Totes les esquerres a l’esquerra, una història de POLI-tica i afectes compartits

Hi ha qui diu que la política és cosa de números, d’escons i d’aritmètica parlamentària. Però, de tant en tant, la realitat ens demostra que és més aviat una qüestió d’afectes, de compatibilitats i, sobretot, de com gestionar relacions complexes sense que ningú acabe abandonant el grup de WhatsApp (o, en este cas, el de Telegram). Amb l’hipotètic moviment de noms com Mónica Oltra per a l’alcaldia de València, el paper creixent de figures com Papi Robles dins de Més Compromís, i la presència sempre suggeridora de Gabriel Rufián en l’ecosistema de l’esquerra estatal, el mapa polític recorda cada vegada més a una relació poliamorosa en construcció.

Diguem-ho clar: Iniciativa i Més Compromís han estat durant anys una parella estable. Amb les seues crisis, les seues reconciliacions i eixos silencis incòmodes que sempre arriben quan cal decidir qui baixa la brossa o qui encapçala una candidatura. Però ara, la realitat política obliga a repensar el model. Potser ja no estem davant d’una parella clàssica, sinó d’una trieja en tota regla. Una d’eixes relacions a tres on cadascú aporta una cosa diferent, on els equilibris són delicats, però on, si tot funciona, la cosa pot ser sorprenentment estable.

Imaginem-ho. Oltra, amb el seu capital simbòlic i la seua capacitat de connectar amb un electorat ampli; Papi Robles, amb el control orgànic i el relat sòlid de partit; i Rufián, sempre preparat per posar la frase viral i fer de pont amb altres sensibilitats de l’esquerra. Una trieja de manual. Amb moments de complicitat, alguna miradeta de reüll i, per descomptat, converses llargues sobre qui representa què i fins on es pot arribar juntes.

Però el més interessant no és la trieja en si. El que realment marca el moment polític és la possibilitat d’obrir la relació. Perquè, en política, com en el poliamor, sempre hi ha algú que apareix a última hora i diu: ei, i si també comptem amb mi? I així entren en escena Sumar, la Chunta Aragonesista i tot un seguit de formacions de l’esquerra confederal que miren la foto i pensen que potser hi ha espai per a una relació més àmplia, més flexible i, per què no dir-ho, més divertida.

Això ja no seria una trieja. Això seria una comunitat poliamorosa amb totes les de la llei. Amb les seues normes, els seus espais i, sobretot, la seua gestió col·lectiva dels polidrames. Perquè si una cosa té la política d’esquerres és que cap relació està exempta de conflictes. Hi ha històries del passat, velles discussions, promeses no complides i eixos moments en què algú se’n va amb una altra formació sense avisar.

És ací on la metàfora es torna irresistible. Imaginem el grup de Telegram. Un nom suggeridor, potser “Totes les esquerres a l’esquerra” o, encara millor, “POLI-tica en construcció”. Un espai viu, amb diferents canals i subgrups, on cadascú pot trobar el seu lloc.

Hi hauria, evidentment, un canal de presentacions. Un espai amable on cada organització, cada corrent i cada sensibilitat es presenta en societat. “Hola, som Sumar, ens agrada el consens i els projectes amplis”. “Bones, som Compromís, tenim arrel territorial i una certa tendència a discutir internament”. “Ei, ací ERC, intentem combinar governabilitat i perfil propi”. Tot amb un llenguatge inclusiu, divers i amb eixa voluntat de reconéixer que el subjecte polític és plural, canviant i, de vegades, un poc caòtic.

Després vindria el canal de polidrames. Imprescindible. Un espai per parlar del passat, de les relacions anteriors amb altres actors. Les històries amb CiU, amb Junts, amb els diferents fronts d’esquerres que han anat apareixent i desapareixent com relacions d’estiu. I, com no, les eternes tensions amb el PSOE. Eixe partenaire que sempre sembla estar disponible per a una relació més o menys estable, però que mai acaba de renunciar als seus hàbits de centralitat i que, de tant en tant, intenta lligar amb tothom alhora.

En este canal, les confessions serien constants. “Ens van prometre més autonomia i al final res”. “Pensàvem que seria una relació d’igual a igual i mira”. “Ens vam il·lusionar massa amb aquell front ampli europeu, però es va quedar en quatre fotos i un manifest”. Tot dit amb un punt d’ironia, però també amb la voluntat d’aprendre del passat per no repetir els mateixos errors.

