Parlen tres mestres de la primera gran mobilització educativa valenciana: “La vaga actual és millor que la del 88”

Després de dues setmanes de vaga indefinida a l’ensenyament públic valencià, el conflicte educatiu continua marcat per les mobilitzacions, les negociacions encallades i una forta participació de professorat, famílies i alumnat arreu del territori. Les reivindicacions van més enllà de la qüestió salarial i posen el focus en les ràtios, les plantilles, les infraestructures, la burocratització dels centres o la defensa del valencià i de l’escola pública.

En aquest context, ens trobem a la Facultat de Magisteri de la Universitat de València amb Conxa Delgado Amo Güin, Àngels Martínez Bonafé i Imma Coscollá Girona, mestres vinculades als Moviments de Renovació Pedagògica i al sindicalisme de classe, per recordar la vaga educativa de 1988 i compartir reflexions sobre les continuïtats, els canvis i els aprenentatges entre aquell moment i el present. Quasi quatre dècades després, les seues experiències permeten posar en diàleg dues generacions de lluita docent.

On estàveu treballant vosaltres en el 88 i quin era el context que s'hi vivia previ a la vaga per arribar a aquestes mobilitzacions?

Àngels: Em trobava treballant amb l’equip d’assessores de la Reforma d’Ensenyament Mitjà i, per tant, no estava en un centre concret. Ajudava a diferents equips de docents que iniciaven projectes pedagògics alternatius en Secundària. L’arribada de la vaga, d’una banda, m’emocionava, perquè donava resposta a molt de malestar que també hi havia als centres: es demanaven moltes més coses al professorat de Secundària de les que fins aleshores se’ls havia demanat. Però, per una altra banda, la vaga també suposava un trencament dels projectes que portàvem. Era un moment difícil.

Güin: Estava al Col·legi Públic Mas d’Escoto, de Riba-roja de Túria. Vaig tindre la sort d’estar en un centre molt progressista, i allà férem vaga tot el professorat. Tinguérem alguns problemes amb les famílies, però hi havia molt de comboi assembleari, molta decisió i molta consciència, perquè ho teníem clar. L’única sindicada era jo, que era del Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament (STE), i en aquella època, a més, era molt militant. Això va fer que tinguera molta feina, no només al centre, sinó també a la comarca. Anàvem cap a les escoles on la gent no feia vaga a explicar les propostes i a encoratjar la gent perquè s’hi sumara.

Imma: Era mestra al Cervantes de Xirivella, però a diferència del cas de Güin, al meu centre no hi havia una sensibilitat clara en favor de l’escola pública ni de la necessitat de dignificar-la. Vivia una mena d’esquizofrènia: d’una banda, estava immersa en el context sindical i de renovació pedagògica, on hi havia tot un bullir de reivindicacions i sensibilitats; però, de l’altra, al meu col·legi pràcticament vaig fer la vaga jo sola.

Àngels: Una de les coses bones que recorde és eixa vida comarcal. A les assemblees comarcals et trobaves amb la millor gent de les escoles de tot el teu entorn. Van ser, realment, un espai de trobada molt bonic malgrat que en aquell moment no hi havia unitat sindical, i això ens permetia trobar-nos amb gent que estimaves però que tenien plantejaments diferents.

Parlem de les demandes. De quin context venien polítics, socials, sindicals, també educatius, per suposat, veníem i quines eren les principals reivindicacions.

Àngels: He pensat molt aquests dies en el context d’aquella vaga, perquè clar, la del 88 la fèiem amb un govern socialdemòcrata i en un moment en què s’iniciava tot un projecte de reformes. És un context molt diferent de l’actual, en què tenim governs en posicions d’extrema dreta. En el cas de Secundària, que és l’experiència que jo vaig viure, als instituts començaven a arribar adolescents fins als setze anys que mai abans havien estat en aquests espais, especialment d’altres classes i ambients socials. Al professorat se li demanava que fora capaç d’atendre una diversitat molt gran d’alumnat, que assumira tutories... i una part important del professorat, acostumat al batxillerat, es preguntaven: «Tutoria, i això a sant de què?». Per tant, era un moment en què estava canviant la idea mateixa de l’ensenyament i també la del que significava ser professor o professora de Secundària. D’ací naixien moltes de les reivindicacions, perquè era necessari que aquella reforma pedagògica anara també acompanyada d’una reforma del lloc de treball. I en aquest context, crec que la vaga era necessària.

