Gandia no necessita un Glamping (el projecte de Ohai Gandia)

Primer va ser Planes, on un macroprojecte turístic es vol vendre amb l’etiqueta amable d’“eco-aldea”. Ara és Gandia, on un complex de luxe es presenta com a “glamping” ecològic i sostenible. Canvien els noms, canvien els paisatges i canvien els promotors, però el mecanisme és el mateix: agafar territori fràgil, posar-li una paraula verda damunt i esperar que ningú mire massa els plànols.

L’Ohai Gandia no és una tenda de campanya entre quatre arbres. No és una família dormint un cap de setmana en contacte amb la natura. No és un projecte menut, integrat, discret i lleuger. És una infraestructura turística de gran escala projectada en sòl no urbanitzable, en l’entorn del Molí de Santa Maria, prop de l’Alqueria del Duc, dels ullals i de la Marjal de la Safor.

La Declaració d’Interés Comunitari aprovada per la Comissió Territorial d’Urbanisme parla d’un “campamento de turismo” en sòl no urbanitzable, vinculat inicialment a 188.707 metres quadrats de terreny, amb 163.011 metres quadrats ocupats per l’activitat, 7.166 metres quadrats de superfície construïda i una vigència de 30 anys. És a dir, tres dècades d’ús turístic autoritzat sobre un espai natural.

El projecte d’activitat posterior encara dona una imatge més clara de la magnitud: parla d’una parcel·la de 190.397 metres quadrats, amb 3.974 metres quadrats de construccions, 2.431 metres quadrats d’espais esportius i piscines, 10.230 metres quadrats de vials rodats, 2.617 metres quadrats de camins per als vianants, 3.474 metres quadrats d’aparcament i 220 places de garatge o aparcament. En els usos subsidiaris apareixen, a més, cafeteria i gimnàs.

Estes coses són importants nomenar-les amb totes les dades reals, perquè moltes vegades les paraules amaguen el volum real de les coses. “Glamping” sona amable. “Eco-resort” sona modern. “Turisme sostenible” sona quasi innocent. Però 190.000 metres quadrats ja no són una experiència íntima amb la natura. I com diria la gent a la qual va dirigit, serien com dènou Bernabeus de territori posats al servei del turisme.

I dins d’este recinte no volen posar quatre cabanyes. El projecte preveu 220 allotjaments: 90 tendes tipus tipi per a dos persones, 60 tendes tipus tipi dobles per a quatre persones, 38 cabanyes Ohai per a dos persones i 32 cabanyes Ohai dobles per a quatre persones. La capacitat total prevista és de 624 persones allotjades. A això cal sumar-li fins a 198 persones de personal en temporada alta. En total, el càlcul del mateix projecte pot arribar a 822 persones entre clients i treballadors.

Per tant, no parlem d’una activitat testimonial. Parlem d’un poble turístic privat dins d’una parcel·la rústica. El projecte descriu edificis repartits per tota la parcel·la, amb activitats diferents: oficines, restaurant, cafeteria, recepció, manteniment, zones per a treballadors i allotjaments. També diu que l’activitat estarà en marxa les 24 hores del dia; que el restaurant i la cafeteria tindran activitat diürna i nocturna, i que la recepció funcionarà amb personal sempre present. Això no és una activitat que entre i ix del territori sense deixar rastre. És una maquinària turística funcionant dia i nit.

El restaurant, anomenat en el projecte Casual Dining, té un aforament calculat de 205 persones. L’edifici d’Eventos —Meeting & Events— inclou bar, barra interior, sales privades i sales polivalents, amb un aforament calculat de 178 persones. També apareixen espais com poolbar, kids club, fitness, yoga, HUB, recepció i altres edificis vinculats a l’activitat.

És a dir: no és dormir en una tenda i escoltar granotes. És anar a un complex amb allotjament, restaurant, bar, esdeveniments, piscines, zona infantil, esport, gimnàs, yoga, buguis, aparcaments i serveis interns.

I fins i tot elements com el spa o el cine exterior han aparegut en la tramitació, encara que les respostes a les al·legacions deixen clar que queden exclosos de la llicència ambiental per no estar definits en el projecte presentat. Si finalment es volen instal·lar, hauran de presentar un projecte específic per a la seua legalització.

Este detall no és menor, al contrari, és molt revelador, perquè demostra fins a quin punt el relat amable del “contacte amb la natura” contrasta amb la realitat administrativa i material del projecte. Quan una actuació necessita anar legalitzant peces, separar usos, tramitar autoritzacions específiques i condicionar elements del complex, potser ja no estem davant d’una activitat lleugera i integrada en el paisatge. Potser estem davant d’una infraestructura turística complexa que intenta presentar-se amb una imatge molt més innocent del que realment és.

