La crisi del coronavirus: lliçons i oportunitats per al cas industrial valencià

1. La lliçó del coronavirus per a la indústria valenciana

Aquest virus durà conseqüències de primer ordre per al nostre futur. S’estudiarà com ho fem en nomenar la crisi del 29 o la del petroli. Direm “la crisi del coronavirus”; i es trauran xifres i xifres, detalls i detalls, del que ens està passant. Deixem ara al marge les conseqüències immediates que aquesta crisi pot tenir per convertir-se veritablement en una recessió que s’arribe a materialitzar en xifres, cridaneres o no (simplement perquè encara és prematur afirmar res al respecte). Tanmateix, el que sí que es pot observar són diversos efectes, i realcem ara i aquí la lliçó i les oportunitats que una crisi com l’actual pot plantejar per al cas industrial valencià.

Cal destacar que les activitats econòmiques que han reaccionant més decididament davant de la crisi han estat precisament les industrials. Certament, els hotelers han fet també un esforç, però ni de lluny és comparable a la reconversió immediata que una part del teixit industrial ha fet. Algunes indústries han estat directament reconvertint-se a distints nivells en confeccionar allò que la societat necessitava. De menys a més complicacions (o si es vol, valor afegit) podem considerar que:

  • Primer foren les mascaretes fetes per dones que res tenien a vore amb el sector sanitari. Aquestes dones el que tenien eren unes màquines que servien en principi per fer una altra cosa, i elles, utilitzant les màquines i el seu coneixement, van fer les mascaretes. Igualment es pot dir de les sabates; s’han fet sabates especials per als metges i cuidadors dels malalts.
  • Segon, en fer roba per als equips mèdics. Igualment que en el cas anterior, el que hi havia eren màquines de fer una altra cosa i coneixement, i s’ha fet roba especialitzada en funció de la necessitat.
  • Tercer, en fer protectors de plàstics per a aquests mateixos equips mèdics. Igual que en els casos anteriors: màquines i coneixement és el que es tenia per fer alguna cosa específica que abans no es feia. Després aquests protectors també es van fer per al comerç i les grans superfícies.
  • Quart, foren els respiradors per a les UCI, cada colp incorporant coneixements aplicats en altres activitats que res tenen a vore amb els respiradors. En aquest cas el tema es complica una mica més, perquè no sols calen màquines i coneixement, sinó també tecnologies adequades i es necessita adaptar-les a les circumstancies específiques.
  • I cinqué, ha estat la possibilitat de fabricar tests de detecció del virus (entre altres aportacions per a fer front a les necessitat que es derivaven de les accions contra el coronavirus). En aquest cas, ja no sols estem davant una adaptació immediata amb la tecnologia que es té per a fer front a la situació, com en tots els casos anteriors, sinó que s’innova perquè és l’objectiu concret a què es vol arribar. Dins d’aquesta situació d’innovació expresa per a fer front a les noves necessitats, han aparegut un bon nombre d’intents de noves innovacions: portals de desinfeccions, arcs de desinfeccions, visions artificials de temperatura, etc.

Cal remarcar que, en la majoria del casos, són totes activitats industrials (o servi-industrials) les que han fet front a les noves necessitats plantejades. Ha resultat que, quanta més indústria, més capacitat d’afrontar situacions de crisi. No es gens estrany que països com ara Alemanya o Xina vagen a ser els que millor pugen sortir d’aquesta crisi derivada del coronavirus. La raó es ben simple: són els països que més capacitat industrial tenen avui al món. I estem dient que no es tracta d’una indústria determinada, sinó d’indústria en general, de capacitat industrial. És aquesta capacitat industrial la que permet tenir capacitat d’adaptació.

