Planes no necessita una colònia de luxe disfressada d’ecoaldea

Hi ha paraules que ho aguanten quasi tot. Sostenibilitat, comunitat, autosuficiència, vida saludable, eco, regeneratiu o futur. Són paraules boniques, amables, difícils de discutir. Però precisament per això convé mirar molt bé què amaguen quan apareixen al costat d’una operació urbanística.

A Planes, al Comtat, el projecte The Modern Eco Village s’ha presentat com una oportunitat per a crear una comunitat sostenible, moderna i autosuficient. La seua pròpia web parla d’un “eco-poble” que vol unir sostenibilitat i desenvolupament urbà, amb arquitectura sostenible, energia neta, alimentació regenerativa i una nova manera de viure. També anuncia jardins comunitaris, boscos fruiters, granges, escoles, restaurants, oficines, centre de benestar i altres serveis propis.

Dit així, sembla una postal perfecta. Però la pregunta és inevitable: estem parlant realment d’una ecoaldea o d’una macro-urbanització venuda amb màrqueting verd?

Perquè este projecte no apareix sobre un territori buit ni sobre un full en blanc. The Modern Eco Village pretén reactivar un desenvolupament urbanístic al Mas de la Foia, en una zona on ja va fracassar un pla semblant fa dos dècades. Aquell projecte anterior, vinculat a La Joya de Planes, va quedar associat a la crisi de la rajola i va deixar pendent una actuació urbanística important, amb l’ombra d’un aval de 600.000 euros que encara genera preguntes polítiques i veïnals.

Açò és clau. No parlem d’un projecte rural nascut de la vida local, de l’agricultura o de la necessitat real del poble. Parlem d’un vell projecte urbanístic que torna ara amb una nova imatge, una nova narrativa i un embolcall molt més atractiu: l’ecoaldea, o el que és el mateix, un Greenwashing de manual, com llavar-li la cara amb característiques verdes a una macro-urbanització al mig de la muntanya. I quan un projecte de la bombolla torna vestit de sostenibilitat, el mínim que podem exigir és transparència absoluta.

Les xifres no enganyen a ningú, 190 villes (de 750000 euros en amunt cadascuna, varia segons les qualitats dels materials triats pels compradors) i al voltant de 400 cases més menudes de 50 metres quadrats i pati d'altres 50 (de 175000 en avant). Vivendes adossades o aïllades, amb serveis propis com comerços, escola, centre sanitari, cafeteries, instal·lacions esportives, horts, granges i seguretat privada. En qualsevol cas, l’escala és enorme per a un municipi com Planes, de no aplega a 500 habitants. El mateix debat ha arribat al Congrés, on s’ha preguntat al Govern per un projecte que podria tindre entre 500 i 600 vivendes i atraure entre 800 i 1.500 nous residents. Això no és una actuació menor. És un canvi de model.

Una urbanització d’eixa dimensió podria triplicar o fins i tot transformar radicalment la població del municipi. I no sols en termes de nombre d’habitants. També pot alterar la llengua, la identitat, l’escola, els serveis, el comerç, la vida social i fins i tot la representació política del poble. Quan una urbanització privada té una dimensió semblant o superior al nucli tradicional, el poble deixa de decidir només sobre el seu futur: passa a conviure amb una realitat paral·lela.

I ací hi ha un dels punts més preocupants: el projecte no es presenta simplement com unes vivendes integrades dins de Planes, sinó com una comunitat autosuficient. És a dir, amb serveis propis, espais de consum propis, escola pròpia, producció alimentària pròpia i vida social pròpia. La mateixa documentació crítica que m’han fet arribar alerta que això pot acabar funcionant com una “colònia de luxe” poc connectada amb el poble, orientada sobretot a població del nord d’Europa i d’alt poder adquisitiu, de fet, el lloc on està previst fer-la no està ni prop, per anar des del poble fins a la urbanització hi ha més de 4 quilòmetres.

Per això, dir que “portarà vida al poble” pot ser una mitja veritat. Pot portar gent, sí. Però no necessàriament vida per al poble. Una cosa és atraure famílies que s’integren, compren al comerç local, porten els xiquets a l’escola pública, participen en les festes, aprenen la llengua i fan poble. I una altra molt diferent és construir una comunitat tancada, amb els seus propis serveis, la seua pròpia escola, la seua pròpia economia i la seua pròpia seguretat, no deixa de ser un espai tancat, on la relació urbanització-poble serà nul·la, excepte quan necessiten els serveis públics que, per desgràcia, hi ha pocs o inclús mancança d’alguns necessaris, que passaran a col·lapsar més encara.

També cal parlar de l’aigua. I parlar-ne seriosament. Vivim en un territori mediterrani, amb sequeres cada vegada més freqüents i amb una pressió creixent sobre els recursos hídrics. De fet, els últims anys, han aplegat a tindre restriccions per la sequera de 2023 i 2024. Per això, abans d’autoritzar una actuació d’esta magnitud, la pregunta no pot ser només si les cases tindran plaques solars o si es reciclaran aigües grises. La pregunta central és molt més bàsica: d’on eixirà l’aigua potable?

