Cap a la conquesta de les altures estratègiques

La clau de l'ofensiva cap a València residia en l'acció conjunta de dues grans masses operatives, una des de Terol i una altra per la costa, fins confluir entre Sagunt i Sogorb i, aconseguida aquesta línia, llançar l'atac definitiu per a prendre la capital del Túria.

A principis de juliol de 1938, les forces franquistes del Cos d'Exèrcit de Castella, encarregades d’arribar a la carretera Terol-Sagunt i avançar-hi, encara que controlaven els punts estratègics necessaris per a progressar cap a la mar, havien arribat al màxim de la seua capacitat ofensiva i estaven a l'espera de reforços per continuar l’atac.

Davant el temor de l'alt comandament franquista que s'estancara el front, es va ordenar al Cos d'Exèrcit de Galícia i al Destacament d'Enllaç que accentuaren l'esforç ofensiu en les direccions assignades, de manera que distragueren part de les forces republicanes i controlaren les posicions de domini a l'interior de la serra d'Espadà, Així posteriorment resultaria fàcil compassar l'avanç amb les forces que descendirien de l'altiplà de Terol, per a esclafar el sistema defensiu governamental, pressionant simultàniament en les dues direccions, al llarg d'un ampli front de prop de 100 kilòmetres d'extensió, difícil de defensar.

Perquè el pla tinguera èxit, en una primera fase el Destacament d'Enllaç hauria de controlar fonamentalment els vèrtexs Ràpita i Espadà en ple cor de la serra i el Cos d'Exèrcit de Galícia havia de prendre Nules i la Vall d’Uixó, després de la qual cosa, una vegada trencades les primeres línies republicanes, avançarien cap a Sagunt.

El 2 de juliol, la 55 Divisió tractava de consolidar el seu front entre l'ermita de Sant Antoni i l'encreuament de la carretera d'Artana amb la de Betxí-Vilavella. A la seua dreta, la 4a Divisió afermava les altures situades al nord de la carretera d'Artana i la 84 Divisió avançava cap al castell i poble d'Artana. Per a continuar els avanços, el dia 3 de juliol, el Cos d'Exèrcit de Galícia va emetre una Ordre d'Operacions per a l'endemà, en què s'establien els objectius immediats a cadascuna de les seues grans unitats: “Misiones para mañana día 4. La 4ª División iniciará el avance sobre el macizo del vértice Puntal en forma progresiva y metódica y con el máximo de empleo de aviación y artillería por tratarse de una posición fuertemente organizada por el enemigo. El ataque se realizará de acuerdo con las órdenes ya  dictadas. La 55 División avanzará partiendo de las pendientes S de la cota 150 hasta cruzar la carretera de Artena [Artana] y dominar la bifurcación con el fin de cubrir el flanco izquierdo (Este) de la 4ª División. El ataque se iniciará previo un bombardeo intenso de aviación de 7 a 7,30 horas y una preparación de artillería de 10 minutos de duración, con acción de masa, en la que tomarán parte todos los materiales excepto las baterías que se dediquen a neutralizar otras resistencias. Aviación: se solicitan los siguientes servicios: de 7 a 7,30 horas, bombardeo de las alturas situadas al sur de la carretera de Artana a la bifurcación e inmediatas a la misma. Se tendrá previsto un bombardeo sobre el vértice Puntal que se pedirá con la anticipación conveniente”.

El 4 de juliol, malmeses pel bombardeig les defenses republicanes, els primers combats de les infanteries es produïren al Pla de l’Olla, on la 208 Brigada republicana resistí tot el matí els assalts de la 4a Divisió. Per la seua esquerra, els franquistes de la 55 Divisió pressionaven sobre la zona de les Teixidores, amb la finalitat de controlar la cruïlla de carreteres que els republicans de la 36 Brigada tractaven de mantindre en el seu poder.

A la vesprada, després de durs enfrontaments, els franquistes van aconseguir les altures del vessant nord del Puntal i el cim de la Font de Cabres, on la 48 Brigada governamental va poder encara resistir en les posicions dominants.

