Cinquanta anys de l'assassinat d'un treballador del calçat: Teófilo del Valle

Era tard, molt tard, ja prop de les dotze de la nit. No ens ho crèiem; era inimaginable. I la notícia va córrer com la pólvora: “La policia ha matat a trets un xaval en una manifestació a Elda”. Seria veritat? Molts de nosaltres havíem estat en manifestacions; en aquells moments era normal reivindicar la necessitat d’obertura democràtica del règim dictatorial. Sabíem que ens la jugàvem; sabíem que hi cabia la possibilitat que t'agafassen, que ho passares malament a comissària, que t'expedientaren, que et restringiren certs drets que encara tenies, però, que et disparassen? Això mai no ho arribarem ni a pensar.

I no obstant, va passar. Vilment, un policia nacional, un gris, sota les ordres de qui fos i amb el cobriment d'un ordre feixista, disparà a un grup de joves que el que feren era increpar uns matons, vestits en aquest cas de gris, manats per algú amagat en un despatx que, fumant tranquil·lament un cigar, comentaria “pobres gilipolles, tenen les de perdre i encara volen més garrotades”

Més o menys va ser així. A Teófilo del Valle el van matar la nit del 24 de febrer del 1976, ara fa cinquanta anys, un grup de matons, vestits de gris, emparats per un ordre feixista que permetia les passejades d'aquests pistolers per enfrontar-se a tots aquells que pogueren manifestar el seu desacord amb una situació forçada i antidemocràtica.

Són diverses les circumstàncies que s'acumulen sobre aquest fet. Passa que Teófilo del Valle era un ciutadà d'Elda, que treballava en una fàbrica de calçat; són els primers anys del postfranquisme quan el dictador havia mort al seu llit tot just 3 mesos abans; la societat espanyola iniciava un camí que moltes vegades no trobava la porta d’entrada a la democràcia; les exigències dels treballadors del calçat -durant molt de temps silenciades- començaven a prendre forma i sentir-se a les fàbriques. I així va ser, Teófilo del Valle va ser qui ho va pagar. Va ser el primer treballador assassinat per les forces d'un règim que s'extingia en una societat que volia despertar. Teòfil va morir en aquesta transició.

I va ser a partir d'aquest moment, quan la societat va sortir als carrers amb més precaució, sí, però amb molta més convicció que el règim estava podrit, estava moribund, feia olor de descomposició. Calia enterrar aquella dictadura que ni tan sols permetia pensar. I l'exemple el tenim en què aquell moment va encendre la flama perquè se succeïren ja de manera regular les reivindicacions continuades al sector del calçat. Unes demandes, les dels treballadors del calçat, que es sentien a les carns de la seua gent, però que no s'havien escoltat fins aleshores. Sí que es coneixien aquelles condicions de treball en les habitacions tancades de les seues cases, a l'esquena de les seues dones aparant als menjadors i a les cuines, s'advertia en els calls dels homes martellejant els centenars i centenars de parells de sabates que calia fer setmanalment, les hores i hores que els xavals de curta edat havien de distreure del seu temps de jocs i estudi per dedicar-les a fer coses al voltant del calçat. Tot això es coneixia, però no se'n parlava, i no s’escoltava.

A partir d´aquell moment va ser quan se'n va parlar. I es va parlar amb veu forta i clara. Aquí i allà. A les entrades de les fàbriques i als camps de futbol. Ja ningú no s'amagava per parlar d'allò que li semblava just. Es parlava de la necessitat de les quaranta hores de feina setmanals, dels dies de vacances que no es deixaren a la voluntat dels empresaris, dels salaris d'acord amb el cost de la vida, de trobar una vida digna a partir d'una feina digna. En definitiva, treballar en una activitat que permetera estar en un món civilitzat d'acord amb les necessitats que es pogueren tenir com a ciutadans. Ni més ni menys. I així va néixer el que es va anomenar el Moviment Assembleari al calçat. El fruit del qual es va poder veure l'any següent, el 1977, quan els mesos d'agost i setembre en les assemblees i manifestacions als camps de futbol de moltes de les ciutats del Vinalopó es va arribar a reunir tothom treballador del calçat; milers i milers de treballadors acudien diàriament a aquelles manifestacions per reivindicar allò que se'ls havia estat amagant i negant tant de temps. Se sentia la vida, se sentia la raó, se sentia la força, se sentia la veritat, i a més, se sentien les veus dels milers i milers de dones i homes.

I ens quedem aquí. Ja veurem què va passar després. Però fins aquell moment, l'assassinat de Teófilo del Valle va ser el fet que va obrir la porta a la democràcia participativa en aquell sector del calçat del Vinalopó i també en una part d'Espanya.