Els regadors de la Ribera: els homes que fan caminar l’aigua

Quan mirem un camp d’arròs ple d’aigua, un tarongerar acabat de regar o una séquia corrent entre els camps, és fàcil pensar que l’aigua simplement arriba, que ix del Xúquer, entra per una séquia i acaba allí on toca. Però qualsevol que haja viscut el camp des de dins sap que no funciona així: L’aigua s’ha de conduir. S’ha de repartir. S’ha de vigilar.

I darrere de tot això estan els regadors.

La Ribera no s’entendria sense el Xúquer, però tampoc sense la xarxa de séquies que durant segles ha distribuït la seua aigua. La mateixa Confederació Hidrogràfica del Xúquer identifica entre els regadius tradicionals de la Ribera Alta els de la Séquia Real del Xúquer, Escalona i Carcaixent, mentre que a la Ribera Baixa apareixen Quatre Pobles, Sueca i Cullera. No parlem, per tant, d'una infraestructura secundària. Parlem d'un dels grans sistemes que han construït el paisatge agrícola valencià.

La Séquia Real del Xúquer, per exemple, acumula aproximadament 750 anys d'història administrant les aigües del riu entre la Ribera i l'Horta Sud. I generació rere generació, eixa enorme infraestructura necessita persones capaces de fer una cosa aparentment senzilla, però tremendament complexa: aconseguir que l'aigua arribe on ha d'arribar.

El regador coneix coses que difícilment apareixen en un manual. Sap quant tarda l'aigua a arribar d'un punt a un altre, sap quina comporta ha d'obrir i quina ha de tancar, sap interpretar un nivell amb una simple mirada, coneix les séquies, els braços, els partidors, les boqueres i els problemes que pot provocar una acumulació d'herba, fang o qualsevol obstacle.

I tot açò, moltes vegades ho fa quan nosaltres no el veiem, abans que apleguem nosaltres al camp, a la nit, un diumenge, amb calor, amb fred, quan l’aigua arriba abans del previst o quant tarda més del compte. I tot açò per una senzilla raó, en certes èpoques de l’any, l’aigua i els torns de reg no entenen d’horaris d’oficina.

En zones com Sueca això adquirix encara més importància. La documentació oficial sobre els regadius tradicionals situa la superfície regable de Sueca en més de 8.300 hectàrees, amb prop de quatre cinquenes parts dins del Parc Natural de l'Albufera i amb l'arròs ocupant la major part de la superfície. La xarxa principal inclou séquies com la Major, la Sequieta Nova o Múzquiz, que prenen l’aigua dels canos de Sueca gràcies al remansament provocat per l’Assut de Sueca, però després d'eixos noms, dels assuts i dels quilòmetres de séquies, falta una peça fonamental: les persones.

Els regadors formen part d'un coneixement acumulat durant generacions, un coneixement que no consistix únicament a obrir i tancar comportes, sinó a entendre un territori.

Durant les últimes dècades hem parlat molt de modernització dels regadius, de sensors, telecontrol, automatització, eficiència hídrica i digitalització. I és evident que la tecnologia pot ajudar. De fet, la modernització dels regadius tradicionals del Xúquer s'ha plantejat precisament amb l'objectiu de millorar l'eficiència i generar estalvis d'aigua, però modernitzar no hauria de significar oblidar.

Perquè podem automatitzar una comporta, no obstant això resulta molt més difícil digitalitzar el coneixement de qui fa trenta anys que observa com respon una séquia després d'una tronada, quant tarda a pujar un nivell o què passa quan canvia el vent en determinades zones de l'arrossar. Eixe coneixement també és patrimoni.

Quan parlem del patrimoni hidràulic valencià solem pensar en assuts, séquies centenàries, motors, comportes o construccions antigues. Però el patrimoni no són només les pedres, són les persones que saben fer-les funcionar.

I probablement ací tenim un problema que encara no valorem prou: què passarà quan desaparega una generació de regadors sense haver transmés tot allò que sap? Perquè és el que va a començar a passar, si no és que ja ha començat. Perdre eixa saviesa no escrita no és només perdre una persona que obri una comporta, sinó algú que té un mapa en el cap que moltes vegades no està dibuixat en cap paper, hores i hores d’observació sobre el terreny, una manera d'entendre l’aigua.

Els llauradors sabem perfectament què significa esperar el reg. Sabem què passa quan l'aigua arriba tard, quan un camp no carrega com toca o quan un nivell no és l'adequat. I també sabem que darrere d'un sistema que des de fora sembla automàtic existix una organització col·lectiva extraordinàriament complexa.

No és casualitat que els regadius tradicionals del Xúquer continuen tenint un pes específic dins de la planificació hidrològica. Històricament, comunitats com la Séquia Real, Carcaixent, Escalona, Quatre Pobles, Sueca o Cullera tenen reconegudes assignacions específiques d'aigua del Xúquer i això és la demostració que el regadiu de la Ribera no és simplement una suma de camps particulars.

És un sistema agrícola, hidràulic, ambiental i també humà. I en l'últim escaló d'eixe sistema, allí on l'aigua deixa de ser una xifra escrita en hectòmetres cúbics i es convertix en uns centímetres d'aigua dins d'un camp, apareix el regador.

Potser per això hauríem de començar a mirar-los d'una altra manera. No com una figura antiga destinada a desaparéixer davant la tecnologia, sinó com els depositaris d'un coneixement que hauríem de conservar, documentar i transmetre.

Durant segles hem construït a la Ribera una cultura al voltant de l'aigua. Hem aprés a compartir-la, conduir-la i repartir-la. Hem construït pobles, cultius i paisatges seguint el recorregut de les séquies, i tot açò no ha sigut casualitat. La pròxima vegada que vegem l’aigua avançant tranquil·lament per una séquia, potser convindria recordar-ho.

L'aigua del Xúquer baixa pel riu. Però pels nostres camps, encara hi ha algú que la fa caminar.