Mans de destral i els oratges canviants, el grup valencià amplia els horitzons sonors del seu debut

El segon disc del grup valencià Mans de destral i els oratges canviants amplia els horitzons sonors del seu debut: huit cançons inclassificables, arrelades al territori i governades per unes lletres que combinen poesia, ironia i crítica social.

Hi ha grups que troben un estil i s’hi instal·len. Mans de Destral i els Oratges Canviants, en canvi, prefereixen deixar-se portar pels corrents. Aixopluc, el seu segon treball, que s’acaba d’estrenar, conté huit peces i confirma una manera de fer música difícil d’encabir en una sola etiqueta. Rock, cançó d’autor, indie, psicodèlia, impuls ballable i ecos mediterranis conviuen amb naturalitat.

El grup ja havia mostrat aquesta voluntat fronterera en el seu primer disc homònim, un debut autoeditat que va obtindre tres reconeixements als Premis Ovidi de 2019: nominació a millor disc d’artista revelació, nominació a millor disc de cançó d’autor i premi a la millor lletra per 'Ombres en la pluja'. Aquella cançó ja avançava una de les grans virtuts de la banda: convertir el paisatge valencià en metàfora personal i col·lectiva.

Set anys després, Aixopluc no repeteix la fórmula, sinó que eixampla el camp de joc. La banda es comporta com una colla de surfistes dels estils: passa d’un clima musical a un altre sense perdre la identitat. La unitat del disc no prové d’una sonoritat homogènia, sinó d’una mateixa mirada crítica, juganera i molt conscient del territori des d’on parla.

'Welcome to Babilònia' obri el disc amb una radiografia de la societat contemporània: vanitat, consum, ego, pantalles i mentides fabricades. Però, entre aquest paisatge distòpic, la cançó encara busca les escletxes on és possible resistir. És una declaració de principis i una mostra dels nous horitzons sonors del grup.

Les lletres poètiques continuen sent el centre de gravetat. En 'Deih', un astronauta sense rumb travessa galàxies i ferralla espacial mentre intenta recordar cap on volia anar. L’univers exterior es converteix així en paisatge mental, i la nau rovellada en metàfora d’una vida a la deriva.

'Ribera Baixa' situa el disc en l’altre extrem del mapa. L’Estany, l’Albufera, els arrossars, les séquies i la Muntanyeta dels Sants construeixen una geografia viscuda. Territori i arrels no apareixen com un decorat folklòric, sinó com una manera d’explicar la identitat i la memòria.

També 'València' mira la ciutat des de la tradició i el present. La Moma, la Sibil·la, els nanos, els gegants, la Degolla, Isabel de Villena i Ausiàs March són convocats per recuperar simbòlicament una ciutat desfigurada pel turisme, la pèrdua de veïnat i l’oblit.

Però Aixopluc també sap riure. 'Ulleres de sol' converteix el glamour, la gomina i les màquines de fum en una comèdia pop, mentre que 'Deixa’m estar' transforma la saturació mental en una fugida cap a la pista de ball. L’eufòria no resol els problemes, però permet suspendre’ls durant uns minuts.

'A little time a day' ofereix un inventari àcid de les formes modernes d’autodestrucció, i 'Ais!', adaptació d’un text d’Ovidi Montllor, connecta el disc amb la tradició de la cançó crítica valenciana.

Aixopluc és, en definitiva, un refugi des d’on observar millor la tempesta. Mans de Destral i els Oratges Canviants han fet un disc que pensa, balla, recorda i ironitza. Després d’un debut premiat per la força de les paraules, el grup conserva la seua ambició literària i obri finestres cap a nous paisatges musicals.