No és per casualitat que tots els països capdavanters mantinguen una capacitat industrial important; cap ha deixat la indústria en segon pla. França té el lideratge en la indústria aeronàutica, mentre treballa també en no perdre l’avantatge en la indústria intel·ligent; Alemanya, en el sector de l’automòbil, i també en les tecnologies connectades amb la renovació energètica; el Japó, en robòtica industrial, que vol dir que té capacitat d’innovació continua en tots els altres sectors; la Xina, líder en manufactures industrials en general; Corea, en construcció naval; EE.UU, en tecnologia en general, tot i ser el major productor industrial del món; Rússia centra el lideratge en la indústria de defensa. Qui diu que la indústria no es un sector estratègic en tots els països que són capdavanters? Pot ser que a hores d’ara, la indústria, tota sola, no siga la prioritat en la construcció de les economies, però no deixa de ser una de les claus estratègiques per al benestar i sosteniment dels països. Sosteniment de capacitat d’innovació, de canvi, de modernització, d’aconseguir qualitat de vida, de producció, de lideratge. Pot ser que la indústria siga una activitat en declivi per a les societats avançades, però no deixa de ser una activitat estratègica pel que representa per al futur, i així es tracta i es considera.

És evident que en el nostre cas, la indústria no pot representar una activitat capdavantera ni estratègica a nivell mundial, no parlem d’això. Tampoc no ens referim a la capacitat de donar una resposta estratègica –en aquest cas en relació a la salut i la sanitat- perquè faça front a la inseguretat. No. En parlar de sector estratègic, hem de referir-nos a la capacitat d’adaptació que el coneixement de fer les coses té per a fer front a aquesta pandèmia i/o a moltes altres situacions que puga haver-hi; la capacitat estratègica ha d'aparèixer per la possibilitat d’adaptació a les noves circumstancies. No podem parlar de sector estratègic sanitari solament, sinó del sector estratègic genèric perquè s’adapta a les necessitats que es plantegen, i eixes capacitats les aporta la indústria i no cap altra activitat. La innovació –per a fer front a les noves necessitats- va de la má de la indústria, i a l'inrevés, la indústria té a la innovació com a aliada. L’exemple que ens dona l’actual crisi en relació al coronavirus és evident. Veiem que per al cas concret de les necessitats que hi havia de bens i materials per al sector sanitari i mèdic, la capacitat industrial existent ha estat capaç d’oferir bens i serveis que un parell de mesos abans no havien passat pel cap de ningú. Què és el que ha passat? Com ha pogut ser?

Entrem aquí en una explicació clàssica de desenvolupament econòmic. I és que una situació de caos ha fet moure una capacitat de reacció, de creativitat, de manera que s’ha destruït creant alhora, -destrucció creativa-, fent que evolucionen en positiu determinants subjectes i determinades estructures; a continuació aquesta reacció ha rebotat i s’ha expandint de forma generalitzada sobre el conjunt del teixit industrial (és veritat que hi hauria una explicació un tant particular i interessada del que vol dir la “destrucció creativa schumpeteriana”). És a dir, un efecte destructiu com ha estat la pandèmia, ha impulsat perquè hi haguera elements –individus, empreses- que pensaren i tractaren de fer front com sabien i com podien a la nova situació, fent màscares, sabates, protectors, respiradors, tests, etc. Tots aquests, elements nous per a ells, però necessaris per a tots. Així tenim, doncs, un exemple de llibre de com es fan els canvis i les innovacions tal com Schumpeter ho explica. Aleshores, la pregunta a fer-nos és: i perquè aquesta reacció no es pot generalitzar en moments de no coronavirus? Per què aquesta iniciativa d’innovació, de canvi, d’oferiments de nous productes, de noves coses, no es pot fer de manera habitual, normal, i espontàniament? El virus el que ha fet es ensenyar-nos que sí, que es pot fer innovació i canvi; de fet l'estructura industrial ho ha aconseguit. La transformació important serà pensar que aquest canvi i la innovació que s’ha produit de manera espontània es poden fer de manera sistemàtica, adaptar açò com una estratègia que no és impossible. I com imaginem aquesta estratègia?

2. Com fer innovació industrial al segle XXI? L'estratègia

Aleshores, com ho farem? Tradicionalment la indústria valenciana es va enfortir sobre el fonament de tres paradigmes. Tots tres comencen per la lletra E: empenta; exteriorització; experiència.

L’empenta, l’emprendedurisme, que es diu a hores d’ara. I és el fet que sempre ha caracteritzat l’individu que s’ha fet cap al davant per a dur a terme una activitat. Açò ha estat la senya d’identitat de tants i tants petits empresaris valencians que han desitjat independitzar-se, tot muntant una activitat pel seu compte, per a ells coneguda. Diríem que és el paradigma de l’individualisme productiu, de la realització de l’individu com a subjecte que busca la independència i la troba en el món productiu.

