El fang, la memòria i el deure de no mirar cap a un altre costat

Hi ha tragèdies que deixen una ferida visible. Cases destruïdes, carrers convertits en rius, vehicles amuntegats, ponts caiguts i paisatges irreconeixibles. Però hi ha una altra ferida, molt més profunda i molt més difícil de reparar: la que queda dins de les persones. La DANA no va ser només un episodi meteorològic extrem. Va ser una experiència traumàtica que va canviar vides per sempre. Darrere de cada fotografia de devastació hi havia una història, una família, una persona que va veure com l'aigua s'emportava records, projectes i, en alguns casos, éssers estimats.

Quan passen els mesos i les càmeres desapareixen, existeix el risc que la societat substituïsca el dolor per les estadístiques. Comencem a parlar de milions d'euros, de contractes, de percentatges i de procediments administratius. És necessari fer-ho, perquè els recursos públics han de ser fiscalitzats. Però mai hauríem de permetre que els números ocultaren les persones. Cada euro destinat a la reconstrucció té el seu origen en una tragèdia humana. Cada expedient administratiu naix d'una necessitat real. Cada decisió pública afecta ciutadans que han patit.

Per això resulta inevitable reflexionar sobre les conclusions de l'informe de la Sindicatura de Comptes respecte als contractes adjudicats després de la DANA. Segons les dades conegudes, la Generalitat Valenciana i el seu sector públic van adjudicar centenars de contractes per centenars de milions d'euros, concentrant-se una part molt important de l'import en un nombre reduït d'empreses. L'informe no parla d'una trama generalitzada ni formula acusacions directes de corrupció. Però sí que planteja preguntes incòmodes sobre la concentració de la despesa, sobre els mecanismes de control i sobre la necessitat de reforçar la transparència.

I les preguntes incòmodes són necessàries en una democràcia.

Perquè la urgència pot justificar moltes coses, però no pot justificar que es deixe de preguntar. La urgència explica que s'actue ràpidament. Explica que s'utilitzen procediments extraordinaris. Explica que determinades decisions es prenguen en qüestió d'hores. El que no explica és per què, una vegada passada la fase més crítica, no s'hauria de sotmetre tot allò que s'ha fet a l'escrutini públic més exigent.

La transparència no és un obstacle per a la reconstrucció. La transparència forma part de la reconstrucció.

I mentre es debaten aquestes qüestions, convé recordar una altra imatge d'aquells dies. La de milers de persones anònimes que es van mobilitzar des del primer moment. Persones que van agafar una pala, unes botes i uns guants per anar a ajudar desconeguts. Veïns que van convertir associacions en magatzems improvisats. Conductors que van transportar aliments. Professionals que van oferir el seu temps sense esperar cap recompensa. Joves i majors treballant colze a colze per recuperar carrers coberts de fang.

Aquella mobilització espontània va demostrar que la societat valenciana és molt més gran que qualsevol administració i molt més forta que qualsevol desastre. Quan les persones ho estaven perdent tot, altres persones van acudir per ajudar-les. Sense contractes. Sense expedients. Sense rodes de premsa. Sense buscar titulars.

Això és el que fa especialment important exigir una gestió impecable dels recursos públics. Perquè quan la ciutadania ofereix el millor de si mateixa, les institucions tenen l'obligació moral d'estar a la mateixa altura.

El debat no hauria de ser qui obtenia rèdit polític d'una situació tan dolorosa. El debat hauria de ser com garantir que els diners destinats a la reconstrucció arriben de la manera més eficient possible a les persones afectades. Com assegurar que existeixen controls adequats. Com evitar dependències excessives d'uns pocs operadors. Com reforçar la competència. Com generar confiança.

La confiança és una paraula clau.

Perquè el problema de qualsevol emergència no acaba quan desapareix l'aigua. També apareix un altre repte: mantenir la confiança de la ciutadania en les institucions encarregades de gestionar la resposta. Quan els ciutadans veuen informes que assenyalen mancances en els controls, absència de penalitzacions en alguns expedients o concentració de contractes en poques empreses, és lògic que vulguen explicacions. No és desconfiança injustificada. És sentit democràtic.

Una administració forta no és aquella que evita les preguntes. És aquella que les respon amb claredat.

Les víctimes mereixen això. Les famílies mereixen això.

Mereixen saber que el seu dolor no s'ha convertit simplement en una partida pressupostària. Mereixen saber que la reconstrucció s'ha fet sota els criteris més rigorosos possibles. Mereixen garanties que qualsevol procediment extraordinari estava justificat. Mereixen que els recursos públics siguen gestionats amb la màxima responsabilitat.

Perquè hi ha alguna cosa que no apareix en els informes tècnics: l'angoixa de qui ho ha perdut tot. No existeix una columna en un full de càlcul que mesure les nits sense dormir després d'una inundació. No hi ha cap procediment administratiu capaç de calcular el valor sentimental d'una casa familiar destruïda. No existeix una licitació capaç de reparar completament una absència.

És per això que la reconstrucció material només és una part del treball pendent. L'altra part és la reconstrucció moral. I aquesta passa per actuar amb honestedat, amb transparència i amb humilitat.

Les institucions tenen recursos. Les empreses tenen capacitat tècnica. Però la legitimitat només naix de la confiança ciutadana. I la confiança es construeix explicant què s'ha fet, per què s'ha fet i com s'ha fet.

Amb el pas del temps, moltes de les imatges de la DANA s'esborraran de la memòria col·lectiva. Els carrers es repararan. Les infraestructures es reconstruiran. Tornarà una certa normalitat. Però les víctimes continuaran recordant. Les famílies continuaran recordant. També ho faran totes aquelles persones que, de manera voluntària, van dedicar dies i setmanes a ajudar els altres.

Per respecte a elles, no hauríem d'acceptar mai que el debat es reduïsca a una simple confrontació política. La qüestió fonamental és una altra: assegurar que una tragèdia d'aquesta magnitud deixe com a llegat institucions més transparents, controls més sòlids i una administració capaç de rendir comptes davant la ciutadania.

Perquè el fang acaba desapareixent. El que no hauria de desaparèixer mai és l'obligació de recordar les víctimes i d'exigir que la seua reconstrucció es faça amb la mateixa dignitat, esforç i generositat que van demostrar milers de persones anònimes quan van decidir ajudar sense preguntar a qui. Aquesta és la vertadera lliçó que no podem permetre'ns oblidar.