Imma: En Primària també començava a créixer una sensibilitat pedagògica diferent. Al mateix temps, hi havia una nova generació de mestres que ja dúiem uns anys treballant dins de l’escola pública i que començàvem a agafar veu pròpia per dignificar la nostra situació. De fet, això seria un paral·lelisme amb algunes coses que poden estar passant ara. Recorde que es parlava molt de l’homologació amb altres nivells funcionarials, perquè era una manera de dignificar el lloc de treball. També s’insistia molt en el tema de les ràtios. I, sobretot en Primària, era molt important la reivindicació del cos únic, una proposta molt vinculada als moviments de renovació pedagògica i als sindicats de classe.

Güin: Justament, una de les coses que més he trobat a faltar en les reivindicacions actuals és aquesta del cos únic, perquè per a nosaltres era fonamental. Hauria d’haver estat també en les reivindicacions d’avui. És una manera de dignificar tota la professió, des de la gent que treballa a l’escola infantil de 0-3 anys —que cobra una misèria— fins a qui fa classe a la universitat. Crec que, al capdavall, és la mateixa feina. I després hi havia també el tema de les ràtios, que comentava Imma. Nosaltres teníem 40 o fins i tot 45 alumnes per classe. Recorde perfectament aquell canvi: de sobte entraves a l’aula i tenies la sensació de dir “hòstia, açò pareix buit”. I això et permetia atendre molt millor l’alumnat.

Àngels: També hi havia reivindicacions relacionades amb l’horari de treball. Per exemple, que es contemplaren hores de permanència al centre que no foren lectives, sinó destinades a coordinació i formació. Aquestes dues qüestions eren fonamentals, encara que no s’aconseguiren immediatament. Si la vaga va ser el 88, la LOGSE es va aprovar el 1990, i pràcticament totes les negociacions dels anys següents —algunes ja presents en aquell calendari reivindicatiu i altres que anaren apareixent després— van anar millorant aspectes com les ràtios o l’horari laboral. També era molt important canviar la normativa sobre les activitats extraescolars. En Secundària, i crec que també en Primària, per a la gent vinculada a la renovació pedagògica, que intentàvem fer el màxim possible fora de l’aula, era fonamental que deixara d’existir aquella normativa segons la qual, si hi havia un accident, es culpabilitzava directament el professorat. I no només pel risc d’un judici, sinó perquè el canvi implicava començar a entendre les activitats extraescolars com una part important de l’aprenentatge, i no simplement com un dia d’excursió per a distraure’s. Al final, tot i que inicialment la vaga començava per la reivindicació de l’homologació amb el funcionariat —una qüestió que a algunes ens era bastant indiferent, perquè no ens sentíem funcionàries sinó treballadores de l’ensenyament—, el moviment va anar incorporant altres elements que sí que ens interessaven molt: volíem transformar el nostre lloc de treball i redefinir què significava ser docent. I això, a poc a poc, el moviment ho va anar aconseguint.