També hi haurà aigua. Molta aigua. El projecte preveu prolongar una canonada existent des del carrer Molí de Santa Maria fins a la parcel·la i fer una connexió pel Camí Vell del Grau amb la xarxa municipal. Des d’allí, una central d’aigua potable situada dins de la parcel·la abastix tot el càmping. El mateix document diu que hi haurà un edifici per al tractament i emmagatzematge de l’aigua potable i que el càmping disposarà de sistema d’emmagatzematge, potabilització i bombeig en cas de fallada de la xarxa local.

També hi haurà aigües residuals. El projecte les considera assimilables a domèstiques i preveu evacuar-les directament a la xarxa municipal de clavegueram. Les aigües pluvials que no puga assumir el terreny o els aljubs previstos per a reg s’haurien de conduir cap a l’exterior de la parcel·la mitjançant embornals i canalitzacions enterrades, amb abocament cap a una via fluvial al sud que desemboca al port de Gandia o cap a la xarxa de sanejament del nord, al Camí de l’Alqueria del Duc.

També es preveuen separadors d’hidrocarburs en les zones d’aparcament. Per tant, tampoc parlem d’un ús “natural” del territori. Parlem d’una parcel·la rural convertida en una infraestructura amb xarxes d’aigua potable, clavegueram, pluvials, tractament, bombeig, aparcaments i vials interns.

I encara falta un altre element clau: les piscines. I este punt és especialment important. La mateixa resposta a les al·legacions recorda que la llicència ambiental no empara l’autorització d’ús de les diferents piscines, que tenen la condició de públiques. Per a poder utilitzar-les, el promotor haurà d’obtindre una llicència específica a l’empara de la Llei 14/2010, de 3 de desembre, de la Generalitat, d’Espectacles Públics, Activitats Recreatives i Establiments Públics, i presentar un projecte de legalització de totes elles.

És a dir, no estem parlant d’una bassa ornamental ni d’un ús menor dins d’un espai rural. Estem parlant d’instal·lacions d’ús públic, vinculades a una activitat turística, que necessiten una tramitació pròpia. Una altra peça més d’un complex que es ven com a contacte amb la natura, però que funciona amb la lògica d’un resort.

És curiós com funciona el llenguatge. Si dius “basses adaptades a l’ús públic” pareix quasi una millora. Però si ho poses en el context complet, el que tens és un espai rural amb allotjaments, restaurant, esdeveniments, piscines d’ús públic pendents de llicència específica, zona infantil, zona esportiva, aparcaments, vials, aigua potable, clavegueram i activitat turística 24 hores.

També hi haurà mobilitat interna. El projecte diu que s’accedirà al recinte pel Camí Vell del Grau i que dins hi haurà un aparcament lateral al qual s’arriba mitjançant un vial principal. Des d’ahí, hi haurà vials interns per arribar als allotjaments a peu, amb bicicleta o amb vehicles elèctrics tipus buggy. També preveu un vial principal de doble sentit de 6 metres d’ample, dos vials secundaris de 4 metres cap a l’oest de la parcel·la, capacitat per al pas de camions de bombers i espais de maniobra.

I per a poder fer funcionar tot això, cal tocar els accessos de fora. La mateixa DIC condicionava l’eficàcia del projecte a millorar els accessos des del Camí Vell del Grau i el Camí de l’Alqueria del Duc. La documentació municipal diu que el projecte d’ampliació dels camins el redacta, executa i costeja el promotor, i que l’aprovació permetria declarar la utilitat pública i la necessitat d’ocupació dels terrenys, legitimant l’inici de l’expedient expropiatori. És a dir, que el projecte no sols ocupa una parcel·la. Necessita modificar camins, ampliar accessos, condicionar mobilitat i posar en marxa mecanismes públics per a fer viable una activitat privada.

Recentment, els accessos al glamping Ohai Gandia ja començaven a prendre forma, amb una franja de terreny per habilitar una via ciclopeatonal als accessos del Camí de l’Alqueria del Duc i del Camí Vell del Grau, coincidint amb l’execució d’un nou tram de la carretera Nazaret-Oliva que donaria a les instal·lacions una eixida directa a una artèria principal. I ací està una de les claus de tot açò. Sempre passa igual. Primer es presenta com una millora d’accessibilitat. Després descobrim que sense esta accessibilitat el negoci no seria possible.