No podria faltar, per descomptat, el grup dels administradors i administradores. Eixes figures que, en qualsevol comunitat, tenen la responsabilitat d’ordenar el caos. Ací es parlaria de protocols, de com gestionar els conflictes, de com repartir els espais de visibilitat i, sobretot, de com evitar que una discussió sobre una llista electoral acabe amb mitja comunitat abandonant el grup.

Seria un espai de negociació constant. “Qui modera el pròxim debat?” “Com repartim els mítings?” “Què fem si dos organitzacions volen liderar el mateix projecte?” Preguntes complexes que, en el fons, no són tan diferents de les que es fan en qualsevol relació poliamorosa real. Qui té temps per a qui, com es gestiona la gelosia, com es construeix un equilibri que no deixe ningú fora.

I sí, també hi hauria un canal més desinhibit. Diguem-li el canal dels entusiasmes. Un espai on l’energia política es manifesta sense filtres, on les idees flueixen i on es compartixen ganes de fer coses juntes. Mítings, actes, trobades en cases rurals, escapades estratègiques per a pensar el futur de l’esquerra mentre algú prepara una paella i una altra persona pren notes per al pròxim programa electoral.

No cal entrar en detalls escabrosos, però sí assumir que la política també té moments d’eufòria col·lectiva. Eixos instants en què tot sembla possible, en què les diferències es relativitzen i en què la comunitat funciona com un organisme viu, capaç de generar il·lusió i projecte.

Un altre espai essencial seria el de poliplans. Perquè una comunitat així necessita agenda. Cal coordinar-se per no solapar actes, per repartir esforços i per garantir que cada territori té la seua presència. “Este cap de setmana, acte a València amb Oltra”. “La setmana que ve, trobada a Saragossa amb CHA”. “No oblidem el debat europeu amb ALE i altres aliances”. Tot perfectament calendaritzat, o almenys intentat.

I, com no, un espai de recursos. Documents compartits, estratègies, anàlisis electorals, manuals de comunicació i tot allò que pot ajudar a fer de la POLI-tica una eina útil. Perquè, més enllà de la metàfora i de l’humor, el que està en joc és la capacitat de l’esquerra per articular una alternativa real, plural i eficaç.

És evident que no tot serien flors i violes. Les relacions poliamoroses, igual que les aliances polítiques, requerixen un grau molt alt de maduresa. Cal assumir que no sempre s’està en el centre, que de vegades toca cedir i que les diferències no desapareixen per art de màgia. Però també és cert que, en un context fragmentat com l’actual, la rigidesa de les relacions clàssiques ja no dona resposta a la complexitat del moment.

La política valenciana, i per extensió la de l’Estat, es troba en un moment de redefinició. Les velles fórmules ja no funcionen com abans i les noves encara estan en procés de construcció. En este escenari, la idea d’una esquerra que s’organitza de manera flexible, que accepta la diversitat interna i que aposta per una relació oberta amb altres actors pot semblar, a primera vista, un exercici de voluntarisme. Però potser és, simplement, una adaptació necessària.

La pregunta clau és si els diferents actors estaran disposats a jugar este joc. El poliamor polític no és per a tothom. Requerix transparència, comunicació constant i una certa capacitat per gestionar la incertesa. No és fàcil, però tampoc ho és intentar construir majories amb esquemes que ja han demostrat les seues limitacions.

Potser, al final, la imatge del grup de Telegram és més que una metàfora. És una manera d’entendre la política com un espai de conversa permanent, on les decisions no sempre són immediates, on els desacords formen part del procés i on la clau està en mantindre la comunitat cohesionada malgrat les tensions.

“Totes les esquerres a l’esquerra” podria ser el lema. O potser “POLI-tica: estimar en plural”. Tant se val el nom. El que importa és la idea de fons: que, en un món cada vegada més complex, les solucions simples ja no són suficients. I que, de vegades, per a construir alguna cosa nova, cal atrevir-se a repensar fins i tot les formes més bàsiques de relació.

I sí, potser acabarem discutint per qui porta el megàfon al pròxim míting o per l’ordre de les intervencions en un acte. Potser hi haurà moments de drama, d’eixos que omplirien un canal sencer. Però també hi haurà espais de complicitat, d’aprenentatge compartit i d’eixa sensació, tan poc habitual en política, que, malgrat tot, s’està intentant fer les coses d’una altra manera.

Al remat, la POLI-tica no deixa de ser això: un intent constant d’equilibrar interessos, sensibilitats i projectes. Si, a més, ho fem amb una mica d’humor, una dosi de sarcasme i la voluntat de construir en plural, potser el resultat no serà perfecte, però sí, almenys, una mica més honest. I, qui sap, potser fins i tot més apassionant.