1976-2026. Vagues que ens fan repensar l’escola que volem

“Siga quin siga el resultat final del conflicte, ja heu guanyat: heu aconseguit que tornem a parlar d’educació amb majúscules, que tornem a preguntar-nos quina escola volem”. Són les paraules amb què una mare s’adreçava als docents de l’escola dels seus fills, abans de la suspensió provisional de la vaga. Apel·lant a la històrica vaga de l’ensenyament de 1988, una jove professora contava que havia preguntat a les seues companyes si aquella mobilització va canviar la manera amb que exerciu la professió. “Perquè, amb tot el que he viscut aquests dies, prosseguia, estic convençuda que mai més tornaré a fer classe com abans”.

Efectivament, mestres: aquestes veus, juntament a l’allau de missatges dels cartells i els lemes de les protestes derivades de la vaga iniciada tot just fa un mes, han obert una finestra als vostres desitjos. Perquè no es conformeu amb un servei públic accessori que es limite a donar suport a qui no pot pagar-se un centre privat. Perquè aspireu a que l’ensenyament públic no siga només democràtic: ha de ser també l’ensenyament més bonic i alegre, el més perfumat, el que té més cura de tots i de totes. Perquè heu decidit intervindre activament en la materialització d’aquest model d’escola. Perque voleu una educació amb temps per a escriure, per a compartir il·lusions i projectes, per a valorar el que ensenyem i aprenem. Perque voleu classes que mostren que la ciència –les ciències– serveix per a entendre el que passa al carrer, el que li passa als nostres cossos. Perquè voleu mestres que escolten i parlen amb l’alumnat i famílies que intervinguen activament en el fet educatiu. Perquè voleu claustres que intercanvien reflexions i propostes, que prenguen decisions i actuen de manera col·lectiva. Perquè voleu, al capdavall, una escola que no ignore els afectes i ajude a exercir ciutadania.

Durant aquestes setmanes hem vist el vostre rebuig a la privatització, la vostra aposta per una inclusió real de la diversitat, la reivindicació orgullosa de la nostra llengua. Als carrers hem vist també famílies enorgullides que saben que des de l’escola es fa barri, poble i País.

Aquestes constatacions ens han conduït pel fil de la Història fins als ensenyants que temps enrere van fer les primeres passes en la construcció d’una educació democràtica. Els anys setanta, abans inclús de la Transició democràtica, nuclis actius de mestres van ser protagonistes d’un moviment que començava a exigir la dignificació del treball docent. Amb pràctiques originals d’autoorganització i sortejant unes institucions hostils, aquell moviment acollia la lògica diversitat ideològica dels ensenyants i prenia decisions de manera democràtica. Demanaven millors condicions laborals i salaris més justos, però també exigien dignitat professionat, la gestió democràtica del centres i canvis en l’accés a la funció pública, entre altres aspectes.

Aquella dinàmica assembleària es va estendre per tot arreu. Una coordinadora estatal d’ensenyants va establir un sistema de representació col·lectiva, una organització unitària i plural que fonamentava el seu funcionament i prenia decisions mitjançant la participació directa del professorat en les assemblees. En l’ensenyament, aquells anys van ser rics en aprenentatges de tot tipus, experiències que vam desembocar en el naixement d’un model sindical unitari de classe, sociopolític i democràtic. En l’escola pública que aleshores aspiraven a construir la presa de consciència no funcionarial i el compromís pedagògic anaven de la mà perquè les mestres formen part de la classe treballadora. Sindicalisme, pedagogia i democràcia teixien una sòlida xarxa i la vitalitat i puixança d’un moviment d’ensenyants forjat en la pluralitat va arribar a bon port.

En aquell context, hi ha qui es va atrevir a fer classes en valencià, sovint al marge de la legalitat estricta, i qui s’integrava en col·lectius per experimentar propostes pedagògiques innovadores i fer efectiva la participació de l’alumnat a les aules. Des de 1976, cada any, en acabar les classes, les Escoles d’Estiu del País Valencià acollien milers d’ensenyants que s’atrevien a somiar junts i aprendre colze a colze a fer escola pública de qualitat i en la pròpia llengua.

El 1978, una vaga massiva del professorat no numerari dels instituts (PNN) va aconseguir després d’un mes de lluites continuades l’estabilitat que exigia: una convocatòria d’oposicions per assegurar els llocs de treball. En paral·lel, la publicació del document Per una alternativa democràtica a l'ensenyament culminava un ambiciós procés de debat que s’havia per tot l’Estat. Aquell text establia les bases de d’Escola Democràtica que exigíem: un model d’escola única per a tota la població –ni privada, ni concertada– i un cos únic d'ensenyants des de l’etapa infantil fins a la universitat, sense diferències salarials ni jerarquies. L’altra història que va vindre despés ja la coneixem: pactes, poder empresarial, poder de l’Església, Constitució... Tot i això, en les cinc dècades transcorregudes des d’aleshores, amb o sense mobilitzacions –la vaga educativa del 1988 va representar una fita que molts recordem–, l’escola pública democrática no ha deixat de construir-se dia a dia, pas a pas.

La vaga indefinida de maig i juny de 2026 “Per l’escola pública de qualitat i en valencià” és l’últim esglaó d’un fil històric, no sempre explicitat, que va arrancar amb un incipient moviment de mestres ara fa cinquanta anys. Recuperar alguns trets i fer memòria d’uns trets que no han deixat d’estar presents en les lluites successives del nostre col·lectiu ha de servir-nos per a rememorar i fer valdre uns somnis, uns cants i uns crits que ahir i avui han sembrat esperances i no han cessat d’interpel·lar als mercaders sense ànima que ens governen.