La infiltració a l'Espadà

Encara que la potent ofensiva desenvolupada per les forces franquistes havia depassat l’Exèrcit republicà, atrinxerat al riu Millars, l'avanç cap al sud els resultava lent i penós, aconseguint els governamentals consolidar una nova línia defensiva que aprofitava el llit del riu Sec. El 23 de juny de 1938, la Caserna General del Generalíssim, eufòrica pels avanços aconseguits en les últimes setmanes, dicta una instrucció preparatòria per a noves operacions, que possibiliten un avanç ràpid cap a València. El balanç de situació, que en aquesta Instrucció es realitza sobre l'exèrcit enemic, peca un poc d'optimista, perquè s'hi diu: “La concentración que en los frentes de Levante ha hecho el enemigo de todos sus elementos, entre los que predominan unidades precipitadamente organizadas, con tropas sin instrucción desprovistas de elementos motorizados para moverse sobre carreteras y de medios a lomo para salirse de estas, aconseja el acelerar las operaciones reforzando la acción de las tropas que operan en dirección Norte-Sur [Cuerpo de Ejército de Galicia y el Destacamento de Enlace] con objeto de llevar a cabo una muy rápida [maniobra] de avance y envolvimiento que permita al mismo tiempo que ocupar los importantes objetivos geográficos y políticos que V.E. conoce, el destruir en la batalla al Ejército Rojo allí concentrado, explotando nuestra situación favorable, la superioridad moral, material y numérica de nuestro Ejército y la torpeza y lentitud de movimientos de aquel, asegurándonos en todos los momentos reservas frescas para explotar el éxito”.

Per la costa, Borriana encara resisteix els atacs de la 83 Divisió; per l'interior, Onda li resulta a la Primera Divisió un os dur de rosegar i, com hem vist anteriorment, només aconsegueixen prendre-la després de cinc dies d'intensos combats. Aquest nou estancament del front obliga l'operatiu d'atac a reorganitzar les seues forces, concentrant el seu esforç ofensiu en la zona interior, per a obrir una bretxa entre Onda i Betxí i, d'una banda, penetrar per l'interior de l'Espadà i, d'una altra banda, embolicar a l'enemic per la rereguarda i desbloquejar el front de la costa.

Les defenses republicanes d'aquesta línia de front continuen sent, d'oest a est, les Divisions d'Extremadura, la 70 i la 6a, unitats que arrosseguen uns quants mesos d'intensos combats i que es troben esgotades i amb mancances en armament i utillatges. Però el Comandament republicà necessita que aquestes tropes continuen resistint l'atac enemic mentre es concentra i prepara el nou Cos d'Exèrcit, el XX que, al comandament de Gustavo Durán, haurà de fer-se càrrec d'aquest sector del front. Alhora, és necessari guanyar temps i retardar l'avanç enemic mentre noves tropes de refresc ocupen i adapten la línia de defensa XYZ, la gran esperança republicana per a salvar València. El Cap de l'Estat Major republicà, el general Vicente Rojo, en el seu informe del 29 de juny, ho explica de la manera següent: “Como consecuencia de la última ruptura del frente y de la maniobra enemiga que condujo a la pérdida de Castellón, el Mando superior eligió una segunda posición en la que a toda costa habrá de asegurarse la detención, caso de que se realizase una retirada desordenada de nuestro frente, …  Por ello, mientras el Ejército de Levante ha asegurado la detención del enemigo en la línea del Mijares y en el sector de Sarrión y Mora de Rubielos, se han organizado y guarnecido una fuerte posición defensiva que desarrollándose desde Almenara por Vall de Uxó (excluido) - Caudiel - Jérica y Torás, va a enlazar por la Sierra de Javalambre con el resto del Ejército de Levante. Esta segunda posición que ya se haya suficientemente organizada y guarnecida para poder resistir, constituye la garantía de la defensa del objetivo principal que va persiguiendo el enemigo (Valencia-Sagunto) y a distancia suficiente para que las actividades en la región levantina no se interrumpieran”.