El segon caràcter es l’exteriorització. És el camí que aquells productors trobaven per a poder canalitzar allò que sabien fer: l’exterior. Certament la indústria valenciana s’ha fet forta mirant a l’exterior, a l’estranger, exportant. No ha estat una economia tancada en les fronteres nacionals, sinó tot al contrari, ha anat a buscar allà fora els mercats que calien per fer-se forta.

I en tercer lloc tindríem l’experiència; es a dir, el treball, el saber-fer, el coneixement; aquest seria el tercer paradigma que ha fet funcionar la indústria valenciana. Sense aquesta qualitat poc s’haguera pogut fer. És el treball constant (millor o pitjor pagat) , l’acumulació d’experiències, el fet de voler complir, de tenir contents i satisfets els clients, de millorar el producte, etc., totes aquestes variables són les que, en part, han pogut ajudar per tal que la indústria s’haja consolidat.

I ara bé, amb aquestes tres 'E', a hores d’ara, es podria funcionar? Es pot pensar en una indústria amb empenta, experiència, i exterioritzant el que es sap? Un indústria que puga competir i complir amb la missió estratègica per a una societat? Missió estratègica en el sentit de ser el fil conductor de la innovació, dels canvis, del benestar, dels millors salaris, de la tranquil·litat, de la seguretat? La resposta és no. No hi ha prou amb aquestes característiques. En caldria alguna més.

Si analitzem amb certa cura el procés d’innovació que ha comportat l’experiència que hem referit adés, amb les adaptacions i els canvis que ha comportat el coronavirus, veurem que hi ha unes altres tres característiques que són les que en aquest moment poden ajudar a dur endavant un canvi en positiu de la nostra indústria. Les tres característiques que caldria tenir en compte, curiosament, totes tres comencen per 'C': ciència, col·laboració i cadena. És a dir, aquestes tres característiques són les que s’han incorporat de forma espontània a aquest procés d’innovació i de consolidació industrial que podria desenvolupar-se. Anem per parts.

La ciència; la primera de les característiques que comentem com a necessària perquè es puga dur endavant una innovació amb una certa seguretat d’èxit. És evident que la ciència ens ha d'ajudar a portar a terme noves experiències productives. Els canvis requerits, les millores necessàries, no apareixen espontàniament sinó que són derivats d’un entramat de coneixements avançats regulars i d’una experimentació moltes vegades capdavantera. Aquests nous coneixements i experiències no són a l’abast de la indústria tradicional i de la petita empresa, però tanmateix, aquesta indústria tradicional els podria incorporar si els coneguera. A hores d’ara la ciència està absent de l'empresa valenciana de forma general. La introducció de la ciència d’una manera sistemàtica en el procés productiu és bàsica per poder consolidar una indústria forta i capdavantera en la innovació. Aquí la Universitat i la empresa tenen una gran fossa per superar. Un dels entrebancs importants.

La col·laboració seria la segona de les característiques requerides. Per col·laboració estem referint-nos a la forma de relacionar-se en un món en què les necessitats són múltiples i l’especialització és necessària. Partim de la base que hi ha una costant i repetida afirmació per a la realitat econòmica valenciana que sembla inqüestionable: la petita dimensió de l’empresa valenciana és inviable per a poder competir. I pot ser que tinguen raó. Ara però, com se soluciona aquest inconvenient que sembla estructural? Seria fent-se grans tots els petits? Aquesta sembla ser la solució plantejada, i que duria com a contrapartida la desaparició de milers de petites iniciatives i empresaris autònoms. Pensem, però, que no seria la més adequada per al nostre cas. La solució és actuar com s’ha fet en el cas del coronavirus: col·laborant, cooperant, coparticipant. És a dir, en una estructura productiva on les petites empreses col·laboren les unes amb les altres, s’interrelacionen d’una forma conscient i estratègica entre elles, a la fi el resultat final pot ser molt més potent que si pensem en una o dues grans empreses que poden absorbir tota l'energia i la creativitat de milers i milers de petites empreses i autònoms. L'oportunitat estaria en potenciar un “sistema de petites empreses”, no d’empreses individuals que actuen independentment unes de les altres. La dimensió de l’empresa valenciana no pot ser un handicap per al desenvolupament, per a la innovació i per a la indústria moderna. El problema és com s’articula aquesta col·laboració, aquest sistema, que no pot ser espontani simplement; cal treballar-lo, cal fer-lo, cal explicar-lo, cal programar-lo. La cooperació ha de ser un dels objectius estratègics essencials si es pensa en una indústria valenciana mitjanament potent en el món en què vivim actualment.