Imma: Jo volia insistir justament en això. Ara entrem en una escola pública i ens trobem amb formació en centres, activitats extraescolars regulades i reconegudes pedagògicament, o amb qüestions com els sexennis, que no depenen tant de càrrecs jeràrquics com de la dedicació al centre. També aquesta diferenciació entre hores lectives, hores de formació o hores de coordinació. Tot això, que ara sembla normal, és fruit d’aquell moviment. Per això és molt important fer una lectura política del moment en què aquestes reivindicacions comencen a aparèixer. Des de l’esquerra, una de les coses que sovint perdem és el sentit de les victòries acumulades al llarg dels anys. En el pols constant amb el poder hi ha moments d’aturada, de desgast o de pacte, però quan mires enrere i compares el punt d’inici amb el que hi ha ara, t’adones que hi ha hagut un canvi enorme. Tot això ha estat un guany d’aquell moviment que arranca en aquell moment i que, a poc a poc, va estenent determinades sensibilitats pedagògiques i polítiques. I aquesta és la gran força d’una vaga així: que acaba desbordant el que pensa un claustre concret o unes persones concretes i s’estén com un magma col·lectiu.

Güin: És molt important això del fer col·lectiu. Quan estàs al col·le explicant les coses a les famílies, no et sents a soles, perquè saps que hi ha un moviment molt gran de mestres fent vaga i reivindicant el mateix. Crec que la vaga d’ara és molt més alegre que la que nosaltres férem. I això és bonic. Ho notes en moltes coses: en el color, en la idea d’una samarreta que unifica —que sembla una ximpleria però no ho és—, en la música al carrer, en els berenars, en les columnes que van arribant. A mi m’emociona veure-ho. Nosaltres, en aquella època, no ho férem així.

Imma: També és cert que la tecnologia i les xarxes socials ajuden moltíssim. I això és una de les coses més boniques: posar-les al costat de la vida, de la creativitat i de la cohesió. Jo he al·lucinat veient que, en una enquesta feta en un sol dia, participaren 40.000 persones i que després hi haguera una classificació per ítems de totes les respostes. Això és aprofitar recursos molt potents que ajuden a crear col·lectiu. I també es nota en tots els components creatius que venen, per exemple, del 15M o del que va passar després de la pandèmia: la manera d’unir-se a través de cançons, d’accions compartides, de formes noves de mobilització. Visquérem aquella etapa molt marcades per la transició política i per la manera d’enfrontar-nos a l’herència de la dictadura. Les reivindicacions es vivien amb molta il·lusió i amb moltes ganes de construir escola, però també des d’una duresa molt gran. I ara hi ha una cosa molt important: entendre que la radicalitat no nega l’alegria, ni la bellesa, ni la creativitat. No nega tampoc la projecció de futur ni la capacitat de pensar més enllà del present. I això és un guany preciós.

Àngels: Ho vull dir clarament: crec que la vaga actual és millor que la del 88. I també m’agrada pensar que moltes de les persones que ara l’estan fent van ser alumnes nostres. Han viscut què era fer assemblees a classe, prendre decisions col·lectives, participar. Ara estan demostrant una capacitat enorme d’organització, de presa de decisions col·lectives i també de negociació: no només davant la Conselleria, sinó dins de la mateixa diversitat del moviment sindical i del moviment de mestres. I crec que això és una capacitat política molt esperançadora i molt bonica de la generació que està liderant aquest moment. I després hi ha una altra cosa: la bellesa i la creativitat també tenen a veure amb l’escola. La renovació pedagògica intentava unir la història, les matemàtiques, la llengua… amb la creativitat, la participació i l’expressió. I aquesta vaga ho demostra molt bé: hi ha una plataforma molt estructurada, amb reivindicacions molt clares, però alhora amb eslògans creatius i cartells preciosos. Això també és fruit d’haver passat per una escola que ha intentat unir allò científic amb allò artístic, allò creatiu amb allò participatiu.