A les 18 hores, vista la impossibilitat que les forces republicanes atacades mantingueren les seues posicions i davant el perill de quedar envoltades des de l’est, les tropes que resistien a Borriana, el XX Cos d'Exèrcit republicà emeté la següent ordre: “P.C. Posición Lanzarote, a las 18 horas del día 4 de julio: La fuerte presión que el enemigo viene ejerciendo estos últimos días en dirección sureste nos obliga a un ordenado repliegue sobre nuestra línea fortificada. La primera línea pasará a estar definida por los siguientes puntos: Fonfría, la Olivera [ sureste de Mascarell], Nules (incluido), Villavieja, Santa Bárbara y Puntal”. 

El replegament de la 107 i 203 Brigades permeté a la 83 Divisió franquista, fins llavors en actitud defensiva, ocupar Borriana i avançar cap a Nules, fins situar-se davant de les noves defenses republicanes.

L'emboscada a la Vilavella

El dia 5 de juliol les forces franquistes continuaren avançant amb grans dificultats, ja que els governamentals no deixaven de contraatacar cap a les posicions perdudes i aconseguiren recuperar-ne algunes com ara el vèrtex Puntal, després d'un dels contraatacs de la 48 Brigada, que obligà l'enemic a retrocedir; poques hores després d'un fort bombardeig, els rebels recuperaren la posició.

Per part seua, la 55 Divisió, davant l'avanç per la costa de la 83 Divisió, inicià una escomesa per la carretera de Vilavella, a fi d'enllaçar amb la 83, que s'havia avançat fins al riu de Sant Antoni, al nord de Nules.

Així, el cap de la 55 Divisió, informat de la possibilitat que els defensors de la 36 Brigada hagueren abandonat la Vilavella, ordenà a la 5a Companyia de Carros actuar com a avançada: “Objetivo: Villavieja. Avanzar delante de la infantería 400 metros, reconocer el pueblo y especialmente las principales avenidas y comunicar a aquella [la infantería] si hay enemigo para que avance y lo ocupe, en cuyo caso rebasará este y actuando como batería y nidos de ametralladoras móviles constituirá la defensa”.

A les 11 del matí s'inicià l'avanç, situant-se els carros a la distància establida de la infanteria, però en arribar al pont sobre el barranc del Cutxarero, ja destruït, els blindats es van veure obligats a desviar-se per a trobar un pas i continuar la penetració en territori enemic. Però van perdre de vista la infanteria i van continuar el desplegament fins a entrar en la població, adonant-se que a penes hi havia enemics. Van comunicar la novetat i esperaren l'arribada de la tropa. Més d'una hora es van mantindre en les seues posicions sense que aquesta arribara, ja que forces de la 36 Brigada s'havien fet fortes al castell i van lliurar un fort combat amb el destacament enemic, al qual van impedir continuar avançant. Els republicans es van adonar que les unitats blindades havien quedat aïllades, i un grup de soldats governamentals van descendir del castell i, amb bombes de mà i còctels incendiaris, van atacar els carros-canó, inutilitzant-ne dos  i causant baixes a la tripulació, entre les quals dos conductors morts. La Companyia de Carros, en el seu informe, ho relatà així:

“Con auxilio de un tercer carro cañón y de los negrillos [tractors d’arrastre] se consigue retirar a los tripulantes heridos e ilesos, procediendo inmediatamente al intento de remolcar los dos inutilizados, en cuya operación resulta averiado el tercero, pudiendo ser puesto a salvo por los negrillos. Ante la imposibilidad de enlazar remolques por la violencia del combate, se desiste por el momento de realizar la retirada del material restante volviendo posteriormente al intento por dos veces sin resultado positivo por interponerse dos carros Liberty y un blindado de cañón enemigos que aparecieron en el pueblo.

A las 22,30 horas, y en vista de que no aparecía la Infantería propia alguna, y que era imposible de hacerse con nuestros carros averiados se emprendió la retirada sin orden para ello y por iniciativa del Jefe de la Unidad, llegando a establecerse contacto con nuestra propia infantería que a su vez se había retirado anteriormente.“

Els dos carros avariats van ser recuperats pels republicans.