Durant aquesta nova etapa de l'ofensiva es mantenen, i fins i tot s'accentuen, les característiques del combat que s’han definit en aquesta batalla: defensa a ultrança del terreny i forts contraatacs després de la pèrdua de les posicions, per part de les forces republicanes; i durs bombardejos massius previs i posteriors assalts audaços de la infanteria per part de les forces rebels. Aquestes dues actituds tàctiques faran que es desenvolupen violents combats posicionals, on les cotes i pujols seran escenari d'avanços i retrocessos alternatius, canviant molts d'ells de mans diverses vegades en el transcurs dels intensos i sagnants enfrontaments. 

La presa de Betxí per encerclament

El Cos d'Exèrcit de Galícia, en coordinació amb el Destacament d'Enllaç, preparen a partir del 24 de juny una ofensiva que els permeta trencar amb l'estancament en el front per la costa, i endinsar-se per l'interior de l'Espadà. Per a això situaren a l'avantguarda a la 55 Divisió enfront de Betxí i la 84 al sud d'Onda, concentrant el seu esforç ofensiu en un xicotet tram del front, per a poder trencar així les defenses republicanes sobre el riu Sec-Sonella.

La 55 s'encarregarà d'avançar per les altures que emboliquen al seu objectiu principal, avançant per l’oest en direcció al Puntal - la Vilavella, fins aconseguir tallar la carretera que va d'Artana a la carretera Betxí - la Vilavella. Mentrestant, la 84 Divisió, afecta ara al Destacament d'Enllaç, avançarà des del sud d'Onda en direcció Aín i Eslida, cobrint el flanc de la 55 per la seua dreta.

La posició del Rodaor és el punt de resistència republicà clau, en les defenses pel nord de Betxí, el qual és pres per forces de la 84 Divisió, després d'un cruent combat, al migdia del 22 de juny. Hores més tard, ja entrada la nit, una unitat de la 32 Brigada governamental contraataca i recupera el control sobre la posició.

Serà el 25 de juny, i per forces de la 55 Divisió quan, després d'un intens bombardeig, aquestes atacaren a les 10 del matí la mateixa posició sense aconseguir prendre-la, per la qual cosa es recorre a la intensificació dels bombardejos, fins que, finalment, les tropes franquistes ocupen el turó de nou. Aprofitant el replegament republicà, les forces rebels, secundades per una unitat de blindats, tracten de trencar les defenses del poble de Betxí, però són rebutjats i tornen a les seues posicions inicials. Aquella mateixa vesprada, els republicans organitzen un contraatac sobre el Rodaor, sense poder consolidar posicions en el cim, en ser desplaçats de nou per l’enemic.

Durant l'endemà, la 55 Divisió reforça l'emplaçament conquistat i les seues bateries, juntament amb la seua aviació, intensifiquen els bombardejos sobre els diferents centres de resistència que seran els seus pròxims objectius: la Colera, ermita de S. Antoni, torrentera de Soleig i els voltants de Betxí. Durant el dia 27, l'atac enemic continuarà la seua ofensiva cap al vèrtex la Colera, defensat pel primer Batalló de la 79 Brigada, el qual, davant la precarietat dels seus mitjans i escassetat de personal, cedirà a la pressió enemiga i es replegarà cap a les Penyes Aragoneses. Aquesta unitat va reportar en el comunicat d'aquest dia que es componia tan sols de: “287 hombres en jefes, oficiales y soldados, con 2 ametralladoras y 3 fusiles ametralladores y 106 fusiles individuales rusos y checos. Los oficiales de esta unidad se encuentran sin munición de pistola, el oficial de municionamiento dice no encontrar por ningún lado”. Com a referència, un batalló republicà està compost per uns 800 homes i un nombre una mica inferior de fusells. Però encara, en aquestes circumstàncies, durant la nit, aquest batalló delmat va dur a terme dos contraatacs sobre la posició perduda, sense aconseguir recuperar-la.

