El 22 de juliol de 1938, després de cinc mesos d'ofensiva pel Nord del País Valencià i el Baix Aragó, amb l'objectiu de prendre València, les forces franquistes xocaren amb el sistema defensiu que els republicans havien estat construint des de feia mesos: la línia XYZ. Però en la mesura que l'Exèrcit d'ocupació, com els mateixos franquistes l'anomenaven, s'aproximava a la capital del Túria, l'Alt Comandament republicà preparava secretament una forta ofensiva que, inicialment, havia de reduir la concentració de forces al país i, en segon terme, si l'atac tenia èxit, reduïra la distància entre el front situat al Sud de Castelló de la Plana i el de Catalunya. La matinada del 25 de juliol, forces republicanes del recentment constituït Exèrcit de l'Ebre, travessaren aquest riu que els feia de línia de contacte i avançaren uns quilòmetres cap al sud, fins a consolidar posicions. Començava la batalla més dura i sagnant de tota la guerra.

Ràpidament Franco va respondre i desplaçà cap a aquest sector les reserves de què disposava. Atesa l'envergadura de l'atac republicà, també recorregué a forces que tractaven d'obrir-se camí cap a València. A la sorpresa inicial, que permeté l'avanç republicà, seguí una gran concentració de la màquina militar de Franco per frenar el progrés de l’enemic i recuperar el territori perdut.

En aquestes circumstàncies, el general Vicente Rojo, cap de l'Estat Major republicà, sol·licità que es dugueren a terme ofensives en altres fronts a fi que l'enemic distraguera tropes de l'Ebre cap a altres sectors. Rojo, en el seu informe al govern de 7 de setembre de 1938, deia: “Para provocar a nuestro favor el desequilibrio solo puede recurrirse a acciones indirectas en otros frentes que por su resultado favorable obliguen al adversario a desplazar reservas, las que tienen en el Ebro, debilitándose así la violencia del ataque, juego similar de fuerzas al que motivó esta maniobra del Ebro para restar de Levante tropas y evitar la consumación de la maniobra ofensiva sobre Valencia”.