Desplegament per les crestes

Les dificultats trobades per les tropes rebels per aconseguir els objectius marcats, obligaren el comandament a reordenar el desplegament de les forces ofensives per al 6 de juliol: la 83 Divisió, situada enfront de Nules, estengué l'acció cap a la Vilavella, mentre una brigada de la 55 Divisió rellevà la unitat de la 4a Divisió que ocupava la Font de Cabres, per avançar des d’aquesta posició pel Cordal cap a l’Est, amb la pretensió de conquistar el cim de santa Bárbara i des d'allí assetjar els republicans atrinxerats al castell de la Vilavella i facilitar l'ocupació de la població per les forces que operaven pel pla. La 36 Brigada va resistir els atacs pels dos flancs, fins que al migdia del 7 de juliol, els franquistes van prendre el castell, van fer presoners part dels defensors i a la nit van ocupar, per fi, la Vilavella. Al mateix temps, la 4a Divisió encaminà el seu esforç en direcció cap a la Vall d’Uixò, però els seus avanços foren detinguts per forces de la 48 i 75 Brigades; les operacions continuaren cap a l'oest en una nova fase de la batalla; l’objectiu: desbordar la resistència costanera i arribar al castell de Castro per l’interior. .

Per les trinxeres de santa Bàrbara

En els darrers anys s’ha recuperat en la Vilavella una part important del patrimoni, entre altres elements, el castell i un nombre considerable de construccions defensives franquistes del Cordal de santa Bàrbara, la qual cosa permet un recorregut per aquests llocs senyalitzats i amb cartells explicatius que permeten interpretar les fortificacions que trobarem al llarg de l’itinerari elegit.

Val la pena començar pujant al castell, on pràcticament han desaparegut les traces dels combats que allí tingueren lloc. Cal recordar que fou el 5 de juny quan la infanteria de la 55 Divisió avançava cap al poble i fou detinguda per les defenses republicanes allí atrinxerades. Com ja hem vist, no fou fins al dia 7, quant fustigada la guarnició per dos flancs, per la carretera i pel cim de santa Bàrbara, es va rendir a l’enemic. Controlada la zona pels franquistes, i estabilitzat el front per aquest sector, la 83 Divisió que consolidava la línia de defensa des del mar fins a la Vilavella, va aprofitar les restes del castell per a convertir-lo en punt d’inici d’una segona línia de resistència, ja que des d’allí hi ha un domini visual del territori.

Visitat el castell, podem continuar l’excursió pel camí de la Mina, que arranca davant del punt de pujada al castell, i va en direcció a l’est, circumval·lant la muntanya pel nord, a les altures de santa Bàrbara. Una vegada passem el dipòsit d’aigua, tenim per la dreta un carrer asfaltat que puja en direcció al cim, i en arribar a un aparcament, per un lateral d'una construcció que hi ha, ix la senda que permet accedir al conjunt de posicions d'aquest centre de resistència. Una vegada passada la torre elèctrica, tenim a l'esquerra les primeres fortificacions.

Continuem ascendint per la senda i a uns 80 metres arranca, també per la nostra esquerra, una altra que ens du, a poca distància, a la següent posició, ambdues orientades cap al sud-est i enfilades cap a les posicions avançades dels republicans.

Després tornem a la senda principal i continuem fins arribar al cim, on queden vestigis  de construccions i galeries d'una antiga mina de ferro coneguda com María Fernanda.

En aquest punt, la senda pren l’orientació oest i continua pel cim del Cordal, on anirem trobant posicions defensives, gran part ben restaurades; algunes s’enfilen cap a les dues vessants i configuren una tipologia defensiva diferent cadascuna. El conjunt està dissenyat per a una defensa escalonada, per si l'enemic atacava des de l'extrem Oest del cordal. Hi ha un punt de construccions destinades al lloc de comandament del Cordal, i un altre, situat a l'extrem oriental és, sens dubte, la construcció més completa de les existents amb llocs per a fusellers ben protegits i ordenats en semicercle.

Continuant l'itinerari, a uns 60 metres de l'última construcció, a la nostra dreta ix una senda que baixa al camí anomenat de la Font de Cabres, i també conegut com la  pista de la Guerra, perquè  és el que les tropes franquistes utilitzaven per aprovisionar el conjunt de la línia de resistència, que continua pels cims orientats cap a la Vall d’Uixó i el seu castell.

Ara ja descendim per aquesta pista, fins que arribem de nou al Castell i d'allí tornem al poble.