S’ha recollit els recels de veïns i oposició per la viabilitat hídrica del projecte, la falta d’informació oficial i la gestió futura de serveis bàsics com el fem, l’enllumenat públic o la depuració d’aigües residuals. També s’ha constituït la plataforma Salvem Planes, protegim el Comtat, que qüestiona que un projecte d’esta escala siga assumible per al municipi.

La documentació veïnal apunta una qüestió molt greu: si la Confederació Hidrogràfica del Xúquer no té constància oficial suficient del projecte o encara no ha emés l’informe corresponent, no pot haver-hi una garantia clara sobre els recursos hídrics necessaris. En un projecte així, això no és un detall administratiu. És el centre de tot. Sense aigua, no hi ha sostenibilitat. Sense aigua, no hi ha ecoaldea. Sense aigua, el que hi ha és pressió afegida sobre un territori que ja té límits.

I encara hi ha una altra contradicció: el pantà de Beniarrés es ven en la promoció com un entorn idíl·lic, quasi com un llac recreatiu. Però Beniarrés no és un llac de postal. La mateixa Confederació Hidrogràfica del Xúquer identifica l’embassament amb una funcionalitat de laminació i regadiu, vinculat al reg dels camps de la Safor, no com un parc aquàtic privat al servei d’una promoció immobiliària.

La sostenibilitat tampoc pot oblidar el paisatge. El projecte s’ubica en un entorn sensible, pròxim al riu Serpis i al pantà de Beniarrés. La plataforma veïnal alerta de l’impacte ambiental, de l’efecte de fonamentar un espai verd i del fet que la macrourbanització estaria dins del paisatge protegit del Serpis.

I ací tornem a la contradicció de base: no tot el que es diu verd és sostenible. Posar arbres entre xalets no convertix una urbanització en agricultura regenerativa. Fer servir paraules com “eco”, “regeneratiu” o “autosuficient” no elimina l’impacte de transformar un espai rural en centenars de vivendes. El territori no és una pàgina web. No és un decorat per a vendre una experiència. És sòl, és aigua, és biodiversitat, és memòria, és patrimoni i és vida local.

Un dels punts més delicats és el Mas Blau. Dins dels terrenys previstos pel projecte es troba este antic caseriu senyorial, de valor arquitectònic i artístic, propietat del poble de Planes i actualment deteriorat. La crítica veïnal alerta que, amb el MEV, el Mas Blau podria quedar dins de la macro urbanització, envoltat de tancaments i seguretat privada, i acabar integrat de facto en un espai residencial exclusiu. I açò mereix una reflexió molt clara: si el Mas Blau és patrimoni públic, ha de continuar sent públic. Rehabilitar-lo no pot convertir-se en una moneda de canvi perquè acabe funcionant com una cafeteria, escola o equipament al servei exclusiu d’una urbanització privada. El patrimoni d’un poble no pot quedar tancat darrere d’una barrera.

I finalment està el relat polític. Els qui defenen estos projectes solen utilitzar un argument molt potent: la despoblació. I és cert que molts pobles d’interior necessiten futur, faena, gent jove, cases habitables, serveis i oportunitats. Però precisament per això cal anar amb molta cura. La desesperació no pot convertir qualsevol macro projecte privat en una salvació.

Planes, com tants altres pobles, necessita polítiques reals contra el despoblament: rehabilitació d’habitatges, lloguer assequible, suport a l’agricultura, banc de terres, formació, ocupació local, serveis per a la gent major, turisme rural coherent, comercialització de productes locals com l’oli o la cirera, i una escola vinculada al territori. Això sí que són alternatives reals al despoblament, i no macro projectes que desfan un paisatge com el del voltant del pantà de Beniarrés.

El problema és que estes solucions són més lentes, menys espectaculars i no venen tan bé en Instagram. Però són les que fan poble de veritat.

Per això l’oposició al MEV no hauria de caricaturitzar-se com una qüestió ideològica o com una reacció contra la gent que ve de fora. No va d’això. Va de decidir quin model de territori volem. Va de saber si els pobles d’interior han de reviure des de dins o convertir-se en productes immobiliaris per a rendes altes. Va de preguntar-nos qui guanya, qui perd i què queda quan s’apaga el màrqueting.

Una ecoaldea hauria de nàixer del respecte profund al territori. No de reciclar una urbanització fallida de la bombolla amb un relat més bonic. Una comunitat sostenible hauria d’enfortir el poble que l’acull. No crear una realitat paral·lela amb serveis propis. Un projecte regeneratiu hauria de regenerar la vida local. No substituir-la. I un poble com Planes no necessita una colònia de luxe disfressada d’ecoaldea. Necessita futur, sí. Però un futur que respecte la seua aigua, el seu paisatge, la seua llengua, el seu patrimoni i la seua gent. Perquè el territori no és un decorat per a Instagram. És casa.