Malgrat el desgast que havien patit les unitats republicanes, que arrossegaven un llarg i continuat període de lluita, aquestes continuaven oferint una forta resistència enfront de les operacions enemigues, fent difícil l'avanç de l’encerclament per la 55 Divisió. Per aquesta raó, l'Alt Comandament del Cos gallec va decidir mobilitzar la 4a Divisió, que es trobava descansant com a reserva, i traslladar-la al capdavant, perquè col·laborés amb la 55 Divisió i així accelerar la consecució dels objectius marcats.

El 28 de juny, l'artilleria franquista va efectuar cinc preparacions artilleres i un bombardeig de l'aviació sobre les posicions en les Penyes Aragoneses defensades per la 32 Brigada, i en la matinada de l'endemà, quan l'enemic va entendre que ja s'havia desbaratat les defenses d'aquest centre de resistència, va atacar la seua infanteria, però encara va ser rebutjada. Després d'un nou setge artiller, a les 19.20 hores, les forces rebels, reforçades per noves unitats, aconsegueixen conquistar les Penyes Aragoneses i la penya Parda, deixant expedit el camí interior que comunica Onda amb Artana i permetent que la 4a Divisió se situe en aquest punt, per a avançar cap a l'objectiu principal d'aquesta part de l'operació: el vèrtex Puntal.

Mentrestant, la 55 Divisió, protegit de prop el seu flanc dret per l'entrada en combat d'aqueixa Divisió, va continuar l'avanç per les Vinyes de Piquer i la Ràpita d'Artana. 

Les forces republicanes de la 70 Divisió que defensaven Betxí, van veure amb preocupació que l'enemic pretenia, amb la seua ofensiva per les muntanyes a l'oest del poble, capturar-los, embolicant-los per la rereguarda i, per això van organitzar una retirada ordenada, evitant per tots els mitjans disponibles un avanç ràpid de l'enemic, que permetera encerclar-los i prendre'ls a tots presoners.

El dia 30 de juny, des de la posició de la Ràpita d'Artana, van atacar els franquistes amb força la posició de la Gorreta, situada a l’esquena del centre principal de resistència en aquesta zona: el mont Solaig, on la nit anterior havia pres posicions el 368 Batalló de la 92 Brigada, amb ordre taxativa de defensar a ultrança la posició. De nou l'artilleria rebel pica les posicions republicanes i aconsegueix desallotjar els defensors dels vessants oest de la muntanya, i l'enemic aconsegueix el cim a les 20.40. Immediatament, una companyia realitza un contraatac, i recupera la posició, però l'enemic reprèn l’atac i, durant unes hores, es duen a terme pels contendents diversos avanços i replegaments, fins que les forces de la 55 Divisió consoliden les posicions superiors i els republicans es repleguen als vessants est i sud, protegint així el pas per on els defensors de Betxí retrocedeixen cap al Pla de l’Olla i la Vilavella, fins que, evacuades les forces que pretenia l'enemic capturar, descendeixen també al pla i s’instal·len en una línia defensiva situada al sud de l'ermita de Sant Antoni. 

El dia 1 de juliol, la 55 Divisió ocupa Betxí, sense combats en l’interior de la població, i centra els seus atacs en l'ermita de Sant Antoni, baluard republicà, on les tropes allí posicionades es defensen a ultrança a l'espera de reforços que no arriben a temps. Un batalló de la 107 Brigada i un altre de la 74, prenen posicions per a tractar de recuperar el monticle de l'ermita, però, l'esforç resulta infructuós i els governamentals desisteixen i tracten de consolidar la nova línia de detenció, al mateix temps que la 4a Divisió pressiona més al sud per a aconseguir arribar al vèrtex Puntal, posició clau per a les futures operacions de les forces franquistes.

