Vivenda, preus i més coses

Recentment han aparegut dades del preu del metre quadrat en alguns dels municipis alacantins. Per poc que presentem anàlisis immobiliàries, el que mostren és el fet de que “s’està construint un espai provincial polaritzat”. Així tenim una primera línia de costa  -com si diguérem, la primera línia de platja- que en poc més de vint anys ha revaloritzat com a mínim el preu dels immobles en xifres al voltant del 20-30 %, per no destacar alguns casos que han arribat a més del 60%. Així ho tenim des de Dénia fins a la costa d’Oriola i Torrevella, passant per Benidorm, Calp, Xàbia, Altea, Santa Pola o Alacant. Per darrere d’aquesta realitat en trobem una altra, i són els municipis de segona línia, la que està més a l’interior, la que no es veu  -o no es mira-  des de la costa, començant per Alcoi i seguint per Elda, Villena, Petrer, Elx, Novelda o Crevillent, que en molts dels casos han perdut valor les seues cases i els seus pisos, al voltant d’un 20%, o potser que en el millor dels casos tinguen uns preus molts semblants als que tenien fa ara una vintena d’anys. Aquesta és la realitat: està construint-se un “espai provincial polaritzat”.

Aquesta realitat no te res a veure amb aspectes de disponibilitat de sòl, de nombre d’apartaments construïts o de regulacions urbanístiques. El fet de poder o no comprar una vivenda es deriva fonamentalment de la capacitat financera que l’individu arriba a tenir, o en menor mesura i en alguns casos, al menys aquí en Espanya, per qüestions de conviccions ideològiques o morals. I aquí és on volem fer-nos la pregunta: com pot ser que baixant o mantenit-se els preus de les vivendes en tot aquest eix interior, així i tot, no hi haja qui compre aquestes vivendes? Què és el que està passant en aquesta província? Està treballant-se a dos velocitats i en dos fronts diferents? Per una banda, amb la primera línia de platja, cuidant-la, netejant-la, embellint-la, mimant-la, publicitat-la... tot al voltant del turisme. I per altra banda, aqueixa segona línia, amagant-la, oblidant-la, arraconant-la.... tot al voltant de la indústria. Quedaria, això sí, una línia intermèdia, expectant, que mantenint-se com a zona agrícola, aguarda i confia convertir-se en algun moment en una nova línia propera a la costa que tinga capacitat de generar rendes majors que les agrícoles actuals. 

I així tindríem resposta a la primera de les preguntes plantejades: la polarització del territori i les activitats productives tenen relació. L’enfonsament de la indústria té que veure amb l’enfonsament del preu de la vivenda; i per contra, l’enfortiment del turisme fa enfortir-se el preu de la vivenda en les zones turístiques. Amb açò no hem descobert res nou. Ho pensàvem. Però bé està que ho tinguem clar. 

Aclarit el tema d’on podria o voldria comprar una vivenda, es presenta una segona qüestió. Com podria comprar-la? I aquí venen els dubtes. A l’interior no compraríem una vivenda, encara que el preu siga baix; raó?, a l’interior no tindria, o no tinc, possibilitat de treball simplement perquè les activitats industrials estan de capa caiguda, no hi ha expectatives de regenerar-les, de reindustrialitzar. Les bones i millors possibilitats de trobar feina estan a la costa, al turisme. Doncs bé, anem a treballar a la costa, on hi ha treball. Però, com fer per comprar o llogar una vivenda a la costa? Si la trobem, podem pagar-la? I la resposta és que per a una família o un individu, cal al voltant de tota una vida laboral  -uns trenta-quaranta anys-  per poder pagar el crèdit i fer front a la hipoteca que haja demanat en raó dels salaris que estan pagant-se al turisme.

Aleshores, què està passant amb la vivenda en “la provincia de Alicante”? No cal descobrir res especial ni cal fer un màster de finances. I és que està produint-se una clara discriminació o segmentació social al voltant de les activitats productives, i la senyal és que la indústria s’afona i les activitats al seu voltant ho pateixen -com són els preus de les vivendes i els apartaments-; en canvi el turisme arrossega tota una espiral de creixement pel que fa a preus que es veu en els bens que hi són prop com ara la vivenda en aquestes zones. Davant d’aquesta realitat poques mans es veuen -ni visibles ni invisibles-  per capgirar-la. Les festes, els moros i cristians, la paella i les platges són la nostra senya d’identitat. En canvi els tancaments d’empreses, els expedients de regulació o la suspensió i l'acomiadament de treball en la majoria de les activitats industrials són evidents, i es silencien.

Fent una ullada una mica més enllà d’aquesta situació de segmentació territorial que està produint-se, el que podem veure és que a hores d’ara, i encara que es tinga aquell treball a la costa, allò no garanteix el benestar de la família i de l’individu, més bé els manté en una angoixa continua, ja que aquell treball de cambrer o de cuiner en la costa no permet poder viure, pagant la hipoteca o el lloguer que s’haja pogut comprometre a pagar, fer front a totes aquelles altres despeses que per viure cal fer front, de l’aigua, al transport, a la roba, el calçat o el menjar per poder sobreviure. Tot açò, pel salari de cambrer o de cuiner, no es possible. I sobretot, allò de tenir o d’aspirar a tenir una casa, o poder viure simplement del treball, està convertint-se en un privilegi per aquells que no treballen, no per a aquells que treballen. És la singularitat valenciana; açò es el que estem fent.