No sé si la societat és conscient del que li ve en qüestió d’alimentació

En els últims dies ha tornat al centre del debat l’acord comercial entre la Unió Europea i els països del Mercosur. Se’n parla com d’una oportunitat econòmica, com d’un impuls al comerç internacional o com d’un pas necessari en un món globalitzat. Però hi ha una pregunta incòmoda que quasi ningú posa damunt la taula: som realment conscients del que ens ve en qüestió d’alimentació?

Perquè aquest acord no va només de números, aranzels o relacions diplomàtiques. Va del que mengem cada dia. De com es produeixen els aliments. I de quin model agrari decidim protegir… o abandonar.

El camp com a moneda de canvi

L’agricultura europea fa anys que suporta un nivell d’exigència elevadíssim. Normatives ambientals estrictes, controls sanitaris rigorosos, limitacions en l’ús de fitosanitaris, costos laborals alts i una burocràcia que no deixa de créixer. Tot això té una justificació clara: garantir aliments segurs, sostenibles i de qualitat.

El problema apareix quan, al mateix temps, Europa obri el seu mercat a productes procedents de països que no estan sotmesos a les mateixes regles.

Parlem d’aliments produïts amb matèries actives prohibides ací, amb estàndards laborals molt més baixos o amb models agrícoles intensius que serien inacceptables al nostre territori. I davant d’això, el productor europeu —i especialment el valencià— ha de competir en preu en una batalla que ja naix perduda.

Una agricultura valenciana especialment vulnerable

El País Valencià és un dels territoris més exposats a aquest tipus d’acords. Cítrics, arròs, hortalisses o altres cultius mediterranis són, precisament, alguns dels productes més sensibles en les negociacions comercials amb Mercosur.

Quan entren taronges de fora en plena campanya, quan l’arròs importat pressiona els preus a la baixa o quan la gran distribució utilitza el producte exterior com a arma de negociació, el resultat és sempre el mateix: explotacions que deixen de ser rendibles, camps que s’abandonen i joves que renuncien a continuar al camp.

Tot això passa mentre, paradoxalment, com a societat exigim productes de proximitat, sostenibles i amb garanties ambientals.

El fals mite del menjar barat

Sovint se’ns diu que aquests acords beneficien el consumidor perquè abarateixen el carro de la compra. Però és una visió curta i incompleta. Perquè menjar un poc més barat hui pot eixir molt car demà.

Quan desapareix el teixit agrari local:

La pandèmia, la guerra d’Ucraïna o les crisis logístiques recents ja ens han mostrat què passa quan la cadena alimentària es trenca. I, tot i això, continuem prenent decisions que debiliten encara més el nostre sistema productiu.

Una decisió que afecta a tota la societat

Defensar l’agricultura valenciana no és una qüestió corporativa ni un exercici de nostàlgia. És parlar de sobirania alimentària, de seguretat, de territori i de futur. És decidir si volem ser una societat que produeix aliments o una que simplement els importa.

Per això la pregunta continua sent necessària: la societat és conscient del que li ve en qüestió d’alimentació?

Perquè quan el camp cau, no només perden els llauradors. Perd tota la societat. I el preu real no es paga al supermercat, sinó amb dependència, vulnerabilitat i falta de control sobre allò més bàsic: la salut!