eldiario.es

9

Síguenos:

Boletines

Boletines

Menú

Josep-Antoni Ybarra

Licenciado en Ciencias Económicas y Empresariales por la Universidad de Valencia y doctor en Ciencias Económicas y Empresariales por la Universidad de Alicante, es experto en economía industrial y catedrático de Economía Aplicada de la Universidad de Alicante.

  • Reacciones a sus artículos en eldiario.es: 2

L‘especialització de l’economia valenciana: el fi d’un avantatge

La economia valenciana ha tingut de sempre alguns trets diferencials front a altres economies; un d’ells ha estat la seua especialització productiva. Això ha estat positiu o negatiu? Es el que de vegades ens hem preguntat al analitzar la mono-producció de tants pobles i comarques del nostre territori: tèxtil a l’àrea de l’Alcoià i la Vall d’Albaida; sabates al Vinalopó; rajola a la zona de la Plana; joguets a la Foia de Castalla; fusta i mobles a alguns pobles concrets al voltant de València-ciutat; taronges a la Ribera i l’Horta; productes de l’horta al Baix Segura; torrons a Xixona; vidre a l’Olleria; turisme a la costa; etc. Aquesta diversitat en la especialització productiva de cadascun dels territoris, fins ara ha estat una riquesa considerable; la pregunta que pot resultar interessant i oportuna, és saber si de cara a un futur més o menys pròxim aquesta especialització és sostenible.

L’especialització ha permès aprofundir en els processos productius d’una manera destacable de forma que els costos de producció en estes activitats específiques i en estos pobles i comarques, son inferiors als que poden tenir aquestes mateixes fàbriques i centres productius si estigueren fora dels territoris esmentats. Son els avantatges derivats de les denominades economies de localització per estar les empreses les unes al costat de les altres, i totes elles dedicades a una mateixa activitat. Passa que en estos territoris, per proximitat, els costos d’abastiment de tot allò que les empreses necessiten son menors, i a més a més, la diversitat de les coses necessàries es més ampla, amb la qual cosa, es beneficia l’activitat en sí i el territori en qüestió. Es produeix a menor cost i la gama de productes finals es més ampla. La proximitat fa compartir a les empreses un mateix mercat de treball, de subministrament, de coneixements, d’ensenyaments, d’experiències, d’experts, de tecnologies, de tècnics, etc.; tots aquets factors, mercats i elements son específics i singulars per a les activitats i els territoris concrets, difícilment trasplantables fora d’aquests territoris, a banda clar està, d’abaratir els costos de transport donada la proximitat que hi ha entre unes empreses i altres, entre la gent especialitzada i el seu lloc de treball especialitzat. Podem dir que fins ara, l’especialització ha estat una riquesa positiva, envejable i difícilment avaluable financerament.

Seguir leyendo »

El nou exèrcit valencià de pimes

Sempre és instructiu pegar una ullada a les xifres; els números solen aclarir molts dubtes. I és el que hem fet al voltant de conèixer què és el que ha passat després de la crisi en aquesta dita recuperació de la economia valenciana. Ja s’ha pogut comentar en altres contexts al marge de les oscil·lacions pròpies d’una economia com la nostra, tan lligada a aspectes conjunturals: l’ocupació sembla ha millorat, les empreses es recuperen i l’activitat pareix que creix en general; també les exportacions així ho demostren. Com a data resum, dir que des del 2015 fins a avui, el número d’empreses al País Valencià ha crescut al voltant de 23000; semblaria que hem entrat en una nova senda que ens duria a un nou paradís després de la forta reballada que la crisi arrossegà. No obstant i això, caldria furgar una mica en conèixer i preguntar-se cóm és la reestructuració que esta travessant la economia valenciana.

La primera de les observacions que podem fer és que continuem sent un país de petites empreses; davant açò, res que objectar; tot al contrari. Opinem que les petites empreses, organitzades, tenen un major recorregut i capacitat que les grans empreses sobre l’ocupació, la possibilitat d’adaptabilitat i la competitivitat en general. Les xifres venen a indicar-nos que l’exercit productiu que esta conformant-se és bàsicament així. De les 15 empreses que des del 2015 diàriament s’inscriuen com a noves, la meitat no tenen cap empleat; son empreses fetes per autònoms, sense assalariats. Igualment tenim que per cada 15 empreses inscrites des del 2015,  3 d’elles, tenen entre 1-2 empleats; 2 empreses, tenen entre 3-5 empleats; i 1, entre 6-9 empleats. Tan sols 2 de les 15 empreses que poden crear-se diàriament donen feina a mes de 10 ocupats. Es a dir, la capacitat de producció, d’ocupació, de riquesa, continua estant en la petita empresa, la pime; som un País gegant de petites empreses.