Imma: I respecte a la gent que està fent-la ara, jo crec que una de les característiques més valuoses de l’escola pública és que qui l’habita la construeix. Nosaltres fem l’escola. Moviments tan grans com una vaga indefinida fan que els col·lectius comencem a prendre la paraula sobre l’escola que volem: una escola més participativa, més digna, més oberta i amb més projecció cap a fora. I ara, en aquest canvi de cicle generacional, s’estan començant a fer preguntes molt importants: quan diem inclusió, de què estem parlant? Què necessita una escola inclusiva? Quan parlem del valencià a l’escola, ara —i no en 1990—, què estem dient exactament? I quan diem que volem una escola pública de qualitat i no subsidiària de la concertada, què estem defensant? El que està passant és que s’està construint una veu col·lectiva per pensar i fer l’escola que volem. I això és una de les coses que més m’il·lusionen d’aquest moment: que és un inici. Més enllà de com acabe el procés, és l’inici d’una nova manera d’aunar una veu col·lectiva. Una generació que hereta l’escola que nosaltres vam construir, però que la repensa des de la seua experiència i crea el seu propi projecte de futur. I això és necessari per a l’escola pública.

Güin: Una altra cosa que he notat és que abans els representants sindicals eren molt seriosos. Com nosaltres. Veníem d’on veníem, i vivíem les reivindicacions i la lluita sindical d’una manera molt intensa, molt dura i molt radical. Per això, quan el dimecres vaig escoltar Marc Candela, de l’STEPV, dir «continuem en la unitat sindical», se’m posaren els pèls de punta. Jo pensava que ANPE i CSIF acabarien despenjant-se, perquè ja havia passat altres vegades. I veure que la unitat sindical continuava em va emocionar. A més, ell ho deia amb alegria. I això també és important. Els sindicats també han d’aprendre d’aquesta manera nova de viure la lluita. Perquè els sindicats són fonamentals.

Hem parlat de la unitat sindical i de les reivindicacions, però també voldria tornar un moment a aquella relació amb els Moviments de Renovació Pedagògica, perquè implicaven una manera concreta d’entendre i viure l’escola: fer escola des de la participació, la democràcia a l’aula i als claustres. Un moviment de vaga com aquest, què pot transformar dins d’una escola?

Àngels: Hi havia una lectura bastant conservadora de certes reivindicacions laborals. Per exemple, professorat de Secundària que deia: “jo sóc professor de matemàtiques, per què he de fer tutories? Que hi haja un psicòleg o un orientador i que els alumnes que molesten vagen allí”. Des de la renovació pedagògica, en canvi, el que plantejàvem era una altra cosa: havíem d’aprendre a fer classe d’una manera que connectara amb aquell alumnat que s’avorria a l’aula, que no trobava sentit a l’escola. I això implicava formació, coordinació i temps per elaborar propostes culturals i pedagògiques diferents. Jo no volia que aquell alumnat «se n’anara al psicòleg»; el que reivindicava era temps per formar-me, coordinar-me i pensar millor la meua feina. Per això dic que també hi havia maneres reaccionàries de formular els problemes: voler tornar a ser el professor de BUP que només es preocupava de la seua assignatura. I no, no volíem això. Ara, en canvi, la sensació que tinc —vista des de fora— és que la formulació dels problemes és més global i incorpora molt més la dimensió pedagògica. El fet que les reivindicacions principals no siguen només salarials, sinó també les ràtios o les plantilles, ja indica que la dignificació del professorat es pensa unida a la qualitat educativa. I després hi ha la qüestió del valencià i de fer una escola valenciana. La seua presència dins de la vaga és una aposta cultural i també política: una manera d’entendre el futur i la cultura del país. Això dona al moviment un caràcter popular, progressista i clarament d’esquerres. Segurament no tothom ho viu igual, però el fet que això estiga present ja obri un camí. No sé què s’aconseguirà exactament amb aquesta vaga, però el vincle entre ensenyament en valencià i ensenyament de qualitat ja ha quedat posat damunt la taula.

I com es vivia, en aquell moment, la relació amb l’administració pública, tenint en compte que hi havia un govern socialdemòcrata?

