Quan el camp es fa poble

La nit del 29 d’octubre de 2024, la DANA va deixar València de genolls. Centenars de litres per metre quadrat en poques hores van convertir carrers en rius i túnels en trampes mortals. Però mentre els serveis d’emergència intentaven arribar a tot arreu, hi hagué qui no va esperar ordres.

Sense ordres, sense permisos, sense esperar ningú. Només amb la força del que estima la terra i sap què significa perdre-la. Centenars de llauradors —homes i dones— de molts llocs van aparcar la collita per posar el tractor al servei del poble. Van traure cotxes, van rescatar veïns atrapats, van repartir aliments i van ajudar a reconstruir. Aquell dia, el camp valencià no sols va alimentar: va sostindre el país.

“200 o 300 tractors, amb pales i remolcs, van acudir a retirar vehicles, fang i enderrocs als municipis més afectats”, relatava EFEAgro en aquells dies. ElDiario.es destacava que “Els llauradors buiden carrers i carreteres”. I El Debate ho resumia així: “Solidaridad agraria tras la DANA: agricultores con sus tractores ayudaron a rescatar vehículos antes de que llegara la UME”.

Els mitjans ho van contar. Alguns ens van posar noms i cognoms, però sempre recalcant que sols era la cara de centenars d’ells i elles, sols que, a mi mateix, em va sorgir la necessitat de mostrar el que estàvem fent per a què la societat en fora conscient. Però darrere de cada testimoni hi havia una mateixa història: la d’una gent que no entén la terra com una propietat, sinó com una responsabilitat.

Perquè estimar la terra no és una declaració romàntica; és una manera de viure. Qui treballa el camp sap que el que arrela es defensa. Per això, quan la natura colpeja, el món rural reacciona com una comunitat. Eixa solidaritat immediata és també sobirania: la capacitat d’actuar des de baix, de protegir el territori i a la gent que l’habita.

Per això, quan parlem de sobirania alimentària, no estem parlant només de qui produïx el menjar. Estem parlant d'arrelament, de comunitat i de defensa del territori. Qui viu del camp sap que l’aigua pot donar vida o arrasar-la; sap què és mirar el cel amb por o amb esperança; sap que la terra és més que un recurs econòmic: és la memòria d’un poble.

Quan arriben les catàstrofes naturals, eixa connexió és la que marca la diferència. Els tractors que van entrar als túnels d’Alfafar i Benetússer, els que van netejar camins a desenes de pobles, no van actuar per cap ordre: ho van fer perquè el camp valencià és també una xarxa de solidaritat. L’amor per la terra es traduïx en amor pels qui l’habiten.

Un any després, encara hi ha camps que no s’han refet del tot. Però queda la lliçó: mentre les administracions debaten protocols, el camp ja ha tornat a sembrar —de fang, de suor i de dignitat—. I cada vegada que un llaurador rescata un veí o ajuda a reconstruir un poble, ens recorda que sense terra no hi ha futur, i sense llauradors no hi ha res.

“Els tractors, la UME valenciana”, titulava El Temps poques setmanes després.

I és cert: davant la catàstrofe, el camp valencià no va dubtar.

Potser el millor homenatge als llauradors que van ajudar aquell dia és entendre que cuidar la terra és cuidar-nos a nosaltres mateixos. Que quan el camp s’ofega, el poble s’enfonsa; i que quan el camp es fa poble, res no ens pot tombar.