Esto no es tu patio trasero: o acceptem normes o assumim la llei del més fort

L’atac dels Estats Units en Veneçuela té un nom: crim d’agressió. I té una conseqüència directa: l’obertura d’un escenari on l’ús de la força ja no té límits acordats i podria dependre de la voluntat del més fort o del més intolerant d’acord amb els seus interessos.

La situació no admet equidistàncies. I això no és incompatible amb afirmar que el sistema polític veneçolà ha estat víctima, sobretot en els darrers anys, d’un afebliment evident de les garanties democràtiques i de vulneracions de drets fonamentals inacceptables sota el govern de Nicolás Maduro. Un sistema autocràtic, com tants i tants al voltant del món en diferents graduacions, que exigeix condemnes fermes i transicions democràtiques convençudes. Però que mai haurien de servir d’excusa per a intentar aconseguir interessos aliens.

I això és precisament al que respon l’actitud del govern de Donald Trump respecte a Veneçuela. A pocs ha sorprés que una de les afirmacions públiques que el govern actual dels Estats Units haja fet posteriorment a l’atac en Amèrica Llatina haja estat la participació d’empreses nacionals en la indústria petrolera veneçolana. Paga la pena destacar que Veneçuela disposa d’una de les majors reserves de petroli al món.

Descobrir l’interés econòmic i geopolític real dels Estats Units en esta operació no ha sorprés perquè, al cap i a la fi, no és una novetat. Respon a una línia d’actuació de política exterior de les diferents administracions nord-americanes implantada des del segle XX passat. La coneguda com a “doctrina Monroe” que, en un principi, suposava una oposició al colonialisme europeu dins del continent americà i la correlativa no intervenció dels Estats Units en afers de països europeus. Però que no va trigar en ser reinterpretada per justificar l’intervencionisme dels Estats Units en altres regions del continent. I els exemples dels darrers 75 anys són clarificadors: Cuba, República Dominicana, Granada, Panamà o Haití. Amb conseqüències nefastes pel que fa al respecte als drets humans i a la consolidació de sistemes democràtics. I l’atac a Veneçuela en este 2026 no és sinó una nova evidència de la reinterpretació i tornada a la pràctica d’esta doctrina, que ja ha sigut rebatejada com a “Donroe”, sota la presidència de Donald Trump.

L’atac via bombardejos estratègics en el país sud-americà i segrest del seu cap de govern no admet dobles lectures sobre la base del Dret Internacional. L’ús de la força a nivell internacional està regulada a través de la Carta de les Nacions Unides, on sols s’admet en dos supòsits: en cas de legítima defensa, com a conseqüència d’una agressió prèvia, i en el cas de mesures coercitives autoritzades pel Consell de Seguretat de l’ONU en resposta a amenaces a la pau o actes d’agressió. Es tracta d’un consens mundial, aconseguit en resposta a les grans guerres del segle XX. Este marc de Nacions Unides suposa la institucionalització d’un sistema de defensa col·lectiva a nivell mundial que, a través de normes clares, objectives i preestablertes, busca el manteniment de la pau i l’evitació de conflictes unilaterals.

Cap d’estos dos casos es donen en l’actuació del govern de Trump. Però és que, a més a més, el segrest d’un cap de govern en un Estat sobre el que no es posseeix jurisdicció pot constituir un crim de guerra sobre la base de l’Estatut de Roma del Tribunal Penal Internacional, del qual els Estats Units no és membre, però Veneçuela sí.

I esta condemna jurídica rotunda no és únicament rellevant per una qüestió formalista o d’aplicació d’eixa màxima que “els fins no justifiquen els mitjans”. Ho és pel fet que la seua vulneració suposa l’obertura d’un nou escenari: a partir d’ara l’ús de la força té uns límits imprecisos i subjugats a l’interés o interessos particulars, econòmics o geoestratègics de cada govern de torn. I l’atac de hui pot ser a Veneçuela, però demà podria ser a Dinamarca per l’annexió, públicament desitjada pel govern de Trump, de Groenlàndia. O, qui sap, si d’altres potències com la Xina que tenen interessos respectes a territoris com Taiwan.

Les normes no es fan per protegir els bons sinó per limitar el poder dels més poderosos i així garantir que la convivència i la justícia siguen possibles

El debat actual no va de defensar el govern de Maduro ni de justificar allò que és injustificable, va de defensar la democràcia real, aquella que es construeix i es reforça amb límits, normes i drets i llibertats acordats prèviament i que tots els actors es comprometen a respectar. Perquè les normes no es fan per a protegir els bons, sinó per a limitar l’actuació dels poderosos per formar un sistema just i garantista. Sols d’esta manera es podrà garantir un ordre internacional legítim que responga al respecte a la sobirania territorials de les nacions i Estats, però també a la seua defensa col·lectiva en casos d’agressions i amenaces objectives a la pau.

Passar per alt l’agressió dels Estats Units a Veneçuela pot assentar un precedent molt perillós que òbriga la porta a un nou ordre mundial en què les superpotències amb major capacitat militar puguen reestablir les regles del joc

Urgeix una resposta de la comunitat internacional contundent contra l’actitud amenaçadora del govern de Trump. Una amenaça que no sols va dirigida al govern de Veneçuela, en este cas, sinó que apunta al conjunt de les relacions internacionals. Passar per alt aquest atac pot assentar un precedent molt perillós que òbriga la porta a un nou ordre mundial en què les superpotències amb major capacitat militar puguen reestablir les regles del joc i actuar impunement en base a interessos particulars. Ni l’existència de sistemes autocràtics ni les pròpies violacions de drets fonamentals poden justificar les vulneracions del Dret Internacional, és a dir, de les normes. Perquè o acceptem les normes preestablertes i consensuades en base a criteris objectius i legítims o assumim que s’impose la llei del més fort. Això és el que ens estem jugant.