Àngels: La situació era complicada. Aquella era una vaga estatal i les grans decisions es prenien des del Ministeri d’Educació. A més, acabaven de transferir-se competències a les comunitats autònomes, i això també generava debat a les assemblees: fins a quin punt la Conselleria havia de tenir autonomia per decidir o si tot continuava depenent del MEC. De fet, al País Valencià es van aconseguir algunes coses que en altres llocs no, com aspectes relacionats amb la formació del professorat. Però sí que recorde que hi havia una actitud més orientada a la negociació. El que no passava era això d’alçar-se de la taula, com ha fet ara la consellera. Això, ni els consellers ni el ministeri d’aquell moment ho feien.

Güin: El que està fent Ortí és una il·legalitat, perquè la seua obligació és estar allí i aguantar el que calga. Si ha d’estar vint hores negociant, doncs vint; i si n’han de ser quaranta, quaranta. Però també és cert que el context és diferent. Per al professorat, tindre davant un govern d’extrema dreta facilita algunes coses, perquè les posicions estan molt més clares. Els altres també eren durs, eh?, però nosaltres, en aquella època, pensàvem que estàvem en un moment històric i que havíem de forçar la màquina. Pensàvem: “si aquests, que se suposa que són els progres, estan fent això, imagina’t quan arriben els altres”.

Imma: En aquest canvi de cicle generacional i polític, la transferència autonòmica també marca molt la manera d’entendre les responsabilitats sobre les condicions educatives. Cal recordar que aquesta vaga indefinida arriba després de mesos de demandes de negociació que no havien estat escoltades. I, com deia Àngels, més enllà de la qüestió salarial, hi ha tota una necessitat de tornar a parlar de ràtios, d’infraestructures, de plantilles i de condicions laborals. Ja ho vam fer fa quaranta anys, però moltes coses no s’han actualitzat; fins i tot s’han deteriorat. S’han perdut plantilles, les ràtios s’han relaxat i les escoles s’han degradat moltíssim. I després hi ha una altra qüestió molt important: què passa dins dels claustres. Quan un claustre reivindica menys burocràcia, no està parlant només de papers. En els últims quinze anys hi ha hagut una invasió de graelles informàtiques, d’ITACA, de formularis ja prefabricats, que han anat substituint la veu pròpia de cada escola. Sembla una manera d’estalviar temps, però en realitat és una manera de tapar la veu dels centres. Per això, quan un claustre diu “prou burocràcia”, o quan diu “en valencià”, ara mateix, està obrint preguntes molt profundes: què vol dir avui una escola en valencià? Què vol dir una escola inclusiva? Perquè la inclusió, si es planteja només des d’una especialitat aïllada de la responsabilitat col·lectiva del centre, és un pas enrere. Però si es pensa com un projecte global d’escola inclusiva, estem parlant d’una altra cosa. I jo crec que els claustres han començat precisament a posar en veu col·lectiva totes aquestes preguntes. Per això pense que aquesta taula reivindicativa té una capacitat transformadora molt gran. Vull creure-ho. És que estem molt emocionades amb el que ha passat aquesta setmana.

Àngels: També cal tenir en compte la diferència d’etapa. Després de la LOGSE venen vint anys de governs del PP i de retallades constants: augment de l’horari lectiu, augment de les ràtios, deteriorament dels centres... Els governs del PP sempre han empitjorat les condicions laborals i això ha anat acumulant un desgast molt gran. Què pot aprendre una escola quan es mobilitza col·lectivament?

Àngels: Recorde amb molta estima moments de mobilització, són els tancaments als centres amb famílies i alumnat. Recorde especialment un en què vam acabar parlant dels exàmens, de com es podien resoldre els conflictes entre professorat i alumnat —perquè sempre es donava per fet que la raó era de la professora i no de l’alumne—, dels deures, del treball a casa... Aquells moments eren molt valuosos. I m’hauria agradat que això s’haguera reproduït més als centres. És difícil en el dia a dia, però en moments de vaga sí que es poden obrir aquests espais de debat pedagògic. Ja que estem de vaga, aprofitem per parlar de qüestions que afecten tota la comunitat educativa: els exàmens, l’avaluació, els conflictes, els drets de l’alumnat, la participació o el Consell Escolar —que moltes vegades ningú vol perquè es viu com una cosa avorrida i buida. Però precisament per això cal reapropiar-se d’aquests espais i discutir-los col·lectivament .