I ja per fi, la tercera de les característiques que cal desenvolupar és la de fer cadenes; cadenes productives. Aquesta seria la tercera de les característiques que comentàvem adés. A què ens referim? Tornem a l’exemple que hem aprés del coronavirus. Com s’ha arribat a desenvolupar béns i serveis sanitaris? Simplement perquè s’ha completat la cadena productiva, s’han omplert caselles noves que no estaven previstes; han aparegut noves oportunitats que no es coneixien a partir d’anar complementant la cadena productiva, les coses que farien falta fins completar allò que volem oferir. Es tracta, doncs, d’anar obrint caselles i anar completant les coses que cal fins enllestir la cadena productiva; igualment, açò ens obri nous horitzons en el sentit que es pot pensar en relacionar-se amb altres cadenes de valor, amb altres sectors i activitats, de manera que es poden transformar els nostres productes inicials i millorar-los, crear-ne de nous, tot reorientant les nostres capacitats. Seria tot un exercici de complementació i d’ampliació de mires. Fins al moment, les cadenes productives tradicionals valencianes han estat massa tancades, massa mirant cap a endins. Ara, però, resulta que hi ha un mobilitat de cadenes de valor globals que és molt significativa; l’intercanvi continu entre empreses, entre sectors, entre països, entre regions, és molt elevada. Tothom al món està dissenyant i completant cadenes en funció dels seus coneixements i de les seues actituds. On està la indústria valenciana en aquest moviment global? Caldria treballar en aquest sentit, si més no per saber en quines cadenes podem continuar treballant, a més de que podríem descobrir en nous camps de treball, com ens ha passat de sobte en el cas de la indústria sanitària i de la salut.

Tenim, així, tres dèficits molt assenyalats per al cas que es vullga dur endavant una re-instal·lació de la indústria valenciana amb una certa credibilitat: incorporar la ciència al procés productiu; fer una tasca continua de xarxa d’empreses, tot col·laborant entre elles; i ja per fi, treballar en el sentit d’ampliar les cadenes productives. Evidentment, açò no es tasca d’un subjecte, d’una administració, d’un sector. Parlem d’un conjunt de voluntats que serien les que es posarien d’una o d’altra manera a treballar en l’objectiu de fer una indústria valenciana capdavantera al si d’un món cada vegada més interelacionat i complex.

I ja per acabar, un parell de notes que no tenen el mateix nivell de complexitat ni de transcendència que les que acabem de comentar, pero tenen una importància en la concreció per a dur a terme una necessària modernització de les estructures industrials valencianes. La primera nota fa referència a la falta de correspondència entre la formació reglada i les necessitats del sistema productiu; és sorprenent el desajustament que existeix, i que crea una insatisfacció tant en el món empresarial com en el subjecte format; cal pensar en fer front a aquesta situació. La segona nota es refereix al desenvolupament de determinades activitats que haurien de ser estratègiques i impulsades des d’algun nivell de l’administració en col·laboració amb el món privat, però que ara per ara estan òrfenes. Així tenim activitats industrials relacionades amb el medi ambient, l’energia, l’aigua o l'economia circular. Totes resultarien essencials en un període relativament curt i no són mínimament o degudament desenvolupades. Deixaríem per ara a banda molts altres aspectes que caldria aprofundir en el nostre cas: instituts tecnològics, paper de la universitat, representació empresarial, agents productius, etc.

En qualsevol cas, queden paleses les oportunitats que encara avui té la indústria valenciana. Cal insistir en el fet que les oportunitats hi són, si bé es cert que el seu desenvolupament no es automàtic; cal fer indústria. Cal fer indústria perquè, en cas contrari, estaríem furtant les possibilitats de fer un país més modern, més cohesionat i amb un nivell de riquesa i benestar que permetera viure dignament tots aquells que triaren aquesta terra per a viure i treballar.

Etiquetas

Descubre nuestras apps

stats