De quan la vaga es va convertir en un moviment per l’educació pública

Els sindicats representatius del personal docent públic valencià han decidit suspendre, que no desconvocar, l’actual vaga educativa i continuar les mobilitzacions per negociar amb la Conselleria un acord just amb base a les reivindicacions plantejades. Una decisió més que raonable que es pren a unes setmanes d’acabar el curs educatiu i després de cinc setmanes de vaga indefinida que ha comptat amb un seguiment i suport social incontestable.

Molts factors feien d’esta vaga un fet extraordinari. En primer lloc, es tracta de la primera vaga indefinida en el sector educatiu des dels anys 80. Aquella es va produir en el conjunt de l’Estat i esta a nivell de País Valencià, tot i que altres territoris també estan sent seu de protestes o vagues igualment.

Per continuar, compta amb la convocatòria unitària de totes les organitzacions representatives del personal docent. Una unitat sindical que, no obstant això, ha tingut escletxes en les darreres setmanes després que dos dels sindicats, de representació minoritària dels i les mestres, acceptaren un acord per part de la Conselleria d’Educació.

Però més enllà dels elements que revestien d’importància esta vaga, el ben cert és que el resultat final ha demostrat que el seu abast és major que la suma de les seues parts. El que hem viscut estes darreres cinc setmanes en cada poble i ciutat valenciana no ha estat únicament una vaga en un sector laboral concret, sinó un vertader revulsiu – o “esclafit”- social que ha mobilitzat el conjunt de la societat valenciana en favor de l’educació pública. La vaga educativa no sols compta amb un seguiment per part del personal docent de la majoria de centres educatius superior a la mitjana de vagues convocades, sinó que ha aconseguit provocar una mobilització ampla i transversal de la societat. Ha aconseguit omplir els carrers, en una situació de certa desmobilització ciutadana, i centrar el discurs públic en un clam perquè les Administracions públiques, en este cas la Generalitat Valenciana com a administració competent, prioritze l’educació pública i millore este servei essencial.

Pense que el moment actual de suspensió de la vaga ens pot fer servir per reflexionar sobre el moment històric que vivim. I, una vegada més, aprendre les lliçons dels nostres mestres i professores, en este cas sobre els mecanismes de conflicte col·lectiu i la defensa dels drets i d’allò públic davant les privatitzacions i les retallades.

Esta vaga ens demostra que la lluita col·lectiva sempre és més efectiva que la individual. I de manera molt relacionada amb esta idea, el fet que els mecanismes democràtics de conflicte col·lectiu, tant l’instrument de la vaga com els sindicats com a elements de representació, són els mecanismes més potents de defensa de la classe treballadora. Uns agents essencials que són complementaris amb altres estructures o propostes mobilitzadores, com han demostrat les assemblees docents o la planificació d’algunes accions de protesta concretes. I, per això, ara entenem l’obsessió que té la dreta per injuriar-los i desprestigiar-los: saben que són l’estendard de la defensa dels drets col·lectius i, per tant, un dic democràtic enfront d’una ofensiva neoliberal i enemiga d’allò públic.

Per últim, esta vaga educativa ens demostra que la defensa d’un servei públic s’aconsegueix multiplicar quan se suma a la defensa de la resta de serveis públics. Dos de les imatges més potents que tenim d’estes setmanes de lluita són la dels bombers donant suport als i les docents en una de les manifestacions pel centre de la ciutat de València i la del personal sanitari colze a colze amb el personal educatiu en les protestes davant la Conselleria d’Educació al barri de Campanar del cap i casal. Simbolitzen la defensa transversal i col·lectiva de l’Estat de benestar com a garant dels drets fonamentals de les persones. És a dir, és la solidaritat de classe per defensar que tot el món té dret a una educació, una sanitat, un servei de protecció civil o una dependència sense que la renda econòmica siga un criteri d’exclusió i segregació.

Els qui ho devem tot a l’educació pública, en termes de creixement personal i professional, no podem estar sinó al costat dels que sempre seran els nostres mestres i les nostres professores. Aquelles persones que ens van ensenyar tot el que sabem hui i les que ens van proporcionar les ferramentes per teixir el món.

Com cada fi de curs, gràcies mestres i professores per tota la vostra dedicació i esforç. I ens veiem al setembre.