Imma: És molt important visibilitzar que la comunitat educativa també la formen les famílies. No es tracta només que recolzen la vaga, sinó que la sostenen. De fet, FAMPA ha secundat la convocatòria, i les famílies són molt conscients del deteriorament de les infraestructures, de la falta de recursos i de la diversitat que hi ha dins de les aules de les seues criatures. Igual que nosaltres vam formar part d’una escola que va obrir portes, aquesta vaga també pot recuperar una idea molt important: que les famílies formen part activa de la defensa d’una escola pública de qualitat. Això ja es va veure en el referèndum sobre el valencià. Tot semblava anar en contra, però la resposta de les famílies a favor del valencià va ser extraordinària. I respecte a la transformació pedagògica dins dels claustres, crec que hi ha una paraula clau: complexitat. La complexitat no vol dir renunciar a les consignes radicals, sinó evitar simplificar-les. Vol dir entendre que tot està relacionat. Per això, aquesta vaga està transformant les relacions dins dels claustres, la manera de parlar, els temps i les formes d’organitzar-se. I això és tan important com el que fa l’educació amb les criatures. Quan tu treballes per una educació emancipadora, ho fas amb el convenciment que tot allò que viu una persona forma part de la seua trajectòria vital. I políticament passa igual: la vaga és transformadora perquè està transformant el carrer i la manera de relacionar-nos.

Què els diríeu avui a les persones que estan fent vaga? Què és imprescindible per mantenir viva aquesta espurna?

Güin: Que continuen. De veritat, jo ho veig claríssim, fins i tot des de la distància: estan en el camí. Això no ho regalaran. I encara que no m’agrada gens utilitzar metàfores bèl·liques, és evident que és una lluita. Però una lluita que s’ha de continuar vivint col·lectivament: tocant música, acompanyant-se, anant a berenar juntes, repartint papers, convencent la gent, fent acampades als centres… el que faça falta. I sobretot amb les famílies, que són fonamentals. Aquesta vaga la guanyarem. No sé exactament fins on arribarà la ratlla, però crec que és molt important evitar una confrontació sindical entre els sindicats de classe, com ens va passar a nosaltres. Si es manté aquesta unitat, arribaran molt lluny.

Àngels: El simple fet d’haver sostingut tots aquests dies de vaga amb un percentatge tan alt de participació ja és una victòria. Aquest govern de dretes no podrà actuar igual després d’aquesta vaga que abans. I, a més, és una vaga que ha unit escoles de tot el territori i que està creant consciència de País Valencià. L’altre dia, a Conselleria, em vaig trobar companyes de la meua filla Marina, que també és mestra, i estaven molt afectades perquè no havien pogut fer vaga pels serveis mínims. I el fet que se sentiren malament per haver hagut d’estar al centre… això també és una victòria.

Imma: És molt important el que està passant. Per tant: endavant!. Nosaltres estem molt agraïdes, perquè formem part de l’escola pública i açò ha sigut, veritablement, un pas endavant. I afegiria una última idea. Les que venim de la renovació pedagògica sabem que una de les claus que ens ha donat plenitud i compromís amb el nostre ofici ha sigut viure’l en primera persona: viure l’aula, el centre i la relació amb les companyes, els companys i les famílies des d’un lloc propi. No es tracta només de gestionar allò que et demana l’administració. La gota que ha fet vessar el got és, també, tota la docilitat acumulada davant del que s’imposava des de dalt. I no perquè vulgues estar en contra de tot, sinó perquè vols fer-te present des del lloc des d’on vols construir escola. A nosaltres, viure així l’ofici ens ha fet mestres felices. Hem acabat la nostra vida laboral perquè tocava tancar un cicle, però no ens hem cremat. I això és el que està fent ara la gent que està en vaga. Aquest és el camí, i açò ja és una victòria.