El camp valencià en joc: tractats internacionals, taxes a fertilitzants i el preu dels aliments

L’agricultura valenciana travessa un moment d’incertesa històrica. Cultius estratègics com l’arròs, els cítrics o la ramaderia s’enfronten a un context global canviant: per una banda, a l’horitzó s’hi troba la possible ratificació d’un acord comercial amb el Mercosur (Argentina, Brasil, Uruguai i Paraguai), i per l’altra, la implantació de noves taxes a la importació de fertilitzants des de Rússia i Bielorússia. Aquestes dues forces convergeixen amb un efecte potencial directe sobre el preu dels aliments i la viabilitat de moltes xicotetes i mitjanes.

El Mercosur torna al centre del debat

Després de dècades de negociacions, la Unió Europea s’apropa a la signatura del tractat d’associació amb el Mercosur (Argentina, Brasil, Uruguai i Paraguai). L’acord preveu l’eliminació progressiva de la majoria d’aranzels i l’obertura de quotes de productes que afecten directament l’agricultura valenciana i europea.

Malgrat que la Comissió Europea defensa que el text incorpora mecanismes de salvaguarda i proteccions per a productes sensibles, les organitzacions agràries valencianes com La Unió, alertem que l’entrada de productes elaborats amb costos i estàndards diferents pot agreujar la crisi de rendibilitat que viu el sector.

El problema no és el comerç internacional en si, sinó la falta de reciprocitat real. Als productors valencians se’ls exigeix complir normes ambientals, sanitàries i laborals cada vegada més estrictes, mentre competeixen amb productes importats que no sempre juguen amb les mateixes regles.

Taxes als fertilitzants: pressió directa sobre els costos

A aquesta pressió comercial s’hi suma la decisió de la Unió Europea d’imposar nous aranzels als fertilitzants importats de Rússia i Bielorússia, com a part de l’estratègia geopolítica derivada de la guerra d’Ucraïna.

Aquestes mesures, que inclouen un percentatge fix i un càrrec per tona, afecten un recurs essencial per a molts cultius valencians. El fertilitzant no és una despesa puntual, sinó una partida estructural. Quan el seu cost puja i el preu en origen no acompanya, el marge del productor es redueix fins a límits insostenibles. Evidentment, els llauradors valencians, cada vegada anem utilitzant tècniques que redueixen la utilització d’aquests fertilitzants que no produïm ací, però les nostres plantacions s’han d’adaptar a aquesta nova manera de “menjar” i no es pot fer de hui per a demà.

El preu dels aliments i la paradoxa del camp

Tot i que l’encariment dels inputs pot pressionarà els preus a l’alça, això no implica necessàriament que el productor cobre més. De fet, pot donar-se la paradoxa que el preu al supermercat es mantinga relativament estable gràcies a les importacions, mentre el preu en origen continua ofegat.

A llarg termini, aquesta dinàmica comporta un risc major: la pèrdua de capacitat productiva local i l’augment de la dependència exterior. Quan un territori deixa de produir aliments, es torna més vulnerable a crisis globals i a fluctuacions de mercat que escapen al seu control. L’exemple perfecte es el de les mascaretes quan a la pandèmia de la COVID-19, que vam tindre que importar-les de tercers països amb totes les rutes comercials totalment parades. Volem el mateix per a l’alimentació? Volem dependre de tercers països per a poder tindre alguna cosa que tirar-nos a la boca?

Qui asumeix el cost?

La clau del debat és clara: qui paga el cost de la globalització i de les decisions geopolítiques? Si la resposta continua sent el productor agrari, el camp valencià perdrà explotacions, ofici i sobirania alimentària.

Les solucions passen per una reciprocitat efectiva en les importacions, salvaguardes comercials àgils i mecanismes que permeten absorbir l’increment dels costos dels imputs sense condemnar el sector. Sense aquestes garanties, el rebost valencià continuarà sent el pagador silenciós d’un sistema desequilibrat.

Qui pot revertir aquesta situació?

Les persones consumidores son les úniques que tenen el poder per a revertir aquesta situació. Els llauradors i ramaders valencians, depenem única i exclusivament de la gent que consumix el que produïm. I ja no parlem nomes de nosaltres, parlem de salut i benestar, i m’explique:

Produïm baix uns estàndards de seguretat alimentaria mes forts del mon, els europeus, cultius arrelats al territori, es a dir, mantenim poblades els territoris en risc de despoblament, mantenim a ratlla els grans incendis forestals que s’incrementen any rere any, mantenim un paisatge al que la societat pot acudir els caps de setmana a respirar aire pur del que no disposen a les grans ciutats, i la única manera de mantindre el que fem, es fixar-se ben bé en 2 coses: on comprem i a qui comprem.

La venda directa de productes al consumidor final no es cap salvació per a la agricultura i ramaderia valenciana, si que es de veres que es una eixida per a xicotets productors, però el nostre mercat de proximitat es la Unió Europea, que per a això es va crear a partir de la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer (CECA), per a tindre un mercat comú i compartir el que fem. Així i tot, es importantíssim que les persones consumidores observen ben bé les etiquetes del que compren, l’origen dels aliments, i la temporalitat del que consumixen.