Seguir leyendo »

Sols necessitem la ciència per millorar la indústria valenciana?

Atenent a les dades, alguna cosa està passant en l'economia valenciana. 2018 torna a ser un any en que el nombre d'empreses creix lleugerament respecte a l'any precedent. En anys anteriors, des de l'inici de la crisi el 2007, els tancaments empresarials havien fet diluir-se bona part del teixit productiu valencià. Al 2015 fou el primer any en que es va remuntar per primera vegada l’enfonsada, i ja any rere any l’aparició d’empreses ha estat un fet de l’ordre de 15 empreses diàries. En 7 anys de crisi desaparegueren 45.000 empreses valencianes; front a açò, des del 2015 han aparegut la meitat aproximadament. Tot aquest canvi respon a alguna estratègia? Serà que la crisi i la revifada posterior ha servint per alguna cosa més que per a tancar i obrir empreses?

M'agradaria pensar que els mals hàbits adquirits abans de la crisi estan descartats per sempre. L'especulació, i de manera destacada l'especulació immobiliària, no pot tornar a ser l'espill on es mira tota una comunitat. La reconversió que vam patir al passar de ser industrials i convertir-nos en promotors immobiliaris va ser el motiu de la gran crisi valenciana, el gran enfonsament per a l'economia i la societat en general. Les il·lusions es van anar diluint en la mesura que, ni revertint aquells pisos que havíem comprat amb crèdits, no podíem pagar els deutes que teníem; els joves van marxar no sé a quins països perquè aquí, en el seu, mai anaven a trobar feina; els avis, amb unes pensions escasses, s'han convertit en els autèntics salva-famílies, donant de menjar ara, novament, als seus fills, però també als seus néts. L'avarícia de la construcció ho va desfer quasi tot.

Seguir leyendo »

Per a Ibi: Història i raons del premi internacional al desenvolupament

Seria sobre els anys 1975-1977; feia poc que m’havia llicenciat en València i en aquell moment estava donant classe d’economia en el CEU d’Alacant. M’avisà un amic valencià que anava a vindre per Alacant un professor italià que li deien Giorgio Fuà. Jo havia llegit alguna cosa d’ell en tan que m’interessava la temàtica del desenvolupament econòmic, i Fuà tenia coses escrites i referides al desenvolupament econòmic italià. La trobada seria a la Cambra de Comerç d’Alacant, en tan que Fuà venia per donar una conferència sobre desenvolupament en general. I allí estava jo, a l’hora, en objecte d’ensenyar-me una mica més d’allò que m’interessava.

Giorgio Fuà venia de la mà de Fernando Sintes Obrador, home ben conegut en el mon de l’exportació alacantina, en tan que era el responsable durant molt de temps de la secció de comerç exterior de la Cambra d’Alacant. Estava també José Maria Bernabé Maestre, en aquell moment era un estudiós del procés d’industrialització de la sabata de tota la Vall del Vinalopó; després Bernabé fou catedràtic de Geografia de la Universitat de València i assessor de Joan Lerma prou de temps, tan quan estigué de President de la Generalitat, com quan fou ministre en Madrid. I també hi havia un altre acompanyant de Fuà, que venia de Madrid, era Antonio Vázquez Barquero, en aquell moment era un responsable d’algun departament del Ministeri de la Vivenda i Urbanisme, i que s’ha jubilat fa ara un parell d’anys com a catedràtic de l’Autònoma de Madrid en el departament de Desenvolupament Econòmic.

Seguir leyendo »

Empresa y universidad: La búsqueda de unas relaciones necesarias

Junto a la docencia, las principales funciones que la Universidad tiene, son la investigación y la difusión de esta investigación. Parece entonces necesario que deba existir una vinculación entre la Universidad y el mundo social y productivo que le envuelve, en tanto que es en ese mundo social y productivo donde puede conocerse y aplicarse aquello que se investiga o se trata de averiguar. Sin embargo, en la práctica, las relaciones que en el marco de la investigación tiene el mundo social y productivo con la Universidad, resultan no solo dificultosas sino que gran parte de las veces son prácticamente inexistentes o inaccesibles.

Seguir leyendo »

Què cal fer amb el nostre teixit industrial?