El 2 de juliol de 1938, el XX Cos d’Exèrcit comença a rellevar les Divisions republicanes esgotades: Extremadura, 70 i 6a, per a passar-les a la reserva i que puguen recuperar-se del desgast per tant de temps de lluita en primera línia.

Visitar els espais de guerra

Tal com hem descrit els combats, es pot veure que els enfrontaments no tingueren lloc per la plana, sinó que l’atac franquista es va desenvolupar pels cims de les muntanyes que envolten per l’oest Betxí. El riu Sec, sobre el qual els governamentals van consolidar una línia de defensa, que a penes va ser atacada mentre es lluitava pel control de les altures dominants. És per això, que en aquest cas, els escenaris de guerra són els muntanyencs i per tant, cal visitar-los mitjançant excursions de senderisme. Com s’ha dit en anteriors articles, i cal recordar, en Wikiloc hi ha molts traçats de sendes ben indicades per a poder seguir-se amb trakcs de gps, i les propostes que ací es presenten són orientatives, ja que existeixen moltes alternatives ben descrites i referenciades.

Un primer itinerari seria el de l’ascens a les Penyes Aragoneses, que segueix, per aproximació, un dels itineraris que les tropes franquistes prengueren al llarg dels combats per a conquerir aquest cim, i que tardaren dos dies d’intensos durs enfrontaments.

Per a iniciar la ruta, pel costat del CEIP Cervantes, prendrem el camí de les Vinyes de Piquer i, en arribar a la urbanització Versalles, anirem pel camí de la mina, que ix per la dreta. Continuarem uns 700 metres i per la dreta continua el camí fins a arribar a un terreny cultivat. Si en acabar el camp continuem recte, ens durà a la boca d’una de les mines que hi ha en aquestes muntanyes i si girem a l’esquerra ens dirigirem a la caseta del Coto, on s’acaba el camí. A partir d’aquí continuarem per una senda que ens du a les Penyes. En el primer tram de senda tenim a l’esquerra el cim de Colera, al voltant del qual tingueren lloc intensos combats i probablement encara es pot trobar per allí algun testimoni de la lluita. Tornem a la senda i en passar el barranc del campaner, deixem a la dreta un molló i a l’esquerra tenim un altre escenari de combats, les Vinyes de Piquer. Cal continuar en direcció sud-oest per a arribar a les penyes, fascinants penya-segats, pels que s'ha de circular amb molta cura i fruir dels paisatges i panoràmiques que des d’allí podem albirar.

Una alternativa complementària i espectacular és la d’admirar els penya-segats des de baix, on hi ha un mirador. Aquesta ruta la podem fer en vehicle tot el tram, o de passejada la part del barranc. Des del costat de l’IES de Betxí, arranca el camí de Sant Francesc, que més endavant pren el nom de la Foia. Cal anar per ell sobre uns 2,550 km.; en el trajecte deixarem a la dreta el turó del Rodaor, actualment molt aterrat, però que fou un altre espai d'intensos combats, com ja hem vist. En acabar el turó, a mà esquerra, tenim un camí que prendrem i, immediatament, n'ix un altre a la dreta que seguirem, girant al final una altra vegada a l’esquerra, on ja entrem al PR-CV 161 o camí d’Onda a Artana. Aquest barranc el podem fer a peu, perquè una passejada per allí, planera i relaxant és d’agrair, fins arribar al mirador de les Penyes Altes.

Unes altres excursions aconsellades i de les quals se'n poden trobar distintes rutes amb bones descripcions són: Senda de la Penya Negra-Solaig, la qual s’ha habilitat fa poc de temps i s`han recuperat alguns dels parapets que encara resten de la guerra.

Una passejada pel turó de l’ermita de Sant Antoni, punt històric de pelegrinatge tant civil com religiós, resulta senzilla i complaent, amb unes vistes espectaculars sobre la Plana de Castelló i les primeres altures de la serra d'Espadà.