També es ven com a oportunitat econòmica. En la presentació de Fitur es parlava d’un projecte impulsat per Sunny Resorts, amb una inversió de més de 20 milions d’euros, i s’afirmava que l’eco-resort podria generar centenars de llocs de treball durant l’obra, entre 50 i 150 llocs directes una vegada funcionara i més de 100.000 turistes a l’any.

Però la pregunta no pot ser només quants diners promet un projecte. La pregunta ha de ser què transforma per generar-los.

I ací ve el que més problema causa a la gent que intentem mantindre el territori, perquè el lloc triat no és neutre. La Marjal de la Safor té 1.244,86 hectàrees i està inclosa dins de la ZEPA Mondúber-Marjal de la Safor, segons la Generalitat Valenciana. La Marjal de Gandia, a més, forma part d’este sistema d’aigua, ullals, séquies, camps i biodiversitat que durant anys ha sigut mirat massa vegades com una nosa i ara, de sobte, alguns volen convertir en reclam turístic.

La mateixa promoció del projecte utilitza totes les paraules que ara venen: sostenible, respectuós amb el medi ambient, premium, integració en el territori, reducció de l’impacte, energies renovables, baixa contaminació lumínica, punts de recàrrega, reciclatge, mobilitat amb rutes per als vianants i ciclorutes. També diu que algunes zones es regeneraran, que es cultivaran fruites, verdures i plantes aromàtiques per abastir la restauració i que es crearà una pantalla vegetal cap a la zona protegida.

Però arriba un moment en què cal separar el relat del fet material. El relat diu “eco”. El fet material diu 190.000 metres quadrats. El relat diu “glamping”. El fet material diu 220 allotjaments. El relat diu “integració en el paisatge”. El fet material diu vials de sis metres, aparcaments, piscines públiques pendents de llicència específica, restaurant, esdeveniments, buguis, canonades, clavegueram, bombeig i activitat 24 hores. El relat diu “contacte amb la natura”. El fet material diu convertir la natura en producte.

No es tracta d’estar en contra del turisme. El País Valencià viu també del turisme, i seria absurd negar-ho. La qüestió és quin turisme volem, on el volem i a costa de què. Perquè no tot allò que genera activitat econòmica és automàticament positiu. Una macrogranja genera activitat. Una cimentera genera activitat. Un polígon damunt d’horta productiva genera activitat. Però la pregunta de fons no pot ser només quants llocs de treball promet un projecte. La pregunta ha de ser què destruïx, què altera o què privatitza per crear-los.

I en este cas, la crítica ètica és evident. Estem davant d’una manera de mirar el territori que no el veu com un bé comú, sinó com una oportunitat de negoci. Una mirada que agafa espais agrícoles, zones humides, paisatges fràgils i entorns amb valor ambiental i els reinterpreta com a escenaris per a experiències de luxe.

Això és el que està passant, no sols a Gandia, Planes i en molts altres llocs. Ja no cal presentar un projecte com una urbanització. Ara es presenta com una experiència. Ja no cal dir resort. Ara es diu eco-resort. Ja no cal dir explotació turística del paisatge. Ara es diu connexió amb la natura.

Però una marjal no necessita un glamping per a tindre valor, ja el té.

Té valor per l’aigua que guarda, per la biodiversitat que sosté, pels camins que conserva, pels cultius que l’envolten, pels ullals que la mantenen viva i per la memòria de la gent que ha conviscut amb ella molt abans que arribaren els noms en anglés i les simulacions boniques.

La pròpia tramitació els delata. Si necessites una Declaració d’Interés Comunitari, una llicència ambiental, millores d’accessos, connexions d’aigua potable, evacuació d’aigües residuals, aparcaments, vials interns, autoritzacions específiques per a piscines públiques i possibles projectes posteriors per a legalitzar elements com un spa o un cine exterior, potser no estàs integrant-te en la natura. Potser estàs convertint-la en infraestructura turística.

El futur no pot consistir a convertir cada racó amb valor ambiental en una oportunitat de negoci. El futur no pot ser posar-li fusta clara, llums càlides, quatre paraules verdes i una etiqueta sostenible a la transformació del paisatge.

El futur hauria de passar per recuperar zones humides, protegir els ullals, ordenar el turisme, dignificar l’agricultura i entendre que hi ha llocs on, simplement, no cal construir res més, benvolgut Prieto

Perquè protegir el territori no és frenar el futur. És garantir-lo.