Sempre que es vol explicar l’economia valenciana s’acostuma a plantejar el mateix dubte, “com és possible que indústries tan menudes hagen sobreviscut i, sobretot, hagen arribat tan lluny i a tants llocs?”. La veritat és que la resposta no està prou clara. Hi ha anàlisis reiteratives que adverteixen de la falta de productivitat, en general, de l’economia valenciana; de la incoherència d’uns gestors que només saben treballar i treballar, i poca cosa més; d’unes empreses que, més que empreses, en són parts o seccions d’altres; d’unitats productives que, per la dimensió que tenen, se les qualificaria d’incapaces i ineficients, empreses amb consells de direcció que, moltes vegades, són les reunions familiars dels caps de setmana. És a dir, l’economia valenciana se sustenta en un cúmul d’elements que van en contra d’allò que podria ser l’ortodòxia organitzativa empresarial i industrial. I el que és més curiós és que funciona. Una altra cosa ben diferent és si se’n pot, o no, millorar el funcionament (?), però és cert que això ha anat funcionant.

Per això passa que els resultats que haja pogut obtenir l’economia valenciana se sustenten en elements que, malgrat que són heterodoxos, també són perfectament raonables i comprensibles. Aquests elements tenen poc a veure amb els esquemes interpretatius clàssics que expliquen la dinàmica econòmica sobre la base de la inversió, del canvi tècnic, del coneixement científic orientat a la producció i de la gran factoria que fa disminuir els costos en la mesura que fa augmentar la producció –perquè en aquest supòsit l’empresa treballa sobre el principi de costos decreixents per l’escala –dimensió– a què arriba–; amb aquest supòsit, com més gran és i més produeix, més baix serà el cost del producte final. Per a l’economia valenciana, però, els canvis i les innovacions contínues tenen un altre protagonista molt diferent, la pime; una pime que troba estalvis i beneficis no dins de les parets en què treballa, sinó a l’exterior, en les relacions externes que l’empresari pot establir; una organització que funciona per la creació de pimes especialitzades i separades, que són fases d’una mateixa cadena de producció, i que posteriorment integrarà totes aquestes fases –totes aquestes petites empreses– fins a oferir el producte final; un món productiu que canvia de producte amb la mateixa celeritat que el mercat ho exigeix; i concep una organització que es flexibilitza i s’adapta a les condicions que suggereix la demanda.

Seguir leyendo »

¿Qué hacer con nuestro tejido industrial?

Siempre que se pretende explicar la economía valenciana suele plantearse la misma duda, “¿cómo es posible que industrias tan pequeñas hayan sobrevivido y sobre todo hayan llegado tan lejos y a tantos sitios?”. La verdad es que la respuesta no está suficientemente clara. Son reiterativos los análisis que advierten de la falta de productividad en general de la economía valenciana, de la incoherencia de unos gestores que poco saben hacer más que trabajar y trabajar, de unas empresas que más que empresas son partes o secciones de otras, de unidades productivas que por su dimensión se les calificaría como de incapaces e ineficientes, empresas cuyos consejos de dirección gran parte de las veces son las reuniones familiares de los fines de semana. Esto es, la economía valenciana se sustenta en un cúmulo de elementos que van en contra de lo que podría ser la ortodoxia organizativa empresarial e industrial. Y lo curioso es que funciona. Otra cosa bien distinta es si pudiera o no mejorar su funcionamiento (¿?), pero lo cierto es que ello ha ido funcionando.

De esta forma ocurre que los resultados que haya podido tener la economía valenciana se sustentan en elementos que a pesar de su heterodoxia son perfectamente razonables y comprensibles. Estos elementos tienen poco que ver con los esquemas interpretativos clásicos que explican la dinámica económica sobre la base de la inversión, del cambio técnico, del conocimiento científico orientado a la producción y de la gran factoría que disminuye los costes en la medida que aumenta la producción −porque en este supuesto la empresa trabaja sobre el principio de costes decrecientes por la escala −dimensión− que alcanza−; bajo este supuesto, cuanto mayor se es y más se produce, menor va a ser el coste del producto final que se haga. Sin embargo, para la economía valenciana, los cambios y las innovaciones continuas tienen otro protagonista muy distinto como es la pyme; una pyme que encuentra ahorros y beneficios no en el interior de las paredes en que trabaja, sino en el exterior, en las relaciones externas que el empresario puede tener; una organización que funciona por la creación de pymes especializadas y separadas, que son fases de una misma cadena de producción, y que posteriormente integrará todas estas fases −todas esas pequeñas empresas− hasta ofrecer el producto final; un mundo productivo que cambia de producto con la celeridad que el mercado lo exige; y concibe una organización que se flexibiliza y se adapta a las condiciones que la demanda sugiere.

Seguir leyendo »