.762,39 euros anuals, superant significativament la Diputació de València —55.790,95 euros— i la de Castelló —37.371,32 euros—. De fet, sembla que, en el cas d’Alacant, els valors declarats corresponen estrictament amb els salaris bruts percebuts en concepte de retribució per la seua tasca com a diputats/des provincials. Això s’infereix del fet que hi ha molts salaris que són idèntics, fins a l’últim cèntim, com les múltiples assignacions declarades de 74.451,86 euros o 79.664,90 euros.

Per contra, en les diputacions de València i de Castelló no hi ha ni dos salaris que siguen idèntics, cosa que ens porta a pensar que cada diputat/da, a l’hora de fer la declaració, ha interpretat a la seua manera el que se li demanava. En alguns casos, les declaracions inclouen, simultàniament, les retribucions per l’exercici de tots els càrrecs públics (per exemple, sumant les dietes per assistència a plens municipals o càrrecs anteriors), mentre que, en altres casos, es reflecteixen solament les retribucions rebudes per la seua condició de diputat/da provincial. Un dels pares de la sociologia moderna, Max Weber, en la seua obra Economia i societat, deia que la falta d’homogeneïtat destrueix el propòsit de la burocràcia racional. Això vol dir que les institucions públiques requereixen normatives estandarditzades per a evitar l’arbitrarietat; llavors, permetre que cada representant decidisca quins ingressos reportar converteix el portal de transparència en una “il·lusió òptica”.

D’altra banda, per a comprendre la bretxa material entre les persones representades i els que les representen, destacarem els salaris més alts i els patrimonis més robustos dels membres de les tres diputacions. Pel que fa a l’acumulació de béns (tant immobles com “altres”), les bases de dades situen en la cúspide Sergio Fornas Tuzón (Partit Popular, Castelló), que declara un patrimoni total d’1.463.325,02 euros. Li segueixen Bernabé Cano García (Partit Popular, Alacant), amb 810.063,92 euros, i Ricardo Gabaldón Gabaldón (Partit Popular, València), amb 745.696,42 euros. Els tres càrrecs declaren, a més, una absència total de deutes o crèdits pendents. Aquesta realitat certifica que les corporacions provincials acullen individus pertanyents als decils econòmics més alts del país, cosa que suposa un distanciament clar de les urgències materials del votant mitjà.

No obstant això, amb tot l’anterior no pretenem dir que “tots els polítics són iguals”. En absolut, perquè també s’han identificat representants amb un patrimoni mínim o nul, al mateix temps que declaren deutes. El cas més representatiu d’aquesta dinàmica és el de Jordi Mayor Vallet (Partit Socialista Obrer Espanyol, València), que declara un dels patrimonis consolidats més reduïts de les corporacions analitzades, xifrat en tot just 20.340,24 euros. No obstant això, els seus deutes són excepcionalment grans, ja que ascendeixen a 203.012,50 euros. Encara que, tot siga dit, aquest nivell d’endeutament és sostingut financerament pel seu salari, que és el més alt de tota la base de dades: 97.257,84 euros anuals. Tindre la falta d’homogeneïtat de les dades en les declaracions —que ja hem assenyalat abans—, per la qual cosa tot indica que aquest salari comprén tant la retribució per la seua condició de diputat provincial com per ser alcalde de Cullera. Per tant, i tenint en compte les investigacions anteriors que vam fer des d’eldiario.es, el seu salari no és el més alt de tots els alcaldes-diputats.

En aquest sentit, ja queda clar que les corporacions actuen com a potents maquinàries de generació d’ingressos salarials. Segons les dades dels portals de transparència de les diputacions analitzades, els tres representants amb els sous més elevats són Jordi Mayor Vallet (Partit Socialista Obrer Espanyol, València), amb uns ingressos declarats de 97.257,84 euros; Antonio Pérez Pérez (Partit Popular, Alacant), amb 90.527,50 euros; i Empar Folgado Ros (Partit Socialista Obrer Espanyol, València), amb 88.702,74 euros. Aquests salaris quasi quadrupliquen el sou mitjà a Espanya, fet que promou un blindatge econòmic a les elits i, amb això, incentivant l’obediència a les cúpules dels partits. Robert Michels, un politòleg i sociòleg clàssic —que, per cert, va ser alumne de Max Weber, a qui hem citat anteriorment— especialitzat en l’estudi de les organitzacions polítiques, en la seua cèlebre obra Els partits polítics, va evidenciar que les retribucions institucionals desproporcionades transformen la representació en una professió lucrativa, i desincentiven la dissidència interna per la por de la pèrdua de l’estatus adquirit.

Ara bé, a tall de conclusió, podríem destacar que la transparència aplicada actualment en les diputacions és una mena d’exercici de “burocràcia defensiva”. Això és, es publiquen dades, però són confuses i agregades, sense possibilitat de desagregar-les. D’aquesta manera, les institucions compleixen el tràmit legal, però ho fan de manera que les dades publicades no tenen prou qualitat ni quantitat per a la comprensió i l’encreuament analític consistents. Per tant, la transparència, encara que s’agraeix la que es té, no està al nivell del que la ciutadania es mereix i/o podria desitjar.