De Ceuta a Mestalla

Ah, el futbol, aquell espill que viatja per un camí, que de vegades reflecteix l'atzur del cel als teus ulls, de vegades el fang dels tolls de la via. Es mor l’estiu del mundial que guanyà per segona vegada el regne d’Espanya –a qui era, sembla, obligat animar–, l’estiu en què la Premier League ha mogut vora 4000 milions d’euros, més de cinc vegades que una Liga que cobra, però que també paga el preu de la globalització. El Real Madrid comença la temporada on la va deixar en la postguerra: com a nina daurada de totes les oligarquies –estatals i universals–, que saben que encara que perda, sempre guanya. Ara amb Mourinho. Deo gratias. El FC Barcelona, per la seua banda, viu de tres sorts i dos paradoxes: que existisca el Real Madrid, que Catalunya no siga independent i el podcast La Sotana. Si no, serien els seus enemics. Etcètera.

I el València? L’altre dia, després del seu tercer partit de lliga, amb un sol i tristíssim punt, el periodista Paco Lloret escrigué: “Un club desfet, un equip mort”. És eixa la situació a què ha portat Peter Lim –i els seus acòlits– un club que, com tots, ha sigut i és un espill per a la societat que representa: dels seus cels i dels seus fangs. I ara, l’últim any del centenari Mestalla, és època de fangs.

El València és una antiga institució europea, testimoni de més d’un segle, equip de la mediocre burgesia de la capital, però també del seu poble i del poble de les hortes i de les comarques centrals. A Castelló no ha quallat mai i a Alacant ni ha pogut ni ha volgut. Els seus límits han sigut i són els “límits” del país, al capdavall: les seues limitacions. Un dia de 1977, el seu capità Pep Claramunt, a Don Balón, digué que esperava “l’autonomia del País Valencià”. Un miratge. Ja sabem què passà les dècades següents i Mestalla en fou espectador –i participant– de luxe. En fi, la història és molt llarga i hi ha llibres que la conten, com el de José Ricardo March, i periodistes que de tant en tant la pinten, com Vicent Chilet. La història, ara, ha entrat en una fase crítica de dissolució de la mà d’un senyor ric singapurés. Lloret té raó. I és crítica, sobretot, perquè no s’albiren alternatives.

O sí. Enmig de semblant voràgine, diumenge ve el Barça a Mestalla i la Curva Nord, la grada d’animació de l’estadi, ha fet una convocatòria per tal que l’afició porte a la prèvia la seua bandera del València “y de España”. A més, es repartiran “camisetes de guardians del Regne y Jaume I”. Si enmig d’una desfeta com la que viu el club, l’alternativa de qui ha de guiar l’opinió popular de Mestalla és eixa, jo em preocuparia. Sobta, per cert, que no s’assenyale Lim... Prioritats, imagine. No sobta tant una mostra tal de provincianisme extrem, que esborra la identitat valenciana i la converteix en un mer apèndix exòtic de la castellana, una simpàtica i quasi dissolta España con cosas, perquè ja fa temps que la deriva és així i la nostra majoria social sembla encantadíssima amb el programa.

Tot això, a més, arriba en una setmana de volcànica excitació patriòtica –espanyola, clar– al voltant de la majúscula crisi de Ceuta, excitació digna de la Guerra de Cuba. Sobre aquella guerra llunyana, per cert, la mediocre burgesia valenciana escriví aleshores als seus diaris paraules molt enceses i testiculars. Teodor Llorente, director de Las Provincias, produí almenys una poesia molt delicada i notable, “Cartes de soldat”, que recomane sense ironia. El poble també s’exaltà aquella vegada, per descomptat. Blasco Ibáñez, el papa laic llavors, volia de la mateixa manera ser extremadament espanyol i acabar amb la revolta cubana a escopetades. La cosa anà regular, però a don Blasco li quedà per a sempre el seu patriotisme.

No pretenc frivolitzar. Ara no es tracta d’una guerra estricta, però està servint per al mateix: tant per a deshumanitzar l’enemic com per a disciplinar, uniformitzar i orientar les pròpies masses convenientment. Convenientment per a alguns, clar: recordar-les que s’ha d’apuntar sempre cap avant i cap avall, mai cap a les oligarquies. El nacionalisme d’Estat és això.

No cal dir que el vesper de Ceuta és tan complicat de gestionar com comprensible la indignació dels seus habitants, i el drama humanitari és tan cert com la seua variant geopolítica. Els migrants vaguen. Europa calla per a no tacar-se. Trump i els seus amics, com el rei de Marroc, esmolen les navalles. La dreta espanyola –i la valenciana, ja indistingible–, mentrestant, crida molt fort i balla en la seua salsa: juga amb el foc i amb la bandera, però sense fer poesies. No crec que tinguen cap solució per al problema, però criden. Són com el Madrid: encara que perden, sempre guanyen. L’esquerra debat desorientada i segrestada per les volantades d’un PSOE segrestat al seu torn per les seues hipoteques, ineptituds i incongruències. Cal un examen de consciència, però sobretot oferir al personal alguna cosa palpable. I emocionant. Un altre dia ja parlarem del valencianisme. Diumenge hi ha partit. No obliden vostés les senyeres.